TV3 al País Valencià, victòria pírrica

Finalment ha arribat la resolució del recurs presentat per Acció Cultural del País Valencià contra la sentència que avalava el tancament dels reemissors de TV3 i la multa del Govern valencià contra l’entitat. Han calgut quatre anys perquè el Tribunal Suprem reconegués allò que sabia absolutament tothom, inclosos el PP i el Tribunal Superior de Justícia de València: que la competència sobre les emissions televisives al País Valencià corresponia al Govern espanyol, i que per tant, el Govern valencià no podia ni fer clausurar els repetidors ni imposar multes per una qüestió que no era de la seva competència.

Però, com sempre, la intenció del PP i dels seus peons a la magistratura era causar un perjudici greu a l’entitat valenciana i en general a tots els valencians que volien veure la televisió catalana. Ara, la qüestió ja no depèn dels repetidors i com a mínim ja han aconseguit tenir la principal entitat cultural valenciana atemorida i mancada de recursos durant una bona temporada. Objectiu acomplert. I una vegada més celebrarem com una victòria allò que ho ha estat en realitat per a l’enemic; primera perquè el mal produït ja és irreparable i segona perquè la sentència es limita a dir que el que s’havia fet no era correcte però sense ni rescabalar l’entitat pels perjudicis causats, ni deixar clar que no solament no hi ha cap norma que impedeixi les emissions de TV3 al País Valencià sinó que n’hi ha  que prohibeixen impedir-ho, ni per suposat emprendre les accions pertinents contra els prevaricadors que van voler perjudicar ACPV.

És més, el Partit Popular, i molt especialment el de València ja està avesat a enriure’s de les sentències judicials que li són adverses. Si ostenta el rècord d’incompliments reiterats de les decisions judicials, en concret pel que fa al tema de unitat de la llengua, que ja s’acosten a la vintena, tampoc tindrà cap problema amb aquesta altra del Tribunal Suprem. El Govern valencià infringia la llei i invertia recursos públics per a perjudicar els ciutadans negant-los el dret a veure el canal televisiu català, i ho continuarà fent, saltant-se les lleis i les resolucions que calgui. Els jutges no és que desconeguin l’existència d’una Carta europea de llengües regionals i minoritàries, ratificada per l’Estat espanyol i per tant formant part del seu ordenament jurídic, que prohibeix explícitament posar traves a emissions televisives entre territoris amb una mateixa llengua o afí, és que prefereixen atendre els interessos polítics dels qui estan disposats a fer el que calgui per eliminar la llengua catalana. Amb Wert o sense.

Rematar la feina amb el cant de la sirena

És habitual, encara que ben poc rigorós, que la gent elabori teories i estableixi principis generals a partir d’experiències molt concretes i, a vegades, fins i tot personals. Qui no ho ha fet més d'una vegada! I com que elucubrar és gratis, almenys de moment, tothom es veu amb cor de donar receptes i consells per a sortir de la crisi; sovint veiem en mitjans de comunicació, potser en un ben intencionat intent de donar una mica d’ànims i de crear un cert aire d’optimisme, exemples i models de com sortir de l’atzucac on ens trobem, a base de l’emprenedoria, de la innovació o de l’exportació.

Les actuals condicions laborals que han imposat els governs estan pensades per a què ningú cregui tenir un lloc de treball segur (ara ja estan mirant d’aplicar aquest criteri també al funcionariat), i en qualsevol cas amb uns sous molt més baixos del que havien estat fins ara. És a dir que les polítiques econòmiques van orientades a frenar el consum i, per tant, a arruïnar petites i mitjanes empreses que depenguin només del mercat intern. Ergo, la conclusió és clara: cal innovar i mirar cap als mercats exteriors. És cert que hi ha determinades empreses, fins i tot petites, que poden suplir amb escreix la pèrdua del mercat intern a través de les exportacions. Però la recepta ni és vàlida per a tothom ni està exempta de riscos. És el mateix que passa als qui tenen la gosadia d’apostar per la innovació, en la recerca de nous productes o serveis, o simplement plantant-se pel seu compte. La crisi s’està emportant per endavant moltes petites i mitjanes empreses com a conseqüència lògica, i no pas inconscient, de les polítiques d’austeritat; però té també unes altres conseqüències derivades d’aquesta panacea que sovint ens presenten els mitjans de comunicació basada en les exportacions, la innovació i l’anomenada emprenedoria.

Quanta gent, havent estat víctimes de la crisi, trobant-se sense feina, no ha esmerçat els seus estalvis o les quantitats percebudes per la indemnització d’acomiadament a emprendre una aventura fallida de petit empresari o d’autònom emprenedor. No n’he vist cap estudi en concret, però a risc de caure en el que apuntava al principi, aventuraria dir que justament ara, amb tantes dificultats econòmiques, és quan s’obren i es tanquen a una velocitat de vertigen més petites empreses, botigues i tallers. Només cal fer un tomb pel carrer per observar persianes abaixades de negocis estrenats de poc. Per a cada persona implicada deu ser un drama veure com se’n va en orris la darrera esperança de sortir del pou, havent-hi esmerçat els pocs estalvis que li quedaven; però per al país, ens podem permetre aquesta disbauxa d’inversions fallides i d’obertures de locals que acaben tancats al cap de ben poc?

Un Nobel no gens exemplar

A vegades, hi ha premis que s’obtenen més per la manca d’altres candidats que per mèrits propis. Suposo que aquest és el cas del premi Nobel de la Pau atorgat a la Unió Europea. No sabem com seria l’Europa actual sense aquesta Unió, i és evident que la seva existència és sempre un element de dissuasió per a evitar conflictes interns; però, personalment, crec que la gran lliçó de la segona Guerra Mundial no va ser justament que calia evitar el bel·licisme, sinó que les guerres s’havien de traslladar lluny dels grans centres de decisió i de poder econòmic.

Des d’un punt de vista històric, doncs, podríem entendre aquest premi a la institució europea, encara que sigui només per a reconèixer l’esforç de no recórrer a la violència per a resoldre les seves diferències, havent-hi els precedents de fer-ho amb una certa regularitat. Però, en tot cas, ni la història és excessivament immaculada ni el moment el més oportú. Perquè és aquesta mateixa Unió la que s’ha mirat impassible com a Europa mateix es desenvolupaven conflictes sagnants com els dels Balcans, la mateixa que no tenia cap mena de rubor a l’hora d’establir tractes comercials i preferents amb règims dictatorials o opressors de pobles sencers, la mateixa que permetia que la rivalitat comercial o colonial entre alguns dels seus membres originés conflictes com la guerra de Ruanda o la del Congo, i sobretot la mateixa que ha estat incapaç de bastir una Europa dels ciutadans. Perquè no oblidem que Europa, avui per avui, no és encara una organització plenament democràtica, amb un Parlament limitadíssim de funcions, un poder Judicial sense massa jurisdicció i un executiu format pels dirigents dels Estats i no pas elegits directament per la ciutadania europea o sorgit del seu Parlament. I és aquesta mateixa Europa que posa per davant els interessos dels grans poders econòmics als dels seus ciutadans, i que no dubta a portar a la misèria pobles sencers per a salvaguardar els interessos d'aquests poders.

I és que la història dels Nobel de la Pau no és que sigui tampoc exemplar. A grans trets, podríem dir que en el seu currículum hi trobaríem tres grans prototipus de premiats. En primer lloc, hi ha aquells premiats per compromís polític, sense parar compte si els qui es penjaven la medalla tenien un historial molt més proper al del genocida o criminal de guerra, com és el cas del Nobel atorgat a l’instigador del cop d’Estat de Pinochet a Xile. En segon lloc hi ha aquells altres que, sense negar-los tenir els seus mèrits, han obtingut el guardó bàsicament com una forma d’incordiar un Estat considerat poc amic. I, en tercer lloc, hi hauria aquells altres de persones que certament havien fet prou mèrits personals per a obtenir-lo. El d’enguany, a la Unió Europea, es trobaria més entre la primera i la segona casuística que proper a la tercera.

Presumpció d’innocència, sí, però tot apunta a la culpabilitat

S’ha dit i repetit moltes vegades, però ja deu interessar que sigui així, perquè no es fa res per a canviar-ho. Tenim una administració de Justícia tremendament lenta, és a dir tremendament injusta. No té cap sentit que els processos s’allarguin indefinidament quan, en moltes ocasions, es tracta d’escatir fets relativament simples, de caixa o faixa. És més, la dilació en el temps acostuma a servir per a poca cosa més que per a la destrucció de proves, la creació de coartades i fer que arribin a prescriure els fets.

És absolutament escandalós, jo crec que només atribuïble a un fet delictiu en sí mateix, que el cas Palau encara no hagi arribat enlloc. No és creïble que es digui que s’està instruint la causa durant tot aquest temps, o que calgui cercar nous elements; arreu del món occidental, i no cal anar als països capdavanters, veiem que els judicis es celebren amb una celeritat encomiable, amb l’excepció feta, per exemple, del cas de Julien Assange, perquè aquest és evidentment un cas estrictament polític. Quelcom de semblant passa amb el cas Pretòria: en un primer moment, imatges sensacionalistes de polítics emmanillats, per després aplicar la màxima de “qui dies passa anys empeny”. Per això, em semblava bastant curiós que Pere Navarro demanés a la Justícia que accelerés la instrucció del procés del cas Mercuri que esquitxa directament alts càrrecs del Partit dels Socialistes, com si no sabés com funciona la Justícia d’aquest país. Ara, ell mateix, lligant la seva credibilitat a la sort dels seus companys imputats, afirmava que els motius de les imputacions s’estaven esvaint, com d’alguna manera sembla que s’han esvaït algunes de les imputacions del cas Pretòria. De fet, ells mateixos delaten la seva culpabilitat quan afirmen que esperen que al final no es puguin demostrar els fets que se’ls atribueixen. Algú s’imagina que una persona completament innocent, acusada i vilipendiada públicament, al final de tot el procés es conformaria amb ser declarada innocent? És possible que després de tants escàndols mediàtics hi hagi imputacions inicials que quedin en res? I si fos així, haurien quedat en res per la innocència dels acusats o per manca de proves o mala instrucció del cas?

Només faltava, per acabar de sentenciar l’eficàcia de la justícia espanyola (només és ineficàcia?), que haguessin de deixar anar tots els detinguts pel cas de la màfia xinesa, contra la qual sembla que hi havia proves i evidències més que suficients, senzillament per errors de forma. I el dubte sempre és el mateix: hi ha dilacions en el temps i errors de procediment, simplement per ineptitud i ineficàcia o per voluntat expressa i interessada? Presumpció d’innocència, sí, però tot apunta a la culpabilitat.

Tornem al català emprenyat, o prenem la iniciativa?

(Article publicat al Dairi Gran del Sobiranisme)

L’endemà mateix de l’onze de setembre vaig publicar un article que portava per títol “Ara és l’hora, per tots els fronts”. Venia a dir que després de la gran demostració de força de l’independentisme català, era el moment de passar a l’acció. La independència no la guanyaríem al  Passeig de Gràcia, sinó al Parlament; des del carrer podíem forçar els nostres polítics a fer el pas i a no defallir, però eren ells (els que siguin) els qui han de fer el pas definitiu. I apuntava que calia, a més del canvi d’actitud de molts polítics, cosa que ja es va produir, una pressió permanent de la societat perquè el procés no tingués marxa enrere.

De cap de les maneres voldria responsabilitzar ningú, o en tot cas a tots ens en correspon una part, però el cert és que hi ha hagut sectors que s’han deixat portar per una certa eufòria amb el convenciment que, un cop assenyalat el camí, ja només era qüestió d’anar cremant etapes. Com si en una partida d’escacs, un cop definida la pròpia estratègia ja poguéssim menystenir l’adversari, com si aquest no mogués també les seves fitxes. Anunciar als quatre vents que el procés cap a l’exercici del dret a decidir és irreversible, i donar per fet que ja ho tenim tot ben encarrilat, em sembla una temeritat.

Jo, en aquell article del dotze de setembre, proposava obrir tots els fronts possibles per tal d’anar consolidant posicions i desbordar la defensa de l’Estat. Si ja tenim clar que, en algun moment o altre, haurem de transgredir la legalitat espanyola i acollir-nos a la legalitat internacional i a la legitimitat democràtica de la voluntat del poble de Catalunya, podíem començar per una gran quantitat de petits gestos i accions, o no tan petits, en tots els àmbits. El plantejament era que no donessin l’abast per a apagar tots els incendis, des de les institucions i des de la societat civil, amb accions col·lectives i individuals de tota mena: mocions als Ajuntaments, insubmissió fiscal, banderes a les institucions (a la Generalitat encara hi oneja l’espanyola), els CAT de les matrícules, l’aplicació estricta de les lleis d’educació i de política lingüística (que avui per avui s’incompleixen amb tota impunitat)...

Ben al contrari, tota la pre campanya i la campanya electoral la vam centrar en la viabilitat d’un Estat Català i en el dret que ens assisteix per convocar el referèndum, sense ni tan sols retreure els greuges pendents amb aquest Estat que ens vol humiliar a cada pas, i que ens agredeix dia sí i dia també. I, el que és pitjor, l’Estat sí que ha entès que una manera d’avortar el nostre projecte alliberador era atacant per tots fronts: una cosa és la diplomàcia espanyola que ha fet pronunciar la UE en contra de la nostra permanència si ens separem, o els informes sobre la catàstrofe econòmica que suposaria la independència, però l’altra és l’ofec de l’Estat contra les finances catalanes, l’ajornament d’inversions compromeses i l’espantall del corredor central en detriment del mediterrani, l’ofensiva contra el català al País Valencià, a les Illes i a la Franja, i la més punyent del Ministre Wert proposant tornar a situacions equiparables a l’època del franquisme.

Si no reaccionem a temps, ens podem tornar a trobar en una situació que ja semblava superada que era la del català emprenyat, de la queixa permanent, d’haver de respondre als seus atacs, sense portar nosaltres la iniciativa.

L’Europa en vies de subdesenvolupament

Les politiques econòmiques estan donant els resultats esperats i per als quals es van concebre. L’increment de l’atur no sembla tenir aturador, les condicions laborals empitjoren arreu d’Europa i les previsions continuen sent cada vegada pitjors; bé, pitjors per a la majoria de la població, però no tant per als qui han dissenyat la crisi i la manera de gestionar-la. El desmantellament de l’estat del benestar funciona al ritme planificat, i a una velocitat de creuer estan convertint la gran massa del que fins ara coneixíem com el primer món en una continuació del tradicional tercer món, que és on ells sempre s’han mogut amb més solvència i capacitar d’amassar grans fortunes.

Les grans grups inversors han entès que no tenen per què vincular el seu negoci amb el progrés d’un país, ni tan sols d’una àrea geogràfica específica. Ha desaparegut aquella dreta tradicional que considerava que calia crear les condicions perquè les empreses tinguessin importants beneficis, ja que d’aquesta manera probablement una part els reinvertirien en noves iniciatives, creant llocs de treball i per tant un certs beneficis, encara que fossin col·laterals, per al conjunt de la població. Es creia que si s’escanyava excessivament els treballadors i els ciutadans en general, lògicament, aquests no tindrien capacitat adquisitiva i conseqüentment reduirien el consum i es posaria en perill la viabilitat de moltes empreses. Però, ara s’han adonat que no tenen cap necessitat de què la gent gaudeixi d’aquest mínim benestar que generava un cert consum i mantenia la petita i mitjana empresa, tenint en compte que aquests grans grups inversors no s’entretenen en la menudalla i els seus interessos encara disposen d’un ampli marge de recorregut als països en vies de desenvolupament. Les grans companyies continuen tenint enormes beneficis, no pas principalment per la seva activitat en els països europeus o als Estats Units, sinó per la seva situació de domini arreu del planeta.

De fet, es tracta del mateix esquema que va generar la bombolla immobiliària, que va ser altament rendible mentre va durar, portada al nivell planetari. Mentre aquests grans grups inversors, que són els qui marquen les línies polítiques a seguir, que controlen i dirigeixen això que algú eufemísticament anomena “els mercats”, puguin satisfer el seu afany sense límits d’aconseguir poder i beneficis al tercer món, no permetran que aixequem el cap. Si algú s’havia cregut que, amb el temps, els països subdesenvolupats podien aspirar a anar-se igualant amb el primer món, ja s’ho pot treure del cap. Des de les esferes del poder han decidit fer el procés a la inversa: convertir Europa en una zona en vies de subdesenvolupament. Al capdavall, és en els països més pobres que hi ha i es fan les grans fortunes.

El PP, estil mafiós amb totes les de la llei

L’estratègia del Partit Popular està perfectament dissenyada, i no és mai fruit ni de la improvisació ni del descontrol de ningú. El Partit Popular va veure que en aquestes passades eleccions l’independentisme prenia una força inusitada, encara que només fos pel fet que els diputats elegits per CiU ho fessin ara amb un programa netament sobiranista. I per això va idear la farsa (per ells és norma de la casa) d’inventar-se suposats informes policials, i es van servir dels sicaris de la premsa més carronyera per fer-ne la divulgació.

La credibilitat que podia tenir la notícia del Mundo era escassa, però es tractava de crear una situació d’inseguretat i de desconcert entre els votants convergents. Si ells mateixos se l’haguessin creguda, la falsa notícia, no haurien esperat a veure el resultat de les eleccions per a demanar la dimissió de Mas; un candidat acusat de corrupció hauria hagut de plegar de forma immediata. Jo mateix, el dia del debat televisiu, sense tenir més informació que les acusacions directes que apareixien a la premsa espanyola i les insinuacions o dubtes de bona part de la premsa catalana, vaig tenir el ple convenciment que tot plegat era un muntatge quan cap dels candidats va gosar treure el tema obertament i a la cara. Amb una acusació creïble, algú s’imagina que els altres candidats no haurien aprofitat l’ocasió? Però el Partit Popular no és només el responsable de l’autoria del fals informe, sinó també de les odres donades als comandaments policials perquè no el desmentissin fins després haver assolit l’objectiu d’incidir directament en el resultat de les eleccions. Com a autors de la trama, i conscients que en algun moment o altre es descobriria la seva falsedat, es limitaven a deixar anar insinuacions i anar tirant llenya al foc, sense involucrar-s’hi directament. L’execrable Ministre d’Hisenda, que sabia perfectament que el fals infome havia sorgit de la seu del partit, també s’afegia a la festa dient que la seva obligació era investigar els comptes corrents a Suïssa.

Algú ha vist gaire desmentiments i peticions de disculpes de polítics i dels mitjans de comunicació que, perfectament coneixedors de la falsedat que publicaven, se’n van fer més ressò? Era a partir d’aquesta trama mafiosa que ells mateixos bastien l’argumentació per a desqualificar el nacionalisme català. Tenien planificada no només la redacció del fals informe, la seva fingida filtració per a ser publicada al seu diari i la prohibició de desmentir-ne l’autenticitat policial fins que hagués fet l’efecte per al qual va ser redactat, sinó també el desmentiment posterior i la neutralització de l’aparell judicial perquè el tema quedi simplement arxivat. Populars, policies i jutges poden concloure: missió acomplerta.

L’èxit del PP no és la Camacho, sinó el Duran

L’ofensiva del Partit Popular contra Catalunya, tant en el seu vessant econòmic com lingüístic i cultural, és hores d’ara insultant per a tots els catalans. El primer objectiu d’humiliar-nos ja està assolit. És possible que, al final, el Ministre Wert hagi de suavitzar una mica les agressions que aquí no gosen defensar obertament ni els seus companys de partit; la Camacho i companyia comparteixen amb ell l’objectiu d’eliminar la llengua catalana, tal com ja estan fent a la Franja, al País Valencià i a les Illes, però deuen pensar que aquesta proposta tan forassenyada i agressiva contra el català els delata massa aviat, i pot tenir efectes contraproduents per als seus interessos.

Però és que l'èxit del nacionalisme espanyol més radical que representa el ministre Wert no consisteix en què el seu partit tregui 19 diputats, o que el seu satèl·lit de C’s en tregui 9, (tanmateix, sumats, una minoria) sinó que catalans que diuen voler defensar mínimament la llengua i el país acabin doblegant-se com acostuma a fer el PSC, o com fa el Duran. L'èxit del PP no és la Camacho, sinó el Duran. És aconseguir que hi hagi gent que, des de posicions teòricament catalanistes, encara cregui que cal negociar amb ells, per intentar suavitzar, temporalment, les agressions. És que hi hagi gent que parli d’establir o de restablir ponts amb els qui volen destruir-nos. És que CiU encara s’estigui pensant si ha de reconsiderar la seva actitud de regalar-los la gestió de la Cultura a la Diputació de Barcelona, o donar-los una posició forta a la CCMA, o tenir-hi aliances en determinats ajuntaments. És que el Govern de la Generalitat, ni el de CiU ni el tripartit, no hagi gosat aplicar la legislació catalana (ni tan sols la no tombada pel TC) pel que fa a la política lingüística i en l’àmbit de l’educació.

El Ministre Wert no és que sigui tan inconscient com per no saber que el que proposa és demencial i que despertarà un enorme rebuig a Catalunya. Ho fa expressament, sabent que després dels escarafalls ell podrà fer el gest de tirar enrere algunes de les imposicions inicials, mantenint-ne d’altres està clar, i donar la sensació que amb diàleg i amb la seva “generositat” s’ha pogut arribar a un acord. Confia, això sí, que el Govern català farà com ha fet sempre que, després de les protestes i de les paraules més o menys gruixudes, acabarà acotant el cap i resignant-se a haver perdut menys del que es pensava inicialment. Aquest és i serà l'èxit del PP i del nacionalisme espanyol, mentre no tinguem la dignitat de dir prou i marxar d’aquest Estat que no persegueix altra cosa que la nostra aniquilació.

Independència o mort

Aquest és un crit de guerra que cada dia veig pintat en un mur prop de la carretera, i que sempre m’ha semblat fora de lloc. L’eslògan fa referència a l’actitud revolucionària del qui està disposat a morir per aconseguir els objectius de la revolució, i és en aquest sentit de proclama que em sembla fora de lloc. Ara bé, en el nostre cas, el mateix crit no és res més que la disjuntiva en què ens trobem, la que ens ofereix Espanya. Hi ha un Govern espanyol que té l’objectiu clar i ferm d’aniquilar-nos; no és que es desdigui del tot d’aniquilar-nos físicament, però de moment ja es conformaria amb el genocidi cultural.

El Partit Popular, el de la senyora Camacho, fa temps que treballa decididament, invertint-hi els diners que faci falta, per eliminar la llengua catalana d’arreu de l’Estat espanyol. A la Franja, no tenen per què respectar els drets lingüístics de ningú, senzillament perquè han decidit que el català no existeix; al País Valencià incompleixen impunement l’Estatut, i ja han aconseguit que el català sigui residual, almenys a les grans ciutats, igual que a les Illes, i només a Catalunya el procés d’eliminació de la llengua catalana el tenen una mica més endarrerit perquè el nacionalisme espanyol que representen el PP i C’s és, de moment, minoritari. Per això, la senyora Camacho ha de recórrer als seus companys de partit i als seus amics de la magistratura perquè l’ajudin a fer la feina que el PP de Catalunya no pot fer democràticament. Per això, el Ministre Wert, lleial al franquisme, vol tornar a la situació d’aleshores relegant el català de les aules. I no cal que la societat, els partits catalans, els sindicats, els docents, les associacions de pares,  s’exclamin dient que defensen el sistema educatiu català perquè és el que ha donat bons resultats, el que garanteix el correcte coneixement de les dues llengües, el que facilita la integració i el que genera menys problemes; perquè precisament aquests són els arguments del PP per voler eliminar el sistema educatiu català.

Durant la campanya electoral, potser hem incidit molt en la viabilitat d’un Estat català, en la millora econòmica que representaria per als ciutadans de Catalunya, en matèria de pensions, d’infraestructures, de serveis, de reactivació econòmica. Però potser hem deixat una mica de banda aquesta altra qüestió: continuar dins d’Espanya és acceptar una condemna a mort de la llengua i de la cultura catalana. D’aquí que la frase Independència o mort tingui avui més sentit que mai.

El sobiranisme del partit del Duran

No és que hagi vingut de nou, però potser sí que sobta el moment escollit per l’alcalde Vic, president de l’AMI, i dirigent del sector sobiranista d’UDC, Josep Mª Vila d’Abadal, per anunciar que deixa el partit de Josep Antoni Duran i Lleida. En aquest cas, mai millor dit “el partit de Josep Antoni Duran i Lleida”, perquè el dirigeix de forma unipersonal, sense admetre discrepàncies, i castigant a tots els qui gosen alçar una veu no coincident amb la seva.

Sembla lògic que no ho fes abans de les eleccions, tant pel fet de no perjudicar la candidatura de CiU com perquè no s’interpretés com una marraneria pel fet de no figurar en les llistes. I probablement, el fet que ell no anés a les llistes castigat per gosar tenir la visió sobiranista que la coalició adoptaria després, no tant pel fet en sí com pel que evidenciava d’una voluntat del líder democristià per aturar o frenar el procés, va ser una més de les causes de la patacada electoral. Però, fer-ho ara, quan encara s’estan negociant els suports que podrà tenir el nou Govern d’Artur Mas, no sembla el millor moment. La coalició guanyadora indiscutible d’aquestes eleccions havia quedat afeblida per la pèrdua de dotze diputats, cosa que per a molts ja era una excusa suficient com per a fer-se enrere en la decisió d’avançar cap a l’estat propi. La determinació de Mas de continuar endavant, sempre quedava emmascarada per l’actitud poc lleial de Duran i Lleida, que en el darrer Consell Nacional democristià va exposar unes tesis radicalment oposades a les de Mas: mentre aquest insisteix en la necessitat d’escoltar el clam popular, Duran i Lleida animava els seus subalterns perquè no es deixessin arrossegar l’onada sobiranista.

Caldrà veure si hi ha gaire militants més que segueixen les passes de Vilad’Abadal i abandonen Unió, que quedaria internament amb una correlació de forces encara més contrària al sobiranisme. Caldrà veure si el seu traspàs d’UDC a CDC no representa un nou enfrontament entre ambdós partits, i si acceptaran que continuï al capdavant de l’alcaldia de Vic i, per tant, presidint l’AMI. En qualsevol cas, tot plegat és un reflex del desplaçament social cap a un major sobiranisme, però també una nova patacada per a la coalició, en uns moments que cal que tingui el màxim de força i de solidesa per a tirar endavant la consulta sobre la independència de Catalunya.

El PP, com el cotó, no enganya

El que no podrà dir ningú és que se sent enganyat pel Govern del PP, ni que aquest Govern espanyol menteixi. Una mentida o un engany implica sempre un abús de la bona fe de la persona que és burlada malèvolament per algú que, intencionadament, ha falsejat la realitat o ha incomplert el que havia dit. I aquest no és el cas que ens ocupa ni en el tema de les pensions ni en el tema dels pressupostos del 2013.

No crec que hi pugui haver ningú, a hores d’ara, que pugui al·legar sentir-se enganyat perquè creia que eren certes les paraules i les promeses del Govern de Mariano Rajoy. És cert que fins al darrer moment, fins no fa gaire setmanes, tant ell com els seus ministres havien jurat i perjurat que el tema de les pensions era una d’aquelles línies vermelles que ells mai passarien: “Si hi ha una cosa que no tocaré, són les pensions” afirmava fa poc don Mariano . Però no és menys cert que ningú pot al·legar ignorància i dir que no sap que hi ha gent que menteix compulsivament, que aquest Govern espanyol no compleix cap de les seves promeses ni compromisos. Quina raó hi havia d’haver perquè aquesta vegada fes una excepció? Ho ha fet amb tots i cadascun dels punts del seu programa electoral: ells afirmen una cosa i després diuen que, com que hi ha una realitat diferent de la que es pensaven, n’han de fer una altra.

I després parlen de credibilitat i de confiança en els mercats. En l’única cosa que poden confiar els mercats és en què, digui el que digui ell, al capdavall el faran agenollar als seus interessos. A Europa s’haurien pogut posar a riure quan van veure la previsió que feia el Govern espanyol per a elaborar els pressupostos del 2013. S’han limitat a dir que ja saben que la desviació no serà menor, sinó que triplicarà la caiguda del PIB prevista, que és una manera de dir-li que ja li accepten que es faci trampes al solitari, per dissimular els inevitables incompliments. Falsejant ara els pressupostos té uns mesos de coll per anar prenent després mesures correctores, una darrera l’altra, sense haver de presentar-les totes de cop en un sol paquet, que quedaria molt lleig i es notaria excessivament el seu fracàs.

De la ximpleria postelectoral a la responsabilitat de la nova etapa

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Aquests dies hem pogut sentir i llegir infinitat d’anàlisis sobre els resultats electorals. No hi vull pas incidir més en remarcar qui ha guanyat i qui ha perdut. És evident que a Madrid els interessa negar la realitat, no pas per burriqueria sinó per crear un estat d’ànim negatiu especialment a les files convergents, cosa que en part han aconseguit. Els populars s’ho haurien de fer mirar, si essent la tercera força política i davant la davallada de 20 escons entre els seus màxims competidors, CiU i PSC, ells només han estat capaços d’arreplegar-ne un i s’han quedat a la quarta posició. Hi ha hagut, en general, un desplaçament de vot cap a posicions més netament independentistes i més d’esquerres, a part del fet qualitatiu que no es pot menystenir que aquesta vegada tant CiU com IC-V portaven en el seu programa, de forma clara, el dret a decidir.

Pràcticament tot el vot que ha perdut CiU l’ha guanyat ERC, recuperant així la situació que hi havia hagut abans del daltabaix republicà del 2010. Uns vots que es van perdre llavors per la pèssima gestió del pacte tripartit, que no van entendre molts electors ni vam entendre molts militants, i que de fet va provocar la trencadissa que originà Reagrupament i Solidaritat. Al marge de l’aparició de les CUP, com a grup més radical que no havia mesurat mai les seves forces en unes eleccions nacionals, hi ha hagut ara una recomposició de l’espai sobiranista que no deixa de ser una tornada a una situació anterior.

Després d’unes eleccions es diuen moltes ximpleries, sovint mogudes pel desconcert i la no acceptació de la realitat, sempre interessades per no haver de reconèixer els propis errors. No insistiré en les ximpleries dels espanyols, com les de la senyora Camacho que, fent gala de la seva incapacitat per a la matemàtica, deia que l’independentisme havia reculat posicions. Però també n’hem sentit del cantó independentista quan l’Alfons López Tena deia que “Catalunya ha optat per l’extinció”. Jo lamento que SI no hagi entrat al Parlament, però això no és cap drama per al país si les forces independentistes en el seu conjunt han pujat. Ja se’n van dir moltes de ximpleries el 2010, quan la davallada d’ERC va ser vista malèvolament amb satisfacció per sectors independentistes ressentits; una cosa era lamentar els errors del partit, que ens havien portat a aquella situació, i una altra de ben diferent alegrar-se’n i pronosticar (més que un pronòstic era un desig) fins i tot la seva desaparició. Què se n’ha fet d’aquella gent i d’aquells mals auguris?  

A corre cuita, a darrera hora, hom pretenia que es forcés una coalició independentista que aplegués ERC-SI-Rc-DC. Potser hauria millorat el resultat, o potser no. Però jo ja deia que no era aquell el moment de plantejar-ho, si no s’havia fet un acostament fins llavors. És ara que cal reprendre aquella voluntat unitària. SI, RC i DC van néixer en uns moments en què Esquerra havia anat a la deriva. Amb l’actual ERC no haurien sortit aquestes noves formacions; potser és hora, doncs, de  plantejar-se si val la pena de mantenir-les, sabent que en les properes eleccions tornarem a tenir la urgència d’agrupar-nos si no volem que algú és quedi fora de la vida parlamentària. Algú pot tenir la temptació de quedar-se en la marginalitat intentant torpedinar amb radicalismes estèrils el procés sobiranista que hauria de tirar endavant el nou Parlament. Ara és l’hora de la responsabilitat de tots plegats.

Per diners, que no quedi!

No és un problema de diners, sinó de voluntat per emprar-los a rescatar persones i països, en lloc d’emprar-los a rescatar bancs i interessos molt particulars. La mala gestió d’uns directius incompetents ha comportat una crisi que posa en situació crítica moltes famílies i també alguns bancs o caixes d’estalvi. Per als uns, no solament no hi ha diners sinó que se’ls retallen els drets, els sous i els serveis bàsics; per als altres, la caixa és forta i no repara en dispendis.

Si suméssim les aportacions de diner públic que s’han fet en els darrers anys a la Banca europea i a la nord-americana estaríem parlant de xifres bilionàries (amb B de Barcelona o de banc). Però centrant-nos només en les necessitats del darrer rescat de la banca espanyola, que inclou Catalunya Caixa, Europa posava a disposició fins a 100.000 milions; i l’Estat, conscient que aquesta aportació comptabilitza com a deute propi, es limitarà a fer-ne servir 40.000 milions. L’equivalent al deute acumulat de tot Catalunya per a sanejar quatre entitats financeres. I això sense demanar responsabilitats als seus gestors, fora de les accions delictives que sembla que, almenys en el cas de Bankia, sí que n’hi ha. La més petita d’aquestes entitats intervingudes, el Banc de València, rebrà una aportació de 4.000 milions, que equival al desfasament pressupostari de la Generalitat de Catalunya per a l’any que ve; i tot per a poder ser venuda després pel mòdic preu d’un euro a La Caixa. Excepte la moneda d’euro que pagarà La Caixa pel Banc de València i els interessos baixíssims d'aquest rescat als bancs, la resta es mouen amb xifres estratosfèriques que bé podrien servir per a rescatar milers de famílies, o per a polítiques de reactivació econòmica.

De diners n’hi ha, i molts, perquè són molts els diners dels ciutadans que van a parar a unes arques públiques que després serveixen per a satisfer interessos ben particulars. Quan algú amb posat seriós, normalment amb corbata i vestit molt formal, ens explica que hem d’entendre que vivim moments difícils, que ens toca ajustar-nos cada vegada més el cinturó, que hem viscut massa bé i que no hi ha diners per a garantir l’estat del benestar, hauríem de poder tenir el dret d’escopir-li a la cara, a no ser que es declarés incompetent.

Disposats a un Govern de transició nacional?

Vagi per endavant que entenc la complexitat de la qüestió, que hi ha raons de pes per a prendre una o altra decisió, que es prengui la que es prengui segur que hi haurà sectors que se’ns tiraran al damunt, i que en qualsevol cas confio que Junqueras i el seu equip sabran trobar el punt just de responsabilitat que el país necessita. Per tant, rebutjo qualsevol debat que es faci en termes de blanc o negre, d’heroïcitat o traïció inconfessable. Però també penso que és bo que es formuli aquest debat.

Recullo unes declaracions de l’Oriol Junqueras, del mes d’agost, al diari Ara.: "Estem disposats a buscar un govern de transició nacional que convoqui un referèndum". I de fet, es va fer una proposta concreta de presentar una candidatura conjunta de tots els partits favorables a exercir el dret a decidir. Assegurava que la llista hauria de tenir com a objectiu la proclamació de la independència i la convocatòria d’un referèndum com a aval, i sentenciava: “si no és per això que no ens busquin”. Oriol Junqueras deixava ben clar que no entrarien ni en aquest ni en cap altre Govern si no era per convocar un referèndum independentista. Està clar que un govern de transició nacional hauria de preparar la consulta, que tal com diu ERC potser es podria fer abans d’un any, incrementar les relacions internacionals perquè validin el procés i organitzar totes les estructures d’estat necessàries per a fer el pas definitiu; però també hauria de gestionar el dia a dia, amb la precària situació econòmica en què es troba el país i la impossibilitat de cercar recursos més enllà del mateix Estat espanyol. Les nòmines s’han de continuar pagant i els serveis no es poden aturar.

És això el que espanta? L’opinió pública hauria de tenir molt clar que no és per por a corresponsabilitzar-se d’una governabilitat certament difícil que ERC no vol entrar a formar part d’un Govern de coalició. No ens agraden les retallades, d’acord. Podem presentar amb xifres i dades creïbles una alternativa de Govern, o fem com Iniciativa que, sabent que no ha de governar, pot llançar propostes alegrement que incrementarien notablement la despesa, sense dir com es pagarien i com reduiríem el dèficit. És molt més còmode, segur, quedar-se fora del Govern i donar-li suport només en aquells temes cabdals de país. Però, en aquestes condicions, el Govern es veurà amb cor d’afrontar aquests temes de país?

Sense Govern estable no hi ha consulta?

Ja ho havia insinuat durant la campanya electoral: si el president Artur Mas no se sent prou fort al capdavant d’un Govern estable no tirarà endavant la consulta. Llavors, quan demanava aquella majoria excepcional, ho argumentava dient que “no podem pujar l’Everest amb espardenyes”. I podia tenir la seva part de raó, però tot plegat sonava a una mena de xantatge a l’electorat sobiranista per tal que cregués que votar CiU era la millor opció, o l´única, per a fer possible l’exercici del dret a decidir. Un argument tampoc tan diferent del que feia servir Solidaritat quan deien que només ells eren la garantia d’independència.

Ara, el requeriment a ERC perquè es corresponsabilitzi de la tasca de Govern, entrant a formar part d’un govern de coalició, si no vol que la consulta quedi ajornada, pot tenir també aquest aire de xantatge. O, pitjor encara, pot sonar a una excusa per tal de poder fer marxa enrere en tot el procés sobiranista i a sobre carregar les culpes als altres. Però, objectivament, també l’assisteix una part de raó. Aquesta legislatura no serà gens fàcil des del punt de vista econòmic. El qui no té, i sap que no tindrà, la responsabilitat de governar pot fer totes les propostes que vulgui: reduir els ingressos a base de rebaixar l’IRP, treure l’euro per recepta o eliminat l’increment de les taxes universitàries, i alhora incrementar la despesa amb més prestacions socials, més beques, més dotacions per a sanitat i educació...; com que són propostes que no s’hauran d’aplicar, tampoc cal que quadrin els números. Ara bé, si el que es pretén és governar, administrar el dia a dia, a part de preparar la consulta i les estructures d’estat que el país necessita, aleshores sí que han de quadrar els números; i fins i tot acceptant totes les propostes que fa ERC, gens forassenyades i que haurien de ser assumibles per CiU, encara no s’arribaria a cobrir l’ajust del dèficit que se’ns imposa si no es complementa amb altres retallades.

I és evident que un Govern en minoria, encara que compti amb un cert suport en moments puntuals i per a temes concrets, difícilment pot tirar endavant el repte cabdal que suposa la consulta, sabent que estarà permanentment a la corda fluixa i patint el desgast lògic que li infringirà l’oposició per la inevitable política de retallades. Fins i tot els populars que li imposen les retallades des de Madrid i que no paguen els deutes pendents ni compleixen amb l’Estatut, després són els primers a exclamar-se’n. No es tracta de donar cap xec en blanc, ni d’acceptar un acord amb promeses vagues, però crec que, fins i tot a risc que sigui perjudicial per al partit, aquesta vegada ha de fer un gran esforç de responsabilitat. Ara mateix, ja hi deu haver tant persones i grups disposats a saltar-los a la jugular si no fan el pacte nacional que permeti la consulta, com n’hi deu haver d’altres també a punt per si el fa. Prengui la decisió que prengui, ja caldrà que s’expliqui molt bé i amb la màxima transparència per no sortir-ne escaldat.

Tercer balanç, a l’esbiaix

Una ullada a les diferents anàlisis que podem trobar als mitjans de comunicació del resultat de les eleccions ens permet veure que hi pot haver diferents matisos i enfocaments, sovint sota la influència de les opcions de cadascú i, per tant de l’interès partidista. I, sense desvariejar excessivament, poden arribar a conclusions ben dispars. Diríem que això entra dins de la normalitat. El que costa més d’entendre és que si anem a buscar la majoria dels mitjans de comunicació espanyols, i els seus líders polítics, aleshores les anàlisis que s’hi fan no sembla que s’estiguin referint ni al mateix país ni a les mateixes eleccions.

Ja va començar la Camacho, fent gala de la seva incompetència matemàtica dient que l’independentisme havia baixat en aquestes eleccions; si sabés sumar sabria que ara hi ha un diputat més sorgit de llistes obertament partidàries del dret a decidir, amb el valor afegit que aquesta vegada CiU portava en el programa anar cap a l’estat propi, i que els escons perduts per CiU els ha guanyat ERC. A Madrid els interessa presentar-ho com un estrepitós fracàs de l’Artur Mas i de CiU, i com que ells sí que identifiquen un partit amb el conjunt del país, molt alegrement diuen que ha fracassat el projecte, quan en realitat s’ha reforçat o radicalitzat. Naturalment, que Artur Mas i CiU no han aconseguit l’objectiu que s’havien proposat, però és que a Europa la majoria de Governs que es presenten a unes eleccions havent hagut de gestionar la crisi i les corresponents retallades han estat derrotats, i aquí CiU segueix guanyant i amb més del doble d’escons que el segon partit de la cambra. Quan algú els pregunta com és possible que el PP, que era la tercera força política, davant la forta davallada tant de CiU com del PSC, hagi estat capaç de recuperar tan sols un dels vint escons perduts, addueixen que és degut a què el PP gestiona la crisi en l’àmbit estatal i això també li passa factura; segons ells, el raonament val per al PP, però no per a CiU, quan és evident que a Catalunya també hi ha hagut un desplaçament de vot cap a l’esquerra.

Avesats a la mentida i a l’engany, ells no solament falsegen la realitat, sinó que construeixen el seu raonament a partir de la seva falsedat. Per exemple, Mas va dir ben clar que convocava eleccions perquè la seva proposta per aquesta legislatura d’anar cap al Pacte Fiscal havia topat amb una negativa rotunda a iniciar cap negociació; i a més, el poble de Catalunya havia sortit massivament l’11 de setembre reclamant avançar cap a un nou estat europeu. Però com que a ells, per tal de denigrar-lo els interessava presentar-ho com un afany personal d’evadir responsabilitats en el tema de la crisi i d’aconseguir la majoria absoluta, titllen el resultat no de fracàs de partit sinó de fracàs de país. Doncs, no: el poble de Catalunya ha ratificat la voluntat de decidir el seu futur, amb la particularitat que no vol que ho faci un partit en solitari. Però, ja se sap, a Madrid, no entenen res de res del que passa aquí, i hauran de continuar recorrent a l’amenaça, a la difamació i a l’ofec econòmic per  intentar fer-nos desistir del desig de llibertat.

Segon balanç, en negatiu

Com a militant d’ERC puc entendre l’eufòria de companys de partit pel resultat obtingut en aquestes eleccions: s’ha doblat el nombre d’escons i ens hem convertit en la segona força política. Com puc entendre l’entusiasme de les CUP que precipitadament van haver de prendre la decisió de participar en aquestes eleccions i han assolit l’objectiu d’esdevenir una força parlamentària. Però si analitzem la situació que ens queda, des d’una perspectiva de país la percepció ja no serà la mateixa: objectivament, crec que la perspectiva de precipitar un procés cap a la independència, amb aquests resultats, és més difícil.

Podríem dir que s’han mantingut globalment les posicions del grups partidaris d’exercir el dret a decidir, amb un mínim increment d’un escó, i fins i tot que qualitativament hi ha hagut un desplaçament d’aquest vot sobiranista cap a posicions més declaradament independentistes i més d’esquerres. Però ha quedat afeblit el lideratge que un procés d’aquestes característiques necessita. Discrepant de les tesis oficials del meu partit, jo sempre deia que era més important per a l’èxit del procés que Mas sortís reforçat d’aquestes eleccions que no pas que ERC obtingués o no la simbòlica segona posició. Una CiU més a prop de la majoria absoluta hauria pogut governar còmodament en solitari i comptar amb el suport, en els moments clau, dels altres partits favorables al dret a decidir, ERC, IC-V i CUP. Ara, es veu obligat a formalitzar un pacte més estable, encara que no forçosament hagi d’implicar l’entrada d’ERC al Govern; i només té una opció per a fer-ho. I aquesta opció és molt arriscada per a ERC, que tindrà pressions molt fortes dels altres partits d’esquerres perquè no ho faci, i de CiU i de l’opinió pública perquè assumeixi la corresponsabilització que li reclama Mas; i ERC ja ha sortit escaldat altres vegades després d’haver format part d’un govern de coalició (la pitjor va ser precisament en època d’Heribert Barrera quan va entrar en un Govern de Jordi Pujol). Ni ERC podrà acceptar un suport gratuït a CiU, ni Artur Mas pot desdibuixar excessivament el seu programa de govern, perquè també li va la credibilitat. ERC podria forçar un ritme i unes formes que arribessin a ser inacceptables per a determinats sectors de Convergència i d’Unió. Però, si es generés una situació d’inestabilitat per culpa de no haver pogut arribar a un acord prou sòlid amb CiU, tampoc l’electorat perdonaria a ERC el que es vendria com la pèrdua d’una oportunitat única per  exercir el dret a decidir. En qualsevol cas, una difícil papereta faci el que faci.

Però, tornant al procés endegat. Sense descartar que al si de CiU hi hagi moviments, amb visió estrictament de partit, per tirar enrere, dilatar o diluir el procés, és evident que no és el mateix la imatge que s’hauria donat de cara a l’exterior d’una partit fort i de Govern, acompanyat d’altres formacions polítiques, que la que es podrà donar ara. Per entendre’ns, els grans poders econòmics europeus, el sistema financer i les grans empreses, i també els de casa nostra, d’entrada preferirien que no hi hagués cap moviment que alterés l’ordre establert; però si és inevitable perquè hi ha la voluntat democràtica d’un país que ho reclama, aleshores tampoc hi acabarien posant massa obstacles si saben que els qui lideren el procés no tenen cap intenció d’alterar aquest ordre establert. I una CiU forta els era la millor garantia. Per als independentistes, com a mínim és motiu de preocupació.

Primer balanç, en positiu

És evident que qualsevol valoració d’uns resultats electorals es pot fer en clau de partit o en clau de país. A mi, m’interessa, bàsicament, veure el resultat en funció del que pot representar per al conjunt del país. De fet, els dos partits que poden estar més eufòrics, com és ERC i C’s, tenen visions ben oposades del que hauria de ser el futur del país; mentre que el grup que s’estrenarà a la cambra i el que s’ha quedat fora són igualment independentistes, encara que amb una visió social força diferent. També m'interessen ben poc les anàlisis basades en el no assoliment de les fites de partit que s’havia proposat la coalició de Govern.

Aparentment, no hi ha hagut el salt espectacular del sobiranisme que alguns esperaven, perquè les forces partidàries d’exercir el dret a decidir al Parlament de Catalunya han tingut un ascens mínim d’un únic escó. Però aquest ascens del sobiranisme sí que és qualitativament important: en les anteriors eleccions, només ERC i SI es presentaven sota la bandera independentista, ja que ni CiU ni IC-V no portaven el dret a decidir com a element clau del seu programa. Per tant, aquest manteniment de representació parlamentària de caràcter sobiranista ara es veu clarament reforçat i legitimat. Si el que ha perdut CiU ho ha guanyat ERC vol dir que el suport electoral al sobiranisme es referma. Però l’altre gran salt qualitatiu és des del punt de vista social: l’increment del vot netament espanyolista no l’ha capitalitzat el PP sinó Ciutadans, que ha recollit bona part del vot perdut pels socialistes. Igualment el transvasament de vot, que ja sabem que no s’ha d’entendre com a literal, de CiU cap a ERC i IC-V, i de Solidaritat cap a CUP, representa un gir cap a l’esquerra i una clara reprovació de les polítiques econòmiques i socials del Govern català.

El resultat, doncs, és un Parlament amb una clara majoria política de les forces partidàries d’exercir el dret a decidir. Aquesta majoria també hi era en l’anterior legislatura, és cert, però ara la proposta sobiranista ha estat ratificada a les urnes. I si descartem la repetició d’un pacte entre CiU i PP, és evident que la voluntat del poble per a construir el nou país per a tothom s’haurà de fer amb molta més sensibilitat social.

Aquest pot ser un primer balanç, en positiu. Però hi ha també un possible balanç, en negatiu, que el deixem per demà.   

Fugim d’aquest putrefacte Estat anomenat Espanya

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

S’ha acabat una de les campanyes electorals més atípiques de les que hem viscut fins ara; i molts voldríem que fossin les darreres per escollir diputats autonòmics. Inicialment, quedava clar que aquestes havien de ser unes eleccions plebiscitàries en la mesura que es plantejava el gran repte històric que hauria de permetre assolir la independència: exercir el dret a decidir. D’ençà de l’onze de setembre que vivim en campanya permanent amb dos grans blocs clarament diferenciats, amb un únic partit entremig que no sap on navega o que ni li permeten navegar per allà on voldria. D’una banda les forces democràtiques compromeses a deixar que sigui la ciutadania la que decideixi quin vol que sigui el futur del país, i de l’altra els qui, menyspreant la voluntat popular, consideren que la llibertat de què gaudim és només condicional i condicionada.

Difícilment ningú es podia imaginar, ni tan sols mig any enrere, que aquestes eleccions tindrien el futur de Catalunya, és a dir la independència, com a tema central de campanya. Els partits d’esquerres, però, estaven també interessats en desmarcar-se de CiU per deixar ben clar que, tot i poder coincidir amb el tema del dret a decidir, hi havia projectes polítics diferenciats perquè hi havia maneres diverses d’afrontar la crisi; per tant, els interessava incloure en la campanya també els temes socials, les retallades i en general la situació econòmica que patim. De fet, per als socialistes era l’únic tema al qual podien agafar-se, donat que la proposta federalista no se la creu ningú i ells saben que sempre tindrà el rebuig frontal del PP i del PSOE. I malgrat tot han hagut d’insistir, sense gaire convenciment ni credibilitat, en la seva proposta de nedar entre les dues aigües. I la diferència entre ERC i IC-V era que els primers donaven prioritat al tema nacional i els ecosocialistes la donaven al tema social.

Al PP, aquest segon bloc temàtic de campanya tampoc li interessava massa, perquè fins no fa gaire sempre deien que Catalunya, referint-se al Govern de la Generalitat, ja estava fent els deures pel que fa a les retallades que ells preconitzen, i ells havien donat suport a aquest Govern precisament per la seva política social. I d’altra banda, el seu discurs de la por, de les amenaces, i sense cap proposta en positiu per a Catalunya, no podia convèncer gaire ningú més que els ja convençuts, els qui no creuen en aquest país. Com a darrer recurs, emulant potser aquell 11-M, s’han inventat la història dels informes policials per intentar esquitxar la imatge d’Artur Mas i, en general, de CiU. Un informe que ningú sap qui l’ha fet, ni per a què, que apareix en un dels diaris del partit a bombo i plateret, i que al final resulta que ni tan sols l’informe inventat per la direcció de campanya no explica res del que el Mundo va publicar, sense dates, sense noms, sense cap prova de res.

Per això s’entén que el tema no aparegués en el debat electoral, perquè l’Alícia no hauria pogut defensar-lo davant dels altres dirigents polítics. I s’entén que ells mateixos hagin impedit que es donessin explicacions a les Corts espanyoles, i que el Fiscal general de l’Estat, al servei del PP, hagi reprovat el fiscal de TSJC per l’inici d’accions legals contra el Mundo per difamació i calúmnia. Si hi hagués hagut la més mínima prova i indici de culpabilitat dels dirigents de CiU, haurien estat ells els primers interessats en introduir-ho en el debat televisiu, a portar-ho a les Corts i allà on calgués. El tema se’ls ha escapat de les mans. Va ser planejat per la direcció de campanya del PP per tal de poder anar llançant sospites i insinuacions, a partir de l’acció delictiva dels sicaris del diari madrileny.

Però, el cert és que han aconseguit distorsionar el sentit de la campanya electoral. Aplicant la teoria de difamar que alguna cosa queda, han fet que quedés en un segon pla la viabilitat d’un procés d’independència, i en un tercer pla la valoració de les polítiques econòmiques seguides fins ara. Una altra cosa serà veure’n les conseqüències pel que fa al vot de la ciutadania. Encara que ells, com a autors i  responsables directes de l’intent de sabotejar les eleccions en siguin els menys indicats, segurament que també ho faran servir com un argument més per a no acceptar el resultat de les urnes. El votant del PP a Catalunya és fonamentalment un votant visceral que vota PP, o Ciutadans, per menyspreu o fins i tot odi a la llengua, a la cultura i a la identitat nacionals, als quals no escandalitzen ni les amenaces, ni l’ús de la violència ni cap altra recurs per a frenar les reivindicacions del catalanisme; de manera que probablement tampoc es repetirà l’efecte invers que van tenir les mentides dels Populars en les eleccions espanyoles d’aquell 11-M.

En qualsevol cas, accions com aquestes ens han de refermar encara més en la voluntat de fugir com més ràpid millor d’aquest Estat putrefacte anomenat Espanya. I el vot independentista és la millor manera per a accelerar el procés.

De la pornografia a Intereconomia

Per si algú està desvagat i no té ganes de fer res seriós o que precisi un mínim d’atenció, hi ha diferents maneres d’evadir-se. Una podria ser comprar-se un llibret de sudokus i anar fent; una altra de més excitant podria ser navegar per webs de caràcter pornogràfic que n’hi ha molts i a més són gratuïts; i si algú està tan apurat que no sap com matar i perdre el temps alhora, sempre li queda el recurs de seguir determinats mitjans de comunicació espanyols, com ara Intereconomia o 13TV. Caldrà que s’ho prengui com això: com una bajanada que vista des del vessant còmic fins i tot pot ser divertida.

Encara que parlin d’un tema ben quotidià i conegut, sempre ens semblarà que provenen d’una altra galàxia, que la Catalunya que mencionen no té res a veure amb la nostra. Tenen una estranyíssima habilitat en distorsionar i falsejar la realitat fins a fer-la irreconeixible. La seva pluralitat ideològica, concretament en el cas d’Intereconomia, va des de l’extrema dreta que enyora el franquisme a la dreta més conservadora de l’hipernacionalisme espanyol. Només en rares ocasions hi apareix algun socialista, sempre que sigui per fer pujar els colors al pobre Pere Navarro. La seva especialitat consisteix en inventar-se una mentida i a partir del seu invent construir tota l’argumentació per atacar el catalanisme. Es van inventar la història que a Catalunya era obligat oferir pa amb tomàquet als hotels, i creient-se les seves pròpies estupideses van construint tot l’argumentari per a demostrar el caràcter impositiu i coaccionador del catalanisme. És el mateix que va passar amb els cognoms dels ciutadans en la futura Catalunya independent; a partir d’aquell anunci ridícul i indecent del PP, ells ja ho donaven per fet i a partir d’aquí argumentaven les dificultats que passaven els pobres Garcia, Sánchez o López al nostre país.

El tema de les calúmnies abocades pel diari El Mundo, d’acord amb l’estratègia electoral del PP, n’és un altre exemple. No és que insistissin en insinuacions sense cap fonament, com han fet els membres del Govern espanyol, l’Alícia i altres perles, sinó que ja donaven per descomptat els fets i la seva argumentació partia d’aquesta realitat fictícia. Per més que es desmenteixin els fets, ells, a tot estirar, es limiten a no comentar més el tema. És l’estratègia més popular dels espanyols: primer es crea la mentida i, després, sobre aquella mentida es fonamenta tota l’argumentació per a atacar Catalunya. I després no entenen, està clar, que aquí passi el que està passant.