"Nosaltres, els empresaris..."

Em resulta tremendament patètic escoltar el discurs de petits empresaris posant-se al costat de les polítiques econòmiques imposades pels mercats. Tot i ser només propietaris d’una botiga, d’un taller, d’un restaurant o d’una petíta indústria, com que formalment ells són empresaris, sovint els dóna la impressió que els seus interessos són compartits amb els de les grans empreses i grups financers que marquen les pautes econòmiques a seguir. De fet, es mouen amb els vells esquemes del capitalisme del segle passat polaritzat entre amos o empresaris, d’una banda, i treballadors de l’altra.

La globalització, i sobretot, ara la crisi, n’ha canviat les regles de joc. Els qui dirigeixen les polítiques econòmiques no tenen cap interès en el petit mercat local i estan imposant unes mesures que ensorren cada dia més el consum i, per tant, perjudiquen directament aquestes petites empreses. No és que els grans poders econòmics siguin tan imbècils que no sàpiguen que les retallades provoquen més atur, més inestabilitat, i conseqüentment, menys consum i més crisi per a les petites empreses, és que aquest és un tema que a ells els importa un rave: el seu negoci és tot un altre. Com que ja renuncien a potenciar els mercats interiors, interessats en desballestar l’Estat del benestar, és a dir el benestar dels ciutadans que propiciava el consum, presenten la panacea de la globalització i de la internacionalització que està bàsicament només a l’abast d’unes poques empreses. La gestió de la crisi es fa només en funció dels interessos de les grans corporacions, encara que col·lateralment també se’n puguin beneficiar alguns petits o mitjans empresaris. Però la immensa majoria d’aquests petits empresaris pateix les conseqüències d’aquestes polítiques, tal com les pateix la globalitat de la població treballadora.

I d’exemples l’actualitat ens en serveix cada dia. La Nissan, per exemple, ja s’ha pres com a norma el xantatge que li permet la crisi: cada vegada que vol llançar un nou model, tenint com té diverses opcions de fabricar-lo en països diferents, planteja una subhasta a la baixa per adjudicar-lo a aquella factoria on els treballadors acceptin més reduccions de sou i de condicions laborals. Una situació impensable abans de la globalització i de la crisi; i per suposat, fora de l’abast de les petites i mitjanes empreses. I amb aquestes condicions, quina necessitat hi ha de sortir de la crisi?   

Salvem la indústria de la mort!

Als Estats Units han saltat totes les alarmes. La matança en un centre escolar de Newtown pot fer qüestionar moltes coses en la societat nord-americana. Però, per això hi és la classe política; per no deixar-se portar per la ràbia i la commoció del primer moment, i posar les coses al seu lloc, amb serenitat i procurant pel bé comú; és a dir el de la indústria d’armament. No hi valen, diuen els entesos americans, les apreciacions fora de lloc fetes des d’una Europa que no entén la cultura de llibertat d’uns Estats Units amb una Constitució que consagra el dret inqüestionable a tenir armes de foc. En altres ocasions, ja hi ha hagut una forta i visceral oposició a qualsevol limitació del dret constitucional de tenir armes per a l’autodefensa.

Tant li fa el que diguin les estadístiques sobre el nombre de morts provocat per les armes de foc que campen lliurement per tot el territori, i tant li fa que de tant en tant hi hagi una massacre com la de divendres, sempre que els mitjans de comunicació no en facin un gran massa. L’èxit dels directors de màrqueting de les empreses que fabriquen i comercialitzen les armes d’ús domèstic és convèncer els americans de la bondat d’aquestes armes posades a les seves mans. Per això, alguns ja han començat a donat la volta a la qüestió, i han argumentat que el problema és que els vigilants de l’escola (perquè totes les escoles han de tenir vigilants armats) haurien de disposar de millor armament, i els mestres també haurien pogut repel·lir l’agressió si també anessin armats. Aquí, qualsevol persona amb dos dits de front diria que justament en cas d’un atracament és altament perillós tenir una arma a l’abast, perquè és molt més fàcil que el delinqüent, sense massa escrúpols, es vegi amb l’obligació de disparar la seva, segurament amb molta més habilitat i encert que el ciutadà aficionat a l’autodefensa.

I en tot cas, un canvi legislatiu que perjudiqués la indústria de l’armament, donaria “dret” a aquestes empreses a demanar una indemnització pels perjudicis causats per l’Estat. Però això tampoc ens hauria d’estranyar aquí, si recordem que una de les primeres coses que va fer el nou Ministre de Defensa del Govern Rajoy, el senyor Morenés, va ser tirar endavant una compensació a l’empresa on havia treballat abans de ser ministre afectada per la prohibició de fabricar bombes de fragmentació. L’empresa de la qual era Conseller el senyor Morenés, Instalaza, fabricava bombes de fragmentació que venia gentilment al govern libi de Gaddafi. I és que l’ètica i la dignitat d’aquest personal és senzillament inexistent.

Un pacte precís en el moment just

Ho deia ahir mateix. Les negociacions no es poden fer mai ni amb la precipitació del cop calent d’entrada, ni amb la urgència de trobar-se en temps de descompte. Les negociacions han de ser discretes en la seva gestació, però transparents en el seu resultat. Quan hi ha voluntat ferma i sincera d’arribar a un acord, els missatges no s’envien a través dels mitjans de comunicació, sinó que es reserven per a la taula de negociació. I, si de veritat hi ha hagut negociació i pacte, hon ha de poder veure-hi elements propis de cadascuna de les parts, així com trobar-n’hi a faltar d’altres. I en aquest sentit, podem dir que la negociació mantinguda entre CiU i ERC ha estat rigorosa i responsable en el seu objectiu, i exemplar en les seves formes.

No serà pas un camí de roses, a partir d’ara. La resta de grups, lògicament, hi hauran de mostrar la seva disconformitat. Però també aquí es veurà el seu nivell de responsabilitat i de compromís amb el país, des de la perspectiva política que sigui. Alguns, hipòcritament, ja advertien que no volien saber res amb un govern liderat per l’únic partit i l’únic polític legitimat per a fer-ho, reclamaven la urgència d'acabar amb la provisionalitat d’un Govern en funcions, i auguraven o més aviat desitjaven la dificultat del pacte, però ara posen el crit al cel per la concreció d’un pacte com aquest. Els socialistes, que socialment no farien pas unes polítiques massa diferents, hauran d’intentar erigir-se de nou en caps de l’oposició encara que en realitat no tinguin cap proposta concreta per posar sobre la taula. S’entén el paper d’IC-V i de les CUP que, sabent que no han de tenir responsabilitats de govern faran èmfasi en les inevitable deficiències que tindrà el nou Govern pel que fa a les polítiques socials; més que una alternativa, és una manera de marca perfil. Però, alhora, aquests grups partidaris d’exercir el dret a decidir han vist reflectida en el pacte la seva reclamació que la concreció del tema de la consulta es fes al Parlament comptant amb totes les forces sobiranistes.  

La lògica dels partits nacionalistes espanyols, el PP i C’s, serà la d’escandalitzar-se per un pacte que encaminarà el país cap a una direcció diametralment oposada a la seva. Fins i tot procuraran fer veure que tots els mals del país, inclosos els que ens imposa el seu nacionalisme espanyol des de Madrid, vénen de la proposta de consulta projectada per al 2014. Però, el més sorprenent del cas serà veure com el Partit Popular intentarà boicotejar el calendari fixat a base de provocar, d’atacar i d’escanyar suficientment el país com perquè no puguem esperar ni al 2014 a fer la consulta.

El temps de la negociació

En tota negociació, cadascuna de les parts juga les seves cartes, posant sobre la taula les seves propostes, sabent fins on pot arribar a fer concessions i sobretot sabent què hi pot arribar a guanyar o a perdre. I, sabent també els punts forts i els punts febles de l’adversari o de la contrapart, l’administració del temps esdevé un factor important; per això, moltes negociacions s’acaben tancant en el darrer moment, perquè tothom apura el temps per veure si l’oponent pot començar a pensar en el que perdria en cas de no arribar a cap acord.

D’altra banda, en una negociació política pesa també la imatge pública que es donarà del pacte, a vegades tant o més que el contingut del pacte en sí. Jo, ja ho he dit en alguna altra ocasió, era partidari d’un pacte de Govern estable entre CiU i ERC. Però, en qualsevol cas, si s’hagués formalitzat l’endemà de les eleccions un pacte entre ambdues formacions, tant de val que hagués estat un pacte de govern com un pacte de suport extern per a tota la legislatura, per les dues parts hi hauria qui ho hauria interpretat com una renúncia excessiva. De fet, faci el que faci ERC, sempre hi haurà qui ho trobarà una traïció: o perquè s’ha rendit davant de CiU o perquè ha posat en perill la legislatura del referèndum. I, per tant, entenc que s’hagi volgut fer una negociació serena i sense presses; com a mínim aquesta vegada queda clar que no es tracta d’una negociació per a repartir-se cadires ni cotes de poder. El que passa és que comencem a entrar en la fase del compte enrere.

I arribat a aquest punt, podríem comparar la maduració del pacte amb la maduració o envelliment d’un bon vi. No ens havíem de precipitar a destapar l’ampolla de l’acord, perquè podia sortir un pacte poc elaborat i per tant que tingués tot l’aire de ser massa novell i amb poca solera. Però arriba a un punt en què es corre el risc que el vi es piqui. Tothom sap que cap de les dues forces polítiques es pot permetre el luxe de malbaratar l’ocasió que representa aquesta legislatura; però tampoc es pot esperar fins al darrer moment, i donar la sensació que una de les dues parts s’ha hagut de rendir per evitar el desastre. Això debilitaria el mateix pacte i l’acció de Govern posterior. Fora bo que sabessin trobar el moment oportú, que ja no es pot ajornar gaire més, per a presentar un pacte sòlid fet des del convenciment, i no esperar al darrer moment per tancar un mínim acord, com a mal menor, que deixés entreveure la incapacitat d’arribar a un gran acord nacional.

TV3, les raons del nacionalisme espanyol

És cert que a vegades costen d’entendre determinades actituds tan viscerals com les que acostuma a tenir el Partit Popular envers tot allò que pugui ser català. És cert també que a vegades cal que es produeixi un fet revelador perquè obrim els ulls i comprenguem les raons que els porten a sostenir aquesta visceralitat. I cal admetre que les tesis del Partit Popular no sempre estan mancades de fonament, almenys pel que fa, per exemple, a la seva fòbia contra TV3. Després de veure la programació d’ahir monopolitzada per la Marató, hem d’admetre que no van tan mal encaminats.

Quan des del Partit Popular clamen pel tancament o la reducció de TV3 a la mínima expressió, al·legant que fomenta un sentiment nacionalista, ja saben el que es fan. Ahir devia ser un d’aquells dies en què devien reforçar les seves tesis d’urgir el tancament de la Televisió de Catalunya. És evident que programacions com les d’ahir posen en evidència que aquesta televisió no és una televisió escombraria, com les que ells defensen, sinó que és una televisió posada al servei del país. I això cou. I més encara si es tracta d’una televisió que té el país al darrere, un país que se la sent seva. Es podria muntar un espectacle televisiu i acabar fent una aportació solidària per a la causa que sigui, però més important que la quantitat final recollida, és que TV3 sigui capaç de mobilitzar el país, o potser és el país que es mobilitza amb la seva televisió. I això encara els cou més. Dies com els d’ahir fan que els catalans ens sentim orgullosos de la nostra televisió, però sobretot del nostre país. I això els treu de polleguera.

Si TV3 fos un canal més, farcit de programes escombraria, d’aquells que vomiten odi i violència permanent com Intereconomia o 13TV, segurament els populars no hi tindrien tanta aversió. No els preocupen en absolut els diners que pugui costar aquesta televisió catalana, sinó el seu paper de referència per als catalans. I que això es faci des d’un nivell de qualitat més que acceptable, des de la pluralitat, però sobretot des d’un sentit de país. No és que TV3 fomenti l’independentisme, com diuen ells, sinó que l’independentisme el fomenta el fet que el Partit Popular, i en general el nacionalisme radical espanyol, ataqui la llengua i, en aquest cas, la televisió pública de Catalunya, simplement perquè compleix el seu paper de servei al país i a la seva gent.

On marquem la línia divisòria?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No he estat mai, almenys com a norma general, dels qui creuen que com més empitjorin les coses, millor. Amb tot, reconec que, a vegades, una atzagaiada de l’enemic provoca un reacció que, altrament, no hi hauria estat o no pas amb la mateixa intensitat. Però, a part dels sectors independentistes que avalen aquesta tessitura, hi ha el Govern espanyol i el Partit Popular que també aposten per la mateixa estratègia; en sentit contrari, està clar.

Ara com ara, l’estratègia del Partit Popular, i en aquest cas de forma ben planificada i coordinada amb el partit popular a Catalunya de la senyora Camacho, és exactament la d’anar tensant la corda, probablement amb l’objectiu de provocar-ne el trencament. Les darreres envestides del Ministre Wert contra la llengua i l’ensenyament a Catalunya no són en cap cas ni fruit de la ignorància ni de la improvisació. S’ha triat aquest moment, just després d’unes eleccions en què ells consideren que han afeblit el Govern d’Artur Mas, i conscients que aquest nou conflicte pot acabar de radicalitzar el pacte de Govern entre CiU i ERC.

Costa d’entendre, és cert, l’estratègia de la senyora Camacho, que amb el que portem de legislatura no ha parat d’insistir i de reclamar al Govern de Mariano Rajoy que no pagui els deutes contrets amb Catalunya, que no executi les inversions pressupostades a Catalunya, i que n’inclogui el mínim en els següents pressupostos; una estratègia basada en l’amenaça als empresaris catalans (alguns dels quals deuen ser del seu partit) de promoure boicots als seus productes o de posar-los traves a Europa si avancem cap a la independència; i ara una estratègia basada en tocar un dels punts més sensibles de la societat catalana, com és la llengua. Calculen que empitjorant el màxim la situació es crearà una context en què ells en podran sortir vencedors. Entenc que és la provocació constant del qui compta que podrà sufocar amb seguretat la revolta que ell mateix està provocant, potser precisament pel plaer de poder-la esclafar.

El darrer enfrontament institucional promogut pel Ministre Wert pot tenir de positiu el fet de marcar millor la línia divisòria entre els amics i els enemics de Catalunya. I quan dic “amics” no em refereixo a partidaris de la independència perquè vull creure que hi ha persones que estimen el país, però que creuen que per a defensar-lo tampoc cal arribar a l’opció independentista. De fet, aquesta posició és la que tenia la immensa majoria dels partits polítics catalans fins fa ben poc.

I ja sé que n’hi haurà que s’entestaran en marcar la línia divisòria més enllà perquè els sigui més favorables a ells, als espanyols que volen anihilar-nos com a país. Alguns han estat sempre obsessionats per posar els socialistes en el bàndol espanyol; ja hi posaven aquells socialistes com Ferran Mascarell, Rubert de Ventós, Jaume Sobrequés, Ernest Maragall i tants altres que avui són molt més propers a nosaltres. I en lloc de procurar acabar d’atraure els socialistes que naveguen entre dues aigües, per tal que s’adonin que fins i tot defensant tesis federalistes estan molt més a prop del sobiranisme que del centralisme, sembla que pretenguin fer mans i mànigues per a sumar-los als bàndol del PP.

Estupideses majúscules com les de Marcelino Iglesias o de Francisco Vázquez poden ajudar a fer entendre als socialistes catalans que ideològicament estan molt més a prop de qualsevol altre partit català (CiU, ERC, IC-V) que no pas dels seus teòrics companys de partit espanyols. 

Lula da Silva descobreix la sopa d’all

En l’acte de lliurament del Premi Internacional Catalunya, el guardonat, l’ex president brasiler Luiz Inácio Lula da Silva, va demostrar als assistents que havia descobert la sopa d’all. En el discurs d’agraïment per la concessió del premi, va venir a dir: “No vam impulsar el creixement de l’economia per a redistribuir la riquesa, sinó que la redistribució de la riquesa ha portat el creixement econòmic”. I tot seguit va desgranar quatre obvietats sobre economia, pròpies d’una persona sense carrera universitària com és el seu cas.

El plantejament era així de simple: en lloc de fer com els il·lustres economistes i estadistes europeus que han abocat milions i milions al sector financer que per la seva pèssima mala gestió havia desencadenat la crisi, ell es va limitar a rescatar les famílies que estaven en la més absoluta pobresa. En lloc de donar més precarietat i més inseguretat als ciutadans per tal de poder garantir que els poderosos no perdin cap dels seus privilegis, com es fa aquí, ell es va dedicar a garantir unes mínimes rendes de supervivència, a incrementar els sous i a facilitar l’accés diversificat al crèdit. I la seva lògica, tan primària com vulgueu, va funcionar: si la gent disposava de recursos i d’una certa seguretat podia, ben al contrari que aquí, incrementar el consum i millorar les seves condicions de vida; aquestes millores van beneficiar de retruc les empreses de serveis i les indústries locals; i tots plegats, empreses i consumidors, a través dels impostos van començar a engreixar les arques de l’Estat. Total, creació de milions de llocs de treballs i creixement de l’economia a l’entorn de 5%. I, quan algú li demanava com havia estat possible, ell, inexpert i ignorant en matèria d’economia, deia que s’havia limitat a fer polítiques al servei de les persones i no al servei dels banquers i dels poderosos.

Tota una descoberta de la sopa d’all. De què serveixen els estudis d’economia si no s’han d’aplicar al servei de la gent? Per a què serveix la política si no és per a beneficiar la ciutadania? De veritat una persona com Lula de Silva es mereix un premi pel sol fet de complir amb un deure tan elemental, com el d’emprar els recursos públics per a posar-los al servei de la població? No hauria estat millor no atorgar-li cap premi, donat que no feia res més que el que pertocava, però engarjolar i perseguir tota aquesta trepa de delinqüents que des de les entitats bancàries i des de les administracions públiques controlen i dirigeixen la crisi robant els escassos recursos dels ciutadans i repartint-se’ls entre els poderosos?

Lleis fetes per a delinquir legalment

És curiós que, a vegades, la gent reacciona davant de temes i accions molt concretes, que poden ser simplement anecdòtiques o que potser tenen o se’ls dóna un cert valor simbòlic. El que passa és que si després no es fa la generalització del tema i no es va al fons de la qüestió, la reacció pot ser força inútil, i en tot cas limitar-se a resoldre un problema puntual, però deixant indemne el gruix de la qüestió. Em sembla que és el que pot estar passant a Anglaterra amb la cadena de restauració nord-americana Starbucks.

De cop i volta, es veu que els anglesos han descobert que aquesta cadena pagava una quantitat ínfima d’impostos al Regne Unit en comparació amb el volum de negoci que hi mou. I han començat les protestes, fins i tot airades, de patriotes anglesos que proporcionalment deuen pagar molt més en impostos que aquesta empresa. Tots els mitjans de comunicació s’han esforçat en dir que en realitat l’empresa no feia res d’il·legal, perquè sempre s’emparava amb la legislació vigent, però sí que ho consideraven una mica injust, i fins i tot algú ha gosat dir immoral. I com que hi va el prestigi, és a dir la rendibilitat de l’empresa, els seus responsables ja han anunciat que multiplicaran el pagament d’impostos al Regne Unit. I tots contents per la victòria obtinguda. A veure: el que feia Starbucks, i continuarà fent tan bon punt hagi passar la febrada reivindicativa, és el que fa la immensa majoria de les empreses, és a dir absolutament totes les que poden fer-ho. Si la llei els permet fixar una seu oficial, encara que sigui fictícia en un paradís fiscal o en un país on es paguin menys impostos, o els permet maquillar els comptes per tal que sembli que el principal benefici l’han obtingut allà on està menys gravat per hisenda, per quina raó no ho han de fer.

Si hi ha una determinada legislació és expressament per a servir-se’n i per a emparar-s’hi. I les lleis estan fetes expressament per a possibilitar tota mena de maniobres, d’enginyeria fiscal, per a defugir el màxim el pagament d’impostos; els dels més rics, és clar. Si es tractés d’escletxes legals que aquests desaprensius utilitzen malèvolament, canviant aquestes lleis n’hi hauria prou; el que passa és que no són escletxes sinó les vies legals establertes per a què compleixin aquesta finalitat. El frau, l’estafa o el delicte deixen de ser-ho tan bon punt els delinqüents tenen el poder suficient com per a fer-ne llei.    

TV3 al País Valencià, victòria pírrica

Finalment ha arribat la resolució del recurs presentat per Acció Cultural del País Valencià contra la sentència que avalava el tancament dels reemissors de TV3 i la multa del Govern valencià contra l’entitat. Han calgut quatre anys perquè el Tribunal Suprem reconegués allò que sabia absolutament tothom, inclosos el PP i el Tribunal Superior de Justícia de València: que la competència sobre les emissions televisives al País Valencià corresponia al Govern espanyol, i que per tant, el Govern valencià no podia ni fer clausurar els repetidors ni imposar multes per una qüestió que no era de la seva competència.

Però, com sempre, la intenció del PP i dels seus peons a la magistratura era causar un perjudici greu a l’entitat valenciana i en general a tots els valencians que volien veure la televisió catalana. Ara, la qüestió ja no depèn dels repetidors i com a mínim ja han aconseguit tenir la principal entitat cultural valenciana atemorida i mancada de recursos durant una bona temporada. Objectiu acomplert. I una vegada més celebrarem com una victòria allò que ho ha estat en realitat per a l’enemic; primera perquè el mal produït ja és irreparable i segona perquè la sentència es limita a dir que el que s’havia fet no era correcte però sense ni rescabalar l’entitat pels perjudicis causats, ni deixar clar que no solament no hi ha cap norma que impedeixi les emissions de TV3 al País Valencià sinó que n’hi ha  que prohibeixen impedir-ho, ni per suposat emprendre les accions pertinents contra els prevaricadors que van voler perjudicar ACPV.

És més, el Partit Popular, i molt especialment el de València ja està avesat a enriure’s de les sentències judicials que li són adverses. Si ostenta el rècord d’incompliments reiterats de les decisions judicials, en concret pel que fa al tema de unitat de la llengua, que ja s’acosten a la vintena, tampoc tindrà cap problema amb aquesta altra del Tribunal Suprem. El Govern valencià infringia la llei i invertia recursos públics per a perjudicar els ciutadans negant-los el dret a veure el canal televisiu català, i ho continuarà fent, saltant-se les lleis i les resolucions que calgui. Els jutges no és que desconeguin l’existència d’una Carta europea de llengües regionals i minoritàries, ratificada per l’Estat espanyol i per tant formant part del seu ordenament jurídic, que prohibeix explícitament posar traves a emissions televisives entre territoris amb una mateixa llengua o afí, és que prefereixen atendre els interessos polítics dels qui estan disposats a fer el que calgui per eliminar la llengua catalana. Amb Wert o sense.

Rematar la feina amb el cant de la sirena

És habitual, encara que ben poc rigorós, que la gent elabori teories i estableixi principis generals a partir d’experiències molt concretes i, a vegades, fins i tot personals. Qui no ho ha fet més d'una vegada! I com que elucubrar és gratis, almenys de moment, tothom es veu amb cor de donar receptes i consells per a sortir de la crisi; sovint veiem en mitjans de comunicació, potser en un ben intencionat intent de donar una mica d’ànims i de crear un cert aire d’optimisme, exemples i models de com sortir de l’atzucac on ens trobem, a base de l’emprenedoria, de la innovació o de l’exportació.

Les actuals condicions laborals que han imposat els governs estan pensades per a què ningú cregui tenir un lloc de treball segur (ara ja estan mirant d’aplicar aquest criteri també al funcionariat), i en qualsevol cas amb uns sous molt més baixos del que havien estat fins ara. És a dir que les polítiques econòmiques van orientades a frenar el consum i, per tant, a arruïnar petites i mitjanes empreses que depenguin només del mercat intern. Ergo, la conclusió és clara: cal innovar i mirar cap als mercats exteriors. És cert que hi ha determinades empreses, fins i tot petites, que poden suplir amb escreix la pèrdua del mercat intern a través de les exportacions. Però la recepta ni és vàlida per a tothom ni està exempta de riscos. És el mateix que passa als qui tenen la gosadia d’apostar per la innovació, en la recerca de nous productes o serveis, o simplement plantant-se pel seu compte. La crisi s’està emportant per endavant moltes petites i mitjanes empreses com a conseqüència lògica, i no pas inconscient, de les polítiques d’austeritat; però té també unes altres conseqüències derivades d’aquesta panacea que sovint ens presenten els mitjans de comunicació basada en les exportacions, la innovació i l’anomenada emprenedoria.

Quanta gent, havent estat víctimes de la crisi, trobant-se sense feina, no ha esmerçat els seus estalvis o les quantitats percebudes per la indemnització d’acomiadament a emprendre una aventura fallida de petit empresari o d’autònom emprenedor. No n’he vist cap estudi en concret, però a risc de caure en el que apuntava al principi, aventuraria dir que justament ara, amb tantes dificultats econòmiques, és quan s’obren i es tanquen a una velocitat de vertigen més petites empreses, botigues i tallers. Només cal fer un tomb pel carrer per observar persianes abaixades de negocis estrenats de poc. Per a cada persona implicada deu ser un drama veure com se’n va en orris la darrera esperança de sortir del pou, havent-hi esmerçat els pocs estalvis que li quedaven; però per al país, ens podem permetre aquesta disbauxa d’inversions fallides i d’obertures de locals que acaben tancats al cap de ben poc?

Un Nobel no gens exemplar

A vegades, hi ha premis que s’obtenen més per la manca d’altres candidats que per mèrits propis. Suposo que aquest és el cas del premi Nobel de la Pau atorgat a la Unió Europea. No sabem com seria l’Europa actual sense aquesta Unió, i és evident que la seva existència és sempre un element de dissuasió per a evitar conflictes interns; però, personalment, crec que la gran lliçó de la segona Guerra Mundial no va ser justament que calia evitar el bel·licisme, sinó que les guerres s’havien de traslladar lluny dels grans centres de decisió i de poder econòmic.

Des d’un punt de vista històric, doncs, podríem entendre aquest premi a la institució europea, encara que sigui només per a reconèixer l’esforç de no recórrer a la violència per a resoldre les seves diferències, havent-hi els precedents de fer-ho amb una certa regularitat. Però, en tot cas, ni la història és excessivament immaculada ni el moment el més oportú. Perquè és aquesta mateixa Unió la que s’ha mirat impassible com a Europa mateix es desenvolupaven conflictes sagnants com els dels Balcans, la mateixa que no tenia cap mena de rubor a l’hora d’establir tractes comercials i preferents amb règims dictatorials o opressors de pobles sencers, la mateixa que permetia que la rivalitat comercial o colonial entre alguns dels seus membres originés conflictes com la guerra de Ruanda o la del Congo, i sobretot la mateixa que ha estat incapaç de bastir una Europa dels ciutadans. Perquè no oblidem que Europa, avui per avui, no és encara una organització plenament democràtica, amb un Parlament limitadíssim de funcions, un poder Judicial sense massa jurisdicció i un executiu format pels dirigents dels Estats i no pas elegits directament per la ciutadania europea o sorgit del seu Parlament. I és aquesta mateixa Europa que posa per davant els interessos dels grans poders econòmics als dels seus ciutadans, i que no dubta a portar a la misèria pobles sencers per a salvaguardar els interessos d'aquests poders.

I és que la història dels Nobel de la Pau no és que sigui tampoc exemplar. A grans trets, podríem dir que en el seu currículum hi trobaríem tres grans prototipus de premiats. En primer lloc, hi ha aquells premiats per compromís polític, sense parar compte si els qui es penjaven la medalla tenien un historial molt més proper al del genocida o criminal de guerra, com és el cas del Nobel atorgat a l’instigador del cop d’Estat de Pinochet a Xile. En segon lloc hi ha aquells altres que, sense negar-los tenir els seus mèrits, han obtingut el guardó bàsicament com una forma d’incordiar un Estat considerat poc amic. I, en tercer lloc, hi hauria aquells altres de persones que certament havien fet prou mèrits personals per a obtenir-lo. El d’enguany, a la Unió Europea, es trobaria més entre la primera i la segona casuística que proper a la tercera.

Presumpció d’innocència, sí, però tot apunta a la culpabilitat

S’ha dit i repetit moltes vegades, però ja deu interessar que sigui així, perquè no es fa res per a canviar-ho. Tenim una administració de Justícia tremendament lenta, és a dir tremendament injusta. No té cap sentit que els processos s’allarguin indefinidament quan, en moltes ocasions, es tracta d’escatir fets relativament simples, de caixa o faixa. És més, la dilació en el temps acostuma a servir per a poca cosa més que per a la destrucció de proves, la creació de coartades i fer que arribin a prescriure els fets.

És absolutament escandalós, jo crec que només atribuïble a un fet delictiu en sí mateix, que el cas Palau encara no hagi arribat enlloc. No és creïble que es digui que s’està instruint la causa durant tot aquest temps, o que calgui cercar nous elements; arreu del món occidental, i no cal anar als països capdavanters, veiem que els judicis es celebren amb una celeritat encomiable, amb l’excepció feta, per exemple, del cas de Julien Assange, perquè aquest és evidentment un cas estrictament polític. Quelcom de semblant passa amb el cas Pretòria: en un primer moment, imatges sensacionalistes de polítics emmanillats, per després aplicar la màxima de “qui dies passa anys empeny”. Per això, em semblava bastant curiós que Pere Navarro demanés a la Justícia que accelerés la instrucció del procés del cas Mercuri que esquitxa directament alts càrrecs del Partit dels Socialistes, com si no sabés com funciona la Justícia d’aquest país. Ara, ell mateix, lligant la seva credibilitat a la sort dels seus companys imputats, afirmava que els motius de les imputacions s’estaven esvaint, com d’alguna manera sembla que s’han esvaït algunes de les imputacions del cas Pretòria. De fet, ells mateixos delaten la seva culpabilitat quan afirmen que esperen que al final no es puguin demostrar els fets que se’ls atribueixen. Algú s’imagina que una persona completament innocent, acusada i vilipendiada públicament, al final de tot el procés es conformaria amb ser declarada innocent? És possible que després de tants escàndols mediàtics hi hagi imputacions inicials que quedin en res? I si fos així, haurien quedat en res per la innocència dels acusats o per manca de proves o mala instrucció del cas?

Només faltava, per acabar de sentenciar l’eficàcia de la justícia espanyola (només és ineficàcia?), que haguessin de deixar anar tots els detinguts pel cas de la màfia xinesa, contra la qual sembla que hi havia proves i evidències més que suficients, senzillament per errors de forma. I el dubte sempre és el mateix: hi ha dilacions en el temps i errors de procediment, simplement per ineptitud i ineficàcia o per voluntat expressa i interessada? Presumpció d’innocència, sí, però tot apunta a la culpabilitat.

Tornem al català emprenyat, o prenem la iniciativa?

(Article publicat al Dairi Gran del Sobiranisme)

L’endemà mateix de l’onze de setembre vaig publicar un article que portava per títol “Ara és l’hora, per tots els fronts”. Venia a dir que després de la gran demostració de força de l’independentisme català, era el moment de passar a l’acció. La independència no la guanyaríem al  Passeig de Gràcia, sinó al Parlament; des del carrer podíem forçar els nostres polítics a fer el pas i a no defallir, però eren ells (els que siguin) els qui han de fer el pas definitiu. I apuntava que calia, a més del canvi d’actitud de molts polítics, cosa que ja es va produir, una pressió permanent de la societat perquè el procés no tingués marxa enrere.

De cap de les maneres voldria responsabilitzar ningú, o en tot cas a tots ens en correspon una part, però el cert és que hi ha hagut sectors que s’han deixat portar per una certa eufòria amb el convenciment que, un cop assenyalat el camí, ja només era qüestió d’anar cremant etapes. Com si en una partida d’escacs, un cop definida la pròpia estratègia ja poguéssim menystenir l’adversari, com si aquest no mogués també les seves fitxes. Anunciar als quatre vents que el procés cap a l’exercici del dret a decidir és irreversible, i donar per fet que ja ho tenim tot ben encarrilat, em sembla una temeritat.

Jo, en aquell article del dotze de setembre, proposava obrir tots els fronts possibles per tal d’anar consolidant posicions i desbordar la defensa de l’Estat. Si ja tenim clar que, en algun moment o altre, haurem de transgredir la legalitat espanyola i acollir-nos a la legalitat internacional i a la legitimitat democràtica de la voluntat del poble de Catalunya, podíem començar per una gran quantitat de petits gestos i accions, o no tan petits, en tots els àmbits. El plantejament era que no donessin l’abast per a apagar tots els incendis, des de les institucions i des de la societat civil, amb accions col·lectives i individuals de tota mena: mocions als Ajuntaments, insubmissió fiscal, banderes a les institucions (a la Generalitat encara hi oneja l’espanyola), els CAT de les matrícules, l’aplicació estricta de les lleis d’educació i de política lingüística (que avui per avui s’incompleixen amb tota impunitat)...

Ben al contrari, tota la pre campanya i la campanya electoral la vam centrar en la viabilitat d’un Estat Català i en el dret que ens assisteix per convocar el referèndum, sense ni tan sols retreure els greuges pendents amb aquest Estat que ens vol humiliar a cada pas, i que ens agredeix dia sí i dia també. I, el que és pitjor, l’Estat sí que ha entès que una manera d’avortar el nostre projecte alliberador era atacant per tots fronts: una cosa és la diplomàcia espanyola que ha fet pronunciar la UE en contra de la nostra permanència si ens separem, o els informes sobre la catàstrofe econòmica que suposaria la independència, però l’altra és l’ofec de l’Estat contra les finances catalanes, l’ajornament d’inversions compromeses i l’espantall del corredor central en detriment del mediterrani, l’ofensiva contra el català al País Valencià, a les Illes i a la Franja, i la més punyent del Ministre Wert proposant tornar a situacions equiparables a l’època del franquisme.

Si no reaccionem a temps, ens podem tornar a trobar en una situació que ja semblava superada que era la del català emprenyat, de la queixa permanent, d’haver de respondre als seus atacs, sense portar nosaltres la iniciativa.

L’Europa en vies de subdesenvolupament

Les politiques econòmiques estan donant els resultats esperats i per als quals es van concebre. L’increment de l’atur no sembla tenir aturador, les condicions laborals empitjoren arreu d’Europa i les previsions continuen sent cada vegada pitjors; bé, pitjors per a la majoria de la població, però no tant per als qui han dissenyat la crisi i la manera de gestionar-la. El desmantellament de l’estat del benestar funciona al ritme planificat, i a una velocitat de creuer estan convertint la gran massa del que fins ara coneixíem com el primer món en una continuació del tradicional tercer món, que és on ells sempre s’han mogut amb més solvència i capacitar d’amassar grans fortunes.

Les grans grups inversors han entès que no tenen per què vincular el seu negoci amb el progrés d’un país, ni tan sols d’una àrea geogràfica específica. Ha desaparegut aquella dreta tradicional que considerava que calia crear les condicions perquè les empreses tinguessin importants beneficis, ja que d’aquesta manera probablement una part els reinvertirien en noves iniciatives, creant llocs de treball i per tant un certs beneficis, encara que fossin col·laterals, per al conjunt de la població. Es creia que si s’escanyava excessivament els treballadors i els ciutadans en general, lògicament, aquests no tindrien capacitat adquisitiva i conseqüentment reduirien el consum i es posaria en perill la viabilitat de moltes empreses. Però, ara s’han adonat que no tenen cap necessitat de què la gent gaudeixi d’aquest mínim benestar que generava un cert consum i mantenia la petita i mitjana empresa, tenint en compte que aquests grans grups inversors no s’entretenen en la menudalla i els seus interessos encara disposen d’un ampli marge de recorregut als països en vies de desenvolupament. Les grans companyies continuen tenint enormes beneficis, no pas principalment per la seva activitat en els països europeus o als Estats Units, sinó per la seva situació de domini arreu del planeta.

De fet, es tracta del mateix esquema que va generar la bombolla immobiliària, que va ser altament rendible mentre va durar, portada al nivell planetari. Mentre aquests grans grups inversors, que són els qui marquen les línies polítiques a seguir, que controlen i dirigeixen això que algú eufemísticament anomena “els mercats”, puguin satisfer el seu afany sense límits d’aconseguir poder i beneficis al tercer món, no permetran que aixequem el cap. Si algú s’havia cregut que, amb el temps, els països subdesenvolupats podien aspirar a anar-se igualant amb el primer món, ja s’ho pot treure del cap. Des de les esferes del poder han decidit fer el procés a la inversa: convertir Europa en una zona en vies de subdesenvolupament. Al capdavall, és en els països més pobres que hi ha i es fan les grans fortunes.

El PP, estil mafiós amb totes les de la llei

L’estratègia del Partit Popular està perfectament dissenyada, i no és mai fruit ni de la improvisació ni del descontrol de ningú. El Partit Popular va veure que en aquestes passades eleccions l’independentisme prenia una força inusitada, encara que només fos pel fet que els diputats elegits per CiU ho fessin ara amb un programa netament sobiranista. I per això va idear la farsa (per ells és norma de la casa) d’inventar-se suposats informes policials, i es van servir dels sicaris de la premsa més carronyera per fer-ne la divulgació.

La credibilitat que podia tenir la notícia del Mundo era escassa, però es tractava de crear una situació d’inseguretat i de desconcert entre els votants convergents. Si ells mateixos se l’haguessin creguda, la falsa notícia, no haurien esperat a veure el resultat de les eleccions per a demanar la dimissió de Mas; un candidat acusat de corrupció hauria hagut de plegar de forma immediata. Jo mateix, el dia del debat televisiu, sense tenir més informació que les acusacions directes que apareixien a la premsa espanyola i les insinuacions o dubtes de bona part de la premsa catalana, vaig tenir el ple convenciment que tot plegat era un muntatge quan cap dels candidats va gosar treure el tema obertament i a la cara. Amb una acusació creïble, algú s’imagina que els altres candidats no haurien aprofitat l’ocasió? Però el Partit Popular no és només el responsable de l’autoria del fals informe, sinó també de les odres donades als comandaments policials perquè no el desmentissin fins després haver assolit l’objectiu d’incidir directament en el resultat de les eleccions. Com a autors de la trama, i conscients que en algun moment o altre es descobriria la seva falsedat, es limitaven a deixar anar insinuacions i anar tirant llenya al foc, sense involucrar-s’hi directament. L’execrable Ministre d’Hisenda, que sabia perfectament que el fals infome havia sorgit de la seu del partit, també s’afegia a la festa dient que la seva obligació era investigar els comptes corrents a Suïssa.

Algú ha vist gaire desmentiments i peticions de disculpes de polítics i dels mitjans de comunicació que, perfectament coneixedors de la falsedat que publicaven, se’n van fer més ressò? Era a partir d’aquesta trama mafiosa que ells mateixos bastien l’argumentació per a desqualificar el nacionalisme català. Tenien planificada no només la redacció del fals informe, la seva fingida filtració per a ser publicada al seu diari i la prohibició de desmentir-ne l’autenticitat policial fins que hagués fet l’efecte per al qual va ser redactat, sinó també el desmentiment posterior i la neutralització de l’aparell judicial perquè el tema quedi simplement arxivat. Populars, policies i jutges poden concloure: missió acomplerta.

L’èxit del PP no és la Camacho, sinó el Duran

L’ofensiva del Partit Popular contra Catalunya, tant en el seu vessant econòmic com lingüístic i cultural, és hores d’ara insultant per a tots els catalans. El primer objectiu d’humiliar-nos ja està assolit. És possible que, al final, el Ministre Wert hagi de suavitzar una mica les agressions que aquí no gosen defensar obertament ni els seus companys de partit; la Camacho i companyia comparteixen amb ell l’objectiu d’eliminar la llengua catalana, tal com ja estan fent a la Franja, al País Valencià i a les Illes, però deuen pensar que aquesta proposta tan forassenyada i agressiva contra el català els delata massa aviat, i pot tenir efectes contraproduents per als seus interessos.

Però és que l'èxit del nacionalisme espanyol més radical que representa el ministre Wert no consisteix en què el seu partit tregui 19 diputats, o que el seu satèl·lit de C’s en tregui 9, (tanmateix, sumats, una minoria) sinó que catalans que diuen voler defensar mínimament la llengua i el país acabin doblegant-se com acostuma a fer el PSC, o com fa el Duran. L'èxit del PP no és la Camacho, sinó el Duran. És aconseguir que hi hagi gent que, des de posicions teòricament catalanistes, encara cregui que cal negociar amb ells, per intentar suavitzar, temporalment, les agressions. És que hi hagi gent que parli d’establir o de restablir ponts amb els qui volen destruir-nos. És que CiU encara s’estigui pensant si ha de reconsiderar la seva actitud de regalar-los la gestió de la Cultura a la Diputació de Barcelona, o donar-los una posició forta a la CCMA, o tenir-hi aliances en determinats ajuntaments. És que el Govern de la Generalitat, ni el de CiU ni el tripartit, no hagi gosat aplicar la legislació catalana (ni tan sols la no tombada pel TC) pel que fa a la política lingüística i en l’àmbit de l’educació.

El Ministre Wert no és que sigui tan inconscient com per no saber que el que proposa és demencial i que despertarà un enorme rebuig a Catalunya. Ho fa expressament, sabent que després dels escarafalls ell podrà fer el gest de tirar enrere algunes de les imposicions inicials, mantenint-ne d’altres està clar, i donar la sensació que amb diàleg i amb la seva “generositat” s’ha pogut arribar a un acord. Confia, això sí, que el Govern català farà com ha fet sempre que, després de les protestes i de les paraules més o menys gruixudes, acabarà acotant el cap i resignant-se a haver perdut menys del que es pensava inicialment. Aquest és i serà l'èxit del PP i del nacionalisme espanyol, mentre no tinguem la dignitat de dir prou i marxar d’aquest Estat que no persegueix altra cosa que la nostra aniquilació.

Independència o mort

Aquest és un crit de guerra que cada dia veig pintat en un mur prop de la carretera, i que sempre m’ha semblat fora de lloc. L’eslògan fa referència a l’actitud revolucionària del qui està disposat a morir per aconseguir els objectius de la revolució, i és en aquest sentit de proclama que em sembla fora de lloc. Ara bé, en el nostre cas, el mateix crit no és res més que la disjuntiva en què ens trobem, la que ens ofereix Espanya. Hi ha un Govern espanyol que té l’objectiu clar i ferm d’aniquilar-nos; no és que es desdigui del tot d’aniquilar-nos físicament, però de moment ja es conformaria amb el genocidi cultural.

El Partit Popular, el de la senyora Camacho, fa temps que treballa decididament, invertint-hi els diners que faci falta, per eliminar la llengua catalana d’arreu de l’Estat espanyol. A la Franja, no tenen per què respectar els drets lingüístics de ningú, senzillament perquè han decidit que el català no existeix; al País Valencià incompleixen impunement l’Estatut, i ja han aconseguit que el català sigui residual, almenys a les grans ciutats, igual que a les Illes, i només a Catalunya el procés d’eliminació de la llengua catalana el tenen una mica més endarrerit perquè el nacionalisme espanyol que representen el PP i C’s és, de moment, minoritari. Per això, la senyora Camacho ha de recórrer als seus companys de partit i als seus amics de la magistratura perquè l’ajudin a fer la feina que el PP de Catalunya no pot fer democràticament. Per això, el Ministre Wert, lleial al franquisme, vol tornar a la situació d’aleshores relegant el català de les aules. I no cal que la societat, els partits catalans, els sindicats, els docents, les associacions de pares,  s’exclamin dient que defensen el sistema educatiu català perquè és el que ha donat bons resultats, el que garanteix el correcte coneixement de les dues llengües, el que facilita la integració i el que genera menys problemes; perquè precisament aquests són els arguments del PP per voler eliminar el sistema educatiu català.

Durant la campanya electoral, potser hem incidit molt en la viabilitat d’un Estat català, en la millora econòmica que representaria per als ciutadans de Catalunya, en matèria de pensions, d’infraestructures, de serveis, de reactivació econòmica. Però potser hem deixat una mica de banda aquesta altra qüestió: continuar dins d’Espanya és acceptar una condemna a mort de la llengua i de la cultura catalana. D’aquí que la frase Independència o mort tingui avui més sentit que mai.

El sobiranisme del partit del Duran

No és que hagi vingut de nou, però potser sí que sobta el moment escollit per l’alcalde Vic, president de l’AMI, i dirigent del sector sobiranista d’UDC, Josep Mª Vila d’Abadal, per anunciar que deixa el partit de Josep Antoni Duran i Lleida. En aquest cas, mai millor dit “el partit de Josep Antoni Duran i Lleida”, perquè el dirigeix de forma unipersonal, sense admetre discrepàncies, i castigant a tots els qui gosen alçar una veu no coincident amb la seva.

Sembla lògic que no ho fes abans de les eleccions, tant pel fet de no perjudicar la candidatura de CiU com perquè no s’interpretés com una marraneria pel fet de no figurar en les llistes. I probablement, el fet que ell no anés a les llistes castigat per gosar tenir la visió sobiranista que la coalició adoptaria després, no tant pel fet en sí com pel que evidenciava d’una voluntat del líder democristià per aturar o frenar el procés, va ser una més de les causes de la patacada electoral. Però, fer-ho ara, quan encara s’estan negociant els suports que podrà tenir el nou Govern d’Artur Mas, no sembla el millor moment. La coalició guanyadora indiscutible d’aquestes eleccions havia quedat afeblida per la pèrdua de dotze diputats, cosa que per a molts ja era una excusa suficient com per a fer-se enrere en la decisió d’avançar cap a l’estat propi. La determinació de Mas de continuar endavant, sempre quedava emmascarada per l’actitud poc lleial de Duran i Lleida, que en el darrer Consell Nacional democristià va exposar unes tesis radicalment oposades a les de Mas: mentre aquest insisteix en la necessitat d’escoltar el clam popular, Duran i Lleida animava els seus subalterns perquè no es deixessin arrossegar l’onada sobiranista.

Caldrà veure si hi ha gaire militants més que segueixen les passes de Vilad’Abadal i abandonen Unió, que quedaria internament amb una correlació de forces encara més contrària al sobiranisme. Caldrà veure si el seu traspàs d’UDC a CDC no representa un nou enfrontament entre ambdós partits, i si acceptaran que continuï al capdavant de l’alcaldia de Vic i, per tant, presidint l’AMI. En qualsevol cas, tot plegat és un reflex del desplaçament social cap a un major sobiranisme, però també una nova patacada per a la coalició, en uns moments que cal que tingui el màxim de força i de solidesa per a tirar endavant la consulta sobre la independència de Catalunya.

El PP, com el cotó, no enganya

El que no podrà dir ningú és que se sent enganyat pel Govern del PP, ni que aquest Govern espanyol menteixi. Una mentida o un engany implica sempre un abús de la bona fe de la persona que és burlada malèvolament per algú que, intencionadament, ha falsejat la realitat o ha incomplert el que havia dit. I aquest no és el cas que ens ocupa ni en el tema de les pensions ni en el tema dels pressupostos del 2013.

No crec que hi pugui haver ningú, a hores d’ara, que pugui al·legar sentir-se enganyat perquè creia que eren certes les paraules i les promeses del Govern de Mariano Rajoy. És cert que fins al darrer moment, fins no fa gaire setmanes, tant ell com els seus ministres havien jurat i perjurat que el tema de les pensions era una d’aquelles línies vermelles que ells mai passarien: “Si hi ha una cosa que no tocaré, són les pensions” afirmava fa poc don Mariano . Però no és menys cert que ningú pot al·legar ignorància i dir que no sap que hi ha gent que menteix compulsivament, que aquest Govern espanyol no compleix cap de les seves promeses ni compromisos. Quina raó hi havia d’haver perquè aquesta vegada fes una excepció? Ho ha fet amb tots i cadascun dels punts del seu programa electoral: ells afirmen una cosa i després diuen que, com que hi ha una realitat diferent de la que es pensaven, n’han de fer una altra.

I després parlen de credibilitat i de confiança en els mercats. En l’única cosa que poden confiar els mercats és en què, digui el que digui ell, al capdavall el faran agenollar als seus interessos. A Europa s’haurien pogut posar a riure quan van veure la previsió que feia el Govern espanyol per a elaborar els pressupostos del 2013. S’han limitat a dir que ja saben que la desviació no serà menor, sinó que triplicarà la caiguda del PIB prevista, que és una manera de dir-li que ja li accepten que es faci trampes al solitari, per dissimular els inevitables incompliments. Falsejant ara els pressupostos té uns mesos de coll per anar prenent després mesures correctores, una darrera l’altra, sense haver de presentar-les totes de cop en un sol paquet, que quedaria molt lleig i es notaria excessivament el seu fracàs.

De la ximpleria postelectoral a la responsabilitat de la nova etapa

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Aquests dies hem pogut sentir i llegir infinitat d’anàlisis sobre els resultats electorals. No hi vull pas incidir més en remarcar qui ha guanyat i qui ha perdut. És evident que a Madrid els interessa negar la realitat, no pas per burriqueria sinó per crear un estat d’ànim negatiu especialment a les files convergents, cosa que en part han aconseguit. Els populars s’ho haurien de fer mirar, si essent la tercera força política i davant la davallada de 20 escons entre els seus màxims competidors, CiU i PSC, ells només han estat capaços d’arreplegar-ne un i s’han quedat a la quarta posició. Hi ha hagut, en general, un desplaçament de vot cap a posicions més netament independentistes i més d’esquerres, a part del fet qualitatiu que no es pot menystenir que aquesta vegada tant CiU com IC-V portaven en el seu programa, de forma clara, el dret a decidir.

Pràcticament tot el vot que ha perdut CiU l’ha guanyat ERC, recuperant així la situació que hi havia hagut abans del daltabaix republicà del 2010. Uns vots que es van perdre llavors per la pèssima gestió del pacte tripartit, que no van entendre molts electors ni vam entendre molts militants, i que de fet va provocar la trencadissa que originà Reagrupament i Solidaritat. Al marge de l’aparició de les CUP, com a grup més radical que no havia mesurat mai les seves forces en unes eleccions nacionals, hi ha hagut ara una recomposició de l’espai sobiranista que no deixa de ser una tornada a una situació anterior.

Després d’unes eleccions es diuen moltes ximpleries, sovint mogudes pel desconcert i la no acceptació de la realitat, sempre interessades per no haver de reconèixer els propis errors. No insistiré en les ximpleries dels espanyols, com les de la senyora Camacho que, fent gala de la seva incapacitat per a la matemàtica, deia que l’independentisme havia reculat posicions. Però també n’hem sentit del cantó independentista quan l’Alfons López Tena deia que “Catalunya ha optat per l’extinció”. Jo lamento que SI no hagi entrat al Parlament, però això no és cap drama per al país si les forces independentistes en el seu conjunt han pujat. Ja se’n van dir moltes de ximpleries el 2010, quan la davallada d’ERC va ser vista malèvolament amb satisfacció per sectors independentistes ressentits; una cosa era lamentar els errors del partit, que ens havien portat a aquella situació, i una altra de ben diferent alegrar-se’n i pronosticar (més que un pronòstic era un desig) fins i tot la seva desaparició. Què se n’ha fet d’aquella gent i d’aquells mals auguris?  

A corre cuita, a darrera hora, hom pretenia que es forcés una coalició independentista que aplegués ERC-SI-Rc-DC. Potser hauria millorat el resultat, o potser no. Però jo ja deia que no era aquell el moment de plantejar-ho, si no s’havia fet un acostament fins llavors. És ara que cal reprendre aquella voluntat unitària. SI, RC i DC van néixer en uns moments en què Esquerra havia anat a la deriva. Amb l’actual ERC no haurien sortit aquestes noves formacions; potser és hora, doncs, de  plantejar-se si val la pena de mantenir-les, sabent que en les properes eleccions tornarem a tenir la urgència d’agrupar-nos si no volem que algú és quedi fora de la vida parlamentària. Algú pot tenir la temptació de quedar-se en la marginalitat intentant torpedinar amb radicalismes estèrils el procés sobiranista que hauria de tirar endavant el nou Parlament. Ara és l’hora de la responsabilitat de tots plegats.