La Justícia espanyola és molt més que un “cachondeo”

Ho va dir un alcalde andalús, temps ha, que “La Justícia es un cachondeo”.  No és que no li faltés raó, és que es quedava molt curt. En aquell moment, es van emprendre accions legals contra ell per considerar que havia injuriat o faltat al respecte a una de les institucions de l’Estat. Avui, ningú gosaria recriminar-li res, perquè el que seria realment insostenible seria afirmar que la Justícia espanyola és justa, imparcial i que funciona bé.

Els casos extravagants, sorprenents i incomprensibles per a qualsevol persona normal i amb un mínim de decència es repeteixen i es reiteren una vegada darrere l’altre sense que intervinguin ni fiscalies, ni el CGPJ, ni cap altra instància per a salvar l’honor i la credibilitat de l’Administració de la Justícia. Teòricament, els tractats existents entre països perquè els condemnats a presó compleixin les penes en el país d’origen i no en el lloc on s’ha comès el delicte, es basen en la idea que la justícia s’aplicarà igualment i que només canviarà el lloc on complirà la pena. Ja hem vist que l’aplicació en el cas del dirigent de Nuevas Generaciones, del PP, condemnat a Cuba, ha estat una burla a la Justícia; simplement, s’ha comprat la seva llibertat com a favor polític. No van tenir ni la decència de deixar passar uns mesos, perquè l’indult camuflat no fos tan evident. Però el gruix més important de la negligència judicial està en l’allargament indefinit dels processos oberts, sobretot quan hi ha un rerefons polític. Ells són perfectament conscients que una sentència que arriba amb anys de retard és sempre una sentència injusta. I, malgrat tot, les causes per corrupció política s’acumulen, sense acabar de resoldre’s mai, potser esperant que els delictes prescriguin o quedin tan allunyats en el temps que ja no sorprengui quan s’arxivi la causa o es dicti una sentència mínima, en funció de l’interès polític i partidista del cas.

Mentre hi ha gent a les presos per delictes de furts i robatoris molts menors, hem vist com el cas Millet es va ajornant, sense empresonar ningú, i després d’haver-li donat tot el temps del món perquè amagués proves i es fabriqués les coartades i justificacions que volgués. És el mateix que va passar amb el cas Pallerols, que al cap de deu anys s’arriba a un potineig entre la fiscalia i els encausats. Però els casos més flagrants els trobaríem en el conjunt de la corrupció política que esquitxa sobretot el Partit Popular, amb una diferència escandalosa respecte als casos existents en els altres grups polítics. Tant de bo que la Justícia fos només un “cachondeo”; el problema és que aquest “cachondeo” és selectiu i sempre a favor dels mateixos.

El PP és un partit polític?

Jo tinc els meus dubtes que es pugui definir el Partit Popular, pròpiament, com un partit polític si ens atenem a la seva funció i finalitat principal. Encara que hom pugui asseure’s damunt d’una taula, a ningú se li acudiria dir que la taula és un seient. Tot sembla indicar que, en realitat, el PP és més a prop d’una banda mafiosa i delictiva amb la finalitat d’enriquir els seus membres que de cap altra cosa.

A la xarxa circulen moltes llistes de presumptes polítics corruptes, i alguns mitjans de comunicació se n’inventen d’altres, però si algú s’entreté a fer-ne una recopilació exhaustiva se’n pot endur una sorpresa. Ja se sap que a tots els partits polítics hi pot haver gent sense escrúpols o que, circumstancialment, hagi comès un error o hagi volgut afavorir el seu grup, però quan aquesta gent és la que domina el partit, els qui són honestos el que han de fer és demanar-ne la dissolució. És el que va fer Unió Mallorquina quan es va destapar que la corrupció afectava la cúpula del partit i una part important dels seus càrrecs públics. Una primera sorpresa que ens podem endur, si fem aquest exercici de recopilació, és que el PP tingui més imputats i condemnats en causes judicials que la suma de tots els altres partits de l’Estat espanyol. Però, tot i així, la llista nominal seria injusta, perquè per exemple no es pot comparar, tot i ocupar igualment un mateix espai en la llista, la inculpació per prevaricació d’un alcalde republicà per haver procedit al tancament, potser amb algun defecte de forma, d’un prostíbul del seu poble, que el tresorer del PP Luís Bárcenas, implicat en el saqueig de les arques públiques de diverses administracions dins de la trama Gürtel, i que acumulava tota una milionada en bancs de Suïssa. I no és el mateix la inculpació d’un simple alcalde d’una població petita o mitjana que pugui haver comès una irregularitat urbanística, que la inculpació de càrrecs i polítics de primera fila per suborn i malversació de fons, amb quantitats astronòmiques com les que es revelaven en el cas Palma Arena o al País Valencià. I aquí l’avantatge del Partit Popular sobre la resta és estratosfèrica. Només recordar que del darrer Govern de Jaume Matas, a les Illes, només dos Consellers de moment no estan imputats en cap causa penal per corrupció; i al País Valencia, prop d’un 20% dels diputats del PP també estan imputats en diverses causes.

Però és que la trama popular funciona en tots els fronts, fins i tot en el polític. La maquinària d’enriquiment personal actua implacable arreu, seguint aquella consigna del polític valencià, Eduardo Zaplana, que admetia directament que s’havia ficat en política per enriquir-se. Una maquinària que consta de diverses seccions: la secció política, des de la qual es desvien els fons públics cap a interessos privats, es legisla a favor d’aquests mateixos interessos, s’indulta els qui accidentalment han estat descoberts amb la mà a la caixa, o es declara una amnistia fiscal feta a mida per al seu tresorer; la secció empresarial i bancària, des d’on es recullen els beneficis i s’incorporen els polítics amortitzats i amb un full de serveis considerable, com els darrers casos del Rato o l’Aguirre; la secció judicial que, quan ja no pot fer més la vista grossa, dilata els procediments perquè al final acabin prescrivint o simula la pèrdua de proves pericials; la secció mediàtica que es dedica a confondre l’opinió pública, falsejant informes o publicant-ne d’altres redactats per comitès de campanya del partit, i en tot cas presenta els escàndols del Partit Popular barrejats en d’altres afers molt menors, com si fos el mal de tota la política.

Està clar que al Partit Popular també hi ha gent que es dedica a la política, a seques. Però, dubto que aquesta sigui la seva finalitat principal com a estructura multisectorial. A tot arreu hi ha casos de corrupció i polítics sense escrúpols; però es que al Partit Popular és possible que també hi hagi algun polític no corrupte i amb un mínim d’escrúpols.

Ser lliures, també per equivocar-nos

La supressió per part del Constitucional espanyol de l’euro per recepta és potser una de les mostres més clares de la perversitat de les institucions d’un Estat obsessionat en anihilar-nos. Seria d’un cinisme incommensurable alegrar-se de la supressió d’una taxa que molts consideràvem injusta, perquè era una fórmula més de carregar sobre els més febles el pes de la crisi. En primer lloc, perquè és una imposició que ens ve de fora, d’un partit que fa de l’odi a Catalunya la seva principal raó de ser, i en segon lloc perquè no té en cap moment la intenció d’alliberar els ciutadans d’aquesta injusta càrrega impositiva.

No és pas per casualitat que el PP hagi esperat uns mesos, abans de recórrer als seus fidels peons del Constitucional per a liquidar l’euro per recepta. Ha esperat veure quins eren els resultats obtinguts amb la mesura, i s’ha adonat que l’euro per recepta permetia a la Generalitat no només recaptar uns quants milions d’euros, sinó sobretot estalviar-ne molts més en despesa farmacèutica. Ells no tenen cap inconvenient en carregar el que calgui als treballadors i pensionistes per tal de poder compensar i recompensar els seus amics banquers, per als quals l’Estat disposa de tots els diners que faci falta. Però el que no poden suportar és que el Govern de la Generalitat pugui tenir eines que li permetin ajustar-se al sostre de dèficit fixat. Han incomplert, amb la complicitat prevaricadora del poder judicial, la legislació vigent com és l’Estatut, el mateix  Ministre d’Economia admetia indecentment que ell no complia la llei perquè no hi havia diners (els dedicaven tots al malbaratament continuat); es neguen a pagar el deute d’anys anteriors contret amb Catalunya, senzillament, perquè es neguen a reconèixer-lo; i ara es tracta d’evitar que la Generalitat tingui cap sortida viable a l’ofec econòmic que se l’imposa des de l’Estat.

Davant d’aquesta situació, parlar de federalisme, de confederalisme, de buscar punts d’entesa i d’encaix amb aquesta Espanya que no té altre objectiu que el d’anihilar-nos, és una veritable quimera. És difícil de creure que ningú amb les facultats mentals no pertorbades, pugui defensar aquests plantejaments unionistes sinó és per complicitat amb la nostra desfeta com a país. Tenim mil raons per reclamar, amb urgència, abandonar aquest Estat que ens hostil. Ara n’hi podríem afegir un altre: volem ser lliures també per equivocar-nos nosaltres, sense ingerències estranyes i gens innocents, amb mesures injustes com la de l’euro per recepta. 

Els números sempre quadren

En física es diu que l’energia no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Quelcom de semblant deu passar amb l’economia: els diners que es perden no són perduts per a tothom. Les estadístiques corresponents a l’any 2012 ens diuen allò que ja sabíem, que les economies familiars han perdut poder adquisitiu. En general, s’han abaixat els sous i s’han apujat el preus. No tothom hi perd de la mateixa manera.

Abans de la crisi, els empresaris s’exclamaven de les reivindicacions sindicals, i deien que eren els increments dels salaris el que els obligava a apujar els preus, i els feia perdre competitivitat. A part que en molts casos la mà d’obra no representa la part més important del cost de producció, ara s’ha demostrat la fal·làcia d'aquella argumentació quan les rebaixes en els sous no es tradueixen, en aquella mateixa lògica empresarial, en rebaixes de preus que els facin guanyar aquella suposada competitivitat perduda. El que passa és que en temps de crisi, la classe dominant té molt clar que farà valdre la seva posició de privilegi per a què en paguin els altres les conseqüències. Algú podria dir que hi ha empreses que travessen moments difícils gràcies a les polítiques d’austeritat que forcen la ciutadania a reduir el consum, però n’hi ha d’altres que no es troben en aquesta situació i aprofiten igualment l’ocasió per a retallar també les despeses de personal. Potser es tracta d’evitar el que podria ser una discriminació de treballadors d’empreses amb grans beneficis més ben pagats que els de les empreses amb dificultats.  

Els diners, com l’energia, no es perden mai del tot. Les polítiques actuals van orientades a garantir l’enriquiment d’una minoria a base d’empobrir la majoria. I si aquest mateix empobriment suposa una disminució dels ingressos en forma d’impostos a les arques públiques, la solució continua essent la mateixa: es torna a carregar contra la majoria de treballadors i pensionistes a base de retallar-los prestacions i serveis. Els diners hi són per a continuar amb una disbauxa forassenyada de l’Estat, i naturalment per a pagar els errors i la mala gestió de la banca. Hi havia un joc en què sovint es deia “la banca paga”. Aquí, quan les coses van bé la banca guanya; i quan van malament la banca no perd. I sempre continuem pagant els mateixos.

El nostre cavall de Troya

Els espanyols es mostren molt segurs de poder aturar el procés sobiranista de Catalunya; tant, que no es molesten a fer el més mínim gest per intentar captar algunes simpaties per a la seva causa, i continuen o incrementen les hostilitats envers Catalunya, en l’àmbit pressupostari, en l’econòmic, en el lingüístic, en el judicial, en el mediàtic... Compten que en tindran prou per anorrear-nos amb l’aliança que puguin fer amb els sectors més obertament contraris a l’existència d’una llengua, una cultura i una personalitat diferenciada.

No tenen cap interès en captar suports d’un cert catalanisme que pogués optar per defensar la identitat catalana en el marc de l’Estat espanyol. El cas més patètic és el dels socialistes liderats (això de liderar és un dir) per l’inefable Pere Navarro: de tant en tant, aixequen el cap per dir que ells no estan per l’opció destructora del PP i que volen presentar una tercera via. Encara recordem el Pere Navarro que anava a la darrera reunió del Comitè Federal del PSOE dient que miraria de convèncer-los perquè acceptessin el dret a decidir dels catalans, en el ben entès que ells decidirien quedar-se a Espanya; no li van deixar obrir boca: Rubalcaba i tots els barons socialistes en pes van deixar clar que d’aquest tema ni se n’ha de parlar. El Pere Navarro, doncs, es troba amb un PSOE que fa pinya amb el PP pel que fa referència a Catalunya; i ell, obedient i submís, l’únic que pot fer, d’acord amb les directrius que li donen els seus superiors de Madrid, és mirar de convertir-se en el líder de l’espanyolisme a Catalunya, en competència directe amb el PP que té el mateix objectiu. Per aquesta banda, doncs, el Govern espanyol té perfectament controlat el que podria haver estat un soci incòmode: al PP de Madrid, probablement ja li interessarà sacrificar el lideratge de la Camacho si cedint el protagonisme al PSC-PSOE s’estalvia de negociar amb el que podria haver estat un catalanisme moderat.

Però, tot i així, a Catalunya encara resta una majoria sobiranista. I aquí és on ha començat a jugar la seva darrera carta: introduir un Cavall de Troya. L’actitud del Duran, i d’un sector d’UDC, ha estat sempre la de posar pals a les rodes a qualsevol formulació excessivament catalanista. Ell no ha estat mai un defensor dels interessos de Catalunya a Madrid; si fos així, hauria d’admetre que ha estat un fracàs estrepitós. Ell només hi ha anat a representar el catalanisme mesell, i a buscar la seva cota de poder a canvi d’apuntalar la dreta espanyola; sense cap contrapartida per a Catalunya. Probablement, com a recompensa per la seva tasca de dinamitar el procés sobiranista des de dins, ja se sentirà ben pagat amb el pes que li han tret del damunt per tapar els casos de corrupció del seu partit. I qui sap si a la llarga no li pot caure algun ministeri...

Soraya, una obvietat i una mentida

Estan tan enfollits, els polítics espanyols, que ni tan sols són conscients de les estupideses que deixen anar, dia sí, dia també. Divendres era la Soraya Saenz de Santamaria la qui s’esplaiava a gust en contra de les aspiracions de Catalunya. I per donar força a les seves paraules, potser per fer veure que al capdavall ells no fan res de l’altre món, res que no faci tothom, afirmava: “Cap tribunal ni cap govern dóna suport a declaracions de sobirania”. Una obvietat i una mentida.

Està clar que cap Govern, en principi, no dóna suport a declaracions de sobirania el si del propi Estat. Ningú li ha demanat al Govern espanyol que doni suport a les aspiracions sobiranistes de Catalunya; només que les respecti. En els darrers decennis, o si ho volem en el darrer segle, és quan s’han creat la majoria dels Estats actuals; i sempre ha estat amb la natural reticència del poder central al qual estaven subjectes, ja sigui sota un règim colonial o dins d’un Estat que englobava pobles diferents. I les aspiracions actuals del Quebec o d’Escòcia, per exemple, també topen amb l’oposició dels respectius poders estatals, el canadenc i el britànic. Però, una cosa és l’obvietat que cap govern dóna suport a declaracions de sobirania i l’altra que, quan hi ha una voluntat majoritària expressada democràticament, aquests governs si de veritat són democràtics no tinguin cap altra solució que respectar-ho i acceptar-ho. És el que acaba de fer el Parlament britànic reconeixent que només correspon als escocesos decidir si volen romandre o no dins del Regne Unit. O és que les colònies sud-americanes es van independitzar amb el suport del Govern espanyol? Tota una obvietat.

Una altra cosa és parlar dels tribunals. Perquè en aquest cas sí que hi ha prou jurisprudència internacional respecte a l’acceptació dels processos d’independència, sempre que responguin a la voluntat majoritària, democràtica i pacífica dels pobles. Els tribunals internacionals sí que s’han pronunciat a favor de les declaracions de sobirania; el que passa és que, com en el cas de Kosovo, Espanya, en contra del posicionament gaire bé unànime de tota Europa, és dels darrers països a acceptar la resolució del Tribunal Internacional de Justícia. I al Canadà, també el seu Tribunal Constitucional va dictaminar que, malgrat no tenir-ho previst en la Carta Magna canadenca, s’havia de donar legitimitat a la voluntat expressada pel poble quebequès; la que fos. Soraya, una obvietat i una mentida.

Declarar o reconèixer la sobirania del poble de Catalunya

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La indiscreció no és mai bona, i en política tampoc. Que s’hagi fet públic l’esborrany del text acordat per CiU i ERC per a ser aprovat en la primera sessió plenària del Parlament de Catalunya en pot dificultar la negociació per tal que s’hi adhereixin altres formacions polítiques. Difícilment ho podran acceptar sense introduir-hi un mínim de canvis, encara que només sigui per deixar constància que no s’han adherit a un text preestablert sinó que han fet valer els seus plantejaments que no s’havien tingut en compte en el redactat inicial.

No seria cap drama, però és evident que fora bo que aquesta primera declaració institucional que ha de marcar l’actual legislatura fos aprovada com a mínim també per ICV i les CUP. I no tant per la validesa en sí del text en qüestió que s’aprovi com per la significació i el simbolisme del que ha de ser una nova etapa per a Catalunya.

Pel que hem pogut saber, el text fa un breu repàs de com s’ha arribat fins a la situació actual i projecta una línia a seguir en el futur immediat, amb l’objectiu clar d’assolir la fita d’esdevenir un nou Estat europeu. Està clar que hi poden haver percepcions diferents sobre el devenir del procés, ICV i les CUP poden carregar l’accent en les polítiques socials com a objecte final de la formulació independentista i es poden matisar els passos a seguir a partir d’ara. Però, em sembla evident que el punt clau de tot el text, tant pel fet de tocar el nucli essencial com per la seva implicació jurídica, és el del reconeixement de “la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic”.

Aquest és l’aspecte fonamental pel qual els espanyols ens neguen el dret a decidir el nostre futur. Segons ells, el poble de Catalunya no existeix i per tant no pot ser subjecte de dret. Van tenir prou cura a l’hora d’introduir-ho en el text constitucional: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. Una declaració de principis del nacionalisme espanyol que es va voler compensar tímidament en el text de l’Estatut d’Autonomia, quan s’hi diu que “Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya”, però tot seguit es feia acte de submissió dient que “s'exerceixen d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució”.

Sobta que en el text proposat ara per CiU i ERC es digui que el Parlament de Catalunya “acorda declarar” la sobirania democràtica del poble de Catalunya, a diferència del que fa el text constitucional espanyol que simplement afirma i constata la sobirania del poble espanyol, com si fos una realitat no subjecta a cap mena d’aprovació sinó inherent al poble espanyol. Està clar que en el mateix text que ha d’aprovar el Parlament de Catalunya s’hi afegeix en aquest sentit una nova frase que pot semblar redundant, però que no ho és: El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

Suposo que els juristes sabran el que es fan i mesuraran millor l’abast de les paraules. Però, personalment, penso que el Parlament de Catalunya no hauria de prendre l’acord de “declarar la sobirania del poble de Catalunya”, com si això depengués d’una o altra majoria parlamentària i sobretot com si s’acordés en el marc de la legalitat vigent. El Parlament hauria de “reconèixer” aquesta sobirania com a element natural i inherent al poble de Catalunya.

No sé si el Govern espanyol pot recórrer una decisió del Parlament de Catalunya que no té rang de llei i que, per tant, no té efectes jurídics. Però, en el supòsit que així fos i que el seu Tribunal Constitucional invalidés l’acord, no quedaria invalidada la sobirania del poble de Catalunya sinó la declaració parlamentària que el reconeixia.

De què va aquesta gent?

A Madrid sembla que n s’assabentin de la pel·lícula. El Govern espanyol diu que ja té els estudis preliminars per a la reforma de l’actual sistema de finançament autonòmic, que hauria de començar a aplicar-se a partir del 2014. L’única novetat és que, quedant encara un any de coll, ja tinguin el tema a punt de solfa, quan era norma habitual ajornar-ho tot fins al darrer moment per tal de poder exigir un acord precipitat o posposar la seva posada en funcionament.

Però dic que sembla que no s’assabentin de la pel·lícula perquè ells mateixos ja donen les claus del fracàs de la seva proposta. D’una banda, es parteix d’una credibilitat nul·la: el Govern del PP, igual com va fer el del PSOE, ha incomplert reiteradament el model de finançament actual, amb un clar menysteniment per l’Estatut i la legislació vigent, la seva legislació. I no solament ha incomplert el que marca la llei, sinó que cínicament s’ha refermat en la tesi que les lleis com l’Estatut no cal complir-les. Els pressupostos de l’Estat, pel que fa a Catalunya, ja no s’adiuen al que estableix la disposició estatutària, però és que després la realització del que s’havia pressupostat es pot quedar al 35% quan a Madrid se n’executa més del 100%. Si hi ha algú que, hores d’ara, diu que confia en la paraula del Govern espanyol és o bé un imbècil o un còmplice de l’ofec econòmic que patim els catalans. Però és que la nova proposta del Govern espanyol sembla que ja tindria el vist-i-plau de les comunitats autònomes governades pel PP, en part per una qüestió de disciplina però també en part perquè el nou sistema ja preveu que res no canviï; que l’espoli fiscal que pateix Catalunya continuï exactament igual, perquè és l’única manera que tenen de mantenir el finançament a algunes altres autonomies.

Entrar en aquest joc de l’ensarronada permanent, quan ens trobem a les portes de decidir alliberar-nos del jou i de la feixuga càrrega que ens suposa Espanya, seria una quimera imperdonable. L’objectiu del PP, amb la complicitat i la col·laboració activa de la trepa de la Camacho i companyia, és acabar d’arruïnar Catalunya, perjudicar el seu teixit industrial i evitar qualsevol possibilitat de recuperació econòmica. Ni tan sols no s’han adonat que ara ja no ens serviria ni el Pacte Fiscal que ells van rebutjar de ple; i és que a Madrid sembla que no s’assabenten de la pel·lícula.

Potser ens caldrà fer memòria

Durant la mal anomenada transició democràtica es van cometre molts errors, el principal dels quals era creure que realment es tractava d’una transició democràtica. I si sovint diem que la memòria històrica hauria de servir per evitar ensopegar amb les mateixes pedres, no hi és sobrera la revisió d’alguns d’aquests errors. Per exemple, es partia de la idea que encetàvem una nova etapa, i que per tant calia encarar-la sense retrets ni afanys de venjança; i no va ser fins molt més tard que algú es va començar a plantejar si calia deixar impunes els crims i els delictes comesos.

Per si de cas quedava algú a qui encara es poguessin demanar responsabilitats pels crims del franquisme, la Justícia ja es va cuidar de tallar en sec qualsevol intent de fer justícia (quina paradoxa!). I el jutge Garzón en va ser la víctima. I és que el de la Justícia va ser, segurament, un dels errors clau d’aquella transició. Fins i tot arribant a admetre una mena d’amnistia generalitzada per tal que no es portessin davant dels tribunals els qui van formar part, o hi van col·laborar, del principal grup terrorista del segle XX a l’Estat espanyol, com va ser el franquisme, el que no s’havia d’haver permès és que continuessin exercint com si res. Hi havia tot un estament judicial, amb totes les excepcions que vulgueu, disposat a la prevaricació permanent, a emetre sentències sabent que eren del tot injustes, només per acontentar i satisfer els interessos dels qui s’havien apoderat del poder per la força de les armes. No podia ser que tots aquells jutges que havien sentenciat en contra de la democràcia i dels qui lluitaven per restablir-la, continuessin després exercint com a tals. Perquè aquest pervers sistema judicial és el que s’ha anat reproduint més enllà de la transició, i fins avui, reiterant de forma constant la seva adhesió als principis del règim franquista i dels qui en són ara els seus hereus.

És evident que aquells jutges que es van posar al servei de la causa franquista, amb un clar menysteniment del dret i del sentit de la justícia havien de ser inhabilitats per a continuar exercint en un sistema democràtic. Però, compte, que no estem parlant només de fets històrics que ja comencen a quedar lluny en el temps. Perquè, ara i aquí hi continua havent jutges que emeten sentències en contra de la llengua catalana, en contra de l’autogovern de Catalunya i en contra dels qui lluiten per la llibertat, amb l’objectiu d’afavorir els interessos partidistes del nacionalisme espanyol; i, apresa la lliçó, aquests haurien de ser com a mínim inhabilitats per a exercir en una Catalunya lliure i democràtica.     

La renúncia del PSC al dret a decidir

A vegades, els mitjans de comunicació tenen una manera ben curiosa d’explicar les coses, almenys pel que fa als titulars. No fa pas tants dies que el mateix Pere Navarro en una declaració solemne, i no pas improvisada, deia que la posició del PSC en relació a la consulta sobiranista seria sempre la de l’abstenció. I uns dies després apareix el portaveu del partit per dir que en realitat quan es plantegi el tema de la consulta, com que ells estan en contra de la independència el que faran serà votar-hi en contra. I aquest canvi, tan sobtat com previsible, molts mitjans de comunicació l’han titulat amb frases com “Radicalització del PSC”, “Canvi d’estratègia del PSC”, el PSC entra en el joc de la consulta”, “El PSC recula”, “El PSC es replanteja...”

Ja entenc que algun mitjà de comunicació afí surti en defensa del Partit dels Socialistes i ho presenti com una matisació d’un posicionament inicial que no gosen contradir obertament. Però, suposo que a ningú se li escapa que, en aquest cas, el PSC no s’ha radicalitzat, ni ha reculat, ni ha canviat d’estratègia, ni s’ha replantejat res de res. Aquí, el PSC, i el pobre Navarro al capdavant, no hi pinta res. Ells saben que tenen un electorat divers, amb sectors netament espanyolistes que veurien bé un front amb el PP per combatre les aspiracions nacionals de Catalunya, però també amb sectors netament catalanistes que, sense apostar obertament per la independència, sí que s’adonen que el federalisme és inviable per l’oposició frontal del PSOE i del PP, i que en tot cas són prou democràtics com per a no oposar-se a què sigui el poble de Catalunya qui decideixi democràticament el seu futur. Davant d’aquest panorama, la direcció dels Socialistes catalans va pensar que potser una manera airosa de sortir-se’n seria proclamar l’abstenció permanent, per deixar clar que ells no estan en contra de l’expressió democràtica dels ciutadans, però que tampoc comparteixen l’anhel sobiranista.

Amb el que no van comptar, o per uns moments van oblidar, és amb la seva pròpia realitat. ¿Qui són ells, els socialistes catalans, per dir què pensen o per anunciar el seu posicionament en un afer tan important com aquest? No és que els socialistes catalans siguin o no siguin partidaris del dret a decidir, és que ells han renunciar al dret a decidir sobre si poden o no dir el que pensen. I quan el Pere Navarro, il·lús, va sortir dient que ells es mantindrien en l’ambigüitat de l’abstenció no va tenir en compte que havent renunciat al dret a decidir, ell no era ningú per prendre la paraula. Per això, els socialistes espanyols, que aquests no que han renunciat al dret a decidir, ni tan sols a decidir sobre els altres, han posat les coses al seu lloc i els han fet rectificar. A Madrid els devien dir allò de: Donde hay patrón no manda marinero, que traduït al català podria ser: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?  

Pactar, sobretot, els desacords

L’anomenat Pacte per la Llibertat, entre CiU i ERC, va fent els seus passos, de moment sense entrebancs; faltaria més. La situació no és pas gens fàcil i l’aposta és tan arriscada com engrescadora. El procés cap a l’exercici del dret a decidir caldrà fer-lo, i suposo que així s’ha pactat, anant amb peus de plom perquè els enemics són molts i no deixaran passar cap ocasió per a malbaratar el somni de llibertat dels catalans. Però, als equilibris polítics que exigirà aquest procés s’hi hauran d’afegir els equilibris econòmics, perquè el país es troba al límit de la fallida.

El Govern espanyol, el primer interessat en què Catalunya no pugui complir amb els objectius de dèficit, ja s’ha cuidat prou de boicotejar l’escàs marge de maniobra que pretenia introduir-hi ERC amb l’increment de determinats impostos o taxes. I, a l’hora de la veritat, d’alguna manera o altra caldrà quadrar els números en detriment, està clar, de serveis bàsics per a la població perquè són els que copen les principals partides pressupostàries. Quan s’és a l’oposició, i sense cap perspectiva de governar, es pot cridar ben fort que s’està en contra de les retallades, però quan toca fer un exercici de realisme com el que li toca fer a CiU, i ara també a ERC encara que no entri al Govern, no n’hi ha prou amb la cridòria i cal aportar solucions reals; totes les mesures proposades per ERC en el Pacte per la Llibertat no arriben a cobrir, encara que el PP no se’n sortís a l’hora de boicotejar-les, ni una quarta part de la quantia a retallar. Per tant, és evident que el Govern d’Artur Mas haurà de prendre mesures doloroses i fins i tot inacceptables des d’un punt de vista d’esquerres. I ERC no podrà fer el mateix paper d’oposició que abans.

És per això que en aquest cas, i de fet en qualsevol negociació i pacte polític, tant o més important que pactar els punts d’acord és pactar els desacords. Espero que s’hagi previst com i en quines circumstàncies ERC pot desentendre’s de determinades accions del Govern d’Artur Mas, sense que això representi un daltabaix per a tot el procés sobiranista. Si ERC s’ha de fer solidari de totes les accions de Govern, moltes de les quals seran tremendament impopulars i injustes, el desgast pot ser descomunal; i quan se’n desmarqui, l’oposició en pes carregarà contra la feblesa del Govern de CiU per tal que no pugui tirar endavant amb la consulta sobiranista.

Ni la injúria ni l’amenaça són delicte, a Espanya

Si a Espanya existissin els delictes d’injúries i d’amenaces, els jutges i fiscals no donarien l’abast. Tot el sistema judicial espanyol quedaria col·lapsat només per atendre i donar resposta a aquesta hipotètica tipologia de delictes d’injúries i d’amenaces que des de fa mesos inunden els mitjans de comunicació espanyols en relació a les aspiracions democràtiques del poble de Catalunya.

Dirigents polítics, militars, periodistes i tertulians de tot el ventall nacionalista espanyol vomiten sense reserves ni pudor tota mena d’improperis amb l’absolut convenciment que a Espanya no hi ha tipificat cap delicte per aquests conceptes. No cal dir que els insults i les amenaces prenen dimensions colossals a la xarxa, sovint emparant-se en un fictici anonimat fàcilment desemmascarable. És més, podem afirmar amb tota rotunditat que a Espanya no existeixen els delictes d’injúries i d’amenaces perquè, altrament, hauríem d’admetre que el que no existeix és el delicte de prevaricació referit al sistema judicial. Seria del tot inconcebible que no actuessin els jutges i fiscals, i més encara que no ho fessin només quan els injuriats i els amenaçats ho són pel fet de ser d’un determinat país, tenir unes determinades idees i voler exercir determinats drets democràtics; o que no actuessin només quan els autors de les injúries i les amenaces responen a un perfil polític concret.

Sempre és possible que en un col·lectiu hi hagi algun que altre element corrupte, pervers i, quan es tracta de prendre decisions de caràcter públic, també prevaricador. Però costa molt més d’imaginar que aquesta corrupció, perversitat i acció prevaricadora sigui generalitzada. Per això, hem de deduir amb una certa seguretat de no errar, que a Espanya no existeixen els delictes d’injúries ni els d’amenaces.

El dret a la incompetència és un dret?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El debat polític pot irritar i, fins i tot, arribar a exasperar quan es contraposen posicionaments diametralment oposats o irreconciliables. Cadascú està en el seu dret de defensar les pròpies idees per més que als altres costi d’entendre-les. Però, resulta molt més repulsiu quan hom s’adona de la perversió i de la falsedat dels arguments de l’adversari; quan es posa en evidència que els suposats arguments no eren tals, perquè no se’ls creu ni qui els esgrimeix.

Les polítiques lingüístiques i educatives del Partit Popular, allà on governa, estan orientades obertament a l’anihilament de la llengua catalana. I per fer-ho, per acabar amb un model d’escola catalana, s’inventen l’astúcia pretesament universalista d’introduir l’anglès també com a llengua d’ensenyament, amb mateix nivell que el castellà, i per damunt del català. La necessitat de millorar l’anglès dels nostres estudiants és compartida per tothom, probablement excepte pel Partit Popular que només ho treu en el debat per a foragitar el català de les escoles de les Illes Balears, com ja ha fet del País Valencià, o, a través de la perversa llei Wert, també a Catalunya..

En català diem que s’atrapa abans un mentider que un coix. Perquè justament quan aquest Partit Popular porta a terme la seva particular croada contra el català, amb l’excusa de donar pas a l’anglès, alhora està posant el crit al cel perquè a les institucions europees els funcionaris espanyols es veuen obligats a utilitzar com a llengües de treball l’anglès o el francès. Troben innecessari introduir l’oficialitat del català a les institucions europees, donant per fet que els catalans no formem part d’Europa (i en això tenen raó, perquè és Espanya i no Catalunya la que té representació a les institucions comunitàries), però en canvi ells reclamen que els funcionaris espanyols puguin expressar-se en castellà i fer ús del servei de traducció que neguen per al català.

La reclamació d’oficialitat d’una llengua a les institucions europees és sobretot la reclamació del dret a ser respectats tots els ciutadans i pobles de la Unió, cosa que de moment no passa. Però no implica que en les reunions de treball d’aquestes institucions europees cadascú s’hi expressi en la seva llengua, amb les dificultats tècniques que això representa, sinó que s’admet l’existència d’unes llengües de treball, que acostumen a ser l’anglès i el francès i en alguns casos també l’alemany.

Quan des de Catalunya reclamem el dret a ser respectats com a catalans, i per tant el reconeixement oficial de la nostra llengua, no ens referim a reclamar que el català sigui llengua de treball de les institucions, sinó que tingui el mateix reconeixement i ús que poden tenir el danès, el grec, l’italià o l’espanyol. Perquè en el supòsit que a la Unió europea es reconegués el castellà també com a llengua de treball, immediatament ells serien els primers a trobar excessiu que s’hi volguessin afegir altres llengües (i ja no diguem si una d’aquestes fos el català), i tornarien a argumentar l’elevat cost de traducció i les dificultats tècniques que això suposaria.

En l’única cosa que sí que són coherents al Partit Popular és en la reclamació del dret a la incompetència. Resulta sorprenent que el Govern espanyol amenaci fins i tot de boicot a les institucions europees si els seus funcionaris no poden expressar-s’hi en castellà, perquè això indicaria que aquests funcionaris deuen tenir una escassa competència lingüística en les llengües de treball de la UE, cosa que seria gravíssim. Però dic que és coherent, perquè és el mateix dret a la incompetència que reclama per als funcionaris de Catalunya, del País Valencià o de les Illes, on consideren que no ha de ser exigible tenir prou coneixements de la llengua oficial i pròpia d’aquestes comunitats.

Una medicina cruel i inhumana (III)

Antigament, el metge era un dels poders fàctics del poble, al costat de l’alcalde i del capellà. I, en certa manera, ho continua essent ara. Davant de qualsevol professional, el client o usuari pot reaccionar reclamant o exigint el que calgui sense necessitat de ser entès en la matèria, quan el resultat no s’ajusta a l’esperat. Un tècnic ens pot donar les explicacions que vulgui, però si no ens resol el problema pel qual havíem sol·licitat els seus serveis podem fer la reclamació corresponent, mostrar la nostra disconformitat o buscar-ne un altre. En el cas d’un metge ja no és tan fàcil.

Quan una persona ingressa en un centre hospitalari té la sensació d’haver-se posat en mans de déu. Un Déu al qual no se li poden demanar comptes, ni se li poden discutir les seves actuacions. Ens sentim profundament agraïts quan el professional ha fet bé la seva feina, que afortunadament també passa sovint, però no gosem contradir-lo quan les coses no van com desitjaríem. El personal d’infermeria està avesat a entomar les ires d’usuaris descontents que, en trobar-se cara a cara amb el metge, ajupen el cap i es desfan en disculpes i reverències, conscients que la seva vida és a les seves mans. Per això, ni tan sols en els casos en què hi ha un testament vital, els familiars no gosen reclamar al facultatiu un tractament bàsicament pal·liatiu per al seu malalt en fase terminal. L’autoritat del metge va molt més enllà dels coneixements tècnics per a saber com tractar uns òrgans afeblits, i s’imposa també sobre la voluntat de la persona, condemnada a allargar innecessàriament i injustament la seva agonia; ni els familiars que no volen veure patir més la persona estimada ni el mateix pacient no poden prendre decisions, sovint ni tan sols insinuar-les. 

Però, diuen que la naturalesa és sàvia. Potser sí, i per força. Mentre el metge es desviu per allargar l’agonia del malalt, sense estalviar-hi recursos ni patiments, els familiars contemplen horroritzats el nivell de degradació de la persona postrada al llit i sense dret a morir dignament. La medicina, aquesta medicina cruel i inhumana, té recursos suficients per a mantenir gairebé indefinidament en vida aquell cos exhaust. Fins que s’esdevé el prodigi de la naturalesa: el malalt, inconscient però potser com a darrer recurs de fer valdre la seva voluntat, decideix abandonar-se i deixar de menjar per a poder-se alliberar definitivament de la vida que ja li és sobrera. I s’apaga per si mateix, no pas amb el suport de la medicina, com hauria calgut esperar, sinó malgrat ella.

La crueltat d’una medicina inhumana (II)

Costa d’entendre que professionals de la medicina, no sé si uns pocs, uns molts o la majoria, siguin tan insensibles davant del dolor. N'hi ha que conceben la seva professió com els bruixots guaridors de tots els mals; quan algú acut als seus serveis és perquè li retorni la salut, de manera que la seva funció deixa de tenir sentit quan ja no hi ha remei. S’oblida potser aquella clàssica definició de la salut que no es limita a ser l’absència de malaltia.

Per això interpreten la mort com el fracàs de la seva gestió, i s’acarnissen sobre les vísceres dels pacients per a retardar-la tant com poden. Lluny de contemplar el malalt com una persona que pot haver arribat al final de la seva vida, ells no hi veuen sinó òrgans que, convenientment estimulats, encara poden continuar bategant. I més encara quan es tracta d’especialistes obstinats en demostrar que, en tot cas, l’òbit s’haurà produït per una altra causa, aliena al seu camp de treball. El malalt pot estar patint innecessàriament, sense cap qualitat de vida i sense cap esperança de recuperar-la, però això, diuen, no és problema seu; pensen que la seva obligació és fer l’impossible per retardar la mort, al preu que sigui. Inclòs el patiment innecessari del malalt. Per això, es mostren sorpresos, gairebé indignats, mig ofesos, quan un familiar els insinua que potser fora millor deixar-lo morir en pau i sense allargar-li més l’agonia. No és que ningú estigui parlant d’aplicar una eutanàsia, i de fet ningú en parla obertament, però el metge fa valdre la seva autoritat per deixar ben clar que ell ha de continuar fins al final en la seva particular lluita impossible contra la mort. Al capdavall, hom només plantejava la necessitat de prioritzar l’alleugeriment del dolor abans que el tractament a ultrança per a mantenir-lo en vida.

Hi ha qui explica el darrer sospir com un alliberament de la persona que s’ha desprès finalment d’aquell cos que li suposava una càrrega excessiva; un darrer sospir, dolç i suau, com qui es submergeix en un son profund. En un Hospital, sovint, ni això no és permès al moribund a qui s’obliga a suportar fins al darrer moment una sonda nasogàstrica, intubat per totes bandes i amb mil agulles clavades a les venes. Però, això sí, quan s’esdevé l’inevitable el metge s’adreça els familiars per assegurar-los, amb un punt d’orgull, que fins al darrer moment s’ha fet tot el que estava a les seves mans.

La inhumanitat d’una medecina cruel (I)

En els darrers temps m’ha tocat viure el final de la vida de diverses persones molt properes. I en tots els casos, aquestes persones han necessitat de l’assistència mèdica i hospitalària per a poder morir amb dignitat i amb el mínim de dolor o de disconfort possible. I, senzillament, aquesta n ha estat sovint l prioritat d’alguns facultatis; ni rastre de la humanitat que hom podria i hauria de poder esperar en aquests darrers moments.

És possible que no sempre sigui així, però comentant les reiterades experiències viscudes m’adono que les meves coincideixen amb les de molts altres. Alguna vegada, hi ha qui ha tingut la gosadia de comparar un centre hospitalari amb el taller mecànic on la gent hi va perquè li reparin alguna de les peces defectuoses; sincerament, el meu mecànic té un comportament més humà i comprensiu amb les peces velles de qualsevol cotxe atrotinat que molts metges amb els seus pacients. La meva experiència ha estat la de trobar, al costat d’altres d’una gran vàlua i humanitat,  uns professionals de la medicina als quals importa ben poc la persona que tenen al davant i només es centren en procurar allargar una mica més la seva agonia. No es miren la persona en la seva situació global, sinó que s’empernen en voler allargar el batecs d’un cor que ja no dóna per més, o pretenen que uns febles pulmons ventilin unes hores més un cos exhaust; es resisteixen a donar a la persona els calmants que necessita, no fos cas que això el portés a una somnolència que l’acostaria més dolçament a la mort. I amb cara triomfant et venten a la cara que han aconseguit remuntar, momentàniament està clar, una situació que semblava critica i definitiva: el malalt tindrà l’oportunitat d’allargar una mica més el seu patiment per a no res.

Tan difícil és entendre que l’objecte final de la medicina són les persones i no les malalties? En català sovint emprem indiscriminadament el terme “curar” com a sinònim de “guarir”, obviant la seva primera accepció de “tenir cura d’algú o d’alguna cosa”. D’aquí un eslògan emprat en el món de la infermeria: “curar, sempre; guarir, quan es pugui”. Quan ja no és possible guarir és, justament, quan la persona necessita que se la curi, que se’n tingui cura, que se li estalviï el patiment, que se la deixi morir en pau i amb dignitat. Però, això, per a alguns metges, és molt difícil d’entendre.

Quina poca gràcia aquest Ministre!

El Ministre Luís de Guindos, amb cara de pocs amics i posat de pomes agres, no és ben bé el que sembla: té un sentit de l’humor encomiable. Llàstima que no sàpiga trobar el moment oportú per fer les gracietes. Hauria de saber que el dia dels Sants Innocents, aquell dia en què tradicionalment la gent es feia tota mena de bromes, i que els mitjans de comunicació s’afegien a la festa publicant alguna que altra ensarronada, és el dia 28 de desembre. Però és cert que aquesta tradició, com totes les altres, se n’ha anat perdent, o s'ha desvirtuant el seu sentit original.

Passada, doncs, la diada de les innocentades el Ministre d’Economia Luís de Guindos, procurant que no se li escapi el riure, anuncia que al tercer trimestre d’aquest any 2013 l’economia espanyola tornarà a créixer i a crear nous llocs de treball. No fa riure la brometa del Ministre. No només pel mal gust que representa mofar-se de situacions dramàtiques de moltes famílies, que ell mateix ha ajudar a agreujar, sinó perquè hores d’ara aquestes històries, com aquells brots verds que algú veia el 2009, ja no se les creu ningú. Tothom sap, i a Europa li han tolerat diplomàticament simulant que ho passaven per alt, que és el mateix ministre que ha falsejat els números dels pressupostos de l’Estat espanyol d’aquest any per tal que li quadressin. No té cap credibilitat, i de fet ja l’han desautoritzat totes les institucions econòmiques europees i internacionals, fer una previsió de la caiguda del PIB de poc més del 0’5%, quan com a mínim aquesta xifra es pot triplicar. I, en tot cas, tothom sap que un cop iniciada la recuperació econòmica, encara tardarà alguns anys a crear-se de manera efectiva nous llocs de treball. I amb les mesures que continua prenent aquest Govern, la perspectiva de sortida de la crisi cada dia s’allunya més.

Però, com deia Sala i Martín, Espanya és un país de pandereta. I mentre la Unió Europea imposa a països com Itàlia o Grècia, o al capdavant del mateix Banc europeu, dirigents polítics provinents dels veritables nuclis de poder econòmic mundial (Goldman Sachs, bàsicament), el ministre Espanyol prové precisament de l’altra cara de la moneda: de Lehman Brothers, l’entitat financera que amb la seva fallida va desencadenar la crisi econòmica que patim. El dia 28 de desembre, el de Guindos potser encara hauria fet gràcia amb el seu acudit!

Prioritzar la sortida de la crisi

Una de les estupideses més sonades que acostumen a dir els polítics populars per a contrarestar les aspiracions nacionals de Catalunya és que cal prioritzar la lluita contra la crisi, la creació de llocs de treball i centrar-se en resoldre els problemes reals de la ciutadania. I dic que és una estupidesa sonada no només perquè justament l’alliberament nacional és un dels elements clau per a poder sortir de la crisi, per a crear llocs de treball i per a poder afrontar amb més garanties els problemes reals de la ciutadania.

Ho dic també, i sobretot, perquè precisament les polítiques que imposa el Partit Popular van radicalment en la direcció contrària: aprofundiment de la crisi, increment de l’atur i desmantellament de l’estat del benestar. Catalunya, amb els seus recursos i sense el llast econòmic que representa Espanya, podria ser un país capdavanter amb moltes més possibilitats de reactivar la seva economia i garantir el benestar de la seva gent. Però és que, arribat el cas, si com diu el PP volguéssim de veritat emprendre la sortida de la crisi i crear llocs de treball, el primer que caldria fer és aturar les suïcides polítiques econòmiques que segueix el Govern de Mariano Rajoy. Ara mateix, ja seria un primer pas aconseguir que es deixessin d’aplicar les mesures del govern del PP, que el Govern espanyol deixés de funcionar. Sense Govern espanyol, sense cap govern, com a mínim aconseguiríem que no empitjoressin més les coses. Està clar que aleshores, caldria fer un gir de 180º i començar a prendre mesures que aquesta vegada sí anessin orientades a sortir de la crisi, a crear llocs de treball i a generar benestar per als ciutadans.

I això, justament això, és el que pretenem els qui volem aconseguir com més aviat millor la independència de Catalunya. La nostra prioritat coincideix amb el que diuen cínicament els dirigents populars: sortir de la crisi, acabar amb la xacra de l’atur i atendre els problemes reals dels ciutadans. La independència és l’eina i el mitjà més ràpid i segur per aconseguir-ho. I prescisament perquè aquesta és la nostra prioritat rebutgem de ple les polítiques econòmiques, estúpides i suïcides del Partit Popular.

Any nou, riquesa renovada

No és pas cert que per Any Nou tot s’apuja. És cert que s’apugen els serveis bàsics i que s’apugen els impostos, però també ho és que s’abaixen els sous i les prestacions socials. L’argument per a autoritzar l’increment de les tarifes acostuma a ser que també s’incrementen els costos; però darrerament aquest argument ja no funciona, perquè els costos, almenys pel que fa al personal, s’estan abaratint any rere any.

Per als treballadors, tant de les empreses públiques com de les privades, no hi val l’argument de l’increment del cost de la vida, perquè estem en època de crisi i de retallades. Per tant, a tot estirar es pot aspirar a mantenir el sou congelat. És igual que hi hagi empreses que continuïn tenint beneficis astronòmics; la crisi els serveix d’excusa per a acabar d’escanyar els treballadors, exigint més productivitat a canvi de cobrar menys. Per això s’entén que obtinguin aquests beneficis. Deixant de banda el cas de les elèctriques, que constitueix una estafa amb tots els ets i uts ja que simulen una subhasta per a fixar els nous preus de l’energia, en la resta d’empreses de serveis tampoc hi ha cap justificació per als augments de les tarifes, més enllà de la prevaricació d’afavorir des de l’administració els interessos privats d’amics, parents i família tota. Resulta relativament fàcil gestionar una empresa de serveis, sense competència, comptant en què l’Administració sempre autoritzarà unes tarifes que garanteixin per damunt de tot els beneficis de l’empresa.

I després hem de sentir com en els discursos de Cap d’Any hi ha polítics que tenen el cinisme i la caradura de demanar resignació i paciència per aquest nou any que continuarà essent, tal com ho han planificat, de restriccions i de retallades per als treballadors i pensionistes. Però continuarà essent, també d’acord amb la seva planificació econòmica, un altre anys de grans beneficis per a segons quines grans empreses. Ja fa uns anys que el sector del consum de gran luxe està vivint uns moments esplendoroses, i no és pas per casualitat, sinó perquè la seva riquesa prové de la pobresa imposada a la majoria. 

El fracàs d’Espanya com a país

Tota bèstia esdevé molt més perillosa quan es troba ferida i acorralada. I aquesta és la impressió que dóna Espanya davant de les aspiracions del poble de Catalunya. A diferència dels britànics que afronten un repte similar amb la serenitat de qui sap que pot guanyar la partida o la resignació de qui, malgrat creure que és un error, farà prevaldre el dret a decidir dels escocesos, els espanyols sembla que s’hagin tornat folls.

Totes les enquestes indiquen que, a Espanya, el sentiment contrari a les autonomies no para de créixer. No és que considerin que Catalunya s’hagi excedit o no hagi fet un bon ús del sistema autonòmic establert en la Constitució, sinó que no en saben veure els avantatges per a les pròpies autonomies, i només hi veuen el germen de la desfeta d’Espanya. També és possible que alguns, més perversament,  considerin l’opció de renunciar ells a l’autonomia, que potser no veien tan malament, si amb això poden eliminar la dels catalans. En qualsevol cas, el procés endegat a Catalunya representa, bàsicament, el fracàs d’Espanya com a país, en la mesura que no han aconseguit diluir-nos com a poble i integrar-nos a la seva concepció d’una Espanya estrictament castellana. No és, doncs, l'afronta dels catalans el que els exaspera sinó el seu fracàs.

És possible que confiïn que tindran prou armes per a barrar el pas a les nostres aspiracions. De fet, repeteixen una i mil vegades que no hi haurà cap consulta ni cap secessió perquè la Constitució ho impedeix i perquè ells disposen de les armes de la seva Justícia, les de l’economia i les dels militars per a impedir-ho. I, malgrat tot, han perdut els estreps en una estranya follia de qui no té altre remei que admetre el seu fracàs: el fracàs d’Espanya com a país.