Amb tramposos no s’hi juga: la immersió lingüística

No hi ha dubte que la globalització i els moviments migratoris fan molt més diverses i plurals les societats actuals. Ja no és imaginable una Catalunya, ni cap altre país europeu, de caràcter monolingüe. La gestió, per tant, d’aquesta diversitat cultural és un dels reptes que cal afrontar arreu d’Europa. Hom entén, amb un mínim d’honestedat i de sentit comú, que hi ha un uns drets individuals que cal respectar, alhora que hi ha uns drets col·lectius, els de cada país, així com la necessitat de garantir-ne la cohesió social. No hi ha fórmules màgiques, però sí que hi ha un denominador comú pel que fa a la llengua pròpia de cada país. Però la lògica, el sentit comú i el diàleg amb els espanyols no funciona.

La primera cosa que ens diuen és que no s’hi val a argumentar que els catalans volem fer el mateix que fan a qualsevol altre país, la mateixa immersió que practiquen a Madrid, a París o Roma. No és cap raonament, és cert, però sembla que si és bo arreu també ho deu poder ser aquí. Però els espanyols no s’estan de romanços i surten amb la defensa dels pobres nens que parlant a casa seva una llengua es troben en arribar a l’escola amb el trauma que allà la llengua que s’hi utilitza és una altra. I això els traumatitza. Gestionar la diversitat no és fàcil, el possible trauma, que no és tal, té l’avantatge d’afavorir la cohesió social i la integració dels nouvinguts... Ah, no! El que importa per damunt de tot és evitar el trauma dels nens! Jo no crec que hi hagi traumes, però si fos així caldria pensar en el trauma que pateixen els nens romanesos, els xinesos, els àrabs... (més de dues-centes llengües hi ha a les escoles de Barcelona!) , tant els de Barcelona com els de Madrid o els de París; i el trauma que pateixen els nens catalanoparlants de la Franja i els de la Catalunya del Nord?.

Aleshores l’argument es capgira. Només ens referim a les dues llengües cooficials. És que els altres no pateixen traumes o és per pur racisme que no se’ls ha de tenir en compte com els altres?. No, ara ja no parlen de traumes infantils, sinó de drets adquirits per raó d’una cooficialitat i d’uns preceptes constitucionals; i es reclama el compliment d’aquests preceptes. Bé, si és així, parlem de principis legals: el Tribunal Constitucional ha avalat en més d’una ocasió la immersió lingüística a Catalunya, i al capdavall hi ha unes lleis que regulen i desenvolupen els principis constitucionals i aquesta cooficialitat, com són l’Estatut, la llei de política lingüística, i ara serà la Llei d’Educació... Aquestes lleis són injustes i atempten contra els drets d’una part de la ciutadania. Són lleis aprovades per un 90% dels representants de la ciutadania de Catalunya... No, no s’hi val a sortir ara amb la legalitat de les lleis, perquè el que ha de prevaldre són els drets dels nens... I tornem a començar.

Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

Amb tramposos no s’hi juga: la solidaritat

Parlant amb gent mínimament honesta aviat ens posem d’acord sobre uns principis bàsics que haurien d’inspirar la solidaritat: totes les persones tenen dret a una vida digna, la ubicació geogràfica no hauria de representar un atorgament de més drets per als uns que per als altres, s’han d’emprendre accions concretes per a una major distribució de la riquesa... I per tant, podem debatre sobre com s’hauria de fer efectiva aquesta solidaritat. Podríem discutir fins i tot en quina mesura hauríem considerar que la solidaritat ha de ser voluntària per part de qui la dóna o si pot exigir-se com un dret per part de qui l’ha de rebre: estem parlant de drets humans tan elementals com el de la igualtat en drets i dignitat de totes les persones.

Però amb els espanyols el diàleg no funciona. Acceptat el principi de solidaritat, se’ns acut que potser cal prioritzar la solidaritat envers aquells que pateixen més inhumanament les desigualtats, com determinats països africans, pobles llatinoamericans... Però no, els arguments de la igualtat dels éssers humans i del dret a la vida digna s’han de circumscriure en l’àmbit de l’Estat, ara ja no valen principis universals sinó simplement estatals, nacionals diuen ells. Els drets no provenen de la condició d’humans sinó de la ciutadania d’un Estat. Bé, aleshores, si democràticament els catalans constituïm un Estat propi... Això seria un acte d’insolidaritat espantós.

Sense estar-hi d’acord, acceptem parlar de la solidaritat només a nivell intern de l’Estat. La solidaritat interterritorial (abans per ells els territoris no tenien drets sinó les persones, però ara a ells els convé parlar dels drets dels territoris, així en abstracte), ha de servir perquè els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats i els mateixos serveis. Quin serveis mínims hauríem de garantir per a tots els ciutadans de l’Estat, amb aquesta solidaritat? Perquè hem quedat que es tractava d’aconseguir que tots els ciutadans disposin dels mateixos serveis... Ah, no. Pretendre posar límits o concretar les finalitats de la solidaritat ja és un acte d’insolidaritat!. Els catalans som una colla de presumptuosos que ens basem en els tòpics d’una Catalunya treballadora, com si els altres fossin ganduls... D’acord, deixem-nos de tòpics i analitzem realitats concretes. El primer tòpic que podríem eliminar és el d’aquesta Catalunya rica enfront d’unes regions pobres: tots els indicadors econòmics ens diuen que Catalunya perd posicions, i ja no és ni de tros la capdavantera; la sanitat passa aquí per moments difícils, amb seriosos problemes per atendre el dia a dia, essent superats fàcilment per sistemes sanitaris com l’andalús; les carreteres catalanes o són de peatge o són molt més deficients que les que troben a qualsevol regió espanyola; moltes comunitats autònomes tenen recursos suficients per gaudir de la gratuïtat dels llibres de text, i Extremadura és capdavantera en la dotació d’ordinadors per als seus alumnes; Catalunya és de les comunitats amb menys funcionaris públics, mentre que les que en tenen més són les que reclamen més solidaritat... Ho veieu si en sou de perversos, els catalans? Ara us sobta la prosperitat dels altres, com si només aquí hi pogués haver progrés i benestar. No, si a mi em sembla fantàstica la prosperitat dels altres, i que disposin de millors serveis que els nostres, només que aleshores quina finalitat té que reclamin la nostra solidaritat? No la podem reclamar nosaltres?

Tornem a posar el crit al cel: si els catalans, en alguns aspectes anem més bé, per justícia hem de ser solidaris amb els qui no hi van tant; però si són altres comunitats les que van millor que nosaltres, això és per la nostra ruqueria i mal govern.

Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

Amb tramposos no s’hi juga: l’incompliment de les lleis

Com era d’esperar, ha arribat el dia 9 i el més calent a l’aigüera. No és que fos previsible, sinó que ha estat deliberadament planificat així. Per això no es va fer res durant els dos anys que donava de termini l’Estatut, per arribar al darrer més i fer una irrisòria proposta, vague i que contradiu la mateixa llei. No és que ho diguin quatre exaltats radicals, sinó que ho diuen els seus propis companys de partit, i el Govern de la Generalitat que ells mateixos controlen. El problema no és que hi hagi diferències de criteris, que sempre serien respectables, sinó que hi ha objectius contraposats i sobretot actituds de manifesta deshonestedat per part dels dirigents espanyols.

Quan des de posicions diverses s’enceta un debat i una negociació, a base del diàleg es pot anar arribant a punts d’acord, que potser no satisfan plenament a tothom, però que intenten salvar el màxim els interessos de cadascú. Però això requereix actituds honestes, sense trampa. Perquè en el moment en què algú comença a canviar les regles del joc i les va adaptant segons les seves necessitats, el diàleg i el debat resulten estèrils, i la negociació és impossible.

Es pot tenir un debat amb un anarquista sobre la necessitat o no de les lleis, com es pot tenir amb un okupa sobre el dret a la propietat o amb un etarra sobre la inutilitat de la lluita armada. Però quan des del Govern espanyol posen el crit al cel perquè des de Catalunya no es pensa aplicar un decret que envaeix les seves competències, com és el de la tercera hora de castellà, i en canvi es diu que no passa res per incomplir el que diu una Llei orgànica com és l’Estatut, aleshores hem acabat els arguments i la capacitat de diàleg. Quan algú fa trampa s’ha acabat el joc, estripem la baralla.

Ara ja sabem que per part del Govern espanyol no hi haurà negociació possible. Simplement es tractarà de pressionar i amenaçar els catalans perquè acceptin les seves condicions, que no tenen per què ajustar-se a cap llei ni a cap principi. Ells tenen la força i el poder, i l’exerciran.

La farsa de l’esperit Olímpic

Sempre s’ha dit que el baró de Coubertin va imaginar els Jocs Olímpics com un esdeveniment d’agermanament, de solidaritat i d’amistat entre els pobles de la terra a través de l’esport. Un tòpic que s’ha utilitzat, quan ha convingut, segons els interessos de les potències de torn. Recordem l’època de la guerra freda en què es cridava al boicot als Jocs de Moscou perquè hi havia hagut la invasió de l’Afganistan, o es negava la participació de Sudàfrica per tractar-se d’un règim racista. El COI reclama, ara, amb tot el cinisme del món, que no es polititzin els Jocs.

Ja vaig dir en el seu moment, a rel de les revoltes tibetanes, que malgrat les amenaces al final tothom acudiria a la cita inaugural de Pequín. Hi ha massa interessos en joc com per arriscar-se a perdre una bona posició en el puixant mercat xinès. Com a molt, unes declaracions genèriques del qui sap que no continuarà a la Casa Blanca, i potser el just com perquè el regim xinès hagi de fer algunes concessions al món occidental. Importen ben poc els problemes dels tibetans, dels uigurs, dels buriats, dels calmucs, dels haní, dels mongols, dels miao, dels tàtars, dels kirguís, i del llarguíssim llistat de pobles que romanen invisibles sota el domini xinès.

I és que l’esperit olímpic ja falla per la base. Si es tracta d’un esdeveniment al marge de les vicissituds polítiques no té sentit que es basi precisament en aquestes vicissituds a l’hora d’escollir les seus on s’han de celebrar i sobretot a l’hora de decidir qui hi pot participar i qui no. El COI, per raons estrictament polítiques admet la participació d’uns pobles i la nega a uns altres. De poc consol ens serveix als catalans pensar que hi tenim més d’un 30 % dels esportistes de la delegació espanyola; perquè, al capdavall, el que vol dir és que no se’ls ha admès com a tals, com a catalans, sinó només en la mesura que accepten una circumstancialitat política com és la de formar part, de grat o per força, de l’estructura política de l’Estat.

L’últim que apagui el llum

Una enquesta recent posava en evidència el creixent descontentament de la ciutadania envers els seus representants polítics. Fins a un 74% dels enquestats manifestaven el seu allunyament de l’acció política. Per contra, en d’altres enquestes hi ha també un creixent sentiment de malestar i de rebuig pel tracte que se’ns dóna a Espanya, allò que el President Montilla en deia “desafecció”, i que a mi em sona a una mena de “desafecció al règim”.

Tenim un malestar de la ciutadania que censura d’una banda el tracte discriminatori que rebem d’Espanya, i que de l’altra també censura l’acció dels seus polítics que teòricament el representen. Un mar ideal per anar-hi a pescar. Així ho deuen creure alguns grups extraparlamentaris que, davant d’aquest panorama, perden el món de vista i s’erigeixen en els únics valedors i salvadors de la pàtria.

És el cas de Catalunya Acció. En un dels darrers escrits del seu Director General (Catalunya Acció funciona com una empresa privada, tancada en ella mateixa) feia aquest plantejament: el divorci entre els catalans i Espanya és cada vegada més gran i irreversible, alhora que ho és entre aquests mateixos catalans i l’actual classe política; per tant, la solució és clara, cal fer foc nou amb una nova generació de líders que ens portin directament cap a la independència.

I per argumentar això, no s’està d’afirmar que “el país ens falla per dalt, pel lideratge polític, per l'estat major. Cal substituir la ineficaç i obsoleta classe política. i cal tenir clar que només la independència i una regeneració política i nacional profunda ens poden garantir la nostra prosperitat i plenitud com a poble”. I com que no serveixen ni els uns ni els altres, ni CiU ni ERC (els altres els col·loca directamente al bàndol de l’enemic) s’erigeixen ells com els únics capaços de connectar amb el sentiment de la majoria i portar-nos a la glòria.

Senzillament, patètic. Si fos certa la seva análisi, l’única cosa que caldria aferir-hi seria: l´últim que apagui el llum.

El sentit de l’humor dels polítics catalans, genial

El sentit de l’humor, diuen, és molt saludable. I, si això és cert, podem dir que la salut de la política catalana és excel·lent. Una altra cosa és que els catalans potser no sempre som capaços de captar la finor i l’agudesa d’aquest sentit de l’humor. En tot cas, jo crec que podem parlar ja d’una escola ben genuïnament catalana d’humor polític, que aniria des de Francesc Pujols, Salvador Dalí i Jordi Pujol, fins al novell Conseller Jordi Ausàs.

Recordeu aquella frase cèlebre que deia que arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, quan anirem pel món ho tindrem tot pagat? O les atzagaiades del pintor empordanès de qui l’historiador Ian Gibson, fent gala del seu rigor, ja deia que “empezó hablando catalán porquè sus padres no sólo eran catalanes sinó catalanistas”? Doncs bé, els nostres polítics actuals segueixen la mateixa línia. Jordi Pujol, per exemple, es va passar vint-i-cinc anys insistint en la idea que si no trobem un encaix a Espanya, hauríem de buscar altres fórmules; de moment, encara busca l’encaix.

És una constant, davant de qualsevol problema o incomprensió de Madrid, respondre amb una sortida de caràcter surrealista, daliniana potser. Quantes vegades no hem sentit frases com aquesta: “si l’Estatut que aprova el Parlament de Catalunya no cap en la Constitució espanyola, o canviem la Constitució o els que no hi cabem som els catalans”. Quantes vegades no hem sentit dir que “si el que volem els catalans és inconstitucional, reclamarem canviar la Constitució”, “si no ens deixen exercir el dret a decidir, exigirem el traspàs de la competència per a celebrar referèndums”, i la darrera del Conseller Jordi Ausàs “si el Govern espanyol no compleix amb el tema del finançament, obrirà la porta del Concert econòmic”. En tots els casos, excepte en el de l’optimisme desbordant de Francesc Pujols, se segueix amb el mateix discurs: “si no em dónes el que et demano te’n demanaré el doble”

Els catalans crec que no acabem d’entendre aquest sentit de l’humor dels nostres polítics. Els espanyols, si. Es fan un tip de riure.

Amenaça convergent, o qui salta primer?

El Govern espanyol ja tenia previst arribar al 9 d’agost sense haver complert el que estableix el nou Estatut. Primera perquè ha de donar temps al Tribunal Constitucional per acabar de ribotejar el text estatutari; i segona perquè, donat que els interessos de l’Estat són contradictoris amb els de Catalunya, la seva estratègia ha de ser la de provocar tensió i cansament a la part catalana per forçar un acord humiliant per a nosaltres, és a dir exitós per a ells. I sembla que la seva estratègia els està donant els resultats esperats perquè es palpa un nerviosisme creixent entre les forces polítiques catalanes.

Resulta ja inaudit que el debat sigui sobre si s’ha de complir o no el que marca la llei, és a dir que es negociï fins a quin punt s’ha de respectar el que diu l’Estatut. Resulta incomprensible que dos anys després de l’aprovació de l’Estatut, estiguem ara els darrers mesos, o potser només les darreres setmanes, corrent perquè la data del 9 d’agost se’ns tira a sobre. Ni el Govern espanyol ni el català no han fet els deures. Pels espanyols, ja ho he dit, era una estratègica calculada i premeditada. Per part del Govern català hi deu haver una bona dosi de complcitat socialista de no molestar el germà gran, almenys fins que han vist que incomplir el que marca la llei era així de senzill pels seus companys de Madrid. Una actitud de submissió de la qual també en són responsables els seus socis de Govern. Però no deixa de resultar més inaudit i sorprenent que per part de la Generalitat es limitin a dir que ells esperaran la data límit, sense fer cap proposta pròpia i sobretot sense marcar quina línia se seguirà a partir del dia 9.

Deu formar part de la mateixa estratègia de crear tensió entre els partits catalans, que sembla que estiguin a l’aguait per veure qui serà el primer de trencar la unitat d’acció (unitat d’inacció hauríem de dir) que semblava que se seguia fins ara. CiU amenaça de treure una proposta pròpia, si no la treu ningú més, quan la iniciativa lògicament hauria de correspondre en primer lloc als governs espanyol i català. Podria ser una bona excusa per als socialistes per donar per trencada la unitat dels partits catalans en la negociació, i tirar pel dret. Tal com van fer amb l’Estatut, en què el PSC va renunciar des del primer moment a defensar el text sorgit del Parlament de Catalunya, sumant la seva veu a la del PSOE i deixant que Zapatero pactés per ells les rebaixes amb l’Artur Mas.

Tinc la sensació que uns i altres estan esperant repetir la jugada. Imaginem un pacte a corre-cuita, aquesta tardor, entre CiU i PSOE: nova foto de l’Artur Mas presumint de treure les castanyes del foc a un Govern català inoperant; el PSC, carregant el mort als convergents, s’estalvia quedar com el partit submís a Madrid que ha acceptat qualsevol pacte per obediència als seus superiors; ERC es veu obligada a tenir una reacció aïrada que reforçaria el distanciament entre les forces nacionalistes, alhora que podria trencar la fràgil estabilitat del tripartit (doble celebració a Madrid!); i finalment, el sector espanyolista del PSC evita que l’Antoni Castells pugui apuntar-se algun mèrit en la negociació del nou finançament, presentant com un fracàs la seva gestió malgrat la brillant gesticulació prèvia.

La jugada seria perfecta. Tant de bo jo vagi del tot errat.

On és el Wally, el Curro, o el Montilla?

Ara mateix no en tinc cap a mà, però sempre m’havien fet gràcia aquells llibres en què s’havia de buscar en pàgines atapeïdes de diminutes figures un personatge vestit de ratlles. Suposo que el famós Wally devia inspirar l’anunci de l’agència de viatges que es demanava on era el Curro. I bé. El joc d’inspiracions continua. Perquè algú sap on és el Montilla en tot el tema del finançament?

Tothom ha valorat positivament l’actitud de fermesa que sembla que ha demostrat el Conseller d’Economia Antoni Castells. I em sembla molt lògic, i molt correcte, que des del mateix Govern i des dels partits catalans es faci pinya per reforçar la posició catalana en el finançament. Però una cosa és evitar que tot plegat es converteixi en un safareig on cadascú hi digui la seva, i l’altra és deixar sol el Conseller Castells. Sincerament, no entenc la posició d’un President de la Generalitat que no es posi al capdavant en un tema clau per al país.

Algú dirà que es tracta de donar al Conseller d’Economia tot el pes i tot el marge de maniobra negociadora. Però també obre la porta a altres conjectures. Apuntem-ne una, que no té perquè ser l’única. De tot aquest procés, que inclou la negociació del finançament i la nova retallada de l’Estatut que faran el PSOE i el PP a través del Tribunal Constitucional, és difícil que en surti gaire res de bo. Aleshores, des de les files socialistes conscients d’aquest panorama prefereixen presentar la cara d’Antoni Castells, que en pot sortir escaldat. Maragall s’ho va jugar tot a una carta, la de l’Estatut, i va ser el mateix Zapatero que li va fer el llit orquestrant un pacte amb el líder de l’oposició. Ara, Montilla també s’ho juga bastant a una carta, la del finançament, i potser per això s’aparta de la primera fila per no sortir-ne esquitxat.

O dit d’una altra manera. La hipòtesi d’un èxit en la negociació per al finançament deu ser molt llunyana des del moment que el sector més nacionalista espanyol del PSC cedeix el protagonisme a un dels representants del sector més catalanista, que va perdre la majoria de les propostes presentades en el darrer Congrés (com la del Grup Parlamentari propi a Madrid). La signatura d’un bon acord de finançament donaria a Castells i al seu sector un pes molt important dins del partit i en el conjunt de la societat catalana que faria trontollar la figura del Montilla. ¿El President es refia de sortir en el darrer moment per fer-se la foto, o és que ja compta que les coses aniran maldades, i val més deixar que el Conseller s’estrelli tot sol?

On és el Wally, el Curro, o el Montilla?

Ara mateix no en tinc cap a mà, però sempre m’havien fet gràcia aquells llibres en què s’havia de buscar en pàgines atapeïdes de diminutes figures un personatge vestit de ratlles. Suposo que el famós Wally devia inspirar l’anunci de l’agència de viatges que es demanava on era el Curro. I bé. El joc d’inspiracions continua. Perquè algú sap on és el Montilla en tot el tema del finançament?

Tothom ha valorat positivament l’actitud de fermesa que sembla que ha demostrat el Conseller d’Economia Antoni Castells. I em sembla molt lògic, i molt correcte, que des del mateix Govern i des dels partits catalans es faci pinya per reforçar la posició catalana en el finançament. Però una cosa és evitar que tot plegat es converteixi en un safareig on cadascú hi digui la seva, i l’altra és deixar sol el Conseller Castells. Sincerament, no entenc la posició d’un President de la Generalitat que no es posi al capdavant en un tema clau per al país.

Algú dirà que es tracta de donar al Conseller d’Economia tot el pes i tot el marge de maniobra negociadora. Però també obre la porta a altres conjectures. Apuntem-ne una, que no té perquè ser l’única. De tot aquest procés, que inclou la negociació del finançament i la nova retallada de l’Estatut que faran el PSOE i el PP a través del Tribunal Constitucional, és difícil que en surti gaire res de bo. Aleshores, des de les files socialistes conscients d’aquest panorama prefereixen presentar la cara d’Antoni Castells, que en pot sortir escaldat. Maragall s’ho va jugar tot a una carta, la de l’Estatut, i va ser el mateix Zapatero que li va fer el llit orquestrant un pacte amb el líder de l’oposició. Ara, Montilla també s’ho juga bastant a una carta, la del finançament, i potser per això s’aparta de la primera fila per no sortir-ne esquitxat.

O dit d’una altra manera. La hipòtesi d’un èxit en la negociació per al finançament deu ser molt llunyana des del moment que el sector més nacionalista espanyol del PSC cedeix el protagonisme a un dels representants del sector més catalanista, que va perdre la majoria de les propostes presentades en el darrer Congrés (com la del Grup Parlamentari propi a Madrid). La signatura d’un acord de finançament positiu per a Catalunya donaria a Castells i al seu sector un pes molt important dins del partit i en el conjunt de la societat catalana que faria trontollar la figura del Montilla. ¿El President es refia de sortir en el darrer moment per fer-se la foto, o és que ja compta que les coses aniran maldades, i val més deixar que el Conseller s’estrelli tot sol?

Una altra Casa Gran, la dels Socialistes

Un dels acords del darrer Congrés del Partit dels Socialistes va ser la celebració d’una Conferència Oberta. L’objectiu no és debatre un tema determinat sinó, tal com admeten els seus dirigents i el mateix text de la proposta, eixamplar les seves bases i consolidar-se com a força central del país. És l’objectiu del poder pel poder. La fita és enfortir-se com a força majoritària, dirigint les principals institucions del país, per després poder fer sense oposició les polítiques o no polítiques que calgui i que els convingui. El curiós, però, és veure com una mateixa proposta pot ser enfocada al si del propi partit segons la conveniència de cadascú, perquè el que de veritat els uneix és la potencialitat del poder.

La iniciativa de la Conferència va sorgir de l’anomenat sector catalanista del partit, amb un Raimon Obiols al capdavant. De manera que quan en parlen dirigents d’aquest sector ho fan, com l’altre dia l’Isidre Molas, en termes d’eixamplar la base del catalanisme progressista. Una mena de Casa Gran de l'esquerra. Però quan en parla el sector més espanyolista, l’Iceta mateix, aleshores resulta que la proposta té l’objectiu d’eixamplar les bases del partit, i aquí la qüestió del catalanisme ja no apareix per enlloc. I tots dos parlen de la mateixa Conferència Oberta.

Per saber, doncs, realment de què va la cosa no podem fiar-nos de les declaracions ni dels uns ni dels altres, i anem a les fonts originals. L’acord que en va sortir del Congrés del PSC és més ampli i ho engloba tot. Per tal d’aconseguir el consens, s’inclou un punt que acontenti a cada sensibilitat del partit, encara que en el seu conjunt resulti contradictori. Aquesta és la força del poder. La necessitat de mantenir-se a les poltrones fa que no es busquin ni es provoquin les dissidències: tothom té la seva frase feta a mida, que podrà exhibir per a justificar la seva posició. Després es farà el que es pugui, que per això es tracta d’una Conferència Oberta.

L’aeroport, una nova i calculada garrotada

No fa gaire dies, tant per boca de dirigents d’ERC com del PSC, podíem sentir la idea que la unitat dels partits catalans és la que fa reaccionar el Govern de Madrid. La unitat dels partits catalans és certament imprescindible, i fins ara val a dir que és molt lloable l’actitud de fermesa del Conseller Castells, matisada i sovint aigualida pel sector més espanyolista del PSC ( els Iceta, Zaragoza i companyia). Però el Govern de Madrid no s’arronsa tan fàcilment. I una bona mostra és que encara ha tingut el desvergonyiment d’amenaçar-nos amb un nou incompliment amb el tema de l’aeroport (és una amenaça un nou incompliment, quan aquesta és l’actitud permanent de Zapatero?) .

La proposta de Madrid és clara: manteniment del sistema de gestió centralitzada, amb un control absolut per part del Govern espanyol, i amb la novetat que s’obriria la porta al sector privat (un30%) i es deixaria una participació marginal per a les comunitats autònomes. La proposta, que es presentava ahir però que no té previst de posar-se en funcionament com a mínim fins d’aquí a dos anys, en realitat no era més que una altra ofensiva per posar pressió en la negociació sobre el finançament. Una bufetada sense miraments per demostrar qui té el poder i com el pensen exercir.

Ells treballen amb la seguretat que els dóna, en primer lloc, tenir els diners a la caixa, i per tant negociar quina part dels nostres diners ens poden ser retornats. En segon lloc tenen la seguretat de poder incomplir la llei, sigui l’Estatut o la llei que sigui, perquè ells no s’hi senten obligats i saben que mai cap instància judicial no obligaria a fer-ho, si aquesta llei resulta més o menys favorable als interessos de Catalunya. I en tercer lloc ells juguen amb l’avantatge de saber que l’única cosa que els podria pressionar de veritat és la negativa dels diputats catalans a votar-los els pressupostos generals de l’Estat, i saben que els del seu partit poden cridar i picar de peus però al final acabaran ajupint el cap.

Potser per aquesta darrera raó, ni el Govern català ni els partits catalans, com a bloc unitari negociant el finançament, no volen presentar cap proposta pública i esperen que sigui Madrid qui la faci (i ja es veu quines propostes fan), i sobretot no volen marcar cap estratègia concreta per desencallar la negociació. Ho tenim malparat, perquè els qui imposen les seves condicions amb noves amenaces i noves garrotades són ells.

Pujols, Carods, Maragalls, Nadals...

Com era d’esperar, la polèmica entorn del nomenament de l’Apel·les Carod-Rovira com a nou Delegat de la Generalitat a França ha anat prenent cos. Era d’esperar perquè l’oposició no deixa passar fàcilment una ocasió com aquesta per a criticar i desgastar el Govern; per tant, aquesta reacció era ja prevista també per part del qui l’ha provocada. I des d’aquest punt de vista ja es pot considerar erroni aquest nomenament.

La resposta de Ridao, però, acaba de reblar el clau en el descrèdit que es guanyen a pols els nostres polítics. El Secretari General d’Esquerra desautoritzava les crítiques de CiU recordant que al Govern de Jordi Pujol també hi tenia col·locat un dels seus fills. I és ben cert. Ara toca el torn de CiU de dir que, aleshores, Esquerra i la resta de partits de l’oposició també criticaven els convergents per la mateixa raó. És a dir, més del mateix: “mani en Pau o mani en Pere, tot és tal com era”(*).

I aquesta és la imatge que es va treballant amb tenacitat i decisió la classe política. Alguns poden cometre errors, però les crítiques de l’oposició no tenen cap valor perquè ells han fet o faran el mateix quan els toqui disposar del poder. I això tant és vàlid ara com fa uns anys, amb els cromos canviats. La defensa que ahir feia Ridao és idèntica a la que feia Pujol en el seu moment; de la mateixa manera que les crítiques d’ara de CiU són les mateixes que feien aleshores els partits d’esquerres.

Em recorda, a tall d’anècdota, una conversa que havia mantingut amb un dels meus fills quan li feia les advertències que fan al cas, com a pare d’un noi aleshores adolescent. Després d’escoltar el meu sermó em va dir: "Que no les feies aquestes coses quan tu eres jove?" I jo li vaig respondre: "Sí, està clar, però aleshores també el meu pare em sermonejava així".

(*) El refrany hauria de dir: “Tan bo és en Pere com en Berenguera, com aquell que li va al darrere”

Carod: tot queda a casa

Encara recordo la cara de sorpresa que posaven alguns quan, en el Congrés d’Esquerra, jo defensava una esmena per a eliminar un punt de la ponència que feia referència a l’elecció de càrrecs electes i institucionals. Segons la ponència aquesta elecció s’havia de regir “per criteris d’excel·lència, competència professional, coneixement, capacitat de gestió i de lideratge d’equips humans i d’institucions.” I ho vaig defensar dient que, si no pensàvem complir-ho, valia més treure-ho per simple honestedat. L’esmena, que evidentment no parlava de la “col·locació” de parents i amics, no va prosperar, està clar.

No entraré ara en la competència professional i la capacitat de gestió del germà de Josep Lluís Carod Rovira. Però és evident que el seu nomenament com a Delegat de la Generalitat a França fa un mal d’ulls terrible. Com era d’esperar, el PP ja s’ha afanyat a demanar explicacions, i de passada a criticar les dotacions pressupostàries d’aquestes delegacions exteriors, que considera ”desproporcionades”. Ja he dit en altres ocasions que la tasca feta per la Vicepresidència en matèria de política exterior, amb l’obertura d’aquestes delegacions o mini ambaixades, és una de les accions més positives que han fet els Consellers d’ERC en aquest Govern. I ara es qüestionarà tota aquesta feina per la imperícia de nomenar la persona del germà del Vicepresident per a ocupar aquest càrrec.

Algú em dirà que si el senyor Apel·les Carod reuneix les condicions i capacitats idònies per a ocupar el càrrec, el fet de ser el germà del Vicepresident no hauria de ser un obstacle per al nomenament. Potser sí. Però és exactament el mateix argument que han emprat altres forces polítiques a les quals nosaltres hem criticar per col·locar amics i parents.

La nova Llei d’Educació, amb mal peu

Finalment la Generalitat ha aprovat el projecte de Llei d’Educació, just abans de les vacances. Insòlitament l’ha aprovada amb el posicionament contrari d’un dels socis de Govern, i més tenint en compte que ara el projecte de llei s’esperarà fins a la tardor per entrar el Parlament per al seu debat i aprovació definitiva. Sembla que el més lògic hauria estat donar-se una mica més de temps per a poder presentar una proposta com a mínim amb el consens dels membres del tripartit. O hi ha gat amagat o ja han arribat a la conclusió que l’acord és impossible.

Algú podria haver pensat que la urgència de la tramitació d’aquesta llei venia motivada per la necessitat de contrarestar el decret espanyol de la tercera hora de castellà. Però això no hi té res a veure, perquè el curs s’iniciarà molt abans que la llei entri en vigor. D’altra banda, la llei traspassa totes les línies vermelles apuntades per Esquerra quan consagra el dret dels pares a escollir la llengua en què volen que s’atengui els seus fills, almenys en el primer curs d’escolarització: el PP i Ciutadans s’han sortit amb la seva, encara que lògicament no parlaran d’aquest tema fins que puguin exigir-ne la seva aplicació, per tal de continuar pressionant i apuntar-se nous èxits.

IC es queixa de les concessions fetes a l’escola privada o concertada, eliminant en alguns paràgrafs de la llei el concepte de “pública”. No sé de què s’estranyen, quan la política del tripartit ha estat molt més favorable a l’escola concertada que la que ho havien estat els governs convergents. El primer esborrany de la llei, que va escandalitzar més els professionals de l’ensenyament que els polítics d’IC, fins i tot obria la porta a privatitzacions de la gestió dels centres públics. Esquerra, en canvi, tampoc hi veu inconvenients en aquest sentit en el projecte de llei aprovat ahir pel Govern de la Generalitat.

La urgència de la llei no resol el problema de la tercera hora (que moltes escoles ja fan!), però pot complicar l’estabilitat del Govern i crear un altre focus de tensió en la societat catalana. Paga la pena?.

Ens guanyaran per esgotament

Tot fa pensar que perdrem una nova batalla: La batalla del finançament, prèvia a l’estocada del Constitucional. El procés pot ser similar al de l’elaboració de l’Estatut, amb un inici molt unitari però permetent que s’allargui excessivament el tema, i sobretot provocant des dels mitjans de comunicació un cansament de la ciutadania, fets que al final, per esgotament, hauran d’abocar-nos a una mala solució de compromís.

Els espanyols fan servir les tàctiques policials, amb les quals hi tenen molta traça. Es tracta de fer interrogatoris llarguíssims i reiteratius, no pas perquè no en tinguin prou amb una primera tanda de preguntes, sinó perquè del que es tracta és de provocar el desgast físic i psicològic del detingut. I en aquest procés hi tenen la seva part de responsabilitat els mitjans de comunicació. Perquè, en aquesta negociació els qui reben la pressió de l’interrogatori no són els polítics, que al capdavall es limiten a fer la seva feina, sinó els ciutadans. Ens pot passar, i de fet penso que ja comença a passar, com amb el procés de negociació de l’Estatut, que la gent ja n’estava tan farta de sentir sempre la mateixa cançó que al final va donar per bona qualsevol cosa.

Els mitjans de comunicació, i no només en aquest tema, no informen del que passa, sinó del que diuen que passa. Basen tota la informació en recollir i transmetre el que diuen els diferents protagonistes polítics, i aquests, està clar, xerren cada dia. I això avorreix fins a l’esgotament, sense aportar gaire elements objectius de judici a la gent del carrer. Ara mateix, si fessin una enquesta per saber quin grau de coneixement tenen els ciutadans del que estableix l’Estatut, de la proposta del Govern espanyol i de la contraproposta catalana, els resultats serien molt pobres. A tot estirar la gent intueix que les coses deuen anar molt malament, des del moment que els socialistes catalans sembla que planten cara a Madrid (fins i tot l’Iceta) i els populars també reclamen més, encara que ells al marge de l’Estatut.

Resistirem els ciutadans aquest interrogatori de tercer grau?

Flandes i Valònia, un matrimoni impossible

La crisi de l’Estat belga ja s’ha fet crònica. Va ser molt difícil arribar a un acord entre les diferents formacions polítiques per a formar Govern, però aquest ha durant els mesos justos que s’havia donat de termini el seu primer ministre, Yves Leterme, per aconseguir un model d’Estat que reconegués adequadament les aspiracions flamenques. Però les posicions semblen inamovibles: els interessos nacionals dels uns i dels altres són contraposats, contradictoris, i qualsevol acord que pugui satisfer mínimament la comunitat flamenca anirà en detriment de les aspiracions de la comunitat valona.

És una història repetida. Durant molt de temps els valons imposaven la seva llei, el seu pes econòmic, la seva supremacia lingüística, al flamencs. Aleshores, els valons no parlaven ni de solidaritats interterritorials ni de respecte per la diversitat; la força demogràfica, i per tant electoral, els permetia escudar-se en la lògica democràtica d’una majoria sobre una minoria. Però les tornes han canviat. Ara és Flandes el país que ha assolit un major desenvolupament econòmic, acompanyat d’un creixement demogràfic, i reclama un tracte d’igual a igual, que a la Valònia sembla excessiu perquè tenien ben assumit que ells eren l’essència de l’Estat.

I, en part, tenen raó els valons. La raó de ser de l’Estat Belga és la supremacia dels uns sobre els altres. Per als flamencs la desintegració de Bèlgica no seria cap drama: podrien formar el seu propi Estat, amb més o menys lligams amb la germana neerlandesa. Però els valons, no. Per ells deixa de tenir sentit un Estat propi, sense poder exercir l’hegemonia sobre algú. L’Estat Belga deixaria d’existir.

He rebut carta del Conseller

Amb les noves tecnologies, al correu rares vegades hi trobo cartes de tipus personal. O es tracta de publicitat, o notificacions de bancs i caixes, o factures... i poca cosa més. Però ahir hi havia una carta de l'Ernest Maragall, el Conseller d’Educació. Era una carta adreçada al meu nom i començava amb un “Benvolgut sr Romeu Bisbe, Josep Mª”. Suposo que és allò de voler acostar l’administració als ciutadans: en lloc de fer una circular a tots els funcionaris adscrits al Departament d’Educació es simula una carta personal del Conseller a cadascun d’ells.

Posats a voler aparentar que el Conseller s’adreçava personalment a cadascun dels mestres, podien haver millorat aquesta presentació amb un “Benvolgut Josep” o encara que fos un “Benvolgut Josep Mª Romeu”, que hauria donat un to una mica més col·loquial. Igualment, el tractament que em dispensa és el de “vós”, que no arriba a ser un “vostè”, però tampoc és un familiar tuteig; a no ser que la carta sigui tan personalitzada que em tracti de “vós” en consideració a la meva edat. S’acomiada amb una “salutació cordial”; una cordialitat que sempre és d’agrair venint d’un superior.

Això em recorda una vegada, quan era director de l’escola pública de Sant Julià de Vilatorta. Acabaven de nomenar com a nou Conseller d’Ensenyament a Josep Laporte, i va fer el mateix d’enviar una carta personalitzada a tots els directors de les escoles. En el seu cas cuidava més aquests detalls de franquesa: em tractava de “benvolgut amic”, em tutejava, i al final em deia que, donat que en la seva nova feina volia afavorir el màxim la nostra escola, es posava a la nostra disposició per tot el que poguéssim necessitar. Tanta franquesa em va convèncer per respondre-li amb el mateix to, com si fóssim amics de tota la vida, i recordant-li (ell com a Conseller ja ho devia saber) que a l’escola no disposàvem de cap mena de material de laboratori. I, oh sorpresa, em va respondre, aquesta vegada sí amb una carta personal, no recordo si manuscrita, dient que havia ordenat d’atendre la nostra petició, que trobava ben justa. I al cap de poc vam rebre una dotació de material, amb una nota del subordinat de torn, dient que es feia aquell enviament per indicació directa del Conseller.

La franquesa i la cordialitat ja les té aquestes coses.

A Madrid ens fan la feina

Amb motivacions oposades, des de les diverses opcions polítiques es dóna per fet que la via autonomista a l’Estat espanyol ja ha tocat sostre, i no dóna per més. Per uns fins i tot ha anat massa enllà i cal recuperar el caràcter central i omnipresent de l’Estat, per uns altres ja hauríem arribat a una situació ideal si s’esmenen alguns serrells com els del finançament, i per als nacionalistes estem en una via morta sense futur. Fins ara, totes les forces polítiques, inclosa ERC han jugat i encara juguen, la carta constitucionalista d’intentar treure el màxim profit de l’actual marc jurídic, i no sembla que hi hagi massa predisposició per anar més enllà. Ens limitem a repetir el que va dir Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys: si no trobem un adequat encaix dins de l’Estat, si continuem rebent agressions i no se’ns dóna el que ens correspon, haurem de fer un altre plantejament. Però s’acaba acatant la Constitució.

L’experiència, arreu del món, ens diu que, esgotada aquesta via, només queda la de la confrontació. Plantejar la qüestió en termes de conflicte obert i internacional (conflicte democràtic i pacífic, s’entén), en què es qüestioni de soca-rel la legitimitat de l’Estat i dels seus òrgans de poder i s’exhibeixi la legitimitat d’un procés d’emancipació nacional. Ens en anem, senzillament. Però la realitat és que la societat catalana, i particularment els seus dirigents, no sembla tenir el coratge i la decisió necessàries per a afrontar una situació d’aquesta mena. I amb més o menys verbalitzacions de descontentament es va fent la viu-viu, aguantant tota mena de xàfecs, picant de peus i de tant en tant una multitudinària manifestació, però acabant per acatar la Constitució.

Contràriament, a Madrid, sembla que sí que estiguin disposats a facilitar-nos la feina: Un menyspreu absolut fins i tot per una llei com l’Estatut, aprovada per les Corts espanyoles, que incompleixen impunement; unes agressions constants en contra de la llengua, arribant a la grotesca paradoxa de fer veure que una llengua com la catalana, en clar retrocés territorial i d’àmbits d’ús, pot ser una amenaça per a la pervivència de la llengua dels 400 milions de parlants; i manipulant els òrgans jurídics de l’Estat, en aquest cas el Tribunal Constitucional, perquè retalli el ja migrat Estatut quan i com convingui al nacionalisme espanyol. Tot plegat semblen unes agressions empreses per l’Estat orientades a provocar aquesta confrontació, el conflicte declarat entre interessos nacionals contraposats, que fins ara han volgut eludir els dirigents polítics catalans.

A Madrid ens estan fent la feina.

Solbes i els Populars, al marge de la llei

Les lleis són per a complir-les, diuen. Sempre? Això ja depèn del gust del consumidor. Normalment es diu que en un sistema democràtic les lleis s’han de complir, tant si ens agraden com no. Però hi ha alguns casos en què això no és així. Els grups anomenats “antisistema” i els “anarquistes” sovint consideren que hi ha lleis i normes injustes que es poden o s’han d’obviar; es basen en el fet que la democràcia no és tal, sinó que les lleis són fetes pels, per als i a favor dels més poderosos. És la mateixa situació en què es poden trobar col·lectius o pobles que consideren que per damunt de les lleis d’un Estat, amb el qual no se senten indentificats, ha de prevaldre el seu dret a decidir. Queda encara l’actitud dels delinqüents que d’una banda, quan els interessa no posen pas en dubte la validesa de la llei, però quan no els interessa se la passen pel forro per a treure un profit personal.

Els catalans podem estar més o menys incòmodes al si d’un estat que ens maltracta, que ens vol imposar una llengua que no és la pròpia del país, que ens pren un percentatge escandalós dels nostres recursos, que ens discrimina constantment, etc. Per això n’hi ha que opten per la solució més clara, la independència, en base al principi de “amb els maltractadors, tolerància zero”; altres, en canvi, estan sempre sospirant i suplicant que se’ls permeti un encaix no tan injust ni tan discriminatori dins d’aquest Estat, que els deixin formar part d’Espanya però en condicions d’igualtat amb la resta; i encara hi ha els qui creuen que hem d’acceptar la nostra condició de ciutadans de segona, sense dret a decidir, ni el nostre futur ni sobre els nostres recursos ni tan sol els nivell de solidaritat que podem exercir envers els altres, i acceptant la supremacia de la llengua castellana.

Bé. Hem de saber amb qui ens juguem els quartos. Perquè aquí podem rondinar i queixar-nos que no ens agrada aquest Estatut que ens han encolomat des de Madrid (l’Estatut, recordem-ho, és una llei espanyola, aprovada per les Corts espanyoles), però al final acabem acatant les lleis; ERC, per exemple, està reclamant que es compleixi una Llei contra la qual va demanar el vot negatiu. En canvi el ministre Pedro Solbes ja anuncia que no complirà aquesta llei, que en tot cas ho hem de negociar i si hi ha consens potser s’aplicarà a mitges. I els Populars, de la mà de l’Alícia Sánchez Camacho, també anuncien que el seu model de finançament no és el que marca la llei, sinó que entenen un de propi.

Solbes i Camacho, i tot el que tenen al darrere, no són precisament “antisistema” ni pretenen revoltar-se contra les lleis d’un Estat que no els representa, sinó que formarien part del tercer grup d’individus que respecten la llei només quan i en la mesura que els pot anar a favor.

La llengua, una moneda de canvi

Òmnium Cultural ha tret un comunicat on, sota el títol de “La llengua no és moneda de canvi”, alerta del perill que les dues forces nacionalistes espanyoles acordin carregar-se del nou Estatut els aspectes relatius a la llengua, com a moneda de canvi per a desbloquejar la renovació del Tribunal Constitucional. O per a desbloquejar més coses, afegiria jo. En aquests moments tenim sobre la taula, no només la renovació del Tribunal Constitucional que s’haurà de fer en funció de les filiacions polítiques dels nous magistrats, i per tant sabent d’entrada quin serà el seu posicionament sobre l’Estatut, sinó també el nou model de finançament.

Pedro Solbes, sense el més mínim sentit de la vergonya, ja ha afirmat que no es complirà la data del 9 d’agost, que s’incomplirà la llei; per ell. l’Estatut, en tant que llei orgànica espanyola, es pot incomplir alegrement sabent que ningú n’hi demanarà comptes. Algú ha insinuat, i no cal ser un expert per a fer-ho, que la demora de la negociació del nou finançament té la intencionalitat de donar temps al Tribunal Constitucional per a poder fer la feina bruta que no gosen fer directament els socialistes. Potser per això, calia que abans es posessin d’acord PP i PSOE, per decidir què retallarien del nou Estatut, i en base a això nomenaran els membres més adequats per a cobrir les vacants d’aquest Tribunal Constitucional.

Per tant, tot és sobre la taula. I com deia Zapatero, ningú hi ha de sortir perdent. És més que probable que la proposta de Solbes sigui canviada radicalment, entre altres coses perquè altrament implicaria que comunitats autònomes tant socialistes com populars en sortirien greument perjudicades, i generarien problemes interns que no convenen ni als uns ni als altres. I una fórmula que acontentaria als dos partits nacionalistes espanyols seria carregar-se la llengua catalana, la que impedeix que es pugui parlar d’una llengua comuna dels espanyols. A canvi d’això, bé valdria un esforç econòmic que acontentés totes les autonomies.

O gaire bé totes.

ERC esperant el vist-i-plau de CiU

Realment sorprenents les declaracions de Joan Ridao afirmant que ERC no acceptarà un nou model de finançament que no tingui el suport de CiU. Sorprenents i perilloses. El nou model de finançament serà acceptable o no en funció del seu contingut i no del suport que li pugui donar la federació nacionalista. Està clar que es pot imaginar que si CiU hi està en contra és perquè la proposta d’acord que s’ofereix des de Madrid encara no és satisfactòria, però em sembla un error bàsic de plantejament per part de Ridao, i per tant d’ERC.

Durant el darrer Congrés d’ERC, quan estàvem negociant algunes de les esmenes que jo hi havia presentat, em deien des de la ponència oficial que no es podia citar CiU perquè això ja pressuposava un condicionament que ens restava força. En aquell cas jo venia a dir el que ja he dit en altres ocasions, que en el moment de prendre la decisió d’exercir el dret a decidir, com a mínim hauríem de poder comptar amb la predisposició de CiU. I es veu que, segons la direcció d’ERC, apuntar aquesta perspectiva de futur era condicionar la nostra capacitat de negociació i d’actuació. I bé, ara en un tema tan concret i immediat com és el finançament, és des de la direcció que s’autoimposen tenir el vist-i-plau dels convergents.

No cal dir que estic d’acord que CiU s’hagi sumat al tripartit per fer força davant de Madrid i negociar en millors condicions el nou model de finançament. Ara bé, tots sabem que ja des d’ara comencen les negociacions multilaterals, que cadascú intentarà sortir bé a la foto final, i que en el millor dels casos es negociarà a la baixa.

Em sembla, per tant, un error per part de Ridao haver fet aquest anunci. Primera, perquè com a principi no és cap argument acceptar un acord o no, si és un acord acceptable, en funció del que digui el principal partit de l’oposició. Segona, perquè pressuposa una temença per part d’ERC que havent-se de negociar a la baixa amb el consentiment (per no dir front comú PSC-PSOE) dels socialistes, no es vulgui deixar que CiU capitalitzi en solitari el rebuig a un mal acord; en el benentès que, si aquest mal acord l’acceptés també CiU, aleshores ja no seria tan problemàtic que l’acceptés també ERC. I tercera, perquè això dóna moltes més armes a CiU per jugar fins al darrer moment amb el tripartit; sabent que al capdavall l’acord depèn de la seva acceptació, els convergents sempre podran fer el paper maximalista i exhibir la clau (com ja van fer l’estiu del 2005 abans d’arribar a l’acord sobre la proposta de nou Estatut) presentant-se com els valedors de la màxima exigència enfront de Madrid, i amenaçant de retirar-se de l’acord si no s’accepten les seves condicions.

Els ho posem en safata.

Canviar el model de creixement? Ni parlar-ne

Ahir exposava, ni que fos a nivell anecdòtic, el cas del macroprojecte d’urbanització de la Vall Fosca que pot quedar paralitzat gràcies a la crisi econòmica, i en concret a la caiguda de l’empresa Martinsa-Fadesa. I ahir mateix, als mitjans de comunicació, vam tenir la resposta des de la perspectiva de l’administració: la crisi econòmica afecta les empreses, però també les arques públiques. Les recaptacions de la Generalitat que enguany ha deixat d’ingressar per la crisi s’acosten als cinc mil milions d’euros.

Tornem a l’exemple de la Vall Fosca. El projecte que hi impulsava l’empresa Martinsa-Fadesa consistia en 1.085 habitatges, 2.000 places hoteleres, camp de golf i centre comercial, d’entrada. Això, al municipi de La Torre de Capdella, que actualment té 820 habitants repartits en 19 petits nuclis. És fàcil d’imaginar el que això representa a nivell de destrucció del paisatge (teòricament el reclam que incentivava el projecte) i de desestructuració del municipi. Però l’Ajuntament del poble, com a nivell general el Govern de la Generalitat, devia somiar amb els milions que recaptaria amb els permisos d’obres primer i amb les noves contribucions després. Uns milions que naturalment hauria d’utilitzar per a pagar els serveis que implicaria aquest creixement sobtat del municipi. Tenim l’experiència dels municipis turístics de la costa que acostumen a queixar-se per no poder fer front a la cobertura dels serveis de les urbanitzacions i segones residències que s’han estès per tot el seu terme (amb el seu permís, està clar).

La resposta, doncs, és tan clara com suïcida (a nivell de país): superar la crisi per recuperar el nivell de creixement que teníem fins ara. Apuntalar com sigui les empreses constructores, perquè estiguin en disposició de tornar a la càrrega tan bon punt hagi passat el temporal. Tenim unes administracions narcotitzades: necessiten el creixement urbanístic per a continuar sobrevivint. Un creixement urbanístic que genera noves necessitats que només es podran cobrir amb un major creixement... l’espiral de la mort. La mort del paisatge, de l’entorn, de la sostenibilitat del país.

Crisi econòmica: un problema i una oportunitat

La crisi econòmica és, evidentment, un problema. Ho és bàsicament per als treballadors que quedaran sense feina, per les dificultats per arribar a final de mes i pagar les hipoteques... Per l’empresari suposa deixar de guanyar els diners que tenir previst, i en alguns casos reorientar els seus negocis cap a un altre cantó, o cap a un altre país si es dóna el cas. Però posats a ser optimistes també podríem entendre-ho com un mar de possibilitats. Un exemple: la caiguda de l’empresa Martinsa-Fadesa pot ser una oportunitat per a salvar la Vall Fosca.

Aquesta empresa constructora tenia tot un projecte de destrucció d’aquesta vall del Pirineu consistent amb 1.085 habitatges, 2.000 places hoteleres, amb el corresponent camp de golf, centre comercial i tot el que ningú amb un mínim d’estima pel país s’imaginaria que es pogués fer a la Vall Fosca. Ara, afortunadament, tot això pot quedar aturat.

No sé quan es va autoritzar tot aquest faraònic projecte, si abans o després del 2003. Però el que sí que és segur és que no el va autoritzar cap govern d’esquerres, ni mínimament progressista o respectuós amb el medi. Ara, al Govern se li presenta en safata l’oportunitat de desfer el bunyol i anul·lar el projecte Vallfosca Mountain Resort. Optimista de mena, tot i tenir els meus dubtes sobre la voluntat del Govern de salvar la Vall, encara tinc l’esperança que, davant la crisi, el projecte es consideri inviable i s’aturi tot sol. N’hi ha que encara creiem que el país pot tirar endavant malgrat els nostres polítics.

Creació de grups ètnics a Europa

Finalment, la Constitució francesa recollirà la idea que les diferents llengües que es parlen a França formen part del seu patrimoni. No hi figurarà, però, com es pretenia al principi i era el més lògic, en el seu article 2 on es parla de “la llengua de França”, sinó en l’article 75 on es tracten les qüestions d’àmbit regional. Tenint en compte que els socialistes votaven en contra de la reforma constitucional, no pas per aquest article sinó com un posicionament polític més general, el debat es va limitar a la dreta defensora d’incloure aquesta referència a les llengües encara que en un lloc més amagadet perquè no impactés tant l’ànima jacobina francesa, i l’únic esmenant a aquesta inclusió el comunista Ivan Renar.

El president de la comissió al Senat per la reforma constitucional, Jean-Jacques Hyat, ja va advertir i deixar clar que aquesta modificació no havia de representar l’obertura de cap porta que posés en perill l’obligatorietat del francès en l’esfera pública de l’Estat. Però l’argument d’Ivan Renar semblava ser el contrari (potser per simple esperit de contradicció). Segons ell, i seguint la vella tradició de simular una defensa quan s’està atacant, les altres llengües de França “no han d'aparèixer a la Constitució, sinó a l'escola, la ràdio i la televisió, al carrer”.

Però el més curiós de l’argument d’Ivan Renar va venir quan afirmava la seva temença que això no fos un pas per a “la creació de grups ètnics dins Europa”. D’una banda, barrejant el concepte ètnic amb el concepte lingüístic i cultural en la mesura que ell venia a equiparar la presència del català, el bretó o el basc a l’estat francès amb la del xinès o l’àrab; però de l’altra, amb la convicció que mentre no figurés cap referència al text constitucional, l’Estat (i per extensió Europa) es mantenia ètnicament pur. La seva idea, probablement compartida per més diputats i senadors francesos, era que mentre no es reconegués l’existència d’una realitat (una realitat plural) aquesta no existia. I per tant, des del moment en què es comença a reconèixer la diversitat, la monolítica França s’esberla amb la creació de grups ètnics amenaçadors.

Contra Catalunya Ràdio

L’elegància i la professionalitat de l’Antoni Bassas ha facilitat que no hi hagués un escàndol majúscul en el seu acomiadament de Catalunya Ràdio. No ha estat pas el primer, i probablement tampoc serà l’últim. Hi ha una estratègia calculada i precisa des del Govern que va fent els seus passos per a uns objectius concrets. De tant en tant, els estrategs de l’operació han deixat anar algunes pistes de per on anaven els trets, els hem sentit de boca de gent com Joan Ferran o Manel Mas. Calia fer neteja, i aquests sí que compleixen les seves promeses.

Quan els socialistes eren a l’oposició es carregaven els mitjans de comunicació públics acusant-los de ser partidistes. I aquesta crítica podia semblar normal. Primera perquè és lògic que el protagonisme dels informatius se l’endugui sempre el qui està al Govern, abans els convergents, ara el tripartit; i segona perquè també sembla lògica la crítica des de l’oposició encara que després, quan es giren les tornes es continuï fent el mateix. Això també ho fa ara CiU quan critica aspectes del Govern calcats del que feien ells. Però els socialistes van més a fons en el tema.

El mateix Oleguer Sarsanedes, Director de Catalunya Ràdio, reconeixia que l’emissora havia sofert un desgast amb la marxa d’altres actius de l’emissora, com Jordi Basté i Antoni Clapés, a RAC1. Havien estat els mateixos procediments i amb els mateixos objectius que amb l’Antoni Bassas. Crear-se una emissora a la seva mida. I quan dic això em refereixo a la seva mida ideològica, per suposat, però també a la seva mida de capacitat d’audiència i d’influència pública. Per a la seva ideologia ja hi ha altres emissores, com les de la SER, que cobreixen perfectament aquest espai. Es tracta de desmantellar el que, amb una o altra tendència, podria ser vist com la Ràdio Nacional de Catalunya, líder d’audiència. Molesta tant el fet de ser la “Nacional de Catalunya”, com que sigui “líder d’audiència”.

És allò que algú en deia construir (o destruir) estructures d’Estat.

Decebedor, insuficient i preocupant

Amb aquestes paraules el Conseller d’Economia Antoni Castells qualificava els vagues principis anunciats pel Ministre Pedro Solbes que hauran de servir de base per a negociar el nou finançament. Res de nou. Tot segueix tal com estava previst i planificat. El Govern espanyol juga amb totes les cartes a la mà, i aquí no passem de fer declaracions. Primer tothom afirmava que s’havien de complir els terminis establerts per l’Estatut, però havia passat un any i mig, i el més calent a l’aigüera; després ja es va suavitzar el compromís dient que seria el desitjable (desitjable el compliment d’una llei, com és l’Estatut!), i que es farien els esforços necessaris per a aconseguir-ho, però tampoc es feia cap pas endavant; després, quan el temps ja se’ns tirava al damunt, es va dir que potser el dia 9 d’agost no estaria tot concretat, però sí les grans línies; de les grans línies hem passat a uns vagues principis, i aquests són “decebedors, insuficients i preocupants”.

A mi ja em va sorprendre, i així ho vaig escriure mesos enrere en un d’aquests articles, l’optimisme amb què molts mitjans de comunicació parlaven de la negociació del nou finançament, elogiant a més una pretesa postura de fermesa del Govern català, amb el seu president al capdavant. Fins i tot CiU donava per bona l’actitud de Montilla. El mateix dia en què molt mitjans obrien amb titulars esperançadors sobre el finançament, jo, aiguafestes, deia que “del nou finançament, res de res”. És el mateix que ens passarà amb el Tribunal Constitucional: deixem d’actuar amb l’absurd argument de “no posar-nos benes abans de les ferides” i quan és l’hora de la veritat, quan tenim la ferida ben oberta, corrents a aturar les hemorràgies, a posar pedaços, i en el millor dels casos acceptar una cura d’urgències feta pels mateixos agressors. Ajupir el cap i empescar-se-les per donar la imatge, les aparences, que encara hem salvat els mobles.

El Conseller Castells i el President Montilla tenen ara bons arguments per a fer valdre en el Congrés dels socialistes catalans allò que han dit en més d’una ocasió: que posarien els interessos de Catalunya per davant dels del partit, del PSOE s’entén. Si fossin certes i sinceres les manifestacions de Castells, i aquestes fossin compartides pel PSC, voldria dir que, en matèria de finançament, l’unic aliat de Solbes a Catalunya seria el PP. L’escepticisme, crec, està més que justificat.

Solidaritat forçada, injustificada i mal adreçada

Insisteixo en el tema de les balances fiscals, perquè crec que donem per suposats alguns principis caient en la seva lògica, la dels espanyols, que no té per què ser la nostra. Ens presenten uns números que per a la majoria dels ciutadans no són fàcils d’entendre, però que tothom resumeix dient que hi ha unes regions que aporten més a l’Estat del que en reben. I mentre a Madrid diuen que això és normal, perquè cal aplicar el principi de solidaritat i de redistribució de la riquesa, aquí diem que la nostra aportació és excessiva. Com que els números, amb les oscil·lacions que es vulgui, són els que són, tot el debat es centra en saber quins són els límits de la solidaritat, i a partir de quin percentatge podem començar a parlar de solidaritat excessiva, o d’espoli.

Ja em fa mala espina que la dreta faci bandera del principi de redistribució de la riquesa. Aquesta mena de solidaritat interterritorial es podria aplicar a altres àmbits econòmics? D’altra banda, se suposa que la solidaritat hauria de servir per a poder garantir als ciutadans els mateixos drets, i d’alguna manera, els mateixos serveis. En aquests moments, les diferències interterritorials pel que fa a infraestructures i serveis no són tan evidents i en tot cas no sempre són a favor nostre. És a dir que estem aportant, en detriment de poder millorar els serveis i infraestructures de casa nostra, perquè altres comunitats receptores d’aquesta solidaritat estiguin millor que nosaltres.

Ara ja entenc més que la dreta faci bandera d’aquesta pretesa redistribució de la riquesa: senzillament perquè no es tracta de cap redistribució. Es tracta, des d’una visió nacionalista, d’enfortir i solidificar el concepte d’Espanya. Aquí la solidaritat no hi pinta res. L’Estat ha de poder demostrar que té un control absolut de tots els seus territoris i que els gestiona al seu albir, i alhora ha de poder disposar d’elements coercitius cap a aquells territoris declarats sospitosos, o poc afectes al règim.

Des d’una perspectiva catalana entenc que el tema s’hauria de plantejar de bell nou. Solidaritat? Oi tant! Però la solidaritat entesa com un acte de llibertat, i no imposada. Aquest hauria de ser un primer principi. I una solidaritat per a fer què? Algú ens ha d’explicar quina és la finalitat de les nostres aportacions, no sigui que serveixin per a oferir la gratuïtat dels llibres de text que aquí no tenim, o per evitar tenir autopistes de peatge com les que aquí sí que tenim. Per tant, una solidaritat adreçada a qui? Que, malgrat la crisi, podem considerar-nos un país ric? Certament, hi ha molta diferència entre la riquesa d’un país i un altre, i evidentment nosaltres som al bàndol dels rics. Però les diferències substancials, les que en justícia caldria reduir, no són les que hi pugui haver entre Catalunya i Extremadura o entre el País Valencià i Andalusia, sinó entre aquestes i l’Àfrica subsahariana, posem per cas.

Ep, això ja és solidaritat internacional! Això ja és una altra cosa, diuen. Aleshores, s’entén perfectament que la dreta espanyola (la cavernària del PP i la més endolcida del PSOE) clami per una pretesa redistribució de la riquesa, perquè el que defensa fonamentalment és la seva visió nacional i nacionalista d’Espanya.

L’espoli fiscal, consentit, dels Països Catalans

El titular de la notícia no són els números sinó que Zapatero ha complert la seva promesa. Ja tenim balances fiscals. Per no mullar-se del tot, el Govern espanyol les ha presentades amb sis models diferents, seguint metodologies diverses. En qualsevol cas, el resultat és sempre el mateix, i molt similar al que s’estava dient des d’aquí: una cosa és la solidaritat i l’altra l’espoli. Alguns mitjans nacionalistes no s’han estat de fer notar que, a part de Madrid, les tres comunitats que més contribueixen, les més espoliades, són Catalunya, el País Valencià i les Illes: els Països Catalans. I a partir d’aquesta constatació algú n’ha tret conclusions precipitades, com les que treien ara fa uns dies quan el Govern català i el valencià feien un plantejament similar de cara a la negociació per al nou finançament.

Amb les dades damunt la taula, el Govern espanyol i el PP ja s’han afanyat a dir que no s’han de barrejar les coses, i que aquesta transparència informativa (de la qual ells no n’eren gens partidaris) no ha d’interferir les negociacions per al nou finançament. Són dues coses diferents. Fins i tot el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, en feia una lectura ben curiosa: demostren, segons ell, que el sistema fiscal espanyol funciona bé. Però, com deia, algú ha tingut la gosadia d’imaginar que la publicació de les balances fiscals posava al mateix bàndol les Comunitats que conformen la majoria dels Països Catalans. Una mica com aquell argument del “nacionalisme pràctic”. Potser no ens uneix una convicció política ni identitària (i menys encara per part dels dirigents del País Valencia), però sí la necessitat d’anar plegats perquè tenim un enemic i unes necessitats comunes. Un raonament erroni al meu entendre.

Un raonament erroni perquè està fet sobre la base del que molts catalans (sobiranistes, nacionalistes, catalanistes...) estem acostumats a fer. Una cosa són les conviccions polítiques i les idees, i l’altra les conveniències pràctiques de cada moment. Ens costa relativament poc apuntar-nos a la idea d’Espanya quan ens convé (acceptant una llei de la dependència encara que envaeixi competències de la Generalitat, acceptant la participació de l’Estat en institucions de casa nostra...). Som catalans, nacionalistes, catalanistes, o el que vulgueu, però hi ha moments en què la butxaca mana.

Però aquest no és el plantejament des de la perspectiva espanyola i espanyolista. L’empresariat català, per exemple, sempre ha donat suport a les posicions més conservadores espanyoles, siguin del PP o del PSOE, per conviccions “nacionals”, encara que això impliqués acceptar les pèrdues que li representen tenir unes infraestructures deficients, una discriminació pel fer d’estar radicades aquí, una necessitat de desplaçar-se constantment al centre... I el mateix podem dir de les forces polítiques que sempre han defensat la bondat de “dependència”, la dilució dins del projecte espanyol que provoca aquest espoli, i la necessitat de ser il·limitadament solidaris amb els altres. Les conviccions del nacionalisme espanyol no estan tan fàcilment a la venda per uns interessos econòmics, encara que siguin en uns percentatges tan escandalosos com els que evidencien les balances fiscals acabades de publicar.

La consolidació de la Fundació Ramon Llull

Ja he dit en alguna altra ocasió que, al meu entendre, una de les poques àrees de Govern que realment treballa amb una visió nacional efectiva és la de projecció exterior. La primera reunió de treball de la Fundació Ramon Llull, celebrada a Andorra, ha fet passos interessants de cara a convertir-se en una representació institucional de la cultura dels Països Catalans, acordant la incorporació de la Catalunya del Nord, a través del Consell General del Pirineus, i avançant en la incorporació de representacions municipals del País Valencia, de la Franja de Ponent i de la ciutat de l’Alguer.

L’Institut Ramon Llull va ser creat com una eina de suport internacional de la cultura catalana, però mai ha pogut incorporar la representació del Govern valencià senzillament perquè aquest inverteix els seus esforços en l’intent de liquidar la llengua i cultura del país, tant si se l’anomena catalana com valenciana. I el primer tripartit es va carregar d’entrada el treball realitzat fins aleshores provocant la sortida del Govern de les Illes Balears. De la mà de la Vicepresidència, i sobretot sota la direcció de Josep Bargalló, l’Institut està recuperant el paper que li correspon.

Un pas important va ser la creació de la Fundació Ramon Llull que, amb seu a Andorra, pot ser una eina més per a ser present en l’escena internacional. Encara que no s’ha concretat, sembla que aviat es formalitzarà la reincorporació de les Illes Balears i, en un termini relativament breu, doncs, aquesta Fundació institucional podria comptar amb representació de tots els territoris de parla catalana.

Podem dir que ja tenim l’eina. Ara calen tres coses fonamentals: dotar-la de contingut, de finançament, i la més important consolidar-la ràpidament per tal que no trontolli al primer canvi de govern. Això implica fer-la imprescindible per als diversos territoris.

La Casa Gran ja té amo

Convergència Democràtica ha tancat el seu congrés amb poques sorpreses i sobresalts.
Més enllà de la cohesió interna de la Federació CiU, de l’aposta per una estratègia més sobiranista sense abandonar la indefinició final, i del lideratge indiscutit de l’Artur Mas, donant-li la darrera oportunitat per intentar tornar al Govern, el projecte de la Casa Gran del catalanisme ha estat un dels temes seguits amb més interès. Però tinc la impressió que la Casa Gran neix coixa d’entrada, que no és tan gran com sembla (o com diuen).

Dit d’una manera o d’una altra, la idea d’aglutinar els esforços nacionalistes per a un objectiu comú no és pas nova. Abans, Jordi Pujol en deia “el pal de paller” (com si es tractés d’un projecte de Casa Gran neorural), i des d’ERC sovint es parla de bastir al seu entorn una majoria social per a exercir el dret a decidir. Tinc la sensació que el problema no és paller, sinó el pal. El catalanisme, en el seu sentit més ampli, el conformen uns partits polítics de base nacionalista, però també altres grups que integren els postulats del nacionalisme encara que no en facin el seu eix central, o com a mínim sectors i persones de partits que no es declaren obertament com a nacionalistes; i també en forma part un enorme teixit social (plataformes, entitats, col·lectius...) que des de diverses vessants treballen igualment en la defensa d’un país més lliure.

Suposo que molts intueixen la importància que pot tenir la cohesió del catalanisme, treballant plegats sense perdre’s en batalletes fratricides, per a la defensa de la llengua, la cultura i la identitat nacionals quan ens agredeixen per totes bandes, però sobretot intueixen que una certa unitat d’aquest catalanisme serà imprescindible en el moment en què es vulgui donar un pas endavant cap a la plena sobirania nacional. Hom podria imaginar-se un concepte de Casa Gran en la qual s’hi sentissin còmodes tant CiU com ERC, les Plataformes sobiranistes, les entitats culturals, els agents socials, les associacions professionals, etc. però això implicaria una Casa Gran sense seu social, sense caps visibles, o com a mínim multicèfal, i sobretot sense protagonismes ni supeditacions polítiques de cap mena. Seria un concepte de Casa Gran entesa com a complicitats compartides, però treballant cadascú des del seu lloc, des de la seva forma de ser, des del seu camp de treball específic, i des de la seva particular perspectiva.

Però la Casa Gran que ens proposa CDC ja té amo, d’entrada. No sé si al darrere d’aquesta denominació casolana aconseguiran crear una plataforma electoral suficient com per a recuperar el Govern de la Generalitat, però difícilment serà aquesta la Casa Gran que hauria de portar el catalanisme a treballar plegats per a la plena sobirania.

El sí, però no, dels francesos

És evident que alguna cosa s’està movent a l’Estat francès pel que fa al tema de la llengua. Potser no és tant que el jacobinisme s’estovi, com que esdevé excessivament contradictori amb el principi de respecte a la diversitat que es preconitza a Europa (encara que inicialment aquest principi es pensa per a la diversitat de llengües estatals), i sobretot perillós per al propi sistema. Com deia Nicolas Sarkozy, deixar l’exclusiva de la defensa de les llengües i les cultures existents a l’Estat en mans dels “regionalistes” és abonar el camp de l’independentisme. Aleshores, és el moment de fer aquells jocs de paraules que nosaltres coneixem sobradament: sí, però no; això, sense anar en detriment d’allò; per aquí, sens perjudici que es pugui anar per allà...

És el debat que ha mantingut l’Assemblea Nacional Francesa. Primer s’aprova una tímida referència a les llengües de França en un lloc preeminent de la Constitució, en el seu article 2. Però després, davant l’esglai de l’Acadèmia de la llengua francesa, el Senat ho tomba. De nou s’hi torna a introduir, però ara en l’article 75, allà on es parla dels afers regionals. I no és que el text digui gran cosa, simplement que “Les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. Si partíem d’una situació en què simplement no existien, hem d’admetre que una mica s’ha avançat.

El que és curiós, però, és la coincidència de les argumentacions que es donen a l’Estat francès amb les que sovint es donen a l’espanyol. Ja els costa d’admetre que existeixin altres llengües que les oficials de l’Estat. El famós “Manifiesto” quan parla de la “lengua común” és perquè parteix d’aquesta idea que no existeixen catalanoparlants, ni bascoparlants, o que no existeix una llengua del País Basc o dels Països Catalans, com sí que existeix la llengua d’Espanya i la llengua de França. La nostra llengua comuna, segons aquests pseudointel·lectuals, és una, encara que amb la curiosa peculiaritat que hi ha alguns col·lectius que a part en tenen una altra. Però un cop admès que sí que existim, aleshores s’ha de deixar clar que sempre hi ha d’haver la preeminència dels uns sobre els altres (un concepte que comparteix el republicanisme francès amb el monarquisme espanyol d’arrels franquistes). Es pot admetre que calgui algun tipus de protecció, sempre que això no vagi en detriment de “la llengua” en majúscules.

És la impossible quadratura del cercle.

La llengua, una valor afegit per al turisme

Un dels darrers treballs de l’Observatori de la llengua catalana va ser un estudi sobre la Percepció de la llengua catalana pels turistes i visitants a Catalunya Nord. Basant-se en estudis similars a la Bretanya francesa i al País Basc, es va fer una enquesta per veure quina era l’actitud dels forasters envers la llengua i la cultura pròpies del país que visitaven. Es va partir d’una mostra prou significativa, distribuïda proporcionalment en tres zones: la més turística de la costa, la dels pobles de l’interior i la de la ciutat de Perpinyà. I els resultats van ser prou interessants, en la mesura que van demostrar que la llengua catalana, lluny de ser un obstacle per al turisme era un valor afegit que encara podia incentivar-lo.

És evident que el turista de sol i platja, el de Canet, Argelers o Cotlliure, majoritàriament provinent de l’Estat francès, no ve motivat especialment per la llengua i la cultura. La majoria, a més, tenien un coneixement vague de l’existència d’una llengua i una cultura pròpies. Però, quan se’ls demanava si consideraven un fet positiu, des de la seva percepció de turistes, el fet de trobar-se amb una llengua i una cultura pròpia del territori, en uns percentatges molt alts afirmaven veure-ho com a “interessant” o “molt interessant”, i només en un percentatge residual ho percebia com quelcom negatiu.

Quan s’anava més enllà, i se’ls preguntava sobre si la llengua podia ser una motivació o una desmotivació per venir com a turistes a la Catalunya del Nord, evidentment la franja d’indiferents era molt més elevada, però entre un 20 i un 30 per cent consideraven que podia ser un motiu més per a venir, mentre que continuava essent absolutament residual el percentatge dels qui creien el contrari.

En definitiva, d’aquella enquesta se’n concloïa que la llengua catalana podia ser un valor afegit per a incentivar el turisme. Tant és així, que en els darrers anys hem vist passos significatius, malgrat l’adversa legislació francesa, de les institucions i dels sectors turístic i comercial de la Catalunya del Nord en favor de fer més visible la presència de la llengua catalana.

La caiguda dels déus: Laporta, Carod, Colom...

Confesso que el futbol no és el meu fort. Però m’ha sabut greu tot el procés seguit contra Joan Laporta, i la forma com ell mateix l’ha acabat conduint. Quan a TV3 anunciaven el programa especial sobre la moció de censura, plantejaven en clau publicitària una disjuntiva que venia a dir: Ha estat Joan Laporta un gran President que passarà per mèrits propis a la història del Club, o ha estat el pèssim dirigent que no es mereix ni acabar el seu mandat? Doncs, bé. Suposo que ni una cosa ni l’altra. Imagino que es deuen haver comès errors a nivell esportiu, vistos els resultats d’aquests dos darrers anys, i suposo que hi ha hagut relliscades de tipus personal que han erosionat la seva imatge. No entraré en el tema, però sí que volia fer una mínima comparació amb la caiguda d’altres lideratges, com els que encapçalen aquest article.

Fins i tot per als qui no seguim el futbol dia a dia, l’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça ens va semblar una alenada d’aire fresc, una renovació de plantejaments i, en definitiva, una proposta engrescadora. Què ha passat des de llavors? Tan desastrosa ha estat la seva gestió?. Les mateixes preguntes que podríem formular davant la caiguda d’altres lideratges com els de l’Angel Colom o Josep Lluís Carod-Rovira a ERC. Estic convençut que els inicis de Joan Laporta al capdavant del Club, i els resultats sembla que ho corroboren, ben ser realment positius. Com ho va ser la feina feta per l’Àngel Colom a la direcció d’ERC, aconseguint introduir l’independentisme com una opció normal i creïble en la política catalana, i la feta per Josep Lluís Carod-Rovira transformant aquesta opció independentista en un partit de Govern, amb un salt qualitatiu i quantitatiu important. I després?

Després ha fallat la capacitat d’anàlisi i d’autocrítica. Els dirigents necessiten tenir un entorn rigorós i amb capacitat d’objectivar la percepció de la realitat per no crear-se un món virtual que acaben creient-se només ells. I sobretot als dirigents els sobren tants aduladors (llepaculs seria l’expressió més adequada) incapaços de contrariar el seu superior i, per tant, incapaços d’orientar-lo o assessorar-lo amb un mínim de serietat. D’errors en comet tothom. Diuen que només els déus i els imbècils poden afirmar que mai s’equivoquen. Per tant, aquest no seria el problema. O no ho seria si immediatament després d’haver comès un error l’entorn del dirigent, els seus col·laboradors i assessors tinguessin el seny, la capacitat i la maduresa de fer-li veure la relliscada, en lloc d’actuar com a ximples bufons que li riuen totes les gràcies. Alguns d’aquests bufons, a més, després d’esperonar el dirigent a perseverar en els errors i després d’amagar-li la crua realitat (que acaben no veient ells tampoc), preparen la seva defenestració per a ocupar el seu lloc. Amb els mateixos bufons de torn, amb la mateixa incapacitat d’anàlisi de la realitat, amb la mateixa miopia crònica.

Em sap greu la caiguda de Joan Laporta, com me’n va saber la de l’Àngel Colom o la de Josep Lluís Carod-Rovira. Seria injust negar els seus encerts i les seves aportacions, que hi han estat i prou valuoses. Però els ha faltat tenir la facultat dels déus. O, alternativament, saber-se envoltar (i acceptar) d’un entorn amb voluntat i capacitat per a analitzar objectivament la realitat, i per fer-los veure (pas previ a la correcció) els errors que inevitablement, com tots els mortals, ells també cometien.

La darrera estocada

Sovint, des de posicions catalanistes, caiem en la temptació de bascular d’un extrem a l’altre sense adonar-nos que l’enemic acostuma a mantenir-se fred i ferm al seu lloc, encara que a voltes hagi de simular o d'acceptar alguna giragonsa. Estem avesats a rebre batzegades una i altra vegada, i a respondre advertint que la nostra paciència té un límit (un límit que es perd en l’horitzó), però de tant en tant també rebem un copet a l’esquena, algú que aparenta una certa comprensió i sembla estar disposat a acceptar-nos tal com som. Aleshores som capaços de deixar-nos portar per l’eufòria d’una victòria efímera, deixar-nos seduir per unes paraules, i veiem totes les gràcies a qui des de l’altre cantó ha fet un petit gest de comprensió o d’acceptació de la nostra realitat. Oblidem la nostra posició de defensa i correm a abraçar-nos a l’amic acabat de descobrir. Els espanyols en canvi (i ja sé que aquestes generalitzacions sempre són una mica caricaturesques), acostumen a actuar amb molta més sang freda. És justament quan veuen que el seu adversari s’estova, quan veuen que estan guanyant la batalla i que ja li tenen el peu al coll, que acaben de clavar la darrera estocada, en el millor estil torero.

Posem algun exemple. Totes les dades objectives indiquen que el català es troba en un clar retrocés (territorial, d’àmbits d’ús i en percentatges de població catalanoparlant), des del Govern es renuncia fins i tot a fer complir la legislació vigent, l’Estatut o la llei de política lingüística, i des de les institucions, dels mitjans de comunicació, del món acadèmic o de la societat civil, ens limitem a fer elogis de la diversitat que inclou, naturalment, el castellà al mateix nivell que el català. Si la situació fos a l’inrevés, de ben segur que la nostra resposta seria fer unes passes enrere en consideració a qui pot estar en situació de feblesa (i ja costa imaginar el castellà en situació de feblesa respecte al català). Però la seva, no. Precisament perquè saben de la feblesa del català, perquè veuen la impotència d’un Govern que no vol o no pot capgirar la situació, precisament per això entenen que ha arribar el moment de clavar la darrera estocada. I d’aquí surt el “Manifiesto”. Cap dels signants del “Manifiesto” no té el més mínim dubte (a no sé que sigui per ignorància supina) que el castellà s’està imposant a Catalunya, i per tant cap d’ells no l’ha signat per a defensar res, sinó precisament com una estratègia calculada d’aprofitament de la nostra feblesa i d'encarar l’atac definitiu. No tenen cap pretensió de defensar el castellà a Catalunya, que ja es defensa tot solet, sinó d’evitar que hi hagi cap resposta, ni cívica ni institucional, a la davallada del català. Entretinguts en respondre el seu “Manifiesto” continuarem sense aplicar la legislació vigent, i sense prendre les mesures necessàries per a salvar la llengua. Caurem en el seu joc de no debatre el que és essencial, la pervivència de la llengua, i perdre’ns en batalles dialèctiques que ells ja saben que no porten enlloc.

És el mateix que passa amb la tercera hora del castellà. A Madrid, ja saben que totes les dades acadèmiques demostren que els alumnes surten a Catalunya amb una millor preparació de castellà que de català (llevat, potser, en l’expressió oral en algunes zones del país), i que aquesta diferència és abismal al País Valencià o a les Illes. Com també saben que a moltes escoles catalanes aquesta tercera hora ja és vigent. Però el decret de la tercera hora no tenia cap intencionalitat acadèmica, sinó estrictament política. D’una banda, demostrar qui té el poder, i de l’altra evitar que es prenguin les mesures correctores adients per a complir amb el que diuen els Estatuts d’autonomia respecte al coneixement que han de tenir de les dues llengües els alumnes que acaben l’etapa d’Educació obligatòria. Així, ens hem embrancat en una polèmica absurda, que ens distreu del veritable objectiu que seria garantir una millor formació dels alumnes. I, fins i tot, com en el cas del “Manifiesto”, és possible que al final ens deixin tenir la sensació que hem guanyat la batalleta.

O posem l’exemple dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Precisament perquè veuen que hi ha una clara regressió en aquests mitjans pel que fa a la defensa d’una identitat nacional de Catalunya, i per evitar que hi hagi una resposta per a redreçar la situació, apareixen les veus que clamen contra la “crosta nacionalista”.

Ens estan guanyant la partida perquè sempre ens porten al seu terreny.

Desintonitzem Telecinco?

No sé d’on ha sortit, però no m’estranya que algú hagi pensat en fer una campanya de boicot contra l’emissora privada de televisió pel seu suport al “Manifiesto” que vol eliminar les llengües catalana, basca i gallega. Aquesta cadena ha pres, i no ve pas d’ara, una posició política de partit i per tant pot ser el blanc de les pugnes polítiques o com a mínim pot rebre la resposta dels qui se senten agredits per la seva actitud. Una altra cosa és veure si té massa sentit endegar una campanya de boicot cap a l’emissora.

Bàsicament perquè no crec que haguem d’estar sempre a la defensiva, en el sentit de caure en les seves provocacions. Davant d’un “Manifiesto” de clares connotacions franquistes, que traspua odi envers la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, crec que és molt més eficaç exigir al nostre govern que compleixi amb el seu deure: Que faci complir la llei de política lingüística (tant a l’ensenyament com en altres àmbits) que ara per ara incompleix, i que legisli per tal de blindar i consolidar el model lingüístic que pren el català com a element bàsic de cohesió nacional. Els signants del “Manifiesto” són gent d’una honorabilitat i honestedat personal més que dubtosa, ja que de cap de les maneres acceptarien el mateix “Manifiesto” en una altra situació en què el castellà no fos la llengua majoritària i del poder.

Però hi ha un altre tema a considerar: la consciència nacional de la majoria del país és molt més feble que la que tenen ells. Dit d’una altra manera, el nacionalisme dels catalans, dels bascos o dels gallecs (inclosos els republicans, els abertzales o els del Bloque) està molt menys consolidat i és molt menys conseqüent que el nacionalisme espanyol. Aquí, una campanya de boicot tindria molt poca incidència, d’una banda perquè la gent ja segueix un o altre canal en funció de les seves preferències (ideològiques incloses), i per tant la seva quota de mercat a Catalunya ja té un percentatge elevat de gent que mai farien el boicot, i de l’altre perquè el sentit pràctic de molts catalans, també de catalans nacionalistes, fa que no filem tan prim a l’hora d’escollir un producte. I molt menys si el boicot es vol estendre, com apunten els seus promotors, a les empreses anunciants de l’emissora, entre altres coses perquè les empreses no tenen manies a l’hora d’anunciar-se tant a TV3 com a Telecinco o a la COPE, si creuen que això els ha de donar beneficis. En canvi, el boicot sí que pot funcionar a l’inrevés: ho vam veure en el tema del cava. Ells sí que no tenen cap mania a l’hora de carregar-se algú o alguna empresa pel fet de ser catalana (encara que ideològicament probablment els seus dirigents tinguin prou assumit el nacionalisme espanyol), i si no que ho preguntin a Gas Natural o a La Caixa.

La tercera hora: la cançó de l’enfadós

Tinc la sensació que tot aquest tema de la tercera hora de castellà a les escoles no s’ha enfocat correctament, des del principi. És evident que la motivació espanyola per a treure el decret que imposava aquesta tercera hora era estrictament política, i no tenia res a veure amb aspectes acadèmics ni tan sols d’acompliment dels objectius marcats per la llei de coneixement de les dues llengües oficials. Però aquí hem caigut en la trampa de respondre a aquesta agressió amb els seus mateixos arguments, estrictament polítics, i obviant els criteris més racionals que haurien d’imperar en el món de l’educació.

Tenim uns informes PISA, uns resultats d’avaluació dels diferents nivells educatius, unes proves de selectivitat, i si convé se’n podrien fer altres d’específiques, que ens diuen fins a quin punt es compleix o no el que marca la llei (l’Estatut), que estableix que al final de l’etapa obligatòria els alumnes han de conèixer i dominar ambdues llengües oficials. De tots els informes i avaluacions de què es disposa se’n pot extreure que la llei es compleix i que en tot cas hi ha més dèficits i mancances en l’aprenentatge del català que del castellà. I molt més de l’anglès que de les altres dues. I és en base a aquests criteris estrictament educatius que caldria haver afrontat el tema. Per exemple, al País Valencià s’incompleix d’una forma generalitzada el que preveu l’Estatut d’autonomia, ja que la majoria dels estudiants no surten amb uns coneixements mínims de català. I aquest incompliment no importa ni poc ni molt, ni als polítics espanyols, ni a l’aparell judicial que tenen al seu sevei, que se’n riuen de la llei.

Vist des d’aquesta perspectiva educativa, una hora més o una hora menys d’una assignatura, en aquest cas del castellà, té ben poca importància. De fet, tinc la impressió que s’han falsejat les dades, i que a moltes escoles (la meva per exemple) aquesta tercera hora ja es fa. I des de la Inspecció (la de la Generalitat) almenys durant aquest curs s’han prioritzat els temes relacionats amb la llengua castellana. El que resulta inacceptable, i aquí sí que hauríem d’haver marcat una línia vermella, és que s’imposi aquesta hora des de Madrid, per motivacions viscerals i estrictament polítiques; perquè després d’aquesta, en vindrà una altra.

Ara bé, de totes les solucions possibles entenc que s’ha optar per la pitjor. D’una banda, la Generalitat tenia la potestat per a treure una llei específica per a blindar aquest tema enfront de decrets (de rang inferior) del Govern espanyol, i no ho ha fet. De l’altra, el més lògic hauria estat establir un criteri educatiu, reforçant amb una hora més si calia, aquelles assignatures que objectivament anaven més coixes, tant si en algunes zones podia ser el castellà, en d’altres el català o l’anglès. I aquest criteri tampoc s’ha establert. Posats a ser submisos i a acceptar aquesta tercera hora, almenys mentre s’esperava la nova Llei d’educació, s’ha tornat a optar per polititzar la seva aplicació, i a deixar que siguin els centres els qui decideixin si volen fer la tercera hora (que insisteixo que molts ja estan fent) o si volen fer alguna hora d’una altra matèria en castellà. I aquesta és la pitjor de les solucions. Perquè a ningú se li amaga que fer una hora de naturals o de socials, posem pel cas, el que fa és obrir la porta a què s’hi faci tota l’àrea en castellà. De manera que enlloc de parlar d’una tercera hora de castellà hauríem de parlar d’una quarta o d’una cinquena. Una hora més de castellà, si la resta és en català, no posa en perill la política d'immersió, com no li posaria una hora més d'anglès, però sí que li posa permetre que es faci alguna altra àrea en castellà.

D’altra banda, segons dades del mateix Departament d’Educació el grau d’incompliment de la llei de Política lingüística a Secundària és molt elevat. Sincerament, segur que aplicant la tercera hora, mentre no disposem de la Llei d’educació, però a l’hora ser escrupolosos amb el compliment de la llei catalana, encara hi sortiríem guanyant.

El problema és que els seguim el seu joc. Ells polititzen el tema, i nosaltres no responem amb arguments educatius; ells imposen l’aplicació d’un decret, i nosaltres no responem amb l’aplicació de la legislació catalana.