Pacte ICV-PSOE. ERC, al marge

El que deia dies enrere sobre l’actitud de tots els partits polítics catalans pel que fa a la predisposició a abandonar la unitat d’acció en la negociació amb Madrid, i alhora d’intentar encolomar a algú el trencament d’aquesta unitat d’acció, sembla que s’ha complert. El pacte d’Iniciativa amb Zapatero és del tot incomprensible, tant per la forma com pel fons. D’una banda, perquè pactar promeses amb Zapatero és exactament el mateix que no pactar res, i de l’altra perquè no té cap mena de sentit que aquest pacte l’hagi fet la força més minoritària al marge de la resta de partits catalans i del govern tripartit.

Un es pot demanar quin interès podia tenir IC-V per fer aquest pacte, que salva la imatge de Zapatero però que no aporta res per a Catalunya. Perquè si el pacte hagués de representar, ni que fos en forma d’intent, una manera de salvar l’impàs en la negociació per al finançament, el lògic hauria estat presentar-ho com un pacte de Govern a Govern. Ha estat un cop baix, de mesquinesa política, reblada a més per Joan Saura quan afirmava que Montilla ja estava al cas del tema. Hi ha la possibilitat que això sigui absolutament fals, i que simplement Montilla es doni per assabentat des del moment que ja ho sabia el seu superior.

Però si fos cert, encara seria pitjor. Voldria dir que, com en el cas de l’Estatut, el PSC ja ha abandonat la seva posició i ja es dóna per representat pel PSOE, a l’altra banda de la taula de negociació. Això d’una banda. Però de l’altra, també voldria dir que el trencament intern del Govern és un fet. Joan Saura, segons ells mateix, ja ho havia comunicat a Montilla, quan en aquests moments el President en funcions de la Generalitat era Josep Lluís Carod Rovira. I mentre Carod, en tant que President en funcions, afirmava que era un pacte d’un partit però no del Govern, Saura argumentava que, estant en coneixement de Montilla, l’acord era assumit pel Govern (menys pel seu vicepresident, i president en funcions, que estava a la lluna)

Iniciativa, doncs, fent de comparsa del PSOE-PSC ha obert un front d’hostilitats contra Esquerra, tant al Govern de la Generalitat com al grup parlamentari a Madrid. Això no pinta bé.

Per l’alliberament de l’Amadeu Casellas

Acabava de llegir el llibre de Victor Hugo "L’últim dia d’un condemnat", quan m’arriba la informació sobre el cas de l’Amadeu Casellas, el pres anarquista en vaga de fam que ja porta més de 22 anys a la presó. La narració de Victor Hugo situada a la primera meitat del segle XIX, és un clar al·legat contra la pena de mort, però sobretot contra la maquinària d’una Justícia que no repara en cometre injustícies per sistema. Dues històries diferents, ja ho sé. Però amb un punt en comú: l’Administració de la Justícia no solament és tremendament injusta, sinó que té el desvergonyiment de no tenir cap intenció de deixar de ser-ho.

El protagonista de Victor Hugo entén que el seu delicte és mereixedor de càstig, i no és queixa per això, sinó per les penes complementàries que li aplica la mateixa Justícia, més enllà de la pròpia condemna. Els maltractaments tan físics com psicològics, que esdevenen una inhumana tortura, i sobretot la pena que recau amb la seva execució també sobre els seus familiars. Haig de dir que tinc ben pocs coneixements del cas de l’Amadeu Casellas, més enllà del que ha sortit publicat en mitjans de comunicació, però resulta evident que se li està aplicant deliberadament una condemna injusta que va molt més enllà del que és l’estricta sentència.

L’Amadeu Casellas és a la presó des del 1986 per delictes d’atracaments a entitats bancàries, però en cap cas per delictes de sang. Vint-i-dos anys doncs, quan tots veiem cada dia com condemnats per assassinats surten amb menys de la meitat dels anys. Vint-i-dos anys, a més, sense poder accedir a règims de tercer grau com els altres... I tot perquè ha mantingut una actitud reivindicativa també a la presó.

Victor Hugo va publicar la seva història, diu, per fer sentir vergonya als polítics de l’època que sostenien una justícia cruel i injusta per naturalesa. I ara l’Amadeu Casellas no veu altra forma que la de la vaga de fam, que està posant en perill la seva vida, per tornar a fer sentir vergonya als responsables d’aquesta injusta Justícia.

http://barcelona.indymedia.org/

http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/

http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com/

http://www.kaosenlared.net/noticia/amadeu-casellas-50-dias-huelga-hambre

Anècdotes sobre Turisme cultural

Escrivint, ahir, sobre el Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que presentava el Conseller Huguet m’han vingut al cap dues anècdotes viscudes personalment i relacionades amb el tema. Una sobre un mapa dels Països Catalans que volíem editar des de l’entitat on treballava, i una altra sobre una guia turística basada en els llocs simbòlics de la Guerra de Successió.

En el primer cas, la intenció era editar un mapa de carreteres dels Països Catalans que tingués com a element novedós la inclusió de llocs simbòlics per al país, ja sia pel fet d’haver-s’hi esdevingut un fet important de la nostra història, per l’existència d’un element cultural rellevant, o per ser el lloc de naixença d’alguna de les nostres figures més il·lustres. Per fer-ho, com a entitat sense ànim de lucre, vam demanar una subvenció a l’Ajuntament de Barcelona, aprofitant que l’àrea de turisme estava en mans d’un regidor republicà; i se’ns va notificar que se’ns concediria una subvenció per a portar-lo a terme. Va resultar però que des de la mateixa entitat també vam organitzar unes jornades, i per a les quals també vam demanar subvenció al mateix Ajuntament. Igualment se’ns va dir que sí, i efectivament les jornades van ser inaugurades i clausurades per regidors republicans.

Els problemes van venir a l’hora de cobrar. Al·legant problemes pressupostaris, se’ns va dir que havíem de renunciar o a les Jornades o al mapa. Com que les jornades ja les havíem fet, vam renunciar a fer el mapa que tot just estava en la seva fase inicial d’execució. Després, del que ens havien promès només en vam cobrar la meitat i encara amb més d’un any de retard. Però del mapa ningú més se’n va recordar.

L’altra proposta, sorgida d’una altra entitat, consistia en elaborar una Guia de llocs simbòlics relacionats amb la Guerra de Successió en el marc de les activitats previstes per a commemorar el seu 300 aniversari. Aquesta guia havia d’anar complementada també amb un mapa dels Països Catalans, on s’indicaven aquests indrets, així com amb una senyalització específica, amb les corresponents explicacions a cada lloc en concret. En aquest cas vam anar al departament del senyor Huguet, on vam ser molt ben rebuts, i els vam presentar el projecte. Se’ns va prometre una subvenció per al tema dient-nos que ja el podíem tirar endavant. Ja teníem la persona adequada per a fer-ho, però la prudència ens va fer esperar a rebre la confirmació per escrit (per allò de gat escaldat...). Doncs bé, vam haver de renunciar a tirar-ho endavant perquè no hi va haver manera que ens tornessin resposta, ni positiva ni negativa. Uns anys després he vist que la mateixa idea l’han treta ells directament, encara que basada en la Guerra del Francès. Fantàstic.

Són anècdotes, està clar, però que il·lustren maneres de ser i de fer de l’Administració.

Turisme cultural, resseguint la història

El conseller d'Innovació, Universitats i Empreses, Josep Huguet, ha presentat el Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que té per objectiu potenciar un turisme cultural aprofitant els recursos que ens dóna la pròpia història del país. La idea sembla interessant, perquè té el doble vessant de potenciar un determinat turisme i, alhora, reivindicar la memòria històrica com a valor afegit a la nostra realitat nacional. Una altra cosa és veure si aquesta línia d’actuació concorda amb la línia que segueix el mercat turístic, i veure si es manté una coherència per part de les administracions a l’hora de portar-ho a terme.

Des dels primers Governs de la Generalitat, als anys 80, que sento a dir aquesta idea de canviar el model de turisme que rep el país: diversificar-lo pel que fa a la oferta, de manera que no tot es redueixi a sol i platja; disseminar-lo arreu del país, sobretot pel que fa a l’interior; distribuir-lo al llarg de l’any, evitant el col·lapse estiuenc que contrasta amb el desert hivernal; i aixecar el nivell de poder adquisitiu del turisme que rebem, buscant la qualitat més que la quantitat. Tinc la impressió que, malgrat les bones paraules i algunes simbòliques actuacions de tots els Governs que hi ha hagut fins ara, la tendència continua essent la mateixa.

Aquest Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya podria anar en aquesta direcció. El Conseller Huguet fa referència sovint al model anglosaxó, i en particular a l’escocès, perquè sembla que allà fa temps que treballen en aquesta línia, encara que allà no han de competir amb el turisme de sol i platja. Suposo que també hi deu haver el mimetisme d’un país amb unes reivindicacions nacionals similars a les nostres, i per tant que projecta aquesta política turística sobre la base d’una realitat històrica a reivindicar. Però també podríem fixar-nos en el model francès, que potencia qualsevol element històric per insignificant que pugui semblar. Circulant per qualsevol carretera del sud de França (i dic del sud perquè són les que conec més), hom va trobant a cada pas indicacions sobre elements turístics per visitar.

Només en la senyalització a les carreteres ja hi tenim un enorme espai per córrer. Qualsevol turista que entri per la frontera de la Jonquera pot arribar fins a València a través de l’autopista sense que ningú l’adverteixi, o en tot cas molt dissimuladament, de les possibilitats que ofereix el territori. Aquest mapa, doncs, caldria que no es quedés als despatxos com a teló de fons per a publicitat del Departament, sinó que es traduís a les carreteres, a les oficines de turisme i als operadors turístics.

Per fer propostes i de plans pilot sóm uns experts, a veure si algun dia som capaços de portar-los a la pràctica.

PSOE: canvi de discurs. I no passa res

Fa relativament pocs dies, davant l’evidència del fracàs en el tema del nou finançament, tant la Vicepresidenta del Govern espanyol, la senyora Fernández de la Vega, com el ministre d’Economia Pedro Solbes es van dedicar a difondre la idea que la data establerta per l’Estatut del 9 d’agost no tenia cap mena d’importància. Si no hi havia acord a l’estiu, ja n’hi hauria a la tardor, i si no a la primavera que ve. Des del moment que durant aquests dos anys de termini que tenia el Govern espanyol per a complir la llei, no havien fet absolutament res, i només a darrera hora van presentar un esborrany que no tenia res a veure amb el text de l’Estatut, és perquè la voluntat d’incomplir-lo era ferma i premeditada.

Aquesta actitud del Govern espanyol és la que va motivar la reacció unitària de les forces polítiques catalanes, que hi veien un signe clar de menyspreu envers Catalunya. I tant el President Montilla com el Conseller Castells van presentar una imatge inequívoca de rebuig a la proposta i a l’actitud del Govern espanyol. Això és el que deu haver motivat el canvi d’estratègia dels socialistes espanyols. Ells compten que, s’aprovi el que s’aprovi, al final els socialistes catalans hauran d’ajupir el cap i acatar les ordres dels seus superiors, amb seu al carrer Ferraz. Però, si mantenien la mateixa argumentació que havien mantingut fins ara, els socialistes catalans podrien quedar molt malparats, perquè aquesta vegada sembla que els de CiU no estan disposats a treure’ls les castanyes del foc. Recordem que, en el cas de l’Estatut, van ser els socialistes catalans els primers a trencar l’acord inicial que havia sorgit del Parlament de Catalunya i es van lliurar amb armes i bagatges al socialistes espanyols, que en nom seu van negociar amb Mas la rebaixa del text estatutari.

Per això, el Govern espanyol en pocs dies ha canviat de discurs: ara ja no diuen que la data del 9 d’agost no era tan important, sinó que ara s’inventen, per inversemblant que sembli, l’argument que ells ja han complert. Si això fos un procés judicial, les seves pròpies declaracions contradictòries els incriminarien en el delicte. Tant se val, el que digui l’Estatut i el que digui la proposta presentada: ells han decidit canviar de tàctica i afirmar sense cap mena de vergonya que ells ja han complert i que la seva proposta s’ajusta al que marca el text de l’Estatut. Un canvi que respon, més que res, a preparar el terreny per a fer més fàcil la feina dels seus subordinats, que confien que al final hauran d’acceptar el que els manin des del carrer de Ferraz.

Tot plegat una mostra de la falta d’honestedat i de dignitat d’uns governants que no tenen ni el sentit de la vergonya. Faltarà veure fins a quin punt els socialistes catalans estan a la seva mateixa altura.

Els catalans, millors que ningú

Marcelino Iglesias, President del Govern d’Aragó, ha anunciat per enèsima vegada que aquesta vegada sí que el seu Govern tirarà endavant la Llei de Llengües d’Aragó. Ha incomplert tantes vegades que la seva paraula no té cap mena de valor. De tota manera, encara que no hagi volgut donar massa pistes sobre com serà la llei, sí que ja ha deixat clares les seves limitacions, dient que serà un una llei que “generarà drets i llibertats, però no obligacions”.

És aquesta gràcia que tenen alguns a l’hora de capgirar els arguments. Les lleis, encara que inevitables, són una feixuga càrrega que hem de suportar els ciutadans... però en aquest cas, tractant-se de la llengua catalana, farem una llei fantàstica que no ens obligarà a res, i només ens donarà llibertats. I segurament que aplicaran el criteri que volien aplicar aquí per a la Llei de Política lingüística: hauria de ser una llei que no prevegi sancions, que convidi amablement a qui li vingui bé, però sense preveure mesures coercitives ni punitives com preveuen les altres lleis. Hi poden haver mil lleis que obliguen o imposen les llengües oficials dels Estats, però nosaltres no podem imposar res perquè som millors que ningú, i hem de fer lleis amables que aconsellin, promoguin, invitin...

És el mateix que passa quan és parla d’un possible horitzó per a Catalunya: No cal reivindicar un Estat propi, perquè els Estats són una rèmora a superar i hem d’anar cap a un universalisme sense fronteres. Per tant, el nostre nacionalisme no ha de ser com el dels altres, tancat i mesquí que enarbora banderes, promou sentiments egocèntrics o viscerals i se serveix d'un exèrcit per a defensar-se, sinó un nacionalisme de convenciment, de lliure adscripció...

Arreu, quan parlen de la seva història, no s’estan d’exaltar els seus mites, s’adiguin o no a la realitat. En el nostre cas, no. Aquí hem de superar els nostres mites, impropis d’un país modern, i deixar clar que el rei Jaume I era una faldiller impresentable i que Rafael de Casanovas va simular ser ferit, o s’ho va fer venir bé per salvar la pell en el setge de Barcelona de 1714.

Són regals i afalacs enverinats. Nosaltres no hem de caure en els mateixos errors que els altres, imposant lleis que generin obligacions i prevegin sancions en cas d’incompliment, pretenent construir un país egocèntric i basat en essències pàtries, sobre la base d’uns mites de més que dubtosa veracitat. No. Nosaltres, millors que ningú, convidarem els ciutadans a respectar la llengua i el país, si els bé de gust, si els sembla bé, si els plau... I, si no, disculpin les molèsties.

Les desraons georgianes

La comunitat internacional s’ha anat posicionant davant del conflicte de Geòrgia més com a confrontació envers un dels contendents que per convenciment de cap causa justa. Tan condemnable és la violència exercida per l’exèrcit rus com pel georgià sobre els pobles d’Ossètia i d’Abkhàzia. Perquè la història no és pas nova. Podríem recular fins a l’època soviètica, on els georgians tenien un cert reconeixement, del qual no gaudien ni abkhazos ni ossetes; quan es va produir la desintegració de l’URSS, Geòrgia va reivindicar els seus drets com a nació per a disposar d’un estat propi, però va negligir els drets dels altres.

Durant aquests pocs anys d’independència georgiana, si descomptem els també escassos anys en què va ser estat independent al primer terç del segle XX, Geòrgia no solament va voler retenir les nacions d’Abkhàzia i d’Ossètia, sense escatimar l’ús de la força militar, sinó que les va maltractar negant-los els seus drets com a pobles amb llengua, cultura i personalitat pròpies. Tant és així que uns i altres prefereixen caure en mans de Moscou que de Tblisi. En el cas dels ossetes, el seu país es troba dividit de manera que Ossètia del Nord forma part de Rússia i Ossètia del Sud de Geòrgia, i per tant la seva aspiració seria la d’unir-se per formar un estat independent o una república autònoma dins de la Federació Russa, mentre que Abkhàzia aspira directament a la independència.

Com totes les repúbliques caucàsiques, tant Geòrgia, com Abkhàzia o com Ossètia tenen una barreja ètnica important. Del mig milió d’habitants d’Abkhàzia, poc més de cent mil són pròpiament abkhàzos, i una part important de l'actual població d’Ossètia del Sud era georgiana, tenint en compte que Ossètia del Nord té més de 660.000 habitants i la del Sud no arriba als cent mil. Tant Abkhàzia com Ossètia tenien un govern propi, no reconegut pels georgians ni per la comunitat internacional, que actuava independentment de Tblisi. Ara, però, la intervenció militar, criminal, primer dels georgians i després dels russos, traslladarà el conflicte a la població civil creant tensions entre les diverses comunitats que comparteixen cadascun dels territoris.

Aquí no hi ha bons i dolents, si ens referim a russos i georgians. Aquí hi ha la mateixa història de sempre: és la manca de respecte pels drets dels pobles, per la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat nacionals el que provoca els conflictes. Georgians i russos són al mateix bàndol.

Amb tramposos no s’hi juga: El dret a decidir

Sempre s’ha dit que la democràcia és el menys dolent dels sistemes de governança de la cosa pública. Les societats són diverses en maneres de pensar i de veure les coses, i sobretot en interessos, i la millor fórmula que s’ha trobat fins ara és la democràtica. Es tracta simplement de donar la veu, i per tant la darrera paraula, a la ciutadania. Fins aquí estaríem més o menys d’acord tots els demòcrates. El problema és que alguns confonen el sistema democràtic amb una alternança de dictador, i es posen en evidència en el moment en què la ciutadania decideix quelcom que no els agrada.

És en base a aquest principi democràtic d’acceptar i respectar la voluntat majoritària dels ciutadans que des d’aquí o des del País Basc es reclama el dret a l’autodeterminació. No hi ha cap independentista català, ni basc, que propugni arribar a la independència al marge de la voluntat dels ciutadans; fins i tot ETA reclama arribar-hi per aquest camí. Però sovint ens hem de sentir dir allò de que els catalans o els bascos ja ens autodeterminem cada vegada que anem a votar. Com els militars de Mauritània; mentre votem el que a ells els plagui, no passa res. Però si Catalunya elabora un Estatut, ells s’atorguen el dret a retallar-lo, i un cop aprovat per ells mateixos, incomplir-lo. Són les regles de la Constitució espanyola. Però els bascos van votar en contra de la Constitució, i si en aquesta Constitució espanyola no hi cap la defensa dels interessos dels catalans, bé hem de poder decidir sortir-ne.

Ah, no. Consultar a la ciutadania sobre el futur del país, és antidemocràtic. És antidemocràtic demanar als ciutadans que es pronunciïn sobre allò que els afecta tan directament? No ho preveu la Constitució. D’això es tracta, de demanar a la ciutadania que es pronunciï si els sembla bé aquesta Constitució o si en voldrien una altra, una de pròpia per a Catalunya o per al País Basc, per exemple. Però això seria inconstitucional! Si la democràcia és inconstitucional, el que no podem fer és limitar la democràcia sinó canviar la Constitució, o si aquesta Constitució és bona per als espanyols però no per als catalans, nosaltres ens en desvinculem. La majoria del país vota partits que no volen desvincular-se de la Constitució espanyola, per tant, democràticament els catalans ja decideixen mantenir-se dins d’Espanya. D’acord, mentre això sigui així; però i si algun dia hi ha una majoria que decideix desvincular-se d’Espanya?. Ah, no. Els ciutadans poden votar lliurement el que vulguin, però això no, seria inconstitucional.

I no ens en sortim. Com a Mauritània o com a Txetxènia, podem anar a votar i decidir el nostre futur, sempre que decidim el futur que ells ens tenen reservat. Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

Amb tramposos no s’hi juga: La política lingüística

És ben cert que hi ha unes condicions objectives per pensar que la majoria de les llengües del món poden trobar-se en perill d’extinció. La globalització, en el sentit de la creació d’aquest espai únic de relacions humanes, fa que es vagin imposant unes poques llengües per damunt de les altres. Una situació que s’agreuja en el cas d’aquelles llengües que han patit i continuen patint agressions i discriminacions, essent, a més, les que no disposen d’un Estat propi per a defensar-les. La defensa del patrimoni universal que representen aquestes llengües, a l’igual que la defensa del patrimoni natural, implica l’establiment de mesures de caràcter proteccionista que algú pot considerar com una limitació de la seva llibertat individual.

La gent hauria de poder utilitzar sempre la llengua que volgués, per una simple qüestió de llibertat personal. No hi hauria d’haver lleis restrictives per a l’ús de les llengües. Home, doncs, si això fos així el primer que caldria esmenar seria la legislació espanyola, que segons un informe fet al Parlament de Catalunya hi ha més de cinc-centes lleis o decrets espanyols que imposen el castellà o que limiten l’ús de les altres llengües. I la Unió europea va pel mateix camí fent una discriminació clara amb els parlants d’unes llengües que tenen uns determinats drets que no tenen els parlants d’altres llengües. Una cosa són les llengües oficials... Aleshores, la llibertat de les persones va lligada a l’oficialitat?.

El que no podem fer és dir que, com que hi va haver persecució política contra el català, ara hem de recuperar-nos fent el mateix en sentit contrari. No es tracta de cap persecució sinó de la protecció de la llengua catalana, partint de la idea que la discriminació positiva per a defensar el patrimoni o per a defensar els qui es troben en una posició més dèbil són acceptades arreu. Tothom entén que es limiti la llibertat personal a l’hora permetre disposar de determinades plantes o espècies animals protegides, o que es tracti amb preferència (i per tant discriminant els altres) les persones que tenen una minusvalia, posem per cas. Però és que es vol fer la vida impossible al castellà a Catalunya. De veritat? Algú creu que es no es pugui viure a Barcelona sense saber un borrall de català? Anem pel carrer, al quiosc, al supermercat, el cinema, al restaurant, a fer gestions en dependències oficials, algú s’ha trobat que no troba el producte en castellà, que no l’atenen perquè els parla en castellà o que l’han obligat a canviar de llengua? I això no passa, constantment, al revés? Una cosa són els comportament individuals i una altra els de l’administració, quan dicta normes restrictives. Per als qui creiem que la llengua és un patrimoni a preservar ens sembla el més normal del món que s’estableixin normes proteccionistes.

Però si el català no està en perill d’extinció!. Ah, no? Mirem les dades objectives: la llengua està reculant territorialment, fins al punt d’extingir-se en algunes zones del País Valencià i de la Catalunya del Nord, s’està imposant en determinats àmbits d’ús social, disminueix percentualment el nombre de catalanoparlants... Un s’esgargamella, innocentment, presentant al nostre interlocutor, que no entén les mesures proteccionistes en favor del català, la realitat d’una llengua amenaçada, i al final ens capgira l’argument. Ah, doncs, si és la majoria la que va imposant l’ús del castellà, perquè hi ha una deserció dels catalanoparlants, s'ha de respectar la voluntat d’aquesta majoria! Bé, però és que la majoria d’aquest país, parlants d’una o altra llengua, ha votat majoritàriament la llei de política lingüística. Sí, està clar, la majoria imposant-se a la minoria...

Ja hi som: les lleis proteccionistes o restrictives només són pernicioses si es fan a favor del català. S’ha de respectar la voluntat dels ciutadans, excepte quan aquesta voluntat s’expressa a favor de defensar la llengua pròpia del país. Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

Amb tramposos no s’hi juga: Tenir o no tenir Estat propi

A escala mundial es viuen processos aparentment contradictoris. D’una banda hi ha tot el fenomen de la globalització, que dilueix les fronteres i fa que els països siguin cada vegada més interdependents, i a Europa es tendeix, encara que lentament, a cedir competències estatals cap a la Unió Europea; però de l’altra hi ha una creixent puixança del sentiment nacionalista, de reivindicació de les pròpies arrels i de les polítiques de proximitat. Tant aquí com a la Xina. Això genera un debat que als països civilitzats se circumscriu a la paraula i al respecte per a totes les posicions, mentre que els altres opten per la violència i la intimidació permanents.

Es relativament habitual, sobretot en àmbits espanyols, sentir l’argument de què en uns moments en què es tendeix cap la creació d’espais més amplis, com la Unió europea, sembla que no té sentit pretendre aixecar noves fronteres. La resposta és clara: no volem aixecar cap nova frontera, volem tan sols entrar directament a aquesta nova realitat global sense passar per intermediaris, que a més ens fan pagar peatge. Ara que els estats estan cedint moltes de les seves atribucions a organismes superiors anirem a crear un altre estat? Això és anar contra corrent. Bé, hi ha dues corrents, la de la globalització i la de la particularització; nosaltres estem per totes dues, per ser en aquest món global des de la nostra particularitat i no des de la seva particularitat.

Es poden tenir els mateixos drets i defensar els interessos, la cultura i la identitat catalanes sense necessitat de construir un nou Estat. A més, els Estats cada vegada tenen un paper menys rellevant en el context mundial. Ah sí? Aleshores, per què no se’ns deixa tenir seleccions esportives pròpies? Ara mateix, a la Xina hi hauria més atletes d’aquest Estat participant sota dues banderes. No, està clar, les seleccions internacionals són exclusives per als Estats. Aleshores per què el Govern espanyol no proposa l’oficialitat del català a Europa, que així aquest Estat hi tindria més d’una llengua pròpia reconeguda. No està clar, a Europa només s’hi reconeix la llengua dels Estats. Per què els catalans no podem participar i defensar els nostres interessos en els fòrums internacionals, de la mateixa Unió europea, de la UNESCO o de tants altres? No està clar, aquesta és una competència exclusiva de l’Estat. Però no havíem quedat que des d’aquest Estat es podien tenir els mateixos drets i defensar els mateixos interessos que tenint un Estat propi?

Hi ha coses que només es poden assolir i defensar disposant d’una estructura d’Estat; per tant no està a l’abast dels catalans, no podeu tenir aquestes pretensions si no teniu Estat propi. Aleshores, volem l’Estat propi! No, això és anar contracorrent... I ja hi tornem a ser.

Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

Amb tramposos no s’hi juga: la immersió lingüística

No hi ha dubte que la globalització i els moviments migratoris fan molt més diverses i plurals les societats actuals. Ja no és imaginable una Catalunya, ni cap altre país europeu, de caràcter monolingüe. La gestió, per tant, d’aquesta diversitat cultural és un dels reptes que cal afrontar arreu d’Europa. Hom entén, amb un mínim d’honestedat i de sentit comú, que hi ha un uns drets individuals que cal respectar, alhora que hi ha uns drets col·lectius, els de cada país, així com la necessitat de garantir-ne la cohesió social. No hi ha fórmules màgiques, però sí que hi ha un denominador comú pel que fa a la llengua pròpia de cada país. Però la lògica, el sentit comú i el diàleg amb els espanyols no funciona.

La primera cosa que ens diuen és que no s’hi val a argumentar que els catalans volem fer el mateix que fan a qualsevol altre país, la mateixa immersió que practiquen a Madrid, a París o Roma. No és cap raonament, és cert, però sembla que si és bo arreu també ho deu poder ser aquí. Però els espanyols no s’estan de romanços i surten amb la defensa dels pobres nens que parlant a casa seva una llengua es troben en arribar a l’escola amb el trauma que allà la llengua que s’hi utilitza és una altra. I això els traumatitza. Gestionar la diversitat no és fàcil, el possible trauma, que no és tal, té l’avantatge d’afavorir la cohesió social i la integració dels nouvinguts... Ah, no! El que importa per damunt de tot és evitar el trauma dels nens! Jo no crec que hi hagi traumes, però si fos així caldria pensar en el trauma que pateixen els nens romanesos, els xinesos, els àrabs... (més de dues-centes llengües hi ha a les escoles de Barcelona!) , tant els de Barcelona com els de Madrid o els de París; i el trauma que pateixen els nens catalanoparlants de la Franja i els de la Catalunya del Nord?.

Aleshores l’argument es capgira. Només ens referim a les dues llengües cooficials. És que els altres no pateixen traumes o és per pur racisme que no se’ls ha de tenir en compte com els altres?. No, ara ja no parlen de traumes infantils, sinó de drets adquirits per raó d’una cooficialitat i d’uns preceptes constitucionals; i es reclama el compliment d’aquests preceptes. Bé, si és així, parlem de principis legals: el Tribunal Constitucional ha avalat en més d’una ocasió la immersió lingüística a Catalunya, i al capdavall hi ha unes lleis que regulen i desenvolupen els principis constitucionals i aquesta cooficialitat, com són l’Estatut, la llei de política lingüística, i ara serà la Llei d’Educació... Aquestes lleis són injustes i atempten contra els drets d’una part de la ciutadania. Són lleis aprovades per un 90% dels representants de la ciutadania de Catalunya... No, no s’hi val a sortir ara amb la legalitat de les lleis, perquè el que ha de prevaldre són els drets dels nens... I tornem a començar.

Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

Amb tramposos no s’hi juga: la solidaritat

Parlant amb gent mínimament honesta aviat ens posem d’acord sobre uns principis bàsics que haurien d’inspirar la solidaritat: totes les persones tenen dret a una vida digna, la ubicació geogràfica no hauria de representar un atorgament de més drets per als uns que per als altres, s’han d’emprendre accions concretes per a una major distribució de la riquesa... I per tant, podem debatre sobre com s’hauria de fer efectiva aquesta solidaritat. Podríem discutir fins i tot en quina mesura hauríem considerar que la solidaritat ha de ser voluntària per part de qui la dóna o si pot exigir-se com un dret per part de qui l’ha de rebre: estem parlant de drets humans tan elementals com el de la igualtat en drets i dignitat de totes les persones.

Però amb els espanyols el diàleg no funciona. Acceptat el principi de solidaritat, se’ns acut que potser cal prioritzar la solidaritat envers aquells que pateixen més inhumanament les desigualtats, com determinats països africans, pobles llatinoamericans... Però no, els arguments de la igualtat dels éssers humans i del dret a la vida digna s’han de circumscriure en l’àmbit de l’Estat, ara ja no valen principis universals sinó simplement estatals, nacionals diuen ells. Els drets no provenen de la condició d’humans sinó de la ciutadania d’un Estat. Bé, aleshores, si democràticament els catalans constituïm un Estat propi... Això seria un acte d’insolidaritat espantós.

Sense estar-hi d’acord, acceptem parlar de la solidaritat només a nivell intern de l’Estat. La solidaritat interterritorial (abans per ells els territoris no tenien drets sinó les persones, però ara a ells els convé parlar dels drets dels territoris, així en abstracte), ha de servir perquè els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats i els mateixos serveis. Quin serveis mínims hauríem de garantir per a tots els ciutadans de l’Estat, amb aquesta solidaritat? Perquè hem quedat que es tractava d’aconseguir que tots els ciutadans disposin dels mateixos serveis... Ah, no. Pretendre posar límits o concretar les finalitats de la solidaritat ja és un acte d’insolidaritat!. Els catalans som una colla de presumptuosos que ens basem en els tòpics d’una Catalunya treballadora, com si els altres fossin ganduls... D’acord, deixem-nos de tòpics i analitzem realitats concretes. El primer tòpic que podríem eliminar és el d’aquesta Catalunya rica enfront d’unes regions pobres: tots els indicadors econòmics ens diuen que Catalunya perd posicions, i ja no és ni de tros la capdavantera; la sanitat passa aquí per moments difícils, amb seriosos problemes per atendre el dia a dia, essent superats fàcilment per sistemes sanitaris com l’andalús; les carreteres catalanes o són de peatge o són molt més deficients que les que troben a qualsevol regió espanyola; moltes comunitats autònomes tenen recursos suficients per gaudir de la gratuïtat dels llibres de text, i Extremadura és capdavantera en la dotació d’ordinadors per als seus alumnes; Catalunya és de les comunitats amb menys funcionaris públics, mentre que les que en tenen més són les que reclamen més solidaritat... Ho veieu si en sou de perversos, els catalans? Ara us sobta la prosperitat dels altres, com si només aquí hi pogués haver progrés i benestar. No, si a mi em sembla fantàstica la prosperitat dels altres, i que disposin de millors serveis que els nostres, només que aleshores quina finalitat té que reclamin la nostra solidaritat? No la podem reclamar nosaltres?

Tornem a posar el crit al cel: si els catalans, en alguns aspectes anem més bé, per justícia hem de ser solidaris amb els qui no hi van tant; però si són altres comunitats les que van millor que nosaltres, això és per la nostra ruqueria i mal govern.

Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

Amb tramposos no s’hi juga: l’incompliment de les lleis

Com era d’esperar, ha arribat el dia 9 i el més calent a l’aigüera. No és que fos previsible, sinó que ha estat deliberadament planificat així. Per això no es va fer res durant els dos anys que donava de termini l’Estatut, per arribar al darrer més i fer una irrisòria proposta, vague i que contradiu la mateixa llei. No és que ho diguin quatre exaltats radicals, sinó que ho diuen els seus propis companys de partit, i el Govern de la Generalitat que ells mateixos controlen. El problema no és que hi hagi diferències de criteris, que sempre serien respectables, sinó que hi ha objectius contraposats i sobretot actituds de manifesta deshonestedat per part dels dirigents espanyols.

Quan des de posicions diverses s’enceta un debat i una negociació, a base del diàleg es pot anar arribant a punts d’acord, que potser no satisfan plenament a tothom, però que intenten salvar el màxim els interessos de cadascú. Però això requereix actituds honestes, sense trampa. Perquè en el moment en què algú comença a canviar les regles del joc i les va adaptant segons les seves necessitats, el diàleg i el debat resulten estèrils, i la negociació és impossible.

Es pot tenir un debat amb un anarquista sobre la necessitat o no de les lleis, com es pot tenir amb un okupa sobre el dret a la propietat o amb un etarra sobre la inutilitat de la lluita armada. Però quan des del Govern espanyol posen el crit al cel perquè des de Catalunya no es pensa aplicar un decret que envaeix les seves competències, com és el de la tercera hora de castellà, i en canvi es diu que no passa res per incomplir el que diu una Llei orgànica com és l’Estatut, aleshores hem acabat els arguments i la capacitat de diàleg. Quan algú fa trampa s’ha acabat el joc, estripem la baralla.

Ara ja sabem que per part del Govern espanyol no hi haurà negociació possible. Simplement es tractarà de pressionar i amenaçar els catalans perquè acceptin les seves condicions, que no tenen per què ajustar-se a cap llei ni a cap principi. Ells tenen la força i el poder, i l’exerciran.

La farsa de l’esperit Olímpic

Sempre s’ha dit que el baró de Coubertin va imaginar els Jocs Olímpics com un esdeveniment d’agermanament, de solidaritat i d’amistat entre els pobles de la terra a través de l’esport. Un tòpic que s’ha utilitzat, quan ha convingut, segons els interessos de les potències de torn. Recordem l’època de la guerra freda en què es cridava al boicot als Jocs de Moscou perquè hi havia hagut la invasió de l’Afganistan, o es negava la participació de Sudàfrica per tractar-se d’un règim racista. El COI reclama, ara, amb tot el cinisme del món, que no es polititzin els Jocs.

Ja vaig dir en el seu moment, a rel de les revoltes tibetanes, que malgrat les amenaces al final tothom acudiria a la cita inaugural de Pequín. Hi ha massa interessos en joc com per arriscar-se a perdre una bona posició en el puixant mercat xinès. Com a molt, unes declaracions genèriques del qui sap que no continuarà a la Casa Blanca, i potser el just com perquè el regim xinès hagi de fer algunes concessions al món occidental. Importen ben poc els problemes dels tibetans, dels uigurs, dels buriats, dels calmucs, dels haní, dels mongols, dels miao, dels tàtars, dels kirguís, i del llarguíssim llistat de pobles que romanen invisibles sota el domini xinès.

I és que l’esperit olímpic ja falla per la base. Si es tracta d’un esdeveniment al marge de les vicissituds polítiques no té sentit que es basi precisament en aquestes vicissituds a l’hora d’escollir les seus on s’han de celebrar i sobretot a l’hora de decidir qui hi pot participar i qui no. El COI, per raons estrictament polítiques admet la participació d’uns pobles i la nega a uns altres. De poc consol ens serveix als catalans pensar que hi tenim més d’un 30 % dels esportistes de la delegació espanyola; perquè, al capdavall, el que vol dir és que no se’ls ha admès com a tals, com a catalans, sinó només en la mesura que accepten una circumstancialitat política com és la de formar part, de grat o per força, de l’estructura política de l’Estat.

L’últim que apagui el llum

Una enquesta recent posava en evidència el creixent descontentament de la ciutadania envers els seus representants polítics. Fins a un 74% dels enquestats manifestaven el seu allunyament de l’acció política. Per contra, en d’altres enquestes hi ha també un creixent sentiment de malestar i de rebuig pel tracte que se’ns dóna a Espanya, allò que el President Montilla en deia “desafecció”, i que a mi em sona a una mena de “desafecció al règim”.

Tenim un malestar de la ciutadania que censura d’una banda el tracte discriminatori que rebem d’Espanya, i que de l’altra també censura l’acció dels seus polítics que teòricament el representen. Un mar ideal per anar-hi a pescar. Així ho deuen creure alguns grups extraparlamentaris que, davant d’aquest panorama, perden el món de vista i s’erigeixen en els únics valedors i salvadors de la pàtria.

És el cas de Catalunya Acció. En un dels darrers escrits del seu Director General (Catalunya Acció funciona com una empresa privada, tancada en ella mateixa) feia aquest plantejament: el divorci entre els catalans i Espanya és cada vegada més gran i irreversible, alhora que ho és entre aquests mateixos catalans i l’actual classe política; per tant, la solució és clara, cal fer foc nou amb una nova generació de líders que ens portin directament cap a la independència.

I per argumentar això, no s’està d’afirmar que “el país ens falla per dalt, pel lideratge polític, per l'estat major. Cal substituir la ineficaç i obsoleta classe política. i cal tenir clar que només la independència i una regeneració política i nacional profunda ens poden garantir la nostra prosperitat i plenitud com a poble”. I com que no serveixen ni els uns ni els altres, ni CiU ni ERC (els altres els col·loca directamente al bàndol de l’enemic) s’erigeixen ells com els únics capaços de connectar amb el sentiment de la majoria i portar-nos a la glòria.

Senzillament, patètic. Si fos certa la seva análisi, l’única cosa que caldria aferir-hi seria: l´últim que apagui el llum.

El sentit de l’humor dels polítics catalans, genial

El sentit de l’humor, diuen, és molt saludable. I, si això és cert, podem dir que la salut de la política catalana és excel·lent. Una altra cosa és que els catalans potser no sempre som capaços de captar la finor i l’agudesa d’aquest sentit de l’humor. En tot cas, jo crec que podem parlar ja d’una escola ben genuïnament catalana d’humor polític, que aniria des de Francesc Pujols, Salvador Dalí i Jordi Pujol, fins al novell Conseller Jordi Ausàs.

Recordeu aquella frase cèlebre que deia que arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, quan anirem pel món ho tindrem tot pagat? O les atzagaiades del pintor empordanès de qui l’historiador Ian Gibson, fent gala del seu rigor, ja deia que “empezó hablando catalán porquè sus padres no sólo eran catalanes sinó catalanistas”? Doncs bé, els nostres polítics actuals segueixen la mateixa línia. Jordi Pujol, per exemple, es va passar vint-i-cinc anys insistint en la idea que si no trobem un encaix a Espanya, hauríem de buscar altres fórmules; de moment, encara busca l’encaix.

És una constant, davant de qualsevol problema o incomprensió de Madrid, respondre amb una sortida de caràcter surrealista, daliniana potser. Quantes vegades no hem sentit frases com aquesta: “si l’Estatut que aprova el Parlament de Catalunya no cap en la Constitució espanyola, o canviem la Constitució o els que no hi cabem som els catalans”. Quantes vegades no hem sentit dir que “si el que volem els catalans és inconstitucional, reclamarem canviar la Constitució”, “si no ens deixen exercir el dret a decidir, exigirem el traspàs de la competència per a celebrar referèndums”, i la darrera del Conseller Jordi Ausàs “si el Govern espanyol no compleix amb el tema del finançament, obrirà la porta del Concert econòmic”. En tots els casos, excepte en el de l’optimisme desbordant de Francesc Pujols, se segueix amb el mateix discurs: “si no em dónes el que et demano te’n demanaré el doble”

Els catalans crec que no acabem d’entendre aquest sentit de l’humor dels nostres polítics. Els espanyols, si. Es fan un tip de riure.

Amenaça convergent, o qui salta primer?

El Govern espanyol ja tenia previst arribar al 9 d’agost sense haver complert el que estableix el nou Estatut. Primera perquè ha de donar temps al Tribunal Constitucional per acabar de ribotejar el text estatutari; i segona perquè, donat que els interessos de l’Estat són contradictoris amb els de Catalunya, la seva estratègia ha de ser la de provocar tensió i cansament a la part catalana per forçar un acord humiliant per a nosaltres, és a dir exitós per a ells. I sembla que la seva estratègia els està donant els resultats esperats perquè es palpa un nerviosisme creixent entre les forces polítiques catalanes.

Resulta ja inaudit que el debat sigui sobre si s’ha de complir o no el que marca la llei, és a dir que es negociï fins a quin punt s’ha de respectar el que diu l’Estatut. Resulta incomprensible que dos anys després de l’aprovació de l’Estatut, estiguem ara els darrers mesos, o potser només les darreres setmanes, corrent perquè la data del 9 d’agost se’ns tira a sobre. Ni el Govern espanyol ni el català no han fet els deures. Pels espanyols, ja ho he dit, era una estratègica calculada i premeditada. Per part del Govern català hi deu haver una bona dosi de complcitat socialista de no molestar el germà gran, almenys fins que han vist que incomplir el que marca la llei era així de senzill pels seus companys de Madrid. Una actitud de submissió de la qual també en són responsables els seus socis de Govern. Però no deixa de resultar més inaudit i sorprenent que per part de la Generalitat es limitin a dir que ells esperaran la data límit, sense fer cap proposta pròpia i sobretot sense marcar quina línia se seguirà a partir del dia 9.

Deu formar part de la mateixa estratègia de crear tensió entre els partits catalans, que sembla que estiguin a l’aguait per veure qui serà el primer de trencar la unitat d’acció (unitat d’inacció hauríem de dir) que semblava que se seguia fins ara. CiU amenaça de treure una proposta pròpia, si no la treu ningú més, quan la iniciativa lògicament hauria de correspondre en primer lloc als governs espanyol i català. Podria ser una bona excusa per als socialistes per donar per trencada la unitat dels partits catalans en la negociació, i tirar pel dret. Tal com van fer amb l’Estatut, en què el PSC va renunciar des del primer moment a defensar el text sorgit del Parlament de Catalunya, sumant la seva veu a la del PSOE i deixant que Zapatero pactés per ells les rebaixes amb l’Artur Mas.

Tinc la sensació que uns i altres estan esperant repetir la jugada. Imaginem un pacte a corre-cuita, aquesta tardor, entre CiU i PSOE: nova foto de l’Artur Mas presumint de treure les castanyes del foc a un Govern català inoperant; el PSC, carregant el mort als convergents, s’estalvia quedar com el partit submís a Madrid que ha acceptat qualsevol pacte per obediència als seus superiors; ERC es veu obligada a tenir una reacció aïrada que reforçaria el distanciament entre les forces nacionalistes, alhora que podria trencar la fràgil estabilitat del tripartit (doble celebració a Madrid!); i finalment, el sector espanyolista del PSC evita que l’Antoni Castells pugui apuntar-se algun mèrit en la negociació del nou finançament, presentant com un fracàs la seva gestió malgrat la brillant gesticulació prèvia.

La jugada seria perfecta. Tant de bo jo vagi del tot errat.

On és el Wally, el Curro, o el Montilla?

Ara mateix no en tinc cap a mà, però sempre m’havien fet gràcia aquells llibres en què s’havia de buscar en pàgines atapeïdes de diminutes figures un personatge vestit de ratlles. Suposo que el famós Wally devia inspirar l’anunci de l’agència de viatges que es demanava on era el Curro. I bé. El joc d’inspiracions continua. Perquè algú sap on és el Montilla en tot el tema del finançament?

Tothom ha valorat positivament l’actitud de fermesa que sembla que ha demostrat el Conseller d’Economia Antoni Castells. I em sembla molt lògic, i molt correcte, que des del mateix Govern i des dels partits catalans es faci pinya per reforçar la posició catalana en el finançament. Però una cosa és evitar que tot plegat es converteixi en un safareig on cadascú hi digui la seva, i l’altra és deixar sol el Conseller Castells. Sincerament, no entenc la posició d’un President de la Generalitat que no es posi al capdavant en un tema clau per al país.

Algú dirà que es tracta de donar al Conseller d’Economia tot el pes i tot el marge de maniobra negociadora. Però també obre la porta a altres conjectures. Apuntem-ne una, que no té perquè ser l’única. De tot aquest procés, que inclou la negociació del finançament i la nova retallada de l’Estatut que faran el PSOE i el PP a través del Tribunal Constitucional, és difícil que en surti gaire res de bo. Aleshores, des de les files socialistes conscients d’aquest panorama prefereixen presentar la cara d’Antoni Castells, que en pot sortir escaldat. Maragall s’ho va jugar tot a una carta, la de l’Estatut, i va ser el mateix Zapatero que li va fer el llit orquestrant un pacte amb el líder de l’oposició. Ara, Montilla també s’ho juga bastant a una carta, la del finançament, i potser per això s’aparta de la primera fila per no sortir-ne esquitxat.

O dit d’una altra manera. La hipòtesi d’un èxit en la negociació per al finançament deu ser molt llunyana des del moment que el sector més nacionalista espanyol del PSC cedeix el protagonisme a un dels representants del sector més catalanista, que va perdre la majoria de les propostes presentades en el darrer Congrés (com la del Grup Parlamentari propi a Madrid). La signatura d’un bon acord de finançament donaria a Castells i al seu sector un pes molt important dins del partit i en el conjunt de la societat catalana que faria trontollar la figura del Montilla. ¿El President es refia de sortir en el darrer moment per fer-se la foto, o és que ja compta que les coses aniran maldades, i val més deixar que el Conseller s’estrelli tot sol?

On és el Wally, el Curro, o el Montilla?

Ara mateix no en tinc cap a mà, però sempre m’havien fet gràcia aquells llibres en què s’havia de buscar en pàgines atapeïdes de diminutes figures un personatge vestit de ratlles. Suposo que el famós Wally devia inspirar l’anunci de l’agència de viatges que es demanava on era el Curro. I bé. El joc d’inspiracions continua. Perquè algú sap on és el Montilla en tot el tema del finançament?

Tothom ha valorat positivament l’actitud de fermesa que sembla que ha demostrat el Conseller d’Economia Antoni Castells. I em sembla molt lògic, i molt correcte, que des del mateix Govern i des dels partits catalans es faci pinya per reforçar la posició catalana en el finançament. Però una cosa és evitar que tot plegat es converteixi en un safareig on cadascú hi digui la seva, i l’altra és deixar sol el Conseller Castells. Sincerament, no entenc la posició d’un President de la Generalitat que no es posi al capdavant en un tema clau per al país.

Algú dirà que es tracta de donar al Conseller d’Economia tot el pes i tot el marge de maniobra negociadora. Però també obre la porta a altres conjectures. Apuntem-ne una, que no té perquè ser l’única. De tot aquest procés, que inclou la negociació del finançament i la nova retallada de l’Estatut que faran el PSOE i el PP a través del Tribunal Constitucional, és difícil que en surti gaire res de bo. Aleshores, des de les files socialistes conscients d’aquest panorama prefereixen presentar la cara d’Antoni Castells, que en pot sortir escaldat. Maragall s’ho va jugar tot a una carta, la de l’Estatut, i va ser el mateix Zapatero que li va fer el llit orquestrant un pacte amb el líder de l’oposició. Ara, Montilla també s’ho juga bastant a una carta, la del finançament, i potser per això s’aparta de la primera fila per no sortir-ne esquitxat.

O dit d’una altra manera. La hipòtesi d’un èxit en la negociació per al finançament deu ser molt llunyana des del moment que el sector més nacionalista espanyol del PSC cedeix el protagonisme a un dels representants del sector més catalanista, que va perdre la majoria de les propostes presentades en el darrer Congrés (com la del Grup Parlamentari propi a Madrid). La signatura d’un acord de finançament positiu per a Catalunya donaria a Castells i al seu sector un pes molt important dins del partit i en el conjunt de la societat catalana que faria trontollar la figura del Montilla. ¿El President es refia de sortir en el darrer moment per fer-se la foto, o és que ja compta que les coses aniran maldades, i val més deixar que el Conseller s’estrelli tot sol?

Una altra Casa Gran, la dels Socialistes

Un dels acords del darrer Congrés del Partit dels Socialistes va ser la celebració d’una Conferència Oberta. L’objectiu no és debatre un tema determinat sinó, tal com admeten els seus dirigents i el mateix text de la proposta, eixamplar les seves bases i consolidar-se com a força central del país. És l’objectiu del poder pel poder. La fita és enfortir-se com a força majoritària, dirigint les principals institucions del país, per després poder fer sense oposició les polítiques o no polítiques que calgui i que els convingui. El curiós, però, és veure com una mateixa proposta pot ser enfocada al si del propi partit segons la conveniència de cadascú, perquè el que de veritat els uneix és la potencialitat del poder.

La iniciativa de la Conferència va sorgir de l’anomenat sector catalanista del partit, amb un Raimon Obiols al capdavant. De manera que quan en parlen dirigents d’aquest sector ho fan, com l’altre dia l’Isidre Molas, en termes d’eixamplar la base del catalanisme progressista. Una mena de Casa Gran de l'esquerra. Però quan en parla el sector més espanyolista, l’Iceta mateix, aleshores resulta que la proposta té l’objectiu d’eixamplar les bases del partit, i aquí la qüestió del catalanisme ja no apareix per enlloc. I tots dos parlen de la mateixa Conferència Oberta.

Per saber, doncs, realment de què va la cosa no podem fiar-nos de les declaracions ni dels uns ni dels altres, i anem a les fonts originals. L’acord que en va sortir del Congrés del PSC és més ampli i ho engloba tot. Per tal d’aconseguir el consens, s’inclou un punt que acontenti a cada sensibilitat del partit, encara que en el seu conjunt resulti contradictori. Aquesta és la força del poder. La necessitat de mantenir-se a les poltrones fa que no es busquin ni es provoquin les dissidències: tothom té la seva frase feta a mida, que podrà exhibir per a justificar la seva posició. Després es farà el que es pugui, que per això es tracta d’una Conferència Oberta.

L’aeroport, una nova i calculada garrotada

No fa gaire dies, tant per boca de dirigents d’ERC com del PSC, podíem sentir la idea que la unitat dels partits catalans és la que fa reaccionar el Govern de Madrid. La unitat dels partits catalans és certament imprescindible, i fins ara val a dir que és molt lloable l’actitud de fermesa del Conseller Castells, matisada i sovint aigualida pel sector més espanyolista del PSC ( els Iceta, Zaragoza i companyia). Però el Govern de Madrid no s’arronsa tan fàcilment. I una bona mostra és que encara ha tingut el desvergonyiment d’amenaçar-nos amb un nou incompliment amb el tema de l’aeroport (és una amenaça un nou incompliment, quan aquesta és l’actitud permanent de Zapatero?) .

La proposta de Madrid és clara: manteniment del sistema de gestió centralitzada, amb un control absolut per part del Govern espanyol, i amb la novetat que s’obriria la porta al sector privat (un30%) i es deixaria una participació marginal per a les comunitats autònomes. La proposta, que es presentava ahir però que no té previst de posar-se en funcionament com a mínim fins d’aquí a dos anys, en realitat no era més que una altra ofensiva per posar pressió en la negociació sobre el finançament. Una bufetada sense miraments per demostrar qui té el poder i com el pensen exercir.

Ells treballen amb la seguretat que els dóna, en primer lloc, tenir els diners a la caixa, i per tant negociar quina part dels nostres diners ens poden ser retornats. En segon lloc tenen la seguretat de poder incomplir la llei, sigui l’Estatut o la llei que sigui, perquè ells no s’hi senten obligats i saben que mai cap instància judicial no obligaria a fer-ho, si aquesta llei resulta més o menys favorable als interessos de Catalunya. I en tercer lloc ells juguen amb l’avantatge de saber que l’única cosa que els podria pressionar de veritat és la negativa dels diputats catalans a votar-los els pressupostos generals de l’Estat, i saben que els del seu partit poden cridar i picar de peus però al final acabaran ajupint el cap.

Potser per aquesta darrera raó, ni el Govern català ni els partits catalans, com a bloc unitari negociant el finançament, no volen presentar cap proposta pública i esperen que sigui Madrid qui la faci (i ja es veu quines propostes fan), i sobretot no volen marcar cap estratègia concreta per desencallar la negociació. Ho tenim malparat, perquè els qui imposen les seves condicions amb noves amenaces i noves garrotades són ells.

Pujols, Carods, Maragalls, Nadals...

Com era d’esperar, la polèmica entorn del nomenament de l’Apel·les Carod-Rovira com a nou Delegat de la Generalitat a França ha anat prenent cos. Era d’esperar perquè l’oposició no deixa passar fàcilment una ocasió com aquesta per a criticar i desgastar el Govern; per tant, aquesta reacció era ja prevista també per part del qui l’ha provocada. I des d’aquest punt de vista ja es pot considerar erroni aquest nomenament.

La resposta de Ridao, però, acaba de reblar el clau en el descrèdit que es guanyen a pols els nostres polítics. El Secretari General d’Esquerra desautoritzava les crítiques de CiU recordant que al Govern de Jordi Pujol també hi tenia col·locat un dels seus fills. I és ben cert. Ara toca el torn de CiU de dir que, aleshores, Esquerra i la resta de partits de l’oposició també criticaven els convergents per la mateixa raó. És a dir, més del mateix: “mani en Pau o mani en Pere, tot és tal com era”(*).

I aquesta és la imatge que es va treballant amb tenacitat i decisió la classe política. Alguns poden cometre errors, però les crítiques de l’oposició no tenen cap valor perquè ells han fet o faran el mateix quan els toqui disposar del poder. I això tant és vàlid ara com fa uns anys, amb els cromos canviats. La defensa que ahir feia Ridao és idèntica a la que feia Pujol en el seu moment; de la mateixa manera que les crítiques d’ara de CiU són les mateixes que feien aleshores els partits d’esquerres.

Em recorda, a tall d’anècdota, una conversa que havia mantingut amb un dels meus fills quan li feia les advertències que fan al cas, com a pare d’un noi aleshores adolescent. Després d’escoltar el meu sermó em va dir: "Que no les feies aquestes coses quan tu eres jove?" I jo li vaig respondre: "Sí, està clar, però aleshores també el meu pare em sermonejava així".

(*) El refrany hauria de dir: “Tan bo és en Pere com en Berenguera, com aquell que li va al darrere”

Carod: tot queda a casa

Encara recordo la cara de sorpresa que posaven alguns quan, en el Congrés d’Esquerra, jo defensava una esmena per a eliminar un punt de la ponència que feia referència a l’elecció de càrrecs electes i institucionals. Segons la ponència aquesta elecció s’havia de regir “per criteris d’excel·lència, competència professional, coneixement, capacitat de gestió i de lideratge d’equips humans i d’institucions.” I ho vaig defensar dient que, si no pensàvem complir-ho, valia més treure-ho per simple honestedat. L’esmena, que evidentment no parlava de la “col·locació” de parents i amics, no va prosperar, està clar.

No entraré ara en la competència professional i la capacitat de gestió del germà de Josep Lluís Carod Rovira. Però és evident que el seu nomenament com a Delegat de la Generalitat a França fa un mal d’ulls terrible. Com era d’esperar, el PP ja s’ha afanyat a demanar explicacions, i de passada a criticar les dotacions pressupostàries d’aquestes delegacions exteriors, que considera ”desproporcionades”. Ja he dit en altres ocasions que la tasca feta per la Vicepresidència en matèria de política exterior, amb l’obertura d’aquestes delegacions o mini ambaixades, és una de les accions més positives que han fet els Consellers d’ERC en aquest Govern. I ara es qüestionarà tota aquesta feina per la imperícia de nomenar la persona del germà del Vicepresident per a ocupar aquest càrrec.

Algú em dirà que si el senyor Apel·les Carod reuneix les condicions i capacitats idònies per a ocupar el càrrec, el fet de ser el germà del Vicepresident no hauria de ser un obstacle per al nomenament. Potser sí. Però és exactament el mateix argument que han emprat altres forces polítiques a les quals nosaltres hem criticar per col·locar amics i parents.

La nova Llei d’Educació, amb mal peu

Finalment la Generalitat ha aprovat el projecte de Llei d’Educació, just abans de les vacances. Insòlitament l’ha aprovada amb el posicionament contrari d’un dels socis de Govern, i més tenint en compte que ara el projecte de llei s’esperarà fins a la tardor per entrar el Parlament per al seu debat i aprovació definitiva. Sembla que el més lògic hauria estat donar-se una mica més de temps per a poder presentar una proposta com a mínim amb el consens dels membres del tripartit. O hi ha gat amagat o ja han arribat a la conclusió que l’acord és impossible.

Algú podria haver pensat que la urgència de la tramitació d’aquesta llei venia motivada per la necessitat de contrarestar el decret espanyol de la tercera hora de castellà. Però això no hi té res a veure, perquè el curs s’iniciarà molt abans que la llei entri en vigor. D’altra banda, la llei traspassa totes les línies vermelles apuntades per Esquerra quan consagra el dret dels pares a escollir la llengua en què volen que s’atengui els seus fills, almenys en el primer curs d’escolarització: el PP i Ciutadans s’han sortit amb la seva, encara que lògicament no parlaran d’aquest tema fins que puguin exigir-ne la seva aplicació, per tal de continuar pressionant i apuntar-se nous èxits.

IC es queixa de les concessions fetes a l’escola privada o concertada, eliminant en alguns paràgrafs de la llei el concepte de “pública”. No sé de què s’estranyen, quan la política del tripartit ha estat molt més favorable a l’escola concertada que la que ho havien estat els governs convergents. El primer esborrany de la llei, que va escandalitzar més els professionals de l’ensenyament que els polítics d’IC, fins i tot obria la porta a privatitzacions de la gestió dels centres públics. Esquerra, en canvi, tampoc hi veu inconvenients en aquest sentit en el projecte de llei aprovat ahir pel Govern de la Generalitat.

La urgència de la llei no resol el problema de la tercera hora (que moltes escoles ja fan!), però pot complicar l’estabilitat del Govern i crear un altre focus de tensió en la societat catalana. Paga la pena?.

Ens guanyaran per esgotament

Tot fa pensar que perdrem una nova batalla: La batalla del finançament, prèvia a l’estocada del Constitucional. El procés pot ser similar al de l’elaboració de l’Estatut, amb un inici molt unitari però permetent que s’allargui excessivament el tema, i sobretot provocant des dels mitjans de comunicació un cansament de la ciutadania, fets que al final, per esgotament, hauran d’abocar-nos a una mala solució de compromís.

Els espanyols fan servir les tàctiques policials, amb les quals hi tenen molta traça. Es tracta de fer interrogatoris llarguíssims i reiteratius, no pas perquè no en tinguin prou amb una primera tanda de preguntes, sinó perquè del que es tracta és de provocar el desgast físic i psicològic del detingut. I en aquest procés hi tenen la seva part de responsabilitat els mitjans de comunicació. Perquè, en aquesta negociació els qui reben la pressió de l’interrogatori no són els polítics, que al capdavall es limiten a fer la seva feina, sinó els ciutadans. Ens pot passar, i de fet penso que ja comença a passar, com amb el procés de negociació de l’Estatut, que la gent ja n’estava tan farta de sentir sempre la mateixa cançó que al final va donar per bona qualsevol cosa.

Els mitjans de comunicació, i no només en aquest tema, no informen del que passa, sinó del que diuen que passa. Basen tota la informació en recollir i transmetre el que diuen els diferents protagonistes polítics, i aquests, està clar, xerren cada dia. I això avorreix fins a l’esgotament, sense aportar gaire elements objectius de judici a la gent del carrer. Ara mateix, si fessin una enquesta per saber quin grau de coneixement tenen els ciutadans del que estableix l’Estatut, de la proposta del Govern espanyol i de la contraproposta catalana, els resultats serien molt pobres. A tot estirar la gent intueix que les coses deuen anar molt malament, des del moment que els socialistes catalans sembla que planten cara a Madrid (fins i tot l’Iceta) i els populars també reclamen més, encara que ells al marge de l’Estatut.

Resistirem els ciutadans aquest interrogatori de tercer grau?

Flandes i Valònia, un matrimoni impossible

La crisi de l’Estat belga ja s’ha fet crònica. Va ser molt difícil arribar a un acord entre les diferents formacions polítiques per a formar Govern, però aquest ha durant els mesos justos que s’havia donat de termini el seu primer ministre, Yves Leterme, per aconseguir un model d’Estat que reconegués adequadament les aspiracions flamenques. Però les posicions semblen inamovibles: els interessos nacionals dels uns i dels altres són contraposats, contradictoris, i qualsevol acord que pugui satisfer mínimament la comunitat flamenca anirà en detriment de les aspiracions de la comunitat valona.

És una història repetida. Durant molt de temps els valons imposaven la seva llei, el seu pes econòmic, la seva supremacia lingüística, al flamencs. Aleshores, els valons no parlaven ni de solidaritats interterritorials ni de respecte per la diversitat; la força demogràfica, i per tant electoral, els permetia escudar-se en la lògica democràtica d’una majoria sobre una minoria. Però les tornes han canviat. Ara és Flandes el país que ha assolit un major desenvolupament econòmic, acompanyat d’un creixement demogràfic, i reclama un tracte d’igual a igual, que a la Valònia sembla excessiu perquè tenien ben assumit que ells eren l’essència de l’Estat.

I, en part, tenen raó els valons. La raó de ser de l’Estat Belga és la supremacia dels uns sobre els altres. Per als flamencs la desintegració de Bèlgica no seria cap drama: podrien formar el seu propi Estat, amb més o menys lligams amb la germana neerlandesa. Però els valons, no. Per ells deixa de tenir sentit un Estat propi, sense poder exercir l’hegemonia sobre algú. L’Estat Belga deixaria d’existir.

He rebut carta del Conseller

Amb les noves tecnologies, al correu rares vegades hi trobo cartes de tipus personal. O es tracta de publicitat, o notificacions de bancs i caixes, o factures... i poca cosa més. Però ahir hi havia una carta de l'Ernest Maragall, el Conseller d’Educació. Era una carta adreçada al meu nom i començava amb un “Benvolgut sr Romeu Bisbe, Josep Mª”. Suposo que és allò de voler acostar l’administració als ciutadans: en lloc de fer una circular a tots els funcionaris adscrits al Departament d’Educació es simula una carta personal del Conseller a cadascun d’ells.

Posats a voler aparentar que el Conseller s’adreçava personalment a cadascun dels mestres, podien haver millorat aquesta presentació amb un “Benvolgut Josep” o encara que fos un “Benvolgut Josep Mª Romeu”, que hauria donat un to una mica més col·loquial. Igualment, el tractament que em dispensa és el de “vós”, que no arriba a ser un “vostè”, però tampoc és un familiar tuteig; a no ser que la carta sigui tan personalitzada que em tracti de “vós” en consideració a la meva edat. S’acomiada amb una “salutació cordial”; una cordialitat que sempre és d’agrair venint d’un superior.

Això em recorda una vegada, quan era director de l’escola pública de Sant Julià de Vilatorta. Acabaven de nomenar com a nou Conseller d’Ensenyament a Josep Laporte, i va fer el mateix d’enviar una carta personalitzada a tots els directors de les escoles. En el seu cas cuidava més aquests detalls de franquesa: em tractava de “benvolgut amic”, em tutejava, i al final em deia que, donat que en la seva nova feina volia afavorir el màxim la nostra escola, es posava a la nostra disposició per tot el que poguéssim necessitar. Tanta franquesa em va convèncer per respondre-li amb el mateix to, com si fóssim amics de tota la vida, i recordant-li (ell com a Conseller ja ho devia saber) que a l’escola no disposàvem de cap mena de material de laboratori. I, oh sorpresa, em va respondre, aquesta vegada sí amb una carta personal, no recordo si manuscrita, dient que havia ordenat d’atendre la nostra petició, que trobava ben justa. I al cap de poc vam rebre una dotació de material, amb una nota del subordinat de torn, dient que es feia aquell enviament per indicació directa del Conseller.

La franquesa i la cordialitat ja les té aquestes coses.

A Madrid ens fan la feina

Amb motivacions oposades, des de les diverses opcions polítiques es dóna per fet que la via autonomista a l’Estat espanyol ja ha tocat sostre, i no dóna per més. Per uns fins i tot ha anat massa enllà i cal recuperar el caràcter central i omnipresent de l’Estat, per uns altres ja hauríem arribat a una situació ideal si s’esmenen alguns serrells com els del finançament, i per als nacionalistes estem en una via morta sense futur. Fins ara, totes les forces polítiques, inclosa ERC han jugat i encara juguen, la carta constitucionalista d’intentar treure el màxim profit de l’actual marc jurídic, i no sembla que hi hagi massa predisposició per anar més enllà. Ens limitem a repetir el que va dir Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys: si no trobem un adequat encaix dins de l’Estat, si continuem rebent agressions i no se’ns dóna el que ens correspon, haurem de fer un altre plantejament. Però s’acaba acatant la Constitució.

L’experiència, arreu del món, ens diu que, esgotada aquesta via, només queda la de la confrontació. Plantejar la qüestió en termes de conflicte obert i internacional (conflicte democràtic i pacífic, s’entén), en què es qüestioni de soca-rel la legitimitat de l’Estat i dels seus òrgans de poder i s’exhibeixi la legitimitat d’un procés d’emancipació nacional. Ens en anem, senzillament. Però la realitat és que la societat catalana, i particularment els seus dirigents, no sembla tenir el coratge i la decisió necessàries per a afrontar una situació d’aquesta mena. I amb més o menys verbalitzacions de descontentament es va fent la viu-viu, aguantant tota mena de xàfecs, picant de peus i de tant en tant una multitudinària manifestació, però acabant per acatar la Constitució.

Contràriament, a Madrid, sembla que sí que estiguin disposats a facilitar-nos la feina: Un menyspreu absolut fins i tot per una llei com l’Estatut, aprovada per les Corts espanyoles, que incompleixen impunement; unes agressions constants en contra de la llengua, arribant a la grotesca paradoxa de fer veure que una llengua com la catalana, en clar retrocés territorial i d’àmbits d’ús, pot ser una amenaça per a la pervivència de la llengua dels 400 milions de parlants; i manipulant els òrgans jurídics de l’Estat, en aquest cas el Tribunal Constitucional, perquè retalli el ja migrat Estatut quan i com convingui al nacionalisme espanyol. Tot plegat semblen unes agressions empreses per l’Estat orientades a provocar aquesta confrontació, el conflicte declarat entre interessos nacionals contraposats, que fins ara han volgut eludir els dirigents polítics catalans.

A Madrid ens estan fent la feina.

Solbes i els Populars, al marge de la llei

Les lleis són per a complir-les, diuen. Sempre? Això ja depèn del gust del consumidor. Normalment es diu que en un sistema democràtic les lleis s’han de complir, tant si ens agraden com no. Però hi ha alguns casos en què això no és així. Els grups anomenats “antisistema” i els “anarquistes” sovint consideren que hi ha lleis i normes injustes que es poden o s’han d’obviar; es basen en el fet que la democràcia no és tal, sinó que les lleis són fetes pels, per als i a favor dels més poderosos. És la mateixa situació en què es poden trobar col·lectius o pobles que consideren que per damunt de les lleis d’un Estat, amb el qual no se senten indentificats, ha de prevaldre el seu dret a decidir. Queda encara l’actitud dels delinqüents que d’una banda, quan els interessa no posen pas en dubte la validesa de la llei, però quan no els interessa se la passen pel forro per a treure un profit personal.

Els catalans podem estar més o menys incòmodes al si d’un estat que ens maltracta, que ens vol imposar una llengua que no és la pròpia del país, que ens pren un percentatge escandalós dels nostres recursos, que ens discrimina constantment, etc. Per això n’hi ha que opten per la solució més clara, la independència, en base al principi de “amb els maltractadors, tolerància zero”; altres, en canvi, estan sempre sospirant i suplicant que se’ls permeti un encaix no tan injust ni tan discriminatori dins d’aquest Estat, que els deixin formar part d’Espanya però en condicions d’igualtat amb la resta; i encara hi ha els qui creuen que hem d’acceptar la nostra condició de ciutadans de segona, sense dret a decidir, ni el nostre futur ni sobre els nostres recursos ni tan sol els nivell de solidaritat que podem exercir envers els altres, i acceptant la supremacia de la llengua castellana.

Bé. Hem de saber amb qui ens juguem els quartos. Perquè aquí podem rondinar i queixar-nos que no ens agrada aquest Estatut que ens han encolomat des de Madrid (l’Estatut, recordem-ho, és una llei espanyola, aprovada per les Corts espanyoles), però al final acabem acatant les lleis; ERC, per exemple, està reclamant que es compleixi una Llei contra la qual va demanar el vot negatiu. En canvi el ministre Pedro Solbes ja anuncia que no complirà aquesta llei, que en tot cas ho hem de negociar i si hi ha consens potser s’aplicarà a mitges. I els Populars, de la mà de l’Alícia Sánchez Camacho, també anuncien que el seu model de finançament no és el que marca la llei, sinó que entenen un de propi.

Solbes i Camacho, i tot el que tenen al darrere, no són precisament “antisistema” ni pretenen revoltar-se contra les lleis d’un Estat que no els representa, sinó que formarien part del tercer grup d’individus que respecten la llei només quan i en la mesura que els pot anar a favor.

La llengua, una moneda de canvi

Òmnium Cultural ha tret un comunicat on, sota el títol de “La llengua no és moneda de canvi”, alerta del perill que les dues forces nacionalistes espanyoles acordin carregar-se del nou Estatut els aspectes relatius a la llengua, com a moneda de canvi per a desbloquejar la renovació del Tribunal Constitucional. O per a desbloquejar més coses, afegiria jo. En aquests moments tenim sobre la taula, no només la renovació del Tribunal Constitucional que s’haurà de fer en funció de les filiacions polítiques dels nous magistrats, i per tant sabent d’entrada quin serà el seu posicionament sobre l’Estatut, sinó també el nou model de finançament.

Pedro Solbes, sense el més mínim sentit de la vergonya, ja ha afirmat que no es complirà la data del 9 d’agost, que s’incomplirà la llei; per ell. l’Estatut, en tant que llei orgànica espanyola, es pot incomplir alegrement sabent que ningú n’hi demanarà comptes. Algú ha insinuat, i no cal ser un expert per a fer-ho, que la demora de la negociació del nou finançament té la intencionalitat de donar temps al Tribunal Constitucional per a poder fer la feina bruta que no gosen fer directament els socialistes. Potser per això, calia que abans es posessin d’acord PP i PSOE, per decidir què retallarien del nou Estatut, i en base a això nomenaran els membres més adequats per a cobrir les vacants d’aquest Tribunal Constitucional.

Per tant, tot és sobre la taula. I com deia Zapatero, ningú hi ha de sortir perdent. És més que probable que la proposta de Solbes sigui canviada radicalment, entre altres coses perquè altrament implicaria que comunitats autònomes tant socialistes com populars en sortirien greument perjudicades, i generarien problemes interns que no convenen ni als uns ni als altres. I una fórmula que acontentaria als dos partits nacionalistes espanyols seria carregar-se la llengua catalana, la que impedeix que es pugui parlar d’una llengua comuna dels espanyols. A canvi d’això, bé valdria un esforç econòmic que acontentés totes les autonomies.

O gaire bé totes.

ERC esperant el vist-i-plau de CiU

Realment sorprenents les declaracions de Joan Ridao afirmant que ERC no acceptarà un nou model de finançament que no tingui el suport de CiU. Sorprenents i perilloses. El nou model de finançament serà acceptable o no en funció del seu contingut i no del suport que li pugui donar la federació nacionalista. Està clar que es pot imaginar que si CiU hi està en contra és perquè la proposta d’acord que s’ofereix des de Madrid encara no és satisfactòria, però em sembla un error bàsic de plantejament per part de Ridao, i per tant d’ERC.

Durant el darrer Congrés d’ERC, quan estàvem negociant algunes de les esmenes que jo hi havia presentat, em deien des de la ponència oficial que no es podia citar CiU perquè això ja pressuposava un condicionament que ens restava força. En aquell cas jo venia a dir el que ja he dit en altres ocasions, que en el moment de prendre la decisió d’exercir el dret a decidir, com a mínim hauríem de poder comptar amb la predisposició de CiU. I es veu que, segons la direcció d’ERC, apuntar aquesta perspectiva de futur era condicionar la nostra capacitat de negociació i d’actuació. I bé, ara en un tema tan concret i immediat com és el finançament, és des de la direcció que s’autoimposen tenir el vist-i-plau dels convergents.

No cal dir que estic d’acord que CiU s’hagi sumat al tripartit per fer força davant de Madrid i negociar en millors condicions el nou model de finançament. Ara bé, tots sabem que ja des d’ara comencen les negociacions multilaterals, que cadascú intentarà sortir bé a la foto final, i que en el millor dels casos es negociarà a la baixa.

Em sembla, per tant, un error per part de Ridao haver fet aquest anunci. Primera, perquè com a principi no és cap argument acceptar un acord o no, si és un acord acceptable, en funció del que digui el principal partit de l’oposició. Segona, perquè pressuposa una temença per part d’ERC que havent-se de negociar a la baixa amb el consentiment (per no dir front comú PSC-PSOE) dels socialistes, no es vulgui deixar que CiU capitalitzi en solitari el rebuig a un mal acord; en el benentès que, si aquest mal acord l’acceptés també CiU, aleshores ja no seria tan problemàtic que l’acceptés també ERC. I tercera, perquè això dóna moltes més armes a CiU per jugar fins al darrer moment amb el tripartit; sabent que al capdavall l’acord depèn de la seva acceptació, els convergents sempre podran fer el paper maximalista i exhibir la clau (com ja van fer l’estiu del 2005 abans d’arribar a l’acord sobre la proposta de nou Estatut) presentant-se com els valedors de la màxima exigència enfront de Madrid, i amenaçant de retirar-se de l’acord si no s’accepten les seves condicions.

Els ho posem en safata.

Canviar el model de creixement? Ni parlar-ne

Ahir exposava, ni que fos a nivell anecdòtic, el cas del macroprojecte d’urbanització de la Vall Fosca que pot quedar paralitzat gràcies a la crisi econòmica, i en concret a la caiguda de l’empresa Martinsa-Fadesa. I ahir mateix, als mitjans de comunicació, vam tenir la resposta des de la perspectiva de l’administració: la crisi econòmica afecta les empreses, però també les arques públiques. Les recaptacions de la Generalitat que enguany ha deixat d’ingressar per la crisi s’acosten als cinc mil milions d’euros.

Tornem a l’exemple de la Vall Fosca. El projecte que hi impulsava l’empresa Martinsa-Fadesa consistia en 1.085 habitatges, 2.000 places hoteleres, camp de golf i centre comercial, d’entrada. Això, al municipi de La Torre de Capdella, que actualment té 820 habitants repartits en 19 petits nuclis. És fàcil d’imaginar el que això representa a nivell de destrucció del paisatge (teòricament el reclam que incentivava el projecte) i de desestructuració del municipi. Però l’Ajuntament del poble, com a nivell general el Govern de la Generalitat, devia somiar amb els milions que recaptaria amb els permisos d’obres primer i amb les noves contribucions després. Uns milions que naturalment hauria d’utilitzar per a pagar els serveis que implicaria aquest creixement sobtat del municipi. Tenim l’experiència dels municipis turístics de la costa que acostumen a queixar-se per no poder fer front a la cobertura dels serveis de les urbanitzacions i segones residències que s’han estès per tot el seu terme (amb el seu permís, està clar).

La resposta, doncs, és tan clara com suïcida (a nivell de país): superar la crisi per recuperar el nivell de creixement que teníem fins ara. Apuntalar com sigui les empreses constructores, perquè estiguin en disposició de tornar a la càrrega tan bon punt hagi passat el temporal. Tenim unes administracions narcotitzades: necessiten el creixement urbanístic per a continuar sobrevivint. Un creixement urbanístic que genera noves necessitats que només es podran cobrir amb un major creixement... l’espiral de la mort. La mort del paisatge, de l’entorn, de la sostenibilitat del país.

Crisi econòmica: un problema i una oportunitat

La crisi econòmica és, evidentment, un problema. Ho és bàsicament per als treballadors que quedaran sense feina, per les dificultats per arribar a final de mes i pagar les hipoteques... Per l’empresari suposa deixar de guanyar els diners que tenir previst, i en alguns casos reorientar els seus negocis cap a un altre cantó, o cap a un altre país si es dóna el cas. Però posats a ser optimistes també podríem entendre-ho com un mar de possibilitats. Un exemple: la caiguda de l’empresa Martinsa-Fadesa pot ser una oportunitat per a salvar la Vall Fosca.

Aquesta empresa constructora tenia tot un projecte de destrucció d’aquesta vall del Pirineu consistent amb 1.085 habitatges, 2.000 places hoteleres, amb el corresponent camp de golf, centre comercial i tot el que ningú amb un mínim d’estima pel país s’imaginaria que es pogués fer a la Vall Fosca. Ara, afortunadament, tot això pot quedar aturat.

No sé quan es va autoritzar tot aquest faraònic projecte, si abans o després del 2003. Però el que sí que és segur és que no el va autoritzar cap govern d’esquerres, ni mínimament progressista o respectuós amb el medi. Ara, al Govern se li presenta en safata l’oportunitat de desfer el bunyol i anul·lar el projecte Vallfosca Mountain Resort. Optimista de mena, tot i tenir els meus dubtes sobre la voluntat del Govern de salvar la Vall, encara tinc l’esperança que, davant la crisi, el projecte es consideri inviable i s’aturi tot sol. N’hi ha que encara creiem que el país pot tirar endavant malgrat els nostres polítics.

Creació de grups ètnics a Europa

Finalment, la Constitució francesa recollirà la idea que les diferents llengües que es parlen a França formen part del seu patrimoni. No hi figurarà, però, com es pretenia al principi i era el més lògic, en el seu article 2 on es parla de “la llengua de França”, sinó en l’article 75 on es tracten les qüestions d’àmbit regional. Tenint en compte que els socialistes votaven en contra de la reforma constitucional, no pas per aquest article sinó com un posicionament polític més general, el debat es va limitar a la dreta defensora d’incloure aquesta referència a les llengües encara que en un lloc més amagadet perquè no impactés tant l’ànima jacobina francesa, i l’únic esmenant a aquesta inclusió el comunista Ivan Renar.

El president de la comissió al Senat per la reforma constitucional, Jean-Jacques Hyat, ja va advertir i deixar clar que aquesta modificació no havia de representar l’obertura de cap porta que posés en perill l’obligatorietat del francès en l’esfera pública de l’Estat. Però l’argument d’Ivan Renar semblava ser el contrari (potser per simple esperit de contradicció). Segons ell, i seguint la vella tradició de simular una defensa quan s’està atacant, les altres llengües de França “no han d'aparèixer a la Constitució, sinó a l'escola, la ràdio i la televisió, al carrer”.

Però el més curiós de l’argument d’Ivan Renar va venir quan afirmava la seva temença que això no fos un pas per a “la creació de grups ètnics dins Europa”. D’una banda, barrejant el concepte ètnic amb el concepte lingüístic i cultural en la mesura que ell venia a equiparar la presència del català, el bretó o el basc a l’estat francès amb la del xinès o l’àrab; però de l’altra, amb la convicció que mentre no figurés cap referència al text constitucional, l’Estat (i per extensió Europa) es mantenia ètnicament pur. La seva idea, probablement compartida per més diputats i senadors francesos, era que mentre no es reconegués l’existència d’una realitat (una realitat plural) aquesta no existia. I per tant, des del moment en què es comença a reconèixer la diversitat, la monolítica França s’esberla amb la creació de grups ètnics amenaçadors.

Contra Catalunya Ràdio

L’elegància i la professionalitat de l’Antoni Bassas ha facilitat que no hi hagués un escàndol majúscul en el seu acomiadament de Catalunya Ràdio. No ha estat pas el primer, i probablement tampoc serà l’últim. Hi ha una estratègia calculada i precisa des del Govern que va fent els seus passos per a uns objectius concrets. De tant en tant, els estrategs de l’operació han deixat anar algunes pistes de per on anaven els trets, els hem sentit de boca de gent com Joan Ferran o Manel Mas. Calia fer neteja, i aquests sí que compleixen les seves promeses.

Quan els socialistes eren a l’oposició es carregaven els mitjans de comunicació públics acusant-los de ser partidistes. I aquesta crítica podia semblar normal. Primera perquè és lògic que el protagonisme dels informatius se l’endugui sempre el qui està al Govern, abans els convergents, ara el tripartit; i segona perquè també sembla lògica la crítica des de l’oposició encara que després, quan es giren les tornes es continuï fent el mateix. Això també ho fa ara CiU quan critica aspectes del Govern calcats del que feien ells. Però els socialistes van més a fons en el tema.

El mateix Oleguer Sarsanedes, Director de Catalunya Ràdio, reconeixia que l’emissora havia sofert un desgast amb la marxa d’altres actius de l’emissora, com Jordi Basté i Antoni Clapés, a RAC1. Havien estat els mateixos procediments i amb els mateixos objectius que amb l’Antoni Bassas. Crear-se una emissora a la seva mida. I quan dic això em refereixo a la seva mida ideològica, per suposat, però també a la seva mida de capacitat d’audiència i d’influència pública. Per a la seva ideologia ja hi ha altres emissores, com les de la SER, que cobreixen perfectament aquest espai. Es tracta de desmantellar el que, amb una o altra tendència, podria ser vist com la Ràdio Nacional de Catalunya, líder d’audiència. Molesta tant el fet de ser la “Nacional de Catalunya”, com que sigui “líder d’audiència”.

És allò que algú en deia construir (o destruir) estructures d’Estat.

Decebedor, insuficient i preocupant

Amb aquestes paraules el Conseller d’Economia Antoni Castells qualificava els vagues principis anunciats pel Ministre Pedro Solbes que hauran de servir de base per a negociar el nou finançament. Res de nou. Tot segueix tal com estava previst i planificat. El Govern espanyol juga amb totes les cartes a la mà, i aquí no passem de fer declaracions. Primer tothom afirmava que s’havien de complir els terminis establerts per l’Estatut, però havia passat un any i mig, i el més calent a l’aigüera; després ja es va suavitzar el compromís dient que seria el desitjable (desitjable el compliment d’una llei, com és l’Estatut!), i que es farien els esforços necessaris per a aconseguir-ho, però tampoc es feia cap pas endavant; després, quan el temps ja se’ns tirava al damunt, es va dir que potser el dia 9 d’agost no estaria tot concretat, però sí les grans línies; de les grans línies hem passat a uns vagues principis, i aquests són “decebedors, insuficients i preocupants”.

A mi ja em va sorprendre, i així ho vaig escriure mesos enrere en un d’aquests articles, l’optimisme amb què molts mitjans de comunicació parlaven de la negociació del nou finançament, elogiant a més una pretesa postura de fermesa del Govern català, amb el seu president al capdavant. Fins i tot CiU donava per bona l’actitud de Montilla. El mateix dia en què molt mitjans obrien amb titulars esperançadors sobre el finançament, jo, aiguafestes, deia que “del nou finançament, res de res”. És el mateix que ens passarà amb el Tribunal Constitucional: deixem d’actuar amb l’absurd argument de “no posar-nos benes abans de les ferides” i quan és l’hora de la veritat, quan tenim la ferida ben oberta, corrents a aturar les hemorràgies, a posar pedaços, i en el millor dels casos acceptar una cura d’urgències feta pels mateixos agressors. Ajupir el cap i empescar-se-les per donar la imatge, les aparences, que encara hem salvat els mobles.

El Conseller Castells i el President Montilla tenen ara bons arguments per a fer valdre en el Congrés dels socialistes catalans allò que han dit en més d’una ocasió: que posarien els interessos de Catalunya per davant dels del partit, del PSOE s’entén. Si fossin certes i sinceres les manifestacions de Castells, i aquestes fossin compartides pel PSC, voldria dir que, en matèria de finançament, l’unic aliat de Solbes a Catalunya seria el PP. L’escepticisme, crec, està més que justificat.

Solidaritat forçada, injustificada i mal adreçada

Insisteixo en el tema de les balances fiscals, perquè crec que donem per suposats alguns principis caient en la seva lògica, la dels espanyols, que no té per què ser la nostra. Ens presenten uns números que per a la majoria dels ciutadans no són fàcils d’entendre, però que tothom resumeix dient que hi ha unes regions que aporten més a l’Estat del que en reben. I mentre a Madrid diuen que això és normal, perquè cal aplicar el principi de solidaritat i de redistribució de la riquesa, aquí diem que la nostra aportació és excessiva. Com que els números, amb les oscil·lacions que es vulgui, són els que són, tot el debat es centra en saber quins són els límits de la solidaritat, i a partir de quin percentatge podem començar a parlar de solidaritat excessiva, o d’espoli.

Ja em fa mala espina que la dreta faci bandera del principi de redistribució de la riquesa. Aquesta mena de solidaritat interterritorial es podria aplicar a altres àmbits econòmics? D’altra banda, se suposa que la solidaritat hauria de servir per a poder garantir als ciutadans els mateixos drets, i d’alguna manera, els mateixos serveis. En aquests moments, les diferències interterritorials pel que fa a infraestructures i serveis no són tan evidents i en tot cas no sempre són a favor nostre. És a dir que estem aportant, en detriment de poder millorar els serveis i infraestructures de casa nostra, perquè altres comunitats receptores d’aquesta solidaritat estiguin millor que nosaltres.

Ara ja entenc més que la dreta faci bandera d’aquesta pretesa redistribució de la riquesa: senzillament perquè no es tracta de cap redistribució. Es tracta, des d’una visió nacionalista, d’enfortir i solidificar el concepte d’Espanya. Aquí la solidaritat no hi pinta res. L’Estat ha de poder demostrar que té un control absolut de tots els seus territoris i que els gestiona al seu albir, i alhora ha de poder disposar d’elements coercitius cap a aquells territoris declarats sospitosos, o poc afectes al règim.

Des d’una perspectiva catalana entenc que el tema s’hauria de plantejar de bell nou. Solidaritat? Oi tant! Però la solidaritat entesa com un acte de llibertat, i no imposada. Aquest hauria de ser un primer principi. I una solidaritat per a fer què? Algú ens ha d’explicar quina és la finalitat de les nostres aportacions, no sigui que serveixin per a oferir la gratuïtat dels llibres de text que aquí no tenim, o per evitar tenir autopistes de peatge com les que aquí sí que tenim. Per tant, una solidaritat adreçada a qui? Que, malgrat la crisi, podem considerar-nos un país ric? Certament, hi ha molta diferència entre la riquesa d’un país i un altre, i evidentment nosaltres som al bàndol dels rics. Però les diferències substancials, les que en justícia caldria reduir, no són les que hi pugui haver entre Catalunya i Extremadura o entre el País Valencià i Andalusia, sinó entre aquestes i l’Àfrica subsahariana, posem per cas.

Ep, això ja és solidaritat internacional! Això ja és una altra cosa, diuen. Aleshores, s’entén perfectament que la dreta espanyola (la cavernària del PP i la més endolcida del PSOE) clami per una pretesa redistribució de la riquesa, perquè el que defensa fonamentalment és la seva visió nacional i nacionalista d’Espanya.