De la discrepància a la deserció (III)

Totes les enquestes, i se n’han arribat a fer moltes, indiquen que amb diversos graus de convenciment hi ha independentistes o sobiranistes pràcticament a tots els partits polítics catalans, i fins i tot al Partit Popular se’n pot trobar algun. És cert que molts, donat que la fita sembla inabastable i en tot cas fora del marc legal, ja hi renuncien d’entrada i opten per a no posar-ho en el seu ideari polític; altres, com deia dies enrere el López Tena, tenen la independència com a ideal però, per la mateixa raó, tampoc se la proposen com a projecte polític; hi ha, naturalment, qui en fa bandera a l’hora dels discursos però que tampoc gosa plantejar cap pas endavant, sobretot quan té cotes de poder que s’arrisca a perdre; i hi ha qui no té res a perdre, ni responsabilitat polítiques davant la societat, i li és molt fàcil des de la marginalitat proposar per a demà mateix la proclamació de la independència.

Tothom sap que la independència és impossible assolir-la des de la legalitat; en algun moment o altre, si volem decidir sobre el nostre futur, haurem d’enfrontar-nos a aquesta “legalitat constitucional” tot apel·lant a la legitimitat. I això implica no només valentia política sinó sobretot tenir un ampli suport popular, i per tant també parlamentari, que com s’ha demostrat al País Basc no és suficient amb una simple majoria. I és aquí on sorgeixen les diferències estratègiques entre uns i altres partits. Jordi Pujol havia optat per aparcar el tema amb l’argument de “peix al cove” i anar avançant mentre hi hagués camí per recórrer dins del marc legal vigent. És exactament el mateix que ha fet Esquerra en els darrers anys dins del tripartit, encara que sota la disfressa dialèctica de bastir estructures d’Estat, com hem vist en la proposta de llei de consultes populars amb la qual mai serà possible consultar sobre el dret a decidir dels catalans. La diferència està en què l’ambigüïtat amb què es movia CiU no generava en els seus seguidors el desconcert i la decepció que ha generat en l’entorn independentista el tacticisme emprat per Esquerra.

El ventall polític és exactament el mateix i cobreix a bastament totes les opcions ideològiques i totes les sensibilitats nacionalistes. El descontentament d’alguns republicans pot engruixir momentàniament el vot de CiU o el vot més radical plasmat en les CUP o en grups com RC, però pensar en una nova formació política és tota una quimera. En tot cas, pot ser l’opció personal d’algú que vulgui crear una plataforma per poder-se integrar després amb més força al sí d’una de les formacions existents, com va fer en el seu dia Acció Catalana, el PI o el grup de Pere Esteve. Joan Carretero, com tants altres veus crítiques al sí d’ERC, té molta raó en el seu plantejament de reclamar una acció més decidida a l’actual direcció del partit, que en el més pur estil convergent s’ha acomodat a la situació de poder amb totes les renúncies que això representa (*). Però s’equivocaria de mig a mig si s’embranqués en una aventura, que podria ser molt més coherent ideològicament en la mesura que fos un grup marginal i allunyat del poder, però que forçosament hauria de confluir amb alguna de les opcions ja existents.

Necessitem una ERC que sigui capaç de mantenir un equilibri entre la voluntat de ser un partit de govern i la voluntat d’avançar decididament cap a la sobirania nacional, que sigui capaç d’arriscar el protagonisme personal i les prebendes del poder en benefici del país. Amb aquesta o amb una altra direcció, però necessitem ERC.

(*) Carretero, però, només s’adona de la deriva de l’actual direcció d’Esquerra, a partir del moment que deixa de ser Conseller de la Generalitat. Això que ell denuncia ara, altres ja ho denunciaven quan ell compartia i gaudia dels beneficis del poder.

De la discrepància a la deserció (II)

Entesos els partits polítics com a simples vies o fulls de ruta personals per a accedir al poder, és evident que els qui volen professionalitzar-s’hi han de fer una opció que serà radicalment incompatible amb qualsevol altra. Per als ciutadans que simplement tenen uns ideals de país aquesta fragmentació de l’arc parlamentari és molt més difícil de veure, i inexistent en la societat. Per això els qui, militant o no en un partit polític, intentem objectivar la nostra realitat nacional quedem sorpresos, desconcertats i ens enutja veure la miopia de molts professionals de la política incapaços de veure’s ells i el seu partit com una peça més, però no pas l’única, del tauler d’escacs.

Massa sovint, les direccions dels partits i tot la gent que forma part de l’aparell i de les estructures internes, es tanquen en elles mateixes, s’autoassessoren i són incapaces de buscar complicitats i trobar propostes comunes amb els altres grups de signe catalanista. O, el que és pitjor, només són capaces de trobar-n’hi com a tàctica immediata per a ocupar una parcel·la de poder que no podrien obtenir ells tot sols. I d’aquí molts aliances contra natura, molt curtes de mira, que ens porten a carrerons sense sortida. Hi ha una incapacitat manifesta per a analitzar la realitat nacional amb tota la seva complexitat, per a fer un mínim d’autocrítica, per a veure que la nostra opció per sí sola és insuficient per a assolir els objectius finals. Qualsevol que tingui una visió mínimament oberta, i es relacioni amb gent de diverses formacions polítiques, podrà copsar que les mateixes argumentacions que es donen des d’un partit per a defensar la idoneïtat de la seva opció són les que es donen des dels altres.

És necessari que hi hagi catalanistes que treballin al sí de formacions polítiques que ni tan sols es proclamen nacionalistes per tal d’acostar-los cap posicions si més no més receptives o comprensives de l’opció independentista. Tan imprescindible és que hi hagi una formació política que aglutini el catalanisme de centre dreta i que faci veure als poders fàctics econòmics i empresarials els avantatges de disposar d’un Estat propi, com una altra que des d’una perspectiva més d’esquerres aposti decididament per la independència com a via per a garantir el benestar dels ciutadans. Cal que hi hagi sobiranistes capaços de transformar les nostres institucions, i aprofitar les possibilitats que ens ofereix el marc polític vigent per a preparar el salt definitiu cap a l’exercici del dret a decidir, però igualment cal que hi hagi independentistes que també des de fora de les institucions ens recordin que l’objectiu no és la disputa pel Govern de la Generalitat.

Els necessitem a tots. La independència serà impossible sense la participació de tothom; i no arribarà perquè una força política sigui capaç d’anorrear les altres. Patriotisme i dignitat és el que cal exigir als nostres polítics per no perdre’s en lluites fratricides, i molt menys en aventures i ambicions personals. L’opció de militar en una o altra formació política, o simplement de votar-la, no es fonamenta en la creença que aquesta sigui l’única vàlida per a conduir el país cap a la plena sobirania, sinó simplement és aquella amb la qual ens sentim més identificats i des de la qual ens sentim més còmodes per fer-hi la nostra aportació.

De la discrepància a la deserció (I)

Qualsevol que faci un mínim repàs de la història recent del nacionalisme català veurà que hi ha una constant caïmista basada en la recerca d’un hipotètic patriotisme pur, enfront de tota mena de desviacionismes, de traïcions i de perversions. Cíclicament, els partits i moviments nacionalistes pateixen crisis internes que els porten a l’escissió i, sovint, a enfrontaments irreconciliables. Una sagnia que no es pot permetre cap organització, però molt menys un moviment com el nostre amb una fita tan transcendent com la creació d’un estat propi.

En un país normal, els partits polítics poden representar més o menys tendències ideològiques però fonamentalment són eines i mitjans per a accedir al poder, encara que sigui per a fer polítiques molt semblants a les dels adversaris. En el nostre cas, no es tracta del matís que puguin tenir les polítiques pretesament d’esquerres dels socialistes comparades amb les dels populars o dels convergents, sinó de crear-ho tot de nou i del no res. Per a assolir la independència no es tracta només d’obtenir una majoria parlamentària, que també, sinó sobretot d’implicar-hi tot un poble, tot el país. La independència és impossible aconseguir-la només des de l’esquerra, com també ho seria fer-ho només des de la dreta. El nostre és un projecte global, de país, que forçosament s’ha de fer des de la diversitat; no perquè sigui inevitable la diversitat, sinó perquè és imprescindible.

I és justament per això que resulta encara més absurd i contradictori, que des de l’independentisme apareguin constantment posicionaments excloents, que dictaminen quin camí és el correcte carregant contra qualsevol dissidència o punt de vista diferent. Qualsevol que tingui un mínim d’experiència en el camp de la política independentista ben segur que en algun moment ha considerat altres posicionaments nacionalistes o com a febles o com a excessivament radicals, però alhora ell mateix segur que ha estat titllat alguna vegada de poruc o d’inconseqüent, quan no de traïdor o de venut, o bé de ser un bufanúvols inconscient. Només cal donar un tomb pel món dels fòrums virtuals de la xarxa per adonar-se de la quantitat d’estupideses i ximpleries que s’arriben a dir en contra dels uns i dels altres, no ja discrepant d’una determinada acció, cosa que seria perfectament lògica i legítima, sinó arribant a l’insult i qualificant d’enemic el qui simplement opta per una estratègia diferent.

No és que hi hagi diferents camins per arribar a la independència, sinó que tots ells són imprescindibles. Al si de l’independentisme ens manca una reflexió seriosa i en profunditat per tal de donar a la nostra lluita una perspectiva global de país. I per no caure en mesquineses que ens fan veure com a enemic el qui opta per una via una mica diferent de la nostra, sigui aquesta la dels sobiranistes de CiU, la d’ERC, la de la CUP o la de tants altres grups i moviments socials que es declaren obertament independentistes.

Carretero, discrepem de la direcció, no del partit

Déu n’hi do l’enrenou que ha portar l’article de Joan Carretero publicat ahir al diari AVUI, aigualint l’esperit d’eufòria i d’optimisme que havia despertat la renúncia de Josep Lluís Carod Rovira a encapçalar la candidatura d’ERC en les eleccions de l’any que ve. Qui llegeixi l’article, després de veure els titulars i sentir-ne els comentaris, inclosos els dels dirigents d’Esquerra, pot quedar un xic sorprès, perquè Joan Carretero diu que “a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”, i enlloc parla de crear un nou partit, ni que aquesta candidatura no pugui tenir ERC com a pal de paller. Fins i tot sospitant que Joan Carretero pugui tenir la temptació de sortir d’Esquerra, cosa que va negar rotundament en el darrer Congrés, el més intel·ligent per part dels dirigents del partit hauria estat una interpretació més conciliadora, o com a mínim no convidar-lo ni forçar-lo a la ruptura.

Probablement, la immensa majoria dels militants i dirigents d’ERC estarien d’acord amb la major part de l’article de Joan Carretero, almenys fins que entra a analitzar el paper i la representativitat de l’independentisme a casa nostra. Discreparien els dirigents dels partit no tant en el paper que Carretero diu que hauria de tenir una força independentista, com en el fet que segurament ells creuen que l'Esquerra actual ja l’està exercint. I, naturalment, jo també discreparia de la idea de buscar fora d’ERC cap solució a l’erràtica direcció d’Esquerra. De fet, ja en el debat congressual Reagrupament va insistir en el tema d’incorporar sectors independents i sobretot representants de les plataformes sobiranistes que han proliferat en els darrers temps, i que podria ser aquesta “candidatura d’ampli espectre”, cosa que personalment vaig criticar per considerar que això representaria liquidar el moviment de la societat civil.

Carretero cometria un greu error si plantegés una sortida del partit amb la idea de crear una nova formació política, a l’estil del Partit per la Independència d’Àngel Colom. Seria un greu error pel perjudici que provocaria a ERC, pel confusionisme i la fractura que ocasionaria al moviment independentista en general, i també pel fracàs a què es veuria abocada la nova formació política. Però també és greu l’error que comet l’actual direcció d’Esquerra, poc receptiva a la crítica, incapaç d’analitzar amb rigor la situació política del país i el desencís que està provocant entre els sectors independentistes la manca d’un full de ruta mínimament clar i coherent, i sobretot el seu entestament a foragitar del partit les veus discrepants.

Costa d'entendre que n’hi ha que discrepen de la direcció, no del partit.

La farsa de la diversitat

Cada any es renova la polèmica entorn de la Feria de Abril que organitza la FECAC. Per a alguns és una forma de reivindicar la seva no integració a Catalunya, per a uns altres podia haver estat una expressió d’unes arrels immerses en un nou context, o una festa de la diversitat on confluïssin orígens diversos. Per a segons qui era, simplement, un negoci rodó; només cal veure com s’ha imposat en els darrers anys la prioritat o l’exclusivitat en la venda de determinades marques de vins, pernils o cerveses. Més d’un, com l’inefable García Prieto, hi feia el seu agost. Però ara s’ha fet un pas més que deixa al descobert les veritables intencions de la FECAC.

En un gest insòlit, almenys en un país democràtic, la FECAC imposa aquest any que només se sentin sevillanes a les “casetes” de la Feria de Abril. Sota l’amenaça de clausurar-les, la FECAC ha advertit a les organitzacions d’origen llatinoamericà o magrebí, que si volen ser-hi presents a les seves paradetes hauran de posar música bàsicament de sevillanes, i com a màxim alguna cançoneta esporàdica del seu país. Quan a la ciutat de Barcelona, a cada festa i festival, s’ha de reclamar que d’alguna manera hi sigui present la música catalana, normalment bandejada com un fet marginal per les autoritats municipals, ells no tenen cap escrúpol a l’hora d’imposar una censura per a les altres cultures. És la lluita desigual que mantenim en aquest país: el catalanisme intentant la supervivència del que ens és propi a casa nostra, reclamant senzillament un espai que quan algú pretén que sigui a parts iguals com en el cinema és acusat d’imposició intolerable; ells en el més pur estil franquista i antidemocràtic imposen la seva, prohibint la dels altres, sense més ni més.

On són els Ciutadans i els Populars que sempre clamen al cel perquè no volen imposicions? Si es tractés de gent honesta, de gent amb un mínim de dignitat, ara s’exclamarien contra la FECAC, perquè fa exactament allò que ells diuen combatre, i que no goasaria fer el catalanisme. No solament no hi haurà resposta, sinó que les institucions catalanes, des de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació i la Generalitat, subvencionaran aquest trist espectacle autoritari. I encara hi ha barruts com l’alcalde Hereu que tenen la insolència i la grolleria de dir que aquesta és “la festa de la diversitat”.

Moviments personals a Esquerra

El dia que Joan Puigcercós pronunciava la seva conferència “L’Esquerra que decideix”, el dia que inaugurava el seu web de promoció personal, Josep Lluís Carod Rovira anunciava la seva renúncia a optar a ser cap de cartell en les properes eleccions catalanes. La notícia va agafar per sorpresa a la majoria de militants i de mitjans de comunicació perquè la pugna interna entre els dos líders del partit semblava haver quedat en un segon pla, immersos com estem en una crisi econòmica a la qual no se li veu una sortida immediata, en una crisi institucional amb temes que s’allarguen excessivament com és el finançament i la sentència del Tribunal Constitucional, i en el marc de la imminent campanya electoral europea.

Ara, tot són elogis al gest de Carod que estalviarà una disputa interna, incloses les eleccions primàries que tothom tant elogiava, i que dóna una major cohesió al partit. Però caldria saber les motivacions reals que han portar al vicepresident del Govern a tirar la tovallola, i a fer-ho en aquest moment. Dubto que sigui el propi convenciment que Joan Puigcercós sigui millor candidat que no pas ell; més aviat m’inclinaria a pensar que no està disposat a afrontar una nova derrota, tenint en compte el ferri control intern que porta el President del partit. I, probablement, l’oportunitat del moment pot tenir molt a veure en propers gestos que protagonitzarà Joan Puigcercós i que es derivaran de l’acord de finançament, del desplegament de l’Estatut i de la sentència del Tribunal Constitucional. Però això ho veurem en les properes setmanes que sembla que seran decisives.

Sigui com sigui, i desaparegut, d’altra banda, Joan Carretero l’altre cap visible que podia disputar el lideratge de Puigcercós, aquest ho té tot a les seves mans per a conduir el partit sense massa fissures ni trasbalsos interns. I tal com anunciava ahir, ara s’inicia una nova etapa que ha de portar el partit a liderar l’Esquerra del país. La pèrdua de pes polític de Josep Lluís Carod Rovira en benefici de Joan Puigcercós ha anat acompanyada en els darrers anys amb una pèrdua constant de suport electoral, que ara pot tenir un repunt a l’alça en les eleccions europees donades les òptimes condicions tant del candidat com de la coalició que s’ha aconseguit presentar. Però després vindrà la prova de foc que seran les eleccions al Parlament de Catalunya, d’aquí a un any i mig, i allà es podrà avaluar l’encert del canvi definitiu de lideratge. Seria bo que es marquessin uns objectius concrets, més enllà de l’imprecís “liderar l’esquerra del país”, que permetin a la vista dels resultats ratificar el camí emprès o rectificar-lo.

Premiar les marranades alienes

Un cert enrenou ha portat el nomenament d’Ignasi Guardans, de CiU, com a director de l'Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals depenent del Ministeri de Cultura. Les reaccions reprovadores o de suport que s’han produït, però, no tenen gaire res a veure ni amb l’encert o desencert del nomenament ni amb el fet que un Govern incorpori militants d’altres partits, sobretot quan es tracta de càrrecs i funcions especialitzades. En el rerefons de tot plegat no hi ha sinó la voluntat de premiar la dissidència, i crear malestar, en el partit adversari; dit d’altra manera, si Ignasi Guardans no hagués reaccionat tan malament a la decisió de CiU de no fer-lo repetir com a eurodiputat, no hauria tingut aquesta oferta del Ministeri de Cultura.

A l’escena internacional, no són rars els casos en què el partit guanyador d’unes eleccions incorpora en el seu govern polítics d’altres formacions polítiques, de les quals no n’espera ni en necessita aritmèticament el suport parlamentari. Tenim els casos recents d’Obama i de Sarkozy, però també en tenim exemples a casa nostra: recordar, per exemple, el nomenament per part d’un Govern convergent del socialista Jaume Sobrequés com a Director del Museu d’Història de Catalunya, o el cas de Ricard Lobo, militant de CDC, que va exercir com a director del Diari Oficial de la Generalitat fins l’any 2005. El que ens hauria de resultar més xocant és que un Govern prioritzi la militància i les fidelitats personals per sobre de la capacitació i l’eficàcia de la persona que ha d’ocupar un determinat càrrec, especialment quan es tracta de funcions amb un marcat caràcter tècnic o especialitzat.

Ara bé. El que té d’especial el nomenament d’Ignasi Guardans al capdavant de l’Institut de Cinematografia i les Arts visuals no és el fet que un militant de CDC ocupi un càrrec en un Govern socialista, sinó que es produeixi justament ara abans d’acabar el seu mandat com a eurodiputat, a dos mesos d’unes eleccions europees de les quals ell n’ha estat exclòs pel seu propi partit. Cal suposar que ell és perfectament conscient que no ha estat escollit per les seves capacitats personals i coneixements sobre el tema, que no poso en dubte, sinó pel seu enfrontament amb la direcció de CiU.

PSC-PP, una Alianza Nacional

El pacte assolit ahir entre el Partit dels Socialistes i el Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona per posar en marxa el Centre Internacional de la Pau al Castell de Montjuic és un exemple més de l’esperit frontista i nacional d’aquests partits. Seria difícil creure que aquests dos partits coincideixen en el plantejament polític pel que fa a la cultura de la pau, ho hem vist en els conflictes bèl·lics a nivell internacional i les polítiques d’aliances. Però sí que tots dos són capaços de prescindir del seu ideari per sumar-se a la causa comuna d’una Alianza Nacional.

En el seu moment, l’alcalde Jordi Hereu, per motius estrictament de partit i electoralistes, ja va acceptar la cessió del Castell de Montjuïc en unes pèssimes condicions perquè l’exèrcit no l’abandonava del tot. Amb el pacte assolit entre els dos partits nacionalistes espanyols, es referma el pes de l’exèrcit espanyol en la gestió del Castell i el Ministeri de Defensa n’ostentarà la vice presidència del Consorci. El contingut i els objectius del Centre internacional de la Pau no han estat cap obstacle per a arribar a l’acord, perquè per a tots dos ha pesat molt més l’aspecte Nacional que l’ideològic.

Està clar que és el mateix que es podria dir dels grups que s’han oposat a aquest acord. De ben segur que CiU i IC-V diferirien força en la concepció d’un Centre Internacional de la Pau, però en canvi han coincidit en rebutjar-hi la participació de l’exèrcit espanyol. Probablement molt més pel fet de ser espanyol que pel fet de ser un exèrcit.

Serials televisius

L’avantatge dels serials televisius és que pots deixar de veure’n uns quants capítols sense perdre el fil de la història. Els qui durant les vacances no han pogut seure davant el televisor per saber les peripècies dels protagonistes de la seva sèrie favorita, tampoc cal que s’hi amoïnin. Cada capítol és més del mateix, i de seguida es pot reprendre la trama argumental. És exactament el mateix que ens passa als qui seguim el “culebrot" polític del finançament, i els estira i arronsa entre els polítics de Madrid i els de Barcelona. Torno d’unes mini vacances a la Vallfosca, on he desconnectat de tot, però en poca estona m’he posat al dia: res de nou, tothom tira pilotes fora, la culpa sempre és dels altres, i els mitjans de comunicació es limiten a anar reproduint els estirabots de tots plegats.

Només cal repassar les portades dels mitjans de comunicació dels darrers temps per veure que són exageradament reiteratives. El fastig que generen és tan gran que fàcilment arriben a produir fàstic. I el pitjor de tot és que cadascun dels protagonistes d’aquesta esperpèntica tragicomèdia, quan li toca intervenir, ho fa amb uns aires de tenir la clau de volta, de dir la darrera paraula o d’haver trobat el desllorigador. I l’endemà es pot dir exactament el contrari, segons convingui, perquè ningú li retraurà ni li exigirà la més mínima coherència.

Hom pot perdre’s tranquil·lament pels cims i els llacs d’Aigüestortes, que no es perd res del que passa a la terra baixa. No només pel fet que un prioritzi el conviure amb la natura i voltar per aquells móns encimbellats, sinó perquè en aquelles valls sembla que es visqui al marge del politiqueig que es cou a palau. La destrucció de la Vallfosca, amb projectes faraònics sense cap cura amb el medi ambient, per exemple, no entén de polítiques de partit. I ningú diria que el desastre perpetrat en aquesta vall pirinenca s’hagi pogut fet amb un govern d’esquerres i un conseller de Medi Ambient ecosocialista.

Notícies del segle passat

Al segle XIX els incipients mitjans de comunicació més que donar notícies sobre fets ocorreguts en indrets allunyats geogràficament, el que feien eren reportatges. El reporter, viatger i aventurer alhora, tenia prou dificultats per a fer arribar els seus textos a la redacció del diari, i la transmissió podia tardar setmanes o mesos, de manera que no tenia cap sentit plantejar-ho com a notícia i forçosament havien de ser impressions generals sobre la realitat d’un país, del qual el reporter en coneixia just el terreny que trepitjava. Aquells eren altres temps. Ara en plena era de la comunicació, ens assabentem de tot a l’instant... o amb uns quants anys de retard!

Els mitjans de comunicació ens donen en directe les acusacions creuades entre els dirigents occidentals i els de l’Iran, arran de les temptatives nuclears d’aquest país. Sabem fil per randa el que ha dit i el que ha deixat de dir el president iranià, les propostes occidentals i les amenaces israelianes, però ningú ens havia dit res de la procedència de l’urani enriquit que fan servir els aiatol·làs per a les seves proves nuclears. I ara ens assabentem, almenys jo me n’he assabentat ara, que des del 1979 el Govern iranià és accionista de l’empresa francesa que produeix l’urani enriquit per a les centrals del país veí i en dedica una bona part a l’exportació. D’una banda, es munta la pantomima de fer veure que s’està en contra dels programes nuclears de l’Iran, però de l’altra els venen l’urani enriquit que precisen per tirar-los endavant. M’ha arribat amb un cert retard, la notícia. Com també em va arribar tard, ara fa uns anys, la notícia que la família de Bin Laden i la família Bush compartien accionariat en algunes empreses vinculades amb el món del petroli; o que un dels principals proveïdors d’armes de Hamàs, el grup radical palestí, és el mateix Estat d’Israel.

Som a l’era de la comunicació. Les noves tecnologies ens permeten seguir en directe qualsevol mena d’informació d’arreu del món, i connectar-nos a través de la xarxa amb qui vulguem traspassant tota mena de fronteres. Però són les mateixes tecnologies que el poder utilitza per a impedir que ens arribi determinada informació, amb mètodes molt més sofisticats que els que pretenia utilitzar el Saura ocupants els balcons del capdamunt de les Rambles, per tal que els periodistes no poguessin prendre imatges de la manifestació estudiantil, el dia que van girar cua per anar a manifestar-se a un altre lloc. I és que tenim molta informació, però “de la missa no en sabem ni la meitat”.

Bilingüisme o monolingüisme?

Costa trobar algú dels qui discuteixen les escasses i tímides mesures institucionals per a salvaguardar la llengua catalana, que ho faci des de l’honestedat. Perquè, normalment, o bé es tracta de gent que no sap ni de què parla o bé de gent que l’importa un rave la pervivència o no d’una llengua i menys encara els drets de les persones; gent que només busca les raons i desraons més insospitades per a impedir la normalització de la llengua catalana i que es posin les bases per a garantir-ne la supervivència. En aquests casos, no hi valen ni argumentacions científiques, ni dades contrastables ni res de res. Però resta, o almenys així ho vull creure, una minoria que pot arribar a creure de bona fe que les actituds que nosaltres considerem hostils en realitat no són sinó l’aplicació de criteris objectius que igualment van encaminats a garantir la supervivència de totes les llengües, així com un bilingüisme o plurilingüisme on tothom s’hi senti còmode sense imposicions ni proteccionismes de cap mena.

Hi ha una manera ben senzilla de demostrar la falsedat dels qui, negant que vagin en contra de cap llengua, afirmen que, amb les polítiques preconitzades pel Partit Popular i pels altres partits nacionalistes espanyols, només es busqui una perfecta harmonia d’ambdues llengües. Només cal mirar el resultat de les diferents polítiques que s’han portat a terme en els darrers trenta anys arreu de Estat.

Ni el PP ni el PSOE no han fet ni un sol pas per aconseguir que les llengües catalana, basca o gallega siguin considerades pels espanyols com a llengües pròpies, de la mateixa manera que aquí hi podem considerar l’aranès. Així, que amb trenta anys de democràcia no s’ha avançat el més mínim ni en l’acceptació del plurilingüisme en l’àmbit estatal, ni en el coneixement de les diferents llengües de l’Estat essent molt més fàcil estudiar català a Alemanya o al Regne Unit que no a Espanya.

A Catalunya, amb trenta anys de governs catalanistes, no s’ha aconseguit ni tan sols aturar, o en tot cas ben just, el procés de decaïment de la llengua catalana en benefici del castellà. De manera que el bilingüisme es manté en una creixent asimetria entre la població catalanoparlant, però hi ha un increment notable de població monolingüe en castellà, incomplint cada vegada més els preceptes legals.

Al País Basc, on es partia d’una situació molt deficitària per a l’euskera, els governs nacionalistes van aconseguit redreçar mínimament la situació, evitar el que era un procés de desaparició imminent, però ni molt menys no van aconseguir una normalització de la llengua o que la població fos plenament bilingüe.

Allà on hi ha hagut alternances de Govern, com al País Valencià, a les Illes, a Galícia o a Navarra, quan ha governat el Partit Popular s’ha produït un clar retrocés de la llengua pròpia de cada comunitat en benefici del castellà, i quan han governat els socialistes amb prou feines si han aconseguit alentir el procés de degradació.

I és que el seu objectiu és molt clar, i només per ignorància podria arribar a creure en l’honestedat dels qui defensen les seves tesis creient que condueixen a un bilingüisme harmònic. Amb dades a la mà, es pot constatar que les polítiques nacionalistes no aconsegueixen assolir aquest bilingüisme harmònic, en igualtat de condicions, mentre que les dels populars sí que aconsegueixen avançar cap al monolingüisme espanyol.

Nacionalistes radicals

Tant bon punt el PP i el PSOE han pogut, a base d’una tupinada indecent, desbancar el Govern basc han començat a fer bandera del que ells censuraven als nacionalistes bascos, però multiplicat i radicalitzat. Que el 55% de la representació de la ciutadania basca imposés els seus criteris era vist com un front que dividia la societat basca; però ara la situació és la mateixa només que és el 45% la que imposa el seu criteri. I si abans s’acusava el Govern Ibarretxe de prioritzar els temes identitaris, ara han reforçat aquesta priorització dels temes identitaris, només que des de la perspectiva del nacionalisme espanyol.

És el mateix que ha passat a Galícia, on abans de prendre possessió el nou Govern aquest ja ha amenaçat amb mesures en contra de la llengua gallega. I és el mateix que passa amb els nacionalistes més radicals representats a casa nostra per Ciutadans, i a nivell de l’Estat pel partit de la Rosa Díez, que tenen els temes identitaris com a úniques obsessions i raó de ser de la seva política; des del nacionalisme espanyol, està clar.

Però, com sempre, estem perdent la partida. L’obsessió per la llengua només és perniciosa quan el que es pretén es defensar la supervivència del català, del basc o del gallec; el frontisme només existeix quan l’aliança de Govern es fa a l’entorn del nacionalisme basc; i en definitiva l’únic nacionalisme és el que defensa els drets de la nació oprimida, i no el que defensa la nació opressora. Les diferències entre el nacionalisme d’ERC, del BNG o d’Aralar, i el nacionalisme del PP o del PSOE són mínimes: uns i altres defensen la llengua, la identitat i la independència del seu país, ja siguin els Països Catalans, Galícía, el Païs Basc o Espanya. Difereixen això sí en què uns defensen la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat per al seu propi país, mentre que els espanyols inclouen els països veïns conquerits; i l’altra gran diferència és que mentre ERC, el BNG o Aralar han renunciat a l’ús de la violència per a aconseguir els seus objectius polítics, no hi han renunciat ni el PP ni el PSOE.

L’odi com a raó bàsica del PP

Els debats lingüístics que planteja el PP, i en menor mesura el PSOE, en tots els àmbits i arreu de l’Estat, no responen a cap convenciment ni a cap teoria en concret. Són del tot anàrquics i contradictoris, i només tenen com a denominador comú erosionar i combatre les llengües de l’Estat que no són el castellà. És una simple qüestió d’odi contra les llengües i cultures existents a l’Estat espanyol i que ells no consideren com a seves.

El PP està radicalment en contra del dret dels nens a rebre l’ensenyament en la seva llengua, tal com ho veiem a la Franja; està en contra d’oferir les mateixes possibilitats per a seguir l’ensenyament en qualsevol de les llengües oficials, tal com veiem al País Valencià; s’oposa taxativament al bilingüisme, tal com veiem a Navarra... I, en canvi, és radicalment partidari de la immersió lingüística, que és la que aplica arreu de l’Estat, inclosa la Franja; és favorable al sistema de quotes quan es tracta d’afavorir el cinema espanyol; de cap de les maneres creu que calgui deixar la llengua que faci el seu curs sense ajuts ni condicionants, tal com veiem en les inversions multimilionàries que es vehiculen a través de l’Instituto Cervantes; i està convençut que només per la via de la imposició legislativa es pot salvaguarda la llengua, amb les més de 500 lleis i normatives espanyoles que obliguen l’ús del castellà.

Tot això es tradueix a la inversa, quan aquestes mateixes mesures que ells defensen o que ells combaten poden beneficiar el català, el basc o el gallec. Hom podria exhibir teories diverses en relació a la llengua de l’ensenyament, al bilingüisme o a les mesures de suport a una llengua, però si es tractés de gent honesta qualsevol d’aquestes teories les voldria aplicar en tots els casos i no només selectivament segons si beneficien una llengua i en perjudiquen unes altres. En el debat sobre les polítiques lingüístiques a Catalunya no hi ha pas unanimitat sobre les millors fórmules per a garantir els drets de les persones i alhora salvaguardar el patrimoni que representa la llengua; i totes les posicions serien perfectament legítimes si responguessin a criteris i conviccions que cadascú volgués aplicar des del seu punt de vista. Però deixen de ser-ho quan estan plantejades amb absoluta falsedat, quan creuen que s’han d’aplicar o deixar d’aplicar només quan afavoreixen el castellà i perjudiquen les altres llengües.

És en aquest moment, quan gent deshonesta i indigna surt al carrer no pas a defensar cap convicció sinó a buscar les artificis que calgui per a anihilar les llengües altres que el castellà, que no podem caure en el parany d’un debat inexistent. No s’hauria d’entrar en la controvèrsia de cap de les propostes que ells només ens fan a Catalunya, perquè veuen que aquí la llengua encara està resistint i retrocedeix molt més a poc a poc del que ells voldrien, però que de cap de les maneres defensarien d’aplicar en d’altres territoris on el mateix principi podria afavorir una llengua diferent del castellà.

Toc d’atenció a Zapatero

Ahir sortien amb cares somrients l’Iceta, en Ridao i l’Herrera havent aprovat en un temps rècord la revisió del Pacte d’Entesa. De fet, s’ha de dir que tampoc s’hi van entretenir gaire a l’hora de signar-lo, després de les eleccions. Quan al Congrés d’ERC es parlava de la necessitat de revisar el Pacte, al marge dels qui optaven directament per trencar-lo, es pensava en la conveniència de desmarcar-nos del seguidisme que a parer de molts s’estava fent en relació als socialistes. D’ençà d’aleshores hem vist com els socialistes, i amb ells el conjunt del Govern de la Generalitat, aguantaven estoicament els incompliments, els desaires i les deslleialtats del Govern espanyol, i a més actuaven de fre per evitar cap resposta per part de la societat catalana. Al final, la lleialtat sucursalista dels socialistes catalans envers el PSOE podia molt més que la suposada lleialtat envers Catalunya. Caldria saber a quina mena d’estratègia o a quina mena de lleialtat corresponia l’actitud passiva dels socis de Govern.

Però l’avantatge de la política és que cadascú explica la pel·lícula al seu gust. Un mateix text pot ser interpretat de maneres diametralment oposades. I això és el que sembla que ha passat amb aquesta revisió del Pacte d’Entesa. Els titulars que presentava Ridao, i molts dels mitjans de comunicació catalans, era que s’havia fet un seriós toc d’atenció al Govern Zapatero. De fet, eren les mateixes veus que no fa massa dies ja anunciaven que el tenien contra cordes en haver-se quedat sense el suport de bascos i gallecs. I sort de tenir-lo contra les cordes, perquè amb la remodelació ministerial s’hi ha ben lluït, i ens ha deixat ben galdosos. Ara, segons diuen, li han fet un toc d’atenció. En realitat, el document de revisió del Pacte d’Entesa el que fa és marcar unes prioritats que, lògicament, corresponen als incompliments i als deutes pendents: finançament, desplegament de l’Estatut, trens, aeroports, beques universitàries... La mateixa cançó de sempre, que té la resposta de sempre per part del Govern espanyol, i la mateixa rèplica per part catalana: res de res, i molt menys posar en dubte la fidelitat a Zapatero.

La revisió del Pacte d’Entesa, però, també l’expliquen els socialistes. Han de simular disconformitat amb el Govern espanyol i el mal tracte dispensat als catalans, però a canvi aconsegueixen un compromís per part dels socis de Govern que qualsevol resposta per la manca d’acord en el finançament o per la sentència del Tribunal Constitucional es farà per consens entre els tres partits. Montilla ja va avançar la seva posició, ni referèndum ni eleccions anticipades ni res que se surti de la més estricta constitucionalitat: és a dir callar, creure i acatar. Una gran revisió del Pacte d’Entesa, sí senyor.

Nou Govern, més disciplina de partit

El Conseller Joaquim Nadal, actuant com a portaveu del Govern tripartit, ens deia ahir mateix que confiava que, amb la remodelació del Govern Zapatero, s’avançaria tant en els temes de finançament com en els traspassos pendents i en l’aplicació de l’Estatut. Un optimisme dels tres partits que formen la coalició de Govern que hom ha d’entendre com una salutació de cortesia políticament correcta. Altrament, no hi vegi cap base per a l’optimisme: La mateixa persona que havia bloquejat els traspassos pendents ara serà l’encarregada de bloquejar el traspàs bàsic que és el finançament; el President de l’autonomia que sortia més beneficiada amb la proposta de finançament de Solbes, ara s’ocuparà de l’equilibri territorial; i una persona tan significada políticament en contra de la diversitat lingüística de l’Estat, ara la tenim de Ministra de Cultura.

Sembla que l’aposta dels socialistes és enfortir el perfil polític del Govern, identificar l’Executiu espanyol amb l’Executiva del partit, traspassar pes polític de la Moncloa al carrer Ferraz. És possible que hi hagi moltes altres raons com a motivadores dels canvis ministerials, però també hi deu haver pesat la necessitat d’afrontar la resta de legislatura més des de la perspectiva de partit que d’un adequada gestió de Govern. L’actual política de negació de la legalitat vigent, transgredint reiterada i desvergonyidament el que marca l’Estatut, mentint més que no parlen i incomplint la paraula donada que ja ha perdut tot valor i credibilitat, es fa força insostenible com a mínim des de la perspectiva catalana. Les desafeccions poden arribar no ja al conjunt de la societat catalana, sinó a les mateixes files socialistes. I una manera d’aturar-ho serà apel·lant a la disciplina de partit.

No s’haurà de negociar amb la gasiveria d’un Ministre Solbes que pretenia aplicar les seves particulars tesis econòmiques de regateig amb les autonomies, sinó amb el President del Partit que els cridarà a l’ordre. És possible que hi hagi catalans que estiguin farts d’aquesta situació; però de ben segur que també n’estan farts els socialistes espanyols en veure que, en contra del que els havien promès, els seus col·legues catalans són incapaços de convèncer ni tan sols els socis de Govern. O millor dit, només han aconseguit convèncer-los de mantenir-se fidels a l’espera d’un miracle, que ara hauria de venir de la mà de Chaves. Caldrà veure fins a quin punt l’obediència i la disciplina de partit afecta també els socis minoritaris que els recolzen al Parlament i al Govern de la Generalitat.

Llei electoral feta a mida

Des del primer Tripartit, el Departament de Governació ha anunciat als quatre vents la impulsió de dos grans projectes: la nova divisió territorial, i la Llei electoral catalana. De temptatives, segur que n’hi ha hagut moltes, però cap no ha acabat de reeixir. I la raó és ben senzilla: a ningú interessa ni una nova divisió territorial ni una Llei electoral pròpia; o millor dit, a tothom interessa només en la mesura que puguin afavorir els interessos del partit. Cadascú, el seu. Per tant, el consens que necessiten aquestes lleis és molt difícil.

La desafecció dels ciutadans envers la política i els polítics no és fruit de l’atzar, ni molt menys d’un cansament inevitable per la cosa pública, sinó el resultat d’un treball abnegat i persistent dels nostres dirigents que s’entesten dia a dia a deixar clar que l’únic objectiu és la consecució i el manteniment de les poltrones de poder. No és difícil trobar gent que t’etziba: “n’estic tan cansat de tots plegats, que no aniré més a votar”. I davant del raonament que sempre tenim l’opció de votar el menys dolent, el menys pervers, el menys corrupte, s’hi refermen dient: “que ho vegin que ja n’estem tips”. I ho diuen com si fos una manera de castigar els polítics, quan a aquests ja els va bé aquest passotisme general envers la política, si més no perquè en la seva petulància creuen que segurament hi haurà més desafeccions en els votants dels altres i per tant ells encara en poden sortir beneficiats.

No tenim nova Llei electoral senzillament perquè els partits, abans de fer una proposta en base a criteris raonables, calculen quina seria la fórmula que millor els beneficiaria, i a partir d’aquesta premissa intenten trobar les argumentacions o justificacions necessàries per a defensar-la. Tant és així, que els socialistes defensen a ultrança tant la idea del vot igual per a tothom, prescindint del territori, com la idea oposada de repartir el valor dels vots en funció del territori. Amb la proposta dels socialistes catalans aplicada al País Basc, la majoria nacionalista seria absoluta, fins i tot amb la tupinada antidemocràtica d’eliminar les llistes més molestes. I al revés, amb la proposta dels socialistes bascos aplicada a Catalunya, la majoria absoluta dels convergents seria inevitable, i amb un pes molt més gran d’ERC en detriment d’Iniciativa. I el mateix podem dir del posicionament dels Populars que a nivell de l’Estat espanyol ja els va bé que els ciutadans de Sòria tinguin una representació parlamentària molt més elevada del que els correspondria pel nombre d’habitants, sempre que això no es vulgui aplicar en la mateixa proporció a Catalunya o al País Valencià, perquè aleshores hi sortirien perdent.

I és que la política és quelcom massa seriós com per deixar-la en mans dels polítics. Almenys d’aquesta mena de polítics corruptes i deshonestos que prioritzen l’interès del partit, i per tant l’interès personal de viure de la moma, a l’interès del país. Per això els molesten molt més les veus crítiques que les desafeccions de la ciutadania.

Per una nova llei electoral

A més d’un ha sorprès la iniciativa dels socialistes catalans, sota el subterfugi de Ciutadans pel Canvi, d’endegar una recollida de signatures per aconseguir una llei electoral catalana. Les ILP (Iniciativa Legislativa Popular) van ser creades com a mitjà per a possibilitar a la ciutadania poder presentar propostes legislatives al marge de les vies ordinàries dels partits parlamentaris. Però feta la llei, feta la trampa. Els mateixos partits que van idear aquesta fórmula de participació ciutadana ja han vist la possibilitat de malejar-la i emprar-la per interessos estrictament de partit. El cas és encara més esquizofrènic si tenim en compte que la promou el partit que lidera la coalició de Govern.

Ja el President Maragall, d’acord amb el Pacte del Tinell, va anunciar que finalment hi hauria llei electoral catalana, remarcant que en vint-i-cinc anys CiU no havia estat capaç de fer-la. I ell tampoc. I pel que sembla el Govern d’Entesa, o segon tripartit, tampoc se’n surt. La Llei no té cap mena de dificultat tècnica, i per tant podia haver estat elaborada en quatre dies per qualsevol dels governs convergents o dels tripartits. Només té una dificultat: tots els partits volen fer una llei que afavoreixi els seus interessos, i com que els interessos són contraposats la Llei queda per fer. En aquest cas, no és que hi hagi dificultats per arribar a un consens entre Govern i oposició, com passava en l’època convergent, sinó que ja no hi ha consens al si del propi Govern.

Aleshores, la Iniciativa Legislativa Popular promoguda pel PSC-CpC s’ha d’interpretar en clau interna de les trifulgues de Palau. I en aquest cas el Palau no s’ha d’entendre en sentit metafòric sinó en el sentit estricte del Palau de la Generalitat. La iniciativa no té res a veure amb l’interès d’uns ciutadans perquè Catalunya disposi d’una Llei electoral pròpia, sinó que és una forma de pressionar els seus socis de Govern, i en especial ERC a qui correspondria, des del Departament de Governació, fer el projecte de Llei. Així, Esquerra queda en evidència perquè una i altra vegada va anunciant que presentarà la proposta però topa sempre amb què cada partit voldria una llei feta a la seva mida. Cadascú té els amics que s’ha buscat.

Contra la Llei de Consultes Populars

Cada vegada que exposo el tema de la nova Llei de Consultes Populars, quan el meu interlocutor, que de bona fe creia que la nova Llei ens obria alguna porta a no sé què, ja no sap què més respondre em sol acabar qüestionant: “Però, aquest projecte de Llei no venia avalat per gent com el López Tena i l’Hèctor Bofill, a través del Centre d’Estudis Sobiranistes?”. Certament és així; i aleshores sóc jo qui no sap massa què respondre. No sé si el projecte de Llei ha sortit tal com ells l’havien pensat, però en el seu moment ja vaig explicar personalment la meva visió discrepant a l’Hèctor Bofill. No dubto, per suposat, ni de la bona intenció dels experts ni dels dirigents d’Esquerra, però em sembla que Josep Lluís Carod Rovira m’acaba de donar la resposta.

Josep Lluís Carod Rovira explica exultant en el seu bloc, tal com hem sentit aquests dies per boca de molts altres dirigents d’Esquerra, les bondats del projecte de llei de consultes populars. Una eufòria que contrasta amb el silenci mantingut pels altres socis de Govern, que en el millor dels casos han subratllar que la llei regularà el que fins ara ja es podia fer a nivell local i que obre la possibilitat de fer consultes generals sobre temes de competència del Govern de la Generalitat; i la sobirania, constitucionalment, no és una competència transferida ni transferible. El mateix Vicepresident de la Generalitat posa alguns exemples del que es podrà consultar “des del traçat d'una carretera o la ubicació d'un parc eòlic fins a quin model de finançament necessitem”. Sobre el model de finançament, em sembla una patinada per part seva perquè jo diria que aquest tema està expressament exclòs del projecte de Llei.

En qualsevol cas, tothom deixa per al final, com un aspecte menor, el fet que qualsevol consulta haurà de tenir sempre l’autorització del Govern espanyol. I ja es veu que és previsible que el Govern espanyol autoritzi un referèndum sobre el traçat del tren transversal (Lleida-Girona), posem per cas, però que en denegui un altre sobre el Concert econòmic o sobre el Dret a Decidir. I el que explica l’entusiasme amb què ens presenten els dirigents d’Esquerra aquest projecte de Llei és l’optimisme o la ingenuïtat que manifesta el mateix Carod Rovira quan afirma: “Confio en què si arriba el cas, el govern espanyol no rebutjarà donar la paraula a la gent, perquè seria tant com posar en dubte la qualitat democràtica de l'estat espanyol”. És basant-se en aquesta ingenuïtat o candidesa que donen per bo el projecte de Llei, com si no tinguéssim l’experiència del País Basc, o com si no sabéssim quina és la qualitat democràtica de l’Estat espanyol.

Al País Basc, el Govern espanyol va barrar el pas a la voluntat majoritària del Parlament de Vitòria, sense més excusa que la de no ajustar-se a les Lleis espanyoles. En el nostre cas, ho podran fer argumentant a més que hem estat nosaltres mateixos, tot solets, els qui hem limitat per llei la nostra capacitat de convocar consultes populars.

No tinc proves de què ho sé

L’afer de la corrupció i les extorsions destapades en el “cas Saratoga” va prenent un caire polític. El que inicialment semblava una grollera conxorxa de mafiosos i macarres va agafant volada en la mesura que no només hi ha implicats tècnics municipals d’un cert nivell sinó que la pràctica de les extorsions també és més extensa. Empresaris d’oci nocturn de l’Eixample asseguren, ara, que el Districte estava al corrent de les extorsions, un fet que els responsables municipals no neguen del tot ja que afirmen tenir-ne sospites, però segons ells els faltava tenir-ne les proves concloents.

Costa de creure que puguin passar per alt pràctiques d’aquesta mena, pel que es veu gens puntuals ni esporàdiques. Quan algun empresari d’oci nocturn ha estat condemnat fins i tot a penes de presó per haver produït més soroll del compte, mentre en altres casos similars els veïns han desesperat en no obtenir resposta positiva a les seves queixes, malgrat totes les denúncies i les evidències, és que alguna cosa estava passant. Devia passar el mateix que amb les trames urbanístiques denunciades per tothom, amb evidències d’irregularitats i d’incompliments de lleis i normatives, però que continuen encallades als despatxos i que només veuen la llum quan els polítics afectats deixen de tenir poder o, en el millor dels casos, quan en fan una més grossa del compte.

Em recorda l’anècdota (ara ja és anècdota passada) d’un cas de corrupció que vaig viure molt de prop i que, en denunciar-lo, un dels qui feien la vista grossa em va dir. “Sí, ja ho sé, tens raó, però és que no tinc proves de què ho sé”.

El Túnel de Bracons, ara sí

Avui s’obre al trànsit el polèmic Túnel de Bracons, entre la comarca d’Osona i la Garrotxa. Polèmic per dues raons contradictòries: per a uns, el nou eix viari fa curt d’entrada perquè és d’un sol carril i hom tem que en pocs dies, o mesos, s’hagi de plantejar la seva transformació en doble via; i per als altres, el túnel era innecessari en la mesura que representa una forta agressió contra el medi i que es podien haver buscat altres alternatives aprofitant la xarxa de carreteres existent. I si hi ha protestes en direccions oposades, probablement és perquè aquesta posició intermèdia deu ser la més assenyada o la que millor conjumina interessos contraposats.

Per gota que fem una mica de memòria, tothom recordarà que l’Eix transversal també va néixer amb polèmica, sobretot a l’hora d’escollir el traçat per travessar la zona de les Guilleries i el Montseny. L’impacte ambiental era innegable, només cal veure el viaducte que travessa Sant Sadurní d’Osormort. Però les protestes ecologistes d’aleshores es van anar transformant en conformitat i satisfacció per una via de comunicació que facilitava enormement les comunicacions entre el Pla de Lleida, les comarques centrals i Girona. De manera que ben aviat van aflorar les veus crítiques envers el Govern que havia emprès l’obra per no preveure un doble carril d’entrada. Exactament el mateix que pot acabar passant amb l’Eix Vic-Olot, i amb el túnel de Bracons.

Fins aquí, puc entendre perfectament els neguits ecologistes perquè pas a pas anem envaint el territori i malmetent el paisatge, fomentant la cultura de la mobilitat sense una xarxa potent de transport públic. I puc entendre que hi ha raons suficients com per a desitjar una millor comunicació entre les diferents comarques. I amb una forta dosi de pragmatisme es podria dir que ja està bé que hi hagi iniciatives d’infraestructures com aquestes, i que tinguin una certa oposició ecologista no pas per a impedir-ne les obres sinó per forçar a què es facin amb la màxima cura possible.

Una altra cosa és l’actitud camaleònica dels professionals de la política. Quan CiU va projectar i iniciar l’obra, els partits d’esquerres van posar el crit al cel acusant el Govern de manca de respecte pel medi ambient i d’una visió netament de dretes en la seva gestió del territori, posicionant-se així al costat dels ecologistes. En les eleccions del 2003 que van donar pas al Govern Tripartit, els militants d’ERC i d’IC-V de les comarques d’Osona i la Garrotxa van rebre garanties de les respectives direccions que una de les clàusules sine qua non per a formalitzar un Govern d’esquerres seria la paralització de les obres del Túnel de Bracons. A la primera de canvi, la continuació de l’obra empresa per CiU va formar part del programa del nou Govern d’esquerres. I avui, aquest Govern d’esquerres es pot trobar amb protestes ecologistes durant els actes d’inauguració, que de ben segur haurien compartit si s’haguessin quedat a l’oposició. Sovint és la principal diferència ideològica entre els partits polítics: ser o no ser al Govern.

La candidatura d’ERC guanya punts

Esquerra Republicana de Catalunya va perfilant la seva candidatura de cara a les eleccions europees, i ara pot començar a pensar en serioses possibilitat d’obtenir un escó a l’eurocambra. Confirmada la coalició amb Aralar i BNG, i pendents de la confirmació del PSM i d’EA, la candidatura de l’Oriol Junqueras guanya molts punts, encara que s’esvaeix definitivament la possibilitat d’un acord amb la que encapçala Ramon Tremosa. El sistema de circumscripcions que impera en aquests comicis, així com el nombre d’escons en joc, obliguen a buscar coalicions si no es vol quedar fora del Parlament europeu.

Per la seva banda, CiU no ha pogut reeditar el pacte de Galeuscat que aglutinava els grups nacionalistes majoritaris de les nacionalitats històriques, i s’ha de conformar amb un pacte amb el PNB. D’aquesta manera ambdues candidatures, que més d’un hauríem volgut veure plegades, queden més equilibrades i amb possibilitats de treure totes dues un resultat positiu. Vist des d’aquest punt de vista, val a dir que s’ha treballat bé des d’Esquerra evitant que CiU s’endugués, com en altres ocasions, partits nacionalistes que ideològicament podien ser molt més afins a ERC, com ara el BNG o el PSM. Probablement hi ha influït la desfeta electoral tant de Galícia com del País Basc, però en qualsevol cas el dribling d’Esquerra ha estat encertat i exitós.

Una altra cosa és contemplar el tema amb una mica més de perspectiva, i més enllà dels càlculs i de les habilitats tacticistes de les eleccions. Aquesta inestabilitat de coalicions i de pactes entre els diferents nacionalismes de l’Estat espanyol palesen una seriosa manca d’estratègia per part de tots, que sovint és hàbilment aprofitada pel Govern espanyol. Perquè els partits nacionalistes espanyols sí que tenen una estratègia clara i unitària en aquest sentit. El Pla Ibarretxe va fracassar per problemes interns del propi partit del Lehendakari, i també per manca de convicció i de valentia per part seva, però no va tenir mai el suficient suport dels nacionalistes gallecs ni catalans, que s’ho miraven com si el tema no anés amb ells. Tampoc es va saber reaccionar solidàriament quan s’aplicava d’una manera grollera i antidemocràtica la llei de partits per tal d’adulterar les eleccions basques. I darrerament havien estat els nacionalistes bascos del PNB els qui havien menystingut la negociació catalana del nou finançament, donant suport a canvi de ben poca cosa als pressupostos de Zapatero que altrament no hauria pogut aprovar.

Aquesta manca de rigor i d’estratègia pel que fa a les aliances dels nacionalismes perifèrics, l’estem pagant cara i la hi continuarem pagant si no hi ha un canvi de rumb seriós. No diré un canvi d’estratègia, perquè no n’hi ha cap, sinó l’adopció d’una estratègia comuna per fer front a un Estat centralista i antidemocràtic, que ens imposa una llengua i una cultura que no és la nostra, ens espolia econòmicament i ens nega els nostres drets.

Contra Catalunya, repetició de la jugada

La Comissió de Sanitat del Senat acaba de rebutjar una moció presentada conjuntament per l’Entesa i CiU en la qual es demanava que l’examen d’accés a la formació sanitària especialitzada (MIR) es pogués fer en català. PP i PSOE s’han aliat una vegada més per anar en contra del dret dels catalans a utilitzar la seva llengua. A vegades, quan es reclama un determinat estatus o unes mesures de protecció per a la llengua catalana, els qui treballen dia a dia per imposar el model monolingüe castellà arreu de l’Estat, argumenten que els qui tenen drets no són les llengües sinó les persones. Però per al PP i per al PSOE, les persones tampoc tenen aquest dret, si no parlen la llengua espanyola.

La notícia, de fet, no hauria de ser notícia perquè és el pa de cada dia. Quan des de les institucions catalanes s’emprèn una iniciativa en defensa de la llengua pròpia del país, hipòcritament apareixen veus reclamant el dret dels ciutadans a utilitzar la llengua que vulguin sense imposicions ni restriccions normatives. Són les mateixes veus que aplaudeixen i recolzen que es prohibeixi per llei o per decret l’ús de la llengua catalana, com ha tornat a passar ara. On són els anomenats no nacionalistes que aquí prediquen el liberalisme més absolut pel que fa a l’ús de les llengües?

Però no ens enganyem, no són només aquests els qui de forma deshonesta prediquen aquí el que no creuen que calgui fer en el conjunt de l’Estat. Si es continua prohibint als catalans emprar la seva llengua per a fer aquests exàmens d’accés a la formació sanitària especialitzada és per la voluntat expressa i explícita dels socialistes catalans. Presenten la proposta a la Comissió del Senat perquè saben que ja serà tombada per l’aliança dels nacionalistes espanyols (PSOE-PP). Altrament, continuarien i continuaran donant tot el suport incondicional al Govern Zapatero perquè es refermi en les seves polítiques d’incompliments, d’ofec econòmic i de persecució de la llengua catalana.

I aquí, tampoc ningú els exigeix un mínim de coherència i d’honestedat envers el país. I una i altra vegada refermem la nostra lleialtat incondicional envers els qui refermen la lleialtat incondicional al nacionalisme espanyol que ens ofega. No és estrany que morim ofegats.

Compartir Govern, no responsabilitats

Aquests dies, dirigents d’Esquerra i d’Iniciativa s’han retret mútuament responsabilitats polítiques en la gestió del conflicte estudiantil. Per Esquerra l’actuació de la policia catalana ha estat inacceptable i cal exigir-ne responsabilitats polítiques, mentre que per Iniciativa també el conseller Huguet hauria d’assumir les seves responsabilitats en la mesura que el conflicte es deriva de l’aplicació del Procés de Bolonya, de competència del Conseller republicà. Els mutus retrets podrien atribuir-se al nerviosisme generat per una crisi que posa en perill no tant l’estabilitat del Govern com la credibilitat de determinades persones. Però, amb una mica més de perspectiva, més enllà de l’anècdota, es posa en evidència que més que un Govern tripartit, integrat per tres partits, tenim un Govern partit en tres.

I posats en el pla purament anecdòtic, en recordo una que vaig viure durant la darrera campanya electoral, el 2006. Es presentava al Museu d’Història el programa de cultura del partit essent-ne els ponents la diputada Marina Llansana i Josep Bargalló. En el torn de precs i preguntes vaig demanar que no es repetís la trista experiència de fer un pacte de Govern consistent en repartir-se el poder entre els socis en lloc de pactar un veritable programa de Govern; i ho argumentava des de l’experiència personal en el món de l’associacionisme que els tres partits de Govern s’havien repartit en la seva tutela. La resposta de l’ex Conseller Primer de la Generalitat, Josep Bargalló, va ser més aviat aïrada dient que de cap de les maneres ells mai havien parcel·lat les àrees de Govern sinó que s’havia fet un veritable pacte programàtic que assumien conjunta i solidàriament les tres forces polítiques. Després, el mateix ponent em va demanar disculpes pel to de la seva intervenció, excusant-se en el fet que, en el moment d’intervenir ell, havien fet acte de presència els mitjans de comunicació i bé havia de donar una sensació de fermesa en el discurs teòric de campanya.

Després ja hem vist que tot ha continuat igual, i que el pacte programàtic es quedava en l’àmbit merament teòric i com a recurs de campanya. Cada partit vetlla per la seva àrea de poder, i quan van maldades, com ara amb el conflicte estudiantil, tothom intenta carregar en el veí les responsabilitats que haurien de ser col·legiades. Un cop passada la pressió mediàtica sobre l’actuació d’algun Conseller de la Generalitat, sigui Saura, Maragall o Huguet, tornarà la calma, i cadascú a la seva. A mesura que s’evidenciï el final fallit de la negociació pel finançament, l’incompliment per part dels socialistes de totes i cadascuna de les seves promeses, la sentència negativa del Tribunal Constitucional, i en definitiva l'acostament del calendari per a unes noves eleccions, afloraran de nou les tensions i cada partit retraurà a la resta de socis les responsabilitats en la gestió de la seva parcel·la. És el que té fer pactes més amb l’objectiu de repartir-se el poder que d’assumir plantejaments i fites comunes, i de país.

ERC, i la renúncia al Dret a Decidir

No hi ha millor victòria que la de fer creure a l’enemic vençut que la seva desfeta ha estat victoriosa. I això és el que sembla que ens està passant amb la nova Llei de Consultes Populars amb què ens amenaça el Govern de la Generalitat, per iniciativa del Departament de Governació dirigit pel republicà Jordi Ausàs. Es tracta d’una maniobra per a barrar el pas a qualsevol temptativa de celebrar una consulta popular sobre el nostre futur. Per a poder celebrar consultes no vinculants a nivell local no necessitàvem cap nova llei, perquè ja es podia fer ara, com se n’han fet a diversos municipis. L’únic al·licient que podia tenir una llei catalana sobre consultes populars era el d’obrir la porta a poder celebrar, algun dia, un referèndum per a l’exercici del Dret a Decidir. I la negació d’aquest exercici és l’única novetat de la llei que se’ns proposa.

Tota la retòrica de l’articulat de Llei queda en un no res, quan al final hi ha la clàusula sine qua non: en qualsevol cas les consultes hauran de ser autoritzades pel Govern espanyol. És a dir que, amb la llei a la mà, deixem que sigui el Govern espanyol, i no pas els catalans a través del seu Govern, del seu Parlament o d’una iniciativa popular, qui resolgui sobre què podem decidir i sobre què no. Els constitucionalistes ja es freguen les mans, i l’Ajuntament de Barcelona somnia poder estrenar la nova Llei posant a consulta el futur disseny de la Diagonal de Barcelona, que amb tota probabilitat seria autoritzada per l’autoritat competent que, segons la nova Llei, que no és altra que el Govern espanyol.

Sense la Llei, sempre podíem argumentar que els catalans tenim Dret a Decidir sobre el nostre futur, encara que ens ho pretengui impedir un Govern i unes lleis espanyoles. No tindríem, com no tenim, la Llei al nostre costat però hi tindríem la legitimitat. La maniobra constitucionalista de la nova Llei consisteix en fer que no tinguem ni l’excusa de dir que ens saltem la legalitat espanyola, ja que assumim com a pròpia, per iniciativa pròpia, la limitació del nostre Dret a Decidir. Quan algú pretengui impulsar una iniciativa d’aquest tipus i es trobi amb la negativa del Govern espanyol, no podrà al·legar un no reconeixement de la legalitat espanyola perquè no s’estarà fent res més que complir la llei catalana, impulsada per més inri pels teòrics independentistes. Continuarem sense tenir la legalitat per a exercir el Dret a Decidir, però amb la nova Llei haurem perdut, a més, la legitimitat.

Ni el PP ni la Rosa Díez no hi haurien fet millor.

Amb la pagesia tothom s’hi veu amb cor

La crisi econòmica va esclatar durant el 2008, però el sector de la pagesia ja estava immers en una profunda crisi des de força anys enrere. Quan tot just en els darrers trimestres l’economia catalana ha entrat tècnicament en recessió, el sector agrari ja en portava vuit amb un PIB negatiu. Encara que en determinats moments hagin protagonitzat algunes mobilitzacions, protestes i tractorades, el cert és que, a diferència dels pagesos francesos, aquí els costa molt més de fer sentir la seva veu. I probablement perquè a nivell electoral representen ben poca cosa, s’acostuma a deixar-los de banda, a ser els primers en pagar les conseqüències de qualsevol conflicte d’interessos, i a ser els darrers a ser tinguts en compte.

Ho veiem a l’hora de planificar el territori o de projectar les noves infraestructures, que s’aprofiten sempre les millors terres de conreu com si no tinguessin cap mena de valor; se’ls expropia sense més ni més com si la seva ocupació del sòl fos un luxe a socialitzar; en períodes de sequera són dels primers a veure restringida l’aigua de rec, com si la malbaratessin per caprici; quan convé se’ls imposa restriccions i quotes de producció, que en altres àmbits es consideraria una limitació del lliure mercat; però quan convé se’ls deixa a les mans de les grans empreses transformadores que sí que poden imposar-los lliurement les seves condicions... En definitiva, tot i que també és cert que a nivell comunitari és el sector on es destinen més recursos, crec que és un sector amb el qual en l’àmbit nacional tothom s’hi veu amb cor.

Aquests dies la Unió de Pagesos, el sindicat agrari teòricament d’esquerres, ha fet públiques les seves queixes contra el Govern de la Generalitat, la política agrària del qual qualifiquen de negligent. Denuncien que només en aquest dos darrers anys el Govern ha deixat perdre 87’5 milions d’euros dels crèdits definitius del pressupost del Departament d’Agricultura; que per manca de cofinançament per part de la Generalitat es van deixar d’utilitzar 55 milions del Programa de Desenvolupament Rural que tenia finançament europeu i estatal; i que aquest any 2009 es poden perdre 70 milions més per manca de cofinançament de la Generalitat de programes que tenen suport europeu o estatal.

Com he dit en d’altres ocasions, en temes com la Cooperació o l’ecologisme, el que resulta preocupant no és que hi hagi una oposició de dretes que critiqui la gestió governamental, sinó que aquestes crítiques provingui directament de sectors que, a priori, haurien de ser afins.

La fal•làcia del creixement sostenible

Fa unes setmanes parlava de la crisi econòmica com d’una oportunitat perduda. Si des de fa temps, des de l’esquerra real, que té ben poc a veure amb els partits que s’autodefineixen d’esquerres, ja es denunciava la voracitat i insostenibilitat d’un sistema basat en l’especulació permanent i el creixement continu, hom podia pensar que el col·lapse a què ens ha abocat el mateix sistema podia ser una oportunitat per a reconduir-lo o reformar-lo. I aquesta és la tesi que aquesta setmana ha exposat l’economista i filòsof francès Serge Latouche al CCC de Barcelona. Amb una diferència: ell en parla com si no veiés com s’està malbaratant, arreu, aquesta oportunitat.

Les teories del decreixement, que ja no són noves, apuntarien a un capgirament dels fonaments en què es basa l’actual sistema econòmic. El concepte de creixement, per més que per a maquillar-lo se li apliqui l’adjectiu de sostenible, és per ell mateix insostenible. És una pura quimera creure en un creixement sense límits quan estem parlant d’uns espais i d’uns recursos que sí que tenen límits, i que en molts casos ja els estem sobrepassant. Es podia pensar, doncs, que la crisi generalitzada que pateix el sistema podia ser aprofitada per repensar-lo i adequar-lo a les necessitat reals de la sostenibilitat i equilibri del planeta. Abandonar la idea de retornar al creixement com a fita i com a única fórmula per a sobreviure, i per tant adequar la producció a les necessitats de la gent sense necessitat de crear-n’hi de noves, era una utopia que de seguida s’han encarregat de desmentir les polítiques empreses per tots els Governs de l’anomenat Primer Món, sense massa diferències ni matisos, entre les aplicades pels governs més ultraconservadors i les aplicades per governs socialistes que s’autoproclamen d’esquerres, i que com a Catalunya sovint tenen també el suport de partits teòricament més d’esquerres i ecologistes.

No sé, doncs, d’on li ve l’optimisme al senyor Serge Latouche que li fa dir que l’actual crisi és una font d’esperança. Jo diria ben al contrari: si fins i tot quan l’evidència dels fets ens demostra la inviabilitat del sistema hi ha un posicionament unànime, sense distinció de dretes i esquerres, i per tant sense alternativa possible, a favor de recuperar el model especulatiu i de creixement que ha entrat en crisi, què podem esperar? Ens queda gaire més marge de creixement a base de destruir l’entorn i de sobreexplotar els recursos existents? Des del Primer Món, es pot continuar gaire més depredant i empobrint el Tercer Món com a font bàsica del nostre creixement? Els nostres polítics (tots) creuen que sí, que encara hi ha una mica més de marge de depredació i de degradació, i ni tan sols es plantegen la possibilitat d’altres vies. D’acord, doncs, amb Serge Latouche, però canviant els temps dels verbs: la crisi no és una oportunitat ni una font d’esperança, però ho hauria pogut ser.

Unitat del nacionalisme espanyol, sense matisos

El Parlament europeu acaba d’aprovar un informe molt crític amb la política urbanística de l’Estat espanyol, amb pràctiques generalitzades d’urbanització massiva, especulació a gran escala i menyspreu pel medi ambient. L’informe, dirigit per la diputada danesa dels Verds Margret Auken, no fa res més que posar sobre el paper el que és una evidència: la destrucció del litoral mediterrani, bàsicament al País Valencià. Lògicament, l’informe ha rebut el suport dels grups mínimament progressistes, tampoc cal que siguin pròpiament d’esquerres, i l’oposició de la dreta més conservadora i, amb ella, el nacionalisme espanyol que representen el PP i el PSOE.

Les diferències ideològiques entre PP i PSOE són mínimes en els temes essencials, política econòmica, urbanística o en la concepció radicalment nacionalista de l’Estat. Tenen, això sí, uns matisos més aviat simbòlics, d’imatge, i poca cosa més. Tots dos defensen el mateix model de creixement suïcida que ha portat a la destrucció del litoral valencià, i que censura ara l’informe de l’eurocambra; tots dos tenen a les seves files una munió d’alcaldes i càrrecs electes implicats en trames urbanístiques, però que no són als tribunals per haver actuat en contra de les línies generals dels partits, sinó perquè ni tan sols van prendre les precaucions necessàries que justificar l’especulació desaforada; tots dos s’han posat d’acord al País Basc per tal de fer un front nacionalista espanyol, en minoria a la societat basca, i per imposar les seves tesis en contra de la voluntat majoritària.

Entre els abusos generalitzats que denuncia l’informe Auken i els casos que arriben als tribunals hi ha una barrera molt prima. Els casos de corrupció urbanística que es posen en mans de la Justícia són només aquells que la matusseria i l’exagerada imprudència dels seus executors han fet inevitable la intervenció d’una administració predisposada a fer la vista grossa. Els populars ho tenen molt fàcil, després de veure rebutjada l’altre dia la seva proposta de censurar la política lingüística catalana, de defensar que aquest Parlament europeu té un valor molt més simbòlic que real: les seves decisions no són d’obligat compliment, i amb la complicitat del PSOE podran continuar amb el seu model d’Estat i de creixement econòmic basat en l’especulació i la destrucció del territori.

Visc(de) Barcelona

L’Ajuntament de Barcelona s’emporta la palma pel que fa a malversació de fons públics en publicitat institucional sense cap més objectiu que el de promocionar-ne el Partit. Aquesta és una temptació que tenen i han tingut totes les administracions: simular una campanya d’interès general quan en realitat l’únic que es pretén promocionar és l’equip de govern que la impulsa. Era una pràctica habitual en el Govern de la Generalitat a l’època de Jordi Pujol i ho ha continuat essent en els successius Governs tripartits. Però el cas de l’Ajuntament de Barcelona ja passa de taca d’oli. En aquesta ocasió, fins i tot el CAC ha hagut d’intervenir-hi per suspendre l’emissió de la darrera campanya municipal.

Qualsevol que faci un repàs de les campanyes institucionals de l’Ajuntament de Barcelona podrà constatar com s’han dilapidat els diners públics en costosíssimes campanyes publicitàries que de forma escandalosa no anunciaven res, o anunciaven un producte que ja es repartia gratuïtament a totes les llars barcelonines. Jo poso en dubte l’eficàcia de determinades campanyes que tenen l’objectiu de donar un cert missatge cívic. Però quan es té el desvergonyiment de prescindir fins i tot d’una mínima excusa per a emetre la publicitat, aleshores entenc que hem sobrepassat el límit del que ja es pot considerar com a malversació de fons públics o apropiació indeguda. Recordem campanyes com “Tu mous Barcelona”, “Posa’t Guapa” o “Barcelona Batega”, similars a les de la Generalitat amb el seu “Som-hi”, “La Generalitat amb les famílies”, o aquesta darrera sobre la valoració dels mestres, que no té altre objectiu que salvar la imatge d’un Conseller que no se’n surt.

Recordo que anys enrere, en època convergent, personalment vaig enviar un escrit de protesta per aquestes pràctiques fraudulentes i de malversació de recursos, al Síndic de Greuges. La resposta que em van enviar aleshores era que les administracions “administren” com volen els seus pressupostos. I es van quedar tan amples. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona es permeten, a més, de transgredir els límits pressupostaris que ells mateixos s’han imposat, i tampoc passa res. Ja era hora que algú intervingués per frenar aquest escàndol de la falsa publicitat institucional. Però no n’hi ha prou amb què el CAC prohibeixi l’emissió de la darrera campanya de l’Ajuntament de Barcelona. Entenc que el Síndic de Greuges hauria d’haver intervingut de fa temps, i la Fiscalia també. Perquè no es tracta només d’una pràctica políticament incorrecta, ni d’una immoralitat pel fet de malbaratar els recursos en època de crisi, sinó senzillament d’un delicte de malversació.

La impostura del Partit Popular

Finalment, el Parlament Europeu ha frenat l’intent del Partit Popular de censurar la política lingüística de Catalunya. Tot i que en la Comissió de Cultura havien aconseguit fer colar un text que recriminava la immersió lingüística i propugnava un sistema segregacionista, a l’hora de presentar-ho al Ple de la Cambra europea, la unitat dels eurodiputats catalans ha reconduït la situació. En cas que hagués prosperat la proposta del PP haurien fet valdre la força moral del Parlament europeu, encara que les seves decisions no siguin vinculants; però com que no ha estat així, minimitzaran el text aprovat ahir i continuaran amb la seva dèria d’apuntar cap a l’eliminació de la llengua catalana.

Els seus mitjans de comunicació, tipus Mundo o ABC, que van posar en portada a grans titulars l’aprovació de la moció de la comissió de Cultura que censurava la immersió lingüística, ara que s’ha aprovat al Ple de cambra ho silenciaran o ho posaran en lletra petita a les pàgines interiors. La seva honestedat i professionalitat no dóna per més. Però és la mateixa manca d’honestedat del conjunt del Partit Popular. Perquè no es tracta que a Espanya o al Parlament europeu hi hagi diferents formes d’entendre el concepte de llengua d’integració, el multilingüisme, o el respecte per la llengua materna, sinó que hi ha una simple, indigna i perversa intencionalitat d’esborrar del mapa les llengües que no formen part de la seva concepció imperial.

El Partit Popular no és pas menys partidari de la immersió lingüística que ERC, posem per cas. És la immersió lingüística que practiquen arreu de l’Estat, prescindint de la llengua materna de cadascú; i si no que ho diguin a la gent de la Franja. Allà, a més, acaben de reblar el clau de la perversió: argumenten que ells només defensen el dret a escollir la llengua d’escolarització, si aquesta és oficial, com si el fet de tenir caràcter oficial una llengua ja resolgués els hipotètics problemes que segons ells comporta la immersió lingüística. Però tot seguit es neguen a reconèixer l’oficialitat de la llengua catalana a la Franja on és parlada per una immensa majoria. I al País Valencià, on s’estan sortint amb seva d’anar reduint l’ús de la llengua pròpia i anar imposant l’ús del castellà, resulta que en contra dels seus teòrics principis neguen als pares el dret a poder escollir la llengua d’escolarització per la via d’ofertar moltes menys places de les que els pares reclamen.

No és una qüestió d’ideologies, de visions educatives, ni tan sols de nacionalismes confrontats, sinó de simple deshonestedat i indignitat.

Xifres irreals i irresponsables

Repassant l’hemeroteca hom ha d’anar amb compte perquè fàcilment ens podem perdre i confondre un article escrit ahir amb un altre escrit mig any enrere. Les crides a la unitat dels partits polítics catalans, i les acusacions creuades per fer-la impossible, es repeteixen constantment; una frase d’ahir de Joan Ridao reclamant al PSC que es posicioni entre la seva fidelitat envers el PSOE o envers Catalunya és idèntica a una altra que va fer el mes de setembre, o a la que ha fet moltes vegades l’Artur Mas; els terminis i la possibilitat del no acord també han estat reiterats en els mateixes termes des de fa molts mesos. Llegint un article de premsa o unes declaracions sobre finançament, hi ha dues maneres de saber si és un escrit actual o de fa mig any: mirant la data, o mirant les xifres que s’hi remenen.

El mes de setembre, segons fonts periodístiques que llavors ningú va desmentir, el Govern de la Generalitat posava com a llistó la xifra de 3.500 milions, com a resultat d’aplicació de l’Estatut, mentre que el Ministre Solbes n’oferia 1.750 milions. I més tard, els partits catalans s’escandalitzaven perquè el Ministeri posava sobre la taula la ridícula xifra de 12.000 milions per a tot l’Estat, de la qual difícilment en podien sortir els 3.500 que es reclamaven per a Catalunya. Però això era a la tardor passada. I llavors, jo mateix vaig cometre la imprudència d’imaginar que entre les propostes d’uns i altres, al final ens podíem quedar amb una xifra intermèdia, a l’entorn dels 2.500. I més d’un em va fer notar el meu tarannà derrotista, per no creure que la capacitat negociadora del Govern de la Generalitat no pogués assolir una xifra més propera a les aspiracions catalanes.

Ha passat mig any, i la negociació ha anat fent el seu curs. Hi deu haver hagut els seus estira i arronsa; però tot sembla indicar que el concepte d’”estira i arronsa” no s’ha aplicar en el sentit que tan aviat eren uns com els altres els qui estiraven, sinó en el sentit que cada vegada eren uns els qui estiraven i uns altres els qui s’arronsaven. Allò de “a cada bugada es perd un llençol”. Perquè ara resulta que el Ministre Solbes, quan afirma que ja només queden uns serrels per acabar de negociar (el serrell irrellevant deu ser Catalunya), d’aquells 12.000 milions que posava sobre la taula, ja només n’hi posa 9.000, i el Conseller Huguet ahir mateix donava per bona, com a xifra mínima, la dels 12.000 milions. CiU, que alegrement des de l’oposició es podia permetre certes frivolitats, havia arribar a posar el llistó en els 5.400 milions, i en canvi ara ja es conformaria amb els 3.500. Però resulta que aquestes 3.500 que exigeix ara CiU, i que són els que demanava el Govern de la Generalitat el mes de setembre, ara són considerats pel mateix Govern com una xifra irreal i una temeritat irresponsable.

Si s’allarga gaire més temps aquesta negociació, acabarem posant-hi diners de la butxaca.

Des de Palau es perd el món de vista

Temps enrere, vaig fer-me ressò que la Federació catalana d’ONGs pel desenvolupament havia fer una valoració molt crítica amb la política de cooperació de la Generalitat. No entrava tant en el fons de la qüestió com en el fet que sorprenia que hi hagués una visió tan unànime sobre la gestió del Govern en aquesta àrea. I ja aleshores va ser el mateix David Minoves, director general de cooperació al desenvolupament i acció humanitària, qui em va respondre ale·legant la magnífica tasca que, segons ell i en contra del criteri general de les entitats que hi treballen, estava fent la Generalitat. Tothom pot tenir els seus arguments, però és evident que la tasca del dia a dia pot fer perdre la visió global i la perspectiva. Això mateix està passant ara amb el Departament de Medi Ambient.

Que prop de 170 entitats ecologistes catalanes es manifestin per protestar contra la política ambiental de la Generalitat deu ser indicatiu d’alguna cosa. De ben segur que el Conseller Francesc Baltasar es deu posar les mans al cap, incrèdul i perplex: amb tot el que estem arribant a fer, com poden acusar-nos d’inacció o d’inoperància precisament les entitats ecologistes? deu pensar. I està clar que damunt la taula del Conseller hi deu haver un munt de projectes i d’actuacions empreses raonablement ben orientades, de manera que si se li demana que faci balanç podrà presentar un bon reguitzell d’iniciatives, i fins i tot podrà dir aquella frase ja típica i tòpica de l’actual administració catalana: “S’ha fet molt més que no s’havia fet en 23 anys de governs convergents”.

Però alguna cosa no deu funcionar del tot quan en el manifest d’aquestes entitats, que representen amplíssimament els moviments ecologistes del país, s’hi parla de les polítiques erràtiques dels darrers vuit anys, sense fer cap distinció entre l’època dels governs convergents i la dels governs ecosocialistes. I un dels seus representants, Joan Vàzquez de la Federació d’Ecologistes de Catalunya, reblava el clau afirmant que no és que critiquin la política ambiental de la Generalitat, sinó que no n’hi ha. Per Minoves, no és que la Generalitat no estigués portant una correcta política de Cooperació, sinó que les entitats i la gent del país que treballa en aquest sector estava mal informada; i el mateix deu dir ara el Conseller Baltasar. Tot, menys admetre el que salta a la vista: tenim un “govern d’esquerres” que està defraudant les expectatives que l’esquerra del país hi havia dipositat.

Demagògies en temps de crisi

Les polítiques per a fer front a la crisi no són fàcils ni infalibles. Amb tot, hi ha arreu del món occidental un criteri unànime sobre les línies generals a seguir, amb matisos gaire bé inapreciables entre els governs de dretes i els d’esquerres. Reunits els caps d’Estat o de Govern en el Consell Europeu han pogut fer un front comú davant la propera cimera del G-20. Divergeixen amb els Estats Units en la intensitat amb què cal continuar donant incentius a les grans empreses, però poca cosa més. I en contraposició a aquestes polítiques que en general aposten per retornar a la situació d’abans de l’inici de la crisi, sense tocar en absolut els fonaments del sistema que l’ha generada, apareixen les clàssiques veus “oportunistes i demagògiques”.

Una “demagògia” que pretén basar-se en la realitat objectiva dels fets: a casa nostra els qui pagaran la crisi seran els treballadors; en el context mundial, els qui més la pateixen són els països menys desenvolupats; els índex de fam i de pobresa al Tercer Món s’incrementen de manera alarmant; algunes fonts xifren en alguns centenars de milers els nens que moriran aquest any com a efecte directe de la crisi econòmica, que per a molts països ja s’havia iniciat uns anys abans amb el que s’anomenava la crisi alimentària, provocada directament des del països rics. Un visió “demagògica” que contrasta amb el “rigor” i la “serenitat” amb què s’aborda la crisi des de la Unió Europea o des dels Estats Units.

El veritable debat no està en veure com afrontaran la crisi aquells països que ja tenien dificultats per a sobreviure en una època d’opulència i d’esplendor econòmica; opulència i esplendor per a alguns, és clar. Sinó estudiar la millor manera per a garantir que les grans multinacionals i els grans centres de poder econòmic i financer puguin retornar a l’època de grans beneficis. Els uns opten per injectar cabassades de diners al sistema financer, perquè diuen que els manca liquiditat després d’un període de pèssima gestió, per la qual premien als seus alts directius amb sucoses primes. D’altres, aboquen els seus esforços i els seus recursos, els dels contribuents, a salvar una sobredimensionada indústria de l’automòbil, símbol de la prosperitat del món occidental, mentre aquesta aprofita l’ocasió per a rebaixar les condicions laborals dels seus treballadors. I encara n’hi ha que, després d’incentivar la bombolla immobiliària, ara intenten salvar el sector reconduint els seus excessos cap a l’obra pública, o reconvertint les promocions invenudes de vivenda lliure en vivenda protegida, amb càrrec als fons públics, està clar. Els economistes del FMI i en general de les grans potències intenten fer la quadratura del cercle: incentivar el consum, per tal que les empreses tornin a tenir grans beneficis, però limitant l’estabilitat laboral, reduint els costos de personal i rebaixant els drets dels treballadors, en un conjunt de mesures que eufemísticament en diuen “millora de la productivitat”.

Cal apuntalar el sistema perquè tot continuï igual que abans. I, per fer-ho, cal estrènyer el cinturó dels més febles. D’aquí les mesures que estan prenent els Governs dels Estats Units i de la Unió Europea; el proteccionisme vetat al Tercer Món és aquí promogut, amb càrrec als fons públics, per salvaguardar la nostra indústria; la mateixa cobdícia que va motivar deslocalitzacions ara pot aconsellar relocalitzacions a conveniència dels països rics; i les ajudes al Tercer Món, com tantes altres despeses “supèrflues” es redueixen dràsticament. Que la FAO alerti que la fam afectarà a més 1.000 milions de persones, o que hi pot haver aquest any 2009 uns quants centenars de milers de nens morts per efecte directe de la crisi, amb les preocupacions que tenen els nostres governs, és pura “demagògia”. I, malgrat tot, jo no puc evitar sentir-me més proper a aquesta “demagògia” que al "rigor" economicista dels nostres governs.

Amb qui ens les estem jugant?

Ja s’ha convertit en un tòpic parlar dels incompliments del senyor Zapatero. Apel·lar a la seva paraula és sinònim d’un brindis al sol. Perquè, ja no es tracta només que les seves promeses i la seva paraula no tinguin cap mena de valor, sinó que fins i tot les lleis, els acords i els compromisos signats, a les seves mans, esdevenen paper mullat. No s’hi valen excuses, doncs. Tothom sap amb quina mena d’individu ens les tenim, i per tant ningú es pot sentir ni enganyat, ni estafat, ni decebut.

Ahir en va donar dues mostres més. La Ministra Carme Chacon anunciava la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo i, intentant donar-hi una explicació coherent, afirmava que en la decisió no hi tenia res a veure el fet que Espanya no reconegués la independència d’aquest país. Poques hores després, el President Zapatero la desmentia dient justament el contrari. Per la seva banda, Joan Saura, probablement amb la intenció de deixar de ser el blanc de totes les ires periodístiques, desvetllava les ridícules xifres que el Govern espanyol havia posat sobre la taula de negociació per al nou finançament. Els companys de coalició, encara que alguns enfadats per l’anticipació de Saura, no podien sinó reafirmar la veracitat de les dades. Però és igual, el Zapatero torna a sortir desmentint que ell hagi autoritzat ningú a donar cap xifra. Tant li fa que hi hagi proves o que tothom coincideixi en donar per certes la proposta del seu Govern, ell es pot desmentir i desautoritzar a sí mateix.

Tramposos, i amb les armes i els diners a la mà, tenim totes les de perdre. Oi més, quan els socialistes catalans ja han anunciat que per damunt de tot, i per més que no sigui mai corresposta, hi ha la seva fidelitat al President espanyol. Ja no és una qüestió de diferències polítiques ni de criteris ideològics, sinó de dignitat i d’indignitat personal. El debat, la negociació, i menys encara l’aliança amb tramposos, farsants i mentiders d’aquesta mena és quimèrica i suïcida.

Entre el cinisme i les obsessions malaltisses

Es considera que hi ha una patologia obsessiva quan un individu s’entesta en una sola qüestió al voltant de la qual organitza tota la seva motivació vital. Des d’aquest punt de vista, es pot dir sense cap mena de dubte que la jerarquia catòlica pateix una greu obsessió malaltissa en relació als temes derivats de la sexualitat. En un món ple d’injustícies, on la riquesa dels uns es construeix a base de la fam i la misèria dels altres, en plena crisi mundial que afecta especialment els països pobres i les classes socials menys afavorides, sembla bastant greu que hi hagi obsessos sexuals predicant pel món el risc de la llibertat. I més tractant-se de la llibertat en un tema tan personal i íntim com és la sexualitat.

Concretament, la visita del Papa Benet XVI al continent africà és si més no escandalosa. Fins fa un cert temps la majoria dels països africans eren pobres però com a mínim tenien recursos naturals, matèries primeres i eren exportadors de productes agrícoles; en canvi, l’enginyeria econòmica del primer món, amb la intervenció del FMI i el paper decisiu dels EUA, la UE i la Xina, els ha convertit en importadors nets també de productes agrícoles, sense possibilitat de beneficiar-se dels seus recursos naturals. Resulta insòlit, doncs, que en aquest context, Benet XVI els vagi a parlar de com han d’entendre el sexe, el matrimoni i altres galindaines. Però ja no es pot qualificar d’insòlit sinó de vergonyós, cínic i insultant que en uns països prou castigats, a més, per la SIDA els vagi a predicar sobre la pecaminositat del preservatiu. Aquesta mateixa Església, que a Europa camina sempre unes passes o uns segles enrere de la societat, no hi gosaria fer una campanya contra el preservatiu, i per tant en contra d’una mesura de prevenció tan bàsica i de reconeguda eficàcia per la comunitat científica. Aquí no gosaria; però allà, pobrets, potser encara s’ho empassaran.

La irresponsabilitat d’aquest individu pot incrementar el nombre d’infectats pel virus de la SIDA. Però a ell aquest és un tema que l’importa ben poc, obsessionat com està en reprimir els instints naturals de les persones. Allà, poden predicar-los la desprotecció enfront d’una malaltia que cada any comporta moltes vides humanes; aquí, hipòcritament, simulen escandalitzar-se per una llei de l’avortament, fins i tot quan es vol despenalitzar aquesta pràctica si està en risc la vida o la salut de la mare. El concepte de respecte a la vida, l’Església també l’aplica diferent segons si es tracta d’Europa o del continent africà. És el cinisme en estat pur.