Res a amagar d’aquell 23-F?

Aquests dies, els mitjans de comunicació s’han dedicar a rememorar aquell 23 de febrer de 1981, quan un escamot de Guàrdies civils van segrestar el Parlament espanyol. Amb cares tan somrients com hipòcrites les màximes autoritats de l’Estat commemoraven aquest trentè aniversari que ells anomenaven d’”intent fallit”. Fins i tot van tenir el desvergonyiment de dir que ja no hi havia res a amagar sobre el que va passar aquell dia. I jo diria que “de la missa no en sabem ni la meitat”.

A mitja tarda es produí la irrupció de l’escamot liderat pel coronel Tejero, i fins molt entrada la nit no es van pronunciar la majoria dels estaments i institucions clau de l’Estat. És absolutament impensable que un coronel emprengués aquella acció pel seu compte sense saber que tenia el suport de la cúpula militar; una gent que es caracteritza pel seu rigorós sentit de l’obediència estricta no hauria fet mai una acció d’aquesta envergadura sense que tingués indicacions expresses dels seus superiors. Bona prova és que els capitans generals i la cúpula militar o bé van saber de seguida que havien de sortir amb els tancs al carrer per a secundar la iniciativa, com va passar a València, o bé van romandre passius negligint obertament la seva obligació de sortir en defensa de la legalitat vigent i en contra d’una sublevació que era clarament un acte de sedició. Com a mínim, els espanyols haurien de concloure que tenien un exèrcit que no preveia que haguessin d’intervenir en cas d’una acció terrorista que pretenia capgirar tot l’ordenament jurídic. Ja és impensable, també, que es pogués fer tota aquella acció sense que en sabessin res ni els serveis secrets ni els d’informació interna dels cossos de seguretat; la seva inoperància i incapacitat seria excessiva. Però, és que el Rei no va sortir fins a la matinada, després d’haver consultat amb les diferents capitanies generals, quan la seva obligació hauria estat sortir immediatament no només per a dir quina era la seva posició, sinó per a, com a Capità general dels exèrcits, desautoritzar immediatament els sublevats i cridar el conjunt de l’exèrcit a prendre posicions al costat de la legalitat vigent. Res d’això no va fer, sinó que va anar negociant i temptejant la situació, no fos cas que es posicionés del bàndol perdedor, fins que va veure que li convenia més, encara que fos a misses dites, desmarcar-se dels sediciosos. Tret de Jordi Pujol, poques van ser les institucions i els polítics de primera fila que van sortir amb una posició inequívoca; la majoria van guardar la roba i no es van mullar fins que van veure de quin cantó es decantava la balança. Molt de compte també amb Europa, que hauria mirat com a simple espectador una acció terrorista d’aquesta magnitud, com hem vist que ha fet també en la majoria de conflictes internacionals on es respecta i s’apuntala el dictador fins que veuen que té perduda la batalla.

Si fos cert que no hi havia implicació més o menys directa de la cúpula militar, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, dels serveis secrets, de la monarquia i de bona part de les institucions de l’Estat, hauríem de concloure que la seva actuació va ser absolutament negligent, covarda i d’una inutilitat total, ja que no van posicionar-se obertament en defensa de la democràcia i de la legalitat vigent fins que, entre passadissos, van tenir clar que l’operació no seria reeixida. És a dir, que van especular amb la possibilitat de mantenir les seves posicions en cas que el cop triomfés. I ja no parlem dels pactes vergonyants que en van seguir després, amb unes condemnes irrisòries i molt restringides, per la magnitud del delicte, i amb l’aplicació posterior de criteris polítics que havien inspirat el cop.

El dia que aquest país vulgui...

Ho deia felip Puig: “El dia que aquest país vulgui posar-se en marxa, el TC no ens aturarà”. I té tota la raó. El dia que el país vulgui no ens aturarà ni el Constitucional ni ningú. El problema és que el Constitucional, i amb ell el conjunt dels poders de l’estat, aturen que el país vulgui posar-se en marxa. Costa de creure que malgrat les garrotades que rebem, en tots els sentits, no trobem mai el moment de dir prou, i de posar-nos en marxa.

I d’això se’n valen els espanyols. Saben que som una colla de cagadubtes, capaços de passar-nos 25 anys dient que si no ens respecten a Espanya potser haurem de fer un pensament, però per més que ens apallissin aquest pensament no arriba mai. En el millor dels casos, els responsables d’haver endormiscat la població des del poder, impedint que es posés en marxa, quan es jubilen recuperen la lucidesa que no van tenir en tota la seva etapa de Govern. Però llavors la seva opinió ja no compta; potser precisament per això ara gosen donar la seva opinió. Rebem bufetades econòmiques a tort i a dret: ens espolien de mala manera, i encara hem de demanar permís per poder-nos endeutar per culpa del que ens han pres; incompleixen l’Estatut i els compromisos contrets, sovint sense ni executar els pressupostos aprovats; ens liquiden el sistema de caixes per tal d’afavorir els bancs, i aquí no tenim esma ni per a piular. Poden permetre’s el luxe d’atemptar contra la llibertat d’expressió, com en el cas de TV3 al País Valencià, saltant-se fins i tot les seves lleis, ja que la Generalitat valenciana no té potestat sancionadora en matèria de telecomunicacions; però és igual, ells saben que poden comprar els jutges perquè dicten a favor seu en el més pur estil Berlusconi, i aquí ajupim el cap i demanem perdó. Poden insultar-nos permanentment, per raó de la llengua, i encara hi ha tribunals que els donen la raó en el seu intent de trencar la convivència i crear situacions de segregació lingüística.

Tenen no només el poder polític i econòmic a les mans, sinó el poder d’impedir als nostres governants de posar-se al capdavant del país en defensa de la seva dignitat. “El dia que aquest país vulgui...”, doncs, ja seria hora senyors de CiU de no posar-hi més pals a la roda, i deixar que aquest poble es posi en marxa. Jo estic convençut que el TC no seria capaç d’aturar-nos, però de moment qui ens atura és el propi govern de la Generalitat.

Rumasa no enganya ningú amb dos dits de seny

S’atribueix la Santiago Rusiñol la frase: “El joc és altament moral. Serveix per arruïnar els idiotes”. Suposo que la frase del pintor i escriptor català podríem fer-la extensiva també al joc de la borsa i de les inversions. Jo tenia un amic, director d’una sucursal bancària, que un dia que em van oferir una inversió aparentment fantàstica em van dir: “si te l’han ofert a tu és que no és tan fantàstica”. Però, com en l’estafa de l’estampeta, el truc està en crear una situació en què la víctima creu haver descobert la gallina dels ous d’or o, pitjor encara, si pensa que serà ell qui enredarà els altres.

La història de la vella i de la nova Rumasa no hauria de sorprendre ningú. Teòricament al “pobre” Ruiz Mateos li van expropiar totes les seves empreses perquè el holding que havia muntat estava en fallida, en un muntatge increïble de crèdits i avals que giraven entorn de les mateixes empreses. I, tot d’una, després d’haver-li expropiat tot, reapareix amb un nou entramat d’empreses com una au Fènix que reneix de les cendres; ell mateix es presentava com l’home emprenedor per excel·lència. L’any passat, justament en plena crisi i desafiant totes les tendències econòmiques i empresarials del moment, va fer una intensíssima campanya per a captar inversors privats, petits o aficionats, fent valer aquesta imatge de l’home “compromès” amb la creació de llocs de traball i amb el futur. L’oferta era atractiva, impressionant, si no fos perquè la llançava el mateix Ruiz Mateos sota el nom de “Nueva Rumasa”. Vaig pensar en una pel·lícula, crec que era de dibuixos animats, en què un desconegut es presenta amb aires de magnat a un poble més aviat abandonat; l’home compra terrenys gaire bé erms per molt poc preu, i al cap de poc simula que ha començat una explotació d’or en les seves terres. El poble, indignat perquè creia que l’home ja sabia abans de comprar els terrenys que aquests amagaven una fortuna, es va revoltar en contra seva, fins que ell, benvolent, compungit i generós al capdavall, els tornà a vendre els seus terrenys a un preu molt més elevat però tanmateix atractiu si en podien extreure l’or. Feta la revenda, l’home desaparegué amb els diners, i els pobres vilatans van poder comprovar que les seves terres eren tan ermes i improductives com sempre.

La campanya de Rumasa devia captar uns quants milions que s’hauran volatitzat en el fangar de les seves empreses, mentre ell podia retirar-ne part del capital que ara es trobaria en paradisos fiscal. D’aquesta manera, quan s’anuncia la situació de fallida, en bona part recaurà sobre les espatlles dels incauts inversors que havien tingut la pretensió de creure haver descobert les gallines d’ous d’or. I és que la sopa d’all ja fa temps que està inventada, i el Ruix Mateos amb la vella o la nova Rumasa no podia enganyar ningú amb dos dits de seny.

Primàries: exercici democràtic?

Els socialistes han fet les seves eleccions primàries per a escollir el candidat a l’alcaldia de Barcelona. Els raonaments socialistes, així com les versions donades des de l’oposició, sonen a disc ratllat. Cadascú, quan s’hi troba, procura donar-hi tot el valor positiu possible, alhora que es blasma la mateixa situació quan es tracta de l’adversari. Ni és un model de democràcia interna, per tant desitjable sempre, ni té per què ser sinònim de desgavell. O, en tot cas, ho seria sempre: quan s’hi troben els uns i quan s’hi troben els altres.

Els socialistes barcelonins s’han esforçat en presentar aquestes eleccions primàries com un procés que entra dins de la més absoluta normalitat, afegint-hi Jordi Hereu que “enfortirà el projecte del PSC”. Siguem seriosos: no hi ha cap partit que vulgui celebrar eleccions primàries, com no n’hi ha cap que vulgui celebrar eleccions internes per decidir qui n’ha de portar la direcció. Tothom prefereix que els candidats surtin per aclamació, perquè indica que el seu lideratge és indiscutible. Rara vegada, jo no en conec cap cas, es disputen dues opcions sense que al darrere no hi hagi una certa tensió per diferències ideològiques o d’estratègia, sense que les opcions enfrontades no representin corrents interns en pugna pel control del partit, o sense que siguin el resultat d’ambicions personals que es prioritzen a l’interès general. Naturalment que, donat el cas, la predisposició a celebrar unes eleccions internes és un indicador que al si del partit es mantenen encara unes certes formes democràtiques; a diferència d’aquelles formacions en què des de la cúpula ja es nomenen a dit els candidats o els càrrecs directius.

No és cap drama, doncs, que els socialistes hagin hagut d’optar per aquesta via, com no ho va ser que Esquerra, ara fa dos anys, hagués d’obrir un procés electoral intern. Però sí que és revelador d’un malestar intern que, passades les eleccions si es compleixen tots els pronòstics, tothom admetrà que ha estat un factor determinant de la derrota. Al capdavall, hom pot fer-ne la lectura que els socialistes ens presentaran un candidat que ni tan sols és vist com a idoni per un sector important del PSC. A Esquerra, per exemple, no es va voler admetre el desastre que va representar anar a aquell congrés amb quatre corrents interns enfrontats, fins que va caure el cataclisme electoral; fins aleshores, com han fet ara els socialistes, també se’n penjaven medalles elogiant el procés com a modèlic i exemple democràtic.

Malbaratadors de somnis

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Fa més de tres anys que el Col·lectiu Joan Creixell va publicar una crida a ERC per tal que, amb les disputes internes que estava vivint, no malbaratessin el somni de molta gent. I el van malbaratar. L’estiu passat, alguns van fer una nova crida, en el mateix sentit, perquè les pugnes entre Solidaritat i Reagrupament no malbaratessin el somni dels qui havien sortit desencantats del partit republicà. I el van malbaratar. Sense deixar de banda una Esquerra que algun moment o altre esperem que recuperi el rumb que no havia d’haver deixat mai, Solidaritat és el somni i la punta de llança per a molts. Fins quan?

Recordo que en el procés de formació i en el període de pre campanya electoral, quan algú advertia del risc de certs personalismes i de certs tarannàs a la cúpula de SI, molts deien: “tant li fa, ara el que necessitem és un lideratge que ens porti decididament cap a la llibertat”. Com al nou Govern de la Generalitat, podríem donar-los els cent dies de gràcia, i els que calgui. Però hi ha molta gent que té moltes esperances posades en aquesta nova formació i comença a tremolar només de pensar que es puguin reproduir els mateixos tics, els mateixos errors i el mateix malbaratament de somnis.

El resultat electoral de SI va ser molt justet, molt inferior a l’esperat i al desitjat. I és que venien d’una altra lluita fratricida. Havent-se quedat a les portes de formar grup parlamentari propi, tothom està molt a l’aguait del que pugui fer el partit de Joan Laporta: els uns per les esperances qui hi tenen dipositades, i els altres per tirar-se’ls al damunt a la més petita relliscada. Es miraran amb lupa qualsevol pas o qualsevol mal pas, i no n’hi perdonaran ni una; tant els espanyols que podrien veure-hi el germen d’una amenaça certa, com els qui des de posicions similars poden estar ressentits per l’espai que els han cobert. N’han de ser conscients els dirigents de Solidaritat.

Els primers passos a la cambra catalana, val a dir-ho, semblen prou positius. D’acord amb les seves promeses, i malgrat saber que no tenen la força suficient per a tirar-les endavant, han fet les primeres propostes formals: la proposició de llei per la independència, la de les consultes per via no referendària... La imatge que estan donant pel que fa a l’activitat parlamentària, de moment, és molt satisfactòria.

Però comencen a aparèixer les primeres ombres de dubte, les primeres tensions. Sembla molt poc coherent que un López Tena amenaci d’anar al Tribunal Constitucional espanyol si considera que a la Cambra catalana no es respecten els seus drets, per més raó que tingui. Estem caient en el mateix parany de crear falses expectatives pel que fa a la formació de coalicions electorals, que si no culminen amb èxit tindran un regust de derrota. Jo crec que en aquests moments una coalició entre ERC i SI, almenys a l’Ajuntament de Barcelona, no aporta gaire res, perquè el que té de suma també té de resta del valor afegit que representava SI. Però pitjor que fer la candidatura conjunta o anar les dues formacions per separat, és presentar l’espectacle d’un estira i arronsa tan personalitzat si després ha d’acabar en fracàs.

Més preocupants són encara les ombres que es perfilen a l’interior de la mateixa formació. Es pot estar més o menys a favor d’una rigidesa pel que fa a la incompatibilitat de càrrecs polítics. Ara bé, si els estatuts de Solidaritat preveuen que els diputats no puguin ser alhora candidats o regidors, el que és inadmissible és que es vulgui fer la trampeta de dir que Laporta podria presentar-se no com a candidat de Si sinó del seu teòric partit Democràcia Catalana. Estaríem caient en el mateix joc barroer, que tant hem criticat en els altres partits, de fer-se el vestit a mida de les ambicions personals. On quedaria la credibilitat?

I ja no cal dir que seria preocupant si en el primer Congrés de Solidaritat apareixen les primeres tensions, jocs bruts i travetes per tal de situar-se en els llocs clau de control de la formació. Aquella imatge que es volia vendre d’una actitud absolutament transparent i assembleària, en què qualsevol podia presentar-se com a candidat, s’esfondraria si es reproduïssin les mateixes males arts de sempre, on es prioritza l’interès personal al del col·lectiu.

La democràcia no està en perill; no existeix

La fòbia d’un indesitjable com Francisco Camps contra els valencians no té límits. I dic contra els valencians perquè sembla com si el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià fos un atac a Catalunya i als catalans. A nosaltres ens perjudica només en la part que ens correspon de solidaritat amb el poble valencià, per la repugnància que ens provoquen les actituds feixistoides dels qui tenen por a la llibertat d’expressió. És als valencians a qui afecta de ple, i contra ells van les mesures farcides d’odi del Partit Popular.

Està clar que el partit Popular té la complicitat del PSOE, inclòs el PSC, en aquesta tasca. Quan Montilla era Ministre d’Indústria tenia a la seves mans poder resoldre el tema i es va negar a fer-ho. Els diferents Governs espanyols han mantingut la mateixa actitud d’hostilitat i de menyspreu envers la llengua i la cultura catalana, la de Catalunya, la de les Illes i la del País Valencià. És el preu de formar part d'Espanya. Tant li fa que hi hagi aprovades resolucions parlamentàries, o que s’hagin presentat més de mig milió de signatures en favor de les emissions transfrontereres entre comunitats autònomes; ells, populars i socialistes, s’hi han negat en rodó. Enric Marín, president de la CCMA, deia que la reciprocitat de les emissions de les televisions públiques entre Catalunya i el País Valencià beneficiaria ambdues parts: disposar d’un espai de difusió més ampli implica una revalorització de la publicitat, i faria molt més viable projectes ara costosos com els doblatges de pel·lícules, les retransmissions, etc. Però està clar, Marín ho deia com a argument que hauria de fer veure que seria en benefici de tots que les emissions de TV3 arribessin al País Valencià, i les del Canal 9 a Catalunya; però és que aquesta és precisament la raó fonamental per la qual el Partit Popular no ho vol de cap de les maneres, perquè podria fer viable una televisió valenciana.

La Carta europea de llengües regionals i minoritàries, ratificada per Espanya, i per tant formant part de l’ordenament jurídic espanyol, estableix que no es poden posar traves administratives ni de cap tipus a les emissions radiofòniques i televisives entre comunitats veïnes que tenen una mateixa llengua o similar (els autors de la Carta ja van preveure l’estultícia dels qui volen negar la realitat). Però és igual, a l’Estat espanyol les lleis que no afavoreixen unes determinades opcions polítiques no cal complir-les; i per tant, per més que ACPV digui que té un pla B per a recuperar les emissions, cap jutge els donaria la raó només perquè ho avali la legislació vigent. Com ja ha passat en altres casos, com en el tancament de diaris bascos, els polítics i els jutges que dicten en contra de la llibertat d’expressió i en contra de la mateixa legislació, ja saben que, si els afectats ho recorren a instàncies superiors europees, molt probablement trobaran jutges no corruptes que els donaran la raó; però, per ells, l’objectiu era provocar un mal irreparable, com van fer amb els diaris Egin i Egunkaria, o ara amb les emissions de TV3.

És el règim que tenim. Res a envejar amb el que hi havia a Egipte, el que hi ha a Líbia o a Bahrain, on també celebren curses de Fórmula 1. Només que aquí no tenim ni esma per a rebel·lar-nos.

L’hostilitat del PSOE envers el PSC

Val a dir que la relació que mantenen els socialistes catalans amb els espanyols és ben peculiar. Hi ha un sector que seria partidari d’una major autonomia, i fins tot de diferenciar-se amb un grup parlamentari propi, però que a l’hora de la veritat acaba acceptant la disciplina de partit, la que prové dels seus superior a Madrid. I n’hi ha un altre que fins i tot se sent cofoi de pertànyer al PSOE, essent per a ells molt més important aquesta pertinença de partit que la de la defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya. Ja amb el President Montilla, aquests no s’estaven de votar negativament les propostes que presentava el seu propi President. Bé, de fet, des del seu punt de vista, el “seu” President no era Montilla sinó Zapatero.

Però dic que és peculiar perquè situacions semblants en altres grups o en altres àmbits, la “Casa mare” procuraria si més no aparentar que s’escolta i afavoreix els interessos de la seva delegació. En aquest cas, no. Cada vegada que els socialistes catalans branden una proposta, o defensen una posició, i hi posen com a garant el seu germà gran de Madrid, aquest els respon amb una atzagaiada que sembla feta expressa per a ridiculitzar-los. L’episodi es va repetir diverses vegades en els Governs tripartits i ara continuen amb la mateixa tònica. Només falta que un dirigent del PSC acusi els convergents d’exagerar i crear alarmisme amb les dades econòmiques de la Generalitat, perquè surtin des de Madrid per posicionar-se al costat de l’Artur Mas tot deixant-los en ridícul. Quan els socialistes catalans feien gala del seu ascendent envers els socialistes espanyols, per exemple, per convèncer-los que acceptin un paper determinant a l’aeroport del Prat per a les institucions catalanes, surt l’inefable José Blanco per posar les coses al seu lloc i deixar clar que la Generalitat només hi tindrà un paper minoritari. I el mateix es pot dir del Corredor del Mediterrani que semblava ser defensat per tothom, inclosos els socialistes espanyols convençuts pels seus companys catalans o valencians, fins que apareix el Secretari d’Organització del PSOE, natural de la Franja, per a deixar ben clar que la seva prioritat és una altra.

Certament és molt difícil ser militant convençut del PSC sense que se’t regiri l’estómac. Saben que a Catalunya tenen un adversari que ara sembla que els torna a guanyar la partida, però encara són més conscients que el seu veritable enemic és a Madrid. S’ha de reconeixen que tenen la virtut d’anar sempre amb la veritat per endavant, per més que això els perjudiqui greument a Catalunya. Els socialistes ho tenen això: no admeten que hi pugui haver dubtes sobre l’hostilitat contra Catalunya.

Els espanyols es neguen a parlar anglès?

Vés per on. Ara resulta que el Govern espanyol demana als diputats catalans que els ajudin a defensar el castellà al Parlament europeu. Resulta que en la normativa per al registre de patents a Europa es vol fer que sigui obligatori presentar-ho en francès, en anglès o en alemany. Les persones honestes que argumentaven que no es podien malbaratar recursos en traduccions, de ben segur que estaran d’acord amb aquesta normativa, o és possible que demanin reduir-ho tot a l’anglès, al capdavall una llengua de domini generalitzat en el món de la política i de l’economia. Les llengües, diuen, són simples eines de comunicació; i en aquests àmbits poden entendre’s perfectament en anglès.

Però, no. Quan a les Corts espanyoles algú s’exclamava dient que era innecessari el servei de traducció per tal que tothom pogués expressar-se en la seva llengua, o quan afirmaven altres que amb el castellà com a llengua oficial a les institucions europees ja n’hi ha prou, en realitat estaven mentint de la manera més mesquina. Els polítics del PP i els del PSOE sí que creuen que és important poder-se expressar en la llengua pròpia, i no estan d’acord en què les llengües només siguin eines de comunicació. El que passa és que senten un odi profund contra els qui consideren els seus subordinats sobre els quals exerceixen el dret de conquesta; tenen un sentiment racista prou arrelat com per considerar que el que per ells és un dret per als altres és una gosadia imperdonable; són d’una deshonestedat prou manifesta i mesquina com per a boicotejar les reivindicacions dels altres, essent idèntiques a les seves en unes altres circumstàncies; i tenen a més el cinisme, potser conscients del caràcter mesell i mancat de coratge de molts catalans, de demanar el suport per a la seva causa a aquells la causa dels quals ells han combatut amb ferotgia.

Ja ens podem imaginar quina pot ser la resposta de molts eurodiputats catalans. Alguns es posaran al costat dels qui reclamen per al castellà el mateix que neguen per al català, altres faran el mateix encara que tímidament es lamentaran de la deslleialtat dels espanyols, i m’agradarà veure quants seran capaços de denunciar obertament tanta hipocresia i tanta deshonestedat, i es negaran a donar suport al castellà mentre mantinguin la seva actitud hostil envers la llengua catalana. En el benentès que una cosa seria la lògica declaració d’oficialitat de totes les llengües pròpies de la Unió europea, com a reconeixement i respecte envers els seus parlants, i una altra que en determinades qüestions tècniques se’n limitessin les llengües de treball.

Les frivolitats de Montilla i companyia

Una de les grans virtuts de la proposició de llei per la independència, presentada per Solidaritat, és la de posar en evidència que el plantejament, des d’un punt de vista democràtic, és molt simple: Una proposta presentada per qualsevol grup de la cambra que hauria de rebre el suport de la majoria dels parlamentaris. Si no té aquest suport, passarà com en qualsevol altra proposta, que no tira endavant però que d’alguna manera ha forçat que se’n parlés i que cadascú es posicionés. Amb la diferència que ara tothom s’ha pogut posar les mans al cap i fer una exclamació, que per uns pot ser de pànic, per altres de decepció i encara per uns altres d’esperança.

Només hauria faltat que l’Artur Mas fes el cop de cap i votés afirmativament. Amb una declaració d’aquest tipus feta pel Parlament de Catalunya s’obriria un conflicte de legitimitats: els espanyols argumentarien que s’ha vulnerat la seva legalitat, mentre que des d’aquí podríem dir que democràticament hem emprès el camí de crear la pròpia legalitat en el marc d’una legalitat internacional reconeguda. Amb la consecució de la independència els recursos econòmics de Catalunya farien un salt vertiginós; les picabaralles actuals entre CiU i PSC per dilucidar si les necessitats de tresoreria per aquest any són d’11.000 milions o de 9.000 milions, quedarien en una simple anècdota si tenim en compte que només pel cantó del dèficit fiscal Catalunya deixaria de perdre 22.000 milions anuals.

Montilla ha qualificat la proposició de llei per la independència com una “frivolitat”. El que és realment una frivolitat és l’actitud irresponsable dels socialistes catalans, còmplices de l’espoli que pateix Catalunya, l’espoli que ens ha portat a l’actual endeutament. És una frivolitat discutir si les necessitats de tresoreria per aquests any són 8, de 9 o d’11, quan el fet de mantenir-nos dins d’Espanya ens representa un perjudici que suma el doble. És una tremenda frivolitat, compartida en aquest cas per CiU, pretendre resoldre els problemes econòmics del país sense aturar la via per on s’escolen els nostres recursos.

El sistema de la mentida i l’engany per sistema

No deixa de ser una anècdota, però és il·lustrativa d’una història que es repeteix una i mil vegades. L’entrenador del Girona, Raül Agné, en la roda de premsa posterior al partit, a Osca, va respondre en català a un periodista que se li havia adreçat en aquesta llengua. Immediatament, van sortir les veus de la intolerància que se sentien ferits per una llengua que potser comprenien, però que els resultava odiosa. L’entrenador del Girona va aclarir tot seguit que a la resta de periodistes ja els continuaria responent en castellà, com havia fet fins aleshores. Però no es van avenir a raons, i Raül amb un gest de dignitat que l’honora ve decidir que si no tenia llibertat per a expressar-se donava per acabada la roda de premsa.

Crida l’atenció, però, no només la intolerància i l’odi fet palès pels qui van impedir-li contestar una pregunta en la seva llengua, sinó sobretot la capacitat de capgirar l’argument, a base de mentir i tergiversar els fets. Periodistes sense escrúpols, i d’una nul·la professionalitat, han mentit deliberadament explicant que l’entrenador del Girona es negà a parlar-los en castellà. D’aquesta manera, la persona agredida a qui la xenofòbia radical va impedir expressar-se en la seva llengua es convertia, als ulls de la premsa infame, en un intolerant. És la mateix història que passa amb la llei que hauria d’obligar el doblatge de les pel·lícules també en català, que és venuda com una llei que coarta la llibertat quan en realitat defensa la llibertat del consumidor. I encara més exactament és el que passa amb la normativa de la retolació, venuda falsament per la premsa espanyola com una llei que prohibeix el castellà, i obviant que hi ha unes cinc-centes lleis o normatives espanyoles que obliguen també a utilitzar el castellà. El seu raonament és clar: la imposició del castellà forma part de la normalitat més absoluta, perquè és la llengua oficial de l’Estat, però la pretensió que alguna altra llengua, també oficial en un territori, pretengui equiparar-se-li, ja resulta un imposició inadmissible.

Raül Agné, els ho acabà d’exemplificar recordant-los que no haurien dit res si una part de la seva intervenció s’hagués fet en anglès. El rebuig que va generar entre els periodistes aragonesos no era perquè s’expressés en una altra llengua, o en una llengua que ells desconeguessin, sinó únicament perquè aquesta altra llengua era la catalana.

Bandarres: terrorisme per interès nacional!

Finalment s’ha imposat el seny, a Egipte. De res han servit els darrers gestos desafiants del dictador, ni els suports rebuts per les principals potències internacionals. De la mateixa manera que els serveis d’intel·ligència dels Estats Units i dels països europeus van ser incapaços de preveure els moviments de revolta, tampoc han estat a temps de reaccionar. Afortunadament, el tema se’ls ha escapat de les mans, tot i que potser ara podran controlar mínimament la situació a través dels militars egipcis.

Però tot d’una, els mateixos bandarres que reverenciaven els dictadors, el d’Egipte, el de Tunísia, el d’Algèria, el de Guinea i tants altres, ara tenen la barra de sortir a felicitar el poble egipci. Els dictadors, amb tots els seus crims, les seves corrupcions i la seva repressió, gaudien del favor de les potències occidentals que els facilitaven (i faciliten als que encara es mantenen) tots els mitjans per a reprimir els respectius pobles. No han tingut el mínim escrúpol ni la mínima decència a l’hora de donar suport al terrorisme, al·legant d’una banda l’”interès nacional” i de l’altra la no ingerència en els afers interns dels altres països. Dues excuses absolutament falses: l’interès per a mantenir aquests règims terroristes no és en cap cas “nacional” ni “estatal” sinó de determinades empreses que, amb règims que precisen del suport extern i que s’avenen fàcilment a vendre els recursos naturals en benefici propi. poden obtenir unes condicions immillorables. I no és certa tampoc l’excusa de la no ingerència, perquè fins ara sí que han practicat la ingerència en aquests països, encara que a favor de la violència dels dictadors i en contra dels respectius pobles.

D’altra banda, la justificació de l’”interès nacional”, com la que feia la ministra espanyola d’afers exteriors Trinidad Jiménez en relació al darrer viatge a Guinea Equatorial, tot recolzant el règim terrorista, és absolutament menyspreable. ¿Com poden tenir la barra de posar en dubte noves formacions polítiques basques, per més que condemnin el terrorisme, per si tenen alguna connexió o condescendència amb els etarres, quan ells estan donant suport obertament al terrorisme?. I no pas per uns ideals com podrien fer els de l’entorn d’ETA, sinó per interessos estrictament econòmics. Bandarres!

Reflexió política o claca incondicional

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Carod Rovira ho deia en una entrevista abans-d’ahir: El que farem aquest divendres [abans-d'ahir] és una cosa absolutament insòlita, reunir gent d'un partit polític per reflexionar sobre política. Entenc que això és notícia i que és lògic que cridi l'atenció. Ja sé que se li hauria de dir, i jo li vaig dir públicament en el darrer congrés, que quan ell presidia el partit a Esquerra es feia el mateix que s’acostuma a fer a tot arreu, limitar-se a la justificació permanent més que a la reflexió. Però sí que té raó quan diu que és insòlit que la gent d’un partit es reuneixi, tant se val que sigui físicament o a través dels mitjans, per reflexionar sobre política.

Les estructures dels partits estan muntades per tal que els militants facin el paper de claca dels seus líders. I qui no segueix la norma no surt a la foto. Per això, per als partits resulten incòmodes aquells militants que pretenen mantenir una certa independència de criteri i que, per tant, no s’estan de criticar o censurar allò que no veuen bé. En alguns casos, com va fer el tàndem Puigcercós-Ridao en els darrers anys, prefereixen expulsar-los o forçar-ne la seva sortida, seguint l’adagi popular de “val més pocs i ben avinguts”.

Curiosament, però, quan algú es mostra crític al si del seu partit es pot veure ràpidament elogiat pels militants i dirigents d’altres formacions polítiques que esperarien que ho fes saltar tot pels aires. I no entenen que la mateixa independència de criteri que l’ha portat a ser crític amb els seus també serveixi per a reconèixer-ne els encerts. O no entenguin que, amb la mateixa independència, es pugui criticar després els qui abans es beneficiaven de les seves crítiques.

D’exemples en tenim aquí mateix. Des del nacionalisme, tothom es veia amb cor de carregar contra el tripartit i hi feien pinya en aquest sentit, des de CiU a SI o Rcat. I no els faltava raó per a fer-ho. Però bé, ara és CiU qui té la responsabilitat de governar; i aquella monstruositat comesa pels republicans fent d’escolanets del PSC, incapaços de plantejar avenços seriosos de caire nacional, no veiem que sigui superada pel Govern convergent submís als dictats de Madrid. Però, els qui abans s’esquinçaven les vestidures per la manca de valentia d’Esquerra, ara no entenen que s’apliqui el mateix criteri i la mateixa exigència al Govern de CiU.

A mi mateix, sovint m’és més fàcil parlar críticament amb dirigents i membres de l’actual Govern, que en part i en privat ja accepten les seves limitacions, que en debats a la xarxa on molts dels seus seguidors voldrien veure-ho tot o blanc o negre. O ets d’Esquerra o ets contrari a Esquerra; o ets de Solidaritat o n’ets enemic; o ets convergent o hi ets hostil... Doncs, no. Puc entendre les dificultats que pot tenir ara el Govern de l’Artur Mas, com podia entendre les que tenia el Carod en el seu moment; però censuro igualment la seva manca de valentia si, quan tenen el poder per a fer-ho, no són capaços de liderar la voluntat del poble de Catalunya d’avançar decididament cap a la seva llibertat. I elogiaré o donaré suport, com feia llavors, a totes aquelles iniciatives que em sembli que van en la bona direcció.

En aquest sentit, celebro que CiU hagi tingut la valentia d’admetre a tràmit, si més no, la proposició de Llei per la independència presentada per SI, com celebro que també hagi estat aplaudida per Esquerra. No cal dir que lamento i censuro, però, que després de fer el gest simplement democràtic d’admetre-la a tràmit no siguin capaços de donar-hi suport.

La reflexió política no pot consistir com voldrien alguns en una crítica unidireccional en funció dels interessos d’un o altre partit, encara que sigui el meu. Vol dir entendre què és el que objectivament ens fa avançar com a poble i aplegar-nos-hi tots, al marge de les militàncies de cadascú.

Ridao, successor de si mateix

Després del desastre electoral, van aparèixer veus crítiques al si d’Esquerra, algunes que ja ho veníem sent des d’uns quants anys enrere i d’altres que s’hi afegien ara potser per salvar-se de la crema. Però tot seguit els qui ens havien guiat fins al fracàs més estrepitós, cridaven a l’ordre a tots els dirigents, la majoria dels quals els deu el seu càrrec o la seva posició al si del partit. L’excusa era clara: tenint unes eleccions municipals a pocs mesos vista no podíem arrossegar el partit a una discussió interna pel liderat, que podria provocar que l’hecatombe del Parlament es repetís als ajuntaments. I, per tant, imposaven que s’aparqués la qüestió i que aboquéssim tots els esforços en les eleccions municipals, que podien representar un punt d'inflexió en la imparable davallada electoral dels darrers anys.

Probablement, més que pensar en no destorbar el procés electoral del mes de maig, hi havia la intenció d’intentar aprofitar-se de la feina feta als municipis; perquè si es treu un resultat acceptable, ells també se’n puguin apuntar una part del mèrit. I de passada, fer-nos oblidar d’on ens havien portar amb la seva erràtica gestió. Amb tot, molts vam aparcar el tema del lideratge del partit, tot i considerar que era inadmissible que continuessin els qui ens havien portat fins aquí. Això havia de ser a la tardor, quan es celebraria el Congrés. Però heus aquí que ja hi ha qui no perd el temps: Joan Ridao, un dels qui amb més contundència havia advertit que ara no era el moment de passar comptes, es postula ell mateix per a succeir-se; potser passant de Secretari General a President. Com si ell baixés de l’hort i no hagués estat un dels principals causants de la pèrdua de confiança de l’electorat independentista que ha patit Esquerra. I tot seguit s’anuncia la presentació del document o full de ruta per al partit elaborat per Joan Manuel Tresserras, per encàrrec de Joan Puigcercós. I tot plegat, ara, a tres mesos de les eleccions i contravenint les indicacions que ells mateixos havien donat, per no despertar un debat intern que s’havia d’ajornar fins a la tardor.

Com deia abans-d’ahir Josep Lluís Carod Rovira, és “una cosa absolutament insòlita, que gent d'un partit polític es reuneixi per a reflexionar sobre política”. I a Esquerra continuem amanint-nos les receptes i elaborant unes anàlisis fetes a mida perquè el resultat sigui el que ja s’havia decidit prèviament. I si la realitat va per un altre cantó, és la realitat la que s’equivoca i no pas els nostres dirigents. No és que Ridao faci una reflexió sobre els errors comesos i les responsabilitats de cadascú, ni que cregui que calgui fer aquesta reflexió globalment al si del partit, sinó que és qüestió d’amanir-s’ho entre ells: 'Si ell (Puigcercós) pensa que sóc la persona idònia, per responsabilitat no me n'apartaré'.

300 morts? No res, eren musulmans

Tot i el desafiament de darrera hora, quan tothom esperava l'anunci de la seva retirada, el dictador Mubarak pot estar vivint els darrers com a President d'Egipte. Les diplomàcies europea i nord americana, incapaces de detectar els moviments de revolta, tant de Tunísia com d’Egipte, també han estat incapaces de salvar els seus fidels aliats. Vint dies enrere, encara deien que el règim de Mubarak era prou estable; després van haver d’admetre que Mubarak hauria de fer reformes si no volia que se li escapés el poder de les mans; uns dies després ja havien de donar per fet que Mubarak no podria continuar al poder, però defensaven la tesi que calia que continués fins al setembre per a preparar una “transició ordenada”; però finalment, és més que probable que ni això poguin aconseguir.

Europa, i especialment França, haurà perdut dos socis, amics i aliats. Des d’aquí, els governs no tenien cap mena d’escrúpol a l’hora de donar suport al terrorisme, de facilitar-li les armes, l’equipament i l’ensinistrament necessari per a reprimir els qui pretenien reclamar un mínim de llibertat, de democràcia i de respecte pels drets humans. I és que Europa i els Estats Units han estat sempre la gran font i puntal imprescindible per a sostenir els règims terroristes d’arreu del món. I han imposat una curiosa tesi, que les diferents administracions de Justícia s’han fet seva, segons la qual un grup terrorista deixa de ser-ho quan reporta sucosos beneficis; els qui mantenen l’etiqueta oficial de terroristes no són els qui més maten ni més terroritzen sinó els qui utilitzant les mateixes males arts ho fan fora del seu control, i sense que el món occidental se’n pugui beneficiar.

L’escàndol dels ministres francesos que es beneficiaven fins i tot personalment d’aquests règims que tenien tot el suport oficial de França no són sinó l’anècdota i la mostra de la impudícia amb què han actuat aquests governants. La gravetat dels fets, doncs, no rau en què un Mubarak agraït pel fet que les potències europees li permetessin enriquir-se a costa del seu propi poble fes un favor personal al ministre, sinó en què cínicament aquests governants hagin pogut donar suport al terrorisme, sense que cap jutge apliqui el mateix criteri que s’aplica contra terroristes menors. Total, pensen, els 300 morts d’aquests dies a Egipte són tots egipcis, àrabs i segurament musulmans.

Justícia putrefacta

El Tribunal Suprem va anul·lar el judici contra l’ex dirigent de Batasuna Arnaldo Otegi, en què va ser condemnat a dos anys de presó, per considerar que la jutgessa va exterioritzar prejudicis sobre la culpabilitat de l’acusat. Una resolució insòlita, aquesta del Tribunal Suprem, perquè aquesta actitud manifesta dels jutges en contra de la ideologia abertzale és la norma. Hi ha moltes sentències en què es considera càrrec d’acusació el fet de defensar l’opció independentista, per exemple. De tota manera, en aquest cas, el Tribunal Suprem, si considera que hi va haver prejudicis de la jutgessa, hauria de sancionar o obrir un expedient sancionador o penal contra ella, per prevaricació.

Però això ja seria demanar massa. La jutgessa, acostumada a què es faci norma de l’actitud manifestament hostil contra determinada ideologia a partir de la qual es poden imposar penes que en cap cas s’imposarien per les mateixes accions fetes per persones d’altres ideologies, va tenir el desvergonyiment de dir-li a la cara que no calia que respongués perquè ella ja sabia què pensava Otegi. És la mateixa Justícia que no persegueix en absolut l’apologia al terrorisme, les amenaces ni la incitació a la violència, quan provenen de grups de l’extrema dreta. La prevaricació és norma de la casa. En molts casos, com va passar amb el tancament dels diaris Egin o Egunkaria, ja sabien que la seva era una sentència injusta i contrària a la llei, i que per tant perdrien el recurs que els afectats van presentar al Tribunal d’Estrasburg; però per ells era igual, perquè l’objectiu era tancar dos mitjans de comunicació escrits en euskera i d’una ideologia molt diferent a la seva. I, com pot passar ara amb l’Otegi, quan finalment a Europa van donar la raó als diaris bascos, el mal ja estava fet i era irreparable.

Ara ens podem tornar a trobar amb un fet semblant. Des del PP al PSOE, passant per les sentències dels mateixos tribunals, s’havia afirmat sempre que si s’il·legalitzaven determinades formacions polítiques era perquè no condemnaven explícitament la violència d’ETA (s’entén que les altres violències no solament no s’han de condemnar sinó que es poden elogiar o donar-hi suport). Quan apareix una nova formació política, ningú li demana que condemni explícitament la violència, ni cap fiscal inicia investigacions per veure si hi troba indicis de tenir alguna vinculació sospitosa, a no ser que sigui una nova formació política abertzale. I ja hi ha qui ha amenaçat de promoure la no legalització del nou partit de l’esquerra basca, SORTU, per més que compleixi tots els requisits legals. Les lleis poden dir el que vulguin, però si no volen que una determinada ideologia torni a dominar la política basca, hauran de buscar algun jutge corrupte que per un bon preu es burli de la pròpia llei, i apliqui el que políticament convé als de la seva corda.

Ni el dret a decidir si poden decidir parlar-ne?

Els partits demòcrates han acceptat la tramitació de la proposta de Llei per la Independència presentada per Solidaritat. Aquesta primera votació a la cambra catalana no pressuposa res més que acceptar que es pugui parlar i debatre lliurement d’un tema, tant si després si ha de donar el vist-i-plau com no. La Mesa del Parlament no entra, no és la seva funció, en el contingut de la proposta, sinó que es limita a constatar que compleixi els aspectes formals de tota proposició de llei.

Els nacionalistes espanyols, està clar, s’han escandalitzat perquè no conceben la democràcia com un marc de convivència on les persones, lliures, puguin expressar les seves opinions i presentar les seves propostes. I acostumats com estan a fer frases aberrants, ja han manifestat que plantejar una qüestió com aquesta, pretendre que els diputats puguin parlar d’un tema fonamental per al futur i el benestar dels ciutadans de Catalunya, i encara més que pugui posar-se a votació, és inacceptable “democràticament”. Una mica de lògica si que la té el seu raonament: si acceptem que els nostres recursos seguin gestionats a Madrid, i que se’n quedin una bona part, per què ara hem de pretendre decidir sobre nosaltres mateixos! Si els catalans no som ningú per a decidir quins dels nostres diners són per a nosaltres i quins se’ls han de repartir ells, tampoc devem ser ningú per a decidir quin futur volem. L’extrema dreta ha anat més enllà i ha titllat de colpista la votació de la Mesa. Difícilment una persona amb les facultats mentals no pertorbades pot arribar a dir tantes ximpleries.

Ja sabem que finalment CiU hi votarà en contra, però com a mínim ha tingut la decència d’acceptar democràticament el debat; perquè el debat és al carrer. Els mateixos que prohibeixin a una part de la població basca expressar-se a les urnes, perquè saben que és l’única forma de guanyar-hi les eleccions, són els qui aquí també voldrien que els qui tenen unes propostes polítiques que no s’ajusten a les seves, tampoc puguin expressar-se.

Que s’expliquin millor

Ahir s’havia d’iniciar el procés d’eliminació de la limitació de velocitat als 80 km/h, a les entrades de Barcelona. Era una promesa electoral i CiU estava disposat a complir-la. Ja és curiós, i significatiu, que CiU hagi posat èmfasi en aquest punt del seu programa que, al costat de les grans decisions econòmiques i de les decisions polítiques que caldria prendre per a fer front a les envestides del nacionalisme espanyol, no deixa de ser una menudalla anecdòtica. Probablement, el més sensat hauria estat un procés de flexibilització més gradual i discret, en lloc de presentar-ho a bombo a plateret amb tot el risc que comporta; només caldria imaginar que als pocs dies d`haver retirat el senyal de màxim a 80 km/h es produís un fatal accident causat per un excés de velocitat.

Amb tot, la notícia de l’ajornament per causes climatològiques ha resultat d’allò més confusa i ratllant el ridícul. I no sé si en bona mesura ha estat degut a la precipitació per part del Govern o en part també a què no s’ha explicat adequadament el tema. L’afirmació que hem vist com a capçalera en molts mitjans de comunicació dient que “s’ajornava la flexibilització” és o bé una veritable bestiesa si és certa, o bé una imprecisió periodística difícil d’explicar. La proposta de CiU, i no entraré ara en si era o no encertada, consistia en eliminar la rigidesa de la limitació de la velocitat a 80 km/h per substituir-ho per una limitació variable, flexible, en funció del trànsit o de la contaminació. Per tant, entenc que aquesta proposta preveu que hi haurà moments en què, al marge dels indicadors fixes que marcaran un límit de 120 o de 100 km/h segons la via, a través de senyals lluminosos s’establirà la velocitat màxima permesa en cada moment que pot anar dels 120 o dels 100 als 80 o 60. I just el dia d’iniciar-se la flexibilització resulta que, segons les necessitats del moment, la velocitat màxima permesa continua essent els 80 km/h que ja hi havia fins ara; i, per tant, tan bon punt millorin les condicions climatològiques en aplicació del sistema de flexibilització que ja s’hauria posat en marxa, es permetrà circular a velocitats més elevades. Si es tracta d’això, és evident que són molts els mitjans d’informació que haurien desinformat i creat una sensació de confusió. Ara bé, si el que vol dir és que CiU ajorna la implantació del nou sistema perquè justament ara hi ha uns índexs molt elevats de contaminació, representaria una irresponsabilitat greu per part del Govern, perquè és evident que una situació com la d’aquests dies, si no s’hagués produït justament aquesta setmana s’hauria pogut produir la que ve o el mes següent.

Amb tot, té raó IC-V quan recrimina a CiU haver negat la validesa de reduir la velocitat per tal d’alleugerir la contaminació, quan ara estan donant justament aquesta raó per a mantenir temporalment la velocitat màxima als 80 km/h. Penso que, tot plegat, resulta força irrellevant, però és un exemple de com es pot manipular qualsevol informació, on el que importa menys és donar una explicació clara i precisa de la realitat, si es pot emmascarar amb mitges veritats o mitges mentides.

Fins quan ajupirem el cap i mostrarem les vergonyes?

El Govern de la Generalitat ja ha enviat el seu pla d’austeritat a Madrid, i avui Artur Mas haurà de passar per l’adreçador del qui de veritat remena els diners dels catalans. Com a amo que sap que ha d’imposar la seva llei, no li posarà fàcil; fins i tot sabent que no pot dir que no, es farà pregar el sí. I, per suposat, la benedicció anirà acompanyada d’un munt de “compromisos concrets i estrictes”, un munt de condicions no pas tant de caire econòmic com de caire polític. Serà la revenja d’un Zapatero que també s’ha vist obligat a humiliar-se i a cedir a les exigències dels seus superiors.

Sense entrar en el fons de la qüestió, de la imperiosa necessitat sobrevinguda de reduir el dèficit, és evident que el Govern de la Generalitat està fent un acte de submissió envers el Govern espanyol. Si es qüestiona l’endeutament de les comunitats autònomes, quan és molt més important el que té el Govern espanyol, és estrictament per raons polítiques; de la mateixa manera que és per raons polítiques que totes les administracions proposen plans d’austeritat per a segons quines despeses socials i no en proposen per a d’altres com la mateixa Casa Reial, l’Exèrcit o segons quins Ministeris que haurien de desaparèixer ja que tenen totes les competències traspassades.

Però és que sembla que el Govern de la Generalitat hagi oblidat una de les seves promeses electorals més importants, la del pacte fiscal que hauria de reduir l’enorme dèficit que arrosseguem amb l’Estat. Artur Mas haurà de suplicar que el Govern espanyol li permeti una emissió de deute que podria arribar fins als 11.000 milions; i Zapatero li farà pagar cara la seva benedicció. L’espoli que pateix Catalunya en forma de dèficit fiscal, xifrat en 20.000 milions anuals pel cap baix, seria suficient no solament per a què Catalunya no s’hagués d’endeutar encara més, sinó per a reduir considerablement el dèficit acumulat d’anys enrere. Els qui ens prenen els diners i ens obliguen a endeutar-nos són els qui cínicament han d’autoritzar aquest endeutament tot posant-hi condicions.

Ni cent dies de gràcia

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Hi ha el tòpic de donar cent dies de gràcia als qui assoleixen la responsabilitat de governar. Tampoc ve d’aquí si han de ser cent o cent cinquanta. Se suposa que en els inicis de tota gestió tot són bones intencions, promeses fàcils, i un cert engrescament per a treballar col·lectivament per al país. Tres mesos després hom espera veure uns primers resultats, un canvi en les formes i en els objectius que justifiquin l’alternança en el Govern. Però em sembla que amb aquest nou Govern no podrem esperar ni els cent dies de gràcia. Si el tripartit va començar amb petites ondulacions per acabar convertit en un vertiginós Dragon Khan, el de CiU promet emocions fortes; i tot just som a les beceroles.

Des del primer moment s’ha posat en evidència que no tenim un Govern, sinó dos: el de Convergència i el d’Unió. Cadascú ha nomenat els seus Consellers, i en algun cas obertament hostils al nacionalisme que diuen defensar els companys de gabinet. Duran va calibrar que li convenia més continuar exercint de cap de llista, i de grup, a Espanya, que de segon a la plaça de Sant Jaume. Podem imaginar com aniran les negociacions amb el Govern espanyol de la mà del democristià!

Però, un cop tothom situat al seu lloc s’ha iniciat l’estira i arronsa que promet ser la tònica de tota la legislatura. L’independentisme del portaveu del Govern i mà dreta de Mas, en Francesc Homs, toparà constantment amb la tebior autonomista de la vicepresidenta Joana Ortega. Costarà Déu i ajuda convèncer la parròquia que la consellera de Justícia no és aquella mateixa advocada de l’Estat que blasmava les consultes democràtiques. I un detall tan simbòlic com el de cessió de les urnes per a celebrar la consulta de Barcelona, ja va portar una nova tensió interna: l’hostilitat inicial dels unionistes negant-se a cedir-les va haver de claudicar davant del sector més catalanista del Govern que veia perillar la seva imatge i la seva credibilitat. Mentre uns convergents afirmen sense embuts que ells sí que aniran a votar el 10 d’abril, altres ja tenen decidit que estan al bàndol del PP o del PSC, i algun que altre molt Honorable s’ho està pensant.

Probablement els serà més fàcil tombar la proposta de SI sobre la independència, ja que en aquest cas podran al·legar defectes de forma, manca de competències o inoportunitat de la proposta. Però, de ben segur que els sorgirà el dubte de si s’han d’abstenir, al·legant les mateixes raons, i deixar que siguin el PP i el PSC els qui hi votin en contra, o si han de destapar-se també amb un vot negatiu. Un dubte que també pot tenir Esquerra, encara que en aquest cas seria entre votar-hi a favor o abstenir-se.

Només falta que des del grup parlamentari, de la mà d’un Oriol Pujol desitjós de mantenir el seu protagonisme dins del partit, es llancin missatge discordants del que voldria el Govern, com va passar aquest dia amb el tema de les finances de la Generalitat.

El Conseller d’Economia que justifica i demana retallades per tot arreu, fins a tot a risc de fer el ridícul amb estupideses com que el President viatgi en classe turista, ho tindrà difícil per a justificar després que s’elimini l’impost de successions per a les grans fortunes. De moment, la gran novetat del nou Govern no passa de la polèmica flexibilització de la velocitat a les entrades de Barcelona; no passa, doncs, de l’anècdota. I, en tot cas, sempre anar ajupint el cap davant les pressions del Govern espanyol, les seves exigències i les seves accions encaminades a eliminar el model caixes de Catalunya.

El primer mes de Govern efectiu no promet gaire. En l’àmbit social ja sabíem que era un gir cap a la dreta, encara més a la dreta que el tripartit; i en l’àmbit nacional, de moment, ni tan sols un gest. No sé si podrem esperar a donar-li els cent dies de gràcia.

Instal•lats en la crisi: un paradís de somni

Si ara mateix algú fos capaç de fer-nos sortir de la crisi d’un sol cop, com per art d’encantament, la seva vida correria un greu perill. No serien pocs els interessos per a liquidar una amenaça d’aitals dimensions; es pot ben dir que la seva eliminació seria una qüestió d’interès d’Estat, i qualsevol acció estaria justificada. Ja ningú es recorda d’aquells primers moments de la crisi, en esclatar el cataclisme financer i la bombolla immobiliària, quan tothom parlava de com sortir-ne el més aviat millor i es posaven dates per a l’inici de la recuperació. Amb tres anys escassos de “crisi” els grans poders econòmics i financers han aconseguit més reformes en benefici seu, i en contra de la població treballadora en general, que en tot un segle.

Els bancs comencen a presentar els seus balanços corresponents al 2010 i els beneficis són en molts casos equivalents al dèficit d’administracions de països sencers. Però aquest no és l’èxit més important assolit. El que realment compta, com a inversió i actiu de futur, és tenir la capacitat de condicionar de forma absoluta les polítiques dels Governs, que ara es veuen obligades a mantenir una veritable cursa per a desmantellar l’Estat del benestar, liquidar els drets laborals, i establir una legislació feta a mida dels seus beneficis empresarials. I, a més, amb l’excusa de la crisi, aconsegueixen fer-ho amb un aparent consens i uns sindicats venuts rubricant l’espoli. Cada passa feta contra els treballadors és aplaudida pels “mercats”, nom que es donen a si mateixos els dirigents de les grans corporacions que poden amenaçar la solvència dels Estats, i imposen tot seguit una nova fita. Tot just havien claudicat els dirigents sindicals signant la reforma de les pensions, que ja els presentaven la nova estocada: ara és el torn de les revisions salarials.

Si s’incrementen els sous, diuen, encara que sigui mínimament i encara que els sous siguin només una part dels costos empresarials, queda justificat l’increment de preus que els invalida. Però si s’abaixen els sous, com ha passat en aquest darrer any, igualment els preus es poden incrementar ara amb l’excusa del petroli o de la manca de productivitat. En els períodes de bonança ningú reclama que els sous i els drets laborals s’ajustin a la productivitat, ningú recorda que en els darrers decennis la productivitat s’ha multiplicat sense que això hagi repercutit significativament en els salaris. I, tanmateix, emparats en la manca de memòria, era ens reclamen desvincular de la inflació els increments de sou, que diuen que haurien d’anar lligats a la productivitat. I tot seguit ja ens diuen que per a ser competitius, hem de treballar més i cobrar menys... En aquest idíl·lic paradís per als grans interessos econòmics, qui serà el desventurat que voldrà sortir d’una crisi econòmica tan productiva?

Un President en majúscules, més enllà del gest.

Atrapats tots plegats en la paranoia de l’estalvi, de la reducció del dèficit i de les retallades pressupostàries, els polítics saben que els gestos són ben vistos per la població. Són només gestos, però poden acontentar una ciutadania que no entén per què se li retallen els drets, les prestacions i, per a molts, també els sous o les pensions. I, a la vegada, poden amagar altres realitats segurament molt més profundes i transcendents.

El President de la Generalitat va anar a Madrid, a entrevistar-se amb el Rei, i ho va fer en classe turista en lloc de pagar el suplement que representa la classe Business. Tot un gest per part seva, per a exemplificar la voluntat d’estalvi i de contenció de la despesa del Govern. I no són pas pocs els qui li han aplaudit el detall. Jo, no. No reiteraré ara la idea de l’ensarronada que representa tot el sarau de la crisi, com una excusa que els ha anat com anell al dit per a fer pagar els errors de gestió dels poderosos i els resultats de les polítiques especulatives, precisament a les seves víctimes. Fins i tot donant per inevitable la retallada pressupostària, no són aquesta mena de gestos els que necessita el país; segur que hi ha moltes mesures a prendre, tant per a millorar la recaptació com per reduir la despesa, però hi ha quelcom que no s’hauria de banalitzar: el prestigi de les nostres institucions, començant per la figura del seu President.

Ningú posa en dubte la forma de presentar-se de qualsevol President de qualsevol país mínimament normal. I quan en veiem un de descamisat, o un que és capaç de donar puntades de peu en un partit de futbol, com un aficionat més, no associem aquesta imatge a la d’un president proper a la ciutadania, sinó simplement a un personatge que no està a l’alçada de les circumstàncies, ni del seu càrrec. Un gest populista de cara a la galeria pot ser ben vist per alguns, probablement pels mateixos que, en parlar de qualsevol altre President que viatgi amb tota la pompa i que sigui rebut amb honors de cap d’Estat, pensen que en aquest cas és diferent perquè es tracta d’un President en majúscules. Doncs, això.

Espanya: l’obsessió nacionalista

En compliment de la seva promesa electoral Solidaritat presenta la seva proposta al Parlament de Catalunya de declaració unilateral d’independència. Tothom sap que amb la composició actual de la Cambra catalana no hi ha possibilitats que sigui aprovada, com ben poques són les possibilitats que s’aprovin la immensa majoria de propostes de caire polític de la resta de grups de l’oposició. Però això no vol dir que sigui inútil o que no calgui presentar-la, tant pel compromís adquirit com per l’efecte didàctic i de conscienciació que representa.

Els ciutadans han de saber que és tan fàcil com això: presentar formalment una proposta i que els grups polítics estiguin disposats a votar-la; si hi hagués llibertat de vot per als diputats, probablement molts, i de diversos grups, la recolzarien. I només faltaria que el cap de files convergent arribés a la conclusió a què fa 30 anys que diuen que arribaran si a Madrid no ens respecten, i que Pujol sembla haver-hi arribat amb retard. El camí no seria fàcil, està clar; però ja s’hauria encetar el conflicte de legitimitats i això ens permetria emparar-nos en la legislació i en les institucions internacionals. I mentre es resol el conflicte, la Generalitat estaria legitimada per a convocar un Referèndum oficial sobre la independència, cosa que no podria fer en el marc de la Constitució i de la legalitat espanyola. Està clar que això només és una hipòtesi, però en tot cas molt més realista i viable que la il·lusòria pretensió de transformar Espanya en un país on hi siguin respectades les diferents nacionalitats.

I està clar que sortirà el mateix discurs espanyolista de sempre, argumentant que els temes identitaris no són els que preocupen a la gent. S’obvia però que, justament per a resoldre els problemes que preocupen a la gent, la reactivació de l’economia, la creació de llocs de treball, la millora dels serveis bàsics com la salut o l’educació, etc. aquesta és una de les poques opcions realistes i sensates; enfront de la irresponsable i temerària actitud dels qui creuen que ens n’hem de sortir pagant anualment 20.000 milions d’euros de més l’Estat, renunciant a potenciar el corredor del mediterrani i el nostre aeroport, i en definitiva mantenint unes estructures estatals obsoletes que a més a més ens són hostils. Algú ha titllat la proposta de Si d’”obsessió nacionalista”; el que de veritat és pura “obsessió nacionalista” és aferrar-se a aquesta Espanya que ens espolia i que és el principal impediment per a sortir de la crisi i per a convertir-nos en un país capdavanter d’Europa.

Un sí rotund a la llibertat: Adéu i sort

Els sudanesos del sud han dit un sí rotund a la independència. És cert que la por i la manca d’autoestima i de confiança en si mateix pot portar un poble a no gosar fer-se la pregunta; però un cop feta, és molt difícil resistir-se a la temptació de la llibertat. Ja sigui per una qüestió de dignitat nacional, de sentiment col·lectiu, o per una simple qüestió de justícia. En el cas del Sudan hi ha, més que un sentiment d’identitat col·lectiva (el sud també està compost d’una amalgama de llengües i de cultures), una evidència de no tenir res a veure amb el nord; només l’herència colonial els va aplegar en un sol estat. Però hi havia també el fet de sentir-se discriminats: la unitat del Sudan, el nord tampoc se la creia.

Però, el resultat del referèndum no és pas la notícia més transcendent, almenys des del nostre punt de vista. Jo no sé si prèviament s’havien fet sondejos i enquestes per a copsar l’opinió dels sudanesos del sud, ni en quines condicions s’havien fet. Però és molt probable que els resultats no fossin, ni de tros, tan aclaparadors com ho han estat en el referèndum. Ja sé que les notícies de segons quins països ens arriben en comptagotes, només esporàdicament quan s’hi esdevé una catàstrofe, però tot sembla indicar que les possibilitats reals d’assolir la independència no han aflorat fins al darrer moment, fa relativament pocs anys. Es parlava sovint de la guerra civil del Sudan, i s’explicava com un cert caos de grups tribals, d'ètnies i de cultures difícils d’aglutinar, com se’n parla també en el cas de Nigèria o de Costa d’Ivori, però sense que es prevegi la divisió del país en dues meitats.

I és que el que és transcendent de la notícia és la forma com s’ha realitzat el Referèndum, i com el Govern del Nord n’ha acceptat el resultat. Quan aquí parlem de resultats incerts en cas de celebrar un referèndum per la independència, en parlem sempre en base a unes enquestes obtingudes sota l’amenaça permanent tant de grups de casa nostra, com de l’Estat. Amenaces en primer lloc de crear tensions internes, de desacatament de la voluntat popular (en cas que no guanyés la seva opció), i de provocar el trencament de la cohesió social, com ja estan fent alguns grups amb el tema de l’educació; i en segon lloc les amenaces de les estructures i aparells de l’Estat, cossos armats inclosos, per a impedir-ho. El resultat de les enquestes o d’un Referèndum oficial per la independència no tindria res a veure si, com ha passat al Sudan, es comptés amb el ple suport de les institucionals nacionals, i els espanyols es comprometessin a respectar-ne democràticament el resultat. Algú s’imagina un president del Govern espanyol dient-nos cordialment “adéu” i “desitjant-nos sort”, com ha fet el President del Sudan, en cas que el poble català digués sí a la Independència?

Del somni al delirium tremens

En política, s’acostuma a anar a batzegades. Tan aviat ens pot agafar un rampell de rauxa que ho revolucionaria tot com un d’hiperrealisme narcotitzant que ens fa veure com inviable qualsevol canvi. D’aquí que, a vegades, ens poden sorprendre les declaracions dels polítics per raons totalment contraposades, per excés o per defecte. Podrien ser les declaracions de caire independentista de Jordi Pujol, de seguida matisades amb un “però ara no toca”, o les més divertides de Josep Huguet, l’ex Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa.

Durant la campanya electoral, tant Solidaritat com Reagrupament proclamaven que proposarien al Parlament una declaració unilateral d’Independència, tot i saber que en el millor dels casos la seva força seria molt minoritària i que no tindrien el suport de la majoria de la cambra. Això, va servir a alguns dirigents d’Esquerra per a ridiculitzar-los parlant de la “independència exprés” o, com deia el mateix Huguet, titllant-ho d’un “somni d’una nit d’estiu”. De fet, és cert que hauria estat il·lusori pensar que un grup minoritari de la cambra podria fer aprovar una proposta tan transcendent com aquesta, però tan il·lusori com imaginar que un altre grup minoritari, com Esquerra, podria fer aprovar la convocatòria d’un Referèndum sobre la independència. Les possibilitats d’èxit d’ambdues propostes eren molt similars.

Ara bé, si a algú encara li sonava com a “somni d’una nit d’estiu” la proposta independentista de SI, la darrera del Conseller Huguet és per emmarcar-la: “Millor ser un condomini francès que una província espanyola castigada i menyspreada”. Imaginar que Catalunya pogués fer un traspàs de dependència d’Espanya cap a França és molt imaginar. Sort que ningú s’ho ha pres seriosament, tot i que l’article es publicava a les pàgines d’opinió del diari AVUI i no pas a les d’humor, perquè seríem la riota. Això ja no és un “somni d’una nit d’estiu” sinó un “delírium tremens” provocat per a vés a saber què.

Pujol: Independentista post mortem

Irònicament, des de Solidaritat, s’invitava Jordi Pujol a deixar CiU i afiliar-se a la nova formació independentista. Les seves darreres declaracions, validant l’opció independentista, han aixecat força polseguera, probablement traient-les una mica fora de context o intentant interpretar-les en un sentit que potser no coincideix del tot amb la pròpia intencionalitat. Algú, fins i tot, ha parlat de gir espectacular d’aquell qui va ser nomenat l’”Español del año”. Ni llavors devia merèixer el qualificatiu d’”Español del año”, concedit més aviat per a premiar el catalanisme conservador, ni ara l’hauríem de qualificar d’independentista.

De tota manera, resulta curiós que els polítics es destapin de veritat i facin les propostes més decidides o agosarades, que tant vam trobar a faltar mentre governaven, justament quan ja no estan en disposició d’aplicar-les. Ho hem vist reiteradament amb polítics de tots els colors, des del popular Herrero de Miñón a Jordi Pujol, passant pel mateix Maragall. Montilla deu ser una excepció: un home de partit que no s’havia sortit mai del guió que li marcaven des del carrer de Ferraz, un cop va assumir la Presidència de la Generalitat en va deixar anar algunes que, essent molt lluny de les tesis independentistes, tampoc tenien res a veure amb les del militant submís del PSOE que era abans i que torna a ser ara. En general, però, el model sol ser el de Jordi Pujol; mentre era el Govern es va passar vint-i-cinc anys dient que volia un encaix dins d’Espanya, i amenaçant que si l’encaix no era possible aleshores potser sí que caldria buscar altres camins. Però mai va trobar el moment ni les raons suficients, per bastonades que rebés. Per això el discurs de l’Artur Mas sona a disc ratllat, a déjà vu. No serà fins que deixi el poder, sense haver aconseguit ni cap mena de reconeixement ni la resolució del sistema de finançament i havent reiterat mil vegades que si a Espanya no ens hi volen ens haurem de buscar la vida, que l’Artur descobrirà que l’única sortida viable per a Catalunya és la independència.

Els més ingenus poden pensar que Jordi Pujol ha arribat a aquesta conclusió com a resultat de la seva experiència política i a la vista de la intransigència del nacionalisme espanyol. Em sembla d’una ingenuïtat excessiva. Jordi Pujol té ara les mateixes evidència que quinze anys enrere de la inviabilitat d’una Catalunya mínimament respectada dins d’Espanya; l’únic que ha canviat és que ara no ha de passar el cangueli que li hauria provocat una declaració institucional en els mateixos termes que ha fet des del despatxet de retirat del Passeig de Gràcia.

I ara, com ho expliquem això?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Sovint, al si del partit però també a fora, reclamo un major rigor en les anàlisis si no volem cometre errors monumentals, com els que ha comès la direcció d’Esquerra en els darrers anys. I una forma de ser rigorosos és donar continuïtat als propis arguments; de manera que si a partir d’una anàlisi formulem una hipòtesi de futur, però llavors resulta que la realitat ens desmenteix, el que no podem fer és fer veure que no ha passat res i llançar noves hipòtesis en base a noves anàlisis. Com a mínim hi hauria d’haver una reflexió retrospectiva per a trobar el punt erroni que ens va desviar del camí adequat, i reprendre el discurs, llavors sí, amb la lliçó apresa. N’hi ha però que, sentint els seus discursos, sembla que vagin sempre de victòria en victòria, però per no arribar mai enlloc.

Van ser molts els qui van valorar que els errors d’Esquerra havien estat tan greus que calia cercar una altra via. D’acord, res a dir. Carretero va ser presentat, aleshores, com el gran salvador de la pàtria, l’home que havia de capgirar el panorama polític català perquè la seva veu inequívoca, clara i honesta havia de sintonitzar molt millor amb una gran majoria dels independentistes catalans decebuts d’Esquerra. Altres van confiar per a aquesta mateixa comesa amb Joan Laporta. Fins aquí també tot normal, i personalment vaig saludar (i oferir-m’hi per a col·laborar) les dues noves formacions perquè també creia que podien ser, si més no, un revulsiu.

Però ara resulta que Joan Carretero proposa integrar-se a les candidatures d’Esquerra de cara a les municipals, entre altres coses perquè tampoc es veuen amb cor de fer-ho en solitari. El més lògic, vist des de la distància, hauria estat un acostament cap a Solidaritat, amb qui va rivalitzar precisament per a cobrir el mateix espai que aparentment deixava Esquerra. Totes dues opcions feien les mateixes crítiques al partit de Puicercós i presentaven la mateixa estratègia política. Però, no. Carretero fa un retorn al partit majoritari de l’independentisme, que malgrat tot continua essent Esquerra, acceptant que aquest en sigui el pal de paller. A la pràctica, tothom sap que això representa una forma més o menys digna de retornar al partit que havia deixat (o que l’havia foragitat). I també em sembla molt bé.

A partir d’aquí, dues consideracions. D’una banda, com explicaran ara no només el nou gir de Reagrupament, sinó totes les crítiques i desqualificacions desmesurades que presentaven Esquerra com un partit acabat, venut i que calia superar. I penso en persones que em mereixen tot el respecte, però que crec que es van passar de llarg en les seves valoracions, com ara el Víctor Alexandre. Com justificarem les coses que es van arribar a dir en contra dels uns i en benefici dels altres, si ara resulta que, sota la forma que sigui, tornen a aplegar-se? Reitero que jo vaig respectar la marxa de Carretero i saludo ara el seu retorn; no vull censurar res més que les actituds excessivament crispades (no pas les crítiques que jo també compartia) que alguns van voler crear entre Esquerra i els qui van fer l’opció de Reagrupament, com si es tractés de posicionaments radicalment oposats i irreconciliables.

I d’altra banda, com a segona consideració, donar un punt de vista que justificaria el gir de Carretero. Reagrupament ha fracassat, almenys de moment, com a opció política que volia fer-se un lloc en el panorama polític català. Però, potser no ha fracassat tant el seu plantejament. Reagrupament va destapar la caixa dels trons per alertar de la deriva que havia pres Esquerra. D’aquest mateix sentiment de decepció per les polítiques seguides pels republicans escolanets dels socialistes, en va sorgir Solidaritat que sí que ha aconseguit, també de moment, fer-se un forat al Parlament. Però, sobretot, i entre tots plegats, s’ha aconseguit crear el revulsiu necessari perquè Esquerra rectifiqui, encara que a la tardor ho hauria d’acabar de ratificar. Amb el discurs actual d’Esquerra (i ja sé que algú pot dir que el fa perquè ja no és al govern; el mateix que es podria dir dels qui no hi han sigut mai), ni Carretero ni l’Uriel Bertran no haurien deixat ERC.

I, tanmateix, sempre queda l’esperança

És evident que tothom passa per diferents estats d’ànim: una mateixa situació pot ser viscuda de maneres ben diferents, encara que no sempre prou ben justificades. És ben cert que els grans poders polítics i econòmics controlen el món sencer, els Governs sovint no són sinó titelles a les seves mans, la crisi ens aboca a una situació d’amenaça permanent que ens fa molt vulnerables, les grans potències han donat i continuen donant tot el seu suport a règims dictatorials i criminals, la justícia interpreta amb mil·limetrada precisió que el terrorisme deixa de ser-ho quan el practiquen els poderosos i produeix sucosos beneficis, les societats semblen abocades a la impotència més absoluta... I, tanmateix, sempre queda l’esperança.

O, com a mínim, de tant en tant volem veure en aquesta tètrica realitat algun senyal positiu que ens indiqui que la llibertat i la justícia encara són possibles. Les revoltes de Tunísia i d’Egipte en poden ser un exemple. Potser no tant pel que poden acabar aconseguint com per la constatació que encara és possible que als qui ostenten el poder se’ls escapi alguna cosa de les mans. Aquests règims dictatorials han estats sempre ben protegits per Europa i pels Estats Units, perquè els permet l’espoli impune d’aquests països; no hi ha cap mena d’escrúpol a vendre’ls tot l’armament necessari, i a donar-los tot el suport, per a fer front als “desaprensius” que voldrien reclamar democràcia o llibertat. Però, de cop i volta, sense haver-ho pogut preveure, i per tant sense haver-ho pogut evitar, s’han trobat amb la revolta; probablement, van menystenir-ne els primers incidents considerant que ells ja havien ensinistrat suficientment els règims terroristes com a fer front a rebel·lions populars. I no han estat a temps de salvar el seu amic tunisià, i veurem si poden salvar l’amic egipci. Els crims comesos enmig del silenci de les dictadures que ells sostenien passaven molt desapercebuts, i en tot cas eren justificats amb la més absoluta indecència. Ara, amb la revolta encesa, ja se’ls fa més difícil de sostenir-ho, i no tenen altre remei que acceptar un procés de democratització, que procuraran, però, que tingui el mínim abast.

Les diplomàcies occidentals i els serveis secrets estan treballant a marxes forçades per a restablir l’ordre, evitar perdre’n el control i col·locar-hi nous peons que tornin les coses al seu lloc, encara que sigui acceptant a desgrat una aparença més democràtica. No crec que la revolta pugui anar gaire més enllà. Però no deixa de ser un bri d’esperança creure que és possible, tot d’una, que la gent surti el carrer i es revolti, contra tanta violència i tanta injustícia imposada des del poder. Veure caure un dictador, un règim corrupte o un còmplice de la injustícia institucionalitzada del sistema, encara que ja n’estiguin preparant el recanvi, és sempre gratificant. Si més no, permet creure que, tanmateix, encara ens queda l’esperança.

Professionalitat periodística sota mínims

Els catalans, i segurament que no només els catalans, tenim una estranya obsessió per mantenir uns tòpics, que no ens els traiem del damunt per més que la realitat ens els desmenteixi. És el tòpic dels grans mitjans de comunicació internacionals, per exemple. Sembla com si anomenar unes determinades capçaleres fos sinònim de parlar de l’excel·lència, d’un nivell professional i periodístic al qual no poden arribar els nostres modestos mitjans. Qui gosaria comparar el diari AVUI, l’ARA, o el Periódico, amb el Le Monde, New York Times, o The Guardian?.

I tanmateix, d’una forma constant i reiterada, podem constatar que també aquests mitjans a vegades diuen veritables ximpleries, que normalment tampoc es molesten en rectificar. El col·lectiu Emma es dedica precisament a anar donant resposta a les informacions tergiversades sobre la realitat catalana que sovint apareixen en molts mitjans de comunicació internacionals. En la majoria dels casos no es tracta d’opinions que es puguin més o menys compartir, o que ens ofenen, sinó senzillament d’informacions falses o mal interpretades, que moltes vegades s’expliquen perquè els corresponsals d’aquests grans mitjans de comunicació internacionals tenen la seva delegació espanyola a Madrid, i no es molesten a acostar-se a la realitat catalana per a fer-ne la crònica. Amb un refregit del que llegeixen al Mundo o a la Razón ja en tenen prou per escriure el seu reportatge. I la direcció del diari accepta publicar un escrit que saben que falta a les més elementals normes de l’ètica professional del periodisme com la de contrastar la informació, i que per tant és d’una qualitat ben escassa.

La darrera bajanada l’hem poguda llegir aquesta setmana a la revista Times, i en aquesta ocasió no pas perquè no informi correctament sobre Catalunya ni perquè l’exclogui d’una llista de països o nacions que segons ells tenen més possibilitats d’esdevenir nous estats, sinó precisament per la mateixa llista. No sé a quina mena de periodista (digueu-li de tot, menys periodista) se li pot ocórrer afirmar que al món les deu principals nacions amb opcions d’esdevenir nous estats són: Escòcia, País Basc, Tibet, Ossètia del Sud, Kurdistan, Quebec, Sahara, Cascàdia, Padània i Vermont. Sense tenir en compte les dificultat objectives, insalvables com a mínim a curt termini, que hi ha per al cas del Tibet o del Kurdistan, no és gens seriós presentar la Padània (i ja no parlem de Cascàdia o de Vermont) com a països amb més possibilitats secessionistes que Flandes o Catalunya. Si això ho hagués afirmat un d’aquests diaris de casa nostra hauria estat la riota i ningú dubtaria en qualificar-los de poc seriosos, de manca de rigor i d’escassa qualitat professional; doncs, per al Times, exactament el mateix.

Hipocresia permanent, o indecència política

El descrèdit de la política no ve per l’atzar ni dels aires del cel; se’l guanyen a pols els mateixos polítics dia a dia, amb una tenacitat encomiable. Amb el suport dels mitjans de comunicació, que ja els va bé la demagògia dels polítics que ofereix sucosos titulars de premsa, els líders politics no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de fer bandera del que en una altra situació ells mateixos combatrien. O de combatre allò que havien defensat aferrissadament.

No hi ha cap partit ni cap dirigent polític que cregui que en unes eleccions ha de governar la llista més votada. Però, en canvi, tots els que en veuen la possibilitat han fet en algun moment aquesta afirmació, al·legant hipòcritament principis democràtics. És el que fa el dirigent feixista i xenòfob de Badalona García Albiol perquè deu preveure la possibilitat que el PP sigui la llista més votada, tot i que podria formar-se perfectament una coalició demòcrata de caire sociovergent o de centreesquerra que el tornaria a deixar a l’oposició. Però el curiós és que sigui el candidat convergent Ferran Falcó el qui acusi el dirigent popular de fer demagògia amb la seva proposta, que és justament calcada a la que havia fet moltes altres vegades CiU quan veia que una coalició d’esquerres podia sumar la majoria parlamentària suficient com per a governar. I si en la darrera campanya electoral no es va utilitzar aquest argument va ser simplement perquè Artur Mas ja preveia que guanyaria amb prou comoditat.

A mi em sembla molt bé que CiU anunciï que farà els pactes que calgui per excloure el PP del Govern municipal de Badalona. Però que no digui que ho fa perquè ara no creuen que hagi de governar la llista més votada, com defensaven abans. El que seria incomprensible, i de fet és incomprensible, és que hi hagi partits demòcrates que vulguin establir cap mena de pacte amb el Partit Popular; i més incomprensible encara si aquests partits tenen una mínima voluntat catalanista. Amb els qui per tota raó de ser tenen l’odi contra Catalunya, contra els catalans, contra la seva llengua i contra la seva cultura, cap persona decent hauria de tenir-hi tractes. Diguem les coses pel seu nom. Altrament la gent ja sap que aquests discursos contradictoris són sempre falsejats en benefici propi.

Ara, Adéu a les Caixes?

Insòlita la portada de la majoria dels diaris catalans d’ahir: “Adéu a les Caixes”, “Estocada a les Caixes”... On era, ahir, la novetat? Que la Ministra d’Economia anunciava el següent pas del procés iniciat fa molts mesos? El pla per a eliminar el model de Caixes català estava dissenyat i s’aplicava des de feia un cert temps. No solament era una crònica anunciada, sinó que quan es van donar els primers passos va ser amb l’aquiescència del Govern català i de CiU, i la complicitat imprescindible dels mateixos directius de les entitats d’estalvi.

No era cap secret que ni el Banc d’Espanya ni el Govern de l’Estat, moguts des del darrere per la gran banca espanyola, tenien cap intenció per a sanejar les Caixes d’estalvi en una situació suposadament crítica. La primera edició del FROB només servia per a forçar unes fusions entre caixes amb l’objectiu de despersonalitzar-les i que perdessin un dels seus actius principals, la identitat i implantació en un determinat territori. Els diners abocats per l’Estat, sostrets dels sous dels funcionaris, dels pensionistes i de les prestacions socials, només havien de servir per a pagar les despeses pròpies de les fusions, però en cap cas per a recapitalitzar-les. D’altra banda, si hi havia hagut una mala gestió, la primera i elemental mesura hauria estat la destitució dels seus directius enlloc de permetre que es repartissin els càrrecs de les noves entitats fusionades. I ja fa dies que havien anunciat la segona fase de l’operació que consistia en posar un llistó molt alt per a declarar solvent una entitat d’estalvi, de manera que aquestes es veiessin obligades ara sí a recapitalitzar-se, però a un cost molt alt: la seva desaparició. Però la cosa encara pot anar pitjor: de nou l’Estat que retallada pressupostos socials per totes bandes, tornarà a injectar diners dels ciutadans per quedar-se aquestes entitats que consideri insolvents amb la finalitat de regalar-les després als qui de veritat han mogut tots els fils des del darrere. Ja es freguen les mans assaborint el seu botí.

Des de posicionaments nacionalistes algú ingènuament parlava de “construir Estat” des del Govern de la Generalitat, quan en realitat no es feia pràcticament res. O sí. Des del Govern de la Generalitat es va donar el vist-i-plau a l’operació que pot suposar una clatellada molt seriosa a l’estructura econòmica del país, que esdevindrà molt més depenent de l’Estat. No s’hi val ara a esquinçar-se les vestidures. Tothom era conscient (i els que no, eren uns inconscients) del que s’estava tramant. Des de la Generalitat s’ha actuat amb absoluta negligència nacional, i no hi ha hagut reacció ni des de l’oposició ni des dels sectors econòmics i socials del país, ni massa veus crítiques als mitjans de comunicació que alertessin del perill. Ara, ja haurem fet tard.

El PP malbarata els recursos en plena crisi

És evident que hi pot haver molta subjectivitat a l’hora de considerar què és un malbaratament de recursos. A l’inici de la crisi econòmica tots els economistes mínimament progressistes afirmaven que era lògic que les administracions s’endeutessin en aquestes circumstàncies, cosa que de cop es va capgirat per la dèria irrefrenable d’estalviar i reduir el dèficit. I a l’hora de fer-ho, en funció dels interessos de cadascú, tothom pot considerar que hi ha unes despeses intocables mentre que d’altres serien perfectament prescindibles, encara que en molts casos aquestes despeses seran diametralment oposades segons qui proposi retallar-les.

Els nacionalistes espanyols, per exemple, poden dir que per estalviar hem d’aprimar les administracions autonòmiques, no invertir en delegacions catalanes a l’exterior, o no permetre que es parli català al Senat per no haver de pagar traductors. Per la seva banda, els nacionalistes catalans poden proposar aprimar o eliminar definitivament l’administració de l’Estat, i amb aquesta sola mesura ja tindríem molt de guanyat: si el dèficit fiscal és de 21.000 milions anuals, i el deute acumulat del sector públic català és de 40.607 milions, voldria dir que en dos anys ho tindríem tot eixugat, sense necessitat d’haver de fer gaire més restriccions ni estalvis. Ja sabem que els números no són tan fàcils, però tampoc haurien de ser tan difícils. I, en qualsevol cas, el que no té cap sentit és que amb l’excusa de reduir un dèficit tan important, que a nivell espanyol ho és encara molt més, es vulguin tocar temes menors quantitativament però significatius, sensibles o emblemàtics. Posats a retallar, es podria passar la tisora a la Casa Reial o a la despesa militar espanyola que puja als 17.000 milions.

Però, no. La crisi els ve com anell al dit per poder combatre aspectes tan irrellevants des del punt de vista econòmic, com la traducció simultània al Senat que possibilita que cadascú s’hi pugui expressar en la seva llengua. Però quan el Partit Popular utilitza aquesta demagògia com a forma de mantenir la seva croada en contra de la llengua catalana, és capaç de no guardar ni les formes i proposar aleshores que s’ampliï la traducció tant oral com escrita a la variant valenciana. En aquest cas, l’argument de la crisi i de la necessitat d’estalvi ja no compta; tant li fa, que hi hagi dues traduccions idèntiques, amb un petit accent diferenciat entre el català de Barcelona i el de València, el que preval és la seva absoluta manca d’honestedat.

Ni tan sols una revolta

Mai no es podrà agrair prou a les empreses nord americanes, tipus Lehman Brothers, que amb els seus crèdits escombraries o subprime van ser el desencadenant de la crisi que estem patint. Bé, també podríem dir que mai maleirem prou aquestes empreses que van desencadenar la crisi que alguns estan gaudint. I és que no seria d’estranyar que als dissenyadors de les subprime i en general als qui amb el seu afany desmesurat de lucre ens han abocat a la crisi acabin rebent un Nobel d’Economia. Si ens atenem als beneficis que han estat capaços de reportar a tot el sistema capitalista, se’l mereixen més que ningú.

Tant de temps lluitant els poders econòmics per a contenir els drets laborals i procurant posar totes les traves al desenvolupament de l’Estat del benestar, i ara tot de cop se’ls ha obert el cel. Les tesis que refermaven economistes i suposats entesos en el món de les finances s’han capgirat completament, i s’enceta un nou ordre mundial que té l’avantatge de poder fer tot allò que havia somniat i intentat el capitalisme més salvatge, amb el qual ningú es volia identificar, però ara amb un consens polític gairebé general. Gràcies a la crisi, s’ha obert la veda i tot és possible. Els Governs, convertits en titelles en mans dels poders econòmics, poden aplicar impunement les mesures més irracionals en favor dels qui de veritat ostenten el poder. Des de les direccions de les grans empreses i grups bancaris es pot decidir el xantatge a un país sencer, l’anul·lació de totes les conquestes socials que havien costat anys i decennis d’aconseguir, o el desmantellament de l’Estat del benestar. I ara, amb la coartada o el xantatge de la crisi, sense que la ciutadania pugui reaccionar democràticament negant la confiança als polítics que s’avenen a aquest joc, perquè ara s’hi avenen tots.

Cinc anys enrere, només, hauria estat impensable que es retallessin sous de funcionaris, que es congelessin les pensions, que es limitessin els subsidis d’atur o prestacions socials bàsiques per a poder fer un traspàs de fons a les grans empreses i als grups financers. Qualsevol Govern que hagués gosat prendre mesures en contra de l’Estat del benestar s’hauria abocat a la derrota electoral; ara, l’alternativa és sempre gairebé igual o pitjor. Aquí i a qualsevol altre lloc d’Europa. Ara, el xantatge és permanent: la Nissan, com ja han fet altres empreses, pot amenaçar els treballadors que si no accepten la congelació o reducció salarial, incrementant la productivitat però reduint els drets laborals, seran acomiadats sense més. I els Governs han entrat en una voràgine de legislar en contra dels ciutadans, com si fos cert que no hi ha altra solució.

L’únic que sembla inexplicable és que no hi hagi una revolta amb tots els ets i uts contra tanta desmesura i tant desvergonyiment!

Partits de Govern i d'oposició

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Hores d’ara, tots els partits catalans representats al Parlament, excepte la nova SI, han passat per la doble experiència d’arribar al poder i de tornar a l’oposició. Una experiència que hauria de servir força més que per deixar anar el tòpic de la bondat de l’alternança política, que al capdavall tothom voldria evitar quan ha arribat al govern. Des de l’oposició, i sobretot des de posicions minoritàries, i encara més si són extraparlamentàries, es pot carregar fàcilment a qui es troba en el Govern, si s’obvien la complexa realitat i les dificultats objectives que té tota administració per a resoldre els problemes d’un país.

Quan hi ha un discurs d’investidura, un debat de política general o de pressupostos, des de l’oposició ja es poden tenir els discursos preparats per a rebatre el Govern, com a màxim preveient dues versions: o és un discurs vague, molt general, que no ha entrat a fons en els problemes reals del país, o és un discurs avorrit farcit de xifres i bones intencions però sense rumb ni filosofia de fons. Igualment, des de posicions minoritàries resulta relativament fàcil elaborar i llançar propostes amb una certa alegria, sabent que no hi haurà l’oportunitat de portar-les a la pràctica.

Per això, aquesta doble experiència hauria de servir, també a uns i altres, per a ser una mica més coherents, conseqüents i realistes. D’una banda, s’hauria de dir que no es poden reclamar impossibles ni exigir als altres el que no s’ha estat capaç de fer quan se’n va tenir l’oportunitat; però de l’altra, també s’hauria de recordar que ni es pot donar permanentment la culpa als altres ni excusar-se en el fet que els altres també ho feien.

Per exemple, ara Joan Ridao reclama al President Mas que faci un nou replantejament del model de finançament i que aposti pel Concert econòmic. Una resposta fàcil seria la de dir per què no hi apostaven ells pel Concert econòmic quan formaven part del Govern i van presentar-nos com un gran èxit el darrer model de finançament pactat amb Zapatero. Tan fàcil i demagògic com l’excusa que donaven des del tripartit adduint que tots els mals venien del pacte CiU-PSOE sobre l’Estatut. I així, els partits polítics poden passar-se la pilota responsabilitzant-se mútuament de tots els mals del país.

La demagògia és fàcil, tant per al qui està al Govern com per a qui està a l’oposició. I el problema és que ambdues demagògies es reforcen entre sí, els uns per a carregar les tintes més del compte al Govern i els altres per a eludir la seva responsabilitat de Govern. I aquí és on els mitjans de comunicació juguen un tristíssim paper a favor sempre de les posicions més demagògiques, perquè acostumen a ser les que donen grans titulars de premsa.

És evident que no es pot responsabilitzar el nou Govern de CiU de les finances que s’han trobat a la Generalitat; però no seria acceptable que fessin com el tripartit que, fins al darrer moment, set anys després, encara s’excusava dient tot era responsabilitat dels anteriors Governs de CiU. Els ciutadans han de començar a veure canvis significatius en la política nacional, en el tema del finançament, i en la resta de temes cabdals per al futur del país. Quedar-nos amb l’anècdota dels 80km/h seria constatar que l’alternativa al tripartit era purament nominal.

Partit de Govern? No, gràcies

Esquerra ja ha advertit que no donarà suport als nous pressupostos de la Generalitat si hi ha retallades en salut, en educació i en serveis socials. Per a ser més exactes haurien de dir que no hi donaran suport si es produeixen encara més retallades de les que ja havia fet el Govern anterior. Però, està clar, Esquerra fa aquest advertiment quan sap que no hi ha més remei que continuar amb la política de retallades, potser més dràstiques que abans, perquè l’endeutament de la Generalitat és excessiu i el Govern espanyol pot trobar-hi l’excusa per a intervenir-ne les finances.

De tota manera, algú o altre haurà de fer el gest des de l’oposició per tal de permetre l’aprovació dels pressupostos del 2011, de la mateixa manera que durant el debat d’investidura els socialistes van haver de fer el gest d’abstenir-se, per a no bloquejar les institucions catalanes. A qui li toqui fer aquest paper argumentarà que és un acte de responsabilitat, alhora que intentarà treure’n algun profit en la negociació amb CiU. Però és que l’electorat tampoc entendria que els partits que tenen més representació parlamentària n’obstaculitzessin el normal desenvolupament i aboquessin el país a noves eleccions. En canvi, els partits minoritaris poden permetre’s el luxe de mantenir actituds teòricament més conseqüents; i dic teòricament perquè és evident que saben que si estiguessin en la posició de Govern no podrien mantenir les seves exigències, com no les van mantenir quan hi eren.

Ser al Govern vol dir prendre consciència que la realitat mateixa impedirà portar a terme una part important del programa polític. I ser-hi en coalició vol dir forçosament haver de fer encara més renúncies. I això no hauria de ser cap problema si s’explica bé als militants i electors, però sí que ho és si se’ls ven la moto que nosaltres capgirarem el món o que portarem els socis majoritaris al nostre molí. I vista la mala experiència, de ben segur que molts se senten més còmodes amb un partit petit, gairebé testimonial, sense compromisos ni necessitat de fonamentar prou bé les propostes i reivindicacions, sabent que igualment tampoc seran tingudes en compte. A alguns els ve massa gran això de ser un partit de Govern; almenys així, no tenen necessitat de justificar-se ni tan sols com a acte de responsabilitat.

El bufó de la Cort no sap representar res més

Avui l’Albert Boadella estrena obra, a Madrid, naturalment. Res de nou. No vull dir que no sigui novetat l’estrena d’una obra teatral, sinó que no és novetat l’obra que estrena. El seu nou muntatge no deixa de ser una reposició de les fòbies que persegueixen el personatge des que se li va acabar la imaginació: l’odi a Catalunya i a tot allò que soni a català, que per això ha de deixar clar a cada moment que ell no se’n sent en absolut. I, aquesta vegada, ho fa posant el seu discurs en boca del músic Amadeu Vives.

L’Albert Boadella intenta a través d’aquesta obra equiparar-se al músic català pel fet que aquest va decidir traslladar-se a Madrid on les seves obres líriques, bàsicament les sarsueles, podien tenir una millor acollida que a la convulsa Barcelona de finals del segle XIX. En la decisió d’anar a viure a Madrid i en la ideologia netament conservadora potser són les úniques coses en què es poden assemblar els dos personatges. No pas en el talent ni tan sols en la fidelitat al país. No sé si en l’obra l’Albert Boadella hi fa sortir la seva faceta com a compositor de cançons tan populars com l’Emigrant o la Balanguera, ni si hi figura la seva etapa com a impulsor de l’Orfeó Català; segurament preferirà entretenir-se en l’etapa d’Amadeu Vives en què la fama que li donaren les sarsueles a Madrid el porten a allunyar-se de la vida cultural catalana i a distanciar-se del nacionalisme. Segurament, com ja ha sortit a alguns mitjans de comunicació, aprofitarà frases seves de menysteniment del nacionalisme, però potser callant que al final de la seva vida ell retornà a Barcelona per presentar-les a les eleccions catalanes per Acció Catalana primer, i per la Lliga regionalista després.

És la trista història del bufó de la Cort, que quan se li acabà la inspiració i la capacitat creativa intenta mantenir l’interès del públic a base de ridiculitzar l’església, amb la complicitat d’aquesta que donava gran notorietat a les seves obres per la falsa polèmica que es creava. Tot seguit, va dirigir la seves ires contra la simbologia catalana, ja fos la “Moreneta” o les mateixes institucions nacionals. Quan el públic, coincidint ideològicament o no amb les seves bufonades, va cansar-se del disc ratllat de les seves representacions, va fer el pas definitiu renegant de la seva catalanitat, del país i de tot el que fos català, i es va deixar portar pels sectors ultres i nacionalistes espanyols més radicals de Madrid. Allà li van obrir les portes, com qui mostra un trofeu de guerra: era la mostra viva de la perversitat del catalanisme. El seu teatre importava ben poc, i interessava encara menys. S’ha passat uns anys vivint del “cuento”, i ara hi torna amb la mateixa cançó. Entre altres coses perquè sap que el dia que se li acudeixi fer una obra seriosa, a Madrid, se’l trauran del damunt i li retrauran que, en el fons, no deixa de ser català.