Carod: tot queda a casa

Encara recordo la cara de sorpresa que posaven alguns quan, en el Congrés d’Esquerra, jo defensava una esmena per a eliminar un punt de la ponència que feia referència a l’elecció de càrrecs electes i institucionals. Segons la ponència aquesta elecció s’havia de regir “per criteris d’excel·lència, competència professional, coneixement, capacitat de gestió i de lideratge d’equips humans i d’institucions.” I ho vaig defensar dient que, si no pensàvem complir-ho, valia més treure-ho per simple honestedat. L’esmena, que evidentment no parlava de la “col·locació” de parents i amics, no va prosperar, està clar.

No entraré ara en la competència professional i la capacitat de gestió del germà de Josep Lluís Carod Rovira. Però és evident que el seu nomenament com a Delegat de la Generalitat a França fa un mal d’ulls terrible. Com era d’esperar, el PP ja s’ha afanyat a demanar explicacions, i de passada a criticar les dotacions pressupostàries d’aquestes delegacions exteriors, que considera ”desproporcionades”. Ja he dit en altres ocasions que la tasca feta per la Vicepresidència en matèria de política exterior, amb l’obertura d’aquestes delegacions o mini ambaixades, és una de les accions més positives que han fet els Consellers d’ERC en aquest Govern. I ara es qüestionarà tota aquesta feina per la imperícia de nomenar la persona del germà del Vicepresident per a ocupar aquest càrrec.

Algú em dirà que si el senyor Apel·les Carod reuneix les condicions i capacitats idònies per a ocupar el càrrec, el fet de ser el germà del Vicepresident no hauria de ser un obstacle per al nomenament. Potser sí. Però és exactament el mateix argument que han emprat altres forces polítiques a les quals nosaltres hem criticar per col·locar amics i parents.

La nova Llei d’Educació, amb mal peu

Finalment la Generalitat ha aprovat el projecte de Llei d’Educació, just abans de les vacances. Insòlitament l’ha aprovada amb el posicionament contrari d’un dels socis de Govern, i més tenint en compte que ara el projecte de llei s’esperarà fins a la tardor per entrar el Parlament per al seu debat i aprovació definitiva. Sembla que el més lògic hauria estat donar-se una mica més de temps per a poder presentar una proposta com a mínim amb el consens dels membres del tripartit. O hi ha gat amagat o ja han arribat a la conclusió que l’acord és impossible.

Algú podria haver pensat que la urgència de la tramitació d’aquesta llei venia motivada per la necessitat de contrarestar el decret espanyol de la tercera hora de castellà. Però això no hi té res a veure, perquè el curs s’iniciarà molt abans que la llei entri en vigor. D’altra banda, la llei traspassa totes les línies vermelles apuntades per Esquerra quan consagra el dret dels pares a escollir la llengua en què volen que s’atengui els seus fills, almenys en el primer curs d’escolarització: el PP i Ciutadans s’han sortit amb la seva, encara que lògicament no parlaran d’aquest tema fins que puguin exigir-ne la seva aplicació, per tal de continuar pressionant i apuntar-se nous èxits.

IC es queixa de les concessions fetes a l’escola privada o concertada, eliminant en alguns paràgrafs de la llei el concepte de “pública”. No sé de què s’estranyen, quan la política del tripartit ha estat molt més favorable a l’escola concertada que la que ho havien estat els governs convergents. El primer esborrany de la llei, que va escandalitzar més els professionals de l’ensenyament que els polítics d’IC, fins i tot obria la porta a privatitzacions de la gestió dels centres públics. Esquerra, en canvi, tampoc hi veu inconvenients en aquest sentit en el projecte de llei aprovat ahir pel Govern de la Generalitat.

La urgència de la llei no resol el problema de la tercera hora (que moltes escoles ja fan!), però pot complicar l’estabilitat del Govern i crear un altre focus de tensió en la societat catalana. Paga la pena?.

Ens guanyaran per esgotament

Tot fa pensar que perdrem una nova batalla: La batalla del finançament, prèvia a l’estocada del Constitucional. El procés pot ser similar al de l’elaboració de l’Estatut, amb un inici molt unitari però permetent que s’allargui excessivament el tema, i sobretot provocant des dels mitjans de comunicació un cansament de la ciutadania, fets que al final, per esgotament, hauran d’abocar-nos a una mala solució de compromís.

Els espanyols fan servir les tàctiques policials, amb les quals hi tenen molta traça. Es tracta de fer interrogatoris llarguíssims i reiteratius, no pas perquè no en tinguin prou amb una primera tanda de preguntes, sinó perquè del que es tracta és de provocar el desgast físic i psicològic del detingut. I en aquest procés hi tenen la seva part de responsabilitat els mitjans de comunicació. Perquè, en aquesta negociació els qui reben la pressió de l’interrogatori no són els polítics, que al capdavall es limiten a fer la seva feina, sinó els ciutadans. Ens pot passar, i de fet penso que ja comença a passar, com amb el procés de negociació de l’Estatut, que la gent ja n’estava tan farta de sentir sempre la mateixa cançó que al final va donar per bona qualsevol cosa.

Els mitjans de comunicació, i no només en aquest tema, no informen del que passa, sinó del que diuen que passa. Basen tota la informació en recollir i transmetre el que diuen els diferents protagonistes polítics, i aquests, està clar, xerren cada dia. I això avorreix fins a l’esgotament, sense aportar gaire elements objectius de judici a la gent del carrer. Ara mateix, si fessin una enquesta per saber quin grau de coneixement tenen els ciutadans del que estableix l’Estatut, de la proposta del Govern espanyol i de la contraproposta catalana, els resultats serien molt pobres. A tot estirar la gent intueix que les coses deuen anar molt malament, des del moment que els socialistes catalans sembla que planten cara a Madrid (fins i tot l’Iceta) i els populars també reclamen més, encara que ells al marge de l’Estatut.

Resistirem els ciutadans aquest interrogatori de tercer grau?

Flandes i Valònia, un matrimoni impossible

La crisi de l’Estat belga ja s’ha fet crònica. Va ser molt difícil arribar a un acord entre les diferents formacions polítiques per a formar Govern, però aquest ha durant els mesos justos que s’havia donat de termini el seu primer ministre, Yves Leterme, per aconseguir un model d’Estat que reconegués adequadament les aspiracions flamenques. Però les posicions semblen inamovibles: els interessos nacionals dels uns i dels altres són contraposats, contradictoris, i qualsevol acord que pugui satisfer mínimament la comunitat flamenca anirà en detriment de les aspiracions de la comunitat valona.

És una història repetida. Durant molt de temps els valons imposaven la seva llei, el seu pes econòmic, la seva supremacia lingüística, al flamencs. Aleshores, els valons no parlaven ni de solidaritats interterritorials ni de respecte per la diversitat; la força demogràfica, i per tant electoral, els permetia escudar-se en la lògica democràtica d’una majoria sobre una minoria. Però les tornes han canviat. Ara és Flandes el país que ha assolit un major desenvolupament econòmic, acompanyat d’un creixement demogràfic, i reclama un tracte d’igual a igual, que a la Valònia sembla excessiu perquè tenien ben assumit que ells eren l’essència de l’Estat.

I, en part, tenen raó els valons. La raó de ser de l’Estat Belga és la supremacia dels uns sobre els altres. Per als flamencs la desintegració de Bèlgica no seria cap drama: podrien formar el seu propi Estat, amb més o menys lligams amb la germana neerlandesa. Però els valons, no. Per ells deixa de tenir sentit un Estat propi, sense poder exercir l’hegemonia sobre algú. L’Estat Belga deixaria d’existir.

He rebut carta del Conseller

Amb les noves tecnologies, al correu rares vegades hi trobo cartes de tipus personal. O es tracta de publicitat, o notificacions de bancs i caixes, o factures... i poca cosa més. Però ahir hi havia una carta de l'Ernest Maragall, el Conseller d’Educació. Era una carta adreçada al meu nom i començava amb un “Benvolgut sr Romeu Bisbe, Josep Mª”. Suposo que és allò de voler acostar l’administració als ciutadans: en lloc de fer una circular a tots els funcionaris adscrits al Departament d’Educació es simula una carta personal del Conseller a cadascun d’ells.

Posats a voler aparentar que el Conseller s’adreçava personalment a cadascun dels mestres, podien haver millorat aquesta presentació amb un “Benvolgut Josep” o encara que fos un “Benvolgut Josep Mª Romeu”, que hauria donat un to una mica més col·loquial. Igualment, el tractament que em dispensa és el de “vós”, que no arriba a ser un “vostè”, però tampoc és un familiar tuteig; a no ser que la carta sigui tan personalitzada que em tracti de “vós” en consideració a la meva edat. S’acomiada amb una “salutació cordial”; una cordialitat que sempre és d’agrair venint d’un superior.

Això em recorda una vegada, quan era director de l’escola pública de Sant Julià de Vilatorta. Acabaven de nomenar com a nou Conseller d’Ensenyament a Josep Laporte, i va fer el mateix d’enviar una carta personalitzada a tots els directors de les escoles. En el seu cas cuidava més aquests detalls de franquesa: em tractava de “benvolgut amic”, em tutejava, i al final em deia que, donat que en la seva nova feina volia afavorir el màxim la nostra escola, es posava a la nostra disposició per tot el que poguéssim necessitar. Tanta franquesa em va convèncer per respondre-li amb el mateix to, com si fóssim amics de tota la vida, i recordant-li (ell com a Conseller ja ho devia saber) que a l’escola no disposàvem de cap mena de material de laboratori. I, oh sorpresa, em va respondre, aquesta vegada sí amb una carta personal, no recordo si manuscrita, dient que havia ordenat d’atendre la nostra petició, que trobava ben justa. I al cap de poc vam rebre una dotació de material, amb una nota del subordinat de torn, dient que es feia aquell enviament per indicació directa del Conseller.

La franquesa i la cordialitat ja les té aquestes coses.

A Madrid ens fan la feina

Amb motivacions oposades, des de les diverses opcions polítiques es dóna per fet que la via autonomista a l’Estat espanyol ja ha tocat sostre, i no dóna per més. Per uns fins i tot ha anat massa enllà i cal recuperar el caràcter central i omnipresent de l’Estat, per uns altres ja hauríem arribat a una situació ideal si s’esmenen alguns serrells com els del finançament, i per als nacionalistes estem en una via morta sense futur. Fins ara, totes les forces polítiques, inclosa ERC han jugat i encara juguen, la carta constitucionalista d’intentar treure el màxim profit de l’actual marc jurídic, i no sembla que hi hagi massa predisposició per anar més enllà. Ens limitem a repetir el que va dir Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys: si no trobem un adequat encaix dins de l’Estat, si continuem rebent agressions i no se’ns dóna el que ens correspon, haurem de fer un altre plantejament. Però s’acaba acatant la Constitució.

L’experiència, arreu del món, ens diu que, esgotada aquesta via, només queda la de la confrontació. Plantejar la qüestió en termes de conflicte obert i internacional (conflicte democràtic i pacífic, s’entén), en què es qüestioni de soca-rel la legitimitat de l’Estat i dels seus òrgans de poder i s’exhibeixi la legitimitat d’un procés d’emancipació nacional. Ens en anem, senzillament. Però la realitat és que la societat catalana, i particularment els seus dirigents, no sembla tenir el coratge i la decisió necessàries per a afrontar una situació d’aquesta mena. I amb més o menys verbalitzacions de descontentament es va fent la viu-viu, aguantant tota mena de xàfecs, picant de peus i de tant en tant una multitudinària manifestació, però acabant per acatar la Constitució.

Contràriament, a Madrid, sembla que sí que estiguin disposats a facilitar-nos la feina: Un menyspreu absolut fins i tot per una llei com l’Estatut, aprovada per les Corts espanyoles, que incompleixen impunement; unes agressions constants en contra de la llengua, arribant a la grotesca paradoxa de fer veure que una llengua com la catalana, en clar retrocés territorial i d’àmbits d’ús, pot ser una amenaça per a la pervivència de la llengua dels 400 milions de parlants; i manipulant els òrgans jurídics de l’Estat, en aquest cas el Tribunal Constitucional, perquè retalli el ja migrat Estatut quan i com convingui al nacionalisme espanyol. Tot plegat semblen unes agressions empreses per l’Estat orientades a provocar aquesta confrontació, el conflicte declarat entre interessos nacionals contraposats, que fins ara han volgut eludir els dirigents polítics catalans.

A Madrid ens estan fent la feina.

Solbes i els Populars, al marge de la llei

Les lleis són per a complir-les, diuen. Sempre? Això ja depèn del gust del consumidor. Normalment es diu que en un sistema democràtic les lleis s’han de complir, tant si ens agraden com no. Però hi ha alguns casos en què això no és així. Els grups anomenats “antisistema” i els “anarquistes” sovint consideren que hi ha lleis i normes injustes que es poden o s’han d’obviar; es basen en el fet que la democràcia no és tal, sinó que les lleis són fetes pels, per als i a favor dels més poderosos. És la mateixa situació en què es poden trobar col·lectius o pobles que consideren que per damunt de les lleis d’un Estat, amb el qual no se senten indentificats, ha de prevaldre el seu dret a decidir. Queda encara l’actitud dels delinqüents que d’una banda, quan els interessa no posen pas en dubte la validesa de la llei, però quan no els interessa se la passen pel forro per a treure un profit personal.

Els catalans podem estar més o menys incòmodes al si d’un estat que ens maltracta, que ens vol imposar una llengua que no és la pròpia del país, que ens pren un percentatge escandalós dels nostres recursos, que ens discrimina constantment, etc. Per això n’hi ha que opten per la solució més clara, la independència, en base al principi de “amb els maltractadors, tolerància zero”; altres, en canvi, estan sempre sospirant i suplicant que se’ls permeti un encaix no tan injust ni tan discriminatori dins d’aquest Estat, que els deixin formar part d’Espanya però en condicions d’igualtat amb la resta; i encara hi ha els qui creuen que hem d’acceptar la nostra condició de ciutadans de segona, sense dret a decidir, ni el nostre futur ni sobre els nostres recursos ni tan sol els nivell de solidaritat que podem exercir envers els altres, i acceptant la supremacia de la llengua castellana.

Bé. Hem de saber amb qui ens juguem els quartos. Perquè aquí podem rondinar i queixar-nos que no ens agrada aquest Estatut que ens han encolomat des de Madrid (l’Estatut, recordem-ho, és una llei espanyola, aprovada per les Corts espanyoles), però al final acabem acatant les lleis; ERC, per exemple, està reclamant que es compleixi una Llei contra la qual va demanar el vot negatiu. En canvi el ministre Pedro Solbes ja anuncia que no complirà aquesta llei, que en tot cas ho hem de negociar i si hi ha consens potser s’aplicarà a mitges. I els Populars, de la mà de l’Alícia Sánchez Camacho, també anuncien que el seu model de finançament no és el que marca la llei, sinó que entenen un de propi.

Solbes i Camacho, i tot el que tenen al darrere, no són precisament “antisistema” ni pretenen revoltar-se contra les lleis d’un Estat que no els representa, sinó que formarien part del tercer grup d’individus que respecten la llei només quan i en la mesura que els pot anar a favor.

La llengua, una moneda de canvi

Òmnium Cultural ha tret un comunicat on, sota el títol de “La llengua no és moneda de canvi”, alerta del perill que les dues forces nacionalistes espanyoles acordin carregar-se del nou Estatut els aspectes relatius a la llengua, com a moneda de canvi per a desbloquejar la renovació del Tribunal Constitucional. O per a desbloquejar més coses, afegiria jo. En aquests moments tenim sobre la taula, no només la renovació del Tribunal Constitucional que s’haurà de fer en funció de les filiacions polítiques dels nous magistrats, i per tant sabent d’entrada quin serà el seu posicionament sobre l’Estatut, sinó també el nou model de finançament.

Pedro Solbes, sense el més mínim sentit de la vergonya, ja ha afirmat que no es complirà la data del 9 d’agost, que s’incomplirà la llei; per ell. l’Estatut, en tant que llei orgànica espanyola, es pot incomplir alegrement sabent que ningú n’hi demanarà comptes. Algú ha insinuat, i no cal ser un expert per a fer-ho, que la demora de la negociació del nou finançament té la intencionalitat de donar temps al Tribunal Constitucional per a poder fer la feina bruta que no gosen fer directament els socialistes. Potser per això, calia que abans es posessin d’acord PP i PSOE, per decidir què retallarien del nou Estatut, i en base a això nomenaran els membres més adequats per a cobrir les vacants d’aquest Tribunal Constitucional.

Per tant, tot és sobre la taula. I com deia Zapatero, ningú hi ha de sortir perdent. És més que probable que la proposta de Solbes sigui canviada radicalment, entre altres coses perquè altrament implicaria que comunitats autònomes tant socialistes com populars en sortirien greument perjudicades, i generarien problemes interns que no convenen ni als uns ni als altres. I una fórmula que acontentaria als dos partits nacionalistes espanyols seria carregar-se la llengua catalana, la que impedeix que es pugui parlar d’una llengua comuna dels espanyols. A canvi d’això, bé valdria un esforç econòmic que acontentés totes les autonomies.

O gaire bé totes.

ERC esperant el vist-i-plau de CiU

Realment sorprenents les declaracions de Joan Ridao afirmant que ERC no acceptarà un nou model de finançament que no tingui el suport de CiU. Sorprenents i perilloses. El nou model de finançament serà acceptable o no en funció del seu contingut i no del suport que li pugui donar la federació nacionalista. Està clar que es pot imaginar que si CiU hi està en contra és perquè la proposta d’acord que s’ofereix des de Madrid encara no és satisfactòria, però em sembla un error bàsic de plantejament per part de Ridao, i per tant d’ERC.

Durant el darrer Congrés d’ERC, quan estàvem negociant algunes de les esmenes que jo hi havia presentat, em deien des de la ponència oficial que no es podia citar CiU perquè això ja pressuposava un condicionament que ens restava força. En aquell cas jo venia a dir el que ja he dit en altres ocasions, que en el moment de prendre la decisió d’exercir el dret a decidir, com a mínim hauríem de poder comptar amb la predisposició de CiU. I es veu que, segons la direcció d’ERC, apuntar aquesta perspectiva de futur era condicionar la nostra capacitat de negociació i d’actuació. I bé, ara en un tema tan concret i immediat com és el finançament, és des de la direcció que s’autoimposen tenir el vist-i-plau dels convergents.

No cal dir que estic d’acord que CiU s’hagi sumat al tripartit per fer força davant de Madrid i negociar en millors condicions el nou model de finançament. Ara bé, tots sabem que ja des d’ara comencen les negociacions multilaterals, que cadascú intentarà sortir bé a la foto final, i que en el millor dels casos es negociarà a la baixa.

Em sembla, per tant, un error per part de Ridao haver fet aquest anunci. Primera, perquè com a principi no és cap argument acceptar un acord o no, si és un acord acceptable, en funció del que digui el principal partit de l’oposició. Segona, perquè pressuposa una temença per part d’ERC que havent-se de negociar a la baixa amb el consentiment (per no dir front comú PSC-PSOE) dels socialistes, no es vulgui deixar que CiU capitalitzi en solitari el rebuig a un mal acord; en el benentès que, si aquest mal acord l’acceptés també CiU, aleshores ja no seria tan problemàtic que l’acceptés també ERC. I tercera, perquè això dóna moltes més armes a CiU per jugar fins al darrer moment amb el tripartit; sabent que al capdavall l’acord depèn de la seva acceptació, els convergents sempre podran fer el paper maximalista i exhibir la clau (com ja van fer l’estiu del 2005 abans d’arribar a l’acord sobre la proposta de nou Estatut) presentant-se com els valedors de la màxima exigència enfront de Madrid, i amenaçant de retirar-se de l’acord si no s’accepten les seves condicions.

Els ho posem en safata.

Canviar el model de creixement? Ni parlar-ne

Ahir exposava, ni que fos a nivell anecdòtic, el cas del macroprojecte d’urbanització de la Vall Fosca que pot quedar paralitzat gràcies a la crisi econòmica, i en concret a la caiguda de l’empresa Martinsa-Fadesa. I ahir mateix, als mitjans de comunicació, vam tenir la resposta des de la perspectiva de l’administració: la crisi econòmica afecta les empreses, però també les arques públiques. Les recaptacions de la Generalitat que enguany ha deixat d’ingressar per la crisi s’acosten als cinc mil milions d’euros.

Tornem a l’exemple de la Vall Fosca. El projecte que hi impulsava l’empresa Martinsa-Fadesa consistia en 1.085 habitatges, 2.000 places hoteleres, camp de golf i centre comercial, d’entrada. Això, al municipi de La Torre de Capdella, que actualment té 820 habitants repartits en 19 petits nuclis. És fàcil d’imaginar el que això representa a nivell de destrucció del paisatge (teòricament el reclam que incentivava el projecte) i de desestructuració del municipi. Però l’Ajuntament del poble, com a nivell general el Govern de la Generalitat, devia somiar amb els milions que recaptaria amb els permisos d’obres primer i amb les noves contribucions després. Uns milions que naturalment hauria d’utilitzar per a pagar els serveis que implicaria aquest creixement sobtat del municipi. Tenim l’experiència dels municipis turístics de la costa que acostumen a queixar-se per no poder fer front a la cobertura dels serveis de les urbanitzacions i segones residències que s’han estès per tot el seu terme (amb el seu permís, està clar).

La resposta, doncs, és tan clara com suïcida (a nivell de país): superar la crisi per recuperar el nivell de creixement que teníem fins ara. Apuntalar com sigui les empreses constructores, perquè estiguin en disposició de tornar a la càrrega tan bon punt hagi passat el temporal. Tenim unes administracions narcotitzades: necessiten el creixement urbanístic per a continuar sobrevivint. Un creixement urbanístic que genera noves necessitats que només es podran cobrir amb un major creixement... l’espiral de la mort. La mort del paisatge, de l’entorn, de la sostenibilitat del país.

Crisi econòmica: un problema i una oportunitat

La crisi econòmica és, evidentment, un problema. Ho és bàsicament per als treballadors que quedaran sense feina, per les dificultats per arribar a final de mes i pagar les hipoteques... Per l’empresari suposa deixar de guanyar els diners que tenir previst, i en alguns casos reorientar els seus negocis cap a un altre cantó, o cap a un altre país si es dóna el cas. Però posats a ser optimistes també podríem entendre-ho com un mar de possibilitats. Un exemple: la caiguda de l’empresa Martinsa-Fadesa pot ser una oportunitat per a salvar la Vall Fosca.

Aquesta empresa constructora tenia tot un projecte de destrucció d’aquesta vall del Pirineu consistent amb 1.085 habitatges, 2.000 places hoteleres, amb el corresponent camp de golf, centre comercial i tot el que ningú amb un mínim d’estima pel país s’imaginaria que es pogués fer a la Vall Fosca. Ara, afortunadament, tot això pot quedar aturat.

No sé quan es va autoritzar tot aquest faraònic projecte, si abans o després del 2003. Però el que sí que és segur és que no el va autoritzar cap govern d’esquerres, ni mínimament progressista o respectuós amb el medi. Ara, al Govern se li presenta en safata l’oportunitat de desfer el bunyol i anul·lar el projecte Vallfosca Mountain Resort. Optimista de mena, tot i tenir els meus dubtes sobre la voluntat del Govern de salvar la Vall, encara tinc l’esperança que, davant la crisi, el projecte es consideri inviable i s’aturi tot sol. N’hi ha que encara creiem que el país pot tirar endavant malgrat els nostres polítics.

Creació de grups ètnics a Europa

Finalment, la Constitució francesa recollirà la idea que les diferents llengües que es parlen a França formen part del seu patrimoni. No hi figurarà, però, com es pretenia al principi i era el més lògic, en el seu article 2 on es parla de “la llengua de França”, sinó en l’article 75 on es tracten les qüestions d’àmbit regional. Tenint en compte que els socialistes votaven en contra de la reforma constitucional, no pas per aquest article sinó com un posicionament polític més general, el debat es va limitar a la dreta defensora d’incloure aquesta referència a les llengües encara que en un lloc més amagadet perquè no impactés tant l’ànima jacobina francesa, i l’únic esmenant a aquesta inclusió el comunista Ivan Renar.

El president de la comissió al Senat per la reforma constitucional, Jean-Jacques Hyat, ja va advertir i deixar clar que aquesta modificació no havia de representar l’obertura de cap porta que posés en perill l’obligatorietat del francès en l’esfera pública de l’Estat. Però l’argument d’Ivan Renar semblava ser el contrari (potser per simple esperit de contradicció). Segons ell, i seguint la vella tradició de simular una defensa quan s’està atacant, les altres llengües de França “no han d'aparèixer a la Constitució, sinó a l'escola, la ràdio i la televisió, al carrer”.

Però el més curiós de l’argument d’Ivan Renar va venir quan afirmava la seva temença que això no fos un pas per a “la creació de grups ètnics dins Europa”. D’una banda, barrejant el concepte ètnic amb el concepte lingüístic i cultural en la mesura que ell venia a equiparar la presència del català, el bretó o el basc a l’estat francès amb la del xinès o l’àrab; però de l’altra, amb la convicció que mentre no figurés cap referència al text constitucional, l’Estat (i per extensió Europa) es mantenia ètnicament pur. La seva idea, probablement compartida per més diputats i senadors francesos, era que mentre no es reconegués l’existència d’una realitat (una realitat plural) aquesta no existia. I per tant, des del moment en què es comença a reconèixer la diversitat, la monolítica França s’esberla amb la creació de grups ètnics amenaçadors.

Contra Catalunya Ràdio

L’elegància i la professionalitat de l’Antoni Bassas ha facilitat que no hi hagués un escàndol majúscul en el seu acomiadament de Catalunya Ràdio. No ha estat pas el primer, i probablement tampoc serà l’últim. Hi ha una estratègia calculada i precisa des del Govern que va fent els seus passos per a uns objectius concrets. De tant en tant, els estrategs de l’operació han deixat anar algunes pistes de per on anaven els trets, els hem sentit de boca de gent com Joan Ferran o Manel Mas. Calia fer neteja, i aquests sí que compleixen les seves promeses.

Quan els socialistes eren a l’oposició es carregaven els mitjans de comunicació públics acusant-los de ser partidistes. I aquesta crítica podia semblar normal. Primera perquè és lògic que el protagonisme dels informatius se l’endugui sempre el qui està al Govern, abans els convergents, ara el tripartit; i segona perquè també sembla lògica la crítica des de l’oposició encara que després, quan es giren les tornes es continuï fent el mateix. Això també ho fa ara CiU quan critica aspectes del Govern calcats del que feien ells. Però els socialistes van més a fons en el tema.

El mateix Oleguer Sarsanedes, Director de Catalunya Ràdio, reconeixia que l’emissora havia sofert un desgast amb la marxa d’altres actius de l’emissora, com Jordi Basté i Antoni Clapés, a RAC1. Havien estat els mateixos procediments i amb els mateixos objectius que amb l’Antoni Bassas. Crear-se una emissora a la seva mida. I quan dic això em refereixo a la seva mida ideològica, per suposat, però també a la seva mida de capacitat d’audiència i d’influència pública. Per a la seva ideologia ja hi ha altres emissores, com les de la SER, que cobreixen perfectament aquest espai. Es tracta de desmantellar el que, amb una o altra tendència, podria ser vist com la Ràdio Nacional de Catalunya, líder d’audiència. Molesta tant el fet de ser la “Nacional de Catalunya”, com que sigui “líder d’audiència”.

És allò que algú en deia construir (o destruir) estructures d’Estat.

Decebedor, insuficient i preocupant

Amb aquestes paraules el Conseller d’Economia Antoni Castells qualificava els vagues principis anunciats pel Ministre Pedro Solbes que hauran de servir de base per a negociar el nou finançament. Res de nou. Tot segueix tal com estava previst i planificat. El Govern espanyol juga amb totes les cartes a la mà, i aquí no passem de fer declaracions. Primer tothom afirmava que s’havien de complir els terminis establerts per l’Estatut, però havia passat un any i mig, i el més calent a l’aigüera; després ja es va suavitzar el compromís dient que seria el desitjable (desitjable el compliment d’una llei, com és l’Estatut!), i que es farien els esforços necessaris per a aconseguir-ho, però tampoc es feia cap pas endavant; després, quan el temps ja se’ns tirava al damunt, es va dir que potser el dia 9 d’agost no estaria tot concretat, però sí les grans línies; de les grans línies hem passat a uns vagues principis, i aquests són “decebedors, insuficients i preocupants”.

A mi ja em va sorprendre, i així ho vaig escriure mesos enrere en un d’aquests articles, l’optimisme amb què molts mitjans de comunicació parlaven de la negociació del nou finançament, elogiant a més una pretesa postura de fermesa del Govern català, amb el seu president al capdavant. Fins i tot CiU donava per bona l’actitud de Montilla. El mateix dia en què molt mitjans obrien amb titulars esperançadors sobre el finançament, jo, aiguafestes, deia que “del nou finançament, res de res”. És el mateix que ens passarà amb el Tribunal Constitucional: deixem d’actuar amb l’absurd argument de “no posar-nos benes abans de les ferides” i quan és l’hora de la veritat, quan tenim la ferida ben oberta, corrents a aturar les hemorràgies, a posar pedaços, i en el millor dels casos acceptar una cura d’urgències feta pels mateixos agressors. Ajupir el cap i empescar-se-les per donar la imatge, les aparences, que encara hem salvat els mobles.

El Conseller Castells i el President Montilla tenen ara bons arguments per a fer valdre en el Congrés dels socialistes catalans allò que han dit en més d’una ocasió: que posarien els interessos de Catalunya per davant dels del partit, del PSOE s’entén. Si fossin certes i sinceres les manifestacions de Castells, i aquestes fossin compartides pel PSC, voldria dir que, en matèria de finançament, l’unic aliat de Solbes a Catalunya seria el PP. L’escepticisme, crec, està més que justificat.

Solidaritat forçada, injustificada i mal adreçada

Insisteixo en el tema de les balances fiscals, perquè crec que donem per suposats alguns principis caient en la seva lògica, la dels espanyols, que no té per què ser la nostra. Ens presenten uns números que per a la majoria dels ciutadans no són fàcils d’entendre, però que tothom resumeix dient que hi ha unes regions que aporten més a l’Estat del que en reben. I mentre a Madrid diuen que això és normal, perquè cal aplicar el principi de solidaritat i de redistribució de la riquesa, aquí diem que la nostra aportació és excessiva. Com que els números, amb les oscil·lacions que es vulgui, són els que són, tot el debat es centra en saber quins són els límits de la solidaritat, i a partir de quin percentatge podem començar a parlar de solidaritat excessiva, o d’espoli.

Ja em fa mala espina que la dreta faci bandera del principi de redistribució de la riquesa. Aquesta mena de solidaritat interterritorial es podria aplicar a altres àmbits econòmics? D’altra banda, se suposa que la solidaritat hauria de servir per a poder garantir als ciutadans els mateixos drets, i d’alguna manera, els mateixos serveis. En aquests moments, les diferències interterritorials pel que fa a infraestructures i serveis no són tan evidents i en tot cas no sempre són a favor nostre. És a dir que estem aportant, en detriment de poder millorar els serveis i infraestructures de casa nostra, perquè altres comunitats receptores d’aquesta solidaritat estiguin millor que nosaltres.

Ara ja entenc més que la dreta faci bandera d’aquesta pretesa redistribució de la riquesa: senzillament perquè no es tracta de cap redistribució. Es tracta, des d’una visió nacionalista, d’enfortir i solidificar el concepte d’Espanya. Aquí la solidaritat no hi pinta res. L’Estat ha de poder demostrar que té un control absolut de tots els seus territoris i que els gestiona al seu albir, i alhora ha de poder disposar d’elements coercitius cap a aquells territoris declarats sospitosos, o poc afectes al règim.

Des d’una perspectiva catalana entenc que el tema s’hauria de plantejar de bell nou. Solidaritat? Oi tant! Però la solidaritat entesa com un acte de llibertat, i no imposada. Aquest hauria de ser un primer principi. I una solidaritat per a fer què? Algú ens ha d’explicar quina és la finalitat de les nostres aportacions, no sigui que serveixin per a oferir la gratuïtat dels llibres de text que aquí no tenim, o per evitar tenir autopistes de peatge com les que aquí sí que tenim. Per tant, una solidaritat adreçada a qui? Que, malgrat la crisi, podem considerar-nos un país ric? Certament, hi ha molta diferència entre la riquesa d’un país i un altre, i evidentment nosaltres som al bàndol dels rics. Però les diferències substancials, les que en justícia caldria reduir, no són les que hi pugui haver entre Catalunya i Extremadura o entre el País Valencià i Andalusia, sinó entre aquestes i l’Àfrica subsahariana, posem per cas.

Ep, això ja és solidaritat internacional! Això ja és una altra cosa, diuen. Aleshores, s’entén perfectament que la dreta espanyola (la cavernària del PP i la més endolcida del PSOE) clami per una pretesa redistribució de la riquesa, perquè el que defensa fonamentalment és la seva visió nacional i nacionalista d’Espanya.

L’espoli fiscal, consentit, dels Països Catalans

El titular de la notícia no són els números sinó que Zapatero ha complert la seva promesa. Ja tenim balances fiscals. Per no mullar-se del tot, el Govern espanyol les ha presentades amb sis models diferents, seguint metodologies diverses. En qualsevol cas, el resultat és sempre el mateix, i molt similar al que s’estava dient des d’aquí: una cosa és la solidaritat i l’altra l’espoli. Alguns mitjans nacionalistes no s’han estat de fer notar que, a part de Madrid, les tres comunitats que més contribueixen, les més espoliades, són Catalunya, el País Valencià i les Illes: els Països Catalans. I a partir d’aquesta constatació algú n’ha tret conclusions precipitades, com les que treien ara fa uns dies quan el Govern català i el valencià feien un plantejament similar de cara a la negociació per al nou finançament.

Amb les dades damunt la taula, el Govern espanyol i el PP ja s’han afanyat a dir que no s’han de barrejar les coses, i que aquesta transparència informativa (de la qual ells no n’eren gens partidaris) no ha d’interferir les negociacions per al nou finançament. Són dues coses diferents. Fins i tot el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, en feia una lectura ben curiosa: demostren, segons ell, que el sistema fiscal espanyol funciona bé. Però, com deia, algú ha tingut la gosadia d’imaginar que la publicació de les balances fiscals posava al mateix bàndol les Comunitats que conformen la majoria dels Països Catalans. Una mica com aquell argument del “nacionalisme pràctic”. Potser no ens uneix una convicció política ni identitària (i menys encara per part dels dirigents del País Valencia), però sí la necessitat d’anar plegats perquè tenim un enemic i unes necessitats comunes. Un raonament erroni al meu entendre.

Un raonament erroni perquè està fet sobre la base del que molts catalans (sobiranistes, nacionalistes, catalanistes...) estem acostumats a fer. Una cosa són les conviccions polítiques i les idees, i l’altra les conveniències pràctiques de cada moment. Ens costa relativament poc apuntar-nos a la idea d’Espanya quan ens convé (acceptant una llei de la dependència encara que envaeixi competències de la Generalitat, acceptant la participació de l’Estat en institucions de casa nostra...). Som catalans, nacionalistes, catalanistes, o el que vulgueu, però hi ha moments en què la butxaca mana.

Però aquest no és el plantejament des de la perspectiva espanyola i espanyolista. L’empresariat català, per exemple, sempre ha donat suport a les posicions més conservadores espanyoles, siguin del PP o del PSOE, per conviccions “nacionals”, encara que això impliqués acceptar les pèrdues que li representen tenir unes infraestructures deficients, una discriminació pel fer d’estar radicades aquí, una necessitat de desplaçar-se constantment al centre... I el mateix podem dir de les forces polítiques que sempre han defensat la bondat de “dependència”, la dilució dins del projecte espanyol que provoca aquest espoli, i la necessitat de ser il·limitadament solidaris amb els altres. Les conviccions del nacionalisme espanyol no estan tan fàcilment a la venda per uns interessos econòmics, encara que siguin en uns percentatges tan escandalosos com els que evidencien les balances fiscals acabades de publicar.

La consolidació de la Fundació Ramon Llull

Ja he dit en alguna altra ocasió que, al meu entendre, una de les poques àrees de Govern que realment treballa amb una visió nacional efectiva és la de projecció exterior. La primera reunió de treball de la Fundació Ramon Llull, celebrada a Andorra, ha fet passos interessants de cara a convertir-se en una representació institucional de la cultura dels Països Catalans, acordant la incorporació de la Catalunya del Nord, a través del Consell General del Pirineus, i avançant en la incorporació de representacions municipals del País Valencia, de la Franja de Ponent i de la ciutat de l’Alguer.

L’Institut Ramon Llull va ser creat com una eina de suport internacional de la cultura catalana, però mai ha pogut incorporar la representació del Govern valencià senzillament perquè aquest inverteix els seus esforços en l’intent de liquidar la llengua i cultura del país, tant si se l’anomena catalana com valenciana. I el primer tripartit es va carregar d’entrada el treball realitzat fins aleshores provocant la sortida del Govern de les Illes Balears. De la mà de la Vicepresidència, i sobretot sota la direcció de Josep Bargalló, l’Institut està recuperant el paper que li correspon.

Un pas important va ser la creació de la Fundació Ramon Llull que, amb seu a Andorra, pot ser una eina més per a ser present en l’escena internacional. Encara que no s’ha concretat, sembla que aviat es formalitzarà la reincorporació de les Illes Balears i, en un termini relativament breu, doncs, aquesta Fundació institucional podria comptar amb representació de tots els territoris de parla catalana.

Podem dir que ja tenim l’eina. Ara calen tres coses fonamentals: dotar-la de contingut, de finançament, i la més important consolidar-la ràpidament per tal que no trontolli al primer canvi de govern. Això implica fer-la imprescindible per als diversos territoris.

La Casa Gran ja té amo

Convergència Democràtica ha tancat el seu congrés amb poques sorpreses i sobresalts.
Més enllà de la cohesió interna de la Federació CiU, de l’aposta per una estratègia més sobiranista sense abandonar la indefinició final, i del lideratge indiscutit de l’Artur Mas, donant-li la darrera oportunitat per intentar tornar al Govern, el projecte de la Casa Gran del catalanisme ha estat un dels temes seguits amb més interès. Però tinc la impressió que la Casa Gran neix coixa d’entrada, que no és tan gran com sembla (o com diuen).

Dit d’una manera o d’una altra, la idea d’aglutinar els esforços nacionalistes per a un objectiu comú no és pas nova. Abans, Jordi Pujol en deia “el pal de paller” (com si es tractés d’un projecte de Casa Gran neorural), i des d’ERC sovint es parla de bastir al seu entorn una majoria social per a exercir el dret a decidir. Tinc la sensació que el problema no és paller, sinó el pal. El catalanisme, en el seu sentit més ampli, el conformen uns partits polítics de base nacionalista, però també altres grups que integren els postulats del nacionalisme encara que no en facin el seu eix central, o com a mínim sectors i persones de partits que no es declaren obertament com a nacionalistes; i també en forma part un enorme teixit social (plataformes, entitats, col·lectius...) que des de diverses vessants treballen igualment en la defensa d’un país més lliure.

Suposo que molts intueixen la importància que pot tenir la cohesió del catalanisme, treballant plegats sense perdre’s en batalletes fratricides, per a la defensa de la llengua, la cultura i la identitat nacionals quan ens agredeixen per totes bandes, però sobretot intueixen que una certa unitat d’aquest catalanisme serà imprescindible en el moment en què es vulgui donar un pas endavant cap a la plena sobirania nacional. Hom podria imaginar-se un concepte de Casa Gran en la qual s’hi sentissin còmodes tant CiU com ERC, les Plataformes sobiranistes, les entitats culturals, els agents socials, les associacions professionals, etc. però això implicaria una Casa Gran sense seu social, sense caps visibles, o com a mínim multicèfal, i sobretot sense protagonismes ni supeditacions polítiques de cap mena. Seria un concepte de Casa Gran entesa com a complicitats compartides, però treballant cadascú des del seu lloc, des de la seva forma de ser, des del seu camp de treball específic, i des de la seva particular perspectiva.

Però la Casa Gran que ens proposa CDC ja té amo, d’entrada. No sé si al darrere d’aquesta denominació casolana aconseguiran crear una plataforma electoral suficient com per a recuperar el Govern de la Generalitat, però difícilment serà aquesta la Casa Gran que hauria de portar el catalanisme a treballar plegats per a la plena sobirania.

El sí, però no, dels francesos

És evident que alguna cosa s’està movent a l’Estat francès pel que fa al tema de la llengua. Potser no és tant que el jacobinisme s’estovi, com que esdevé excessivament contradictori amb el principi de respecte a la diversitat que es preconitza a Europa (encara que inicialment aquest principi es pensa per a la diversitat de llengües estatals), i sobretot perillós per al propi sistema. Com deia Nicolas Sarkozy, deixar l’exclusiva de la defensa de les llengües i les cultures existents a l’Estat en mans dels “regionalistes” és abonar el camp de l’independentisme. Aleshores, és el moment de fer aquells jocs de paraules que nosaltres coneixem sobradament: sí, però no; això, sense anar en detriment d’allò; per aquí, sens perjudici que es pugui anar per allà...

És el debat que ha mantingut l’Assemblea Nacional Francesa. Primer s’aprova una tímida referència a les llengües de França en un lloc preeminent de la Constitució, en el seu article 2. Però després, davant l’esglai de l’Acadèmia de la llengua francesa, el Senat ho tomba. De nou s’hi torna a introduir, però ara en l’article 75, allà on es parla dels afers regionals. I no és que el text digui gran cosa, simplement que “Les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. Si partíem d’una situació en què simplement no existien, hem d’admetre que una mica s’ha avançat.

El que és curiós, però, és la coincidència de les argumentacions que es donen a l’Estat francès amb les que sovint es donen a l’espanyol. Ja els costa d’admetre que existeixin altres llengües que les oficials de l’Estat. El famós “Manifiesto” quan parla de la “lengua común” és perquè parteix d’aquesta idea que no existeixen catalanoparlants, ni bascoparlants, o que no existeix una llengua del País Basc o dels Països Catalans, com sí que existeix la llengua d’Espanya i la llengua de França. La nostra llengua comuna, segons aquests pseudointel·lectuals, és una, encara que amb la curiosa peculiaritat que hi ha alguns col·lectius que a part en tenen una altra. Però un cop admès que sí que existim, aleshores s’ha de deixar clar que sempre hi ha d’haver la preeminència dels uns sobre els altres (un concepte que comparteix el republicanisme francès amb el monarquisme espanyol d’arrels franquistes). Es pot admetre que calgui algun tipus de protecció, sempre que això no vagi en detriment de “la llengua” en majúscules.

És la impossible quadratura del cercle.

La llengua, una valor afegit per al turisme

Un dels darrers treballs de l’Observatori de la llengua catalana va ser un estudi sobre la Percepció de la llengua catalana pels turistes i visitants a Catalunya Nord. Basant-se en estudis similars a la Bretanya francesa i al País Basc, es va fer una enquesta per veure quina era l’actitud dels forasters envers la llengua i la cultura pròpies del país que visitaven. Es va partir d’una mostra prou significativa, distribuïda proporcionalment en tres zones: la més turística de la costa, la dels pobles de l’interior i la de la ciutat de Perpinyà. I els resultats van ser prou interessants, en la mesura que van demostrar que la llengua catalana, lluny de ser un obstacle per al turisme era un valor afegit que encara podia incentivar-lo.

És evident que el turista de sol i platja, el de Canet, Argelers o Cotlliure, majoritàriament provinent de l’Estat francès, no ve motivat especialment per la llengua i la cultura. La majoria, a més, tenien un coneixement vague de l’existència d’una llengua i una cultura pròpies. Però, quan se’ls demanava si consideraven un fet positiu, des de la seva percepció de turistes, el fet de trobar-se amb una llengua i una cultura pròpia del territori, en uns percentatges molt alts afirmaven veure-ho com a “interessant” o “molt interessant”, i només en un percentatge residual ho percebia com quelcom negatiu.

Quan s’anava més enllà, i se’ls preguntava sobre si la llengua podia ser una motivació o una desmotivació per venir com a turistes a la Catalunya del Nord, evidentment la franja d’indiferents era molt més elevada, però entre un 20 i un 30 per cent consideraven que podia ser un motiu més per a venir, mentre que continuava essent absolutament residual el percentatge dels qui creien el contrari.

En definitiva, d’aquella enquesta se’n concloïa que la llengua catalana podia ser un valor afegit per a incentivar el turisme. Tant és així, que en els darrers anys hem vist passos significatius, malgrat l’adversa legislació francesa, de les institucions i dels sectors turístic i comercial de la Catalunya del Nord en favor de fer més visible la presència de la llengua catalana.