Avui, vaga a l’ensenyament públic

Avui, dijous, encara que no ho sembli, hi ha convocada una vaga en el sector de l’ensenyament públic en protesta per la nova Llei d’Educació que s’està discutint al Parlament. Una vaga que passarà de puntetes perquè si bé hi dóna suport el sindicat majoritari la USTEC-STEs, així com l’ASPEPC-SPS i la CGT, i les organitzacions d’estudiants Sindicat d’Estudiants, Sindicat d’Estudiants del Països Catalans, Estudiants en Acció i Associació d’Estudiants Progressistes, no té el suport dels dos sindicats “oficials” CCOO i UGT.

La nova Llei d’Educació que teòricament hauria d’haver estat la continuació o una de les conseqüències del Pacte Nacional per a l’Educació (això dels grans Pactes Nacionals queda molt bé), a l’hora de la veritat ha nascut amb un consens ben escàs. Deixant de banda, els grups segregacionistes que ataquen la llei perquè no permet la segregació dels alumnes en funció de la llengua, la proposta té els seus detractors al si del mateix Govern, precisament amb l’argument que trenca els compromisos del Pacte Nacional per a l’Educació, i afavoreix l'escola privada.

Pels convocants de la vaga, la nova Llei “suposarà un trencament del model d’escola pública, la seva subordinació als centres privats concertats, la manca de mesures concretes en suport d’un ensenyament públic de qualitat, la privatització de molts trams de l’ensenyament, la introducció de mètodes i models de gestió privada en els centres públics, la desregulació de les condicions laborals del professorat…”. Sincerament, em sembla una visió excessivament esbiaixada del que realment diu la Llei, però és cert que el text legislatiu obre les portes a tots aquests temes. Si fins ara quedava clar que hi havia una xarxa pública, la que estava sota la tutela de l’Administració, enfront de la privada que depenia dels seus recursos encara que tingués suports governamentals, ara amb la nova Llei queda més clar que, per a l’Administració, la pública i la privada formen part d’una mateixa xarxa, cosa que afavoreix les privades que podran aprofitar els avantatges tant de l’una com de l’altra.

El problema no està tant en les novetats que introdueix la nova llei i que denuncien les organitzacions convocants de la vaga, així com IC-V, sinó en el fet que aquestes novetats hagin estat introduïdes pel que alguns encara anomenen el Govern d’esquerres. L’escola concertada, bàsicament la religiosa, prega a Déu perquè no retorni al Govern de la Generalitat la dreta democristiana que representava CiU.

Escriure i informar és un delicte

El fiscal de Navarra volia empresonar dos periodistes que estaven cobrint una manifestació per tal d’informar-ne als seus mitjans respectius. La notícia sembla aberrant, impròpia de ningú que tingui el més mínim sentit de la Justícia, impròpia de ningú que exerceixi la professió de fiscal amb un mínim de rigor i d’honestedat. El jutge reconeix que els dos imputats es limitaven a fer la seva feina de periodistes, i per tant és molt possible que els dos periodistes imputats quedin sense càrrecs, i que s’arxivi el cas. És possible que s’arxivi un cas com aquest? En un Estat on funcionés la Justícia, on la corrupció no fos el pa de cada dia, això no quedaria així: la insolvència i la incapacitat d’aquest fiscal per a continuar exercint com a tal no s’admetria com si no hagués passat res.

La notícia esgarrifa a qualsevol demòcrata, sembla treta de ves a saber quina dictadura. Però, essent a l’Estat espanyol, les actituds de comprensió i de suport a aquest fiscal s’expliquen perquè els periodistes no eren d’un mitjà qualsevol, sinó del diari Gara i de l’agència Argazki Press, i la manifestació no era la d’uns treballadors d’una empresa en crisi sinó una manifestació convocada per ANB. És només la ideologia dels actors el que fa que una mateixa acció sigui un dret constitucional o sigui un delicte, o millor dit, és la ideologia del fiscal el que fa que imputi a uns periodistes i no n’imputi uns altres.

En aquest cas, com que la decisió del Fiscal en qüestió ha estat tan fora de lloc, el jutge ha hagut de recordar-li que no hi havia base per a imputar ningú i que s’havia de retornar el material informatiu que s’havia requisat als periodistes afectats. Se suposa que s’arxivarà el cas, a no ser que es trobi alguna altra escletxa per atacar els qui tenen ideologies diferents de les seves, i com si no hagués passat res. I fins i tot és possible que algú celebri com una victòria que no s’hagin empresonat els periodistes; quan en realitat és un constatació que la prevaricació i el judici en funció de l’opció ideològica és habitual en l’àmbit de la justícia. Altrament, aquest Fiscal seria inculpat, sancionat i apartat de les seves funcions per manifesta incapacitat per actuar al marge de les ideologies polítiques.

Doble comptabilitat a l’Administració

Estem en període d’elaboració de pressupostos, tant pel que fa a l’Estat com pel que fa a Catalunya. Un tema complex per als qui no en som experts, però que no sembla que els teòricament entesos s’ho prenguin massa seriosament. Deixo de banda els qualificatius dialèctics que hi poden atribuir els respectius governs i les respectives oposicions, perquè mani qui mani els discursos parlamentaris semblen copiats: sempre per uns els pressupostos són especialment pensats per a afrontar els reptes del moment, que ara vol dir la crisi, i pels altres són inadequats i acabaran d’agreujar la situació.

Recordo, a tall d’anècdota, una vegada en què essent regidor de l’Ajuntament de Vic vaig presentar una esmena ínfima als pressupostos municipals que va ser rebutjada per l’equip de govern al·legant que allò els desquadraria els números; però va resultar que en el darrer moment l’interventor municipal va detectar un error en els comptes proposats, que per a arreglar-lo implicava uns canvis mil vegades superiors a la meva proposta d’esmena. I no hi va haver cap problema per a reajustar tot el pressupost, al cap de poc tornàvem a tenir una proposta de pressupost ben tancada.

I és que amb els número s’hi poden fer tota mena de floritures. D’una banda, tant a nivell espanyol com a nivell català s’elaboren uns pressupostos sense saber com serà el nou finançament; o potser sabent, encara que no ho vulguin confessar públicament, que serà molt semblant a l’actual. De l’altra, juguen amb la flexibilitat que els dóna haver de preveure les partides dels ingressos que en bona mesura dependran de l’evolució econòmica; i aquí tots els experts independents posen el crit al cel perquè ambdues administracions, per tal que els quadri el pressupost, han inflat interessadament les previsions d’ingressos. I el mateix, però a la inversa, han fet amb les despeses: es preveu una contenció en la despesa corrent, que tothom sap que després es veurà àmpliament superada. Per tant, el dèficit, molt més enllà del que ja tenen previst, pot ser descomunal. Però es refien de la dita que qui dies passa, anys empeny.

Però tenen encara un altre recurs, que és tot un as a la màniga: la no execució del pressupost aprovat. Del pressupost del 2007, l’Estat va deixar d’executar uns 500 milions d’euros d’inversió previstos a Catalunya. Aquest any, portem percentatges d’inversió executada també molt baixos en alguns camps, i ja estem arribant a finals d’any. A tall d’exemple, el Departament de Treball de la Generalitat, que en un període de crisi com el que vivim s’hauria de veure desbordat, ha invertit a hores d’ara encara no el 40% del pressupost que tenia assignat!

Així és fàcil fer els números. Inflem o desinflem les partides del pressupost, per tal que els números encaixin i donin l’aparença de presentar un pressupost ideal (baixen els ingressos i pugen les despeses, però tot quadra!). I al capdavall, sempre s’és a temps de no executar el que s’havia pressupostat, i evitar així un dèficit que podria ser escandalós.

El fracàs de la consulta de Guernika

Aquest cap de setmana s’ha celebrat un consulta popular a Guernika en uns termes molt semblants als que pretenia el Parlament Basc, per al dia 25 d’octubre. Hores d’ara, en desconec el resultat, però no crec que sigui el més rellevant. La iniciativa havia estat empresa per l’associació basca Lokarri amb l’objectiu, diuen, de demostrar la utilitat i la viabilitat d’aquestes consultes. Diguem que era un acte simbòlic en una població simbòlica, i per tant amb resultats simbòlics. I tant de simbolisme esdevé ben poc eficaç per a l’objectiu d’avançar cap a un sistema de llibertats democràtiques on no sigui delicte consultar la ciutadania.

I aquí fàcilment ens deixem enlluernar pel que passa al País Basc. Una delegació de la Plataforma pel Dret a Decidir va ser-hi present; pel que sembla han valorat molt positivament l’experiència, i ja han anunciat que aquesta podria ser una de les respostes a la més que previsible retallada de l’Estatut d’Autonomia per part del Tribunal Constitucional. És a dir, res.

Jo no dubto de l’enorme esforç que deu haver suposat per als organitzadors la celebració d’aquesta consulta popular, ni de la millor de les intencions de l’associació Lokarri. Però la seva valoració, amb una visió global de la realitat del País Basc i de la incidència que podrà tenir aquesta acció, hauria de ser tota una altra. No ha preocupat gens ni mica als poders espanyols que es celebrés aquesta consulta perquè eren conscients de la seva nul·la efectivitat, ni tan sols a nivell de conscienciació o de demostració de res. Altra cosa hauria estat que una consulta d’aquest tipus fos promoguda pel Govern basc, encara que fos a través d’entitats de la societat civil, però per al conjunt del país i com a una iniciativa nacional.

Si la Plataforma pel Dret a Decidir valora positivament aquesta iniciativa, no com a activitat d’un entitat sinó com a resposta de país, ho tenim molt malparat. Si la resposta a la manca de finançament, a la retallada de l’Estatut o a la negativa a poder celebrar un referèndum sobre el nostre futur, ha de consistir en muntar una consulta similar a Ripoll o a Olesa de Montserrat, tant se val, no farem sinó constatar resignadament la nostra impotència.

Malbaratament de diners públics

És un recurs relativament fàcil. Només cal repassar llistats de factures pagades per qualsevol administració i de ben segur que hi trobarem despeses que podríem qualificar de supèrflues. A més, podem afegir-hi l’agreujant de la crisi, amb tot el que implica de necessitat d’estalvi, d’ajustar-se el cinturó i d’escollir bé les prioritats. El paper de tota oposició és el de fiscalitzar l’acció de govern, i el dels mitjans de comunicació informar també d’aquestes irregularitats quan es produeixen. Amb tot, sembla que uns i altres hagin trobat la fórmula per camuflar qualsevol mena de malbaratament de diner públic: és la demagògia de qüestionar-ho tot, o com a mínim tot el que fa l’adversari.

Aquesta setmana ha aparegut la notícia de l’Ajuntament de Sabadell que, com d’altres administracions socialistes, ha pagat anuncis de 3.000 euros a El Periòdico, en motiu del seu 30è aniversari; anuncis en què no s’anunciava res en benefici de Sabadell, i que només es poden entendre com una forma d’agrair els favors prestats pel mitjà de comunicació, o dels que s’espera que presti. O la notícia de la despesa 100.000 euros feta per les administracions valencianes per donar suport a una pel·lícula americana. I així podríem anar fent una llista inacabable de notícies en què es posa de manifest la poca cura que tenen les institucions a l’hora de disposar dels diners públics. I els mitjans de comunicació en funció de la seva filiació política, de les seves fílies i de les seves fòbies, ens poden magnificar unes despeses mentre en camuflen o silencien d’altres, poden falsejar dades com van fer en el cas del cotxe del President del Parlament, o simplement poden amagar la intencionalitat real d’aquestes depeses per tal que sembli una malversació quan es tracta d’una despesa lògica, com era aquest mateix cas del cotxe oficial de Benach.

El resultat és, d’una banda, que el ciutadà acaba amb la impressió que totes les administracions i tots els polítics són iguals, que tots acaben procurant per la seva butxaca, pels interessos de partit o per assegurar-se la continuïtat en el càrrec. I de l’altra, es banalitzen aquestes informacions de manera una despesa irrellevant pot ocupar portada d’un diari i omplir pàgines i pàgines de crítiques i comentaris de tota mena, mentre que despeses injustificades realment importants poden passar del tot desapercebudes. El poc rigor dels mitjans de comunicació, i la seva manca d’objectivitat, acompanyat dels judicis interessats i demagògics entre rivals polítics, fan que les denúncies reals de malversació i malbaratament de diners públics passin desapercebudes.

Potser ja és aquesta la intenció de tots plegats.

Zapatero compleix la seva paraula

Que algú es cregués les promeses electorals de Rodríguez Zapatero, quan afirmava que respectaria el text estatutari que sortís aprovat pel Parlament de Catalunya, és perfectament comprensible. Aleshores, tots estàvem tips de governs ultres i d’un nacionalisme ranci, i volíem un canvi; necessitàvem tenir il·lusions i esperances en una nova forma de governar i de respectar la pluralitat de l’Estat. D’aleshores ençà, hem tingut temps de sobres per veure el tarannà de Zapatero, la seva credibilitat, el valor de la seva paraula... Ara ja no podem parlar d’engany, sinó d’estultícia.

Que s’incomplirien els terminis establerts en el text de l’Estatut, no és que fos quelcom ja intuït pels més desconfiats, sinó que entrava dins dels plans acceptats pel Govern de la Generalitat, que no va moure ni un dit perquè es complís la data del 9 d’agost. Que Zapatero prometés que el gener del 2008 estaria conclòs el traspàs de rodalies Renfe i que s’iniciarien les inversions necessàries per a corregir els dèficits de tants anys, quan no solament no s’ha avançat en aquest camp, sinó que des de la Generalitat es dóna suport a uns pressupostos que ja no contemplen les inversions previstes per al 2009, això ja no és cap engany, sinó que forma part de la normalitat de les relacions entre Catalunya i l’Estat. Igual que l’Estat incompleix els pressupostos aprovats, perquè després no executa les inversions previstes, que tornen a figurar en els pressupostos de l’any següent. No cal plànye’s per aquests incompliments, que ja esdevenen norma de funcionament del Govern espanyol, sinó per la passivitat dels nostres governants.

Ara bé, quan el senyor Saura se’n va a Madrid i anuncia que ha pactat un nou termini per a tenir resolt el tema del finançament, o quan el Montilla munta el mateix numeret anant a la Moncloa per pactar una altra data, ja no podem parlar ni de desconeixement, ni d’ingenuïtat. Tant el senyor Saura com el senyor Montilla sabien perfectament que no estaven pactant res, excepte l’acte de submissió i pleitesia a canvi d’un copet a l’esquena o, vés a saber si algun prebenda personal. Afirmar, com han fet alguns, que tant l’un com l’altre havien anat a pactar pensant que obtindrien un acord que comprometés Zapatero i el seu govern és posar en dubte la integritat psíquica i mental d’aquests polítics. Si se’ls pot acusar d’estultícia no és per creure que ells confiessin en el compliment de les promeses de Zapatero (perquè és evident que no s’ho creia ni el Saura, ni el Montilla ni el Zapatero), sinó per creure que els ciutadans ens empassaríem que havien tornat a caure en la mateixa ingenuïtat. Això ja no és ni ingenuïtat ni estultícia, sinó rendició.

No a la Llei de Consultes Populars

Ho deia temps enrere, però ara sembla que es confirma. El Conseller de Governació Jordi Ausàs ja té a punt la proposta de Llei de Consultes Populars, i sembla que vol presentar-la abans d’acabar l’any. Hem vist l’experiència del País Basc i sabem la posició inamovible del Govern espanyol en aquesta matèria. Per això sona una mica estrany que encara hi hagi algú que pretengui crear cap mena d’expectativa amb l’elaboració d’una Llei catalana de Consultes Populars, amb afirmacions absolutament falses com les que es van fer en el Congrés d’ERC en el sentit que aquesta Llei seria un pas més cap a l’exercici del dret a decidir.

Si seguim la legislació actual, l’espanyola, ara mateix no es permetria fer cap consulta popular que no tingués l’autorització expressa del Govern espanyol, com no es permetria cap llei que intentés sostreure a l’Estat la potestat que s’atribueix per a autoritzar-les, que és el que va intentar Ibarretxe. Caldria esperar, doncs, que algun Govern nacionalista o una majoria del Parlament en un moment donat optés per desafiar la legalitat emparant-se en la legitimitat democràtica de respondre a la voluntat de la ciutadania. Al capdavall és el que han hagut de fer, en un moment o altre, tots els països que han emprès processos d’autodeterminació, perquè amb la llei a la mà seria impossible.

Un posicionament d’aquest tipus, convocant una Consulta popular no autoritzada o fent una declaració de sobirania des d’una majoria del Parlament crearia un conflicte amb l’Estat. Ells esgrimirien la legalitat i nosaltres la legitimitat. Tot seria qüestió de no arronsar-se tan ràpidament com va fer el lehendakari Ibarretxe, posar el conflicte en l’escena internacional i, en definitiva, avançar per la via dels fets. No dic que sigui una via fàcil, però és l’única possible, fora que es vulgui enganyar la població fent-li veure que ja s’hi està treballant sabent, com sabia Ibarretxe, que al final es faran enrere, o que s’opti per la plena integració dins del projecte espanyol.

Però la proposta de Llei de Consultes Populars pot complicar i empitjorar molt les coses. El projecte de Llei no aporta res de nou, perquè ara ja es poden fer consultes populars sempre que tinguin l’autorització del Govern espanyol. El nou projecte, a part de foteses com el nombre de firmes necessàries per a sol·licitar-ne la convocatòria (se suposa que una Consulta en base al dret a decidir hauria de ser empresa per una majoria social del país), no fa sinó ratificar el que ja diu la legislació espanyola: que la sobirania, el dret a decidir, i per tant la potestat d’autoritzar una Consulta popular recau en el Govern espanyol. Aprovar aquesta llei significarà que el Parlament de Catalunya, en representació de la ciutadania, dóna per bo el principi que ens nega el nostre dret a decidir. Serà un reconeixement explícit per part nostra, amb l’agreujant de fer-ho amb forma de Llei, que el poble de Catalunya, el seu Govern i el seu Parlament no tenen la facultat de fer cap Consulta popular que no sigui autoritzada per Madrid.

Ara mateix, l’Estat espanyol podria esgrimir l’arma de la legalitat, mentre que nosaltres hi podríem contraposar la de la legitimitat. Amb aquesta llei que ens proposa el Conseller Ausàs no retocarem absolutament res de la legalitat actual, i en canvi renunciarem a la nostra legitimitat. Amb la nova llei catalana la impossibilitat de convocar un referèndum sobre el dret a decidir no vindrà donada només per la legislació espanyola, sinó també per la catalana. No tindrem ni la legalitat ni la legitimitat per a fer cap Consulta popular en base al dret a decidir.

Des del punt de vista nacional, aquesta proposta de Llei de Consultes Populars és un atac frontal contra el nostre dret a decidir.

Barcelona, seu de la Unió per a la Mediterrània

Que Barcelona hagi estat escollida com a seu de l’anomenada Unió per a la Mediterrània, és una bona notícia. Acollir qualsevol mena d’institució europea dóna rellevància a la ciutat i el país, i alhora ens integra més plenament en aquest context europeu. Sense poder evitar les temptacions centralistes i l’ambició hegemònica de l’eix França-Alemanya que es reserva el control dels elements clau de la política europea, la UE ha anat dotant diferents països d’agències i institucions pròpies per tal d’evitar una visió unicefàlica en què un sol país pogués associar-se com el nucli central d’Europa. Una visió que contrasta amb l’actitud que mantenen als respectius països alguns dels Estats que integren la Unió europea.

Una altra cosa és l’eficàcia que pugui arribar a tenir aquesta Unió per a la Mediterrània. De fet, es tracta d’un projecte no massa ben definit que es proposa crear ponts de diàleg i de cooperació entre les dues ribes de la Mediterrània. Tot dependrà de la direcció que se li doni, dels pressupostos de què disposi i de la capacitat d’influència en les polítiques dels diferents Estats. No és massa bon presagi que hi hagi hagut, d’entrada, problemes a l’hora de configurar la composició del Secretariat del nou organisme. El debat sobre la composició d’aquest Secretariat no es basa en la necessària representació equitativa de totes les parts implicades, sinó en una correlació de forces i sobretot en la capacitat europea de controlar-lo. Si bé el primer Secretari recaurà en un país de la riba sud, la Unió Europea s’hi reserva tres llocs, mentre que dos més s’han reservat a Israel i l'Autoritat Autònoma Palestina, i quedaria una darrera plaça per a un país africà i només com a possibilitat una altra per a Turquia.

Un altre mal presagi són les justificacions que hem sentit aquests dies per a la seva creació. De cara a la galeria hem sentit discursos d’il·lusionisme parlant del mar comú on conviuen diferents pobles i cultures, d’un punt de confluència i de diàleg, que no té massa res a veure amb la realitat. S’oblida que existeixen en aquest marc geogràfic com a mínim quatre móns, el de la Unió europea, el dels països que aspiren a entrar-hi, els del Pròxim Orient i el africans, que històricament s’han girat l’esquena, s’han mirat amb recels, i hi ha hagut més interès en impermeabilitzar les fronteres que en desdibuixar-les.

Amb tot, caldrà donar un marge de confiança, i veure cap on es dirigeixen les accions d’aquesta Unió per a la Mediterrània. Benvinguda sigui.

Ja tenim President!

Tot i que en unes eleccions no es poden descartar mai sorpreses de darrera hora, semblava clar que aquestes eleccions les guanyaria Barack Obama. Ho tenia tot de cara: el seu oponent era un home gran, excessivament gran, amb el prestigi de ser un heroi de Guerra i un gat vell en la política, però sense capacitat de convicció i de lideratge; un contrincant, a més, que havia de renegar constantment de la política seguida per Bush, del seu propi partit, quan la societat americana demanava a crits un canvi, i no era creïble que ell pogués encarnar aquest canvi; la candidata a la vicepresidència que presentava el senador McCain era senzillament una impresentable; la crisi econòmica ha estat un altre element clau, perquè tot i que els americans no n’han acusat directament l’administració, sí que com a mínim se li pot retreure no haver estat prou curosos a l’hora de controlar els riscos que estava assumint la banca; i naturalment el carisme, seguretat i confiança que generava Obama han acabat de donar-li la victòria.

I, ara què? Els demòcrates dominaran còmodament totes les institucions del país, de manera que podran aplicar sense massa problemes les seves polítiques. I aquí és on vindran les decepcions. El sistema bipartidista americà, sovint més flexible a l’hora de transvasar vots i filiacions d’un a l’altre partit, no dóna massa marge de maniobra als seus dirigents. Probablement, veurem polítiques de gestos en els primers mesos que ens faran pensar en un canvi; i potser hi haurà un canvi si més no en les formes. Però dubto que canviï molt el posicionament americà en la seva política exterior. Fer-ho millor que Bush no li serà difícil, com no ho hauria estat tampoc per a McCain, però això no vol dir que satisfaci les expectitives que sembla que s’hi havia posat des d’Europa.

Pot ser comparable a la victòria de Zapatero a l’Estat espanyol. Una victòria d’un estil més civilitzat, menys barroer, més sensible si més no formalment davant de certes qüestions, però que no deixa ser una continuació d’un domini del pensament liberal i de dretes. Les seves receptes econòmiques i les seves actituds davant el panorama mundial no canviaran en el que és essencial. Però si ens han d’apallissar, tant se val que sigui amb una cara més amable.

Amb tot, benvinguda sigui la victòria de Barack Obama!

Conferències en clau interna

Després de la Conferència de Joan Puigcercós, en què va presentar la idea de recuperar els valors republicans com a eix central de la política d’Esquerra, és el torn de Josep Lluís Carod Rovira. El Vicepresident del Govern prepara la seva conferència on, sota el títol de “L’ERC del futur”, analitzarà el procés seguit pel partit en els darrers anys bàsicament per demostrar que ha estat sota la seva direcció que ERC ha tret els millors resultats. Està bé que els dirigents polítics de tant en tant es centrin a presentar amb una mica de profunditat les línies generals del seu pensament i, conseqüentment, de les seves propostes de futur. El problema és que aquestes conferències, en el nostre cas, no tenen aquest objectiu sinó simplement el de promocionar-se a nivell intern.

La pacificació d’Esquerra s’ha aconseguit en la mesura que el sector Puigcercós, dominant l’aparell del partit, ha anat controlant els congressos regionals, i d’alguna manera marginalitzant els altres sectors més que no pas integrant-los. Els sectors Carretero i Bertran, potser per seny i per no crear més tensions, s’han rendit davant l’evidència que no poden fer res enfront del qui controla el partit, per més que entre les bases hi hagi un descontentament general. Per la seva banda el sector Carod només tenia sentit com a darrera oportunitat del mateix Carod per a ser candidat en les properes eleccions catalanes, i tot feia pensar que a poc a poc s’aniria apagant.

Però Carod no tira la tovallola i anuncia que presentarà batalla. Curiosament, després dels elogis que van fer els dirigents d’Esquerra del sistema d’elecció de la nova direcció del partit, com a model de democràcia interna, ara ja reconeixen que promoure unes primàries per a escollir el candidat a la Presidència de la Generalitat podria ser un desastre. No sé si el partit aguantaria un altre episodi d’enfrontaments interns entre sectors. Per això, hi ha l’opinió generalitzada que caldria pactar prèviament i oferir a la militància una proposta unitària Carod-Puigcercós. Però, com en tota negociació, abans que res cal estar ben situat per a asseure’s a la taula amb les millors garanties. I aquest és l’únic interès de la darrera conferència de Joan Puigcercós de fa uns dies i de la que anuncia Josep Lluís Carod Rovira pel 25 de novembre.

El que ens uneix i el que ens separa

No crec que estranyessin ningú les declaracions homòfobes de la Reina Sofia. Per tradició i per formació, la ideologia de la família reial té un perfil molt clar que podríem situar entre la dreta reaccionària del PP i l’extrema dreta enyoradissa encara del franquisme; el règim els que va col·locar com a successors de la dictadura. El que va sorprendre, en tot cas, és que les seves opinions apareguessin publicades en un llibre, quan el normal en totes les monarquies parlamentàries és que la institució monàrquica s’abstingui d’opinar sobre temes que poden estar en discussió política. Altrament, el PP pot presumir (si és que es pot presumir d’això) de ser l’únic partit que coincideix amb la ideologia reial, o dit d’una altra manera pot afirmar que la Reina és ideològicament del seu partit, encara que de l’ala més conservadora.

Tampoc es deu creure ningú que el llibre, abans de ser publicat, no passés per mil i una mans correctores, revisores i censores. Per tant, el que allí s’hi diu és el que assessors i responsables polítics de la Casa Reial van creure que es podia donar per bo. Naturalment, els col·lectius homosexuals, però en general tots els sectors progressistes, van posar el crit al cel pel que consideraven unes declaracions inacceptables i ofensives. Però la monarquia, per als espanyols, encara pesa; i la Federació Estatal de Lesbianes i Gais (FELG) va tardar més a fer el comunicat de protesta que a acceptar les disculpes de la Reina. Una baixada de pantalons que no ha caigut massa bé al Col·lectiu Gai de Barcelona que se n’ha desmarcat de seguida.

És el que té aliar-se amb els espanyols. Perquè això mateix que els ha passat al col·lectiu Gai és el que passa constantment en tots els àmbits, polítics, econòmics i socials, En un determinat moment pot semblar que hi tenim alguna cosa en comú, però al capdavall a ells els pesa molt més la seva filiació espanyola que el col·lectiu o el sector social que pretenen representar.

Com diu el refrany: Qui amb mainada s'acotxa, culcagat es lleva.

Ja tenim Mossos; ara ens cal la policia

Finalment s’ha acabat el desplegament dels Mossos d’Esquadra per tot el territori català. Ha estat un procés llarg, exageradament llarg. I com en tota inauguració, sempre hi ha aspectes que no s’havien completat del tot, com la construcció de les noves comissaries. I no és pas que no hi hagués hagut temps de planificar-ho!. Però el cert és que s’ha completat una de les poques estructures d’Estat bastides en tota aquesta etapa autonòmica.. Una altra cosa és veure si hem estat capaços de crear no només un cos policial propi, amb uniformes i comandaments diferenciats dels espanyols, sinó també amb un nou concepte de policia.

Hi havia el risc, certament, que es creés un cos tan particular que no arribés a ser pròpiament un cos policial. És allò que algú en broma deia que som un país tan especial que no tenim bandera, sinó senyera; no tenim Ministres, sinó Consellers; no tenim Festa Nacional, sinó Diada; no tenim policia, sinó Mossos... Però afortunadament els Mossos han assumit el paper de policia amb totes les connotacions negatives que això té en l’imaginari popular, inclòs el rebuig per part de determinats sectors de la societat, o en determinades ocasions.

Queda el dubte de saber si era possible haver creat un cos policial molt més diferenciat pel que fa a les formes i als estils, pel que fa a la filosofia i a la concepció mateixa de la funció policial. Però, sincerament, prefereixo que en alguns moments es converteixi els Mossos en el blanc de les ires per l’exercici de les seves funcions policials, que no que s’hagués convertit en un cos folklòric sense l’autoritat intrínseca de tota policia. I és cert també que hi ha hagut excessos, com en la resta de cossos de seguretat, casos de maltractament i d’abusos d’autoritat; però aquí els responsables polítics no sembla que hagin actuat d’encobridors com estàvem acostumats a veure amb les policies espanyoles.

Recordo que, també en broma, en els darrers anys del franquisme, algú deia que seríem un país normal quan “poguéssim ser detinguts o anar de putes en català”. No cal ni una cosa ni l’altra, però, si ha de ser, que sigui amb la normalitat de país, que sigui en la llengua i el tarannà propis del país. Ja tenim els Mossos, ara ens cal la policia integral: les funcions que encara fan a casa nostra altres cossos aliens a la realitat nacional de Catalunya. Ara volem la Via Laietana.

Educació: això no va, i el Conseller tampoc

Que hi ha problemes en el camp de l’Educació no és pas cap secret, i no caldria que ens fessin informes per a certificar-ho. Els professionals de l’ensenyament sabem perfectament que els resultats no són satisfactoris. Però, que de tant en tant apareguin informes com els PISA o els més d’anàlisi que fa la Fundació Bofill, hauria de servir perquè uns i altres ens plantegéssim seriosament la necessitat urgent de fer-hi alguna cosa. Altrament, el que podem fer és amagar el cap sota l’ala i donar la culpa als mateixos informes. I això és el que fa el Conseller Ernest Maragall.

En unes declaracions, Maragall considerava que l’informe de la Fundació Bofill “simplificava excessivament” la realitat dels Centres escolars, i per postres ho rematava dient que l’informe està fet en base a unes dades de dos anys enrere. Una cosa és estar d’acord o no amb les observacions que s’hi fan, i l’altra és excusar-se d’aquesta manera, com si no es pogués sintetitzar un estat de la qüestió o com si les dades de fa dos anys (des del punt de vista sociològic són dades molt i molt recents!) ja no reflectissin la realitat de l’Educació a Catalunya.

En el recent debat televisiu sobre l’Educació donava la impressió que Maragall invalidava o menystenia els resultats dels informes existents, a base de protegir la tasca que porten a terme els professionals de l’ensenyament. No sé si els elogiava en previsió de les vagues i mobilitzacions que s’estan preparant en protesta per la Llei d’Educació, o si volia desviar l’atenció de manera que simulant que defensava els mestres al capdavall el que feia era encolomar-los la responsabilitat dels mals resultats. Em recordava aquella anècdota que s’explica (no sé si és certa del tot) de l’inefable Camilo José Cela, que en un sopar de gala va deixar anar una sonora ventositat i, amb tota la cara del món, es va girar cap a la senyora que tenia al costat i en veu prou alta perquè ho sentís tothom li va dir: “No se preocupe señora, diremos que he sido yo”.

Els resultats ens diuen que alguna cosa no funciona en el nostre sistema educatiu. La responsabilitat suposo que deu ser compartida per totes les parts implicades, des dels mateixos alumnes i les famílies, als professionals de l’ensenyament, l’Administració i el conjunt de la societat. Però, al capdavall, els responsables d’harmonitzar-ho tot plegat i de canalitzar-ne les respostes són els polítics; i avui per avui l’Ernest Maragall és a primera fila.

Jutges incompetents

De la perversió del sistema judicial espanyol ja se n’ha parlat moltes vegades. Tothom admet com a escandalós el nivell de politització d’organismes com el Consell General del Poder Judicial i sobretot del Tribunal Constitucional. Hem viscut casos flagrants de vulneració de la llei per part dels jutges, d’atemptat contra els drets dels ciutadans, que quan han anat en una determinada direcció política s’hi ha fet la vista grossa. I ara ho hem tornat a veure en el cas del jutge de l’Audiència Nacional José Maria Vázquez Honrubia.

Per segona vegada, com a mínim, aquest jutge exercint les seves funcions i per tant no pas com una opinió personal i privada ha tingut actituds de menyspreu envers la llengua catalana. No es tracta de les opinions que pugui tenir ell particularment respecte a la llengua catalana, sinó que mentre està jutjant un cas concret ell manifesta un posicionament vexatori envers els ciutadans implicats en el cas, que després acaba declarant no culpables. En un país normal on la justícia no fos corrupta, les víctimes d’aquestes vexacions haurien de poder denunciar-lo i els organismes interns de l’Administració de la Justícia com a mínim sancionarien un individu que no fa sinó desprestigiar el col·lectiu de jutges i la Justícia en general.

¿Com pot aquest jutge exercir les seves funcions si parteix d’uns criteris estrictament polítics que expressa amb tota impunitat enmig del judici, posicionant-se ell amb un dels bàndols en contra del que estableix la llei, i fins i tot deixant anar que li sap greu l’actuació del fiscal, amb les ganes que tenia d’emetre una sentència condemnatòria? ¿Com poden permetre els responsables polítics i judicials de l’Estat que individus que fan burla de la llei i dels drets dels ciutadans es disfressin de jutges, quan són part interessada ideològicament en els casos que han de jutjar?

Quan el jutge Honrubia es burlava de la llei que reconeix els drets dels ciutadans a utilitzar la seva llengua, dient allò de “ah, sí, claro, que ustedes necesitan intérprete”, l’única resposta lògica era dir-li que l’únic que necessita intèrpret és ell, un individu incompetent per exercir el càrrec.

Sentit d’estat

M’alegra poder sentir de boca de Josep Lluís Carod Rovira que en tot l’afer del cotxe del President del Parlament de Catalunya el que hi ha hagut és una “manca de sentit d’estat”. I quan Carod atribueix aquesta manca de sentit d’estat al conjunt de la classe política i mediàtica se suposa que inclou també algun dels màxims dirigents d’Esquerra i el propi President Benach. Cal recordar que va ser Joan Ridao el qui en un primer moment va sortir en defensa de la ridícula despesa, però deixant anar que calia ser sensible a aquestes qüestions en temps de crisi i que potser no havia estat del tot oportú.

Com remarca Carod Rovira, aquest tema no hauria estat notícia a cap país normal, de manera que la resposta normal hauria estat no donar resposta i fer el que s’havia previst. Em sembla patètic que la segona autoritat del país hagi hagut de sortir a demanar disculpes i a explicar, fil per randa, els detalls dels contractes relacionats amb els cotxes oficials del Parlament. Això corresponia fer-ho, en tot cas, a un uixer o a un administratiu de segona fila. És evident que els qui neguen la nostra existència com a país han instrumentalitzat, fins i tot amb falsedats, un ridícul afer per desprestigiar les nostres institucions; però no és menys evident que els polítics d’aquí els han fet el joc, el Ridao, el Benach, el Saura i tants altres. I en tot cas, la resposta no hauria d’haver estat tampoc argumentar que altres administracions han fet despeses semblants o superiors, perquè sembla com si admetéssim cometre els mateixos errors que cometen d’altres. I en aquest cas no hi havia cap error. L’error ha estat respondre com s’ha fet, i sobretot fer-se enrere.

El president Tarradellas, tot i no tenir l’estructura administrativa, el poder polític i econòmic que té actualment la Generalitat, tenia molt més sentit d’estat, si més no a nivell simbòlic. En els seus viatges, per exemple, es feia acompanyar, si calia, d’una filera de motoristes per obrir pas al cotxe oficial del President. Ara tenim uns polítics que es rebaixen fins a l’extrem de respondre a les estupideses de la premsa ultra, i a sobre fer-los cas. On és el sentit d’Estat?

La renúncia a la dignitat institucional

Costa de creure fins a quin punt la societat catalana, o millor dit els seus dirigents, atorguen a la premsa espanyola el poder de fiscalització i de decisió sobre el país. Els mitjans de comunicació catalans o espanyols poden destapar casos de corrupció flagrants, escàndols reials, declaracions intempestives com les de Rajoy o Aznar... i no passa res. Que algú destapés les despeses sumptuàries d’una vicepresidenta, les aventures reials pagades amb fons reservats de l’Estat, el President autonòmic que disposa de quatre cotxes oficials, o el que sigui, immutaria ben poc als dirigents espanyols, i menys a les seves institucions. Aquí ens ve un vertigen insuportable. I sucumbim a la primera.

El cas del cotxe oficial del President del Parlament de Catalunya em sembla certament un escàndol de grans proporcions i que delata un rerefons realment preocupant. I quan dic escàndol no em refereixo, naturalment, al fet que s’hagi fet una insignificant despesa de 9.000 euros per adequar un cotxe oficial a les necessitats de treball d’Ernest Benach. Sinó al fet que algú hagi fet cas a una notícia tan absurda com aquesta. Deixem al marge que tant l’ABC com la Vanguardia van publicar dades falses, cosa que demostra el nivell de qualitat i de dignitat professional d’aquests mitjans. La quantitat de nou mil euros, perfectament justificats, és absolutament irrisòria. A qualsevol dels despatxos oficials, d’aquí i molt més de Madrid trobareu, només per posar un exemple, quadres penjats a les parets d’un valor molt més elevat. I per suposat podríem anar desgranant mil i una despeses supèrflues que deixarien en un no res la quantitat que ens ocupa, i que no tenia res de supèrflua.

El que em sembla realment preocupant i escandalós és la manca d’autoestima, de rigor i de dignitat institucional quan als nostres dirigents els ha tremolat el pols davant d’una burda infàmia com aquesta. Ernest Benach, i amb ell la institució que representa, s’ha rebaixat fins a extrems inimaginables sortint a demanar disculpes per haver gosat fer quelcom tan simple com adequar un cotxe a l’exercici del seu càrrec. I a aquest cangueli s’hi han sumat membres del propi Govern i fins i tot algun dirigent d’Esquerra.

Ahir, en un programa de ràdio, se’m demanava si creia que Catalunya estava en decadència. Decadència econòmica no ho sé; però sí una decadència moral i de dignitat dels nostres dirigents a l’hora de defensar les Institucions del país.

Primer els pressupostos, després el finançament?

Comentar l’actualitat a partir del que diuen els mitjans de comunicació té un risc evident: que aquests mitjans de comunicació et donin gat per llebre, que capgirin la realitat o l’hagin mal interpretada, o que no transcriguin fidelment les paraules o declaracions dels seus protagonistes. Per això, hem d’anar amb peus de plom. Com hi haurien d’anar també, i amb molta més raó, els mitjans de comunicació que pretenguin ser mínimament seriosos. L’ABC, per exemple, va presentar com un escàndol que el President del Parlament de Catalunya s’hagués gastat la quantitat de 20.000 euros per adaptar el seu cotxe oficial a les necessitats de treball relacionades amb el càrrec, quan en realitat eren 9.000. Els periodistes de l’ABC ja sabien que aquesta era una xifra falsa, inflada intencionadament, però el seu objectiu no era informar sinó emprendre una barroera acció política. I, lògicament, altres mitjans d’un nivell de dignitat professional semblant com La Vanguardia es van fer ressò de la notícia, sense contrastar-la, per afegir llenya al foc.

Ahir mateix un altre mitjà de comunicació transcrivia unes paraules de Joan Ridao sobre el finançament i els pressupostos de la Generalitat difícils de creure. Segons el mitjà, Joan Ridao hauria dit textualment: “És insòlit que vinculem l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat a un finançament que no coneixem”. Suposo que devia voler dir el contrari: el que seria insòlit seria pretendre fer uns pressupostos sense saber quin finançament tindrem. Quan el Govern espanyol, amb el vist-i-plau dels seus aliats a Catalunya, va decidir obviar el que diu l’Estatut a l’hora de tancar la negociació sobre el nou finançament, ja sabia el que es feia: primer aprovaria els pressupostos de l’Estat i després ja no tindria possibilitat d’esmenar cap proposta de finançament autonòmic, perquè les seves xifres ja les tindria tancades. L’aprovació dels pressupostos de l’Estat, amb el vot dels socialistes catalans, és la renúncia a negociar res de significatiu sobre el finançament de Catalunya.

La lògica del Govern espanyol, doncs, d’aprovar primer els pressupostos i després el sistema de finançament seria un disbarat només si algú pretengués canviar res d’aquest sistema de finançament. Però no és el cas. Ara bé, que això mateix ho fes la Generalitat seria d’una estultícia imperdonable en algú que pretén gestionar o dirigir l’Administració catalana. Com es podrien aprovar uns pressupostos de la Generalitat sense conèixer el finançament? A no ser que s’aprovessin els pressupostos donant per bona la xifra ja pactada amb el Govern espanyol. Jo he estat molt crític amb aquest Govern i amb el paper dels dirigents d’ERC, però em nego a creure la veracitat de les paraules que s’han volgut atribuir a Joan Ridao. Els qualificatius que em mereixeria serien excessivament forts, i prefereixo creure que també en aquest cas es tracta d’una lleugeresa per part dels mitjans de comunicació.

Conviure amb l’ós, sense risc

El programa de reintroducció de l’ós als Pirineus va tenir els seus detractors des del primer moment. Enfront dels qui només ho veien com un restabliment d’una fauna existent a la zona en altres temps, hi havia la gent del país que hi veia també un perill i una amenaça. Mentre les víctimes eren caps de bestiar, per als quals eren adequadament indemnitzats els seus propietaris, no passava res, però el darrer incident sembla que ha tornat a obrir la polèmica. I és evident que si la reproducció de l’animal en llibertat tira endavant el risc també s’incrementarà. No estic pas en contra del programa de reintroducció de l’ós a les nostres muntanyes, però sí de determinades argumentacions que s’hi donen.

Segons els mitjans de comunicació, caldrà capturar l’animal agressor i analitzar-lo per si té algun trastorn de la conducta que l’ha fet respondre agressivament davant la presència de l’home. Sincerament, em sembla un mica grotesc, com grotesques em semblen les explicacions que donaven alguns experts dient que l’ós no és que sigui agressiu sinó que s’hauria sentit acorralat, i això ho explicaria tot. Doncs, bé, siguem clars. L’ós, com qualsevol animal per més pacífic i espantadís que sembli, en qualsevol moment pot sentir-se acorralat sense necessitat que hi hagi una realitat objectiva per a sentir-s’hi. Simplement és un animal; amb l’única diferència de tenir en aquest cas unes grans dimensions i per tant una potencial perillositat evident.

Reintroduir l’ós als Pirineus, com diuen alguns, per retornar als vells temps en què “l’home i el plantígrad hi convivien amb naturalitat”, vol dir reintroduir també el risc i l’amenaça real que comporta. El que no s’hi val és a enganyar el personal dient que l’ós no representa cap perill per a les persones i els seus béns. Si fem memòria i volem recordar la convivència d’altres èpoques entre l’home i l’ós haurem de recordar també que aquesta convivència se saldava sovint amb víctimes d’ambdós bàndols. D’aquí les tradicionals “recaptes de l’ós” com a recompensa per als qui havien abatut un d’aquests animals, considerats també aleshores una amenaça permanent.

Cal assumir que reintroduir l'ós a les nostres muntanyes vol dir també reintroduir els perills que comporta.

Manifestacions d’impotència

Ha passat la data del 25 d’octubre i evidentment el poble basc no ha pogut exercir el dret, no tan sols a decidir, sinó ni a ser consultat sobre si vol decidir res. Quan ara fa un any el Lehendakari va anunciar amb tota la solemnitat que en aquesta data es faria la consulta a la ciutadania, molts van elogiar la seva fermesa i decisió per a defensar un dret tan elemental del seu poble. Per fi algú obria una porta per a sortir de l’entrellat impossible que és la Constitució; un text que estableix com a legals les discriminacions i que limita les llibertats.

I és cert que Ibarretxe ho plantejava d’una forma molt suau, no pas com un referèndum (que és el que prohibeix l’actual legislació espanyola), sinó com una consulta no vinculant que no implicava altra cosa que saber si la població desitjaria posar fi a la violència i tenir el dret a decidir. Però per a la Justícia espanyola, el fet que aquesta mena de consultes no estiguin expressament prohibides, no era cap obstacle per a fer-ne una interpretació estrictament política i, d’acord amb el Govern, ordenar-ne la prohibició. Però molt abans que es dictés la sentència, i fins i tot abans que el Govern basc oficialitzés la convocatòria de la consulta, ja es va veure que Ibarretxe s’havia fet enrere, que ja no ho proposava com un pas endavant en l’exercici de les llibertats democràtiques, sinó com una simple estratagema per a poder fer-se la víctima i afrontar les properes eleccions amb més garanties.

Un cop consumada la renúncia, arribant a dir el mateix Ibarretxe que “acatava” la decisió, tot el que ve al darrere és de molt poc valor. Grans manifestacions, ahir, que hauran omplert les portades dels diaris d’avui, i que ja seran oblidades en els de demà. És el futur que ens espera quan el govern espanyol, amb el suport que ja tenen des de fa temps dels socialistes catalans, ens plantejaran un finançament humiliant; i és el que ens espera quan els mateixos partits espanyols, servint-se del Constitucional acabin retallant fins a la vergonya el ja migrat Estatut. A Madrid es posaran a riure quan des de la societat civil catalana, des dels partits nacionalistes, o fins i tot des del Govern si fos el cas, es convoquin manifestacions de protesta per omplir les portades del dia i per a justificar la renúncia dels nostres dirigents. Seran, són, les manifestacions de la impotència.

Grans acords, papers mullats

Tenim unes administracions molt propenses a la parafernàlia de grans acords nacionals (el nom, com més pretensiós, millor) que després no serveixen per a res. Ho hem comentat alguna altra vegada en parlar del Pacte Nacional per a l’Educació o del recent Pacte Nacional per a la Innovació. Es redacten un conjunt d’idees genèriques, principis generals que no comprometen a res i acaben signant un reguitzell d’institucions polítiques i socials, que poden ser de signe oposat perquè uns i altres saben que el text permet qualsevol mena d’interpretació, o perquè al capdavall tampoc els obliga a res.

Tot d’una, com un gran avenç, es va presentar l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya pel qual s’exigiria el nivell C de català als professors universitaris Tot i que en aquest Consell Interuniversitari hi ha representades totes les Universitats, i que l’acord ja preveia un munt d’excepcions i terminis d’adaptació, no van tardar ni quatre dies a sortir les primeres universitats que es desmarcaven de l’acord. Fins al punt que ara mateix podríem dir que les Universitats catalanes es divideixen entre les que rebutgen les recomanacions del Consell Interuniversitari, i les que sense dir res tampoc les segueixen. D’aquí les protestes de sindicats i organitzacions estudiantils que reclamen el dret a rebre l’ensenyament en la llengua pròpia del país, en la seva llengua.

Entenc que no és fàcil aplicar un criteri universal per a exigir el coneixement del català als professors universitaris, tenint en compte la mobilitat a nivell internacional d’aquest tipus de professorat, amb l’enriquiment que això representa. I probablement, més que una norma a aplicar sistemàticament, el que caldria és una voluntat inequívoca de fer del català una llengua normal també en el món universitari. Però, des del punt de vista polític, aquell gran acord del Consell Interuniversitari de Catalunya, va facilitar grans titulars i moltes fotos de portada. Que després sigui paper mullar, sembla que ja no sigui tan important.