Relleu destructiu a TVC

La saviesa popular diria que una cosa que funciona no cal tocar-la. I si algú ho fa, o és perquè té una proposta de millora molt segura o és perquè el mou uns altres interessos. Això és el que deu estar passant amb la substitució de Mònica Terribas al capdavant de Televisió de Catalunya. De fet, des del primer moment que CiU va assumir el govern de la Generalitat ja tenia en el punt de mira posar algú més dòcil i més afí per a dirigir la Televisió pública. I si no ho ha fet fins ara, ni ha gosat explicitar públicament la voluntat del canvi, és perquè sap que els motius reals per a fer-ho són inconfessables, i ha de cercar el moment oportú per tenir el mínim de contestació.

Amb Mònica Terribas, Televisió de Catalunya ha recuperat el lideratge amb un model de televisió de qualitat i inequívocament nacional. I això és el que molesta al Partit Popular a qui CiU està disposada a fer tota mena de concessions; a canvi de res, és clar. Quan es va procedir a la renovació del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ja v quedar clara que hi havia la decidida voluntat de polititzar-la i de tenir-ne un control partidista sense fissures, a mitges entre el PP i CiU. Ara, el president de l’organisme públic, Brauli Duart, en tant que delegat de CiU proposarà l'actual director de RAC1, Eugeni Sallent, com a nou director de TVC. De fet, la candidatura de Sallent es presenta després d’haver-ne presentat d’altres, la darrera de les quals la de Ramon Rovira; i és que més que una proposta engrescadora d’una nova direcció de la televisió pública, el que h ha és la proposta destructiva de rellevar Mònica Terribas, precisament per haver aconseguit una televisió de qualitat i al servei del país.

Es pot dir que Eugeni Sallent també és un professional qualificat i que també ha tingut els seus èxits al capdavant de projectes comunicatius. Només faltaria. Però també és evident que el principal mèrit que pot portar Eugeni Sallent al capdavant de TVC és el fet de ser un home de la “casa”, del Grup Godó que sempre ha gaudir del favor de CiU i del PP i no pas per ser un grup amb consciència nacional clara. Aquest serà un nomenament estrictament de partit (o de duet de partits PP-CiU), i que pot posar en perill els èxits aconseguits fins ara. La prioritat no és garantir aquesta televisió nacional i de qualitat, sinó una televisió al seu servei.

Eleccions anticipades o declaració d’independència

Avui toca anar forts. Ahir, estàvem disposats a vendre’s per no res. És l’anar i venir d’una CiU poruga i que avantposa els interessos de classe als interessos de país. Vol i dol, o vol i no pot. L’endemà que el mateix Govern admetia que hauria votat a favor d’uns pressupostos generals de l’Estat tan lesius per a Catalunya, si el PP hi hagués inclòs una partida de menys de 300 milions d’euros en concepte d’inversions d’acord amb l’Estatut, Artur Mas sortia amb l’amenaça de convocar eleccions anticipades si val maldades. S’entén que si van encara més maldades del que ja van ara.

Algú pot entendre que l’amenaça de l’Artur Mas és la conseqüència lògica del maltracte que rebem els catalans, i també del desaire del Partit Popular envers els qui a Catalunya els han recolzat i els han donat un protagonisme molt més gran del que els correspondria. Però tornem a ser a les mateixes. Què vol dir amb això de convocar eleccions anticipades si el Govern espanyol vol acabar d’intervenir la migrada autonomia catalana? Segurament, vol convocar eleccions per veure si així adquireix més suport ciutadà i, per tant, una majoria més folgada al Parlament; però, per fer què? Aquest és el gran tema: es veurà amb cor de plantar cara? o serà només un farol per continuar després amb la mateixa tàctica de curtíssim abast, de fer la rabieta i deixar-se estimar pels enemics, de fer crides enceses i pactar tot seguit amb el Partit Popular. El que és greu és que es pugui plantejar la possibilitat de ser intervinguts per l’Estat espanyol, amb aquesta actitud de resignació i sense plantejar-se una revolta més decidida i radical.

El Govern espanyol ha declarat, i ha demostrat tenir la convicció per portar-ho a la pràctica, que està disposat a acabar amb Catalunya, amb la seva llengua, amb la seva cultura, però també amb la seva economia. Sense embuts declara que no farà cas del que digui l’Estatut i que tirarà pel dret. Davant d’això, continuar parlant de voler fer un Pacte Fiscal, que s’entén que s’ha de pactar amb els qui volen anorrear-nos, és o una solemne estupidesa o una clara voluntat de dissimular una actitud servil. Hores d’ara, amb o sense risc d’intervenció, l’única opció creïble i raonable és la de la declaració de la Independència. Fet això, solemnement des del Palau de la Generalitat o amb una resolució del Parlament de Catalunya, potser sí que seria el moment d’un plebiscit o d’unes eleccions anticipades.

Per poc més que un plat de llenties

Els pressupostos generals de l’Estat presentats pel Govern del Partit Popular són, des d’una perspectiva espanyola, uns pressupostos pensats per a acontentar els interessos alemanys però extremadament nocius per als ciutadans espanyols, en la mesura que estan orientats a crear més atur, a aprofundir en la crisi, i per tant també a generar més inseguretat i desconfiança. I així ho interpreten tant la borsa com els mercats. Des del punt de vista català, a més, són una burla i un escarni indignant i intolerable; són la certificació de la voluntat d’aprofundir en l’espoli que patim i d’aniquilar-nos per la via de l’ofec econòmic.

Davant d’això, qualsevol persona mínimament sensata, de dretes o d’esquerres tant se val, que cregui que la prioritat són els ciutadans i no els banquers alemanys, hauria d’estar radicalment oposat a aquests pressupostos. No és que siguin uns pressupostos inadequats per a sortir de la crisi, sinó que estan pensats per agreujar-la. Des d’un punt de vista nacional, excepte el PP i Ciutadans que amb la seva obsessió nacionalista espanyola ja veuen bé l’empobriment i l’ofec econòmic de Catalunya, la resta de forces polítiques haurien d’estar escandalitzades per l’actitud de menyspreu del Govern de Rajoy envers els ciutadans de Catalunya. El PSOE, incloïa en els pressupostos generals de l’Estat les partides que des de la legalitat espanyola corresponien a Catalunya, encara que després no les executava; però el PP té la fatxenderia d’afirmar amb total impunitat que l’Estatut d’Autonomia, una llei orgànica de l’Estat, no tenen per què complir-lo. No solament no estan disposats a pagar el deute pendent amb Catalunya, que el Parlament xifrava en uns 11 mil milions, sinó que ni reconeixen el deute ni estan disposats a complir amb la legislació vigent.

Amb aquests pressupostos, l’agressió del Partit Popular a Catalunya i a cadascun dels catalans no és una subtil marginació ni un espoli encobert, sinó una estafa amb totes les de la llei. No ens ha de venir de nou d’un Partit que ja té l’objectiu d’aniquilar-nos des de tots els punts de vista. El que sí que sobta (o potser tampoc tant) és la indignitat amb què CiU ha afrontat el tema. Segons Duran i Mas Collell, per exemple, només que l’Estat hagués inclòs en els seus pressupostos 215 milions per simular que es complia amb l’addicional tercera de l’Estatut, obviant tota la resta i sense cap garantia que aquesta quantitat es fes efectiva, CiU ja hauria donat suport a aquests pressupostos tan nefastos per a Catalunya. No sé si és una sort que el PP no només vulgui maltractar i atacar Catalunya sinó que ho vulgui fer humiliant els nostres polítics, inclosos els qui estan disposats a llepar-los els peus, perquè no ens donaran ni el plat de llenties pel qual estava disposat a vendre’s CiU.

Trobada CiU-ERC, o com marejar la perdiu

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No sé si algú esperava algun resultat concret de la trobada entre l’Artur Mas i l’Oriol Junqueras. Jo, la veritat és que no. És més, no crec ni tan sols que fos una trobada feta amb voluntat d’avançar en cap sentit; simplement es tractava d’entretenir el personal, d’anar donant llargues a un tema cabdal per al futur de Catalunya com és la seva viabilitat econòmica, i de guanyar temps per a poder plantejar al final que, en el millor dels casos, haurem de deixar-ho per a la propera legislatura.

Oficialment, la trobada ha estat cordial i amb un gran consens a l’hora d’analitzar la situació: la conclusió és que Catalunya necessita tenir la clau de la caixa, necessita poder decidir sobre els seus recursos i reduir dràsticament l’espoli fiscal que està patint. Però això és el que vénen dient des de fa molt de temps; no hem avançat gens ni mica. Els convergents es queixen que no han obtingut del dirigent d’ERC el compromís de donar un suport permanent al Govern, i els republicans al•leguen que ells només poden donar suport a accions que realment facin avançar cap a l’objectiu sobiranista, encara que de moment només sigui una sobirania fiscal. I de moment no es planteja cap pas endavant. Les grans declaracions no serveixen per a res, si després no van acompanyades d’actuacions en conseqüència.

Cada dia hi ha algun dirigent de CiU o del mateix Govern que ens recorden que no ens en podrem sortir si ens mantenim en els actuals paràmetres de dependència i d’espoli. Aquesta setmana mateix, hem sentit dir a l’Oriol Pujol que “Catalunya podria sortir de la crisi sense Espanya”, i el Conseller Ferran Mascarell (provinent del PSC, no ho oblidem) deia que “Catalunya difícilment se'n sortirà si no té Estat”. Molt bé, d’acord. Amb això ja hi estan d’acord els independentistes d’ERC, els de SI, els de RCat, els de la CUP i tants d’altres. Però hauríem de saber si això s’ho creuen de veritat o només ho diuen per contrarestar la seves pròpies actuacions que van diametralment oposades a aquest objectiu de tenir estructures d’Estat.

Quan al Parlament de Catalunya es debat sobre si és el PSC o si és CiU qui té més responsabilitat pel risc que l’economia (és a dir l’autonomia) catalana sigui intervinguda pel Govern espanyol, és que ja hi ha una renúncia clara a defensar l’autogovern. ¿Com es pot donar per suposat que aquesta sigui una possibilitat real sense deixar clar que el Govern català i el Parlament s’hi haurien de rebel•lar?. Anem entomant totes i cadascuna de les agressions que patim per part dels poders espanyols amb una actitud d’absoluta submissió, sense un mínim de dignitat per a plantar-hi clara.

En aquest context, la trobada entre Mas i Junqueras en la qual es parla de tot allò que ja sabem, sense fer cap gest per a resoldre l’essencial, és simplement una trampa. Es tracta de fer veure que hi ha una preocupació i que hi ha voluntat d’arribar a acords, però sense prendre’n cap a propòsit per a allargar la situació: donar llargues al tema fins que, quan falti poc més d’un any per a les eleccions, es pugui dir que el tema del pacte fiscal es portarà en el següent programa electoral per a la propera legislatura. I qui dies passa, anys empenys. I de moment, toca marejar la perdiu.

Contradiccions ecologistes

El moviment ecologista, en els darrers temps, ha entrat en un mar de contradiccions difícil d’imaginar fa unes dècades quan era l’expressió unànime dels sectors progressistes de la societat. Si abans era clara la definició de l’ecologisme a favor de les energies alternatives, netes i no contaminants, avui molts d’aquells postulats són qüestionats no pas pel poder establerts amb tots els interessos econòmics que tenen al darrere, sinó per diferents sectors que també fan bandera de l’ecologisme.

L’energia nuclear, per exemple, abans era vista com la bèstia negra dels grups verds que exhibien aquell eslògan de “Nuclears? no gràcies”. Però avui trobaríem grups ecologistes que arriben a la conclusió que és una forma de producció d’energia relativament neta, malgrat el problema dels residus que genera i del potencial risc, que s’ha incrementat exponencialment a rel del desastre de Kujushima. A Alemanya és aquest raonament dels perills que comporta el que ha motivat la proposta de liquidació progressiva de les centrals nuclears, mentre que a França continua essent la forma majoritària de generació d’energia, i no tenen cap intenció de fer-se enrere. L’energia eòlica era un dels símbols d ‘energies netes i renovables, i a Catalunya era de les més publicitades per l’esquerra amb l’excusa de tenir dues zones geogràfiques, l’Empordà i les Terres de l’Ebre, molt propícies per a l’aprofitem del vent, però avui no són pas pocs els grups ecologistes que protesten per l’impacte visual i paisatgístic dels parcs eòlics, a part del perjudici que els molins poden crear en les aus. També l’energia produïda amb biomassa semblava impecable des d’un òptica verda perquè permet rendibilitzar la gestió dels boscos, avui sovint abandonats per manca de rendibilitat amb tot el risc que comporta en cas d’incendi, i alhora permetia tendir cap a l’autogestió energètica del territori; però és evident que també té els seus detractors quan es tracta d’aprofitar la biomassa per combustió.

Ja sé que no hi ha veritats absolutes, que tot és discutible, i que tothom pot tenir la seva particular visió sobre el tema. Ben segur que hi deu haver raons i contra raons per totes bandes, i que seria un error mantenir posicions dogmàtiques i intransigents. Ara bé, per gota que ens fixem en la distribució geogràfica dels ecologistes defensors i detractors d’alguna d’aquestes fonts d’energia veurem que també hi té un paper important el fet de tenir o no, ben a prop alguna d’aquestes instal•lacions. Per verdes que siguin.

Els inversors surten en tromba

Llegeixo a l’AVUI un titular contundent: “Els inversors surten en tromba”. Abans d’entrar al cos de la notícia, he imaginat que es referia lògicament a Argentina. Davant de l’expropiació de l’empresa YPF, que aquí ens venen com una acció il•legal, dramàtica i bel•ligerant, el Govern espanyol com a garant dels interessos empresarials ha posat el crit al cel i ha amenaçat amb el pronòstic que els argentins poden perdre bona part de les inversores estrangeres. Ja ho tenim aquí, he pensat.

Però, no. A Argentina, no tindran massa problema per trobar una empresa que vulgui invertir en el buit deixat per Repsol. L’expropiació de la petroliera no ha estat una expropiació salvatge i inconscient, sinó perfectament calculada: ni s’han tocat els inversionistes locals ni les accions de les empreses nordamericanes. I no és pas per atzar. Quan el Govern argentí, per interessos econòmics de país i segurament que també per interessos més partidistes, decideix fer-se amb el control de l’empresa petroliera, ho fa sabent de la debilitat de l’economia i del govern espanyol; no hauria pas gosat fer-ho amb les accions nord-americanes, posem pel cas. Perquè el titular del diari AVUI sobre la sortida en tromba dels inversors es referia justament a Espanya. La borsa espanyola s’ha desplomat, de manera que des de principi d’any ha perdut ja un 17% del seu valor. El nou Govern del PP, per més que les seves accions siguin elogiades pels grans poders econòmics, ha generat tanta o més desconfiança que l’anterior. Amb les actuals polítiques econòmiques, no hi ha cap perspectiva de sortir de la crisi, ni de reduir l‘atur, ni de generar confiança en els mercats, i, per tant, tampoc de reduir els interessos que paguem pel deute acumulat.

Ho diuen les autoritats monetàries i econòmiques internacionals i ho reconeix el mateix Govern. L’únic que no acaba d’acceptar l’executiu de Rajoy és que anem a marxes forçades cap a l’abisme del qual només se’n podria sortir a través d’un rescat. Però, abans, el Govern espanyol ja té previst de fer el seu rescat o intervenció interna. Amb la complicitat del Govern de CiU, el Govern espanyol ja ha reafirmat que no pagarà el deute contret amb Catalunya, per més que ho digui l’Estatut (que ells ja donen per liquidat), i, comptant amb això i amb la resta de mesures per a asfixiar l’economia catalana, podrà procedir a la intervenció de l’economia catalana. Quin inversor no fugiria d’aquest panorama!

Les figures decoratives indecoroses no serveixen per a res

Hi ha gent que no sé si es fa el ximple o si ho és de veritat. El secretari general de la secció espanyola de l’entitat World Wildlife Fund, Juan Carlos del Olmo, segons diuen els mitjans de comunicació, ha fet arribar una carta al Rei exposant-li el malestar que ha causat l’incident de la seva cacera d’elefants, tenint en compte que el monarca és el President d’Honor de l’entitat conservacionista.

Suposo que no es deu pas pensar que ningú es creu que ell no sabia de les activitats del Rei, caçant elefants i búfals a l’Àfrica o óssos a l’Àsia. Ell, com la resta de l’organització pretesament de defensa del medi, era perfectament conscient de les activitats del seu President d’Honor; i ells saben per què li van donar aquesta presidència d’honor. El seu nom i la seva imatge era emprada com a reclam publicitari de l’empresa organitzadora dels safaris; una imatge reclam que seria impensable imaginar que fos cedida gratuïtament. I, d’altra banda, no és pas aquesta la primera vegada que el Rei és el centre de notícies més o menys escandaloses sobre les activitats cinegètiques del monarca. El que passa és que, en el seu moment, uns dirigents sense massa escrúpols ni vergonya devien pensar que, al marge de si el personatge s’ho mereixia o de si representava mínimament els ideals de l’organització, podia ser també per a ells un bon reclam ostentar la figura reial com a aval de la seva activitat.

I al Rei, que és ben conscient de la seva funció merament decorativa com a monarca, ja no li ve d’aquí prestar-se també a fer de figureta publicitària, ja sigui per a una empresa privada que organitza caceres d’animals o per a una organització que teòricament hi estaria en contra. Ell no hi està ni a favor ni en contra; com a figura decorativa es presta al que calgui sempre que li permeti continuar vivint del conte (i, en aquest cas és un conte de fades que li permet viure a cos de rei). El que passa és que quan les figures decoratives esdevenen indecoroses val més llençar-les a les escombraries.

Acatant sentències del partit minoritari

Tal com era de preveure, el Tribunal Suprem ha rebutjat el recurs presentat per l’Ajuntament de Barcelona contra la supressió de determinats articles del Reglament municipal d’Ús del català que consideraven la llengua pròpia de Catalunya com a llengua d’ús preferent. Era de preveure perquè en cas cas no es tracta d’un litigi jurídic, sinó estrictament polític, i de partit. Hauria estat d’ingenus esperar una sentència d’un altre signe; com a molt, es podia esperar la resolució del TC per veure quin tripijoc de paraules pseudotècniques faria servir per a justificar el seu alineament amb les tesis del Partit Popular.

I la resolució no és precisament decebedora en aquest sentit. Aquest simulacre de Tribunal al·lega que l’”ús preferent del català causaria un perjudici d’impossible reparació per al castellà”. Que què vol dir aquesta frase? Absolutament res. Tothom sap que l’ús preferent del català implica només això, que l’administració local utilitzarà normalment el català, sense que això vulgui dir que no pugui utilitzar el castellà quan se li demani. Aleshores, on és el perjudici per al castellà? I si algú considera que es un perjudici el fet que d’entrada l’administració usi el català, i que calgui demanar-ho explícitament que es vulgui que ho faci en castellà, d’això se’n diu d’”impossible reparació”? Però és igual: el Tribunal Suprem escriu això com podria haver escrit qualsevol altra bajanada, perquè el que fa no és altra cosa que la imposició d’un criteri de partit; els arguments jurídics no hi pinten res.

És per això que sobta que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, digui que espera que la sentència final que haurà de dictar el TSJC acabi essent favorable al català. No és creïble pensar que el partit canviï d’actitud en la seva croada contra la llengua catalana. I el que és preocupant és que Trias acati la resolució d’aquest TC que té una representació minoritària al Consistori barceloní a través del Partit Popular. Si no som capaços de fer front a agressions en temes relativament insignificants com aquest, com podem pretendre algun dia fer front a l’Estat per a alliberar-nos definitivament en l’exercici del dret a decidir?

Un nou Contracte per Catalunya

Un dels principals esculls per avançar cap a la independència és el sectarisme i l’esmicolament que pateix el moviment sobiranista. Tothom té dret a tenir i a defensar les seves idees, i per tant a crear noves organitzacions si creu que cap de les existents no el satisfà plenament. Però és evident que no és cap bon símptoma l’aparició constant de nova associacions i plataformes.

Ara mateix, acabo de descobrir a la xarxa una plataforma que s’autoanomena “Contracte per Catalunya”. Un nom que em recorda aquella proposta electoral que en format llibre va presentar en el seu moment l’aleshores Secretari General d’ERC, Àngel Colom. El decàleg ideològic d’aquest Contracte per Catalunya no és que aporti massa res de nou: és un plantejament independentista com el que fan molts altres grups, partits, moviments o organitzacions independentistes. Un de més. Res a dir si no fos perquè al facebook es presenta com “l’única plataforma cívica i transversal...” i acaba dient que “és l’eina definitiva per aconseguir la independència de Catalunya”. Aquest és el problema; això és el que ens perd. Aquesta absurda pretensió de ser els “únics” i, a més, l’element clau per a assolir l’objectiu de país. Desconec qui hi ha al darrer, però està clar que no podem esperar gaire res de qui es considera ser l’únic i l’imprescindible.

De fet, si avui hi ha algú que considera que cap de les organitzacions existents no li serveix per a treballar per al país, jo diria que s’ha equivocat de país. Ja sabem que si algú pretén trobar el grup ideal que s’ajusti plenament a la seva manera de pensar acabarà fent un grup unipersonal. Difícilment podrà aglutinar res qui és incapaç d’adaptar-se i de treballar amb cap de les organitzacions actuals.

Es mereixem aquesta monarquia

Formar part d’aquest Estat anomenat Espanya inclou haver de suportar una monarquia com aquesta. És lògic que els més antimonàrquics aprofitin l’ocasió per a carregar contra una monarquia que ens ofereix espectacles denigrants cada dia: pressupostos d’escàndol, administració opaca, comptes fraudulents a l’estranger, negocis tèrbols a part de les estafes vàries d’un gendre que va entendre que formar per de la família reial equivalia tenir carta blanca, corredisses mal dissimulades de faldilles, infidelitats conjugals, pràctiques de tir il•legals per a menors, i ara una indecent cacera d’elefants.

Les forces democràtiques espanyoles, que no són pas massa, han posat el crit el cel en veure que quan el país està immers en una profunda crisi, que hi ha molts ciutadans que estan travessant per una situació crítica, el reietó no té els mínims escrúpols, vergonya o dignitat i se’n va de cacera a l’Àfrica. Alguns espanyols pensen que potser ha arribat el moment d’acabat amb aquesta comèdia, però molt pocs gosen dir-ho en veu alta, i com a molt demanen una mica més de responsabilitat al monarca. El Govern encobridor d’aquesta disbauxa de la monarquia ha quedat en evidència per un accident domèstic; o com a mínim és la versió oficial, com ho era allò del cop de porta que li havia provocat un ull morat. Si li van tapar la covardia amb què es va comportar aquell 23 de febrer, com no li han d’encobrir un simple joc d’infidelitats o una cacera en temps de crisi. Els monàrquics i la monarquia esperaran que passi el temporal i, amb una mica de sort d’aquí a pocs dies o setmanes, si no apareix un nou escàndol, ja ningú recordarà l’incident.

Sincerament, ja s’ho faran. El problema per als catalans no és la monarquia espanyola, per caduca, indecent i deshonesta que sigui, sinó l’estultícia dels nostres dirigents que s’entesten a fer-nos quedar sotmesos a aquests estat de fireta que té la monarquia que es mereix. Ens mereixem nosaltres tenir aquesta classe dirigent que és incapaç de tenir un acte de dignitat i desfer-se del jou espanyol?

La crisi econòmica com a excusa

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Si fos dels qui creuen que com pitjor van les coses millor, hauria d’estar eufòric. Pitjor no poden anar les coses en tots els àmbits: el Govern del PP s’ha desbocat en contra de Catalunya, fonamentalment en contra de Catalunya, i no fa ni una sola passa que no tingui la motivació de laminar el nostre autogovern, discriminar i marginar la llengua catalana, o ofegar la nostra economia; el Govern de CiU no reacciona, més enllà de declaracions relativament altisonants que són desmentides minuts després per la connivència amb el suposat agressor; i tot això sota l’amenaça d’unes pèssimes perspectives econòmiques generals, enfront de les quals sembla que no tinguem recursos ni capacitat per a fer-hi res.

Potser és, en part, per això que alguns creuen que estem a les portes d’arribar a la independència, perquè la situació tan desastrosa que patim forçosament haurà de derivar cap a un esclat de la ciutadania. És cert que les adversitats i les agressions poden despertar la consciència de molta gent, tal com es deia que l’Aznar havia estat una magnífica fàbrica d’independentistes, i el descontentament actual sembla que hauria de ser més que suficient per acabar de decidir la majoria del país. Però precisament és aquesta situació econòmica general, que sembla estar fora del nostre abast, el que pot fer malbaratar l’ocasió.

Almenys aquest és l’argument que esgrimeix el Partit Popular i els seus acòlits, no ja per frenar qualsevol temptativa independentista, sinó per neutralitzar les demanades d’un tracte més just per a Catalunya. Són capaços fins i tot d’admetre la possibilitat de parlar de qualsevol tema, però, això sí, un cop hagi passat la crisi; quan tothom sap que ni abans de la crisi no volien parlar-ne ni després tampoc hi voldran saber res. Pacte fiscal? deia la vicepresidenta espanyola; ara l’únic pacte fiscal que convé a Espanya és el de controlar el dèficit dels comptes públics. I, està clar, l’ajustament econòmic es planifica per tal de collar o ofegar les autonomies, i especialment la catalana.

Les urgències econòmiques, tanmateix reals, també semblen fer forat en l’estat d’ànim del Govern català que cedeix una i altra vegada a les exigències del govern del PP. Perquè si, com admet el mateix Govern català, la situació econòmica ve agreujada pel dèficit fiscal i pels deutes i incompliments de l’Estat, no té cap sentit que continuïn fent la gara-gara amb el poder espanyol que ens asfixia i procurant posar tota mena de pedaços a partir de les receptes de l’Estat. La recepta és tota una altra, molt més radical i arriscada, però alhora molt més real i efectiva.

Perquè el tema ja no és que la política econòmica del Govern català, subordinada a l’espanyola, agreugi cada vegada més la crisi i empitjori el benestar de la majoria, sinó que actua de fre a les aspiracions nacionals i pot malbaratar una ocasió d’or per a alliberar-nos de l’Estat espanyol. Encara que sigui per una motivació diferent, la crisi econòmica és tant per a CiU com per al PP una excusa per a neutralitzar el moviment independentista, fins i tot a les seves files.

Discriminats per patriotisme

Si féssim un exercici d’imaginació, gens fàcil per cert, i ens poséssim en la situació de ser espanyols, i de sentir Madrid com la nostra capital, trobaríem notícies igualment sorprenents i que ens haurien de revoltar gairebé igual que veient-les des de la perspectiva no espanyola. Un 55’7% dels capitals estrangers invertits a l’Estat espanyol van anar a parar directament a Madrid. Un percentatge escandalós que es repeteix en tantes altres situacions, com les inversions de l’Estat en matèria de Cultura, per exemple.

Des de la perspectiva catalana és clar: l’Estat espanyol té un tracte clarament discriminatori envers Catalunya. Res de nou ni casual; forma part d’un pla preestablert per ofegar l’economia catalana, ho sabem de sobres. Però tornem al supòsit imaginari inicial: des de la perspectiva espanyola, d’un ciutadà de Sevilla, de Càceres o de Santander, aquesta mena de dades haurien de ser igualment escandaloses. Com pot ser que un Estat menyspreï tant el seu país com per a permetre tantes desigualtats? Com pot ser que les protestes per un centralisme tan desaforat siguin tan mínimes? No es tracta de tenir o no competències autonòmiques que ara mateix l’Esperanza Aguirre voldria eliminar, sinó de donar als diferents territoris i ciutadans del país un tracte tan discriminatori. De fet, deu tenir la seva part de raó des del moment que, per a molts, les competències autonòmiques no tenen cap altre sentit que el de l’eficàcia de la gestió dels serveis,

Se m’acut que també els catalans hi devem tenir una part de culpa en tot això. Una possible explicació pot ser que per part de molts espanyols, el centralisme acaparador de la capital és imprescindible per a evitar l’aparició d’altres capitals, com la catalana, és clar. Són capaços d’acceptar qualsevol discriminació si és en bé de la pàtria.

A ells també els odien

Encara no havia girat cua l’Alícia Sánchez Camacho del despatx de la vicepresidenta espanyola on, segons ella havia començat a plantejar la seva proposta de Pacte Fiscal, que ja es burlaven d’ella dient públicament que de pactes fiscals, res de res. I que tot allò que havia dit l’Alícia Sánchez Camacho en contra de les retallades de la Generalitat en matèria de sanitat i d’educació, s’ho haurà d’empassar perquè ara n’haurà de defensar de molt més dures que aquelles que ella denunciava.


Ho deia fa ben pocs dies: els espanyols no en tenen mai prou en dominar i espoliar els catalans, sinó que, en el seu esperit colonialista, han de posar en evidència i ridiculitzar els seus subjugats. I aquí no hi ha color polític que hi valgui: ho feia el PSOE i ho fa el PP. Els paper dels nacionalistes catalans és, lògicament, el de no acceptar aquest tracte vexatori i procurar alliberar-se del jou que ens imposen. En canvi, els nacionalistes espanyols de Catalunya, majoritàriament al PP i a C’s però també al PSC, tenen un paper més galdós. D’una banda, voldrien convèncer-nos de la bondat de romandre al si de l’Estat espanyol i fan tots els esforços imaginables per a justificar o dissimular els atacs dels poders de l’Estat. De l’altra, intenten guanyar-se les simpaties dels seus superiors a Madrid, amb l’esperança d’obtenir-ne algun benefici. Però, el seu paper resulta més esperpèntic quan volen presentar-se ells com a model de catalans que saben dialogar i col•laborar amb Espanya, i que se suposa que han de rebre un tracte cordial i comprensiu per part de l’imperi.

Però, no. Espanya, i en concret les classes dirigents espanyoles, odien Catalunya, la seva llengua, la seva cultura i la seva manera de ser. Però aquest odi no es limita als sectors que defensen una personalitat pròpia sinó que els inclou, i d’una manera ben específica, a ells mateixos, als catalans que defensen el nacionalisme espanyol. Els menyspreen per ser catalans, com a tots, però també per tenir tan poc respecte per les seves pròpies arrels; seria allò tan clàssic de “Roma no paga els traïdors”. Al PP espanyol li importa ben poc deixar en ridícul l’Alícia Camacho, de la mateixa manera que el Zapatero menystenia Maragall o Montilla.

Polítiques suïcides per a una fallida final

Després d’uns anys d’incerteses i divagacions amb un Govern socialista que no va saber ni preveure ni afrontar directament la crisi, el nou Govern popular n’ha tingut prou amb tres mesos per demostrar la seva incapacitat no només per a fer-nos sortir de la crisi sinó per a dirigir un govern amb un mínim de cara i ulls. Estàvem malament, és cert; però en pocs mesos ha aconseguit empitjorar, i molt, la situació econòmica del país i sobretot la dels ciutadans. És capaç de fer-nos enyorar el Zapatero.

Costa de creure que el Govern Rajoy pensés que, aplicant les mesures que li demanava Alemanya i el Banc Central europeu, tothom l’aplaudiria i els mercats li farien confiança. Seria tant com admetre la seva més absoluta niciesa i manca de preparació tècnica; com a mínim el Ministre d’economia és un expert en especulacions vàries, fallides i engalipades múltiples. De la mateixa manera que quan es va proposar (per no dir obligar) a Grècia que acceptés un rescat, tothom sabia que era una trampa per als grecs i que de cap de les maneres no eren ells els destinataris dels diners que s’hi abocaven, també les “recomanacions” que es fan al Govern espanyol van en la mateixa direcció. El primer rescat era posar-los una soga al coll que poc temps després precisaria un segon rescat, per a acabar derivant en una fallida total. El Ministre espanyol ja comença a preparar el terreny dient que “de moment” no necessitem el rescat.

Cada vegada que el Govern espanyol emprèn una mesura per a acontentar els mercats, és a dir els financers i especuladors, se li riuen les gràcies, però immediatament se li recorda que l’esforç fet és encara insuficient. No perquè sigui realment insuficient, sinó perquè si el Govern els ha fet cas vol dir que és vulnerable; i els llops ataquen sobretot les preses més vulnerables. L’objectiu és eliminar totes les conquestes socials dels darrers trenta o quaranta anys, i posar la legislació i l’estructura dels estats a la mida dels grans poders econòmics. Si el Govern s’hi posa bé, és qüestió de pressionar-lo perquè acceleri aquestes reformes en contra del país i de la gent. I, a aquest pas, amb aquesta política suïcida, anem de pet cap a la fallida.

L’eficàcia del PPC i la Camacho, inqüestionable

Des del primer moment, el Partit Popular de Catalunya va amenaçar els catalans que volia ser decisiu en la política del país. En aquest sentit no ha pas enganyat a ningú. I s’ha de reconèixer que ha complert amb la seva paraula, comptant, això sí, amb la complicitat de CiU. Confonent el que haurien de ser funcions de partit amb les funcions pròpiament institucionals, la senyora Alicia Sánchez Camacho ja va advertir que s’erigiria com a pont entre la política catalana i el Govern espanyol.

Mariano Rajoy probablement hauria tingut un mínim d’escrúpols a l’hora d’incomplir les seves promeses electorals o de fer exactament a l’inrevés del que havia fet quan era a l’oposició. Però, un individu com el Fernández Díaz va tirar pel dret dient que allò que ells reclamaven al Govern socialista, ells tampoc ho complirien “ni en broma”. Les promeses i els compromisos són només per als imbècils que se’ls creuen. Probablement, tampoc el Ministre Montoro hauria gosat negligir una llei orgànica com és l’Estatut i no incloure en els pressupostos de l’Estat la partida obligada per llei corresponent a inversions a Catalunya; però l’Alícia Sánchez Camacho, li devia dir que no patís, que amb els catalans tot s’hi val, i més comptant amb la inexistència d’un Govern mínimament autònom. Gràcies al PPC, l’Estat s’estalviarà de pagar els deutes contrets amb Catalunya, i s’estalviarà d’incloure en els pressupostos les inversions que marca l’Estatut. Gràcies al PPC i a la Camacho, continuarem tenint un servei de rodalies deplorable, ni el metro ni el tren no arribaran a la T1 de l’aeroport del Prat, podrem allargar la concessió de les autopistes de peatge de Catalunya per a garantir la gratuïtat de les de Madrid, podrem evitar tenir una sanitat capdavantera posant-la al nivell de la mediocritat general de l’Estat, i en general el país mantindrà la seva davallada en tots els camps, i la sortida de la crisi cada vegada quedarà més lluny.

Però l’eficàcia de la Camacho, que ara ja ens amenaça amb pactar pel seu compte una nou model fiscal per acabar d’escanyar l’economia catalana, no hauria estat possible sense la complicitat i el vassallatge que li ret el Govern de CiU. Rajoy pot amenaçar de continuar retallant l’autogovern i el finançament de Catalunya perquè compta que, faci el que faci, no deixarà de tenir el suport de CiU per a aprovar els pressupostos de la Generalitat (per als pressupostos de l’Estat no els necessita per a res). El Govern farà quatre declaracions de cara a la galeria, simulant enuig i disconformitat, però tot seguit s’ajupirà en acte de submissió al Govern espanyol i a la seva delegació a Catalunya, capitanejada per l’Alícia que no és precisament la del País de les Meravelles.

L'actiu paper de l’ONU en la crisi siriana

El que no es pot pas fer és acusar de passivitat les Nacions Unides en relació a la crisi siriana. Des del primer moment, les Nacions Unides i en general les principals potències mundials van entendre que els moviments de revolta a Síria no podien ser tractats amb el mateix patró que els d’Egipte o de Líbia. En tots els casos els règims de Mubarak, de Gaddafi, com el de Bashar Al-Assad, eren règims molt ben vistos per occident, sobretot a partir del moment que aquests van acceptar obrir els seus recursos a l’explotació per part d’empreses foranes i exercir un cert contrapès a l’islamisme més radical de l’Iran.

L’acabament, però, del conflicte a Egipte primer, i a Líbia després, va posar en evidència el nivell de criminalitat, conegut i emparat fins aleshores, del règim de Bashar Al-Assad, amb l’agreujant de ser excessivament difós pels mitjans de comunicació. Rússia i Xina, que tenen molt més controlat el tema mediàtic i molts menys escrúpols a l’hora de defensar la violència contra el poble, van oposar-se a les tímides iniciatives de condemna de les Nacions Unides, i van utilitzar el recurs del veto, inexplicable en cap institució de caràcter democràtic, per tal que no prosperessin. La Lliga Àrab i les mateixes Nacions Unides van fer un simulacre d’intent negociador, amb Kofi Annan com a delegat especial. En realitat, no es tractava en cap cas d’imposar al règim terrorista d’Al-Assad la fi dels atacs contra el poble sirià, sinó de convèncer-lo que calia fer-ho amb més discreció per tal de no incomodar les anomenades democràcies occidentals civilitzades. L’objectiu era anar allargant el tema per tal de donar temps al dictador perquè pogués aniquilar els seus opositors.

El cinisme va arribar al seu punt àlgid quan es va acordar donar un termini al Govern sirià perquè cessessin els atacs contra la població amb artilleria pesada; calia fer-ho, en tot cas, amb les armes convencionals, més dissimuladament, i de tota manera se li donava fins avui dimarts perquè completés la tasca de liquidació de l’oposició democràtica. I, de fet, ja estava pactat que el Govern sirià trobaria qualsevol excusa per a no haver de complir ni tan sols el compromís de no bombardejar les poblacions rebels. De cap de les maners es pot acusar les Nacions Unides de passivitat en tot aquest afer; l’ONU ha estat còmplice i encobridor actiu dels crims del règim terrorista d’Al-Assad

Lula da Silva, un Premi Internacional Catalunya molt oportú

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Hi ha premis que s’atorguen en funció d’uns mèrits més o menys objectius: uns èxits esportius, una trajectòria artística, l’assoliment d’una determinada fita... Però n’hi ha d’altres que tenen més una connotació ideològica o una valoració més subjectiva. És el cas del Premi Internacional Catalunya que està destinat a “persones que han contribuït decisivament amb el seu treball creador a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món”; i, naturalment, els valors no sempre seran els mateixos per a tothom.

Enguany, en la seva XXIVa edició, el guardó ha estat per a l’expresident del Brasil Luiz Inácio Lula Da Silva. Em sembla una decisió prou encertada des de tots els punts de vista. Llula de Silva, que es vantava ell mateix de ser un President que sense títols universitaris havia creat més universitats que cap altre dels seus predecessors, ha fet possible un miracle econòmic al Brasil, convertint aquest país en una potència emergent. I ha passat al capdavant de molts altres països que fins fa poc se’l miraven amb la prepotència amb què el món occidental acostuma a mirar-se els països subdesenvolupats. El país és immens, en territori, en diversitat de pobles, i en desigualtats i mancances forjades al llarg de la seva història, i per tant són encara moltes les assignatures pendents en tots els àmbits. Però ha fet un pas de gegant, impensable fa poc només una dècada.

Curiosa, però, la justificació que en fa el mateix jurat, ja que molts dels mèrits que li atribueix serien obvietats (com ara l’honradesa, el no dogmatisme, el tenir criteri propi, i sobretot el fet de treballar per afavorir la majoria i per aixecar el seu país..), si no fos perquè resulten realment insòlites en el món de la política.

Però encara resulta més curiosa és la defensa que n’ha fet el President de la Generalitat, Artur Mas. Curiosa, en aquest cas, perquè li atribueix uns mèrits que són exactament el contrari del que està fent ell (ell i la resta de governs conservadors d’Europa). Per exemple, diu que Lula ha estat premiat “per la seva política al servei d’un creixement econòmic just”, quan aquí (llegeiu Catalunya Estat espanyol, Europa) s’està fent una política al servei dels grans poders econòmics i en detriment d’un creixement econòmic just. Diu el President Mas que “ha posat el seu país, el Brasil, al capdavant de la globalització, creant una classe mitjana i afavorint un repartiment més just de la riquesa i de les oportunitats”, quan aquí el que estem fent és anar cap a la liquidació d’aquesta classe mitjana i propiciar un repartiment més injust i més desigual de la riquesa. El president també ha explicat que el guardó ha estat “pel seu peculiar tarannà personal, des del qual ha estat capaç d’afrontar-se amb imaginació i molt coratge a la pobresa i a la desigualtat”, quan aquí, sense cap mena de tarannà i criteri personal hem posat la política al servei dels grans interessos econòmics, sabent que això comporta més pobresa, més atur, més precarietat, més inseguretat, menys drets socials, i per tant també més deute públic.

El President de la Generalitat encara hi podia haver afegit que el creixement econòmic del Brasil va ser possible perquè el seu President va saber enfrontar-se amb el FMI i no va fer cas de les seves recomanacions, cosa per la qual va ser molt criticat al principi, està clar. Podia haver dit que, com ha demostrat Lula da Silva, i els dirigents d’algun altre país com ara Islàndia, no és cert que no hi hagi cap més opció per a sortir de la crisi que la que ens obliguen els mercats financers. De fet, amb les actuals polítiques econòmiques estem abocats a anar rodolant pendent avall fins a la fallida final, si no reaccionem a temps.

Benvingut el Premi Internacional Catalunya per a l’expresident brasiler Lula da Silva. No sé si la seva malaltia li permetrà acudir a la rebre el guardó, però no cal que esperem escoltar les seves paraules: podem directament prendre bona nota de com es pot sortir de la crisi si el qui comanda l’economia del país és capaç de no seguir els dictats dels qui han generat la crisi, i només estan obsessionats perquè siguem els ciutadans els qui paguem les conseqüències de la seva mala gestió.

Per què no es detenen els violents?

Ho deia dies enrere. Les imatges que tots vam poder veure per la televisió eren prou nítides i precises; hi queden perfectament identificats els individus que provocaven estralls indiscriminadament. Per això, era bastant unànime el clam perquè es castiguin aquesta mena de delinqüents, fins i tot es condemnaven els fets des de posicions d’esquerres, perquè era evident que no es tractava d’elements antisistema sinó de simples delinqüents que s’aprofitaven de la situació i que, al capdavall, anaven en contra dels objectius de la vaga general.

A ningú va sorprendre, doncs, el nombre de detencions. Ben al contrari, el que sorprèn és que moltes de les cares visibles, i perfectament identificades com a autors del trencament i saqueig de botigues i de destrosses del mobiliari urbà, no figuren entre les persones detingudes. I, no deu ser pas per casualitat, que els qui han ingressat a la presó després d’haver declarat davant del jutge són precisament persones que no van participar en els aldarulls violents de la tarda sinó en els piquets de vaga del matí. Per això, fa molta por la proposta del Govern espanyol d’equiparar aquesta violència urbana amb l’anomenat terrorisme de baixa intensitat; perquè hi ha el convenciment que no es vol anar contra els violents sinó contra els moviments alternatius i de protesta. Amb l’actual legislació, si els autors dels aldarulls i de les destrosses del dia de la vaga són al carrer és única i estrictament per la voluntat expressa dels cossos de seguretat que no els han detingut, tenint proves evident de la seva responsabilitat en els fets, o per la decisió arbitrària d’una Justícia que escull les víctimes en funció de la ideologia política i no de la gravetat dels delictes comesos.

Hem vist massa vegades com els jutges absolien actes d’evident i injustificable violència gratuïta dels cossos de seguretat; com des dels poders polítics es justificava la barbàrie perfectament caricaturitzada per un Programa televisiu com Polònia, quan mostrava una policia embogida per apallissar adolescents; com gossos enfollits, amagats sota un casc, s’acarnissaven contra manifestants contra els quals no tenien res a imputar-los i per tant no pretenien detenir-los... Amb la mateixa contundència que podem condemnar els actes de violència gratuïta, que no tenen res a veure ni tan sols amb els moviments alternatius, condemnem aquest sistema polític, policial i judicial que utilitza igualment la violència al seu arbitri.

Invertir a Argentina és la bicoca?

El Govern d’Argentina sembla disposat a posar fre a l’espoli de l’empresa REPSOL sobre els seus recursos. D’entrada, pretén que una part dels beneficis obtinguts amb la seva activitat en terres argentines reverteixin al país en forma de noves inversions. Ja veurem si se’n sortirà la presidenta Cristina Fernández de Kirchner, perquè aquestes corporacions estan molt acostumades a espoliar sense miraments, i en tot cas amb una petita quota de corrupció al polític de torn.

El sistema tradicional de les inversions als països subdesenvolupats, o en vies de desenvolupament, el podríem resumir de la següent manera. Les grans corporacions, aprofitant que un d’aquests Estats no té mitjans per a explotar els propis recursos naturals o per a crear les seves indústries i en canvi té necessitat d’oferir llocs de treball a la seva gent i d’obtenir uns mínims beneficis (això sense comptar amb els dirigents locals que es venen directament en benefici propi), imposen les seves condicions. D’entrada, aquestes companyies no només reben l’aval de l’Estat que les “acull” sinó que és la mateixa banca local la que fa el primer crèdit per a iniciar l’explotació, de manera que en realitat l’empresa estrangera no ha portat inversió real de fora cap al país, sinó que s’ha servit del seus mateixos recursos, que probablement aquesta banca haurà hagut de sostreure d’altres possibles inversions al país. Tractant-se de grans corporacions, amb capacitat d’influència sobre altres grups i institucions internacionals, imposen unes condicions molt avantatjoses, com ara en temes laborals, no haver de tenir en compte el respecte pel medi ambient, infraestructures a càrrec de l’Estat, garantia de seguretat per evitar protestes veïnals o dels treballadors, etc. I, a sobre, se’ls concedeix un sistema de gaire bé immunitat fiscal, de manera que poden treure del país pràcticament lliures d’impostos els seus beneficis.

Si la inversió no resultés exitosa, la companyia abandona i és l’Estat qui n’ha d’assumir les pèrdues. Però si hi ha beneficis aquests són majoritàriament per a l’empresa que els pot treure del país; en realitat, no hi haurà hagut injecció de capitals, sinó fuga. L’exigència del Govern argentí amb la companyia REPSOL és de mínims, i encara sense garanties de sortir-se’n. I tot i així, de ben segur que la multinacional trobarà la manera d’evadir els seus compromisos amb el país que li ha permès fer tants beneficis. Si no pot subornar els polítics, com acostuma a ser habitual, ja s’empescarà qualsevol mètode d’enginyeria financera i fiscal per a camuflar els seus beneficis.

Grans per a fer què?

És curiós que fins i tot experts en temes d’economia, quan parlen del procés de fusions de caixes i d’entitats bancàries, ho fan en termes gaire bé infantils, com si es tractés d’una competició per veure quina serà al final l’entitat més gran. Vist així, el BBVA va guanyar la partida al Santander en comprar UNNIM, i ara ha estat Caixabank la que ha passat a liderar aquesta mena de cursa en absorvir Banca Cívica. Hom diria que es tracta d’una mena de joc, sense considerar altres aspectes més rellevants del paper de la banca en un país.


Al mateix temps, la petita Caixa d’Enginyers presentava aquests dies el seu balanç del 2011. Ha augmentat els seus beneficis en més d’un 5% respecte a l’any anterior, tot i haver incrementat la provisió creditícia, i manté una de les quotes de morositat més baixes de l’Estat; tot plegat li permet complir perfectament amb els coeficients de solvència que marca la normativa nacional i l’europea, alhora que ha pogut incrementar en un 20% l’aportació a l’obra social. Una situació relativament semblant a la que tenia, per exemple, Caixa de Manresa abans de cometre l’estupidesa d’autoliquidar-se entrant en el joc de les fusions. I és que la rendibilitat i la solvència d’una entitat financera, igual que la d’una empresa o d’un país, no depèn només ni fonamentalment del seu tamany. Hi ha petites entitats, petites empreses o petits països que són altament viables i rendibles. En el cas de Caixabank, per exemple, des de fa temps més aviat utilitza fons dels catalans per a invertir i donar suport a empreses foranes que no pas aprofita la seva expansió per atreure capital forà per a projectes de país.

No dubto que els directius de l’entitat poden treure extraordinaris beneficis particulars d’aquest procés d’absorcions i d’expansió. El que no està tan clar és que de tot plegat se’n beneficiïn ni els clients de la Caixa ni la seva Obra Social. En tot cas, el servei que l’entitat pot fer al país, i que és imprescindible per al país, no depèn del pes que l’entitat tingui al conjunt de l’Estat, sinó de la seva fortalesa i la seva voluntat de ser una entitat al servei de Catalunya.