Justícia rima amb immundícia

Paco Ibáñez cantava aquella cançó que parlava d’un “mundo al revés: una bruja hermosa, un lobito bueno, un pirata honrado... etc”. Ara mateix podria actualitzar-la, afegint-hi la Justícia. El problema seria trobar l’adjectiu adient per no quedar-se curt. Per a fer la cançó, podria tenir en compte que la paraula justícia rima, per exemple, amb immundícia, brutícia, estultícia, malícia, impudícia, imperícia... i naturalment amb injustícia.

Ahir mateix se’ns presentava en els mitjans de comunicació el cas de l’home condemnat a pagar els desperfectes del cotxe que l’havia atropellat, provocant-li ferides greus. Amb l’agreujant que la mateixa sentència admet que el conductor va falsejar, a l’alça, els costos de la reparació del seu vehicle. Però és igual, el jutge de torn va estimar com a irrellevant la factura fraudulenta (falsedat documental?) del demandant, i va condemnar la víctima de l’atropellament.

Dies enrere ens escandalitzava el cas del jutge Rafael Tirado que no va executar la condemna de l’assassí de la nena Mari Luz, raó per la qual el Consell General del Poder Judicial l’ha multat amb uns irrisoris 1.500 euros. Quelcom així com una escopinada a la cara als pares de la víctima. Si en lloc d’estar inculpat d’abusos sexuals ho hagués estat per escriure algun article contrari a la ideologia política dominant, de ben segur que hauria estat empresonat incondicionalment; i de no fer-ho, el mateix CGPJ hauria inhabilitat el jutge, i la classe política espanyola s’hauria esquinçat les vestidures.

I així podríem anar tirant d’arxiu, i trobaríem casos com el del jutge que va considerar com a menys greu la violació d’una nena perquè aquesta no s’havia defensat, o el d’aquell mediàtic magistrat que instruïa tan pèssimament els casos de narcotraficants que al final havien de ser deixats en llibertat per defectes de forma o per manca de proves.

I ja no parlem del vergonyós espectacle que han donat amb la politització de la justícia, repartint-se els magistrats en funció de la seva ideologia política. Un fet que repugnaria a qualsevol magistrat honest, però que aquí és acceptat amb la més absoluta normalitat.

Si això és la Justícia, que algú ens expliqui què és la immundícia.

La llibertat no es pidola, es pren

No crec que hagi sorprès ningú. Els delegats dels dos partits espanyols al Tribunal Constitucional han declarat il·legal la llei de consulta aprovada pel Parlament basc. La Constitució espanyola s’atribueix la competència exclusiva d’”autoritzar consultes populars per via de referèndum”. Però, tant se val que la consulta popular es vulgui fer per via de referèndum (que implica que és vinculant, i que no era el cas basc) o que es faci per una altra via, com la d’una simple consulta d’opinió; si políticament no convé, els partits espanyols la declaren inconstitucional, i ja està.

Ibarretxe ja havia anunciat que si es rebutjava la seva proposta acudiria al Tribunal d’Estrasburg. Un procés llarg i complicat, però que probablement té un mica més de garanties jurídiques que aquesta pantomima del Tribunal Constitucional. Però, sigui com sigui, el dilema que es planteja al Govern basc és el mateix que se’ns planteja aquí: qualsevol full de ruta per fer avançar el país cap a l’exercici del dret a decidir, en algun moment o altre, haurà de transgredir la llei. En algun moment o altre, caldrà prioritzar la legitimitat per damunt de la legalitat.

No té sentit, com es diu en algun dels simulacres de full de ruta d’Esquerra, establir com a via l’elaboració d’una llei catalana de consultes populars, perquè ja sabem què n’opinen els partits espanyols i, per tant, què ens dirà el Tribunal Constitucional i més ara que ja tenen un precedent. Tampoc té sentit optar per reclamar la transferència de la competència de convocar referèndums atribuïda constitucionalment al Govern Espanyol; de fet, sembla una broma.

No s’hi val a fer proclames posant en dubte la imparcialitat del Tribunal Constitucional, o fins i tot afirmar que aquest organisme de l’Estat no està legitimat per a desautoritzar la voluntat dels ciutadans de Catalunya, o del País Basc. Si de veritat ens creiem això, hem de fer el primer pas i tirar pel dret. El dret a la vida, el dret a la llibertat, no es pidola; es pren.

Som una nació, volem un estat propi

Aquest és el lema de la manifestació convocada per aquesta tarda per les plataformes Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret a Decidir, amb el recolzament d’una cinquantena més d’entitats. Podem llegir proclames enceses en el manifest de la convocatòria, així com en les declaracions patriòtiques d’un bon nombre de persones, entitats i institucions que volen que aquest 11 de setembre sigui un clam de la ciutadania catalana per posar fi a les agressions que pateix el país: vivim uns moments en què el nacionalisme espanyol més desacomplexat està disposat a eliminar-nos, i no repararà en els mitjans, des de l’ofec econòmic a la utilització de la justícia per a obtenir els seus objectius polítics.

L’11 de setembre és una catarsi col·lectiva, una mena d’immersió en un mar de patriotisme, que en el millor dels casos serveix per a palesar el desig de no donar-nos per vençuts. A Madrid saben que és un dia en què han de suportar que se’ls aixequi la veu una mica més del que és habitual, i poca cosa més. Segurament, a més, els mitjans de comunicació espanyols també hi trobaran algun que altre incident aïllat (des de la crema d’una bandera, una escridassada, la tirada d’ous a una façana...) que posaran en portada per desqualificar la resta de la cridòria.

Enguany, però, hi ha un altre fet preocupant. Des de finals de juliol els partits polítics clamen per la unitat en el tema del finançament, però van passant els dies i no s’arriba a cap acord. Tot fa pensar que des de fa dies ja s’està negociant primer a Madrid, cadascú pel seu cantó, per intentar vendre després una posició unitària aquí o escenificar el trencament davant d’un acord impossible. I mentrestant, els partits catalans (també CiU i ERC) han deixat tot el protagonisme a la societat civil, com si fos una acció positiva per evitar la utilització partidista de la Diada, quan en realitat és la incapacitat per a liderar la voluntat popular de la ciutadania de Catalunya.

Montblanc: una absolució injusta

L’alcalde de Montblanc, el republicà Josep Andreu, ha estat absolt de la imputació que se li feia de desobediència a l’autoritat i manca de respecte. Havia estat denunciat per la Guàrdia Civil per no haver-se volgut identificar i a més parlar-los en català. L’alcalde havia oblidat qui era l’autoritat del poble de Montblanc i quina la llengua que, per respecte, s’ha d’utilitzar per a adreçar-s’hi, en el benentès que ja no és pertinent adreçar-se a aquestes autoritats si no és per a rendir “pleitesia”. Després de la vista oral, escoltats els testimonis, fins i tot la fiscalia ha retirat l’acusació i l’alcalde ha quedat absolt. I per acabar-ho d’adobar, ha sortit als mitjans de comunicació tot cofoi de la seva victòria deixant ben clar que donava el tema per tancat. Deplorable.

L’absolució de l’alcalde Montblanc ha estat un acte més d’humiliació i d’injustícia, com els que ja ens tenen acostumats els espanyols. Però ho fan amb aquella gràcia i aquell aire de perdonavides que fins i tot ens permeten, il·lusos de nosaltres, fer-nos creure que hem guanyat el judici. Quan el jutge va admetre a tràmit la denúncia, i quan el fiscal va preparar el cas, a l’igual que quan la Guàrdia Civil va presentar la denúncia, ja sabien que la sentència no podia ser condemnatòria. Allà hi havia hagut una violació flagrant de la llei, una manca de respecte envers la màxima autoritat de la població, i una vulneració dels drets individuals d’uns ciutadans que volien emparar-se en el que estableix l’Estatut i la legislació catalana pel que fa a l’ús de la llengua. I tothom ho sabia. Però es tractava de deixar clar que la llei pot ser vulnerada impunement quan els rota, d’acord amb una determinada ideologia política que no respecta els drets ni la legalitat quan ells creuen que els és adversa..

El normal, en un sistema democràtic i amb una administració de Justícia no corrompuda, és que s’hagués assegut a la banqueta dels acusats qui va menystenir la primera autoritat municipal, i qui va vulnerar els drets d’uns ciutadans perfectament emparats per la llei. Però, no. En lloc de no admetre a tràmit una denúncia ridícula i forassenyada, i actuar d’ofici contra els infractors de la llei, fan un simulacre de judici i absolen la víctima. Aquesta, il·lusa, s’arriba a creure que ha guanyat la partida quan el que ve a dir la sentència és que la seva autoritat pot ser qüestionada, la legislació catalana negligida i els seus drets vulnerats. Deplorable.

Reagrupament independentista

Finalment s’ha fet efectiva la fusió dels corrents crítics que lideraven Carretero i Bertran. Més d’un s’haurà preguntat per què no es va fer aquesta fusió dels dos corrents crítics d’ERC abans del Congrés. I d’altres es poden preguntar si aquesta fusió a posteriori és fruit d’una anàlisi de la realitat del partit i sobretot dels dos projectes que representen, o si només és una aliança de conveniència, vist que uns i altres quedaven al marge de la dinàmica del partit. El fet és, com deia Joan Ridao, que això clarificarà el panorama d’Esquerra i pot fer més fàcil la interlocució entre les diferents sensibilitats.

Si durant tot el procés congressual no vaig alinear-me amb cap dels corrents, tampoc penso fer-ho ara. Però sí que veig bé la fusió de Reagrupament i Esquerra independentista en la mesura que pot potenciar una visió més clara i definida de la línia a seguir, cosa que no tenim ara, i reforçar la idea que la prioritat no és mantenir-se al poder a qualsevol preu sinó avançar decididament cap a l’objectiu de la independència. Ara està per veure l’efecte que aquesta fusió pot tenir en els congressos regionals que s’han de celebrar d’aquí a uns dies, i sobretot com afectarà a la dinàmica interna del partit.

No sempre dos i dos fan quatre. La suma dels dos corrents pot generar un nou engrescament de la militància de manera que realment plegats representin molt més del que representaven anant cadascun pel seu cantó; però també es pot donar la reacció inversa o forçar la fusió dels dos corrents que podríem anomenar oficialistes. Perquè ara, a ERC, es dóna la paradoxa que hi ha dos corrents oficialistes, sense més diferències que les derivades de la incompatibilitat de voler ocupar les mateixes cadires, i un sol sector crític.

Caldrà veure la capacitat de Reagrupament Independentista per treure, ja des d’ara, posicionaments clars sobre la política a seguir i sobre el model de partit, que els comprometin de cara al futur, per tal que no redueixin la seva acció a una lluita per control intern d’ERC per acabar fent més o menys el mateix que els altres. De moment, un vot de confiança.

Alfonso Guerra: de la fal•làcia a la deshonestedat

A aquestes alçades no crec que sorprenguin a ningú les declaracions d’un personatge sinistre i caduc com l’Alfonso Guerra. És cert que potser molts encara recorden aquell Alfonso Guerra agressiu i jacobí com el que més, però amb una punta d’intel·ligència que el diferenciava dels Ibarra o dels Bono; i ara ha perdut fins i tot això, i la mínima gràcia que podia tenir. A la barroeria i a la fal·làcia del discurs, però, hi ha afegit la deshonestedat.

Compartint acte amb Zapatero, vestits informals per a l’ocasió donat que es trobaven en un acte amb miners asturians, Alfonso Guerra es manifestava perplex per l’actitud dels socialistes catalans. I, encara que no vingués a tomb en aquell acte, va anar directament contra ells. L’home simulava no entendre que el PSC pogués fer pinya amb altres forces polítiques per defensar un model de finançament per a Catalunya, enlloc de posar-se al costat dels socialistes espanyols contraris a l’aplicació de l’Estatut. El seu discurs era absolutament demagògic i fal·laç, presentant la unitat dels partits catalans com una mena de complot per a derrocar el PSOE del Govern. I acabava amb un interrogant innecessari perquè tant ell com els seus interlocutors en sabien la resposta: Què s’amaga darrera d’aquest front comú dels partits catalans, que inclou el PSC? Doncs, molt senzill: Catalunya.

Els estirabots d’Alfonso Guerra, utilitzant la demagògia i la manipulació més rastrera, podrien entendre’s si provinguessin d’un radical d’esquerres, d’algú que mantingués sempre una actitud bel·ligerant amb la dreta, per principis. Algú podria pensar que per a un no nacionalista deu ser difícil d’entendre un mínim acord entre ideologies enfrontades. Però en el seu cas, i en general parlant del PSOE, això és absolutament fals. Quan ell es demanava què hi havia al darrera de la unitat d’acció dels partits catalans, sabia perfectament que hi havia el mateix que hi ha davant la unitat d’acció dels partits espanyols, PP-PSOE: la defensa d’uns interessos nacionals. I en aquest cas, un interessos nacionals contraposats.

L’únic interrogant honest que va sortir de la boca d’Alfonso Guerra va ser el que reptava els socialistes catalans a definir la seva prioritat: Catalunya o el partit.

Europa en el conflicte entre Rússia i Geòrgia

En la reunió de Ministres d’Afers Exteriors de la Unió Europea, celebrada a Avinyó, es va acordar demanar una investigació sobre el conflicte obert entre Rússia i Geòrgia. Una investigació que podria fer la OSCE (Organització per a la Cooperació i la Seguretat a Europa), de la qual en formen part els dos països en conflicte. En aquest cas, sembla que la Unió europea ha pres la iniciativa d’intervenir en política internacional, passant pel davant dels Estats Units. I hom podria creure que ho ha fet per la via més assenyada: evitar que el conflicte prengués dimensions de guerra oberta, buscar l’aturada de les hostilitats i el replegament de tropes, i tot seguit investigar sobre les causes del conflicte i les violacions que s’hagin pogut produir.

Una primera qüestió que ens podríem formular és per què en aquest conflicte es demana obrir una investigació, mentre que en d’altres no. I la resposta és evident. Al marge de les violacions i crims que s’hagin comès en aquest o en d’altres conflictes, la decisió de la Unió europea té molt més a veure amb l’interès de debilitar Rússia que amb la defensa de les poblacions georgianes, ossetes o abkhazes. Dit d’una altra manera, als governants europeus, igual com als russos, els importa un rave el que pugui passar als ciutadans d’aquests països. Que en aquest conflicte s’han comès crims deliberadament contra la població civil no ho dubta ningú, i per totes bandes. En totes les intervencions militars, terroritzar la població civil és un element clau tant o més important que l’enfrontament directe entre exèrcits. La violència, el crim i el terrorisme, deliberat i organitzat des dels aparells militars, són defensats i practicats per tots els països quan hi ha un conflicte.

Teòricament, el conflicte sorgeix arrel de la situació que viuen els ossetes i els abkhazs inclosos en contra de la seva voluntat dins de l’estat de Geòrgia, que a més els ha maltractat. Però Rússia no defensa el dret a l’autodeterminació d’aquests pobles, sinó que ho fa servir d’excusa per als seus interessos particulars. De fet, Rússia coincideix plenament amb Geòrgia i amb la Unió europea en la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles, que només defensen com a arma per a debilitar l’adversari. Si la Unió europea va defensar el dret dels kosovars i dels montenegrins a decidir el seu futur, per què no defensa també el dels ossetes i els abkhazs?. I per què Rússia només defensa aquest dret per a Ossètia del Sud i no per a Ossètia del Nord, o per a Txetxènia?

La intervenció de la Unió Europea podria ser qualificada més o menys de correcta si obeís a uns criteris de defensa dels drets individuals i col·lectius dels ciutadans de la regió, i si defensés aquests mateixos criteris en tots els conflictes prescindint de si l’agressor és rus o americà. Una utopia que ni els ha passat pel cap.

Consens en el redactat i no en la lectura

El que ens està passant amb el tema del finançament és exactament el mateix que ens ha passat des de fa més de trenta anys. Els nostres interessos i la nostra visió del món, en tant que catalans, difereix força de la dels espanyols; sovint els interessos són absolutament contraposats. I malgrat tot hi ha gent que s’entossudeix en buscar fórmules de consens i d’acord que ens permetin conviure dins del mateix Estat. I resulta que no escarmentem. Caiem una i altra vegada en el mateix parany. Arribem a acords que, tot i ser de mínims, poden semblar acceptables però després el mateix acord es gira contra nosaltres.

Des dels primers consensos per elaborar una Constitució espanyola que recollís les diferents sensibilitats territorials, fins als pactes per a l’elaboració dels Estatuts d’autonomia, als pactes fets per partits catalans per donar suport al Govern espanyol, i ara en un previsible acord de mínims que es pugui assolir en matèria de finançament, encara que algun partit se’n desmarqui, sempre hem topat amb la mateixa pedra. Val a dir que és la mateix pedra amb què topem a l’hora de fer pactes entre els partits catalans, ja siguin acords del Tinell, acords d’Entesa, o acords d’unitat dels grups catalans enfront de Madrid.

Ens asseiem davant d’una taula i, com que hi ha propostes i projectes diferents, hem de buscar punts de consens. En el benentès que després haurem de presentar l’acord davant l’opinió pública com un èxit fabulós per haver trobat la fórmula màgica en la qual tots hi hem sortit guanyant. Aleshores, la negociació no consisteix en assumir a què renuncia cada part sinó en buscar un redactat que en una primera lectura tothom pugui interpretar a favor seu. Això implica perdre concreció en el text i consensuar termes i expressions ambigües. I com a molt es pacta la manera de vendre a l’opinió pública el text de consens.

Pactem el redactat, però no la lectura. I qui en fa la lectura és, sempre, qui té el poder.

Corbacho i la immigració. Patronal i sindicats

Les propostes del ministre Celestino Corbacho per frenar la immigració han fet despertar sindicats i patronal, dreta i esquerra. En principi per motius diferents, però ni als uns ni als altres no ha agradat aquesta idea de frenar la contractació en origen de nous treballadors d’altres països, davant del creixement accelerat de l’atur. La crisi econòmica afecta tots els sectors de la societat, però especialment la mà d’obra menys qualificada, i, per tant, percentualment afectarà més la població immigrada que havia aconseguit un lloc de treball poc qualificat i a precari. La proposta del Ministre Corbacho es basa, seguint els criteris dels empresaris, en què el creixent atur ja generarà prou situacions personals desesperades com perquè les empreses puguin continuar oferint contractes escombraria.

L’actitud dels empresaris, que creuen que encara es podria apurar una mica més la situació, és clara. I aquesta vegada ho diuen sense rubor, amb totes les lletres: una part del benefici empresarial es basa en oferir llocs de treball tan pèssimament pagats que només poden acceptar persones que es troben en una situació desesperada. I aquests són, majoritàriament, els immigrants. Per una simple qüestió d’oferta i demanda, els convé que hi hagi una forta demanda de llocs de treball, si pot ser de gent desesperada, per tal de poder-los oferir contractes escombraria que altrament no acceptaria ningú. Ja he dit en alguna altra ocasió que era absolutament fals que faltés mà d’obra, com es diu sovint, en el sector del comerç o de la restauració; el que falta és gent disposada a fer aquestes feines en les condicions que l’empresariat ofereix.

Però, mirem l’altra part. No hi ha ningú, ni sindicats ni partits d’esquerres, que defensi el principi de prevalença del dret de tota persona per a buscar-se un lloc de treball i per tant una vida digna, al marge del lloc de naixement o del carnet d’identitat. Com a molt trobaríem alguns grups marginals fora de l’arc parlamentari, els dels “papers per a tothom”. Durant molt de temps, els sindicats i alguns sectors de l’esquerra han utilitzat, doncs, un argument fal·laç i equívoc. Com que no gosaven argumentar que tota persona té dret a una vida digna, i que aquest dret no pot estar supeditat a fronteres polítiques i administratives, ho dissimulaven dient que la població immigrada no treu feina als autòctons. Quan és evident que qualsevol persona que té un lloc de treball està impedint que una altra ocupi aquell lloc. Però l’argument sindical, en sintonia amb els empresaris, es basa en dir que en el cas dels immigrants no és així perquè ells ocupen llocs que els d’aquí no volen ocupar.

En època de bonança, els beneficis són per poderosos, i ara que van maldades els perjudicis són per als més febles.

Ni motor ni capacitat d’innovació

Un estudi de l’Associació catalana de sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, revela allò que pràcticament tothom ja veia o intuïa: la perplexitat de la societat catalana davant del fet que Catalunya ha deixat de ser motor de l’economia espanyola i ha perdut capacitat d’innovació i de lideratge en recerca i noves tecnologies. No calia ser un expert en economia per adonar-se’n, més aviat calia ser molt pallús per a no veure això que ara una institució de la solvència de l’IEC ens confirma. Seria del tot injust i demagògic dir que aquesta davallada és conseqüència dels darrers anys de govern tripartit; però seria igualment injust i demagògic, a part d’estúpid i inconscient, pretendre passar-ho per alt com si el Govern no hi tingués res a veure.

Podem argumentar que la situació d’ofec econòmic que pateix Catalunya és un greu obstacle per al desenvolupament econòmic del país, o que les competències i capacitat d’acció del Govern de la Generalitat en aquest camp són més aviat migrades. Podem apuntar-nos, com molt bé sap fer el Zapatero, a la idea que la crisi econòmica afecta arreu del món, i per tant també a nosaltres. Podem donar les culpes a l’afany desmesurat (si és que mai l’afany pot ser desmesurat) de les empreses per obtenir guanys immediats, optant per la deslocalització i la cerca de mà d’obra barata enlloc d’optar per la innovació. Podem dir, en definitiva, que això ens està passant ara amb un govern tripartit però no pas per culpa d’aquest Govern tripartit. Fins i tot podríem formular la hipòtesi que, de no ser per aquest Govern, el panorama que ens pinta l’Institut d’Estudis Catalans hauria estat molt més desolador.

El que no podem fer, en cap cas, és continuar vivint en un núvol imaginari, i emprendre les actuacions de Govern des de la premissa ja obsoleta d’un país capdavanter. Cada vegada que sento el Conseller Huguet parlar de l’aposta per la innovació i les noves tecnologies, i ho comparo amb la realitat del que passa al nostre entorn, penso que estem parlant i vivint en dos móns diferents. El meu s’assembla més al que descriuen des de l’Associació Catalana de Sociologia.

I aquesta incapacitat per percebre la realitat explica, per exemple, que en la ponència del darrer congrés d’ERC hi hagués un apartat que portava un títol tan extravagant i allunyat de la realitat com aquest: “Completar la transformació del model econòmic dels Països Catalans”. Perquè és evident que Catalunya no ha iniciat cap procés de transformació econòmica, i si ho ha fet és per anar de mal en pitjor. I en qualsevol cas s’ha de ser molt il·lús i molt poc seriós per parlar de transformacions del model econòmic, en el món en què vivim. Però està clar, alguns dels nostres polítics viuen en un altre món, un món imaginat a la seva mesura.

De la improvisació al desconcert

Des de Catalunya, amb tota la raó del món, hem protestat per l’incompliment de l’Estatut per part del Govern espanyol, pel que fa al nou model de finançament. Hi ha hagut, i hi ha, una deliberada actitud del Govern espanyol per incomplir-lo, però aquesta actitud ha estat consentida pel Govern de la Generalitat que no ha dit res fins que el calendari ja era impossible de complir. I no només això sinó que hi ha hagut una voluntat expressa de no preparar amb antelació cap proposta conjunta per a posar sobre la taula o per a respondre al més que previsible incompliment, igual com ens passarà amb la retallada del Tribunal Constitucional. Quan algú deia, i encara diu, que no ens hem d’anticipar als esdeveniments (allò tan estúpid de no posar les benes abans de les ferides) de fet el que està fent és col·laborar amb el Govern espanyol a desmobilitzar la societat catalana i a boicotejar cap proposta unitària de les forces polítiques del país.

Durant aquest estiu, diversos dirigents polítics, però jo em fixo especialment amb els d’Esquerra, han fet tota mena de declaracions improvisades sense to ni so i sobretot sense cap rumb ni estratègia prèvia. Les hem sentit de tots colors, i sovint de forma contradictòria: des de qui deia que caldria fer una nova consulta popular, a qui deia que caldria sortit del Govern, o convocar noves eleccions, o insinuava un canvi de pactes de Govern, o, els més infantils i ingenus, deien que reclamaríem el Concert econòmic. I protestem perquè el Govern espanyol no ha complert amb l’Estatut, però resulta que la part catalana encara no té enllestida cap proposta concreta; i ara ja ens anuncien que en tot cas serà una proposta vague, com sempre, sense números concrets i fàcilment interpretable segons els interessos de cadascú.

Amb aquests dirigents polítics estem abocats al desastre. Ja sé que el principal responsable de la falta d’un finançament just per a Catalunya, i en general de l’incompliment de l’Estatut, és el Govern espanyol. Però jo, com a ciutadà català i com a militant d’ERC, demano explicacions als meus representants. I el que veig és que, deliberadament, s’ha deixat tota la iniciativa al Govern espanyol, no hi ha cap proposta ni full de ruta a seguir, ni en el conjunt de les forces polítiques catalanes ni al si d’ERC. I tothom sembla estar a l’aguait per veure qui trencarà primer la unitat per poder-ne treure rèdits personals o de partit. Els espanyols es freguen les mans perquè els ho estem posat molt fàcil. El que no sé és si tot plegat és per estultícia i incompetència o per mala fe i menysteniment de l’interès general del país.

Nacionalisme a la deriva

En les darreres dècades, des de Catalunya, com també des del País Basc, hem assistit com a espectadors a diversos processos d’emancipació nacional: Països amb una llarga història al darrere i països que pràcticament mai no havien aspirat a esdevenir independents; països que aprofitaven el desmembrament d’Estats imperials com el rus o el iugoslau i països que simplement acordaven la seva divisió, com Txèquia i Eslovàquia; països que havien de patir un conflicte abans no els era reconegut el seu dret a l’autodeterminació, i països que amb un simple cop d’efecte podien aparèixer al nou mapa europeu. En qualsevol cas, però, nosaltres, apel·lant a una realitat nacional històrica i mil·lenària, gesticulant i discursejant com ningú, hem vist a passar una i altra vegada el tren de la llibertat sense agafar-nos-hi.

En cada cas, ens hem envalentit dient que nosaltres teníem els mateixos drets que les repúbliques bàltiques, que Geòrgia, que Txèquia, que Eslovènia, que Montenegro, que Kosovo... però no hem passat de les paraules. A l’hora de la veritat, ens hem excusat dient que el nostre cas era singular, diferent, únic... i no ens hem mogut d’aquí. Durant vint-i-cinc anys tant Jordi Pujol com Xabier Arzallus anaven pregonant, que si no trobàvem l’encaix adequat al sí de l’Estat ens hauríem de buscar una altra via; però l’encaix no arriba, i l’altra via tampoc. A cada nova agressió per part del Govern espanyol, popular o socialista tant se val, responem a tot estirar amb una multitudinària manifestació de la qual en sortim tan autocomplaguts com ignorats per Madrid.

Ibarretxe ja és la segona legislatura que amenaça amb una consulta popular, que sap que acabarà per no fer, i que, com a molt, si la gent no se’n cansa, li pot servir per reforçar el seu suport electoral. Aquí no ens estem de pronosticar una crisi institucional entre Catalunya i Espanya, si no es resol el tema del finançament o si el Tribunal Constitucional ens retalla el ja migrat Estatut; però sabem que, a tot estirar, aconseguirem una crisi del Govern de la Generalitat, noves eleccions i nous intents de rendibilitzar electoralment la crisi, per tornar a deixar les coses tal com estaven.

Els trens passen i nosaltres ens mantenim, bocabadats, com a espectadors. I és que no tenim una classe política capacitada, amb idees clares, rumb fix i voluntat de liderar un procés d’emancipació nacional.

Puigcercós i els sectors crítics

Sembla que hi ha negociacions per a fusionar, o com a mínim coordinar, els dos sectors crítics d’ERC: el Reagrupament de Joan Carretero i l’Esquerra Independentista d’Uriel Bertran. Una qüestió que molts militants de base es van plantejar i van reclamar abans de tot el procés congressual, i que de produir-se tot plegat hauria pogut acabar d’una altra manera. Encara que aquestes operacions no acostumen a ser tan matemàticament exactes, el cert és que la suma d’aquests dos corrents crítics hauria passat per davant de la candidatura oficial de Joan Puigcercós.

El Congrés, ja ho vaig dir en el seu moment, es va tancar en fals perquè tot el procés pèssimament plantejat no va fer sinó aprofundir encara més en la divisió interna del partit. Afortunadament, la gent encara és prou responsable com per primar la unitat i evitar trencadisses, però la crisi subsisteix. I la fusió, si s’acaba produint, d’aquests dos corrents crítics podria fer-la més evident. No hi ha un projecte clar de futur, i ho hem vist aquest estiu amb declaracions de tota mena sobre el finançament tant per part de membres del Govern com per part de la direcció del partit. Hi ha posicionaments individuals, en una lluita permanent per a tenir la corresponent quota de pantalla. I això, sense que hi hagin intervingut aquests sectors crítics que podrien esdevenir majoritaris al sí d’ERC.

Algun mitjà de comunicació no s’ha estat de recordar que va ser el mateix Joan Puigcercós qui va impulsar un sector crític, amb l’Uriel Bertran, teòricament enfront del sector oficialista que representava Josep Lluís Carod Rovira. Però quan aquest li va oferir compartir el lideratge del partit, es va desentendre del corrent crític que ell havia creat, per dedicar-se a l’assalt definitiu al poder. En realitat no és que fos crític amb Carod Rovira, sinó que simplement volia ocupar el seu lloc.

I és que, a vegades, els sectors crítics en política no són més que això. Voldria creure que no és el cas de Joan Carretero i Uriel Bertran.

La inviabilitat de les seleccions nacionals

Josep Lluís Carod Rovira anunciava dies enrere que el reconeixement de les seleccions esportives nacionals és un fet irreversible. Certament, s’han fet algunes passes endavant, molt tímides i en esports que no són de primer nivell, però no sé si el seu optimisme està prou justificat. Hi va haver un reconeixement important, pel que significa de precedent, admetent la selecció catalana de bitlles com a membre de ple dret en la Federació Internacional al costat de l’espanyola, però a la primera competició oficial celebrada aquest mes d’agost a Bangkok ja no hi hem estat convidats.

La presència catalana a Pequin, a nivell institucional, ha passat del tot inadvertida, i els esportistes catalans no han fet cap gest per a significar la seva singularitat dins de la selecció espanyola. Imagino les pressions que hi poden haver hagut, a part de problemes més tècnics o de reglament, en el cas de la selecció catalana de bitlles perquè no participés en el campionat del món celebrat de Bangkok. I entenc que no podem carregar sobre els esportistes la pressió o la responsabilitat de reivindicar uns drets, quan la seva feina i el seu objectiu és competir.

Però potser hi ha un argument encara més contundent per a no ser tan optimistes. Espanya ha aconseguit disset medalles a Pequín; un resultat més aviat discret pel potencial que es podria suposar al conjunt de l’Estat. Però si féssim un exercici d’imaginació, com si en lloc d’una selecció espanyola hi hagués anar l’espanyola, la catalana, la basca i la gallega, veuríem que el resultat seria el següent: Països Catalans 7’5 medalles, Espanya 4 medalles, Galícia 3’5 medalles i el País Basc 2 medalles. Això repartint les medalles d’esports col·lectius proporcionalment al nombre de jugadors de cada país.

A Espanya li costarà molt admetre haver de competir al costat d’una selecció catalana, però molt més haver d’admetre que en molts casos en sortiria derrotada. Seria per a ells una doble derrota.

Guanyar, però sobretot humiliar el vençut

La sortida de to del vicepresident del Govern espanyol Pedro Solbes, ratificada després per la vicepresidenta Fernández de la Vega, és una mostra del tarannà típicament espanyol. Ells saben que tenen un PSC rendit i a la seva disposició, que acceptarà el que calgui sense trencar mai amb la disciplina de partit, i menys en temes clau com en els pressupostos. Per tant, saben que poden anar jugant amb el temps fins que, altre cop al darrer moment, presentaran la mateixa proposta, com a molt una mica maquillada, i ens la faran empassar. I potser jugaran amb treure també la sentència del Tribunal Constitucional, per crear un marc de confusió, sabent que a la part catalana de la taula hi pot haver tensions entre CiU, ERC i IC-V, mentre que hi haurà una posició monolítica a la part espanyola del PSOE-PSC, amb un PP que recolzaria les seves tesis però que només ho aprofitarà per desgastar el Govern.

Amb aquesta perspectiva, el lògic hauria estat (almenys des d’una lògica catalana) mantenir un joc ambigu de paraules, simular una voluntat de compromís per arribar a un bon acord, per tal que al final es donés la sensació que ningú havia perdut la batalla, i que el resultat final, si no era al cent per cent satisfactori almenys era un resultat digne i acceptable. Però, no. Ells, sabent que tenen el poder i la força, no en tenen prou amb la victòria. Serien capaços de fer fins i tot alguna concessió a canvi de deixar ben clar que ells han imposat la seva llei.

Els socialistes catalans han intentat presentar-se com a defensors, conjuntament amb les altres forces polítiques, d’un bon model de finançament per a Catalunya. Però, sabent de la seva feblesa, les darreres setmanes ja anaven preparant el terreny per poder arribar a una solució de compromís que a darrera hora els salvés la cara, si més no davant la seva gent. Però la lògica espanyola no entén de raons, ni que sigui per a salvar la pell dels seus subordinats a Catalunya. L’actitud xulesca del Solbes i companyia té per objectiu, al marge de si al final es fan més o menys concessions, de deixar clar que la victòria és seva, perquè seves són les armes, i que no hi ha victòria completa sense humiliació de l’enemic.

Les darreres atzagaiades del Govern espanyol no anaven contra CiU ni contra ERC, perquè aquests ja queda clar que són a l’altre cantó de la taula (o del camp de batalla), sinó contra el PSC. Es tracta de deixar clar qui mana i perquè mana, qui és l’amo i qui és el subaltern. I al final encara podrien sortir amb un pacte sorpresa amb CiU, però després d’haver humiliat els socialistes catalans per haver tingut la gosadia d’aixecar la veu.

Literatura d’estiu: Ets de dretes i no ho saps (II)

Josep Martí, l’autor del llibre que porta aquest titol, va fent una comparació entre el que seria una ideologia conservadora, en contraposició al que seria una ideologia d’esquerres. I ho fa, com correspon a un bon home de dretes, fent trampa (segur que ell em diria que de trampa també en fan els d’esquerres, i no estaria mancat de raó). Ell diferencia la dreta social, la de la gent que té uns determinats comportaments propis d’una ideologia conservadora, i la dreta política que a nivell espanyol representaria el Partit Popular i que ell no s’està de marcar-hi algunes distàncies. Però, en canvi, quan parla de l’esquerra sempre es refereix a l’esquerra política, la dels socialistes.

D’aquesta manera ell pot afirmar tranquil·lament que la gent de dretes és fermament partidària de la llibertat, i no s’està de qualificar de criminal el règim franquista; mentre que els d’esquerres (aquí ja no es refereix a la gent d’esquerres sinó a determinats polítics d’esquerres) encara tenen una certa nostàlgia pels règims soviètics, pel castrisme, o per la Veneçuela d’Hugo Chavez. Ell presenta una forma idíl·lica o teòrica de ser de dretes que de cap de les maneres no es correspon ni acceptaria el Partit Popular, en contraposició a unes elits d’esquerres, amb totes les seves dèries i defectes, algunes de les quals prou justificades.

No sé si el llibre pretenia que la gent de dretes realment se sentís orgullosa de ser-ho (amb els referents polítics actuals és difícil, tal com ell mateix admet). El que sí que aconsegueix és fer veure hi ha una visió general més conservadora (de gent que vota dretes i de gent que vota esquerres), que probablement és molt més assumida pels partits d’esquerres que pels de dretes. I per la forma amb què presenta la seva visió de la dreta, se li podria dir “Ets d’esquerres i no ho saps”

Literatura d’estiu: Ets de dretes i no ho saps (I)

Aquest és el títol d’un llibre de Josep Martí, el marit de la ex delegada del Govern espanyol a Catalunya. Un llibre entretingut i curiós que fa de bon passar aquests dies d’estiu assegut sota l’ombra d’una alzina i sense gaire ganes de capficar-se en res. Per si el títol no fos prou clar, el subtítol acaba de reblar el clau “Crítica de la gran impostura catalana”. Ell mateix confessa al final de llibre que el títol tenia bàsicament la intenció de provocar curiositat i, per tant, vendre’n alguns exemplars més. La seva intenció, hi insisteix des de la primera pàgina fins a la darrera, és reivindicar el pensament conservador, de dretes, sense necessitat de posar-hi adjectius.

Els nostres polítics, els d’ERC i en general els de l’entorn catalanista, ens omplen la prestatgeria de llibres que donen voltes sobre la situació política del país, i sobre les seves expectatives de futur. Al capdavall, però, tots poden sonar més o menys igual: molt bones intencions, ambiciosos projectes de futur per a Catalunya, però que no s’acaben de concretar en res, i que en tot cas no alteren la praxi diària d’anar sortint del pas. De tant en tant, és bo distreure’s amb alguna atzagaiada com aquesta de Josep Martí, que a part de ser escrita amb una certa gràcia també té les seves reflexions interessants.

Parteix d’un supòsit que si no és fals del tot com a mínim és inversemblant i pueril. Ve a dir que la gent, polítics i no polítics, té una certa vergonya de confessar-se de dretes i intenta disfressar la seva ideologia declarant-se de centre o, com a mínim posant adjectius a la seva opció conservadora: dreta moderada, liberal, democràtica... com si no gosés dir senzillament que és de dretes. I atribueix aquesta anomalia, aquesta impostura, al fet que l’esquerra l’ha estigmatitzada. La culpa la té l’esquerra que parla de la dreta associant-la sovint amb actituds poc democràtiques o autoritàries, insolidàries, especuladores i poc respectuosa amb el medi ambient i amb la diversitat. Ni per un moment se li acut pensar que, sovint, la dreta política ha tingut realment aquestes actituds. I tot i que aquest acomplexament de la dreta és semblant al conjunt de l’Estat, ell ho justifica dient que a Catalunya no hi ha mitjans de comunicació de dretes (es veu que no ho és ni La Vanguàrdia, ni l’Avui, això sense comptar amb els mitjans espanyols que arriben aquí amb prou força, premsa escrita, però sobretot ràdio i televisió).

Home, aquest argument em recorda el que havien utilitzat alguns socialistes quan Jordi Pujol guanyava una i altra vegada les eleccions catalanes: Guanyaven els convergents perquè ells s’atribuïen la patent de catalanitat. Sense adonar-se que era la seva espanyolitat el que permetia a Pujol erigir-se en defensor de la catalanitat. A l'autor del llibre, igualment, no se li acut pensar que l’estigmació de la dreta, com abans la del socialisme sucursalisme, no hauria calat en la població sinó tingués unes bases reals?

Literatura d’estiu: llibres caducats

Hi ha un tipus de llibres que semblen tenir una data de caducitat molt immediata. Són llibres de política escrits per dirigents que necessiten potenciar la seva imatge davant d’una cita puntual: unes eleccions, unes primàries, un congrés, etc. De fet, se’n sol fer una presentació mediàtica, una àmplia difusió segons el potencial de l’editorial i de l’autor, i al cap de poc desapareixen de les llibreries. Pasta de paper. Sense necessitat de comprar-los, sense voler, me n’acostumen a arribar uns quants que deso immediatament abans no em vingués la temptació de llegir-los.

No és per esperit de contradicció, simplement és que penso que aquesta mena de llibres acostumen a ser pamflets propagandístics o reculls d’articles ja publicats, a vegades mal camuflats. Però, ara a l’estiu, en moments en què no tinc l’ambient ni l’esperit de massa concentració, aleshores sí que n’agafo algun. I és interessant veure com allò de la data de caducitat, no solament era una realitat comercial, sinó que el text ha quedat obsolet en menys d’un any. Seria bo que el llegissin, en aquest cas, els mateixos autors per adonar-se de la feblesa dels seus arguments, de les contradiccions en què han incorregut i de la seva escassa visió de futur.

El darrer que acabo de llegir és Independència 2014, el full de ruta de l’Esquerra Independentista. Publicat a la tardor, després de la Conferència Nacional del Partit, s’hi sostenen tesis que, com a mínim algun dels seus autors, m’havien explicat justament al revés. I si no ho recordo malament, en la mateixa Conferència Nacional, i no cal dir-ho en el Congrés, han defensat posicions que contradiuen el que deien, i diuen, en el llibre. El problema, doncs, potser no és que els llibres tinguin data de caducitat, sinó que la data de caducitat és per als polítics i els seus discursos.

Un any de bloc, un article diari

Ja fa més d’un any que vaig encetar aquest bloc. I des de llavors, he mantingut el ritme d’un article diari. La veritat és que per a qualsevol persona interessada en seguir l’actualitat, hi ha tema de sobres per a tocar cada dia. Està clar que en alguns casos pot haver-hi reincidències sobre un mateix tema, però només cal mirar els mitjans de comunicació per veure que la informació és exageradament reiterativa.

Quan un es posa a escriure, el primer que ha de fer és tenir clar per a qui està escrivint, i amb quina finalitat ho està fent. En el meu cas, tinc molt clar que escric per a mi mateix i per al meu entorn. De la mateixa manera que parlo amb amics, amb companys de feina, de lleure o de partit, i comentem com està el món, aquest escrits que deixo anar aquí són els mateixos comentaris però exposats públicament per si poden interessar a algú més.

Des d’aquest bloc i des d’altres tribunes no m’he estat de posar el crit d’alerta i de criticar accions i actituds que em semblaven desencertades en el marc de la política catalana. I he posat un especial èmfasi en el que són, al meu entendre, errors o mancances provinents d’aquells polítics o d’aquells grups amb els quals em podria sentit més identificat, i per tant especialment pel que fa a ERC. La raó és ben senzilla: no tinc la pretensió d’adreçar-me als espanyols ni de repetir obvietats (encara que sovint sigui inevitable) per autocomplaença nostra, sinó que prefereixo fer de corcó amb l’objectiu de contribuir a la crítica interna al si del catalanisme.

Repassant fòrums i espais de debat sovint sembla que hom es complagui en anar reblant els claus entre públics convençuts que potser ja esperen sentir allò que volen sentir. I això es fa evident tant en àmbits netament espanyolistes com en àmbits del catalanisme. Però en tot cas aquest no és el meu interès. A mi em serveix de molt poc anar llegint esbravaments de gent que s’adreça al seu públic per dir-los allò que ja sap. Perquè aleshores el debat se surt de mare, i sembla com una mena de concurs per veure qui la diu més grossa.

La crítica, és a dir l’autocrítica, si com en el meu cas no s’adreça al gran públic, té l’objectiu d’actuar de revulsiu justament perquè un creu en les possibilitats i les potencialitats d’allò que s’està censurant.

En qualsevol cas, continuaré escrivint diàriament, si puc, en aquest bloc. Si més no, hi ha un altre objectiu a l’hora d’escriure. El sol fet de fer-ho ja implica un esforç de reflexió, que ajuda a un mateix a aclarir-se en les idees. I per això sol ja em justificaria continuar. I si algú més ho llegeix i contribueix al debat intern en el món del catalanisme, millor que millor.

Sèrbia o Geòrgia: els errors es paguen

Els catalans podem tenir la temptació d’emmirallar-nos amb qualsevol procés d’emancipació nacional, amb la idea que la creació d’un nou Estat ens esperoni a seguir nosaltres el mateix camí. I en alguns casos, l’experiència d’altres països així com el precedent que s’estableix a nivell internacional certament ens pot ser útil. Hi ha, però, realitats contradictòries que cal mirar-se des d’una certa distància. Pot ser el cas de Kosovo alliberant-se de Sèrbia, o el cas de Geòrgia una de les primeres nacions que va autoproclamar-se independent de l’extinta Unió Soviètica alhora que negava el mateix dret a altres nacions que hi havia al seu interior.

Les arrels històriques de Kosovo haurien fet més que dubtosa la legitimitat dels albanokosovars per escindir de Sèrbia un territori en el qual ara són majoria degut a migracions recents. Per la seva banda, les repúbliques del Caucas tenen unes fronteres més aviat difuses, amb importants desplaçaments de població incentivats en època soviètica, i per tant amb permanents conflictes fronterers. El mapa actual no és el resultat de l’aplicació d’uns principis de llibertat i d’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles, sinó de l’oportunitat que van saber aprofitar els Georgians, de la mà del qui havia estat ministre d’afers exteriors de l’URSS Eduard Xevernadze.

La Sèrbia real probablement estaria legitimada per a reclamar alguns territoris que històricament li pertanyen, i que avui han quedat integrats dins de Croàcia, Bòsnia o ara també a Kosovo. De la mateixa manera que Geòrgia sembla tenir tot el dret a defensar la seva integritat territorial enfront de les ingerències o agressions russes, sempre que respecti i no pretengui incorporar per la força dins de l’estat georgià, altres nacions com les d’Abkhàzia o d’Ossètia. I Ossètia sembla tenir prou legitimitat com per a reclamar la unificació del seu territori i decidir lliurement el seu futur, sempre que tingui en compte els drets dels Ingúixos que tenen una petita part del seu territori inclòs dins d’Ossètia del Nord...

Des de Catalunya podem condemnar les amenaces i les agressions russes, perquè ja sabem que els seus dirigents no respecten res ni ningú. Però també ens hem de mirar amb reserves les pretensions georgianes que no han respectat mai els drets de pobles que, per atzar i per la força han quedat dins del seu territori, i les pretensions d’Ossètia que tampoc han sabut tractar adequadament els Ingúixos...

De la mateixa manera que ningú ha sortit a defensar els drets que podien semblar legítims dels serbis, per les atrocitats i els errors comesos amb els pobles veïns, ara també els georgians poden patir les conseqüències de no haver estat respectuosos amb els drets dels pobles veïns.