En un país normal no passaria

Ahir deia que estava d’acord amb l’ex president espanyol José Maria Aznar, quan afirmava que “no ens ho podem permetre”, referint-se a la disbauxa d’administracions; als catalans ens sobra, és una despesa excessiva i inútil, la de l’Estat espanyol. Avui haig de dir que també estic d’acord amb Mariano Rajoy quan afirma que aquestes coses, que es parli altres llengües que la castellana a les Corts espanyoles, “en un país normal no passarien”.

Està clar que per ell un país normal és aquell que té una sola llengua i una sola identitat. I si la realitat del seu Estat resulta anormal és perquè considera que encara no han aconseguir l’eliminació de les altres llengües i les altres identitats. Però, a una persona normal, demòcrata per entendre’ns, això li faria concloure que tenim una estructura d’Estat que no està adequada a la realitat lingüística, cultural i d’identitat dels seus ciutadans; i, per tant, o es modifica l’estructura de l’Estat o es deixa que cada comunitat diferenciada disposi d’un Estat propi. Ell, en canvi, si la realitat no s’adequa a la seva mentalitat el que pretén és canviar aquesta realitat, uniformitzant-la i negant l’existència dels altres. Quan Rajoy parla d’un “país normal” se suposa que es refereix a països que tenen una llengua gairebé única, o com a mínim predominant, i que no reconeixen les altres llengües que es puguin parlar en el seu territori. Si a França tots saben francès, quina necessitat hi ha que es vulgui parlar català, basc, bretó o cors a les institucions franceses?. Però no se li acut pensar que hi pot haver països també normals, com Suïssa, que respecten força més la pluralitat lingüística.

I com que els catalans també volem ser un “país normal” podríem coincidir amb ell que a Espanya es parli espanyol, de la mateixa manera que a Catalunya es parli català. Que els mateixos drets i deures lingüístics que els catalans tenen a Madrid, tinguin també els espanyols a Barcelona. O és que llavors el concepte de normalitat s’hauria d’entendre d’una altra manera?

Aznar té raó: no ens ho podem permetre

Per una vegada, i que no serveixi de precedent, estic d’acord amb l’ex president espanyol José Maria Aznar quan diu que “no ens ho podem permetre”. De fet, ara potser té més raó de dir-ho perquè estem en època de crisi, però les mesures de racionalització de la despesa haurien de ser vàlides sempre. I, com diu l’encara dirigent popular, encara que sigui dirigent a l’ombra, no és sostenible que els ciutadans haguem de pagar aquesta disbauxa d’administracions.

Cal un replantejament seriós de tot plegat, ser molt més prudents i no llançar-nos a aventures que o no sabem com acabaran o ja sabem que acabaran malament. Quan es tracta de qüestió de diners, quan ens estem jugant el futur i el benestar de les generacions futures, no hi valen els sentimentalismes rancis i hem de trepitjar sobre segur. Hi ha utopies que poden estar molt bé a nivell teòric però que, essent irrealitzables, esdevenen un llast i un destorb per al país. És possible que hi hagi ideals ben dignes de respecte, però que resulten inabastable pel seu elevadíssim cost. I ara en temps de crisi, ara més que mai, hem de tocar de peus a terra, reconèixer que tenim unes limitacions i sobretot no deixar-se portar una rauxa irresponsable. Hem de ser molt més pragmàtics i conservadors, apostar pel que és segur i no obstinar-nos en cabòries que estan fora del nostre abast. Aznar té tota la raó: no ens ho podem permetre.

No ens podem permetre la disbauxa econòmica que representa quedar-nos a Espanya: 22.000 milions anuals, és a dir 3.000 euros per cap. No ens podem permetre pagar la nostra administració i a més haver de pagar la dels altres: suprimim d’una tallada l’administració de l’Estat i les Diputacions. No ens podem permetre el luxe de pretendre aixecar el país econòmicament, havent de lluitar contra un Estat que ens és hostil, només pel romanticisme d’alguns que encara somien en una Espanya plural que no existeix sinó en la seva imaginació: així és impossible sobreviure. No podem renunciar constantment a tenir unes millors escoles, una millor sanitat, unes millors infraestructures, només pel sentimentalisme dels qui diuen sentir-se espanyols. Hem de ser realistes i tocar de peus a terra, posar fi a tanta disbauxa i a tantes aventures irresponsables de resultat incert dins d’Espanya o de resultat previsible d’acabar diluïts i empobrits: no tenim gaire alternatives si de veritat volem una Catalunya més pròspera. La dependència no ens la podem permetre, és un luxe excessiu que ni l’economia de les nostres empreses ni de les famílies catalanes poden suportar: Independència és l’única sortida sensata, possible i raonable.

Tunísia: Europa ha perdut un amic

La Ministra d’Afers Exteriors del Govern espanyol, Trinidad Jiménez, afirmava amb tota naturalitat que esperava que Tunísia recuperés la normalitat democràtica. Alguns mitjans ja hi van fer broma qualificant de relliscada les declaracions de la Ministra perquè ella hauria de saber que, a Tuníssia de “normalitat democràtica”, no n’hi ha hagut mai. I evidentment hom podria pensar que es tracta d’una indocumentada o lleugera de boca que no mesura prou bé les seves paraules. Jo m’inclinaria a pensar que la Ministra ni porta els papers molls ni improvisa en les seves declaracions.

Europa, especialment França però també Espanya i la resta d’Estats, han perdut amb la revolta tunisiana un bon amic i un millor aliat. Bé, de fet encara no l’han perdut del tot, i hores d’ara ja deuen estar treballant per donar continuïtat el règim, la “normalitat” de què parlava la Ministra espanyola. Probablement ni els Estats europeus ni el mateix president derrocat Ben Alí no van calcular prou bé l’abast de la revolta, i aquesta se’ls ha escapat de les mans. Per això ara faran mans i mànigues per allargar la sensació de desordre i de caos per tal de justificar l’ascens d’un altre “home fort”. Les dictadures, com la tunisiana o la marroquina, sempre han tingut un suport incondicional dels estats europeus, i els han facilitat tot l’armament i l’assessorament necessari per a fer front a possibles turbulències populars. La permanència de dictadors titelles en mans de les potències econòmiques es considera una inversió altament rendible, en la mesura que essent governs sense recolzament popular o sense legitimitat democràtica són molt més vulnerables a les pressions dels interessos europeus, o americans o xinesos...

Un país democràtic, en què els ciutadans poguessin escollir lliurement els seus representants polítics, probablement no acceptaria cedir tan fàcilment els seus recursos naturals a les potències estrangeres, ni oferiria tan bones condicions per a les empreses foranes. Surt molt més a compte, doncs, omplir les butxaques i el compte corrent particular del dictador de torn, a canvi que aquest obri les portes a l’espoliació del seu país! Europa ha perdut un amic a Tunísia; però espera trobar-ne un altre de semblant, i farà tots els possibles per entronitzar el nou dictador.

Pobra Catalunya si Laporta o Carretero fossin Presidents!

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Amb aquesta expressió, el nacionalista espanyol Joan Ferran pretenia il·lustrar els mals que podrien caure sobre Catalunya si aconseguíssim la Independència. Ell donava per descomptada la poca capacitat de gestió tant del qui ha estat el President del Barça més exitós de la història com del qui havia estat Conseller de Governació en el primer Govern tripartit. És força cert que tant l’un com l’altre han malmès la seva imatge, com a mínim si ho comparem amb la que tenien ara fa un any. Hi ha hagut errors i relliscades que han fet que aquells que semblava que havien de revolucionar el panorama polític català hagin esdevingut l’un el cap d’un partit minoritari al Parlament que no arriba a formar Grup parlamentari propi, i l’altre descol·locat fora del Parlament. Però no és menys cert que, per malament que ho fessin, no els costaria gaire millorar qualsevol dels governs tripartits.

El que passa és que, de cap de les maneres, el problema de Catalunya no és ni serà la figura del seu President; el problema és no tenir un President, el que sigui, d’un Estat propi. L’argument del nacionalista espanyol es basa en la ridiculització del fet, moltes vegades insinuat, que una eventual independència ens resoldria tots els problemes. Se suposa que la gent no és tan il·lusa com per a creure que el sol fet de ser independents ja ens abocaria a la sortida de la crisi, ja milloraria automàticament el nostre nivell de vida, i ja viuríem en un paradís. Moralment, al menys per als nacionalistes, sentir-nos lliures sí que podria ser equiparable a viure en un paradís. Però, quan se situa Catalunya estadísticament en un rànquing de països europeus, no és tant per dir que automàticament ja seriem un país capdavanter com per dir no només que la independència és perfectament viable, sinó que és la dependència la que ens situa a la cua.

Ja s’ha explicat, però potser encara no suficientment entre la majoria de la població, el cost que hem de pagar els catalans pel fet de ser espanyols en forma de dèficit fiscal, de manca d’inversions, de peatges específics... Fins i tot hi ha qui ha fet números per veure què podríem arribar a fer amb el que paguem de més a l’Estat, uns 3.000 euros anuals per persona; i la veritat és que produeix vertigen imaginar la quantitat d’infraestructures, de millores dels serveis, d’increment de les prestacions... S’ha de ser una nacionalista molt radical per dir que es prefereix tenir pitjors vies de comunicació, un deficient sistema sanitari, un ensenyament públic precari, impossibilitat de fer polítiques reals de foment de l’ocupació i de l’activitat industrial, manca de recursos fins i tot per a complir amb lleis com la de la dependència, i tot per a poder continuar essent espanyol.

Està clar que tampoc seria del tot cert el càlcul matemàtic d’aplicar els diners que ens estalviaríem amb la independència, pel fet d’eliminar la sagnia del dèficit fiscal, directament a accions de Govern, perquè també les estructures d’Estat s’haurien d’engruixir. Però és que, quan nacionalistes espanyols com Joan Ferran clamen per mantenir-nos dins d’Espanya, no només renuncien a recuperar els diners del dèficit fiscal i donen per bo l’espoli, sinó que renuncien a molt més que això. De manera que, si bé el mimetisme d’aplicar els diners de l’espoli fiscal directament a inversions i prestacions per a la societat catalana pot resultat un xic exagerat, es queda força curt si tenim en compte les altres renúncies implícites en la manca d’un Estat propi.

Les dificultats de l’aeroport del Prat no provenen només de la manca d’inversions, sinó de la política d’Estat, d’estat espanyol, que és nociva per a Catalunya, per al sector dels serveis, per al turisme i per a les indústries. Les reticències del Govern espanyol a donar suport al corredor del Mediterrani, també perjudiquen la nostra economia, la de Catalunya, la del País Valencià, però també la d’Andalusia i del conjunt de l’Estat; els espanyols prefereixen perjudicar-se ells mateixos per tal d’evitar el que podria ser molt beneficiós per als Països Catalans. Quan a Europa es negocia, posem pel cas, el suport que s’ha de donar a determinats conreus casualment sempre en surten malparats els que tenen més pes a Catalunya, senzillament perquè no tenim cap Govern que defensi els nostres interessos. I encara que pugui semblar més anecdòtic, quan a Hollywood ens neguen la possibilitat de presentar-hi pel·lícules candidates als Òscars o quan no ens permeten participar en competicions esportives internacionals, amb l’únic argument que només hi admeten Estats, estan limitant possibilitats de projecció exterior que també tenen les seves repercussions econòmiques. I és que a Catalunya estem perdent constantment oportunitats per la simple raó de no tenir Estat propi; fins al punt que al marge de consideracions de tipus de sentiment nacional (per mi igualment importants), i fins i tot al marge del dèficit fiscal i del tracte discriminatori que rebem de l’Estat, ens convindria assolir la independència.

Quan nacionalistes espanyols com Joan Ferran escarneixen els independentistes és perquè prioritzen el seu odi contra el país i contra el benestar de la gent (de tota la gent, se senti o no catalana, catalanista o nacionalista). Amb l’únic cosa que coincidiria en relació a la frase de Joan Ferran és que la independència no serà una cosa personal de ningú; ni de Laporta, ni de Carretero, ni de Mas... Amb una Catalunya independent, els beneficis per al conjunt del país seria moltíssims, fos qui fos el president. Si m’ho apuren, fins i tot encara que el president tornés a ser un home tan gris com José Montilla.

És una simple qüestió d'odi

La història s’ha repetit moltes vegades i ja no hi donem més importància. Hem arribat a assimilar com a normal la vexació, l’escarni i l’insult, de manera que fins i tot som capaços de demanar perdó per existir o per no acceptar submisament el menyspreu amb què se’ns tracta.
Sempre se’ns diu que són anècdotes quan les víctimes som nosaltres, mentre que es mobilitzen totes les estructures i forces vives de l’Estat quan algú se sent discriminat per nosaltres. I l’aparell judicial, corromput fins al moll de l’os, sempre pren partit a favor dels uns i en contra dels altres.

Aquests dies ha sortit als mitjans de comunicació, només en lletra petita i encara només en els que podríem anomenar com a mitjans amb consciència de país, el cas de la “defensora de l’espectador” de Televisió Espanyola. Un espectador de Barcelona li va trametre una carta per fer una petició concreta sobre la programació d’esports, i la carta li va ser retornada amb una simple nota dient que havia d’emprar el castellà per a poder tramitar-la. Sabent això, uns dies després una altra espectadora li va trametre una altra petició en anglès, i aquesta no solament va ser admesa sinó que va merèixer una resposta també en anglès.

Naturalment aquestes actituds d’odi envers el català i envers els catalans tenen sempre el suport dels polítics i dels organismes competents; altrament la “defensora del espectador” hauria estat fulminantment cessada. Però casos semblants han passat en diversos organismes de l’Estat, i sempre amb la mateixa resposta. I sempre amb el suport o el silenci dels nacionalistes espanyols com els Joan Ferran del PSC, els del PP o els de Ciutadans, que hipòcrita i cínicament s’esquinçarien les vestidures si fos a l’inrevés.

El lideratge de l’independentisme i la seva alternativa

Continua el desconcert en l’àmbit de l’independentisme. Si la direcció d’ERC no hagués comès tants errors, no s’hauria produït ni l’escissió de Reagrupament ni hauria sorgit Solidaritat. Esquerra era indiscutiblement la força que liderava l’independentisme català, a banda de grups més alternatius com les CUP. Un cop una part important de la militància i de l’electorat va percebre la deriva republicana, era difícil que recuperés la confiança només amb unes promeses electorals. I aquesta mateixa gent desencisada amb Esquerra hauria preferit que els personalisme no haguessin impedit la presentació conjunta de SI i de Rcat. Però, això tampoc va ser possible.

Amb els darrers resultats electorals és evident que ERC continua essent la força central de l’independentisme, tot i que molt disminuïda i que hagi de comptar amb la competència de Solidaritat que, aprofitant la presència mediàtica que li dóna ser al Parlament, pot acabar consolidant-se. L’ideal seria pensar en una ERC que recuperés la credibilitat independentista, i que aquesta força aglutinés els diversos sectors que van deixar de confiar-hi en un determinat moment. Però si els personalismes i l’orgull d’alguns líders va impedir que s’aliessin en un moment d’un cert engrescament, molt més difícil seria ara que algú hagués de reconèixer que es va equivocar. Però en tot cas, és evident que les converses precipitades per a presentar una candidatura unitària a les municipals no són el millor moment. Dóna la impressió d'una acció desesperada per evitar que la desfeta del Parlament es reprodueixi a les municipals, especialment a Barcelona.Tant per a Esquerra com per a Solidaritat resultaria inexplicable que no lideressin ells la proposta: Esquerra perquè és la força majoritària de l’independentisme, i Solidaritat perquè el seu origen la seva raó de ser és la manca de credibilitat d’Esquerra. Després de com s’han desacreditat mútuament, la coalició difícilment sumaria res; segur que hi hauria gent per ambdues bandes que ho trobaria injustificable, i deixaria de votar-los.

Una aliança d’aquesta mena només pot interessar a Reagrupament, com a pas previ a reintegrar-se de nou a Esquerra, ja que l’alternativa és l’ostracisme fins a la desaparició definitiva. I per Reagrupament el seu principal adversari ara mateix és més Solidaritat que la mateixa Esquerra que en va motivar la creació. I no pas perquè sigui un adversari ideològic, sinó simplement perquè li ha pres l’electorat. Per tant, quan Carretero afirma que “ERC ha de ser el pal de paller de l’independentisme” no diu pas res de nou, perquè això és tan cert ara com ara fa un any. Simplement, és un reconeixement del seu fracàs: Va crear Reagrupament com a alternativa a Esquerra; però quan els ciutadans han considerat que no era ell qui liderava aquesta alternativa, ha deixat de tenir sentit per a Carretero.

Les pors i riscos de les auditories

El nou Govern de la Generalitat ha decidit tirar endavant una auditoria financera per a conèixer l’estat real de les finances de la Generalitat. El mateix portaveu de CiU s’afanyava a dir que no era cap auditoria contra ningú, que no volia dir que pressuposessin cap irregularitat i que només era una mesura per a conèixer l’abast real de la precarietat que hauran d’afrontar. Naturalment, cadascú hi podrà donar el sentit i el valor que vulgui: és cert que una auditoria pot ser una elemental mesura de prudència, per tal de tenir un coneixement més precís de la situació, com també ho és que pot ser utilitzada i manipulada de moltes maneres.

D’entrada, cal dir que resulta curiosa la queixa del PSC i d’ERC argumentant que l’auditoria hauria d’haver-se encarregat a personal propi de l’administració. La feina dels auditors és justament aquesta: examinar des de fora una determinada situació financera. Podia no fer-se l’auditoria, evidentment; però, si es volia fer, lògicament havia de ser externa. Una altra cosa serà veure si s’actuarà amb honestedat o si passarà com en el cas del Barça en què s’encarregà expressament una forma més conservadora de valorar l’estat financer, tant per a poder desmentir i desacreditar els anteriors gestors com per a fer veure que es parteix d’una situació molt més desastrosa que permeti en un posterior balanç presentar uns resultats espectaculars. No és cap secret que hi pot haver criteris i metodologies molt dispars a l’hora d’elaborar un Estat de comptes, de manera que sense que hi hagi engany ni falsedat per cap banda, es poden donar resultats molt diferents.

Tothom sap, a més, que en qualsevol auditoria sempre s’hi troben deficiències procedimentals, petits errors administratius o alguna que altra partida mal justificada. Només cal veure els informes del Síndic de Comptes que troba irregularitats en tots els informes de totes les administracions, normalment menors, amb tanta assiduïtat que els grups parlamentaris que hauria d’analitzar-los no en fan ni cabal; així els passà per alt des de les irregularitats del Palau de la Música als de l’Ajuntament de Santa Coloma. Caldria esperar que el Govern d’Artur Mas utilitzi aquesta auditoria exclusivament per a poder actuar amb un major coneixement de causa, i que no caigui en la temptació d’utilitzar-la per a justificar determinades decisions ni per a carregar més del compte la gestió dels seus antecessors. Però, això potser és esperar massa.

Qualsevol cosa serà insuficient

La setmana passada ja advertia que davant de l’aleshores imminent declaració d’ETA, la reacció del Govern i de les estructures de l’Estat seria de rebuig frontal a l’oferta de pau. Tant li fa el que digui el comunicat d’ETA, perquè per al Govern sempre serà insuficient, sempre trobarà una raó per a no acceptar la possibilitat d’assolir la pau. Senzillament, perquè l’Estat de cap de les maneres no vol la pau, sinó la victòria; i no pas una victòria policial contra la banda armada sinó una victòria política contra l’independentisme.

El que de veritat els terroritza és que ETA deixi les armes, de fet ja estaven molt anguniosos perquè fa molt de temps que no les fa servir, perquè saben que si es donés aquesta circumstància no tindrien excusa per a impedir que una part important de l’electorat basc acudís a les urnes. I si no fos per la mal anomenada Llei de partits, que en realitat és una Llei contra l’esquerra abertzale, en nom de la qual no s’il·legalitzen els grups que no condemnen la violència, sinó aquells que no condemnen exclusivament una determinada violència, el PSOE no governaria a Euskadi. De fet, quan en les darreres declaracions de l’esquerra abertzale, aquesta es pronuncia contra tota violència, el Govern i els tribunals queden escandalitzats perquè consideren que això és inadmissible, ja que algú podria interpretar que també es condemna la violència actual o passada de les mateixes estructures de l’Estat o de grups violents de l’extrema dreta.

Però, és que ja han anat més enllà i ja han anunciat que si es formalitza una altra opció política que compleixi fil per randa els requisits de la Llei de partits i per tant condemni explícitament en els seus Estatuts la violència, aquesta serà igualment il·legalitzada si es considera que representa l’esquerra independentista basca. Els jutges, com en tants altres casos, no necessitaran proves ni arguments jurídics: n’hi ha prou amb la por del PSOE i del PP de perdre el Govern d’Euskadi, i que amb un nou govern nacionalista es pugui generar un procés democràtic cap a la independència.

On és Wikileaks?

Dies enrere es va fer a Barcelona una concentració en suport de Julian Assange, creador i màxim responsable de Wikileaks. S’ha de dir que la convocatòria va ser un fracàs, potser perquè moltes de les revelacions fetes per aquesta pàgina web resignadament es donaven ja per fetes, potser perquè pot semblar que tot plegat ens queda lluny, potser perquè llevat de les primeres onades informatives, la majoria dels mitjans han optat pel silenci o divulgar només les anècdotes, o potser simplement perquè hi ha gent que confia excessivament en el poder de convocatòria de les xarxes d’Internet.

En qualsevol cas, és evident que ens trobem davant d’un cas flagrant d’una persecució no només contra la llibertat d’expressió sinó contra el descobriment de tota mena de crims i d’il·legalitats que els Governs consideren tenir-ne l’exclusiva. I els aparells judicials, d’aquí, dels Estats Units o de Suècia, fàcilment subornables, en lloc de perseguir els crims i les irregularitats que s’hi denuncien opten per cobrar de sota mà i perseguir, encara que sigui amb proves falses, el qui posa al descobert els fets delictius. Els grans crims contra la humanitat s’han fet sempre des del poder i a l’empara d’un sistema judicial que els ha donat cobertura; només en comptades ocasions quan alguns d’aquests criminals han perdut el poder, aleshores corren el risc d’haver de rendir comptes pels seus crims.

Wikileaks, si més no, ha posat al descobert la immensa podridura del poder. De fet, ja ho sabíem d’abans, però ara ens ho han confirmat: els grans criminals, els grans delinqüents, els grans terroristes, no s’amaguen a les muntanyes, ni oculten el seu rostre darrere d’un passamuntanyes. I sabem sobretot que la mentida i l’engany és la norma permanent del poder. Qualsevol notícia donada oficialment cal posar-la en quarantena, perquè si bé en molts casos no tenir arguments per a contrarestar la veritat oficial, en molts d’altres es pot afirmar que la veritat no té res a veure amb el que ens difonen des dels mitjans convencionals. I aquest era i és el gran mèrit de Wikileaks.

A vegades, la mort d’un animal pot arribar a donar la volta al món, com la d’aquella mena de pelicà empastifat de petroli. Aquests dies, en canvi, milers d’ocells han caigut morts del cel com per art d’encantament, i els mitjans ho han presentat com una simple curiositat. Però després sabem que tot prové de la població de Beebe, a Arkansas; que la mort d’ocells va anar acompanyada d’una matança de 100.000 peixos a l’entorn de la mateixa població; que es parla d’un assaig militar que podria ser amb fogsè, un gas altament verinós, del qual recentment se’n van transportar 63 mil tones mètriques de l’Iraq als Estats Units; que tres dies abans de l’aparició dels ocells i dels peixos morts, l’ex assessor de diversos presidents nord-americans i expert en armes químiques John P. Wheeler, va ser assassinat després d’haver anunciat que denunciaria fumigacions irregulars al cel d’Arkansas... I no n’hi ha proves, és clar. El mutisme és total.

On és Wikileaks? Necessitem Wikileaks i molts Julian Assange per a poder disposar d’informació veraç i fidedigna. Ja sabem que no servirà per a portar els criminals davant la Justícia, però com a mínim que serveixi per a tenir la certesa de qui són els veritables criminals.

Els ultres amenacen de nou

Els nacionalistes espanyols no pararan en la seva croada contra el català, sabent ara que tenen al seu favor una Justícia que s’ha deixat de romanços jurídics per fer-los la feina política que no podien aconseguir democràticament. Per això, quan Artur Mas, igual com havia fet l’anterior Govern, afirma que no variarà la política d’immersió lingüística apareixen els sectors ultres amenaçant de portar tot el Govern als seus Tribunals. I aquí la paraula “seus” té tot el sentit de fidelitat i complicitat ideològica.

És ben cert que tenim una Constitució i una legislació espanyola hostil a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, i que nega la igualtat de tots els seus ciutadans. Com ho és que tenim una Justícia corrupta que, si fins ara mantenia les formes i havia d’admetre que era el model català el que donava els millors resultats pel que fa no només a la convivència sinó al compliment de la pròpia legislació que estableix que els alumnes han d’acabar l’etapa d’Educació obligatòria amb un ple coneixement de les dues llengües, ara ja no té manies a l’hora d’aplicar discriminatòriament criteris diferents en funció exclusivament d’interessos partidistes. Però també és cert que sembla que entre tots plegats, també els nacionalistes catalans, vulguem fer-ne la lectura més negativa. La immersió lingüística com a sistema general no ha estat revocada ni per l’espanyolíssim Tribunal Constitucional; la paraula clau que segons ells s’havia de treure era la de l’”ús preferent”, però no la de l’”ús normal”. Per tant, constitucionalment s’ha d’interpretar que la immersió lingüística no és una qüestió de preferència sinó de normalitat. Igualment la sentència del TS tampoc invalida la immersió lingüística, cosa que seria un disbarat jurídic i una absoluta contradicció democràtica, en la mesura que l’obligació dels tribunals és assegurar que es compleixen les lleis i sancionar-ne els incomplidors. El TS s’ha limitat a dir que en el marc d’aquesta legislació vigent s’han de tenir el compte els suposats drets (drets que mai s’acceptarien per exemple per als milers de nens valencians que no poden rebre l’ensenyament en valencià tal com marca el seu Estatut) de tres pares, cosa que d’altra banda ja preveu, com a excepció, l’actual legislació catalana.

Ja sabem que la Justícia espanyola mai sancionarà els que incompleixin les lleis que políticament no els agraden: hi hauria molts mestres, sobretot de secundària, que estan incomplint les lleis i les normatives legals pel que fa a l’ús del català als centres educatius, com al País Valencià s’hauria de condemnar constantment el Govern valencià que es passa pel forro el seu Estatut d’Autonomia. Però, des dels mitjans de comunicació sembla que es vulgui magnificar l’abast d’aquestes sentències, que evidentment van dirigides a combatre un model que arreu d’Europa s’ha valorat molt positivament i que dóna molt bons resultats i sobretot que ha garantit una convivència i cohesió social (per això volen combatre’l), però que tampoc diuen tot el que sovint donen a entendre els mitjans de comunicació.

De la desunió a la unió forçada

(Article publica al Bloc Gran del Sobiranisme)

Aquesta setmana l’Enric Canela ens brindava un molt bon article on apel·lava a saber veure amb rigor què ens ha passat els darrers mesos, i veure on hem errat el tret. Fer-ho amb rigor implica ser capaç de posar-se a una certa distància, per no caure en la justificació permanent dels “nostres”, els que siguin, i carregar sempre la culpa als “altres”, els que siguin, i per no deixar-se portar per les visceralitats i els ressentiments. Assumir els errors, compartir les responsabilitats, no furgar més en les ferides i procurar bastir de nou ponts de diàleg entre totes les sensibilitats de l’independentisme, sembla una recepta de la més pura lògica.

Però, malauradament, encara n’hi ha molts que es mantenen en la seva particular batalleta, aquella que ens va portar a la derrota global. Perquè no oblidem que la patacada ens l’hem clavada tots plegats: uns perquè s’han vist obligats a fer un Govern on hi ha espanyolistes del morro fort, altres perquè han perdut la meitat dels seus vots i del seu pes a la cambra catalana, uns altres perquè han entrat pels pèls i sense poder formar grup propi, molt per sota de les seves expectatives, i encara uns altres perquè s’han quedat al carrer. La independència no serà, doncs, cosa d’aquesta primavera; anirà per llarg. Que lluny que queda aquell optimisme, quatre mesos enrere, de la Carme Laura Gil quan es preguntava: 'I si Mas fos nomenat President i el seu discurs d'investidura fos l'anunci del camí de la independència?'. Ara semblaria una broma.

Si l’independentisme s’hagués mantingut com a tercera força política al Parlament, tant se val que fos amb el nom d’ERC, de Solidaritat, de Reagrupament o amb la suma de tot plegat, probablement el Govern de l’Artur Mas no seria exactament el mateix. Esquerra ho tenia difícil, perquè havia perdut la confiança de molta de la seva gent; i al màxim que podia esperar, i que ni això no va aconseguir, era parar el cop i que la davallada no fos tan escandalosa. Però la gent sí que esperava que alguna cosa més de les forces polítiques que podien recollir l’embranzida de les consultes populars, del 10-J, i dels mateixos errors Esquerra.

Haurem après la lliçó? Sembla que hi ha hagut prou moviments per intentar refer la trencadissa que ens ha portat fins on som ara. Però correm el risc de no seguir el consell de l’Enric Canela, és a dir de no fer l’anàlisi prou acurada i que tornem a ensopegar, tant si és amb la mateixa pedra com si és amb l’oposada.

En un Parlament, hi ha d’haver representades les diferents opcions existents al si de la societat. Quan n’hi ha més d’una que representa el mateix sector ideològic, i en general la mateixa estratègia política, es neutralitzen entre elles perquè desorienten l’electorat i hi acaben veient una simple qüestió d’ambicions personals. Igualment, tampoc les aliances forçades d’opcions que tenen un perfil propi acostumen a ser bones; els qui deixen de ser fidels a la seva opció política per estar en desacord amb l’aliança pot ser superior als que poden engrescar-se per la suma.

Alguns partits ja han anunciat que en molts casos poden renunciar a presentar-se a les municipals amb les pròpies sigles, ja sigui perquè creuen que la marca del partit ara mateix no ven, com diuen molts dirigents d’Esquerra, ja sigui perquè no volen arriscar-se a rebre una nova patacada. Però compte amb l’obsessió per fer aliances electorals! Primera perquè podem tornar caure en l’error de repetir el serial negociador que acaba amb resultats frustrants, i segons perquè segons quines aliances poden restar més que sumar.

De Ferran Mascarell a Rosa Clavell

Sota l’excusa del “govern dels millors”, per sobre de la gent de partit, l’Artur Mas està emprant la mateixa tàctica que Sarkozy quan va formar el seu primer Govern: anar a buscar alguns elements de l’equip rival. D’una banda, pot presumir de tenir amplitud de mires i de no fer un Govern estrictament de partit; i això després d’un tripartit basat en un repartiment de quotes de partit pot tenir un valor afegit. I de l’altra, reforça la idea de voler complir amb la promesa de fer un Govern dels millors, al marge de la seva militància política; que tampoc és ben bé això, perquè el gruix del Govern sí que correspon a les quotes de poder de cadascun dels socis de la coalició.

Però hi ha un altre aspecte important: el desconcert que crea en les files dels adversaris. Ferran Mascarell va ser el responsable de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i durant un curt període de temps també Conseller de Cultura de la Generalitat en l’època de Maragall. Era la cara visible de la política cultural dels Partit dels Socialistes, i podia haver estat un bon candidat a l’Alcaldia de Barcelona. En ser nomenat, ell reivindicava la seva ideologia socialista i va admetre que havien estat els seus companys de partit els qui l’havien forçat a donar-se’n de baixa, quan, pel que sembla, no havia estat una exigència de l’Artur Mas per nomenar-lo Conseller. El que pugui fer ara, des del Departament de Cultura, serà molt més difícilment criticable per part dels fins ara companys de partit: és el mateix Conseller que haurien pogut nomenar ells si haguessin guanyat les eleccions.

Un cas semblant pot ser el de la Rosa Clavell, fins ara viceconsellera d’Exteriors i mà dreta de Carod Rovira, que passarà a ser Secretària d’afers Exteriors sota les ordres del Secretari de Govern Germà Gordó; de perfil netament independentista, val a dir-ho. Ho tindran difícil també a l’hora de criticar la política exterior del nou Govern si està portada per la mateixa persona amb qui els anteriors havien dipositat tota la seva confiança. En tot cas, els grups que ni abans ni ara no han participat de l’acció de Govern sí que tindran arguments per parlant d’una política continuista.

La violència encara és possible

Tothom és conscient, i no pas d’ara sinó de fa ja una pila d’anys, que ETA està intentant trobar la manera de deixar les armes. Són conscients que avui la independència del País Basc és més viable (jo diria que només és possible) si desapareix l’organització armada. Està clar que alguns no estan tan interessats en veure derrotada l’organització armada, que de fet ja ho està, sinó en deixar clar que el que es derrota és l’opció independentista. Els importa ben poc, per no dir gens, que hi pugui haver o que ja hi hagi hagut víctimes que ens podríem haver estalviat; l’important és presumir de victòria.

I és lògic pensar que aquells activistes que hi han deixat una part molt important de la seva vida, a part de perdre-hi amics i parents, podrien estar disposats a deixar les armes sempre que ho poguessin fer amb un mínim de dignitat. Per ells, seria vàlid poder argumentar que les condicions del país han canviat i que ara ja no és viable ni té justificació el que podia haver-ho estat en altres temps; seria reconèixer els errors i esperar que se’ls pugui aplicar el que ja preveu la legislació sobre col·laboració amb la Justícia, penediment, etc. Per als altres, però, és prioritari que quedi clar que han de deixar les armes reconeixent els seus crims, renunciant a la seva ideologia independentista i entrant a les presons sense esperar res de res; i si no es així, prefereixen que hi continuï havent més morts. De fet, els etarres podrien tenir una altra justificació: i és que ETA, al marge de la manca de justificació que té tota violència igual que la franquista, la dels Gal o la de les tortures de les forces de seguretat de l’Estat, va servir en el seu moment perquè el País Basc tingués un tracte diferenciat, i privilegiat, en relació a la resta d’autonomies de l’Estat; però, ara ja no.

Sigui com sigui, tot sembla indicar que estem arribant al final. Si ja fa molt de temps una de les reivindicacions d’ETA, i que l’Estat considerava inacceptable, era el compliment de la legislació vigent sobre l’acostament dels presos, ara ni tan sols posarien aquest tema com a condició indispensable. Ara la pau és possible. I és justament això el que terroritza al Govern i als poders de l’Estat, molt més que les morts i els atemptats violents. És en aquest sentit que cal interpretar la decisió de la fiscalia de l’Audiència Nacional de demanar deu anys més de presó per a Arnaldo Otegi, un dels impulsors del procés de pau i dels més ferms valedors de la fi d’ETA. No és que a la fiscalia li importi un rave que Otegi reiteri la seva opció per la via pacífica, és precisament per aquesta opció a favor de la pau que fa Otegi, que el volen condemnar. És el seu darrer intent d’evitar que ETA deixi les armes, perquè creuen que la violència, políticament rendible, encara és possible.

L’Estat del Govern contra el Govern de l’Estat

Sembla que no hi ha manera que la gent es prengui seriosament això de la política. I no em refereixo a la gent del carrer, als ciutadans anònims a qui els polítics donen raons més que sobrades per a no prendre-s’ho amb serietat ni amb interès, sinó que em refereixo precisament a aquests politics de casa nostra. L’altre dia era Joan Tardà qui advertia que si a Madrid no ens escolten haurien d’optar per no sé quina mesura de pressió: exactament el mateix que va fer Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys, advertint que si els catalans no se sentien ben tractats dins d’Espanya, potser haurien de buscar-se una altra sortida. I com sempre, com a resposta, a Madrid es cargolaven de riure i tornaven a clavar una altra cossa allà on fa més mal.

Ara ha estat el nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, qui n’ha deixat anar una d’aquelles que si no fos perquè fan pena farien riure. Diu Lluís Recoder que estaria disposat a portar el Govern espanyol al Tribunal Constitucional, si els pressupostos espanyols no recullen fidelment el que diu la disposició addicional tercera de l’Estatut pel que fa a les inversions de l’Estat a Catalunya. Però, a quin món vivim! Ignasi Llorente, portaveu Nacional d’Esquerra, ja s’ha afanyat a recordar-li que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ja deia precisament que aquesta disposició addicional, sense que quedés anul·lada, tampoc s’havia d’entendre com a vinculant. Cosa insòlita, perquè si un article legislatiu no és vinculant deixa de tenir tota mena de sentit. Però, està clar, ja s’ha dit moltes vegades que els membres del Tribunal Constitucional, com a titelles dels partits que els van nomenar, van prescindir absolutament de principis i raonaments jurídics per fer una retallada estrictament política i de partit.

Però és que tampoc hi faria res que aquesta disposició addicional tercera de l’Estatut no hagués estat cínicament avortada dient que no era vinculant. Cap Jutge ni Tribunal, i el Constitucional encara menys, acceptaria a tràmit una denúncia per incompliment d’un paper mullat com és l’Estatut, a no ser que políticament interessés per a atacar la llengua, la cultura o l’autogovern de Catalunya. A un destacat polític espanyol se li va escapar, com a resposta a l’acudit de Recoder, que no tenia cap sentit denunciar l’Estat al mateix Estat; i té tota la raó. Un demòcrata diria que no es pot ser jutge i part a la vegada; els espanyols, en canvi, diuen que es absurd denunciar l’Estat si aquest mateix ha de dictar sentència.

Rambles avall

Hi ha espais urbans que tenen un encant especial. No són només els edificis ni el traçat dels carrers, sinó també aquells elements que la petja humana els ha fet singulars. A més d’un li va sorprendre, suposo que com a mínim a l’equip de govern barceloní, que els ciutadans rebutgessin amb tanta rotunditat la reforma proposada per a la Diagonal. Teòricament, la reforma pretenia humanitzar aquesta gran avinguda que travessa de cap a cap la ciutat de Barcelona. No sé si algú s’ha parat a pensar si el rebuig dels barcelonins va ser a la reforma en si o a la manera de fer-ho.

Es va argumentar que, trobant-nos en època de crisi, potser aquesta no era una inversió preferent. Però jo dubto que els ciutadans valoressin aquesta qüestió vista només des del punt de vista de les prioritats en la gestió municipal. Més aviat m’inclinaria a pensar que el rebuig era al plantejament general d’aquesta gestió. Amb tant anys de govern socialista, la ciutat està plena d’espais de disseny, magnífics per a la fotografia inaugural però molts d’ells d’escassa funcionalitat. S’han fet reformes de barris sencers pensant més en la imatge d’una modernitat “demodé”, que en l’interès i la vida real dels seus habitants. Barris humils ubicats en zones en el seu moment poc valorades, alguns al Carmel o al Guinardó, al Bon Pastor o al Pobre Nou, van ser reformats completament quan el creixement de la ciutat els va revalorar; reformes fetes, a vegades amb encert i a vegades amb no tant, però sense tenir en compte la voluntat dels veïns. Es van fer expropiacions en nom del progrés, que deixaven al carrer famílies que fins aleshores tenien la seva caseta i que amb la indemnització no els donava ni per pagar un pis.

Ara li ha tocat el torn a les Rambles. La via urbana amb més personalitat i carisma, que ha inspirat escriptors i artistes d’arreu, plena de color i de vida, sembla que no encaixa en els paràmetres mentals dels dissenyadors municipals. En nom d’unes condicions higièniques, i potser també de la defensa dels animals, com si a les botigues els animals no estiguessin també engabiats, es va obligar els ocellaires a deixar aquest espai o a substituir les típiques parades per una mena de quioscs de disseny, que no han acabat d’agradar ni als mateixos que els van imposar. Bunyol rere bunyol, ara sembla que l’equip municipal vol unes Rambles “netes”, un espai desert on res no molesti els vianants, sense considerar que potser a aquests vianants els atrau justament l’encant que li donava les Rambles de les Flors i la dels Ocellaires.

Sense full de ruta: sense full i sense ruta

Ho va dir Duran i Lleida en una entrevista al diari ABC: el full de ruta de la Federació nacionalista passa per esperar les eleccions espanyoles del 2012, i esperar una carambola. El resultat d’aquelles eleccions, si no hi ha un daltabaix ara mateix impensable, està més que decidit, amb l’única incògnita de saber l’abast de la victòria del Partit Popular. Potser seria més exacte parlar de l’abast de l’ensorrada del PSOE, guanyada a pols per cert. La carambola, doncs, consistiria en què el Partit Popular necessités els vots de CiU per a governar, i que no fossin suficients els que li pogués oferir, ni sols ni combinats, el PNB, Coalició Canària o alguna altra petita formació.

Dos anys, doncs, en què CiU es limitarà a mantenir el mateix estat de coses, gestionar la migrada autonomia, sense més ambició ni gaire perspectives de canvis. De moment, les grans novetats que ens anuncien, el que diferenciaria el Govern Tripartit del Govern Convergent, seria flexibilitzar la limitació dels 80 km/h a l’àrea metropolitana, acontentar el cos de Mossos d’Esquadra amb alguna que altra concessió, eliminar la setmana blanca de les escoles, i poca cosa més. I tot a l’espera del que pugui passar aquell 2012. En el millor dels caos, el full de ruta de Duran i Lleida és aconseguir colar algun Ministre català a Madrid, com si no n’haguéssim tingut prou amb la Chacon o el Corbacho exercint estrictament d’espanyols. I com que ja es devia veure a venir la broma, Duran i Lleida puntualitzava tot seguit que no pensessin en ell per al càrrec de Ministre. Posats a fer, hi podrien posar la nova Consellera de Justícia Pilar Fernández Bozal, que no desentonaria gens en un Govern popular dedicat a combatre la llengua i la cultura catalanes, les competències i la sobirania nacional.

I el pacte fiscal? I el Concert econòmic? I la transició nacional de Catalunya? Per a Duran i Lleida, i s’entén que no deu pas ser en total disconformitat amb la resta de CiU, l’objectiu fonamental continua essent contribuir a la Governabilitat d’Espanya, perquè tal com diu “Crec que seria bo que un dia els catalanistes formessin part del govern espanyol. Seria bo per a Catalunya i també per a la resta d'Espanya”. Tenim mala peça al teler. Si algú confiava en algun canvi significatiu amb el nou Govern ja s’ho pot començar a treure del cap. Haurem passat del desori d’un tripartit al desori d’un bipartit: desori i manca de rumb, al cap i a la fi.

Algú ho havia de dir: Que ve el llop!

El conte el saben de memòria els nens més petits de l’escola. Es tracta d’aquell sagal bromista que essent a la muntanya amb els ramats, de tant en tant alertava els veïns de la presència del llop; i quan aquests pujaven esverats per a defensar el bestiar s’adonaven que tot plegat no era més que una broma del vailet. Fins que, un dia, el llop arribà de veritat i, per més que el sagal cridava pel perill que corria, ningú sortí a socorre’l perquè tothom donava per fet que era una altra de les seves facècies. El conte, com dic, el saben els nens petits, i el saben els polítics de Madrid; els de casa nostra, es veu que no.

Per enèsima vegada els partits catalans amb representació a les Corts espanyoles, CiU, ERC i IC-V, juntament amb el PNB, IU, BNG i NaBai, han presentat una proposició de reforma del Reglament del Congrés espanyol per tal de possibilitar-hi l’ús normal de les llengües de l’Estat, en pla d’igualtat amb el castellà. Una pretensió absurda perquè el Tribunal Constitucional ja ha deixat sentenciat i establert que els ciutadans que tenen com a llengua pròpia una altra que no sigui la castellana són ciutadans de segona, que no tenen dret a reclamar els mateixos drets que els ciutadans castellanoparlants; equiparar el castellà, una llengua superior segons el TC, amb les altres llengües seria inconstitucional. Si fos la primera vegada que ho intenten, diria que són una colla d’ingenus perquè els espanyols perifèrics, catalans, bascos i gallecs, parteixen d’un principi que a Madrid saben que és absolutament fals: i és l’espanyolitat de les llengües catalana, basca o gallega. Confonen el fet que la conquesta espanyola hagi engolit uns territoris on els indígenes parlaven unes altres llengües, tot i que encara no han aconseguir eradicar-les del tot, amb el fet que aquestes ja formin part de l’Estat.

Però és que no és la primera vegada, i ara el qualificatiu d’ingenus ja no els escau. Es tracta de pura imbecil·litat o d’una sobirana mala fe per a simular, de cara als seus electors locals, que ja estan fent alguna cosa per al reconeixement de les respectives llengües. A Madrid es trenquen de riure quan senten el sagal que, des de la muntanya estant, els adverteix que ve el llop, perquè saben que el llop no existeix. Quan el diputat Joan Tardà amenaça dient que si fracassa aquest darrer intent “només els quedarà la insubmissió lingüística”, ja tenen clar que no deixa de ser un acudit més: “Algú ho havia de dir!”.

El cas Mascarell, com a exemple

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

No hi ha dubte que la gran sorpresa del nou Govern de la Generalitat ha estat la incorporació del socialista Ferran Mascarell. D’interpretacions se’n poden fer moltes, i les més pernicioses poden estar perfectament justificades, vist el comportament que acostumen a tenir els polítics professionals. Alguns socialistes, emprenyats pel que poden considerar una OPA hostil, ja s’han afanyat a blasmar Ferran Mascarell acusant-lo de voler un càrrec al preu que fos i per damunt de tot; en tot cas, seria el mateix Ferran Mascarell que fins ara havia merescut tota la seva confiança, com a responsable de cultura de l’Ajuntament de Barcelona o com a Conseller de la Generalitat en l’època de Pasqual Maragall.

També hi ha qui apunta a una estratègia convergent per guanyar l’alcaldia de Barcelona. Amb un Hereu més que gastat i desprestigiat, Mascarell semblava ben situat de cara a ser el possible recanvi que hauria fet més difícil la victòria de Xavier Trias. De passada, Artur Mas s’estalviava haver de decantar-se per un dels dos candidats a encapçalar el Departament de Cultura, un de Convergència i un d’Unió.

Les versions interessades a veure-hi un primer esglaó de la sociovergència semblen més aviat això: les ganes de trobar alguna raó per a demonitzar el nou Govern d’Artur Mas. Perquè és evident que aquesta suposada “sociovergència”, amb la incorporació de Mascarell com a Conseller de Cultura, el que pot haver provocat és, en tot cas, un major enfrontament entre ambdós partits. En tot cas, la sociovergència real no vindrà donada per cap pacte explícit en aquest sentit, sinó perquè les afinitat programàtiques de CiU i de PSC són moltes més que les discrepàncies, tant pel que fa a les polítiques socials com a les polítiques nacionals. Per entendre’ns, el PSC està molt més a prop de CiU que d’ERC en tots els sentits.

Sense deixar de donar per vàlids, doncs, alguns dels retrets que s’han fet aquests dies arran de l’afer Mascarell, voldria remarcar-ne un altre aspecte que em sembla que hauria de ser la normalitat més absoluta. Llevat dels qui consideren els partits polítics com unes sectes religioses fonamentalistes, no hauria d’estranyar a ningú que una persona que té el carnet d’un partit polític en un moment determinat pugui donar suport a un altre o pugui participar o col·laborar-hi en alguna tasca concreta, i més si es tracta d’una tasca de Govern que se suposa que es fa al servei del país.

Se suposa, almenys seria la teoria dels polítics que volen aparentar una certa honestedat, que la gent es fica en política, aspira a ser elegit o accepta càrrecs de responsabilitat, com un acte de servei al país. Per als qui la política no és res més que això, un acte de servei, els partits no són més que possibles instruments a través dels quals poden desenvolupar aquesta tasca, encara que també és possible fer-la al marge dels partits. Militar o no en un partit, doncs, no s’ha d’entendre com una professió de fe o un jurament de fidelitat al líder, amb connotacions netament religioses o sectàries, sinó com una forma de donar suport a l’opció amb la qual en línies generals un pot sentir-se més identificat. Però això no vol dir, ni molt menys, haver de compartir totes les opinions i accions portades a terme pel partit i pels seus dirigents, ni que hom no tingui l’absoluta llibertat per a col·laborar en totes aquelles accions que cregui positives per al país, al marge de si coincideixen o no amb les directrius marcades pel propi partit.

Entenc, doncs, que Mascarell no tindria per què deixar de ser socialista, amb carnet del PSC, per a formar part d’un Govern de CiU. És possible que, dins del Govern, Mascarell es trobi amb certes contradiccions ideològiques, però de ben segur que no seran tan greus com les que es poden trobar el nou Conseller d’Interior o la Consellera d’Ensenyament, netament independentistes, en relació amb la Vicepresidenta o la Consellera de Justícia, per exemple. Pel que fa a les polítiques socials, el PSC era partidari d’emprendre moltes de les accions que ara emprendrà CiU, com ara el quart cinturó, que no podia tirar endavant per l’oposició d’ERC i d’IC-V; per tant probablement Mascarell tindrà en aquest sentit menys contradiccions que les que tenien els Conseller socialistes que no podien aplicar les seves polítiques amb el tripartit.

Molt sovint ens queixem de la política i dels polítics, però després resulta que és la mateixa opinió pública, amb el suport dels mitjans de comunicació, la que voldria perpetuar el sectarisme polític, com si la societat estigués dividida en funció de l’adscripció polític a un o altre partit.

No sé si Ferran Mascarell serà un bon Conseller de Cultura, ni si exercirà el càrrec al gust dels qui com jo ens sentim independentistes. En tot cas, no crec que ho hagi de fer pitjor que el Joan Manuel Tressserras o que qualsevol altre aspirant convergent, com podia ser Vicenç Villatoro. En tot cas li recriminaré la política que pugui fer, però no el fet que essent d’un partit participi d’un Govern dirigit per una altra opció política.

Personalment, sense deixar de militar a ERC, i participant de l’activitat interna del partit i col·laborant en tasques concretes, mai he tingut cap inconvenient ni en criticar el que no m’ha semblat bé dels dirigents del partit ni en col·laborar amb altres grups quan he cregut que la meva participació podia ser més eficaç i positiva per al país. I si algú creu que els partits són unes sectes a l’estil d’aquell que pregonava allò tan dràstic de “o esteu amb mi o contra mi” és el seu problema. Per mi, no són més que eines al servei del país, i en moments i circumstàncies diverses pot ser més útil emprar una eina o una altra, tant se val.

Que ens augmentaran el sou, potser?

No cal dir que respecto absolutament els qui prenen la decisió de no anar a votar o els qui, desenganyats o escèptics, es desinteressen de la política. Tenen la seva part de raó, en la mesura que els països funcionen o no, entren en crisi o en surten, malgrat els polítics de torn. Crec que sí que tenen la possibilitat d’incidir-hi per a afavorir tendències, esmorteir les patacades i compensar els desequilibris, però els destins del país i del planeta es mouen en unes altres esferes.

Com ja passa en altres temes, a vegades em molesten més les raons que s’hi volen donar que el posicionament en sí, sempre respectable. Comentant el nou govern, en una tertúlia de cafè, mentre uns i altres donàvem el nostre parer sobre els canvis reals que hi pot haver a partir d’ara en la política catalana, un desmenjat d’aquells que estan sempre de tornada de tot ens etzibà: “Ja pots comptar, que potser us augmentaran el sou, aquests?”. Naturalment, ell tampoc havia anat a votar per la mateixa raó: ni amb un govern socialista ni amb un de convergent, no li apugen el sou; i per tant, per ell ja no val la pena anar a votar. Més o menys explicitat així, és un argument que se sent sovint com a justificació de passar de la política. I em sembla d’una mesquinesa considerable. Està clar que els polítics no ens apujaran el sou; als funcionaris ens l’han abaixat. Però s’ha de tenir una concepció molt roïna de la política per esperar-ne un profit tan directe i personal; és la mateixa baixesa moral dels corruptes que es fiquen a la política per aprofitar-se'n personalment.

També és cert que els condicionants econòmics internacionals tampoc permeten esperar miracles, ni revolucions, ni terceres vies que fugin dels cànons marcats. De manera que quan parlem de polítiques de dretes o d’esquerres no estem parlant de capitalisme i de socialisme, sinó d’una major o menor sensibilitat envers les persones que poden tenir algunes dificultats per a tirar endavant, i més en temps de crisi. Ja sabem que si el Govern espanyol no té cap capacitat per a marcar les grans línies econòmiques del seu Govern, ja que tot li ve imposat des de fora, molta menys en té el Govern de la Generalitat, sense recursos ni competències.

Però és evident que amb un o altre Govern es pot donar un major suport a l’escola pública o a al sanitat, es pot decidir si el cementiri nuclear s’instal·la a Ascó o a un altre indret, si s’obliga a soterrar la MAT o si es malmet el paisatge per a no perjudicar els interessos de les elèctriques, si es vetlla per la convivència i la cohesió social o si s’afavoreixen les actituds discriminatòries o xenòfobes,... Està clar que n’hi ha que creuen que, governin els uns o governin els altres, les diferències seran mínimes; i per això opten per passar de la política. Res a dir. Però també n’hi ha que els importa un rave l’ensenyament si no tenen fills en edat escolar, la sanitat si no tenen problemes de salut o se la poden pagar privada, el cementiri nuclear o la MAT si no els afecta directament, com n’hi ha que no tenen cap inconvenient en trepitjar els drets més elementals dels veïns si creuen que així ells van millor. I alguns encara tenen la barra d’argumentar el seu passotisme amb un “igualment tampoc m’apujaran el sou”!.

No és només una qüestió de noms

Tal com havia promès, l’Artur Mas ha format un executiu amb menys Departaments i per tant amb menys Consellers. S’argumenta que així es dóna exemple d’austeritat. Caldria aclarir, d’entrada, que l’estalvi que representa la reducció de Departaments en el Govern de la Generalitat és més aviat escàs. Les competències, i per tant, les despeses de funcionament hi són igualment estalviant ben just el sou del Conseller, això en el supòsit que no calgui crear algun alt càrrec més per tal de fer les funcions que abans feia directament el titular del Departament, i que ara se li poden acumular en excés. De fet, quan algú parla de la possibilitat de reduir despeses i personal sense que això vagi en detriment del servei, o bé s’està mentint i s’està dient que abans hi havia malbaratament de recursos.

En tot cas, però, potser caldria tenir en compte un altre aspecte. No es tracta només que una determinada Direcció general, passi d’un Departament a un altre, sinó que fins i tot encara que tot continuï igual es canvia el nom del Departament. A cada nou Govern, i això ja va passar també entre el primer i el segon tripartit, es canvien els noms dels Departaments. Ara mateix són ben pocs els Departaments que mantindran el mateix nom, fins i tot aquells que continuaran tenint exactament les mateixes competències, com és ara el d’Educació que tornarà a dir-se d’Ensenyament, recuperant així el nom que ja tenia en els anteriors Governs convergents. I està clar, cada modificació del nom implica canviar tota la retolació, substituir tota la paperassa, documents i la resta de materials que porten el segell propi del Departament. No sé si algú ha calculat el cost de tot aquest enrenou, però sospito que no és banal, i en la majoria dels casos no té cap repercussió positiva per al servei o la funcionalitat administrativa. Però no es tracta només d’un canvi de rètols i de la infinitat d’impresos que quedaran obsolets. Perquè cada Departament, en funció de les competències i direccions generals adscrites també condiciona sovint els espais físics, en alguns casos amb dependències pròpies.

Val més que ningú tingui la gosadia de calcular el cost de tot plegat, perquè l’exemple d’austeritat se n’aniria en orris en un tres i no res. Com a mínim, donats com estan a fer Pactes Nacionals per a tot, podrien fer-ne un per tal de deixar fixats els departaments que ha de tenir el Govern de la Generalitat, els seus noms definitius i, en la mesura que sigui possible, també les competències adscrites. Encara que també és possible que algú tingui la temptació de fixar com a permanent el nom del Conseller; tampoc ens passéssim, ara.