És molt humà mirar-se el melic

Comento amb un amic l’article d’ahir, en què deia que em semblava absurd parlar de “transformacions del model econòmic” quan vivim en uns moments en què l’única alternativa sembla ser la d’administrar, amb més o menys sensibilitat, el model liberal imperant. L’economia, a l’Europa que ens ha tocat viure, es mou per uns altres paràmetres, fruit de la globalització, que s’escapen del control dels Estats; i molt més, està clar, de poders amb poca capacitat de decisió com el nostre. I el meu interlocutor em comença a enumerar un reguitzell de mesures que ha portat a terme, entre altres, el Departament que dirigeix Josep Huguet.

Només faltaria que qualsevol Departament de qualsevol administració, amb un mínim de pressupost, no pogués presentar un reguitzell d’actuacions fetes. El tema no està en si s’han fet coses o no, sinó en veure fins a quin punt aquestes accions de l’administració han resultat rellevants per al conjunt del país, i en aquest cas concret per a l’economia catalana. Escoltant-lo hom pot tenir la sensació que les oficines del COPCA les acaba d’obrir l’actual Govern de la Generalitat, que és la primera vegada que es dóna suport o es fomenta l’exportació i la internacionalització de la nostra economia, o que mai la Generalitat no havia fet viatges a l’estranger amb empresaris catalans.

Suposo que més o menys ens passa a tots: el que estem fent nosaltres ens sembla el més important del món. Com si tot girés entorn de la nostra activitat, o com si el món s’hagués d’aturar si nosaltres ens aturéssim. Diguem que tanta pretensió és una feblesa ben humana. A tots ens agrada mirar-nos el melic. Però bé. Aquesta feblesa esdevé un xic més preocupant quan es tracta d’algú que en principi hauria de tenir una visió més global i completa de la realitat del país. L’economia catalana segueix el seu curs, amb èxits i ensopegades com les que ha tingut sempre, ben al marge de l’activitat del Govern. No crec que ningú amb un mínim d’objectivitat pugui avaluar l’acció governamental gaire més enllà d’una discreta grisor, i el Departament de Josep Huguet no n’és pas una excepció. De transformació del model econòmic, ni parlar-ne. Som, més o menys, allà on érem fa quatre o cinc anys, i l’acció del Govern de la Generalitat, per exemple, no ha estat capaç d’aturar la davallada econòmica i de prestigi internacional que, segons diuen, ha patit la capital catalana.

Congrés d’ERC. La transformació del model econòmic

Ja estem acostumats, els qui sempre ens hem mogut en l’àmbit de l’esquerra, a una certa retòrica que a l’hora de la veritat es tradueix en ben poca cosa. Quan s’és a l’oposició, i molt més si es té una posició marginal, es poden sostenir postulats i propostes de caràcter revolucionari que ho capgirarien tot per posar-ho al servei de la classe treballadora o de la ciutadania en general; però quan s’assumeixen responsabilitats de govern, aleshores ens adonem del món en què vivim, i s’imposa el realisme. Pot ser frustrant, perquè hom podia haver posat moltes expectatives en un canvi que transformés una realitat que consideràvem injusta, però no hi ha més cera que la que crema. A Europa, avui, no es poden fer gaire filigranes en el camp econòmic, perquè qui té el veritable poder no són els governs, i molt menys els governs subestatals.

Dit això, podem ser crítics amb els governs d’esquerres, l’espanyol o el català, perquè en el millor dels casos poden fer lleus retocs a la línia seguida pels seus predecessors, però hem de ser conscients que no poden tocar les parets mestres i molt menys el model econòmic: El PP i el PSOE s’acusen sempre de copiar-se els programes electorals en matèria d’economia, i CiU i el PSOE també coincideixen sempre en aquests temes. Als ciutadans que ens considerem d’esquerres ens queda l’opció de continuar somniant, o com a molt mantenir-nos com a veu crítica. Però una cosa és que a peu de carrer es mantingui la utopia, malgrat la inèrcia de la realitat, i l’altra és que els mateixos que han hagut d’assumir la responsabilitat de gestionar aquesta realitat facin veure que viuen en un altre món.

El capítol 1.B de la ponència estratègica que es presenta al congrés d’ERC diu textualment: “Completar la transformació del model econòmic dels Països Catalans”. Utilitza el terme “completar”, perquè el text, escrit des d’un Departament de la Generalitat, dóna per suposar que s’ha iniciat una transformació, tal com es diu en algun altre apartat de la ponència, gràcies a la intervenció i al paper decisiu d’Esquerra al Govern català. Parlar de transformar el model econòmic, a aquestes alçades, a l’Europa que vivim, i amb l’experiència d’uns quants anys de govern tripartit, és com a mínim ridícul, per no dir patètic. Es pot parlar de continuar o aprofundir, i en alguns (pocs) casos, fins i tot corregir determinades polítiques socials, però “transformar el model econòmic”...? Quanta pretensió per tan poca teca!.

Negociar l’incompliment de la llei

El President del Govern espanyol ho va dir ben clar en l’acte celebrat dies enrere al País Basc, i on va assistir també el President de la Generalitat, pregonant la prioritat de la família socialista per damunt de menudalles regionals. Es referia a les declaracions de diversos barons socialistes, entre els quals podem comptar José Montilla, sobre el nou model de finançament. El President català va sorprendre amb unes declaracions amb les quals semblava voler plantar cara a Madrid, i que van merèixer l’aplaudiment general, inclosa l’oposició. Sincerament, a mi em van semblar excessius els elogis, perquè tot plegat semblava més una escenificació per a consum intern que una voluntat clara de posar en primer terme els interessos del país.

Per això, José Luís Rodríguez Zapatero va fer aquella advertència al president català, en públic, i en presència seva, cridant-lo a l’ordre i a rendir l’obediència deguda al seu superior; com el mestre d’antiga escola que aburricava els alumnes davant la resta de la classe. Havia d’oblidar-se del seu càrrec de President del Govern de la Generalitat, i assumir el seu rol de submís militant socialista. Així s’explica la negativa de José Montilla a convocar els partits catalans per a fixar una posició comuna enfront dels intents del Govern espanyol de no complir (no ja una promesa, que a això ja hi estem acostumats) una llei aprovada per les Corts espanyoles. Com a bon i disciplinat militant del PSOE anirà a Madrid per a consensuar la posició dels socialistes pel que fa al tema de finançament. Després, com a President de la Generalitat ja s’espavilarà per a fer valdre la seva autoritat sobre els seus socis de govern per a acceptar la decisió presa.

L’Artur Mas protesta, i ERC i IC-V callen. Tan convençuts estan que Montilla no farà cas de Zapatero i posarà els interessos de Catalunya per davant dels del partit? De moment, ja comencem malament alterant l’ordre lògic de les primeres reunions, però especialment greu és que s’accepti encetar una negociació multilateral, com si s’hagués de pactar el compliment o no de la llei. A més, ells juguen amb l’avantatge de saber que la justícia els farà costat a l’hora d’incomplir la Llei.

La inseguretat nuclear

Per a la majoria dels ciutadans hauria de ser molt difícil opinar sobre la conveniència, els costos (econòmics i mediambientals) i els riscos de la utilització d’una o altra font d’energia, Deuen ser ben pocs els qui poden parlar en propietat dels problemes derivats del funcionament de les centrals tèrmiques i menys encara de les centrals nuclears. Sabem, en aquest darrer cas, que es tracta d’una tecnologia que sembla tenir molt a veure amb la mateixa tecnologia amb què es poden fabricar les bombes atòmiques, que hi ha riscos de radioactivitat sense entendre ben bé en què consisteix això, i en definitiva que cal anar amb molt de compte. Però, en realitat, més que saber, la majoria intuïm i prou. En molts casos, ni tant sols les entitats ecologistes especialitzades en aquests temes tenen uns coneixements científics prou aprofundits.

Quan porto el cotxe al mecànic, com que no hi entenc gran cosa, no em queda altre remei que fer-li confiança i creure’m les seves explicacions que, sovint, ni tant sols caldrien. Si ell ho diu, així deu ser; i jo m’ho crec perquè confio en la seva professionalitat. En el cas de les centrals nuclears no ens queda ni això. L’únic que sabem del cert és que tècnics i polítics estan conxorxats per amagar tota la informació possible als ciutadans, potser perquè pensen que és l’única manera que arribem a acceptar conviure amb determinats riscos. La primera sospita ja em ve quan, malgrat que ens garanteixen que les centrals nuclears són segures, ningú en posa cap just al costat de les capitals que és on hi ha més demanda d’energia; però les sospites es confirmen quan una i altra vegada veiem com tècnics i polítics ens amaguen permanentment la informació, o directament la falsifiquen.

L’incident de la Central d’Ascó n’és un exemple clar. Ara sabem que la fuita radioactiva va ser 750 vegades superior a la que es va dir en un principi; no és un petit error de precisió, que diguem. Pel que diuen, hi va haver una manipulació de les mesures de control, reconeguda ara pel Consell de Seguretat Nuclear. Tot apunta a què una acció delictiva de tècnics i directius de la Central hauria posat en perill els treballadors així com la població de l’entorn. Però aquests havien de tenir forçosament la complicitat (o va ser per absoluta incapacitat i ineptitud professional?) dels membres del CSN, que d’entrada també van minimitzar l’incident i van donar per bones les dades aparentment inofensives que els donaven. I els polítics han continuat donant suport a un CSN incapaç de portar un mínim control sobre les centrals nuclears.

La ciutadania no hi entén gran cosa en energia nuclear, però té proves evidents de la manca d’escrúpols de les empreses i dels seus professionals, per als quals l’interès econòmic prima sobre la seguretat de la població, així com de la complicitat d’uns polítics que ho toleren. Davant d’això és perfectament lògic, i legítim, qualsevol recel per infundat que sembli: els qui no tenen cap credibilitat són ells.

Congrés d’ERC. La via catalana cap a la independència

Analitzant el text de la ponència que es presentarà en el Congrés d’Esquerra ens adonem de seguida que es manté (potser no calia esperar altra cosa) la mateixa miopia política que ja he denunciat en altres ocasions. Es parteix de la idea que nosaltres som l’únic referent, nosaltres som l’eix central de la política catalana, els únics que defensem el dret a decidir, i per tant tota l’estratègia es basa en què el país se n’adoni, i es faci d’Esquerra. Quan siguem la força majoritària (el 2014?), ja podrem tirar pel dret. Com si no hagués passat res el 9 de març, com si no ens diguessin res les recents enquestes i sondejos sobre la intenció de vot dels catalans, com si l’espectacle que estan donant els nostres dirigents no afeblís encara més la nostra situació, com si per a construir la majoria social necessària no existissin altres forces polítiques al país (alguna amb molta més implantació i recolzament que la nostra), com si fos possible construir una majoria social a partir d’una sola força política (qui acceptarà anar de comparsa?), com si fos desitjable construir aquesta majoria social només des d’un sector ideològic del país...

Aquesta manca de visió que s’apropa al ridícul, a no ser que sigui una retòrica buida per a no anar enlloc a consciència, s’explicita ja d’entrada en l’apartat 0a.7 del preàmbul quan diu: “La via catalana cap a la Independència, cap a la construcció d’una nació global i plural, requereix l’articulació d’una ampla majoria social. Per assolir-la, cal que Esquerra aprofundeixi el seu projecte estratègic i els seus programes sectorials; que s’enforteixi a partir d’un debat profund sobre les opcions reals de futur que tenim; que orienti la seva acció també cap a fora, a la intervenció en tots els àmbits i sectors; a debatre i a convèncer, a suscitar adhesions, a teixir xarxes de col·laboració i a sumar nous i noves membres”. Parlem de l’articulació d’una “ampla majoria social”, però tot seguit diem que per assolir-la el que hem de fer només és enfortir Esquerra, sense ni mencionar la resta de forces polítiques amb les quals caldria construir aquesta majoria social.

Per suposat que com més fort sigui el partit i més pugui ampliar la seva base de militants, de simpatitzants i de votants, millor. Però de cap de les maneres podem supeditar la via catalana cap a la independència, només a les possibilitats i al suport que tingui el partit. No es tracta tant sols de què sigui utòpic o inviable que ERC assoleixi per ella sola la majoria necessària, sinó que a més seria contraproduent: cal que la proposta sorgeixi i sigui del conjunt de la societat catalana, de la dreta i de l’esquerra. És el mateix error que s’atribueix a l'Artur Mas quan parla de construir la “Casa gran” del catalanisme, però com a mínim ell ho fa des de la força majoritària; igualment insuficient per a exercir el dret a decidir.

No és possible liderar un partit polític sense deixar de tenir una visió global de la realitat del país?

Amb violència, res. I sense ?

Arran de la darrera acció mortal d’ETA hem tornat a sentir els mateixos arguments de sempre. Però n’hi ha un que crida especialment l’atenció: “Amb violència, res”. Ho deia el Lehendakari Ibarretxe, però ho hem sentit infinitat de vegades en boca d’altres polítics bascos i espanyols. I sembla d’una lògica aplastant. Un sistema democràtic és aquell que ofereix als ciutadans la possibilitat d’exercir els seus drets, de defensar els seus interessos i, en definitiva, d’assolir qualsevol objectiu polític legítim a través de la voluntat popular. I tan legítim és aspirar a un model d’Estat com aspirar a un altre. Si la democràcia ofereix els seus propis canals per a satisfer les voluntats de la ciutadania, evidentment, la violència hi és del tot sobrera. Amb violència, res. D’acord. I sense?

Si establim unes regles del joc amb les quals es considera que determinats drets poden ser conculcats, que hi ha posicionaments polítics que no hi tenen cabuda, i que es pot menystenir la voluntat democràtica de la ciutadania, estem fent una invitació a saltar-se pel dret el principi de la no violència que bàsicament tots compartim. O no tots. Si la democràcia no ofereix una via pacífica per a assolir determinats objectius polítics basats en la voluntat popular, podem pensar que, malgrat tot, hom cregui que és millor renunciar a l’exercici d’uns drets abans que transgredir un principi moral; però tampoc ens ha d’estranyar que alguns no ho vegin així. Podem condemnar la violència pel que té d’immoral i d’atemptat contra la vida i la dignitat de les persones. Però la legitimitat per a fer aquesta condemna no la tenen els qui sí que creuen en la violència per a defensar determinats interessos (dins o fora de l’Estat, a l’Iraq, per exemple) o per a defensar el seu model polític d’Estat (estem segurs que el PP i el PSOE renunciarien a la violència a l'hora de defensar el seu model d’Estat?).

Malauradament hi ha gent que està disposada a traspassar aquest límit moral de la no violència. Però n’hi ha per tots dos bàndols. I sorprèn que els mateixos que neguen la via pacífica per a defensar determinats drets, per assolir determinats objectius polítics o per a defensar un determinat model d’Estat, i que fan aquesta negació amb una amenaça d’utilitzar ells la mateixa violència, siguin al capdavant de les manifestacions de condemna. Podem estar d’acord amb el principi que amb violència, res. I sense, tampoc? I si diem que amb violència, res.... volem dir res de res?

25è Congrés d’ERC. Esmena a la totalitat

A la vista de la ponència oficial que s’haurà de discutir en el proper Congrés d’ERC, i abans de fer-ne una anàlisi minuciosa, ja es poden avançar unes quantes idees generals. La primera és que seguim, i potser no podia ser d’altra manera, amb els mateixos errors d’anàlisi dels darrers temps. Entre altres coses perquè més que una anàlisi rigorosa de la realitat a partir de la qual es projectin propostes de futur, és una justificació del que s’ha fet fins ara per tal de continuar aferrats a les mateixes cadires, sense cap mena d’autocrítica. Acabada la lectura de la ponència, hom podria preguntar-se: si ho hem fet tan bé, com és que la gent no ens ha votat com esperàvem?.

Només cal veure les ponències alternatives que han presentat tant el Reagrupament com Esquerra Independentista. Sense que amb això vulgui dir que combrego plenament amb ells, com a mínim s’hi nota un esforç d’anàlisi de la situació i s’hi proposen unes actuacions conseqüents amb aquesta anàlisi. Ja ho he dit en d’altres ocasions: per mi el problema no és que s’hagi fet tot malament i que per tant calgui un gir de 180 graus, sinó que hem renunciat a debatre seriosament les estratègies a seguir, a fer autocrítica i per tant a corregir els errors, i ens limitem a anar justificant el que s’ha fet amb l’únic objectiu de salvar els llocs de poder. I per a completar-ho, hem promogut una dinàmica interna basada només en la cerca de fidelitats cegues per a mantenir els qui ocupen aquests llocs de poder a canvi de la promesa de poder escalar darrere d’ells.

Llegint la ponència oficial hom s’adona de seguida d’on prové l’autoria o la inspiració del text, perquè no es tracta ni tan sols d’una justificació genèrica de l’acció de Govern i de l’actual direcció, sinó que es concreta en la justificació bàsicament de les àrees portades per una candidatura en concret. Des de la sectorial de cultura, per exemple se’ns invita a presentar esmenes a la ponència... però, resulta que la Cultura no apareix pràcticament per enlloc. I això que en algun document anterior havíem aprovat la consideració de la Cultura com l’eix fonamental de l’acció política. En canvi, el capítol de “transformació del model econòmic” (quina gosadia!) s’enduu la part central de la ponència. Tampoc apareix per enlloc la política internacional, ni tants altres temes bàsics per al futur del país

En definitiva, la primera conclusió general que es pot treure d’aquesta ponència és que des del Govern, gràcies a la Gent d'Esquerra, ja estem transformant la societat catalana, sobretot a nivell econòmic, i per tant només cal que la gent se n’adoni i ens voti. Quan la majoria social del país se n’hagi adonat i vingui a nosaltres, tindrem la força suficient per a proclamar la independència o fer el referèndum per a decidir el nostre futur. Amb aquest convenciment, s’acaba dient que el 2012 ja valorarem si estem en condicions de convocar el referèndum del 2014. Mentrestant, no ens posem benes abans de les ferides.

El poder eclesiàstic, una rèmora medieval?

És curiós com, a vegades, entre tots plegats (polítics, periodistes, moviments socials...) desenfoquem els temes fins al punt de perdre’ns en polèmiques estèrils, quan la realitat va per un altre cantó. Fa molt de temps que balla el litigi per les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida reclamades pel bisbat de Barbastre. La política del Vaticà (i aquí hem d’entendre el terme política en el seu sentit més estricte) ha estat sempre la d’afavorir unes determinades ideologies i sobretot defensar el poder, que en aquest cas rau a Madrid. La creació del Bisbat de Barbastre no tenia cap finalitat pastoral, sinó exclusivament política, de partit. Es tractava d’evitar la influència d’una determinada institució sobre els territoris de la Franja. Però quina importància pot tenir la sentència d’un tribunal eclisiàstic (el Tribunal de la Rota, des de Roma), en un afer que al capdavall és competència de la Generalitat?

Sembla lògic que els responsables del Bisbat de Lleida, i en general els creients d’aquella diòcesi, hagin intentat que a nivell intern de l’Església hi hagués un posicionament favorable sobre la disputa per les obres d’art reclamades per la nova diòcesi de Barbastre. Els creients catalans ja saben de què va això de tenir disputes amb l’Església espanyola, sempre al servei d’una determinada opció política, com també saben que sempre tenen les de perdre. Però aquí estem parlant d’un Museu i d’unes obres d’art, que legalment formen part d’un patrimoni nacional, la preservació del qual és competència de la Generalitat de Catalunya. Per tant, no caldria donar tanta importància a un afer intern de l’Església, com han fet els mitjans de comunicació.

Suposo que tot plegat ha estat una estratègia calculada per part del Govern de la Generalitat, i en cap cas una negligència per no assumir les seves responsabilitats. Durant tots aquests anys el debat ha estat fonamentalment un afer intern de l’Església, fins arribar a aquesta sentència del Tribunal de la Rota, que sembla ja definitiva. Però definitiva només en l’àmbit de l’Església. La no interferència del Govern de la Generalitat podria venir motivada, expressament, per un deixar fer i un allargar indefinidament el tema sense cremar-s’hi; amb la idea de, un cop acabat el procés eclesiàstic, recordar que el tema a nivell legal encara ha de començar, i que la competència per a decidir el futur del patrimoni és exclusivament seva.

Una cosa és que estiguem en una època de regressió (en el respecte als drets humans, en els drets laborals, en la política autonòmica de l’Estat, en la defensa del medi ambient, etc), i l’altra seria que retornéssim a les èpoques medievals en què l’Església constituïa un veritable poder polític.

Congrés d’ERC, una anomalia

Per més que s’intenti donar una aparença de normalitat és evident que el 25è Congrés d’ERC és una anomalia. Neix forçadament, de forma precipitada, davant d’una derrota electoral la responsabilitat de la qual ningú vol assumir, i es polaritza en una lluita personalista per assolir el poder en una cursa desenfrenada que està obrint ferides que després seran difícils de tancar. Dubto que la gestió de la crisi s’hagués pogut fer pitjor, amb l’agreujant que els causants del desgavell actual són els qui competeixen en primera línia per acabar de controlar del tot el partit. Un congrés que tindrà dues parts, amb mecàniques de funcionament diferenciades, amb la possibilitat de provocar situacions encara més contradictòries. Serà com fer Pasqua abans de Rams.

El dia 7 de juny els militants d’ERC escollirem el President i el Secretari General, i una setmana després aprovarem o no la gestió portada a terme fins ara, així com la nova estratègia a seguir. Per tant, es podria donar el cas que sortís escollida una candidatura primer i després en reprovéssim la seva gestió o aprovéssim un document estratègic diferent al que proposaven. De tota manera, tampoc cal amoïnar-s’hi massa perquè els documents són això: documents, paperassa... El que importa de veritat és qui els haurà d’interpretar o de posar a la pràctica. I ja estem avesats a contradir-nos constantment, a no fer cas ni dels nostres propis acords i a justificar sempre a posteriori el que capriciosament s’ha decidit des de la direcció.

A partir d’ara, aniré fent en aquest bloc un seguit d’anotacions sobre el document estratègic que se sotmetrà a votació en aquest 25è Congrés d’ERC. Obviaré, lògicament, els errors de tipus ortogràfic, gramatical i de redacció (que són molts) perquè ja s’entén que l’esborrany ha estat fet a corre cuita. I tampoc es pot demanar peres a l’om.

Les pluges no calmen la set

Obsessionats com estem tots plegats pel tema de l’aigua, aquests dies hem rebut les pluges amb satisfacció fins i tot encara que ens hagin pogut esguerrar el cap de setmana. És cert, però, que l’aigua caiguda aquests dies no representa, encara, la fi de la sequera. I és lògic que des del Govern es mantinguin els plans d’alerta, les polítiques d’estalvi i les previsions a mitjà termini, per si de cas. Però tinc la impressió que hi ha decisions polítiques que es prenen o es deixen de prendre més per l’interès del polític de torn que per l’interès general. Fan una mica com els àrbitres de futbol, que per més que vegin que s’han equivocat prefereixen mantenir-se durs en la seva posició per no haver de rectificar; pesa més l’orgull personal que la frase popular que diu que “rectificar és de savis”.

Si és cert, com diuen, que tot l’enrenou per a portar aigua a Barcelona és purament circumstancial perquè a partir de la primavera que ve ja entraran en funcionament les dessaladores que resoldran definitivament el tema de l’aigua per a l’àrea metropolitana, els números comencen a no quadrar. Tot sembla indicar que si bé les pluges no han resolt el tema de la sequera (i molt menys si pensem en termes de sobreexplotació dels aqüífers), sí que poden alleugerir-la considerablement. Queda el recurs de la portada d’aigua en vaixells que, malgrat tenir un cost força elevat, no representa cap agressió al territori, com ho és el transvasament, ni deixa cap porta oberta per a futurs mals usos d’aquesta infraestructura. D’altra banda, si al final de tot plegat ni les pluges d’aquesta primavera no fossin suficients, ni ho fossin les de la tardor, tampoc seria un drama tan exagerat que circumstancialment, per un període que segons diuen serà curt, s’haguessin de fer restriccions d’aigua a l’àrea metropolitana. Cada estiu hi ha pobles de Catalunya que pateixen restriccions d’aigua i no s’ensorra el món. L’únic problema és que això podria tenir un cost electoral o un desgast per al polític de torn.

Però, està clar, l’alternativa és que, sense saber si realment al final es necessitarà, i en el pitjor dels casos només seria per uns quants mesos, ens gastarem 180 milions d’euros, que pagarem íntegrament els ciutadans de Catalunya. El poder i el control de la infraestructura el mantenen a Madrid, però la pagarem nosaltres. I quedarem a la mercè d’un canvi de govern a Espanya perquè es faci un transvasament més definitiu, que s’aprofitarà com a excusa per a transvasar aigua cap al sud. Em sembla un molt mal negoci. Però em sembla molt més greu l’actitud del Govern de la Generalitat d’enrocar-se en una decisió presa, segurament per por de no fer més el ridícul en aquest tema, i no voler ni replantejar-se la situació. I això que estem parlant d’un Govern d’esquerres i d’un conseller ecologista!

Per cert que, per pura casualitat, 180 milions és la quantitat que des de Nacions Unides es sol·licitava a la comunitat internacional per afrontar les necessitats més immediates del desastre de Birmània. Però tanta solidaritat, en el món en què vivim, seria impensable, oi?

Del nou finançament, res de res

Després de la filtració feta pel govern de Madrid (encara que després desmentida per ells mateixos, tal com es fa amb les bones filtracions), s’han succeït tot un seguit de declaracions que al peu de la lletra diuen exactament el contrari del que en realitat representen. Per part del Govern espanyol s’han manifestat la vicepresidenta Fernandez de la Vega, el vicepresident i Ministre d’Economia Pedro Solbes i la Ministra de Defensa Carme Chacon, i per part del Govern català el President Montilla, el Conseller d’Economia Antoni Castells, i representants d’ERC i d’IC-V, en tant que socis de govern. Tots dient que calia complir els terminis previstos en l’Estatut pel que fa a l’acord de nou finançament per a Catalunya, que tenien la voluntat de fer-ho i que estaven convençuts que així seria. En realitat, ens estaven dient que ja podem donar per descartat que tinguem nou finançament de cara al 2009.

El termini previst per l’Estatut és el 9 d’agost, una data que tenim aquí mateix. No és que es donessin tres mesos de marge per a negociar el nou finançament, sinó que es preveia un marge de dos anys, durant els quals ni el Govern de Madrid no ha fet res, ni el de la Generalitat tampoc. La responsabilitat (o la irresponsabilitat) és a parts iguals. Quan es diu amb tanta insistència, uns i altres, que es vol complir amb aquests terminis és perquè ja veuen que això no serà possible i, per tant, més que reafirmar una voluntat de complir amb el que marca la llei, el que fan és començar a preparar el terreny per quan s’hagi d’explicar definitivament que el 2009 no tindrem nou finaçament.

Va ser primer el Pedro Solbes qui va encetar el tema dient que, davant de la crisi econòmica, els catalans no podíem esperar gran cosa del nou finançament Després ha vingut la vicepresidenta Fernández de la Vega acabant de reblar el clau dient que sí que hi haurà nou finançament, però que aquest haurà de ser amb el consens de totes (o la majoria) de les Comunitats autònomes. És a dir que no hi haurà nou finançament. Fins i tot els convergents han elogiat la posició d’aparent fermesa que ha demostrat el president Montilla en les seves darreres declaracions sobre aquesta qüestió. Res de res. Passarà com amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre el mateix Estatut: primer hi hauran unes quantes declaracions més o menys contundents, i tot seguit els socialistes començaran a fer aigües dient que cal acatar les sentències (la del Tribunal retallant l’Estatut i la del Govern espanyol incomplint-lo), i els més nacionalistes, cadascú pel seu cantó, repetiran aquella vella cançó (els drets d’autor els té Jordi Pujol, des dels inicis) que si les aspiracions de Catalunya no encaixen en aquesta Espanya constitucional, ens caldrà buscar altres sortides. Això que ara en diuen “desafecció”.

Però això sí. Com si fos una consigna sagrada, un dogma intocable, ningú farà cap pas (com no han fet fins ara) per fer un front comú, una estratègia comuna de tots els partits catalans enfront d’aquestes agressions. Ben al contrari, per a gaudi de populars i socialistes espanyols, ens tirarem els plats pel cap mirant a veure si és més culpable aquell que va pactar un Estatut a la baixa o aquell que va donar suport a governs còmplices d’aquestes agressions.

Sense escola catalana a Madrid

La Presidenta de la Comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, és una persona intel·ligent. Mentre aquí, i en general a Espanya, el PP s’entesta a rebutjar la política lingüística de la Generalitat a base de buscar confrontació i crear falsos conflictes, la proposta d’Esperanza Aguirre apuntava de ple a la base del sistema. Per sort, li ha sortit malament. La idea de crear una escola catalana a Madrid, i de caràcter públic, era una trampa extremadament perillosa.

Evidentment a la senyora Aguirre l’importava un rave l’ensenyament en català (tant a Madrid com a Catalunya), així com els nens catalans que hi pugui haver escolaritzats a Madrid. La seva proposta consistia en acceptar un petit nyap a casa seva per tal que servís d’argument per a justificar un nyap monumental a casa nostra. Amb una escola pública funcionant en català a Madrid, haurien tingut molts més arguments per a reclamar, en correspondència, escoles en castellà a Barcelona. A Madrid, la possible automarginació d’un petit grup de catalans en una escola gueto no hauria estat cap problema especial, mentre que a Catalunya tenia l’objectiu d’impedir la cohesió social creant una divisió ja des de l’escola entre ciutadans per raó de la seva llengua. Els enfrontaments entre ambdues comunitats haurien estat molt més fàcils de potenciar, i d’això ja se n’haurien encarregat després com han fet a València.

Ignoro per què no ha funcionat el projecte d’escola catalana a Madrid, però puc imaginar-me’n una raó. Qui s’havia d’inscriure a aquesta escola?. Els catalans d’ideologia espanyolista, a l’estil del Vidal Quadras, estan en contra del bilingüisme i de la diversitat lingüística de l’Estat, de manera que els sembla una bestiesa potenciar el català a Madrid (aquí només defensen el bilingüisme quan creuen que hi pot haver un predomini del català); és possible que alguns ciutadans de Madrid escullin per als seus fills una escola francesa, anglesa o alemanya, però difícilment ho faran en una de catalana (encara que no tinguessin cap fòbia especial per la llengua catalana); els catalans no nacionalistes espanyols establerts a Madrid entenen que el millor per als seus fills és que s’integrin plenament en la societat on han decidit viure; i només quedarien els catalans que són temporalment a Madrid, però aquests o bé mantenen els seus fills escolaritzats a Catalunya (i els pares utilitzen el pont aeri) o bé consideren que tampoc és cap problema que, essent a Madrid, facin l’aprenentatge en la llengua pròpia del lloc, que d’altra banda els nens coneixen perfectament.

El resultat, afortunadament, ha estat que hi ha hagut tan pocs nens matriculats a la nova escola catalana de Madrid que el projecte se n’ha anat en orris.

No a la llei de consultes pupulars

Fa temps que vinc dient que, al meu entendre, el problema més greu d’ERC no són tant els errors que s’hagin pogut cometre en determinants moments, ni els pactes de govern, sinó la incapacitat per a analitzar mínimament la realitat. I no solament això sinó que, avesats a fer discursos del tot incoherents amb l’únic objectiu de justificar-nos a cada moment, els dirigents ja ni s’adonen de les contínues contradiccions en què cauen; els dirigents polítics no, però la societat, la gent del carrer sí. Fa quatre dies, quan algú posava en dubte la viabilitat del 2014 com a data per a poder exercir el dret a decidir, s’afirmava que això seria possible perquè ja s’estava preparant, entre altres coses, la Llei de Consultes populars. Fins i tot es va simular que es demanava l’assessorament del Centre d’Estudis Sobiranistes. Però després hem vist com el Conseller Ausàs, d’Esquerra, comença a preparar els primers esborranys d’aquesta llei sobre la base que el text deixarà clar que només es podran fer consultes populars sobre temes de competència de la Generalitat (és a dir, poca cosa i, per tant, mai sobre el futur de Catalunya com a nació) i que en tot cas la consulta haurà d’estar aprovada per Madrid. Una presa de pèl.

Doncs, bé. Hom podria entendre que des d’ERC, en un exercici de realisme i d’impotència, es valorés que no hi ha capacitat ni possibilitat de fer altra cosa que l’acatament de marc constitucional, i que per tant no podem aspirar a gaire més que a la política de “peix al cove”. I això seria coherent amb aquest projecte de llei que no té res de sobiranista, i que podria aprovar perfectament la regió murciana o la comunitat de Madrid. Però no, la incapacitat manifesta dels nostres dirigents els porta a elaborar un discurs que més s’assembla al joc dels disbarats. Mentre el senyor Ausàs, en tant que membre del Govern de la Generalitat presenta les línies generals del projecte de Llei de Consultes populars, dins dels límits constitucionals i amb els condicionants citats, l'ex Consellera Anna Simó, també d’Esquerra, per acontentar la parròquia és capaç de dir sense ruboritzar-se que la nova llei ha de permetre disposar d’un marc legal per ampliar el dret a decidir.

El projecte de llei no aporta res de nou, perquè ara ja es poden, i de fet es fan, consultes populars (recordem per exemple la que es va fer a Horta de Sant Joan, ara fa uns mesos). L’única novetat del projecte és l’aspecte negatiu, d’acotament del que no es podrà fer: deixa clar que en cap cas es faran consultes fora del marc constitucional i de les competències estatutàries (retallades del Tribunal Constitucional incloses), i que sempre hauran d’estar autoritzades pel Govern espanyol. Per dir-ho clar: és molt millor la situació actual, sense Llei de Consultes populars, que la que tindrem amb la llei aprovada. Ara, encara ens quedaria l’autoritat moral de convocar (si el Govern en tingués la voluntat, a l’estil del Pla Ibarretxe) una consulta popular per tal d’exercir el dret a decidir, encara que hi hagués l’oposició del Govern espanyol; amb la nova llei, no caldrà que intervinguin els poders espanyols per a negar-nos aquest dret, sinó que els contraris a l’exercici del dret a decidir podran apel·lar al compliment de les nostres lleis. Som nosaltres mateixos els qui ens neguem per llei autònoma (ningú ens obliga a fer-ho) la possibilitat de fer la consulta popular sobre el futur de Catalunya.

Si no es pot presentar un projecte amb cara i ulls, que ens deixi alguna porta oberta a la possibilitat de fer una consulta real a la ciutadania, val més no disposar de cap Llei de Consultes populars. Les prohibicions i les limitacions ja ens vindran de Madrid, no cal que els fem fins i tot aquesta feina.

La dictadura, el pitjor desastre per a Birmània

Les notícies que arriben sobre els efectes del cicló Nargis a Birmània són superades ràpidament per les següents, cada vegada pitjors. La xifra de morts es dispara, les imatges que ens arriben són esgarrifoses, i probablement ens quedarem sense saber-ne ni la meitat dels efectes devastadors, immediats i a més llarg termini, del pas del cicló per aquest país. En aquests casos, si més no com a primer cop d’efecte, es posa en funcionament tota una dinàmica de solidaritat internacional tant a nivell governamental com a nivell de les ONGs. Però, com sempre, el problema és com fer arribar aquesta ajuda als llocs on es necessita.

No és pas un problema nou, però la comunitat internacional sembla mirar cap a un altre cantó i en tot cas es limita a responsabilitzar el govern de torn, en aquest cas la dictadura militar birmana (i perdoneu per la redundància dels termes “dictadura” i “militar”). És la mateixa comunitat internacional que no solament no intervé per impedir que hi hagi països sotmesos a règims autoritaris que violen sistemàticament els drets humans, sinó que els consent i se n’aprofita. La mateixa que quan interessa sí que intervé per a marcar unes directrius clares sobre el lliure comerç, o que justifica determinades intervencions bèl·liques quan hi ha recursos en jocs o interessos geoestratègics. La mateixa que no jutja mai els dictadors, per una qüestió de no ingerència, i en el millor dels casos només als ex dictadors, quan ja no són útils.

El règim birmà, com tots els règims dictatorials, està molt més preocupat per la seva supervivència que per l’interès del seus conciutadans, als quals considera permanentment com a potencials enemics. Acceptar l’ajuda internacional pot representar una obertura del país cap a l’exterior, i per tant fer trontollar el poder. La seva capacitat per a fer front a un desastre d’aquesta naturalesa és molt feble, i més tenint en compte que l’exèrcit (com en general la majoria dels exèrcits) està més pensat per a defensar el poder enfront de la ciutadania que per a defensar aquesta ciutadania. Això explica les reticències del govern de Birmània a acceptar l’ajuda internacional, i en qualsevol cas es posa com a condició que han de ser ells els qui en facin la distribució.

A la dictadura l’importa ben poc la sort de la població birmana afectada, més o menys com a la comunitat internacional.

Ajornar l’acord sobre el finançament

De cop apareix la notícia, que ningú sap d’on ha sortit, de la possibilitat que a Madrid hagin decidit ajornar el debat sobre el finançament de Catalunya, com a mínim un any més. Tractant-se d’una notícia sense font coneguda, i a més desmentida tant per Pedro Solbes com pel Govern català, podríem pensar que és una falsa alarma i res més. Però és evident que tampoc cap periodista se l’ha tret de la màniga, sinó que és fruit d’una filtració interessada. Per tant, l’amenaça és real.

Al Govern espanyol, comptant amb una certa complicitat per passivitat del Govern català, ha anat ajornant el tema de la discussió sobre el finançament suposem que per raons diverses. Portem ja dos anys de retard. D’una banda, fer-ho abans de les eleccions espanyoles, podia haver estat contraproduent pels seus interessos electorals en la mesura que podia quedar malament amb els socialistes de determinades comunitats autònomes o directament amb els socialistes catalans; de l’altra, quedava per veure si realment guanyava les eleccions, i fins a quin punt necessitaria pactar amb CiU o amb ERC; i un cop aclarir el panorama polític, s’utilitza l’estratègia de sempre de deixar pel darrer moment les negociacions per acabar els últims dies dient que, com que la negociació és difícil i encara no s’ha tancat l’acord, el tema s’ha d’ajornar. Però a ningú se li escapa que, a més, estan esperant la sentència del Tribunal Constitucional sobre el qual tenen prou influència i els pot facilitar la feina. De fet, per ells, aquest Tribunal forma part de la seva estratègia negociadora, de manera que poden incloure en la sentència alguns termes que els posicionin millor de cara a la negociació.

La filtració ha fet, si més no, que el Govern català hagi hagut de sortir-hi al pas. I amb una rotunditat més aviat discreta ha afirmat que mantenen el calendari previst d’acabar la negociació aquest estiu per tal que el nou finançament entri en vigor l’any que ve. D’aquí a poques setmanes veurem noves declaracions dient que, donada la complexitat del tema, és possible que l’acord no estigui enllestit del tot en els terminis previstos per l’Estatut. Un Conseller, no sé si amb sarcasme o amb cinisme, deia que no podia ser d’altra manera perquè el termini del mes d’agost del 2008 és el que preveu l’Estatut, una llei orgànica d’obligat compliment. Ni aquest ni cap Govern, ni molt menys la Justícia, no creuen que les lleis siguin d’obligat compliment si políticament no els convé de complir-les.

Les lleis són tan fràgils com les promeses: algú se’n recorda de la promesa formal de traspassar el servei de rodalies de Renfe l’1 de gener del 2008?

Ni unitat ni excel•lència

Ahir feia referència a unes paraules de Joan Puigcercós parlant de la unitat del partit, després del Congrés del mes de juny, i de l’excel·lència. Parlem, avui, de l’excel·lència. D’entrada dir que és un terme sovint emprat en el món acadèmic i que en l’àmbit de la polític sembla que també queda bé, encara que no se sàpiga massa què vol dir. És com allò que es fa des de l’esquerra de posar l’adjectiu “sostenible” a qualsevol projecte, simplement com un maquillatge nominal. Però bé, benvingut sigui el propòsit d’optar per l’excel·lència entesa com a donar prioritat a la preparació i capacitació de les persones a l’hora d’ocupar càrrecs públics o interns del partit. El que passa és que Puigcercós està proposant fer un canvi radical amb el que ell mateix ha vingut fent fins ara.

El funcionament intern del partit, dominat des de fa temps per la gent de Puicercós, Vendrell i Huguet, ha estat sempre el de crear una xarxa de complicitats i fidelitats que res tenen a veure amb el concepte d’excel·lència. Més aviat és un model copiat de l’Opus Dei, que consisteix en promocionar des de dalt a gent fidel (la resta de qualitats són secundàries) per tal que aquests continuïn sustentant el poder i l’ajudin a crear noves fidelitats. Així, la gent no ocupa càrrecs per la seva reconeguda solvència sinó que està en deute permanent amb qui l’ha promocionat, i sap que la seva carrera política depèn fonamentalment de la fidelitat. Les votacions a nivell intern són més un joc de medició de forces entre sectors que d’escollir realment en funció de l’excel·lència de la persona o de la proposta que es posa a votació.

Ho recordava ahir en parlar de la confecció de les llistes a les eleccions espanyoles, que es va rebutjar l’excel·lència per col·locar-hi la mediocritat fidel. Però és el mateix que s’ha fet en el Govern de la Generalitat, on a més d’alguns Consellers hi ha una multitud de boques agraïdes amb càrrecs i sous que professionalment no haurien somniat mai, i que no brillen precisament per la seva excel·lència. Es pot vendre com es vulgui, però la realitat és que l’actual Govern de la Generalitat és d’una notable grisor (la ridiculització que se’n fa al programa televisiu Polònia no és gratuïta ni mancada de fonament), i els Departaments gestionats per ERC no destaquen especialment per sobre dels altres.

Ja sé que algú em dirà que sí que s’han fet coses. Només faltaria!. Tots els Governs n’han fet i en fan de coses!. Però es fa difícil percebre en el conjunt de l’acció de govern la mà d’una força independentista, només cal veure el projecte de llei de referèndums que s’està preparant; sovint, es fa difícil de percebre cap canvi significatiu amb les polítiques seguides pels governs convergents, només cal veure la política lingüística o la que fa referència al Departament del senyor Huguet; es fa difícil trobar accions concretes que vagin en la línia de crear estructures d’estat o d’ocupar espais de sobirania, només cal recordar el trist balanç que presentava Puigcercós en deixar el càrrec de Conseller per dedicar-se de ple al control del partit...

Ara apostarem per l’excel·lència? Perfecte! Si fos cert, voldria dir que es preparen canvis importants al si d’Esquerra.

Per la unitat i l’excel•lència

Joan Puigcercós ha declarat que si guanya el debat intern i assoleix la Presidència del partit constituirà una executiva d’unitat i d’excel·lència. Un bon propòsit, certament. Però difícil de creure. Primera perquè l’experiència que tenim de la seva gestió ha estat sempre marcada pel sectarisme i el buscar fidelitats per damunt de tot (i per suposat per damunt de l’excel·lència); només cal recordar que en les darreres eleccions es van rebutjar candidats excel·lents per col·locar-hi mediocritats fidels, es va optar per perjudicar el partit en benefici propi. I així ens va anar. I segona perquè la pèssima gestió de tot aquest procés ha obert moltes ferides que no seran fàcils de tancar; només cal seguir els diferents fòrums oberts i veure com militants i simpatitzants dels diversos sectors demonitzen l’adversari discernint entre bons i mals nacionalistes. Hi ha molta més desqualificació personal i visceral que crítica fonamentada de gestió, d’estratègia o d’objectius clars.

No he volgut donar el meu aval a cap de les candidatures, encara que unes em semblin millors que altres, precisament perquè no estic d’acord amb tot el procés. En tot cas el donaria a més d’una. Entenc que, en lloc de fer una autocrítica interna, s’ha fugit d’estudi buscant una sortida personal a base d’eludir responsabilitats, fent bandera d’una renovació (ara resulta que tothom vol renovar!) que passa fonamentalment per aconseguir el control de l’aparell del partit i erigint-se en salvador messiànic. Una lluita personal, a més, que ens està portant a empobrir encara més el debat fins a la simplificació de “pacte tripartit o pacte amb CiU” o de proclames buides sobre la data del 2014.

Si de veritat creuen en la idea d’unitat i de consens al si del partit (i no em refereixo només a la candidatura de Puigcercós), això s’hauria de veure ara. D’una banda, aturant l’escalada d’una guerra bruta, sovint utilitzant militants de segona fila, que fractura cada vegada més la cohesió interna del partit; i de l’altra, propiciant un acostament real entre les candidatures, amb compromisos clars de comptar amb tothom sigui quin sigui el resultat del congrés. De seguir així, amb la imatge que estem donant i els comportaments de les diferents candidatures, la derrota col·lectiva la tenim assegurada.

De l’excel·lència en podem parlar un altre dia.

La irresponsabilitat dels partits catalans

No crec que hi hagi ningú que dubti que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut. Ha esperat després de les eleccions perquè políticament podia ser contraproduent, al despertar la resposta aïrada dels nacionalistes catalans, però utilitzarà el poder que té per a interpretar el text segons la seva ideologia conservadora i sobretot espanyolista. Després ja buscarà la manera de justificar-ho amb arguments pretesament jurídics. Però això, ja se sabia des de fa temps, des del moment en què els recursos van ser admesos a tràmit. I bé, podem argumentar el que vulguem sobre la parcialitat i perversió d’aquest Tribunal, sobre el conflicte de poders, o sobre el que vulguem, però no podem oblidar que els catalans vam escollir uns polítics perquè ens representessin i defensessin els interessos de Catalunya.

La primera irresponsabilitat de tot aquest procés és del Govern de la Generalitat. En repetides ocasions, davant de l’amenaça d’una sentència contrària a la voluntat del poble de Catalunya, membres del Govern i el mateix President han actuat de tranquil·litzadors dient que no ens precipitéssim, que ja s’estava fent el que calia des de les institucions. Res de res. Primera perquè des de les institucions no es pot fer res, com algú ja li va advertir al President Montilla, i no perquè el Tribunal no sigui influenciable políticament, sinó perquè la influència la tenen uns altres. I segona perquè l’única arma que té el Govern de la Generalitat, davant d’uns poders clarament hostils a Catalunya, és liderar una actitud de fermesa en representació del poble que l’ha escollit. I ells, el Govern tripartit en pes, han actuat en sentit contrari.

La segona irresponsabilitat és la dels partits polítics catalans. Des de CiU fins al PSC, passant naturalment per ERC i IC-V, han fet aïlladament declaracions sobre la gravetat de la situació, en cas que el Tribunal Constitucional retallés (com retallarà) el text estatutari. Però sempre han estat posicionaments particulars de partit o individuals, com el d’abans d’ahir del Conseller Castells o el d’ahir de Joan Ridao. No hem vist mai l’actitud responsable de preparar una estratègia conjunta, una resposta unitària al que sembla inevitable. Després, un cop tinguem la sentència al damunt, ja no hi serem a temps.

D’això es refien a Madrid, i segur que ho tindrà en compte el Tribunal Constitucional a l’hora de redactar la sentència. La clatellada final tindria un sentit o un to diferent si sabessin que aquí hi hauria un rebuig unànime, que es prendrien mesures també unitàries d’exercici de la sobirania nacional. Però, comptant que els irresponsables partits catalans s’entestaran a tirar-se els plats pel cap per veure qui ha de protagonitzar la resposta que cal donar a la sentència en lloc de fer-hi front unitàriament, es veuran amb cor de tirar pel dret.

Tribunals corruptes

Sembla que la setmana que ve el Tribunal Constitucional començarà a discutir el redactat final de la sentència relativa al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. Els sectors més radicals i antisistema, que podrien negar-ne la legitimitat, han quedat descol·locats i sense arguments, davant dels qualificatius i les acusacions que hem pogut llegir, i des de fa temps, sobre la parcialitat i tendenciositat dels membres d’aquest Tribunal. No cal, doncs, fer apel·lació a les pròpies conviccions perquè per més durs que ens poséssim difícilment ho podríem dir més clar i més contundent del que ho diuen, i escriuen, la majoria de mitjans de comunicació. Només faltava que ahir es filtrés la idea que es podria transaccionar l’acceptació del terme nació al preàmbul de l’Estatut a canvi de tombar el principi de bilateralitat en les relacions entre Catalunya i Espanya.

Mitjans de comunicació de tots els colors polítics han anat seguint, fil per randa, la lluita interna que han mantingut els membres del Tribunal Constitucional per obtenir-ne el control. D’una banda els anomenats progressistes, propers als socialistes, i de l’altra els conservadors, propers als populars. No és que hi hagi sospites que uns i altres es puguin posicionar en funció de la seva ideologia política, sinó que tothom ho dóna per fet; es precisa fins i tot que el resultat de la votació serà diferent en el cas del recurs presentat pel PP, perquè aquí hi ha recusat un magistrat conservador que sí que podrà votar quan es discuteixi el recurs del Defensor del Pueblo, i es parla sense embuts del vot de qualitat de la Presidenta que farà decantar cap a un costat aquesta primera sentència.

Els mitjans de comunicació acusen de corrupció (de fet, donen per suposat que serà així i que a més gaudiran de total impunitat) els membres del Tribunal Constitucional, afirmant que el sentit de la seva votació i per tant del seu posicionament davant de cada article de l’Estatut estarà en funció de la seva adscripció a un o altre bàndol. Tothom dóna per suposat que el menys important seran els arguments jurídics, i el criteri professional i particular de cada un dels magistrats. Si no fos cert el que diuen els mitjans de comunicació, els membres d’aquest Tribunal podrien querellar-se contra tots i cadascun dels mitjans de comunicació per les afirmacions que estan fent sobre ells.

Ahir mateix, declarava com a acusat un jutge de Múrcia a qui el Consell General del Poder Judicial ha obert un expedient per retardar deliberadament una resolució sobre l’adopció d’una nena, per motivacions ideològiques. Un cas greu, certament, però molt menor al que diuen que afecta als membres del Tribunal Constitucional.

Un crim contra la humanitat

A vegades, des de sectors alternatius, es corre el risc d’utilitzar un llenguatge que, per més ajustat que sigui, pot semblar exagerat o fora de lloc. Però aquesta vegada ha estat el relator especial de l'ONU per al dret a l'alimentació, Jean Ziegler, qui ha qualificat de crim contra la humanitat la producció massiva de biocombustibles. I bé, un crim precisa sempre d’un criminal. Però resulta que un cop dita la frase, i recollida pels mitjans de comunicació, el llenguatge d’uns i altres torna a ser d’allò més políticament correcte, és a dir encobridor del crim i dels criminals.

L’ús de productes bàsics per a l’alimentació, com ara l’arròs, el blat i altres cereals, per a la producció de biocombustible representa un increment desmesurat dels preus que els farà inaccessibles als qui tenien poca cosa més que això per a sobreviure. L’informe de les Nacions Unides parla de 100 milions de persones que patiran fam arreu del món (la Segona Guerra Mundial va provocar 50 milions de morts). Però aquí no hi haurà procés de Nuremberg, perquè els autors d’aquest crim contra la humanitat són l’especulació, el sistema econòmic, les lleis del mercat, la producció del biocombustible, i altres elements que no poden ser detinguts ni seure al banc dels acusats.

Que no ens vinguin amb romanços!. Si hi ha especulació, si es desvia productes bàsics per a l’alimentació dels països pobres per a produir el combustible dels països rics, és perquè hi ha uns especuladors, uns polítics i uns empresaris que ho executen o ho fan possible. Hi ha una autoria clara d’aquest crim contra la humanitat. Els especuladors tenen nom i cognom, telèfon i adreça concreta, tant particular com laboral a les seus ministerials o als consells d’administració d’empreses.

Aquí la Justícia farà la vista grossa (molt grossa per deixar passar uns crims contra la humanitat), i ni tan sols els jutges mediàtics perseguidors d’ex dictadors (mentre són dictadors en actiu encara són rendibles, i per tant intocables) no mouran un dit per perseguir aquesta mena de crims. I a tot estirar les Nacions Unides faran crides i proclames potser per aconseguir que les grans empreses, autores directes dels crims, destinin una mínima part dels quantiosos beneficis que en trauran a donar una almoina que tindran la barra d’anomenar “humanitària”.

El pont de l’1 de maig

Que el primer de maig s’escaigui en un dijous representa disposar d’un magnífic pont de molt bon aprofitar, i més si el temps hi acompanya. Seran uns dies en què s’agrairà que faci bon temps i momentàniament desitjarem que no plogui, es parlarà de l’ocupació hotelera, de la Feria de Abril, dels problemes de trànsit i de la sinistralitat. I del primer de maig, festa dels treballadors, res de res. Diguem que els treballadors no tenen massa res a celebrar. No pas només pel fet que ens trobem en uns moments de crisi econòmica, que lògicament pagaran els treballadors en exclusiva, ni perquè en pocs anys hem fet un salt enrere impressionant pel que fa a drets socials, ni per l’augment de l’atur, la pèrdua de poder adquisitiu, l’increment dels preus i de les hipoteques... Sinó perquè hem perdut el nord, i ja no resta ningú defensant uns principis ètics sobre els quals fonamentar una política social.

No pas amb la passivitat o impotència de l’esquerra, tant pel que fa als partits polítics com als sindicats, sinó amb la seva connivència i col·laboració, ens han abocat a un sistema de capitalisme salvatge on els principis i els valors més elementals són sistemàticament ignorats i trepitjats. Temps enrere, encara hi havia una mena de socialdemocràcia que defensava, com a mínim, uns topalls a la desaforada depredació dels qui ostenten el poder econòmic, i exercia de contrapès propiciant uns drets socials i construint el que anomenàvem “estat del benestar”. Per primera vegada en la història (almenys en la història moderna), les noves generacions poden tenir un futur més magre que les seves predecessores. I no pas perquè hi hagi una crisi en el sentit global del terme, perquè les grans empreses i les entitats financeres tenen més beneficis que mai; ni tampoc perquè aquests beneficis siguin escandalosament immorals; ni tan sols perquè aquests beneficis s’aconsegueixin bàsicament a costa de l’empobriment de la majoria; sinó perquè l’esquerra en general s’ha rendit, amb armes i bagatges, a la dinàmica neoliberal imperant.

Res a celebrar aquest primer de maig, com no sigui aprofitar els quatre dies festius que ens donen. I res a reivindicar per part dels grans sindicats, adaptats i domesticats al sistema, fins al punt que no fan més que justificar-lo.

Pluralisme informatiu o suport institucional a l’extrema dreta espanyola

La història d’aquest dia al programa d’Antoni Bassas “El matí” de Catalunya Ràdio, es repeteix constantment a casa nostra, tant en mitjans de comunicació públics com privats. En una tertúlia coincideixen, i per tant s’acaren, gent com Joan B Culla i Paco Marhuenda, director de La Razón. La raó és clara: encara que als mitjans de comunicació espanyols, sobretot als privats però també als públics, els debats es redueixen sempre a les dues grans formacions espanyoles i es margina absolutament la resta de partits, a casa nostra tenim una especial sensibilitat pel pluralisme informatiu. Però, això, que podria entendre’s com un exercici democràtic encomiable, malgrat el risc de perdre el debat perquè l’exercici no es compartit a l’altre cantó, acaba sent un falsejament de la realitat i un suport desmesurat a l’extrema dreta i al nacionalisme espanyol més tronat.

Aquesta mena de debats, sovint promoguts amb bona fe per gent que no és contrària al país com en aquest cas, són absolutament desproporcionats i distorsionadors de la realitat. Aparentment, es posa a parts iguals els partidaris d'unes idees i els partidaris de les contràries. Però aquest platejament és fals. En aquest cas la posició de Joan B Culla era la que defensaria un percentatge altíssim de la població catalana, sempre superior al 50%, mentre que la de Paco Marhuenda, en el millor dels casos, és la que defensarien el PP i Ciutadans, clarament minoritaris a Catalunya. És a dir que el programa partia d'un posicionament inicial que afavoria i sobrevalorava descaradament la posició de Paco Marhuenda.

Un debat equilibrat a casa nostra, d’acord amb la representació parlamentària, és un debat centrat entre convergents i socialistes; si volem reflectir més detalladament la realitat del país i ampliem el debat, aleshores haurien d’entrar en joc els posicionaments dels republicans, dels populars i dels ecosocialistes. Però no, els mitjans de comunicació s’entesten a falsejar la realitat presentant a parts iguals els defensors i els detractors de la política lingüística, quan a un cantó hi ha un 85% de la representació de la ciutadania; i presentant la realitat catalana des de la perspectiva espanyola, com si el debat a casa nostra fos també entre el catalanisme que poden defensar CiU o el PSC, i el constitucionalisme (eufemisme per indicar el nacionalisme espanyol) que defensa el PP.

Ens podem queixar de la manca de pluralisme, evident, als mitjans de comunicació espanyols. Però els mitjans de casa nostra, tan públics com privats, no es queden pas enrere, i també en contra nostra. Així, anem arreglats.

La ineficàcia de signar per signar

Sembla que algú es va estranyar que ahir exposés els meus dubtes sobre campanyes de recollida de signatures a favor del dret a decidir. Parlava de la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat propi, així com a l’endegada per la Plataforma pel Dret Decidir i Sobirania i Progrés, i encara aquella altra iniciativa de crear un Cens Nacional del Poble Català. Naturalment que no estic en contra dels enunciats d’aquest tipus campanyes, excepte aquesta darrera del Cens Nacional que podia tenir unes connotacions xenòfobes o excloents realment perilloses. Però entenc que hi ha iniciatives que no es poden malbaratar d’aquesta manera, quan ja es veu que no tenen massa possibilitats d’èxit. La gent està una mica cansada de signar per a tot (i jo també signo, està clar), i potser hauríem de reservar aquest recurs pel dia en què decidim fer-ho de veritat.

Vivim en un país on hi ha massa gent que es creu salvador de la pàtria, que com que no li estan bé cap de les iniciatives existents n’ha de crear una de nova, i quan es proposa fer una acció el primer que se li acut és muntar una campanya de recollida de signatures. Tenim un independentisme que està excessivament fragmentat, amb multitud de partits i partidets, grups i grupuscles, una fragmentació que es reprodueix al si d’ERC, i encara hi ha independentistes que afirmen no trobar cap opció amb la qual identificar-se! Tenim una societat civil que es capaç de produir mil i una plataformes, totes amb el seu matís, sovint irrellevant. Cada quatre ciutadans, som capaços de crear una associació o muntar una campanya, que comença naturalment per una recollida de signatures.

Quan algú promou una campanya de recollida de signatures, les primeres dues-centes es troben sense moure’s de casa, amb una simple noteta a la xarxa. D’aquí a les mil o dues mil també és un objectiu relativament fàcil per a qualsevol grup o entitat que pugui posar quatre paradetes en dies assenyalats. Arribar a les deu o quinze mil ja comença a ser més costós si no es disposa de molta més infraestructura organitzativa, però es pot aconseguir amb una mica de temps. Ara bé, arribar a les trenta o trenta-cinc mil ja esdevé una feina titànica, de manera que són ben poques les campanyes d’aquesta mena que hi arriben, i això que en tot cas no representarien més que el 0’5% de la població de Catalunya (ja no parlo dels Països Catalans).

Sincerament, tot plegat em fa pensar que hi ha massa gent que té molta palla a l’ull o que no es pren seriosament el país. Mentrestant, els nostres enemics, sense tantes manies ni recollides de signatures, assoleixen uns nivells d’eficàcia envejable.

20.000 adhesions per un Estat propi

Ara ha fet un any que va sorgir la iniciativa Sumem-nos al mapa per un Estat propi, i per això presenten aquests dies un primer balanç de 18.400 signatures. Una curiositat interessant de la campanya és la seva visualització en el mapa dels Països Catalans, un 64% de municipis dels quals ja tenen adherits a la campanya. És una d’aquestes iniciatives que, d‘entrada, desperten totes les simpaties, i hi dono el meu suport, però tot seguit em vénen els dubtes sobre la seva eficàcia. Ni tan sols no estic segur que, malgrat la bona fe dels seus impulsors i l’esforç que hi han posat, sigui realment útil o que no sigui fins i tot negatiu per al país.

Temps enrere hi havia una campanya anomenada Cens Nacional del Poble català que tenia un objectiu semblant; es tractava de “censar-se” per a poder decidir el futur del país. En aquest cas es presentava (no sé si encara es manté activa) com si fos un cens seriós, demanant totes les dades i una aportació econòmica del 0’6% de les rendes de cada ciutadà. La veritat és que, precisament per aquesta pretensió de serietat, com si es tractés d’un cens oficial, no dels ciutadans que viuen al país sinó dels qui se senten identificats amb el país, els dubtes encara eren més grans. No he pogut veure en el seu web el nombre d’adherits (censats) a què van arribat, però podem imaginar que no devien ser excessius.

I darrerament hi ha hagut, i encara es manté viva, la campanya Decideixo decidir endegada per la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, en aquest cas per reclamar la competència per a celebrar referèndums. Entenent que l’objectiu és la celebració d’un referèndum per a decidir lliurement el nostre futur. Tampoc sé el nombre de signatures recollides fins ara, tot i que el 9 de març sembla que es van superar les 10.000.

El tema, en qualsevol cas, és el mateix: em sembla d’una certa imprudència emprendre accions d’aquesta mena, si no es disposa d’un mínim de capacitat logística i de recursos com per a garantir-ne l’èxit. És més, entenc que una acció així només tindria sentit si s’emprengués amb un ampli consens nacional, i no com una iniciativa privada d’un grup concret, per ben intencionat que sigui. 20.000 adherits, xifra que encara no s’ha assolit no arriba a representar ni un 0’3% de la població. Amb aquests números a la mà, més aviat semblaria que es vol demostrar tot el contrari del que es diu en els titulars d’aquestes campanyes.

Per una nova cultura de l’aigua

Hi ha frases i conceptes que de tan repetits arriben a perdre tot el seu sentit. Des de l’àmbit de l’esquerra sempre hem sentit a dir frases com “hem d’apostar per una nova cultura de...”, referint-se tant al consum d’energia, com als mitjans de transport, a l’ocupació del territori, al consumisme en general, o ara a l’ús de l’aigua. Bé, d’acord. Però després, sobretot quan els d’esquerres som al govern, hauríem de concretar què vol dir això d’una “nova cultura de”, i posar-ho a la pràctica. No sigui que els ciutadans acabin no trobant massa diferències entre un govern de dretes i un govern d’esquerres, entre un conseller de medi ambient d’Unió Democràtica i un d’Iniciativa,

El Consell Nacional d’Esquerra, d’aquest cap de setmana, ha aprovat una resolució que referma l’aposta del partit per una nova cultura de l’aigua. El text aprovat, com sol passar en política, és d’allò més políticament correcte: Fer una gran declaració de principis, amb la qual tots podem estar d’acord; ratificar el “Compromís per l’Ebre”, negant-nos a qualsevol tipus de transvasament; recolzar les mesures conjunturals i d’emergència preses pel Govern; denunciar obertament només l’acció empresa per l’Estat, com si no hagués estat pactada amb el Govern de la Generalitat, inclòs el seu finançament; i finalment, deixar una porta oberta per acabar acceptant el que calgui en cas d’emergència extrema.

Rellegint el document aprovat, a part de trobar-hi un bon exercici d’equilibrisme lingüístic, hom hi pot entreveure cada un dels seus ingredients: Calmar els ànims, sense contradir-los, dels militants de les terres de l’Ebre; evitar una crítica al Govern de la Generalitat del qual formem part, i per tant en som corresponsables; començar a mostrar un perfil diferenciat, sobretot per part d’aquells que acaben de sortir-ne per accedir al control total del partit; però, alhora, deixar la porta oberta a acceptar el que sigui, conscients que tampoc tindríem força per a fer una altra cosa.

Però, de la nova cultura de l’aigua, ben poca cosa.

El PP dóna un cop de mà a ANV

El PNB, després de no obtenir els resultats electorals esperats, ha hagut de fer marxa enrere en alguns dels seus plantejaments i finalment ha acceptat presentar mocions de censura, conjuntament amb el PSE, per tal de treure de les alcaldies basques els representants d’ANV. Una mesura que els populars sempre havien reclamat, acusant al PSOE i per suposat al PNB de passivitat per acceptar que ANV governés en els ajuntaments on havia guanyat les eleccions municipals. Però a l’hora de la veritat el PP s’ha alineat amb EA, IU-EB i en definitiva amb ANV, de manera que el seu vot ha permès que els abertzales continuïn mantenint les alcaldies que havien aconseguit a les urnes.

És un exemple més d’allò que sovint es diu de forma més o menys encoberta: al PP ja li va bé l’existència d’ETA (sobretot d’una ETA que no estigui en treva, sinó ben activa), i d’un moviment abertzale radical acaparant l’atenció pública i convertint-se en el centre del debat polític. Podríem dir que el posicionament de partits com EA o IU-EB respon a la coherència, els del PSE-PSOE i PNB a la por i l’oportunisme polític, però el del PP al desvergonyiment, al cinisme i a la deshonestedat.

D’alguna manera es pot dir que el PP està fent pinça amb els abertzales per derrotar els partits que representarien el centre polític, PNB i PSE. Bàsicament perquè el PP compta que li és molt més fàcil tenir cara a cara els sectors més radicals, als quals sempre podrà acusar de connivències amb la violència, que no tenir-hi posicionaments més moderats com els del PNB amb pla Ibarretxe inclòs. Si ha de confrontar les seves idees i el seu suport electoral amb els socialistes i els nacionalistes moderats, el PP ho té molt magre. Mentre que si pot polaritzar el debat entre el seu radicalisme i el dels altres, té moltes més opcions.

Per entendre’ns, alcaldies com les de Arrasate el PP no les podrà obtenir mai a les urnes com la va aconseguir ANV, a no ser que tingui la inestimable ajuda de l’arbitrarietat de la justícia que sovint es posa al servei del nacionalisme espanyol que ells representen.

Nació sense estat?

Sovint ens autoqualifiquem com a nació sense estat. En alguns casos per deixar clar que tenim una identitat nacional i a la vegada que aspirem a disposar d’un Estat propi; però en d’altres casos, també per a significar una situació d’una certa desprotecció, o que ens hem de refiar d’un altre estat, que no és ben bé el nostre. Així, moltes vegades veiem iniciatives de col·laboració i de solidaritat amb altres realitat nacionals, i/o simplement culturals, sota aquesta denominació de nacions sense estat. I aleshores podem compartir taula amb moviments i institucions que representen nacions sense estat, però que tampoc tenen cap intenció seriosa d’esdevenir nous estats. Amb tot, no hauríem d’oblidar que no és cert que siguem una Nació sense Estat. Nosaltres sí que en tenim d’Estat, el que passa és que el tenim en contra.

Ara mateix Televisió de Catalunya ha signat un acord amb la Televisió local de l’Alguer per a poder veure la televisió pública catalana a aquella ciutat italiana. Els problemes, en principi, sembla que només siguin tècnics (i ja s’haurien superat). Si l’Estat italià no intervé, ni a favor ni en contra, i tot depèn de les relacions bilaterals que puguin mantenir les dues televisions, es podrà dir que ha estat un acord realitzat per entitats d’unes nacions sense estat: la catalana i la sarda.

Però aquest no és el cas de Catalunya i la seva televisió en relació al País Valencià, per exemple. TV3 no és la televisió d’una nació sense estat, sinó una televisió que ha de lluitar contra un Estat que li és hostil, una Estat que esmerça esforços i diners per dificultar la seva tasca, i un Estat que transgredeix les seves pròpies lleis, Constitució inclosa, per a combatre-la.

Tant de bo, algun dia poguéssim ser una Nació sense Estat. Seria el primer pas, probablement un pas previ imprescindible, per a poder tornar a ser una Nació amb Estat. Només perquè aquesta vegada, que sigui amb Estat propi.

ERC: cursa per la incoherència

Després del fracàs electoral, del qual ningú en vol assumir la responsabilitat i tothom s’erigeix en líder de la renovació, ERC pot caure en un parany molt perillós: encetar una cursa per la incoherència per tal de demostrar (més de cara endins que de cara enfora) que som més radicals que ningú, perdent així la credibilitat com a partit de Govern. Ara sembla que tots els mals vinguin d’haver pactat amb els socialistes, quan probablement el desastre electoral hauria vingut igualment si s’hagués pactat amb CiU. En tenim exemples en les darreres declaracions de Ridao i de Carretero.

Ridao deia ahir que condicionava el suport d’Esquerra al Decret Llei de la sequera a què l’Estat n’assumeixi el cost; quan ell sap que Esquerra, a través del Govern, ja hi ha donat el seu suport. Tant ell com Puigcercós intenten ara mantenir posicions que incomodin sobretot a Josep Lluís Carod Rovira, no pas perquè en discrepin ideològicament perquè fins ara tots eren al mateix vaixell, sinó en clau interna per afeblir la seva candidatura. La sortida de Puigcercós del Govern era una barroera jugada personal per poder fer veure que Carod Rovira, que es manté com a Vicepresident del Govern, representa la continuïtat d’una política errònia, mentre que ell pot simular estar en una altra òrbita ideològicament més coherent, amagant que ha estat ell, amb Ridao i Huguet entre altres, el qui va dissenyar i conduir l’estratègia que ens ha portat fins aquí. I per tant, ells són els màxims responsables de tot plegat.

Per la seva banda Carretero instava a ERC a sortir del Govern si no s’estava d’acord amb el transvasament de l’Ebre. I ho feia amb la mateixa intencionalitat. Perquè quan ell va entrar al Govern sabia que ERC estava renunciant a moltes coses: qualsevol pacte de Govern (sigui amb PSC o amb CiU), essent una força minoritària, implica molta renúncia perquè no es pot pretendre imposar les nostres idees al grup majoritari. No es pot sortir amb l’infantilisme de carregar tots els mals al pacte amb els socialistes, com si un pacte amb els convergents no tingués el mateix cost o no impliqués les mateixes renúncies.

L’error, al meu entendre, és no haver sabut donar a ERC aquesta cultura de partit de govern. I si parlem de fer d’Esquerra el motor que ens ha de portar cap a l’exercici del dret a decidir, aquesta cultura de govern és absolutament imprescindible. El que estan dient ara, uns i altres, equival a dir que a partir d’ara no es pactarà amb ningú i que ens mantindrem com a partit marginal, renunciant així a qualsevol proposta mínimament seriosa per al futur de Catalunya. Algú va dir (en un moment o altre em sembla que ho han dit tots els candidats) que hauríem de fer un debat d’idees i no de persones; però de moment s’està fent exclusivament sobre persones, marcant posicionaments estrictament personals que perjudiquen encara més la ja malmesa imatge del partit.

Per Sant Jordi, llibres mediàtics

És un tema recurrent, en aquesta diada, retreure a personatges famosos el fet d’aprofitar l’ocasió per a editar llibres que potser serien impresentables en una altra ocasió. És evident que hi ha gent que s’aprofita del seu èxit en el camp de l’esport, de l’entreteniment, del periodisme o del que sigui per col·locar un llibre per Sant Jordi, sense massa més contingut que el recull de les seves facècies, normalment televisives. Sovint, ni tan sols l’ha escrit el qui el signa. I hi ha qui considera això una mena de frau o desvirtuament de la festa del llibre. Però no es pot negar que tothom té dret a publicar el que li doni la gana, sense necessitat de tenir cap intencionalitat literària. Altra cosa és el tractament que li donen els mitjans de comunicació, diguem-ne seriosos.

Aquests dies, la majoria dels mitjans presenten d’una manera o altra reculls de novetats literàries. Teòricament, es tracta de veus solvents que analitzen els llibres més interessants que es publiquen per aquestes dates i que, per tant, poden ser llibres d’èxit en la diada de Sant Jordi. És normal que en aquests reportatges periodístics i literaris hi figurin només les obres més destacades, i que per tant es deixin de banda obres menors, d’autors menys coneguts, dels quals se’n pressuposa també un producte literari de menor qualitat. Però el que potser no és tan normal és que aquests mitjans, els mateixos que a vegades es posen a criticar els llibres mediàtics, no deixin de donar-los el màxim protagonisme, equiparant-los a les obres literàries pròpiament dites.

D’alguna manera, els mitjans de comunicació es comporten en aquest cas com aquells programes escombraries que es dediquen a parlar de xafarderies de tot tipus, promocionant sempre uns mateixos personatges que no tenen gaire més mèrit personal que el de participar en aquests programes. Són famosos perquè entre ells mateixos es fan famosos. I, pel que es veu, en aquest parany hi cau també la premsa “seriosa”, en la mesura que els equipara als productes literaris; altrament, el fenomen dels llibres mediàtics quedaria reduït a ben poca cosa.

Montilla, ERC i el transvasament

ERC reclama ara que el cost de les obres del transvasament de l’Ebre vagi a compte de l’Estat a través del Fons de contingència, un fons especial per a casos d’emergència. La proposta sembla lògica, naturalment. Però arriba tard. Arriba en un moment en què el Govern espanyol ja ha publicat el decret que estableix que el finançament d’aquesta obra anirà a càrrec de les inversions que l’Estat havia de fer a Catalunya en compliment de l’Estatut. És a dir que la decisió la prenen a Madrid, però a l’hora de pagar, ho paguem nosaltres. I arriba uns dies després que el President José Montilla mentís impunement davant les càmeres de televisió afirmant que l’obra aniria a càrrec de l’Estat.

De fet, en l’entrevista que dies enrere la Mònica Terribas va fer al President de la Generalitat, van ser diverses les falsedats que va deixar anar amb la seva rialleta postissa. Va dir per exemple, que propostes com les del Roine, en tot cas es podien estudiar en la Taula Nacional contra la sequera, quan ell sap que en la creació d’aquesta Taula s’hi diu clarament que no s’hi tocaran temes o propostes que vagin més enllà del curt termini, per a resoldre el problema puntual d’aquests propers mesos. I després la va acabar d’engaltar dient que les obres anirien a càrrec de l’Estat, quan ell sabia que anirien a càrrec de les inversions que ja tocava fer a Catalunya, és a dir a càrrec del deute que l’Estat té amb Catalunya. Es pot estar més o menys d’acord amb posicionament polítics del President, i hom entén que per coherència amb el pacte de Govern s’hagin d’acceptar idees i actituds que no encaixen en l’ideari nacionalista, però no es pot acceptar l’engany i la mentida com a sistema.

Només el Conseller Castells, també socialista, ha sortit a marcar una mica de perfil propi clarament discrepant amb el del President. Els Consellers d’ERC, callats. Això sí, fem el doble joc i mentre callem i acatem el que calgui al si del Govern, simulem ser a l’altre cantó convocant els nostres militants de les terres del sud a manifestar-se en contra d’una acció de mateix Govern, que nosaltres hem aprovat sense dir ni piu (o piulant amb la boca petita). Al Govern fem una cosa, des del partit en fem de variades segons el territori, i a nivell intern elaborem documents fantàstics que diuen tot el contrari. Genial.

Paraguai, també a l’esquerra

Sembla confirmada la victòria de Fernando Lugo al Paraguai. Acabaria així una llarga etapa de governs conservadors en un dels països més corruptes de llatinoamèrica. Hom s’ha afanyat a relacionat el guanyador d’aquestes eleccions amb dirigents esquerranosos com els de Bolívia, Brasil, Equador o Veneçuela (en aquest cas l’esquerranisme és més dubtós), en un moviment que està trasbalsant el continent sudamericà.

Alguns economistes es mostren alarmats per la manca d’ortodòxia d’uns dirigents que, certament, a voltes poden caure en el populisme. I alerten de la inviabilitat de determinades propostes “revolucionàries”, de difícil o impossible encaix en un món liberal globalitzat. I potser tenen raó. Però l’experiència d’aquests països és que l’ortodòxia liberal que han practicat els partits conservadors, ben recolzats per les principals potències i organismes econòmics internacionals, els ha portat a la més absoluta misèria. És molt possible que un cop fet el primer cop de timó, a l’estil de Lula de Silva o de l’Evo Morales, el més prudent sigui adoptar posicions més realistes, com es va fer a Argentina, precisament per no caure en la demagògia estrident del Chavez veneçolà.

De tota manera, benvingut sigui el canvi a Paraguai. És una victòria que pot beneficiar el poble treballador i les comunitats indígenes, de la mà d’un ex bisbe catòlic que va tenir problemes amb el Vaticà justament per defensar els pobres. Ni que sigui per pura casualitat, la imatge d’aquests dies és que mentre l’ex bisbe surt aclamat pels pobres, el Papa culmina el seu viatge al país dels rics. Cadascú amb els seus.

Torna, Àngel

Amb aquest crit, ideat per ell mateix o per algun dels seus incondicionals, l’Àngel Colom va fer un darrer intent de continuar al capdavant de la direcció d’ERC. Ha plogut molt des de llavors. L’Àngel Colom en la seva etapa de màxim dirigent d’Esquerra va aconseguir transformar un partit que oscil·lava entre la socialdemocràcia i el més pur estil liberal, amb un tret nacionalista que no acabava de pronunciar-se clarament per la via independentista, en un partit netament d’esquerres i sobretot independentista. Un dels seus grans mèrits va ser normalitzar l’independentisme com una opció democràtica més.

Però després, probablement mal aconsellat per uns amics o assessors que no eren més que aduladors (un mal que persisteix en la nostra classe política), no va ser capaç de donar al partit la imatge de credibilitat necessària per a esdevenir una opció de govern. Més aviat es va creure, i li van fer creure, que ell era un Messies redemptor que alliberaria el poble català com per art de màgia. Tampoc va saber veure quan era l’hora del relleu, i va optar per trencar el partit, tirant per terra bona part de la meritòria feina feta fins aleshores.

Ara, ERC es troba en una difícil cruïlla, amb una crisi interna que en el millor dels casos ens portarà a perdre bona part de la credibilitat que li havia donat el lideratge de Josep Lluís Carod Rovira. En el pitjor, ens podria portar a un nou trencament. Altra volta, l’error ha estat no saber adaptar el partit a la nova realitat, amb l’obsessió de fer-lo a la mida del dirigent, en aquest cas a la mida del Puigcercós (una mida més aviat petita).

La tornada de l’Àngel Colom, ara des de les files convergents, difícilment pot aportar res per ajudar a trobar el rumb a Esquerra. El seu públic oferiment per a fer de pont entre les dues formacions nacionalistes no té cap credibilitat ni possibilitat de reeixir. Dubto, fins i tot, que al si de CDC li donin gaire marge de maniobra. Està en tot el seu dret a de voler tornar a la política catalana; però, si no ha canviat molt, aviat es trobarà desubicat en el magma conservador de Convergència, i no crec que sàpiga navegar en la indefinició que caracteritza el partit de l’Artur Mas.

Només els catalans creuen ser espanyols

Alguns mitjans de comunicació han recollit la notícia, o l’anècdota, del President del Consell d’Administració de Seat, el senyor Francisco García Sanz sobre la no espanyolitat de Catalunya. Concretament, quan algú li va fer notar que la marca automobilística ha anat posant noms de poblacions espanyoles per als seus models de cotxes, pero que mai n’hi ha posat cap de català (el periodista oblidava l’”Ibiza”), ell va respondre: no en posem de catalans perquè nosaltres som espanyols. Una reacció compartida, encara que no sempre tan ben explicitada, per molts espanyols.

Es tracta, evidentment, d’una anècdota sense més trascendència; però d’una anècdota que es repeteix constantment. Amb un to semblant, temps enrere, un representant del govern espanyol va respondre quan es van endur a Madrid una part important de la col·lecció de Salvador Dalí, amb l’excusa que el pintor empordanès havia deixat en testament el seu llegat a l’Estat espanyol. I als polítics espanyols de torn els va semblar d’allò més lògic que si els havien llegat uns quadres se’ls emportessin cap a casa.

Si els espanyols es creguessin que Catalunya, i per la tant la seva gent, la seva llengua i la seva cultura, formen part d’Espanya veuríem amb tota normalitat gent i administracions de qualsevol indret de l’Estat defensant la llengua catalana com una llengua espanyola més. Probablement, una part del nacionalisme català quedaria desarmat si fos així; però tampoc cal que els donem idees. De fet, hi ha molts més catalans que a contra corrent i malgrat tot s’obstinen a considerar-se espanyols que no pas espanyols que amb naturalitat ens considerin com a tals. I ben mirat aquesta és encara la nostra petita esperança.

L’ampliació interna de la Unió europea

El President del Cercle d’Estudis Sobiranistes i vocal del Consell General del Poder Judicial, Alfons López Tena, va presentar ahir a Brussel·les la idea de l’ampliació interna de la Unió europea. És a dir que, si un Estat de la UE s’escindeix, els dos o més estats resultants esdevenen automàticament nous estats membres perquè els drets i obligacions de l’Estat existent fins aleshores queden subrogats als nous. Una consideració jurídica que, evidentment, apunta als casos d’Escòcia, el País Basc o Catalunya.

En primer lloc, aplaudir la iniciativa del Cercle d’Estudis Sobiranistes, perquè la seva sí que és una tasca de construcció de bases sòlides per avançar cap a la independència. Si entenem la situació de Catalunya només com un afer intern de l’Estat espanyol, tenim la batalla perduda. Si algú seriosament preveu un escenari d’emancipació nacional a curt o mitjà termini (l’any 2014, per exemple) ja comença a fer tard per a establir l’estratègia necessària per a arribar-hi. I un element clau per assolir el reconeixement dels nostres drets com a poble, el dret a decidir el nostre futur, serà tenir la complicitat o com a mínim la comprensió de la comunitat europea.

A vegades, no és tan important el que es diu com el qui ho diu. I la veu d’Alfons López Tena és, sens dubte, una veu autoritzada; però insuficient. No sé si avalant el President del Cercle d’Estudis Sobiranistes hi havia a Brussel·les autoritats polítiques, econòmiques, acadèmiques i de la societat civil catalana, però en tot cas els mitjans de comunicació no se n’han fet massa ressò. A l’hora de la veritat, el que comptarà no seran tant els arguments jurídics (tot i que és bo que hi siguin), ni les raons democràtiques (que lògicament hi són), sinó la fermesa i la voluntat col·lectiva que sapiguem transmetre a nivell espanyol i a nivell internacional. S’imposa, si de veritat creiem en la possibilitat d’exercir el dret a decidir, una visió d’Estat per part dels partits polítics sobiranistes, cosa que no estem veient ara per ara.

Ningú pot pretendre ser pal de paller de res, ni molt menys protagonista absolut, ja que aquesta és la millor fórmula per avortar qualsevol intent seriós d’avançar cap a la independència. I molt menys si els dirigents polítics estan embrancats en mesquineses i lluites internes per seure a la poltrona (aquests es desqualifiquen ells mateixos per a liderar cap projecte de país). López Tena pot quedar sol, presentant a Brussel·les un projecte de país, mentre aquí uns irresponsables s’estan tirant els plats pel cap, i el Secretari de política internacional d’ERC, per exemple, té en la seva agenda afers tan transcendents per al nostre futur com un acord amb els maputxes xilens o amb els saharians.

Del mite a la tradició

Ahir es va presentar a Tarragona l’edició de les obres guanyadores dels Premis literaris Ciutat de Tarragona de l’any 2007. Entre altres, doncs, hi havia el meu treball “El Nadal, del mite a la tradició” que va ser guardonat amb el Premi Joan Amades. De fet, no és habitual, ni sembla comercialment oportú, presentar per aquestes dates un llibre que fa referència al cicle nadalenc; però la presentació es va fer en bloc amb un interès especial per presentar abans de Sant Jordi la novel·la guanyadora del premi de narrativa “Austràlia”, obra del jove Roc Casagran.

Per a les persones interessades en el món de la cultura popular i de les tradicions, dir només que el meu llibre pren el Nadal com a punt de referència, però no deixa de ser una reflexió general sobre la universalitat de la nostra cultura, fruit d’una successiva i permanent interrelació al llarg de la història amb la resta de cultures del nostre entorn. Sovint parlem de tradicions i formes genuïnes de la nostra cultura per contraposar-les amb les interferències forànies, oblidant que totes tenen unes arrels comunes encara que cadascuna adopti una forma particular.

El llibre, doncs, és una mirada agnòstica de les tradicions, centrades a títol d’exemple amb les del cicle nadalenc. Més que afirmacions sobre l’origen de les tradicions que ens han perviscut, és un devessall de suggeriments, constatació de coincidències, hipòtesis i interpretacions, sovint agosarades, sobre fets ben quotidians, i que ens porten a èpoques i cultures ben remotes.

Del Segre a l’Ebre: L’empassada del gripau.

Finalment, i amb un cop d’efecte fulminant, sembla que s’ha resolt el tema de l’aigua. El Govern espanyol s’ha sortit amb la seva i ha aportat una solució que ara ens venen (tant l’executiu espanyol com el català) com la més factible i la menys traumàtica des del punt de vista ecològic. Si fem cas de les informacions que ens donen, hem de creure que no es tracta de cap minitransvasament, ja que no es modificarà el cabal de l’Ebre, sinó d’un aprofitament de les aigües sobrants que no utilitzin els regants de les terres de l’Ebre. Brillant. Chapeau!

Sovint es fa servir l’expressió “empassar-se un gripau” per indicar que s’ha hagut d’acceptar quelcom que abans hom havia considerat com a inacceptable. El Govern català s’ha hagut d’empassar una gripauada sencera. Primer, perquè han hagut d’acceptar una proposta que ve de fora i que ells havien descartat; segon, perquè han hagut de renunciar a la seva iniciativa estrella, per a la qual ja tenien molts passos fets, i fins i tot José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, n’havia anunciat l’inici de les obres, digués el que digués el govern de Madrid; tercer, perquè al capdavall es tracta d’una interconnexió de la xarxa hidràulica que sempre s’havia blasmat; quart, perquè en aquest cas no podrà ser una obra desmuntable i provisional, com s’argumentava inicialment; cinquè, perquè ara s’ha d’elogiar i donar per bona una solució que ve de la mà dels qui fins ara més d’un Conseller havia acusat d’actuar deslleialment (se suposa que com a mínim hauran demanat disculpes)...

Però, sobretot, l’empassada del gripau ve a tomb perquè les explicacions que se’ns donen ara resulten increïbles. Si és cert que no es tracta de cap transvasament, que no es traurà aigua del cabal de l’Ebre, sinó que només s’aprofitarà aigua sobrant, que no perjudicarà les terres de l’Ebre ni l’ecosistema de la conca... com és possible que no se’ls hagués acudit abans! El Govern català disposat a fer mil i una trapelleria per a resoldre el tema de la sequera, de veritat desconeixia aquesta possibilitat tan fàcil i beneficiosa, que segons ells no perjudica ningú? Es pot governar amb un desconeixement tan gran de la realitat del país?

La reprovació, per incompetència, no s’hauria de limitar al Conseller Baltasar.

Catalans a Madrid

La presa de possessió del nou Govern espanyol ha estat farcida d’anècdotes. Uns han fet escarafalls per la continuïtat de la Ministra Magdalena Àlvarez al capdavant de Foment, altres han posat l’accent en el paper que els tocarà fer, com a ministres espanyols, al Celestino Corbacho i a la Carme Chacón. I en cercles independentistes s’ha comentat especialment el discurs de la nova Ministra de Defensa, acabant amb els tradicionals i anacrònics “Viva España” “Viva el Rey”. El PSC s’ha limitat al silenci.

Els resultats electorals a Catalunya van posar en evidència la incapacitat dels partits nacionalistes per il·lusionar la gent, que va preferir el desastre en la gestió de les infrastructures i l’ofec econòmic abans que l’alternativa d’uns dirigents irresponsables molt més preocupats, i ocupats, en lluites mesquines i fratricides que en la defensa del país. I pel que es veu, lluny de cap propòsit d’esmena, almenys a Esquerra, semblen disposats a rebolcar-se en el fangar fins al final (per ells el final és la poltrona).

El PSC, clar guanyador a Catalunya, no s’ha vist correspost per Zapatero perquè la seva visió és tota una altra. No és cert, segons ell, que l’increment de vot dels socialistes catalans sigui el que hagi acabat de donar la majoria necessària per a la continuïtat del PSOE al capdavant de l’executiu espanyol; sinó que per culpa dels socialistes catalans arreu d’Espanya el PSOE ben just si ha mantingut les posicions. Això explica el reforçament del pes de Chávez al sí del PSOE, el retorn cap a les posicions felipistes abandonant definitivament vel·leïtats federalistes i conceptes d’Espanya plural, i naturalment mantenint la Ministra Magdalena Álvarez, com a símbol d’una manera de fer netament espanyola.

Els ministres catalans a Madrid, naturalment que exerciran de Ministres d’Espanya, com ho faria el Duran i Lleida si disposés d’una cartera. No cal que n'esperem res d'especial. No ens han de preocupar tant els exercicis d’espanyolitat que facin a Madrid, catalans inclosos, com els exercicis de cretinisme que fan aquí molts dels nostres dirigents.