El cinisme desmesurat d’Iceta

El PSC i ERC coincideixen sovint a fer un tipus d’oposició a CiU que, si més no, resulta curiós. Cadascun pel seu cantó, i per tant sovint de forma diametralment oposada, critiquen la formació nacionalista obviant la seva pròpia realitat. Moltes vegades hem sentit a dir a dirigents d’ERC mil pestes d’aquella CiU que va pactar a la baixa l’Estatut, justificant així la impossibilitat d’arribar a acords a ells, sense tenir en compte que aquell acord el va signar CiU tenint a l’altre cantó de la taula, i per tant pressionant encara més a la baixa, el PSC amb el qual es veu que sí que podem formar coalició de Govern. I ara, l’inefable Iceta fa el mateix retraient als convergents la seva presència a la manifestació de Brussel·les.

Com si no sabés amb qui comparteix taula de Govern, l’Iceta s’exclama dient on va a parar aquesta gent que ha caigut en una “deriva radical”?. Intentant retornar els convergents pel bon camí del seny que no troba a faltar en els seus socis de Govern, els aconsella a incidir en la política espanyola. I, coincidint lògicament amb els mitjans de comunicació que els són afins, el dirigent socialista recorda que les eleccions basques han obert un nou panorama en la política espanyola, perquè el pacte entre populars i socialistes, farà que el PNB deixi de donar suport a Zapatero.

Ja em sembla força ingenu afirmar, com han fet alguns partits catalans, que ara tindran més opcions per a pressionar Zapatero, perquè aquest ha jugat amb ells quan i com ha volgut. Però que això ho diguin els socialistes que voluntàriament, no solament han renunciat (ells no creuen que els catalans hagin de tenir “dret a decidir”) a pressionar el PSOE a favor de Catalunya, sinó que han actuat com a reforç de les tesis més anticatalanes del Govern espanyol, em sembla d’un cinisme desmesurat.

Iceta cínicament deia “a les forces polítiques catalanes se'ls ha obert una mica més d'espai per fer valdre la seva veu”. Se suposa que el senyor Iceta no s’hi deu comptar entre aquestes forces polítiques catalanes que “ara poden fer valdre la seva veu”, perquè el PSC ha tingut sempre obert l’espai per a fer-ho, i ha esmerçat tots els esforços en ofegar les veus dels altres que ho intentaven.

Honestedat, ni que sigui per una vegada

La diputada del Partit Popular Montserrat Nebreda s’ha posicionat en contra d’un eventual pacte entre el seu partit i el Partit Socialista d’Euskadi. El seu raonament és d’una lògica irrefutable: Si a Galícia i a les illes Balears van criticar que es fes un “pacte de perdedors” per desbancar el partit que havia guanyat les eleccions, ara havien de ser conseqüents, i no caure ells en el mateix error. Així mateix, recorda el que ells deien en el cas de Catalunya, que “l’aliança entre perdedors no fa un bon govern”. Amb tot, la diputada popular intenta buscar alguna força major que pogui justificar el que ella mateixa considera injustificable.

Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla una absurditat plantejar el tema d’aquesta manera. Els Governs els elegeixen els Parlaments a partir de les majories que s’hi puguin formar, en la mesura que són aquestes majories les que representen el conjunt de la societat. Que les coalicions es formin abans o després de les eleccions és del tot irrellevant. Si Convergència i Unió decidissin presentar-se per separat, la representació parlamentària obtinguda els donaria els mateixos drets que fent-ho conjuntament; de la mateixa manera que si el tripartit optés per presentar-se com a coalició electoral no per això tindria més dret a formar govern. Tant en un cas com en l’altre, el que legitima la formació d’un Govern és la majoria parlamentària.

Puc entendre, doncs, encara que no ho compartiria, que algú optés per canviar la legislació per tal de forçar els partits a fer coalicions pre electorals, i no haver d’esperar el resultat de cadascun del partits. Ara bé, és del tot inacceptable la deshonestedat dels qui, quan es troben com a partit més votat que no aconsegueix sumar una majoria parlamentària, reclamen el govern per a la força més votada; i quan, com a partit minoritari poden formar part d’una majoria parlamentària de perdedors, aleshores justifiquen el que abans havien denunciat.

El problema és que la deshonestedat i la mentida són tan habituals en la política que les espurnes de coherència només apareixen en els polítics que, com la Montserrat Nebreda, es troben relativament apartats dels aparells dels partits, i per tant de les esferes del poder.

De la dignitat a la ignomínia de l’Església

Enguany fa cent anys del naixement del bisbe brasiler de Recife, Helder Camara. És una d’aquelles personalitats que salven l’honorabilitat de l’Església, en la mesura que, d’acord amb les doctrines evangèliques (amb les quals s’hi pot estar d’acord o no), es va posar al costat dels pobres. Però per això mateix va ser censurat pel Papa, i menystingut per la doctrina oficial que al Brasil s’ha posicionat sempre al costat d’una minoria escandalosament rica en un país d’enormes desigualtats i injustícies. Ben al contrari, doncs, del que li ha passat a l’actual bisbe de Recife, José Cardoso, que sí que ha tingut el recolzament de Roma quan ha tingut el desvergonyiment de censurar un avortament practicat a una nena de nou anys, víctima d’una violació.

L’obsessió malaltissa del bisbe de Recife, amb el suport de la jerarquia catòlica, per temes com el de l’avortament, i més en casos tan extrems com aquest, resulta del tot incomprensible. Tot i que tampoc s’allunya tant del panorama que ens ofereix la jerarquia catòlica espanyola. No es tracta de tenir unes o altres creences, sinó de tenir un mínim de dignitat, de sentit de l’ètica, un mínim d’humanitat. El bisbe, a més, fent gala del fonamentalisme més tronat, i que no té res a envejar al dels talibans, afirmava que la llei de Déu està per damunt de la llei dels homes. O bé aquest bisbe, i amb ell la cúria vaticana que li dóna suport, no tenen la més remota idea del diu el seu evangeli, on no es parla mai de l’avortament i sí de posicionar-se a favor dels pobres, o bé els importa un rave l’essència de la doctrina cristiana.

Fa poques setmanes era el mateix Papa Benet XVI qui recolzava el bisbe expulsat d’Argentina per negar l’holocaust. I aquesta gentussa tenen l’hipòcrita gosadia d’erigir-se després en defensors de la vida!. La impostura de tot aquest personal que perverteix l’esperit dels principis evangèlics, convertint-los en una mera eina de poder, sempre a favor dels poderosos, fa incomprensible que gent de bona fe, com ho era el bisbe Helder Camara, puguin romandre sota una mateixa organització eclesial.

L’església és plural, em diuen alguns creients que no saben com explicar determinats comportaments de la jerarquia. Oi tant!. Va des de l’honestedat i la dignitat de l’Helder Camara a la ignomínia i la immoralitat dels Cardoso, Benet XVI i tants altres.

La Setmana del Llibre en català, i altres descentralitzacions

Aquest any, la Setmana del Llibre en català presenta importants novetats, la més evident de les quals és la seva nova ubicació, a Sant Cugat del Vallès. Després d’uns anys en què el Certamen havia fet un recorregut temptejant diversos llocs de la capital catalana, no sempre amb la comprensió o l’interès que calia esperar de l’Ajuntament, finalment ha optat per traslladar-se a Sant Cugat. L’Ajuntament s’ha tret un pes de sobre, i alguns fins i tot hi veuen l’aspecte positiu de la descentralització.

Desenganyem-nos, amb la descentralització no hi creu ningú. La ciutat de Barcelona, com qualsevol altra capital, intenta acaparar tot el protagonisme pel que fa a esdeveniments i certàmens de tota mena, i en cap cas en cediria l’organització a cap altra població. Potser per això sempre hi ha hagut l’interès de crear una gran Corporació Metropolitana, per poder continuar celebrar a la capital fins i tot allò que literalment no hi cap. De la mateixa manera que quan una iniciativa nascuda a comarques en fer-se gran acaba aterrant a Barcelona, una altra que es pretén minimitzar s’acaba traslladant fora de la ciutat, encara que algú vulgui vestir-ho com una forma de descentralització.

Quan veiem un Secretari General de les Naciona Unides d'origen africà o asiàtic, sense que s'hagin disputat el càrrec ni els Estats Units ni la Unió Europea, no és que les grans potències prenguin l’opció de cedir el protagonisme a personatges i països de tercera fila, sinó que el que fan és relegar a una tercera fila la institució de les Nacions Unides. I si els Consells comarcals sovint no estan presidits pels alcaldes de les capitals és senzillament perquè tothom sap que tenen un paper molt secundari.

Desconec les raons concretes que han motivat el Gremi de Llibreters a desvincular-se de l’organització de la Setmana del Llibre en català, però és evident que el trasllat a Sant Cugat del Vallès representa un cop baix per al Certamen, per més que algú ens ho vulgui vendre positivament com una aposta per la descentralització.

10.000 a Brussel•les per l’autodeterminació

A Catalunya, ja les tenim aquestes coses: tot d’una, com si fos per atzar, un petit gest o un petit comentari desencadena una iniciativa arrauxada de dimensions considerables. I molt meritòries. El problema és la gestió que se’n fa després. Portar uns milers de persones a fer sentir la veu dels catalans a la capital europea no ha estat una tasca fàcil, i l’èxit a hores d’ara ja es pot donar per assolit. Però, i ara què?

Qualsevol iniciativa que s’emprengui a Catalunya de caràcter nacionalista troba immediatament uns quants milers de persones que s’hi apunten. De fet, a tot arreu es repeteixen les mateixes cares. Si aquesta iniciativa no va més enllà d’una recollida de signatures o, molt esporàdicament, sortir a peu del carrer, ens podem acostar a la xifra dels 100 mil. Les 70.000 signatures recollides per la Plataforma pel Dret a Decidir, al llarg de més d’un any, i amb un desplegament impressionant i més que lloable, ja va ser tot un rècord. Però costa fer el següent pas, el que podria engrescar el conjunt de la societat catalana.

Els agents polítics, de partits però també de moviments, plataformes i associacions catalanistes, resten a l’aguait més pendents de veure quin protagonisme hi podran tenir que de sumar-s’hi amb un objectiu i una visió clara de país. Perquè no ens enganyem, enfront de l’actitud d’oposició frontal, i de menyspreu, dels nacionalistes espanyols, hi ha hagut un tímid posicionament favorable dels qui a priori semblaria que haurien d’haver-hi donat un suport incondicional. D’incondicional, res. Cap partit no va desplegar tota la seva maquinària per la campanya a favor del Dret a Decidir, com cap no ho ha fet per ser avui a Brussel·les. Amb l’excusa de salvaguardar la independència de la iniciativa, s’ha deixat que els seus impulsors anessin fent al seu aire. I només davant l’evidència que l’acció no serà un fracàs hom s’hi ha apuntat, sobretot quan s’ha pogut remarcar que uns hi són més que els altres.

Cap eurodiputat català va voler ser present, dijous passat, a la presentació de la iniciativa a la capital europea. I a Brussel·les no hi haurà, ni com a manifestants ni com a amfitrions, els màxims representants de les forces vives del país, i molt menys institucionals. Cal felicitar els impulsors i organitzadors de la manifestació d’avui, però queda el regust de pensar que haurà estat una iniciativa més, aïllada i puntual, de la qual difícilment es parlarà demà passat més enllà dels cercles nacionalistes de sempre.

Corruptes, però amb la consciència tranquil•la

Aquests dies ho hem sentit per activa i per passiva. Al Parlament Valencià, Francisco Camps ho deia amb tota solemnitat i rotunditat: tinc la consciència tranquil·la. El mateix feia Esperanza Aguirre a Madrid, i Mariano Rajoy posant la mà al foc per l’honestedat del seu partit. No es tracta de la corruptela d’un alcalde d’un poblet, sinó de personatges d’una rellevància política important: el President de la Generalitat Valenciana, un Conseller de la Comunitat de Madrid, un tresorer regional del partit, i diputats autonòmics, entre altres. S’han acabat les filtracions, ara ja són definitivament imputats. Però, això sí, tenen la consciència tranquil·la.

Imagino que el mecanisme psicològic que porta els polítics a deixar-se temptar per la idea de posar mà a la caixa pública, de la forma que sigui, deu ser molt semblant al que fa que encara hi hagi gent que caigui en l’ensarronada de l’estampeta. Tothom en sap el truc, de la mateixa manera que els polítics saben que sempre hi ha qui està a l’aguait esperant descobrir una relliscada de l’adversari. Però la prudència, que sembla que haurien de tenir per no veure’s enxampats, és àmpliament superada per la supèrbia de qui es creu molt més llest que altres, de qui considerant-se molt per damunt de la resta dels mortals pensa que a ell no el descobriran.

Però, amb l’espectacle que ens han ofert els màxims dirigents del Partit Popular, presentant-se com a víctimes d’una conxorxa jurídico-mediàtica en contra seva, fent pinya els uns amb els altres segurs de la seva innocència i afirmant tenir aquesta tranquil·litat de consciència, han fet un pas més en la perversió política. Apel·len a la consciència perquè, com a bons conservadors i creients, tenen en l’imaginari la idea de la persona “dolenta”, tacada pel pecat, que malviu rosegat per un dolor de consciència. I ells, no. Ells tenen la consciència tranquil·la, perquè tot el que fan, per més que ara un jutge els ho imputi com a delictiu, ho consideren perfectament normal, correcte i legítim.

Diguem que en el món de la delinqüència també hi hauria diversos graus de perversitat. Una cosa és el delinqüent que, amb una consciència més o menys intranquil·la, sap perfectament que està vulnerant la llei i que corre el risc de ser castigat per això. Però molt pitjor encara és aquell que ja té tan assumit el paper d’usurpador de béns públics o aliens que amb la consciència tranquil·la defensa l’honestedat dels seus actes, el dret a mantenir-los com a forma de vida, i a sobre es presenta com a víctima d’una trama judicial.

Probablement, la tranquil·litat de consciència dels populars està més relacionada amb la ja habitual deficiència per part del Jutge Garzón en la instrucció dels sumaris, o en les complicitats que sempre han acabat trobant en determinats Tribunals com en el valencià, que en la seva pròpia innocència.

No digueu mentides, que us cauran les dents!

Ja ho havia intentat el Govern de CiU, i no se’n va sortir. I ara la Generalitat ho torna a provar. La nova llei del cinema podria preveure l’obligatorietat de doblar o subtitular les pel·lícules, de manera que en qualsevol cas hi hagi el mateix número de còpies en català que en castellà. Un podria pensar que aquesta vegada la Generalitat està disposada a seguir les indicacions o exigències de grups minoritaris a Catalunya, com ara el PP o Ciutadans, que tantes vegades parlen del bilingüisme simètric o reclamen que els ciutadans tinguin la possibilitat d’escollir la llengua. Però, no. Ara resulta que els criteris que ells defensaven, en aquest cas no s’han d’aplicar.

En una primera reacció, un representant del Partit Popular, en un exercici d’absoluta i cínica deshonestedat, deia que hi estava en contra perquè aquesta seria una mesura intervencionista. Com si no ho fossin les 500 lleis i disposicions espanyoles que obliguen l’ús del castellà, el sistema de quotes establert per la Unió europea per a defensar el cinema europeu o, en definitiva, qualsevol de les normatives establertes per les administracions en tots els àmbits. Amb el mateix cinisme, però intentant girar l’argument de la Generalitat en contra del català, un representant de Ciutadans apuntava que si es vol que hi hagi aquesta paritat d’oferta en les dues llengües per tal que els ciutadans puguin escollir, aquest mateix criteri s’hauria d’aplicar a l’ensenyament.

I el tema de fons és que, uns i altres, no confessen els seus veritables objectius. No hi ha ningú, i per suposat tampoc el Partit Popular, que cregui que l’Estat a través de les seves institucions no ha d’intervenir per a regular el mercat i protegir determinats valors i béns comuns. Com no hi ha ningú que cregui, i Ciutadans tampoc, que aquesta regulació ha de consistir en l’establiment d’una paritat generalitzada entre les dues llengües. A Catalunya, a Espanya i a Europa, tothom creu que només cal regular allò que per la pròpia inèrcia, per les lleis del lliure mercat, no funcionaria. De manera que darrere de cada llei o normativa hi ha un valor o un interès a protegir: sigui la cohesió social, un sector més vulnerable, un patrimoni natural o una llengua.

Les diferències reals entre la majoria del Parlament de Catalunya, de CiU a IC-V, favorables a un determinat model lingüístic, i els grups del PP i C’s no són en el criteri de si cal intervenir o no, o de si cal aplicar percentatges o no. Sinó en creure que la llengua és un patrimoni a protegir o si cal continuar la secular tasca d’eliminació de les llengües altres que el castellà. Aquesta és la diferència clau: volem que pervisqui el català o creiem que no val la pena, i que ja ens va bé que el català vagi retrocedint com ho està fent ara, malgrat la legislació existent. Si el català tingués la seva supervivència i el seu desenvolupament assegurat, no hi hauria necessitat de fer cap regulació, com no caldria fer cap regulació per a protegir el cinema europeu, ni per a protegir cap element del patrimoni natural i cultural de cap país; i tampoc caldria establir cap normativa sobre quina ha de ser la llengua de l’ensenyament, ni aquí ni a Madrid ni a París, si no hi hagués el risc de trencament d’un model de cohesió social com el que ha escollit la gran majoria dels ciutadans de Catalunya.

No digueu mentides, que us cauran les dents, o us creixerà el nas com al Pinotxo. El Partit Popular i C’s només clamen a favor del bilingüisme en aquells àmbits en què la situació és favorable al català, però mai en aquells altres en què ho és al castellà. Apel·len al compliment de la legislació quan afavoreix el castellà, però criden a la desobediència i la transgressió de la llei quan aquesta és favorable al català. Recorren al dret dels ciutadans a poder escollir, únicament en aquells casos en què el sistema aprovat per àmplia majoria del Parlament de Catalunya pretén defensar la cohesió social i el patrimoni cultural que representa la llengua pròpia del país. El dilema no és l’existència de diversos criteris sobre com s’ha de regular una societat, sinó l’existència d’uns objectius contraposats: estem a favor o en contra de la llengua catalana.

“La teta asustada”, una visió esbiaixada

En el darrer Festival Internacional de Cinema de Berlín, La Berlinale, va sorprendre la pel·lícula “La teta asustada”, de Claudia Llosa, que se’n va endur el màxim guardó, L’Ós d’or. No és rar en el món del cinema que pel·lícules de directors pràcticament desconeguts, amb molt poca obra realitzada, assoleixin èxits espectaculars com aquest. En el cas de la directora peruana no era ben bé una opera prima, perquè fa dos anys ja havia presentat "Madeinusa", un altre film també ambientat en la cultura andina. Probablement, aquí se li ha donat més relleu perquè la cineasta Claudia Llosa està afincada a Catalunya i la seva pel·lícula ha rebut subvencions de la Generalitat de Catalunya. D’altra banda, el fet de tocar un tema centrat i ambientat en la cultura indígena del Perú, relacionant-lo amb els episodis de violència de tan sols fa unes dècades, també ha despertat l’interès de la crítica catalana.

Vist des d’aquí, i a partir de les informacions aparegudes a la premsa catalana i en general l’europea, hom podria pensar que es tracta d’una visió de la cultura autòctona peruana narrada per ells mateixos. És la pel·lícula que ens han venut. I és també l’esbiaix a què ja estem acostumats. Hom podria arribar a confondre la visió que ha donat del seu país la directora peruana, tant en aquesta segona pel·lícula com en la primera, amb el Perú hereu de la cultura Inca i de tota la diversitat de pobles andins. Actualment, hi ha registrades al Perú una cinquantena de llengües vives, i una vintena més de desaparegudes recentment o que estan pràcticament extingides. Oficialment, però, des de Lima i des de l’administració peruana es gestiona el país com si fos monolingüe, deixant la seva diversitat cultural i lingüística com una rèmora del passat que val més oblidar i que és menystinguda com a exponent d’un món salvatge, inculte i mesquí. I aquesta és la visió que, segons fonts directes més representatives dels pobles andins, ha donat la directora Claudia Llosa.

Només cal veure com és tractada la directora en els fòrums indigenistes del país, on és vista com la “pija” de la capital, limenya, que explota de cara enfora una visió de les cultures andines que va més enllà del paternalisme per caure directament en actituds racistes. Segons aquestes mateixes fonts indigenistes (SERVINDI, per exemple), Claudia Llosa s’inventa o manipula algunes de les tradicions ancestrals d’aquests pobles. Presenta, així, una imatge distorsionada de la realitat d’uns pobles que intenten sobreviure amenaçats constantment per una cultura dominant, sobrevinguda, que no reconeix ni tan sols la seva existència i que cedeix fàcilment les seves terres a les companyies multinacionals que volen explotar-les.

No entro a valorar, lògicament, la pel·lícula en sí, sinó el risc que correm de deixar-nos seduir per la pel·lícula que ens venen al cinema i als mitjans de comunicació.

Sociovergències basques

És lògic que, amb els resultats calents a la mà i la urgència de donar la cara, els partits i els seus dirigents hagin de fer declaracions insostenibles. A Euskadi, l’únic que pot assumir el paper de lehendakari és Patxi López, i l’únic dilema pendent de resoldre és amb qui i amb quina fórmula: àmplia coalició o govern en minoria. L'estirabot del PNB apel·lant a la llista més votada és una absurditat que cap partit no accepta enlloc: els Governs es formen a partir de les majories parlamentàries. Recordem el Govern actual de les Illes, el que hi havia fins ara a Galícia, o quina seria la posició de CiU en el supòsit que davant d’un triomf electoral dels socialistes catalans Esquerra es prestés a fer un govern nacionalista amb Mas al capdavant.

I el PNB, recolzant-se amb els partits nacionalistes, no té cap possibilitat d’obtenir una majoria al Parlament basc. És el PSE qui té la doble opció amb diverses variants: un front nacionalista espanyol o una sociovergència a la basca, que tampoc seria cap novetat. No sé si seria tan difícil de justificar, tant per al PSOE com per als socialistes bascos, una coalició de Govern amb el PP, sabent que el vot de UPyD el tindrien igualment assegurat. El Partit Popular al País Basc, igual que a Catalunya, ja té assumit que el seu paper és només el de frenar el nacionalisme i per tant consideraria irrellevants les diferències ideològiques que els puguin separar dels socialistes. Probablement, molts socialistes bascos preferirien un govern en solitari amb el suport extern dels populars, per allò de no fer tant mal d’ulls. I més tenint en compte que per aquests no seria cap sacrifici excessiu renunciar al seu ideari i fins i tot ocupar llocs de poder a canvi de fer fora el PNB d’Ajuria Enea.

L’altra opció, la de fer un Govern de coalició amb el PNB, podria semblar la més sensata, i fins i tot la menys dolenta, excepte per aquells que creuen que val més que les coses s’espatllin del tot per a provocar una reacció. Però, aquesta alternativa pot topar amb esculls insalvables, més de caràcter personal o partidista que de visió de país. Els socialistes, tenint l’altra alternativa a l’abast, en cap cas acceptarien renunciar a presidir el Govern basc per més que el PNB argumenti ser la força més votada; i tampoc seria fàcil per al PNB donar suport a Patxi López, amb la conseqüent retirada d’Ibarretxe, tanmateix prou desitjada per alguns sectors del seu propi partit. Però seria l’única opció que permetria un govern que no hagués de tenir mig país en contra; de fet, les forces nacionalistes continuen essent majoritàries al país, encara que no al Parlament, i podrien crear un clima d’enfrontament insostenible. A més, seria l’única opció que permetria salvar bona part de la feina feta a favor de la llengua i la cultura basca, perquè el que pot marcar la diferència no és tant que el lehendakari es digui Patxi López com el fet que aquest hagi de sustentar la seva acció de Govern amb el PNB o amb el PP.

Tant de temps que Patxi López s’ha passat clamant en contra del que ell considerava un front nacionalista que dividia Euskadi, ara té l’opció de mantenir i enfortir aquest frontisme o de buscar una sortida transversal. Aquí en diríem, sociovergència.

Eleccions: Tres apunts d’urgència

És relativament fàcil fer una valoració dels resultats electorals, amb els números a la mà. Cadascú pot fer la seva anàlisi en funció del que li interessa remarcar, de manera que tan creïble és l’afirmació que no ha pogut revalidar-se el tripartit basc per la seva dèria nacionalista escenificada amb el famós pla Ibarretxe, com per la raó contrària d’haver decebut els qui esperaven d’Ibarretxe una aposta molt més clara i que no s’arronsés a la primera. El mateix discurs antinacionalista que ha portat un retrocés al PP també ha permès l’entrada a UPyD. La crisi econòmica adduïda com a raó per a la pèrdua de la Xunta de Galícia no serveix per al País Basc...

Amb tot, una primera reflexió que s’ha de fer és que res ha canviat al País Basc, o a la societat basca. La correlació de forces continua essent bàsicament la mateixa, amb l’única diferència dels 100.000 ciutadans als quals no els ha estat permès expressar-se lliurement a les urnes. Aquesta és la diferència que necessitava el PSOE per desbancar els nacionalistes bascos, i donat que amb unes eleccions on hi fossis representades totes les opcions polítiques això no ho hauria aconseguit ha hagut de recórrer a una corrupta Justícia fàcilment instrumentalitzable.

Una segona reflexió que ja havien fet la majoria dels mitjans de comunicació durant la campanya i que han reiterat aquesta nit, és que es dóna per sobreentès que les diferències entre el PP i el PSOE són mínimes, i que per tant es podien sumar automàticament els seus vots i els seus escons perquè tenen un objectiu comú. Curiosament, s’acusava el Govern Ibarretxe d’obsessionar-se pels temes identitaris, però són justament aquests temes els que uneixen socialistes i populars que se suposa que ara afrontaran des d’una mateixa perspectiva la crisi econòmica i els problemes “reals” del País Basc.

I una tercera reflexió és la responsabilitat pròpia dels partits nacionalistes, no només per presentar-se esmicolats i amb estratègies contraposades davant de l’antidemocràtica decisió de no permetre-hi la presentació de determinades llistes, sinó per haver defraudat les esperances posades en els seus governs. Tant el basc com el gallec.

Esport i política, pendents d’un NO

Molt més ressò han tingut les declaracions del jugador del Barça, Thierry Henry, als mitjans de comunicació espanyols que als catalans. Cadascú ho pot interpretar com vulgui, però una afirmació com “Catalunya no és Espanya” no és altra cosa que la constatació d’haver-se adonat del lloc on havia anat a parar. I, està clar que, des de l’òptica independentista, ens pot fer gràcia pensar que tenim un aliat més; però probablement la frase no anava gaire més enllà, que ja és molt, d’un elemental reconeixement de l’existència d’una realitat diferenciada d’Espanya.

És curiós observar la reacció del nacionalisme espanyol més tronat. Els abrandaments a favor de l’espanyolitat de Catalunya i del Club, amb pujades de to insultants o com a mínim de menyspreu han estat la tònica general. Són els mateixos mitjans que cada dia barregen l’esport i la política, confonent la defensa esportiva d’uns clubs i d’unes federacions amb la defensa d’un honor patri, els qui ara s’escandalitzen que un jugador pugui dir que “Catalunya no és Espanya”. Quan una Federació esportiva catalana mira de ser reconeguda per una Federació internacional, la política d’Estat intervé immediatament, amb totes les seves armes, polititzant una qüestió que podria haver-se quedat en l’àmbit estrictament de l’esport. El Dictador Francisco Franco ja ho deia: “feu com jo que no em fico en política”. I aquests mitjans de comunicació, com a bons deixebles, consideren que aixecar una bandera, identificar una selecció amb un país, o pronunciar-se a favor d’un sentiment general de país és barrejar esport i política, però només quan la bandera, la selecció i el país no són l’espanyola.

La majoria dels mitjans de comunicació catalans, inclosos els públics naturalment, parlen indistintament d’esportistes espanyols o esportistes catalans, sense donar-hi cap connotació política més enllà de fer un tractament especial de proximitat als equips i jugadors d’aquí. Però queden molt lluny del nacionalisme apassionat, radical i incendiari que gasten els mitjans de comunicació espanyols. Si Henry hagués afirmat que “Catalunya és Espanya” ningú n’hauria fet cabal: És aquest “no” el que marca la diferència entre l’esport i la política?

Moviments indígenes a Gran Scala

Encara que no apareguin als grans mitjans de comunicació, els pobles indígenes d’arreu del món, però especialment de l’Amazònia, es veuen amenaçats i agredits permanentment per l’interès dels Estats i de les empreses en l’explotació del territori. Mentre aquests pobles han viscut en terres considerades inhòspites, i per tant d’escassa rendibilitat, han estat oblidades pels seus Governs, als quals no ha preocupat en absolut que no tinguessin accés a l’educació, ni a la sanitat, ni a cap dels serveis bàsics. En molts casos, de fet, ni ells tampoc ho havien reclamat, i es limitaven a viure la seva vida al marge. Però tan bon punt hi ha un interès per l’explotació dels territoris propis d’aquests pobles, aleshores els han foragitat, perseguit, o senzillament eliminat, en una acció conjunta de les empreses i els seus serveis de seguretat, de les administracions amb les respectives policies, exèrcits o grups paramilitars, i dels governs dels països als quals pertanyen les empreses multinacionals.

Els crims i els genocidis deixen de ser-ho als ulls de la comunitat internacional si es fan amb discreció, i sobretot si reporten importants beneficis. I està clar que, a vegades, abans de recórrer a la violència directa, hi ha empreses que opten per guardar les aparences i simular una acció legal, comptant sempre amb el recolzament de les administracions locals i estatals. Així, és un fet habitual que els estats, especialment el Perú i l'Equador, però sovint també Brasil, Argentina i Colòmbia, i ara en menor mesura Bolívia, facin concessions d’explotació forestal, minera, agrícola o petrolera, de territoris que pertanyen a pobles indígenes als quals ni tan sols se’ls ha informat. D’aquesta manera, les terres amb la flora i fauna que contenen i que inclou els pobles indígenes que pugui haver-hi, passen a ser domini d’empreses privades. Amb la concessió a la mà, les empreses poden optar per fer entrar directament les excavadores arrasant tot el que troben al seu pas, com s’ha fet a les explotacions petroleres del Perú; contaminar prèviament les aigües per foragitar-ne les tribus existents com s’ha fet amb algunes comunitats maputxes; o en el millor dels casos coaccionar-los perquè fugin o venguin les seves terres a preus irrisoris. La resistència a l’interès de les companyies explotadores implica un degoteig de crims indiscriminats i assassinats selectius d’alguns dels líders tribals, fins que acaben assolint els seus objectius.

En alguns casos, sobretot si hi ha el risc que el cas arribi als mitjans de comunicació, es formalitzen unes opcions de compra dels territoris cobejats per les empreses a uns preus que continuen essent irrisoris però que per a cadascuna de les famílies afectades els pot semblar una fortuna. Al marge de la destrucció del paisatge i del medi ambient, s’eliminen les formes tradicionals de subsistència, així com les seves fonts, i els indígenes es veuen obligats a emigrar a les ciutats o a esdevenir empleats de la multinacional. Però tan bon punt s’ha conclòs la primera fase de construcció que requereix mà d’obra, o que l’explotació deixa de ser rendible, s’abandona de nou el territori i la seva gent.

I no passa res, perquè aquí les empreses explotadores presenten com a simples i lloables beneficis empresarials les seves gestes americanes.

Setze jutges d’un jutjat mengen fetge...

Mariano Rajoy recordava que ell com a polític s’havia hagut d’enfrontar amb Baltasar Garzón quan aquest militava a les files socialistes. I això, segons ell, invalida el jutge per a actuar en el cas de la corrupció existent al seu partit. El dirigent Popular no es deu recordar de quan el mateix jutge-polític, en veure frustrada la seva aspiració a accedir a un ministeri, va destapar tot el cas dels GAL que coneixia d’abans d’apuntar-se a les files socialistes. I ningú recorda que aleshores don Mariano digués que el mateix jutge hagués de ser inhabilitat per a investigar el cas de corrupció i terrorisme d’Estat que afectava el Partit Socialista.

No és, per tant, una qüestió de creure o no en la imparcialitat d’un jutge pel fet d’haver-se identificat en algun moment amb una força política, sinó un cas de deshonestedat personal del senyor Mariano Rajoy, dins de la tònica general del seu partit. La politització de la Justícia ha estat un fita empresa a parts iguals per socialistes i populars, i aquests són els únics que ara no poden queixar-se de la seva pròpia obra. Jo no dubto de la parcialitat del Jutge Garzón, a qui hem vist instruir altres casos amb motivacions estrictament partidistes, que sí que eren aplaudides pel PP. Com ningú dubta de la politització, i per tant de la perversió, del Tribunal Constitucional que s’han disputat obertament els dos grans partits espanyols.

És més. En el cas de l’operació que ha portat a terme el Jutge Garzón, els populars, lluny de tenir cap voluntat o interès en trobar una justícia imparcial, el que pretenen és portar el cas cap a instàncies que saben que els seran més favorables. No interessa de cap de les maneres que sigui aquest jutge qui continuï investigant, perquè estirant de la cordeta la punta de l’izeberg pot anar agafant proporcions gegantines, “mítiques” gaire bé. En canvi, si es traslladés el cas cap al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, probablement la investigació s’aturaria com ha passat amb el cas Fabra, amb les agressions ultres que tenen carta blanca al País Valencià, o amb les escandaloses trifulgues urbanístiques que, a part de destruir el litoral valencià, clamen al cel.

Un cop corromput el sistema, el que es pretén és que la corrupció actuï a favor seu. I com en les pel·lícules, els delinqüents que no tenen escrúpols per transgredir la llei i atacar els ciutadans honrats, menys en tenen encara per menjar-se el fetge entre ells.

Un magnífic acord d’inversions

A bombo i plateret el Conseller Joan Saura esbombava el magnífic acord assolit amb el Govern espanyol, gràcies al qual el 2009 es farà a Catalunya una inversió suplementària de 800 milions. Està clar que no es tracta de cap regal ni de cap concessió, perquè aquests 800 milions corresponen a una part dels endarreriments de les inversions que l’Estat per llei havia d’haver fet ja en els anys 2006, 2007 i 2008 i que no s’havien materialitzat encara. Bé, de fet, ara el que s’ha fet és senzillament concretar en quin tipus d’obres es destinaran aquests diners, en el ben entès que de cap de les maners vol dir que s’executin aquest any. Per tant, l’acord implica el compromís de pagar una part del deute pendent, d’acord amb l’Estatut, que caldrà veure com i en quins terminis es materialitza. Cal recordar que els percentatges de les obres executades el 2008, en relació a les pressupostades, és extremadament baix a Catalunya.

Però, està clar, acostumats amb un Govern que incompleix sistemàticament els seus compromisos i que fa burla de la llei, ja és tot un èxit aconseguir un nou compromís de donar compliment, ni que sigui parcialment, al que marca la legislació vigent. Però no deixa de ser un compromís més, com tants altres que després s’ha passat pel forro. I, lògicament, el Partit Popular, expert en corrupteles vàries i contrari a l’aplicació de la llei, ha posat el crit el cel: segons ells és un escàndol que el Govern espanyol pagui els seus deutes. Si no s’aplica l’Estatut ni en matèria de traspassos ni en matèria de finançament, per quina raó s’ha de complir el que estableix una simple disposició addicional tercera del text estatutari?

Esquerra, com el mateix Saura, ja s’ha afanyat a dir que això no és una primera concessió que després es pugui compensar amb un mal acord de finançament. Un aclariment que no caldria si no fos perquè més d’un dels implicats ho deu haver interpretat així. El pagament d’unes factures pendents no pressuposa estar al corrent de la resta de factures ni molt menys que vagin a compte de les que han de venir. De fet, ja és un mal senyal que el que hauria d’haver estat un acte de normalitat, malgrat el retard, s’hagi presentat com tot un èxit fruit d’una negociació. Vol dir que sí que s’està negociant fins a quin punt i en quins terminis s’ha de complir la legislació.

Picabaralles de pati d’escola

CiU fa temps que va al darrere d’uns informes encarregats pel Departament de Presidència de la Generalitat, per tal de saber-ne realment el contingut perquè sospita que es tracta com a mínim d’informes inútils, que probablement amaguen subvencions o desviaments de fons encoberts. La resposta del Govern és, d’una banda, negar-se a trametre aquests informes al grup parlamentari sol·licitant, i de l’altra desmentir, per suposat, cap malversació ni ús indegut dels suposats informes. Fins i tot el President del Parlament ha hagut d’instar a Presidència que lliuri els informes als diputats convergents. Però immediatament apareix el retret a CiU que ells feien coses semblants quan eren al Govern.

Un altre cas; si voleu tan irrellevant com el primer. Durant els Governs convergents sentíem moltes crítiques pel fet que la Generalitat col·loqués enormes cartells anunciant obres finançades pel Govern, amb una clara voluntat propagandística. Ara, el Govern espanyol en el seu pla per incentivar l’obra pública a través dels Ajuntaments estableix fins i tot les mides que han de tenir obligatòriament els rètols que indiquen que l’obra en qüestió ha estat finançada per l’Estat. I la història és la mateixa: els convergents desmemoriats critiquen la despesa inútil que representen aquests rètols, mentre que els socialistes els recorden que ells feien el mateix.

És aquella mena d’excusa que sentim tan sovint als patis de l’escola quan es renya un alumne per un comportament indegut. L’espieta retreu al company de classe un comportament com el que ell havia tingut una estona abans, i el recriminat s’excusa dient que l’altre també ho feia. El mestre no pot fer res més que castigar-los tots dos, perquè els comportaments són iguals.

D’exemples d’aquesta mena de picabaralles en què CiU retreu al tripartit actuacions molt similars a les que havien fet ells quan eren al Govern, fet que serveix d’excusa als grups del tripartit per a repetir-les ara que disposen del poder, en trobaríem a cabassos: des dels abans mencionats a les privatitzacions o externalitzacions de serveis públics, l’increment de càrrecs de confiança, viatges de dubtosa eficàcia, polítiques improvitzades, inútil propaganda institucional, etc. etc. Hom treu la conclusió que “es digui Pau o es digui Pere, tot és ara com abans era”. Però el problema no està aquí: la gent ja ho sap que no pot esperar miracles amb un canvi de govern; sinó que uns i altres justifiquen la impossibilitat d’arribar a consensos i a grans acords de país argumentant que cadascú representa projectes molt diferenciats. D’aquí el desànim i el desencís d’una ciutadania incapaç de veure-hi massa diferències entre uns i altres, perquè fins i tot tenen les mateixes excuses per a tenir els mateixos comportaments.

Una dimissió a deshora

Ja sol passar en política. Es produeix un error monumental, impropi de ningú que tingui dos dits de front, fruit de la frivolitat i potser també d’una enorme prepotència; en lloc de reconèixer-ho de seguida i rectificar, demanar disculpes o senzillament dimitir, hom s’atrinxera en un posicionament injustificable; com que l’error és majúscul, a part d’una oportunitat d’or per als adversaris, s’exerceix una forta pressió sobre la persona i el partit afectat; els recolzaments inicials dels companys de partit, tement veure’s esquitxats per l’espifiada, comencen a defallir i a girar-se en contra; i quan ja s’ha fet tot el mal possible a nivell de descrèdit i d’escàndol públic, quan el tema comença a remetre, aleshores es presenta la dimissió.

El que li ha passat al Ministre Bermejo sembla de manual. És el mateix procés que han seguit altres il·lustres polítics que incomprensiblement han comès errors que evidencien més la seva manca de capacitat i d’intel·ligència, que la seva manca d’honradesa. Com és possible que hi hagi polítics que, sabent que tenen permanentment els mitjans de comunicació al seu costat i els adversaris amb les urpes esmolades, caiguin en errors tan estúpids com anar de cacera amb el jutge que està destapant la corrupció dels altres, comprar-se roba o altres equipaments particulars amb diners de l’erari públic, o deixar anar frases lleugeres que mai no es pronunciarien amb els micros oberts...

De fet, tot aquest afer el que està demostrant és que tanta raó tenen els uns com els altres. Els uns quan destapen els casos de corrupció existents, sabent que només surten a la llum aquells comesos per gent estúpida que creia que essent ells al capdavant d’una Administració mai serien descoberts; i els altres denunciant la instrumentalització, i per tant també la corrupció existent en el món de la Justícia. És el sistema que han creat els uns i els altres, cadascú pensant que li podia ser útil en el seu cas i denunciable quan ho fes l’adversari. I els ciutadans es miren l’espectacle i tenen tot el dret a repudiar tant els polítics en general com a tot el sistema d’Administració de Justícia.

A punt de perdre l’aposta

Reconec que escriure a diari un articlet com aquest, amb no massa més informació que la que pot tenir qualsevol que es repassi la premsa, té els seus riscos. I tot sembla indicar que estaria a punt de perdre una aposta que vaig fer exactament el 21 de setembre del 2008. De cara al nou finançament, els partits catalans coincidien llavors que la quantitat que n’hauria de sortir de l’aplicació de l’Estatut seria una xifra addicional de 3.500 a 4.500 milions d’euros. Una xifra que era molt lluny dels 1.700 milions que semblava que oferia el Govern espanyol. I, jo, ingenu de mi, imaginava que en el mercadeig els partits catalans serien capaços d’acceptar una xifra intermèdia que no pogués ser interpretada ni com una victòria de Zapatero ni com una victòria dels partidaris d’aplicar l’Estatut català.

Ja se sap que quan es produeix un regateig, si les dues parts tenen voluntat d’arribar a un acord i disposen d’una força similar, el més probable és que arribin a aquesta solució intermèdia, que jo aleshores vaig situar en la xifra de 2.500 milions. En el supòsit que la negociació no es faci en un pla d’igualtat i que una de les parts tingui molta més força que l’altra, la xifra resultant s’acostaria més a la proposada pel qui té la paella pel mànec. I si el qui té la paella pel mànec és del morro fort i ni tan sols li cal guardar les formes simulant una negociació, pot mantenir-se impertèrrit en la seva posició inicial, fins que la part contrària es vegi obligada a claudicar. Però encara ens queda el darrer supòsit, que pot semblar una mica exagerat, i és que la part més forta de la negociació no solament no vulgui cedir ni un pam de la seva posició inicial, sinó que tingui l’objectiu d’humiliar la part contrària, proposant una negociació a la baixa, és a dir posant sobre la taula una xifra cada vegada inferior. Si no acceptes això, ni això tindràs.

Ara sembla que la xifra amb què es mou el Govern espanyol per al nou finançament de Catalunya ja no serien aquells 1.700 inicials, sinó 1.400 milions. Com que tenim poca memòria, els socialistes catalans encara ens els presentaran com una xifra raonable que els permet continuar avalant el Govern Zapatero, i el PP la titllarà d’excessiva i insolidària. És el que té negociar sense força, sense una alternativa clara i contundent.

Dret a l’aïllament voluntari dels pobles indígenes

Des d’Europa no ens costa gaire mirar-nos l’Amazònia com el gran pulmó del planeta, que com a tal ens interessa conservar. Però és fàcil oblidar-se que l’Amazònia és també, i sobretot, la terra ancestral de molts pobles indígenes. Es calcula que en el moment de la colonització hispànica hi podia haver una població indígena d’uns 5 milions de persones, repartida en una gran quantitat i diversitat de comunitats, relativament incomunicades entre elles. La colonització els va portar a l’extermini, a l’arraconament cap a les zones més inhòspites de la selva o a la seva assimilació. Mentre els Estats de la conca amazònica no van tenir interès en l’explotació de la selva, van prescindir d’aquestes tribus que vivien al marge del que anomenem civilització. L’interès posterior per l’explotació del cautxú ja al segle XIX, dels minerals, de la fusta i del petroli va representar un veritable genocidi dels pobles indígenes, amb el recolzament dels governs locals i per suposat de les potències internacionals a les quals pertanyien les empreses explotadores.

Pot semblar ciència ficció, o potser més aviat una història d’un altre segle, però el cert és que encara avui resten pobles indígenes dels quals se’n coneix la seva existència, però que continuen vivint aïllats en el seu hàbitat i amb les seves formes de vida tradicionals. En algun cas, fins i tot hi ha dubtes sobre la seva continuïtat en un determinat territori, com els Toromono al nord oest de Bolívia, a cavall de la frontera amb el Perú, o els Pacahuara entre Bolívia i el Brasil. El cas dels Naua, per exemple, se sabia que n’hi havia alguns grups al Perú però se’ls va donar per extingits al Brasil a la primera meitat del segle XX, i recentment en va reaparèixer un grup d’uns 250 a la zona d’Acre, al Brasil. El 2005, l’Aliança Internacional per a la protecció dels pobles indígenes aïllats tenia comptabilitzats prop d’una cinquantena de zones geogràfiques de l’Amazònia i el Gran Chaco habitades per grups que no mantenien pràcticament cap mena de contacte amb l’exterior: 23 al Brasil, 17 al Perú, 3 a Bolívia, i algunes més a Colòmbia, Equador i Paraguai.

Per a les empreses explotadores dels recursos naturals de la selva amazònica són senzillament una nosa que, quan ha calgut, han exterminat amb el suport o la inhibició remunerada de les autoritats locals; o en el millor dels casos els han foragitat obligant-los a buscar nous assentaments; per a d’altres, amb visió més paternalista però igualment funesta per a la seva supervivència, calia integrar-los a la civilització a la qual han sucumbit fàcilment per les dificultats d’adaptació a les noves formes de vida i, sobretot, per ser extremadament vulnerables a determinades malalties per ells desconegudes. Per a ben pocs, són éssers humans per als quals cal reclamar tot el respecte per la seva vida, per la seva forma de vida i per les seves terres ancestrals que no coneixen de fronteres ni precisen títols de propietat.

Alguns governs han intentat legislar la situació d’aquests pobles creant la figura jurídica de Zona de Reserva absoluta de pobles en situació d’aïllament voluntari. El que equivaldria a reservar els hàbitats tradicionals d’aquestes comunitats, amb la prohibició expressa no solament de qualsevol mena d’explotació dels recursos de la zona, sinó fins i tot d’intentar contactar-hi. Alguns governs, com el del Perú o el de Colòmbia opten per mirar cap a un altre lloc i no tenen cap escrúpol a l’hora de declarar zona inhabitada un territori ocupat des de sempre per pobles indígenes que són esborrats legalment del mapa, i físicament exterminats per les mateixes empreses explotadores. Altres, malgrat demostrar una mica més de sensibilitat, com darrerament el Brasil, no disposen dels mecanismes ni els recursos suficients per a fer respectar els drets d’aquests pobles. Potser l’excepció seria la del Govern bolivià d’Evo Morales que ha introduït un article específic en la nova constitució que diu el següent:
Artículo 31.
I. Las naciones y pueblos indígena originarios en peligro de extinción, en situación de aislamiento voluntario y no contactados, serán protegidos y respetados en su forma de vida individual y colectiva.
II. Las naciones y pueblos indígenas en aislamiento y no contactados gozan del derecho a mantenerse en esa condición, a la delimitación y consolidación legal del territorio que ocupan y habitan”

El respecte i l’aplicació dels Drets humans té, encara, reptes pendents en allò més elemental com és el dret a la vida.

No tenim respostes

Amb el tema del finançament encallat, i l’amenaça permanent d’acabar-nos de retallar el migrat Estatut, la societat catalana, i sobretot la seva classe dirigent, no té respostes. Ni en té ni en busca. Les úniques propostes que hem sentit per part d’alguns partits han estat justament per a desautoritzar o contradir les que havien apuntat uns altres. Propostes tals com “no podem convocar un nou Referèndum”, “no podem moure’ns més enllà de la legalitat vigent”, “hem d’esperar a veure’n el resultat”, “no hem de trencar el Govern tripartit ni avançar les eleccions”... però cap declaració unitària que marqui un camí a seguir.

Des de la Plataforma per Dret a Decidir s’han insinuat algunes accions com un manifest, una manifestació, o una consulta popular alternativa des dels ajuntaments, quan ells saben que per fer això caldrà el suport del Partit dels Socialistes. Però fins i tot en el cas que tingués el suport del PSC, la PDD admet que aquesta consulta hauria de ser autoritzada per l’Estat, el que vol dir entrar en una via morta com la del Pla Ibarretxe. Més encertada em sembla la línia de la desobediència civil apuntada per Òmnium Cultural. Altra cosa serà veure com es materialitza això i quins suports podria tenir. En qualsevol cas, sembla impensable, o com a mínim condemnat al fracàs i a la marginalitat, qualsevol iniciativa de la societat civil que no tingui el suport d’algun o alguns dels grans partits polítics.

Però els partits polítics continuen jugant la seva lligueta regional, per veure a qui carregaran el mort del desastre que se’ns acosta o com trauran el millor profit de les escorrialles que se’n recullin. Mentre algú ja comença a donar per bona la retallada de l’Estatut, o altres ja han acceptat el finançament proposat per l’Estat i estan a l’espera de convèncer els seus socis, els més radicals apunten com a màxima alternativa “continuar negociant”. En un to que voldria ser d’amenaça, però que a Madrid deu sonar de riure, aquí hi ha qui fent-se el valent afirma que ens mantindrem ferms, no acceptarem el nou model de finançament, i... continuarem negociant bilateralment. I això és tot? Si fracassen les negociacions, la resposta alternativa és... continuar negociant?.

No sé cap on pretén conduir Òmnium Cultural la seva iniciativa de desobediència civil, però em sembla evident que, si de veritat volem contrarestar l’ofensiva espanyola contra Catalunya o si de veritat ens creiem que som un poble amb dret a la sobirania, haurem de traspassar alguna línia de la legalitat vigent. Això o ajupir el cap, com sempre, encara que alguns ho facin picant de peus.

Reivindicar no tenir dret a decidir

Hi ha actituds de servilisme que costen d’entendre. És allò que algú havia anomenat “complexe d’esclau” o “vocació de gos”. Es pot entendre que a Catalunya hi hagi gent que cregui que la millor opció per als catalans sigui la de romandre dins de l’Estat espanyol; estic convençut que hi ha un sector que ho creu així senzillament perquè se sent profundament espanyol. També es pot entendre que n’hi hagi que arribin a la mateixa conclusió, no tant per la seva convicció espanyolista com per veure massa problemes a l’hora d’afrontar una aventura secessionista. Però costa més d’entendre que tant els uns com els altres facin bandera que en tot cas això no els correspon a ells decidir-ho.

López Tena publicava dies enrere un article en el qual, entre altres coses, deia:
“Perquè Catalunya no té estat propi, cada any Espanya s'emporta més de 20.000 milions d'euros dels nostres diners, més de 3.000 euros per persona i any, la diferència entre els impostos que paguem i la despesa pública que en rebem. Si l'Estat dels espanyols no s'endugués els nostres diners, cada família de quatre membre rebria més de 12.000 euros cada any, el pressupost de la Generalitat creixeria un 54%, el pressupost dels Ajuntaments catalans es multiplicaria per tres, podríem duplicar la despesa en sanitat, quadruplicar la despesa en ensenyament, multiplicar per setze la despesa en infraestructures i obres públiques. Podríem tornar a cadascú dels tres milions de catalans perceptors no 400 euros com el govern espanyol, sinó 6.300 euros per persona, i dedicar a obres municipals setze vegades més del que assigna ara Zapatero. Podríem injectar a les empreses en crèdits i avals 35 vegades més que ara, i més que duplicar les pensions i els subsidis d'atur. Podríem suprimir els impostos de successions, de transmissions patrimonials i de patrimoni, abaixar un terç l'impost sobre la renda i un 35% l'IVA, i encara ens sobraria per construir un aeroport com el de Barajas cada any. Podríem decidir votant què n'han de fer els nostres representants per combatre la crisi, podríem dur a la pràctica les nostres decisions, i assumir les nostres pròpies responsabilitats.”

Es pot entendre que hi hagi catalans que diguin que la seva opció és, malgrat tot, seguir vinculats a aquesta Espanya que ens tracta d’aquesta manera. Fins i tot n’hi deu haver de tan il·lusos (potser s’ho haurien de fer mirar) que poden pensar en la possibilitat de canviar aquesta situació. S’entendria, doncs, que hi hagués gent que digués que val la pena passar per determinades penúries econòmiques i disposar de menys recursos a canvi de poder pertènyer a Espanya. Però no s’entén de cap de les maneres que aquesta gent digui que ells renuncien al dret a decidir, ni que sigui per a decidir quedar-se a Espanya.

No ens escamotegeu l’enemic!

Les relacions entre Catalunya i Espanya s’han mogut sempre en un nivell de confrontació en què s’ha escamotejat l’enemic. Per les dues bandes. Parlem d’encontres i de desencontres, de la necessitat de trobar l’encaix adequat o d’obtenir una sobirania solidària, però rara vegada plantegem les coses pel seu nom. En part perquè hi ha sectors importants a Catalunya que no veuen clar quin ha de ser el futur de Catalunya, però en part també perquè els qui sembla que ho tenen clar tampoc ho plantegen a la pràctica amb totes les seves lletres: trencar definitivament les relacions amb Espanya. I el mateix fan els espanyols: tant els qui diuen que volen entendre’ns mínimament com els qui no fan ni aquesta simulació, no acaben de desvetllar les seves veritables intencions: anihilar-nos com a poble.

Aleshores, el debat no és mai una confrontació d’idees clares, encara que puguin ser contraposades, sinó una guerra soterrada en la qual aparentment no hi ha enemic. De la mateixa manera que a Madrid saben que si obrim delegacions a l’exterior en el fons és perquè voldríem posar-hi el rètol d’Ambaixada, també aquí sabem que quan ens presenten una alternativa per rebaixar el to de la nostra reivindicació, de fet ja tenen a punt una nova retallada en cas que acceptéssim la seva proposta.

Si l’actual repartiment del 0’7% de l’IRPF, en el qual les entitats catalanes reben una tercera part del que l’Estat ingressa dels contribuents catalans, no és denunciat amb energia per la societat catalana, el Govern espanyol entén que pot recargolar una mica més el seu ofec contra Catalunya amb una normativa segons la qual les ONGs catalanes senzillament no tindrien dret a percebre’n ni un duro.

Si el Govern de la Generalitat legisla a favor del català, els espanyols posen el crit al cel, argumentant que amb imposicions no aconseguirem que s’incrementi l’ús del català entre els nou vinguts. Però, tan bon punt veuen que la Generalitat no aplica les seves pròpies lleis de política lingüística i no en sanciona l’incompliment, ells entenen que ja tenen via lliure per atacar de nou. I ara carreguen no ja contra les lleis, perquè aquestes no es compleixen, sinó contra aquella cara amable que ells mateixos reclamaven, contra les campanyes on no es coacciona sinó simplement s’anima a fer ús del català.

Si els membres del Tribunal Constitucional veuen que la resposta a la retallada de l’Estat que estan preparant serà tan feble com es preveu, poden replantejar-s’ho de nou. I via filtracions interessades sondejar què passaria si retallessin una mica més del que tenien previst retallar, i que de fet ja figurava en l’Estatut anterior, com són els símbols nacionals.

És aquella estratègia que utilitzen al País Basc, davant de les accions armades: “Amb violència no s’aconsegueix res” diuen “per la via pacífica i democràtica totes les idees són defensables”. Però, un cop veuen que ja s’accepta això, aleshores es carrega contra els qui volen defensar les idees democràticament a través de les institucions, perquè diuen que són idees semblants a les que defensen els violents, encara que ells ho vulguin fer-ho de forma pacífica.

Per guanyar una batalla, cal saber amb quines forces comptem però també amb quines compta l’enemic. I sobretot tenir clar qui és el nostre enemic, i saber quins són els seus objectius.

PSC: Grup parlamentari propi, o no?

Cada vegada que es planteja el tema del grup parlamentari dels socialistes catalans a les Corts espanyoles, aquests gaire bé unànimement ho rebutgen al·legant que poden defensar igualment els interessos de Catalunya des de dins del grup Parlamentari del PSOE. I reiteradament, quan algú ha insinuat la possibilitat que el PSC es desmarqués mínimament dels seus superiors, tant el president del Govern espanyol com molts dels seus ministres ens han recordat que això és impossible perquè formen part d’un mateix partit. Això explica que el PSC hagi donat suport a totes i cadascuna de les decisions del Govern espanyol que han anat en contra dels interessos de Catalunya: pressupostos, aplicació de l’Estatut, traspassos de competències, finançament i, ara, discriminació contra les ONGs catalanes.

Podríem dir que és perfectament legítim renunciar a la pròpia identitat, renunciar al dret a decidir, i col·laborar o posar-se en mans dels qui estan fent tots els esforços possibles per frenar qualsevol desenvolupament econòmic, social o cultural de Catalunya. El que no és tan legítim, o com a mínim no és gens honest és renunciar a tenir veu pròpia, alinear-se incondicionalment amb l’enemic i després aquí pretendre argumentar que ells són una altra cosa, i fins i tot dir que estan en desacord amb algunes d’aquestes agressions del seu partit. La seva renúncia a tenir grup parlamentari propi, ho és també a l’hora d’explicar què fa i a què dóna suport aquest grup parlamentari.

De cínica, hipòcrita i patètica podríem qualificar la intervenció dels representants dels PSC simulant un desacord amb les actuacions del seu Govern. És que la Chacón i el Corbacho no són del PSC, o és que els qui no ho són en realitat són els Montilla, Iecta i Zaragoza? El PSOE no podria tirar endavant la seva proposta de discriminar les ONGs catalanes del repartiment del 0’7% de l’IRPF, sense la ferma col·laboració i l’acceptació del Partit dels Socialistes de Catalunya. I ells saben que aquest suport no els faltarà. S’hi juguen els càrrecs.

La deriva basca, i la nostra

Tant li fa que les Nacions Unides o Amnistia Internacional alertin sobre la mala qualitat democràtica que representa la Llei de partits espanyola, que impedeix a un sector important de la societat basca tenir la seva representació democràtica. Les mateixes sentències que han invalidat les llistes parlen descaradament de les coincidències ideològiques de D3M o Askatasuna amb ETA com a arguments jurídics. És igual, perquè no hi ha més capacitat de reacció que una lleugera picada de peus. Les mesures preses pel nacionalisme espanyol contra els nacionalismes basc o català els surten gratis, sense cap desgast a les comunitats afectades i amb un enfortiment de les seves posicions a la resta de l’Estat.

La candidatura Democràcia 3 Milions es limita a respondre dient que animarà els seus votants a introduir paperetes de la seva candidatura a les urnes. Seran vots nuls que ni tan sols es destriaran dels altres vots nuls. I, per més que la xifra sigui prou significativa, en tot cas serà molt inferior a la que podrien haver obtingut amb una concurrència lliure a les eleccions, cosa que s’interpretarà com un suport escàs i en decadència al món abertzale. En el millor dels casos arribaran a sortir com a petites notes al marge, l’endemà de les eleccions i prou, perquè tota l’atenció estarà centrada en les possibles coalicions de Govern que es puguin formar. Hauran aconseguit reduir-los a la marginalitat, sense cap cost polític per als impulsors de tan antidemocràtica mesura.

Per la seva banda, Ibarretxe continua amb el seu llenguatge que abans podia donar la impressió que era de fermesa i de convicció, però que ara mereix ben poca credibilitat. Després de l’espectacle muntat amb la consulta popular que, segons ell, es faria tant sí com no perquè només el poble basc havia de decidir sobre el seu futur, ara ja ni tan sols en parla. Si havia de fer-se enrere tan bon punt el Tribunal Constitucional tombés la seva proposta, ja no calia endegar-la. O és que s’imaginava que li acceptarien?.

Ara és el torn d’Eusko Alkartasuna d’anunciar que promourà una Llei de sobirania. Fantàstic. Suposant que tingués la força decisiva com per a promoure-la al nou Parlament basc, correria la mateixa sort que la consulta d’Ibarretxe. La clau de la qüestió està en saber què farà quan el Tribunal Constitucional espanyol li tombi. Si ha d’ajupir el cap i acatar la seva decisió, com va fer Ibarretxe, no haurà valgut la pena.

És el mateix que ens passa aquí. Som capaços de fer mil declaracions, i des d’ERC llançar proclames de sobirania però sempre acabem acatant (ajupint el cap i demanant perdó per la nostra insolència) la decisió dels tribunals espanyols. Si ningú es planteja algun dia exercir la sobirania, en el sentit de no acatar una autoritat que no reconeixem, tots els esforços són inútils i no ens porten sinó al fracàs i al desencís general. Ells sempre guanyen la partida, i sense cap cost polític per part seva.

La independència com a ideal, no com a projecte

López Tena afirmava fa uns dies que a Catalunya sempre s’ha mirat el tema de la plena sobirania i la independència com una fita ideal, com un objectiu cap al qual cal tendir, però mai com un projecte polític clar. Evidentment, ERC és molt més explícita a l’hora de formular el concepte que no pas CiU o IC que sempre parlen de la necessitat de trobar un encaix dins de l’Estat que ens permeti ser plenament sobirans, o que en cas contrari caldria pensar en altres possibilitats; però les paraules de López Tena són igualment vàlides per a tots. El tema del 2014, que si fos un projecte polític real ja s’hauria d’estar treballant a fons, ha quedat guardat al calaix dels republicans, perquè altra feina tenim ara que la de fer volar coloms.

Sintetitzant moltíssim, podríem dir que l’època d’Àngel Colom va servir per a descriminalitzar l’independentisme, la de Carod per a presentar-lo com una opció seriosa amb vocació de Govern, però res fa preveure que la de Puigcercós faci el pas següent de convertir-lo en un projecte polític real i factible. Ben al contrari, hem entrat en una mena d’espiral d’estil convergent, encara que més d’esquerres, en què es prioritza el pacte i la governabilitat, i els grans conceptes o fites de país queden per als discursos solemnes, els crits pamfletaris de jornades patriòtiques o les retòriques inflamades de consum intern. Però això sí, conservar la marca independentista o sobiranista com a distintiu continua essent un objectiu, encara que més a base de deixar-ne clara l’exclusivitat que d’incorporar nous sectors i noves forces polítiques al projecte. Sabent que el projecte independentista només serà realment un projecte polític seriós, com apuntava López Tena, el dia que sigui compartit per amplis sectors de la dreta i de l’esquerra catalana.

I aquesta reflexió ve a tomb per la insistent campanya que es pretén fer des de sectors independentistes que fan costat a la candidatura d’Oriol Junqueras al Parlament europeu, per tal de desprestigiar el perfil sobiranista de Ramon Tremosa. Interessa molt més demostrar que nosaltres som “els únics”, que no pas proposar vies de confluència nacional, amb candidatures conjuntes o separades, per tal de sumar esforços i convertir l’ideal independentista en un veritable projecte polític.

Hugo Chávez, la desinformació com a sistema

Ja he dit en altres ocasions que hi ha coses de l’Hugo Chávez veneçolà que no m’agraden. Sobretot, el seu passat colpista i la barroeria en la forma d’expressar-se, però també ara a l’hora d’expulsar un eurodiputat feixista del Partit Popular. Em sembla força evident, a la vista de les notícies emeses pels mateixos mitjans de comunicació que blasmaven l’expulsió de l’eurodiputat del PP, que la seva no era la posició d’un observador internacional sinó la d’un vulgar provocador; no obstant això, l’actitud de Luís Herrero, per improcedent que fos, no crec que justifiqui la seva expulsió del país: fins i tot els feixistes com ell mereixen gaudir de la llibertat d’expressió.

Dit això, voldria remarcar el tractament no solament injust sinó deliberadament manipulador i desinformador de molts, gosaria dir la majoria, dels mitjans de comunicació del país. Podria creure que algun aficionat a periodista, per manca de professionalitat o per incapacitat manifesta, no sabés exactament la pregunta que es feia als ciutadans veneçolans i que es limités a reproduir el que diuen altres mitjans suposadament seriosos. Però no sé si és el cas de les grans cadenes televisives o dels diaris d’informació general. Arreu, s’ha dit i repetit mil vegades, que en aquest referèndum els veneçolans havien de decidir sobre la perpetuació d’Hugo Chávez com a President de Veneçuela, algú fins i tot ha parlat de convertir el càrrec en vitalici. En el millor dels casos, quan algun periodista informava degudament que el que decidien els veneçolans era que els càrrecs electes, inclòs el de President, poguessin presentar-se a les eleccions sense limitació de mandats, els responsables del mitjà hi col·locaven un titular que ho contradeia reiterant la idea de perpetuar Chávez com a President.

La pregunta que han de respondre en Referèndum no fa altra cosa que demanar als ciutadans si volen canviar el text constitucional per tal que, com passa aquí i a molts països, no hi hagi cap limitació del nombre de vegades que pot presentar-se un càrrec públic a la reelecció. El que molts mitjans ens presenten com una maniobra dictatorial d’Hugo Chávez, no és sinó voler homologar en aquest sentit el seu sistema electoral amb el nostre i el de la majoria de països europeus. Una vegada, més els mitjans de comunicació s’han esforçat en desinformar, mentir deliberadament, per tal que l’opinió pública tingui una visió esbiaixada de la realitat.

Només queda el dubte de saber si desinformen perquè són uns pèssims periodistes que menteixen en no saber donar la informació real, o si són uns pèssims periodistes que menteixen perquè volen tergiversar la realitat.

El PSC contra les ONG catalanes

El Govern espanyol està preparant reordenar el sector de la cooperació per tal d’evitar que les ONG que no siguin estrictament espanyoles puguin rebre subvencions provinents del 0’7% de l’IRPF. Es tracta d’allò que a algun dirigent d’Esquerra li agrada tant de pregonar, però que després no se sap o no es gosa posar a la pràctica: crear estructura d’Estat. Ells sí que en saben. Si la Constitució estableix la discriminació com a principi i norma legal, per què no ho ha de poder fer la resta de la legislació i normativa espanyola?. Algú s’imagina que la Generalitat tragués alguna normativa que limités els drets de les entitats que no tinguessin àmbit exclusivament català?.

El nacionalisme excloent, ratllant al racisme, ho deixa de ser quan es practica des de Madrid. Aleshores, el principi d’igualtat desapareix del mapa. Però aquest nacionalisme excloent és compartit també per alguns catalans. La mesura hostil del govern socialista contra les ONGs catalanes compta amb el suport del Partit dels Socialistes de Catalunya que té dos dels seus representants a l’executiu espanyol i recolza totes i cadascuna de les propostes governamentals, seguint l’argument de Zapatero que el PSC és ell. És possible que si s’exerceix molta pressió al final el PSC-PSOE cedeixi, però ja haurà introduït un altre element de confrontació que per a superar-lo caldrà fer noves concessions per altres bandes.

El que no s’hi val a aquestes alçades és dir, com deia Joan Tardà, que el Govern socialista incomplia aquella iniciativa parlamentària promoguda per Esquerra segons la qual s’adquiria el compromís de territorialitzar el 0’7% de l’IRPF, o que aquesta nova normativa incompliria l’Estatut. Per al Govern de Zapatero, i en general per a la política espanyola amb l’aquiescència del poder judicial, les lleis són per a incomplir-les si no van en la línia de la ideologia del nacionalisme espanyol; de manera que per quina raó s’haurien de complir les simples promeses o mocions parlamentàries?.

PDD: senzillament, lamentable

Afortunadament, els mitjans de comunicació no hi han volgut fer sang, però la lluita interna pel control de la Plataforma pel Dret a Decidir és, senzillament, lamentable. No voldria entrar en les raons precises dels desacords dels dos corrents que es diputen la legitimitat de la Junta, però el fet que hagin hagut d’arribar als tribunals perquè siguin aquests els qui decideixin de quina part està la raó és molt greu. Molta gent que en algun moment o altre hem participat en moviments i activitats nacionalistes hem col·laborat o treballat conjuntament amb persones de les dues opcions enfrontades. I, com sol passar en aquests casos, seria molt difícil trobar-hi diferències de tipus ideològic.

La funció i un dels actius més importants d’aquestes plataformes és la seva capacitat de transversalitat, d’aglutinar per un mateix objectiu persones i grups de procedències ideològiques diverses. I ningú nega que en determinats moments la PDD ha estat capaç d’emprendre mobilitzacions i accions reeixides en defensa dels drets nacionals de Catalunya. Però aquest èxit, més enllà de l’encert organitzatiu, ha estat possible perquè els ciutadans hi han vist un punt d’encontre comú i s’han identificat amb un projecte de país.

A partir del moment que hom hagi de decidir entre uns o altres dirigents, entre unes o altres estratègies, la PDD haurà perdut tot el seu sentit. Perquè aquest opció ja l’hem feta assumint la militància o les simpaties per un partit polític. No necessitem una doble militància. Només una imperdonable irresponsabilitat dels dirigents de la PDD pot haver-los portat fins als tribunals per a dirimir les seves diferències. El resultat, sigui quina sigui la sentència judicial, és la mort de la PDD. Perquè la imatge és clara: com pretenen assumir un paper aglutinant de la societat catalana, si no són capaços de posar-se d’acord entre ells?

La Justícia de Rajoy

No li falta raó a Mariano Rajoy i al Partit Popular quan afirma sentir-se assetjat no només pel PSOE sinó també, o amb la complicitat de, l’aparell judicial. Quan aquest dilluns jo parlava de la politització del Tribunal Suprem a l’hora d’invalidar les candidatures de D3M i Askatasuna per a les eleccions basques, algú podia pensar que m’estava excedint a l’hora qualificar la parcialitat de la interpretació de la Llei, al marge del fet que la llei en sí ja sigui impresentable i impròpia d’un sistema democràtic. Però les crítiques fetes per Mariano Rajoy sobre aquesta administració de la Justícia que patim tots plegats no es queda gens enrere.

Els secrets de sumari, en aquest i en tants altres casos, estan sempre a l’abast dels possibles beneficiaris de les causes instruïdes. Les corrupcions urbanístiques es destapen i s'investiques sobretot quan el partit afectat passa a l'oposició; ho vam veure en el cas de les Illes, i haurem d'esperar per veure-ho al País Valencià. Tot depèn de la ideologia dels seus responsables. Altra cosa és la pretensió de Mariano Rajoy i el Partit Popular de controlar des de l’oposició aquesta politització i parcialitat de la Justícia que ells han propiciat i recolzat, sobretot quan ells eren al poder, però també ara quan es tracta de combatre ideologies contràries a la seva, com hem vist en el cas basc. Tant el PSOE com el PP són responsables del descrèdit del sistema judicial espanyol. I un cop pervertit el sistema, és lògic que tendeixi a afavorir el poder o el millor postor, que sol ser qui té el poder.

El darrer cas l’hem viscut amb el falsejament de la nota de premsa tramesa als mitjans de comunicació arran de les detencions al barri del Raval, de moment acusats de frau fiscal però investigats per un possible suport al terrorisme d’Al-Qaida. Algú va falsejar la nota per tal que no fos reconeguda la presència entre els detinguts d’un membre de l’executiva del PSC a Ciutat Vella. En un sistema corrupte, qui té el poder el gestiona a favor seu. Com diria la fraseologia popular “qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli allà on vol”. Sobretot si hi ha algú que es deixa manegar.

Tres en un. Govern a tres bandes

En ple debat intern del Govern sobre la nova Llei d’Educació, l’Ernest Maragall es va despenjar amb la seva proposta de canviar l’horari escolar. Avançar una setmana l’inici de les classes i incloure uns setmana de vacances o de descans pel mes de febrer pot ser una mesura més o menys encertada; ara bé, el que és un veritable despropòsit és que el Conseller Maragall ho hagi tret ara, sense solta ni volta, quan té empantanegada la nova Llei d’Educació. I el més greu d’aquest despropòsit és que, com ja sol ser habitual en ell, no ha tret ara la proposta per considerar que podia ser el moment idoni, encara que per ell fos idoni llançar una cortina de fum i emmascarar el debat sobre la Llei, sinó que ha estat fruit de la més pura improvisació.

Tant Esquerra com Iniciativa van quedar parats per l’anunci fet pel Conseller d’Educació, ja que segons ells no en sabien res. D’aquí ve una part del desconcert entre la ciutadania que es troba davant d’un Govern que s’encalla ell mateix en les decisions, perquè en realitat, com la Santíssima Trinitat, en lloc d’un Govern en tenim tres, que són u i tres a la vegada. Cada Conseller anuncia pel seu compte les pròpies iniciatives, que després cal negociar-les primer amb els socis de Govern i després buscar, si cal o és possible, el consens amb l’oposició. Així, el Govern de la Generalitat té sobre la taula un munt de temes encallats de fa temps, que es van anunciant periòdicament però que no arriben mai.

Curiosament, cada un dels partits que formen el Govern d’Entesa defensa aferrissadament aquest anomenat Govern d’esquerres, com a panacea per als problemes de Catalunya. Però a l’hora de la veritat el Govern, com a tal, no apareix per enlloc. Cadascú administra com pot la seva parcel·la, i es penja les medalles del que considera èxits assolits, sense implicar-se ni interferir en la tasca dels altres, sinó més aviat desmarcant-se’n quan considera que poden anar mal dades. Això pot ser molt perillós per als avenços en matèria d’autogovern aconseguits per ERC, com ara les delegacions del Govern a l’exterior o l’Institut Ramon Llull, perquè no són assumits com a propis pels seus socis de Govern, i per tant susceptibles de ser revocats en el moment en què ERC no formés part d’aquest Govern.

Conferència de Debat Independentista

Dissabte es va celebrar a Barcelona una Conferència de Debat Independentista convocada per tot un seguit de grups i associacions nacionalistes. És evident, i jo mateix ho he anat reiterant en aquest bloc, que hi ha un descontentament en amplis sectors del sobiranisme amb la línia seguida tant per CiU com per ERC. En cap cas no s’hi veu una línia clara a seguir i molt menys, en el cas d’Esquerra, una anàlisi rigorosa sobre la nostra realitat. L’aparició de moviments com els d’aquesta Conferència o una certa consolidació, si més no municipalista, de la CUP demostren que alguna cosa no s’està fent bé a l’Esquerra que hauria de liderar el moviment independentista.

Davant d’aquests moviments, hi ha diverses opcions. La primera, l’oficialista, consistiria en negar cap validesa a aquestes organitzacions titllant-les de marginals i residuals. És la posició més còmoda perquè permet continuar obcecats per una via que manté unes cotes de poder, i sobretot de poder personal, però que no ens està portant enlloc, més enllà del desencís i la deserció electoral. És la idea que ha mantingut fins ara la direcció del partit, incapaç de fer una anàlisi seriosa, perquè tenen prou feina en anar justificant dia a dia la seva posició.

L’altra opció, l’oposada, seria deixar-se portar pel cant de la sirena. Qualsevol independentista que acudís a la cita del dissabte, la música li hauria sonat molt més afinada que la que ens tenen acostumats els nostres dirigents. I veure en una mateixa taula gent que va des del López Tena a la Patrícia Gabancho, passant per Jaume Renyer, la gent de Reagrupament.cat, o la tira de partits i associacions sobiranistes podria fer perdre el món de vista. Hi ha sectors crítics tant a CiU com a ERC, però això no vol dir que a l’hora de la veritat tots, o la majoria, es quedaran allà on són per considerar quimèric encetar una nova aventura.

Entre l’opció d’obviar i menystenir aquests moviments, i la d’adherir-s’hi incondicionalment donant per perduda la via dels grups parlamentaris actuals, queda la més assenyada al meu entendre com és la de continuar potenciant una transversalitat sobiranista on tothom hi té el seu paper a jugar. ERC no pot fer política a les institucions com si tot això no existís, anant de bracet amb els qui han donat suport als pressupostos generals de l’Estat que nega la possibilitat d’un mínim acord de finançament; amb els qui incompleixen cada dia els seus compromisos envers Catalunya, fins i tot els legals, per revenjar-se, això sí amb els intents sobiranistes que hi ha a CDC, en lloc de bastir-hi ponts, o menystenir els moviments independentistes emergents.

No seria cap drama per Esquerra que aparegués una coalició independentista amb cara i ulls en les properes eleccions al Parlament. Ans al contrari, podria ser un estímul per adonar-se dels buits que el rumb actual ha anat deixant. I en cas de reeixir en el nou Parlament català podria ser un bon contrapunt, i sobretot un bon aliat per a forçar la situació cap a la fita comuna: la Independència.

Askatasuna i D3M, en fora de joc

Tal com estava previst, el Tribunal Suprem ha anul·lat les candidatures de les dues llistes que podien representar el sector abertzale al País Basc: la de l’agrupació d’electors Democràcia 3 milions i la del partit Askatasuna. Res de nou, perquè aquesta era una decisió presa als despatxos de la Moncloa, que els magistrats no han hagut de fer res més que signar-la amb quatre frases de pretesa justificació que farien envermellir de vergonya a qualsevol jurista. És el sistema que ha emprat sempre la justícia espanyola al País Basc: ara tenen la possibilitat de recórrer al Tribunal Constitucional, i si no, posteriorment, recórrer a Strasburg. Però l’objectiu ja s’haurà acomplert: aplanar el camí dels socialistes al Govern d’Euskadi.

El recurs al Tribunal Constitucional és una pura broma, perquè allà tampoc es prendran ni la molèstia d’intentar trobar una justificació legal (vull dir una justificació amb un mínim de rigor). I a Strasburg, on els abertzales ja han guanyat uns quants dels recursos presentats, en el millor dels casos poden tardar quatre o cinc anys a pronunciar-se. Tal com es va fer amb el tancament d’alguns mitjans de comunicació, l’objectiu era escapçar la llibertat d’un sector de la societat basca, amb o sense argumentacions jurídiques. A Madrid se’n riuen del fet que el Tribunal d’Strasburg pugui negar-los la raó, perquè l’objectiu ja s’havia acomplert i era irreversible.

El problema no el té només un percentatge important de la societat basca a la qual es nega el dret democràtic de participar en el procés electoral, ni tan sols el conjunt de la societat basca, sinó que el problema el tenim tots plegats, els qui en algun moment o altre ens podem trobar que el nostre futur depengui d’aquests tribunals espanyols. Si des de la societat i des de les forces democràtiques no es rebutja d’una manera clara i rotunda aquesta pantomima que alguns anomenen Justícia; si no som capaços des dels partits i des de les institucions catalanes de declarar incompetents, per corruptes i prevaricadors, aquesta mena de tribunals que es presten als interessos dels partits espanyols dominants, no ens ha d’estranyar que darrere d’ells vinguem nosaltres.

La mesquinesa del Berlusconi i del Papa

El cas de la noia italiana, Eluana Englaro, que trobant-se en estat vegatatiu des de fa 18 anys, se li ha negat el dret a morir dignament, no és pas nou. Hi ha molts casos de persones que, a resultes d’un accident, han entrat en un coma irreversible per més que les cèl·lules del cos puguin mantenir-se vives de forma artificial. El que ha fet que aquest cas hagi saltat a les primeres planes informatives és l’inexplicable acarnissament amb què han intervingut tant el Vaticà com, sobretot, el Berlusconi.

Es pot entendre que hi hagi visions diferents sobre el tema de l’eutanàsia; terme que caldria definir més acuradament, perquè en aquest cas no es tracta de provocar-li la mort sinó de deixar d’aplicar-li mesures excepcionals sabent que això provocarà aturada dels impulsos del cor que manté viu el cos. Es pot entendre que no tothom vegi de la mateixa manera el concepte de la mort: si clínicament ja és irreversible el procés i per tant no hi ha possibilitat de retornar-la a la vida, és que la noia ja és morta, encara que es mantinguin vives les cèl·lules del seu cos. I es pot entendre que hi hagi persones que creguin en un valor suprem de la vida i que, per tant, considerin que en cap cas es pot fer ni deixar de fer res que la interrompi, mentre altres poden creure que el dret a la vida inclou també el dret a la mort.

Costa més d’acceptar que hi hagi persones amb tan poca sensibilitat com per no entendre que a la noia no se li està fent cap bé mantenint-la en aquest estat, això donant per suposat que probablement no hi deu haver sensació de patiment; amb tan poca humanitat com per no entendre que qui pateix realment és la família que ha de reviure cada dia la mort de la seva filla. I més quan, segons el pare, la noia havia manifestat, encara que fos verbalment, unes voluntats anticipades en el sentit de no voler que la mantinguessin viva a qualsevol preu. Ni el Vaticà ni Berlusconi no han respectat la voluntat i el sentiment de les persones afectades. Però és especialment greu l’obsessió malaltissa del Cap de Govern italià per perseguir la família, fins i tot en contra de les sentències judicials que els donaven la raó, per fer valdre un punt de vista fonamentalista que no aporta sinó allargar el patiment.

Fins aquí podríem parlar de visions contraposades: la dels qui defensen el dret a la vida, que inclou el dret al final digne d’aquesta vida, enfront dels qui creuen que no importen les persones sinó el manteniment de qualsevol forma de vida, indistintament de la seva voluntat i sobretot al marge del patiment que pugui comportar allargar-la artificialment. Però és que en el cas del Berlusconi i del Vaticà, en la persona del Papa, el cas és molt més greu i demostra per part d’aquests dos individus un alt grau de cinisme. Quan Berlusconi està promovent lleis clarament racistes amb el menyspreu més absolut envers el dret a la vida de les persones que han hagut de sortir del seu país cercant una vida digna, o quan Benet XVI ha tingut la indecència de mostrar-se comprensiu envers els qui neguen l’holocaust, ja no podem parlar d’actituds a favor de la vida. Es tracta simplement d’actituds hipòcrites, mesquines i inhumanes, que fan mofa i befa del suposat missatge evangèlic, amb una absoluta manca de respecte pel dret a la vida, a la vida digna de les persones.

El Fòrum Social Mundial dels indígenes

Acabat a la ciutat brasilera de Belem el Fòrum Social Mundial, podem constatar que els mitjans de comunicació europeus hi han passat de puntetes. Curiosament, comparant les escasses valoracions que se n’han fet, hom podria pensar que no hi ha hagut un FSM sinó que com a mínim n’hi ha hagut tres. Per la premsa espanyola i europea més esquerranosa, ha estat una trobada més dels moviments altermundistes; si haguéssim de fer cas d’algunes fonts nacionalistes catalanes podríem pensar que realment ha estat un Fòrum centrat en el dret a l’autodeterminació dels pobles; però si mirem les valoracions fetes per les entitats organitzadores i els documents finals ens adonem que ha estat bàsicament un Fòrum indigenista.

Els moviments indígenes de l’Amèrica llatina continuen essent els grans oblidats de l’escena mundial. La persecució que pateixen es manté de forma continuada i persistent, sense necessitat d’operacions espectaculars com les de Gaza, però amb resultats molt més devastadors. Precisament perquè es tracta de comunitats relativament petites, deslligades entre sí, sense cap estructura organitzativa, que sovint ni tant sols lluiten contra l’Estat sinó que es limiten a reclamar que els deixin viure en el seu món. Però la seva existència és molesta i perjudicial per als interessos normalment de les empreses estrangeres, europees o nord-americanes, que hi operen amb la complicitat de governs corruptes.

A Europa preocupa que aparegui un dirigent populista que intenti recollir el descontentament dels indígenes i que prengui mesures que vagin en detriment de l’explotació sense límits dels recursos de la zona. Però no preocupa en absolut el crim organitzat, la repressió indiscriminada, o la conculcació dels drets humans que protagonitzen dia sí dia també les empreses explotadores amb la suport i la connivència de les autoritats locals. Des de la perspectiva europea o nord-americana, sempre surt més a compte sostenir un Govern titella que aplani el camí als interessos de les multinacionals. Els seus crims no arriben als mitjans de comunicació, i es mantenen anònims com les Societats Anònimes per al benefici de las quals s’han comès.

És el cas dels Emberà de Colòmbia, dels Awà del Brasil o dels Ngobe del Panamà. En aquest darrer cas, per exemple, comunitats senceres seran foragitades de les seves terres per la construcció d’unes preses per a la producció d’energia elèctrica. L’empresa que porta el projecte Chan 75, amb capital majoritàriament nord-americà, ha comptat amb la col·laboració de la policia local per obligar les comunitats Ngobe a deixar les seves terres, a canvi de res. Hi ha hagut assassinats de dirigents indigenistes, s’ha torturat i obligat a signar la renúncia de les seves terres a famílies que, desconeixent la llengua espanyola, no sabien ni què signaven forçant-los a deixar sobre el paper les empremtes digitals. Però no passa res. La premsa occidental calla, els Governs només tenen els ulls posats en Bolívia, Cuba o Veneçuela, i les multinacionals s’amaguen darrere les sigles S.A. per a cometre els seus crims.

El Fòrum Social Mundial volia ser un crit de desesperació contra tot això. Un crit que ha quedat ofegat a la selva amazònica, on les excavadores de societats anònimes nord-americanes o europees continuen arrasant tot el que troben al davant, indígenes inclosos.

Il•legalitzar una part de la societat basca

El Govern espanyol sembla decidit a impedir que una determinada opció política sigui present a les properes eleccions basques. Es dóna per fet que el Tribunal Suprem procedirà a anul·lar les llistes de Democràcia 3 Milions i d’Askatasuna. És una decisió estrictament política, de partit o de partits, presa a priori i només pendent de simular que s’estudia el cas i que s’emet una sentència de caràcter jurídic. Tant és així que ni tan sols la fiscalia ni l’advocat de l’Estat s’han entretingut a bastir amb arguments mínimament sòlids les seves al·legacions.

D’una banda, ja resulta discriminatori i tendenciós políticament que, pel sol fet que es presenti una candidatura d’una determinada ideologia, s’iniciï una investigació. S’han investigat totes les candidatures presentades, o només les d’una determinada ideologia?. Però de l’altra, es fan judicis d’intencions, es donen per suposades determinades connexions, fet impensable en altres candidatures. Una és el concepte d”hereu”. Jurídicament, parlar d’”herència” d’una organització és una ximpleria, a no ser que hi hagués certament un traspàs documentat de béns d’una organització il·legalitzada a una altra. O és que hi ha algun jutge que apliqui aquest concepte en el món econòmic quan desapareix una empresa declarada insolvent i reapareix amb un altre nom, però regida per les mateixes persones? I posat a aplicar aquest concepte, no seria aplicable igualment considerar “hereva del franquisme” formacions polítiques com el Partit Popular o altres grups ultres que sí que poden presentar-se a les eleccions per més que facin apologia de la violència, i la practiquin?.

A més, la llei de partits deixa ben clar que quan s’il·legalitza una formació política, els seus membres no perden els drets polítics; per tant, no estan inhabilitats per a exercir-los, ni com a votants ni com a elegibles. De manera que, amb la llei a la mà, la presència de membres de grups en el seu moment il·legalitzats no seria cap argument per a impugnar una candidatura. Però és que en el cas d’Askatasuna ni tan sols això poden al·legar, perquè aquesta formació s’ha desmarcat de l’anomenat entorn d’ETA.

Jurídicament, parlar d’”entorns”, de grups ideològicament “hereus”, o de llistes “contaminades” són pures bajanades. Per més que sigui de domini públic, que se’n coneguin noms i cognoms, en tots els afers jurídics hi ha d’haver proves documentals fefaents. En aquest cas no cal. Hi ha una voluntat política decidida a impedir que una determinada ideologia, que un determinat sector de la societat basca, pugui accedir democràticament a les institucions. I hi ha, sobretot, un sistema judicial corrupte que seguint instruccions polítiques aplica criteris que en cap gosaria aplicar en altres àmbits. .

Només una via per assolir la sobirania?

Abans-d’ahir em queixava de les etzibades d’algun dirigent d’Esquerra contra Ramon Tremosa, candidat de CiU a les europees. En primer lloc perquè els arguments emprats eren d’una demagògia infantil que feia posar els pèls de punta; i en segon lloc perquè tenia molt més de rabieta pel fet que Tremosa es presenti com a candidat d’una altra opció política, quan en altres ocasions el seu posicionament havia estat molt més proper a ERC. Ja hi parlava de l’interès que tenen alguns dirigents, tant de CiU com d’Esquerra, per evitar fer un front comú en aquestes eleccions europees i pel que sembla se n’estan sortint.

Jo no sé si les paraules de Ramon Tremosa menystenint l’acció prevista pel dia 7 de març de manifestar-se a Brussel·les a favor de l’autodeterminació són de collita pròpia o induïdes ja per l’aparell del partit que el vol portar a Europa. En qualsevol cas em semblen absolutament desafortunades i del tot contradictòries amb les argumentacions donades per posar-lo al capdavant de la candidatura de CiU. Seria ser molt il·lús pensar que l’acció dels 10.000 catalans a Brussel·les pot ser cap panacea per a res; és una acció més per a fer visible a Europa la nostra reivindicació sobiranista, i prou, que ja és molt. I veig molt bé que algú hi dediqui tots els esforços com si aquesta fos la fita nacional per excel·lència, sempre que no es creïn excessives expectatives, mentre altres, participant-hi o no, s’ho mirin des d’una certa distància. Però de cap de les maneres, menystenir o posar pals a les rodes a una iniciativa que en el pitjor dels casos serà només un granet de sorra en la nostra difícil i accidentada cursa cap a la sobirania.

Curiosament, la proposta va sortir de gent més aviat propera a entorns convergents, i això no va ser cap obstacle perquè molta gent militant o propera a ERC ens hi adheríssim. I paradoxalment, quan es va presentar Tremosa com a candidat de CiU a les europees es remarcava que el seu perfil sobiranista li permetria defensar allà, a Europa, els nostres interessos. Per això no té cap mena de sentit que ara ens digui que no és allà on s’ha de defensar la sobirania dels catalans, sinó a la Plaça de Sant Jaume o a Madrid. La sobirania, els drets i els interessos nacionals, s’han de defensar a la Plaça de Sant Jaume, a Madrid i a Europa. Necessitem un poder fort nacionalment a Catalunya, i saber plantar cara a Madrid; però també necessitarem la complicitat, el suport o com a mínim la comprensió d’Europa.

Suposo que és una malaltia congènita dels catalans de pensar que hi ha vies úniques per a assolir els objectius, enlloc d’entendre que tots els fronts i, per tant, totes les iniciatives que vagin en la mateixa direcció ens són imprescindibles. O és que algú es pensa que hi ha una sola via per assolir la independència?