Del vermell al taronja

Curioses les explicacions que ens donava el Conseller Joaquim Nadal davant de les incidències que han tingut lloc els darrers dies als trens de Rodalies. Curioses, perquè ningú diria que res hagi canviat d’ençà del traspàs del servei: els mateixos problemes, la mateixa desinformació i desatenció als usuaris i les mateixes excuses o justificacions per part dels responsables.

El Conseller Nadal explicava, amb aquella profusió de detalls que el caracteritza, que no totes les incidències eren imputables al servei, ja que hi havia hagut elements externs que les havien provocat. I ho deia amb un to de demanar comprensió com si volgués dir: “aquesta vegada ha estat diferent, perquè s’han donat unes circumstàncies externes que ho justifiquen...”. Però, està clar, abans del traspàs, cada vegada que es produïa un incident també era perquè hi havia hagut algun element que n’havia alterat el normal i fràgil funcionament. La qualitat del servei no s’ha de basar només en el funcionament en situacions de normalitat, sinó també en la capacitat de previsió i de ràpida resolució de les incidències provocades per aquests, sovint inevitables, elements externs.

És cert que des de fora, des de la distància, és relativament fàcil queixar-se pel mal funcionament de qualsevol servei, tant se val que sigui de Rodalies com de les elèctriques. Els ciutadans, com a usuaris, es queixen davant dels responsables a voltes ignorant la complexitat de la gestió d’aquests serveis, i els serveixen de ben poca cosa les justificacions tècniques que els puguin donar. Però el que no pot fer un polític és secundar les queixes quan el servei està gestionat per un altre, i quan n’assumeix la competència recórrer a les mateixes excuses. Per a sentir les mateixes explicacions no ens calia el traspàs. Els ciutadans esperen percebre algun canvi més en el servei de Rodalies que el canvi de color del seu logotip, del vermell al taronja.

Socis d’ETA

El PP segueix fidel a la seva estratègia en relació a ETA. Quan en un programa televisiu, encara que fos en broma, es presentava la imatge de la cúpula del PP celebrant que ETA tornés a l’activitat violenta, amb morts inclosos, vaig pensar que hi podria haver sarau. Però, no. Entre altres coses, perquè tothom sap que és veritat, que al Partit Popular li interessa que hi hagi una ETA no pas molt forta però sí activa que li permeti justificar algunes de les seves polítiques repressives i sobretot frenar l’independentisme. Un cop aconseguit l’objectiu de tenir l’excusa d’una ETA activa, només cal col·locar-li els socis oportuns per a posar-los tots en el mateix sac.

De fet, és una estratègia del partit de Rajoy, però que també han seguit alguns jutges. Tots parteixen de la idea que el crim més greu seria el d’arribar a una solució negociada del conflicte, que és preferible continuar assistint a funerals i engruixir les associacions de víctimes del terrorisme, que ara podrien obrir una delegació francesa, abans que arribar a cap acord de pau. Es necessita tenir un enemic actiu per a poder justificar una resposta també activa. I a partir d’aquí és relativament fàcil, com ha fet el portaveu del PP al Parlament Europeu, Jaime Mayor Oreja, penjar l’etiqueta de soci d’ETA a qualsevol adversari polític. L’ha penjada al PSOE, insinuant que podria estar negociant alguna cosa amb el món abertzale, com l’ha penjada a ERC més directament. Per a fer aquestes afirmacions, que si més no li serveixen per a sortir als mitjans de comunicació i reivindicar-se personalment, no necessita cap mena de prova ni d’argument que ho avali. Ell sap que probablement hi haurà protestes dels partits assenyalats, però que tindrà el suport dels seus mitjans de comunicació i sobretot de l’aparell de la Justícia que també s’ha servit d’aquesta mena d’argúcies per a condemnar sectors políticament incòmodes, com ho són els abertzales que tenen la pretensió de trobar una sortida pacífica al conflicte basc.

A Euskadi, qualsevol que defensi el dret del poble basc a decidir el seu futur coincideix amb els propòsits d’ETA; de la mateixa manera que hi coincideix qualsevol que pretengui una normalització de l’eukera com a llengua nacional. I qualsevol que, per un mínim pudor democràtic, cregui que no es pot deixar sense representació política un 15 o un 20% de la població basca, també és un virtual soci d’ETA, perquè aquesta organització també creu que els abertzales tenen dret a participar en les convocatòries electorals. De la mateixa manera, traspassat el tema a Catalunya, qualsevol que defensi la idea de llibertat nacional, com que també la defensa ETA, ja pot ser considerat soci de l’organització. De fet, el PP i ETA coincideixen plenament en aquesta estratègia de marcar ben clar el front bèl·lic, de creure que és amb les armes com cal resoldre el conflicte; en el fons, potser Mayor Oreja el que reclama és ser el soci preferent, si no exclusiu, de l’organització etarra.

Necessitem un lideratge fort?

No sé si és ben bé això el que molts imaginaven quan Joan Carretero, recordem que empès per la mateixa direcció d’Esquerra, va iniciar la seva aventura a la recerca d’una força renovadora i desacomplexada que ens havia de treure a molts de l’ensopiment i del desànim. Amb més o menys raó, és cert que va crear uns primers moments d’eufòria quan hom imaginava el naixement d’un nou lideratge capaç d’aglutinar transversalment el món del sobiranisme. Hores d’ara, tot i la pràctica confirmació de Joan Laporta com a fitxatge estrella, sembla que les expectatives s’han diluït força.

Ens queixem sovint d’una manca de lideratge polític, no només de partit, sinó de país; i suposo que tenim raons sobrades per a fer-ho. És possible que l’Artur Mas assoleixi finalment la Presidència de la Generalitat, però potser més pels errors i la mala imatge del tripartit que per mèrits propis. I en tot cas, ancorat en un posicionament ideològic molt concret i amb molts interessos per defensar, costa de veure’l com el líder capaç d’aglutinar diferents sensibilitats nacionals per a fer cap salt definitiu per a l’exercici del dret a decidir. No cal dir que Puigcercós, en tant que dirigent del partit que ha aconseguit que sectors importants de l’independentisme ja no vegin en Esquerra aquella força esperançadora que ens havia de conduir qui sap on, queda encara més lluny de la imatge d’un líder sòlid amb vocació d’estadista. Per a molts, l’esperança estava posada en Joan Carretero que apareixia amb ganes d’oblidar la seva etapa a Esquerra i de fer un tomb renovador a la política catalana. Però li ha sortit Joan Laporta, un home que per la seva banda també havia suscitat prou il·lusions pel fet d’haver demostrat una determinada capacitat de lideratge, ni que fos en el camp de l’esport. Alguns van imaginar que el tàndem Carretero-Laporta podia ser imparable, però no van preveure que també podia ser autodestructiu.

A vegades, dos i dos no fan quatre. Els seguidors de Joan Laporta, en el món del futbol, no tenen cap inconvenient en permetre-li sense retrets el seu posat a voltes fatxenda, els seus tics autoritaris o les seves sortides de to, si al capdavall és capaç de portar sis títols en una sola temporada. Entre els seguidors de Carretero, en canvi, no eren pas pocs els qui interpretaven la idea de la regeneració política com una fórmula assembleària en què es donava protagonisme al ciutadà o al militant del carrer. Potser Carretero estava disposat inicialment a implantat aquest concepte de regeneració política, però la possibilitat d’aliar-se amb Joan Laporta, l’ha obligat a adoptar alguns dels seus tics; ha hagut d’adaptar els reglaments interns i els tempos ideals per a la formació de la candidatura a les necessitats personals de l’encara president del Barça. I això ha generat friccions i problemes interns que li han malmès la imatge inicial. No sé si tothom estaria disposat a acceptar un lideratge sòlid, personalista fins a ratllar l’autoritarisme, a l’estil de Jordi Pujol, amb la promesa que tant se val les formes quan l’important és assolir l’objectiu.

I tanmateix, potser tampoc seria cap disbarat imaginar l’aparició d’un lideratge fort capaç de portar el país cap a la independència. El disbarat, però, pot ser majúscul si aquest lideratge fort només ha de servir per crear una força testimonial.

Ara s’entén una mica més

Realment, va semblar del tot incomprensible l’actitud dels nacionalistes radicals del PSC, tipus Ferran, Balcells o Figueras, clamant contra la Mònica Terribas per fer la seva feina com a periodista en l’entrevista al President de la Generalitat. I més incomprensible quan el que reclamaven era que “a ell, això no se li podia fer”; i aquest això no era altra cosa que la formulació de preguntes mínimament compromeses per tal d’obtenir la informació i les explicacions que els ciutadans tenien dret d’esperar del seu màxim representant polític. No amagaven la idea que, segons ells, la periodista havia d’oblidar-se de la seva professió i fer un simple acte de reverència al líder, de manera que més que una entrevista es convertís en un espai publicitari pre electoral.

Per molts, era una prova més de la voluntat mal dissimilada del Partit dels Socialistes de seguir el model Berlusconi, o el model PP a l’Estat espanyol, de control absolut dels mitjans de comunicació. Per a Joan Ferran, la “crosta” que denunciava a TV3 no era altra cosa que la dels periodistes que no estan disposats a renunciar a la dignitat de la seva professió per posar-se al servei del partit. Però hi podria haver una altra explicació a l’actitud d’aquests dirigents socialistes: ja se sabia que al cap de pocs dies de l’entrevista a José Montilla, hi hauria l’entrevista a José Luís Rodríguez Zapatero. I, està clar, molts dels qui vam veure la professionalitat de la Mònica Terribas enfront de la feblesa argumental i personal del President de la Generalitat, podríem establir una comparació amb l’entrevista d’ahir. Deixant de banda la credibilitat política que poden tenir les promeses de Zapatero, les ambigüitats que va esgrimir en temes com el del Tribunal Constitucional o de l’aeroport del Prat, en que sabia que els catalans rebrem una nova garrotada, i les demagògies pròpies d’una falsa esquerra que no fa sinó practicar polítiques de dretes, el cert és que la proximitat de les dues entrevistes podia resultar perillosa. El nivell i l’estil de l’entrevista, pel que fa a la Mònica Terribas, no va diferir massa una de l’altra; el que sí que no tenia color era el nivell de la resposta. Es pot estar igual o més en contra de les idees i de les polítiques del President espanyol, però la categoria personal, la capacitat d’expressar-se, la coherència dels seus arguments, el nivell intel·lectual, la precisió dialèctica..., no tenen punt de comparació.

Potser conscients d’això, els socialistes catalans sabent que els ciutadans podrien establir una comparació entre els dos presidents, van intentar sortir en defensa de Montilla. I sabent el difícil que era defensar el baix nivell del President de la Generalitat, van optar per carregar contra la persona que el posava en evidència. Com a mínim, ara s’entén una mica més. La seva va ser una actitud reprovable des d’un punt de vista polític i de sentit democràtic, però una mica més comprensible des d’aquesta vessant d’auxil·li misericordiós envers la persona d’un President que no dóna la talla.

Israel, amb el ple suport de la comunitat internacional

Israel continua amb la seva política d’ocupació dels territoris palestins amb nous assentaments i construccions massives. És una estratègica perfectament calculada: sap que això tindrà com a resposta el rebuig de la població palestina, que hi haurà protestes i enfrontaments, i alguns morts per entre mig. Res que els preocupi excessivament, i no pas només perquè la majoria de les víctimes acostumen a ser del bàndol palestí. Amb aquest projecte endavant, i en contra del que s’havia pactat en anteriors ocasions, ara tindran un nou marge de maniobra per a la negociació, que en el pitjor dels casos sempre els resultarà beneficiosa.

Experts internacionals, de les Nacions Unides, de la Unió europea, d’organitzacions no governamentals, han pogut constatar els crims comesos una i altra vegada sobre la població palestina que es veu sotmesa a unes condicions inhumanes; han pogut constatar que es violen no només les resolucions de les Nacions Unides, sinó totes les lleis i tractats internacionals. Però no hi fa res. Cap país del món occidental gosaria plantar cara a les Nacions Unides, als Estats Units, a Rússia i a la Unió europea. I Israel, tampoc. És cert que alguns han escenificat un simulacre d’enuig contra les agressions del Govern israelià, però ells saben que és pura comèdia. Per a poder tirar endavant els seus plans, el Govern israelià sap que compta amb el suport incondicional, ferm, decidit i imprescindible de la comunitat internacional. I no pas aquella mena de suports que sovint es diu que es donen i que es queden amb mers actes simbòlics, sinó un suport real, econòmic, militar i també en l’àmbit de l’aplicació del Dret internacional.

Se’n guardarà prou cap jutge de pretendre fer complir els tractats internacionals. En cap cas, la Justícia tindria la gosadia d’aplicar el mateix criteri per crims contra la humanitat que es vol aplicar a règims, ni més ni menys criminals que aquest, però que no reporten beneficis. A la llista negra d’organitzacions considerades “terroristes” n’hi ha algunes que hi són no pas perquè hagin comès cap crim, sinó perquè no el condemnen amb prou contundència; però ningú gosaria posar-hi un règim que comet accions de terror permanent contra la població palestina, i que compta les seves víctimes per milers. El “poder” inclou també la capacitat de decidir quin terrorisme és condemnable i quin pot ser justificat i protegit.

De l’anàlisi a la caricatura

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Naturalment que cadascú és ben lliure d’escriure com més li plagui, i el sentit de l’humor no hauria d’estar renyit amb el rigor. Però no s’haurien de confondre els registres i donar a cadascun el valor que li correspon en el lloc adequat. I el cert és que en l’àmbit del sobiranisme, i sobretot en els fòrums d'internet, acostumen a sovintejar contertulians amb un prosa fluïda, deixada anar, que no estalvia el to caricaturesc més agosarat, els eufemismes més delirants, i els jocs de paraules, sobretot inventant-ne de noves probablement perquè no en tenen prou amb les que hi ha al diccionari. És un estil com un altre, que no té per què desmerèixer qui en fa ús, però que sovint aporten ben poc a l’anàlisi i que en determinades circumstàncies poden entorpir el debat.

Hom pot entendre que un columnista com l’Iu Forn, per exemple, se serveixi, amb més o menys gràcia, d’aquest estil. Al capdavall, ell no pretén fer cap diàleg amb ningú, i tothom sap com s’han de prendre els seus articles; o passar-los per alt. Tenen el seu valor i el seu mèrit, perquè ell mateix deliberadament ha volgut donar al seu espai aquest to que el caracteritza. Però no és el mateix quan es tracta d’un fòrum obert on s’intenta establir un diàleg i un debat, com el que es manté permanentment al sí del sobiranisme. Aquí, les diferències entre els que intervenen són molt més de matís que de fons, cosa que obliga a ser molt més precisos i acurats, oi més si tenim la pretensió de crear un espai de confluència entre les diferents sensibilitats i les diferents famílies del sobiranisme.

Pot resultar divertit, és cert, recrear-se en l’enginy creador de nous vocables, i parlar d’Ecspanya o de d’Ejpaña, del P$OE o dels ExRepublicans. Com pot ser més cridaner adjudicar el qualificatiu de “feixista” al primer que passa i no és dels nostres, o dividir els catalans entre patriotes i botiflers. Ben mirat, no és pas tan diferent del que es fa en determinats fòrums de l’extrema dreta espanyolista on tant es pot parlar del “pensament únic”, de les “imposicions del català” com del "Villarato”; i aquests ja s’ho faran. Però, en el món del sobiranisme, tot plegat ajuda ben poc al diàleg i més aviat serveix per evitar raonaments serens i objectius, i en tot cas per a bastir murs entre els qui haurien de ser còmplices d’un mateix propòsit. No hauria de ser el mateix llegir un article o un comentari del Bloc Gran del Sobiranisme que llegir-lo al Banana Tribune , posem pel cas. Probablement, si la intenció no és la de fer humor a seques, el recurs a aquesta disbauxa dialèctica amaga la incapacitat per a argumentar amb solidesa i rigor. Quan algú necessita exagerar o caricaturitzar una situació és perquè sap que explicant la realitat amb la paraula justa els seus arguments no se sustenten. És una manera de crear artificiosament un món propi, irreal, enfront del qual no hi valen els raonaments ni l’evidència dels fets; on tot s’explica caricaturescament amb la finalitat d’autojustificar-se, i on tot encaixa a la perfecció, menys la realitat.

Com en els contes infantils, per als més menuts és més fàcil imaginar-se una nena bonica i una bruixa perversa, que no encarar-se a una realitat on sovint no és tan clar qui és el personatge bo i qui fa el paper de malvat.

Exèrcit salvador? Ni en broma

En motiu dels temporals de neu, com en d’altres ocasions pot haver estat per un incendi o per algun altre esdeveniment extraordinari, quan es veu que els mitjans habituals poden quedar desbordats es recorre, només com a darrera instància, a l’exèrcit. També en aquest cas la caverna mediàtica s’ha afanyat, fins i tot amb un to ridiculitzant, a assenyalar que al final ha estat l’exèrcit que ens ha hagut de treure les castanyes del foc; precisament a nosaltres, tan poc simpatitzants de l’exèrcit espanyol!.

Deixant de banda que el paper de l’exèrcit espanyol en tots aquests casos ha estat més simbòlic que real, i sovint anant a la seva i sense coordinar-se amb els serveis d’emergència del país, el que sembla realment extraordinari és que ni a Catalunya ni a Espanya no s’utilitzi l’exèrcit com un recurs habitual, sense haver d’esperar una situació d’emergència extrema. Sembla com si la intervenció de l’exèrcit fos quelcom excepcional, com a últim recurs, i sobretot com a favor que concedeix gentilment el cos armat i pel qual n’espera algun reconeixement especial. És justament en aquests casos que hom pot preguntar-se per a què carai serveix l’exèrcit, si no. El que no té cap sentit és que un Estat que disposa d’un enorme potencial humà i material com és un exèrcit no l’utilitzi amb normalitat en tota aquesta mena de situacions d’emergència. Perquè, aleshores, la pregunta que ens podem fer és “per a què serveix, doncs, l’exèrcit”?.

Només caldria fer un repàs de la història d’Espanya dels darrers dos-cents anys i veure quin ha estat el seu paper. En quines ocasions aquest exèrcit, obviem ara que no és el nostre exèrcit, ha servit per a defensar els espanyols?. En quina ocasió es pot dir que els ciutadans espanyols han tingut sort de disposar d’un exèrcit que els ha defensat de possible agressions exteriors?. Les seves armes, pagades pel conjunt de la ciutadania, han servit sempre per a provocar conflictes interns, promoure o donar suport a règims autoritaris i en contra de la ciutadania, posar-se al costat de les classes dominants i sufocar reivindicacions de la classe treballadora, embarcar-nos en conflictes colonials al servei d’uns interessos molt particulars, atemptar contra la cultura (i no cal dir ja contra la cultura que no és la castellana), i erigir-se en el grup terrorista més sanguinari i pervers del segle XX.

I a sobre els hem d’agrair que un dia també van col·laborar en una situació d’emergència?

No és una crosta, sinó pus

Quan el senyor Joan Ferran i el sector més abrandadament nacionalista del PSC clamava contra el que ells anomenaven la “crosta nacionalista” és possible que algú cregués que es tractava d’un interès per fer que els mitjans de comunicació públics no transmetessin un determinat ideari polític. De fet, el plantejament que en feia Joan Ferran ja deixava clar que el tema no anava per aquí, sinó que es pretenia treure o d’expulsar-ne aquells professionals que se sospités que no eren de la seva corda, al marge de si actuaven o no amb professionalitat. I és evident que l’actitud del senyor Joan Ferran no era en cap cas una actitud personal, sinó que formava part de l’estratègia del partit per acabar de controlar els mitjans de comunicació.

Aquesta vegada, potser per la proximitat d’unes eleccions que no els auguren massa bons resultats, han perdut els estreps i s’han deixat veure la cara. Sense embuts ni frases a mitges tintes han deixat anar allò que sentien, i era que essent ells al Govern és imperdonable que un professional vulgui actuar com a tal i no seguir les consignes de partit. Si a Barcelona TV, posem per cas, està ple de professionals d’escassíssima qualitat que utilitzen permanentment el carnet de partit en lloc del de periodista, per què no hauria de ser igual a TV3? No han fet, en el cas de l’entrevista al President de la Generalitat, la més mínima crítica al rigor professional de la Mònica Terribas, perquè tampoc haurien sabut fer-la, i simplement s’han dedicat a remarcar que “això no es fa a un dels nostres”. Quan el President Montilla mentia descaradament en l’entrevista, afirmant per exemple que no s’havien reduït els recursos materials i de personal a les escoles, la Monica Terribas podia haver estat molt més incisiva, perquè no és admissible que es menteixi públicament d’aquesta manera; i no ho va fer. Es va limitar a demanar explicacions al president sobre els temes d’actualitat, i que són els que se suposa que la gent esperava sentir per boca del seu President. I aixó és el que molestava al Partit dels Socialistes; perquè ells estan acostumats a dirigir des del carrer de Nicaragua el periodistes corruptes tot indicant-los a qui han d’entrevistar, què li han de demanar i com li han de demanar.

El desmentiment per part del PSC de què aquestes posicions crítiques amb la independència dels professionals de la Televisió pública eren opinions personals que no compartien són una mostra més de la seva mesquinesa. Tothom ha pogut llegir en el web oficial del partit, com destacaven algunes d’aquestes desaforades crítiques contra la Mònica Terribas. I és que no es tracta de què els Ferran, Balcells, Figueras o Martín siguin uns abrandats nacionalistes espanyols, cosa perfectament legítima, sinó que es tracta d’actituds de deshonestedat personal, compartida i recolzada pel partit, en la mesura que pretenen corrompre els professionals del periodisme. Per ells la “crosta” no és la que no comparteix les seves idees sinó la que no segueix les seves consignes.

Mònica Terribas, la catalana de l’any

A l’estil de Berlusconi, els socialistes saben que una de les claus per a mantenir-se al poder, és el domini dels mitjans de comunicació. Ho han fet a Espanya, on han de competir amb la mateixa estratègia seguida pel PP, i ho fan a Catalunya on els nacionalistes no han sabut mai bastir projectes comunicatius d’una cert envergadura. Per això, des del PSC van començar a fer córrer la idea que calia eliminar la “crosta nacionalista” de Televisió de Catalunya, que no era sinó un eufemisme per a col·locar-hi els seus peons. Semblava que s’havia arribat a un cert consens, en el sentit de fer una purga relativament suau i de col·locar-hi al capdavant professionals de reconeguda vàlua i que ningú pogués atribuir-se com a propis; però per als socialistes això és del tot insuficient, si no poden dirigir ells des del carrer Nicaragua la línia ideològica de la televisió.

El resultat d’aquest nou període de Televisió de Catalunya és que, si bé no s’han eliminat alguns dels aspectes més simbòlics de l’àmbit català com el mapa del temps, sí que s’ha refermat el marc espanyol com a punt de referència informativa. Ho han denunciat reiteradament col·lectius externs i periodistes de la mateixa televisió. L’organització de la Gala del Català de l’Any en pot ser un altre exemple; quan convé, El Periòdico, el diari del PSC de referència, n’és l’únic organitzador, però quan convé Televisió de Catalunya intervé com a coorganitzador i s’ho pren com un acte oficial. Però per al Partit dels socialistes mai ni res no és prou, en el seu afany de controlar-ho tot. Els radicals nacionalistes espanyols encara veuen indicis d’excessiva catalanitat en la Televisió de Catalunya, i denuncien que es parli massa de la realitat del país o que no se’n parli al mateix nivell que es parla d’Extremadura. I sobretot no poden suportar que encara hi hagi professionals del periodisme que vulguin fer la seva feina lliurement, sense obeir les seves consignes; i més si després del desgavell viscut al país els darrers dies, entenien que al PSC li convenia una entrevista al President de la Generalitat endolcida i amanyada amb finalitats exclusivament electoralistes. Per sort, la directora de Televisió de Catalunya va fer servir el carnet de periodista i es va limitar a fer l’entrevista que corresponia en aquest moment, ni més ni menys incisiva de la que hauria fet qualsevol altre professional.

D’aquí que els nacionalistes radicals del PSC, com Joan Ferran, Josep Maria Balcells o Carme Figueras, saltessin immediatament contra Mònica Terribas per considerar que “això no se li fa al nostre President”. Però qui ha donat la nota més precisa d’aquesta actitud dels socialistes ha estat el conseller municipal del PSC, vicepresident del districte de Sant Martí i gerent de l'Institut Metropolità del Taxi, Miguel Àngel Martín. Després de vomitar tota mena d’insults i despropòsits contra la periodista, i ja com a argument final, qualifica la periodista de ser una 'mal follada'. És la talla intel·lectual, ètica i de dignitat del partit?. Mentre permetin que una persona d’aquesta baixa estofa els representi, sí.

Tots a favor de la xenofòbia

Per a segons quins mitjans de comunicació, el fet que determinats grups fins ara extraparlamentaris tinguin la legítima pretensió d’irrompre en el panorama polític amb propostes més o menys innovadores, però en qualsevol cas sempre respectables, no és notícia. Acostumen a ser els grans mitjans de comunicació, públics o privats, que centren tota la seva atenció informativa en les reiterades declaracions dels líders de les grans formacions polítiques amb les quals se senten obligats. Si algú pretén retreure’ls l’oblit en què deixen aquests grups minoritaris s’excusen en què la seva obligació és cobrir bàsicament les forces majoritàries.

Un criteri que no s’utilitza tant, afortunadament, quan es tracta de temes de cultura, per exemple, on sovint se’ns presenten propostes ben minoritàries per no dir marginals. És evident que en el cas de la informació política no es tracta només d’aplicar o no el criteri de presentar davant l’opinió pública aquestes propostes que inicialment no gaudeixen d’un suport molt ampli, per més que puguin ser igualment interessants; ells saben que, precisament, deixant-les al marge de l’atenció informativa s’impedeix que puguin tenir més recolzament electoral. Els mitjans de comunicació no actuen amb imparcialitat oferint aquelles informacions que podrien interessar més o menys els ciutadans, sinó que fan una clara discriminació a priori per tal d’afavorir-ne unes i d'evitar que en sorgeixin de noves.

Però també fan una clara excepció. Quan es tracta de potenciar i donar imatge a determinats partits xenòfobs, tots els mitjans els obren les portes, encara que es tracti de grups extraparlamentaris amb molt menys suport social que aquests altres grups que marginen deliberadament. Ho hem vist en altres pre campanyes, i ara es torna a repetir. Els grups xenòfobs i d’extrema dreta reben un tractament informatiu exageradament superior al que els correspondria per la seva representativitat. Alguns ho dissimulen fent veure que el que pretenen és criticar-los o posar-los en evidència, perquè són perfectament conscients que aquesta és la millor propaganda que se’ls pot fer. Si finalment algun d’aquests grups arriba al Parlament, no serà per atzar ni pel pes específic del grup o dels seus líders, sinó pel suport desmesurat que estan rebent dels grans mitjans de comunicació.

Un problema de credibilitat

Els diaris, com els polítics, quan volen tenir un titular en exclusiva, fan una enquesta. Tothom sap com són aquesta mena d’enquestes, fetes a corre-cuita, amb els enquestadors que van a preu fet, sense cap rigor metodològic, amb una clara tendenciositat a l’hora de formular la pregunta, i sobretot a l’hora d’extreure’n els resultats. Per això, d’un mateix tema, segons qui encarrega l’enquesta, hi pot haver diferències abismals, que res tenen a veure amb aquell 3-5% de marge d’error que sempre es diu que podria tenir qualsevol enquesta. De tota manera, sí que marquen una tendència, si més no perquè els encarregats de falsejar-ne els resultats tampoc gosen fer-ho de forma excessivament descarada.

Així, comparant les enquestes que han fet darrerament La Vanguardia i Joan Laporta, hi ha una diferència de més d’onze punts a l’hora de quantificar els partidaris de la independència; per Laporta, el percentatge sobrepassa el 47%, mentre que per la Vanguardia es queda al 36%. En qualsevol cas, totes dues indiquen un percentatge prou elevat de catalans que optarien per la independència. La pregunta que ens podem fer, admetent els dos resultats com a marge possible, és on són ara mateix aquests ciutadans, i sobretot on seran a l’octubre. Tot sembla indicar que CiU puja en intenció de vot, que Esquerra anirà a la baixa i que el tàndem Laporta-Reagrupament, en el millor dels casos entrarà justet al Parlament (segons l’enquesta de La Vanguardia en quedaria fora). I, en qualsevol cas, el percentatge de gent partidària de disposar d’un Estat propi és inferior a la participació en les consultes populars.

Aquí tenim, doncs, un problema de credibilitat. Si les enquestes no van molt errades, i podríem considerar com a marge d’error els dos pols expressats per les dues enquestes, el partit que recull el creixement de l’independentisme és el menys procliu a emprendre cap aventura sobiranista. I els qui en fan bandera és possible que sumats no superin gaire, o gens, el nombre actual de diputats independentistes. Això, obviant que des de sectors propers Reagrupament, es titlla Esquerra com a partit que ha renunciat a l’independentisme; cosa que si fos certa, equivaldria a dir que en realitat els independentistes que confien en aquests plantejaments més puritans de Reagrupament serien una ínfima minoria dels catalans que volen un Estat propi. En definitiva, que els crits d’independència d’uns i altres resulten poc creïbles per a la majoria; és per fer-s’ho mirar.

Si a la independència

Els veïns de Vallvidrera també han fet la seva consulta sobre la independència. I naturalment, també l’han guanyada per una àmplia majoria. La seva, però, és la independència municipal respecte a Barcelona. No han necessitat cap Llei de consultes per a fer la consulta. I ja se sap que la consulta no és vinculant, només “un toc d’alerta” a l’Ajuntament de Barcelona, com no ho seran les consultes que es puguin fer amb la nova legislació, i que a més necessitaran del vist-i-plau polític, previ a la consulta.

Desconec si a Vallvidrera hi ha realment un sentiment de poble, d’identitat, que els faci sentir incòmodes dins de l’urbs barcelonina. Més aviat, per les declaracions que s’han publicat als mitjans de comunicació, sembla que la voluntat d’independitzar-se es fonamenta en raons molt més tangibles. Estan farts de la prepotència del Consistori barceloní, que no s’atengui les seves reivindicacions, i en definitiva que no se sentin prou atesos pel que fa als serveis municipals. Res de nou, doncs. El problema no és que la gent de Vallvidrera es tregui de la màniga una reivindicació d’independència per a satisfer un orgull local, ni perquè se senti diferent dels barcelonins, sinó tot el contrari. Són els barcelonins, de fet els seus representants municipals, els qui no consideren com a propis els vilatans de Vallvidrera, i per això els han deixat abandonats de la mà de Déu a l’hora d’oferir-los els serveis que els pertocarien. No els serveix de res poder dir que formen part del Cap i Casal de Catalunya, si no es poden beneficiar dels avantatges que això pot tenir, com la resta de barcelonins. No els serveix de res voler formar part de Barcelona, si és Barcelona la que considera Vallvidrera com un món a part.

La història ens és ben coneguda. És cert que hi ha catalans que ja els està bé formar part d’Espanya; és a Espanya que no els està gens bé que Catalunya en formi part. Bé, a l’hora de pagar, sí; com a Vallvidrera, on segur que l’Ajuntament de Barcelona no els escatima el cobrament de cap impost. Si existís un Estat que sentís tan seva la capital catalana com la castellana, que considerés com a pròpies tant la llengua i la cultura catalana com la castellana, que no practiqués l’espoli constant del territori... probablement, el sentiment independentista no creixeria com ho està fent ara. Hi ha un sentiment d’identitat, és cert, però hi ha també el menyspreu permanent que els catalans hem de suportar de la prepotència d’aquesta Espanya que no ens hi vol. O que no ens hi vol tal com som, és clar.

De la societat a la classe política

Article publica a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Ho deia l’Hèctor López Bofill, dies enrere, després de la consulta del 28 de febrer: “Després de les consultes cal que l’auge de l’independentisme passi de la societat a la classe política”. Totalment d’acord; però aquest pot ser un dels grans esculls que podria arribar a fer inviable el projecte. Ja sé que algú, molt alegrement, argumentarà que, en tot cas, haurà de ser amb una altra classe política, en la línia del que deia Joan Carretero en l’acte a favor de la unitat de l’independentisme celebrat a Sabadell: “A les institucions catalanes ningú té el somni de la independència”. Però no em refereixo a aquesta visió esbiaixada i tremendista de la realitat, sinó a les dificultats reals de convertir un moviment de la societat en una actuació política que forçosament algú haurà de capitalitzar en forma de vots i d’accés a les institucions.

Tenim d’una banda, la tendència excloent, de la qual ja he parlat en d’altres ocasions, i que fa que tothom es consideri no solament el pal de paller del sobiranisme, sinó l’únic estandard de les aspiracions de Catalunya. El sol fet que Joan Carretero, en un acte on se suposa que es reivindicava la unitat de l’independentisme, fes aquestes afirmacions que desqualificaven d’entrada els qui podien estar enquadrats dins de CiU o d’ERC, ja n’és una bona mostra. És d’esperar, però, que després de les eleccions, i si l’aritmètica parlamentària ho permet, les tibantors pre electorals que tendeixen a remarcar la diferències desapareguin. Sigui quin sigui el resultat de cadascuna de les forces sobiranistes, la classe política haurà de plantejar-se la forma de recollir l’auge de l’independentisme per donar-li una sortida institucional. I no serà fàcil. La capitalització, que molts interpretaran com a manipulació, d’un moviment social per part d’un partit polític pot comportar la seva fi. I tanmateix cal traduir aquest sentiment popular de desig de llibertat en una realitat política. Probablement sorgiran, i de fet en algun lloc ja han sorgit, reticències envers els qui tenen una clara significació de partit, o envers els qui poden propugnar formes d’organització més estructurades.

Caldrà un gran esforç de consens, basat en una visió àmplia de la realitat del país, i de generositat, en el sentit que molts hauran de renunciar a un protagonisme que ben lícitament poden creure merescut. Històricament, a Catalunya, hem desmuntat moviments socials que havien aconseguit erigir-se en punts de referència i motors d’una consciència nacional, quan des dels partits polítics han considerat que havia arribat el moment d’assumir-ne les seves reivindicacions, tot incorporant-ne els seus principals dirigents. L’auge de l’independentisme cal que passi a la classe polític, però que es mantingui viu el moviment que l’ha generat.

Montilla, molta cara o molt sentit de l’humor

Així de contundent era Joan Herrera a l’hora de titllat els qui pretenen desviar l’atenció del desastre de les elèctriques amb el tema de MAT: S’ha de tenir molta cara o molt sentit de l’humor. Tenint en compte que han fallat sobretot les torres de distribució elèctrica de baixa i mitjana tensió, no té cap sentit excusar-se amb el retard en la construcció d’aquesta línia de Molt Alta Tensió, quan van ser les empreses i la dreta que les recolza les que van rebutjar l’opció del soterrament.

Joan Herrera feia les dures declaracions sabent que, unes hores abans, les mateixes explicacions que donaven els irresponsables de les companyies elèctriques les donava també el president de la Generalitat José Montilla al Parlament. És possible que argumenti que, encara que els seus socis de Govern diguessin el mateix que els directius de les empreses, amb les seves paraules només volia referir-se a aquests darrers. Tothom ja dóna per mort el tripartit; i Joan Herrera, també. No ho tindrà fàcil durant la campanya electoral de defensar un hipotètic front d’esquerres, quan ells han donat suport a un Govern que fa seves les tesis dels interessos empresarials, i per això ha de començar a marcar distàncies amb el convenciment que ara ja no provocarà cap més crisi de Govern, a no ser que s’avancin les eleccions.

No cal que es disculpi, però, Joan Herrera, dient que ell no es referia al President Montilla. És evident que quan afirmava que “s’ha de tenir molta cara o molt sentit de l’humor” no es podia referir al primer secretari dels Socialistes catalans, perquè de sentit de l’humor el Montilla no en té gens ni mica.

Girona se salva pels pèls

A darrera hora Caixa de Girona ha decidit fer-se enrere en el procés de fusió que tenia encarrilat amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu. Pel que ha sortit als mitjans de comunicació no hi ha tant raonaments estrictament econòmics com de preservació del patrimoni i de la identitat. De fet, és que tampoc hi havia raonaments estrictament econòmics que en justifiquessin la fusió. Totes les entitats catalanes han presentat fins ara balanços positius, amb menys guanys que en anys anteriors, però amb guanys al cap i a la fi, en un any de profunda crisi i després d’haver incrementat els fons de reserva pel previsible increment de la morositat.

Si es consumen les fusions pendents, diverses comarques catalanes desapareixeran del mapa de les entitats financeres. I no es tracta només de la desaparició del nom d’unes poblacions, amb la projecció que això representava, sinó de la pèrdua d’un centre de decisió econòmica, d’un punt de referència, i d’una prioritat d’actuació. Encara que ara mateix es pacti un repartiment en els càrrecs directius, i es digui que es preservarà una certa individualitat a l’hora de planificar la seva obra social i el suport a l’activitat econòmica de cada comarca d’origen, el cert és que a partir d’ara Sabadell, Terrassa i Manlleu passaran a ser simples sucursals d’una entitat amb un nom anodí que tindrà uns altres objectius. En la competència entre Caixes, evidentment que compten bàsicament els serveis que cadascuna pot oferir, però no és menys evident que la identitat i la proximitat és un valor afegit gens menyspreable, sobretot pel que fa als particulars i petites empreses.

Imagino que Caixa de Girona, a l’hora de valorar la seva desvinculació del procés de fusió, no ha fet sinó plantejar el raonament a l’inrevés. La proposta de fusió venia incentivada pel poder central, pel Govern espanyol i pel mateix Banc d’Espanya, amb uns objectius més polítics que econòmics; s’oferien uns incentius econòmics importants (a pagar entre tots) que cobrien bàsicament les despeses que generava la mateixa fusió; i tot plegat es basava en dir que com més gran sigui l’entitat financera, millor serà la seva solvència. Amb la fusió és possible que hi guanyi la UNNIM, però és segur que hi perd Sabadell, Terrassa i Manlleu. En lloc de dir “per què no fer la fusió”, Caixa Girona ha argumentat “i per què fer-la?”.

Quan l’emergència deixa de ser-ho

Pot semblar contradictori amb el que deia abans d’ahir. L’endemà mateix de la nevada, no és que justifiqués el descontrol, la descoordinació o els desencerts de l’administració davant d’una situació d’emergència, però sí que ho relativitzava perquè hi ha situacions que sobrepassen la capacitat normal de resposta de qualsevol administració, i sobretot perquè exactament el mateix discurs que hem sentit aquests dies per part de l’oposició criticant el Govern i aquest defensant-se, l’havíem sentit temps enrere amb els papers canviats. Hi ha una expressa i deliberada mala fe, tant per part dels governants que no volen acceptar mai els errors, com per part de l’oposició que sempre aprofita qualsevol incident per a desgastar el Govern. D’aquí que la seva credibilitat sigui nul·la.

Ara bé, una cosa és l’emergència del moment, les decisions preses, i les o no preses, en el moment precís del foc o del temporal, quan la magnitud dels fets fàcilment pot desbordar l’administració o els equips professionals més ben preparats. I l’altra és que tres dies després encara estiguem com estem. És absolutament inadmissible que una població es quedi tres dies sense llum, que les companyies elèctriques menteixin deliberadament sobre la situació real, que es deixi sense llum, però sobretot sense calefacció, serveis bàsics com llars d’avis, centres d’atenció primària...

Puc entendre que no s’encertés en les mesures d’emergència per aturar els camions de les carreteres, que el senyor Boada sortís el dilluns davant els mitjans de comunicació sense tenir la més remota idea de la situació real, i cadascuna de les mil i una incidències que s’anaven produint aquella tarda. Però no la negligència i la irresponsabilitat manifesta dels dies posteriors. És molt greu que es tardi més de sis hores a treure uns centenars de passatges atrapats en un tren, però molt més greu encara és que no es restableixi immediatament el subministrament elèctric a poblacions senceres, i sobretot a serveis de primera necessitat. Perquè és absolutament fals que la Generalitat no disposi dels recursos i dels mecanismes suficients per a impedir el calvari que han hagut de patir a moltes poblacions gironines. La pèssima gestió, insisteixo, no tant del moment d’emergència del temporal com de la resposta posterior exigeix dimissions i depuració de responsabilitats.

Però hi ha encara un altre fet molt més greu des del punt de vista polític. Per a justificar l’injustificable, se’ns va voler vendre la imatge del President Montilla, tan preocupat per la situació que fins i tot feia una visita personal a alguna de les companyies elèctriques. Quina moto li van vendre? Ho vam veure ahir al Parlament: El president de la Generalitat aprofitava l’ocasió (no sabem si parlava en tant que President, Primer Secretari del PSC, o delegat de les companyies elèctriques) per a defensar la MAT, quan en tot cas l’evidència dels fets avalaria les tesis favorables al soterrament de les línies. Podem demanar dimissions, però suposo que serà difícil que es produeixin perquè el primer que hauria de dimitir, per incompetent i per irresponsable, és el president Montilla.

El cas de l'Amadeu o la farsa de la Justícia

L’Amadeu Casellas va sortir ahir de la presó de Girona. Hi ha passat 24 anys condemnat per diversos delictes, però cap delicte de sang. Tot sembla indicar que, aplicant la doctrina del Tribunal Constitucional, l’Amadeu s’ha passat vuit anys més del compte a la presó, perquè no se li comptabilitzaven els anys de presó preventiva. Però no ha estat cap error, sinó un acarnissament deliberat per la seva condició d’anarquista, i probablement també per haver denunciat el sistema penitenciari.

Ho veiem cada dia. A molts pobles i ciutats hi ha un clima d’inseguretat ciutadana, perquè els delinqüents campen al seu aire. La policia els deté, i tan bon punt arriben al jutjat surten per la porta del darrere, sovint abans que el policia, les víctimes o els testimonis acabin de formalitzar la seva denúncia. Com a les pel·lícules en què els delinqüents s’encaren a la policia i els desafien a trobar proves o motius per a detenir-los. Ho deia el mateix Conseller d’Interior Joan Saura: la llei permet que la reiteració de delictes menors deixi de ser una falta per esdevenir un delicte, però la llei no es compleix. Amb aquesta farsa de Justícia, els delinqüents no necessiten advocat defensor. Fins i tot hem vist sentències en què davant d’una dona assassinada amb 29 ganivetades es diu que era només un homicidi perquè no hi havia intenció de matar-la. No són pas pocs els presos que tornen al carrer abans de deu anys, tot i tenir en el seu haver delictes de sang.

El cas de l’Amadeu era diferent: era un anarquista. No es pot al·legar ni errors comptables ni ignorància, perquè la seva situació s’havia denunciat reiteradament, i per tant coneguda per tothom, també dels jutges penitenciaris. La Justícia, de la manera més vil i roïna, s’acarnissava amb ell, sabent que es contravenia la legislació vigent. Però sabent també que es comptava amb la complicitat política; altrament, els responsables judicials de la injustícia comesa amb l’Amadeu Casellas, ocuparien per mèrits propis el seu lloc a la presó.

Normalitzar les emergències

Com sempre que passa un fet excepcional, hi ha moments de descontrol, de descoordinació i per tant d’una certa desatenció. Cap país ni cap institució manté constantment dispositius preparats per a resoldre amb normalitat situacions d’emergència. De fet, si aquest fos el cas, ja deixarien de ser fets excepcionals. Ningú entendria que durant mesos, i durant anys, es mantinguessin inactives però a punt flotes d’avions antiincendis o de màquines llevaneu, amb tot el cost que això suposaria. Per tant, quan s’esdevé l’emergència és inevitable un cert caos, una certa improvisació i haver d’admetre que no es pot arribar immediatament a tot arreu.

Ahir tornaven a sortir veus crítiques en aquest sentit, fins i tot un conductor s’exclamava que podien haver avisat abans. Com si el dia abans no s’hagués explicat amb pèls i senyals, fins a extrems i concrecions sorprenents, el temporal que ens queia al damunt. D’una banda tenim la manca d’objectivitat, comprensible fins a cert punt, de les persones que trobant-se en una situació difícil no entenen que no s’atengui la seva urgència de forma preferent; i són aquelles queixes que a vegades els mitjans de comunicació ens presenten com a representatives d’una situació, quan en realitat han estat una anècdota. De l’altra, sembla que ningú estigui disposat a admetre les pròpies limitacions, que és inevitable un cert caos en determinades circumstàncies; no té cap sentit que es vulgui defensar que tot ha funcionat a la perfecció, quan hi ha hagut desgràcies personals, danys materials importants o que s’ha paralitzat el país. S’hauria de poder admetre amb normalitat, i sense que d’aquí se’n derivés un linxament mediàtic o polític, que en determinades circumstàncies no tot pot funcionar a la perfecció. Això sense oblidar que ens hem anat avesant tots plegats, i ja ho trobem absolutament normal, que darrera de cada incidència hi ha d’haver un culpable (si més no per a poder cobrar una indemnització) sense deixar espai per a l’infortuni, l’atzar o l’inevitable.

Resta encara l’hàbit, generalitzat, fomentat pels mitjans de comunicació i admès per tots els grups polítics, que no es pot deixar passar cap ocasió com aquesta per a carregar contra l’adversari. Tothom sap que el mateix assetjament a què s’ha sotmès darrerament alguns responsables polítics per incidents excepcionals, ja s’havia produït en èpoques anteriors amb els papers canviats. I tothom sap que, de trobar-se en la pell de l’altre, hauria actuat de manera semblant. Tothom sap, en definitiva, que tot plegat és una comèdia. La sort o la mala sort ja les té aquestes coses: la qüestió és trobar-se en el lloc oportú, en el moment adequat.

Exigir responsabilitats a l’avançada

Totes les enquestes donen per fet que el tripartit no podrà repetir-se a partir de la tardor, no només per l’escassa voluntat de la majoria dels seus integrants sinó sobretot perquè l’aritmètica parlamentària no quadraria. Amb tot, tampoc cal donar-ho per fet; enfront de l’estratègia electoral del qui ja es dóna com a virtual guanyador, hi ha la del qui se servirà de la previsible derrota per a despertar el seu electorat. De tota manera, estratègies al marge, l’actitud dels socialistes i en concret del President Montilla no deixa de ser sorprenent.

Ahir, en un acte socialista de calçotada el primer secretari del PSC, José Montilla, instava l’Artur Mas a deixar-se d’electoralismes i a fer front a la crisi. Com a mínim, ho podem qualificar d’insòlit. Com ja he dit en alguna altra ocasió, que sigui ara, dos anys després d’haver-se iniciat i davant l’evidència que som els darrers en sortir-nos-en, quan els Governs català i espanyol semblen afanyar-se a buscar consensos i acords nacionals anticrisi, em sembla d’una greu irresponsabilitat. El tripartit, com el PSOE a Madrid, no necessita l’oposició per a prendre les mesures que consideri necessàries per a impulsar la recuperació econòmica; i si els resultats de dos anys de Govern en situació de crisi són que ens trobem a la cua d’Europa (amb l’excepció grega), és que no s’han aplicat les mesures que calia, o que no disposem dels instruments per a fer-ho. En qualsevol cas, resulta insòlit, grotesc i surrealista que des del Govern s’acusi l’oposició de no “fer front a la crisi”.

No sé si això també forma part d’una calculada estratègia de màrqueting electoral. Però em sembla que una cosa és deixar que el rival es presenti com a clar favorit a guanyar les eleccions per generar una reacció a la contra del seu electorat, poc engrescat hores d’ara, i una altra és ja actuar com si s’estigués a l’oposició. El discurs d’ahir del primer secretari dels socialistes tindrà sentit la primavera del 2011 si, tal com preveuen les enquestes, l’Artur Mas ja és president de la Generalitat, i es considera que encara no ha pres les mesures necessàries per a fer front a la crisi. No cal que li doni ni els cent dies de gràcia, però com a mínim que esperi a exigir-li responsabilitats per després de les eleccions. Encara que ja es doni per perdut, els partits s’han de jugar fins al darrer minut; ell més que ningú hauria de saber que a Madrid solen guanyar a darrera hora, en els minuts de temps afegit.

Compte amb el patriotisme

(Article publicat a El Bloc Grna del Sobiranisme)

Per més que hi hagi proclames en favor de la unitat dels sobiranistes, enfocada aquesta unitat en el sentit de confluir en una mateixa candidatura de cara a les properes eleccions, és evident que això no serà possible. Amb tots els respectes per l’amic Enric Canela o per l’Agustí Soler, em sembla un esforç inútil, i fins i tot contraproduent, el que s’està fent des de Suma Independència o des del PRC fent crides i proclames públiques per una única candidatura sobiranista; i sobretot fent-ho com una apel·lació al patriotisme.

És evident que CiU i ERC no s’avindrien mai a renunciar a les seves sigles, i tampoc cal que ho facin perquè responen a projectes diferents encara que tinguin la defensa de Catalunya com a interès comú; i probablement, aquests dos partits ja no entren en els plans de SI ni del PRC. Però també és evident que Reagrupament tampoc renunciarà al seu projecte ni a les seves sigles, a no ser que sigui per formar una candidatura conjunta amb Joan Laporta, el qual en un determinat moment va arribar a afirmar que no veuria malament que Carretero se sumés al seu partit. Aleshores, quan des d’aquestes plataformes o d’altres petits grups es fa una proclama per una candidatura unitària, en realitat, a què es refereixen? Es tractaria d’una altra candidatura que els aplegués a ells, conjuntament amb Catalunya Acció o algun altre petit moviment, o bé que Carretero els fes un lloc en el seu projecte.

Quan dues persones, que poden comunicar-se directament quan vulguin, han de recórrer a les proclames i declaracions públiques és perquè ja no hi ha voluntat de diàleg per alguna de les parts o perquè ja saben que no obtindran una resposta positiva. Jo sóc partidari que, en la mesura que sigui possible, s’eviti la fragmentació de les opcions electorals sobiranistes i que per tant es treballi per aglutinar el màxim els diferents moviments i grups existents. Però això s’ha de fer de forma seriosa, amb propostes concretes a les persones o als òrgans de direcció de les diferents organitzacions, sense crear falses expectatives ni plantejar-ho com un requisit indispensable per a continuar essent considerat patriota.

I aquest és l’aspecte que voldria remarcar: hem començat a sentir, i provinent de més d’una força política, aquell argument tan fal·laç com absurd que “per patriotisme” hauríem de fer pinya entorn de no sé qui, o que algú hauria de renunciar a presentar-se, o que determinades candidatures poden ser perjudicials perquè resten vots a les altres... Cadascú pot creure que la seva és la millor opció, però no oblidem que el panorama polític del país el conformen tots els grups, inclosos els no parlamentaris, i que, per tant, tots hi fan el seu paper i poden exercir-hi la seva influència. La victòria del sobiranisme no serà la victòria de cap força en solitari, sinó del seu conjunt. Per patriotisme, n’hi haurà que votarem opcions diferents; podem procurar el màxim de confluències abans de les eleccions, però sobretot hauríem de procurar que després de les eleccions aquesta confluència de les diferents forces sobiranistes es fes efectiva en la unitat d’acció en allò que és essencial.

Els ultra nacionalistes contraataquen

Els nacionalistes espanyols, aquells que no hi ha manera ni voluntat de posar-se d’acord a l’hora de fer front a la crisi, aviat arriben a acords quan es tracta de defensar les qüestions identitàries. Mentre el Parlament de Catalunya segueix endavant amb el procés de la Iniciativa Legislativa Popular per a il·legalitzar les corrides de toros, amb les compareixences en comissió de partidaris i detractors, els sectors més radicals espanyols ja han iniciat la seva particular croada. Ara pretenen declarat els toros com a “bé d’interès cultural”. Fantàstic.

Si realment creien que la seva “Fiesta Nacional” era un bé d’interès cultural, han tardat prou a fer-ne el reconeixement. A molts d’ells probablement tampoc els agrada l’espectacle taurí, i per això mai s’havien preocupat de fer-ne un reconeixement especial, com pretenen ara. Però han de sortir a defensar-lo per una estricta qüestió identitària. Un aspecte que a Catalunya no han tingut en compte els promotors de la ILP i que a la comissió parlamentària només retreuen els partidaris de les curses i els grups nacionalistes espanyols, el PP, Ciutadans i el PSC-PSOE. No sé quina és la pretensió de la Comunitat de Madrid fent aquesta declaració de la festa taurina com a bé d’interès cultural, perquè això no ha de ser cap impediment ni ha d’afectar en absolut la decisió que prengui el Parlament de Catalunya. Probablement, encara que no sigui aquesta la seva intenció, toca més la fibra el seguidisme que n’ha fet la Generalitat valenciana que també vol declarar-la bé d’interès cultural, perquè es podria donar el cas que mentre a un dels Països Catalans tingués aquest reconeixement en un altre estaria prohibida (si és que s’arriba a prohibir del tot).

Ho deia el Conseller de Cultura de la Comunitat de Madrid: la il·legalització dels toros a Catalunya pot ser un element de disgregació o de confrontació. De confrontació, no cal: que cadascú faci la seva. Ara, de disgregació, de posar en evidència que estem parlant de països diferents, sí: en un prima el fonamentalisme identitari i en l’altre la civilitat.

Catalunya, un país capdavanter de la cua

Cada vegada que apareix un nou informe mínimament solvent sobre l’evolució de l’economia, és per posar-se a tremolar. Les previsions més pessimistes acaben sent superades amb escreix per la realitat, davant la passivitat, la inoperància i la incapacitat dels nostres governants. Ara ha estat un estudi de la Fundació de Caixes d’Estalvi el que constata un nou allargament de la sortida de la crisi; o millor dit, que durant tot aquest 2010 encara continuarem enfonsant-nos en valors negatius del PIB. El que alguns havien pronosticat per a finals del 2009 ara ja es contempla, com a mínim, per al 2011; i, encara, a l’espera d’un nou informe que torni a ajornar una possible recuperació.

Ja és d’una tremenda irresponsabilitat que tot just ara s’estigui parlant de buscar un pacte d’Estat per a lluitar contra la crisi, quan ja portem dos anys enfangats fins al coll. Zapatero va amagar des d’un principi la gravetat de la situació econòmica probablement per raons diverses: primer, perquè no l’afectés electoralment; després, perquè devia pensar que en sortiríem de la mateixa manera que hi vam entrar, per la inèrcia del context internacional; i finalment, perquè tampoc tenia la més remota idea de com fer-hi front. I reconèixer la pròpia incapacitat suposaria, en cas que hi hagués un mínim de dignitat i de voluntat de servei al país, haver de dimitir i deixar pas a algú més competent. Però és que la realitat del Govern català no és gaire millor. Enfront dels desacords interessats a Madrid, aquí ens vanagloriem d’haver aconseguit un bon acord nacional entre el Govern i els agents socials. I ja fa molt de temps que sentim la cançoneta de què gràcies al “bon Govern” Catalunya serà de les primeres comunitats de l’Estat a sortir de la crisi i la que en sortirà més reforçada. Una cançó que es contradiu descaradament amb la realitat que ens mostren les xifres: durant el 2009 Catalunya ha estat, just per darrere d’Aragó, la Comunitat que ha patit el descens més gran del PIB, d’un 4’87% segons l’estudi de la Fundació de Caixes d’Estalvi; i segons aquest mateix estudi la caiguda de la nostra economia es mantindrà durant tot aquest 2010, i la recuperació real en llocs de treball tardarem encara uns anys a veure-la.

Està clar que podem entestar-nos dient que la culpa no és del Govern, sinó de la realitat del país que no s’ajusta a les previsions governamentals. Però no és pas més greu la incapacitat manifesta del Govern espanyol per a prendre mesures mínimament eficaces per a treure’ns de l’atzucac, que l’estultícia del Govern català que es vanta de tenir un gran acord nacional per acabar sent els capdavanters de la cua.

Espanya, el mal negoci d’en Castells

El Conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, plantejava davant d’un grup d’empresaris que a Catalunya li convé més mirar cap a fora, cap a Europa i cap al món, que pretendre aixoplugar-se sota la “protecció” de l’Estat espanyol. No ho deia ahir, però ho havia dit molt abans de ser Conseller de la Generalitat, quan els seus treballs sobre el dèficit fiscal eren un punt de referència per als qui reclamaven el Concert econòmic: no és que no sigui convenient mantenir-nos sota el proteccionisme espanyol, sinó que això del proteccionisme és una falsedat com una catedral. Espanya és una sangonera per a Catalunya.

Dins de l’Estat espanyol, a part de la sagnia que representen els impostos dels catalans que ja no retornen a Catalunya, i de la discriminació constant que patim en matèria d’inversions, correm el risc de veure’ns involucrats en una situació que alguns han comparat amb la grega. En canvi, el mateix Antoni Castell admetia que Catalunya, en cas de ser un Estat independent, es convertiria en el sisè país europeu. Hi ha prou dades que posen en evidència que Catalunya podria esdevenir ràpidament un país més pròsper i amb major benestar, a l’estil de Dinamarca o de Noruega, per exemple, si no tingués el llast d’Espanya; tant, que ens quedarien recursos per a aplicar una quota de solidaritat amb els veïns espanyols. De la mateixa manera que Espanya, sense Catalunya i encara més també sense Euskadi, seria un país perceptor net de fons de compensació europeus, cosa que està deixant de ser ara amb l’entrada dels nous països de l’est. Els contraris a la independència diuen que aquest no és un tema que interessa a la gent, que el que preocupa de veritat és la situació econòmica, la sortida de la crisi, els serveis... Doncs, precisament d’això estem parlant: la independència és indispensable per a poder fer front a crisis com aquesta, per a poder disposar d’uns serveis i d’unes infraestructures pròpies d’un dels deu primers països europeus, millor educació, millor sanitat, un aeroport com cal...

A vegades hi ha gent que fa servir aquella vella expressió de si és millor ser “cap de sardina o cua de lluç”; però és que el nostre cas és masoquisme pur, ja que sembla que preferim ser “cua de sardina que cap de lluç”. Amb tot, el Conseller Castells, després d’haver afirmat que no ens convé el proteccionisme espanyol i que com a país independent seríem els sisens a Europa, també afirmava (potser no tant com a economista ni com a català, sinó com a militant del partit amb seu a Madrid) que “la nostra presència a Espanya és indispensable”. Indispensable per a Espanya i per als socialistes com ell que viuen d’aquesta transacció tan ruïnosa per a Catalunya.

Aval a la Llei de Consultes

El dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que havia sol·licitat el Partit Popular com a mesura per a alentir el procés d’aprovació de la Llei de Consultes Populars, ha acabat avalant en línies generals els projecte de Llei del Govern. L’estratègia del Partit Popular no els ha sortit bé, perquè en aquest cas el Consell de Garanties Estatutàries ha elaborat el seu dictamen en un termini raonable; si hagués estat el Tribunal Constitucional, d’acord amb l’estratègia del PP, aquest hauria desat el dictamen en un calaix per tal d’obstaculitzar-ne la seva aprovació, tal com està fent amb molts dels recursos que té pendents de resoldre.

No ha sorprès a ningú, ni al PP, que el dictamen confirmi que la Llei s’emmarca dins del que estableix l’Estatut i sobretot la Constitució. D’això em queixava: que sigui amb una llei catalana que ratifiquem la limitació que ens imposa la Constitució espanyola. Perquè una cosa seria en un moment donat apel·lar a la legitimitat dels catalans per a fer una Consulta que no autoritzaria el Govern espanyol, i que per tant s’hauria de fer al marge de la llei espanyola, í l’altra que en proposar aquesta consulta contravinguéssim una llei catalana, cosa que ens trauria la legitimitat per a fer-ho. Però el dictamen del Tribunal de Garanties Estatutàries, precisament en aquest punt, va una mica més enllà i qüestiona el projecte de Llei en un aspecte que no és menor ni trivial, encara que algú el vulgui passar per alt. El Consell de Garanties Estatutàries qüestiona que la llei catalana adjudiqui al Govern espanyol la facultat d’autoritzar finalment les propostes de referèndums; perquè una cosa és que la Constitució digui que aquesta és una facultat de l’Estat i l’altra que sigui una Llei catalana la que estableixi quina institució de l’Estat hauria d’autoritzar-los. El dictamen explicita que “La llei catalana no hauria de manifestar quin òrgan de l'Estat és l'encarregat d'aprovar l'autorització, ja que podria efectivament ser el Govern, però també el Congrés dels Diputats o, fins i tot, les Corts Generals”. I per què no un altre organisme de l’Estat?.

Per suposat que els constitucionalistes convençuts modificaran el projecte de Llei de Consultes deixant que sigui l’Estat, en genèric i sense precisar-ne quin organisme, el que hagi d’autoritzar les propostes de referèndums. I és aquí on, si seguim al peu de la lletra el dictamen, en la mesura que la Generalitat és una administració de d’Estat, podria autoatribuir-se aquesta facultat. Naturalment que els Constitucionalistes espanyols que, quan els convé, bé atribueixen a les administracions autonòmiques el caràcter d’institucions d’Estat, ara ens negarien en rodó aquesta facultat. Però sempre és millor que ens la neguin ells que no partir d’una autonegació.

Lliçons de la crisi

Temps enrere, era habitual sentir comentaristes, polítics i contertulians afirmar que la crisi hauria servit, si més no, per adonar-nos que no podíem continuar amb aquell model productiu que ens havia abocat al desastre. Res tornaria a ser igual com abans; i fins i tot s’havia encunyat l’expressió “refundar el capitalisme”. Res més lluny de la realitat. Els esforços de tots els Governs, admetent-ho o no, han anat orientats a recuperar la situació anterior.

Les primeres mesures de xoc semblaven tenir la intenció de no permetre més que els grans poders econòmics tinguessin via lliure, sense control, per a fer i desfer només en funció dels seus beneficis. Un cop queda clar que la funció dels governs, de dretes o d'esquerres, és fer pagar els costos de la crisi als treballadors, als pensionistes o als aturats, i deixar barra lliure als interessos de les grans empreses, tot apunta a una tornada als esquemes anteriors. Les mesures del Govern espanyol han anat fins ara més orientades a fer front als costos de la crisi que a combatre-la. En nom de la crisi s’han projectat noves retallades dels drets socials dels treballadors, alhora que s’ha permès que les grans empreses aprofitessin l’ocasió per a abaratir costos laborals, fer deslocalitzacions, operar conxorxadament com a monopolis... i repartir-se entre els directius aquelles primes que en algun moment havien escandalitzat als governants més conservadors. I si en l’àmbit internacional, la tendència és la de recuperar el mateix sistema i model anterior a la crisi, en l’àmbit espanyol, com no podia ser d’altra manera, es torna a apostar per la construcció.

D’aquí a uns anys, quan es doni per definitivament tancada la crisi, se’n parlarà com una simple sotragada que va servir per apuntalar un model econòmic basat en la llibertat especulativa, la carrera desenfrenada per un creixement insostenible, el manteniment dels desequilibris territorials arreu del planeta, i la marginalitat d’uns poders polítics que tenen el trist paper de frenar la desmesura d’una classe treballador que creia que podia anar avançant indefinidament cap a noves conquestes socials. Aquesta darrera haurà estat la principal, i potser única, lliçó de la crisi.

Èxit rotund? Sí, però no

Ja estem acostumats a què qualsevol resultat electoral cadascú el valora en funció dels seus interessos de partit i, sobretot, com a pròpia justificació. La mateixa dada que per a uns serveix per a menystenir la reivindicació independentista, per a d’altres és una demostració palpable d’una voluntat i un desig d’una part important de la societat catalana. Mobilitzar un 20% de la població en una consulta organitzada per la societat civil, sense mitjans ni recursos, amb el boicot deliberat dels principals mitjans de comunicació tant públics com privats, i sabent que el resultat no és vinculant, té molt de mèrit. Però és insuficient.

En primer lloc caldria deixar ben clar que la reivindicació independentista és absolutament legítima, al marge del percentatge de població que la recolzi. Al capdavall, la reivindicació consisteix en reclamar poder exercir democràticament el nostre dret a decidir, i que la decisió no vingui d’una imposició governativa ni de l’esporuguiment dels polítics; tots els organismes democràtics preveuen la possibilitat que una minoria pugui posar un tema a votació. I l’exercici democràtic consisteix també en l’acatament del resultat, cosa que ningú posa en dubte pel que fa als independentistes en un sentit, ni pel que fa als qui ja neguen d’entrada el dret a decidir en l'altre. En segon lloc, hi ha molts arguments per a justificar que en una consulta d’aquesta mena, al marge de les institucions, el nivell de participació sigui relativament baix: ningú nega la legitimitat democràtica d’institucions, entitats i organismes que elegeixen els seus dirigents en assemblees amb xifres inferiors al 10% dels seus associats; al President Montilla el va votar un 17% de la població catalana; en cap país ni institució democràtica no es reclama més del 5 o del 10% dels cens per a posar un tema a votació, i aquí aquest 20% no reclama que a partir del resultat obtingut es proclami la independència, sinó que les institucions facin la consulta oficial a la ciutadania; i no oblidar tampoc els condicionants amb què s’ha hagut de celebrar aquesta consulta.

Però, tot i això, els independentistes hauríem de fer una reflexió seriosa sobre aquests mateixos resultats. El 13 de desembre s’havien posat unes fites, que a Osona rondaven el 50% de participació, i ens vam quedar al 40%, mentre que en el conjunt del país el percentatge era molt més baix. Ara, potser una mica més realistes, havíem posat el llistó de sortida una mica més avall, però el resultat també ha estat inferior. Carretero deia abans d’ahir que un percentatge per sobre del 20% seria un èxit rotund. Bé, doncs, ja hem assolit aquest “èxit rotund”. Però continuo creient que ens hem quedat curts, que les tongades successives de consultes per a la independència haurien d’haver generat un clima creixent, i no només un manteniment de la flama. De cara en fora, si ho voleu, reivindiquem l’”èxit rotund” de les consultes; però, entre nosaltres, analitzem seriosament què no acabem de fer prou bé i què ens impedeix crear l’engrescament col·lectiu que tots esperàvem.

El clima necessari per a les consultes sobiranistes

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Dies enrere, Xavier Trias afirmava que a Barcelona no es donava el clima adequat per a celebrar-hi una consulta sobre la independència. Probablement, la seva sigui una posició força general al si de CiU: no s’hi està en contra, moltes vegades s’hi adhereixen si ho plantegen els altres, però per iniciativa pròpia no consideren que sigui el moment oportú. I és possible que sigui també la posició d’alguns socialistes o de gent d’Iniciativa. En alguns casos es pot tractar simplement d’una excusa per no implicar-s’hi, perquè en realitat no es creu que Catalunya hagi de poder gaudir d’una llibertat plena com a país; en d’altres, pot ser una actitud poruga, excessivament conservadora, de no voler arriscar una carrera política i de prioritzar el manteniment de les actuals cotes de poder, encara que sigui limitades, pensant en termes espanyols allò de “más vale pájaro en mano que…”; i resta la possibilitat que sigui un raonament fonamentat en l’anàlisi més objectiva de la realitat.

Davant d’afirmacions com aquestes, des del sobiranisme podem caure fàcilment en la temptació d’abocar-hi les nostres ires, perquè és evident que el clima idoni per a la celebració d’una consulta d’aquesta mena és difícil de crear-lo si ja no hi creiem d’entrada. O, dit d’altra manera, el que no podem fer és esperar que algun dia es doni aquest clima ideal, com si sorgís per art d’encantament, sense haver-hi treballat abans. És molt possible que, donat el cas, com deia el director del diari El Punt, fins i tot molts socialistes s’apuntarien a l’independentisme, o com a mínim l’acceptarien, si veiessin que el país hi avança inexorablement. Però, mentrestant, algú ha d’empènyer perquè el camí encetat esdevingui un dia un procés irreversible. De fet, l’experiència de molts altres països europeus que han assolit la independència és que aquelles forces que inicialment s’hi oposaven, un cop assolida, quan han tingut l’oportunitat de governar, han defensat els termes d’aquella independència i en cap cas han optar per retornar a les tesis unionistes. Això de la Independència deu ser com l’”Activia” que no sap el bé que va fins que ho proves.

Simplificant-ho molt, podríem dir que l’estratègia no hauria de passar tant per pretendre que una força independentista assoleixi la majoria absoluta suficient per a fer-ne una declaració unilateral des del Parlament, que tant de bo, com aconseguir arrastrar el conjunt de les forces polítiques cap a les tesis sobiranistes. O en tot cas, les dues estratègies haurien de ser complementàries i no excloents. Ara bé, per avançar en qualsevol de les dues direccions pot ser que no tot sigui vàlid, per més ben intencionat que sigui, i que algunes accions arribin a ser contraproduents, com alertava Xavier Trias.

La consulta d’Arenys de Munt va encendre una metxa que havia d’haver encès un polvorí. I no és que el 13 de desembre fes figa, però sí que hem de reconèixer que tampoc va ser aquell èxit esclatant que esperàvem. Es pot valorar tan positivament com vulguem la participació obtinguda, donades les circumstàncies, i es poden trobar arguments prou versemblants per a justificar-ho, però el cert és que a tots ens va deixar un mal regust de boca. I en tot cas no va crear l’eufòria esperada que ens hauria permès encarar una nova tanda de consultes amb molts més possibilitats d’èxit. Ja he dit en alguna altra ocasió que el recurs d’una consulta sorgida de la iniciativa ciutadana i al marge de les institucions, i per tant sense validesa jurídica, pot tenir el seu valor simbòlic i ser un element propagandístic important, però que no es pot emprar reiteradament si no som capaços de generar-hi un esperit d’engrescament col·lectiu. Ben al contrari, correm el risc de precipitar-nos en un decaïment que seria utilitzat en contra nostra.

Podem gallejar de ser més independentistes que ningú i carregar contra els qui ens diuen que a Barcelona “No es dóna el clima per una consulta sobiranista”. Però anem en compte; perquè, si és cert, l’ensopegada dels qui actuen prescindint de la realitat pot fer molt més mal que un conservadorisme prudent que cerqués el clima oportú per a celebrar-la. Si aquest diumenge els resultats tampoc són els esperats, no cerquem més enllà de nosaltres responsabilitats ni culpables. Ens caldrà fer una seriosa reflexió basada en la pura i dura realitat, que no tenim el país que voldríem, i que no avançarem pas més per cridar més fort si no som capaços d’engrescar-hi la ciutadania.

Algú m’ho pot explicar?

Els polítics acostumen a tenir el vici de no fer mai anàlisis de la realitat, no fos cas que els espatllés els seus plans. Actuen a partir d’unes conviccions basades en unes conveniències personals, tàctiques de curta volada més que res per marcar territori i justificar-se a si mateixos. Aleshores, les anàlisis es fan sempre a posteriori, només com a justificació de la seva tasca que donen per descomptat que era l’encertada i única possible; els errors són sempre dels altres, i de la realitat mateixa que no ha seguit el seu guió.

Per un elemental sentit comú (el mínim que s’hauria d’exigir a qualsevol persona a qui es confia alguna responsabilitat col·lectiva), quan una cosa no ha sortit com s'esperava o com havia previst, cal reconèixer que alguna cosa no s’ha fet bé. Si totes les enquestes sociològiques indiquen que el sentiment sobiranista creix arreu del país, i l’únic partit que baixa en intenció de vot és ERC, no pot ser que els dirigents republicans continuïn entestats en què aquesta Esquerra és l’única força dels sobiranistes i que la seva línia d’actuació és la correcta. Si en el Congrés d’ara fa dos anys es feia el plantejament que, gràcies a l’acció del partit, en aquestes eleccions del 2010 Esquerra faria el salt per convertir-se en la força central de la política catalana, cosa que permetria preparar la gran consulta del 2014, i ara les úniques aspiracions són les d’evitar una davallada excessiva, és que alguna cosa hem fet malament. No pot ser que l’explicació sigui que s’han equivocat els electors o que és la realitat la que va errada. Si els creadors de Reagrupament emprenien el nou projecte a partir de l’anàlisi que la societat catalana estava cansada dels partits apalancats al Parlament i que calia una nova força desacomplexadament nacionalista que havia de treure un mínim de 10 diputats, segons el mateix Carretero, i resulta que les expectatives són ben justes de poder ser presents a l’hemicicle, és que alguna cosa ha fallat. I el mateix caldrà dir demà al vespre, si el resultat de les consultes no és l’esperat.

Està clar que tot plegat, ara com ara, són enquestes i prospeccions. Però les dades del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió són ben clares. I no em diguin que això de les enquestes és molt relatiu i que no cal fer-ne cas, perquè aquest CEO és un organisme públic pagat amb els diners dels ciutadans i seria inadmissible que des del mateix Govern se’ns digués que els seus treballs no tenen cap valor.

El Congrés Mundial Amazic amb les consultes

Els mitjans més nacionalistes s’han fet ressò de la notícia i l’han presentada a grans titulars: El Congrés Mundial Amazic valora molt positivament que es permeti els immigrants votar en les Consultes populars com la d’aquest diumenge, i anima la comunitat amazic resident a Catalunya a participar-hi. Tenint en compte que el dret de vot es negat a aquestes persones en les consultes i eleccions institucionals, té el seu mèrit que se’ls permeti fer-ho en aquesta ocasió, quan la temàtica de la consulta no és, a priori, precisament la més favorable per a incrementar els índex de participació ni els vots afirmatius.

Aquests darrers dies de campanya a favor de la participació en les consultes per la independència, en la vuitantena de poblacions catalanes on es realitzen, s’ha intensificat la recerca d’adhesions de col·lectius i personalitats d’arreu del país, i en aquest cas també de fora. El Congrés Mundial Amazic és una organització amb seu a París per a la defensa de la llengua, la cultura i la identitat dels amazics, tant els del Marroc com els que hi ha arreu del món, i molt especialment a l’Europa mediterrània; i d’alguna manera actua com a parlament o govern a l’exili, donat que els seus drets com a poble són vulnerats o negligits al propi país. Es tracta, doncs, d’una adhesió important pel que representa de no excloure la població procedent d’altres indrets a participar activament en la construcció del futur del país. Però no ens enganyem. A Catalunya hi deu haver uns 150.000 amazics, molts dels quals prou arabitzats com per a no reivindicar la seva condició de poble diferenciat dels àrabs marroquís, i menys predisposats encara a traduir la seva lluita per la supervivència com a poble a la nova realitat catalana. A part que la incidència del Congrés Mundial Amazic entre aquesta població a casa nostra és mínima, llevat de cercles molt reduïts, no cal interpretat tampoc que la seva crida representi una participació en massa d’aquest sector de la població.

I dic això pensant que tant de bo que vagi errat. Però em temo que els qui estan més implicats en l’organització de les consultes poden acabar perdent el sentit de la realitat. Adhesions com la del Congrés Mundial Amazic, el Cercle Català de Negocis o la nova plataforma juvenil Jove Decideix tenen una incidència relativament petita sobre el conjunt de la població, però en canvi sí que poden generar un sentiment d’eufòria no prou ben justificat, que ens pot abocat a una enorme decepció, aquest diumenge.

La irresponsabilitat del pacte

Com era d’esperar, el debat parlamentari sobre la crisi econòmica va acabar en un no res. En primer lloc perquè no hi havia voluntat per part de ningú d’arribar a cap consens en concret, i en segon lloc perquè aquest suposat consens ni es necessita ni té cap utilitat. Les mesures que vulgui prendre el Govern català, com l’espanyol, les pot prendre sense necessitat de comptar amb l’oposició, perquè ja té la majoria suficient per a aprovar-les. A part que a Catalunya, sense poder polític, i menys encara poder econòmic, parlar de la lluita contra la crisi és pura comèdia.

Fins ara, el Govern espanyol s’ha limitat a prendre mesures per a poder pagar els efectes de la crisi, però no pas per a sortir-ne. I s’entén que, des d’una perspectiva de dretes, vol fer-la pagar als consumidors, treballadors i pensionistes per tal de garantir que els causants de la crisi no deixin de tenir grans beneficis. Però, a banda d’això, pretendre cercar un pacte amb els socialistes és un quimera i una irresponsabilitat. No pas perquè el partit dels socialistes sigui tan de dretes com el PP, i quan parla de pacte no pretén altra cosa que evitar el desgast que li pot representar tirar endavant en solitari mesures impopulars com la retallada del poder adquisitiu dels treballadors, la rebaixa de les pensions, etc.; els sindicats bé estan disposats, com sempre, a pactar a la baixa els drets dels treballadors. El problema greu de qualsevol que pretengui un pacte amb els socialistes és que ja sap que signarà un paper en blanc o un paper mullat.

El setembre passat els sindicats havien signat un acord amb el Govern espanyol per tal que els funcionaris acceptessin la congelació de les retribucions salarials (hi van posar un increment simbòlic del 0’3%), i la no cobertura de totes les vacants que es produïssin. Doncs, bé el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, ja ha reconegut que caldrà revisar aquest acord; un eufemisme per dir senzillament que no pensa complir-lo. A hores d’ara, ni els sindicats ni ningú no poden acusar el Govern d’incompliment de pactes o de promeses; aquí l’únic irresponsable és el qui signa acords o es creu la paraula d’una gent que no en té, i que fa dels incompliments una norma de conducta.

La dreta pura i dura

Ahir, els carrers de moltes ciutats es van omplir de treballadors manifestant-se en contra de les amenaces del Govern espanyol d’allargar l’edat per a la jubilació, així com la fórmula per a calcular-ne la pensió. Fa temps, de molt abans de la crisi actual, que vivim un procés de regressió dels drets laborals: a cada negociació es perd un llençol, les amenaces de deslocalització sovint s’utilitzen per a negociar a la baixa, la llei d’oferta i demanda s’ha aplicat també a les persones talment fossin simples mercaderies... i tot plegat davant la impotència dels sindicats i l’acció implacable dels Governs, sempre al costat de la banca i de la Patronal. La nova agressió del Govern, ja no ve d’una, té l’agreujant de la traïdoria i la perniciosa premeditació d’aprofitar la conjuntura de crisi per a fer claudicar la classe treballadora.

Es podria entendre, que en algun moment es plantegés la possibilitat de canviar els paràmetres de la jubilació perquè la realitat actual no és la mateixa que la de trenta anys enrere. Hem aconseguit una societat del benestar que ens permet arribar en bones condicions a l’edat legal de jubilació, s’ha allargat l’esperança de vida, les condicions de treball també han millorat en moltes professions... Però aquest no és el debat actual, el que planteja el Govern espanyol. La proposta de Zapatero, tan de dretes que no havien gosat mai presentar-la els governs populars, no és altra que la de buscar algú que pagui la crisi; una crisi provocada per l’especulació, sovint amb la complicitat de polítics corruptes, i per una banca sense escrúpols. Un Govern de dreta pura i dura, com és el del PSOE, ha tingut clar des del primer moment que havia de signar un xec en blanc, sense condicions, a la banca per tal que puguin continuar repartint entre els directius i els grans accionistes enormes dividends, i que havia de donar suport a les grans empreses perquè fessin les seves reestructuracions i reduïssin costos laborals per assegurar els beneficis, també a càrrec dels contribuents. Un cop fet això, la factura de la crisi s’ha fet excessiva per a l’Estat i algú o altre l’havia de pagar.

És aquí on el Govern, al marge de consideracions sobre els drets dels treballadors o burlant-se d'aquests drets, ha trobat un lloc d’on treure els diners per a pagar la pèssima gestió de la crisi. No és que consideri que seria més just i més raonable la jubilació als 65 o als 67 anys, o que es faci el càlcul de les pensions en base a uns determinats anys de cotització, sinó que ha fet el càlcul dels diners que podria obtenir si els treu d’aquest sector de la població. Una reforma d’aquest tipus, un govern honest, mínimament sensible i mínimament progressistes (ja no parlo d’esquerres, perquè seria d’una altra gal·làxia), l’hauria plantejat precisament en un moment de bonança. Però aquest Govern impresentable, no pas menys dretà que el PP, ho fa aprofitant la situació de crisi i només com a mesura per a fer pagar els costos de la crisi als qui ja n’han estat les víctimes.

Europeus, a sant de què?

Dies enrere es va presentar un estudi del Centre d’Estudis Sobiranistes que defensava la tesi, d’altra banda ja prou difosa, segons la qual quan Catalunya assolís la seva independència formaria part, de forma automàtica, de la Unió Europea. En síntesi, el que es ve a dir és que si l’actual Estat espanyol és membre de la Unió, en partir-se en dos, en realitat apareixerien dos estats nous que no haurien deixat mai de pertànyer-hi. Per tant, Catalunya no hauria de seguir cap procés d’incorporació, com han hagut de fer els Estats que ho han sol·licitat des de fora.

Personalment, tot i donar per bona aquesta lògica, crec que les coses no serien tan fàcils. Tothom sap que les lleis, els tractats internacionals, les convencions i el Dret en majúscules poden dir el que vulguin, però a l’hora de la veritat el que preval és la voluntat política dels governants. I en el cas europeu, prevaldrien els interessos dels Estats en la seva relació amb Espanya. Si les lleis internes de cada Estat els governants se les poden passar pel forro quan els convé, amb el suport incondicional d’una Justícia posada al seu servei, el Dret Internacional és una pantomima que en el millor dels casos no passa de ser una recomanació. Cap jutge, ni espanyol ni europeu, donaria la raó a ningú que pretengués el compliment de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que des del moment que va ser ratificada el 2001 pel Govern espanyol va passar a formar part del seu ordenament jurídic; el que tenim són judicis en contra del qui té la pretensió de fer ús dels drets que reconeix la Carta.

Més aviat penso que, si Catalunya aconseguís la independència, sí que hauria de seguir tota la tramitació formal per entrar a formar part de la Unió europea, com qualsevol altre dels països que ho han sol·licitat. Entre altres coses, perquè no és cert que, ara, Catalunya formi part de la Unió europea; en forma part Espanya, però una Espanya que és ella mateixa la que no ens inclou. Catalunya n’és exclosa com a tal, la seva llengua no hi és reconeguda perquè no és reconeguda com una llengua d’aquest Estat espanyol membre de la Unió. Per això, quan la Comissària europea encarregada dels temes del multilingüisme ha de decidir sobre el proveïment d’una plaça de traductor té molt clar que no cal mantenir cap plaça de traductor de català, una llengua que està fora de la Unió europea; i en nom del multilingüisme l’adjudica al castellà.

Unitat anticrisi, per fer què?

Em sembla escandalós, i motiu suficient per a desqualificar els Govern que dos anys després d’haver-se iniciat la crisi, quan alguns països ja se n’estan sortint, o potser precisament perquè aquí sembla que ni per la inèrcia de les economies europees no hi ha manera de remuntar, ara els hagi vingut la fal·lera de cercar un “gran acord contra la crisi”. Hom pot pensar que s’han passat aquests dos anys fent veure que era com una grip normal que ben tractada es pot curar en quatre o cinc i dies, i si no es fa res també acabar passant en menys d’una setmana. O bé, que les mesures preses pel Govern han estat un estrepitós fracàs. En qualsevol cas, la demanda d’auxili d’ara no és sinó el resultat de la seva irresponsabilitat.

Una altra cosa és entendre de quina mena de pacte estan parlant, i quina incidència pot arribar a tenir en l’economia real. Els Governs, tant el català com l’espanyol, amb una majoria parlamentària suficient, se suposa que han aplicat totes les mesures que creien més adients per a fer-hi front. Amb el suport o sense de l’oposició han pogut aplicar les seves receptes, amb els resultats que tenim a la vista. Què es pretén, doncs, ara, quan es reclama el suport de l’oposició? S’espera que des de l’oposició es donin les idees i s’aportin les solucions? Sembla evident que no; perquè cap grup de l’oposició ha presentat cap programa mínimament coherent i complet com per a pensar que amb ells al Govern les coses haurien anat d’una altra manera. Es parla només de no apujar els impostos, com vol fer el Govern; però això no explicaria el que ens ha passat fins ara, perquè aquesta mesura està prevista per aquest any, i probablement estava pensada no tant per a sortir de la crisi com per a pagar l’enorme dèficit que la crisi ha generat.

En qualsevol cas, la pregunta és la mateixa: quin és el truc amagat d’aquest anhelat pacte d’Estat que ens hauria de treure de la crisi? A l’oposició, els del Govern no la necessiten ni per a aprovar lleis ni per a aplicar mesures econòmiques del tipus que siguin. Un cop descartada tota possibilitat de buscar sortides per l’esquerra, que seria fer pagar la crisi a qui l’ha provocada, no queda altra via que la de fer-la pagar a les víctimes, és a dir a la classe treballadora, als aturats, als pensionistes... Com a Grècia, per tant, les mesures anticrisi seran enormement impopulars i poden provocar un desgast encara més important al Govern. Qualsevol Govern, del PP o del PSOE, de CiU o del PSC, prendria mesures semblants, però necessiten un pacte entre ells perquè qui les apliqui no es vegi assetjar per l’opositor. Aquest és el sentit del pacte anticrisi.

Conviure en situació de conflicte

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El conflicte és inherent a la diversitat. I a partir d’aquest principi el que cal no és amagar el conflicte sinó saber-lo gestionar, saber-hi conviure. Quan algú pretén defensar la idoneïtat exclusiva d’un grup o d’una formació política, com si fos possible trobar el partit o les persones que s’adiguin exactament a la manera de pensar de cadascú, és evident que acabarà abocat o bé a l’encegament doctrinal i sectari o bé al conflicte desfermat que no podrà controlar i el portarà a estripar la baralla. I d’això en sabem un munt en l’àmbit del sobiranisme.

El Parlament, en tant que representació de la ciutadania, està dividit en grups polítics, que gràficament es poden dividir en colors ben diferenciats i traçar-ne la línia exacta de separació. Aparentment, es tracta de blocs monolítics que de forma sempre unànime està radicalment en contra o radicalment a favor de les posicions més diverses. És, sens dubte, una representació molt imperfecte de la societat real. Al Parlament, i en general en tota l’activitat política, s’hi tracten els temes més diversos, molts dels quals no tenen un lligam estricte amb les ideologies que teòricament defensen els partits; i, malgrat tot, aquests s’hi aferrissen com si formés part de la seva pròpia essència. Al carrer, la realitat és molt diferent. La societat no està dividida en aquests blocs tan hermètics que ens presenten en la política institucionalitzada; no trobaríem dues persones que pensessin igual en tots els temes; més que per una concepció ideològica, per les experiències i la situació de cadascú, que sempre són particulars.

Aleshores, la recerca del partit on afiliar-se, des d’on poder treballar o simplement donar-hi suport, no pot consistir en pretendre trobar-hi unes coincidències absolutes, perquè això és impossible. Podem prendre una opció (sovint jo en prendria més d’una simultàniament) pensant que és la que millor s’ajusta a la meva manera de pensar, i sobretot que és aquella des de la qual crec que podré treballar millor; però no podem ser tan il·lusos com per a creure que hem descobert el grup ideal i perfecte, perquè a no ser que caiguem ràpidament en la visió esbiaixada i partidista de la realitat aviat toparem amb el conflicte, i allà on hi havíem vist un messies salvador de la pàtria de cop hi descobrim un petit dictador o un navegant sense rumb. I probablement no era ni una cosa ni l’altra. Hi ha molta gent que s’omple la boca de crítiques constants als partits polítics, acusant-los de la seva incapacitat per a dialogar i trobar punts de consens per a afrontar els problemes reals del país, però ell personalment no s’apunta enlloc perquè és incapaç de trobar-ne cap que s’ajusti exactament a la seva manera de pensar.

Si no coincidim plenament i som capaços de discrepar cordialment amb els amics, i de no deixar de ser amics per això, també hauríem de poder formar part d’un grup polític (la paraula militant, la veritat és que em repugna) sense necessitat de pretendre trobar-hi coincidències absolutes, ni excloents envers els altres, i sobretot sense necessitat que m’hagin d’anorrear a mi com a persona amb una manera particular de veure les coses. En puc formar part perquè coincideixo amb els seus objectius generals i perquè considero que és un marc des d’on puc treballar-hi, com també ho podria fer des d’un altre. Però, en tot cas, a priori haig de ser conscient que les coincidències no seran totals, que a voltes em semblarà més encertar el grup del costat, que el conflicte serà inevitable i que tant se val que en sigui conscient des del principi. A no ser que vulgui posar-me la bena als ulls i seguir, com a bon “militant”, fins on em porti el capità, o fins que en caure’m la bena descobreixi quina mena de capità em menava.

El raquític mapa eòlic de Catalunya

El Govern de la Generalitat ha presentat el que podria ser el mapa eòlic de Catalunya. Tampoc cal ser gaire espavilat per deduir que l’Empodà i les Terres de l’Ebre són les zones escollides per a implantar-hi parcs eòlics. Només cal repassar l’hemeroteca i veure com tots els partits d’esquerres i tots els moviments ecologistes, des dels anys 70 i 80, s’exclamaven que no aprofitéssim aquest potencial d’energia, energia neta i sostenible, que té el país. I el que és sorprenent és que tants anys després Catalunya estigui pràcticament a la cua en producció d’aquest tipus d’energia.

Catalunya produeix una setena part del que produeix qualsevol de les dues Castelles, una cinquena o una sisena part del que produeixen Andalusia o Galícia, Aragó produeix tres vegades més, i ens doblen Navarra i el País Valencià. Això sí, estem per davant de la Rioja, del País Basc o d’Astúries. No arribem ni al 3% del total que es produeix al conjunt de l’Estat espanyol. I si l’energia eòlica havia estat bandera de les opcions d’esquerres i ecologistes, el rànquing de l’Estat espanyol no sembla que faci massa distinció entre dretes i esquerres. Catalunya deu ser l’única comunitat autònoma amb un Departament de Medi Ambient dirigit per ecosocialistes (IC-V, o el que podria ser IU a la resta de l’Estat), i la veritat és que no es veu per enlloc, en aquest camp, la diferència en relació a les comunitats governades pel PP.

Podríem admetre que durant els Governs conservadors de CiU el tema no entrés dins de les seves prioritats, però al cap de set anys de direcció ecosocialista del Departament de Medi Ambient, tot just ara, a les portes d’unes noves eleccions, es presenta un esborrany de Mapa eòlic, no debatut encara amb el territori, i per tant amb més que presumibles oposicions de les zones afectades, però que tampoc és gens concret ni pressuposa un programa seriós de foment d’aquest tipus d’energia alternativa. Sentir Joan Herrera implorant per la reedició del tripartit, sense el qual ells difícilment podran ser al Govern, en nom d’unes polítiques d’esquerres, és com a mínim patètic.

La deshonestedat com a lema, i fins al moll

Els partits nacionalistes del País Basc, els del PP i del PSOE, han topat amb la dura realitat que ni tan sols els seus militants no estan disposats a seguir el seu criteri fonamentalista en temes educatius. Des de la Conselleria d’Educació del Govern basc han hagut de reconèixer que només un 3’8% de les noves matrícules han optat per l’opció d’una escola integrament en castellà, amb l’assignatura d’euskera; de manera que a cap centre del país hi ha hagut prou demanda com per a obrir noves aules en aquesta modalitat. Recordem que al País Basc es pot escollir entre el model d’escola en castellà, amb l’assignatura d’euskera, el model d’escola bilingüe, i el model d’escola en euskera, amb l’assignatura de castellà.

Alguns ja han proposat canviar el sistema, per evitar que els pares continuïn fent aquesta opció pensant en el bé dels seus fills, en lloc de pensar en l’interès de la “unidad nacional” com correspondria a un bon patriota. L’exemple el tenen prou clar al País Valencià, on es dóna la situació al revés. Malgrat la demanda de moltes famílies de poder escolaritzar els seus fills en centres on s’imparteixin les classes en català, o com a mínim en una situació de bilingüisme, i especialment a l’Educació Secundària, el Govern valencià es nega a oferir més places escolars d’aquests tipus per tal d’obligar els pares a escolaritzar els seus fills en escoles on es fa tot en castellà, excepte la classe de valencià; i on, a més, s’acostuma a incomplir els mínims exigits per la llei i establerts en l’Estatut d’autonomia. De fet, a Catalunya, també són molt pocs els casos de pares que s’acullen a la possibilitat de demanar una exempció a l’educació bàsicament en català. Perquè aquí, com a tot arreu, els pares acostumen a tenir molt més seny que els polítics radicals, sobretot del PP, i entenen que pel bé dels seus fills convé que aquests acabin l’escolarització coneixent per igual les dues llengües oficials, cosa que passa a Catalunya però no pas al País Valencià ni a les escoles basques on es fa tota l’educació en castellà.

Els fonamentalistes del PP, però, continuaran arreu de l’Estat amb la seva croada contra totes les llengües que no són el castellà. I tant li fa que les dades demostrin que el model d’immersió garanteix el coneixement d’ambdues llengües, cosa que no garanteix el seu model d’escola en castellà amb la llengua autòctona només com a assignatura. Els més radicals estan disposats fins i tot a utilitzar els seus fills, en perjudici seu, com a arma per a imposar les seves tesis. Afortunadament, aquests sectors més radicals, més enllà dels dirigents polítics, són una clara minoria.