El corredor mediterrani passa per Jaca

Espanya i Europa semblen anar en direccions oposades. Quan tota Europa advertia que calia un rescat per a Espanya, el Govern de Mariano Rajoy ho negava i encara es va fer pregar abans no va formular-ne la petició formal. Des de les institucions europees fa temps que es parla de prioritzar els grans corredors ferroviaris que han de connectar els principals centres d’activitat econòmica del continent, però Espanya sempre ha preferit donar llargues al tema, mirar de no definir-se mai, per acabar formulant una proposta que ja sabien que era rebutjada per Europa. Rebutjada per sentit comú.

Al Govern espanyol li és igual el que diguin les institucions europees, com li és igual que el seu projecte de corredor central sigui inviable, o infinitament més car i molt menys útil. A ells els interessa evitar afavorir un corredor que és cert que és el millor per als interessos de l’Estat espanyol, tal com és ara, però per ells té l’inconvenient insalvable que també beneficia Catalunya. I pot mol,t més el seu odi visceral contra Catalunya i contra els catalans, que el seu suposat patriotisme a favor d’Espanya. Un cop aprovat a Europa el projecte del corredor Mediterrani, l’Estat insisteix en què prefereixen anar a la seva i optar pel corredor central; també els diputats de la delegació del PP a Catalunya i els del PSC (aquests diuen que per error) van optar per aquest estrafolari corredor central que no aniria enlloc. Des d’Europa es fan creus que hi pugui haver un Govern capaç de dilapidar tants i tants milions per fer un corredor que ha de foradar els Pirineus pel centre, però sense tenir continuïtat després. I és que a Europa potser no saben, o potser sí i s’aguanten el riure, que a Espanya es construeixen aeroports sense avions, i fan costosíssims TAV per a mitja dotzena de passatges.

Enguany el Govern espanyol té pressupostats, que no vol dir que se’ls acabi gastant, 128 miserables milions per al corredor del mediterrani enfront dels 2.151 milions per al TAV de Galícia. Preferiran perdre les ajudes europees per al corredor del mediterrani abans que fer res que afavoreixi els catalans. O potser és que ja s’ho miren amb perspectiva de futur, i ja compten que el corredor espanyol que d’aquí a uns anys passarà més a prop del mar Mediterrani serà el que passi per Jaca?  

La culpa només és nostra

Fa ja una colla d’anys, d’ençà que ERC va començar a denunciar-ho, que es parla de l’espoli fiscal. I de tant parlar-ne, arriba un moment que sembla com una frase feta que ens hem inventat per dir que no ens agrada romandre a Espanya. I, està car que no ens agrada Espanya i que voldríem fugir-ne com més aviat millor! Però és que l’espoli existeix tant per als qui no ens sentim gens ni mica espanyols, com per a aquells catalans que diuen sentir-se també espanyols i que voldrien quedar-s’hi, encara que només sigui per una convicció nacionalista.

I dic que sembla com una mena de frase feta o d’eslògan catalanista, perquè els nacionalistes espanyols sempre responen dient que la resolució del tema del dèficit fiscal no ho resoldria tot. Hom, doncs, ben bé tot, no ho sé. Però les xifres canten; jo diria que canten escandalosament. Algunes fonts xifren l’espoli que patim els catalans en més de 20 mil milions d’euros, tot i que les xifres oficials es queden en tan sols 16 mil milions. Quedant-nos amb les dades oficials, aquestes representen el doble del dèficit de la Generalitat del 2011; per tant, no solament no hauríem tingut dèficit, sinó que no haurien calgut les retallades i s’hauria pogut eixugar una part del deute públic. Europa exigeix als Estats que no tinguin un deute superior de 3% del PIB, una exigència que ens haurien d’aplicar també a nosaltres perquè el que tenim és un dèficit fiscal (eufemisme per anomenar el robatori o espoli de què som víctimes) que representa el 8% del nostre PIB. Això no genera temors i desconfiança en els mercats? Quin país se’n podria sortir amb una sagnia tan extraordinària?

Però, bé. Que patim un espoli insostenible, ja ho sabem. El Govern ho repeteix una i mil vegades, reconeix la gravetat de la situació i que no és possible sortir-nos-en en aquestes condicions. Ara bé, el que no podem esperar és que el qui s’aprofita d’aquest espoli gentilment un dia hi renunciï. Ara, la responsabilitat és ja només nostra. És una insensatesa inconcebible que el Govern de la Generalitat pretengui anar administrant un país espoliat sense plantar-se d’una vegada per totes. I plantar-se no vol dir fer una enèsima proposta de pacte que tothom sap que no té cap possibilitat de prosperar.

Crisi per desídia?

Ja se sap que les anècdotes i les vivències particulars són això: anècdotes que no es poden extrapolar ni generalitzar. El que passa és que si les anècdotes de cadascú comencen a ser compartides i són molts els qui s’han trobat en situacions semblants, aleshores, com a mínim, podrem començar a dir que hi ha indicis raonables del fet en qüestió. Déu me’n guard d’afirmar, ni tan sols insinuar, que la crisi pugui explicar-se per alguna de les anècdotes viscudes, però potser sí que explicarien la incapacitat de fer-hi front.

Se suposa que en temps de crisi, quan algú es disposa a fer una comanda mínimament important ja sigui a una botiga, a un professional, o a un establiment turístic, hauria de ser rebut amb els braços oberts. Doncs, bé. Jo no sé si sóc l’únic, i en aquest cas només hauria de constatar la meva mala sort, però darrerament m’he trobat amb molts casos que semblen fora de tota lògica en temps de crisi. He fet fer pressupostos a professionals que no s’han dignat ni a dir-me que no m’ho volen o no m’ho poden fer, de manera que he hagut de buscar-me la vida en un altre lloc; tinc ara mateix un parell d’encàrrecs professionals, en un dels quals portem més d’un any de retard (sempre em diu que quan pugui ja vindrà), i en l’altre havia de tenir una feina enllestida abans de l’estiu, i ara ja li demano que com a mínim pugui estar abans de l’hivern.

El mateix m’ha passat a l’hora de programar les vacances que acostumo a fer, quan es tracta d’hotels del país, directament i a través d’internet. En el darrer cas, en què estava interessat a passar uns dies en un determinat poble dels Pirineus, vaig  veure que hi havia cinc establiments. Un el vaig descartar perquè no tenia pàgina web, i un altre perquè a la pàgina web no hi havia forma de contactar-hi; vaig fer la petició als altres tres, i només em van respondre dos. Vaig escollir, entre aquest dos el que em va semblar més adient. Ni una comanda no resol la crisi, ni el meu cas explica massa res, però és possible que n’hi hagi que s’ensorrin també per desídia?

Perill de fractura social

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

És una història ben estranya aquesta de la “fractura social”. Apareix de tant en tant com un espantall per a evitar determinades accions polítiques, però normalment coincideix que són accions d’un determinat signe i no pas d’un altre. Els drets d’autor de l’invent els deu tenir el general Franco, quan deia allò de “feu com jo que no em fico en política”; o potser els té el Pinotxet que justificava la seva repressió violenta amb un “què voleu que hi faci, jo, si protesten d’aquesta manera”. El cas és que els seus seguidors, quan volen oposar-se a alguna acció que els desagrada i que no poden impedir, acostumen a utilitzar aquest argument de no trencar la pau i la concòrdia ciutadana.

Naturalment que no tinc pas res en contra de preservar la pau i la concòrdia ciutadana. El que em repugna és que facin servir aquest argument justament els qui violenten la ciutadania amb les seves imposicions. I, sobretot que en facin un ús tan pervers i farsant. Ja ho deien en la darrera etapa del franquisme, per exemple, quan algú proposava fer un escrit en català: “això ja és ficar-se en política” deien “fem-ho en castellà que així no es molestarà ningú”. I és una expressió que hem sentit dir moltes vegades als nacionalistes espanyols: “Les propostes nacionalistes (catalanes) poden provocar una fractura social”; i les espanyoles, no?. “El predomini del català en l’Administració provoca malestar en la població no catalanoparlant”; a part de ser fals, perquè només el provoca en els sectors més radicals del nacionalisme espanyol, què hauria de provocar en els catalanoparlants la preeminència en tants àmbits d’una llengua que no és la pròpia de Catalunya?. “El dret a decidir pot provocar una fractura social”; a part que mai l’exercici de la democràcia pot provocar cap fractura, excepte per als enemics de la democràcia, la negació del dret a decidir no provoca una fractura social? Els socialistes catalans també s’apunten a aquestes tesis quan diuen allò de “la independència és un tema que no suscita unanimitat en la societat catalana, i per tant pot ser perillós plantejar-la”; és que la dependència sí que suscita unanimitat en la societat catalana?

Precisament per tot això, sap greu que una persona com l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, alineat amb el sector sobiranista de CiU, hagi caigut en el mateix parany, afirmant que “La independència genera un gran perill de fractura social”. És a dir que allò que vol més de la meitat de la població catalana genera “un gran perill de fractura social”, i allò que vol només una quarta part, mantenir-nos en la situació actual, no genera perill de fractura social?

Probablement en tota aquesta fal·làcia dels nacionalistes espanyols, i dels seus socis, hi ha una part ben fonamentada. Els catalans, davant d’una situació injusta reaccionem amb tebior; i com a molt, si ens deixen, reclamem el dret a decidir-ho democràticament, sempre que les lleis injustes ens ho permetin, és clar. Ben diferent del que se suposa, que ells mateixos donen per descomptat, que farien els nacionalistes espanyols que es neguen a acceptar la voluntat de la majoria, que impedeixen que aquesta majoria pugui expressar-se lliurement, i que si en algun moment ho aconseguís ells provocarien la ruptura social, sense descartar la violència, naturalment.

L’independentisme ja no és una opció

Uns anys, o unes dècades, enrere l’opció independentista era això, una opció. Hom podia plantejar-se la possibilitat que Catalunya continués essent una part d’aquest Estat anomenat Espanya, amb la mateixa lògica i naturalitat que es podia plantejar la proposta d’una Catalunya independent. Hi havia la creença, avui pràcticament desmentida del tot, que Catalunya era viable des de diferents hipòtesis, de manera que es podia pensar que tant s’estava defensant el país amb una com amb l’altra hipòtesi.

Avui, la situació és radicalment diferent. Naturalment que hi continua havent gent que diu que opta per una Catalunya independent, per una Catalunya federada a Espanya o per una Catalunya més o menys autònoma dins d’Espanya. Però ara ja no es pot dir, honestament (deshonestament els polític poden dir el que vulguin), que es defensa una Catalunya autònoma dins d’Espanya; en tot cas es defensa o s’accepta la desaparició de Catalunya com a país. Que també és una opció. I el que ha passat no és que els independentistes hagin anat guanyant terreny als altres, almenys políticament això no ha estat així, sinó que el que s’ha posat de manifest és la inviabilitat d’una Espanya plural, com l’havien imaginada alguns en l’època de la transició. No és que a Catalunya hi hagi més o menys autonomistes o federalistes, sinó que no n’hi ha a Espanya.

El que queda, doncs, és una única opció per a la supervivència. Fora d’això, no hi ha res més que la mort, més o menys lenta, de la llengua i la personalitat pròpia dels catalans, que per als nacionalistes espanyols, els del PP i de C’s, ja és l’objectiu bàsic a assolir. Per a la resta, el que hi ha és molta por, i sobretot por a perdre un cert estatus particular que l’Estat espanyol sí que permet als dirigents de les seves controlades autonomies. I davant d’això, la mesquinesa d’alguns pot ser que faci prevaldre impulsar el país cap al suïcidi col·lectiu abans de renunciar a les engrunes que els dóna l’Estat espanyol.

No és que hagi guanyat l’opció independentista, sinó que ha fracassat l’opció autonomista i encara més la federalista. Toca, doncs, prendre el camí de la supervivència o renunciar a la pròpia existència.

Jo em planto, tu ets plantes...

No hi ha dia que des del Govern català no es faci una queixa, una crítica o una denúncia de l’actitud hostil del Govern espanyol cap a Catalunya. La darrera, aquesta plantada del Conseller Mas-Collell al Ministre Montoro. Tot plegat és un indicador de les tenses relacions entre Espanya i Catalunya; unes relacions que semblen empitjorar per moments.

Ara bé, això té un límit. Des de Madrid, poden respondre amb la mateixa moneda: el Conseller es planta, el Ministre també. Però és aquest darrer qui té els nostres diners a la seva caixa, i és el Conseller qui després haurà d’anar a fer el ploricó perquè n’hi deixi unes miques. El qui te la paella pel mànec és el Govern espanyol. Amb la complicitat de CiU, que ha estat el seu soci preferent, s’ha creat una situació no només de subordinació genèrica, que això ja és la situació permanent en què ens deixa el model autonòmic, sinó d’extrema dependència per arribar a final de mes. I ja no és una situació puntual, sinó que deliberadament el Govern espanyol, a base d’incomplir i no pagar el que deu, ha aconseguit una situació en què el Govern català no té cap marge de maniobra. Temps enrere es podia fer aquesta mena de gesticulacions, i esperar una nova oportunitat per a renegociar la situació. Però, ara no.

El Govern de la Generalitat té una soga posada al coll. No s’hi val, en aquesta situació cridar més del compte ni fer gesticulacions excessives, perquè la resposta sempre serà estrènyer una mica més la corda, i amenaçar de treure’ns definitivament el tamboret que tenim als peus. Això no té sortida, si no és traient-nos la soga del coll i engegar-los a fer la mà. A Madrid compten, però, a part de la complicitat dels seus subalterns del PP i del PSC, amb què tota la gesticulació convergent no té altre objectiu que el de disculpar-se davant del seu electorat, i que al final romandran dempeus, damunt del tamboret, amb la soga el coll, i només simulant que posen resistència a l’Espanya que els estreny la corda i els dóna rosegons per a sobreviure.

Sense Catalunya o sense Espanya...?

Els polítics catalans tenen una rara habilitat a l’hora d’elaborar frases enginyoses, sovint contundents, i normalment inútils. I és que serveix de ben poc respondre només amb gestos i paraules a les agressions que patim constantment els catalans. Ahir mateix, el President Artur Mas deia com una advertència cap al Govern espanyol: “Espanya no se’n sortirà sense Catalunya”.

Home, la frase té la seva gràcia. D’entrada, se m’acut dir que a mi m’és bastant indiferent que Espanya se’n surti o no sense Catalunya. De moment no hi ha cap indici que se’n surti “amb” Catalunya. I és que no està gens clar que l’objectiu del Govern espanyol sigui sortir de la crisi; com a mínim segur que no és el seu objectiu immediat, a curt termini. Durant aquests sis o set mesos de Govern popular, Mariano Rajoy no ha pres ni una sola mesura encaminada a sortir de la crisi, i sí que n’ha pres moltes encaminades o que ens encaminen cap a un increment de l’atur (objectiu assolit), empitjorament de l’economia productiva (objectiu assolit), reducció de la capacitat adquisitiva i per tant del consum i de la rendibilitat de les petites i mitjanes empreses (objectiu assolit), increment de la desconfiança dels mercats i, per tant, empitjorament del finançament del dèficit (objectiu assolit), etc, etc.. Per tant, aquesta advertència de l’Artur Mas, com si volgués dir-los “vigileu que si ens perjudiqueu a nosaltres també us podeu perjudicar vosaltres mateixos” no té sentit. Primera perquè el seu objectiu no és sortir de la crisi, sinó garantir els interessos dels grans poders econòmics; i segona que en el supòsit que estiguessin també interessats en sortir de la crisi, però sabent que perjudicant Catalunya, i per tant afavorint el seu concepte d’Unitat sacrosanta d’Espanya, perjudiquen el redreçament econòmic de l’Estat, no dubtarien ni un sol moment. Igual com fan amb el tema del corredor del mediterrani que el boicotegen perquè, encara que sigui els més beneficiós per a l’Estat, resulta que també beneficia Catalunya, també en aquest cas optarien, com ja fan, per ofegar l’economia catalana conscients que aquest ofec també afecta al conjunt de l’Estat.  

Però la frase de l’Artur Mas és simptomàtica d’una mena de dèria que ja ha esdevingut patològica: salvar Espanya. Aquesta frase està feta des de la concepció espanyola de creure en una Catalunya necessària per a Espanya, i amb l’única opció de mantenir Catalunya dins d’Espanya. Dóna a entendre que es descarta la via sobiranista i que s’admet que ja que ens hem de quedar dins d’aquest Estat, val més convèncer-los que ens tractin bé, perquè encara hi sortiran guanyant. Senyor Mas, jo no sé si Espanya se’n pot sortir sense Catalunya; el que sí que sé és que Catalunya no se’n pot sortir amb Espanya.    

De què serveix plantar-los una tarda d’estiu

La Generalitat no pot pagar el concert amb les entitats del tercer sector, de manera que molts dels seus treballadors no cobraran la nòmina d’aquest mes. Una amenaça semblant és la que de moment s’ha ajornat fins al mes de que ve en el sector hospitalari. Les raons són de sobres conegudes: no hi ha diners a la caixa. I si no hi ha diners a la caixa no és pas perquè el país no generi prou recursos com per a poder fer front a temes tan essencials com aquests.

El problema, més enllà de la crisi general que obliga tothom a filar més prim en la despesa, és que els diners que genera el país són usurpats impunement per un Estat depredador que ens odia i que només ens vol per a aprofitar-se’n. I no solament això, ja que aquest mateix Estat, un cop consolidat l’espoli, incompleix les seves pròpies lleis com és l’Estatut, i es nega a pagar el que ens correspon de les escorrialles que ens deixa. Tan sols que l’Estat pagués el que deu a Catalunya, en base a les seves lleis que ens espolien, sense comptar encara amb cap increment d’un tracte fiscal just, totes aquestes retallades i restriccions ja no hi serien. El Partit Popular a Catalunya, amb la inefable Alícia Camacho al capdavant, té com a objectiu pressionar els seus companys de Madrid que ofeguin el país tant com els sigui possible. L’actitud de l’Alícia sovint és molt més dura i agressiva que la del mateix Govern espanyol en contra dels interessos dels catalans. També l’aparell dels socialistes catalans, amb els Navarro i els Collboni, col·laboren en convèncer els seus companys de partit perquè es neguin a fer cap concessió a Catalunya.

La situació no és nova, els números canten de forma irrefutable, i el Govern de la Generalitat no es cansa de repetir-ho. Però, a l’hora de la veritat tornem a anar a pidolar a Madrid, per veure si ens poden donar una petita part dels nostres diners que ells ens han usurpat, encara que sigui a interès moderat. És la situació perfecta per als espanyols: una Catalunya escanyada, amb enemics de Catalunya infiltrats al Parlament, és sempre una Catalunya molt més fàcil de sotmetre. I més, si tenim un Govern que no és capaç d’anar una mica més enllà de les paraules i de deixar plantat el Ministre una tarda d’estiu.

Va de lladres i xantatgistes

A les acaballes del franquisme hi havia un grup de professors de català, formats i/o coordinats per Òmnium Cultural que havíem començat a treballar, encara que fos precàriament. en les escoles de Catalunya. I, en restablir-se la Generalitat, vam passar a dependre-hi també en unes condicions encara precàries. Però, el primer any, pocs abans de Nadal, aquests professors de català encara no havíem cobrat res des del setembre. Vam fer una protesta i finalment se’ns va oferir anticipar-nos una part del que ens devien a un interès relativament baix.

Aquesta situació rocambolesca de cobrar interessos per anticipar uns diners que es deuen i haver d’agrair una ajuda donada amb aquests mateixos diners, és la que estem vivint permanentment els catalans. I ara ja no estem en aquells inicis de desconcert de la Generalitat restaurada. El Govern espanyol deu a Catalunya, segons la Generalitat, més de 8 mil milions d’euros per diversos conceptes, alguns dels quals per més que vinguin establerts per llei es neguen a reconèixer. I el dèficit de la Generalitat corresponent al 2011 va ser de 7.446 milions. Com que l’Estat no paga, la Generalitat ha de demanar a crèdit aquests diners, pagant-ne els corresponents interessos, que de dret a llei s’haurien de poder carregar a compte del morós. Però no solament l’Estat no paga i obliga la Generalitat a endeutar-se més, sinó que és el mateix Estat el qui, amb els nostres diners, s’ofereix a fer-nos un préstec a canvi dels interessos i de la imposició de condicions que limiten el nostre autogovern.

Per acabar-ho d’adobar, la seva subalterna a Catalunya, l’Alicia Sánchez Camacho, se suposa que amb el seu consentiment, es permet de fer un xantatge barroer i mesquí quan diu que si el Govern català insisteix en rebre un tracte més just per a Catalunya, aleshores no solament no ens pagaran el que ens deuen, que això ja se sap que no ho pensen fer, sinó que ni tan sols ens deixaran accedir als nostres diners en forma de crèdit.        

Correm a salvar l'euro

Ja podem respirar tranquils. Pocs dies després que Mario Draghi hagués declarat que no pensava intervenir en els problemes de finançament del deute dels Estats, referint-se evidentment a Espanya, considerant que aquest era un problema intern de cada estat, va sortir dient que sí que estava disposat a fer el que calgués per salvar l’euro. Una idea que van secundar tant el president francès François Hollande i la Cancellera alemanya Angela Merkel, amb tots els matisos i les advertències del seu Ministre d’Economia Philipp Rösler, i encara més del President del Bundesbank.

Aquestes declaracions del President de BCE I dels màxims dirigents d’Alemanya i de França van desfermar una certa eufòria. La prima de risc va caure sensiblement, sense deixar de moure’s en uns nivells altíssims i insostenibles, i la borsa va recuperar-se una mica. En mig any, aquest Govern espanyol ha estat capaç de superar tots els rècords pel que fa a indicadors econòmics negatius, i ara des de fora li donen un petit respir que s’ha de veure si durarà gaire dies i sobretot si realment servirà de gran cosa. Perquè, està clar, al Banc Central Europeu, com als dirigents francesos i alemanys els importa un rave l’economia espanyola, com els importava un rave l’economia grega; a ells els preocupa que la crisi espanyola, com la grega, la portuguesa o la italiana els pugui afectar a ells. Per això han deixat ben clar que sortiren en defensa de l’euro, i no de cap altra cosa. Algú potser dirà, ingènuament, que tant se val amb quina intenció ho facin, encara que sigui per no contaminar-se ells, la qüestió és que ho facin.

Doncs, no ho sé pas. Cada vegada que el Govern espanyol ha pres una mesura en contra dels ciutadans i en defensa dels bancs o dels grans interessos econòmics, ha rebut tota mena d’elogis per part de les institucions internacionals. Unes institucions que, com l’FMI, tampoc s’estan de dir que aquestes mesures que ells aplaudeixen, ens allunyen cada vegada més de la sortida de la crisi, i ens enfonsen en la misèria. Però tot sigui per salvar l’euro, els bancs i els banquers!

Pacte Fiscal, risc frustració

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No voldria pas donar massa més voltes al debat parlamentari sobre el Pacte Fiscal. Com a debat polític no té ni el valor clarificador perquè, per motius diversos i oposats, eren ben pocs els qui realment deien i votaven el que creien, De fet, probablement els dos grups que hi van votar en contra, Ciutadans i Solidaritat, són els que van ser més conseqüents: per una molt semblant concepció nacionalista, espanyola o catalana, el Pacte Fiscal és inacceptable perquè trenca amb la Unitat d’Espanya o perquè des de la perspectiva catalana no es pot pretendre modificar l’Estat que ens espolia. Els que hi van votar a favor ja saben que és un brindis al sol perquè la proposta s’ha d’anar a negociar a Madrid precisament amb els qui consideren que el model sorgit de l’actual Estatut és excessiu i per això es neguen a complir-lo. El PSC va votar a favor del conjunt de la proposta, perquè no pot negar la injustícia de l’espoli actual i la necessitat de poder gestionar els nostres recursos, però no té l’autonomia suficient com per a votar a favor dels aspectes clau per a resoldre la situació. I ni tan sols el PP va gosar oposar-se al gruix de la proposta, llevat de la concreció essencial, la clau i la caixa, per les mateixes raons que els socialistes. La diferència és que, no trobant-se els socialistes espanyols al poder, poden tenir una mica més de màniga ampla amb els seus subalterns de Catalunya.

El que voldria és fer alguna consideració sobre un dels arguments esgrimits aquests dies per no votar a favor del Pacte Fiscal. Em refereixo a la possibilitat de generar frustració. D’entrada, ja és un argument ben curiós perquè no voler votar a favor de la proposta per no generar frustració no deixa de ser una acceptació que la proposta en sí no era pas dolenta, potser només massa utòpica des del seu punt de vista; i sobretot és una acceptació de la impotència, la incapacitat i la inferioritat com a país per a abordar-ho. Però la lògica del PSC i del PP, quan s’excusen en no voler generar frustració, no va gens desencaminada: per més que ells aquí votin a favor, facin propostes com les que feia el diputat popular Enric Millo, o s’abstinguin perquè no gosen oposar-s’hi, saben que el seu partit a Madrid no solament tombarà qualsevol proposta de Pacte Fiscal, sinó que tombarà qualsevol proposta que puguin fer ells mateixos. De fet, no se’ls donarà ni opció a opinar i menys a  discrepar dels seus superiors. Per tant, quan parlen de frustració és perquè ja saben de què parlen.

Però, des del punt de vista català això no és ben bé una frustració. O és que hi ha algú que es va sentir frustrat quan, dos dies després, el ministre Montoro ridiculitzava cínicament el Pacte Fiscal al Senat? La gent es pot sentir frustrada quan veu que no s’acompleixen unes expectatives. I no hi ha ningú que tingui l’expectativa que es pugui produir a Madrid cap negociació sobre el Pacte Fiscal, perquè d’entrada no voldran ni començar a parlar-ne.

El que sí que pot generar frustració, i això seria molt més greu, seria que els partits que van votar a favor de la proposta de Pacte Fiscal traeixin les expectatives dels ciutadans. Perquè l’esperat cop de porta ja l’han donat, i en continuaran donant els propers mesos. I el Partit Popular compta amb la complicitat de CiU per a generar aquesta frustració entre els catalans: els deixaran fer quatre declaracions altisonants, sempre que després vagin acompanyades de renúncies i claudicacions, com han fet fins ara. No fa gaire dies, era el portaveu del Govern, Francesc Homs, el qui admetia "quan depens de les transferències dels alts ja et pots anar plantar a la Verge". I el Govern espanyol sap que per aquesta via els té sempre collats, i que a l’hora de la veritat no plantaran cara, ajupiran el cap i se sotmetran a les seves imposicions.

N’hem tingut un exemple ben eloqüent amb el tema de la paga de Nadal dels funcionaris: Quan el Govern espanyol va anunciar-la, la resposta de Mas i dels seus consellers va ser que aquí no afectaria perquè ja s’havia tret la meitat de la de juny i ja es tenia previst de treure l’altra meitat per Nadal. El resultat podia ser més o menys el mateix, però a Madrid no els interessa tant el resultat com demostrar el seu domini i fer agenollar els seus súbdits; per això, empassant-se les seves paraules, al final el Govern d’Artur Mas ha hagut de claudicar i obeir les ordres de Madrid, encara que sigui amb l’estupidesa de tornar la mitja paga sostreta el juny per poder treure-la sencera per Nadal.

Si no som capaços de plantar cara ni en temes tan poc rellevants, gairebé només de procediment, podem creure que aquest Govern serà capaç de liderar un acte de sobirania i de dignitat davant de Madrid? El to de les seves paraules ens podrien fer pensar que és possible, però les experiències de la seva actitud claudicant ens fa témer que sí que correm el risc de generar una gran frustració nacional.

La xarxa dóna carta blanca

No sé si es pot fer massa cabal dels comentaris que apareixen a la xarxa. Precisament perquè les noves tecnologies permeten un accés tan ràpid i tan senzill, sense necessitat ni tan sols d’identificar-se, aquestes opinions queden molt limitades pel que fa a la seva credibilitat. Potser per això, a mi m’agrada escriure i participar en aquesta mena de fòrums presentant-me amb noms i cognoms. I si algun cop he estat temptat de fer-ho amagat sota un pseudònim o directament des de l’anonimat, m’he adonat que era perquè volia expressar quelcom que jo mateix no em veia amb cor de defensar obertament.

Això no treu que sigui indignant l’allau d’insults racistes i xenòfobs que van aparèixer a la xarxa en motiu dels incendis de l’Empordà. La primera cosa que se m’acut, però, és que aquest esgarips eren sobretot un indicador de la baixesa moral i menyspreable dels qui ho escrivien. D’altra banda, trobo molt bé que Solidaritat hagi presentat a la Fiscalia un recull amb unes 2000 piulades que podrien ser constitutives de delicte; no pas pel resultat que se’n pugui esperar, sinó pel fet de deixar ben clar que aquesta gentussa no mereixen altra consideració que la de vulgars delinqüents. Ja m’imagino que a la Fiscalia algú comentarà: “¿Racismo? ¿Xenofòbia?”, “pero si tienen razón!”. I algú més assenyat potser es moderarà: “No es correcto, pero tampoco hay para tanto. Esos catalanes...”. I la cosa quedarà aquí.

Insisteixo que no cal fer un excessiu cas d’aquesta mena de comentaris a la xarxa, sobretot quan vénen camuflats per l’anonimat. Curiós, però, que alguns dels comentaris despectius que hem pogut llegir el que fan és emprar arguments que també hem sentit al Parlament de Catalunya per part de nacionalistes espanyols: la causa de tots els mals és la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura, encara que percentualment representin un cost insignificant. Amb tot, tampoc podem generalitzar perquè també trobaríem en aquesta mateixa xarxa comentaris de catalans que ens farien pujar els colors.

La llibertat de l’Ernest

No és pas la primera vegada que l’Ernest Maragall opina i vota una mica diferent de les directrius del partit. En aquest darrer cas, l’Ernest no ha volgut negar l’evidència que ell, com la immensa majoria dels ciutadans, vol que els catalans puguem recaptar els nostres impostos a través d’una agència tributària pròpia. Segurament, els seus companys de partit, i probablement també la majoria dels del Partit Popular, coincideixen molt més amb ell que amb la posició oficial del partit, però no tenen la seva llibertat.

Si ja és una tònica general que els polítics tinguin un llenguatge i unes opinions oficials que tenen ben poc a veure amb el que pensen i diuen en privat, en el cas dels catalans que militen en partits nacionalistes espanyols aquesta esquizofrènia esdevé dramàtica. Qualsevol que tingui l’oportunitat de parlar-hi, sense micròfons, en un àmbit privat i distès, s’adonarà de la poca o escassa sintonia existent entre aquests i els seus superiors de Madrid; les coincidències entre militants de diferents partits catalans solen ser molt superiors a les que tenen cadascun d’ells amb els seus col·legues espanyols. El tema, doncs, no és que Maragall hagi tingut la gosadia, o la valentia, que els ha mancat als altres per a votar a consciencia, com també va fer aquell alcalde popular de Mallorca, sinó que Maragall té un nivell de llibertat que no està a l’abast de tothom.

Malauradament, i això no és exclusiva de cap partit: la majoria dels militants que opten a càrrecs interns o a càrrecs públics saben que per aconseguir-los han de renunciar a la seva personalitat i a la seva independència de criteri. Qui es mou més del compte no surt a la foto. I aquí hi ha la diferència amb l’Ernest Maragall; ell ja no aspira a gaire res en la política i no ha d’escagarrinar-se com els altres davant de l’amenaça de no figurar en les properes llistes. L’alcalde popular de Mallorca ja ha experimentat això de ser expulsat per tenir conviccions i voler-les mantenir,

Sense valentia i dignitat, el Pacte Fiscal és paper mullat

No gaire res de nou en el ple del Parlament per a parlar del Pacte Fiscal. Els números són més clars que l’aigua, i no els ignora ningú. Catalunya pateix un dèficit fiscal que no suportaria cap país, tant se val si són setze mil o vint mil milions, els que perdem en aquest mal negoci anomenat Espanya. Recuperant-ne només la meitat, com deia el President Mas (i per què ens hem de conformar amb la meitat?), Catalunya compliria amb el dèficit zero i no caldria fer totes aquestes retallades que ens ensorren cada vegada més en el pou de la crisi.

Els partits nacionalistes espanyols,a Catalunya, ho tenen complicat per a defensar que no volen corregir aquest dèficit, que no estan interessats ni en què Catalunya tingui recursos per a mantenir els serveis fonamentals, ni en què tingui la capacitat per a fer front a la crisi. Senzillament patètica, per exemple, l’actitud de Pere Navarro dient que això del Concert econòmic, que tants bons resultats està donant al País Basc i que tan aferrissadament defensen els socialistes i populars bascos, és un sistema passat de moda. De fet, les delegacions catalanes del PP i del PSOE no tenen, elles mateixes, ni la capacitat de decidir què volen o què deixen de voler per a Catalunya; per això, el seu argument, carregat de lògica, era el de no crear més frustració. I dic carregat de lògica perquè ells saben que el seu partit s’oposarà frontalment, i ells hi donaran suport, a qualsevol millora del finançament de Catalunya. I, per tant, tot i que els socialistes es poden permetre alguna petita llicència ara que ja no tenen la responsabilitat del Govern de l’Estat, el que no poden fer és aprovar una proposta aquí, per més lògica que sembli, i després haver de combatre-la a Madrid. Perquè el PP i el PSOE no és que no vulguin millorar el sistema de finançament de Catalunya, sinó que els sembla que el dèficit fiscal actual és massa curt; i per això els seus partits es neguen a complir amb el que estableix l’actual Estatut d’Autonomia.

El resultat, doncs, d’aquesta sessió plenària del Parlament de Catalunya és relativament irrellevant. No val la pena entretenir-se a analitzar el redactat final del text aprovat, perquè ja se sap que no ha de servir per altra cosa que per a constatar l’oposició d’Espanya a qualsevol fórmula que representi atorgar a Catalunya cap mena de sobirania financera. És més, els espanyols saben que els convé tenir una Catalunya sempre amb l’aigua al coll, perquè és la manera de tenir-la més dòcil i controlada. L’acord aprovat ahir al Parlament de Catalunya no servirà per a res, si no disposem d’un Govern amb la suficient valentia i dignitat per a plantar cara a l’espoli espanyol.

No fallen les mesures, sinó l’objectiu

Tothom pot cometre errors: els analistes, els metges, els economistes, els arquitectes, els advocats, els pastissers... Només els déus i els imbècils poden dir que no s’equivoquen mai. Per això, i sense eximir-ne la responsabilitat de cadascú, els errors són comprensibles i disculpables, perquè tots som humans. Ara bé, quan algú s’equivoca reiteradament, i s’emperna a persistir en el seu error per més que se l’adverteixi i que els resultats siguin incontestables, aleshores ja no podem parlar d’error comprensible ni disculpable.

Tothom deu conèixer casos d’errors professionals, puntuals, que no el desqualifiquen si l’admet i es proposa esmenar-lo. Altrament, aquell professional que es reiterés i persistís en el seu error sí que seria desqualificat com a tal. Doncs bé, el Govern espanyol deia que la seva prioritat seria sortir de la crisi, crear llocs de treball i reactivar l’economia; i no ho ha deixat de dir en tots aquests mesos com un element més per a justificar les seves mesures econòmiques. De fet, Rajoy va prometre que el Govern aniria aprovant noves mesures cada divendres, sempre amb la promesa que, ara sí, serien les mesures que ens farien sortir de l’atzucac. Naturalment, hi ha tot un seguit d’economistes que, arriscant el seu prestigi, justifiquen una i altra vegada les polítiques del Govern, per més que la realitat els contradigui; d’altres, però, adverteixen que per aquest camí no es va enlloc; o, pitjor encara, es va exactament en la direcció contrària a la que diuen anar. Les mesures econòmiques, a batzegades, corregint-se i contradient-se en un exercici d’improvisació constant, donen els resultats lògics i que calia esperar: més atur, més crisi, menys activitat econòmica, més recessió, menys ingressos, més dèficit... I, simulant baixar  de l’hort, els Rajoy, Montoro i de Guindos surten cada dia a dir que no entenen que “havent fet els deures”, amb la mar de mesures preses, no solament no aturen la crisi sinó que s’ensorren irremeiablement, i els mercats lògicament desconfien cada vegada més. Rajoy ha aconseguit el que semblava impossible: fer que el Govern de Rodríguez Zapatero hagi deixat de ser, i amb diferència, el pitjor govern espanyol dels darrers temps.

És per imbecil·litat, per ignorància, per ineptitud, per incompetència, per estultícia...? Jo no diria tant. L’única cosa que falla en aquest Govern és a l’hora d’explicar les mesures. Com ja és norma de la casa, la mentida i l’engany formen part del nucli essencial de la seva actuació. I no és que prenguin unes mesures que després no tinguin els resultats previstos, sinó que no quadra l’explicació de l’objectiu. El Govern de Rajoy està decidit a portar el país a la ruïna i a fer pagar als ciutadans tot el que faci falta, per tal d’aconseguir el seu objectiu: eliminar d’una banda l’estat del benestar per retornar a èpoques decimonòniques amb tota la legislació posada al servei dels poders econòmics, havent liquidat els drets laborals i socials, i d l’altra eliminar l’Estat autonòmic descentralitzat, insuficient per als catalans, però excessiu per als espanyols. En aquest doble objectiu, té els grans empresaris a favor, fins i tot sabent que a curt termini també els perjudica a ells, i compta amb la complicitat d’uns Governs autonòmics que o ja els va bé que els treguin competències o, com en el nostre cas, no tenen la valentia suficient com per a plantar-hi cara.

Adversatives, concessives, causals, consecutives...

A l’escola, el tema de les conjuncions acostuma a ser un dels més difícils en l’àrea de llengua. Als alumnes, que sovint parlen i es comuniquen a base de flaixos i de frases soltes, els costa de veure la importància d’aquests lligams que donen sentit i coherència al conjunt del text. A vegades, els posava el mal exemple d’un conegut home del temps televisiu, capaç de formular frases com “al nord del país hi haurà moltes nuvolades, encara que al sud pot haver-hi més clarianes”, o bé “s’esperen pluges generalitzades arreu del país, però hi ha moltes possibilitats de pluja a moltes comarques”.

Ja entenc, també com a mestre, les dificultats dels alumnes a l’hora d’utilitzar aquestes conjuncions, i que els costi de veure la diferència entre una concessiva, una adversativa, una causal o una consecutiva. Pel que fa a l’home del temps, se suposa que algú l’hauria d’advertir dels errors que comet. Però és molt més greu la ignorància gramatical dels polítics espanyols, i concretament dels responsables econòmics del Govern de Mariano Rajoy. I no deu ser ni una dificultat individual d’aprenentatge com pot ser la de l’home del temps, ni un lapsus puntual perquè hi reincideixen una i altra vegada tots els membres del Govern espanyol. No s’entén que construeixin frases com “malgrat les mesures preses pel Govern, els mercats continuen atacant el deute espanyol”. La frase correcta seria, precisament, “és degut a les mesures preses pel Govern, que els mercats ataquen el deute espanyol”. No és que la prima de risc continuï batent rècords “malgrat” les mesures, sinó justament “degut a” aquestes mesures.

Les mesures que han anat prenent durant tots aquests mesos, estava cantat que anaven cap una sola direcció; algú ja els ho ha anat advertint, però ells semblava que tenien altres objectius. Jo em nego a pensar que siguin tan incompetents i tan inútils com per prendre unes mesures pensant que obtindran uns resultats, i resulta que n’obtenen exactament els contraris. Penso que ells ja saben perfectament que les seves mesures porten, a part de la ruïna del país i el patiment dels ciutadans, una desconfiança absoluta dels mercats, i per tant unes pressions que es faran insuportables fins a la inevitable fallida. Però, el seu interès i el seu objectiu no va per aquí. En parlem demà?

El país és un problema?

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò, alguns de forma esbiaixada, del posicionament de l’entitat Barcelona Global que aplega algunes de les principals empreses catalans. Curiosament, els empresaris pressionen constantment els governs perquè posin el país al seu servei, al servei dels seus interessos particulars. I com que numèricament són una minoria, es valen sempre del xantatge i de l’extorsió: si tanquen les seves empreses, si les deslocalitzen, si... poden provocar greus perjudicis, i bé els val als governants atendre els seus suggeriments.

Però ells, està clar, no es fiquen en política. I ara, valorant l’actual situació econòmica, no tenen massa res a dir sobre les polítiques suïcides dels nostres governs que ens estan portant irremeiablement a la fallida total, que estan generant misèria i portant desesperança entre la població. Ells no hi tenen res a dir (tot i que aplaudeixen les mesures) ni res a veure; de fet, és un tema que no els ateny, perquè el món dels articles de luxe, el de la classe d’alt standing, és l’únic que se salva del desastre i es mostra vigorós i puixant. El problema no són els milers de milions dels ciutadans malversats en salvar bancs gestionats per inútils i incompetents, ni els milers de milions dels ciutadans malbaratats en megalòmanes infraestructures que no serveixen per a res, ni els milers de milions dels ciutadans llençats en el pagament d’interessos abusius que ells mateixos (la crème de la crème d’aquesta elit econòmica) imposen a les administracions endeutades. No, el problema és, segons Barcelona Global, la llengua catalana, una llengua que no entenen les multinacionals que voldrien instal·lar-se a Catalunya, que no volen aprendre ni que sigui la llengua d’aprenentatge dels seus fills... Els seus executius, quan arriben a Barcelona, diuen, es troben amb teatres en català, no pas tots ni molts menys però en qualsevol cas massa pel seu gust. La normalització lingüística, diuen, els molesta i els perjudica. Tenen sort, això sí, que quan van de prostíbuls hi troben més fàcilment la llengua de la seva preferència.

L’argument és absolutament pervers i mesquí, quan confonen el que, segons ells, és un perjudici per als seus interessos particulars i ho volen vendre com un perjudici per al país. És absolutament fals que la llengua catalana sigui un inconvenient o un problema per al desenvolupament econòmic del país: el suec és un inconvenient per a Suècia, o l’eslovè per a Eslovènia? Totes les empreses s’adapten amb normalitat arreu del món, a cada estat, amb la seva llengua i les seves particularitats; aquí, és cert, ens falten al respecte perquè no tenim un Govern que es faci respectar, perquè no tenim Estat. Però, fins i tot en el supòsit que fos cert, que no ho és, que la manera de ser dels catalans, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat, fos un inconvenient per a determinades empreses, en cap cas es podria dir, honestament, que el país és un problema per al país. Per al país, el problema és tenir aquesta mena de dirigents empresarials.     

I, malgrat tot, la crisi persisteix... i s’agreuja

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Com que em vaig passar set anys criticant, tant a nivell intern de partit com públicament, el paper d’Esquerra al si del tripartit, em sembla que puc parlar-ne sense que se’m pugui acusar de nostàlgic: ni enyoro ni desitjo la repetició d’aquell tripartit. Ara bé, dit això, si que em sembla que hi ha en determinats sectors, més que no pas en la mateixa direcció de CiU o del Govern de la Generalitat, una mena d’obstinació malaltissa i ben poc justificada per retreure una i mil vegades el tema del tripartit com el causant de tots els mals. Ha esdevingut un tòpic que sembla que es pugui repetir sense necessitat d’argumentar-ho i que es pugui treure en qualsevol moment, encara que no vingui a tomb, per a justificar els propis errors o per desqualificar els adversaris.

Parlem del desastre del tripartit: si va ser tan desastre, al cap d’un any i mig de govern convergent què s’ha hagut de corregir de l’anterior? Diuen que el tripartit havia estirat més el braç que la màniga; potser sí. Què s’ha retallat durant aquest temps que pugui qualificar-se de disbauxa econòmica o despesa supèrflua? Perquè, a part de regalar 500 milions a les grans fortunes, les retallades del Govern s’han adreçat fonamentalment als serveis bàsics com la Sanitat i l’Educació. Són aquestes les despeses “supèrflues” que havien ocasionat el dèficit? Ciutadans i el PP, sabent que estan parlant de quantitats irrisòries en comparació amb les xifres globals, reclamen que es retalli també en subvencions a entitats exemplars al servei del país, com Ómnium o la Plataforma per la Llengua, o en el foment de la llengua catalana, a part de tancar les delegacions catalanes a l’exterior. La Generalitat els ha fet cas a mitges: ha reduït les subvencions, ha tancat alguna delegació exterior.. Eren aquestes les disbauxes del tripartit?

I amb això no vull dir, no ho he dit mai, que la seva gestió fos bona. La seva gestió va ser dolenta bàsicament perquè va ser purament continuista de les polítiques dels darrers governs de Jordi Pujol; poca cosa van aportar de nou, tret de la Llei de barris, la del Cinema... I d’aquí venien les meves crítiques, ja que segons la direcció d’Esquerra el tripartit havia de servir per a crear estructures d’estat i avançar cap a la sobirania. I institucionalment no es va avançar pràcticament gens, igual que en el que portem de nou Govern convergent.

Es carrega contra el tripartit perquè, diuen, que ens ha portat al caos de la crisi actual. Home, tothom sap que la crisi no ha estat cap particularitat catalana; la crisi es va iniciar als Estats Units i es va estendre arreu d’Europa, al marge del color polític dels diferents Governs. Uns Governs que quan s’han hagut de presentar davant de l’electorat majoritàriament han estat tombats sota la mateixa acusació de no haver sabut fer front a la crisi. I el tripartit, exactament igual. Però quan es fa aquesta reflexió, és fàcil argumentar que no s’han de tenir en compte els condicionants internacionals i que les dades canten: si comparem les dades econòmics a l’inici i al final del tripartit les conclusions poden ser incontestables. Em sembla que no es pot analitzar així, perquè és evident que la crisi va sorprendre tothom, FMI i BCE inclosos, i no va deixar d’afectar ningú. Però, està clar, si volem ser honestos i demanar comptes a cada govern, al marge de condicionants anteriors (la bombolla immobiliària prové d’èpoques anteriors) i al marge del context internacional, si volem valorar només pel que canten les xifres, ho hem de fer per a tothom igual. I aquí les xifres també canten: la situació de crisi s’ha agreujat, i molt, en el darrer any. A cada nova retallada, a cada nova mesura suposadament per a reduir el dèficit, en què coincideixen PP i CiU, hi ha un nou agreujament de la situació: més atur, menys activitat econòmica, i per tant, menys recaptació d’impostos i més dèficit. La resposta dels mercats a aquestes mesures bat rècords en desconfiança i la prima de risc s’ha fet tan insostenible que porta l’Estat directament a la fallida. O és que fem la trampa de no admetre el context en què es va trobar el tripartit, i en canvi sí que l’hem de considerar a l’hora de valorar la política del Govern actual?

El Govern tripartit, no ho oblido pas, no va ser gens positiu, més pel que no va fer que pel que va fer. Però ja n’hi ha prou, cada vegada que el Govern comet errors tan o més greus que el tripartit, de desqualificar les crítiques que s’hi poden fer amb l’excusa del tripartit. On és aquell Govern que deia que amb ells sortiríem ràpidament de la crisi, o que després va prometre que amb les retallades del primer any tot seguit començaríem a veure brots verds? De moment, la crisi s’agreuja dia a dia, amb la seva gestió. On és aquell conseller que prometia reduir l’atur a la meitat? De moment, amb la seva gestió, l’atur continua creixent.

Em vaig passar set anys criticant el tripartit per fer el que van fer, amb la mateixa força i convenciment que ara critico l’actual Govern que, de moment, no demostra pas ser gaire millor.

L’únic dubte, que també hauríem aplicar al tripartit, és: la crisi persisteix i s’agreuja “degut a” la seva gestió, “durant” la seva gestió o “malgrat” la seva gestió? 

Els senyors de Ryanair no han entès res

L’empresa aeronàutica Ryanair ha respost a la pujada de taxes dels aeroports de Barcelona i de Madrid, anunciant que a partir d’aquesta tardor suprimirà línies existents i en reduirà d’altres. És a dir que se suprimiran vols, que Barcelona rebrà menys passatges, cosa que repercutirà en d’altres sectors econòmics de la ciutat, que es perdran llocs de treball, amb el conseqüent cost per a la Seguretat Social, que les administracions deixaran d’ingressar impostos...

Ryanair ja sabem que és una empresa que apura el màxim la situació, i que utilitza el xantatge permanent per a aconseguir condicions més favorables; és el que va fer amb els aeroports de Girona i de Reus als que, conscient de la greu repercussió que tindria, volia deixar plantats si les administracions no els subvencionava la seva activitat. No sé si ara està passant el mateix, i l’anunci de la retirada de vols no és més que un desafiament per a què l’Estat li ofereixi millors condicions per operar. En tot cas, les explicacions que donava el representant de la companyia a l’hora de fer l’anunci de les seves particulars retallades evidenciaven un greu desconeixement de la intencionalitat del Govern de Mariano Rajoy. El representant de Ryanair deia que els increments de les taxes aeroportuàries eren una “bogeria”, perquè menys vols implica menys activitat econòmica, més atur, i per tant menys recaptació d’impostos per part de l’Estat, i en conseqüència més dèficit encara. Venia a dir que era incomprensible que el Govern espanyol prengués mesures com aquestes que no solament no li reportaran més ingressos per les taxes sinó que, a part de l’empobriment del país, les arques públiques encara hi sortiran perdent.

Però, a on viu aquest home? Qui li ha dit que el Govern espanyol tingui cap intenció de reduir el dèficit, que tingui el més mínim interès en reduir l’atur o en reactivar l’economia del país? El Govern espanyol ja sap que les seves mesures el que creen és un desconfiança absoluta en els mercats (si algú confiés en aquest Govern s’ho hauria de fer mirar), i per això tenen la conseqüència lògica de batre tots els rècords d’encariment de la prima de risc fins a nivells absolutament insostenibles, que forçaran la fallida total de l’Estat. I no és que estiguin bojos, com insinua el representant de Ryanair, és que el Govern té uns altres objectius que tenen molt més a veure amb les butxaques particulars dels seus amics i en la imposició d’un model d’Estat fet a la seva mida. Encara que sigui un Estat ruïnós.

Macarra, exemple de precisió lingüística

Avesats com estem a sentir dels polítics un llenguatge de mitges tintes, farcit d’eufemismes, d’insinuacions i d'ambigüitats, és d’agrair sentir veus clares i precises. Com que els polítics solen fer qualsevol cosa menys allò que diuen, solen actuar en la direcció contrària del que podríem deduir de les seves paraules, prefereixen moure’s en un llenguatge anomenat políticament correcte que bàsicament consisteix en dir allò que se suposa que la gent vol sentir, de tal manera que li permeti fer després el que li vagi millor segons els seus interessos.

Per això, des d’aquí, vull agrair a Francesc Homs, portaveu del Govern, que hagi optar per la precisió lingüística a l’hora de qualificar el Ministre Montoro: “macarra”. De fet, segons el diccionari de l’IEC hauria d’haver dit “macarró”, que defineix com “el qui viu dels guanys d’una dona prostituta”. Amb tot, la política econòmica del Govern espanyol, que Francesc Homs personalitzava en el ministre Cristóbal Montoro, s’ajusta força al qualificatiu que li dedicà. El Govern espanyol viu dels guanys d’una o d’unes quantes prostitutes. Faltaria saber fins a quin punt aquestes ja s’hi avenen a ser prostituïdes, a canvi d’una certa seguretat personal, o si realment s’hi troben forçades. I si la lleugera imprecisió de Francesc Homs residia en una confusió de gènere, de “macarra” a “macarró”, també hi trobem aquesta imprecisió pel que fa a la persona prostituïda, no és tant una dona com uns polítics que teòricament governen Catalunya. Però, en essència, és exactament el que volia dir Francesc Homs: el Govern espanyol viu de l’explotació dels altres, dels qui es deixen o no tenen la valentia d’emancipar-se. I com en l’explotació sexual, les persones prostituïdes tampoc poden esperar-ne cap plaers excessius.

Un cop fet aquest acte de sinceritat, el Govern de la Generalitat hauria de dir-nos si pensa continuar deixant-se prostituir i limitar-se a suplicar que l’explotació no sigui tan cruel, o si pensa fer un acte de dignitat i plantar cara al “macarró” de torn. Entenc que moltes prostitutes no deuen gosar sortir del cercle que les tenalla al prostíbul, perquè no saben si a fora trobaran algú que les recolzi. El Govern de la Generalitat sap perfectament que si planta cara al “macarró” i es nega a deixar-se prostituir, tindrà un suport majoritari de la població. Altrament, els seus fills es recordaran de sa mare.  

Dictadures i cops d’Estat al segle XXI

El 21 de juny, aviat farà un mes, va tenir lloc al Paraguai un cop d’Estat per acabar amb el govern progressista de Fernando Lugo. De dret a llei, es van utilitzar argúcies legals per apartar-lo del poder, però ningú va dubtar a l’hora de catalogar-lo com a cop d’Estat, a Paraguai mateix, a les veïnes democràcies llatinoamericanes i també a Europa. HI havia hagut diversos intents de derrocar-lo anteriorment, i ara van aprofitar una acció violenta de la polícia, que alguns deien que havia estat programada expressament per a poder-lo inculpar després, per acusar-lo de “mal acompliment de les seves funcions”, i emparant-se en un article de la Constitució fer-li un judici polític que es va limitar a una votació del Parlament.

El tema, però, per a tots els observadors no era dilucidar el procediment seguit per la seva destitució, sinó les causes que el van motivar. Fernando Lugo governava amb el suport d’una coalició de partits progressistes, i les seves mesures no agradaven prou a determinades empreses multinacionals instal·lades al Paraguai. I el tema que va acabar amb la paciència d’aquestes empreses va ser la negativa de Lugo a donar llum verda a la legalització sense traves de determinats cultius transgènics. I al darrere una d’aquestes empreses amb un llarg historial delictiu i d’abusos de tota mena en països llatinoamericans, la nord-americana Monsanto especialitzada en productes transgènics. Doncs, bé, el nou Govern, dirigit ara pel dirigent trànsfuga (bé s’ho havia de cobrar)  Federico Franco, i nomenat al cap de dos dies del cop, ja ha pres les primeres mesures: la liberalització del cotó transgènic de l’empresa Monsanto Paraguai SA, en contra de la vigent legiaslació mediambiental i sense els preceptius dictàmens d’innocuïtat sanitària i mediambiental  del Ministeri de Salut Pública i Benestar Social i de la Secretaria de l’Ambient. No han tingut ni la decència de guardar les formes.

I és que aquesta és la diferència, encara avui, entre les democràcies europees i les llatinoamericanes o del tercer món. Allà, les imposicions i les compres del poder polític per part de les empreses (una sola empresa pot comprar governs sencers) es pot fer amb total impunitat i sense cap mena de complexa; aquí, han de ser més subtils i cercar els subterfugis dels “mercats” per condicionar els governs i fer-los legislar al seu favor. Però el resultat no és pas tan diferent.

Ni inconscients, ni ignorants ni imbècils

El món de la energia eòlica està revoltat i veu amenaçat el seu futur. Ja se sap que els governs conservadors no donen massa importància als valors socials i a l’interès públic, compromesos com estan en la salvaguarda dels interessos particulars de les grans empreses; és a dir dels seus propis interessos. Per això, no ha d’estranyar ningú que el Partit Popular hagi posat setge a les energies alternatives; ells les veuen com a alternatives als seus interessos en les energies convencionals.

El que em sobta, doncs, no és que el Govern espanyol hagi decidit eliminar els incentius econòmics i aplicar a les energies renovables una taxa de generació elèctrica, sinó que el que sobta és la resposta contrariada i les argumentacions esgrimides per l’Associació Eòlica de Catalunya. Aquesta associació reclama que no s’apliqui la taxa perquè “comportarà la pèrdua de llocs de treball”, “farà inviables molts projectes” i “posa en risc el futur del sector”. Segons ells el Govern espanyol no ha tingut en compte que “no emeten gasos d’efecte hivernacle”, “inverteixen en I+D” i “utilitzen recursos autòctons”. A més, consideren que aplicar aquesta taxa demostra un “desconeixement de la realitat del sector”, “ignorar tots els beneficis” que aporten les energies renovables. D’altra banda, se n’estranyen perquè consideren que aquesta política va en la direcció contrària a les recomanacions que es fan des de la Unió Europea, i acaben suposant que hi deu haver alguna errada en els plantejaments del Ministeri i en la valoració dels seus impactes.

Però, per l’amor de Déu! No entenc com és que sempre caiem en aquest mateix error de considerar els altres com inconscients, ignorants i una mica imbècils. El Govern espanyol posa setge a l’energia eòlica precisament per fer-la inviable i per coartar el seu futur; i el que el Govern ha tingut en compte justament són els valors ecològics d’aquesta energia. I és precisament perquè coneixen la realitat del sector que hi volen aplicar aquesta nova taxa, per acabar amb els beneficis que reporten. D’errades, doncs, res de res.

Presumpció d’innocència, sí, però...

Ens n’hem queixat moltes vegades quan els casos de corrupció han afectat altres partits. Quan es tracta dels altres podem ser molt exigents, però això no és cap garantia d’honestedat ni de radicalitat en la defensa de l’activitat política únicament com a servei al bé comú; aquesta honestedat es demostra sobretot quan el dubte apareix entre nosaltres. I si hem reclamat sovint l’acció contundent dels altres partits en contra de militants o de càrrecs públics posats sota sospita, ara no podem fer veure que el nostre cas és diferent.

I està clar que el nostre cas és diferent: cada cas és diferent. Però una cosa és la presumpció d’innocència, i l’altra és la manca de reacció immediata com calia esperar. No és la mort de ningú rescindir temporalment la militància, tan bon punt plana l’ombra del dubte. No tinc cap raó per dubtar ni per deixar de dubtar de l’honestedat del senyor Ausàs, però ha estat una de les cares públiques del partit i no podem permetre vacil•lacions quan la sospita és prou greu com perquè hagi hagut de passar alguna nit a la presó. La Justícia farà el seu curs i hi cap la possibilitat que arribi a la conclusió que tot ha estat un lamentable error; aleshores seria el moment de la plena rehabilitació de l’ex Conseller injustament encausat. Però, no ens enganyem, costa de creure que la policia i la Justícia hagin actuat amb la contundència que ho han fet, sense tenir bases prou sòlides per a formular l’acusació. Podria donar-se el cas, això sí, com va passar amb el president de la Generalitat valenciana i amb tants altres polítics involucrats en afers poc clars per no dir directament delictius, que la Justícia acabi sobreseient el cas per manca de proves o perquè el delicte ja ha prescrit. Altres partits ho han interpretat, erròniament, com una declaració d’innocència.

De declaracions solemnes a favor de l’honestedat en fan tots els partits, sense excepció. L’excepció seria que algú comencés a aplicar-se la medicina a sí mateix. I això és el que jo reclamo a la direcció d’Esquerra, i lamento que no hagi pres les mesures adients al cas des d’un bon principi. I la presumpció d’innocència no hi té res a veure.

Mesures perverses, injustes i inútils

Tampoc devia estranyar tant quan el Govern espanyol donava a conèixer l’abast de les mesures econòmiques que havia pres en el darrer Consell de Ministres. En roda de premsa, no es va dir tot el que s’havia aprovat, en alguns casos es va mentir per dissimular-ne la gravetat i, sobretot, es van negar a donar xifres amb l’excusa que l’important era la intencionalitat de les mesures més que els resultats concrets que se’n derivaven. Res de nou en un Govern que ha fet de l’engany i la mentida la seva norma habitual.

La mateixa informació que es negava als mitjans de comunicació, i per tant a l’opinió pública, es donava als poders econòmics internacionals dels quals depèn aquest Govern per a finançar-se. Una bona mostra del nivell de compromís i de dependència de l’executiu de Mariano Rajoy envers els poders econòmics, en contrast amb el menyspreu que sent per al conjunt de la ciutadania a la qual fa pagar els desastres de la seva gestió. Però també s’ha d’entendre que Don Mariano tenia les seves raons per a actuar d’aquesta manera: les mesures preses, sobretot si es quantifiquen, revelen la intencionalitat clara de les seves mesures que, només tangencialment, tenen a veure amb la necessitat de reduir el dèficit. Les exigències que el Govern espanyol fa cap a les autonomies i cap al món local no les té cap a la mateixa administració central: Les fonts principals del dèficit espanyol es mantenen intactes i es retallen ben poc les estructures d’un Estat sobredimensionat i malversador: una monarquia tan obsoleta com inútil, un Senat perfectament prescindible, uns Ministeris que deixen de tenir sentit si totes les competències estan traspassades, unes absurdes inversions megalòmanes... L’interès per reduir dràsticament el dèficit, doncs, no es veu per enlloc. En canvi, sí que les mesures, amb les xifres que pretenia amagar el Govern, palesen la perversa intencionalitat política: el que hi ha, per damunt de tot, és una voluntat recentralitzadora a base de recuperar competències, d’ofegar econòmicament i fer inviable el sistema autonòmic; es posa en evidència que totes les  mesures van adreçades a fer pagar la crisi als treballadors, als jubilats i als més desprotegits, però sense tocar gens ni mica els interessos de les grans fortunes a les quals fins i tot se’ls aplana el camí per deixar impune els delictes fiscals o l’especulació urbanística que transgredeix la llei de costes; hi ha també un acarnissament envers la cultura, una mal aliada de la hipocresia, de les imposicions i de l’acriticisme que voldria el Govern espanyol...

Però hi ha encara una altra raó que explicaria per què el Govern espanyol va amagar la informació sobre l’abast real, quantificable amb xifres, de les mesures preses. Al darrere de totes aquestes mesures no hi ha cap estudi seriós ni objectiu, sinó una simple obsessió ideològica per afavorir els més poderosos i carregar el neulers contra les autonomies, contra la cultura i contra la ciutadania en general. I les xifres donades, fetes a cop d’ull, són impresentables, o presentables només de cara a la galeria, confiant en l’estultícia dels mercats. La xifra donada, per exemple, de l’hipotètic increment de recaptació amb els nous tipus de l’IVA és absolutament falsa; la mateixa condescendència del Govern envers els grans defraudadors farà que la major recaptació per aquest concepte quedi anul·lada per una baixada del consum (i per tant més crisi, més atur, i més dèficit de les arques públiques) i per un increment del frau. Les mesures d’aquest esperpèntic Govern són ideològicament perverses, tremendament injustes i absolutament inútils.  

Quan deixarem de fer l’idiota?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot i que sembla que un mal fat ens acompanyi i és molt fàcil caure en el desànim, sempre queda un racó per a l’esperança. Hem rebut batzegades per tots costats, ens han maltractat, insultat i espoliat a tort i a dret, i encara els hem rigut les gràcies, hem cercat el seu suport i els hem firmat xecs en blanc; a Madrid saben que després de les emprenyades i de les declaracions sorolloses del Govern català, al final tot s’acaba amb una genuflexió i un acotament de cap.

Però, ja dic, sempre queda un racó per a l’esperança. Sovint sento al meu entorn aquell vell argument de “com més malament, millor”, “ja està bé que al Mas-Collell li hagin fumut una altra bufetada, a veure si reacciona d’una vegada”, “potser ara els convergents veuran amb qui s’estan jugant els quartos”. I no és que hi confiï gaire, perquè ja sabem, com també ho saben a Madrid, com acostumen a acabar aquests aparents desencontres, però qui sap si algun cop serà veritat que es posarà el país per davant dels interessos particulars.

Potser és una casualitat, però la coincidència de la cimera sobre el Pacte Fiscal amb la darrera ofensiva (i ells esperen que sigui realment la darrera) del Govern espanyol per acabar d’escanyar l’economia catalana, i amb ella la seva autonomia, configura tot un nou panorama. Si ja no tenia massa sentit preparar una mena de consens a Catalunya per a portar a Madrid una proposta de Pacte, quan tothom sap que allà no hi ha ningú disposat a parlar de cap pacte que no sigui la rendició incondicional, ara ja esdevé esperpèntic.

No sé quina importància pot tenir que al Parlament de Catalunya s’arribi a aprovar per una majoria més o menys considerable una proposta de Pacte Fiscal; perquè la història s’acabarà aquí. A Madrid, el Partit Popular es mostraria radicalment en contra fins i tot de la proposta de llançava l’Enric Millo en el debat del programa Àgora, i segurament que no es quedaria gaire enrere el PSOE de Rubalcaba en contra de les propostes dels socialistes catalans.

No sé si els darrers esdeveniments, amb la debacle econòmica que les polítiques suïcides del PP agreugen dia a dia, poden fer capgirar la situació; però qualsevol proposta d’anar a negociar a Madrid un Pacte Fiscal, en les actuals circumstàncies, no es pot entendre de cap altra manera que una maniobra per no haver d’afrontar la situació real i crítica que viu el país o una estranya jugada tàctica de caràcter partidista que no sé si algú sap cap on ens pot portar. ¿Podem tenir l’esperança que tot d’una el Govern català obrirà els ulls i posarà una mica de seny? Tant de bo arribin aviat a la mateixa conclusió a què va arribar el catedràtic Ferran Requejo: «he deixat de ser idiota, ara sóc independentista».