Els números sempre quadren

En física es diu que l’energia no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Quelcom de semblant deu passar amb l’economia: els diners que es perden no són perduts per a tothom. Les estadístiques corresponents a l’any 2012 ens diuen allò que ja sabíem, que les economies familiars han perdut poder adquisitiu. En general, s’han abaixat els sous i s’han apujat el preus. No tothom hi perd de la mateixa manera.

Abans de la crisi, els empresaris s’exclamaven de les reivindicacions sindicals, i deien que eren els increments dels salaris el que els obligava a apujar els preus, i els feia perdre competitivitat. A part que en molts casos la mà d’obra no representa la part més important del cost de producció, ara s’ha demostrat la fal·làcia d'aquella argumentació quan les rebaixes en els sous no es tradueixen, en aquella mateixa lògica empresarial, en rebaixes de preus que els facin guanyar aquella suposada competitivitat perduda. El que passa és que en temps de crisi, la classe dominant té molt clar que farà valdre la seva posició de privilegi per a què en paguin els altres les conseqüències. Algú podria dir que hi ha empreses que travessen moments difícils gràcies a les polítiques d’austeritat que forcen la ciutadania a reduir el consum, però n’hi ha d’altres que no es troben en aquesta situació i aprofiten igualment l’ocasió per a retallar també les despeses de personal. Potser es tracta d’evitar el que podria ser una discriminació de treballadors d’empreses amb grans beneficis més ben pagats que els de les empreses amb dificultats.  

Els diners, com l’energia, no es perden mai del tot. Les polítiques actuals van orientades a garantir l’enriquiment d’una minoria a base d’empobrir la majoria. I si aquest mateix empobriment suposa una disminució dels ingressos en forma d’impostos a les arques públiques, la solució continua essent la mateixa: es torna a carregar contra la majoria de treballadors i pensionistes a base de retallar-los prestacions i serveis. Els diners hi són per a continuar amb una disbauxa forassenyada de l’Estat, i naturalment per a pagar els errors i la mala gestió de la banca. Hi havia un joc en què sovint es deia “la banca paga”. Aquí, quan les coses van bé la banca guanya; i quan van malament la banca no perd. I sempre continuem pagant els mateixos.

El nostre cavall de Troya

Els espanyols es mostren molt segurs de poder aturar el procés sobiranista de Catalunya; tant, que no es molesten a fer el més mínim gest per intentar captar algunes simpaties per a la seva causa, i continuen o incrementen les hostilitats envers Catalunya, en l’àmbit pressupostari, en l’econòmic, en el lingüístic, en el judicial, en el mediàtic... Compten que en tindran prou per anorrear-nos amb l’aliança que puguin fer amb els sectors més obertament contraris a l’existència d’una llengua, una cultura i una personalitat diferenciada.

No tenen cap interès en captar suports d’un cert catalanisme que pogués optar per defensar la identitat catalana en el marc de l’Estat espanyol. El cas més patètic és el dels socialistes liderats (això de liderar és un dir) per l’inefable Pere Navarro: de tant en tant, aixequen el cap per dir que ells no estan per l’opció destructora del PP i que volen presentar una tercera via. Encara recordem el Pere Navarro que anava a la darrera reunió del Comitè Federal del PSOE dient que miraria de convèncer-los perquè acceptessin el dret a decidir dels catalans, en el ben entès que ells decidirien quedar-se a Espanya; no li van deixar obrir boca: Rubalcaba i tots els barons socialistes en pes van deixar clar que d’aquest tema ni se n’ha de parlar. El Pere Navarro, doncs, es troba amb un PSOE que fa pinya amb el PP pel que fa referència a Catalunya; i ell, obedient i submís, l’únic que pot fer, d’acord amb les directrius que li donen els seus superiors de Madrid, és mirar de convertir-se en el líder de l’espanyolisme a Catalunya, en competència directe amb el PP que té el mateix objectiu. Per aquesta banda, doncs, el Govern espanyol té perfectament controlat el que podria haver estat un soci incòmode: al PP de Madrid, probablement ja li interessarà sacrificar el lideratge de la Camacho si cedint el protagonisme al PSC-PSOE s’estalvia de negociar amb el que podria haver estat un catalanisme moderat.

Però, tot i així, a Catalunya encara resta una majoria sobiranista. I aquí és on ha començat a jugar la seva darrera carta: introduir un Cavall de Troya. L’actitud del Duran, i d’un sector d’UDC, ha estat sempre la de posar pals a les rodes a qualsevol formulació excessivament catalanista. Ell no ha estat mai un defensor dels interessos de Catalunya a Madrid; si fos així, hauria d’admetre que ha estat un fracàs estrepitós. Ell només hi ha anat a representar el catalanisme mesell, i a buscar la seva cota de poder a canvi d’apuntalar la dreta espanyola; sense cap contrapartida per a Catalunya. Probablement, com a recompensa per la seva tasca de dinamitar el procés sobiranista des de dins, ja se sentirà ben pagat amb el pes que li han tret del damunt per tapar els casos de corrupció del seu partit. I qui sap si a la llarga no li pot caure algun ministeri...

Soraya, una obvietat i una mentida

Estan tan enfollits, els polítics espanyols, que ni tan sols són conscients de les estupideses que deixen anar, dia sí, dia també. Divendres era la Soraya Saenz de Santamaria la qui s’esplaiava a gust en contra de les aspiracions de Catalunya. I per donar força a les seves paraules, potser per fer veure que al capdavall ells no fan res de l’altre món, res que no faci tothom, afirmava: “Cap tribunal ni cap govern dóna suport a declaracions de sobirania”. Una obvietat i una mentida.

Està clar que cap Govern, en principi, no dóna suport a declaracions de sobirania el si del propi Estat. Ningú li ha demanat al Govern espanyol que doni suport a les aspiracions sobiranistes de Catalunya; només que les respecti. En els darrers decennis, o si ho volem en el darrer segle, és quan s’han creat la majoria dels Estats actuals; i sempre ha estat amb la natural reticència del poder central al qual estaven subjectes, ja sigui sota un règim colonial o dins d’un Estat que englobava pobles diferents. I les aspiracions actuals del Quebec o d’Escòcia, per exemple, també topen amb l’oposició dels respectius poders estatals, el canadenc i el britànic. Però, una cosa és l’obvietat que cap govern dóna suport a declaracions de sobirania i l’altra que, quan hi ha una voluntat majoritària expressada democràticament, aquests governs si de veritat són democràtics no tinguin cap altra solució que respectar-ho i acceptar-ho. És el que acaba de fer el Parlament britànic reconeixent que només correspon als escocesos decidir si volen romandre o no dins del Regne Unit. O és que les colònies sud-americanes es van independitzar amb el suport del Govern espanyol? Tota una obvietat.

Una altra cosa és parlar dels tribunals. Perquè en aquest cas sí que hi ha prou jurisprudència internacional respecte a l’acceptació dels processos d’independència, sempre que responguin a la voluntat majoritària, democràtica i pacífica dels pobles. Els tribunals internacionals sí que s’han pronunciat a favor de les declaracions de sobirania; el que passa és que, com en el cas de Kosovo, Espanya, en contra del posicionament gaire bé unànime de tota Europa, és dels darrers països a acceptar la resolució del Tribunal Internacional de Justícia. I al Canadà, també el seu Tribunal Constitucional va dictaminar que, malgrat no tenir-ho previst en la Carta Magna canadenca, s’havia de donar legitimitat a la voluntat expressada pel poble quebequès; la que fos. Soraya, una obvietat i una mentida.

Declarar o reconèixer la sobirania del poble de Catalunya

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La indiscreció no és mai bona, i en política tampoc. Que s’hagi fet públic l’esborrany del text acordat per CiU i ERC per a ser aprovat en la primera sessió plenària del Parlament de Catalunya en pot dificultar la negociació per tal que s’hi adhereixin altres formacions polítiques. Difícilment ho podran acceptar sense introduir-hi un mínim de canvis, encara que només sigui per deixar constància que no s’han adherit a un text preestablert sinó que han fet valer els seus plantejaments que no s’havien tingut en compte en el redactat inicial.

No seria cap drama, però és evident que fora bo que aquesta primera declaració institucional que ha de marcar l’actual legislatura fos aprovada com a mínim també per ICV i les CUP. I no tant per la validesa en sí del text en qüestió que s’aprovi com per la significació i el simbolisme del que ha de ser una nova etapa per a Catalunya.

Pel que hem pogut saber, el text fa un breu repàs de com s’ha arribat fins a la situació actual i projecta una línia a seguir en el futur immediat, amb l’objectiu clar d’assolir la fita d’esdevenir un nou Estat europeu. Està clar que hi poden haver percepcions diferents sobre el devenir del procés, ICV i les CUP poden carregar l’accent en les polítiques socials com a objecte final de la formulació independentista i es poden matisar els passos a seguir a partir d’ara. Però, em sembla evident que el punt clau de tot el text, tant pel fet de tocar el nucli essencial com per la seva implicació jurídica, és el del reconeixement de “la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic”.

Aquest és l’aspecte fonamental pel qual els espanyols ens neguen el dret a decidir el nostre futur. Segons ells, el poble de Catalunya no existeix i per tant no pot ser subjecte de dret. Van tenir prou cura a l’hora d’introduir-ho en el text constitucional: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. Una declaració de principis del nacionalisme espanyol que es va voler compensar tímidament en el text de l’Estatut d’Autonomia, quan s’hi diu que “Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya”, però tot seguit es feia acte de submissió dient que “s'exerceixen d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució”.

Sobta que en el text proposat ara per CiU i ERC es digui que el Parlament de Catalunya “acorda declarar” la sobirania democràtica del poble de Catalunya, a diferència del que fa el text constitucional espanyol que simplement afirma i constata la sobirania del poble espanyol, com si fos una realitat no subjecta a cap mena d’aprovació sinó inherent al poble espanyol. Està clar que en el mateix text que ha d’aprovar el Parlament de Catalunya s’hi afegeix en aquest sentit una nova frase que pot semblar redundant, però que no ho és: El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

Suposo que els juristes sabran el que es fan i mesuraran millor l’abast de les paraules. Però, personalment, penso que el Parlament de Catalunya no hauria de prendre l’acord de “declarar la sobirania del poble de Catalunya”, com si això depengués d’una o altra majoria parlamentària i sobretot com si s’acordés en el marc de la legalitat vigent. El Parlament hauria de “reconèixer” aquesta sobirania com a element natural i inherent al poble de Catalunya.

No sé si el Govern espanyol pot recórrer una decisió del Parlament de Catalunya que no té rang de llei i que, per tant, no té efectes jurídics. Però, en el supòsit que així fos i que el seu Tribunal Constitucional invalidés l’acord, no quedaria invalidada la sobirania del poble de Catalunya sinó la declaració parlamentària que el reconeixia.

De què va aquesta gent?

A Madrid sembla que n s’assabentin de la pel·lícula. El Govern espanyol diu que ja té els estudis preliminars per a la reforma de l’actual sistema de finançament autonòmic, que hauria de començar a aplicar-se a partir del 2014. L’única novetat és que, quedant encara un any de coll, ja tinguin el tema a punt de solfa, quan era norma habitual ajornar-ho tot fins al darrer moment per tal de poder exigir un acord precipitat o posposar la seva posada en funcionament.

Però dic que sembla que no s’assabentin de la pel·lícula perquè ells mateixos ja donen les claus del fracàs de la seva proposta. D’una banda, es parteix d’una credibilitat nul·la: el Govern del PP, igual com va fer el del PSOE, ha incomplert reiteradament el model de finançament actual, amb un clar menysteniment per l’Estatut i la legislació vigent, la seva legislació. I no solament ha incomplert el que marca la llei, sinó que cínicament s’ha refermat en la tesi que les lleis com l’Estatut no cal complir-les. Els pressupostos de l’Estat, pel que fa a Catalunya, ja no s’adiuen al que estableix la disposició estatutària, però és que després la realització del que s’havia pressupostat es pot quedar al 35% quan a Madrid se n’executa més del 100%. Si hi ha algú que, hores d’ara, diu que confia en la paraula del Govern espanyol és o bé un imbècil o un còmplice de l’ofec econòmic que patim els catalans. Però és que la nova proposta del Govern espanyol sembla que ja tindria el vist-i-plau de les comunitats autònomes governades pel PP, en part per una qüestió de disciplina però també en part perquè el nou sistema ja preveu que res no canviï; que l’espoli fiscal que pateix Catalunya continuï exactament igual, perquè és l’única manera que tenen de mantenir el finançament a algunes altres autonomies.

Entrar en aquest joc de l’ensarronada permanent, quan ens trobem a les portes de decidir alliberar-nos del jou i de la feixuga càrrega que ens suposa Espanya, seria una quimera imperdonable. L’objectiu del PP, amb la complicitat i la col·laboració activa de la trepa de la Camacho i companyia, és acabar d’arruïnar Catalunya, perjudicar el seu teixit industrial i evitar qualsevol possibilitat de recuperació econòmica. Ni tan sols no s’han adonat que ara ja no ens serviria ni el Pacte Fiscal que ells van rebutjar de ple; i és que a Madrid sembla que no s’assabenten de la pel·lícula.

Potser ens caldrà fer memòria

Durant la mal anomenada transició democràtica es van cometre molts errors, el principal dels quals era creure que realment es tractava d’una transició democràtica. I si sovint diem que la memòria històrica hauria de servir per evitar ensopegar amb les mateixes pedres, no hi és sobrera la revisió d’alguns d’aquests errors. Per exemple, es partia de la idea que encetàvem una nova etapa, i que per tant calia encarar-la sense retrets ni afanys de venjança; i no va ser fins molt més tard que algú es va començar a plantejar si calia deixar impunes els crims i els delictes comesos.

Per si de cas quedava algú a qui encara es poguessin demanar responsabilitats pels crims del franquisme, la Justícia ja es va cuidar de tallar en sec qualsevol intent de fer justícia (quina paradoxa!). I el jutge Garzón en va ser la víctima. I és que el de la Justícia va ser, segurament, un dels errors clau d’aquella transició. Fins i tot arribant a admetre una mena d’amnistia generalitzada per tal que no es portessin davant dels tribunals els qui van formar part, o hi van col·laborar, del principal grup terrorista del segle XX a l’Estat espanyol, com va ser el franquisme, el que no s’havia d’haver permès és que continuessin exercint com si res. Hi havia tot un estament judicial, amb totes les excepcions que vulgueu, disposat a la prevaricació permanent, a emetre sentències sabent que eren del tot injustes, només per acontentar i satisfer els interessos dels qui s’havien apoderat del poder per la força de les armes. No podia ser que tots aquells jutges que havien sentenciat en contra de la democràcia i dels qui lluitaven per restablir-la, continuessin després exercint com a tals. Perquè aquest pervers sistema judicial és el que s’ha anat reproduint més enllà de la transició, i fins avui, reiterant de forma constant la seva adhesió als principis del règim franquista i dels qui en són ara els seus hereus.

És evident que aquells jutges que es van posar al servei de la causa franquista, amb un clar menysteniment del dret i del sentit de la justícia havien de ser inhabilitats per a continuar exercint en un sistema democràtic. Però, compte, que no estem parlant només de fets històrics que ja comencen a quedar lluny en el temps. Perquè, ara i aquí hi continua havent jutges que emeten sentències en contra de la llengua catalana, en contra de l’autogovern de Catalunya i en contra dels qui lluiten per la llibertat, amb l’objectiu d’afavorir els interessos partidistes del nacionalisme espanyol; i, apresa la lliçó, aquests haurien de ser com a mínim inhabilitats per a exercir en una Catalunya lliure i democràtica.     

La renúncia del PSC al dret a decidir

A vegades, els mitjans de comunicació tenen una manera ben curiosa d’explicar les coses, almenys pel que fa als titulars. No fa pas tants dies que el mateix Pere Navarro en una declaració solemne, i no pas improvisada, deia que la posició del PSC en relació a la consulta sobiranista seria sempre la de l’abstenció. I uns dies després apareix el portaveu del partit per dir que en realitat quan es plantegi el tema de la consulta, com que ells estan en contra de la independència el que faran serà votar-hi en contra. I aquest canvi, tan sobtat com previsible, molts mitjans de comunicació l’han titulat amb frases com “Radicalització del PSC”, “Canvi d’estratègia del PSC”, el PSC entra en el joc de la consulta”, “El PSC recula”, “El PSC es replanteja...”

Ja entenc que algun mitjà de comunicació afí surti en defensa del Partit dels Socialistes i ho presenti com una matisació d’un posicionament inicial que no gosen contradir obertament. Però, suposo que a ningú se li escapa que, en aquest cas, el PSC no s’ha radicalitzat, ni ha reculat, ni ha canviat d’estratègia, ni s’ha replantejat res de res. Aquí, el PSC, i el pobre Navarro al capdavant, no hi pinta res. Ells saben que tenen un electorat divers, amb sectors netament espanyolistes que veurien bé un front amb el PP per combatre les aspiracions nacionals de Catalunya, però també amb sectors netament catalanistes que, sense apostar obertament per la independència, sí que s’adonen que el federalisme és inviable per l’oposició frontal del PSOE i del PP, i que en tot cas són prou democràtics com per a no oposar-se a què sigui el poble de Catalunya qui decideixi democràticament el seu futur. Davant d’aquest panorama, la direcció dels Socialistes catalans va pensar que potser una manera airosa de sortir-se’n seria proclamar l’abstenció permanent, per deixar clar que ells no estan en contra de l’expressió democràtica dels ciutadans, però que tampoc comparteixen l’anhel sobiranista.

Amb el que no van comptar, o per uns moments van oblidar, és amb la seva pròpia realitat. ¿Qui són ells, els socialistes catalans, per dir què pensen o per anunciar el seu posicionament en un afer tan important com aquest? No és que els socialistes catalans siguin o no siguin partidaris del dret a decidir, és que ells han renunciar al dret a decidir sobre si poden o no dir el que pensen. I quan el Pere Navarro, il·lús, va sortir dient que ells es mantindrien en l’ambigüitat de l’abstenció no va tenir en compte que havent renunciat al dret a decidir, ell no era ningú per prendre la paraula. Per això, els socialistes espanyols, que aquests no que han renunciat al dret a decidir, ni tan sols a decidir sobre els altres, han posat les coses al seu lloc i els han fet rectificar. A Madrid els devien dir allò de: Donde hay patrón no manda marinero, que traduït al català podria ser: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?  

Pactar, sobretot, els desacords

L’anomenat Pacte per la Llibertat, entre CiU i ERC, va fent els seus passos, de moment sense entrebancs; faltaria més. La situació no és pas gens fàcil i l’aposta és tan arriscada com engrescadora. El procés cap a l’exercici del dret a decidir caldrà fer-lo, i suposo que així s’ha pactat, anant amb peus de plom perquè els enemics són molts i no deixaran passar cap ocasió per a malbaratar el somni de llibertat dels catalans. Però, als equilibris polítics que exigirà aquest procés s’hi hauran d’afegir els equilibris econòmics, perquè el país es troba al límit de la fallida.

El Govern espanyol, el primer interessat en què Catalunya no pugui complir amb els objectius de dèficit, ja s’ha cuidat prou de boicotejar l’escàs marge de maniobra que pretenia introduir-hi ERC amb l’increment de determinats impostos o taxes. I, a l’hora de la veritat, d’alguna manera o altra caldrà quadrar els números en detriment, està clar, de serveis bàsics per a la població perquè són els que copen les principals partides pressupostàries. Quan s’és a l’oposició, i sense cap perspectiva de governar, es pot cridar ben fort que s’està en contra de les retallades, però quan toca fer un exercici de realisme com el que li toca fer a CiU, i ara també a ERC encara que no entri al Govern, no n’hi ha prou amb la cridòria i cal aportar solucions reals; totes les mesures proposades per ERC en el Pacte per la Llibertat no arriben a cobrir, encara que el PP no se’n sortís a l’hora de boicotejar-les, ni una quarta part de la quantia a retallar. Per tant, és evident que el Govern d’Artur Mas haurà de prendre mesures doloroses i fins i tot inacceptables des d’un punt de vista d’esquerres. I ERC no podrà fer el mateix paper d’oposició que abans.

És per això que en aquest cas, i de fet en qualsevol negociació i pacte polític, tant o més important que pactar els punts d’acord és pactar els desacords. Espero que s’hagi previst com i en quines circumstàncies ERC pot desentendre’s de determinades accions del Govern d’Artur Mas, sense que això representi un daltabaix per a tot el procés sobiranista. Si ERC s’ha de fer solidari de totes les accions de Govern, moltes de les quals seran tremendament impopulars i injustes, el desgast pot ser descomunal; i quan se’n desmarqui, l’oposició en pes carregarà contra la feblesa del Govern de CiU per tal que no pugui tirar endavant amb la consulta sobiranista.

Ni la injúria ni l’amenaça són delicte, a Espanya

Si a Espanya existissin els delictes d’injúries i d’amenaces, els jutges i fiscals no donarien l’abast. Tot el sistema judicial espanyol quedaria col·lapsat només per atendre i donar resposta a aquesta hipotètica tipologia de delictes d’injúries i d’amenaces que des de fa mesos inunden els mitjans de comunicació espanyols en relació a les aspiracions democràtiques del poble de Catalunya.

Dirigents polítics, militars, periodistes i tertulians de tot el ventall nacionalista espanyol vomiten sense reserves ni pudor tota mena d’improperis amb l’absolut convenciment que a Espanya no hi ha tipificat cap delicte per aquests conceptes. No cal dir que els insults i les amenaces prenen dimensions colossals a la xarxa, sovint emparant-se en un fictici anonimat fàcilment desemmascarable. És més, podem afirmar amb tota rotunditat que a Espanya no existeixen els delictes d’injúries i d’amenaces perquè, altrament, hauríem d’admetre que el que no existeix és el delicte de prevaricació referit al sistema judicial. Seria del tot inconcebible que no actuessin els jutges i fiscals, i més encara que no ho fessin només quan els injuriats i els amenaçats ho són pel fet de ser d’un determinat país, tenir unes determinades idees i voler exercir determinats drets democràtics; o que no actuessin només quan els autors de les injúries i les amenaces responen a un perfil polític concret.

Sempre és possible que en un col·lectiu hi hagi algun que altre element corrupte, pervers i, quan es tracta de prendre decisions de caràcter públic, també prevaricador. Però costa molt més d’imaginar que aquesta corrupció, perversitat i acció prevaricadora sigui generalitzada. Per això, hem de deduir amb una certa seguretat de no errar, que a Espanya no existeixen els delictes d’injúries ni els d’amenaces.

El dret a la incompetència és un dret?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El debat polític pot irritar i, fins i tot, arribar a exasperar quan es contraposen posicionaments diametralment oposats o irreconciliables. Cadascú està en el seu dret de defensar les pròpies idees per més que als altres costi d’entendre-les. Però, resulta molt més repulsiu quan hom s’adona de la perversió i de la falsedat dels arguments de l’adversari; quan es posa en evidència que els suposats arguments no eren tals, perquè no se’ls creu ni qui els esgrimeix.

Les polítiques lingüístiques i educatives del Partit Popular, allà on governa, estan orientades obertament a l’anihilament de la llengua catalana. I per fer-ho, per acabar amb un model d’escola catalana, s’inventen l’astúcia pretesament universalista d’introduir l’anglès també com a llengua d’ensenyament, amb mateix nivell que el castellà, i per damunt del català. La necessitat de millorar l’anglès dels nostres estudiants és compartida per tothom, probablement excepte pel Partit Popular que només ho treu en el debat per a foragitar el català de les escoles de les Illes Balears, com ja ha fet del País Valencià, o, a través de la perversa llei Wert, també a Catalunya..

En català diem que s’atrapa abans un mentider que un coix. Perquè justament quan aquest Partit Popular porta a terme la seva particular croada contra el català, amb l’excusa de donar pas a l’anglès, alhora està posant el crit al cel perquè a les institucions europees els funcionaris espanyols es veuen obligats a utilitzar com a llengües de treball l’anglès o el francès. Troben innecessari introduir l’oficialitat del català a les institucions europees, donant per fet que els catalans no formem part d’Europa (i en això tenen raó, perquè és Espanya i no Catalunya la que té representació a les institucions comunitàries), però en canvi ells reclamen que els funcionaris espanyols puguin expressar-se en castellà i fer ús del servei de traducció que neguen per al català.

La reclamació d’oficialitat d’una llengua a les institucions europees és sobretot la reclamació del dret a ser respectats tots els ciutadans i pobles de la Unió, cosa que de moment no passa. Però no implica que en les reunions de treball d’aquestes institucions europees cadascú s’hi expressi en la seva llengua, amb les dificultats tècniques que això representa, sinó que s’admet l’existència d’unes llengües de treball, que acostumen a ser l’anglès i el francès i en alguns casos també l’alemany.

Quan des de Catalunya reclamem el dret a ser respectats com a catalans, i per tant el reconeixement oficial de la nostra llengua, no ens referim a reclamar que el català sigui llengua de treball de les institucions, sinó que tingui el mateix reconeixement i ús que poden tenir el danès, el grec, l’italià o l’espanyol. Perquè en el supòsit que a la Unió europea es reconegués el castellà també com a llengua de treball, immediatament ells serien els primers a trobar excessiu que s’hi volguessin afegir altres llengües (i ja no diguem si una d’aquestes fos el català), i tornarien a argumentar l’elevat cost de traducció i les dificultats tècniques que això suposaria.

En l’única cosa que sí que són coherents al Partit Popular és en la reclamació del dret a la incompetència. Resulta sorprenent que el Govern espanyol amenaci fins i tot de boicot a les institucions europees si els seus funcionaris no poden expressar-s’hi en castellà, perquè això indicaria que aquests funcionaris deuen tenir una escassa competència lingüística en les llengües de treball de la UE, cosa que seria gravíssim. Però dic que és coherent, perquè és el mateix dret a la incompetència que reclama per als funcionaris de Catalunya, del País Valencià o de les Illes, on consideren que no ha de ser exigible tenir prou coneixements de la llengua oficial i pròpia d’aquestes comunitats.

Una medicina cruel i inhumana (III)

Antigament, el metge era un dels poders fàctics del poble, al costat de l’alcalde i del capellà. I, en certa manera, ho continua essent ara. Davant de qualsevol professional, el client o usuari pot reaccionar reclamant o exigint el que calgui sense necessitat de ser entès en la matèria, quan el resultat no s’ajusta a l’esperat. Un tècnic ens pot donar les explicacions que vulgui, però si no ens resol el problema pel qual havíem sol·licitat els seus serveis podem fer la reclamació corresponent, mostrar la nostra disconformitat o buscar-ne un altre. En el cas d’un metge ja no és tan fàcil.

Quan una persona ingressa en un centre hospitalari té la sensació d’haver-se posat en mans de déu. Un Déu al qual no se li poden demanar comptes, ni se li poden discutir les seves actuacions. Ens sentim profundament agraïts quan el professional ha fet bé la seva feina, que afortunadament també passa sovint, però no gosem contradir-lo quan les coses no van com desitjaríem. El personal d’infermeria està avesat a entomar les ires d’usuaris descontents que, en trobar-se cara a cara amb el metge, ajupen el cap i es desfan en disculpes i reverències, conscients que la seva vida és a les seves mans. Per això, ni tan sols en els casos en què hi ha un testament vital, els familiars no gosen reclamar al facultatiu un tractament bàsicament pal·liatiu per al seu malalt en fase terminal. L’autoritat del metge va molt més enllà dels coneixements tècnics per a saber com tractar uns òrgans afeblits, i s’imposa també sobre la voluntat de la persona, condemnada a allargar innecessàriament i injustament la seva agonia; ni els familiars que no volen veure patir més la persona estimada ni el mateix pacient no poden prendre decisions, sovint ni tan sols insinuar-les. 

Però, diuen que la naturalesa és sàvia. Potser sí, i per força. Mentre el metge es desviu per allargar l’agonia del malalt, sense estalviar-hi recursos ni patiments, els familiars contemplen horroritzats el nivell de degradació de la persona postrada al llit i sense dret a morir dignament. La medicina, aquesta medicina cruel i inhumana, té recursos suficients per a mantenir gairebé indefinidament en vida aquell cos exhaust. Fins que s’esdevé el prodigi de la naturalesa: el malalt, inconscient però potser com a darrer recurs de fer valdre la seva voluntat, decideix abandonar-se i deixar de menjar per a poder-se alliberar definitivament de la vida que ja li és sobrera. I s’apaga per si mateix, no pas amb el suport de la medicina, com hauria calgut esperar, sinó malgrat ella.

La crueltat d’una medicina inhumana (II)

Costa d’entendre que professionals de la medicina, no sé si uns pocs, uns molts o la majoria, siguin tan insensibles davant del dolor. N'hi ha que conceben la seva professió com els bruixots guaridors de tots els mals; quan algú acut als seus serveis és perquè li retorni la salut, de manera que la seva funció deixa de tenir sentit quan ja no hi ha remei. S’oblida potser aquella clàssica definició de la salut que no es limita a ser l’absència de malaltia.

Per això interpreten la mort com el fracàs de la seva gestió, i s’acarnissen sobre les vísceres dels pacients per a retardar-la tant com poden. Lluny de contemplar el malalt com una persona que pot haver arribat al final de la seva vida, ells no hi veuen sinó òrgans que, convenientment estimulats, encara poden continuar bategant. I més encara quan es tracta d’especialistes obstinats en demostrar que, en tot cas, l’òbit s’haurà produït per una altra causa, aliena al seu camp de treball. El malalt pot estar patint innecessàriament, sense cap qualitat de vida i sense cap esperança de recuperar-la, però això, diuen, no és problema seu; pensen que la seva obligació és fer l’impossible per retardar la mort, al preu que sigui. Inclòs el patiment innecessari del malalt. Per això, es mostren sorpresos, gairebé indignats, mig ofesos, quan un familiar els insinua que potser fora millor deixar-lo morir en pau i sense allargar-li més l’agonia. No és que ningú estigui parlant d’aplicar una eutanàsia, i de fet ningú en parla obertament, però el metge fa valdre la seva autoritat per deixar ben clar que ell ha de continuar fins al final en la seva particular lluita impossible contra la mort. Al capdavall, hom només plantejava la necessitat de prioritzar l’alleugeriment del dolor abans que el tractament a ultrança per a mantenir-lo en vida.

Hi ha qui explica el darrer sospir com un alliberament de la persona que s’ha desprès finalment d’aquell cos que li suposava una càrrega excessiva; un darrer sospir, dolç i suau, com qui es submergeix en un son profund. En un Hospital, sovint, ni això no és permès al moribund a qui s’obliga a suportar fins al darrer moment una sonda nasogàstrica, intubat per totes bandes i amb mil agulles clavades a les venes. Però, això sí, quan s’esdevé l’inevitable el metge s’adreça els familiars per assegurar-los, amb un punt d’orgull, que fins al darrer moment s’ha fet tot el que estava a les seves mans.

La inhumanitat d’una medecina cruel (I)

En els darrers temps m’ha tocat viure el final de la vida de diverses persones molt properes. I en tots els casos, aquestes persones han necessitat de l’assistència mèdica i hospitalària per a poder morir amb dignitat i amb el mínim de dolor o de disconfort possible. I, senzillament, aquesta n ha estat sovint l prioritat d’alguns facultatis; ni rastre de la humanitat que hom podria i hauria de poder esperar en aquests darrers moments.

És possible que no sempre sigui així, però comentant les reiterades experiències viscudes m’adono que les meves coincideixen amb les de molts altres. Alguna vegada, hi ha qui ha tingut la gosadia de comparar un centre hospitalari amb el taller mecànic on la gent hi va perquè li reparin alguna de les peces defectuoses; sincerament, el meu mecànic té un comportament més humà i comprensiu amb les peces velles de qualsevol cotxe atrotinat que molts metges amb els seus pacients. La meva experiència ha estat la de trobar, al costat d’altres d’una gran vàlua i humanitat,  uns professionals de la medicina als quals importa ben poc la persona que tenen al davant i només es centren en procurar allargar una mica més la seva agonia. No es miren la persona en la seva situació global, sinó que s’empernen en voler allargar el batecs d’un cor que ja no dóna per més, o pretenen que uns febles pulmons ventilin unes hores més un cos exhaust; es resisteixen a donar a la persona els calmants que necessita, no fos cas que això el portés a una somnolència que l’acostaria més dolçament a la mort. I amb cara triomfant et venten a la cara que han aconseguit remuntar, momentàniament està clar, una situació que semblava critica i definitiva: el malalt tindrà l’oportunitat d’allargar una mica més el seu patiment per a no res.

Tan difícil és entendre que l’objecte final de la medicina són les persones i no les malalties? En català sovint emprem indiscriminadament el terme “curar” com a sinònim de “guarir”, obviant la seva primera accepció de “tenir cura d’algú o d’alguna cosa”. D’aquí un eslògan emprat en el món de la infermeria: “curar, sempre; guarir, quan es pugui”. Quan ja no és possible guarir és, justament, quan la persona necessita que se la curi, que se’n tingui cura, que se li estalviï el patiment, que se la deixi morir en pau i amb dignitat. Però, això, per a alguns metges, és molt difícil d’entendre.

Quina poca gràcia aquest Ministre!

El Ministre Luís de Guindos, amb cara de pocs amics i posat de pomes agres, no és ben bé el que sembla: té un sentit de l’humor encomiable. Llàstima que no sàpiga trobar el moment oportú per fer les gracietes. Hauria de saber que el dia dels Sants Innocents, aquell dia en què tradicionalment la gent es feia tota mena de bromes, i que els mitjans de comunicació s’afegien a la festa publicant alguna que altra ensarronada, és el dia 28 de desembre. Però és cert que aquesta tradició, com totes les altres, se n’ha anat perdent, o s'ha desvirtuant el seu sentit original.

Passada, doncs, la diada de les innocentades el Ministre d’Economia Luís de Guindos, procurant que no se li escapi el riure, anuncia que al tercer trimestre d’aquest any 2013 l’economia espanyola tornarà a créixer i a crear nous llocs de treball. No fa riure la brometa del Ministre. No només pel mal gust que representa mofar-se de situacions dramàtiques de moltes famílies, que ell mateix ha ajudar a agreujar, sinó perquè hores d’ara aquestes històries, com aquells brots verds que algú veia el 2009, ja no se les creu ningú. Tothom sap, i a Europa li han tolerat diplomàticament simulant que ho passaven per alt, que és el mateix ministre que ha falsejat els números dels pressupostos de l’Estat espanyol d’aquest any per tal que li quadressin. No té cap credibilitat, i de fet ja l’han desautoritzat totes les institucions econòmiques europees i internacionals, fer una previsió de la caiguda del PIB de poc més del 0’5%, quan com a mínim aquesta xifra es pot triplicar. I, en tot cas, tothom sap que un cop iniciada la recuperació econòmica, encara tardarà alguns anys a crear-se de manera efectiva nous llocs de treball. I amb les mesures que continua prenent aquest Govern, la perspectiva de sortida de la crisi cada dia s’allunya més.

Però, com deia Sala i Martín, Espanya és un país de pandereta. I mentre la Unió Europea imposa a països com Itàlia o Grècia, o al capdavant del mateix Banc europeu, dirigents polítics provinents dels veritables nuclis de poder econòmic mundial (Goldman Sachs, bàsicament), el ministre Espanyol prové precisament de l’altra cara de la moneda: de Lehman Brothers, l’entitat financera que amb la seva fallida va desencadenar la crisi econòmica que patim. El dia 28 de desembre, el de Guindos potser encara hauria fet gràcia amb el seu acudit!

Prioritzar la sortida de la crisi

Una de les estupideses més sonades que acostumen a dir els polítics populars per a contrarestar les aspiracions nacionals de Catalunya és que cal prioritzar la lluita contra la crisi, la creació de llocs de treball i centrar-se en resoldre els problemes reals de la ciutadania. I dic que és una estupidesa sonada no només perquè justament l’alliberament nacional és un dels elements clau per a poder sortir de la crisi, per a crear llocs de treball i per a poder afrontar amb més garanties els problemes reals de la ciutadania.

Ho dic també, i sobretot, perquè precisament les polítiques que imposa el Partit Popular van radicalment en la direcció contrària: aprofundiment de la crisi, increment de l’atur i desmantellament de l’estat del benestar. Catalunya, amb els seus recursos i sense el llast econòmic que representa Espanya, podria ser un país capdavanter amb moltes més possibilitats de reactivar la seva economia i garantir el benestar de la seva gent. Però és que, arribat el cas, si com diu el PP volguéssim de veritat emprendre la sortida de la crisi i crear llocs de treball, el primer que caldria fer és aturar les suïcides polítiques econòmiques que segueix el Govern de Mariano Rajoy. Ara mateix, ja seria un primer pas aconseguir que es deixessin d’aplicar les mesures del govern del PP, que el Govern espanyol deixés de funcionar. Sense Govern espanyol, sense cap govern, com a mínim aconseguiríem que no empitjoressin més les coses. Està clar que aleshores, caldria fer un gir de 180º i començar a prendre mesures que aquesta vegada sí anessin orientades a sortir de la crisi, a crear llocs de treball i a generar benestar per als ciutadans.

I això, justament això, és el que pretenem els qui volem aconseguir com més aviat millor la independència de Catalunya. La nostra prioritat coincideix amb el que diuen cínicament els dirigents populars: sortir de la crisi, acabar amb la xacra de l’atur i atendre els problemes reals dels ciutadans. La independència és l’eina i el mitjà més ràpid i segur per aconseguir-ho. I prescisament perquè aquesta és la nostra prioritat rebutgem de ple les polítiques econòmiques, estúpides i suïcides del Partit Popular.

Any nou, riquesa renovada

No és pas cert que per Any Nou tot s’apuja. És cert que s’apugen els serveis bàsics i que s’apugen els impostos, però també ho és que s’abaixen els sous i les prestacions socials. L’argument per a autoritzar l’increment de les tarifes acostuma a ser que també s’incrementen els costos; però darrerament aquest argument ja no funciona, perquè els costos, almenys pel que fa al personal, s’estan abaratint any rere any.

Per als treballadors, tant de les empreses públiques com de les privades, no hi val l’argument de l’increment del cost de la vida, perquè estem en època de crisi i de retallades. Per tant, a tot estirar es pot aspirar a mantenir el sou congelat. És igual que hi hagi empreses que continuïn tenint beneficis astronòmics; la crisi els serveix d’excusa per a acabar d’escanyar els treballadors, exigint més productivitat a canvi de cobrar menys. Per això s’entén que obtinguin aquests beneficis. Deixant de banda el cas de les elèctriques, que constitueix una estafa amb tots els ets i uts ja que simulen una subhasta per a fixar els nous preus de l’energia, en la resta d’empreses de serveis tampoc hi ha cap justificació per als augments de les tarifes, més enllà de la prevaricació d’afavorir des de l’administració els interessos privats d’amics, parents i família tota. Resulta relativament fàcil gestionar una empresa de serveis, sense competència, comptant en què l’Administració sempre autoritzarà unes tarifes que garanteixin per damunt de tot els beneficis de l’empresa.

I després hem de sentir com en els discursos de Cap d’Any hi ha polítics que tenen el cinisme i la caradura de demanar resignació i paciència per aquest nou any que continuarà essent, tal com ho han planificat, de restriccions i de retallades per als treballadors i pensionistes. Però continuarà essent, també d’acord amb la seva planificació econòmica, un altre anys de grans beneficis per a segons quines grans empreses. Ja fa uns anys que el sector del consum de gran luxe està vivint uns moments esplendoroses, i no és pas per casualitat, sinó perquè la seva riquesa prové de la pobresa imposada a la majoria. 

El fracàs d’Espanya com a país

Tota bèstia esdevé molt més perillosa quan es troba ferida i acorralada. I aquesta és la impressió que dóna Espanya davant de les aspiracions del poble de Catalunya. A diferència dels britànics que afronten un repte similar amb la serenitat de qui sap que pot guanyar la partida o la resignació de qui, malgrat creure que és un error, farà prevaldre el dret a decidir dels escocesos, els espanyols sembla que s’hagin tornat folls.

Totes les enquestes indiquen que, a Espanya, el sentiment contrari a les autonomies no para de créixer. No és que considerin que Catalunya s’hagi excedit o no hagi fet un bon ús del sistema autonòmic establert en la Constitució, sinó que no en saben veure els avantatges per a les pròpies autonomies, i només hi veuen el germen de la desfeta d’Espanya. També és possible que alguns, més perversament,  considerin l’opció de renunciar ells a l’autonomia, que potser no veien tan malament, si amb això poden eliminar la dels catalans. En qualsevol cas, el procés endegat a Catalunya representa, bàsicament, el fracàs d’Espanya com a país, en la mesura que no han aconseguit diluir-nos com a poble i integrar-nos a la seva concepció d’una Espanya estrictament castellana. No és, doncs, l'afronta dels catalans el que els exaspera sinó el seu fracàs.

És possible que confiïn que tindran prou armes per a barrar el pas a les nostres aspiracions. De fet, repeteixen una i mil vegades que no hi haurà cap consulta ni cap secessió perquè la Constitució ho impedeix i perquè ells disposen de les armes de la seva Justícia, les de l’economia i les dels militars per a impedir-ho. I, malgrat tot, han perdut els estreps en una estranya follia de qui no té altre remei que admetre el seu fracàs: el fracàs d’Espanya com a país.     

Ara és l’hora de la unitat independentista

(Article publicat el Diari Gran del Sobiranisme)

El proper 23 de febrer, l’Entesa per Mallorca i el Partit Socialista de Mallorca celebraran un Congrés extraordinari conjunt per tal de completar la confluència d’ambdues organitzacions polítiques que havien iniciat l’estiu passat. Tenint en compte que es tracta d’organitzacions minoritàries, amb molts problemes per obtenir una mínima representació institucional, i que comparteixen un mateix espai polític del nacionalisme progressista, la necessitat de la seva fusió sembla tota una obvietat. Però el fet adquireix una major significació si tenim en compte que Entesa per Mallorca es va crear el 2006 a partir d’una escissió del mateix PSM.

I és que, quan hi ha una trencadissa interna, a part de les deferències de criteri polític normalment més per raons tàctiques que d’estratègia o d’ideologia global, s’hi barregen qüestions personals i ressentiments de tota mena que fan molt difícil la reconciliació. I hi ha sobretot un orgull personal de no voler admetre que potser es van prendre decisions equivocades, per qualsevol de les dues parts. Entenent que és impossible la unanimitat de criteri en totes les actuacions d’un partit polític, podríem admetre que l’escissió està justificada quan es demostra que la nova formació política cobreix realment un espai electoral que no cobria l’original.

Desconec ara mateix les raons que van motivar l’escissió en el PSM, però em sembla encomiable que hagin estat capaços de superar les diferències i entendre que estan obligats a entendre’s, fins i tot en el supòsit que persisteixin les divergències. I, naturalment, podem fer un paral·lelisme amb la situació del Principat. Una errònia direcció d’Esquerra va motivar, ara fa dos anys l’aparició de Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana; tant se val ara, si eren justificades o no les escissions. I podia semblar que realment hi havia espai per a una nova formació política (no per a tres), almenys mentre ERC no refés el seu rumb, com certament ha fet després.

Abans del Congrés de Mallorca, el 26 de gener hi haurà l’Assemblea de Solidaritat Catalana en la qual decidirà el seu futur. El que no tindria sentit seria voler mantenir una estructura organitzativa pròpia, després d’haver tingut un escàs suport a les urnes, per arribar a la propera contesa electoral i reclamar desesperadament una unitat independentista. Les CUP, en aquest sentit, han estat coherents, creant i enfortint la seva organització fins que han cregut que estaven en condicions d’afrontar un repte electoral. Com ja deia abans de les eleccions, és ara, sense presses ni urgències per tancar llistes i programes, quan s’ha de treballar per la unitat de l’independentisme.

Hi ha la possibilitat que egos molt personals impedeixin fer una anàlisi seriosa sobre la situació política actual, i que algú s’entossudeixi a mantenir una via que no només no ha tingut el suficient suport electoral sinó que el seu espai està sobradament cobert per altres organitzacions polítiques. I això seria igualment vàlid per a Reagrupament i per a Democràcia Catalana. Seria bo que tothom, inclosa ERC per suposat, admetés els seus errors i emprengués el camí del retrobament, i no es deixés portar per ressentiments ni individualismes estèrils.

Hom té sempre tot el dret a creure que cal mantenir o crear una nova organització política, però després no pot pretendre que, quan no es vegi amb cor d’afrontar en solitari una convocatòria electoral, els altres hagin d’atendre les seves crides a la unitat. L’hora de la unitat independentista és ara. 

La cultura inhumana no és cultura

No és pas fàcil fer un plantejament simple i contundent, a l’hora de defensar la diversitat cultural. Està clar que el colonialisme i la prepotència occidental sovint ha portat a menystenir formes culturals de pobles amb un desenvolupament econòmic diferent del nostre; però també és cert que hi ha qui s’ha amagat darrere d’aquesta defensa de la diversitat i de les particularitats de cada indret per a encobrir pràctiques inacceptable. I, més encara, acollint-se a l’accepció més genèrica del terme “cultura” s’hi poden amagar interessos i motivacions gens respectables.

Si comparem la nostra forma de viure actual amb la de determinats pobles d’altres continents podem trobar-hi unes diferència tan grans com les que trobaríem si la comparació la féssim a casa nostra entre l’actualitat i cent o dos-cents anys enrere. Ara bé, el dubte està en saber si es poden establir uns principis universals una mica més concrets i explícits dels que figuren en la Declaració Universal dels Drets humans, que d’altra banda tampoc es compleixen. És possible que a un afganès li sobti l’exigència de tractar per igual un home i una dona, que per a segons qui l’ablació sigui una pràctica normal o que algú cregui justa l’aplicació de càstigs cruels per a delictes com l’adulteri de la dona, mentre que sigui condescendent amb la violació; però convindrem que hom no pot excusar-se en la tradició i en la cultura per a mantenir unes pràctiques denigrants, en aquest cas, per a la població femenina. El que passa és que quan es parla de la idea que no es poden admetre ni respectar determinades tradicions, encara que s’emparin en la cultura secular dels pobles, sovint ens quedem només amb aquests casos de societats del tercer món fortament dominades per la religió. I ens oblidem, o potser voldríem tractar-los com un fenomen a part, els casos que tenim molt més a prop nostre i que responen a la mateixa concepció de voler preservar unes pràctiques i costums inacceptables en nom de la tradició i de la cultura particular.

La pràctica jueva, més aviat del Govern israelià, de la venjança i de la represàlia generalitzada en base al principi de l’”ull per ull” no deixa de ser una violació de la legislació internacional i dels Drets Humans. Les curses de braus a Espanya, al sud de França o a determinats països de l’Amèrica Llatina no deixen de ser una pràctica cruel de tortura i maltractament dels animals. I que no ens vinguin des dels Estats Units amb l’excusa que la societat nord-americana té molt interioritzada la cultura de l’armament, quan en realitat no és altra cosa que l’interès d’una indústria per a mantenir el seu negoci de la mort. Tan propi de cada cultura pot ser la venjança israeliana, la disculpa d’una violació, la tortura dels animals en una cursa de braus, la pràctica de l’ablació o l’ús indiscriminat de les armes de foc. Quan la cultura és inhumana deixa de ser cultura. 

Societats d’una complexitat extrema

A voltes, hom pot tenir la temptació, des de la distància, de sentir-se atret per determinats moviments polítics i socials de països relativament allunyats del nostre. Les revoltes del món àrab són vistes, lògicament, amb simpatia, com ho podien ser des d’una perspectiva progressista els moviments revolucionaris llatinoamericans, ja fossin els zapatistes de Mèxic o els sandinistes de Nicaragua. Sovint, hi ha més una atracció pel fet de ser moviments que combaten règims autoritaris que pel que realment aporten per sí mateixos; o com a mínim, desconeixent el que realment poden aportar de positiu, i sobretot desconeixent els seus riscos.

Però és que la realitat no està feta de bons i dolents. És evident que hi ha règims perversos que voldríem veure desterrats del planeta, però això no vol dir que els qui els combaten siguin, per aquest sol fet, cap panacea de res. Ho saben prou bé els tunisians, els algerians i, especialment, els egipcis. Enderrocats els règims dictatorials, aquells que eren sustentats per les potències occidentals mentre resultaven rendibles, el panorama que els queda no és gens fàcil: militars corruptes per una banda que es resisteixen a deixar el control del poder, fonamentalismes religiosos, rivalitats tribals, màfies i bandositats de tota mena que s’aprofiten de les situacions convulses i de canvis....I des d’occident no hi ha cap problema, ni cap escrúpol, a l’hora de pactar i donar suport a aquell grup que sigui capaç de garantir unes condicions més avantatjoses per als interessos de les grans empreses. És el paper que han fet, per exemple, les forces internacionals a l’Afganistan: un cop garantit el control dels gasoductes i dels recursos naturals, els ha preocupat ben poc, per no dir gens, garantir que deixaran un país democràtic on es respectin els drets humans. De fet, tothom ja sap què passarà tan bon punt hagin marxat els contingents militars nord-americans i europeus,

En el cas d’Egipte, era molt difícil de creure que la revolució podia triomfar en el sentit de democratitzar el país, tenint en compte que els mateixos militars que donaven suport i apuntalaven el Mubárak són els que després van veure que havien de canviar de bàndol per a poder continuar tenint-hi un paper decisiu. I tampoc els grups islamistes són de fiar, perquè allà on han assolit el poder l’han utilitzar en benefici propi servint-se de la religió només com a excusa per a poder establir-hi un altre regim mancat de llibertats i sense respecte als drets més elementals. Per això, els analistes acostumen a fer servir l’expressió “d’extrema complexitat” per advertir del risc de prendre partit. Sabem contra qui hem d’anar, però no sempre a favor de qui.

El PSOE, el pitjor enemic del PSC

Els socialistes catalans, i en especial el seu cap de files Pere Navarro, són el patetisme en estat pur. No és que naveguin en un mar d’ambigüitats, és que cada passa que fan els és desmentida per la realitat o pels seus mateixos suposats companys de partit. Com en aquella obra teatral de Carlo Goldoni, El criat de dos amos, no sabent a qui han d’obeir acaben espifiant-la per totes bandes.

Encara recordem aquell debat electoral en què el Pere Navarro, amb la pretensió de presentar-se com la veu assenyada que cercava un acostament entre el que ell imaginava que eren els extrems, CiU i PP, va deixar anar amb la seguretat dels il·lusos que si es presentava una proposta seriosa i amb ànim constructiu segur que a Madrid acceptarien parlar d’una consulta legal. La Camacho encara riu. I ells insisteixen, a l’estil del Duran, amb el seu argument de mostrar-se favorables a la consulta, però que aquesta ha ser legal i pactada amb el Govern espanyol. No cal tenir estudis primaris per veure que això no lliga: el Govern espanyol no acceptarà mai negociar la celebració d’un referèndum o una consulta sobre el futur de Catalunya. O bé són uns il·lusos d’estudi, o bé tenen una mala fe considerable, perquè en realitat el que passa és que no gosen afirmar que estan al costat del PP en contra de permetre que la ciutadania s’expressi lliurement.

Es podria entendre aquest paper d’il·lusos com un recurs tàctic per deixar que sigui el PP el qui faci el paper antidemocràtic del nacionalisme espanyol, amb la seva rotunda negativa a permetre cap consulta a la ciutadania catalana. Ells, suposadament, quedarien al centre del debat presentant-se com els bons de la pel·lícula que volen fer les coses correctament i dins de la llei, reservant al PP el paper repressor. Però, no. El PSC sembla que no sàpiga amb qui s’està jugant els quartos. Perquè és el mateix PSOE (inclosos els del PSC) els qui reclamen al PP que prengui totes les mesures que calgui per impedir que es faci la consulta. Ni en broma el PSOE no està disposat a salvar la cara al pobre Navarro.

El PP contra l’objectiu de dìficit

No fa gaire dies que ho deia el Conseller Andreu Mas-Collel: “L’Estat saboteja els comptes de Catalunya”. En realitat, el que volia dia, o havia d’haver dit, és que l’Estat saboteja Catalunya. Quan el mateix Govern espanyol que exigeix la màxima austeritat per a les autonomies, però que no s’aplica per a sí mateix, és el que després fa mans i mànigues perquè la Generalitat no pugui tenir més recursos que li permetin ajustar-se al límit de dèficit imposat, el tema deixa de ser una qüestió econòmica per ser única i exclusivament una qüestió política.

Ara mateix, l’objectiu del Partit Popular és evitar que Catalunya pugui complir amb els límits de dèficit imposats. I per aconseguir-ho no hi estalviarà ni energies ni recursos. Per suposat que el Partit Popular no vol saber res del compliment de les lleis, si aquestes han de ser favorables a Catalunya. Per això els seus ministres poden dir, amb l’aplaudiment entusiasta de la Camacho, que ells no compliran amb el que estableix l’Estatut; les lleis no són unes regles de joc neutrals a les quals tothom s’ha de sotmetre, sinó unes eines que es poden negligir sempre que convé, amb la seguretat que el poder judicial mai s’hi oposarà si és en benefici del nacionalisme espanyol, o bé unes eines que s’imposen sense contemplació també d’acord amb els mateixos interessos, i a les quals s’agafarà aquest mateix poder judicial si saben que és en perjudici de Catalunya. Però, un cop establert que l’Estat no té per què complir amb l’Estatut, ni pagar els deutes contrets amb Catalunya, ni executar les inversions previstes en els pressupostos, el partit Popular ha encetat la nova fase d’evitar que el Govern de la Generalitat tingui cap escapatòria a l’ofec econòmic a què se la sotmet. D’aquí els recursos contra les taxes judicials, l’impost a la banca, l’euro per recepta o el que pugui venir amb el nou Govern.

L’objectiu no és sabotejar les finances de la Generalitat, com deia Mas-Collell, sinó sabotejar el país. Arruïnar els ciutadans de Catalunya, com ja fa també amb els ciutadans d’arreu de l’Estat, però també als empresaris catalans, el seu teixit industrial, les seves institucions, i en general el seu teixit social perquè acabin implorant qualsevol ajuda, a canvi de renunciar a existir com a país i a canvi de deixar-nos espanyolitzar definitivament. El seu odi contra Catalunya i contra els catalans no té límits ni aturador. Podem escollir entre renunciar a la nostra dignitat com a país i acceptar el seu xantatge o alliberar-nos d’aquest jou, encara que això representi un daltabaix temporal i unes turbulències passatgeres¹.

¹A Sícilia també hi ha empresaris i sectors de la població que prefereixen sotmetre’s als dictats de la màfia, abans d’afrontar l’enrenou de combatre-la i deslliurar-se’n.

Macabres plans de futur

Les xifres ens atabalen. Són fredes, i cruels. Per més que ens les repeteixin no ens acabaven de fer al càrrec del que representen. Des de l’inici de la crisi, cap allà al 2007, hom preveia un cicle de vaques magres que, com d’altres que havíem conegut, tindria un límit en el temps i sobretot acabaria amb una recuperació per a retornar a la situació d’abans. Alguns països europeus ja se n’havien començat a sortir el 2009 i d’altres creien veure-hi els primers brots verds. Fins que algú, des de la cúpula del poder econòmic real es va adonar dels immensos beneficis que els podia generar aquesta crisi, si la gestionaven bé al seu favor.

Des d’aleshores, tot ha tornat a anar de mal en pitjor. Les xifres de diners transferits a les institucions bancàries (les que van generar la crisi i les que continuen gestionant-la) als Estats Units i a Europa són de vertigen, bilionàries. Unes xifres que haurien permès haver resolt el problema de la fam arreu del món, 100 vegades, o que haurien permès una recuperació de l’economia real si s’haguessin dedicat a rescatar persones i famílies. Però que no han servit ni per a reactivar l’economia, ja que tampoc era aquest el seu objectiu. Només el darrer rescat a la banca de l’Estat espanyol ha representat un cost de 52.000 milions d’euros. I tots aquests diners surten de retallar sous als treballadors i pensionistes, de reduir serveis i prestacions socials, surten en definitiva dels ciutadans que a més de ser víctimes de la crisi, l’han de pagar. Però els gestors de la crisi no es conformen amb això i l’allarguen deliberadament per tal de poder anar fixant les bases d’una nova societat, en la qual el dret a la vida, a la vida digne, el dret al treball, al treball digne, no té per què estar garantit. Tot segueix segons els plans establerts per aquests depredadors insaciables: els auguris per al 2013 és que tot continuarà igual, que la pobresa anirà creixent i generalitzant-se al mateix ritme que les grans fortunes s’aniran consolidant.

Conscients de portar-nos a la misèria, els gestors de la crisi, que tenen noms i cognoms, càrrecs als Consells d’administració de les grans entitats financeres i comptes als paradisos fiscals, no cediran en les seves polítiques suïcides (suïcides per a la majoria de la població, però no per  a ells) fins aconseguir aquesta nova societat en què la immensa majoria no només estarà sotmesa a la incertesa i a la inseguretat permanent, sense drets socials ni laborals, sinó que l’haurà assumida com a irremeiable. Intermón augura a l’Estat espanyol un 40% de pobresa per al 2022, que s’aconseguirà a base d’enriquir fins a l’infinit la minoria selecta que ha creat, gestionat i allargat deliberadament la crisi. Tot segueix segons els macabres plans previstos i establerts.

La policia del PP fa hores extres

Ha costat prou que sortís a la llum pública el que ja era prou sabut. El Partit Popular, avesat a tota mena de maquinacions i corrupteles, havia ordit una estratègia per a desprestigiar el procés sobiranista català. Des del Comitè de campanya del PP es va organitzar la farsa de suposats i falsos informes policials que publicaven els seus sicaris de El Mundo, L’objectiu era alterar el resultat electoral, perquè veien a venir que, per més que s’ensorressin els seus directes competidors (CiU i PSC), ells en rendibilitzarien ben poca cosa.

Però només se’n van sortir en part, perquè sí que van aconseguir perjudicar CiU però el resultat electoral va confirmar i ampliar la majoria sobiranista del Parlament de Catalunya. Aleshores, entre la Camacho i el Fernández Díaz devien pensar que podien continuar amb la mateixa estratègia, sense importar-los en absolut la manca d’ètica i de dignitat dels mitjans emprats. Ara, ho ha destapat el diari El País: hi hauria una conxorxa de la policia espanyola per crear falsos informes, acusacions infundades i fer córrer tota mena de rumors, per tal que la premsa més carronyera se’n fes ressò, com sempre, sense contrastar mai la informació rebuda. Quan el Montoro, en base a aquests falsos informes policials deia que la seva obligació era investigar si hi havia hagut irregularitats, ja sabia que tot era una farsa, de la qual ell n’era partícip Perquè se suposa que a ningú li deu passar pel cap que aquests policies actuessin per pròpia iniciativa. No eren policies que fora de la feina es dedicaven al hobby de la difamació i la mentida, sinó agents que feien hores extres o en horari laboral per encàrrec del partit de la senyora Camacho i del senyor Fernández Díaz (l’apel·latiu de “senyora” i “senyor”, en aquest cas, és merament un recurs literari).

Ja ens podem imaginar com acabarà això: se li tirarà terra al damunt i ningú emprendrà cap mena d’investigació per portar davant de la Justícia els delinqüents que han orquestrat i portat a terme aquesta conxorxa. És més: probablement, els mateixos mitjans de comunicació que fins ara se servien d’aquestes falsedats per difamar els qui podien ser protagonistes del procés d’alliberament nacional, continuaran servint-se’n encara que tinguin la certesa d’estar difonent informacions fabricades als despatxos del PP. Al capdavall, la certesa ja la tenien abans. Una raó més per fugir, com més aviat millor, d’aquest putrefacte Estat anomenat Espanya?

Provocar la revolta pel plaer d’esclafar-la

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’estratègia del Partit Popular és la de provocar, com sigui, que la societat catalana perdi els estreps i no segueixi el seu procés serè i rigorós, tal com estava planejat. Molts vam errar en l’anàlisi que fèiem inicialment, quan auguràvem que davant de la proposta sobiranista, el Partit Popular i en general el nacionalisme espanyol intentaria fer el que van fer els canadencs al Quebec o fan ara els anglesos a Escòcia: intentar presentar la cara més amable, per a convèncer-los de la bondat de continuar plegats, fins i tot amb declaracions d’amor i propostes de millora de les relacions.

L’estratègia dels populars, amb la complicitat explícita dels seus representants a Catalunya, és tota una altra: atacar el país per terra, mar i aire, i amb tots els mitjans que tenen al seu abast. Les fèrries conviccions dels nacionalistes espanyols a Catalunya els fan optar per perjudicar greument el país, inclosos els seus propis interessos, per tal d’assolir l’objectiu d’anorrear-nos; compten que, un cop obtinguda la victòria, ja carregaran les culpes al catalanisme i ja s’ho cobraran amb escreix. Ja des dels inicis de la legislatura espanyola, la intervenció de personatges com la Camacho i el Fernández Díaz va servir per encoratjar el Govern espanyol a boicotejar l’economia catalana, negant-se a complir amb el que estableix l’Estatut, a pagar els deutes de l’Estat pendents amb Catalunya, a portar a terme les inversions pressupostades o a incorporar en els nous pressupostos les inversions que ens correspondrien.

Una part de l’empresariat català, per afinitat ideològica i convenciment nacionalista espanyol, està disposada a acceptar una pèrdua de competitivitat de les seves empreses, a haver de tirar endavant amb la precarietat d’infraestructures que ens imposa el Govern espanyol, i, si cal, assumir el boicot que els puguin fer els seus col·legues espanyols. Uns sacrificis que, ni de lluny, sembla estar disposat a acceptar l’empresariat que per afinitat ideològica i per convicció nacionalista podria assumir un plantejament secessionista.

Si fins ara, el Partit Popular imposava tota mena de retallades a les autonomies per tal de complir amb el dèficit marcat per Europa sense haver de renunciar a les disbauxes i malbaratament de recursos de l’Estat, ara l’estratègia comença a ser tota una altra. Es tractarà de forçar la situació perquè aquestes mateixes autonomies no puguin complir amb la reducció del dèficit que ells mateixos imposen. Ja han començat a boicotejar totes les alternatives que des de Catalunya s’havien proposat per a reduir la despesa o incrementar els ingressos: taxes judicials, impost a la banca, euro per recepta, o bé la pretensió de carregar a l’Administració catalana el cost d’una educació privada per a les famílies que es neguin a complir amb la legislació educativa de la Generalitat.

L’objectiu no és tant aturar el tren de l’autodeterminació com fer-lo descarrilar. Provocaran una situació que es farà insostenible a Catalunya, precisament perquè no es pugui complir el calendari marcat en el nou pacte de Govern. No crec que confiïn tant en què la seva pressió provoqui una rendició de la societat catalana, com en què provoqui un pas en fals que els permeti esclafar el que ells considerarien una revolta.