La por, o el pànic, a la llibertat

Començava a estranyar-me que els qui fan de l’odi a Catalunya la seva raó de ser no posessin el crit al cel davant de l’anunciat programa de TV3 “Adéu Espanya?”. Per ells és normal que es parli cada dia, i no com a denúncia sinó com a acceptació de normalitat, de les agressions i imposicions espanyoles sobre la nostra llengua i el nostre país; però que algú intenti donar una altra mirada a la realitat catalana això és vist com una voluntat de confrontació. Es la vella història del franquisme que tant enyoren: defensar l’ús del català és fer política; si el que es defensa és l’espanyol, no. Un reportatge sobre la nostra pertinença a Espanya és normal si s’enfoca des de l’acceptació submisa, però deixa de ser-ho tant bon punt hom comenci a posar en dubte el dogma imposat.

Però el més ridícul del cas són els arguments que addueixen el Partit Popular i Ciutadans per protestar per l’emissió d’aquest reportatge de TV3. Diuen que això és donar veu a un sentiment minoritari, com ho és l’independentista. En primer lloc, a l’espera de veure el programa que per les seves afirmacions ells ja deuen haver vist, imagino que el reportatge donarà veu a uns i altres, presentant la versió i els arguments dels unionistes i dels independentistes. Cosa impensable a Espanya, on la pluralitat és absolutament negada; i fins i tot a Catalunya, en la majoria de programes on es dóna per suposada la nostra dependència i submissió a Espanya, es dóna ben rarament, i en tot cas com a cosa marginal, aquesta possibilitat de contrastar les dues opcions. És el mateix que passa quan algú defensa la paritat de l’ús de les llengües en el cinema o en la Justícia: el 97% o el 80% de castellà per ells és una normalitat que s’ha d’acceptar, mentre que s’escandalitzen quan algú pretén arribar a una certa equiparació.

Però és que en segon lloc, parlar a aquestes alçades de sentiment minoritari referint-se a l’independentisme, sembla una broma de mal gust venint de grups realment minoritaris a Catalunya. Els mitjans de comunicació de casa nostra, inclosos els públics, estan donant un tracte de favor permanent, sobredimensionant-les, a opcions que sumades arriben ben just al 15%. El que és insòlit és que el sentiment sobiranista que totes les enquestes situen en percentatges que van del 35 al 50%, es mantingui marginat com s’ha fet fins ara, i això tenint en compte que entre el percentatge restant també hi ha una majoria que estaria d’acord en donar veu i a acceptar la via secessionista a través del reconeixement del dret a decidir.

La por a la llibertat, la d’expressió per part dels mitjans de comunicació i la de decidir per part de la població, no indica només un posicionament antidemocràtic d’aquestes forces polítiques sinó també la manca d’honestedat de les persones que les dirigeixen.

Jocs de banquers i mafiosos

Per més que m’ho hagin explicat en més d’una ocasió, la veritat és que em costa d’entendre les diferències existents entre les diverses branques de la màfia: la calabresa, la napolitana, la siciliana... Està clar que cadascuna té el seu estil i les seves característiques particulars, però jo sempre hi acabo veient les mateixes característiques comunes; organitzacions específiques per a delinquir, manca d’escrúpols en totes les seves actuacions, justificació de tots els mitjans per a l’enriquiment personal, menyspreu absolut per la dignitat i per la vida de les persones...

No totes actuen amb els mateixos mètodes i procediments, però totes ho fan amb la mateixa finalitat. Unes es mouen sempre amb les armes a la mà; altres es presenten amb corbata i flor a la solapa, deixant la feina bruta per a sicaris especialitzats. Unes prefereixen teixir una enorme xarxa que els dóna cobertura; altres opten per corrompre directament les administracions i institucions. Unes es mouen molt més des de la clandestinitat; altres no tenen cap inconvenient per donar la cara i servir-se, si cal, de mecanismes teòricament legals per aconseguir els seus objectius.

Una de les pràctiques comunes és la de l’anomenada “assegurança forçada”. Un bon dia es presenten davant un empresari, un botiguer o un simple propietari i li proposen que contracti una assegurança per a prevenir possibles actes de sabotatge o agressions externes. Si la víctima s’hi avé, obtenen sucosos beneficis sense haver de fer res més; tret que de tant en tant li poden anar apujant la quota. En cas que la víctima es negui a pagar, els homes de vestit fosc, corbata de ratlles i flor a la solapa s’acomiaden amb un somriure cínic i un ”a reveure”. Al cap de pocs dies, alguna de les propietats de la persona que es va negar a pagar és assaltada, provocant-li nombroses destrosses, cosa que hauria de fer veure a la víctima la necessitat de contractar l’”assegurança forçada”. Si no cedeix a la primera, un segon atemptat amb més danys, o ara ja directament a la persona, l’acaba de convèncer. La història és clara i coneguda: la trampa està en què el mateix que vol vendre’t l’”assegurança” és qui te’n crea la necessitat.

És com el fabricant de programes antivirus que procura fabricar primer el virus que faci necessari el seu producte. O com aquestes anomenades “Agències de qualificació” (1), que no són sinó la pantalla de grans trust empresarials i financers, per a condicionar els estats a favor dels seus interessos. Ells fan els informes pertinents qualificant a la baixa la solvència d’un Estat o d’una administració, per tal d’imposar-los després unes condicions que resultin beneficioses per als seus interessos. Totes aquestes presses per a reduir el dèficit, a costa de l’Estat del benestar, reduint les prestacions socials, retardant la sortida de la crisi, alentint la creació de nous llocs de treball, i sobretot a costa de fer pagar la factura als treballadors, aturats i pensionistes, no són sinó una martingala inventada per aquestes “Agències de qualificació” per encàrrec d’uns interessos empresarials concrets.

Tinc els meus dubtes sobre si cal enquadrar aquestes pràctiques dins de l’estil de la màfia calabresa, la napolitana o la siciliana. En tot cas, les diferències són mínimes.

(1) La fiscalia de Nova York ja està investigant la possible relació delictiva que podria existir entre els bancs Goldman Sachs, Morgan Stanley, UBS, Citigroup, Crédit Suisse, Deutsche Bank, Crédit Agricole i Merrill Lynch, i les Agències de qualificació Standard & Poor's, Fitch Ratings i Moody's Investors Service.

Suport al terrorisme, si és rendible

Ho deia un militar israelià: “No ha de sorprendre ningú, ja ho havíem advertit”. I en això té raó. Israel no hagués gosat mai fer una acció criminal com la d’ahir sense haver-se assegurat prèviament el suport de la comunitat internacional, o com a mínim dels capdavanters d’aquesta comunitat internacional. Probablement havien pactat fins i tot les reaccions de protesta, pel cas que la situació, com ha acabat passant, se sortís de mare. El mateix Govern espanyol o la mateixa Unió europea que va refusar protegir el comboi humanitari, que ja se sabia que estava amenaçat, ara expressa una tímida protesta, però no pas per l’acció criminal en sí, sinó per haver estat “excessiva”. Fins i tot el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, ha demanat a les dues parts, als atacants terroristes i a les seves víctimes, "responsabilitat".

El rerefons és el mateix que, en un atac de sinceritat que li ha costat el càrrec, feia dir al President alemany: “Som a l’Afganistan en defensa dels nostres interessos comercials”. És evident que en la política casolana, casos Gurtel, Matas, Pretòria o Millet, hi ha nius de corrupció més o menys encoberts, fins que la indiscreció o l’excés de cobdícia ho posa al descobert. Però en la política internacional, la corrupció va molt més enllà, està molt més institucionalitzada, i no exclou sinó que fa bandera del crim organitzat i del terrorisme. L’acció d’ahir de l’exèrcit israelià no és pas més greu que la massacra comesa temps enrere contra la població de la Franja de Gaza; l’única diferència és que en els vaixells humanitaris hi viatjaven parlamentaris, membres d’ONGs i periodistes europeus. Altrament, les notícies que ens haurien arribat serien que uns grups radicals islamistes havien estat interceptats per l’exèrcit israelià.

El terrorisme té tot el suport de la comunitat internacional, ja sigui en forma de guerres injustes, de violacions de les lleis i tractats internacionals, o de crim organitzat i a gran escala, sempre que serveixi uns interessos econòmics i polítics. Tant li fa que en un sol dia s’hagin assassinat més persones que no pas ETA en deu anys; la diferència és la rendibilitat d’una o altra acció. A Israel no li ve d’aquí una condemna més del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, perquè sap que té carta blanca per a continuar incomplint totes les seves resolucions. La intervenció dels organismes internacionals, incloses les instàncies judicials, està estrictament supeditada als interessos econòmics de les principals potències.

Els gripaus endolcits no deixen de ser gripaus

Els polítics, ja se sap, sovint se n’han d’empassar molts de gripaus; no sempre és possible fer allò que hom voldria fer, i sovint les circumstàncies porten a haver d’acceptar just el contrari. Però a IC-V i a Esquerra ja hi tenen la mà trencada en això d’empassar-se gripaus. El Govern espanyol ha emprès, perquè així li han dictat, tot un seguit de mesures encaminades a assegurar-se que la crisi la pagaran els més febles, i que aquesta serà una prioritat fins i tot per sobre de la mateixa sortida de la crisi, que el Govern ja admet que ara s’haurà d’endarrerir. I si el Govern espanyol ha seguit fil per randa les consignes dels poders econòmics i financers, el Govern català ha seguit amb el mateix zel i esperit de submissió les consignes de Zapatero.

Apurant-ho molt, podria arribar a creure que no tenien altra opció. El fet que les anomenades pressions dels mercats financers no siguin sinó una farsa dels sectors més conservadors del poder econòmic per a imposar el seu criteri, no vol dir que la seva amenaça no fos real. El poder polític, buidat de poder real, ha hagut de sotmetre’s als interessos d’uns quants en perjudici de la majoria de la població. I el poder polític català, que a més d’estar sotmès als mateixos poders econòmics ho està també al poder polític espanyol, no podia fer altra cosa que ajupir el cap i dir amen. Les mesures empreses pel Govern de la Generalitat són mesures de dreta pura i dura, que fins i tot al PP els fan angúnia, per més que a l’igual que CiU s’hi mostrin en desacord simplement per contribuir a acabar de desprestigiar-los. De fet, CiU ha permès amb la seva abstenció que les mesures s’aprovin a Madrid, quan aquí s’hi mostra obertament en contra. El mateix que han fet Esquerra i Iniciativa, que a Madrid s’hi han oposat quan aquí no han tingut altre remei que acceptar-ho. S’han hagut d’empassar el gripau sencer, per més que hagin intentar endolcir-lo.

El mateix dia que IC-V justificava el seu vot a favor de la retallada de sou dels funcionaris dient que aquests recuperarien el poder adquisitiu tan bon punt sortíssim de la crisi, el Conseller Castells els desmentia deixant clar que la rebaixa era consolidada i que no tenia res de provisional, entre altres coses perquè no tindria credibilitat. I en un darrer intent de maquillar la seva actitud impresentable des d’un punt de vista d’esquerres, argumentaven que no només carregarien el pes de la crisi en els més febles, sinó que també mirarien d’apujar els impostos als qui tenen les rendes més altes. Demà dimarts, és possible que s’aprovin alguns criteris del que podria ser un increment dels impostos de les rendes més altes, en tot cas de cara al 2011, i sabent que aquests tenen mil i una fórmules per a escapolir-se de les càrregues impositives. Una mesura simbòlica que no té cap pretensió de justícia social sinó purament d’endolcir l’empassada del gripau. I, tanmateix, no deixa de ser un gripau, verd, llefiscós i que produeix nàusees.

Una mica d'objectivitat , si us plau

Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme

Suposo que és difícil demanar objectivitat a la classe política i en general als analistes més interessats en afavorir determinades opcions que en fer una valoració precisa de la realitat. Com en qualsevol espot publicitari, cadascú explica i interpreta l’actualitat segons els seus interessos: la pròpia formació apareix com l’única que respon a les veritables necessitats del país, enfront de la perniciositat o de l’errònia actuació dels altres. Una manca d’objectivitat que, naturalment, es fa més acusada quan s’acosten períodes electorals.

Però també com en els espots publicitaris els resultats de l’engany resulten limitats perquè hom ja sap que totes les afirmacions i argumentacions que s’hi exposen s’han de posar, com a mínim, en quarantena. Els ciutadans, per sort, no responen tan fàcilment a les proclames dels partits que els prometen el paradís enfront de l’infern que representen els altres, i acaben guiant-se per una certa intuïció o com a mínim havent passat pel sedàs del sentit comú i, també, d’un cert conservadorisme. Al capdavall, ningú se sent enganyat del tot perquè s’acaba confiant no tant en la millor de les propostes com en la menys dolenta.

El problema, doncs, no està en el fet que els partits polítics acostumin a justificar-se a prosteriori, donant per suposada la bondat de les seves propostes i de la seva estratègia, perquè això podria entrar dins de la normalitat publicitària. Sinó que el problema ve quan els qui de veritat s’acaben empassant la farsa són els mateixos que l’han propagada. I això esdevé especialment greu en els grups minoritaris, com ens pot passar en l’àmbit independentista. Un error d’anàlisi ens pot portar a la major de les frustracions.

Com ja he dit en altres ocasions, una mena de purisme intransigent ens fa veure fantasmes a tot arreu, i comencem a descartar opcions per traïdores a la causa, per botifleres o venudes a l`enemic, per desviacionistes i erràtiques... Col·loquem els socialistes al mateix calaix que el PP, però tot seguit hi afegim CiU pels seus pactes amb els populars o per les seves pors, i al darrere hi vénen els d’Iniciativa i els d’Esquerra pel seu vergonyant pacte de Govern amb els socialistes... i quan ja no ens queda més que Reagrupament o Laporta, també hi ha qui els acaba menystenint pel seu desmesurat personalisme, o per qualsevol altra raó. Al final ens quedem en res. Però això sí, continuem parlant de la voluntat del poble de Catalunya, atribuint-nos una mena de representativitat que a l’hora de la veritat no es tradueix en res.

Tenim el país que tenim, i una majoria de la població continua donant suport a alguna d’aquestes forces polítiques que, amb excessiva frivolitat, hom pot titllar d’enemigues de Catalunya. Poden no haver-nos agradat moltes de les actuacions dels partits catalans, però ens caldria una mica més d’objectivitat si no volem estavellar-nos en un fracàs que, a part de ser estrepitós, pot resultar incomprensible per als qui creien messiànicament que res del que hi havia fins ara ja no era útil per al país. ¿Com ens explicarem que després de tantes desercions per part dels partits tradicionals, sovint esquitxats, a més, per casos de corrupció, i havent-hi un suposat creixement de l’independentisme entre la població catalana, la nova opció veritablement independentista acabi traient uns resultats tan minsos?.

És cert que a molts no ens ha agradat el pacte de Govern tripartit, i que les seves actuacions sovint ens han semblant claudicants. Però potser hauríem de començar reconeixent que aquests set anys de Govern tripartit, dirigit pels socialistes, tampoc han representat cap daltabaix. I, naturalment, Esquerra hi ha tingut el seu paper. No s’ha avançat com molts hauríem volgut, és cert; però tampoc s’han fet passes significatives enrere. I CiU, si guanya les eleccions, es trobarà amb una situació relativament semblant a la que va deixar, on tot està per fer però on tot és possible. Ja sé que a alguns els agrada sentir que el món s’ensorra perquè tothom ha desertat, que caldrà començar de bell nou, i que ara vindrà la força salvadora que ens guiarà cap a la independència. Ho sento, però sóc dels qui pensen que tothom hi haurà d’aportar la seva part, i que la d’alguns no serà sinó un granet de sorra, tanmateix important.

Va de burca

No conec els termes exactes amb què l’Ajuntament de Lleida ha aprovat la moció per a prohibir l’ús del vel integral en els espais municipals, però és evident que es tracta d’un pas més en la línia de dretanització i de xenofòbia creixent que es viu a Europa. Probablement el tema no està en veure fins a quin punt és admissible o no una determinada vestimenta, ni si té unes implicacions que xoquen de ple amb els valors democràtics i occidentals, sinó que té a veure amb l’auge dels moviments racistes que aprofiten els moments de crisi per a distreure l’atenció i simular que la culpa de tot plegat la té la immigració (a l’estil dels nazis alemanys en relació als jueus).

Els proposants de la moció a l’Ajuntament de Lleida, del Partit dels Socialistes, argumenten que el vel integral és discriminatori i atempta contra la dignitat de la dona i el principi d’igualtat. Si del que es tracta és d’evitar la vulneració de drets elementals de la persona, no té cap sentit reduir la mesura restrictiva als “espais Municipals”, com es concreta en la moció aprovada. La lluita contra la discriminació, contra els atemptats a la dignitat de les persones i al principi d’igualtat hauria d’estendre’s arreu. Però és evident que aquesta no era la intenció dels proponents de la moció. De fet, és la mateixa estratègia que se segueix en l’àmbit de la política espanyola: les lleis són descaradament racistes, com la Llei d’immigració, sovint inaplicables o amb cap voluntat d’aplicar-les; però amb la voluntat d’emetre un missatge inequívoc a la població, perquè sàpiga que el seu govern vol discriminar clarament el que són els drets de les persones autòctones dels de les persones nouvingudes.

Jo no sé si a l’Ajuntament de Lleida hi ha alguna normativa que prohibeixi, per exemple, l’ús del passamuntanyes o de determinades disfresses que amaguin la identitat de la persona, ni si per motius de seguretat una persona que entrés així en una dependència municipal seria interceptada i obligada a identificar-se. Potser tampoc cal cap normativa específica per aplicar un criteri de sentit comú. Però en tot cas, el caràcter racista i obertament xenòfob de la nova normativa de l’Ajuntament de Lleida no estaria en l’exigència d’una determinada forma de presentar-se en els espais públics, sinó en el fet de concretar-ho en la que poden emprar determinats col·lectius.

L’avantatge de no ser bosquimans

Sovint ens queixem de les nostres penes, dels mals governants o de les condicions que ens imposen els qui ostenten el poder, sense pensar que en certa manera som uns privilegiats. Els mateixos que per activa o per passiva van generar la crisi ara ens poden retallar el sou, congelar les pensions, eliminar o rebaixar prestacions socials, i tot per a poder-ne pagar la factura i per assegurar que ells continuaran repartint-se els beneficis. Però estem de sort; aquestes mesures contra els ciutadans es prenen “democràticament” en nom d’unes fabulacions abstractes denominades “pressions dels mercats”, “reformes estructurals”, “confiança del sistema financer”... i ens deixen escollir entre el desastre o el caos. Els bosquimans de Botswana no tenen tanta sort.

Ahir, estava previst que l’exèrcit i la policia de Botswana entressin a la reserva del Kalahari Central per a foragitar-ne els bosquimans que hi viuen. Fins ara, eren completament oblidats per part del Govern i no rebien cap mena d’ajuda ni de prestació social; estaven relegats en una zona inhòspita d’escàs interès. Els bosquimans tampoc demanaven gran cosa, només que els deixessin viure a la seva manera en el seu espai natural. Fins que algú va descobrir que entorn de les seves terres podia haver-hi diamants. Aquelles terres inhòspites a les quals es trobaven relegats els bosquimans van començar a ser cobejades pel Govern, i sobretot per interessos empresarials forans. Els van prohibir l’accés a l’aigua, i davant de la resistència dels bosquimans han optar per enviar-hi l’exèrcit. Al darrere de l’operació de neteja, d’eliminació física dels resistents, hi ha l’empresa Gem Diamonds, líder mundial en extracció de diamants i amb seu a Londres. L’acció del Govern de Botswana té, doncs, el suport i l’assessorament europeu, confiant que la notícia passi desapercebuda perquè els mitjans de comunicació de casa nostra tenen altres centres d’interès que els d’aquesta colla d’arreplegats bosquimans de baixa estatura, incapaços d’entendre el benefici que contenen les seves terres.

Realment, estem de sort. Els interessos financers i de les grans empreses, a nosaltres, ens imposen unes condicions cada vegada més oneroses, ens obliguen a carregar amb el cost de la crisi que ells han generat, però ho fan educadament amb una cobertura legal i simulant encara que ens castiguen a fi de bé. Els ho hem d’agrair. Als bosquimans, en canvi, perduts en un racó de món fora de les mirades indiscretes, poden ser massacrats sense contemplacions. Però al darrere no hi ha només un govern sense escrúpols, que deu cobrar la seva comissió per netejar-los el territori, sinó els mateixos interessos econòmics que mouen l’escena mundial, la mateixa pressió dels mercats i el mateix afany de beneficis dels mateixos de sempre. Entre els bosquimans i nosaltres hi ha una diferència substancial en les formes, però en el fons tenim els mateixos botxins. Amb noms i cognoms, i seu social coneguda.

Empastifar-ho tot, obrir la caixa dels trons o engegar-los a pastar fang

Ho deia el President de la Generalitat José Montilla en negar-se a què la comissió parlamentària que ha d’investigar el cas Millet s’ocupi també del cas Pretòria o dels informes falsos del Govern: “Això seria empastifar-ho tot”. Molt semblant a l’expressió emprada per la portaveu d’Iniciativa Dolors Camats, “CiU vol obrir la caixa dels trons”; o la d’Anna Simó d’ERC reclamant no caure en el “i tu encara més”. Senzillament, lamentable. La percepció del ciutadà és, i no pot ser d’altra manera, que tothom té coses a amagar fent bona l’expressió popular “qui oli remena els dits se n’unta”; i en conclusió, els engegaria a tots “a pastar fang”.

No hi ha dubte que si apareixen ara determinades informacions és perquè s’ha considerat que poden interessar electoralment. I el problema no és veure quina part de raó té cadascú, sinó el fet que es mesuri de forma diferent cada irregularitat segons si hom pot sortir-ne més o menys esquitxat. Els qui en algun moment havien afirmat que no s’ha d’interferir en les investigacions judicials en curs, ara no tenen cap mania per expressar i fer el contrari, tot esperant treure’n un benefici. Hom pot considerar que mentre no hi hagi imputació formal per part de la Justícia, no és excessivament rellevant que algú surti mencionat en algun dels sumaris; però, si qui surt mencionat és l’adversari, aleshores aquella simple cita esdevé evidència de culpabilitat. Costa d’entendre que el tripartit en bloc aposti per investigar uns determinats casos i no els altres. Bé, més que investigar, la Comissió parlamentària el que fa és publicitar els fets a base de compareixences on ningú dirà res de nou que no s’hagi dit ja als jutjats i que acabarà amb una resolució política en què tothom hi veurà indicis de culpabilitat, excepte la part interessada. Però es que ja es tracta d’això. I d’aquella famosa Oficina anti frau ningú en sap res? No hi confien ni els qui la van impulsar?

Personalment, i suposo que com la majoria dels ciutadans, estic convençut que hi deu haver prou irregularitats en tots els casos. Ara bé, una primera irregularitat i mostra evident de corrupció política és aquesta forma de discriminar el tractament que s’ha de donar a cada cas no pas en funcio de la gravetat dels fets, sinó en funció de si pot beneficiar o perjudicar a cadascú. Entre tots plegats “ho han empastifat tot”, tenim “oberta la caixa dels trons” i tothom té la seva part de raó quan afirma que “tu encara més”. Però, qui més raó té és la ciutadania que els engega a tots “a pastar fang”, o com dirien els valencians "que vagen a fer la mà".

Científicament no comprovat

De tant en tant, apareixen als mitjans de comunicació estudis que alerten dels possibles perjudicis per a la salut de determinades pràctiques o del consum de determinats productes. Però, fora que es tracti de productes molt residuals i en cap cas produït per una gran empresa, l’estudi sempre acaba dient que no es pot concloure científicament que sigui el causant directe de cap dels perjudicis que se li atribuïa. Això és el que ha passat amb estudis com el de la perniciositat dels productes transgènics o, més recentment, de l’ús dels telèfons mòbils, com abans havia estat el cas de les antenes de telefonia, de la proximitat de línies elèctriques d’alta tensió, etc.etc.

S’entén que una empresa, com a fórmula per a promocionar el seu producte i per a contrarestar la publicitat adversa, s’inventi o falsegi estudis pretesament científics, com veiem a diari en espots televisius. El que no s’entén és que aquests estudis estiguin cofinançats per institucions de caràcter públic, sigui l’OMS o qualsevol administració local, per acabar exonerant de tota responsabilitat l’empresa. Això ha passat amb l’estudi sobre la relació de la telefonia mòbil amb el risc de tumors cerebrals, que lògicament ha acabat dient que tal relació no està científicament provada. És la mateixa excusa que utilitza la Justícia quan vol sortir en defensa d’alguna actuació policial que ha acabat tràgicament: la víctima no es mor de la pallissa sinó d’una aturada cardíaca, i no es pot demostrar que l’aturada no s’hagués produït igualment. O l’excusa que es dóna per a negar els efectes nocius de la proximitat d’una instal·lació nuclear, com ara un cementiri.

Si no hi hagués un poder al darrere, sigui polític o econòmic, no s’exigiria que algú demostrés la perniciositat del producte o l’activitat, sinó a l’inrevés: algú ens hauria de demostrar científicament que no hi ha cap risc per a la població. Però, ja se sap, qui té el poder es fa les lleis a la seva mida, marca les regles del joc, condiciona la Justícia i fa els estudis pertinents que demostren científicament que no està demostrada la perniciositat de la seva actuació.

Regals corruptes: de Camps a don Felipe

Després que el jutge amic de Francisco Camps intentés fer la vista grossa amb una part de la trama valenciana de corrupció, vinculada al cas Gurtel, ara s’ha tornat a obrir el cas. Des de Madrid estimen que l’acceptació de regals per part d’un polític és delictiva, fins i tot encara que no hi hagi contrapartides, o aquestes no puguin ser demostrades. El raonament és clar: els regals que rep el polític, no els rep a títol personal per ser don Francisco o don Felipe, sinó en funció del càrrec que ostenta.

Amb una cosa sí que té raó el President valencià: no és mesura a tothom de la mateixa manera. I no ho diu perquè a ell li facin els vestits a mida quan la majoria dels mortals els va a comprar bo i fets, sinó perquè hi ha altres càrrecs públics que reben “regals” sense que actuï la fiscalia. Ell mateix apuntava directament la Presidenta del Tribunal Constitucional. Però aquests dies hi ha un altre cas molt més sonat: un milionari de les Illes ha deixat en herència un regal de 30 milions d’euros a la família reial, un 60% per a Felip de Borbó i la resta a repartir entre els néts de Joan Carles i Sofia. És evident que tan magnífic regal no es fa a don Felipe per la seva cara bonica, sinó pel càrrec que ostenta; i, tal com diu la Justícia espanyola, tant se val que se’n demostri o no la contrapartida, tot i que no estranyaria gens veure els prínceps presidint o cedint la seva imatge a qualque activitat de la família del donant. Un polític potser no pot evitar en determinats moments rebre un regal, però els polítics honestos saben que el regal no va per a ells sinó per al càrrec i per a l’administració que representen; en aquest cas, en el millor dels casos, l’acceptació del regal no hauria de ser per a repartir entre la família sinó per a alliberar una part del pressupost de l’Estat destinat al manteniment de la Monarquia.

Els qui encara creuen en la Justícia (sembla ser que encara n’hi ha) estan convençuts que s’iniciarà tot seguit un procés contra el príncep Felip, a l’estil del que s’està seguint contra Francisco Camps. No podria ser d'altra manera. Retreure a la família reial una manca de sensibilitat pel fet d’acceptar un regal d’aquestes característiques, quan viu a cos de rei a costa dels fons públics, i més en aquests moments en què se’ns està obligant a estrènyer-nos el cinturó, és una fotesa, si tenim en compte que no es tracta d’una qüestió ètica o moral, sinó delictiva i penal.

Inútil numeret pre electoral

Avui, el President Montilla serà a Madrid, a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat, per a presentar-hi les propostes de renovació del Tribunal Constitucional, que passen per la modificació de la Llei orgànica per la qual es regeix. Anirà acompanyat dels seus socis de Govern, els d’IC-V i els d’Esquerra, i tindrà davant seu un auditori gens disposat a escoltar-lo. Ahir ja va haver de fer una prèvia amb barons del seu partit perquè com a mínim no el facin quedar en ridícul.

Ell sap que les seves propostes no tenen cap possibilitat de prosperar. Es tracta d’anar a fer el número, aparentar que s’ha fet un darrer intent i, per tant, justificar-se davant l’electorat. La incompetència d’aquest Tribunal Constitucional corromput per les pugnes partidistes del PP i del PSOE és evident des de l’inici; com és de pura lògica i raó democràtica que cap Tribunal no pot contradir la voluntat democràtica expressada per la ciutadania; i la previsible sentència d’hostilitat envers Catalunya enterraria les esperances d’alguns unionistes que pretenien compatibilitzar la permanència a Espanya amb un mínim de dignitat. Els socialistes espanyols, entre els quals cal comptar els qui en són des de Catalunya, creuen fermament igual que els populars que els catalans hem de romandre dins d’Espanya, però amb el cap ajupit, de genolls, i negant-nos la pròpia existència com a país.

I això és igual ara que fa quatre anys. Hom té la impressió que a Montilla i als socialistes catalans no els fa tanta por les condicions humiliants que ens imposen a Madrid, com els perjudicis conjunturals que els pot representar de cara a les eleccions de la tardor. Aquest Govern ha estat incapaç de mantenir una actitud de dignitat en defensa dels drets nacionals de Catalunya, ja sigui expressant-se a favor d’un raquític Estatut o a favor de la independència. El numeret d’avui és una simple justificació pre electoral; amb els comparses de torn, està clar.

Laporta, l’hora del líder

( Article publicat a El Bloc Gan del Sobiranisme )

Va arribant l’hora en què Joan Laporta, deslliurat del compromís que li representa la Presidència del Barça, entri de ple en la batalla política. Pocs dubten que, hores d’ara, Joan Laporta i Joan Carretero tenen ben assumida i acordada la candidatura conjunta de cara a les eleccions de la tardor. No sé si també tenen decidida la fórmula, les sigles i el repartiment de les principals posicions en les llistes, donant per suposat que el programa base serà una elemental i contundent defensa del projecte independentista; però, en tot cas, el desencís que crearia el fracàs de l’operació seria majúscul.

Reagrupament ha anat ajornant la decisió sobre els seus candidats, precisament a l’espera de la disponibilitat de Joan Laporta, fet que ha comportat més d’un problema intern. Per als qui presumien a Reagrupament de tenir un moviment netament renovador, sense protagonismes personals i on tot es decidia de forma assembleària, s’han trobat amb uns lideratges forts que parlen molt més de disciplina i de seguiment al líder que d’assemblearisme on tot estigui sempre en entredit. I probablement és això el que necessita el país. No podem perdre gaire més temps amb discussions bizantines i picabaralles de poca volada; no existeix el candidat, ni el partit, ni el polític, perfecte, i tanmateix necessitem un lideratge clar, convincent, i sense massa fissures. O millor dit, necessitem la suma de lideratges i de partits que ens portin a obtenir una majoria sobiranista al Parlament de Catalunya. Alguns ja han demostrat fins on podien arribar, o reclamen una nova oportunitat per a ser protagonistes del procés d’alliberament nacional. Caldrà veure fins a quin punt l’electorat els renova o els retira la confiança. Però d’altres han fet l’opció de buscar una nova via, una nova eina política per a assolir la independència, i amb ella també uns lideratges nous.

Fins i tot per als qui continuem creient en la validesa d’un partit com ERC, malgrat els errors comesos per l’actual direcció, la irrupció d’una nova formació política, com la que pot representar el que és ara Reagrupament i el lideratge de Joan Laporta, és de vital transcendència. Sincerament, que ERC es quedi amb una representació similar a l’actual o que tregui tres o quatre diputats menys és molt poc rellevant, tret que siguin aquests tres o quatre els que faltin per a constituir una determinada majoria. En canvi, un resultat significatiu per a la nova candidatura independentista ens esperonaria a tots i realment podria aportar canvis efectius en la política nacional.

Això implica, prémer ràpidament l’accelerador perquè avui per avui Reagrupament no apareix als sondejos, i en les actuals circumstàncies molt probablement es quedaria fora del Parlament. Es va tard i s’ha d’actuar amb celeritat, i sobretot s’ha de saber donar aquesta imatge de renovació, i de voluntat inequívoca d’avançar cap a la independència. Però és imprescindible que es faci amb tot el rigor i donant una imatge de serietat i de credibilitat. De grups independentistes com el Partit Republicà o com Catalunya Acció, ja n’hi ha hagut en altres conteses electorals amb resultats absolutament residuals. Ara estem parlant no només d’intentar entrar pels pèls al Parlament sinó d’entrar-hi amb contundència i esdevenir una força a tenir en compte. I això implica un lideratge clar, segur, i que inspiri confiança. No és el mateix dirigir un club que dirigir un partit o assumir el lideratge d’un sector important de la població. Qualsevol atzagaiada o mal pas d’un President del Barça queda ràpidament oblidat amb la consecució d’una lliga; en política caldrà molt més que això. Ara és l’hora que Joan Laporta demostri les seves veritables capacitats de lideratge, i que les hi deixin exercir.

Vulnerar la llei no és il•legal

Jo crec que si l’ex Director General de la Guàrdia Civil, Luís Roldan o el més nostrat Fèlix Millet tinguessin esma per parlar s’escandalitzarien pel grau de corrupció existent en el món de la Justícia. Els processos s’aturen o s’acceleren a una velocitat de vertigen, segons l’oportunitat de cada moment, i les sentències tenen molt més de posicionaments polítics o personals que d’aplicació de principis jurídics. I no es tracta només de casos amb implicacions polítiques i de partit, sinó també en d’altres de molt més domèstics.

El culebrot del Garzón, aquell mateix que es permetia encausar qualsevol abertzale pel fet de ser independentista, com ETA deia ell, o aquell que empresonava independentistes catalans per tal d’evitar-se problemes durant la celebració dels Jocs Olímpics, n’ha estat un exemple. Acostumats com estem a què la Justícia allargui indefinidament els processos i que qualsevol tràmit requereixi mesos i mesos de despatx, a l’hora d’apartar el jutge de la investigació dels crims del franquisme (de crims també n’hi ha de bons i de dolents, es veu), i sobretot del cas Gurtel que podria frenar les aspiracions del Partit Popular, els fets es vivien dia a dia a velocitat de vertigen. A cada pas de Garzón, el jutge o els jutges que li van al darrere movien la seva fitxa per entorpir-li una sortida airosa, però sobretot per assegurar-se que no tornaria a l’Audiència Nacional. Algú sap els anys que porta el President de la Diputació de Castelló, el Popular Carlos Fabra, ajornant i reajornant causes obertes i mai tancades?.

Que s’incompleixi la Carta europea de llengües regional o minoritàries ratificada per l’estat espanyol no constitueix cap il·legalitat, com no ho constitueix l’incompliment del que preveu l’Estatut en matèria d’inversions, ni l’incompliment de la la Llei de Comerç Exterior de Material de Defensa (es continua venent armament a països que la Llei prohibeix). Que es decreti o no la il·legalitat d’un acord municipal en favor de les consultes per la independència, depèn de si es valora que amb aquesta acció es boicotejarà l’acció popular, o si pel contrari encara l’encoratjarà. Els mateixos magistrat que s’asseuen a la taula del Constitucional per a debatre com triturar l’Estatut, tant aviat hi poden veure quinze com cinquanta articles inconstitucionals, depenent del sector al qual pertanyi cada magistrat, i sobretot de si consideren oportuna o no determinada sentència.

I així anem fent, amb una Justícia que put pels quatre costats.

Discursos deshonestos de doble lectura

Un dels temes recurrents, tant en l’àmbit català com en l’espanyol, és el de la publicitat en els mitjans de comunicació públics. Aparentment, es tracta de decidir fins a quin punt aquests mitjans han d’entrar en la pugna pel mercat publicitari, fent la competència així a les empreses privades del sector. Hom podria imaginar unes emissores de ràdio i televisió privades que s’haurien de sustentar a través dels propis mitjans aconseguits amb la publicitat, enfront d’unes altres finançades íntegrament amb fons públics que no haurien de contenir publicitat. Però el debat és fals; i, com sempre, la dreta més conservadora menteix i amaga la segona i la tercera intenció.

El problema no és que les emissores públiques facin la competència a les privades, o almenys no és això el que més els preocupa. No diuen pas res dels ajuts provinents de fons públics que reben les emissores privades. El que de veritat els preocupa és l’existència mateixa de mitjans de comunicació públics. Ells saben que, sense aquests mitjans públics, ideològicament la dreta controla perfectament el mercat i pot condicionar sense traves i sense escrúpols el missatge ideològic que s’emet a la ciutadania. I per més que els mitjans de comunicació de titularitat pública puguin estar dirigits pel govern de torn, sempre s’imposa un cert control i un cert equilibri, llevat d’aquells indrets on la corrupció ha esdevingut generalitzada, com al País Valencià. Per tant, d’entrada els convé aparentar que el finançament hauria de tenir vies ben diferenciades, segons si es tracta de mitjans públics o privats, però ja tenen a la recambra el discurs subsegüent que és el que de veritat els interessa.

Sense publicitat, el manteniment de les emissores de titularitat pública, si volen competir en qualitat i en audiència amb les privades, seria molt més costós; precisament ells que sempre apel·len a la necessitat de contenir la despesa pública. Per això, immediatament després d’aconseguir treure aquesta font d’ingressos dels mitjans públics vindrà l’argument del cost excessiu, i per tant que cal reduir les pretensions d’oferir des dels mitjans públics una oferta competitiva. Argument que tot seguit els serviria per dir que, davant de l’escassa audiència, val més liquidar el sector públic de la comunicació, i deixar-los a ells via lliure.

D’indignitats i incompetències

Miquel Roca Junyent apel·lava a la dignitat per reclamar que els membres del Tribunal Constitucional dimitissin; una apel·lació absurda sabent a quina mena de gent va dirigida. Altres polítics més condescendents, com Duran i Lleida, parlaven de la necessitat que el membres d’aquest Tribunal es declarin incompetents per a dictaminar sobre l’Estatut; una incompetència que no s’hauria d’entendre en el sentit que l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya no hauria d’entrar ja en el marc de les seves competències, sinó com a un reconeixement de la seva incapacitat per a continuar ocupant els càrrecs que ocupen. Però està clar, els membres de tan inútil Tribunal perceben uns sous molt llaminers, a part dels regals que, al millor estil Francisco Camps, han rebut alguns dels seus membres.

La pantomima d’aquest tribunal ratlla el ridícul. Tenen presa la decisió de burlar-se de la voluntat dels ciutadans de Catalunya, però els dos partits espanyols no es posen d’acord en l’abast que ha de tenir la retallada. Les raons jurídiques són el de menys; a cada nova ponència es proposa declarar inconstitucionals uns o altres articles, en alguns casos anul·lant articles sencers i en d’altres fent-ne una interpretació restrictiva, sui generis. Temes que fins ara havien estat perfectament acceptats, fins i tot en sentències del mateix Tribunal Constitucional o en d’altres instàncies judicials ara poden ser tombats; no pas per raons jurídiques, sinó estrictament polítiques. Es poden retallar temes que ja figuraven en l’anterior Estatut de forma més o menys explícita. Però per a fer-ne una interpretació diferent no hi ha hagut més canvis que els del nacionalisme espanyol més enyoradís del franquisme que ha sortit de l’armari. Si, a instàncies de la Falange, es pot encausar el jutge que investiga els crims del franquisme, per què no s’ha de poder recuperar el concepte d’”Una, Grande y Libre” que no admetia més nacionalitat, més llengua ni més ciutadania que l’espanyola. Està per veure si, envalentonats com estan els delegats del Partit Popular i del PSOE en aquesta paròdia de Tribunal no acabaran declarant inconstitucional l’article de la Constitució que parla de “nacionalidades” per referir-se a realitats com Catalunya o el País Basc.

Hi ha un problema bàsic de concepció democràtica, en el sentit que cap Tribunal pot passar per damunt de la voluntat del poble expressada democràticament. Hi ha un problema d’incapacitat, que podríem pensar que és simplement professional, per part dels seus membres per a dictar una sentència. Però, sobretot, hi ha un problema de corrupció del sistema que permet que uns magistrats es posicionin en funció dels interessos dels partits que representen i que puguin redactar o votar la inconstitucionalitat d’un text molt més amb criteris d'oportunitat política que jurídics. Aviat farà quatre anys de l’aprovació de l’Estatut, i la Presidenta del Constitucional diu que assumeix ella personalment la redacció d’una nova ponència i que la tindrà enllestida en pocs dies. Si fos cert, seria de jutjat de guàrdia.

Demagògia pura i dura

De cop i volta, en contra del que ens venien dient fins ara tant els polítics com els seus assessors econòmics, a tothom li ha vingut la dèria de retallar despeses. Només cal fer una ullada a l’hemeroteca d’un parell de mesos enrere i trobaríem declaracions i anàlisis en què se’ns deia que era normal endeutar-se en temps de crisi, que era un deute perfectament suportable, i que era imprescindible per a donar suport als sectors de població que més patien les conseqüències de la crisi. No es tracta de cap emergència de tipus intern, sinó que és la pressió dels mercats, i amb l’experiència del cas de Gràcia, la que ha obligat els governs a emprendre aquestes retallades tan dràstiques, sabent que aquestes mateixes retallades tindran com a conseqüència retardar la sortida de la crisi.

El que passa és que aquestes anomenades “pressions del mercat” no són elements fantasmagòrics, anònims i fora de l’abast dels Estats, sinó que són els mateixos poders econòmics (amb noms i cognoms i domicili fiscal) que ens han abocat a la crisi i que ara volen deixar ben clar que les seves conseqüències han d’anar a càrrec exclusivament dels ciutadans. I davant del perill real que els poders econòmics portin a la ruïna un Estat, als governants no els queda altra solució que la de reduir el dèficit. I per fer-ho podrien eliminar despeses supèrflues, que n’hi ha moltes, però a aquests sectors econòmics no els interessa només retallar despeses sinó assegurar-se que, aprofitant la crisi que ells han generat, els Estats adaptaran el mercat laboral i les despeses socials als seus interessos. Doble benefici: fan pagar la crisi als altres i milloren a favor seu el mercat del treball, tot reduint la despesa social que ells consideren supèrflua. Per a un Governant el més fàcil per a reduir el dèficit és tirar de la partida dels funcionaris públics, els que presten serveis socials com l’ensenyament i la sanitat; ja saben que és el més injust i el més perjudicial per a la població, però també saben que és el més fàcil.

A algú, fent demagògia pura i dura, se li podria ocórrer reduir el dèficit atacant partides inútils, però això no acontentaria aquests sectors econòmics. Per exemple, l’Estat es podria estalviar 8.896.000 de la Casa Reial, 22.513.000 d’alts càrrecs de les Corts generals, els 15.886.000 del Defensor del Pueblo (no cal tenir una institució que es dedica a atacar la voluntat del poble), els 28.000.000 del Tribunal Constitucional (una despesa inútil, per incapacitat dels seus integrants i perquè no ens cal una tercera cambra que vagi en contra de la voluntat democràtica), i ja no diguem si ens poséssim a reduir dràsticament els 7.692.000.000 del Ministeri de Defensa. Però està clar, tot això seria fer demagògia i no acontentaria els mercats; és més pràctic i senzill atacar de dret la classe treballadora i els programes socials.

No ens parleu mai més de polítiques socials, ni d’esquerres

En el tens debat a les Corts espanyoles en què Zapatero presentava el seu paquet de mesures per reduir el dèficit, però sobretot per a satisfer els mercats i per a fer pagar la crisi als més febles, Mariano Rajoy li va etzibar que no li parlés mai més de polítiques socials. I l’home tenia la seva part de raó: les mesures econòmiques del Govern socialista no tenen res a envejar a les polítiques més dures de la dreta espanyola. El dirigent popular va admetre que ni ells no haurien gosat anar tan lluny. A Mariano Rajoy, naturalment, se li ha de continuar parlant de polítiques socials encara que a ell li desagradin perquè no hi acaba de veure els guanys per al sector que representa; però és evident que no són els anomenats socialistes els més indicats per a fer-ho, quan estan competint directament amb els populars per veure qui imposa les polítiques més antisocials i més ultraconservadores.

Però la història no és pas nova. En repetides ocasions, i sobretot durant les campanyes electorals, uns i altres s’acusen mútuament de copiar-se els programes en política econòmica. Entenc l’enrabiada de Rajoy quan veu que allò de què se l’acusa sovint és exactament el que fa el seu competidor. I probablement ni li molesta tant que li diguin que les seves són polítiques de dretes i antisocials, com l’intrusisme dels socialistes que fan exactament el mateix. El que passa és que això també té traducció aquí: El Govern de la Generalitat, i no només els Consellers d’un partit, s’ha afanyat a seguir les passes dels seus superiors de Madrid, anunciant mesures del mateix calibre antisocial: atacar de dret l’educació i la sanitat, amb més profunditat del que ja ho venien fent en els darrers anys. A ERC n’hi ha que s’escandalitzen pel seguidisme que s’ha fet del partit dels socialistes, limitant i coartant les aspiracions nacionals de Catalunya; n’hi ha que no entenen que es pugui donar suport a un President que no és sinó un subaltern del PSOE, profundament nacionalista espanyol. I, probablement no els falta raó.

Ara bé. Tant o més m’escandalitza que puguem donar suport a un Govern que fa polítiques de dretes, i que segueix les directrius dels seus companys de partit, a Madrid, que fins i tot els populars troben excessivament antisocials. I sobretot m’escandalitza que es continuï parlant de “governs d’esquerres” per referir-se a hipotètics governs amb els socialistes i en contraposició a hipotètics governs amb els convergents. ERC pot pactar o no amb CiU en la propera legislatura, però en cap cas els seus dirigents haurien de tenir la barra i el desvergonyiment de dir que no ho fan perquè no volen pactar amb la dreta. Hi han pactat els darrers set anys. En cap cas el dilema no estarà en fer un pacte amb la dreta o amb l’esquerra, sinó amb la dreta més catalanista o amb la dreta més espanyolista.

El desastre de la Diagonal? Quin desastre?

La contundència dels resultats de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona ha sorprès tothom. I, en conseqüència, ha creat un desconcert absolut a les files socialistes. Els milions malversats en aquesta ridícula campanya no han servit per animar els ciutadans a anar a votar; i els qui ho han fet ha estat per a desautoritzar el Govern municipal. I Hereu probablement s’ha passat de frenada volent aparentar ser ràpid de reflexos, assumint responsabilitats, assegurant que ha après la lliçó, però castigant sobretot a qui hauria pogut ser el seu successor. O potser precisament per això.

Mirem-ho fredament. Que una administració proposi una consulta a la ciutadania, i que aquesta ciutadania no respongui a la crida, tampoc hauria de ser cap drama; com tampoc ho hauria de ser que el vot majoritari es decantés cap a qualsevol de les opcions possibles. De fet, si es fa una consulta és perquè qui dirigeix aquella administració, en aquell tema concret, o no té una posició presa o no vol imposar el seu punt de vista, que està prou legitimat pel fet d’haver guanyat prèviament unes eleccions. L’Ajuntament podia haver emprès la reforma de la Diagonal sense cap consulta prèvia en forma de referèndum, com ha fet amb tantes i tantes altres actuacions. Totes les administracions cada dia prenen decisions, sense comptar amb l’opinió dels ciutadans. En aquest cas hi ha hagut, és cert, errors de plantejament sumats a errors tècnics; uns errors de plantejament que també hi van ser en el darrer xou del Fòrum de les Cultures, ara fa sis anys. Si Hereu hagués respost acceptant o forçant la dimissió de la persona responsable tècnica de la consulta, l’oposició li hauria exigit dimissions polítiques de més alt nivell; però com que ell ja s’ha avançat carregant-se el seu segon, l’oposició, obligada a demanar un xic més, no pot sinó reclamar la seva de dimissió. Però, ben mirat, on és el desastre?

Sincerament, no crec que el desastre de la Diagonal consisteixi en uns errors tècnics, ni en una baixa participació, ni en la victòria aclaparadora d’una de les opcions possibles. Sinó en el fet que ha posat al descobert la impostura dels mal anomenats “socialistes”. Ridiculitzaven o menystenien les consultes per la Independència perquè no assolien gaire més del 20% de participació, i ells abocant-hi tots els recursos públics s’han quedat a la meitat; han volgut escenificar una pantomima de participació democràtica escollint precisament un tema de caràcter tècnic, la responsabilitat del qual no es pot traspassar a la ciutadania; Hereu i el seu equip no perseguien polsar l’opinió dels barcelonins sobre quin podia ser el millor disseny per a la Diagonal, sinó revifar la seva imatge en declivi; pretenien demostrar que les consultes a la ciutadania no havien de ser sobre temes rellevants com el futur del país, sinó sobre temes domèstics; han quedat en evidència quan demagògicament ells sempre es vanten de ser l’opció propera als ciutadans, i han hagut de ser aquests els qui els recordessin que ja n’hi ha prou de tanta disbauxa amb els diners públics¹; el resultat no indica que els barcelonins ja estiguin satisfets amb la Diagonal tal com està, sinó que ja estan farts de tanta política d’aparador, de tanta farsanteria, i de tanta mentida. Aquest és el desastre de la Diagonal.

(1) Aquesta consulta ha costat a al ciutat, només en organització, 3 milions d’euros. Però cal recordar els pressupostos municipals dedicats a propaganda supèrflua? La malversació anual de fons públics en concepte de propaganda “institucional”, representa quatre vegades més del que ha costat la consulta de la Diagonal.

Serem capaços de fer tard per no anar enlloc?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

L’ambient del país s’escalfa, i ara no pas per qüestions de sobiranisme sinó per la maldestre actuació del Govern de Zapatero que ha tingut la rèplica submissa dels seus subordinats al capdavant de la Generalitat, com la resta de comunitats governades pels socialistes. El nyap de la consulta de la Diagonal, emprès com a element de pre campanya de Jordi Hereu i com a intent de menystenir les consultes sobiranistes, se li pot girar en contra i posar en evidència l’enorme mèrit que aquestes tenien i que continuen tenint. Els ineptes representants dels dos partits espanyols al Tribunal Constitucional continuen encallats perquè no acaben de posar-se d’acord amb la forma i la profunditat amb què creuen que s’ha de desautoritzar el poble de Catalunya a qui no es reconeix ni la seva existència.

I enmig de tot plegat no s’acaba de treure l’entrellat d’una possible i potent candidatura independentista de cara a les properes eleccions de la tardor. Hom pot pensar que Reagrupament està esperant que acabi la presidència de Joan Laporta al F.C. Barcelona per poder ensenyar definitivament les cartes i posar en marxa tota la campanya electoral. Però, mentrestant, les enquestes van marcant unes tendències, i les perspectives electorals dels diferents grups polítics es van consolidant. Cada vegada es va fent més difícil la irrupció d’aquesta força política capaç de remoure substancialment l’actual estructura de partits; les enquestes donen un estret marge de maniobra per a una hipotètica nova candidatura independentista, i aquesta idea va calant en sectors de població que inicialment potser van creure en l’empenta primera de Carretero, però que hores d’ara ja s’han tornat a deixar portar pel desànim abstencionista o per acabar donant el vot a les formacions tradicionals com a mal menor. Des d’aquelles primeres proclames, en què es posava el llistó molt alt com a fita, fins ara no s’ha sabut crear un estat d’ànim creixent i engrescador entre la població, s’ha personalitat excessivament en la figura de Joan Laporta amb la consegüent espera de la seva disponibilitat, i s’ha donat peu a l’aparició de diverses iniciatives teòricament amb el mateix objectiu de crear una força alternativa, però que probablement poden acabar impedint la candidatura unitària.

Hi ha, d’una banda les accions empreses per sectors de l’esquerra independentista, a l’entorn de les CUP, per entendre’ns; però de l’altra hi ha la proposta de sectors ecologistes, i ara aquesta nova crida d’una seixantena de personalitats rellevants de la societat catalana. Sembla tan evident la necessitat d’aquesta alternativa unitària, i són tan diversos els sectors que la desitgen que pot molt ben ser que se n’acabi concretant més d’una. De ben segur que hi haurà sectors que argumentaran que la transversalitat no es pot fer a base de renunciar a uns plantejaments d’esquerres, o a uns plantejaments ecologistes, o a una dimensió global de Països Catalans, enfront d’altres que, molt més pragmàtics, preferirien bastir la candidatura sota l’únic pal de paller de la Independència de Catalunya. El debat i la confrontació interna ja el tenim servit. Estem fent tard i encara correm el risc de no arribar enlloc.

És en aquests moments que caldria demanar el màxim de responsabilitat entre totes les parts. No només que es faci un esforç per a poder arribar a un acord global entre les diferents visions sobiranistes que haurien de conformar aquesta candidatura unitària o transversal, sinó que s’aparquin d’entrada les diferències que ja se sap que són insalvables; és preferible que ja no entrin en el joc aquells qui, ben legítimament, pretenen confegir una candidatura sota unes bases ideològiques molt concretes. El fracàs d’una negociació o d’un procés de confluència sempre és pitjor que un punt de partida d’opcions paral·leles. En el benentès que, al final, el pastís a repartir en forma de suport electoral tampoc dóna per a massa propostes.

Ja la tenim liada

Ara resulta que tindrem, amb ben pocs dies de diferència, dues iniciatives populars per demanar la celebració d’un Referèndum sobre la Independència. Dues iniciatives que parteixen d’un informe jurídic previ, amb resultats diferents, i que sorgeixen bàsicament dels mateixos sectors sobiranistes. En totes dues, per exemple, hi ha un membre d’Esquerra. Es poden analitzar les raons i els arguments d’uns i altres, però el que és evident és que el bunyol ja està fet.

Jo sóc dels qui creuen, i sempre ho he dit, que l’actual Llei de Consultes no serveix per a celebrar cap referèndum a Catalunya sobre la independència. En el millor dels casos, pot servir per provocar una confrontació amb l’Estat quan aquest, emparant-se en la mateixa llei negui el permís per a celebrar la consulta. I aquest és el punt de partida diferenciat de les dues propostes per a promoure la Iniciativa Popular. Els uns proposen formular la mateixa pregunta que s’ha utilitzat en els diferents consultes celebrades fins ara sobre la independència, sabent, com ja va passar l’any passat, que en aquests termes no superarà el tràmit de la Mesa del Parlament; recordem que aleshores des d’Esquerra al PP, tots van votar en contra d’una ILP que demanava la convocatòria d’un Referèndum sobre la independència. I els altres recargolen la pregunta amb un preàmbul per tal de donar arguments als membres de la Mesa del Parlament per a aprovar-la; cosa que tampoc serà fàcil, perquè ni aquí ni enlloc no compten els arguments jurídics sinó els polítics. En tot cas, l’objectiu d’aquesta segona iniciativa, avalada per Uriel Bertran i Alfons López Tena, és estavellar-se a Madrid, cosa que segons ells provocaria un conflicte de gran abast.

En qualsevol cas, al marge de l’oportunitat d’una o altra estratègia, el que està clar és que l’existència de dues propostes és un desastre per als sobiranistes. I és difícil de creure que una de les dues no sigui impulsada amb l’únic ànim de desacreditar l’altra. A Madrid, al final, sempre ens acabaran imposant la seva Llei, però de moment es fotran un tip de riure davant la nostra ruqueria.