Perquè no volem cap victòria de la Roja

És curiós que n’hi hagi que se sorprenguin no ja del poc interès que ens suscita la selecció espanyola de futbol, sinó la predisposició a esperar la victòria de qualsevol adversari, tant de val que sigui Suïssa, Paraguai, Alemanya o Holanda. No cal dir que entenc que els professionals no pugui deixar passar una oportunitat com aquesta de participar en un mundial, sigui quina sigui la seva opinió personal sobre el dret dels catalans a tenir les nostres seleccions nacionals. I entenc també, encara que hi discrepi, que alguns aficionats facin el raonament de dir que, mentre no tinguem la “nostra”, aquesta és on juguen els futbolistes de casa, i més en aquesta ocasió en què el pes dels jugadors del Barça hi és decisiu.

I no és una qüestió de radicalisme, ni tan sols d’independentisme; que ho diguin els nacionalistes espanyols que saben dels problemes que els han posat les institucions catalanes governades pels socialistes per a poder exhibir el seu fervor patriòtic al costat de la Roja. No deu pas ser que els socialistes s’hagin transformat de cop, sinó que saben que això és com posar-se una bandera espanyola a la solapa; ningú ho interpreta d’altra manera que un forma d’ostentació d’una ideologia ultra; fins i tot a Madrid, té aquesta connotació. Es podria argumentar, i suposo que n’hi ha que ho fan, que no participant-hi la nostra selecció tant se val anar a favor dels uns com dels altres... i si en la Roja hi ha molts catalans. Però és que no es tracta que els catalans no tinguem representació al Mundial de Sud-àfrica, com no n’hi tenen altres seleccions estatals que no han passat les fases prèvies, o no n’hi tenen altres nacions sense Estat propi. Nosaltres sí que tenim Estat; el que passa és que tenim un Estat que ens és hostil. Tant de bo, com a pas intermedi, poguéssim ser una “nació sense Estat”! .

D’exemples en trobaríem a diari, i ara ens n’acaben d'oferir un altre de ben il·lustratiu. Durant la Presidència espanyola de la Unió europea, el Govern espanyol va vetar la presència de la Generalitat en una Conferència europea de Joventut que es va celebrar a Jerez de la Frontera. Només ha calgut el relleu en la Presidència de torn europea, que a partir de l’1 de juliol recau en Bèlgica, perquè tot tornés a una certa normalitat, almenys en aquest camp, i la Secretaria de Joventut de la Generalitat tornés a ser convidada en la Conferència europea que es celebra aquests dies a Gant. Bèlgica, com Espanya, tampoc és el nostre Estat; però com a mínim no ens és hostil. Aquesta és la diferència que fa que puguem animar qualsevol selecció de futbol abans que l’espanyola.

Duran i Puigcercós, en un caos mental

Vaig quedar un xic esparverat quan vaig sentir Joan Puigcercós, l’endemà de la sentència contra l’Estatut, parlant d’un “xoc de legitimitats”; una expressió insòlita, al meu entendre, per referir-se a la confrontació de la legalitat espanyola amb les legítimes aspiracions del poble de Catalunya. Lògicament, la mateixa expressió es va plasmar després en la Declaració oficial del partit, de manera que no es pot pas adduir que va ser fruit de la improvisació d’unes declaracions a peu dret. Curiosament, ningú en va dir res, i les declaracions del President d’ERC i el seu comunicat oficial van passar desapercebudes, o interpretades com a expressió d’una certa radicalitat o coherència. En canvi, quan ahir Joan Antoni Duran i Lleida, conseqüent amb la seva concepció d’una catalanitat compartida amb l’espanyolitat, parlava en termes semblants sobre el xoc legitimitats diverses que la llei situa una per damunt de l’altra, sectors independentistes ja s’han afanyat a blasmar-lo.

Probablement, la precisió de Duran és molt més acurada que la de Puigcercós. Afirmar, com feia Puigcercós i la Declaració oficial del partit, que la sentència del Tribunal Constitucional que ataca frontalment la voluntat expressada democràticament per la ciutadania catalana representa un xoc de legitimitats, equival a acceptar la legitimitat del Tribunal Constitucional per a retallar o anul·lar la voluntat del poble de Catalunya, encara que aquest també estigui legitimat per a defensar els seus drets. Conceptualment, se situa força per sota del nivell de reivindicació del President Montilla i de tants altres polítics catalans, també d’Esquerra i probablement del mateix Puigcercós, quan han afirmat que el Tribunal Constitucional no estava legitimat per a emetre cap sentència sobre l’Estatut ja referendat pel poble de Catalunya.

Senyor Puigcercós, no hi ha cap “xoc de legitimitats”. El que hi ha és la imposició d’una legalitat espanyola (que ja era coneguda quan es va iniciar tot el procés de reforma estatutària) per damunt de la legitimitat del poble de Catalunya a decidir sobre el seu futur. Una altra cosa és que els espanyols creguin tenir la legitimitat de decidir també sobre el futur de Catalunya i dels catalans, que suposo que és al que es referia Duran quan deia que la seva pretesa legitimitat està avalada per una legalitat: “Hi ha unes legitimitats que avui la llei situa per sobre d'una altra”. No és només una qüestió de precisió lèxica: la legitimitat es refereix als drets, mentre que la legalitat es refereix a les lleis. I ja sabem que no sempre la legalitat respecta els drets i les legitimitats: jo, per exemple, tinc el mateix dret i estic legitimitat a defensar la meva llibertat d’expressió, ara que la llei ja m’ho reconeix, que durant la dictadura que fins i tot això em negava. Aquesta imprecisió lèxica dels Duran, Puigcercós i companyia es tradueix en el caos mental que els porta a la quimera de voler defensar uns drets, servint-se (o sense transgredir) d’una legalitat que els nega. Quan haguem aclarit que no es tracta de cap “xoc de legitimitats”, sinó de la incompatibilitat de la nostra legitimitat amb la legalitat espanyola, entendrem que, d’una vegada per totes, si volem defensar els nostres drets haurem de transgredir la legalitat.

D’Arenys de Munt a El Port de la Selva

Ho deia precisament ahir: per sort, a vegades la història dóna girs inesperats, no previstos pels seus dirigents. I de la mateixa manera que sovint hi ha gent, sobretot periodistes i polítics, a qui no costa gaire qualificar de “diada històrica”, o de “fet que marca un abans i un després”, qualsevol esdeveniment que després passa fugaçment, encara que hagi encapçalat alguna que altra portada, també ha passat que havent menystingut un determinat fet, després se n’ha demostrat la seva importància. Penso amb l’escassa qualitat, com a professionals del periodisme, d’aquells que van dir que allò d’Arenys de Munt era una anècdota, o amb l’escassa visió política dels polítics que ho van menystenir.

Després de no sé quantes declaracions sobre l’atemptat a la nostra dignitat nacional que representa la sentència contra l’Estatut (no per ser una sentència contra l’Estatut, sinó per ser una sentència en contra de la voluntat democràtica del poble de Catalunya), hem vist ben pocs gestos de dignitat. Hem vist el ridícul i la humiliació personal que ha acceptat d’una manera indigna el senyor Montilla, quan des de Madrid l’han fet desdir del seu posicionament inicial de secundar la manifestació unitària del dia 10; la reclamació ara, i en contra del que ell mateix havia dit, no solament de no posar-se darrere la pancarta unitària amb el lema escollit per les entitats convocants, sinó d’encapçalar ell la manifestació (la foto!, li deuen haver dit els seus “assessors”) i sense la pancarta, no té gaire més explicacions que la voluntat (ni tan sols seva; que ell no hi pinta res en tot això) dels socialistes d’evitar que la manifestació es converteixi en un rebuig a aquest atemptat contra la dignitat nacional.

No sé quina repercussió tindrà en el conjunt del país, però em sembla un gest valent, i certament de dignitat, l’emprès per l’Ajuntament de El Port de la Selva, declarant-se moralment exclòs de la Constitució espanyola. Un Ajuntament que, governat per CiU i amb regidors independents i del PSC a l’oposició, han votat unànimement la moció. Els ciutadans esperen de les seves institucions, i més enllà de la xerrameca dels dirigents polítics, accions concretes de dignitat nacional. El Port de la Selva ja ha fet un primer pas secundat per Vilafranca del Penedès; seguirà la resta, i sobretot seguirà el Parlament i el Govern?

Quan la realitat se’ls escapa de les mans

Una de les poques esperances que podem tenir els catalans, encara que la idea seria aplicable al conjunt de la humanitat, és que als polítics i als qui remenen el poder des de l’ombra (o des de l’oficina bancària) la realitat se’ls escapi de les mans. Afortunadament, i amb això voldria ser optimista, la història ens demostra que en determinats moments s’endeguen processos que no havien estat previstos per les estructures del poder. I aquestes mateixes estructures, quan s’adonen que la situació se’ls escapa de les mans, canvien camaleònicament d’actitud i de criteri, encara que només sigui per a poder continuar exercint el poder.

Tots els partits catalans havien donat suport a la manifestació de dissabte que ve, amb la lògica oposició dels partits espanyols que fan de l’odi a Catalunya la seva principal, i única, raó de ser. El President Montilla, en nom del govern tripartit, havia afirmat que ells secundaven la iniciativa de la societat civil, i que per tant els deixarien tot el protagonisme; fins i tot havien deixat clar que ells no es col·locarien a la capçalera, sota el lema escollit per les entitats convocants, sinó unes passes més enrere amb una senyera com a pancarta. Però la iniciativa sembla que va prenent volada, i el que alguns havien imaginat que podia ser una forma de recolzament de la societat civil envers els partits polítics que vulguin mínimament defensar la dignitat de Catalunya, pot acabar prenen un altre caire. I és que les societats, mentre siguin vives, tenen la capacitat de prendre iniciativa pròpia. Inicialment, alguns sectors independentistes, en un exercici d’estupidesa majúscula, pretenien fer el gallet dient que es desmarcaven d’unes accions encaminades a recolzar un Estatut que ells rebutjaven; eren incapaços d’adonar-se de la realitat que tenien al nassos. Tothom sabia que ningú convocava per al dia 10 una manifestació per a protestar perquè ens hagin retallat o reinterpretat determinats articles de l’Estatut, sinó perquè no hi ha cap tribunal que pugui sobreposar-se a la voluntat d’un poble.

Molt més perspicaços han estat el Montilla (imagino que no pas ell, sinó els seus assessors i els seus superiors) i el Duran i Lleida, que s’han adonat que la iniciativa de la societat civil se’ls pot escapar de les mans. I ara els fa por que es tradueixi en un clam independentista. Per això Montilla reclama ara, contradient el que deia dies enrere, poder encapçalar la manifestació; a Madrid li deuen haver dit que si es veia obligat a donar-hi suport, com a mínim podia evitar la foto l’una gran massa de ciutadans darrere la pancarta de “Som una Nació. Nosaltres decidim”.

Celebrem la Sentència com un "Adéu Espanya"?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

No tinc pas tan clar si el final de tot plegat acabarà essent positiu o negatiu per a Catalunya. El que sí que és cert és que en els darrers temps, darrers mesos, i no només amb la sentència contra l’Estatut, s’ha anat esberlant el que podia semblar una pau concertada, el manteniment d’un pacte políticament correcte, allò que alguns n’han dit pacte constitucional o equilibri de relació entre l’Espanya centralista i uniformadora enfront de visions més federals, confederals o sobiranistes. Era un equilibri que no agradava, evidentment als nostàlgics del franquisme, els qui continuen creient que la violència és una peça clau per al manteniment de les seves idees, com tampoc agradava als independentistes que hi veien un topall difícil de superar. No agradava ningú, però era una mena d’empat tècnic que permetia mantenir l’actual statu quo.

Els independentistes, tant a Catalunya com al País Basc, havien jugat fins ara la carta constitucional, perquè hi veien una fórmula d’avançar lentament sense el risc de trencadisses difícils de controlar, i de resultat incert. Quan es va iniciar la tramitació de l’Estatut, les cartes ja estaven marcades. Els sobiranistes, de tots els partits i lògicament també d’Esquerra, sabien que iniciaven el procés l’elaboració d’una llei orgànica espanyola, l’Estatut; estrictament espanyola encara que tingués la particularitat de poder deixar al poble de Catalunya la darrera paraula sobre si l’acceptava o no. De fet, era la penúltima paraula perquè ja sabien que aquest marc espanyol en el qual acceptaven jugar, potser amb el propòsit de fer-hi la darrera partida, preveia que al darrere hi havia un Tribunal Constitucional plenipotenciari; de la mateixa manera que la Constitució preveu que l’exèrcit sigui el garant de la unitat d’Espanya. El que passa és que, a Catalunya es van sumar els interessos dels qui volien arribar a esgotar, sense trencar, les possibilitats del marc Constitucional espanyol amb els interessos dels qui volien demostrar que havíem arribat al final de l’autonomisme i que havíem d’encetar una nova etapa sobiranista. Però ni uns ni altres no preveien que els qui trencarien el “pacte constitucional”, serien justament els espanyols i les seves institucions.

Ja ho vam veure quan al País Basc, una majoria parlamentària (aquella majoria que aquí sovint hem dit que necessitaríem per a fer el pas decisiu per a exercir el dret a decidir) va aprovar fer una consulta a la ciutadania amb declaració solemne del seu President que en va fixar la data i tot. Només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional espanyol, perquè tot quedés paralitzat, l’Ibarretxe es fes enrere, i arribés la frustració entre la població basca. Després, ja traient-se la careta de demòcrates, socialistes i populars van impedir que un sector important de la població basca pogués exercir el seu dret a vot, i amb aquesta estafa van guanyar les eleccions. I no va passar res. Els dirigents abertzales, precisament els qui optaven per la via pacífica i una sortida dialogada del conflicte, continuen a la presó, i el Govern basc es dedica a anar desmantellant les estructures mínimament normalitzadores i que amb tota la cautela del “pacte constitucional” havien aixecat els governs del PNB. L’objectiu dels socialistes i populars bascos és el mateix que l’objectiu, en bona part ja assolit, del Govern valencià: eliminar els signes d’identitat de país, inclosa o fonamentalment la seva llengua, i reduir el País Valencià a la costa del Levante espanyol, que fins ara havia estat la mina d’or de l’especulació urbanística a base de carregar-se el territori.

La primera reacció del President Montilla davant la sentència del TC va semblar aïrada, però com ell mateix advertia, tot va ser un foc d’encenalls, perquè pocs minuts després li devien recordar des de Madrid quins eren els seus superiors, i que això de la Presidència catalana és una delegació de funcions que circumstancialment li ha atorgat el partit. Perquè l’endemà el discurs ja va ser força diferent, i s’assemblava més al de Zapatero i al de la Chacón mostrant-se satisfets perquè la sentència pot tocar el moll de l’os de l’Estatut, però percentualment no deixa de ser una petita part del conjunt del text estatutari. I a més, el dirigent dels socialistes espanyols (que inclou els catalans), reblava el clau dient que amb la sentència, que es valora positivament, es dóna per tancat el procés autonòmic.

Podem celebrar amb cava (jo també ho vaig fer, naturalment) un “Adéu a Espanya”. Però tenim davant nostra una altra realitat: Socialistes i Convergents, que fins ara se sentien prou còmodes amb el repartiment del petit pastís autonòmic, i més ara que sembla que toca el torn de remenar les cireres als convergents, ens parlen de refer el pacte o de renegociar no sé què: què es pot negociar davant d’una sentència que ja és inapel·lable? De fet, el que estan dient és que miraran de trampejar la situació, aguantar el xàfec, sotmetre’s com va fer Ibarretxe a la decisió política dels espanyols, encara que sigui disfressada de Tribunal constitucional, i continuar administrant les engrunes que ens queden. Potser tenia raó Montilla quan deia que el poble català mostrarà el seu rebuig al carrer el dia 10 de juliol (que a Madrid no els farà ni fred ni calor), però sobretot decidirà quin camí vol emprendre en les eleccions de la tardor. I és allà on la por dels líders polítics a perdre els seus privilegis pot encomanar-se al conjunt de la societat catalana: ens podem trobar amb un Parlament similar a l’actual, amb la diferència no massa rellevant que el nou Govern sigui convergent. I dic no massa rellevant, perquè si tal com ens està anunciant l’Artur Mas, aquest Govern no està disposat a fer el salt a la legalitat i a liderar un procés cap a la plena sobirania i es refia només de la seva “astúcia”, com deia l’Oriol Pujol, vol dir que ben poca cosa canviarà des del punt de vista nacional. Si les forces independentistes, tant me fa que es diguin ERC, Reagrupament, Democràcia catalana o Unitat popular, no tenen prou força com per a condicionar decisivament el nou govern, el brindis dels catalans amb “L’adéu Espanya”, es pot convertir en un brindis dels espanyols amb un “Adéu Catalunya”, referint-se no a la separació de Catalunya sinó només a la idea d’una Catalunya sobirana.

No els queda ni vergonya

La Presidenta del Tribunal Constitucional espanyol, Emília Casas, està disposada a demostrar i a fer encara més evident la baixesa moral de la institució que presideix, formada per polítics dels dos partits espanyols, mal camuflats de juristes. S’han passat quatre anys jugant, segons els interessos dels respectius partits, a fer veure que es miraven i remiraven l’Estatut, burlant-se dels catalans d’una manera indigna, traient i dosificant quan convenia filtracions de les seves deliberacions o hipotètiques propostes de sentència, en el mer pur estil franquista, per copsar el moment oportú i la reacció que podia tenir la seva sentència. I ara aquesta senyora té el desvergonyiment de dir que obrirà una investigació per esclarir com s’ha filtrat als mitjans de comunicació l’esborrany final de la Sentència contra l’Estatut?

Ja s’entén que les institucions judicials espanyoles recriminin i sancionin a aquells qui vulguin investigar els crims del franquisme!. El franquisme en el sistema judicial espanyol és ben viu, i per tant intocable. Aquesta era una de les estratègies típiques del General, sobretot en la seva darrera etapa: des de l’aparell de l’Estat es feia córrer una filtració per saber com seria rebuda per la població, i evitar-se reaccions hostils excessives; si els sectors més moderats del règim s’incomodaven gaire, aleshores deien que havia estat un rumor injustificat i ajornaven la decisió o la retocaven per a fer-la més digerible. I això és el que ha anat fent el Tribunal Constitucional durant aquests quatre anys: les seves deliberacions, els esborranys i dictàmens interns així com el posicionament de cadascun dels seus membres han estat sempre en mans dels periodistes, quan i com els ha convingut.

Seria de bojos imaginar que tantes filtracions com hi ha hagut fins ara d’aquest Tribunal Constitucional espanyol han estat filtracions involuntàries o no controlades per qui té la responsabilitat de dirigir-lo; seria posar en dubte, no ja la tendenciositat política dels seus membres (cosa que cap mitjà de comunicació ha posat en dubte mai, adscrivint cadascú al bàndol corresponent, i fins i tot parlant de transfugisme en algun cas), sinó moltes coses més que afectarien a la capacitació personal (que no jurídica, que en aquesta sentència els conceptes jurídics no hi pinten res). Senyora de Emilia Casas, ni digui més ximpleries afirmant que investigarà les possibles filtracions, perquè la seva Institució ha estat durant tots aquests anys un colador al servei d’uns interessos de partit(s). I si no ho havia vist fins ara, faci-s’ho mirar.

Coherència, per damunt de tot

S’ha de reconèixer que hi ha polítics que són d’una coherència irreprotxable. És el cas del President Montilla que ha declinat encapçalar la manifestació del 10 de juliol per no posar-se darrere d’una pancarta que porta el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”. Com podem pretendre que un home que no decideix res de rellevant sense l’autorització dels seus superiors de Madrid, es posi darrere d’una pancarta d’aquestes característiques?.

Tot i que el Periódico ahir ja publicava que tenia accés a la sentència i en feia interpretacions que avalaven les tesis socialistes “que no n’hi ha per tant”, el Govern català ha ajornat la cimera de dirigents polítics, esperarà veure publicada oficialment la Sentència, per acabar amb una picada de peus, un simulacre d’enuig, un animar a gastar totes les energies per concentrar-se el dia 10, i tot seguit ajupir el cap i repetir la cançoneta de “continuarem negociant, continuarem treballant amb les eines que tenim", que cada vegada són menys; i poca cosa més. Ja ho advertia Montilla el dilluns que ell no està per aventures que poden generar frustració; de fet volia dir que ell està disposat a frustrar qualsevol aventura que pretengui defensar la dignitat nacional de Catalunya. La frustració no és l’aventura, sinó ell.

I naturalment, qui no té ni voluntat de defensar el dret de decidir, entre altres coses perquè ell no té la llibertat, per disciplina de partit, de decidir què vol defensar, difícilment podia acceptar, tal com s’havia compromès, una entrevista en directe a TV3. Els seus assessors li devien fer veure que ja va fer prou el ridícul la darrera vegada que es va posar davant la Mònica Terribas com per a repetir l’experiència ara, quan no sap ni què li permetran fer ni què està autoritzat a dir. Ni té tampoc l’habilitat de trampejar amb un mínim d’elegància una entrevista d’aquestes característiques. Ara, el que se li ha de reconèixer és una gran coherència actuant d’acord amb les seves limitacions, que no són poques.

Adéu, Espanya? Adéu, Catalunya!

És curiós llegir alguns columnistes espanyols, nacionalistes de pedra picada, com desgranen raonaments que no s’allunyen gens dels postulats dels independentistes catalans. En primer lloc, no cal sacralitzar res: els Estats són estructures que no tenen per què ser ni inalterables ni eternes, per més que ho afirmés constantment el franquisme amb el seu Gloriosos Movimiento Nacional, i per més que ho continuïn dient els seus hereus de la Falange, del PP i del Tribunal Constitucional. Bèlgica existirà fins que els belgues decideixin que ja no cal, o canviarà substancialment si els flamencs decideixen democràticament crear el seu propi Estat; a l’igual que els escocesos, o els quebequesos. En aquests indrets, superat el feixisme i el recurs a la violència, ningú amenaça amb l’exèrcit per forçar unitats no desitjades.

En el cas espanyol, hi ha la rèmora netament feixista de mantenir una clàusula en la Constitució que atribueix al seu exèrcit la facultat d’atacar una part del que considera la pròpia ciutadania si aquesta no vol acollir-se a la legalitat Constitucional. Però, a part d’això, que ningú creu que cap govern per franquista que fos, seria capaç d’utilitzar, a Espanya es dóna una particularitat especial, que és la que remarquen alguns articulistes i tertulians espanyols. La tesi és molt simple, potser massa: a Espanya estan farts de sentir una Catalunya rondinaire, que mai res del que fa l’Estat li està bé, que es mostra insolidària, que roba permanentment al conjunt dels espanyols, que ho vol acaparar tot, que no se senten identificats amb els seus símbols i que els deshonren, incapaços de sentir l’orgull de l’espanyolitat i de lluir-ne la bandera sense més connotació que el patriotisme, que no s’hi troben bé amb els espanyols com a companys de viatge i fan que els espanyols tampoc s’hi sentin còmodes... Encara que ells ho atribueixen a una malaltissa manera de ser, incorregible, probablement congènita i fins i tot contagiosa perquè és capaç d’infectar ràpidament persones nouvingudes que han fet de Catalunya el seu país, potser ens podríem posar d’acord.

Si les dues parts en litigi creuen ser víctimes de la convivència, si totes dues se senten estafades i espoliades, si ningú es troba a gust amb aquest company de viatge, la solució és fàcil: Donem-los la independència. Que deixin de rondinar i d’emprenyar, i sobretot que deixin de robar-nos; si no els agrada i no se senten a gust amb l’espanyolitat que els alimenta, que se’n vagin. Potser, millor que donar-los la independència, que podria entendre’s com una concessió, la fórmula ideal seria expulsar-los d’Espanya, perquè no es mereixen formar-ne part.

És dels pocs actes de submissió que estaria disposar a acceptar.

No sap què vol dir no acatar la sentència, senyor President?

El mateix dilluns, poc després que es conegués la sentència del Tribunal Constitucional, compareixia el President Montilla aparentment enfadat per una sentència que considerava injusta, desafortunada i fins i tot va qualificar d’irresponsable el TC. Més d’un devia pensar que l’actitud del President era prou ferma i valenta; però en el mateix discurs ja advertia que ell no apostaria per “foguerades que porten a la frustració”, referint-se a què ell mateix, que abans que President és súbdit espanyol i subaltern del PSOE, es cuidaria de frustrar. I va refermar-se en la idea que, tot i no compartir la sentència, l’acatava.

I ahir, probablement després de ser cridat a l’ordre pels seus superiors, ja moderava el to i, desafiant, advertia que no entenia què volien dir els qui reclamen, per dignitat, un no acatament de la Sentència. Segurament que tampoc deu saber què vol dir “acatar”. Segons el Diccionari d l’IEC “acatar vol dir “ Reverir, manifestar respecte i submissió (envers algú o alguna cosa)”; i per si no sap tampoc què vol dir reverir, “Tractar amb reverència, sentir reverència (envers algú). Reverir Déu”. No gosaria pas retreure a Montilla que no sàpiga què vol dir “acatar”, que aplicat en aquest cas és un antònim de “dignitat”. Però sí que hauria de saber què vol dir “no acatar” una sentència, una legislació o un tractat internacional. Per exemple, és el que fa reiteradament el Partit Popular al País Valencià on es burla de les sentències tant del Tribunal Superior de Justícia de València com del Tribunal Suprem en relació a la unitat de la llengua. Impunement, perquè ideològicament són amics seus, aquests òrgans de la Justícia admeten un desacatament constant i obstinat (crec que ja són dinou les sentències acumulades) de les seves sentències per part del Govern de la Generalitat. Simplement el Govern Valencià ignora les sentències i continua actuant com si aquestes na haguessin estat mai emeses. O per exemple, és el que ha fet el Govern espanyol amb el tema del finançament que estableix l’Estatut de Catalunya: essent una Llei orgànica de l’Estat, no hi havia res a negociar, l’obligació del Govern era limitar-se a complir la Llei. Ben al contrari, ha desacatat constantment la pròpia legislació, incomplint terminis i la lletra i l'esperit de la llei. O un altre exemple de desacatament és el reiterat incompliment de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries que, ratificada pel Govern espanyol, forma part del seu ordenament jurídic, en l’apartat que diu que no hi poden haver barreres polítiques o administratives perquè les emissions de ràdio o televisió puguin rebre’s en el conjunt d’un territori amb una mateixa llengua¹.

En el nostre cas, desacatar la sentència del Tribunal Constitucional, senyor Montilla, vol dir simplement no fer una acte de submissió i d’indignitat. Vol dir respectar la voluntat àmpliament i democràticament expressada pel poble de Catalunya, i que els magistrats del Constitucional, seguint les instruccions del seu partit i del PP, menyspreen profundament. Vol dir actuar amb dignitat i responsabilitat com a representant del poble Catalunya.


¹ La Carta europea especifica que aquest dret a rebre les emissions es refereix a territoris que tenen una mateixa llengua o similar, per si algú tingués la temptació de posar noms diferents a una mateixa llengua

Ens queda una mica de dignitat?

Davant la sentència contra l’Estatut dictada finalment pel Tribunal Constitucional Espanyol, i a risc d’improvisar o repetir-me en els tòpics que tan proliferaran aquests dies, em quedaré amb uns apunts sobre algunes de les reaccions que ja ha suscitat. En aquest cas, optaria per fer cas als qui, davant de l’agressió, ens demanen prudència, seny, realisme i evitar utopies inútils. És el que deia Salvador Cardús, ahir mateix, abans de fer-se pública la sentència: “Ens cal ser molt realistes per establir la millor estratègia cap a la independència”.

No cal insistir en el fet que la sentència del Constitucional és un acte estrictament polític, de partit, pactat entre el PP i el PSOE que han utilitzat els titelles que n’ostenten la titularitat, i que l’única cosa que tenen de “respectable” és el sou que cobren. S’han passat quatre anys simulant deliberacions tècniques, per acabar a corre cuita liquidant l’Estatut en el moment i la forma que els han imposat els partits. No s’ha de ser gaire radical ni extremista per dir que aquest Tribunal no estava legitimat per a desautoritzar el poble de Catalunya: això ho deia ahir fins i tot el President Montilla. PP i PSOE, lògicament han de fer el seu paperet per a justificar el pacte dient que no hi ha ni guanyadors ni perdedors (de fet el Tribunal ha desestimat bona part del recurs del PP, però n’ha recollit alguns dels aspectes clau). El que interessa ara és veure quina serà l’actitud dels catalans, la qual dependrà en bona mesura del que facin els seus líders polítics.

Jordi Pujol parlava d’”humiliació col·lectiva”; per Joan Laporta “És un atemptat inacceptable a la nostra dignitat”; Artur Mas cridava el poble de Catalunya a “defensar la seva dignitat”; per Joan Puigcercós “és un atac a la dignitat i a la llibertat”... Davant de l’atemptat contra la nostra dignitat per part d’un Tribunal deslegitimat, són diverses les alternatives: la del gos mesell que “acata” i accepta els rosegons que li tiren els amos amb menyspreu; la del qui fa la rabieta però que no té la dignitat i la valentia suficient per a fer-hi front de veritat; la dels il·lusos (o que tenen un fe cega en els nostres polítics, que jo reconec que no tinc) que celebren la sentència perquè representa la fi de l’autonomisme; i la del qui amb tota la serenitat del món opta per fer valdre la legitimitat del poble de Catalunya a decidir el seu futur, oi més quan des d’Espanya han desautoritzat els qui encara creien en la possibilitat de trobar-hi alguna forma d’encaix. Jordi Pujol deia “La sentència representa una ruptura política”; les JNC reclamen a l’Artur Mas que “deixi de buscar l’encaix de Catalunya amb Espanya” perquè la sentència del TC dóna per acabades “les relacions actuals entre Catalunya i l’Estat Espanyol”; el líder convergent deia “si som una nació ho hem de demostrar més que mai”; Puigcercós feia servir el símil torero en parlar de la sentència com “una estocada mortal a l’Estatut”; Carretero sentenciava “L'Estatut és paper mullat i queda clar que no hi ha possibilitat ni de federalisme, ni de confederalisme”; per Xavier Trias “El projecte de futur de Catalunya no entra en la Constitució”; segons López Tena “amb això s’acaba l’autonomia”; fins i tot el President Montilla deia “no ens sentim vençuts, perquè no hi ha tribunal que pugui jutjar la nostra voluntat”.

Els espanyols han acabat de desautoritzar els qui encara justificaven el manteniment de Catalunya dins d’un Estat espanyol, respectuós amb la seva gent, la seva llengua i la seva identitat. Són poques, doncs, les alternatives, al marge del “foc d’encenalls” que deia Montilla: o ajupim el cap, reconeixem la nostra derrota com a poble, i ens lliurem directament a l’enemic com ha passat en bona mesura al País Valencià, o fem un acte de dignitat que vol dir un desacatament clar i contundent d’una sentència que no té cap legitimat i emprenem definitivament el camí cap a la independència. Per prudèncua, per seny i per realisme, no es pot continuar defensant la inútil utopia d'una Espanya plural, si no és per pura mala fe.

Anar de safari

Des de les societats benestants europees, que ho són en part gràcies a l’espoliació que es fa dels països més febles, sempre ha resultat fascinant la descoberta lúdica de móns exòtics, sovint anomenats “verges”: Anar de safari a les sabanes africanes, enfilar-se per cims inhòspits comptant que hi haurà animals, o xerpes, que els duran la càrrega més feixuga, caçar ossos a Rússia, practicar l’anomenat turisme sexual obviant la participació de menors, navegar per les gèlides aigües de l’Amèrica austral amb al·licient de veure-hi grups de balenes, o endinsar-se per les selves amb la no menys atractiva possibilitat d’observar pobles indígenes que viuen al marge de l’anomenada civilització...

Una de les darreres novetats per als amants del turisme snob, un xic aventurer i sobretot per a poder presumir d’haver sortit dels circuïts excessivament vulgars del turisme de masses, és el dels “safaris humans”. No es tracta, evidentment, d’una cacera amb armes de foc sinó simplement fotogràfica; o, amb molta sort, poder establir-hi un efímer contacte directe. Aquesta mena de “safaris” estan organitzats per empreses turístiques com ara Explore Andaman with Kariappa, Rhino Jungle Adventures, Offbeat Andaman Vacations, a les Illes Andaman. Es tracta d’unes 200 petites illes situades enfront de les costes de Myanmar, però que pertanyen a l’estat de l’Índia. Els pobles indígenes, els que van quedar després de l’extermini inicial promogut pels colonitzadors britànics al segle XIX, han anat quedant arraconats a les zones més inhòspites de les selves interiors. A part de l’acció violenta inicial per a ocupar les seves terres, el contacte amb els colons d’aquests pobles, que han viscut ancestralment aïllats en petits grups nòmades, pot ser-los letals per l’escassa immunitat a malalties comuns. El gener d’aquest any va morir la darrera representant de l’ètnia i de la llengua Bo.

Actualment queden, a les illes Andman del sud, poc més de 300 membres de la comunitat Jarawa, que són l’objectiu dels “safaris humans” que promouen aquestes empreses turístiques. Han construït una carretera il·legal que travessa el “seu” territori; de fet, el “seu” territori seria el conjunt de les illes, però ara és la reserva que teòricament el Govern de l’Índia s’ha compromès a respectar-los. Però, ja se sap que a tot arreu hi ha caçadors furtius, i probablement els qui aprofitin les darreres ofertes dels tour operadors podran presumir de ser els darrers en haver vist o fotografiat un poble condemnat a morir.

Ens és innata l'estupidesa?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

No he estat mai massa partidari de creure en conspiracions; més aviat penso que la coincidència d’interessos provoca moviments que tenen tota la traça de ser conxorxats, sense necessitat de què ho siguin realment. Amb tot, recordo que des de l’època del PSAN, a les acaballes de la dictadura i inicis de la transició, hi havia un cert convenciment intern que les successives escissions que patia el partit, gairebé sempre per la via de la radicalització, no podien ser fruit de l’atzar. Periòdicament, apareixia un nucli de militants que atiava el foc fins a provocar un enfrontament intern que acabava amb la sortida d’un sector del partit, de manera que ni els escindits eren capaços de crear una nova força regeneradora, ni el PSAN aconseguia aixecar el cap. S’havia insinuat, fins i tot, que al si del partit podia haver-hi infiltrats policials interessats en fer avortar qualsevol intent de construir un moviment independentista seriós.

Repeteixo que, particularment, no m’han convençut mai aquesta mena de teories conspiradores, tot i que segons els entesos sembla demostrat que l’organització ETA ha estat sempre infiltrada per elements que normalment han aparentat voler ser més radicals que ningú, justament amb l’objectiu d’evitar qualsevol sortida negociada del conflicte. Amb tot, costa de creure que, així, per naturalesa, hi hagi tanta estultícia en el món del sobiranisme català, de manera que sempre apareguin persones, sectors o moviments interessats en fer fracassar qualsevol iniciativa mínimament seriosa. I tant em refereixo als qui esperen i desitgen una ensorrada d’Esquerra per a justificar una nova opció independentista, com als qui al si d’aquest nou moviment ja estan preparant maniobres per a dinamitar un pacte entre Laporta i Carretero, o els qui no satisfets amb cap faran campanya contra tots, o sortiran amb estirabots molt més equiparables als numerets del JimmyJump que a cap proposta electoral seriosa.

Ja sé que d’estultícia n’hi ha a tot arreu, només faltaria. Però és evident que produeix uns efectes molt menors quan es manifesta a les files dels qui només aspiren a continuar administrant les engrunes autonòmiques i anar “vivint de Catalunya”. El plantejament és molt semblant entre els qui tenen com a únic objectiu fer fora el tripartit i els qui aspiren bàsicament a repetir-lo, Aquests es poden permetre tota mena de frivolitats, perquè al capdavall les grans decisions, les econòmiques, les socials, les relacions internacionals, etc. sempre els vénen donades des de Madrid, i ells poden perdre el temps en ximpleries com veure qui s’ha aprofitat més del cas Palau o qui del cas Pretòria. Allà on calen els economistes, els pensadors i els diplomàtics més seriosos i audaços és en les files independentistes, perquè encara tot està per fer, i s’ha de bastir de bell nou.

Deia l’escriptor Joan Barril: “quan vegi el President de la Caixa defensant la independència, llavors hi creuré”. Una expressió semblant a la que hem sentit dir a altres dirigents polítics, i no em refereixo només a la maduresa que reclamava l’Artur. L’opció independentista pot estar prou madura pel que fa al sentiment intern de la gent, de molta gent, però hem d’acabar de donar-li la solidesa i la credibilitat que no es dóna precisament a base de fer-nos mútuament la guitza. No es tracta de criticar Joan Barrril, l’Artur Mas o el President de la Caixa, per no creure en la maduresa del moviment independentista, sinó de treballar plegats perquè tots ells, i també el President de la Caixa, el de Foment del Treball o els dirigents europeus, vegin que no hi tenen res a perdre amb Catalunya com a nou Estat europeu.

La classe dirigent que avui per avui té els ressorts del poder podria acabar decidint-se per l’opció sobiranista si no veiés perillar els seus interessos, i més aviat hi veiés un negoci rodó el fet d’alliberar-nos de la càrrega d’Espanya. Però està clar, difícilment faran el pas quan veuen la immaduresa dels qui parlen de construir la independència de Catalunya al marge dels partits polítics actuals, quan els partits més obertament independentistes des d’ERC a Reagrupament, Laporta o la CUP no solament són incapaços de plantejar un full de ruta assumible per una majoria de la societat catalana, sinó que ni tan sols són capaços de presentar un projecte comú. No està clar, encara, que Laporta i Carretero arribin a un acord sense el qual difícilment podran fer res cap dels dos; però és que ja hi ha al si de Reagrupament sectors disposats a dinamitar l’acord per a garantir el fracàs més absolut. No crec en les teories conspiradores, però no sé si encara costa més de creure en tanta estupidesa.

Responsabilitats de la tragèdia

Afortunadament, almenys que jo sàpiga, en aquesta ocasió ningú ha volgut aprofitar la tragèdia de Castelldefels per a treure’n rendiment polític. Tot i que ens diuen que hi ha no sé quantes investigacions en marxa, inclosa la judicial, sembla que el tema està prou clar: la imprudència de transgredir una prohibició tan coneguda com vulnerada arreu. L’endemà mateix, per la televisió ens mostraven la imatge d’una persona que reincidia al mateix lloc creuant les vies, com segurament ha fet sempre i com segurament es fa a centenars de llocs a tot el país. Cadascun dels infractors (qui no ho ha fet alguna vegada!) és plenament conscient que, malgrat les advertències, té temps de sobres de passar a l’altre cantó, o de fer-se enrere, si inesperadament apareix el tren. Amb el que no van comptar les víctimes de la nit de Sant Joan, és que la cosa canvia radicalment quan enlloc de passar un de sol ho fan en grup.

És cert que una regidora d’ERC ja havia advertit mesos enrere, quan es va inaugurar la nova estació, dels riscos que podia comportar en dies d’aglomeració; i fins i tot va citar expressament la nit de Sant Joan com una de les dates crítiques. Davant d’una aglomeració excepcional, qualsevol pas pot resultar insuficient, o com a mínim molt més lent. Tota una temptació a optar per una drecera, segurament emprada en moltes altres ocasions, i més veient que s’havia tancat un pas elevat que temps enrere havia estat l’accés normal per passar a l’altra banda de les vies. Curiosament, l’endemà mateix algú s’havia afanyat a obrir la porta d’accés a aquest pas elevat.

No es tracta de buscar responsabilitats per aquests fets en concret, o en tot cas ja ho diran les instàncies a qui pertoqui. Però sí que és cert que la mateixa administració que és molt meticulosa a l’hora d’exigir mesures de seguretat en determinats indrets o iniciatives privades, com ara en els Parcs aquàtics, no ho és tant a l’hora de preveure sortides d’emergència o situacions d’aglomeració excepcionals en espais o serveis públics. Les mateixes mesures de seguretat per a impedir o dificultar els qui pretenen viatjar en metro sense pagar, converteixen les estacions de metro en veritables ratoneres en cas d’emergència; recordo una ocasió en què el tren en què viatjava va quedar avariat entre les estacions de Plaça de Catalunya i de Sants, i teníem davant mateix una sortida d’emergència que ens hauria permès sortir a l’avinguda de Roma, però la sortida estava bloquejada; i a la meva escola, sense anar més lluny, en les obres d’ampliació es va preveure una sortida d’emergència que no es pot obrir des de dins i que està sempre tancada amb pany i clau, amb l’esperança i el convenciment que mai caldrà fer-ne ús.

Ex militants, una mica més humans

No negaré que el sistema de partits no sigui el menys dolent dels sistemes possibles. Però alguna cosa deu fallar quan se’ns presenta l’arc parlamentari, en tant que representació del conjunt de la societat, compartimentat d’una manera tan estricta i taxativa. O ets dels uns o ets dels altres; i tots s’esforcen en presentar la seva com l’única opció vàlida, viable i per suposat la més coherent, Davant de qualsevol tema, els partits responen com a blocs homogenis, com si realment els integrants de cada formació pensessin igual i discrepessin igualment de la resta. L’avantatge de seguir els esdeveniments des d’una certa distància, amb esperit crític, i sobretot sense posicionament a priori en funció de la pròpia adscripció, és que hom pot percebre més fàcilment les disfuncions entre l’aparent debat parlamentari i la realitat molt més diversa i difusa de la societat.

Per això, els mitjans de comunicació han remarcat el fet que el diputat socialista i antic dirigent sindicalista, Antoni Gutiérrez, trenqués la disciplina de vot a l’hora de validar el decret governamental de la reforma laboral. Quan de ben segur que diputats d’altres formacions de dretes haurien votat favorablement al costat del PSOE, si no fos perquè els ho impedia l’estratègia del seu partit de mantenir el desgast permanent de l’adversari. La disciplina de partit, admetent comptades excepcions, és quelcom sagrat que anul·la la personalitat i la individualitat de cadascun dels diputats i representants polítics, amb la complicitat dels mitjans de comunicació que dramatitzen qualsevol discrepància interna, sobretot quan es tracta de temes puntuals, com si no fos la cosa més natural del món i un reflex més fidel a la realitat del carrer.

Ho podem constatar fàcilment, quan algun dirigent deixa una formació política per a crear-ne una altra, com el cas de Carretero, o que simplement es passa de bàndol, com van fer en el seu dia Ignasi Guardans o Fernández Teixidor. Amb el mateix fervor i disciplina que abans defensaven una posició de partit, ara en defensen una altra, sense estalviar crítiques severes contra els qui havien estat els seus antics companys de viatge. I un altre cas curiós és el dels militants que després d’estar en la primera línia del partit, es retiren de la política activa i s’ho miren, com a observadors, des d’una certa distància: quants socialistes catalans no trobaríem ara mateix, quan ja no ocupen càrrecs de responsabilitat en el partit o fins i tot se n’han situat al marge, posicionant-se a favor de tesis molt més coherents nacionalment, defensant les consultes populars per la independència, o com feia l’ex President Maragall, propugnant un tancament de caixes per acabar amb les negatives de Madrid. I ja veurem com respon Josep Lluís Carod Rovira si a la tardor es troba sense càrrec públic ni pes específic dins d'ERC; a més d'un el sorprendrà.

I és que els professionals de la política, quan deixen de tenir el jou de la disciplina de partit, es converteixen una mica més en persones; més normals, amb pensament i criteri propi

Professionals de la farsa

Dia rere dia, els professionals de la política s’entesten, amb una intensitat i fervor encomiables, en assegurar-se que la ciutadania es mantindrà al marge de la política i que, encara que sigui criticant-los, els deixarà via lliure per a poder continuar fent vàlid l’eslògan de “Visc de Catalunya”. Per ser polític professional cal, per sobre de tot, tenir una cara dura impressionant i sobretot no ruboritzar-se quan es menteix de forma descarada, cosa que passa sovint. I tot i que alguna vegada hi ha qui ha reclamat la presència de polítics honestos, és probable que hores d’ara aquesta sigui una fita impossible, perquè ni els ciutadans ni els mitjans de comunicació no ho entendrien i els prendrien per ximples.

Dels casos de corrupció, en el sentit de posar la mà a la caixa o de finançar il·legalment un partit, en veiem només aquells que arriben als jutjats per un error, una negligència o una actuació temerària del qui ja s’ho prenia com un hàbit incorporat en la normalitat quotidiana. En la majoria dels casos, el desviament de fons públics, el falsejament de les comptabilitats (trobaríem una sola empresa al país que no faci les seves trampes per abaratir costos, pagar menys impostos i obtenir més beneficis?), el pagament de comissions o suborns, es fa amb la suficient discreció i correcció de formes com perquè tot tingui una aparença de normalitat i de transparència; la llei ja està feta per a donar-hi cobertura. I sempre surt aquell que, en veure que s’està posant en un compromís l’adversari exclama: “No tots els polítics som iguals”.

Només cal veure com actuen amb criteris diferents, segons la conveniència política del moment. Tan aviat es diu que no s’han de crear comissions d’investigació quan hi ha processos judicials oberts, com s’abandona aquest criteri tan bon punt hom hi veu l’oportunitat de desgastar l’adversari. Però només s’investiga allò que políticament convé; i els partits, per exemple, ja tenen abans de començar les conclusions dels treballs de la Comissió parlamentària pel cas Palau: pel tripartit hauran quedat demostrades les irregularitats comeses per CDC, tant si el jutge hi veu indicis de delicte com si no; mentre que els convergents ja tenen redactada la seva conclusió que no hi ha provés d’haver fet res il·legal. Iceta defensa públicament que el Conseller Castells no té perquè anar a declarar a la Comissió parlamentària per no hi te res a veure ni “remotament”, diu textualment. Ara sembla que fins i tot hi poden haver imputacions penals contra alts càrrecs socialistes de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat. Nadal i Castells asseguren solemnement que no tenen res a amagar i que Castells anirà a declarar allà on calgui i quan calgui; però al mateix temps el PSC, ERC i IC-V rebutgen una i altra vegada la seva compareixença.

I petits detalls que demostren la talla i l’honestedat dels seu protagonistes. El diputat Pere Bosch, en el seu afany de trobar proves incriminatòries o que com a mínim deixin oberta la sospita, llegeix una nota trobada en l’agenda de la filla de Montull, en què es parla que “hi ha alguna cosa que falla” referint-se a un informe de l’auditoria. Una frase que pot amagar moltes coses o pot no tenir cap rellevància. Però llavors resulta que quan l’interrogat, Enric Fernandez, antic auditor del Palau, li demana que li deixi veure la nota, s’adona que el diputat no sabia llegir o intencionadament havia canviat una paraula: no era “alguna cosa que falla”, sinó “alguna cosa que falta”. Tot i així, de la frase encara se’n podria deduir alguna anomalia, però com a acusació quedava més bé, més fort, manipulant i falsejant el text. El detall no té cap importància, però és una mostra del nivell d’honestedat dels nostres polítics: si llegint i interpretant la realitat no n’hi ha prou per a tombar l’adversari, es menteix i es tergiversa el que calgui. Com aquella diputada socialista que a Madrid posava el crit al cel, amb tota mena d’improperis i acusacions, pel fet que el Partit Popular presentés una proposta per a prohibir el vel integral en els espais públics, oblidant que a Catalunya han estat els alcaldes socialistes els qui han impulsat mesures semblants.

No és estrany que la gent acabi arribant a la conclusió que els polítics són uns professionals de la farsa. I, en conseqüència, o bé deixin d’anar a votar o ho facin pel partit que els inspira menys malfiança, per més que estigui involucrat en casos de corrupció. Com tots.

I després de les consultes, què?

Amb aquest tema assisteixo a una breu jornada de reflexió organitzada per Esquerra sobre el procés a seguir a partir de les consultes populars. Un dels ponents, el diputat Pere Aragonès, fa lògicament un panegíric de la Llei de Consultes populars que ens hauria de permetre celebrar la Consulta final sobre la Independència. Com que sempre he posat en dubte l’encert i la utilitat d’aquesta llei, afirmo que no em farà res, si es dona el cas i tant de bo que es doni, reconèixer el meu error d’anàlisi; tot i que estic segur que ells no faran el mateix si al capdavall ensopeguem de nou per l’error de plantejament.

De moment, el Govern espanyol, que no oblidem que compta amb el suport dels socialistes catalans recolzats per Esquerra, ja anuncia que pot posar-hi recurs un recurs d’inconstitucionalitat que aturaria l’aplicació de la Llei i per tant el procés de recollida de signatures de la Iniciativa Popular. Ausàs i el conjunt del Govern de la Generalitat saben que no té res a veure que el redactat d’una Llei s’ajusti o no, en termes jurídics, al marc constitucional; si políticament els convé, tenen un aparell judicial prou corromput com per aturar el que calgui i sentenciar el que més els convingui. És l’error, que jo ja denunciava, de voler jugar amb les seves cartes.

En la mateixa Jornada, i obviant aquesta qüestió, Uriel Bertran exposa el procés que seguirà la Iniciativa popular per a la celebració del referèndum. Un cop aprovada al Parlament, Madrid haurà de validar les paperetes de signatures, i s’hauran de recollir un mínim 220.000 signatures pero que s’espera que siguin moltes més. Amb un aval important de més de mig milió de signatures, segons Bertran, CiU no tindrà altra alternativa que votar-hi a favor, i “l’Estat espanyol haurà de decidir si es mostra al món com una democràcia a l’estil britànic o si vol esdevenir la Birmània d’Europa”. Un altre error d’apreciació, al meu entendre: Europa, mentre no ho vegi molt clar i inevitable, donarà suport a Espanya en totes les mesures repressores que prengui (sempre que no es passi, és clar), i en tot cas les considerarà un afer intern. De considerar Espanya com una mena de Birmània, res de res.

Però, en tot cas, si salvant tots aquests obstacles es pogués arribar fins al final del procés previ a la consulta, aleshores ens trobarem que ens fallarà una cosa: el partit. Insòlitament, en la millor de circumstàncies imaginables, tot indica que Esquerra perdrà força al Parlament, i per tant capacitat per a ser-hi decisiva. Haurà estat el fruit d’un cúmul de desencerts, d’una deriva permanent de la seva direcció, de no haver estat capaç de fer una anàlisi mínimament rigorosa, d’haver confós l’enemic. Però insisteixo, si Esquerra a les eleccions de la tardor, tal com es pronosticava en el darrer Congrés aconsegueix de 25 a 30 diputats i esdevé la força majoritària de l’esquerra, jo admetré el meu error d’anàlisi. L’admetran ells, i actuaran en conseqüència, si es confirmen les enquestes?

Els incompliments, a Catalunya, surten gratis

La Plataforma per la Llengua, en una tasca més que encomiable, continua traient estudis i denúncies sobre situacions irregulars que viu el país en l’àmbit lingüístic. El darrer ha estat un estudi sobre els usos lingüístics en els canals privats de TDT d’àmbit català. És evident que no només les empreses foranes sinó també moltes d’autòctones senten un profund menyspreu per la llengua del país i pels seus ciutadans; o, millor dit, la llengua, el país i la seva gent és un tema que els importa un rave mentre els surti rendible continuar amb la seva actitud de menyspreu.

Algú dirà que l’obligació de l’empresari no és fer de mecenes, ni salvar cap llengua, ni respectar els seus parlants. Mentre els surti rendible, perquè han de fer-ho d’una altra manera?. I des d’aquest punt de vista, potser tenen raó: a cap país normal no es demana que les empreses tinguin actituds de respecte, i molt menys que surtin en defensa de res que no siguin els seus propis interessos. Si fos per ells, pels empresaris, aquí es faria el mateix que ja acostumen a fer en països subdesenvolupats: cap mena de respecte pel país, cap reconeixement de drets laborals ni de drets humans, destrucció indiscriminada del territori, espoliació sense límits ni vergonya... A Europa, però, topen amb el poder dels Estats que, en defensa dels interessos de la seva gent i del seu país, els imposen unes legislacions i unes normatives que no els permeten fer els disbarats que no tenen cap mania de fer en Estats febles d’altres continents. I quin estat pot haver-hi més feble que aquell que no existeix? Aquí no només es veuen amb cor de protestar, per considerar “impositives”, lleis com les del cinema o en general les de política lingüística, cosa que troben normal que els les imposi qualsevol Estat, sinó que es permeten el luxe d’incomplir-les i per tant d’infringir la llei, amb el convenciment que la majoria dels jutges no avalaran el compliment de la legislació vigent (si és favorable al català) i que ja sortiran grups polítics afins en defensa de la seva “llibertat”.

Concretament, el darrer treball de la Plataforma denuncia que el Grup Godó no compleix amb l’objectiu del foment de la llengua catalana que figurava en el concurs públic per a la concessió del seu canal televisiu 8TV. Un incompliment que, en qualsevol país normal, implicaria no només una sanció sinó la retirada de la concessió. Però aquí saben que no solament no tenim una Estat (l’Estat que tenim ens és obertament hostil), sinó que tampoc tenim un Govern amb capacitat per a defensar les seves competències, i en canvi sí que tenim un sistema judicial que probablement dictaminaria en contra de l’aplicació de la legislació vigent i uns grups polítics que s’escandalitzen quan Catalunya vol defensar els seus interessos com fa qualsevol Estat.

Demòcrates o no, aquesta és la qüestió

Els socialistes estan nerviosos, perquè se la veuen a venir. En tres anys poden patir tres derrotes seguides que els descavalquin consecutivament del Govern de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i del Govern espanyol. Més que nerviosos semblen desesperats. I qualsevol que estigui desesperat és capaç d’engegar trets a tort i a dret empitjorant encara més la seva situació. De fet, hom diria que, hores d’ara, Montilla ja està exercint d’oposició. Potser perquè sap que, un cop consumada la derrota, tampoc es quedarà al Parlament a la banqueta de l’oposició, perquè al carrer de Nicaragua ja li estan preparant el substitut.

Una d’aquesta accions incongruents d’una oposició que encara ocupa els seients del Govern, l’hem vista aquests dies quan Montilla ha retret a Artur Mas que hagi votant a la Mesa del Parlament a favor de la tramitació de la Iniciativa Popular per a la celebració d’un referèndum, quan Mas no es cansa de dir que, de moment, no creu que sigui oportú convocar-lo. I és que o el Montilla va confós o pretén confondre la ciutadania. A la Mesa del Parlament, hi va haver uns grups que van votar a favor de tramitar la Iniciativa Popular o uns altres que hi van votar en contra; però els dos blocs confrontats no corresponen a un bloc de partits independentistes enfront d’un bloc de partits unionistes, sinó simplement a un bloc de partits demòcrates als quals no fa por que la gent expressi la seva voluntat enfront de partits antidemocràtics. Al capdavall, la funció de la Mesa no era altra que valorar si la Iniciativa Popular complia els requisits legals que marca la llei; i no li corresponia fer valoracions polítiques sobre el seu contingut.

I és que, tot i que sembla que la dictadura ja ens queda molt lluny, encara no hem guanyat la batalla de la democràcia. Encara no podem passar a debatre i decidir directament sobre les diferents opcions possibles, sinó que encara estem debatent si els ciutadans tenim dret a votar o no en tenim. Populars i socialistes (perquè mantenen aquest nom aquesta colla de cràpules?), encara estan ancorats en el franquisme i per això els sobta que hi hagi partits demòcrates que estiguin a favor de permetre que la gent exerceixi el seu dret a vot, prescindint de quina serà l’orientació del seu vot.

La immaduresa dels catalans o dels polítics

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Han causat una certa sorpresa i desencís les declaracions d’Artur Mas assegurant que ell no convocaria, si guanya les eleccions, un referèndum per la Independència en aquesta propera legislatura. De tota manera ha estat una sorpresa relativa, perquè des de CiU mai s’han posicionat a favor d’accelerar un procés cap a la independència, per més que alguns dels seus líders sempre hagin deixat entreveure que continuava essent un dels seus horitzons possibles. Potser el que ha fet més gràcia és que ho argumenti dient que la societat catalana no està prou madura encara per afrontar aquest repte, que dit en altres paraules voldria dir que l’Artur Mas no té tan clar que aquest referèndum es guanyés. El que passa és que, per guanyar-lo, primer s’ha de celebrar.

Probablement el tema no està en la maduresa o en la immaduresa dels catalans per a acceptar la celebració d’un referèndum; perquè llevat del PP i d’un sector dels socialistes catalans, crec que la majoria estaria a favor d’acceptar que el poble exercís democràticament el seu dret a decidir, encara que per alguns la decisió fos quedar-se dins d’Espanya. El problema per a l’Artur Mas està en saber si tindria un coixí social suficient com per a poder fer amb garanties el salt a la legalitat. Perquè és evident que el Referèndum, amb Llei de consultes o sense, si es fa s’haurà de fer al marge de la legalitat espanyola, amb les conseqüents represàlies jurídiques, polítiques i, perquè no, policials. Unes represàlies que no es va veure amb cor d’afrontar l’Ibarretxe, malgrat les seves promeses solemnes i el suport del Parlament, i que només podrien salvar el polític que lideri el procés, si hi hagués un clamor popular com no hem vist mai fins ara a Catalunya.

Curiosa, però, la fatxenderia d’alguns dels dirigents d’Esquerra que durant tots aquests anys han estat incapaços de plantar cara al seu soci de Govern, quan aquest retallava a Madrid el que s’aprovava al Parlament de Catalunya, quan feia un clar seguidisme dels socialistes espanyols (amb el tema de les Caixes, per exemple), quan no han estat capaços ni d’exigir el compliment de l’Estatut pel que fa al finançament. ¿Podem creure que el lideratge de Puigcercós esmenarà els errors comesos fins ara? ¿Podem pensar que aquesta vegada sí que Esquerra es jugaria el tipus, tal com reclama ara que ho faci l’Artur Mas? Jo personalment ho voldria creure. Però fins i tot així, tampoc cal escandalitzar-se perquè el dirigent de CiU aposti de cara a la propera legislatura només per exercir el dret a decidir en un tema com el del Concert econòmic. Ja seria un pas important, perquè CiU no ho havia plantejat mai en aquests termes d’exercir el dret a decidir; comptant que toparà igualment amb l’oposició frontal del Govern espanyol que tampoc permetrà un referèndum d’aquestes característiques, i que per tant, caldria fer la consulta igualment al marge de la legalitat.

Però és que els dirigents d’Esquerra tenen poca memòria. Només fa dos anys del darrer Congrés del Partit, en el qual es va aprovar l’estratègia a seguir. I en aquesta estratègia tampoc es contemplava la celebració de cap referèndum per la Independència en aquesta legislatura que ve. Només a darrera hora Josep Lluís Carod Rovira, que ja se sabia defenestrat, va aconseguir colar-hi de forma genèrica la data del 2014 com a possible horitzó per a fer la consulta. Un any en què hi tornarà a haver eleccions, i que per tant tampoc seria possible fer-ho, a no ser que aquestes es convoquessin anticipadament. Però es va acceptar la data del 2014 amb tan poc convenciment que a la vegada també s’aprovava un altre punt en què es deia que cinc anys després de la posada en funcionament del nou sistema de finançament, Esquerra encetaria converses i negociacions per a aconseguir el Concert econòmic. Per tant, segons l’estratègia d’Esquerra no era en aquesta legislatura que ve, com proposa l’Artur Mas, que s’hauria de plantejar el tema del Concert econòmic, sinó en la següent, a partir del 2014. I encara sense cap compromís de convocar una referèndum sinó simplement encetant les negociacions pertinents.

Doncs, bé. El que està dient l’Artur Mas és que no està disposat a jugar-se la carrera política, o a llançar-se a la piscina sense assegurar-se que estigui plena d’aigua. També s’ha de tenir en compte que les paraules dels polítics sempre són circumstancials i que poden capgirar-se segons d’on bufi el vent. Esquerra, després de les consultes independentistes sorgides al marge de la seva estratègia inicial, també ha canviat el discurs i sembla disposada a fer un gir important, almenys com a element de pre campanya. I l’Artur Mas fa aquest plantejament, entre altres raons, per no espantar excessivament un electoral conservador que tampoc apostaria per la independència si no ho veiés molt clar. Però després de les eleccions tot dependrà dels resultats obtinguts per les diferents forces polítiques, de manera que tant podria acabar desdint-se fins i tot de la promesa d’exercir el dret a decidir en el tema del Concert econòmic, com veure’s arrossegat a anar més enllà. Tot dependrà del pes que tinguin en el nou Parlament les forces independentistes. O dit d’una altra manera, tot dependrà de si el tema de la Independència està prou madur en la societat catalana com per a donar a les forces polítiques que la defensen la força necessària per a tirar-la endavant. Perquè també podria ser que un poble madur, amb voluntat independentista com diuen les enquestes, acabés no confiant, per immadurs, en els polítics que en fan bandera.

Què els ha agafat, ara?

Ja ho solen fer això els especuladors, els mafiosos i els saltejadors de camins: s’abraonen damunt la víctima propiciatòria per robar-li tot el que poden, i desapareixen. En qualsevol moment poden tornar a actuar en un altre lloc, o passar una temporada discrets, gaudint del botí. Fins fa uns mesos es donava per normal que en situacions de crisi els Estats s’endeutessin una mica més del que seria habitual i aconsellable. Vam passar els dos primers anys de la crisi amb unes administracions donant tot el seu suport a la banca que l’havia generada, intentant salvar els especuladors que havien generat la bombolla immobiliària i prenent mesures per a donar suport a les grans empreses, com les de l’automoció. Les petites empreses i els aturats eren els efectes col·laterals que menys preocupaven al Govern.

A l’inici del 2010 algú ja començava a veure brots verds, les xifres indicaven que s’estava a punt de sortir de la recessió, s’incrementava l’activitat industrial sobretot degut al creixement de les exportacions, encara que ja s’advertia que la creació de nous llocs de treball tardaria encara una mica més a arribar. I tot d’una, servint-se d’empreses fantasmes que pretesament avaluen els riscos i la solvència dels Estats, banquers i grans empresaris van veure que no podien deixar passar l’oportunitat (ho havien de fer abans la sortida de la crisi no fos ja evident) per a limitar els drets dels treballadors i crear unes condicions de mercat que els fossin més favorables. El bon empresari és aquell que no solament sap treure grans beneficis en èpoques grasses, sinó també de les crisis. L’amenaça d’insolvència de Grècia, fonamentada o no, els va servir perquè els crèdits que s’oferien a aquells país passessin de l’1’8% a més del 5%, cosa que sí que agreujà la situació econòmica grega, amb el valor afegit d’obligar al Govern grec a prendre mesures per a desmantellar l’estat del benestar i crear el marc propici per als especuladors i les grans empreses. El negoci els va sortir rodó, i van buscar una nova presa: l’Estat espanyol. Tant li fa que els nivells d’endeutament de l’Estat fossin molt semblant a molts altres països europeus, inferiors als d’Anglaterra per exemple, que bancs i caixes continuessin presentant balanços positius havent passat el pitjor de la crisi, que no hi hagués dades objectives per a posar en dubte la solvència de l’Estat. La confiança és té o no és té: i pagar unes empreses fantasma perquè generin desconfiança els ha tornat a ser molt rendible. Pregonant una pretesa insolvència, incrementaven l’interès que es cobrava pel deute espanyol, i a més obligaven el Govern espanyol a prendre mesures de dreta pura i dura que cap govern, sense aquesta artificial pressió exterior, no hauria gosat emprendre: retallada de sous i de pensions, reduir les prestacions socials, bàsicament ensenyament i sanitat, i canviar les normes dels mercat laboral perquè siguin més favorables a les grans empreses.

Un cop assolit l’objectiu, els qui cobren per dir que el convé que es digui a cada moment, simulant sempre una opinió entesa, han canviat de cop el discurs. Ara resulta que tenim els bancs més solvents d’Europa, de parlar d’hipotètics plans de rescat es passa als elogis per la gestió portada a terme, i fins i tot el FMI afirma que la nostra situació és semblant a la dels millors països europeus, i que ja anem en la bona direcció.... Els especuladors, els mafiosos i els saltejadors de camins ja busquen una nova presa.