Recordant l'Heribert, sense reserves

Sembla relativament normal que quan s’homenatja una persona, i més si aquesta acaba de morir, hom procuri ressaltar-ne més les qualitats i els encerts que els defectes i els errors. I és cert que aleshores podem caure en una mena de panegíric falsejat on s’atribueix al difunt tot allò que se li va negar en vida. En el cas de l’Heribert Barrera, el reconeixement de la seva figura, de la seva personalitat i trajectòria al servei del país no té per què implicar una acceptació o conformitat amb tot el que va fer i va dir. Altra cosa és veure si aquest és el millor moment per a retreure-li.

En el darrer Congrés d’ERC, jo mateix vaig presentar una primera esmena al preàmbul de la declaració final en el qual s’afirmava que Heribert Barrera al capdavant del partit en l’època de la transició havia defensat sempre la independència. No pretenia fer-li cap retret, sinó simplement ser més rigorosos també pel que fa a la història; en aquella època ERC no era ni un partit pròpiament d’esquerres ni un partit independentista. No ho criticava, era una simple constatació de la realitat. Però la direcció s’hi va oposar, acusant-me fins i tot de voler embrutar la memòria d’Heribert Barrera. Curiosament, ara, Josep Huguet es despenja en el seu bloc retraient-li allò que jo vaig dir fa uns anys i que ell mateix va negar en rodó. Però Huguet va més enllà i li retreu “... amb la seva decisió patriòtica i el seu càrrec de President va posar en risc la continuïtat d’ERC perquè el partit es quedà sense veu i amb la imatge de supeditació total a CiU”. Vés per on, ho diu un dels artífex de deixar el partit sense veu i amb la imatge supeditada al PSC a través del tripartit. I acaba tirant-li en cara “no haver fet fàcil a cap direcció la seva feina, perquè continuava exercint de mentor ideològic malgrat no tenir cap responsabilitat orgànica.” És una visió força estalinista aquesta de pensar que per a donar la seva opinió o manifestar les seves conviccions ideològiques i estratègiques s’ha de tenir una responsabilitat orgànica en el partit. Així ens ha anat, amb una direcció que ha escoltat només els qui tenien “una responsabilitat orgànica”, que vol dir que hi havien estat col·locats com a fidels escolanets perquè els fessin la gara-gara.

Està clar que no es tracta de santificar ningú, que tothom ha tingut els seus desencerts i els seus punts foscos, i Heribert Barrera no n’és pas una excepció. Però globalment la figura de l’Heribert Barrera ha estat de molta més categoria moral i patriòtica que la direcció actual que es resisteix a abandonar el vaixell que ha mig enfonsat. Heribert Barrera ha de ser un referent per a la nova direcció pel que fa a l’honestedat i integritat personal, a la fermesa de les conviccions i a l’actitud del servei al país.

Reforma Constitucional? Ja s’ho faran!

La proposta del PSOE-PP per modificar la Constitució espanyola tirarà endavant, naturalment, perquè tenen els vots necessaris per a fer-ho; al capdavall és la seva Constitució. I, des del seu punt de vista, ni tan sols cal que la reforma sigui referendada amb una consulta a la ciutadania. Els grups minoritaris a les cambres espanyoles no tenen el nombre suficient per a forçar la convocatòria d’un referèndum, que no faria més que retardar la reforma imposada des d’Europa.

Davant d’aquesta reforma de la Constitució espanyola hi ha diferents opcions. Una opció seria la de no voler-hi saber res amb l’argument que aquesta no és la nostra Constitució, que nosaltres no hi tenim res a fer, en tot cas sempre hi tenim les de perdre, i que qualsevol reforma sempre serà en contra nostra. Una segona opció, la convergent, és la de donar per bona la filosofia de la reforma i procurar només, o fer-ho veure, que d’alguna manera quedi salvaguardat (cosa que no és possible) l’autogovern de Catalunya; com a mínim, afegir-hi aquest matís testimonial, per no dir ras i curt que s’està d’acord amb el PP-PSOE. La petició d’un Referèndum no serviria per a gaire més que per a retardar-ne l’aprovació, cosa que incompliria el compromís contret amb les autoritats europees, i per a posar en evidència el malestar d’alguns sectors de la societat, sabent a més que a partir del novembre anirem de mal a pitjor; però tot plegat seria fàcilment neutralitzat pel PP-PSOE, que miraran d'estalviar-s'ho. Una altra opció, no menys testimonial, és la d’aquells que pretenen aprofitar la reforma de la Constitució per a introduir-hi altres temes: el dret a l’autodeterminació o la limitació de l’espoli fiscal. Com a arguments per a rebutjar la Constitució, reformada o no, poden servir, però seria quimèric que hi hagués algú que es pensés que mai es farà una reforma de la Constitució per a reconèixer els drets dels ciutadans, bascos o catalans, a decidir sobre el seu futur.

Personalment, i sense fer-ne una qüestió transcendent, em quedaria amb la primera opció. Entrar en el debat de si es pot reformar o no la Constitució sense un Referèndum, quan legalment no hi ha cap obligació de fer-ho si no es toca un tema fonamental; entrar en el debat de si cal que en aquesta reforma s’hi faci constar el paper de les comunitats autònomes o que, per a no ferir susceptibilitats, es redacti de forma ambigua que pugui interpretar-se que no es limiten les competències autonòmiques però que deixi les mans lliures al Govern espanyol per a fer-ho; entrar en el debat de si aprofitant aquesta reforma es pot proposar, sabent que serà rebutjat, que s’inclogui també una limitació de l’espoli fiscal o de la solidaritat interterritorial, o que s’inclogui el dret a l’autodeterminació; entrar en aquesta mena de debats, sabent que els vots del PP-PSOE faran passar l’aigua pel seu molí, em sembla que és participar del seu joc, i en definitiva donar-los cobertura democràtica.

El paper que ens correspon als catalans

Són simples detalls, simples anècdotes, però que il·lustren la desigual relació que mantenim els catalans amb els espanyols. Davant de l’exhibició festiva d’una bandera per a celebrar un èxit esportiu, des de l’Espanya profunda i cavernària es respon amb amenaces de mort, insults i tota mena d’estupideses. I com sempre, les amenaces i les incitacions a la violència no són mai motiu d’intervenció de la Justícia si els autors són elements d’extrema dreta o si les víctimes no responen al perfil del nacionalista espanyol.

Sincerament, penso que té ben poca importància saber si el jugador del Barça Cesc Fàbregas va exhibir la senyera estelada sense saber-ne la significació exacta, ni si la seva petició de disculpes posterior anava dirigida només a deixar constància que la seva intenció no era ofendre ningú o si realment volia dir que es penedia d’haver-se passejat pel camp amb l’estelada. No seré pas jo qui posi Cesc Fàbregas a l’altar del patriotisme per un gest que em sembla que s’hauria de contemplar dins la més absoluta normalitat, ni tampoc qui el censuri pel fet d’haver demanat disculpes. A ningú se li acut fer massa interpretacions al gest d’un altre jugador barcelonista exhibint la bandera del seu país centreafricà. I aquesta és la clau de la història. Els espanyols no tenen unes reticències especials a les banderes ni als símbols, ni els molesta que algú es recordi del seu país en un moment de celebració, sinó que focalitzen el seu odi exclusivament contra els catalans i els bascos. Un odi que els permet, amb el consentiment o la tolerància d’una justícia que també discerneix quan una mateixa acció prové d’un cantó o d’un altre, justificar tota mena d’insults i d’amenaces.

I enfront d’això, els catalans ajupim el cap i diem que no n’hi ha per tant, o bé exigim un compromís a persones en concret que s’hi estan jugant la seva carrera quan el país en el seu conjunt, i a través de les seves institucions, és incapaç de fer-se respectar. Mentre siguem a Espanya ens hem de fer pagues que ens tocarà fer el paper de gos mesell: ajupir el cap, rebre garrotades pacientment (ai de qui gosés tornar-s’hi!) i demanar perdó constantment pel sol fet d’existir i de ser com som.

De crides i manifestos

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Tenim el país que tenim, i val més assumir-ho per no deixar-nos portar per falses il·lusions i miratges. I en aquest país nostre, és cert, hi ha massa partits, massa plataformes i moviments que no acaben de trobar el to i la manera de provocar un engrescament col·lectiu; però no crec que la solució sigui justament crear-ne una de nova. I molt menys si això s’ha de fer després d’haver-nos carregat totes les iniciatives anteriors.

Com era d’esperar, mentre els uns encara es debaten sobre la conveniència o no de presentar-se a unes eleccions espanyoles, ja hi ha qui ha tingut la lluminosa idea de propiciar la gran coalició nacional que ens ha de portar cap a la independència. De moment ja s’ha fet un manifest per a una candidatura unitària independentista. Deu ser el més fàcil: ens trobem una colla al bar de la cantonada, o des de la xarxa mateix, i comencem a recollir adhesions; essent com som gent de bona fe i dient quatre frases d’una lògica irrefutable, com se’ns pot negar el suport?.

En aquest cas, el manifest consta d’un preàmbul on es citen les forces polítiques destinatàries, quatre punts d’afirmació i dos més de subratllats, per acabar amb les peticions concretades en nou punts més. Anem a pams, i punt per punt.

D’entrada, parteixen en el preàmbul de l’equívoc generat a rel de la victòria de Bildu a les passades eleccions municipals al País Basc. Tal com deia en un article anterior, es confon l’origen de Bildu i sembla que es vulgui obviar que aquella no era una opció transversal ideològicament, sinó netament d’esquerres.

El fet de llistar alfabèticament els grups polítics als quals va adreçat, segons diuen, el manifest ja posa en evidència la candidesa, manca de rigor i de credibilitat de la mateixa proposta. Sonaria a broma que es digués que es citen en primer lloc les Candidatures d’Unitat Popular i en darrer Unió Democràtica pel sentit de neutralitat que ofereix l’ordre alfabètic. Senzillament, no és seriós posar en un mateix llistat grups tan diferents, no ja ideològicament, sinó sobretot pel que fa a la seva potencialitat, i pretendre que tots s’hi sentin interpel·lats de la mateixa manera.

Els quatre punts d’afirmació no deixen de ser obvietats més o menys acceptades per tothom: Som una nació espoliada i maltractada, s’ha esgotat la via autonomista, com a poble no renunciem al dret a decidir el nostre futur, però aquest anhel de llibertat no sembla que es vegi reflectit en la representació parlamentària. Se suposa que pel que fa a la darrera afirmació els convergents sobiranistes deuen discrepar-hi per considerar que ells en representen la part majoritària.

Tot seguit el manifest subratlla, sense cap mena d’argumentació, que “El suport social de l'independentisme no es veurà mai representat políticament fins que els diferents partits de caire sobiranista no siguin capaços d'unir-se entre ells” i que “En política, la unió fa la força”. I en aquest darrer punt el manifest es contradiu en considerar que la divisió de l’independentisme provoca que molts independentistes acabin votant opcions autonomistes (s’ha d’entendre que es refereixen bàsicament a CiU), quan aquestes opcions també s’inclouen com a destinatàries de la proposta d’unitat independentista.

Pel que fa a les peticions finals, resulta inversemblant que els autors del manifest pretenguin establir les pautes de la negociació que haurien de seguir les forces polítiques, i que els reglamentin fins i tot les fórmules de proporcionalitat i de representativitat de cadascuna.

De tota manera, el principal retret a fer a aquesta mena de manifestos és que no sembla que tinguin la intencionalitat de què siguin assumits per les forces polítiques a les quals diuen que s’adreça, sinó la d’aconseguir que algunes d’aquestes forces es fixi en els seus promotors. Si mai fos possible, una operació d’aquesta mena no sorgiria com per art d’encantament, sense un treball previ i conjunt amb les principals forces del país. I tampoc sé si seria la fórmula ideal; jo crec molt més en la confluència i en la unitat d’acció que en la unitat de sigles i de candidatures.

Proposar avui, de cara a les eleccions del novembre, una candidatura unitària que inclogui des de les CUP a Unió Democràtica em sembla tan poc seriós com impossible. O no es té ni la més remota idea del panorama polític actual o la intenció era tota una altra. És evident que no hi ha cap possibilitat que ni CiU ni IC-V tinguin mínimament en consideració una proposta d’aquest tipus. Aleshores, el que queda és una única força política amb possibilitat, encara que no garantida, d’obtenir representació parlamentària i unes altres forces polítiques, totes respectables, però en algun cas residuals, que no tenen altra opció que agafar-se a l’únic pal de paller restant, fer-hi un paper purament testimonial o directament optar per no presentar-s’hi.

Es tracta només que ERC sigui prou intel·ligent i generosa com per a possibilitar un acord amb Solidaritat; Reagrupament i Democràcia Catalana, a part de sumar ben poca cosa, ja serien serrels a afegir, i les CUP de ben segur que optaran per mantenir la seva posició de no presentar-se a aquesta mena d’eleccions. I per a arribar a aquesta conclusió no calia tant de manifest.

Guardiola, millor que Mourinho?

Els catalans, i segurament no només els catalans, tendim a magnificar les nostres gestes i a mitificar els nostres herois amb molta facilitat. Potser per això també ens enduem les més grans decepcions. Ara mateix, molts aficionats catalans al futbol apostarien u contra deu a la superioritat de l’entrenador Pep Guardiola sobre el seu rival madridista José Mourinho. I sincerament, sense entendre-hi massa res en això del futbol, em sembla una mica exagerat.

D’una banda, perquè els èxits esportius, l’argument irrefutable i gaire bé únic de la majoria d’opinadors, no es poden atribuir només a una sola persona, i de l’altra perquè qualsevol dia es pot girar la història. Per això mateix puc entendre que els seguidors madridistes i els seus mitjans de comunicació es neguin a acceptar el que per a nosaltres pot semblar una evidència. Ben mirat, la idea de trobar excuses per a cadascun dels petits fracassos que ha tingut el Madrid enfront del Barça també és una gran coneguda nostra; tant en el món del futbol com en el de la política. Entenc que, en el millor dels casos, els aficionats blancs arribin a acceptar una petita superioritat blaugrana que, essent tan petita, també poden atribuir a l’infortuni o, una mica més esbiaixadament, a aquell estrany fat que el mateix Mourinho trobava inexplicable en el seu famós “por qué”. Una gairebé igualtat, doncs, per a la qual ells fàcilment poden trobar el punt de gràcia que faria decantar a favor seu, i que es podria quantificar amb el darrer doble enfrontament d’aquest estiu: entre l’empat de l’anada i la lleugera, encara que suficient per a endur-se el títol, superioritat en el partit de tornada.

Sincerament, em sembla que exagerem a l’hora d’atorgar una superioritat tan manifesta del Pep Guardiola com a entrenador sobre el seu rival José Mourinho; jo ho deixaria amb un justet 5 a 4, a favor del Pep, naturalment. Ara bé, allà on sí que el Pep guanya per golejada que ben bé podríem quantificar amb un deu a zero, o a un essent magnànims, és a l’hora de valorar els dos entrenadors com a persones. Aquí sí que no hi ha color.

Aprendre del nacionalisme espanyol

Quan es parla de les dificultats que tenim aquí per a assolir una unitat independentista, sovint argumentant que a part de les qüestions nacionals hi ha també diferències ideològiques, ens oblidem que allà els nacionalistes espanyols arriben aviat a la unitat. PP i PSOE amb ben poques diferències ideològiques, és cert, i amb polítiques econòmiques calcades, tenen molt clar quan i com s’han de posar d’acord. En l’única cosa que discrepen és en el cap de cartell i en qui col·locarà els seus amics en els llocs de poder.

Per ells, el nacionalisme espanyol constitueix un únic partit i una única ideologia, de la qual el PP i el PSOE no en serien sinó els corrents interns. En les anomenades eleccions generals el que es fa és elegir quin dels dos corrents ha d’aplicar les polítiques del nacionalisme espanyol, amb matisos gairebé més d’imatge i d’estil que no pas de fons. Si en tota la història de la Constitució espanyola, aquesta només s’ha reformat una vegada no és en absolut per cap dificultat tècnica ni de procediment, sinó per l’expressa voluntat dels dos corrents del nacionalisme espanyol. Quan els ha interessat, amb ben pocs dies, es posen ràpidament d’acord i poden fer-ho en un termini molt més breu que per a l’aprovació de qualsevol llei normal i corrent. Que algú pugui imaginar-se que una reforma de la Constitució impulsada pel PP-PSOE no anirà encaminada a enfortit el seu concepte únic de Nació-Estat espanyol, en contra de les perifèries que no acaben de controlar del tot, és absolutament quimèric o potser cal pensar en una intencionada mala fe perquè combreguem amb rodes de molí.

La presentació de dos candidats per separat, Rubalcaba i Rajoy, sota dues sigles diferents, PP i PSOE, no és cap obstacle per a poder representar una mateixa política i un mateix objectiu; simplement, dirimeixen qui l’ha de portar a la pràctica. En canvi aquí, en lloc d’entendre que l’important és la unitat d’acció i el tenir les idees clares de país, ens escarrassem en la difícil, per no dir impossible, tasca de fer seure dues persones en la mateixa cadira. L’important de la unitat independentista no és la candidatura unitària sinó l’acció que es porti a terme, siguin quines siguin les sigles i les persones.

Ens prenen per imbècils, oi?

L’estiu acostumava a ser una època relativament eixorca pel que fa a la informació, i això propiciava que els mitjans de comunicació s’haguessin d’inventar serpents d’estiu, com les del llac Ness, o qualsevol altra fabulació o entreteniment com els suquets de peix de Pere Portabella. I tot i que l’actual el panorama econòmic europeu i les mogudes al món àrab ja donen prou com per a sucar-hi pa i bastir els titulars de la premsa, sembla que la tradició no s’acaba de perdre del tot. Mireu, si no, l’explicació que de cop i volta molts mitjans de comunicació van coincidir a oferir-nos sobre l’aparentment inexplicable fluctuació dels mercats a causa dels moviments especulatius.

Alguns, fins i tot ho donaven com una mena de recepta per a fer-nos veure si n’era de senzill fer anar de corcoll el mercat. Venien a dir que qualsevol de nosaltres, sabent la recepta, podia ser un especulador. La cosa era ben senzilla: algú, un intermediari o qualsevol de nosaltres, demana prestades unes accions que es ven a un preu raonable però provocant una baixada de la seva cotització perquè satura el mercat d’oferta; aleshores, es tracta de fer córrer rumors sobre la solvència de l’empresa, que són més creïbles si alhora el mercat constata que hi ha qui se les vol treure de sobre. Quan el preu d’aquestes accions està en el seu punt més baix, és el moment de tornar-les a comprar, amb un evident benefici perquè la mateixa demanda d’accions, incentivada per un desmentiment dels rumors anteriors en tornaran a fer pujar la cotització fins als nivells inicials. Negoci net per a l’especulador que pot tornar les accions a l’ànima caritativa que les hi havia prestat, amb la corresponent comissió és clar.

Així de senzill, així de fàcil. Els especuladors no són, doncs, una mena de monstres sense escrúpols, sinó uns pillets una mica murris, que no fan res que no poguéssim fer qualsevol de nosaltres. Com sempre, la història s’explicava a mitges. Perquè es noti al mercat, no es pot fer l’operació especulativa amb uns pocs milions d’euros; prou feines té el Banc europeu per a compensar els desequilibris que provoquen els moviments especulatius. Per tant, es tracta en primer lloc de trobar algú, un amic, el veí de l’escala o un company de treball, que et deixi uns quants milers de milions en accions. Fins aquí, sembla fàcil. Després es tracta de fer córrer el rumor sobre la insolvència d’una empresa o d’un estat; una trucadeta als amics de Moody´s, de Standard & Poor's o de Fitch, i assumpte arreglat. Només és qüestió de no badar, i saber veure el moment oportú per a tornar a comprar les accions quan estan al nivell més baix. Cap problema, amb els beneficis, descomptant la cerveseta que paguem a l’amic, veí o company que ens ha deixat les accions, ens n’anem cap a casa amb quatre calerons de més.

Ens prenem per imbècils, oi?

La nit dels ganivets llargs

Els escàndols del grup racista i ultradretà Plataforma per Catalunya són la tònica de cada dia, el resultat lògic de l’aplec d’individus d’una mena d’ideologia, o de falta d'ideologia, sense escrúpols ni vergonya. Res de nou. La darrera, la de les amenaces del grup de PxC de Terrassa als imams de la ciutat, és de les que fan història. Emparant-se en el convenciment que la Justícia corrupta d’aquest país sempre els protegirà, invocaven contra els imams “una nit de ganivets llargs”. A qualsevol país on hi hagués una justícia mínimament decent aquestes amenaces, que no deixen de ser una incitació a la violència, no quedarien impunes; i al grup que les sustenta de forma tan reincident no se li permetria aquesta apologia a la violència i a la xenofòbia.

I no deu ser casual que per a formular la seva amenaça violenta fessin al·lusió a una acció criminal del règim nazi. Alguns ridiculitzaven els autors de la crida a una nova “nit de ganivets llargs”, considerant que devien ignorar que la “gesta” dels nazis alemanys no anava adreçada a ningú més que als propis membres del nazisme que no seguien l’ortodòxia del líder. Al capdavall, la PxC que fa bandera contra la immigració amb un fals eslògan de “primer els de casa” està format en bona mesura per gent que en el seu moment, ells o els seus pares, també van venir a Catalunya com a immigrants. El pamflet de Terrassa estava escrit, evidentment, en castellà. De “primer els de casa”, res de res. Tothom sap que el seu líder, antic militant de Fuerza Nueva és un cínic personatge que odia profundament el país i la seva llengua, que es va manifestar en contra de qualsevol forma d’autonomia i que el català tingués cap mena de reconeixement.

Però, no ens enganyem. Hi ha uns líders desaprensius, violents, capaços de qualsevol ximpleria; però hi ha també un sector de la població que ja els va bé que algú els faci la feina bruta, encara que a vegades vulgui fer veure que no estava al corrent de tot plegat. Ningú pot al·legar desconeixement ni simular que no sabia on s’havia ficat ni en qui havia dipositat el seu vot. Podem exclamar-nos per les bestieses i ximpleries que poden arribar a dir els seus dirigents, però no poden eludir la seva responsabilitat els qui en algun moment o altre els han donat suport.

La renovació d’ERC, i 10: Un vot de confiança

La renovació d’ERC no s’ha fet ni en el temps ni en la forma que molts hauríem volgut; arriba tard i encara amb l’ombra de la tutela dels qui haurien d’haver estat, temps ha, antics dirigents. I, tanmateix, no tenim gaire més opcions que la de mantenir l’esperança d’una veritable renovació d’ERC, conscients, a més, que el camí no serà fàcil ni la recuperació, immediata. Caldrà donar-los un marge de temps i un vot de confiança.

La pèssima gestió del partit dels darrers anys s’ha volgut portar amb el mateix mal estil fins al darrer moment, posant a risc la mateixa renovació i la credibilitat dels qui estan disposats a impulsar-la. La celebració de primàries hauria estat normal i saludable en un altre moment, en què no s’hagués d’interpretar com una pugna més pel poder, en què simplement es volgués calibrar l'opinió dels militants sobre quin dels dos candidats pot ser més idoni per a encapçalar una llista. Però tothom sap que no es tracta d’això, sinó de l’obstinació d’un dels artífex del desastre per a aferrar-se al poc poder que li queda, confiant en la política que han aplicat fins ara de fidelitats i favors deguts. No es tracta de dilucidar les aptituds d’un o altre candidat, sinó de posar a prova la capacitat de qui ha de ser nou President d’ERC per a conduir el partit per la línia de la renovació (de persones, d’imatge, d’idees, d’estratègia...). Un resultat ajustat, i ja no diguem una derrota, del candidat proposat per Oriol Junqueras significaria un dur revés contra aquesta renovació.

Confiant fins al darrer moment que no s’hagin d’arribar a celebrar les primàries, que Joan Ridao i companyia entenguin que no es tracta ni tan sols de valorar la seva feina feta a Madrid sinó la nova projecció del partit, o que en tot cas així ho entengui una gran majoria del partit, donarem un vot de confiança a la nova direcció d’ERC. I no els serà fàcil perquè molts no faran cas de la crida “Tornem a ERC” sinó que, incrèduls i desconfiats (amb una bona dosi de raó), esperaran amatents a veure fins on arriba aquesta renovació; perquè els qui van emprendre una altra singladura que no hauria sorgit si s’hagués rectificat a temps no s’avindran fàcilment a renunciar a l’empresa que han encetat, com a mínim fins que no es convencin que les diferents propostes ja no són tan diferents i van cap al mateix camí; perquè l’honestedat política dels nous dirigents se l’hauran de guanyar a pols, amb una actitud ferma i coherent, amb grans dosis de generositat i d’obertura, i sobretot (i el més difícil) recuperant la credibilitat perduda. Per part meva tenen el meu vot de confiança i el meu suport; per a molts pot ser la darrera oportunitat de recuperar l’ERC que havia d’encapçalar o ser el motor cap a la independència.

Nota: Darrer de la sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 9: El lideratge de l’independentisme

Uns anys enrere, ERC era l’únic referent de l’independentisme a excepció feta dels grups i moviments, ben dignes i necessaris per cert, que se situaven en l’àmbit del testimonialisme i de la marginalitat. En pocs anys, el panorama ha canviat substancialment: Hi ha una Convergència cada vegada més sobiranista, amb elements i sectors clarament independentistes, han aparegut nous partits que vénen a ocupar pràcticament el mateix espai que ERC, s’ha reforçat l’opció més trencadora de la CUP i en general hi ha una societat civil més molt receptiva alhora que exigent amb les iniciatives d’emancipació nacional.

Hi ha una part d’aquesta diversificació de l’oferta independentista que ha estat la conseqüència lògica de la pèssima gestió portada a terme per la direcció d’Esquerra, interessada més en foragitar els elements que li resultaven incòmodes que en aglutinar el món de l’independentisme que forçosament ha de ser molt divers. Però hi ha una altra part que és el resultat de la penetració de l’aspiració sobiranista en els diferents àmbits de la societat catalana, propiciada per la normalització de l’opció independentista, en la qual ERC hi ha jugat un paper decisiu. Ja sabem que és molt difícil refer el camí i recuperar a curt termini la gent que en el seu moment van deixar el partit per considerar que Esquerra no responia als anhels independentistes d’un sector de la societat catalana; i molt més si, com en el cas de Solidaritat, han aconseguit una mínima estructura i representació institucional. Amb tot, la voluntat d’ERC hauria de ser recuperar aquest lideratge de l’independentisme, no pas en el sentit de tenir més força que els altres grups que també s’hi declaren, perquè això ja ho és ara malgrat la tremenda davallada electoral, sinó en el sentit que aquests grups i la societat en general vegin en ERC la força central de l’independentisme.

Abandonar, doncs, l’estil emprat fins ara de voler sobresortir a base d’anorrear o menystenir els qui haurien de ser companys de viatge. No oblidar mai, ni confondre, qui són els enemics i qui els aliats naturals amb qui haurem de confluir en un moment o altre. El que no vol dir tampoc caure en la temptació, símptoma de feblesa, de forçar coalicions i candidatures unitàries a qualsevol preu quan aquestes són vistes com un acte desesperat davant la manca de confiança en les pròpies sigles. Molt més important que aquesta mena d’operacions forçades, que generen poques il·lusions alhora que provoquen desercions per les dues bandes, és el treball en comú entre les diferents forces que tenen la sobirania nacional com a prioritat, és aconseguir que la societat ens vegi per la nostra tasca com el referent i l’eina imprescindible per a assolir l’objectiu final de la independència.

La renovació d’ERC 8: La necessària crítica interna

Esquerra s’havia acostumat a l’adulació per sistema. Els dirigents s’envoltaven de col·laboradors i d’assessors que no els qüestionaven mai res; qualsevol contratemps o ensopegada tenia una fàcil i lògica explicació en la perversitat dels altres i la pròpia bondat. Més que anàlisis es feien meres justificacions. Davant la manca de crítica interna, i per tant d’autocrítica, era relativament normal que reincidíssim i aprofundíssim en els errors. La crítica era sempre vista com a dissidència, gaire bé com a traïció.

Un bon dirigent no és aquell que s’envolta d’aduladors perquè li cantin constantment les excel·lències, sinó aquell que cerca precisament contrastar les seves idees i les seves visions. Només el dirigent poruc i insegur escull un entorn buit d’idees, no fos cas que li tombessin les seves, gent sense massa capacitat crítica, no fos cas que algun dia aspiressin a prendre-li el lloc. I en conseqüència, qualsevol visió discordant és titllada d’oposició al projecte i bandejada de les estructures del partit. El resultat d’aquesta nefasta concepció de l’afinitat i la línia ideològica del partit l’hem vist amb les repetides fugues de sectors que haurien de tenir plena cabuda en un partit que aspira a ser quelcom més que un reducte marginal. I, curiosament, quadres del partit, i fins i tot dirigents de primer nivell, s’han mantingut acríticament al costat de la direcció fins que de cop han passat del silenci a la deserció. Han estat capaços de mantenir una estranya fidelitat al líder, a les persones, fins que de cop han desertat del projecte. S’ha de poder romandre al partit, amb la visió tan crítica com calgui i amb fidelitat al projecte, i no pas a les persones.

Entenc que la nova ERC ha de valorar positivament l’autocrítica. Hem de ser capaços de fer anàlisis amb un mínim de rigor, de manera que es puguin reconèixer els errors justament per a esmenar-los. I no és possible que de totes les anàlisis en surti que hi ha hagut mil factors que ens han portat al desastre, menys la nostra gestió. Quan es demana engrescar-nos de nou amb el projecte d’ERC no ha de ser renunciant al rigor i a la crítica quan sigui necessària; el valor del partit ha de ser la suma de visions dels seus militants i del seu entorn, no pas el silenci forçat per una mal entesa concepció de la fidelitat.

La renovació d’ERC 7: Honestedat, encara que sigui per pura deshonestedat

Es parla reiteradament de la necessitat de dignificar l’activitat política, d’acostar-la a la ciutadania, de lluitar contra la desafecció... però tot semblen paraules buides, perquè a la pràctica la gent continua veient els polítics com una gent que pensa en els ciutadans només a l’hora de les eleccions, que van a la seva i pels seus interessos personals, que es perden en picabaralles estèrils i partidistes... I potser sí que hi ha una part de tòpic hàbilment alimentat pels mitjans de comunicació, però també hi ha una responsabilitat molt important dels mateixos polítics.

Una de les vies per a recuperar la credibilitat perduda seria convertir ERC en un pal·ladi de l’honestedat. I no em refereixo estrictament a l’honestedat com a absència de delicte, que això ja s’ha de donar per descomptat, sinó com a actitud política i personal de ser honestos amb nosaltres mateixos i amb la ciutadania. Les paraules dels polítics han perdut bona part del seu valor davant de la gent, perquè tothom ja sap que el qui és al Govern ha de defensar qualsevol cosa que es faci, mentre que qui és a l’oposició ho ha de blasmar tot. De la mateixa manera que en la vida quotidiana de seguida estem d’acord en valorar positivament aquella persona que sap perdre, que sap reconèixer els seus errors i que sap elogiar els encerts del altres, seria bo que ens prenguéssim l’acció política com un exercici d’honestedat permanent. Ara ja hem passat per l’experiència de Govern, i sabem de les dificultats objectives que hi ha a l’hora de fer front a determinats problemes. No podem exigir als altres allò que no hem estat capaços de fer quan en teníem la responsabilitat, ni podem recriminar-los aquelles conductes que també fèiem nosaltres; o en tot cas, abans hem de reconèixer els nostres errors. Més que pensar que hem de fer d’oposició, hem de pensar que hem d’actuar amb honestedat, recolzant tot allò que és positiu i rebutjant el que no ho és; l’única diferència és que no tenim responsabilitat de Govern. El que no ens ha de convertir en uns irresponsables. Els pactes han de ser nets, clars i transparents; la por als pactes sovint no és tant pel que es diu, pel que es firma i pel que es posa a la llum pública, com pel que hom intueix que no s’ha dit i que hi ha al darrere.

L’honestedat, en aquesta nova etapa d’ERC, hauria de ser una de les premisses fonamentals, en tots els àmbits. Hauríem d’avesar-nos a mantenir els debats interns amb prou rigor com perquè el mateix que es diu en una reunió tancada es pugui dir obertament; ens evitaríem moltes decepcions i malentesos. Però és possible que algú em digui que Esquerra ja ha estat fins ara prou honesta; si és així, voldria dir que no s’ha entès res i que no hi ha cap voluntat d’esmena. La gent ens veu com un partit més, perquè de fet hem actuat igual que els altres.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 6: Més predisposició que ambició personal

Ja sé que és molt habitual en la política, però per a ERC ha estat nefasta la idea de la militància com a carrera política; s’entén com a professionalització de la política. Està clar que tothom té tot el dret a aspirar a ocupar llocs de responsabilitat interna, a voler estar ben situat en les llistes electorals o a ocupar càrrecs institucionals. Però aquest no ha de ser el motor de la política. L’apoltronament, tantes vegades criticat per la ciutadania, en la mesura que pressuposa que l’interès personal, el de la carrera política, s’avantposa a l’interès general del país, ha estat una de les causes de la deriva del partit.

Aquesta idea professional de la política ha reclòs els mateixos dirigents en un feu tancat, on els companys de partit, tant si són militants com simpatitzants, són vistos més com a rivals i adversaris que com a integrants d’un mateix projecte. A l’hora de cercar els millors candidats o les persones més idònies per a ocupar càrrecs de responsabilitat, no s’elabora un perfil òptim per a veure qui hi pot encaixar millor i anar-lo a buscar allà on sigui; sinó que es redueix la recerca en el propi entorn, i encara procurant que no pugi ningú que pugui fer ombra al dirigent insegur. I en aquest sentit, el militant grimpaire es mou molt bé en els processos assemblearis on tot s’hi val per a obtenir els suports que calgui. En l’entorn del partit hi ha, i s’hauria de fomentar que hi hagués encara més, tota una massa de professionals que no tenen un interès especial per la política de partit, però que en un moment donat podrien aportar tota la seva experiència tècnica i personal per a tasques específiques. Són gent que no està disposada a presentar batalla interna per a convèncer els militants de la seva vàlua, i menys sabent que al capdavall el que es valorarà no serà altra cosa que la capacitat d’intriga i de buscar fidelitats i suports incondicionals. Hi hauria al nostre entorn molt bons professionals que podrien fer un magnífic servei al país, a través del partit, però que cal anar-los a buscar, com es va intentar amb Ferran Requejo o amb l’Alfred Bosch.

Demanaria a la nova direcció d’ERC que fomenti entre la militància l’esperit de predisposició més que el d’autoproposar-se. Que els militants entenguin que el fet d’aguantar inacabables reunions i assemblees de partit no és cap mèrit especial per a optar després a càrrecs de responsabilitat. Les ambicions personals poden ser legítimes, però és molt més útil i eficaç per al partit i per al país que hi hagi molta gent predisposada a assumir responsabilitats, si cal; però que no se’n facin qüestió ni s’ho proposin com una fita professional. Seria tot un canvi de xip, al qual probablement no s’adaptarien fàcilment els grimpaires i quadres intermedis que s’han anat forjat en els darrers temps i que han suposat un tap per a la renovació i per a l’eixamplament de les bases del partit.


Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 5: Cap més tripartit

En política, sembla que l’honestedat estigui mal vista. No hi ha cap partit polític que vulgui ensenyar les cartes des d’un principi. Es fan grans promeses electorals, es treu pit gallardejant de mantenir-se ferms a uns principis i a un progrma, però tan bon punt es tracta de discutir qüestions de poder, amb càrrecs i sous a repartir, les teories se’n van al carall en qüestió de segons. Aquesta mena de traïció és possible que molts votants de CiU, del PSC o del PP no els la tinguin en compte. Ja sabem que faran el que els poders fàctics els deixin fer i pactaran amb qui convingui si del que es tracta és d’arribar al poder.

Però, això mateix li costa més de pair al votant d’ERC. És cert que n’hi pot haver de més proclius a apuntar-se a un govern de progrés, mentre que altres ho serien a un govern més nacionalista. I, tal com fan tots els partits, ERC prefereix no mullar-se d’entrada amb l’excusa que el fet de mostrar les cartes a priori ens debilita en la negociació, sense tenir en compte que els que ens debilita davant l’electorat és haver fet uns grans plantejaments que sembla que s’esvaeixin tan bon punt es tracta de pactar càrrecs. En més d’una ocasió s’han fet afirmacions solemnes que Esquerra no pactaria amb ningú que no ens fes avançar cap al nostre objectiu sobiranista, i al final hem acabat pactant amb els socialistes. És cert que si afirmem que no pactarem amb ningú que no s’avingui com a mínim a fer passes significatives en l’autogovern, estarem descartant d’entrada l’opció de cap tripartit amb els socialistes, i per tant només ens quedarà l’opció de pacte pel cantó convergent. Però entenc que val més que tinguem menys marge de maniobra negociadora, i que mantinguem un discurs coherent.

Perquè la pitjor opció és precisament la de mantenir una pretesa equidistància que, de fet, no vol dir res més que una predisposició a saltar-nos els propòsits i les promeses fetes a l’electorat. Són molts els qui encara ara diuen que no es fien d’Esquerra perquè ens veuen capaços de tornar a fer un tripartit. El votant ha de tenir l’absoluta garantia que no ens vendrem per quatre càrrecs ni cinc sous. I quan es faci un pacte que quedi molt ben explicitat quines són les contrapartides, quines millores reals podem oferir al país. El nostre electorat pot arribar a entendre-ho bastant tot, menys la traïció als nostres principis. I la nova direcció d’ERC també hauria de tenir clar que l’honestedat i la transparència pot ser una de les millors inversions de futur; almenys per a recuperar la credibilitat perduda.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 4: Un partit d’esquerres?

Insistia Joan Ridao que el futur d’ERC passa per un viratge més cap a l’esquerra. Suposo que això vol dir que no ha entès absolutament res, ni del desastre que ha passat al partit, ni del fracàs de l’experiència de govern, ni del que està passant al món. O, en tot cas, potser hauríem de definir què entenem per esquerres, avui. En aquests moments són els mercats, és a dir un reduït nombre d’alts dirigents de la banca i de les grans corporacions, els qui dirigeixen la política del món occidental; ells són els qui criden a l’ordre aquells qui volen passar-se una mica de la ratlla o simplement es resisteixen a posar en pràctica les polítiques que ells els dicten.

L’experiència del Govern tripartit no ha estat precisament un model de govern d’esquerres, més enllà d’alguns gestos més aviat simbòlics. A tot estirar podríem admetre que en les formes hi havia una mica més de sensibilitat, però en el fons eren les mateixos polítiques de dretes de sempre. I ja no diguem la trajectòria de Zapatero que posa en veritables problemes al Partit Popular perquè difícilment es podrà posar gaire més a la dreta. Que encara es poden fer més retallades de drets socials de les que ha fet el PSOE? Potser sí, ja tindrem ocasió de comprovar-ho; però de la política dels socialistes no em podem dir, ni en broma, una política d’esquerres. El moviment dels indignats neix entre altres coses perquè és aquesta suposada esquerra la que està portant a terme els atacs més brutals contra els drets socials i contra la classe treballadora, i no hi veuen alternativa en la classe política actual, ni en els antics comunistes d’IC-IU. Algú potser dirà que, avui per avui, no és possible cap altra política que la d’acontentar els ”mercats”. Si, per la necessitat de guanyar eleccions, els governs que són cautelosos a l’hora d’aplicar amb tota la seva cruesa la política que els dicten ja esdevenen el blanc de tots els moviments especulatius per a fer-los entrar en raó, no vull ni imaginar què passaria si a Europa sorgís algun Govern disposat a posar a ratlla els interessos dels especuladors, de la banca i de les grans empreses.

Això no ens hauria de fer renunciar, com a ERC, a les nostres conviccions i als nostres principis d’esquerres; essent conscients, però, que quan disposem d’una oportunitat de Govern no tenim cap més alternativa que emmotllar-nos a la situació que ens imposen. I aleshores la pregunta és: com podem dir que prioritzarem les polítiques d’esquerres si sabem que no les podrem portar a terme? Com podem renunciar a un mil·límetre de les polítiques nacionals en nom d’unes polítiques d’esquerres, inexistents a la pràctica? Quina diferència hi ha entre les polítiques de dreta de CiU i les de dreta del PSC-PSOE, com no sigui que els primers creuen una mica més en el país? Si volguéssim ser conseqüents amb una ideologia d’esquerres hauríem de descartar amb la mateixa contundència qualsevol mena de pacte amb el PSC-PSOE que amb CiU o amb el PP, i situar-nos a la perifèria de l’arc parlamentari disputant l’espai amb IC. No hem de renunciar a res, som un partit d’esquerres, però la nostra prioritat ha de ser la llibertat nacional.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 3: ERC més que unes sigles

La simbologia té un paper important en tots els àmbits, i també en el polític. Alguns van començar a fer sonar les alarmes quan la direcció del partit va modificar, modernitzar en deien ells, la simbologia del partit canviant les velles sigles per un simple Esquerra. De la mateixa manera, ara alguns reclamen, com un element més de la renovació, retornar a les sigles d’ERC. El nom no fa la cosa, és cert; però sí que el nom, en aquest cas, és el resultat d’un viratge erroni que no ens havia de portar enlloc. Insistirem, doncs, en què el partit torni a les seves sigles originals, com un element més de retornar al rumb original.

I aquest és el principal debat encara present a ERC. I dic “encara” perquè, malgrat l’evidència del fracàs, encara n’hi ha que reivindiquen insistir en els errors que ens han portat fins aquí. Hem de decidir d’una vegada si som un partit d’esquerres, que té entre altres punts del seu programa la qüestió nacional, com hi té la igualtat de gènere, l’ecologisme o el laïcisme, o si som un partit independentista que enfoca la seva lluita per les llibertats nacionals de Catalunya des de la perspectiva d’esquerres. Hem de decidir, per tant, quina és la nostra prioritat fonamental, el nostre objectiu. Potser és la diferència entre els sectors independentistes d’Iniciativa, que n’hi ha, i ERC. Per a obtenir la Independència, si aquest és el nostre gran objectiu, de ben segur que haurem de comptar en algun moment o altre amb la complicitat dels qui tenen aquest mateix objectiu, encara que sigui des d’un altre prisma ideològic. Dit d’una altra manera: descartat l’assoliment en solitari de la independència i per tant obligats a buscar aliats per assolir-la, què estaríem disposats a sacrificar, arribat el cas, la sobirania nacional o una determinada visió sobre l’economia. Inequívocament, la renovació d’ERC ha de passar per recuperar l’eix nacional com a base de la nostra actuació. És en aquest camp on tenim el paper i el perfil propi; com a partit d’esquerres, fonamentalment, ja hi Iniciativa.

Això no vol dir, en absolut, renunciar als nostres plantejaments d’esquerres, sinó saber que la nostra prioritat serà la qüestió nacional. Justament la nostra ideologia d’esquerres és la que ha de completar el ventall ideològic de l’independentisme, que per la dreta pot cobrir una Convergència cada vegada més sobiranista. Això condicionarà, evidentment, la nostra política d’aliances i fa inimaginable una política d’equilibris entre la dreta nacional i una falsa esquerra espanyola. Els electors han de tenir molt clar que defensarem polítiques d’esquerres, però que en cap cas trairem el país. Entenc que això és el que significa el retorn a les sigles d’ERC.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 2: qüestió de noms o de projectes

Un dels tòpics de la política és el d’afirmar que la prioritat són les polítiques a realitzar i no pas les persones. Això s’acostuma a dir abans de formalitzar un pacte electoral, per exemple, o una coalició de Govern; però tothom sap que el que de veritat es debat i el que pot fer reeixir o fracassar una negociació és la qüestió nominal, els càrrecs i els llocs que ha d’ocupar cadascú. El mateix ha passat amb el proper congrés de renovació d’ERC: tothom afirma que l’important és el debat de les idees.

I no seré pas jo qui negui la importància del debat de les idees, però em sembla evident que el gran debat que hi ha hagut aquest estiu al si d’ERC ha estat el de les persones. Primer per saber qui podia aspirar a presidir el partit, i tot seguir per saber qui podia encapçalar la candidatura de cara a les eleccions espanyoles. Però és que de fet, tal com ja es va fer en l’anterior Congrés, ja es planteja institucionalment perquè sigui així: primer es fa l’elecció del President i del seu equip de direcció, i uns dies més tard es celebra el Congrés on teòricament s’haurà de debatre i aprovar l’estratègia política a seguir. O bé, ja es dóna per suposat que qui assoleixi la direcció del partit tirarà endavant, també al Congrés, l’estratègia política, o bé es contempla la possibilitat que surti una direcció que després no vegi aprovada la seva estratègia d’acció política. Però, bé. Tampoc cal fer-ne qüestió. Tothom sabia que la candidatura de Carles Bonet a la Presidència implicava també una aposta per reincidir en les polítiques del tripartit que tants pèssims resultats ens han donat, i potser per això no va aconseguir ni els mínims suports per a presentar la seva candidatura. I tothom sap què representa la candidatura d’Oriol Junqueras, que abans d’assumir el càrrec ja ha apostat per un altre nom com el de l’Alfred Bosch.

L’important són les polítiques, naturalment; però aquestes es visualitzen a través de les persones. Per això, els qui creiem en la imperiosa necessitat d’una profunda renovació d’ERC creiem que és important que els noms que van posicionar-se a favor del tripartit i de la gestió de l’anterior (inconcebiblement encara en funcions) direcció, quedin relegats a un segon terme. Volem una renovació d’ERC per a recuperar la confiança i la credibilitat, i això serà molt més difícil si la gent continua veiem les mateixes cares.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 1: recuperem la confiança

D’ençà de les eleccions del novembre passat, i de fet molts ja ho veníem dient des de feia temps, ERC necessitava urgentment una renovació a fons. El partit havia entrat en una dinàmica perversa, sense rumb ni timó, on el que prevalien eren els interessos d’alguns dirigents incapaços de reconèixer que havien comès massa errors de gran calat que ens havien abocat al desastre. I el problema, que podia radicar en una incapacitat d’analitzar la situació política del moment i de saber copsar el que en realitat esperava de nosaltres l’entorn més proper, és que hem perdut la confiança de molts ciutadans. I no serà fàcil de recuperar-la.

De ben segur que la majoria hauria entès una rectificació clara i contundent l’endemà de les eleccions del novembre, amb un reconeixement dels errors comesos i donant pas a una nova generació de dirigents. Però, no. Tot i haver d’admetre el fracàs electoral, aquella direcció va intentar jugar la darrera carta per a salvar la pell: si les eleccions municipals haguessin sortit mitjanament bé, encara s’haurien pogut reivindicar ells mateixos com els dirigents que podien redreçar la situació. I van ser els militants que havien treballat en l’àmbit municipal els qui van pagar aquesta nova atzagaiada de la direcció. I tot i així, encara han preferit anar allargant el procés, maniobrant per condicionar la nova direcció i disputant encara alguns espais de poder. Fins al darrer moment, podran dir que han prioritzat sempre els seus interessos personals al del partit. Perquè el partit el que necessitava, per a recuperar la confiança perduda, era demostrar la seva capacitat de renovació i la seva voluntat de refer els malencerts.

Ajornar la renovació haurà servit per a crear més tensions internes, per haver d’improvisar uns candidats a les eleccions generals que se sabien properes, i sobretot per donar la sensació que no s’acaba de fet net, a Esquerra. Hem desaprofitat una bona oportunitat per redreçar el partit d’una forma clara i inequívoca. I tanmateix confiem en aquesta renovació. Les cares noves que se’ns proposen poden merèixer un vot de confiança dels militants, però no ho tindran fàcil per a convèncer, a tants i tants electors que ens han deixat de votar, que la nova ERC, ara sí, caminarà amb pas ferm en la defensa dels interessos de Catalunya.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC.

De consultes i referèndums

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Solidaritat ha encetat un procés de consulta interna per copsar l’opinió dels seus adherits (el terme m’agrada infinitament més que el tradicional de “militants”) sobre la seva presentació a les eleccions espanyoles. Un primer dilema és saber si cal presentar-se a Madrid, o no; en qualsevol cas la direcció es compromet a respectar el resultat de la consulta, donant per suposat que una de les dues opcions obtindrà més del 50% dels vots, tret que hi hagués molts vots en blanc. Els qui votin afirmativament tenen, a més, tenen tres opcions, la de presentar-s’hi en solitari, la de procurar fer una coalició independentista i en cas que no funcioni presentar-s’hi igualment en solitari, o la de procurar fer una coalició i en cas que no funcioni renunciar a presentar-s’hi.

Deixem de banda la previsió, que no sé si hi és, d’un mínim de participació per a considerar vinculant el resultat, així com el fet que amb l’opció de negociar una possible candidatura unitària és relativament fàcil decantar el resultat cap a una o altra banda en funció del nivell d’exigència dels negociadors. El fet és que SI intenta presentar una vegada més un nou estil de fer les coses, que em principi em sembla molt lloable.

Ara bé. Tampoc en fem la panacea d’aquestes fórmules tan obertes i aparentment impecables des del punt de vista de democràcia interna. Tots sabem que el debat en el món independentista sobre la conveniència de presentar-se en unes eleccions espanyoles esta condicionat decisivament pel fet que, fora d’ERC, les possibilitats d’obtenir-hi representació parlamentària són pràcticament nul·les. De fet, si primer s’ha de fer la consulta, i després, si és el cas, iniciar les negociacions per a formalitzar una candidatura unitària independentista, per acabar buscant els possibles candidats, ja es veu que s’ha fet tard en el calendari. De manera que, en aquesta ocasió, com passa sovint quan no hi ha gaire res en joc, potser interessen molt més les formes, els gestos, que no pas el resultat en sí.

Com a estratègia, aquesta idea de fer consultes aparentment molt obertes, és emprada sovint per forces polítiques ben diverses. Per exemple, Iniciativa proposava dies enrere una consulta sobre les retallades; suposo que ningú dubta del resultat que se n’obtindria si es plantegés com un referèndum de retallades sí o retallades no. Però és que la xenòfoba PxC també s’apuntaria a les consultes per a decidir què es fa amb la immigració; i el resultat podria sorprendre a més d’un. I sobre temes més localitzats, ja no cal dir què passaria si es fes una consulta per veure quin poble vol que al seu terme s’instal·li una presó o un abocador de deixalles.

D’altra banda, ja sabem que posats en aquesta tessitura, acostuma a haver-hi una estranya cursa per veure qui és capaç de presentar l’opció més testimonial i fora de lloc. Em recorda, en part, aquella consulta que va fer Esquerra abans de les darreres eleccions nacionals, i per tant quan ja sabia que no hi pintaria res en el nou Govern, en què es demanava als militants que diguéssim quines haurien de ser les nostres prioritats i quins els requisits mínims per a negociar el futur Govern; amb el resultat que en va sortir, era evident que no era possible absolutament cap pacte amb cap força política. Però ho feien quan ja sabien que tot plegat era de cara a la galeria, perquè quan sí que tenien la possibilitat de prendre una o altra opció, aleshores no van consultar ningú o van desoir els consells que se’ls donava.

Un altre aspecte a tenir en compte és que en aquests processos de caràcter assembleari, on tot és obert a tothom, hi ha uns determinats elements, activistes de pedra picada si voleu, que s’hi mouen amb molta facilitat i són capaços de fer anar les aigües al seu molí. Mentre que altres persones, sovint molt més preparades acadèmica i professionalment, en fugen tant com poden. El no de Ferran Requejo a encapçalar la candidatura d’ERC a Madrid té molt a veure amb aquest procés previ de pugna interna, de saber-se moure entre els bastidors de la política, i sobretot de la política de partit. Ho va patir també SI a l’hora d’escollir el candidat a l’alcaldia de Barcelona. I el resultat sempre és que es desaprofiten actius importants per a la política nacional.

Celebro, malgrat tot, que SI faci aquesta consulta per a decidir si es presenta o com es presenta en les properes eleccions espanyoles. No solament ho respecto, sinó que ho aplaudeixo. Però que no ens ho venguin com la fórmula ideal i democràtica per excel·lència, enfront de la resta. Perquè, jo, a ERC, ja he demanat a Joan Ridao que es retiri de la cursa i eviti al partit unes primàries on, guanyi qui guanyi, hi perdrà la candidatura però també el partit en general, que es podria veure amb un flamant nou President desautoritzat a la primera.

Com es poden vendre tants pisos encara?

Hi ha notícies sorprenents: La bombolla immobiliària no s’acaba de desinflar del tot. Des de fa mesos, i ara ja fa anys, hi ha hagut una davallada progressiva en les vendes de pisos, i en conseqüència també dels preus. Però, en contra del que diu la majoria dels mitjans de comunicació, és una davallada relativament lenta; o, dit d’una altra manera, el que resulta sorprenent de la notícia no és que el primer semestre d’enguany la venda de pisos hagi baixat un 6% en relació al semestre anterior, sinó que malgrat tot durant aquest semestre encara s’han venut a Catalunya 27 mil habitatges.

Les mesures empreses per les diferents administracions, sota la pressió de les instàncies europees i monetàries superiors, han anat encaminades en els darrers anys a desincentivar el mercat: el mercat de l’habitatge, però també el dels cotxes i en general el dels béns de consum. Només se’n salven els articles de luxe. L’eliminació de llocs de treball de l’administració o a la reducció dels seus salaris, les reformes laborals per tal que els contractes siguin sempre a precari i amb sous de deu anys enrere com a mínim, i per tal que l’acomiadament sigui més fàcil, la reducció de les prestacions socials i dels subsidis, la congelació de les pensions... tot amb la finalitat d’aconseguir crear un clima d’inseguretat: que els treballadors sempre tinguin com a insegura la seva feina, i que els joves ja sàpiguen d’entrada que sempre, llevat de comptades ocasions, hauran de viure amb contractes temporals. I en aquestes condicions era lògic esperar una davallada molt més pronunciada en la venda de pisos i de cotxes, per exemple. Caldria veure si no es torna a repetir la història de gent insensata que, malgrat tenir una amenaça permanent en la seva feina, encara és capaç d’embrancar-se amb la compra d’un pis. Potser caldria preveure sancions per aquestes actituds tan irresponsables que poden acabar amb una hipoteca que no es pot tornar i el pis embargat per a engruixir la bossa d’habitatges de les entitats creditícies.

Abans de la crisi, i en els seus inicis, la majoria dels economistes apuntava a la necessitat d’incentivar el consum. Perquè imperava la lògica que a més consum, més benefici empresarial, més impostos recaptats per l’administració i per tant menys dèficit. Però els rectors i magnats de l’economia mundial van decidir que calia prioritzar la tranquil·litat dels Mercats, és a dir la dels grans inversors. I, aleshores, la seva lògica és tota una altra: un mercat laboral inestable, a la seva conveniència, encara que desactivi el consum local ja que ells pensen amb visió global; compensar la reducció dels ingressos de les administracions amb les retallades dràstiques de l’Estat del Benestar que ells no necessiten per a res perquè ja tenen el benestar assegurat; i en tot cas reforçar la seguretat, no fos cas que algú s’indignés més del compte.