Se’ls ha fet la llum o repapiegen

L’ex Consellera de Salut Marina Geli ja deu donar per acabada la seva carrera política, si fem cas de les seves darreres declaracions. “Jo defenso que Catalunya té vocació d'Estat i és una nació. Això ja no és discutible. I crec que el PSC ha d'admetre que Catalunya té vocació d'Estat”. Sembla que vulgui emular el President Pujol, que no s’havia adonat de la pantomima que estava representant com a mini president d’una Generalitat subjugada i ofegada per Madrid, fins que ha deixat de ser-ho. Quelcom de semblant feia el també ex Conseller Castells en afirmar que “una Catalunya independent és viable”.

Però, què els agafa a tots els ex que de cop i volta descobreixen allò que ells sempre havien negat i que amb tanta insistència se’ls volia fer veure? Quan tenien els ressorts de l’administració, que coneixien de primera mà i amb tots els detalls, la situació real del país, amb tots els entrebancs i paranys que ens posaven des de Madrid, ells semblaven complaguts amb una situació de dependència i insistien en un absurd, utòpic i ridícul encaix de Catalunya a Espanya. Un encaix que no era volgut, deliberadament, per Espanya, és clar. Era llavors quan podien haver exercit el lideratge que s’espera d’un polític, i haver conduït el país cap al seu alliberament; de ben segur que la població els hauria seguit a ulls clucs. Però, no. Llavors van callar i van col•laborar amb l’espoli, actuant de fre a les aspiracions de la societat catalana; llavors, amb el cul ben agafat a la cadira, tot eren justificacions i promeses d’avançar cap enlloc.

Algú dirà allò de “val més tard que mai”, o “ja era hora que se n’adonessin”. Altres voldran veure en aquestes conversions tardanes a l’independentisme un senyal que ens estem acostant a la victòria final. Potser, sí. Però, no ho oblidem, l’argumentació dels espanyols serà tota una altra: la Geli, com en Castells o en Pujol, ja jubilats, repapiegen.

Uns pressupostos per a Espanya

La presentació dels pressupostos generals de l’Estat no ha estat cap sorpresa per a Catalunya. Absolutament tothom sabia que en aquests pressupostos ni tan sols s’inclourien els deutes que l’Estat té amb Catalunya; en els dels Governs socialistes, a vegades s’incloïen aquestes partides, però després no eren liquidades, tal com feia també amb les inversions que les pressupostava però després no les executava. És la diferència entre populars i socialistes espanyols.

El Partit Popular, tot un exemple de corrupció i de deshonestat, havia reclamat al Govern de Zapatero que pagués el deute derivat de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Però tan bon punt van haver guanyat les eleccions, els mateixos que hi havien votat a favor, com el ministre Fernández Díaz, ja van dir que “ni en broma”. Un indicador de la seva baixesa i indignitat. Per tant, estava cantat que una vegada més es passarien pel forro l’Estatut i els compromisos. S’ha de creure que quan Duran i Lleida afirmava estar convençut que el Partit Popular pagaria aquest deute (no pas tot el deute, naturalment) ho deia en broma o en un estat que no li permetria posar-se al volant. Difícilment, cap persona que estigui en els seus cabals podia arribar a pensar que en els pressupostos de l’Estat s’inclogués cap partida per a satisfer, ni que fos en part, els 11.000 milions que l’Estat deu a Catalunya, i que evidentment no està disposat a pagar.

En qualsevol comptabilitat, els deutes pendents de cobrar s’inclouen en el capítol d’actius, mentre que els que s’han de pagar formen part del passiu. Els comptes, doncs, serien molt diferents tant per a Catalunya com per a Espanya. El que passa és que el deute de l’Estat envers Catalunya, des d’aquí hauríem de considerar-lo com un valor escombraria. S’ha de ser força imbècil per continuar confiant, pactant o col•laborant, amb qui ens estafa de forma permanent.

Madrid ens tracta tal com ens mereixem

Ahir, el Govern espanyol constatava la bona marxa dels seus plans de millora de rodalies de Madrid i de Barcelona: uns quants milers de milions invertits per a connectar l’aeroport de Barajas i les principals poblacions de l’entorn amb la capital espanyola; mentre que a les rodalies de Barcelona no s’ha invertit ni un 6% del promès (un percentatge relativament alt per ser una promesa del Govern espanyol), i les línies cauen a trossos. Ambdós plans de millora es van projectar alhora, i s’estant executant alhora d’acord amb els objectius dels diferents governs socialistes i populars.

És el resultat d’un treball conscient i deliberat dels socialistes i populars catalans, els mateixos que s’oposen frontalment al concert econòmic o a qualsevol altra fórmula de finançament que permeti a Catalunya gestionar els seus recursos i que doti el país dels mitjans per a garantir un ensenyament, una sanitat i uns serveis públics de qualitat. És cert que això s’ha fet amb la connivència de la resta dels components del tripartit i de CiU, perquè no s’hi han oposat com calia i, fins i tot, han tingut el desvergonyiment de simular sorpresa i enuig pel tracte donat a Catalunya. La notícia d’ahir no era cap notícia: s’ha complert tot tal com estava previst, amb la planificació deliberada dels uns i la complicitat dels altres. És el preu de formar part d’Espanya, d’una Espanya que ens odia i que vol aniquilar-nos també econòmicament.

Està clar que sempre hi ha aquella mena de voltors a qui no fa res justificar i col•laborar amb l’espoli i la destrucció del país a canvi d’un ministeri, d’una secretaria general o del lideratge de la secció regional del partit. Anem de cap a l’abisme; ja ho sabem que és degut a les agressions incessants dels diferents governs espanyols, però també amb la complicitat imprescindible dels qui encara s’obstinen a evitar que siguem un país lliure i, per tant, pròsper. Al capdavall, Madrid ens tracta tal com ens mereixem.

Amnistia fiscal, prova de deshonestedat

Està ben clar que la majoria (*) dels partits polítics tenen el ple convenciment que la gent és entre imbècil i idiota. O com a mínim ells ens tracten talment com si fóssim així. Compten, això sí, amb la complicitat dels mitjans de comunicació que no gosen dir les coses pel seu nom i, com a molt, deixen anar una lleu sospita d’un “procedir poc coherent”, enlloc de tractar-los tal com es mereixen, és a dir com a escòria indigna de representar ningú, com a bandarres que s’aprofiten de tot i de tothom.

Ja sabem que les lleis estan fetes a consciència per tal de facilitar que les grans fortunes i els grans poders econòmics puguin fer tota mena de trampes i de fraus, evadir capitals, eludir hisenda o coaccionar els poders públics perquè legislin al seu favor. Però aquesta mena de llops no en tenen mai prou, i a més del frau permanent que els facilita la legislació (ells en diuen enginyeria financera i tributària) no s’estan de fer un sobrefrau, aquest ja al marge de la llei, però comptant també amb la complicitat dels poders polítics que en fan la vista grossa. S’han fet càlculs prou precisos sobre l’import de les fortunes que es mantenen a l’ombra, sense tributar, com a diner negre: una xifra més que suficient com per a donar per acabada la crisi del deute. En veu baixa, però, ja diuen que tampoc s’hi poden posar massa estrictes perquè hi ha el risc que les mesures antifrau propiciïn una fugida encara més gran de capitals.

Al marge d’aquesta corrupció institucionalitzada, hi ha la manca d’escrúpols, d’honestedat i de vergonya de la majoria dels polítics. Quan el PSOE va fer la seva proposta d’Amnistia fiscal, la reacció del Partit Popular va ser furibunda. Mariano Rajoy la va qualificar d’”ocurrencia” que el Partit Popular mai no recolzaria. I la Dolores Cospedal va ser més explícita i la va qualificar d’”impresentable”, “injusta” i “antisocial”; és la mateixa Cospedal que ara diu que “es buena para todos los ciudadanos”. I, està clar, el PSOE fa exactament a l’inrevés: allò que ells van defensar i posar en pràctica ara ho consideren un disbarat. No hi ha vergonya ni dignitat; això és escòria en estat pur, gent infecta sense principis posats a la política únicament per a l’enriquiment personal, i dels seus amics.

(*) Com que ja sé que hi haurà algú qui dirà que no tots els partits ni tots els polítics són iguals, deixem-ho amb “la majoria”, sempre que no resulti llavors que tothom vol formar part de la minoria que se n’escapa.

La llibertat no es pidola, es pren

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Sembla la cançó de l’enfadós. Cada dos per tres sentim el Govern català planyent-se dels incompliments i de les agressions del Govern espanyol: tant se val que sigui en temes de llengua i cultura, d’inversions i serveis, de desacatament de sentències judicials o simplement d’impagament de deutes pendents. Aquesta setmana el Parlament de Catalunya fins i tot ha aprovat una insòlita moció en què reclama els 11.000 milions que l’Estat deu a Catalunya per diversos conceptes, o una altra en què es reclama que el Govern espanyol acati la sentència del Suprem sobre la territorialització del 0’7% de l’IRPF per a despeses socials.

Resulta insòlit que un Parlament aprovi la reclamació d’un deute o el compliment d’una sentència judicial. Quan el Govern espanyol aprova mesures per a sancionar aquelles administracions que s’excedeixin en la despesa, hauria d’incloure-hi també aquelles altres que no compleixen amb els seus compromisos, i més quan aquests vénen obligats per llei. Però, no. El Partit Popular i el PSOE, en un exercici de cinisme i deshonestedat, es mostren tan radicalment contraris al compliment de les sentències favorables a Catalunya com radicalment rabiosos quan algú no vol complir les que ens perjudiquen.

Però, bé. Tot això ja no ens pot venir de nou, perquè ve de molt lluny; fins i tot el Govern de Montilla es queixava dels incompliments del Govern espanyol, aleshores companys seus de partit. El problema és que estem exactament igual: continuem queixant-nos, picant de peus i fent inútils mocions de reclamació de deutes. No pot ser que els nostres governants ens reconeguin que aquesta asfíxia econòmica ens portarà a la ruïna, que farà inviable la sortida de la crisi, i al capdavall es limitin a assumir el paper de víctima.

Ja començaria a ser hora que ens deixéssim de bajanades, de fer veure que quedem sorpresos pels incompliments del Govern espanyol quan aquest ho fa a consciència com una estratègia planificada per a ofegar-nos. El Govern espanyol no enganya ningú; tothom sap quina serà la seva actuació d’hostilitat envers Catalunya. Ningú es pot fer l’ofès. Sabent el que sabem, i havent patit el que hem patit, ja no hi ha gaire més espai per al dubte. O els fem el joc, col•laborant obertament amb l’espoli i les agressions contra Catalunya o intentant pactar que les agressions siguin menys dues, o ens hi enfrontem obertament.

La llibertat, com el respecte, no es pidola; es pren.

Només ens desmarquem de la violència?

Parlava l’altre dia del fet que hi ha grups violents que s’emparen en la religió, ara l’islamisme com temps enrere era el catolicisme, dels quals es vol desmarcar la jerarquia i el conjunt majoritari de la religió però sense condemnar-lo i desqualificar-lo amb la contundència que caldria. Els crims de Tolosa, per exemple, atribuïts a algú que s’excusava en l’islamisme hauria d’haver rebut la condemna més unànime i contundent dels imams, acusant-lo justament d’actuar amb hostilitat i menyspreu envers l’Alcorà i la religió islàmica.

Quelcom de semblant passa aquí amb els grups violents que aprofiten les jornades de protesta, com la de la vaga general de dijous. No es tracta només que els organitzadors de les mobilitzacions se’n desmarquin i se’n desentenguin; no és que aquests grups violents utilitzin mètodes que no poden compartir els sindicats, sinó que són gent tant o més hostils a les reivindicacions dels treballadors com ho poden ser les mesures del Govern. Suposo que hi deu haver de tot, però fonamentalment hi ha vulgars delinqüents que aprofiten les manifestacions, com els carteristes poden aprofitar les aglomeracions del metro i d’un mercat; en alguns casos, hem vist que eren membres dels cossos i forces de seguretat infiltrats amb la intenció de boicotejar i desqualificar la legítima protesta; en d’altres poden ser elements ultres que ho fan amb la mateixa intenció, encara que al marge del poder institucionalitzat; en cap cas es pot pensar que puguin ser grups antisistema, quan es dediquen a destrossar mobiliari urbà i saquejar comerços, sense tocar els grans poders econòmics; i hauria la possibilitat d’algun descerebrat com els qui van tirar un artefacte en un taller, o algun altre amb ànim de gresca sense parar esment de quines són les seves víctimes... No se m’acuden gaire més possibilitats, la veritat.

Hi ha un altre element a tenir en compte. Hi ha imatges més que suficients per a identificar i localitzar cada un dels violents. No hi haurà cap problema, doncs, per a posar-los a tots en evidència i fer-los pagar els danys provocats; una altra cosa és que, com en d’altres ocasions, potser no interessarà esclarir qui i per què aquests grups actuen i reincideixen sempre amb absoluta impunitat. Les organitzacions socials haurien de ser les primers interessades en acabar amb aquesta xacra que tant de mal fa a les seves mobilitzacions.

Més inútil que tirar aigua a mar

Dimecres, el Parlament de Catalunya va fer una altra d’aquelles accions testimonials que no serveixen per a res i que més aviat són l’excusa per a fer veure que ja s’ha fet alguna cosa. Els partits catalans es van posar d’acord per exigir que l’Estat pagui el que deu a Catalunya. Naturalment, els partits espanyols van considerar absurd que es pretengui que l’Estat compleixi amb els seus compromisos o que compleixi les lleis.

És el mateix que va passar quan es va aprovar la moció que pretenia reclamar que l’Estat compleixi la sentència del Tribunal Suprem sobre la territorialització del 0,7% de l'IRPF que es destina a finalitats socials. En aquest cas, el PSC també va fer pinya amb els espanyols considerant inacceptable pretendre que l’Estat acati una sentència que, d’alguna manera, podria beneficiar Catalunya. La Justícia espanyola no està feta per això, i per tant no té cap conseqüència real el fet d’incomplir i no acatar aquestes sentències favorables a Catalunya. No se m’acudeixen adjectius per a qualificar aquesta mena de situacions: surrealisme, absurditat, imbecil•litat, esquizofrènia, esperpèntic, despropòsit, irracionalitat... o simplement una solemne ximpleria. Què carai hem d’anar a reclamar nosaltres a l’Estat espanyol? L’Estat espanyol, per definició i per principis constitucionals és un Estat hostil a Catalunya: molt a pesar d’alguns, ara ja no s’estila bombardejar-nos de tant en tant, però entra dins de la seva més absoluta normalitat combatre Catalunya per tots els mitjans, i en tots els àmbits: la llengua, la cultura, l’economia, els serveis públics...

Des del moment que hi ha qui defensa continuar pertanyent a aquest Estat hostil, o que no gosa fer cap pas per a alliberar-nos-en, hem de comptar amb les conseqüències. L’Estat fa les seves lleis i les incompleix al seu arbitri, en funció dels seus interessos, gaire bé sempre contraposats als nostres. I si algú ens ve dient que espera que un Govern espanyol compleixi amb els seus compromisos de fer quelcom per al país, o és que s’ha venut l’enteniment, que és un ximple irrecuperable, o que és un col•laborador descarat de les agressions que patim els catalans. Els nostres diputats no es guanyen el sou si no saben fer res més que aprovar mocions per a reclamar a l’Estat pagui el que deu o compleixi les lleis; és més inútil que tirar aigua a mar.

Massa motius per a una sola vaga

Demà, tal com havia anunciat Mariano Rajoy, hi haurà vaga general. Ha tingut la gentilesa de deixar que fossin els sindicats els qui en fixessin la data, però ell ja ho tenia previst des del moment que va planejar tot el seguit de mesures per a fer pagar als treballadors la crisi i els errors de la banca i de les seves polítiques especulatives. Si Rajoy ja entenia que hi havia d’haver vaga general, els sindicats no tenien altra opció que convocar-la.

Però, no ens enganyem. El procés de desmantellament de l’estat del benestar, de liquidació dels drets laborals i de les conquestes socials dels darrers decennis, no és pas cap novetat d’aquest any. Ja en fa una bona colla que, davant la impotència de les organitzacions socials i a voltes amb la seva complicitat, anem fent passes enrere. Les polítiques, sense distinció de si els governants ostenten una etiqueta més o menys conservadora o progressista (ja no goso parlar d’esquerres), les marquen els dirigents de les grans corporacions bancàries i grups econòmics, sovint anomenats eufemísticament com “els mercats”. De fet, per poques concessions que hagués fet el Govern espanyol, els sindicats haurien donat el seu vist-i-plau a la reforma laboral, com ja ho han fet amb anteriors reformes. Però la dreta ara se sent valenta; ha entès que la crisi ha estat la gran troballa que li permet tenir tenallada la població en general, a la qual han fet creure fins i tot que la crisi ha estat motivada per haver estirat més el braç que la màniga. Tan valenta que pot tenir la fatxenderia d’anticipar-se a anunciar la vaga general.

No són pas estúpids. Ja saben que les seves polítiques econòmiques serviran per a crear més atur, més inseguretat, més precarietat... i, per tant, menys consum, més crisi, menys recaptació per a les arques públiques que al seu torn patiran més dèficit i més endeutament. I aquí torna a començar la roda fins arribar a la fallida total. Ja ho saben tot això; no cal que els fem una vaga perquè se n’assabentin. Ells aprofitaran la situació de crisi, que mantindran i aprofundiran encara més, per adaptar la legislació i totes les estructures econòmiques i socials d’acord amb els seus interessos. La vaga no els farà ni pessigolles. Ells faran com el President Sirià que, un cop liquidada l’oposició (aquí cal entendre que la liquidació només és de drets i prestacions socials), és possible que fins i tot s’avinguin a negociar la fi de les agressions.

Tots els pals són vàlids per als unionistes

El procés sobiranista escocès segueix el seu camí. I, tot i que surt amb l’avantatge que no tenim nosaltres de tenir al davant un Estat democràtic que admet el dret dels escocesos a decidir el seu futur, ningú dubta que el camí tampoc serà fàcil. Des de Londres i des de les opcions unionistes sorgiran tota mena d’entrebancs per a fer descarrilar el procés, per ajornar-lo o per desvirtuar-lo. I els recursos dels unionistes poden ser tan dispars com forassenyats; tot s’hi val per impedir la llibertat d’Escòcia.

Ja va començar el Govern de Londres amb propostes tan maniquees i manipuladores com la de pretendre que el referèndum es fes tot seguit, en un termini prou breu com perquè no hi hagués temps de preparar-lo degudament, cosa que el podria fer fracassar, la seva veritable intenció. Curiosament, ben a l’inrevés del que aquí proposen grups independentistes quan reclamen una consulta sobiranista de forma immediata. Al mateix temps, el Govern de Cameron també reclamava que la consulta fos tan simple com Independència sí o Independència no, en lloc de donar una tercera opció intermèdia d’incrementar el nivell d’autogovern com podria proposar Salmond. Un plantejament que aquí també diferiria, perquè el fet de posar-hi una tercera opció restaria moltes possibilitats d’obtenir un resultat favorable a la independència. Però ara ha sortit un nou front per a posar entrebancs al referèndum escocès: els liberaldemòcrates plantegen que també s’ha de donar el dret a decidir a les Illes Shetland i a les Òrcades, al nord d’Escòcia. El plantejament dels liberaldemocràtes és tan fal•laç com les propostes de Cameron; ells no tenen cap interès en què aquestes illes puguin decidir el seu futur, i de fet hi estarien igualment en contra si ho haguessin presentat al marge de la iniciativa escocesa, sinó que pensen que pot ser una fórmula per a complicar el procés fins a fer-lo inviable.

Tampoc és tan diferent de la proposta que en alguna ocasió havien exposat els populars bascos amb l’amenaça de reclamar la secessió d’Àlaba, on ells acostumen a tenir majoria, de la resta del País Basc. O el secessionisme lingüístic que prediquen els espanyolistes, només com a arma per a combatre la llengua catalana, ja sigui al País valencià, a les Illes o a la Franja de ponent, on després neguen i ataquen igualment la llengua pròpia. I és que els imperialistes, abans de reconèixer l’alliberament d’algun dels seus dominis prefereixen triturar-lo, tant per a fer inviable la seva emancipació com per a rematar-lo un cop afeblit com per a retenir, com a mal menor, una part d’aquests dominis.

Qui dóna la centralitat?

Els dirigents de CDC es poden trobar immersos en una espiral sobiranista que ni ells mateixos puguin controlar. En una enquesta entre els dos mil assistents al Congrés de Reus donava un percentatge de més del 70% de partidaris de la independència plena, i el percentatge dels qui en un referèndum votarien que sí superava el 90%. Per tant, la seva declaració independentista, que no figurava en la ponència política inicial, és una conseqüència no tant de l’estratègia de la direcció com de la dinàmica de la societat catalana que també ha impregnat la militància convergent.

Per això, l’Artur Mas, davant de la cridòria dels congressistes a favor de la Independència, sense eufemismes ni mitges tintes, alertava a la nova direcció que no perdés la centralitat política. I on és aquesta centralitat? Potser hom la pot descobrir mirant la reacció de la resta formacions polítiques. Als dos extrems, trobaríem tant els qui s’escandalitzen perquè no es poden ni imaginar un trencament de l’Espanya franquista, aquella que havia de ser una i no cinquanta-una, com trobaríem també els qui consideren que les noves proclames convergents són una farsa o una trampa. És allò de l’independentisme de cap de setmana; perquè els dies laborables es pacta amb el nacionalisme espanyol. Tan fàcil és retreure a CDC la contradicció de pactar amb els populars i alhora reclamar un Estat propi, com ho és blasmar els populars perquè estan apuntalant un Govern que pot acabar portant el país cap a la independència.

No els fan cap mal, als sobiranistes convergents, les crítiques desaforades de l’independentisme més combatiu, perquè les seves crítiques són les que centren el propi discurs i contraresten les envestides dels populars. Si no hi fossin, potser algú les hauria d’inventar. És allò que deia Jordi Pujol quan era a la Plaça de Sant Jaume, que les protestes que li adreçaven a diari a les portes de Palau eren una prova de l’exercici del poder. La centralitat convergent, a part d’adequar-se a la realitat social de Catalunya, la donen el conjunt de les forces polítiques del país.

Del sí, però no, al no, però sí

Suposo que cadascú pot fer la lectura que vulgui del darrer Congrés de CDC, però en qualsevol cas és evident que el partit liderat per Artur Mas ha fet un pas més, en la línia del que és la tendència general del país. Tots els intents per a convèncer els espanyols que els catalans voldríem (o com a mínim ho volia fins ara la classe dirigent del país) quedar-nos a Espanya, i només demanàvem ser respectats i no agredits tan brutalment, han fracassat. Ells només ens accepten si renunciem a ser nosaltres mateixos, si ens fem l’harakiri, si renunciem a la nostra llengua i posem a la seva disposició els nostres recursos.

Als dirigents de CDC ja els anava bé una situació d’una certa dependència, que els permetés gestionar còmodament una petita part del pastís. Però els espanyols no s’hi avenen. No s’ha pas de ser nacionalista per veure que no podem ser cornuts i pagar el beure, o com a mínim que cal posar-hi alguns topalls i alguns terminis; però ells cada vegada s’envalentonen més. Fins i tot ex dirigents del Partit Popular català, que ja no hi tenen responsabilitats ni aspiren a viure de la bicoca, comencen a dir que, així, la independència es convertirà en l’única sortida possible, en un destí inevitable. Mentre el plenari del congrés convergent votava a favor de treballar per assolir les estructures d’un Estat propi, Mas els arengava a no perdre la centralitat. És més o menys el que han fet els congressistes convergents: apostar per no quedar-se al marge d’un corrent sobiranista que sembla imparable, que ells mateixos xifraven en més d’un 70% de la seva militància. No apostar, avui, per la plena sobirania, que vol dir anar cap a l’Estat propi, amb tot el que implica tenir un Estat propi al sí de la Unió europea, era perdre aquesta centralitat que predicava el President.

Ara, des de la resta de formacions polítiques podran fer totes les cabrioles que vulguin. Hi haurà qui s’esquinçarà les vestidures per considerar que així difícilment podran atorgar a Mas el títol d’”Español del Año”. Alguns fins i tot formularan la tesi contrària a la que formulen molts nacionalistes: quina contradicció la dels populars, que sostenen un govern que vol portar el país cap a la independència! Però també hi haurà qui preferirà optar per la incredulitat, i assegurar que tot aquest congrés respon al nacionalisme de cap de setmana que s’esvaeix a primera hora del dilluns. Personalment, penso que benvinguts al club dels qui estem per un Estat propi!

Amb les seves lleis sempre tenim les de perdre

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Cada vegada que CiU fa una concessió al PP, perquè prefereix l’opció conservadora a l’opció nacional, els populars li responen amb una nova amenaça contra la llengua, contra els interessos econòmics del país, contra la ja migrada capacitat d’autogovern... O potser és a l’inrevés, i és a cada nova agressió que CiU respon fent noves concessions? Tant se val.

Al regal que els convergents han fet al Partit Popular en el tema de la CCMA, el nacionalisme espanyol hi ha respost apostant pel corredor central en detriment del mediterrani, amenaçant d’anul•lar la llei catalana que prohibeix les curses de braus, de forçar l’eliminació de municipis petits i sobretot posant en qüestió la possibilitat que el Govern català convoqui una consulta popular sobre el pacte fiscal.

Bàsicament, jo diria que hi ha dos errors de plantejament. D’una banda, el de pensar que mirant d’acontentar l’enemic, de fer-li favors gratuïtament, amansarem la fera; és cert que nosaltres, a vegades, no tenim massa clar cap on anem, però ells ho tenen claríssim i actuen amb una absoluta i premeditada fredor fidels al seu objectiu d’aniquilar-nos. I de l’altra, el de pensar que aconseguirem quelcom amb el nostre enginy, sense sortir-nos de la seva legalitat.

Durant molt de temps vaig blasmar la llei de consultes populars que havia elaborat el tripartit precisament per això, perquè procurava d’adaptar-se a la legalitat espanyola i, per tant, ja incloïa l’autocensura per tal d’estalviar feina al Constitucional. Però és que aquesta nova llei torna a caure en el mateix error, el de fer un redactat que, suposadament, pugui adaptar-se a la legislació espanyola. Si els poders espanyols no admeten el dret a decidir, es rebaixa el to i es diu que només seran consultes no vinculants, i a sobre s’hi inclou que els temes que poden ser objecte de consulta han de ser només els de competència de la Generalitat.

Posats aquí, estaria més a prop de l’argumentació del Partit Popular que de la de CiU. No té massa sentit argumentar que es pot fer una consulta sobre el Pacte Fiscal perquè sí que és competència de la Generalitat fer la petició del Pacte Fiscal. Si fos així no caldria posar en el text de la llei aquesta qüestió dels temes de competència autonòmica, perquè amb aquest raonament tots els temes ho serien, perquè la Generalitat pot fer peticions sobre qualsevol tema i davant de qualsevol instància. I el problema ve del fet que CiU vol nedar i guardar la roba; no gosa fer una llei tal com creu que s’hauria de redactar perquè sap que no tindrà la valentia de no fer-se enrere quan vinguin les impugnacions dels poders espanyols.

Si volem jugar al seu joc, si pretenem haver trobat la solució a base d’un redactat enginyós que sembla que pot burlar la intencionalitat de la legislació espanyola, ens estavellarem segur. Primera perquè per enginyosos no els guanyarem tan fàcilment, segona perquè acostumen a fer una aplicació de les seves lleis en funció dels interessos polítics de cada moment; tercera perquè disposen d’un poder judicial totalment subjugat que sempre sentenciarà a favor seu, i darrera perquè al capdavall ells tenen la paella pel mànec.

Si volem fer una consulta sobre el Pacte Fiscal, si volem salvaguardar la competència sobre els poders locals o si volem mantenir la llei que prohibeix les curses de braus a Catalunya, el que cal no és pretendre fer filigranes amb la legislació espanyola sinó una ferma voluntat d’exercir l’autogovern, en base a aquell principi que “la llibertat no es pidola, es pren”.

Les lleis no s'han de complir si són a favor del català

Suposo que n’hi deu haver que pensen que hi ha accions polítiques de caràcter testimonial que, a part de no servir per a res, més aviat desprestigien la tasca dels qui les emprenen. Per als qui pensen així, el grup de Solidaritat per la Independència els deu semblar un bon exemple. Com ara la moció que va presentar al Parlament sobre l’etiquetatge dels productes que es poden trobar el bar de la cambra catalana. La moció ha provocat que els responsables de la gestió del bar del Parlament hagin de fer un repàs exhaustiu per veure si els productes que hi dispensen s’ajusten a la legalitat vigent.

El tema és, en aparença, absolutament banal; residual, si voleu. Però, ben mirat, el tema és d’una excessiva rellevància i d’una gravetat innegable. La moció de SI, a la qual només s’hi van oposar el PP i C’S, es limitava a demanar que es complís la legislació vigent, cosa inacceptable per als partits nacionalistes espanyols, per als quals les lleis només s’han de complir si perjudiquen Catalunya. De fet, hom podria considerar una mena d’insult no el fet que es presenti una moció demanant que es compleixi la llei, sinó el fet que s’hagi de presentar, perquè significa que fins aleshores aquesta es podia incomplir amb tota impunitat. Algun mitjà de comunicació ja posava de relleu la dificultat de complir la legislació en matèria de consum, com a mínim en el cas de la Coca-Cola. D’una banda, es dóna per suposat que aquesta és una marca insubstituïble, si no s’avé a la legalitat, i de l’altra es pressuposa que una cosa és obligar un determinat etiquetatge a un artesà formatger i l’altra pretendre que les multinacionals hagin de complir la llei.

La moció de SI posa en evidència la manca de poder real de l’autonomia catalana, que no gosa ni aplicar les seves lleis, i en canvi s’arronsa a la primera quan ens volen imposar una llei forana. És el que ha passat amb el tema de les tres famílies que han vist recolzat judicialment el seu suposat dret a incomplir la llei catalana d’educació. Una llei, val a dir-ho, que el mateix Govern de la generalitat no es veu amb cor de fer complir, donat que la meitat dels professors de secundària la transgredeixen en no fer les classes en la llengua que estableix la llei. S’aplicarà, doncs, per a aquestes tres famílies, però no per al 50% de la resta d’alumnes del país.

De farsants i ineptes en lectures sagrades

Fa temps que es parla de la querella presentada contra l’imam de Terrassa per haver fet una incitació a la violència contra les dones. D’entrada, sense conèixer el cas hom podria pensar que les denúncies poden tenir el seu fonament tenint en compte que l’islamisme sempre ha tingut en la dona la seva assignatura pendent, però també es podria pensar que hi pot haver quelcom de prejudicis i de xenofòbia per part de l’entorn.

Els entesos en l’Alcorà diuen que del llibre sagrat de l’Islam no se’n pot treure la conclusió que la dona ha de tenir un paper secundari, que no ha de poder estar en igualtat de condicions amb l’home, i molt menys que pugui ser víctima de maltractaments i vexacions. O, en tot cas, no pas gaire diferent del paper que ha reservat a la dona la tradició cristiana. El que passa és que la tradició cristiana, afortunadament, i en aquest aspecte concret, està força superada tot i que la Jerarquia Catòlica continua amb la seva obsessió tan poc evangèlica de negar a la dona els mateixos drets que té l’home. I ja no diguem si reculéssim en el temps un centenar d’anys, perquè, aleshores, la discriminació de la dona que ara ens pot escandalitzar la trobaríem com a normal també a casa nostra. En el cas de l’islamisme, doncs, podríem dir que la diferència és sobretot de temps o d’evolució històrica, més que no pas de contingut o de fons. Una altra cosa és la incapacitat de suposats experts, tant en textos bíblics com en l’Alcorà, que no saben contextualitzar el text sagrat en l’època en què fou redactat: és una simple qüestió d’estultícia.

Però, en el cas de l’imam de Terrassa hi ha hagut un moviment de suport, no només de sectors radicals de l’islamisme, sinó d’associacions i persones de reconegut tarannà moderat. La defensa que en fan, igual com es defensa l’imam, es basa en negar els fets que l’imputen, de manera que seria una negació de la idea que l’islam ha de menystenir el paper de la dona. Però resulta que, segons les fonts policials, hi ha gravacions inequívoques de les arengues de l’imam incitant a la violència contra les dones. I és aquí on ve el dubte: Hi ha un islamisme radical, violent, que diuen que no hauríem de confondre amb l’islamisme sensat i seriós; però massa sovint hi ha un excés de condescendència i de donar cobertura a la violència, en aquest cas contra les dones, en lloc de condemnar-la sense paliatius i en nom de l’Islam. De farsanteria ja n’estem escaldats amb la jerarquia de l’Església Catòlica, que històricament també ha donat suport més o menys encobertament a tot tipus de violència.

Quina excusa donem, ara?

El Govern espanyol ja no sap què més fer per evitar haver de tirar endavant el corredor mediterrani. A Europa ho veuen claríssim; no cal ser massa espavilat per adonar-se que aquesta seria la via natural per a comunicar la península Ibèrica amb la resta d’Europa. I els espanyols també ho saben, i són perfectament conscients de la importància que tindria per a Andalusia, Múrcia, el País Valencià, Catalunya, i en definitiva per al conjunt de l’Estat. A part de ser la via més fàcil i la més eficaç per comunicar-nos amb Europa, permet connectar els ports mediterranis amb les infraestructures terrestres, i les comunitats més directament beneficiades representen un percentatge de la capacitat productiva de l’Estat molt més elevat que el de qualsevol altra via.

El corredor mediterrani només té un punt en contra que, per al Govern espanyol, és més que definitiu: entre les comunitats beneficiades directament hi ha Catalunya. I aquest handicap és més que suficient com per sacrificar conjuntament amb Catalunya, la resta de comunitats i, en definitiva, el conjunt de l’Estat. Durant molt de temps, el Govern espanyol, aleshores el govern socialista ara el popular, no volia definir-se com li reclamava Europa, sabent que això podia allargar el procés i posar-lo en perill; ells haurien volgut presentar com a prioritari el corredor central, molt més car, molt menys eficaç i molt menys útil per al conjunt de l’economia espanyola, però eren conscients que la seva era una posició absolutament forassenyada, justament perquè amagava la veritable intenció. Finalment, Europa va deixar clar quina era la seva prioritat, però malgrat tot el Govern espanyol insistia en no desestimar el seu projecte anticatalà. Fins i tot van deixar entreveure que els diners de fons europeus destinats al corredor mediterrani els desviarien fraudulentament per a iniciar el corredor central. Com a mínim, amb això aconseguirien que no se’n fes cap dels dos, o que es retardessin sine die.

Ara, la UE torna a insistir que el corredor central no és cap prioritat, i que en el millor dels casos no estaria llest ni al 2030. De manera que el Govern espanyol se n’ha d’empescar alguna altra per evitar fer el corredor del Mediterrani. I la ministra espanyola del ram ja ha trobat la solució: en les actuals circumstàncies, oblidem-nos del corredor del Mediterrani, i limitem-nos a les infraestructures que hi ha en marxa, com les vies d’Alta Velocitat que no van enlloc. La que ens enllaçaria amb Europa a través de Catalunya, aquesta també pot esperar una mica més, i no estarà enllestida en els terminis compromesos. Quan la prioritat és perjudicar Catalunya, el Govern espanyol no hi escatima esforços ni recursos.

Ja som líders!

Les polítiques econòmiques del Govern de la Generalitat estan donant els seus fruits, si és que d’això se’n poden dir fruits. El Govern del tripartit, és cert, no va saber afrontar la crisi econòmica que li venia generada des de fora, va perdre molt de temps amb una inactivitat insòlita, però al capdavall tampoc va aplicar cap de les polítiques que podríem qualificar d’esquerres o progressistes. Es va doblegar igualment als interessos dels poders econòmics; dels mateixos poders que, havent generat la crisi, no estaven disposades a pagar-ne les conseqüències.

El Govern d’Artur Mas, doncs, va heretar un situació difícil. I sabent-ho, les seves promeses electorals anaven en el sentit de dir que ells tenien la solució, que ells reduirien a la meitat la taxa d’atur, que amb ells sortiríem ràpidament de la crisi. I un any després, la situació econòmica del país ha empitjorat notablement, i en tots els sentits. Totes les retallades, el desmantellament de l’estat del benestar, les noves regulacions laborals i del sector públic, han tingut exactament l’efecte contrari al que se’ns deia com a raonament per a emprendre-les. Per pura incompetència? Ho dubto. Més aviat m’inclino a pensar que ells ja són conscients dels resultats que porta i continuarà portant l’aplicació d’aquestes polítiques econòmiques. L’empobriment del país a canvi de satisfer els interessos dels qui tenen la paella pel mànec, i esperar que algun dia aquests considerin que ja han aconseguit els seus objectius d’adaptar totes les legislacions als seus interessos o bé que tant d’empobriment també els pot acabar afectant. I aleshores, serien ells mateixos els qui condicionarien els governs per tal que facin un viratge en les seves polítiques de manera per tal d'orientar-les per fi a la sortida de la crisi.

Però de moment, el Govern català ja ha assolit l’objectiu: ja som líders! Ja som la comunitat autònoma més endeutada de l’Estat! Algú dirà que tenim aquest deute de 42.000 milions, malgrat les retallades, les reformes legislatives i les polítiques restrictives; jo més aviat diria que tenim aquest deute, que hem escalat fins al cim del rànquing, gràcies a aquestes polítiques econòmiques que podem qualificar de suïcides. Si seguim així, acabarem necessitant un rescat, el pas previ a la fallida.

A voltes amb la Justícia, la seva

El Síndic de Greuges, ens diuen uns mitjans de comunicació, s’ha adreçat al President del Tribunal Superior de Catalunya, Miguel Àngel Gimeno, per reclamar-li informació sobre el cas d’un ciutadà que demana sense èxit poder fer un tràmit tan simple com el del canvi de nom. Però, està clar, el tema no és que no es resolgui un tràmit burocràtic com aquest sinó que aquest tràmit burocràtic té una clara intencionalitat normalitzadora, contra la qual hi està radicalment en contra el nacionalisme espanyol, tant en la seva vessant política com judicial.

El problema és sempre que pretenem corregir agressions, injustícies o errors com si es tractés d’un tema puntual, com si tot plegat no formés part d’una estratègia i d’uns circumstàncies més globals. Desconec les causes i les circumstàncies concretes d’aquest cas, però no tinc cap dubte que si fos a l’inrevés aquest ciutadà espanyol no tindria el més mínim problema per castellanitzar-se el nom; i en el supòsit que algú li hagués posat qualsevol obstacle, immediatament haurien intervingut des de la fiscalia a la resta d’institucions. I és que la Justícia espanyola sap molt bé que les seves intervencions i decisions finals depenen fonamentalment de l’interès polític dels partits nacionalistes espanyols com el PP, i ben poc de l’aplicació del dret i de la interpretació jurídica de les lleis. El tema és que els catalans, il•lusos, massa sovint juguem al seu joc i presentem recursos i apel•lacions com si realment es tractés d’una Administració de Justícia independent i democràtica. I esperem que en alguna ocasió no ens sigui tan desfavorable.

No podem esperar sentències favorables d’una Justícia que està corrompuda políticament, i posada al servei del nacionalisme espanyol. Diguem-ho clar, d’una vegada. Aquesta no és la nostra Justícia ni hauria d’estar habilitada per a exercir en un país democràtic i lliure. No ens hem de queixar d’una sola sentència, ni d’una inacció com en aquest cas del canvi de nom, sinó del conjunt de la seva existència.

El paper galdós de socialistes i populars catalans

En qualsevol circumstància de la vida quotidiana l’objectivitat absoluta és pràcticament impossible. Vulguem o no, i de forma més o menys inconscient, tendim sempre a defensar el que és nostre i la nostra gent; i per a fer-ho, sempre trobem els arguments i les justificacions que fan al cas. Molt semblant al que poden fer els qui tenen els interessos contraposats als nostres. Això explica que, sovint, en moltes discussions, hi hagi raó per les dues bandes, que no tot sigui una qüestió de blanc i negre, de bons i dolents.

En política passa quelcom de semblant, tant si es tracta de temes com el de les balances fiscals, el del tractament de les llengües o de qualsevol altre. Des de Catalunya tenim una visió que, evidentment, no coincideix amb la que tenen des d’Espanya. Fins i tot els números es poden interpretar i confegir de maneres diferents, i no és pas estrany que mentre aquí tenim la sensació de ser espoliats de mala manera, allà no hi veuen altra lògica que la d’una imprescindible solidaritat. A l’hora de comptabilitzar el dèficit fiscal, tothom sap que no hi ha una fórmula exacta i única, sinó que tècnicament es pot valorar el tema des de diverses perspectives o tenint en compte diferents variables. I està clar, cadascú procura aferrar-se a aquella que més li convé. Tant seriosos, i per tant legítims, poden ser els estudis que parlen d’uns 21.000 milions anuals de dèficit fiscal, com els que redueixen aquesta xifra als 16.000 o els que la rebaixen fins als 9.000. I no estranya ningú que els espanyols coincideixin sempre en la xifra més baixa; més enllà dels arguments, el que pesa és la defensa d’uns interessos molt concrets. Exactament igual, ens diran, que el que fan els catalans que defensen la xifra més alta. I tenen raó.

És lògic i és humà escombrar cap a casa, afavorir els propis, mirar de trobar totes les virtuts de les persones, dels llocs i de la llengua que estimem. A ningú se li retraurà hi empri arguments una mica esbiaixats per a afavorir els seus; ho fa tothom en l’esfera personal i en la política. Però el que resulta més insòlit és que des d’aquí n’hi hagi que escombren cap a l’altre cantó, que hi hagi faci ús del raonament esbiaixat per a perjudicar-se ell mateix i el seu país. I aquest és el galdós paper que estan fent els populars i socialistes catalans.

El castellà en una Catalunya independent

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No deixa de ser un bon senyal que algú comenci a fer consideracions sobre què i com haurem de procedir quan finalment tinguem la independència. Això vol dir que a cada dia que passa ens hi acostem una mica més, i en algun moment o altre també haurem de tenir previst com serà la nova normalitat. El que és evident és que alguns dels plantejaments que mantenim ara amb tota fermesa, perquè ens hi va la supervivència, potser no caldrà mantenir-los igual quan no tinguem l’amenaça permanent de l’Estat espanyol.

Aquest és el cas del futur de la llengua castellana a Catalunya. Ara mateix, tots sabem que qualsevol envestida dels nacionalistes espanyols en relació amb la llengua va molt més orientada a liquidar la llengua catalana que a una suposada defensa del castellà. Poden demanar compartir la llengua vehicular a l’ensenyament, l’aplicació estricte del bilingüisme, la defensa de la llengua materna, etc no pas perquè hi creguin en absolut, perquè aquestes mateixes idees les combaten amb el mateix aferrissament allà on han aconseguit que el català estigui un inferioritat de condicions, com ara a València, a les Illes o a la Franja. Ells defensen la immersió lingüística, en castellà naturalment, i el monolingüisme més radical, naturalment en castellà. I és sabent aquesta mala intenció dels nacionalistes espanyols que, sovint i amb tota la raó del món, prenem posicions a la defensiva que algú podria considerar excessivament radicals.

En una Catalunya independent, on no hi càpiguen les agressions malintencionades, a voltes disfressades de decisions judicials, el debat sobre el paper que hauria de tenir el castellà a Catalunya podrà ser molt diferent, i sobretot molt més serè i racional. Sabent que l’objectiu del Partit Popular i de Ciutadans és l’eliminació pura i simple de la llengua catalana, i que se’n senten orgullosos quan veuen que estan guanyant al País Valencià, la nostra resposta de defensa a ultrança pot donar la impressió que els catalans tenim una aversió especial contra la llengua castellana.

De ben segur que hi ha molts ciutadans catalans, que tenen el castellà com a llengua pròpia, que estimen el país com qualsevol altre català i que no tenen res en contra de la nostra llengua, que deuen trobar-se una mica incòmodes en els debats actuals sobre la política lingüística. El debat esdevé visceral quan es posa en qüestió la nostra pròpia existència com a poble i com a cultura; però quan això no estigui en qüestió, quan la defensa de la llengua castellana no tingui aquesta connotació agressiva en contra del país, el plantejament pot ser tot un altre.

Estic convençut que amb la independència el castellà hi pot sortir guanyant, a Catalunya. No és el mateix que algú se’ns adreci en castellà, vulgui expressar-se en aquesta llengua o en demani l’ús en determinades situacions, com a arma ofensiva contra el català, que com a forma natural d’expressió personal. Són aquests nacionalistes espanyols, capaços fins i tot de perjudicar els propis fills en la seva croada contra la nostra llengua, els qui generen una tensió que va en perjudici del prestigi i del respecte que mereix el castellà a casa nostra.

Tampoc es tracta de pensar que, amb la independència, el futur del català ja estarà garantit; hi ha prou exemples d’estats que han perdut la llengua pròpia, com ara Irlanda. El nou Estat català haurà de continuar amatent per a protegir i fomentar l’ús de la llengua catalana; però sense la pressió d’un Estat hostil com és l’espanyol, i sense que es qüestioni el caràcter nacional de la nostra llengua, l’administració catalana podrà arbitrar fórmules de convivència d’ambdues llengües sense prejudicis ni manipulacions polítiques.

Qui mana a can Ribot?

A la vista de les imatges que ens van oferir els mitjans de comunicació sobre les càrregues policials a València, el tema era clar: allà només hi havia uns agressors, unes bandes armades i uniformades. Fins i tot el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va admetre en el primer moment que algú se li havia anat la mà; ell mateix parlava de possibles excessos, encara que s’afanyava a dir devien ser casos aïllats. En un sentit semblant es va expressar la vicepresidenta del Govern espanyol.

Hi ha imatges inapel•lables: la follia d’aquells homes camuflats sota els cascs contra joves adolescents que protestaven per les retallades no tenia cap justificació. S’acarnissaven embogits despietadament contra joves, periodistes o simples vianants, talment com si tinguessin les facultats pertorbades. Malgrat totes les evidències, els policies van reaccionar contra el ministre acostumats com estan a actuar sempre amb total impunitat. I aquest va anar moderant el to fins que aquesta setmana els ha exculpat de tot i ha defensat les seves agressions. L’argument, el típic argument de la brutalitat policial, és que hi ha grups violents infiltrats entre els manifestants; en algunes ocasions això ha estat cert, i en d’altres ha resultats que els infiltrats eren policies camuflats. Per tal de donar força a aquesta tesi, el ministre deia que més enllà de les imatges que ens havien ofert els mitjans de comunicació n’hi havia d’altres, que tenia ell i la seva policia, que demostraria la violència dels manifestants. En tot cas, aquestes noves imatges podien avalar l’actuació policial davant d’aquestes suposades agressions, però no pas les actuacions que havíem vist tots per la televisió. Però, a l’hora de la veritat, les imatges que havien de ser coartada per a la policia han resultat ser molt semblants a les primeres: no es veuen per enlloc les agressions dels manifestants, i sí les policials.

El ministre ha preferit desdir-se de la primera impressió, i posar-se al costat dels violents. Si aquelles imatges ens van produir fàstic i repugnància, ara ens en produeix també el Ministre. I tot plegat demostra que aquesta mena d’actuacions, pròpies de delinqüents i bandes armades terroristes, vénen avalades, impulsades i dirigides des de la cúpula policial, i per tant també del Ministeri. Una vergonya de policia i de Ministre.