Europa, ecologista? Ni en broma

Fa temps que els ho han advertit, i sembla que al final la Unió europea pot acabar sancionant l’Estat espanyol pel canal Segarra-Garrigues. No es sancionaria la Generalitat de Catalunya sinó l’Estat espanyol senzillament perquè Catalunya, als ulls d’Europa, no existeix. Amb tot, pot resultar xocant per a un conseller de medi ambient de la Generalitat, Francesc Baltasar del partit ecologista per excel·lència, veure com se’ls sanciona per una infracció contra el medi ambient. El tema pot resultar grotesc, escandalós, paradoxal o incomprensible, segons des de la perspectiva que hom vulgui contemplar-lo.

El Canal Segarra-Garrigues és una de les obres d’infrastructura més importants que s’han emprès a Catalunya en les darreres dècades. I sembla inexplicable que tot just ara, quan s’inaugura un primer tram del canal, s’adonin que la magna obra incompleix alguna normativa comunitària: aquí hi ha hagut irresponsabilitats en majúscules, que imagino que deuen ser compartides perquè ningú gosa tirar la primera pedra. Les sancions de la Unió europea poden ser milionàries, com també ho serien les modificacions que caldria fer al projecte per a adequar-lo a les seves exigències.

Al marge, doncs, d’aquestes responsabilitats que caldria depurar, de l’estultícia dels qui sabent que estaven en fals procedien a fer inauguracions solemnes, i de la paradoxa que es sancioni per atemptat al medi ambient una obra inaugurada per un govern d’esquerres i amb un Conseller ecologista, hi ha la incongruència de la mateixa Unió europea. Sense entrar en la importància de salvaguardar uns determinats paratges per a determinades espècies d’aus, enfront de l’interès de la població de la Catalunya central per a convertir en regadiu unes terres de secà, com a mínim resulta xocant i contradictori que aquest escrupolós afany proteccionista provingui de la mateixa institució que fomenta i financia altres obres que agredeixen amb molta més contundència el territori; i que permet, tolera o es limita a amonestar la destrucció del litoral català, o del Pirineu, amb un urbanisme salvatge que no respecta res ni ningú.

Si tant de menyspreu ha mostrat i continua mostrant la Unió europea envers el medi ambient, en temes com la MAT, les infrastructures viàries, la permissivitat urbanística... amb quina autoritat moral pot erigir-se ara en protector d’uns espais per a determinades aus avesades a viure en terres de secà? La resposta és ben senzilla: El medi ambient els importa un rave; l’únic que els pagesos no tenen ni la capacitat de pressió, ni la capacitat d’agrair generosament la permissivitat que tenen les grans empreses elèctriques, les constructores, les immobiliàries i en definitiva els grans poders econòmics. Amb els pagesos tothom s’hi veu amb cor; i, a més, poden simular un interès pel medi ambient que no tenen en absolut.

Focs d’avui, d’ahir i de sempre

Sempre hi ha gent disposada a fer llenya d’arbre caigut, a treure suc de les desgràcies, a aprofitar els moments crítics en benefici propi. Hi ajuda el fet que vivim en una societat on sembla que tot ha de tenir una causa, una justificació i per tant un responsable, sense deixar espai per a l’inevitable, per a l’atzar, o per a l’acte fortuït i imprevisible. Els focs d’aquest estiu, amb els tràgics resultats a l’Horta de Sant Joan, són un exemple d’aquesta impossibilitat de tenir-ho tot controlat i previst, de garantir fórmules màgiques per a evitar la malastrugança.

No es pot atribuir al Govern de la Generalitat, ni al Conseller Saura, la responsabilitat d’un sinistre provocat per causes naturals, avivat per unes condicions meteorològiques adverses i de difícil control donades les característiques orogràfiques del lloc on es va produir. Cal admetre que l’atzar, en forma de cúmul de circumstàncies, ens pot jugar una mala passada. Tampoc se’ls pot responsabilitzar, ni a ells ni molt menys als cossos de bombers, de falta de preparació, de problemes de coordinació o d’errors en l’execució de la seva tasca. Per més mitjans de què es disposi, per més recursos que s’hi esmercin, en la lluita contra el foc sempre hi ha l’imprevist, perquè cada situació i cada indret és diferent. És comprensible la desesperació d’alguna de les persones afectades a qui puntualment, i des d’una perspectiva molt subjectiva, li pot semblar que no s’ha actuat en el seu cas de la forma més efectiva; però de cap de les maneres no es pot aprofitar la desgràcia per a carregar les culpes o intentar treure’n rèdits polítics.

Dit això, només recomanar una revisió de l’hemeroteca per veure com es van comportar determinats grups polítics quan sinistres semblants es van produir temps enrere, amb un govern de color diferent. Els mateixos arguments que serveixen ara per eximir responsabilitats, per acceptar que en determinades circumstàncies no tot és previsible ni evitable, ja hi eren llavors. Altra cosa és que si l’any passat algú es penjava medalles atribuint la manca d’incendis a la seva bona gestió, sense considerar que la climatologia favorable n’havia estat el principal actor responsable, ara se les hauria de despenjar. O no?

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (i VI)

Per acabar aquesta sèrie d’articles sobre l’Enquesta d’usos lingüistics elaborada per la Generalitat de Catalunya, voldria comentar les dades generals de coneixement de la llengua. Els resultats són els següents: un 94’8% entén el català, un 81’7% pot llegir-lo, un 78’3% el pot parlar i un 61’8% el pot escriure. Pel que fa al castellà, en canvi, l’entén un 99’9%, el parla un 99’7%, el llegeix un 97’4% i l’escriu un 95’8%. I és entre la població més jove on s’incrementa el percentatge de coneixement de la llengua, sobretot pel que fa a la llengua escrita, sens dubte per l’efecte positiu del sistema educatiu de Catalunya. Fins aquí les dades es podrien considerar relativament satisfactòries.

D’una banda, l’argument dels qui parlen d’una suposada discriminació del castellà en l’àmbit de l’educació és absolutament fals. En tot cas, les deficiències hi continuen essent per al català, encara que és de suposar que els qui no poden escriure, parlar o llegir correctament en català són persones que ja no estan en el període escolar. Però de l’altra, les dades posen en evidència que no hi ha obstacles objectius per a aplicar polítiques lingüístiques normalitzadores perquè el nivell d’incomprensió és baixíssim. L’oposició de sectors minoritaris a la normalització lingüística no es fonamenta en problemes de comunicació, sinó simplement en actituds personals de caire estrictament polític. Es tracta, però, d’una situació ben diferent de la del País Valencià on el Partit Popular ha aconseguit, a base d’incomplir el seu propi Estatut, que hi hagi percentatges molt més significatius de persones que no entenen la llengua pròpia del País Valencià.

Quan comparem aquestes dades del 2008 amb les del 2003, veiem que el percentatge dels qui poden entendre el català ha baixat del 96’5 al 94’5%, els qui el poden parlar del 81’6 al 78’3%, els qui el poden llegir del 89 al 81’7% i en canvi els qui el poden escriure s’ha incrementat del 58’8 al 61’6%. Unes dades que no hauríem de considerar com exageradament negatives si tenim en compte l’increment de població vinguda d’altres països en els darrers anys i que no ha tingut temps de tenir prou coneixements de la llengua del país. Però resulta que aquesta població si que n’ha tingut per a conèixer la llengua castellana quan hi ha bon percentatge d’immigració procedent de l’Europa de l’Est, de l’Àsia o de l’Àfrica. I en qualsevol cas, aquest diferencial estadístic derivat de la immigració no justificaria la caiguda de l’ús de la llengua catalana en més d’un 20% en només cinc anys.

Encara hi som a temps, però cal un gir radical en les polítiques lingüístiques de la Generalitat. Un gir que no serà possible si els seus responsables no valoren en la justa mesura les dades d’aquesta Enquesta d’usos lingüístics que ells han elaborat. I la valoració, amb els números a la mà, no pot ser ni de cofoisme ni d’anar tirant com fins ara. Amb una tendència clarament negativa, la continuïtat de les polítiques seguides fins ara no ens porta sinó al desastre absolut.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (V)

Les dades, amb el marge d’error que se li vulgui atribuir a l’Enquesta d’usos lingüistics, són mesures objectives. Ara bé, en la pròpia enquesta també es tenia en compte la percepció que en tenen els ciutadans, tant de la situació present i de l’evolució dels darrers anys com de les perspectives de futur. I si els joves, com vèiem en els articles anteriors, eren els qui menys ús feien de la llengua, en aquest cas són els qui més aviat creuen que s’utilitza poc, potser perquè ja són conscients del poc ús que en fan.

Pel que fa a l’evolució de la llengua en els darrers cinc anys, l’enquesta indica que hi ha opinions força equilibrades: un 31% creuen que s’utilitza més, un 39’8% que s’utilitza igual, i un 20’8% que s’utilitza menys. Unes dades que coincideixen molt amb la prospecció que fan per als propers cinc anys. És a dir que podem deduir que la gent, malgrat tot, té una visió relativament optimista sobre la situació i l’evolució de la llengua. Amb tot, també en aquest cas com més joves són els enquestats més pessimistes es mostren passant del 34’1% al 26’7% els qui creuen que l’evolució serà positiva, i del 16’4 al 25% els qui creuen que serà negativa. Curiosament, fent la comparativa amb l’anterior Enquesta d’úsos lingüístics, baixen tant els qui creuen que l’evolució ha estat i seguirà essent positiva com els qui creuen que ha estat i seguirà essent negaitva, i per tant pugen els qui consideren que es mantindrà igual.

En qualsevol cas, són percepcions que no s’ajusten a la realitat que ens indica la mateixa enquesta, i que tenen de positiu el fet que no hi hagi una sensació de derrotisme i de caiguda imparable de la llengua catalana, que encara acabaria d’accelerar el procés. Faltaria saber si la percepció també moderadament optimista que expressaven els responsables de política lingüística de la Generalitat, tenia aquest objectiu d’evitar un derrotisme que podria resultar fatal; i, per tant, una cosa seria l’opinió expressada de cara enfora, tranquil·la i optimista, i una altra de ben diferent que a nivell intern estiguessin enceses ja totes les alarmes de l’administració, disposats a fer un gir absolut a la política seguida fins ara per tal de revertir la situació. Altrament, seria imperdonable que els responsables de la Política Lingüística es basessin més en una percepció personal i subjectiva que en les dades reals, a l’hora d’abordar els reptes de política lingüística, bàsicament el de salvar la llengua.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (IV)

Per valorar la incidència de les polítiques lingüístiques de la Generalitat, només cal fer un repàs de quins són els àmbits en què s’han dedicat més esforços amb campanyes publicitàries i programes pilot: el català en l’àmbit de la Justícia, l’ús del català entre els joves, la fidelitat a la llengua davant de persones forasteres o que ens parlen en castellà... Justament, són els àmbits en què després de tots els esforços esmerçats continuen essent més deficitaris. L’Enquesta d’usos lingüístics del 2008 recull, per exemple, l’actitud dels catalanoparlants quan el seu interlocutor els respon en castellà.

Les dades són tan descoratjadores que més d’un hauria de plantejar-se canviar d’ofici. La inutilitat de les campanyes publicitàries que s’han fet en aquest sentit resulta gaire bé insultant. El plantejament és molt clar: si la immensa majoria de la gent coneix les dues llengües, el mínim que es podria fer és, encara que ens responguin en castellà, continuar parlant en català. Fins i tot molts immigrants ho han demanat insistentment perquè és la seva oportunitat d’aprendre la llengua i per tant d’integrar-se plenament al país. Però les dades no ens indiquen res d’això. Només un 12% de catalanoparlants segueix parlant en català quan el seu interlocutor se’ls adreça en castellà, i un 76% en aquesta mateixa circumstància es passa directament al castellà renunciant a la seva llengua. Si ho comparem amb cinc anys enrere, ens troben que ha baixat en dos punts el percentatge de gent que mantenia la conversa en català, i s’ha incrementat de gaire bé 20 punt els qui es passen ràpidament al castellà. Una dada agreujada, una vegada més, pel fet que també els més joves es passen més fàcilment al castellà que els més grans.

Com a complement d’aquest indicador de la mala salut de ferro del català, o de la bona salut de cotofluix, tenim que entre els àmbits d’ús en què el català s’utilitza menys hi ha els que implica relacions interpersonals com ara en les amistats, en la feina, en el comerç, on se suposa que es deu produir fàcilment aquesta deserció lingüística. I en qualsevol cas, sempre totes aquestes dades són encara més negatives entre la població jove.

Està clar que els qui volen creure que el “català encara resisteix” potser per no reconèixer el desencert de les polítiques seguides, sempre tenen el recurs de dir que si no hagués estat per les seves campanyes publicitàries els resultats encara serien més desastrosos. Potser sí.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (III)

Un altre tema interessant per a conèixer la salut de la llengua és la seva transmissió generacional. Aquesta era una de les dades més positives i que més convidaven a l’optimisme en anteriors enquestes d’usos lingüístics. Aleshores, cinc anys enrere, es considerava que hi havia més d’un 10% de persones que s’adreçaven en castellà amb els seus pares, però que ho feien en català amb els seus fills; i era irrellevant el percentatge que ho feia al revés. Això indicava que hi havia població d’origen castellanoparlant que amb les noves generacions acabava essent catalanoparlant.

Les dades de l’Enquesta del 2008 continuen essent positives per al català, però menys. El diferencial ara és del 31’1% a 38’8%. Però la dada realment preocupant és la que fa referència a l’ús habitual de la llengua en l’àmbit familiar, que de fet és el que acabarà traduint-se en la transmissió generacional d’una o altra llengua. Mentre que el nombre de llars on es parla només en castellà es manté força invariable, entre un 40 i un 45%, aquelles on es parla només català baixa d’una manera dràstica, senzillament dramàtica, entre la població més joves. Així, mentre que en les persones de mitjana i avançada edat s’arriba al 42% de llars on es parla bàsicament només en català, entre la població joves aquest percentatge es redueix fins al 27%. I, naturalment, aquesta tendència a l’ús menys habitual del català entre la població jove es reflexa també en la resta d’àmbits, com les amistats, la feina, el comerç, etc. Amb l’única excepció de les notes personals, probablement per l’efecte de l’educació.

La immigració explica algunes d’aquestes dades negatives per al català. Però, no pas totes. I el futur, si no s’inverteixen aquestes tendències no el podem veure sinó negre, a no ser que siguem uns irresponsables i considerem que “ja anem resistint” amb la política de l’anar tirant, com fins ara.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (II)

Un dels primers temes que aborda l’Enquesta d’usos lingüístics és el de la llengua inicial de la població, el de la llengua d’identificació i la d’ús habitual. I, a primer cop d’ull, les dades semblen moderadament positives: un 55% tindrien el castellà com a llengua inicial, enfront de només el 31’6% que hi tenen el català. Però, quan es tracta de la llengua d’identificació, hi ha un 46’5% que hi consideren el castellà enfront del 37’2% que hi consideren el català. I pel que fa a la llengua habitual el castellà representa el 45’9% mentre que el català representa el 35’6%.

D’aquesta primera dada en podríem concloure que hi ha un 9% de població que tenint el castellà com a llengua inicial s’identifiquen millor amb la llengua catalana o com a mínim amb totes dues. Amb tot, l’ascens del català com a llengua d’identificació en relació als qui la tenen com a llengua inicial, només és de 4 punts. Sigui com sigui, es podria dir que hi ha una lleugera tendència a favor del català pel que fa a la llengua d’identificació que després també es tradueix en un lleuger ascens de la llengua d’ús. La veritable progressió ascendent, però, és la dels qui tenen i usen les dues llengües per igual. Segons l’enquesta eren un 3’8% els qui consideraven ambdues llengües com a inicials, que després s’amplia fins al 8’8% d’identificació bilingüe, i a un 12 % d’ús habitual de totes dues. Tot i que l’increment d’identificació i ús bilingüe pot semblar positiu o innocu, en realitat representa una pèrdua del sentit de llengua pròpia o una equiparació que a la llarga només pot beneficiar el castellà.

Amb tot, aquestes dades podrien justificar un cert optimisme per part dels responsables de la política lingüística del país, i fins i tot fer-los afirmar que “el català resisteix”, si no fos per la comparativa que es fa amb la de cinc anys enrere. Aleshores, veiem que fa cinc anys eren el 36’2% els qui tenien el català com a llengua inicial, i ara només són el 31’6; la llengua d’identificació baixa del 44’3 al 37’2%, i la llengua d’ús habitual passa del 46 al 35’6”. És a dir ara hi ha menys gent que té el català com a llengua inicial (pot ser l’efecte de la immigració), però molta més que no s’hi identifica o no l’usa habitualment, una davallada del 20% en cinc anys. Però la dada més preocupant és quan s’analitza el tema per franges d’edat, perquè en tots els casos són els més joves els qui menys s’identifiquen amb el català i els qui menys l’usen habitualment amb una diferència de més de 10 punts.

La foto inicial podia semblar passable, però vista en perspectiva ens indica clarament que anem enrere.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (I)

Quan es va presentar l’Enquesta d’usos lingüístics de la població corresponent al 2008, em va semblar molt agosarat, per no dir irresponsable, per part del Secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, afirmar que el català “estava resistint”. Les primeres dades en forma de titulars eren realment alarmants, i el moderat optimisme de Bernat Joan només es podia entendre si l’expressava de cara a la galeria però essent conscient que els resultats de l’enquesta eren desastrosos per al català, i que, per tant, calia fer un gir important en la política seguida fins aleshores.

Val a dir que la política lingüística de la Generalitat ha estat invariable, a grans trets, en els darrers trenta anys, sense cap canvi significatiu ni en positiu ni en negatiu amb l’arribada dels governs tripartits. Durant tot aquest temps, el Govern s’ha limitat a costosíssimes campanyes de sensibilització, de resultats més que dubtosos, a mantenir els cursos de català per a adults sempre insuficients i comptant amb la bona voluntat dels alumnes, algun que altre contacte amb alguna empresa per demanar-li que introdueixi el català en el seu etiquetatge o com a llengua de comunicació, i poca cosa més. Si des d’un punt de vista nacionalista definim la llengua com un dels elements essencials de la nostra identitat, és evident que no se li està donant la importància que es mereix, ni tan sols quan se’ns demostra amb dades precises que el català està reculant en tots els àmbits i en tots els sentits.

Naturalment que no podrem pas dir que la reculada que pateix la llengua, pel que fa a la seva qualitat, a àmbits territorials, a àmbits d’ús i pel que fa al nivell de consciència o d’identificació dels catalans, sigui degut a la política lingüística de la Generalitat; però sí que aquesta reculada es produeix malgrat la política lingüística de la Generalitat. I si amb polítiques teòricament catalanistes, dirigides per Esquerra, el català va de mal borràs ja ens podem imaginar què podria passar el dia que hi hagués un govern amb menys sensibilitat nacional. En qualsevol cas, si mantenim l’actual política lingüística, la que segons el Secretari de Política Lingüística permet que el catala “resisteixi”, el futur de la llengua és molt negre o, millor dit, un futur ben escàs.

En els propers dies intentaré analitzar algunes de les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics de població del 2008, fet i presentat per la Generalitat de Catalunya. Amb les dades a la mà, qualsevol optimisme o és un engany o és una irresponsabilitat.

On va la CUP?

Ahir, el Consell polític de la CUP es reunia a Manresa amb un ordre del dia ocupat més per temes de debat intern que de construcció d’una alternativa de futur. Des de diversos sectors nacionalistes, fins i tot enquadrats en altres formacions polítiques, es mira amb simpatia el naixement d’un moviment popular i alternatiu com les CUP en la mesura que sovint el seu missatge pot respondre més als ideals d’un independentisme i d’una esquerra sense embuts ni concessions. Potser per això ens mirem amb preocupació els convulsos debats interns que està vivint en els darrers temps.

Devem ser molts els qui, malgrat no coincidir del tot amb l’estratègia i la polítca seguida per la direcció, ens mantenim al si d’uns partits nacionalistes conscients que, al marge dels errors dels seus dirigents, hi ha uns condicionants inevitables imposats pel fet de ser opcions de Govern. Uns condicionants que sumats als errors, en molts casos, fa que se’ns regiri l’estómac perquè tenim la impressió que hem caigut en la voràgine del poder, oblidant o postposant indefinidament els objectius que motivaven la nostra acció política. Des d’una posició marginal (i no ho dic amb cap sentit pejoratiu) és molt més fàcil la crítica al poder i fer les propostes més agosarades; però a l’hora també es poden defensar millor unes idees en el seu estat pur, sense condicionants ni perversions interessades. Això fa que ens sentim reconfortats en veure com altres formacions polítiques supleixen les nostres mancances, amb una doble possibilitat: o bé que obliguin a reconduir el rumb de les formacions ja existents o bé que es facin un espai en el mapa polític del país. La deriva d’una Esquerra que sembla haver perdut el nord, capaç, per exemple, de votar en contra d’una ILP a favor de l’autodeterminació, de facilitar un lloc al Partit Popular en detriment d’una altra formació nacionalista al Consell de Garanties Estatutàries, de fer costat al PSOE per evitar la compareixença de la Ministra Chacon, o de recolzar un acord de finançament que segons els seus socis de govern i de signatura cohesiona Espanya, tot això crea un malestar suficient com perquè apareguin moviments com el de Reagrupament o el de les CUP. Que una de les dues formacions, o totes dues, entressin al Parlament seria bo per a Catalunya perquè representarien unes veus clarament independentistes, però també ho seria per a ERC que s’hauria de repensar algunes actituds.

No els falta raó a les CUP quan critiquen Esquerra per haver-se convertit en una maquinària per a accedir o mantenir-se al poder. La temptació del poder, per petit que sigui, deu formar part de la naturalesa humana. I per això mateix, hom pot pensar que determinades crítiques fetes des de sectors radicals es poden fer precisament perquè no tenen l’esquer del poder a l’abast, però que caurien en els mateixos errors tan bon punt comencessin a créixer i a albirar-lo de més a prop. Alguns dels debats interns de la CUP, malauradament, podrien anar per aquí: el debat sobre la conveniència o no de presentar-se a les eleccions catalanes va trascendir la tria d’una o altra alternativa i va motivar el rebuig de la seva Assemblea a l’informe de gestió presentat pel seu Secretariat Nacional, que va presentar la dimissió en bloc; les purgues internes a algun dels seus portaveus per haver-se mostrat favorable a donar el seu suport electoral a l’Oriol Junqueras, o a Iniciativa internacionalista, demostren que el moviment popular de candidatures municipals comença a patir dels mateixos tics que els altres partits polítics, obsessionats pel control i la disciplina dels seus militants. Tant de bo m’equivoqui i tant la CUP com Reagrupament siguin capaços d’articular alternatives, també en la forma de fer política.

L’amenaça del PP ens deixa al descobert

El Partit Popular no pot amagar les seves ires perquè el nou model de finançament ha intentat corregir, ni que sigui mínimament, la situació d’espoli que patia Catalunya. Per al Partit Popular Catalunya ha tingut un tracte excessivament favorable, que farà que només un 75% del seu esforç fiscal vagi a parar al fons comú de l’Estat, i en definitiva que fent una aportació vint punts per sobre de la mitjana espanyola arribem a rebre’n entre dos i cinc punts per sobre. O sia que per al Partit Popular, també per al Partit Popular de Catalunya, els catalans rebrem massa diners.

No és res de nou. Aquesta opinió també era i és compartida en bona mesura pel PSOE amb la diferència que ara Zapatero necessitava els catalans per a sobreviure políticament. No ens ha d’estranyar quan ens hem passat 30 anys, amb governs d’uns i altres, amb sistemes de finançament que espoliaven Catalunya, i amb l’agreujant d’una clara i premeditada discriminació pel que fa a les inversions públiques. El nou sistema de finançament no resol el tema, però com a mínim el suavitza. Peix al cove. Com diuen els socialistes catalans, és un sistema just des del punt de vista d’una Espanya autonòmica que manté les cotes de solidaritat de les comunitats més productives, però sense escanyar-les tant com abans; i, en definitiva, també segons els socialistes catalans és un sistema que cohesiona l’Estat espanyol perquè fa que tothom s’hi pugui sentir més còmode. Des d’aquesta perspectiva autonomista, el nou model de finançament no és tan dolent com això. Ara, des d’una perspectiva independentista, ja és tota una altra cosa.

Però el Partit Popular ja ha amenaçat que, quan torni a governar, reobrirà el tema per a reconduir-lo segons els paràmetres d’espoli anteriors. Tampoc és res de nou. El que passa és que aquesta amenaça del Partit Popular podrà fer-se realitat sobre la base de l’error que s’ha comès amb la negociació del nou sistema de finançament. Diuen que el Govern ha negociat durant tot un any per arribar a esgarrapar el que ha pogut. I el problema no és, com diuen els convergents, si s’hauria pogut esgarrapar un xic més, sinó que el problema, l’error, és haver encetat una negociació sobre el compliment d’una Llei. Quan s’elabora una Llei, com la de l’Estatut, hi pot haver totes les negociacions polítiques que calgui; però un cop aprovada, no. No es negocia el compliment de les lleis, ni es pot donar per bo el resultat d’una negociació que impliqui només el compliment parcial de la llei, o dit d’una altra manera que suposi l’incompliment d’una part de la llei. Amb aquest precedent de considerar l’Estatut només un document de bases, l’aplicació del qual pot ser discutible en funció del color polític del qui governa i en funció de la conjuntura del moment, el Partit Popular podrà complir la seva amenaça.

No només vivim sotmesos en un Estat que ben just si ens permet un migrat Estatut, negant-nos el dret a decidir sobre el nostre futur, sinó que a més aquest migrat Estatut tampoc el consideren com una Llei bàsica que calgui complir.

Demanem que demanin, amb perdó per la gosadia

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir una moció presentada per Esquerra que insta el Govern de la Generalitat a defensar el model mixt de finançament per als mitjans de comunicació públics. De fet, la moció podia interpretar-se com una resposta a la iniciativa del Govern espanyol a suprimir la publicitat de Televisió Espanyola, entenent des d’una perspectiva estrictament de dretes (PSOE-PP) que cal primar els beneficis de les televisions privades. Els partits de dretes saben que podran manipular molt millor els mitjans de comunicació simulant que es deixen al caprici de la iniciativa privada, que vol dir a la iniciativa dels grans grups econòmics, a l’estil Berlusconi.

El que resulta sorprenent, però, no és que als partits conservadors els molesti la televisió pública perquè saben que fins i tot quan estan en posició de govern han de mantenir unes certes formes en la gestió d’aquests mitjans de comunicació; ni tampoc que els mateixos partits polítics catalans que a Madrid defensaven l’eliminació de la publicitat, és a dir de la capacitat de competència, de les televisions públiques, a Catalunya poden defensar exactament el contrari; el que realment sorprèn és l’acte de submissió a què se sotmet el Parlament de Catalunya.

Segons l’Estatut, Catalunya té competències exclusives en els mitjans de comunicació públics, i per tant depèn de la Generalitat el sistema de finançament de Televisió de Catalunya. Aleshores, quin sentit té instar el Govern a defensar el sistema de finançament que ja tenim regulat per competències exclusives, i fer-ho des d’un partit que forma part del Govern? I, encara més, quin sentit té “demanar” al Govern de la Generalitat que “demani” al Govern espanyol que respecti les competències exclusives de la Generalitat en aquesta matèria, de manera que la llei que eliminarà la publicitat de la Televisió Espanyola no inclogui també les televisions autonòmiques? Malfiar-nos de les intencions del Govern espanyol té tota la lògica, perquè ja sabem que ells no respecten les seves pròpies lleis quan els convé; i, per tant, una vegada més, ja no els ve d’aquí, es poden passar pel forro el que estableix l’Estatut. Ara bé, “demanar que demanin que compleixin la llei” és tant com suposar no solament que no la compliran, sinó que tenen tot el dret a fer-ho.

Per això, nosaltres, humilment, ajupint el cap com correspon, els demanem que tinguin a bé escoltar la nostra súplica. No ens queda ni un mínim de dignitat?

Era necessària una Llei de Centres de Culte?

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la Llei de Centres de Culte que regula les condicions que han de tenir aquests centres per a desenvolupar les seves activitats. Sembla d’entrada positiu que es reguli una activitat pública com aquesta, de la mateixa manera que es regula la resta d’activitats, ja sigui de caràcter lúdic, cultural o cívic. I sembla interessant també que s’hagi trobat un equilibri entre el que ha de ser un respecte per la llibertat de cadascú de tenir les creences que vulgui i de poder-les compartir en espais d´ús públic, amb la neutralitat o laïcitat amb què s’ho ha de mirar una administració no confessional.

En les darreres dècades, la societat catalana ha seguit un doble procés: d’una banda una lògica laïcització, en la mesura que fins fa relativament poc la religió catòlica ocupava un lloc de privilegi injustificat com un element més del poder i de l’administració; i de l’altra, la irrupció de noves religions sovint com a resultat dels moviments migratoris. La realitat social, ara, és diferent i calia adaptar-hi la legislació. Per tant, em sembla positiu que la legislació catalana tingui en compte aquesta nova realitat, justament per a garantir la llibertat individual dels ciutadans, sigui quina sigui la seva creença, i per a garantir la igualtat i la no discriminació. I positiu també que s’hagi aprovat amb el consens de totes les forces polítiques catalanes.

Deixant, doncs, per sentat que calia regular els Centres on s’hi practiquen activitats religioses, tant per a garantir el dret de tots els col·lectius a crear-ne com per a garantir que es facin amb les mateixes condicions de seguretat i de salubritat que la resta d’acitivitats en espais d’ús públic, tinc els meus dubtes sobre la necessitat d’especificar-ho en una llei pròpia de Centres de culte, en lloc d’incloure-les dins dels marc legal que ja regula la resta d’activitats cíviques o culturals. Per entendre’ns, l'administració ha de vetllar perquè qualsevol mena d’activitat en un espai d'ús public, i per tant qualsevol local obert al públic, reuneixi unes determinades condicions tècniques, de seguretat, de prevenció, de serveis, de salubritat, etc. essent bastant indiferent que l’activitat en si consisteixi en la presentació d’un llibre, una conferència, una assemblea d’associats o un altre acte que per als assistents tingui una especial significació religiosa.

Traïdors!!

Poques paraules em desagraden més del vocabulari polític com la de “traïdors”, sobretot quan s’utilitza irresponsablement per a carregar les tintes contra l’adversari que probablement no està tan lluny ideològicament. Correspon a una visió maniquea, sectària i molt poc seriosa de la realitat, però sobretot la distorsiona buscant l’enemic a casa, entre els qui haurien de ser companys de lluita, i en molts casos entre els qui ja havien estat companys de partit o de grup. Jo he estat molt crític, i ho continuo essent, amb molts dirigents polítics de l’àmbit nacionalista perquè crec que no estan portant adequadament, amb suficient visió de país, la política nacional; però d’aquí a titllar-los de traïdors hi va un bon pas.

Quan alguna vegada, que sol ser bastant sovint, em trobo un independentista que em diu i tu què hi fas, encara, a ERC?, no tinc massa arguments per a defensar determinades polítiques dels dirigents del partit, però sí que acabo dient que, fet i fet, continua essent el principal partit independentista del país, i continuo creient en la possibilitat de redreçar-lo. En qualsevol cas, tinc absolutament clar que tan vàlida pot ser la meva opció com la dels qui es troben a CiU, la dels qui s’han passat al projecte de Reagrupament, la dels qui s’han decantat per opcions més radicals com la CUP o RC, o la dels qui prefereixen no entrar en cap formació política i treballar exclusivament des de les diferents plataformes i associacions sobiranistes. No és que em semblin igualment vàlides totes les opcions, sinó que crec que les necessitem totes, i que continuem essent companys de lluita per uns mateixos objectius, encara que tinguem diferents carnets i seguim estratègies relativament diferents. Al final ens acabarem trobant. Si fos per mi, no tindria cap inconvenient per tenir una doble militància.

El que em dol, doncs, és que a vegades, moguts més pel ressentiment que per l’anàlisi seriosa, s’intenti posar barreres entre les diferents opcions nacionalistes. I una d’aquestes barreres és la de titllar-se de “traïdors”. Sospito que es fa servir precisament perquè se suposa que és de les acusacions que poden fer més mal. Jo puc criticar durament la direcció d’Esquerra, i algú em pot criticar a mi considerant que vaig errat, però en cap cas penso que es tracti de traïcions. Si fossin certes determinades asseveracions que hom pot llegir i escoltar fàcilment en determinats fòrums, on la paraula “traïció” apareix amb excessiva frivolitat i inconsciència, hauríem de concloure que tenim un país pel qual no val la pena de continuar lluitant. Afortunadament, crec que no és així.

És per això que condemno, sense pal·liatius, l’ús de la paraula “traïdor” per a referir-nos a qualsevol de les opcions catalanistes del país, i aquí incloc des dels independentistes més radicals a les direccions dels grans partits nacionalistes, així com altres sectors catalanistes que no acaben de veure clara la opció de la independència. Poden anar més o menys errats; però traïdors, no. I si m’apuren, puc arribar a entendre la verborrea eixelebrada d’algun element marginal. Però que la paraula “traïdor” aparegui en boca d’un Conseller de la Generalitat per qualificar una altra opció política, amb la qual tard o d’hora ens haurem d’entendre si volem avançar cap a la plena sobirania, em sembla d’una irresponsabilitat i manca de credibilitat intolerables. No podem tenir al capdavant persones tan inconscients i tan poc serioses.

Finançament: coherències i indignitats

Les valoracions sobre el nou sistema de finançament s’aniran perfilant en els propers dies i setmanes, perquè un cop fetes les primeres anàlisis d’urgència faltarà veure com va quallant tot plegat en repassar la lletra menuda. Ja d’entrada, hem sentit valoracions de tota mena, algunes d’una coherència total, d’altres de més conjunturals i oportunistes, però també algunes carregades d’una absoluta indignitat.

Els qui millor poden presumir d’un bon acord, amb tota la coherència del món, són els socialistes; tant els socialistes espanyols com el sector catalanista del PSC. L’acord, molt superior al que ja donaven per bo mesos enrere els Iceta i companyia, respon a una lògica descentralitzadora, no ben bé federalista, menys discriminatòria envers Catalunya, però mantenint integrament la capacitat de decisió a Madrid. A més, segons ells, l’acord confirma la bondat de l’Estatut.

Esquerra ha volgut emular els convergents, argumentant com ells van fer amb l’Estatut, que aquest era el millor pacte possible; raonament discutible aleshores i més que discutible ara. Per justificar el seu recolzament al nou sistema de finançament han de recórrer a maquillar les xifres, sumant a la quantitat que en plenes rebaixes havien apuntat com a sostre mínim partides que poden venir per altres conceptes, però no derivades del model acordat. I a més, la direcció republicana ha de minimitzar, dissimular o fins i tot negar, incompliments reals de l’Estatut, denunciats no només per CiU sinó per experts i per molts altres sectors i moviments nacionalistes.

CiU ha de fer el seu paper, com a partit d’oposició, encara que probablement haurien acabat acceptant el mateix si haguessin estat al Govern. Tenen tota la raó del món quan denuncien els incompliments de l’Estatut: el nou finançament no té en compte aspectes concrets del text estatutari, com ara el calendari d’aplicació, la bilateralitat, i determinats conceptes que s’havien de tenir en compte com la immigració, el cost de la vida, etc. Uns incompliments que tenen la seva importància des del punt de vista de traducció numèrica, ells parlaven de 5.000 milions, però sobretot tenen importància formal: no es tractava de negociar entre diferents opcions polítiques, sinó el compliment de la Llei. I qualsevol resultat de la negociació que suposi rebaixar a la pràctica el que estableix la Llei, l’Estatut, és impresentable. Impresentable i inacceptable des d’una perspectiva simplement autonomista: l’aplicació de les lleis aprovades no es negocia. Ells ja havien fet la negociació prèvia de la llei.

Des de sectors sobiranistes, lògicament, l’acord de finançament resulta inacceptable. Però no tant pels 3.800 milions promesos (només són promeses), ni per les contradiccions amb l’Estatut, sinó perquè no responen a la lògica sobiranista de tenir els catalans el dret a decidir sobre els nostres impostos i sobre les nostres finances. I en aquest sentit, fins i tot per aquells que creuen que calia fer un exercici de “responsabilitat” com deia ahir l’Ernest Benach és bo qui hi hagi sectors de la societat catalana que rebutgin de ple l'acord. Perque`, de fet, tenen raó els socialistes espanyols quan afirmen que aquest acord cohesiona l’Estat i hi fa més còmode l’encaix de Catalunya. Res a veure amb la intencionalitat i la voluntat dels independentistes.

Fins aquí, diguem que cadascú fa les seves valoracions interessades, encara que per fer-ho calgui exagerar en positiu o en negatiu els resultats de l’acord. Queden, però, els qui cauen en la simple i barroera indignitat. El Partit Popular de Catalunya és capaç d’afirmar que l’acord és dolent perquè no respon als interessos de Catalunya, però alhora ells mateixos defensen un model que hauria reduït a bastant menys de la meitat els recursos per a Catalunya. I a nivell espanyol, amb l’inestimable suport de la premsa més canallesca, es dedica a atiar l’odi contra els catalans a base de tota mena de mentides i falsedats. Podem ser crítics amb les posicions dels partits catalans, però hem de reconèixer que tots ells estan molt lluny d’aquesta impresentable, indigna i menyspreable actitud dels populars.

Un dia històric? Quina trista història!

S’ha arribat al final, sembla, de tot el sainet del nou finançament. I dic sembla perquè caldrà veure com queda el text final en la reunió del Consell de Política fiscal i financera, amb tots les comunitats autònomes. Lògicament, cadascú mirarà de fer-ne la lectura que li convingui: el Govern espanyol i el Tripartit ho presenten com un gran èxit, un acord magnífic, i fins i tot hi qui parla d’un dia històric. L’oposició, com va passar amb l’Estatut, ha de dir que no, encara que per motius oposats: pel PP s’han fet massa concessions a Catalunya, massa diners per als catalans, mentre que per CiU no s’han esgotat totes les possibilitats que oferia l’Estatut i es podia haver aconseguir un millor acord.

A falta de conèixer el detall de l’acord, més enllà del que diuen els mitjans de comunicació, és evident que l’anàlisi es pot fer des de perspectives diverses. L’Estatut semblava ser la darrera carta autonomista per a trobar un encaix adequat a Espanya; tots els partits catalans, inclosa Esquerra, van encarar el nou text estatutari dins del marc constitucional. Per uns, el nou Estatut era el màxim que es podia aconseguir, mentre que per uns altres es podia haver anat més enllà; però sempre dins de la legalitat espanyola. Ara s’ha repetit la jugada amb els actors canviats: dins d’aquest marc legal espanyol s’ha aconseguit un acord que satisfà les aspiracions dels socialistes catalans, i que donen per bo els socis del Govern de la Generalitat, mentre que CiU considera que s’incompleix l’Estatut, que s’accepta una rebaixa del text estatutari, i que es podia haver aconseguit un millor resultat.

Des d’aquesta perspectiva constitucionalista, tot té la seva lògica i explicació; i els desacords corresponen més a la dinàmica de govern-oposició que a discrepàncies abismals. És un fet evident que s’incompleix l’Estatut, com a mínim ens els terminis d’aplicació del nou sistema de finançament; però tampoc seria cap drama, si l’acord fos bo, allargar un any més la seva implantació. A part, queda l’experiència, que esdevé gaire bé una seguretat, dels incompliments del Govern espanyol; però ara ja no es podrà al·legar ignorància. S’ha de reconèixer que Esquerra, així com també sectors dels socialistes catalans amb el Conseller Castells al capdavant, ha estat decisiva per a no acceptar l’acord que se’ns proposava inicialment i que ja donaven per bo, des del Montilla al Zaragoza, passant per l’inefable Iceta, i que es quedava gaire bé a la meitat del que s’ha pactat al final. Segons Esquerra, per boca de Joan Puigcercós, s’ha assolit l’objectiu dels 3.800 milions, una xifra que no confirma ni la Ministra Salgado ni els socialistes catalans que parlen d’entre 3.400 i 3.600 milions; i segons Puigcercós es redueix un terç del dèficit fiscal de Catalunya, encara que per calcular-lo ha fet servir, i per tant donat de bons, els càlculs del Govern espanyol que sempre havien considerat que no es corresponien al dèficit real. Però això també serien diferències menors.

Queden, doncs, altres perspectives d’anàlisi. Aquest és un bon acord des de l’òptica autonomista dels socialistes catalans, que com deia Miquel Iceta “honora l’Estatut”, aquell Estatut retallat pactat per CiU: uns van pactar les bases i els altres han acabat pactant-ne el desplegament. Des d’una perspectiva independentista l’afirmació de Joan Puigcercós resulta entre ridícula i patètica quan diu que “Avui, doncs, és un dia històric, hem aconseguit una cosa molt important, hem assolit una molt bon acord de finançament i avui marca un punt d’inflexió en la vida política”.

Si aquest és un dia històric, quina història més trista!

L’esclat de violència no és interracial sinó racial

Els esclats de violència al Turquestan Oriental, a l’extrem nord occidental de la Xina, han agafat per sorpresa la majoria de ciutadans europeus, perquè els afers interns de la Xina no acostumen a ser matèria informativa. Xina, com l’antiga URSS o l’extinta Iugoslàvia, és una amalgama de pobles i cultures diferents amagada i silenciada per la majoritària dominant. I els mitjans de comunicació d’aquí, amb enormes dificultats per a informar en aquell país, però també amb escassa voluntat de fer-ho, acostumen a presentar només la cara amable i monolítica que presenta el règim. La que convé als interessos econòmics que no tenen cap mania a l’hora de posar-se al costat del terrorisme més violent i descarnat per a extreure’n beneficis.

De fet, la majoria de països del món tenen una configuració diversa pel que fa a llengües i cultures. En molts casos, els grups minoritaris en vies d’extinció ni tan sols formulen reivindicacions polítiques, culturals o lingüístiques, resignats a acabar assimilats per la cultura dominant; i només en alguns, quan el grup minoritari té una certa consistència ja sigui pel nombre d’individus, per la identificació religiosa o per la seva consciència identitària, expressen la seva voluntat de sobreviure i es resisteixen a desaparèixer com a poble. I encara d’aquests, tan sols una minoria arriben a plantejar una reivindicació política quan l’agressió de l’Estat, en mans del grup dominant, es fa insuportable.

La política dels Estats que aspiren a esdevenir uniformes a base d’imposar la majoria sobre les minories, acostuma a practicar una política de barreja interètnica a base de moviments migratoris interns, com els que va forçar el règim soviètic o els que ha propiciat el règim xinès. Un cop aconseguida aquesta amalgama, les poblacions autòctones de cada país tenen més dificultats per a viure en la seva llengua i segons els cànons de la seva cultura; però tot seguit, l’estratègia uniformadora del grup dominant emprèn la fase d’incitació dels membres d’aquesta majoria desplaçats en territoris propis d’una altra cultura perquè reclamin uns suposats drets a viure en aquell país segons la seva cultura d’origen i considerant la cultura autòctona com a agressiva pel sol fet d’existir. La història del uigurs no ens queda tan llunyana.

La violència al Turquestan Oriental no es correspon, doncs, a disputes interètniques entre uigurs i hans (l’ètnia pròpiament xinesa), sinó a l’interès de l’Estat xinès per a anorrear i exterminar la cultura uigur, com ho han intentat també amb els tibetans, servint-se de la població xinesa desplaçada en aquells territoris. La intervenció de l’Estat no ha estat en cap moment la d’imposar una força mediadora enmig d’una baralla interètnica, sinó la d’incentivar els disturbis i les agressions per a poder acudir després en defensa del grup que considera com a propi.

Llibertat de vot per no mullar-se

Tant el PSC com CiU han confirmat que donaran llibertat de vot als seus diputats perquè puguin decidir sobre la Iniciativa Legislativa Popular que pretén prohibir les curses de braus a Catalunya. Caldrà veure, però, si en primera instància permetran que la ILP arribi a debatre’s al Parlament i que no sigui bloquejada a la primera com van fer amb la dels transgènics. En qualsevol cas és interessant veure com els partits utilitzen la disciplina de vot dels seus diputats més com una arma interna que com un acte de coherència o d’acceptació de la lliure voluntats dels seus membres.

Es considera d’allò més normal que cada grup parlamentari tingui un cap de files que indica el sentit del vot dels seus diputats, de manera que aquests no han de fer cap raonament sobre la conveniència o no del seu vot sinó un simple acte d’obediència. I, per tant, és un fet excepcional i noticiable que un partit doni llibertat de vot als seus diputats. En política, hi ha molts temes, jo gosaria dir que són la majoria, que no depenen tant de la ideologia en si o de l’ideari de partit com de l’opinió i la visió personal de cadascú. Els ciutadans, i per tant també els polítics, no estan compartimentats en la societat en ideologies tancades i incompatibles, sinó que conformen una amalgama de diferents formes de pensar que en alguns casos s’agruparien d’una determinada manera i en d’altres s’agruparien d’una manera diferent.

El que passa és que la política no s’entén com un marc on s’expressen les diferents sensibilitats, sinó com un camp de batalla per a l’accés al poder. I els partits no són tant l’intent d’agrupar les diferents sensibilitats, cosa impossible perquè per a cada tema hi pot haver sensibilitats diferents, sinó les estratègies organitzatives per accedir al poder; i aleshores sí que s’entén la necessitat de la disciplina de vot dels diputats. Normalment, el vot de cada diputat no representa tant la seva opinió sobre el tema que es consulta com l’acte de fe en favor d’uns dirigents i en favor de la seva estratègia per a assolir o mantenir el poder. Uns Parlaments amb llibertat de vot per als seus diputats, a part que suposaria per als partits filar molt més prim a l’hora d’escollir els candidats, donarien molt més joc i serien molt més representatius de la societat.

Si la llibertat de vot que donen els grups polítics als seus diputats és un cas excepcional, no és perquè creguin en la seva llibertat individual ni perquè creguin que al si de cada partit hi pot haver sensibilitats diferents (que en tot cas hi serien per a molts altres temes), sinó simplement perquè els seus dirigents valoren que en aquell tema en concret els convé no mullar-se.

Finançament: Ni model ni xifres

Tot sembla indicar que s’està preparant el terreny per poder presentar la setmana que ve, o l’altra, un acord definitiu de finançament. De fet, és la mateixa sensació que hi havia a finals d’any, quan tothom parlava d’un gir en positiu de l’actitud del Govern espanyol, d’un avenç substancial, i llavors fins i tot amb la intervenció directa del President Montilla per a desencallar la negociació. S’anuncia una data que tenim a tocar, es diu que el Govern espanyol ha mogut fitxa encara que no del tot, i en definitiva es comença a preparar l’opinió pública per a presentar l’acord com un èxit rotund. Perquè la principal dificultat no serà ni el model ni la xifra, sinó la manera de fer creïble l’acord davant dels electors. I cadascú ha de mirar pels seus electors.

El Govern espanyol ho haurà d’explicar davant el conjunt de l’Estat negant en rodó el que des de Catalunya, des de la Generalitat, sempre s’ha dit que era condició indispensable. Els tècnics, d’una i altra banda, ja es cuidaran prou d’elaborar un acord final de difícil interpretació o, millor dit, d’interpretació múltiple perquè cadascú hi faci la seva i es pugui justificar davant dels seus. Però de l’altra, es buscarà la manera per a poder explicar un “sí, però no” que fàcilment es pot traduir amb “no, però sí”. Ens hem passat tot un any insistint en la idea que l’important no era la xifra sinó el model; més que res perquè donant una xifra prèvia és més fàcil de comprovar si l’acord hi arriba o no. I ara, de cop, ens vindran les presses per les xifres perquè han trobat la manera de disfressar-les: la gradualitat i la complementarietat. Un acord a la baixa, els primers anys, que servirà per a justificar-lo davant la resta de l’Estat, amb la promesa que amb els anys Catalunya hi sortirà guanyant, sempre comptant amb l’amnèsia dels catalans pel que fa als reiterats incompliments del Govern espanyol. I si fins ara només volíem parlar de model, ara ens oferiran un model que acontentarà la resta de l’Estat, però amb uns complements extres per a què els politics catalans puguin justificar la claudicació.

Com va passar a finals d’any, el principal escull no és ni el model ni les xifres, perquè els socialistes ja haurien firmat llavors quan deien que només faltaven “uns serrells” per polir, tant se val quin fos el model i la xifra donada. L’escull era d’una banda la negativa d’ERC a signar aquell acord, amb el conseqüent trencament del tripartit, i de l’altra la dificultat per part dels socialistes catalans de justificar-ho davant del seu electoral. Ara, l’estratègia de Zapatero ha tornat a guanyar i ha aconseguit un cansament tal que aquests obstacles poden ser més fàcilment salvables. Per si de cas, la direcció d’Esquerra ja s’ha desmarcat de la posició oficial del Govern del qual forma part, posant una xifra que se sap que no s’assolirà i rebaixant les expectatives per si, en el darrer moment, s’han d’estripar les cartes.

Ja ha arribat el Tour: qui ha fet el negoci?

Resulta realment sorprenent el papanatisme de molts mitjans de comunicació capaços de fer-nos creure la transcendència de determinats esdeveniments, absolutament fugaços i de resultats més que dubtosos. L’arribada del Tour a la ciutat de Barcelona ha estat presentat com un fet extraordinari que alguns han tingut la gosadia de comparar amb els Jocs Olímpics, per exemple. Al capdavall, demà serà notícia la seva sortida, i la història s’haurà acabat aquí. L’enrenou mediàtic no es justifica per l’interès de veure passar uns breus instants i en directe una massa de ciclistes, quan en tot cas la cursa pot seguir-se molt millor a través de la televisió, sinó per a justificar l’enorme despesa que ha representat que Barcelona fos final d’etapa del Tour.

Més enllà de l’aportació milionària de les institucions catalanes, l’arribada del Tour haurà representat un altíssim cost per al país pel que fa a la mobilització de recursos, especialment cossos de seguretat, però també pel que fa a limitació de l’activitat ordinària amb talls de carreteres, col·lapse de serveis, etc. que afectarà a moltes empreses i particulars. Tan difícil deu ser calcular la despesa real que ha generat fer arribar el Tour a la capital catalana com calcular-ne els beneficis, que evidentment també hi són. I no seré pas jo qui gosi fer-ne un balanç en un o altre sentit. El tema deu ser equiparable a moltes altres iniciatives que representen una notable inversió de mitjans públics, però que s’espera que repercuteixi en benefici de l’interès comú.

El que passa és que en aquest cas sembla que la desproporció pot ser excessiva. Demà passat no n’haurà quedat res del pas del Tour per terres catalanes, més enllà del calaix fet per alguns establiments hotelers i de restauració, i algunes altres empreses que s’hauran beneficiat del proveïment dels serveis que ha precisat l’esdeveniment. Però el cost de tot plegat, l’haurem pagat entre tots plegats, amb els nostres impostos. Amb l’afegit que, essent el Tour també un gran muntatge econòmic, encara hi haurà hagut qui innocentment, per no dir una altra cosa, s’haurà prestat per a col·laborar-hi com a voluntari.

Fidelitat al país o al partit. I a quin partit?

Des d’Esquerra Republicana, en més d’una ocasió s’ha reptar els socialistes catalans a decidir-se entre una fidelitat al seu partit o al seu país. Tant en el tema de l’elaboració de l’Estatut com en les negociacions per al finançament, el PSC ha optat sistemàticament per una fidelitat absoluta al PSOE. Els seus vint-i-cinc diputats a Madrid són vitals per al Govern Zapatero, i en cap cas no han servit per exercir cap mena de pressió per afavorir les negociacions. És cert que, en bona mesura pressionats per ERC, hi ha sectors socialistes que no han acceptat la pèssima proposta de finançament que proposava el Govern espanyol, però no han fet el pas següent d’utilitzar la seva força per aconseguir un acord favorable.

El retret, doncs, de l’opció de partit que fan els socialistes catalans en detriment d’una opció de país, està més que justificat. Ara el que cal veure és si els republicans, també seguint el mateix esquema, fan l’opció de país o l’opció de fidelitat al partit (al PSC) que ja ha fet l’opció a favor de la central espanyola. L’acord a què hauria arribat el Govern tripartit, i per tant amb l’aprovació d’Esquerra, amb el Partit Popular per la configuració del Consell de Garanties Estatutàries ha fet saltar totes les alarmes. Hi havia l’opció d’atorgar, aplicant la llei de Hondt, un lloc més a un membre del Consell nomenat per CiU o l’opció d’atorgar-lo al PP. En un cas, al Consell de Garanties Estatutàries hi hauria una majoria nacionalista, CiU i ERC, i en l’altre la majoria la tindrien el PSC i el PP. No és un tema menor, perquè el Consell de Garanties Estatutàries tindrà capacitat de veto a l’hora d’interpretar el desplegament de l’Estatut i per tant qualsevol proposta de caràcter sobiranista que pogués fer el Govern.

La renúncia dels socialistes catalans a defensar el país, si això ha de suposar enfrontar-se als seus superiors jeràrquics espanyols, és del tot reprovable des d’un punt de vista nacional. Però ja sabem en quina indefinició es mouen. Ara bé, la renúncia d’Esquerra a defensar el país, per tal d’afavorir l’estratègia dels qui estan subordinats a Madrid, seria imperdonable. Puigcercós, conscient del gravíssim error que estan a punt de cometre, que inicialment ja han comès, afirmava ahir que el tema encara no estava tancat, que calia esperar. La setmana que ve, si no hi ha un ajornament, s’ha de resoldre la qüestió i Esquerra té a les seves mans fer una opció de país o una opció de partit (de partit espanyol, PSOE). Sembla impensable que Esquerra se sumi a un pacte per afavorir el PP i l’espanyolisme i per posar una trava més a qualsevol avenç del sobiranisme a Catalunya, hipotecant així un possible govern nacionalista; però de moment ja resulta preocupant la primera relliscada i que la direcció d’Esquerra no sigui taxativa en aquest tema, i que es limiti a dir: 'El Consell de Garanties Estatutàries no és un tema tancat. Està obert i cal esperar'. Esperar què?