El desastre de la Diagonal? Quin desastre?

La contundència dels resultats de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona ha sorprès tothom. I, en conseqüència, ha creat un desconcert absolut a les files socialistes. Els milions malversats en aquesta ridícula campanya no han servit per animar els ciutadans a anar a votar; i els qui ho han fet ha estat per a desautoritzar el Govern municipal. I Hereu probablement s’ha passat de frenada volent aparentar ser ràpid de reflexos, assumint responsabilitats, assegurant que ha après la lliçó, però castigant sobretot a qui hauria pogut ser el seu successor. O potser precisament per això.

Mirem-ho fredament. Que una administració proposi una consulta a la ciutadania, i que aquesta ciutadania no respongui a la crida, tampoc hauria de ser cap drama; com tampoc ho hauria de ser que el vot majoritari es decantés cap a qualsevol de les opcions possibles. De fet, si es fa una consulta és perquè qui dirigeix aquella administració, en aquell tema concret, o no té una posició presa o no vol imposar el seu punt de vista, que està prou legitimat pel fet d’haver guanyat prèviament unes eleccions. L’Ajuntament podia haver emprès la reforma de la Diagonal sense cap consulta prèvia en forma de referèndum, com ha fet amb tantes i tantes altres actuacions. Totes les administracions cada dia prenen decisions, sense comptar amb l’opinió dels ciutadans. En aquest cas hi ha hagut, és cert, errors de plantejament sumats a errors tècnics; uns errors de plantejament que també hi van ser en el darrer xou del Fòrum de les Cultures, ara fa sis anys. Si Hereu hagués respost acceptant o forçant la dimissió de la persona responsable tècnica de la consulta, l’oposició li hauria exigit dimissions polítiques de més alt nivell; però com que ell ja s’ha avançat carregant-se el seu segon, l’oposició, obligada a demanar un xic més, no pot sinó reclamar la seva de dimissió. Però, ben mirat, on és el desastre?

Sincerament, no crec que el desastre de la Diagonal consisteixi en uns errors tècnics, ni en una baixa participació, ni en la victòria aclaparadora d’una de les opcions possibles. Sinó en el fet que ha posat al descobert la impostura dels mal anomenats “socialistes”. Ridiculitzaven o menystenien les consultes per la Independència perquè no assolien gaire més del 20% de participació, i ells abocant-hi tots els recursos públics s’han quedat a la meitat; han volgut escenificar una pantomima de participació democràtica escollint precisament un tema de caràcter tècnic, la responsabilitat del qual no es pot traspassar a la ciutadania; Hereu i el seu equip no perseguien polsar l’opinió dels barcelonins sobre quin podia ser el millor disseny per a la Diagonal, sinó revifar la seva imatge en declivi; pretenien demostrar que les consultes a la ciutadania no havien de ser sobre temes rellevants com el futur del país, sinó sobre temes domèstics; han quedat en evidència quan demagògicament ells sempre es vanten de ser l’opció propera als ciutadans, i han hagut de ser aquests els qui els recordessin que ja n’hi ha prou de tanta disbauxa amb els diners públics¹; el resultat no indica que els barcelonins ja estiguin satisfets amb la Diagonal tal com està, sinó que ja estan farts de tanta política d’aparador, de tanta farsanteria, i de tanta mentida. Aquest és el desastre de la Diagonal.

(1) Aquesta consulta ha costat a al ciutat, només en organització, 3 milions d’euros. Però cal recordar els pressupostos municipals dedicats a propaganda supèrflua? La malversació anual de fons públics en concepte de propaganda “institucional”, representa quatre vegades més del que ha costat la consulta de la Diagonal.

Serem capaços de fer tard per no anar enlloc?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

L’ambient del país s’escalfa, i ara no pas per qüestions de sobiranisme sinó per la maldestre actuació del Govern de Zapatero que ha tingut la rèplica submissa dels seus subordinats al capdavant de la Generalitat, com la resta de comunitats governades pels socialistes. El nyap de la consulta de la Diagonal, emprès com a element de pre campanya de Jordi Hereu i com a intent de menystenir les consultes sobiranistes, se li pot girar en contra i posar en evidència l’enorme mèrit que aquestes tenien i que continuen tenint. Els ineptes representants dels dos partits espanyols al Tribunal Constitucional continuen encallats perquè no acaben de posar-se d’acord amb la forma i la profunditat amb què creuen que s’ha de desautoritzar el poble de Catalunya a qui no es reconeix ni la seva existència.

I enmig de tot plegat no s’acaba de treure l’entrellat d’una possible i potent candidatura independentista de cara a les properes eleccions de la tardor. Hom pot pensar que Reagrupament està esperant que acabi la presidència de Joan Laporta al F.C. Barcelona per poder ensenyar definitivament les cartes i posar en marxa tota la campanya electoral. Però, mentrestant, les enquestes van marcant unes tendències, i les perspectives electorals dels diferents grups polítics es van consolidant. Cada vegada es va fent més difícil la irrupció d’aquesta força política capaç de remoure substancialment l’actual estructura de partits; les enquestes donen un estret marge de maniobra per a una hipotètica nova candidatura independentista, i aquesta idea va calant en sectors de població que inicialment potser van creure en l’empenta primera de Carretero, però que hores d’ara ja s’han tornat a deixar portar pel desànim abstencionista o per acabar donant el vot a les formacions tradicionals com a mal menor. Des d’aquelles primeres proclames, en què es posava el llistó molt alt com a fita, fins ara no s’ha sabut crear un estat d’ànim creixent i engrescador entre la població, s’ha personalitat excessivament en la figura de Joan Laporta amb la consegüent espera de la seva disponibilitat, i s’ha donat peu a l’aparició de diverses iniciatives teòricament amb el mateix objectiu de crear una força alternativa, però que probablement poden acabar impedint la candidatura unitària.

Hi ha, d’una banda les accions empreses per sectors de l’esquerra independentista, a l’entorn de les CUP, per entendre’ns; però de l’altra hi ha la proposta de sectors ecologistes, i ara aquesta nova crida d’una seixantena de personalitats rellevants de la societat catalana. Sembla tan evident la necessitat d’aquesta alternativa unitària, i són tan diversos els sectors que la desitgen que pot molt ben ser que se n’acabi concretant més d’una. De ben segur que hi haurà sectors que argumentaran que la transversalitat no es pot fer a base de renunciar a uns plantejaments d’esquerres, o a uns plantejaments ecologistes, o a una dimensió global de Països Catalans, enfront d’altres que, molt més pragmàtics, preferirien bastir la candidatura sota l’únic pal de paller de la Independència de Catalunya. El debat i la confrontació interna ja el tenim servit. Estem fent tard i encara correm el risc de no arribar enlloc.

És en aquests moments que caldria demanar el màxim de responsabilitat entre totes les parts. No només que es faci un esforç per a poder arribar a un acord global entre les diferents visions sobiranistes que haurien de conformar aquesta candidatura unitària o transversal, sinó que s’aparquin d’entrada les diferències que ja se sap que són insalvables; és preferible que ja no entrin en el joc aquells qui, ben legítimament, pretenen confegir una candidatura sota unes bases ideològiques molt concretes. El fracàs d’una negociació o d’un procés de confluència sempre és pitjor que un punt de partida d’opcions paral·leles. En el benentès que, al final, el pastís a repartir en forma de suport electoral tampoc dóna per a massa propostes.

Ja la tenim liada

Ara resulta que tindrem, amb ben pocs dies de diferència, dues iniciatives populars per demanar la celebració d’un Referèndum sobre la Independència. Dues iniciatives que parteixen d’un informe jurídic previ, amb resultats diferents, i que sorgeixen bàsicament dels mateixos sectors sobiranistes. En totes dues, per exemple, hi ha un membre d’Esquerra. Es poden analitzar les raons i els arguments d’uns i altres, però el que és evident és que el bunyol ja està fet.

Jo sóc dels qui creuen, i sempre ho he dit, que l’actual Llei de Consultes no serveix per a celebrar cap referèndum a Catalunya sobre la independència. En el millor dels casos, pot servir per provocar una confrontació amb l’Estat quan aquest, emparant-se en la mateixa llei negui el permís per a celebrar la consulta. I aquest és el punt de partida diferenciat de les dues propostes per a promoure la Iniciativa Popular. Els uns proposen formular la mateixa pregunta que s’ha utilitzat en els diferents consultes celebrades fins ara sobre la independència, sabent, com ja va passar l’any passat, que en aquests termes no superarà el tràmit de la Mesa del Parlament; recordem que aleshores des d’Esquerra al PP, tots van votar en contra d’una ILP que demanava la convocatòria d’un Referèndum sobre la independència. I els altres recargolen la pregunta amb un preàmbul per tal de donar arguments als membres de la Mesa del Parlament per a aprovar-la; cosa que tampoc serà fàcil, perquè ni aquí ni enlloc no compten els arguments jurídics sinó els polítics. En tot cas, l’objectiu d’aquesta segona iniciativa, avalada per Uriel Bertran i Alfons López Tena, és estavellar-se a Madrid, cosa que segons ells provocaria un conflicte de gran abast.

En qualsevol cas, al marge de l’oportunitat d’una o altra estratègia, el que està clar és que l’existència de dues propostes és un desastre per als sobiranistes. I és difícil de creure que una de les dues no sigui impulsada amb l’únic ànim de desacreditar l’altra. A Madrid, al final, sempre ens acabaran imposant la seva Llei, però de moment es fotran un tip de riure davant la nostra ruqueria.

Va de nyaps barcelonins

Jordi Hereu i el seu equip, davant la previsible patacada electoral de l’any que ve, va decidir emprendre tot un seguit d’iniciatives propagandístiques, espectaculars, per a recuperar un xic de popularitat. Primer va ser l’esperpèntica proposta de celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern, “si li va funcionar al Pascual perquè no em pot funcionar a mi” devia pensar, i ara ha estat la celebració de la consulta popular per decidir com han de ser les voreres de la Diagonal. Quan tothom parla de la necessitat d’estrènyer-se el cinturó, de la por que no es puguin realitzar inversions bàsiques per al desenvolupament del país, la reforma de la Diagonal és com a mínim un despropòsit.

Però a l’Hereu, que durant tot el seu govern, seguint l’exemple dels seus predecessors, ha malversat quantitats ingents de diners dels ciutadans en propaganda institucional inútil i posada al servei de la seva persona i del seu partit, no li venia d’aquí una disbauxa més per deixar ben clar que les propostes d’austeritat del seu partit no són sinó una farsa i un pretext per a portar a terme polítiques de dreta pura i dura. Volia fer una gran moguda que li donés relleu personal, i a la vegada ridiculitzar les consultes populars per la independència que s’estan fent arreu del país. I és que els socialistes no en tenen mai prou d’imposar les seves tesis, sinó que han de demostrar que ho fan per fatxenderia; sembla fet a propòsit per a demostrar que quan ells i els jutges deien que eren il·legals les consultes era purament perquè políticament estaven en contra del dret a decidir, perquè ells sí que poden organitzar consultes saltant-se les lleis, amb la connivència de la fiscalia i de la Justícia.

Però el nyap polític de fons ha acabat sent un nyap de gestió també monumental. El cost d’aquesta Consulta de la Diagonal és tan alt, a nivell de realització i de propaganda, i comptant amb el suport desinteressat dels seus companys de partit als mitjans de comunicació públics i privat, que ell mateix es nega a donar les xifres, perquè sap que fins i tot els seus quedarien escandalitzats. I, a un preu tan alt, s’ofereix als ciutadans la possibilitat de decidir spbre dos models de disseny de la Diagonal relativament semblants, relegant la tercera opció com si fos aquell apartat residual de “no sap/no contesta”, i amb nul·les garanties democràtiques. Mentre que les consultes per la independència es van haver de celebrar sense que costés ni un duro a l’erari públic, i per tant sense mitjans, però amb un resultat excel·lent pel que fa a la impecabilitat i al rigor democràtic del sistema, l’Hereu malversant tants milions dels ciutadans ha estat incapaç d’organitzar una consulta neta, transparent i amb un mínim de garanties democràtiques. On han anat a parar els milions malgastats pel mateix partit que ens imposa austeritat? La fiscalia no hauria d’esperar que siguin els ciutadans els qui l’any que ve castiguin tanta malversació, tanta ineficiència i tanta irresponsabilitat.

Les noves dictadures

Temps enrere, i no pas tan enrere perquè encara en queden exemples, era habitual que els Estats Units, les anomenades potències occidentals, així com l’antiga URSS i la Xina, donessin suport a tota mena de dictadures en països del tercer món. Un règim dictatorial, sustentant per la força i amb una forta oposició interna, és sempre feble i necessitat d’aquest suport extern que se li ofereix a canvi d’importants concessions per a les empreses estrangeres. Era, i en algun cas encara és, una inversió molt rendible: es paga una petita fortuna per a mantenir en el poder el dictador corrupte, a canvi que aquest dictador permeti l’espoliació del seu país per part dels Estats que li donen suport.

Un cop garantit i corromput el sistema, es permetia cedir formalment a alguna de les reivindicacions democràtiques del poble oprimit, acceptant que en alguns casos es fessin eleccions. Unes eleccions a les quals concorrien els diferents candidats en desigualtat de condicions, amb amenaces i coaccions contra els més incòmodes per als interessos del poder econòmic, i amb fraus massius perfectament tolerats per la comunitat internacional. Si el resultat era l’esperat, la victòria d’una força conservadora que continuava cedint bona part dels recursos naturals a les potències estrangeres, s’havia d’acceptar el nou govern “democràtic”; mentre que si, malgrat totes les adversitats, aconseguia la victòria un candidat mínimament renovador i partidari de prioritzar l’interès del seu poble al de les empreses foranes, aleshores es tornava a pagar quatre militars corruptes perquè promoguessin un cop d’Estat i tornessin a la situació anterior. Però tot això ja ha passat a la història, amb algunes excepcions ben notòries, està clar.

Els mateixos interessos que abans es defensaven amb el crim organitzat des de l’Estat, servint-se d’un dictador titella, ara en un món globalitzat es poden defensar amb els anomenats mecanismes del mercat o del sistema liberal. Amb l’avantatge que ara no s’han de tacar les mans de sang tan directament com abans, i sobretot que poden aparentar que és una qüestió tècnica del “mercat”, del “sistema financer”, de la imprescindible “competitivitat” i “estabilitat”; i sobretot amb l’avantatge que l’espoliació no té perquè limitar-se als països del tercer món, sinó que també es pot fer en països com el nostre. Un sistema amb capacitat de crear estabilitat o inestabilitat, confiança o desconfiança, segons els interessos especuladors, no d’un “mercat” en abstracte sinó d’unes persones i d’unes empreses que tenen noms i cognoms i domicili fiscal. Ells creen la “desconfiança dels mercats financers” i ells mateixos exigeixen les mesures d’ajustament en contra de la població com a requisit per a tornar recuperar la confiança.

I aquesta trepa de delinqüents gaudeixen d'impunitat total.

Quanta estupidesa!

Ja tenim el Rei donat d’alta i a punt per a continuar exercint de no res, de simple peça decorativa. Aquests dies els mitjans de comunicació ens han atiborrat de partes mèdics i llistats de visites que rebia el monarca espanyol. Tot relativament normal si tenim en compte que oficialment a l’Estat espanyol la gent és majoritàriament monàrquica. Encara que sigui anecdòtic, és curiós constatar com per les dues bandes sembla que hi hagi necessitat de buscar-hi significacions especials, fins a l’extrem de l’estupidesa.

Em sembla bastant estúpid que es vulgui presentar l’operació del monarca a l’Hospital Clínic com una mostra de suport a la sanitat pública. Tothom sap que la intervenció i el tractament que ha rebut no té res a veure amb el servei públic que reben els ciutadans. Un servei públic, per cert, cada vegada més degradat i més deshumanitzat. Però tampoc em sembla massa lúcid per part d’alguns sectors i mitjans alternatius que han volgut veure-hi un greuge comparatiu en favor del Rei perquè aquest no ha hagut de posar-se a les llistes d’espera ni ha hagut de compartir habitació. Siguem seriosos: a cap país del món, els seus màxims dirigents no són tractats com el comú dels mortals. I tampoc ho voldríem per als nostres si fóssim un país normal, lliure. Em sembla tan ridícul que algú pretengui retreure que el Rei ha passat pel davant de molts ciutadans que estan en llista d’espera, com que després algú ho vulgui justificar dient que en realitat hi anava com a client privat. Tant si hi va com a client privat com si no, la despesa l’acabarà pagant l’erari públic; i una despesa que no serà petita si tenim en compte que s’ha hagut d’habilitar una planta sencera de l’Hospital per a ell tot sol.

Sovint, l’estupidesa no rau tant en els fets com en la justificació que s’hi vol donar. Aquesta mena de debats són de país de pandereta. En tot cas, l’únic debat seria que aquest no és el nostre monarca; però la factura de la seva intervenció no deixa de ser una minúcia al costat del que ens representa econòmicament haver de formar part d’Espanya. Tant de bo algun dia poguéssim pagar-li gentilment la intervenció en un dels nostres hospitals com a deferència al monarca de l’Estat veí.

Atracament a mà armada

El sistema econòmic ha trobat una nova sortida per a reconduir una situació que podia atemptar contra el privilegi de les classes dominants. Durant dècades, els drets socials s’anaven consolidant amb petites passes i no poques reticències de la dreta; a cada nou conveni, a cada nova llei, o a cada nou programa electoral el debat estava en com salvaguardar la cohesió social, guanyar drets per a la classe treballadora, millorar l’estat del benestar i en definitiva fer que l’Estat complís el seu paper de redistribució de la riquesa. Però ja des de força abans de la crisi actual es va capgirar la situació, amb el consentiment o la passivitat dels sindicats. A cada bugada perdem un llençol, i ara de la forma més cínica i descarada ens estem carregant les costoses i limitades conquestes socials en benefici d’un sistema que recorda el capitalisme salvatge del segle XIX; amb un vocabulari renovat, això sí.

El sistema liberal pensat o organitzat a la mesura dels interessos de les classes dominants estava fent fallida, no solament perquè la voracitat especuladora podia desembocar en crisis que feien trontollar el sistema, sinó perquè la participació de la ciutadania en els processos democràtics portava els Estats a complir una certa funció redistributiva. La globalització va ser una primera oportunitat per a plantejar el debat en uns altres termes: no es tracta de dilucidar si és o no rendible una determinada activitat, ni si la mateixa inèrcia del mercat pot fer que es valori la força del treball, sinó que l’afany de competitivitat a escala planetària obliga d’una banda a un creixement insostenible que ens està portant al desastre ecològic i de l’altra desarma la classe treballadora que se l’obliga a competir amb països on no tenen per què respectar-se ni els drets humans, ni els drets laborals, ni el medi ambient. I, ara, quan semblava que ja havia passat la part més dura de la crisi, quan els indicadors diuen que es reprèn l’activitat productiva, els mercats financers han trobat una nova fórmula per acabar de recuperar el poder absolut sobre el sistema. El fantasma del rescat de Grècia només ha estat una excusa. En primer lloc, no es tracta de cap “rescat de Grècia” sinó de garantir que els bancs europeus cobraran amb tots els seus interessos els crèdits pendents d’aquest país; i sobretot garantir, com ja es va fer amb la banca responsable de la crisi que patim, que en cap cas no pagaran la factura els qui amb la seva mala gestió han posat en perill el ja precari sistema. Europa “deixa” diners a Grècia per tal que aquest país els pugui pagar religiosament als creditors, majoritàriament els bancs europeus; i per fer-ho s’exigeix que es rebaixin els sous de funcionaris i pensionistes, que es redueixen les prestacions d’atur i les polítiques socials, és a dir que es faci un traspàs de recursos de les classes socials més febles cap als grans poder econòmics responsables de la crisi.

Però en segon lloc, el fantasma de Grècia els ha vingut com anell al dit per a poder portar a terme aquelles polítiques de dreta pura i dura, de dreta decimonònica, a la resta de països, inclòs l’Estat espanyol. Deixant que el sistema liberal campés al seu aire, la por a perdre el poder obligava els governs a tenir un mínim de sensibilitat envers la majoria de la població. Ara han trobat el sistema de poder menystenir aquesta majoria i fer-li pagar no ja els plats trencats d’una crisi que ells no han provocat, sinó la recuperació del poder absolut per part del sistema financer. Tant li fa que el deute de l’Estat sigui més o menys sostenible i que no hi hagi cap risc evident de no poder-hi fer front; el mateix sistema financer té els mecanismes per a crear una suposada desconfiança envers l’Estat, a l’estil de Grècia, i és aquesta desconfiança que ells mateixos creen la que els dóna peu a imposar les condicions per a recuperar-la. I les condicions, evidentment, no són altres que les de retallar els drets laborals (perquè hipòcritament en diuen “reformes estructurals”?), congelació o baixada de sous de funcionaris i pensionistes, i reducció de les despeses socials. Temps enrere, ni el PP no hauria gosat dir obertament que s’havien de retallar les despeses en sanitat i en educació, considerades pilars d’una societat mínimament civilitzada; ara, l’amenaça es pot fer obertament i pot ser executada per un Govern que té el desvergonyiment de continuar emprant el nom de socialista.

El canvi encara està per fer

Aquest cap de setmana a Lloret de Mar, Esquerra ha engegat motors de cara a la campanya electoral de la tardor. Sentint el discurs, tant el del seu President com el del seu Secretari General, hom diria que aquesta vegada ERC sí que està convençuda d’actuar com a partit independentista, posant com a prioritat el dret a decidir dels catalans i la sortida de la via morta a què ens han abocat entre tots plegats. El discurs sona bé, és coherent amb un ideari independentista, i podria i hauria de motivar amplis sectors de la societat desenganyats de tanta farsa estatutària, de tant de menyspreu per part dels partits espanyols, inclosos els seus representants exercint de magistrats al Constitucional. Les paraules sonen bé, ara falta que siguin creïbles.

Algú emprava a Lloret l’eslògan de “El veritable canvi per Catalunya”. Era un reconeixement explícit que els governs tripartits no van representar veritables canvis. El paper d’Esquerra al Govern, i en general tota l’actuació del tripartit inclòs el paper del President de la Generalitat, no ha estat tan desastre ni tan nefast com pretenen alguns dels seus detractors, però tampoc es pot presentar com a exitós ni ha aportat res de nou. D’ençà de la transició, sense solució de continuïtat entre els governs de Jordi Pujol, de Pasqual Maragall i de José Montilla, el veritable canvi encara està per fer. Tots els partits han fet mèrits per guanyar-se la desafecció de la gent, i Esquerra a més s’ha guanyat la desafecció i la deserció de sectors independentistes que, potser precipitadament, l’han invalidada per a liderar cap projecte sobiranista al país. No serà fàcil, ara, guanyar-se de nou la credibilitat. Tots els partits es poden fer mutus retrets per la seva política de poca volada, per haver posat per davant els interessos de partit i les ambicions personals de poder, per haver jugat amb l’enemic simulant que hom s’hi podia aliar amb l’esperança de fer-lo canviar... i tots tenen la seva part de raó.

A Esquerra ho tenim gaire bé tot a favor: un discurs clar i coherent, un creixement de la voluntat sobiranista de la ciutadania, una mobilització ciutadana que espera respostes polítiques... Però podem tenir un problema: la credibilitat. Serem capaços de recuperar la il·lusió i la credibilitat perduda durant aquests anys? O és que la direcció del partit ha estat tan erràtica que, ni tenint-ho tot a favor, no mereixerà la confiança de la gent?. Havent-hi al país un increment substanciós de sentiment sobiranista, qualsevol resultat que no representi un increment també substanciós del suport electoral, hauria de ser considerat com un fracàs. I no tant un fracàs del partit com de la seva direcció.

L’estirabot del Duran

No sé quina mena de qualificatiu es pot donar a l’estirabot que acaba de llançar Josep Antoni Duran i Lleida. Qualsevol, menys proposta seriosa. Que la credibilitat del Govern està sota mínims és ben cert, perquè fins i tot ho diuen els socialistes catalans; com també ho és que les seves polítiques contra la crisi han estat un veritable fracàs, i només països com Grècia i Portugal ens salven de quedar a la cua d’Europa; però l’alternativa del PP, a part de ser l’única possible a l’Estat espanyol, no és sinó una alternativa nominal, de canvi de titulars a les poltrones.

Proposar, doncs, una moció de censura, però no pas per a col·locar-hi l’únic partit que pot ser alternativa de Govern a Espanya sinó per a fer un Govern de concentració, no té cap mena de sentit. Al Partit Popular li importa ben poc la crisi econòmica, tret d’utilitzar-la per a afavorir els seus interessos, els de la patronal i la banca, i per tant si tinguessin l’oportunitat de fer fora el Govern socialista no seria precisament per a constituir un Govern de concentració. D’altra banda, quan Duran i Lleida parla d’un Govern de concentració, un cop descavalcat el PSOE, no queda altra possibilitat que la d’un Govern del PP, com a màxim amb la participació de CiU, de CC i potser del PNB; és a dir un govern conservador amb petits i testimonials suports dels partits minoritaris. Però, sobretot, si Duran i Lleida proposa aquest Govern de concentració amb l’excusa que Zapatero ha perdut la credibilitat, que Rajoy tampoc se l’ha guanyada, i que per tant cal un executiu de consens per fer front a la crisi, és absurd que es digui que aquest hauria de ser un govern interí, de pocs mesos, el just per a convocar noves eleccions. Precisament perquè vivim moments de crisi, el que menys convé des d’un punt de vista econòmic, i així ho remarquen a la Gran Bretanya, són governs interins incapacitats per a prendre decisions.

Sovint, diuen les enquestes, Duran i Lleida és el polític més ben valorat a Espanya. Deu ser per les bajanades que deixa anar i que entonen amb el tristíssim panorama que ens ofereixen tant els socialistes com els populars. L’estratègia dels partidaris de mantenir la dependència envers Espanya es veu que passa també per participar de l’estupidesa més supina.

L’actitud angelical dels socialistes

Les tensions al si del Partits dels Socialistes són evidents. Com ja els ha passat en moltes altres ocasions, des de Madrid se’ls exigeix una actitud de vassallatge que després no és correspost. L’espantall d’una victòria popular a les Corts espanyoles i el dubtós mèrit de poder afirmar que el PSOE té a Catalunya un dels seus pilars fonamentals, fan que els socialistes catalans s’aboquin disciplinadament cap als seus superiors. Les reticències del sector catalanista no hi són per raó del vassallatge, sinó perquè la seva meselleria després no és recompensada ni reconeguda.

Només faltava que el President Montilla volgués aparentar que prenia les regnes de la defensa de l’Estatut adreçant-se a Rodríguez Zapatero d’una banda i a Mariano Rajoy de l’altra, com si fos un President de veritat que els crida a l’ordre. La resposta ha estat clara i contundent, i al dirigent popular li ha vingut com anell al dit poder-li refregar per la cara al mateix Palau de la Generalitat: Zapatero i Rajoy no poden arribar a grans acords perquè tots dos volen seure a la mateixa cadira, però tots dos comparteixen la mateixa visió de centralització espanyola i de menysteniment per Catalunya i pels catalans. La tímida reacció que aparentava el President de la Generalitat ha caigut en el ridícul, de manera que s’ha vist forçat a esmenar el nou cap de campanya dels socialistes catalans que devia mal interpretar el gest, creient que ja podien prescindir, de cara a les eleccions de la tardor, de la imatge del PSOE aliat amb el PP contra Catalunya. Montilla i els socialistes es troben en una situació compromesa, amb mals auguris electorals, però la seva actitud de submissió envers Madrid tampoc els serveix perquè els socialistes espanyols els donin un cop de mà. Ben al contrari: qui té el poder real exigeix disciplina absoluta sense que el vassall en pugui esperar res a canvi.

Això sembla ser que és el que costa de pair a polítics dels sector catalanista com el Conseller Antoni Castells. Un dels pocs que es veu amb cor d’expressar públicament la seva disconformitat amb el tracte rebut pels seus teòrics companys de partit; la majoria callen, per por de no sortir a la foto. I no s’ha estat de qualificar d’angelical l’actitud dels Iceta i companyia que continuen insistint en què la seva aspiració és acontentar l’amo i fins i tot intentar convèncer-lo perquè no els maltracti en excés. Angelical seria, com diu Castells, si els dirigents socialistes creguessin realment que poden convèncer Zapatero perquè canviés la seva política envers Catalunya. Però la seva actitud no té res d’angelical: Als dirigents socialistes catalans els importa un rave convèncer o no Zapatero, perquè ja saben que això és impossible, l’únic que fan és agenollar-se servilment per poder continuar gaudint, a títol personal, de la confiança de l’amo que decideix al seu albir sobre ells i sobre el país.

Demà, a la plaça de les Nacions, a Ginebra

Demà, a les 12 del migdia, a la Plaça de les Nacions de Ginebra. Aquesta és la nova cita per a donar a conèixer al món el conflicte obert entre Catalunya i Espanya. Promogut pel mateix col·lectiu, Deumil.cat, que va organitzar la manifestació de l’any passat a Brussel·les, ara es pretén organitzar també una concentració festiva davant la seu de les Nacions Unides a Ginebra. De moment ja s’ha lliurat una carta de presentació al President del Consell de Drets Humans, Alex Van Meeuwen. Una vegada més la societat civil ha de fer les funcions de suplència d’unes institucions que sembla que no tinguin altre objectiu que el de disputar-se’n internament el control.

L’important no serà el nombre de persones que s’aconsegueixi concentrar a la ciutat de Ginebra, sinó l’acte simbòlic de donar visibilitat internacional al fet català. L’èxit assolit en l’anterior convocatòria de Brussel·les fa pensar que aquesta vegada també serà possible, tot i les dificultats objectives. Sovint des d’aquesta mateixa societat civil es fa bandera de la independència institucional amb què realitzen les seves accions; i té molt de mèrit, està clar. Però això mateix pot ser-ne el principal handicap. Els mitjans de comunicació nacionals, però també els de fora, no conceben altra realitat que l’oficial, la de les institucions i la dels poders fàctics. A aquesta inèrcia general d’ignorar tot allò que no porta segell oficial, s’hi afegeix la tendenciositat manifesta d’aquests mitjans en contra de determinades opcions polítiques.

Hi ha també la dificultat objectiva d’arribar amb convenciment a aquesta mena d’organismes internacionals. La Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides sovint ha d’estudiar casos de violació flagrant d’aquests drets, ja sigui a Cambodja, a Birmània o al Congo, i amb escasses competències per a incidir-hi més enllà de simples resolucions que no obliguen a ningú. Per als membres d’aquests organismes, doncs, situacions com la nostra són vistes amb uns altres paràmetres, els costa de veure-hi vulneracions reals dels drets humans, i sovint ho interpreten com una disputa interna de caràcter menor. I si a això hi afegim que les institucions que democràticament representen el país no es posen al costat de les entitats denunciants, s’entén que la seva mirada sigui més aviat freda i distant. El que costa més d’entendre és, precisament, la negligència d’aquestes nostres institucions.

Quan les Lleis se les passen pel forro

Barcelona també celebrarà la seva consulta, encara que sigui sobre un tema tan prosaic com el disseny de la Diagonal. L’Ajuntament proposa als barcelonins que escullin entre dos projectes del que ha de ser aquesta artèria bàsica de la capital; i per fer-ho no necessiten ni lleis de consultes ni permisos de l’Estat. Si l’alcalde ha cregut que aquesta mesura li pot donar un relleu mediàtic que l’ajudi a no perdre les properes eleccions, hi aboca tota la maquinària municipal, costi el que costi, i al marge del que puguin dir les lleis.

El jurista López Tena s’afanyava a remarcar que o bé la consulta de l’Ajuntament de Barcelona és il·legal, o bé són perfectament legals les consultes populars sobre la independència. El que passa és que, i el senyor López Tena ho hauria de saber, en aquest país no es qüestiona res en funció de la seva legalitat o de la seva il·legalitat, sinó de la conveniència política de cada acció. I la de l’Ajuntament de Barcelona no solament és innòcua, sinó que pot ser un bon exemple del tipus de consultes que poden ser acceptables des de la perspectiva política i judicial espanyola, en contraposició a les consultes que pretenen demanar als ciutadans que decideixin sobre el seu futur. Per il·legal que fos la consulta sobre la Diagonal de Barcelona, ningú gosaria ni perdria el temps a impugnar-la justament pel seu caràcter polític, que ja s’escau amb la ideologia dominant.

De fet, és el mateix frau de llei que el sistema judicial va fer amb les consultes populars per la independència. Inicialment s’hi van oposar i van emetre sentències en contra de les consultes, i concretament revocant les aprovacions de suport del Consistori d’Arenys de Munt, i de la cessió de locals per part de l’administració municipal. Que s’incomplís la llei els importava ben poc; del que es tractava era de boicotejar, d’acord amb la Falange, una iniciativa políticament perillosa. Però quan van veure que la seva sentència més aviat encara va esperonar i afavorir la participació en la consulta, van canviar d’estratègia; en les següents consultes han optat pel silenci, permetent allò que abans havien considerat il·legal, per la mateixa raó de conveniència política. Per a la Justícia, la Llei no és sinó una eina a utilitzar o a ignorar, en funció d’uns interessos estrictament polítics o ideològics.

Contra els miniparcs eòlics

Catalunya és de les comunitats autònomes de l’Estat amb menys implantació de l’energia eòlica. El Govern de la Generalitat, teòricament més ecologista que ningú, ha vingut posant tota mena d’entrebancs a l’expansió d’aquesta font d’energia alternativa amb excuses o raonaments pretesament ecologistes. Ara mateix el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha rebutjat la iniciativa empresa per l’Ajuntament de Cabacés, al Priorat, per a instal·lar un miniparc eòlic al municipi, perquè sembla que per la zona podria haver-hi alguna àliga cuabarrada.

És ben cert que els immensos parcs eòlics que podem veure, per exemple, a l’Aragó o a Navarra, malmeten el paisatge i de ben segur que deuen ser un perill per a les aus de la zona. Com el malmeten també determinades urbanitzacions salvatges com la de la Vall Fosca o de tants altres indrets turístics, les mateixes Centrals Nuclears, i per suposat el traçat aeri de la MAT. I en aquest darrer cas, a més, també constitueixen una perillosa barrera per a les aus. El desaforat creixement urbanístic dels darrers anys, potenciat sovint des de les mateixes administracions i aturat només per l’esclat de la bombolla immobiliària, així com la invasió i esquarterament generalitzat del territori amb polígons i infraestructures no sempre prou justificats, han provocat el pitjor desastre mediambiental imaginable. Un desastre inevitable, diuen, per poder mantenir un ritme de creixement que alguns consideren imprescindible i altres veiem com insostenible.

El cas de la denegació del permís per a instal·lar un miniparc eòlic al municipi de Cabacés, com ja ha passat amb altres propostes semblants, té un significat diferent. No només perquè es tracta d’una iniciativa relativament insignificant pel que fa al seu impacte en comparació amb les grans agressions al territori que sí que s’autoritzen o s’emprenen des de l’administració, sinó pel que hi ha al darrere. El gran problema que tenen les energies alternatives, sobretot la solar o l'eòlica, és que la natura se’ns ofereix gratuïtament i cal buscar la fórmula no només de generar energia sinó sobretot de garantir que les grans empreses podran posar-hi un comptador. Qualsevol Govern, amb un mínim de sensibilitat mediambiental i no sotmès als interessos de les grans companyies, potenciaria sobretot aquestes formes de petit format a l’abast dels petits ajuntaments i fins i tot dels particulars. L’excusa de la possibilitat que el molinet de Cabacés pugui afectar alguna au protegida, davant del panorama d'un país agredit mediambientalment fins a l’extenuació pels grans interessos empresarials, sembla una broma de mal gust. I ho és.

La fal·làcia del creixement sostenible

En un estudi recent, codirigit per l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), sobre les tendències climàtiques i la qualitat de l’aigua als embassaments, es treuen conclusions força precises de cap on anem. S’hi diu, per exemple, que la quantitat d'aigua que entra al pantà de Sau des del riu Ter ha disminuït un 44% en els darrers 44 anys, i aquesta seria la tendència general arreu del país. I, naturalment, aquesta disminució de la capacitat dels embassament repercuteix directament en la qualitat de l’aigua.

Pot semblar un contrasentit parlar ara, quan alguns embassaments són plens a vessar i han d’obrir comportes, de la disminució dels cabals dels rius. Però és un fet que no es pot pensar en satisfer les necessitats d’aigua per al reg i per al consum només en els períodes de pluges intenses, si després han de venir períodes de sequera; el que compta és el còmput global. I tot sembla indicar que la tendència serà més de disminució dels cabals i de la qualitat de l’aigua, que no a l’inrevés. De la mateixa manera que la tendència de la població i de les necessitats d’aigua és la del creixement. Dues tendències contraposades i incompatibles. Algú dirà que això s’ha de compensar amb mesures d’estalvi o amb major eficiència en la gestió d’aquests recursos bàsics. Però aquesta és una cançoneta que ja no dóna per més i que després de set anys de governs amb Departaments de Medi Ambient dirigits per ecologistes, els qui podrien ser més sensibles al tema, ja no té cap credibilitat.

Hauríem de ser clars en aquest sentit: parlar de “creixement sostenible” és una fal·làcia. El creixement és insostenible per naturalesa. La naturalesa ja no dóna més de sí. Fins i tot suposant que es mantinguessin estables els cabals dels rius, el creixement de la població i de les necessitats d’aigua el fan inviable a llarg termini. Quan des de determinada esquerra ecologista es parla del “creixement sostenible” no es fa altra cosa que maquillar, i en el millor dels casos allargar o alleugerir, el mateix plantejament de la dreta d’optar pel creixement que ja se sap que a la llarg és del tot insostenible.

Una de freda i una de calenta

Ambler Moss, qui va ser representant dels Estats Units a Barcelona durant el franquisme, ha fet unes declaracions típiques d’un observador forà que té la lucidesa i l’objectivitat que li permet la distància, però que alhora pateix el desenfocament propi de qui no acaba d’encaixar-hi totes les peces. És el mateix que ens ha passat altres vegades quan algú ha volgut establir una comparació de Catalunya amb el Quebec o amb Escòcia, per exemple; les comparacions poden ser més o menys precises, però allà on l’erren de dalt a baix és en fer el paral·lelisme del Canadà o del Regne Unit amb Espanya.

Parlant de les dificultats que pot tenir Catalunya per a poder decidir el seu futur, qui va ser vicecònsol a Barcelona ha afirmat: “Les limitacions són autoimposades”. I és ben cert. Tant li fa que totes les dades demostrin no solament la viabilitat d’un Estat català, sinó els avantatges de tipus econòmic que això representaria. Hi ha un sector de la societat catalana que prefereix seguir els partits i els polítics que creuen que a Catalunya no ens convé tenir un major autogovern ni una independència, per més que totes les estadístiques demostrin que és al País Basc i a Navarra, amb règim de concert econòmic, on hi ha menys atur (gaire bé la meitat del que hi ha a la resta de l’Estat) i on poden fer majors inversions en serveis bàsics; i per més que totes les dades que quantifiquen el dèficit fiscal de Catalunya demostrin que si fóssim independents els catalans disposaríem d’uns 20.000 milions d’euros anuals més. El fervor espanyolista els porta a menystenir la possibilitat de reduir sensiblement la taxa d’atur, de millorar les nostres infraestructures, el sistema educatiu, la xarxa sanitària, la recerca, etc. Hi ha molts catalans que prefereixen pagar, o deixar de tenir, 3.000 euros anuals (el cost del dèficit fiscal dividit pel nombre de ciutadans de Catalunya) per tal de poder continuar formant part d’Espanya. Tot un luxe que molts no es podrien permetre.

Però després, Ambler Moss certifica: “No hi veig cap impediment”. Un primer impediment és, per suposat, el mateix fet que una classe dirigent catalana prefereixi sacrificar Catalunya a canvi de poder mantenir ells unes cotes de poder amb Espanya, i que tinguin la capacitat de convèncer l’electorat de què per poder ser espanyols val la pena “regalar-los” una o dues mesades. Però l’altre gran impediment és que tenim un Estat amb un nul esperit democràtic, que optaria per utilitzar qualsevol recurs, inclòs el militar o el de la Justícia corrompuda, per tal d’impedir que els catalans exercim el dret democràtic de decidir el nostre futur.

Amb les estadístiques a la mà

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Les prospeccions estadístiques tothom se les amaneix com vol. Si repassem les diferents enquestes que han aparegut en els darrers mesos en trobarem per a tots els gustos, encara que sempre amb el denominador comú de l’ascens del sentiment sobiranista en la població catalana. Des dels estudis que afirmen que no passarien del 30% els partidaris de la independència, als que els atorguen una clara majoria. Tinguem en compte, però, que en les conteses electorals els partits que es presenten com a opcions netament independentistes, fins ara, arriben ben just al 15%.

L’Artur Mas afirmava que en un referèndum per la independència amb una baixa participació és possible que guanyés el SÍ, encara que fos per un estret marge; però que si la participació fos superior al 55%, aleshores guanyaria el NO. I aquest raonament, que no sé si està prou ben fonamentat però que en tot cas no sembla pas fugir d’estudi, és el que deu motivar a CiU mantenir aquesta ambigüitat per alguns incomprensible. Mas diu que votaria SÍ en un referèndum per la Independència, però a la vegada considera que ara mateix no és el moment oportú per convocar-lo; per por de perdre’l, segurament. Per por de guanyar-lo, que dirien els més malèvols. De fet, quelcom de semblant afirmava Jaume Sobrequés: ‘El PSC lideraria el referèndum d’autodeterminació si fos la posició majoritària de la ciutadania‘. Aquests posicionaments irriten els independentistes convençuts, per considerar-los porucs i poc conseqüents, però també el Partit Popular i en general els nacionalistes espanyols, que els veuen excessivament nacionalistes, fet que els acaba donant la centralitat política que els permet guanyar o disputar-se la victòria electoral.

En les consultes populars, a moltes poblacions, la participació ha estat inferior a la suma dels vots obtinguts per CiU i ERC junts, i en algun cas fins i tot inferior als vots obtinguts per ERC. És una prova que per a calibrar degudament el valor de les enquestes, de les consultes o de les eleccions és molt important la resposta, però també ho és com es fa la pregunta. No és el mateix una consulta organitzada des de les institucions amb tot el desplegament mediàtic i l’enorme quantitat de recursos invertits, que una altra organitzada per entitats ciutadanes sense mitjans, sense recursos i sense experiència. Però tampoc seria el mateix organitzar una consulta institucional sobre la independència on els arguments fossin avaluar els avantatges o els desavantatges de l’opció independentista, que organitzar-la sota l’amenaça d’esberlar la cohesió social del país, amb violència inclosa, en cas que s’optés per la via independentista. I, ja fent una mica de ciència ficció, imaginem una consulta organitzada per les institucions catalanes, però amb l’assentiment del Govern espanyol i amb la voluntat democràtica (aquest és el punt de ciència ficció) no solament de respectar la decisió de la ciutadania, sinó de col·laborar en la forma de repartició de la part que ens correspondria de les estructures de l’Estat, inclòs l’exèrcit, les ambaixades o el patrimoni avui dipositat a Madrid com a capital de tot l’Estat espanyol. En aquests darrer cas, com ja havien dit en algun moment, fins i tot gent tan nacionalista com la Montserrat Nebreda o el Joan Ferran de ben segur que també votarien a favor de la llibertat.

Ens queda encara camí per córrer. Perquè de ben poc ens serviran les consultes si només reflecteixen aquest 20% d’independentisme convençut. Caldria acabar de donar l’impuls necessari perquè s’hi apuntin nous sectors i persones fins ara indecises. I això no s’aconseguirà si no som capaços de crear entre totes les forces polítiques sobiranistes un estat d’ànim positiu i engrescador, de manera que no demanem a la ciutadania que s’apunti al projecte partidista de ningú sinó a un projecte nacional de país, creïble i àmpliament compartit.

Ens ho podem permetre?

L’atur continua la seva imparable cursa ascendent. Però això no és el que preocupa a les autoritats del país, més interessades en garantir que bancs i grans empreses tornin a tenir els beneficis d’abans. En tot cas la reducció de l’atur, és a dir la reducció dels problemes greus de milers de ciutadans, serà la conseqüència de la recuperació dels beneficis; però no pas de forma immediata, perquè la crisi ha servit i acabarà de servir per a reajustar les plantilles i acabar de collar les condicions laborals, en això que eufemísticament en diuen “reformes estructurals”.

Però bé, no tothom pateix de la mateixa manera els efectes de la crisi. El mapa de les comunitats autònomes segons el percentatge de gent sense feina és prou eloqüent. De fet és un mapa relativament semblant al que resulta d’aplicar-hi les dades d’inversió per càpita, el percentatge destinat a Educació, etc. Sempre les comunitat autònomes que disposen del concert econòmic, País Basc i Navarra, vam molt per davant de la resta. Mentre aquestes tenen ara mateix una taxa d’atur que sobrepassa ben just el 10%, la majoria de les altres comunitats estem molt a prop del 20%, i algunes ja s’acosten al 30%.

Resulta difícil d’explicar a la societat catalana (i potser per això els partits espanyols i els seus mitjans de comunicació prefereixen no fer-ho) que hem de renunciar a tenir un model de finançament semblant als bascos, que a nosaltres ens convé més tenir el doble d’atur i poder formar part solidàriament amb la resta de comunitats de l’Estat. Des d’un punt de vista estrictament econòmic ens costa molt car formar part de l’estat espanyol, i més en les condicions que ens imposen; realment s’ha de ser molt visceral per argumentar que és millor tenir altes taxes d’atur, no tenir recursos per invertir en educació, ni en infraestructures, ni en res, per tal de poder continuar essent espanyols. És el missatge que ens envien sobretot el PSC-PSOE i el PP, els quals al País Basc o a Navarra sí que defensen a capa i espasa mantenir el model econòmic que els permet gaudir d’un finançament que no té gaire res a veure amb el del conjunt de l’Estat.

Ens podem permetre la disbauxa que ens representa mantenir-nos com a espanyols? Ens ho podem permetre?

Educació: Desacords pre electorals

A mesura que es va acostant la nova cita electoral, en principi prevista per la tardor, els diferents partits polítics han d’anar marcant les distàncies. Compten amb què l’electorat anirà escàs de memòria i no els tindrà en compte les vel·leïtats passades. O, si més no, compten amb poder contrarestar a base d’una gran campanya de màrqueting l’opinió que d’ells s’han fet els ciutadans. Normalment els funciona; menys del que esperaven, però els funciona.

No fa ni un any que el tripartit ens presentava com un gran èxit, dins de l’escàs marge de l’Estatut, el nou acord de finançament. Fins aleshores, els ajustaments pressupostaris es justificaven per la manca de recursos que s’havia de resoldre amb l’aplicació del nou model pactat entre el tripartit i el Govern espanyol (alguns dirien imposat pel Govern espanyol en el marc del cafè per a tothom, i el nostre més aigualit). Si abans totes les retallades pressupostàries es justificaven per la manca d’acord, ara no veiem què més podem fer gràcies a aquest acord. El Departament d’Educació, per exemple, anuncia noves retallades, en aquest cas poden ser 200 places dels Serveis territorials, i que se sumarien als ajustaments que ha anat fent el Departament en els darrers anys, amb la connivència dels tres partits del Govern. Ara, però, com que s’acosten eleccions, i cada partit ha d’anar marcant perfil propi, ja hi ha qui des del mateix Govern critica la mesura; com si els centre educatius no haguessin patit any rere any les retallades de personal i pressupostàries.

El diputat d’Esquerra Josep Maria Freixenet, mestre de professió i per tant coneixedor d’aquestes retallades que ha anat patint darrerament l’escola pública, havia romàs impassible fins ara veient com es deixaven de cobrir determinades vacants, com es paralitzaven segons quins programes educatius, s’aparcaven propostes pilot, es postergava l’equipament informàtic de les escoles i es deixava potser per al setembre, com a element de campanya dels socialistes, la gratuïtat dels llibres de text. Però ara ja s’ha donat el tret de sortida, i ara ja toca marcar ni que sigui tímidament les distàncies, i s'exclama per l’enèsima retallada del Departament d’Educació en detriment de l’escola pública. Ara, potser ja hem fet tard.

Corruptes, xenòfobs i violents...però legals

La Justícia és igual per a tothom, però per a alguns més que per als altres. En principi, les responsabilitats penals no són mai col·lectives, d’una organització o partit, sinó de cadascun dels seus membres i sobretot dels seus directius; però això no ha estat així quan s’ha volgut jutjat determinades organitzacions o mitjans de comunicació (casos Egin o Egunkaria) que defensen unes idees concretes.

Aplicant el mateix criteri que ha servit per a declarar la il·legalitat d’algunes formacions polítiques abertzales, hi hauria algun altre partit d’àmbit espanyol que també podria ser il·legalitzat. La diferència fonamental és que l’ideari d’aquesta formació política és excessivament afí a la dels jutges que haurien d’aplicar el mateix criteri. I ja no cal dir en els casos en què hi ha amistat manifesta i declarada, com el del jutge amic (més amic que jutge) que va exculpar Francisco Camps; perquè aleshores hauríem de parlar d’una altra mena de delictes.

El PP està esquitxat de corrupció per totes bandes; i ja no es tracta d’algun alcalde aïllat que va fer de les seves al seu municipi, en benefici propi, sinó d’una trama perfectament organitzada que parteix de la cúpula del partit, amb la figura del seu tresorer al capdavant. El sumari, o sumaris, amb totes les seves ramificacions regionals, s’anirà allargant i diluint en el temps per tal de perjudicar el mínim les aspiracions electorals del partit. I en el millor dels casos rodaran alguns caps menors, més que res per la indiscreció amb què havien portar la seva tasca. Però de considerar l’organització en el seu conjunt, com fan els jutges amb organitzacions d’altres ideologies, com a organitzacions il·lícites per a delinquir, res de res.

El PP es pot permetre el luxe de fer crides descaradament xenòfobes i racistes, com les del dirigent badaloní Garcia Albiol, amb la col·laboració directa de l’Alícia Sanchez Camacho. Si constitucionalment es poden menystenir les comunitats que dins de l’Estat espanyol tenen una llengua o una cultura diferent de la castellana, com no s’ha de poder fer el mateix amb les foranes? Els jutges no atenen mai aquesta mena de qüestions, a no ser que provinguin d’organitzacions menors, que fan ostentació de la simbologia nazi. I, encara.

El PP és una de tantes organitzacions que no condemna determinada violència, però mai se la inclou per aquest mateix fet en la llista d’organitzacions a il·legalitzar. Bàsicament perquè la violència que ells no condemnen és d’un ideologia concreta, de la qual probablement també participen els qui haurien de fer complir la Llei de partits. I no solament això, sinó que es pot encetar impunement i desvergonyidament un procés contra aquell qui tingui la pretensió d’investigar determinats crims. La Llei i la Justícia no pretén perseguir en abstracte la violència, els qui la recolzen o els qui no la condemnen, sinó aquella que es posa al servei d’unes determinades idees contràries al règim.

És així com el Partit Popular pot campar tranquil·lament, i aspirar a assumir de nou la governabilitat de l’estat, malgrat tractar-se d’un partit manifestament corrupte, xenòfob i partidari de segons quina violència. La Justícia és igual per a tothom, però no tothom hi té suficients amics.

Entre tots alimentem la xenofòbia

Hi ha molts índex i paràmetres diversos per constatar com creix el racisme i la xenofòbia als països de l’anomenat primer món. Davant de fets puntuals, com el del pamflet xenòfob repartit a Badalona pel candidat del Partit Popular, Garcia Albiol, al costat de la presidenta Alícia Sánchez Camacho, sovint ens escandalitzem com si el focus del problema fossin aquests brots en concret, i com si aquestes atzagaiades no fossin sinó el resultat d’una tendència general de les societats occidentals.

Hi ha d’una banda la majoria de lleis relacionades amb la immigració, aprovades indistintament per Governs d’esquerres i de dretes, com és el cas de la legislació espanyola, basades en la negació de la igualtat de drets de totes les persones sigui quin sigui el seu origen, i que només procura regular i controlar els fluxos migratoris en funció dels interessos del país receptor. La legislació ve a dir als ciutadans que hi ha unes persones que tenen uns drets per raó d’haver nascut en un determinat territori que no tenen els altres, als quals podem considerar il·legals; la marginació i persecució d’aquests il·legals no és un problema de drets humans, sinó d’impossibilitat material d’expulsar-los. Per això, la mateixa administració que fa les lleis es nega a què algú pretengui denunciar les irregularitats detectades en base a aquestes lleis.

Hi ha, d’altra banda, l’aparició de grups que, a la vista d’aquesta tendència general de les polítiques oficials, es mostren desacomplexadament racistes amb el convenciment que en podran treure un rèdit electoral i un benefici personal. Això s’esdevé arreu d’Europa on els partits d’extrema dreta de caràcter racista estan guanyant suports, i poden entrar per exemple al Parlament britànic. I a casa nostra grups com Plataforma per Catalunya o com el Partit Popular saben que atiant l’odi racial no fan sinó expressar obertament el que més dissimuladament ja diuen les lleis del país, i que un sector de la població, sense escrúpols, voldria sentir.

Hi ha també la connivència del sistema judicial que darrerament ha anat canviant el sentit de les seves sentències. Si abans es qualificava de delicte la incitació a la xenofòbia o la discriminació racial, avui aquesta mena de sentències es reserven només per a grups marginals d’extrema dreta que no tenen voluntat d’incidir en la realitat del país, sinó simplement mantenir una actitud provocativa, amb símbols nazis inclosos. El pamflet del Partit Popular de Badalona, com el que temps enrere es va repartir a Vic, no fa gaire hauria estat tipificat directament de racisme; avui és molt difícil que prosperi cap querella contra els seus creadors.

I és que també els partits teòricament progressistes han anat canviant el seu discurs. És el que feia ahir Joan Puigcercós quan afirmava que la seva posició havia d’estar a mig camí de la xenofòbia de l’extrema dreta, referint-se al PP, i el que seria políticament correcte que potser ja no defensa ningú. No ens enganyem: tots els grups i sectors socials són responsables d’aquest desplaçament del debat sobre la immigració cap a posicions més tancades que ens acosten a la xenofòbia. I és aquest mateix desplaçament de la centralitat del discurs que fa que apareguin com a normals les opcions i els posicionaments obertament racistes que cap jutge gosarà condemnar.