Les raons cauen pel propi pes

El curs escolar és a punt de començar i els centres educatius se les han hagut d’empescar per a afrontar-lo amb la reducció de recursos imposada per l’Administració. La manera més fàcil que va trobar el Govern de la Generalitat per a estalviar una gran quantitat de diners d’una sola tallada va ser suprimint l’anomenada sisena hora. Però, perquè no semblés tan greu una rebaixada de la qualitat de l’ensenyament per a estalviar diners i reduir el dèficit públic, van fer veure que estudis d’experts els indicaven, tot i que encara no ha sortit cap generació d’estudiants que hagin cursat la Primària amb la sisena hora, que fer una hora més de classe no millorava el nivell de formació de l’alumne; i que en tot cas, en contra del que s’havia dit fins ara del concepte d’escola inclusiva, el que calia era fer una atenció personalitzada als alumnes amb més dificultats, per no dir simplement que els sortia més a compte.

L’argument de la inutilitat de la sisena hora el tiraven per terra ells mateixos quan acceptaven de mantenir la sisena hora en determinats centres amb necessitats especials. Si no té cap utilitat, per què es manté en aquests centres? Però les tesis del Govern s’han acabat d’esfumar quan la majoria dels centres, amb menys personal, han fet tot el possible per a mantenir al màxim les activitats i reforços que es podien fer amb la sisena hora. En lloc d’estigmatitzar els alumnes amb més dificultats fent-los quedar unes hores més a l’escola, com pretenia el Departament, molts centres han optar per camuflar aquesta “atenció personalitzada” amb un increment generalitzat al conjunt dels alumnes. La sisena hora, doncs, s’ha convertit en mitja hora, però per a tothom. I el Departament, que n’és ben conscient, no s’hi oposa; si realment estigués convençut de la inutilitat del sistema anterior i de la bondat de l’atenció personalitzada que preconitzaven ells, no haurien de permetre que es trastoquessin els seus plans. La realitat és que, un cop assolit l’objectiu de l’estalvi econòmic, d’un a dos professors per centre com a mínim, els arguments que ells donaven per a justificar-ho ja no els vénen massa d’aquí.

I és que, com passa amb la Sanitat, massa sovint l’Administració pren mesures més o menys discutibles, més o menys raonades, però s’erren justament a l’hora de justificar-les. No es pot dir que es redueix el temps d’atenció, sigui sanitària o educativa, afirmant que això no afecta la qualitat del servei. A no ser que la mesura anés acompanyada d’una denúncia de malversació de fonts públics dels antics gestors; dels polítics, però també dels de cada centre sanitari o educatiu.

Ens ho posen massa fàcil

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

No crec que ningú posi en dubte la importància de les noves tecnologies i de les xarxes socials com a eines de comunicació entre les persones i, sobretot, com a eines que poden escapar dels centres de poder. Prou que ens han explicat que algunes de les revoltes i mobilitzacions populars dels darrers temps no haurien estat possible sense el seu concurs. Hi ha qui fins i tot les ha arribat a qualificar com la revolució democràtica de la comunicació.

Tot sovint apareixen notícies que, fins i tot sense saber-ne exactament el seu significat, ens sorprenen per l’impressionant impacte que pot arribar a tenir un petit gest iniciat a la xarxa, com la que apareixia no fa gaire dies “El hashtag #jovullvotaradeuespanya, que es va iniciar ahir com a resposta a l'anunci de Zapatero de reformar la Constitució ha esdevingut aquest migdia Trending Topic Mundial a Twitter. Aquesta etiqueta ha arribat a ser la sisena més comentada a tot el món.” I ens cau la bava entusiasmats. Potser és perquè els catalans ens hem abocat desaforadament a la xarxa fins al punt que, tot i tenir una llengua fortament amenaçada, a la xarxa ens hi trobem molt ben situats. Per exemple, el català és la tretzena llengua en nombre d'articles a Wikipedia o Google considera el català una de les 10 llengües més actives del món.

I potser en fem un gra massa. Sense deixar de ser cert tot això, també ho és que la virtualitat de la xarxa fa que sigui molt més difícil distingir entre l’abast real i el miratge. D’aquí que, com deia la setmana passada, puguin aparèixer fàcilment infinitat d’iniciatives, teòricament molt ben intencionades, que no ens porten enlloc. És tan fàcil fer una crida o un manifest, demanar adhesions o crear nous grups entusiastes per a qualsevol causa, que tothom s’hi veu amb cor: només cal veure la quantitat de grups de caràcter independentista existents al faceboock. I el problema no és que es creïn mil grups per a una mateixa cosa, ni que hi hagi una multitud d’iniciatives per a salvar el país, sinó que es facin amb uns plantejaments reduccionistes i amb la pretensió de ser cadascuna l’única via per a l’assoliment de l’objectiu final.

Qualsevol iniciativa mínimament seriosa, si es vol que tingui èxit, abans de sortir a la llum pública ha d’haver estat treballada intensament, assegurar-se uns mínims suports rellevants. ¿O és que algú es pensa que les grans manifestacions de la Plataforma pel Dret a Decidir o la del 10 de juliol de l’any passat van sorgir del no res, o d’una simple convocatòria a la xarxa? Quan la iniciativa surt al carrer, tots els sectors interessats ja n’han d’estar ben al cas i tenir assegurat un mínim consens; dit d’una altra manera, quan algú fa una crida a una organització a través dels mitjans de comunicació, sense haver fet els contactes i les negociacions prèvies, és perquè la intenció ja no és altra que la de posar-la en evidència.

Naturalment que tothom té tot el dret a fer les crides i els manifestos que vulgui, a demanar adhesions i signatures de suport per a qualsevol causa. Però, per més ben intencionat que sigui, tampoc es pot obviar que l’abús i la proliferació d’iniciatives, sobretot si ja de sortida estan abocades al fracàs, són molt més perjudicials que positives. No és cert que qualsevol iniciativa és bona si està ben intencionada: precisament perquè les noves tecnologies ho posen molt fàcil, estem creant massa frustracions i desenganys, banalitzem el valor d’una proclama i una crida ben feta, cremem moltes energies i actius del sobiranisme portant-los a carrerons sense sortida...

De què va, la Irene?

Els nacionalistes espanyols tenen clara la prioritat d’acabar pels mitjans que sigui amb la llengua catalana. Se n’estan sortint prou bé al País Valencià, on tenen guanyada la batalla política, i a les Illes; i a Catalunya, on ho tindrien més difícil recorrent només als mecanismes que els ofereix el sistema democràtic, se serveixen dels peons del sistema judicial posat també al seu servei. Ni les sentència del Constitucional, ni la del Tribunal Suprem, ni ara la del TSJC no tenen res a veure amb procediments jurídics ni en el compliment de la llei, sinó en l’estratègia política dels nacionalistes espanyols més radicals quan van constatar que per eradicar la llengua catalana com han fet al País Valencià no podien esperar que el resultat a les urnes els fos més favorable.

Per això sorprèn que la Consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, respongui a la interlocutòria del TSJC dient que hi presentaran recurs i que demostraran la idoneïtat del sistema educatiu català. Ells tenen tot el poder per a imposar la seva llei; i allà on la llei democràticament no s’ajusta als seus interessos polítics, simplement invaliden la llei o se la salten a la torera. El Govern català sap perfectament que, en les actuals circumstàncies polítiques en què el nacionalisme espanyol està desbocat en la recentralització de l’Estat, perdrà tots els recursos. Tant li fa que els sistema d’immersió lingüística ja hagués passat en reiterades ocasions pel sedàs del Tribunal Constitucional i d’altres instàncies judicials, o que vingui avalat pels organismes internacionals, ara l’estratègia dels nacionalistes espanyols és tota una altra. Han vist els bons resultats que els ha donat a València, on s’han incomplert impunement totes les lleis inclòs el propi Estatut Valencià, i estan disposats a emprendre la batalla final contra la llengua catalana a l’únic reducte on encara resistia.

I sorprèn encara més que la Consellera basi la seva innocent (o fingida) confiança en el l’argument que està demostrat que el sistema educatiu català ha funcionat molt correctament fins ara, compleix l’objectiu teòricament constitucional i estatutari (com no passa al País Valencià) que els alumnes acabin l’escolarització amb un coneixement adequat d’ambdues llengües oficials, i garanteix una perfecta convivència i cohesió social. Però si precisament el seu objectiu és atacar i destruir tot això! La Irene està reforçant amb aquests arguments la seva motivació per continuar per aquest camí.

Deixem-nos d’històries. El preu de romandre dins de l’Estat espanyol és, a part de l’espoli econòmic, l’anihilació de la nostra llengua i de la nostra cultura. Amb la llei o en contra de la llei, ells tenen tot el poder per a fer-ho.

Apostar pel cavall guanyador

Finalment, fins i tot Rússia ha acabat girant l’esquena a Gaddafi i reconeixent els rebels com a representants legítims del poble libi. No ha estat un procés fàcil. Gaddafi, el mateix Gaddafi que no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora de bombardejar el seu poble, durant un temps ha gaudit del suport de les potències occidentals que hi veien una bona oportunitat per a treure profit del petroli libi. Només quan han vist que podien perdre-hi la inversió feta si no apostaven pel bàndol guanyador han deixar de recolzar el terrorisme.

És el mateix cas que Síria. Només que aquí encara no veuen clar quina pot ser l’aposta guanyadora. No hi té res a veure ni la defensa dels drets humans ni la vida del poble sirià. El paper de les Nacions Unides és senzillament vergonyós; tímides condemnes i peticions suaus perquè el règim terrorista aturi la violència contra el seu poble, però res més. En aquest cas, no està tan clar el benefici que en poden treure les potències occidentals, i el país es troba massa a prop d’Israel cosa que en dificulta qualsevol mena d’intervenció; només faltaria que algú pretengués que Israel acceptés i acatés les resolucions de les Nacions Unides. Així és la política internacional: l’ètica, la raó, l’honestedat o la dignitat no hi tenen lloc; el terrorisme, la violència d’estat o la vulneració dels drets humans són perfectament tolerats i protegits quan reporta beneficis. És el que deia un congressista nord-americà quan encara no estava clar si es donava suport o no a la revolta líbia: “L’important és estar al costat del guanyador en el moment oportú”. I el guanyador en una època podien ser Gaddafi o Assad; ara ja sembla clar que a ningú li convé posar-se al costat del coronel libi, però encara no està tan clar en el cas de Assad.

Els dictadors són sempre persones que odien profundament el seu país i la seva gent, i, per tant, són uns socis immillorables per als qui tampoc tenen cap mena d’escrúpol a l’hora d’aprofitar-se’n. Necessiten del suport extern per a mantenir-se al poder, i no tenen cap mania de vendre’s el país sencer a canvi d’una petita gran fortuna personal. No és que la comunitat internacional hagi canviat d’opinió respecte als règims terroristes, com els de Gaddafi o d’Assad, simplement han valorat que ja no els surt a compte posar-se al seu costat.

Política de gestos

En política, els gestos són molt importants. Per això, sovint, quan es parla de propostes, d’acords o de pactes polítics, es té més en compte la forma que el fons. Quantes vegades no hem vist processos de negociació que estan a punt de tancar-se i per ben pocs cosa, per serrells de darrera hora, es pot arribar a un acord o no; i el que havia arribat a ser una diferència mínima pot esdevenir de cop una confrontació total. Ho hem vist ara amb la primera votació de la reforma constitucional; per a molts no es tracta tant d’estar-hi o no d’acord, com de la imatge que es pot donar posant-se al costat del PP-PSOE.

Fa ben pocs dies, Joan Tarda, d’Esquerra, proposava deixar l’escó del Congrés en el moment de la votació per posar en evidència el rebuig a la reforma. I ho presentava com un cop de força, agosarat, “per tal que el catalanisme polític ensenyi les dents”. És una mica la mania de presentar aquesta mena de gestos, que poden ser ben interessants i sobretot ben intencionats, com si fossin la clau de volta de tot, el sine quan non del patriotisme conseqüent. No coincidir en l’oportunitat del gest pot equivaldre a ser el blanc de totes les crítiques. Però bé, en aquest cas, el grup d’Esquerra s’ho devia repensar perquè al final van decidir votar-hi en contra, cosa que també em sembla raonable; i el qui va fer el gest de no votar la proposta com a actitud de protesta va ser justament CiU. Ni la proposta de Tardà ni l’actitud de CiU no poden considerar-se com un gest heroic, ni tampoc per a ser menystinguda.

Un altre tipus de gest és el que sembla que vol exigir SI a ERC per acceptar fer-hi una coalició electoral per la convocatòria del mes de novembre. Solidaritat proposa que els diputats escollits per la coalició practiquin de forma permanent la insubmissió lingüística. Tots hem vist amb més o menys simpatia el gest esporàdic de diputats que han parlat en català a les Corts espanyoles, malgrat que la llei no els ho permetia. Està bé, però no sé si s’entendria que tota la seva tasca quedés condicionada per aquesta qüestió; al capdavall, parlar castellà a Espanya hauria de ser d’allò més normal. Aquesta mena de gestos poden plantejar-se, però no pas per fer-ne una qüestió definitiva. Que els gestos no siguin una excusa per a fer impossible l'acord entre SI i ERC.

Recordant l'Heribert, sense reserves

Sembla relativament normal que quan s’homenatja una persona, i més si aquesta acaba de morir, hom procuri ressaltar-ne més les qualitats i els encerts que els defectes i els errors. I és cert que aleshores podem caure en una mena de panegíric falsejat on s’atribueix al difunt tot allò que se li va negar en vida. En el cas de l’Heribert Barrera, el reconeixement de la seva figura, de la seva personalitat i trajectòria al servei del país no té per què implicar una acceptació o conformitat amb tot el que va fer i va dir. Altra cosa és veure si aquest és el millor moment per a retreure-li.

En el darrer Congrés d’ERC, jo mateix vaig presentar una primera esmena al preàmbul de la declaració final en el qual s’afirmava que Heribert Barrera al capdavant del partit en l’època de la transició havia defensat sempre la independència. No pretenia fer-li cap retret, sinó simplement ser més rigorosos també pel que fa a la història; en aquella època ERC no era ni un partit pròpiament d’esquerres ni un partit independentista. No ho criticava, era una simple constatació de la realitat. Però la direcció s’hi va oposar, acusant-me fins i tot de voler embrutar la memòria d’Heribert Barrera. Curiosament, ara, Josep Huguet es despenja en el seu bloc retraient-li allò que jo vaig dir fa uns anys i que ell mateix va negar en rodó. Però Huguet va més enllà i li retreu “... amb la seva decisió patriòtica i el seu càrrec de President va posar en risc la continuïtat d’ERC perquè el partit es quedà sense veu i amb la imatge de supeditació total a CiU”. Vés per on, ho diu un dels artífex de deixar el partit sense veu i amb la imatge supeditada al PSC a través del tripartit. I acaba tirant-li en cara “no haver fet fàcil a cap direcció la seva feina, perquè continuava exercint de mentor ideològic malgrat no tenir cap responsabilitat orgànica.” És una visió força estalinista aquesta de pensar que per a donar la seva opinió o manifestar les seves conviccions ideològiques i estratègiques s’ha de tenir una responsabilitat orgànica en el partit. Així ens ha anat, amb una direcció que ha escoltat només els qui tenien “una responsabilitat orgànica”, que vol dir que hi havien estat col·locats com a fidels escolanets perquè els fessin la gara-gara.

Està clar que no es tracta de santificar ningú, que tothom ha tingut els seus desencerts i els seus punts foscos, i Heribert Barrera no n’és pas una excepció. Però globalment la figura de l’Heribert Barrera ha estat de molta més categoria moral i patriòtica que la direcció actual que es resisteix a abandonar el vaixell que ha mig enfonsat. Heribert Barrera ha de ser un referent per a la nova direcció pel que fa a l’honestedat i integritat personal, a la fermesa de les conviccions i a l’actitud del servei al país.

Reforma Constitucional? Ja s’ho faran!

La proposta del PSOE-PP per modificar la Constitució espanyola tirarà endavant, naturalment, perquè tenen els vots necessaris per a fer-ho; al capdavall és la seva Constitució. I, des del seu punt de vista, ni tan sols cal que la reforma sigui referendada amb una consulta a la ciutadania. Els grups minoritaris a les cambres espanyoles no tenen el nombre suficient per a forçar la convocatòria d’un referèndum, que no faria més que retardar la reforma imposada des d’Europa.

Davant d’aquesta reforma de la Constitució espanyola hi ha diferents opcions. Una opció seria la de no voler-hi saber res amb l’argument que aquesta no és la nostra Constitució, que nosaltres no hi tenim res a fer, en tot cas sempre hi tenim les de perdre, i que qualsevol reforma sempre serà en contra nostra. Una segona opció, la convergent, és la de donar per bona la filosofia de la reforma i procurar només, o fer-ho veure, que d’alguna manera quedi salvaguardat (cosa que no és possible) l’autogovern de Catalunya; com a mínim, afegir-hi aquest matís testimonial, per no dir ras i curt que s’està d’acord amb el PP-PSOE. La petició d’un Referèndum no serviria per a gaire més que per a retardar-ne l’aprovació, cosa que incompliria el compromís contret amb les autoritats europees, i per a posar en evidència el malestar d’alguns sectors de la societat, sabent a més que a partir del novembre anirem de mal a pitjor; però tot plegat seria fàcilment neutralitzat pel PP-PSOE, que miraran d'estalviar-s'ho. Una altra opció, no menys testimonial, és la d’aquells que pretenen aprofitar la reforma de la Constitució per a introduir-hi altres temes: el dret a l’autodeterminació o la limitació de l’espoli fiscal. Com a arguments per a rebutjar la Constitució, reformada o no, poden servir, però seria quimèric que hi hagués algú que es pensés que mai es farà una reforma de la Constitució per a reconèixer els drets dels ciutadans, bascos o catalans, a decidir sobre el seu futur.

Personalment, i sense fer-ne una qüestió transcendent, em quedaria amb la primera opció. Entrar en el debat de si es pot reformar o no la Constitució sense un Referèndum, quan legalment no hi ha cap obligació de fer-ho si no es toca un tema fonamental; entrar en el debat de si cal que en aquesta reforma s’hi faci constar el paper de les comunitats autònomes o que, per a no ferir susceptibilitats, es redacti de forma ambigua que pugui interpretar-se que no es limiten les competències autonòmiques però que deixi les mans lliures al Govern espanyol per a fer-ho; entrar en el debat de si aprofitant aquesta reforma es pot proposar, sabent que serà rebutjat, que s’inclogui també una limitació de l’espoli fiscal o de la solidaritat interterritorial, o que s’inclogui el dret a l’autodeterminació; entrar en aquesta mena de debats, sabent que els vots del PP-PSOE faran passar l’aigua pel seu molí, em sembla que és participar del seu joc, i en definitiva donar-los cobertura democràtica.

El paper que ens correspon als catalans

Són simples detalls, simples anècdotes, però que il·lustren la desigual relació que mantenim els catalans amb els espanyols. Davant de l’exhibició festiva d’una bandera per a celebrar un èxit esportiu, des de l’Espanya profunda i cavernària es respon amb amenaces de mort, insults i tota mena d’estupideses. I com sempre, les amenaces i les incitacions a la violència no són mai motiu d’intervenció de la Justícia si els autors són elements d’extrema dreta o si les víctimes no responen al perfil del nacionalista espanyol.

Sincerament, penso que té ben poca importància saber si el jugador del Barça Cesc Fàbregas va exhibir la senyera estelada sense saber-ne la significació exacta, ni si la seva petició de disculpes posterior anava dirigida només a deixar constància que la seva intenció no era ofendre ningú o si realment volia dir que es penedia d’haver-se passejat pel camp amb l’estelada. No seré pas jo qui posi Cesc Fàbregas a l’altar del patriotisme per un gest que em sembla que s’hauria de contemplar dins la més absoluta normalitat, ni tampoc qui el censuri pel fet d’haver demanat disculpes. A ningú se li acut fer massa interpretacions al gest d’un altre jugador barcelonista exhibint la bandera del seu país centreafricà. I aquesta és la clau de la història. Els espanyols no tenen unes reticències especials a les banderes ni als símbols, ni els molesta que algú es recordi del seu país en un moment de celebració, sinó que focalitzen el seu odi exclusivament contra els catalans i els bascos. Un odi que els permet, amb el consentiment o la tolerància d’una justícia que també discerneix quan una mateixa acció prové d’un cantó o d’un altre, justificar tota mena d’insults i d’amenaces.

I enfront d’això, els catalans ajupim el cap i diem que no n’hi ha per tant, o bé exigim un compromís a persones en concret que s’hi estan jugant la seva carrera quan el país en el seu conjunt, i a través de les seves institucions, és incapaç de fer-se respectar. Mentre siguem a Espanya ens hem de fer pagues que ens tocarà fer el paper de gos mesell: ajupir el cap, rebre garrotades pacientment (ai de qui gosés tornar-s’hi!) i demanar perdó constantment pel sol fet d’existir i de ser com som.

De crides i manifestos

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Tenim el país que tenim, i val més assumir-ho per no deixar-nos portar per falses il·lusions i miratges. I en aquest país nostre, és cert, hi ha massa partits, massa plataformes i moviments que no acaben de trobar el to i la manera de provocar un engrescament col·lectiu; però no crec que la solució sigui justament crear-ne una de nova. I molt menys si això s’ha de fer després d’haver-nos carregat totes les iniciatives anteriors.

Com era d’esperar, mentre els uns encara es debaten sobre la conveniència o no de presentar-se a unes eleccions espanyoles, ja hi ha qui ha tingut la lluminosa idea de propiciar la gran coalició nacional que ens ha de portar cap a la independència. De moment ja s’ha fet un manifest per a una candidatura unitària independentista. Deu ser el més fàcil: ens trobem una colla al bar de la cantonada, o des de la xarxa mateix, i comencem a recollir adhesions; essent com som gent de bona fe i dient quatre frases d’una lògica irrefutable, com se’ns pot negar el suport?.

En aquest cas, el manifest consta d’un preàmbul on es citen les forces polítiques destinatàries, quatre punts d’afirmació i dos més de subratllats, per acabar amb les peticions concretades en nou punts més. Anem a pams, i punt per punt.

D’entrada, parteixen en el preàmbul de l’equívoc generat a rel de la victòria de Bildu a les passades eleccions municipals al País Basc. Tal com deia en un article anterior, es confon l’origen de Bildu i sembla que es vulgui obviar que aquella no era una opció transversal ideològicament, sinó netament d’esquerres.

El fet de llistar alfabèticament els grups polítics als quals va adreçat, segons diuen, el manifest ja posa en evidència la candidesa, manca de rigor i de credibilitat de la mateixa proposta. Sonaria a broma que es digués que es citen en primer lloc les Candidatures d’Unitat Popular i en darrer Unió Democràtica pel sentit de neutralitat que ofereix l’ordre alfabètic. Senzillament, no és seriós posar en un mateix llistat grups tan diferents, no ja ideològicament, sinó sobretot pel que fa a la seva potencialitat, i pretendre que tots s’hi sentin interpel·lats de la mateixa manera.

Els quatre punts d’afirmació no deixen de ser obvietats més o menys acceptades per tothom: Som una nació espoliada i maltractada, s’ha esgotat la via autonomista, com a poble no renunciem al dret a decidir el nostre futur, però aquest anhel de llibertat no sembla que es vegi reflectit en la representació parlamentària. Se suposa que pel que fa a la darrera afirmació els convergents sobiranistes deuen discrepar-hi per considerar que ells en representen la part majoritària.

Tot seguit el manifest subratlla, sense cap mena d’argumentació, que “El suport social de l'independentisme no es veurà mai representat políticament fins que els diferents partits de caire sobiranista no siguin capaços d'unir-se entre ells” i que “En política, la unió fa la força”. I en aquest darrer punt el manifest es contradiu en considerar que la divisió de l’independentisme provoca que molts independentistes acabin votant opcions autonomistes (s’ha d’entendre que es refereixen bàsicament a CiU), quan aquestes opcions també s’inclouen com a destinatàries de la proposta d’unitat independentista.

Pel que fa a les peticions finals, resulta inversemblant que els autors del manifest pretenguin establir les pautes de la negociació que haurien de seguir les forces polítiques, i que els reglamentin fins i tot les fórmules de proporcionalitat i de representativitat de cadascuna.

De tota manera, el principal retret a fer a aquesta mena de manifestos és que no sembla que tinguin la intencionalitat de què siguin assumits per les forces polítiques a les quals diuen que s’adreça, sinó la d’aconseguir que algunes d’aquestes forces es fixi en els seus promotors. Si mai fos possible, una operació d’aquesta mena no sorgiria com per art d’encantament, sense un treball previ i conjunt amb les principals forces del país. I tampoc sé si seria la fórmula ideal; jo crec molt més en la confluència i en la unitat d’acció que en la unitat de sigles i de candidatures.

Proposar avui, de cara a les eleccions del novembre, una candidatura unitària que inclogui des de les CUP a Unió Democràtica em sembla tan poc seriós com impossible. O no es té ni la més remota idea del panorama polític actual o la intenció era tota una altra. És evident que no hi ha cap possibilitat que ni CiU ni IC-V tinguin mínimament en consideració una proposta d’aquest tipus. Aleshores, el que queda és una única força política amb possibilitat, encara que no garantida, d’obtenir representació parlamentària i unes altres forces polítiques, totes respectables, però en algun cas residuals, que no tenen altra opció que agafar-se a l’únic pal de paller restant, fer-hi un paper purament testimonial o directament optar per no presentar-s’hi.

Es tracta només que ERC sigui prou intel·ligent i generosa com per a possibilitar un acord amb Solidaritat; Reagrupament i Democràcia Catalana, a part de sumar ben poca cosa, ja serien serrels a afegir, i les CUP de ben segur que optaran per mantenir la seva posició de no presentar-se a aquesta mena d’eleccions. I per a arribar a aquesta conclusió no calia tant de manifest.

Guardiola, millor que Mourinho?

Els catalans, i segurament no només els catalans, tendim a magnificar les nostres gestes i a mitificar els nostres herois amb molta facilitat. Potser per això també ens enduem les més grans decepcions. Ara mateix, molts aficionats catalans al futbol apostarien u contra deu a la superioritat de l’entrenador Pep Guardiola sobre el seu rival madridista José Mourinho. I sincerament, sense entendre-hi massa res en això del futbol, em sembla una mica exagerat.

D’una banda, perquè els èxits esportius, l’argument irrefutable i gaire bé únic de la majoria d’opinadors, no es poden atribuir només a una sola persona, i de l’altra perquè qualsevol dia es pot girar la història. Per això mateix puc entendre que els seguidors madridistes i els seus mitjans de comunicació es neguin a acceptar el que per a nosaltres pot semblar una evidència. Ben mirat, la idea de trobar excuses per a cadascun dels petits fracassos que ha tingut el Madrid enfront del Barça també és una gran coneguda nostra; tant en el món del futbol com en el de la política. Entenc que, en el millor dels casos, els aficionats blancs arribin a acceptar una petita superioritat blaugrana que, essent tan petita, també poden atribuir a l’infortuni o, una mica més esbiaixadament, a aquell estrany fat que el mateix Mourinho trobava inexplicable en el seu famós “por qué”. Una gairebé igualtat, doncs, per a la qual ells fàcilment poden trobar el punt de gràcia que faria decantar a favor seu, i que es podria quantificar amb el darrer doble enfrontament d’aquest estiu: entre l’empat de l’anada i la lleugera, encara que suficient per a endur-se el títol, superioritat en el partit de tornada.

Sincerament, em sembla que exagerem a l’hora d’atorgar una superioritat tan manifesta del Pep Guardiola com a entrenador sobre el seu rival José Mourinho; jo ho deixaria amb un justet 5 a 4, a favor del Pep, naturalment. Ara bé, allà on sí que el Pep guanya per golejada que ben bé podríem quantificar amb un deu a zero, o a un essent magnànims, és a l’hora de valorar els dos entrenadors com a persones. Aquí sí que no hi ha color.

Aprendre del nacionalisme espanyol

Quan es parla de les dificultats que tenim aquí per a assolir una unitat independentista, sovint argumentant que a part de les qüestions nacionals hi ha també diferències ideològiques, ens oblidem que allà els nacionalistes espanyols arriben aviat a la unitat. PP i PSOE amb ben poques diferències ideològiques, és cert, i amb polítiques econòmiques calcades, tenen molt clar quan i com s’han de posar d’acord. En l’única cosa que discrepen és en el cap de cartell i en qui col·locarà els seus amics en els llocs de poder.

Per ells, el nacionalisme espanyol constitueix un únic partit i una única ideologia, de la qual el PP i el PSOE no en serien sinó els corrents interns. En les anomenades eleccions generals el que es fa és elegir quin dels dos corrents ha d’aplicar les polítiques del nacionalisme espanyol, amb matisos gairebé més d’imatge i d’estil que no pas de fons. Si en tota la història de la Constitució espanyola, aquesta només s’ha reformat una vegada no és en absolut per cap dificultat tècnica ni de procediment, sinó per l’expressa voluntat dels dos corrents del nacionalisme espanyol. Quan els ha interessat, amb ben pocs dies, es posen ràpidament d’acord i poden fer-ho en un termini molt més breu que per a l’aprovació de qualsevol llei normal i corrent. Que algú pugui imaginar-se que una reforma de la Constitució impulsada pel PP-PSOE no anirà encaminada a enfortit el seu concepte únic de Nació-Estat espanyol, en contra de les perifèries que no acaben de controlar del tot, és absolutament quimèric o potser cal pensar en una intencionada mala fe perquè combreguem amb rodes de molí.

La presentació de dos candidats per separat, Rubalcaba i Rajoy, sota dues sigles diferents, PP i PSOE, no és cap obstacle per a poder representar una mateixa política i un mateix objectiu; simplement, dirimeixen qui l’ha de portar a la pràctica. En canvi aquí, en lloc d’entendre que l’important és la unitat d’acció i el tenir les idees clares de país, ens escarrassem en la difícil, per no dir impossible, tasca de fer seure dues persones en la mateixa cadira. L’important de la unitat independentista no és la candidatura unitària sinó l’acció que es porti a terme, siguin quines siguin les sigles i les persones.

Ens prenen per imbècils, oi?

L’estiu acostumava a ser una època relativament eixorca pel que fa a la informació, i això propiciava que els mitjans de comunicació s’haguessin d’inventar serpents d’estiu, com les del llac Ness, o qualsevol altra fabulació o entreteniment com els suquets de peix de Pere Portabella. I tot i que l’actual el panorama econòmic europeu i les mogudes al món àrab ja donen prou com per a sucar-hi pa i bastir els titulars de la premsa, sembla que la tradició no s’acaba de perdre del tot. Mireu, si no, l’explicació que de cop i volta molts mitjans de comunicació van coincidir a oferir-nos sobre l’aparentment inexplicable fluctuació dels mercats a causa dels moviments especulatius.

Alguns, fins i tot ho donaven com una mena de recepta per a fer-nos veure si n’era de senzill fer anar de corcoll el mercat. Venien a dir que qualsevol de nosaltres, sabent la recepta, podia ser un especulador. La cosa era ben senzilla: algú, un intermediari o qualsevol de nosaltres, demana prestades unes accions que es ven a un preu raonable però provocant una baixada de la seva cotització perquè satura el mercat d’oferta; aleshores, es tracta de fer córrer rumors sobre la solvència de l’empresa, que són més creïbles si alhora el mercat constata que hi ha qui se les vol treure de sobre. Quan el preu d’aquestes accions està en el seu punt més baix, és el moment de tornar-les a comprar, amb un evident benefici perquè la mateixa demanda d’accions, incentivada per un desmentiment dels rumors anteriors en tornaran a fer pujar la cotització fins als nivells inicials. Negoci net per a l’especulador que pot tornar les accions a l’ànima caritativa que les hi havia prestat, amb la corresponent comissió és clar.

Així de senzill, així de fàcil. Els especuladors no són, doncs, una mena de monstres sense escrúpols, sinó uns pillets una mica murris, que no fan res que no poguéssim fer qualsevol de nosaltres. Com sempre, la història s’explicava a mitges. Perquè es noti al mercat, no es pot fer l’operació especulativa amb uns pocs milions d’euros; prou feines té el Banc europeu per a compensar els desequilibris que provoquen els moviments especulatius. Per tant, es tracta en primer lloc de trobar algú, un amic, el veí de l’escala o un company de treball, que et deixi uns quants milers de milions en accions. Fins aquí, sembla fàcil. Després es tracta de fer córrer el rumor sobre la insolvència d’una empresa o d’un estat; una trucadeta als amics de Moody´s, de Standard & Poor's o de Fitch, i assumpte arreglat. Només és qüestió de no badar, i saber veure el moment oportú per a tornar a comprar les accions quan estan al nivell més baix. Cap problema, amb els beneficis, descomptant la cerveseta que paguem a l’amic, veí o company que ens ha deixat les accions, ens n’anem cap a casa amb quatre calerons de més.

Ens prenem per imbècils, oi?

La nit dels ganivets llargs

Els escàndols del grup racista i ultradretà Plataforma per Catalunya són la tònica de cada dia, el resultat lògic de l’aplec d’individus d’una mena d’ideologia, o de falta d'ideologia, sense escrúpols ni vergonya. Res de nou. La darrera, la de les amenaces del grup de PxC de Terrassa als imams de la ciutat, és de les que fan història. Emparant-se en el convenciment que la Justícia corrupta d’aquest país sempre els protegirà, invocaven contra els imams “una nit de ganivets llargs”. A qualsevol país on hi hagués una justícia mínimament decent aquestes amenaces, que no deixen de ser una incitació a la violència, no quedarien impunes; i al grup que les sustenta de forma tan reincident no se li permetria aquesta apologia a la violència i a la xenofòbia.

I no deu ser casual que per a formular la seva amenaça violenta fessin al·lusió a una acció criminal del règim nazi. Alguns ridiculitzaven els autors de la crida a una nova “nit de ganivets llargs”, considerant que devien ignorar que la “gesta” dels nazis alemanys no anava adreçada a ningú més que als propis membres del nazisme que no seguien l’ortodòxia del líder. Al capdavall, la PxC que fa bandera contra la immigració amb un fals eslògan de “primer els de casa” està format en bona mesura per gent que en el seu moment, ells o els seus pares, també van venir a Catalunya com a immigrants. El pamflet de Terrassa estava escrit, evidentment, en castellà. De “primer els de casa”, res de res. Tothom sap que el seu líder, antic militant de Fuerza Nueva és un cínic personatge que odia profundament el país i la seva llengua, que es va manifestar en contra de qualsevol forma d’autonomia i que el català tingués cap mena de reconeixement.

Però, no ens enganyem. Hi ha uns líders desaprensius, violents, capaços de qualsevol ximpleria; però hi ha també un sector de la població que ja els va bé que algú els faci la feina bruta, encara que a vegades vulgui fer veure que no estava al corrent de tot plegat. Ningú pot al·legar desconeixement ni simular que no sabia on s’havia ficat ni en qui havia dipositat el seu vot. Podem exclamar-nos per les bestieses i ximpleries que poden arribar a dir els seus dirigents, però no poden eludir la seva responsabilitat els qui en algun moment o altre els han donat suport.

La renovació d’ERC, i 10: Un vot de confiança

La renovació d’ERC no s’ha fet ni en el temps ni en la forma que molts hauríem volgut; arriba tard i encara amb l’ombra de la tutela dels qui haurien d’haver estat, temps ha, antics dirigents. I, tanmateix, no tenim gaire més opcions que la de mantenir l’esperança d’una veritable renovació d’ERC, conscients, a més, que el camí no serà fàcil ni la recuperació, immediata. Caldrà donar-los un marge de temps i un vot de confiança.

La pèssima gestió del partit dels darrers anys s’ha volgut portar amb el mateix mal estil fins al darrer moment, posant a risc la mateixa renovació i la credibilitat dels qui estan disposats a impulsar-la. La celebració de primàries hauria estat normal i saludable en un altre moment, en què no s’hagués d’interpretar com una pugna més pel poder, en què simplement es volgués calibrar l'opinió dels militants sobre quin dels dos candidats pot ser més idoni per a encapçalar una llista. Però tothom sap que no es tracta d’això, sinó de l’obstinació d’un dels artífex del desastre per a aferrar-se al poc poder que li queda, confiant en la política que han aplicat fins ara de fidelitats i favors deguts. No es tracta de dilucidar les aptituds d’un o altre candidat, sinó de posar a prova la capacitat de qui ha de ser nou President d’ERC per a conduir el partit per la línia de la renovació (de persones, d’imatge, d’idees, d’estratègia...). Un resultat ajustat, i ja no diguem una derrota, del candidat proposat per Oriol Junqueras significaria un dur revés contra aquesta renovació.

Confiant fins al darrer moment que no s’hagin d’arribar a celebrar les primàries, que Joan Ridao i companyia entenguin que no es tracta ni tan sols de valorar la seva feina feta a Madrid sinó la nova projecció del partit, o que en tot cas així ho entengui una gran majoria del partit, donarem un vot de confiança a la nova direcció d’ERC. I no els serà fàcil perquè molts no faran cas de la crida “Tornem a ERC” sinó que, incrèduls i desconfiats (amb una bona dosi de raó), esperaran amatents a veure fins on arriba aquesta renovació; perquè els qui van emprendre una altra singladura que no hauria sorgit si s’hagués rectificat a temps no s’avindran fàcilment a renunciar a l’empresa que han encetat, com a mínim fins que no es convencin que les diferents propostes ja no són tan diferents i van cap al mateix camí; perquè l’honestedat política dels nous dirigents se l’hauran de guanyar a pols, amb una actitud ferma i coherent, amb grans dosis de generositat i d’obertura, i sobretot (i el més difícil) recuperant la credibilitat perduda. Per part meva tenen el meu vot de confiança i el meu suport; per a molts pot ser la darrera oportunitat de recuperar l’ERC que havia d’encapçalar o ser el motor cap a la independència.

Nota: Darrer de la sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 9: El lideratge de l’independentisme

Uns anys enrere, ERC era l’únic referent de l’independentisme a excepció feta dels grups i moviments, ben dignes i necessaris per cert, que se situaven en l’àmbit del testimonialisme i de la marginalitat. En pocs anys, el panorama ha canviat substancialment: Hi ha una Convergència cada vegada més sobiranista, amb elements i sectors clarament independentistes, han aparegut nous partits que vénen a ocupar pràcticament el mateix espai que ERC, s’ha reforçat l’opció més trencadora de la CUP i en general hi ha una societat civil més molt receptiva alhora que exigent amb les iniciatives d’emancipació nacional.

Hi ha una part d’aquesta diversificació de l’oferta independentista que ha estat la conseqüència lògica de la pèssima gestió portada a terme per la direcció d’Esquerra, interessada més en foragitar els elements que li resultaven incòmodes que en aglutinar el món de l’independentisme que forçosament ha de ser molt divers. Però hi ha una altra part que és el resultat de la penetració de l’aspiració sobiranista en els diferents àmbits de la societat catalana, propiciada per la normalització de l’opció independentista, en la qual ERC hi ha jugat un paper decisiu. Ja sabem que és molt difícil refer el camí i recuperar a curt termini la gent que en el seu moment van deixar el partit per considerar que Esquerra no responia als anhels independentistes d’un sector de la societat catalana; i molt més si, com en el cas de Solidaritat, han aconseguit una mínima estructura i representació institucional. Amb tot, la voluntat d’ERC hauria de ser recuperar aquest lideratge de l’independentisme, no pas en el sentit de tenir més força que els altres grups que també s’hi declaren, perquè això ja ho és ara malgrat la tremenda davallada electoral, sinó en el sentit que aquests grups i la societat en general vegin en ERC la força central de l’independentisme.

Abandonar, doncs, l’estil emprat fins ara de voler sobresortir a base d’anorrear o menystenir els qui haurien de ser companys de viatge. No oblidar mai, ni confondre, qui són els enemics i qui els aliats naturals amb qui haurem de confluir en un moment o altre. El que no vol dir tampoc caure en la temptació, símptoma de feblesa, de forçar coalicions i candidatures unitàries a qualsevol preu quan aquestes són vistes com un acte desesperat davant la manca de confiança en les pròpies sigles. Molt més important que aquesta mena d’operacions forçades, que generen poques il·lusions alhora que provoquen desercions per les dues bandes, és el treball en comú entre les diferents forces que tenen la sobirania nacional com a prioritat, és aconseguir que la societat ens vegi per la nostra tasca com el referent i l’eina imprescindible per a assolir l’objectiu final de la independència.

La renovació d’ERC 8: La necessària crítica interna

Esquerra s’havia acostumat a l’adulació per sistema. Els dirigents s’envoltaven de col·laboradors i d’assessors que no els qüestionaven mai res; qualsevol contratemps o ensopegada tenia una fàcil i lògica explicació en la perversitat dels altres i la pròpia bondat. Més que anàlisis es feien meres justificacions. Davant la manca de crítica interna, i per tant d’autocrítica, era relativament normal que reincidíssim i aprofundíssim en els errors. La crítica era sempre vista com a dissidència, gaire bé com a traïció.

Un bon dirigent no és aquell que s’envolta d’aduladors perquè li cantin constantment les excel·lències, sinó aquell que cerca precisament contrastar les seves idees i les seves visions. Només el dirigent poruc i insegur escull un entorn buit d’idees, no fos cas que li tombessin les seves, gent sense massa capacitat crítica, no fos cas que algun dia aspiressin a prendre-li el lloc. I en conseqüència, qualsevol visió discordant és titllada d’oposició al projecte i bandejada de les estructures del partit. El resultat d’aquesta nefasta concepció de l’afinitat i la línia ideològica del partit l’hem vist amb les repetides fugues de sectors que haurien de tenir plena cabuda en un partit que aspira a ser quelcom més que un reducte marginal. I, curiosament, quadres del partit, i fins i tot dirigents de primer nivell, s’han mantingut acríticament al costat de la direcció fins que de cop han passat del silenci a la deserció. Han estat capaços de mantenir una estranya fidelitat al líder, a les persones, fins que de cop han desertat del projecte. S’ha de poder romandre al partit, amb la visió tan crítica com calgui i amb fidelitat al projecte, i no pas a les persones.

Entenc que la nova ERC ha de valorar positivament l’autocrítica. Hem de ser capaços de fer anàlisis amb un mínim de rigor, de manera que es puguin reconèixer els errors justament per a esmenar-los. I no és possible que de totes les anàlisis en surti que hi ha hagut mil factors que ens han portat al desastre, menys la nostra gestió. Quan es demana engrescar-nos de nou amb el projecte d’ERC no ha de ser renunciant al rigor i a la crítica quan sigui necessària; el valor del partit ha de ser la suma de visions dels seus militants i del seu entorn, no pas el silenci forçat per una mal entesa concepció de la fidelitat.

La renovació d’ERC 7: Honestedat, encara que sigui per pura deshonestedat

Es parla reiteradament de la necessitat de dignificar l’activitat política, d’acostar-la a la ciutadania, de lluitar contra la desafecció... però tot semblen paraules buides, perquè a la pràctica la gent continua veient els polítics com una gent que pensa en els ciutadans només a l’hora de les eleccions, que van a la seva i pels seus interessos personals, que es perden en picabaralles estèrils i partidistes... I potser sí que hi ha una part de tòpic hàbilment alimentat pels mitjans de comunicació, però també hi ha una responsabilitat molt important dels mateixos polítics.

Una de les vies per a recuperar la credibilitat perduda seria convertir ERC en un pal·ladi de l’honestedat. I no em refereixo estrictament a l’honestedat com a absència de delicte, que això ja s’ha de donar per descomptat, sinó com a actitud política i personal de ser honestos amb nosaltres mateixos i amb la ciutadania. Les paraules dels polítics han perdut bona part del seu valor davant de la gent, perquè tothom ja sap que el qui és al Govern ha de defensar qualsevol cosa que es faci, mentre que qui és a l’oposició ho ha de blasmar tot. De la mateixa manera que en la vida quotidiana de seguida estem d’acord en valorar positivament aquella persona que sap perdre, que sap reconèixer els seus errors i que sap elogiar els encerts del altres, seria bo que ens prenguéssim l’acció política com un exercici d’honestedat permanent. Ara ja hem passat per l’experiència de Govern, i sabem de les dificultats objectives que hi ha a l’hora de fer front a determinats problemes. No podem exigir als altres allò que no hem estat capaços de fer quan en teníem la responsabilitat, ni podem recriminar-los aquelles conductes que també fèiem nosaltres; o en tot cas, abans hem de reconèixer els nostres errors. Més que pensar que hem de fer d’oposició, hem de pensar que hem d’actuar amb honestedat, recolzant tot allò que és positiu i rebutjant el que no ho és; l’única diferència és que no tenim responsabilitat de Govern. El que no ens ha de convertir en uns irresponsables. Els pactes han de ser nets, clars i transparents; la por als pactes sovint no és tant pel que es diu, pel que es firma i pel que es posa a la llum pública, com pel que hom intueix que no s’ha dit i que hi ha al darrere.

L’honestedat, en aquesta nova etapa d’ERC, hauria de ser una de les premisses fonamentals, en tots els àmbits. Hauríem d’avesar-nos a mantenir els debats interns amb prou rigor com perquè el mateix que es diu en una reunió tancada es pugui dir obertament; ens evitaríem moltes decepcions i malentesos. Però és possible que algú em digui que Esquerra ja ha estat fins ara prou honesta; si és així, voldria dir que no s’ha entès res i que no hi ha cap voluntat d’esmena. La gent ens veu com un partit més, perquè de fet hem actuat igual que els altres.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 6: Més predisposició que ambició personal

Ja sé que és molt habitual en la política, però per a ERC ha estat nefasta la idea de la militància com a carrera política; s’entén com a professionalització de la política. Està clar que tothom té tot el dret a aspirar a ocupar llocs de responsabilitat interna, a voler estar ben situat en les llistes electorals o a ocupar càrrecs institucionals. Però aquest no ha de ser el motor de la política. L’apoltronament, tantes vegades criticat per la ciutadania, en la mesura que pressuposa que l’interès personal, el de la carrera política, s’avantposa a l’interès general del país, ha estat una de les causes de la deriva del partit.

Aquesta idea professional de la política ha reclòs els mateixos dirigents en un feu tancat, on els companys de partit, tant si són militants com simpatitzants, són vistos més com a rivals i adversaris que com a integrants d’un mateix projecte. A l’hora de cercar els millors candidats o les persones més idònies per a ocupar càrrecs de responsabilitat, no s’elabora un perfil òptim per a veure qui hi pot encaixar millor i anar-lo a buscar allà on sigui; sinó que es redueix la recerca en el propi entorn, i encara procurant que no pugi ningú que pugui fer ombra al dirigent insegur. I en aquest sentit, el militant grimpaire es mou molt bé en els processos assemblearis on tot s’hi val per a obtenir els suports que calgui. En l’entorn del partit hi ha, i s’hauria de fomentar que hi hagués encara més, tota una massa de professionals que no tenen un interès especial per la política de partit, però que en un moment donat podrien aportar tota la seva experiència tècnica i personal per a tasques específiques. Són gent que no està disposada a presentar batalla interna per a convèncer els militants de la seva vàlua, i menys sabent que al capdavall el que es valorarà no serà altra cosa que la capacitat d’intriga i de buscar fidelitats i suports incondicionals. Hi hauria al nostre entorn molt bons professionals que podrien fer un magnífic servei al país, a través del partit, però que cal anar-los a buscar, com es va intentar amb Ferran Requejo o amb l’Alfred Bosch.

Demanaria a la nova direcció d’ERC que fomenti entre la militància l’esperit de predisposició més que el d’autoproposar-se. Que els militants entenguin que el fet d’aguantar inacabables reunions i assemblees de partit no és cap mèrit especial per a optar després a càrrecs de responsabilitat. Les ambicions personals poden ser legítimes, però és molt més útil i eficaç per al partit i per al país que hi hagi molta gent predisposada a assumir responsabilitats, si cal; però que no se’n facin qüestió ni s’ho proposin com una fita professional. Seria tot un canvi de xip, al qual probablement no s’adaptarien fàcilment els grimpaires i quadres intermedis que s’han anat forjat en els darrers temps i que han suposat un tap per a la renovació i per a l’eixamplament de les bases del partit.


Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 5: Cap més tripartit

En política, sembla que l’honestedat estigui mal vista. No hi ha cap partit polític que vulgui ensenyar les cartes des d’un principi. Es fan grans promeses electorals, es treu pit gallardejant de mantenir-se ferms a uns principis i a un progrma, però tan bon punt es tracta de discutir qüestions de poder, amb càrrecs i sous a repartir, les teories se’n van al carall en qüestió de segons. Aquesta mena de traïció és possible que molts votants de CiU, del PSC o del PP no els la tinguin en compte. Ja sabem que faran el que els poders fàctics els deixin fer i pactaran amb qui convingui si del que es tracta és d’arribar al poder.

Però, això mateix li costa més de pair al votant d’ERC. És cert que n’hi pot haver de més proclius a apuntar-se a un govern de progrés, mentre que altres ho serien a un govern més nacionalista. I, tal com fan tots els partits, ERC prefereix no mullar-se d’entrada amb l’excusa que el fet de mostrar les cartes a priori ens debilita en la negociació, sense tenir en compte que els que ens debilita davant l’electorat és haver fet uns grans plantejaments que sembla que s’esvaeixin tan bon punt es tracta de pactar càrrecs. En més d’una ocasió s’han fet afirmacions solemnes que Esquerra no pactaria amb ningú que no ens fes avançar cap al nostre objectiu sobiranista, i al final hem acabat pactant amb els socialistes. És cert que si afirmem que no pactarem amb ningú que no s’avingui com a mínim a fer passes significatives en l’autogovern, estarem descartant d’entrada l’opció de cap tripartit amb els socialistes, i per tant només ens quedarà l’opció de pacte pel cantó convergent. Però entenc que val més que tinguem menys marge de maniobra negociadora, i que mantinguem un discurs coherent.

Perquè la pitjor opció és precisament la de mantenir una pretesa equidistància que, de fet, no vol dir res més que una predisposició a saltar-nos els propòsits i les promeses fetes a l’electorat. Són molts els qui encara ara diuen que no es fien d’Esquerra perquè ens veuen capaços de tornar a fer un tripartit. El votant ha de tenir l’absoluta garantia que no ens vendrem per quatre càrrecs ni cinc sous. I quan es faci un pacte que quedi molt ben explicitat quines són les contrapartides, quines millores reals podem oferir al país. El nostre electorat pot arribar a entendre-ho bastant tot, menys la traïció als nostres principis. I la nova direcció d’ERC també hauria de tenir clar que l’honestedat i la transparència pot ser una de les millors inversions de futur; almenys per a recuperar la credibilitat perduda.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 4: Un partit d’esquerres?

Insistia Joan Ridao que el futur d’ERC passa per un viratge més cap a l’esquerra. Suposo que això vol dir que no ha entès absolutament res, ni del desastre que ha passat al partit, ni del fracàs de l’experiència de govern, ni del que està passant al món. O, en tot cas, potser hauríem de definir què entenem per esquerres, avui. En aquests moments són els mercats, és a dir un reduït nombre d’alts dirigents de la banca i de les grans corporacions, els qui dirigeixen la política del món occidental; ells són els qui criden a l’ordre aquells qui volen passar-se una mica de la ratlla o simplement es resisteixen a posar en pràctica les polítiques que ells els dicten.

L’experiència del Govern tripartit no ha estat precisament un model de govern d’esquerres, més enllà d’alguns gestos més aviat simbòlics. A tot estirar podríem admetre que en les formes hi havia una mica més de sensibilitat, però en el fons eren les mateixos polítiques de dretes de sempre. I ja no diguem la trajectòria de Zapatero que posa en veritables problemes al Partit Popular perquè difícilment es podrà posar gaire més a la dreta. Que encara es poden fer més retallades de drets socials de les que ha fet el PSOE? Potser sí, ja tindrem ocasió de comprovar-ho; però de la política dels socialistes no em podem dir, ni en broma, una política d’esquerres. El moviment dels indignats neix entre altres coses perquè és aquesta suposada esquerra la que està portant a terme els atacs més brutals contra els drets socials i contra la classe treballadora, i no hi veuen alternativa en la classe política actual, ni en els antics comunistes d’IC-IU. Algú potser dirà que, avui per avui, no és possible cap altra política que la d’acontentar els ”mercats”. Si, per la necessitat de guanyar eleccions, els governs que són cautelosos a l’hora d’aplicar amb tota la seva cruesa la política que els dicten ja esdevenen el blanc de tots els moviments especulatius per a fer-los entrar en raó, no vull ni imaginar què passaria si a Europa sorgís algun Govern disposat a posar a ratlla els interessos dels especuladors, de la banca i de les grans empreses.

Això no ens hauria de fer renunciar, com a ERC, a les nostres conviccions i als nostres principis d’esquerres; essent conscients, però, que quan disposem d’una oportunitat de Govern no tenim cap més alternativa que emmotllar-nos a la situació que ens imposen. I aleshores la pregunta és: com podem dir que prioritzarem les polítiques d’esquerres si sabem que no les podrem portar a terme? Com podem renunciar a un mil·límetre de les polítiques nacionals en nom d’unes polítiques d’esquerres, inexistents a la pràctica? Quina diferència hi ha entre les polítiques de dreta de CiU i les de dreta del PSC-PSOE, com no sigui que els primers creuen una mica més en el país? Si volguéssim ser conseqüents amb una ideologia d’esquerres hauríem de descartar amb la mateixa contundència qualsevol mena de pacte amb el PSC-PSOE que amb CiU o amb el PP, i situar-nos a la perifèria de l’arc parlamentari disputant l’espai amb IC. No hem de renunciar a res, som un partit d’esquerres, però la nostra prioritat ha de ser la llibertat nacional.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC