Clarificar el panorama polític català

És una bona notícia que finalment el grup de Reagrupament, de Joan Carretero, s’incorpori a Convergència Democràtica de Catalunya. És possible que alguns dels seus afiliats no se sentin prou còmodes amb aquesta decisió i optin per quedar-se’n al marge o integrar-se en alguna altra formació. Com, des de la perspectiva d’ERC, també és possible que es lamenti que aquells que van marxar-ne en un moment en què Esquerra havia perdut una mica el nord, ara no hi retornin quan el partit republicà sembla que l’ha recuperat del tot. Sigui com sigui, em sembla positiu el pas fet per Carretero, i sobre tot em sembla oportú que l’hagi fet ara.

S’ha dit i repetit moltes vegades que els catalans tenim una tendència excessiva al fraccionament i ens costa fer passos com aquest per tal de sumar esforços i crear grups potents capaços de liderar el país, especialment en moments difícils com els que vivim. Tot el contrari del que fan d’altres que en veure l’excessiva diversitat de propostes polítiques, la majoria molt minoritàries o marginals, no se’ls acut res més que crear-ne una de nova encara que sigui sota una denominació teòricament aglutinadora com la que ja tenia Reagrupament, la que pretenia Solidaritat, la del Partit Transversal, la del Moviment Demòcrata de Vila d’Abadal, i tantes altres; o bé, i potser encara pitjor, no se’ls acut res més que crear una coordinadora amb aquesta teòrica voluntat unificadora, que en realitat es converteix en un grupuscle més. Ja se sap que mai ningú pot pretendre estar al cent per cent d’acord amb cap grup, o amb el seu equip dirigent, però això no en justifica la creació d’un altre, entre altres coses perquè la impossible unanimitat dels seus membres s’hi reproduirà igualment.

Ens convé clarificar el panorama polític català de manera que l’independentisme tingui una sòlida representació transversal amb una formació potent de centre-dreta, una altra de centre-esquerre i una altra de més alternativa i d’esquerres. Naturalment que tothom té tot el dret a crear i a mantenir grups, partits i associacions de tota mena, per petits i testimonials que siguin, perquè també poden jugar-hi el seu paper. Ara bé, el que no tindria cap sentit és que grups petits que reivindiquen, ben legítimament insisteixo, a fer la seva via en solitari perquè consideren que cap de les grans forces polítiques no els satisfà, quan s’acostin les eleccions aleshores facin al·legats a la unitat i reclamin una coalició electoral només per a tenir un forat a les llistes. És ara, com ha fet Reagrupament, que es demostra la voluntat unitària i d’aglutinament de l’independentisme.    

De visionaris i il•luminats, el país n’és ple

Tot i que ja hi hauríem d’estar acostumats, no em deixa de sorprendre la quantitat d’aspirants a messies, de visionaris i il·luminats amb vocació de salva pàtries que té el país. Gent que no es limita a expressar la seva opinió, sempre ben legítima, sinó que pontifica amb total contundència com si ells tinguessin la vareta màgica que ha de resoldre tots els mals del país i amb els pitjors presagis si no fem cas de les seves tesis. Però, aleshores, quan resulta que la realitat va per un altre cantó i no s’ha acomplert cap dels seus pronòstics, en lloc de reconèixer el seu error, ja que tots els qui opinem segur que hi ha moments en què errem, s’hi refermen encara més donant a entendre que és tot el país el que s’ha equivocat.

A títol d’exemple, i amb tots els respectes que em mereix la persona, el nom de la qual obviaré, em permeto citar el correu que suposo que hem rebut molts, d’una persona que es mostra decebuda per l’escàs ressò que han tingut les seves propostes. Diu que va arribar a crear fins a dos partits polítics que havien de contribuir a portar el país cap a la Independència i ajudar a la governabilitat del país. I explica que no entén que malgrat tots els seus esforços no ha rebut més que algun “m’agrada” a Facebook, i que per tant se sent “sol enmig del desert”. ¿No se li ha ocorregut pensar que tot el moviment sobiranista, avui majoritari al país, està discorrent per una altra via, i que és ell qui s’ha endinsat en un desert inexistent? I continua amb una frase descoratjada amb un to un xic amenaçador: “ja us ho fareu”. I encara “He fet el que he pogut, tant com he pogut, jo sol, i ara deixaré que el poble, la massa, segueixi fent la seva...”, menys mal que la seva condescendència permetrà que el poble continuï fent la seva via, i acaba amb un “Ho sento pels meus...”. ¿No se li ha ocorregut pensar que potser el problema és haver pretès fer les coses ell tot sol, com si fos l'elegit que ens havia de salvar, en lloc de resignar-se a col·laborar modestament fent la seva petita aportació, com la que podem fer qualsevol de nosaltres, a les moltes iniciatives existents?

Em fa pensar en aquells altres visionaris que auguraven la fi d’ERC amb el sorgiment d’una nova força política que ho havia d’arrasar tot, i de la qual jo també em vaig fer simpatitzant. No entenen que en un moment en què hi ha hagut l’eclosió del sobiranisme, fins a esdevenir majoritari al país, les seves tesis se’n vagin en orris, ells hagin quedat sense representació parlamentària i la majoria de la població confia en partits que ells desqualificaven de totes totes. Prefereixen pensar que el món s’equivoca abans d’admetre que potser les seves tesis no eren tan encertades, les seves propostes no tenien prou credibilitat, o potser són ells els qui no la tenen. 

Catalunya espoliada, un gaudi per a Espanya

Tot sovint, apareixen dades comparatives que posen en evidència el que tots ja sabem: l’espoli continuat que pateix Catalunya. Fins i tot en el cas que les dades provinguin de l’administració de l’Estat o siguin extretes de fonts oficials, els polítics espanyols no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de negar l’existència d’aquest espoli. I és difícil negociar res o cercar solucions, quan el que es fa és negar el problema.

Hem vist dades comparatives que posen els pèls de punta, i sempre en el mateix sentit, sempre en perjudici de Catalunya. Es pot parlar de les inversions de l’Estat pressupostades per a Catalunya que no compleixen mai el que disposa l’Estatut, però sobretot de l’execució real del que s’havia pressupostat que es pot quedar en menys de la meitat, quan a Madrid pot passar del 100%. Podem comparar les inversions fetes a l’Aeroport de Madrid amb les fetes al del Prat, o podem comparar com ha fet ara Xavier Trias les inversions del Ministeri de Cultura en institucions radicades a Madrid en comparació amb les radicades a Barcelona: els imports aportats a la capital d’Espanya multipliquen per deu, i més, els aportats a la capital catalana. Ara mateix el Govern de la Generalitat confirma que està realitzant un informe o memorial de greuges per posar en evidència el greuge discriminatori que patim els catalans, de forma permanent per part de l’Estat. Tindran feina, i les xifres esdevindran escandaloses. I tanmateix seran desmentides i atacades per les delegacions dels partits espanyols a Catalunya, ja que el PPC i el PSC actuen més com a delegats i defensors dels interessos de l’Estat (un estat que exclou i menysté els catalans, inclosos el Navarro i la Camacho) enfront de Catalunya, que com a defensors dels interessos catalans enfront de l’afany espoliador de l’Estat.

Fins i tot amb les seves dades, l’espoli i la discriminació és constant i incontestable. Obeeix, evidentment, a una voluntat d’aniquilar-nos també des del punt de vista econòmic. Però, el que resulta sorprenent és que altres comunitats autònomes que també pateixen aquest efecte devastador i acaparador de la capital espanyola, i que per tant també es veuen discriminades pel que fa a les inversions i al tracte rebut per part de l’Estat, no solament ho acceptin resignadament, sinó que ho aplaudeixin. Les agressions contra Catalunya els produeixen un grau de satisfacció tan elevat que els fa oblidar, o acceptar com a normal, que ells també siguin víctimes d’aquesta voracitat de la capital espanyola. 

La inconsciència d’un insensat

Els polítics, en tant que comunicadors, haurien de tenir més en compte que una cosa és el que ells diuen i una altra és el que sent o arriba a la gent. És evident que els polítics tenen tot el dret a expressar les seves opinions, encara que siguin contràries o diferents de les que defensa el seu partit, però no ho poden fer com si ignoressin les repercussions que poden tenir les seves paraules i, en definitiva, la interpretació que en farà l’oposició, els mitjans de comunicació i la població en general.

I això és el que probablement exaspera de l’actitud de Duran i Lleida, més que el contingut de les seves manifestacions, ja que ell és perfectament conscient del mal que està fent a la coalició nacionalista i al Govern d’Artur Mas. I, evidentment, l’oposició se n’aprofita perquè ell conscientment els dóna peu a què ho facin. I no ens ha d’estranyar que la Camacho afirmi que “Duran és cada vegada més lluny de Mas i més a prop del PPC”, no pas perquè sigui certa tal asseveració, sinó perquè aprofita les paraules de Duran per incidir en les discrepàncies internes de la coalició i fomentar la idea d’inestabilitat i debilitat del Govern. L’altre dia, en la tertúlia del programa La Noche de TVE, un periodista afí al PP, per demostrar les divergències existents entre Duran i el Govern de la Generalitat, afirmava que el líder d’Unió li havia confessat que el seu objectiu era un confederalisme en què un Estat català pogués negociar de tu a tu amb l’Estat espanyol. I ho deia com si no sabés que, si això fos cert, Duran estaria pràcticament en la línia dels independentistes, llevat que un cop reconeguda la capacitat sobirana de tenir un Estat propi, Duran optaria per mirar de trobar un acord amb Espanya; però en tot cas a les antípodes del PP.

Malauradament, el més probable és que Duran no estigui ni tan a prop del PP, com diu la Camacho, ni tan lluny com insinuen altres. Malauradament Duran deu estar només a prop de si mateix. Ell sap que un acostament ara al PP representaria la seva defenestració d’Unió, on les bases majoritàriament tenen assumit el procés sobiranista i ja els ve just d’aguantar les darreres atzagaiades del seu cap de files. Però ell insisteix en airejar les seves discrepàncies amb Artur Mas, conscient que els altres ho aprofitaran per a torpedinar el procés i sobretot fer caure l’actual Govern. Això representaria també un desastre per a Unió, i qui sap si no la seva desaparició com a partit, però aleshores potser sí que podria buscar la recompensa a les files del PP.

Ara, un Moviment Demòcrata Català?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’exagerada fragmentació de l’espai independentista ha estat històricament un handicap important per al seu desenvolupament. Lluny de sumar, l’existència de diferents forces polítiques amb posicionaments molt similars debilitava el conjunt i sobretot el feia poc creïble. Malgrat tot, en una època en què ens movíem en la més absoluta marginalitat tampoc era transcendent per al devenir del país. Ara, la situació és radicalment diferent. Ara, l’independentisme comprèn transversalment tot el ventall ideològic i ha aconseguir ser globalment el corrent majoritari de la societat catalana.

Entenc que és bo, que justament per a mantenir aquesta transversalitat es visualitzi que es tracta de formacions diverses amb ideologies diferenciades; i no ens ha d’espantar que l’independentisme d’esquerres, sense deixar de ser fidel a l’independentisme i sense posar entrebancs al procés endegat, continuï mostrant-se crític, extremadament crític si cal, a les polítiques liberals i conservadors que sovint sorgeixen de l’actual Govern de la Generalitat. El pitjor que ens podria passar fora que l’independentisme fos percebut com una projecte només d’un sector o d’uns interessos concrets de la societat catalana. Només caldrà saber estar a l’alçada de les circumstàncies i entendre que, un cop assolit l’objectiu bàsic de país, és a dir la seva supervivència a través d’un Estat propi, ja tindrem temps de continuar el debat i la lluita política més ideològica.

Amb tot, en els moments més crítics de tot el procés, probablement serà imprescindible un procés temporal de concentració, amb l’entrada d’ERC al Govern per exemple, en el qual s’aparquin determinades i legítimes aspiracions de caràcter més ideològic. No ens podrem arriscar a fer trontollar el Govern, en el moment més delicat en què li caldrà tota la força per imposar-se als embats de Madrid i per aconseguir el reconeixement internacional. Caldrà un gran plantejament polític de caràcter unitari en paral·lel a una gran mobilització social, també de caràcter unitari com la que representa l’ANC.

Si d’una banda ja hi ha un acostament clar entre les dues grans formacions sobiranistes, continua havent-hi encara una excessiva atomització de grups i grupets, tant d’estrictament polítics com d’associacions i moviments. I és justament en aquest moment en què l’alcalde de Vic, promotor i cap visible de l’Associació de Municipis per la Independència, es decideix a endegar un nou Moviment Demòcrata Català. Em sembla un error, perquè ara no toca, no és moment de crear més capelletes sinó aglutinar esforços. És justament el moment en què caldria que molts d’aquests grups es plantegessin incorporar-se a altres formacions perquè la societat necessita unes organitzacions sòlides i uns lideratges clars. 

Els drets reconeguts no donen dret a exercir-los?

No va pas ser casual que el Tribunal Constitucional tragués precisament ara, quan a les Illes hi ha una gran revolta pel mal anomenat decret de trilingüisme del Govern de Bauzà, una nova resolució contra el català. El Govern Popular necessitava una mica d’oxigen i aquesta paròdia de Tribunal Constitucional va sortir una vegada més en defensa de les tesis i dels interessos del PP, traient la seva resolució sobre una llei del mateix Bauzà que rebaixava el paper del català en la funció pública.

I tal com era d’esperar, d’acord amb l’encàrrec que se’ls havia fet, la seva resolució avala la política del partit Popular de retallar i rebaixar el nivell del català en l’administració balear. En realitat el que fa el Tribunal Constitucional és deixar sense efecte els articles de l’Estatut que garanteixen els drets lingüístics dels illencs a l’hora de relacionar-se amb l’administració. I s’explica que en el seu moment ni l’Estatut ni la seva aplicació no fos recorreguda perquè aleshores la línia política del partit no havia pres encara la determinació d’encarar l’atac frontal contra la llengua, fins a l’extermini, de manera que les resolucions judicials segueixen en consonància a l’estratègia del partit a cada moment. De fet, hi ha sentències anteriors en què s’avala la tesi contrària, segons la qual els interessos i els drets dels funcionaris (ells al·leguen el dret de qualsevol funcionari de l’Estat a exercir a les Balears) no poden estar mai per sobre dels drets dels ciutadans al servei dels quals se suposa que han d’estar aquests funcionaris. I amb la nova llei, avalada ara pel TC, el coneixement de la llengua del país deixa de ser un requisit per a ocupar places en l’administració balear, i només serà valorat com un mèrit més.

La resolució del Constitucional equival a dir que els drets ciutadans, per més que siguin reconeguts en lleis de rang superior, com ho és l’Estatut, queden relegats i supeditats als drets dels funcionaris. Dit d’una altra manera, es ve a dir que per més que els ciutadans tinguin reconegut estatutàriament el dret a relacionar-se amb l’administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes, en realitat l’administració no té per què atendre aquest dret. Quan un mallorquí pretengui ser atès en la seva llengua, d’acord amb l’Estatut, el funcionari li pot respondre que el Tribunal Constitucional li reconeix que ell no té cap obligació de fer-ho. Una aberració que només s’explica per la perversió d’un Tribunal que no atén raons jurídiques i de drets de la ciutadania, sinó que segueix raonaments estrictament polítics i de partit.   

Informes esbiaixats de l’Agència Tributària

És possible que les mitjans de comunicació no hagin recollit amb prou precisió l’informe que l’Agència Tributària ha remès al jutge Pablo Ruz, instructor del cas Bàrcenas, sobre els sobresous rebuts per alts dirigents del PP. Si és cert el que s’ha publicat, voldria dir que l’Agència Tributària no només fa informes tècnics sinó que en pretén fer les interpretacions jurídiques amb una actitud netament partidista, i per tant gens professional.

En primer lloc, cal dir que aquells sobresous que amb total contundència negaven alguns dirigents del PP, en seu parlamentària i en declaracions oficials, altres companys seus en certifiquen l’existència, i ara és l’Agència Tributària la qui ho corrobora. Negaven pel seu honor que tal pràctica fos habitual en el Partit Popular, sabent que això de l’honor a ells els rellisca o en desconeixen el sentit; i per tant, ara, no hi veuen cap inconvenient que se’ls contradigui. Si ja no poden continuar assegurant que era fals que es cobraven sobresous, doncs diuen que aquests sobresous no constituïen cap delicte. L’Agència Tributària, evidentment, només pot donar fe d’aquells sobresous que han estat declarats pel seu perceptor, però donant per bons els papers de Bàrcenas fa una valoració sui gèneris sobre la possibilitat que aquests diners no declarats a Hisenda constitueixin delicte. I aquí és on es fa manifesta la manca d’ètica dels responsables de l’Agència Tributària, que actuen molt més com a militants i defensors del PP que com a professional d’Hisenda i defensor de l'interès comú.

En primer lloc, assegura l’informe de l’Agència Tributària, molts d’aquests pagaments no declarats no constituirien delicte perquè diuen que no arriben a la categoria de “delicte fiscal”; es deuen referir a què no constituirien delicte penal, però sí que seria una infracció o frau contra la Hisenda pública. I en segon lloc, argumenta l’Agència per a defensar el seu partit, no hi hauria delicte perquè en molts caos aquest ja hauria prescrit. Una falsedat absoluta, perquè el fet que hagi prescrit el temps per a portar el fet delictiu davant la Justícia, no vol dir que no hi hagi delicte; vol dir només que la Justícia ja s’ha cuidat prou d’anar demorant la investigació per tal de no haver de condemnar els qui han delinquit.     

De què creu que viu la gent, senyor Duran?

Avui no parlaré de política sinó de dignitat i de decència, o millor dit, d’indignitat i d’indecència; avui parlaré del Duran. Quan vaig sentir el que deia en l’entrevista a Catalunya Ràdio no m’ho acabava de creure, i vaig agrair poder-ho sentir repetidament per descartar la possibilitat d’haver-ho entès malament. Quan la periodista li pregunta si en deixar la política es podria dedicar a la docència, el Duran, molt convençut de si mateix, li torna la pregunta: i de què viuria?

Ja sé que no és pas el primer polític amb una actitud de menyspreu envers la immensa majoria dels mortals que tenen una vida diguem que normal, però que a ells els sona insignificant, que no fa per a ells. Amb el que cobren els professors, i en el seu cas estaríem parlant de professors universitaris, ell no en tindria prou per a viure! I ho deia amb aquell posat de voler recriminar l’entrevistadora que li fes afirmar el que per ell era una evidència: qui podria viure amb dos mil o tres mil euros al mes? Un insult indecent no només als docents, siguin universitaris o d’altres nivells educatius, sinó sobretot al conjunt de la població. Ja és d’una immoralitat impresentable que, en uns moments de crisi en què tantes i tantes famílies s’ho estan passant molt malament, ens refreguin a la cara que hi ha esportistes que cobren milionades, que directius de la banca i de grans empreses es posin sous astronòmics, que hi hagi polítics que cobren de molts llocs diferents, alguns amb sobres de sota mà, però és que aquesta insolència fatxenda del Duran va més enllà perquè denota un menyspreu intolerable envers la immensa majoria de la població, i una insensibilitat que el fa indigne.

Només des d’aquesta perversitat personal s’entén que gentussa com el Duran pugui aprovar lleis laborals i de tot tipus que condemnen la població a viure sota mínims, quan ell no sabria viure amb un sou que molts envejarien de dos o tres mil euros. Potser ara alguns entendran per què el Duran està disposat a boicotejar el procés sobiranista i a carregar-se si cal UDC, la principal perjudicada en cas de ruptura de la coalició de Govern, perquè espera que algú el recompensi i no es vegi obligat a “malviure” amb un sou de docent. Indigne i indecent. I els del seu entorn no tenen una mica més de dignitat i de decència com per no permetre que individus així continuïn en la política?

L’eufòria de la Camacho, la ruïna de Catalunya

La Camacho està eufòrica en veure com estan triomfant les teves tesis sobre el tracte que ha de rebre Catalunya per part de l’Estat espanyol. Des que el PP va guanyar les eleccions, ella ha fet mans i mànigues per aconseguir que el Govern de Mariano Rajoy incompleixi tots els seus compromisos amb Catalunya, inclosos els que vénen marcats per llei, que inverteixi el mínim en infraestructures i que escanyi tant com pugui les finances de la Generalitat. I ara ha tornat a sortir-se amb la seva amb els pressupostos del 2014.

Per si algú encara creia que hi havia alguna possibilitat de negociar algun tracte just dins de l’Estat, el partit de la Camacho ha volgut deixar ben clar amb aquests pressupostos del 2014 el que podem esperar d’Espanya; perquè després no hi hagi ningú que pugui dir que es pensava que potser ajupint una mica el cap ens donarien alguna molla de pa. Si aquest any la inversió estatal a Catalunya ja era molt sota del que li correspondria pel seu pes demogràfic i per l’esforç fiscal realitzat, el PP ha volgut deixar ben clar que encara pot anar més enllà en l’espoli fiscal i ha rebaixat aquesta inversió en un 25’5%. I això amb el precedent que, al final, d’aquesta inversió que enguany no arribarà ni als mil milions només se n’executarà una petita part. Es tracta d’un atac frontal a l’economia i a les possibilitats de desenvolupament del país, del qual no en queden exempts, per descomptat, les empreses, que són les que en primer lloc necessiten les millores en infraestructures, molts directius i empresaris de les quals probablement són votants del Partit Popular. També contra ells va la política de menyspreu i d'espoli de Catalunya.

Aquest és el preu de romandre a Espanya, l’única i forçada via que ens vol imposar el PP: un espoli econòmic continuat i agreujat any rere any, una laminació de les competències i de l’autogovern, i l’atac desaforat contra la nostra llengua i la nostra cultura. Els Duran, Navarro i Camacho no és que siguin tan ximples com per no saber cap on ens porta el Govern de l’Estat i que qualsevol intent de negociació passa per acceptar la nostra ruïna com a país i la nostra desaparició com a poble; és que esperen alguna recompensa de la seva traïció, ignorant potser que l’imperi tampoc paga als traïdors.

Qui sembra vents recull tempestats

El Govern grec, probablement inspirat i guiat per la troika comunitària ha reaccionat tard i malament a les accions violentes dels grups feixistes. Les imatges que hem pogut veure en els darrers temps eren perfectament clares i il·lustratives de la situació. El grup polític Alba Daurada actuava no només amb total impunitat sinó amb la complicitat expressa de la policia i, per tant, del Govern conservador de Samaras. El Govern grec rebia moltes indicacions i instruccions de la Unió europea que havia de seguir escrupolosament com a condició per a tenir accés als diners del rescat, però mai ningú li havia posat com a condició que posés fi a la violència. 

I és que aquesta extrema dreta, ben treballada i controlada pel poder, pot esdevenir una eina molt eficaç per a crear un clima de por i d’inseguretat entre la ciutadania, per a fomentar la xenofòbia com a eina ideal per a desviar l’atenció dels problemes socials i de les agressives polítiques de la dreta, i en definitiva, per a contrarestar els valors i les alternatives de l’esquerra. Des del poder ja els va bé que hi sigui, sempre que es tracti d’una violència controlada; i només reaccionen quan la mateixa fera que ells han creat els pot acabar essent perjudicial per als seus interessos. No és que al Govern de Samaras l’importi ni poc ni molt la mort de l’activista d’esquerres en mans d’aquests grups, sinó que el ressò mediàtic que ha tingut el pugui acabar perjudicant a ell. Aquesta no ha estat la primera víctima dels grups feixistes grecs; com a mínim dos immigrants havien estat abatuts impunement aquest any pels mateixos, sense que el Govern aixequés ni un dit. Ara, el ressò mediàtic l’ha obligat a reaccionar i ha hagut de procedir a algunes detencions dels dirigents del partit neonazi.

A Grècia, com a Espanya, la violència d’aquests grups és perfectament tolerada pels poders públics, inclosa una administració de la Justícia que és capaç de minimitzar-ne les seves accions o d’equiparar-les als petits excessos que sempre es poden produir en tota mobilització reivindicativa. Prevaricadorament són capaços de fer lleis adreçades exclusivament a limitar l’acció de grups d’esquerres, o abertzales en el cas espanyol, i compten a més que la Justícia també en farà interpretacions netament partidistes. Com diu la dita: Qui sembra vents, recull tempestats, o bé cria corbs i et trauran els ulls. 

L’escàndol de la hipocresia i la mesquinesa

Alguns mitjans de comunicació britànics sembla que s’han escandalitzat en veure un video penjat a la xarxa on uns estudiants escenificaven el conflicte entre Espanya i la Gran Bretanya pel tema de Gibraltar. Es tractava d’una mena de paròdia, posada en escena al petit poble aragonès de Valsalada,  on apareixien uns soldats anglesos defensant Gibraltar, i que acabaven afusellats, amb tret de gràcia inclòs, per soldats espanyols.

Sincerament, a part del mal gust de la història, del poc edificant que devia resultar l’espectacle, del component de nacionalisme exacerbat, de la incitació explícita a la violència, no crec que calgui donar-hi més rellevància al que sembla ser que era una farsa festiva d’una pedania del poble d’Almudévar, que molta gent no devia saber ni que existís. Per mi, el que és realment escandalós és que hi hagués mitjans de comunicació i polítics que hipòcritament simulessin escandalitzar-se per un programa televisiu on els menors expressaven les seves opinions sobre l’actualitat, cosa absolutament habitual en moltes televisions d’arreu, o que n’hi hagi que tinguin la barra de dir que a Catalunya es fa adoctrinament a les escoles pel fer d’ensenyar la història i la cultura del país, i que ara no s’hagin escandalitzat davant les deplorables imatges que oferien aquests estudiants aragonesos.

I és que hi ha periodistes i polítics carronyers, mancats de tota ètica i dignitat, als quals importa un rave si es fa o no es fa adoctrinament polític a les escoles o si s’hi incita a la violència, com és evident en aquest cas. Algú ha vist algun polític del PP escandalitzat per aquest video, o alguna portada a la premsa cavernícola espanyola denunciant el fet? I és que, al marge de les consideracions polítiques que es poden fer a l’hora de jutjar un programa televisiu que dóna la veu als joves perquè puguin expressar-hi lliurement les seves idees, i les consideracions que hom pot fer davant d’un espectacle que s’incita a la violència, el que hi ha és una menyspreable i repugnant actitud d’hipocresia i mesquinesa de determinats polítics i periodistes espanyols. 

A propòsit de la tercera via

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En política, com en qualsevol altra activitat humana, no es poden fer anàlisis en abstracte sense tenir en compte la història, els antecedents i tots els condicionants que l’envolten. El raonament que fan els partidaris d’una tercera via, Duran i Navarro bàsicament, no sembla pas tan descabellat, almenys d’entrada. A partir del principi que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur, les possibles opcions a prendre són moltes i diverses, i no forçosament s’haurien de limitar entre la de l’unionisme i la de la independència. Hi podria haver qui optés que liquidar l’autonomia per esdevenir una simple regió d’Espanya, qui optés per la situació actual, per un model autonòmic amb més capacitat d’autogovern, per un model federal o confederal, i finalment qui optés per la independència. Però aquest argument simplista, esgrimit pels postulants de la tercera via és absolutament fal·laç.

Com deien tant Artur Mas com Oriol Junqueras, aquesta suposada tercera via és la que s’ha intentat sense èxit durant anys i panys, fins a la clatellada definitiva donada pel Tribunal Constitucional. No partim del no res, sinó que les diferents forces polítiques catalanes ja han assajat totes les terceres vies possibles i sempre han topat amb la negativa i l’hostilitat de l’Estat espanyol.

És una absoluta quimera pensar que el PP, que hores d’ara continua amb la seva ofensiva recentralitzadora i en contra de la llengua i la cultura catalanes, pugui avenir-se a fercap reforma de la Constitució en el sentit d’avançar cap al federalisme. Si en algun moment PP o PSOE es posen d’acord per a iniciar una reforma de la Constitució serà per a limitar els poders autonòmics i garantir el procés d’uniformització cultural de l’Estat.

Si als independentistes els acusen de volen canviar les fronteres d’Espanya, cosa inevitable si es produeix la secessió, més acusarien els federalistes de voler canviar tota l’estructura de l’Estat. És una història ja repetida, aquesta de voler encaixar Catalunya a una Espanya federal, quan a Espanya no tenen cap interès pel federalisme; i no només a les files populars, sinó també al si del PSOE.

Qualsevol plantejament de caràcter federal o confederal, per a poder ser negociat a Madrid, ha de ser fet des d’una plena sobirania. De manera que els federalistes que ho són de veritat, per una elemental raó de possibilisme, optaran primer per l’autodeterminació, i quan ens trobem d’igual a igual amb l’Estat espanyol, aleshores podrien plantejar algun tipus de negociació.

En realitat, almenys en el cas de molts socialistes, aquesta tercera via no existeix sinó que és un subterfugi per simular que es té un projecte diferenciat del PP oi de C’s, basat en la liquidació de Catalunya com a poble amb una llengua i una cultura pròpies, però sabent que el resultat serà el mateix.

En definitiva, la proposta d’una tercera via, sabent que no tenim cap possibilitat de forçar una negociació a fons amb l’Estat i sobretot que no tenim cap possibilitat de garantir un resultat mínimament positiu, equival a deixar en mans del Govern espanyol el que teòricament havia de ser una decisió del poble català. És a dir que ja no és cap tercera via; simplement, no és cap via

Amb Rajoy, només una via: el suïcidi

A alguns ens va sobtar la fermesa i la contundència amb què els organitzadors de la Via Catalana advertien que tots els participants en aquella acció serien comptats com a independentistes. El títol ho deia ben clar: Via Catalana per la independència. Però, jo potser no hauria estat tan taxatiu, com si es volgués foragitar els qui encara tenen dubtes.. Però veig que és el mateix recurs que utilitza el Govern del Partit Popular envers aquells que no tenen clara l’opció independentista, com ara el Duran i Lleida.

Algú, potser una mica més intel·ligent i amb més picardia, hauria fet alguna picada d’ullet al Duran o al Navarro, per tal d’apartar-los definitivament de la via sobiranista. Però, no. El Govern del Partit Popular sembla entossudit en deixar-los ben clar que les propostes alternatives basades en cercar un encaix digne dins d’Espanya són del tot inviables. El Partit Popular li ha deixat ben clar al Duran: quedar-se a Espanya vol dir renunciar a ser catalans, a tenir una llengua i una cultura pròpies, vol dir acceptar la submissió absoluta als dictats de Madrid, on sempre hi seran majoria els espanyols. I no és que li hagi dit com una proposta de futur, sinó que li confirma dia a dia amb l’acció de Govern. En els pressupostos de l’any que ve la Generalitat de Catalunya rebrà encara menys diners que aquest 2013, incrementant així el dèficit fiscal; la llei d’educació pensada fonamentalment per a liquidar el sistema d’immersió lingüística, que a les Illes s’han carregat per decret i en contra del conjunt de la comunitat educativa; la llei que pretén regular la projecció exterior de les comunitats autònomes, i la resta de lleis i decrets que van laminant sense parar l’autogovern i tendeixen a liquidar la diversitat lingüística i cultural de l’Estat.

Al Duran, com al Navarro, el Govern espanyol els ho estan posant molt difícil. Potser si els haguessin enllaminit una mica i els haguessin dit que complirien amb el text constitucional que parla del deure de l’Estat de protegir la seva diversitat, que millorarien el sistema de finançament, etc. potser d’aquí a un temps haurien pogut excusar-se dient que l’Estat, una vegada més, els havia enganyat i havia incomplert la seva paraula. Però el Govern de Mariano Rajoy està essent més clar que l’aigua: ofensiva total contra Catalunya, contra la seva economia, la seva cultura i el seu autogovern; i no hi valen solucions intermitges, estar en contra de la independència vol dir acceptar el suïcidi polític dels catalans. Mai podran dir, ni el Duran ni el Navarro, que ells es refiaven d'una altra cosa.

Cap on es decanta el PSC?

Evidentment, del debat d’aquests dies se’n poden treure conclusions molt diverses. Només cal veure les portades dels diaris per observar que cadascú intenta fer-ne la lectura que més li interessa. Mentre la majoria vam poder veure un Artur Mas molt decidit a tirar endavant i a aparcar terceres vies que en realitat no són tals, hi havia que emfatitzava l’escletxa d’una possible pregunta amb triple resposta.

En qualsevol cas, el debat va evidenciar que el procés continua viu i en les mateixes posicions. El bloc sobiranista amb el nucli CiU-ERC, amb el suport sempre matisat i no exempt de crítica per part d’IC-V i de la CUP, enfront del bloc espanyolista amb una pugna interna per veure qui en treu un millor rendiment electoral, i entremig el mateix PSC dels darrers temps que no és ni carn ni peix. Un PSC que té mala peça al teler perquè sap que no es pot posicionar al costat del PP i de C’s, però que tampoc té prou sobirania com a partit per a posicionar-se a l’altre bàndol. Una situació que si comptés amb un bon lideratge, i sobretot amb un suport real dels seus correligionaris de Madrid, que no té, podria erigir-se com la força de la centralitat en lloc de caure en la marginalitat com està caient. Però, precisament perquè crec que aquest espai serà el cap de batalla dels propers mesos, em quedo amb unes frases de Pere Navarro adreçades al President: “No ens vegi com els seus adversaris” i “Ens necessitarà per garantir la cohesió social en la consulta”.

Unes frases que tenen interpretacions diverses, perquè probablement tenen una mica de tot. D’una banda una visió realista en el sentit que és cert que el procés sobiranista necessita no tenir-hi en contra el que representa el PSC; de l’altra, un desmarcament dels socialistes del front espanyolista que inclou la participació en una moció conjunta al Parlament amb la resta de forces catalanistes; i finalment una amenaça més o menys explícita que arraconant el socialistes al front espanyolista perillaria la cohesió social del país. 

Massa xoriços al carrer

Per més que s’hi esforcin és difícil que algú arribi a entendre les explicacions que ens donen per a justificar els desorbitats increments del cost de la tarifa elèctrica. En el que portem d’any per als usuaris s’haurà incrementat en un 11%, que evidentment no respon a l’increment del cost real de producció de l’electricitat. I és que en economia, quan es volen maquillar els números es busquen noves fórmules de càlcul per tal d’arribar a la conclusió desitjada. Per això es van inventar un  sistema de subhastes, que s’amaneixen entre les mateixes companyies, per tal d’aparentar un resultat matemàticament inapel·lable.

El primer semestre d’aquest any, les empreses elèctriques espanyoles van tenir uns beneficis de més de 4.000 milions d’euros. Però és que no té cap mèrit  per part dels empresaris, com no sigui el d’haver comprat els polítics perquè els permetin un espoli permanent als consumidors indefensos. Com és possible que unes empreses que tenen altíssims beneficis puguin parlar de “dèficit tarifari”? L’Estat, els dirigents polítics del qual deuen estar preparant-se un lloc de privilegi en els seus consell d’administració per quan toqui deixar la política activa, reconeix un fals dèficit tarifari, en virtut del qual l’Estat encara deuria a les companyies elèctriques uns 24.000 milions, que és el que teòricament s’ha anat acumulant en els darrers anys. Però resulta que en aquests mateixos anys en què les companyies elèctriques reclamen a l’Estat aquesta compensació pel dèficit tarifari, han repartit entre els seus accionistes uns dividends per valor de 30.000 milions.

Aquí hi ha una doble o triple estafa. La primera és la de considerar un dèficit tarifari ponderant falsament, i a l’alça per suposat, el cost de la producció de l’electricitat. Una segona és la trampa d’unes suposades subhastes, del tot opaques, i amanides en funció dels seus interessos. I la tercera seria la que cometen els polítics de torn, esperant ser recompensats algun dia, legislant i regulant els mercats al servei d’aquestes companyies. Les traves a l’autosuficiència energètica que ha imposat darrerament el Govern espanyol i ara el nou increment d’un 3% del rebut de la llum formen part d’un mateix espoli de la ciutadania, en benefici dels seus amics. Massa xoriços al carrer.

Delicte planificat, anunciat i consentit

El ministre de l’Interior, en un acte de cinisme repugnant, per tal de no haver de justificar la manca de protecció de la seu de la Generalitat a Madrid en el moment de patir l’assalt de grups feixistes, va referir-se a la crema d’una bandera espanyola que sembla que es va produir també durant la Diada a Barcelona. I, a sobre, lamentava que els Mossos d’Esquadra no haguessin practicat cap detenció per la crema de la bandera espanyola. Aquest barrejar fets d’indole tan diversa, i per tant no equiparables, és una barroeria que, val a dir-ho, no és pas exclusiva ni del Ministre ni del Govern espanyol, ja que també la cometen sovint gent de tots els sectors i de totes les ideologies.

La crema esporàdica d’una bandera espanyola, com un fet aïllat, és equiparable, en tot cas a la crema d’una senyera en semblants circumstàncies, cosa que també va passar durant la Diada sense que hi hagués tampoc detencions. L’assalt violent, causant destrosses i lesions, a un acte institucional, per part de grups polítics que en feien ostentació, que ho reivindiquen com una forma d’entendre l’acció política, que se’n vanaglorien i que amenacen de repetir, només seria comparable a altres atacs perpetrats per organitzacions polítiques contra actes institucionals, cosa que en tot cas només havia fet en el seu temps ETA. Una altra cosa és que la corrupta justícia espanyola acabi condemnant amb duresa, d’anys de presó, la crema d’un caixer automàtic i en canvi pugui resoldre amb una simbòlica multa de no res (un copet a l’esquena i ànims per a seguir endavant) l’assalt terrorista de la llibreria Blanquerna; aquesta diferència de criteri només obeeix a la voluntat de castigar o d’afavorir determinades opcions polítiques. Ara mateix, grups feixistes que arreu d’Europa serien il·legalitzats, entre els quals hi ha els participants en l’atac violent a la seu de la Generalitat a Madrid, anuncien amb cartells la crema de banderes catalanes en la jornada del 12 d’octubre. I naturalment, ni el Ministre ni l’administració de la Justícia no considerarà que això sigui cap delicte, ni tan sols d’enaltiment i incitació a la violència.

Es pot dir ben alt i ben clar que des de les institucions de l’Estat s’està donant total cobertura a aquests actes de terrorisme. Per guardar les aparences, poden fer algunes condemnes formals, però tot seguit se’ls deixa en llibertat, se’ls permet que amenacin i practiquin la violència, s’anuncia que tindran condemnes tan mínimes que cal considerar com un premi, i evidentment hi ha una negativa total a l’aplicació de la llei de partits que tan severament aplicaven no a grups violents sinó a grups que condemnaven amb poca convicció la violència. I és que la llei ja va ser feta prevaricadorament no pas per lluitar contra la violència en general sinó contra la que postulava una determinada opció.

Madrid contra Espanya, Catalunya al marge

Ara que els espanyols tenen endegada l’ofensiva per a crear una sensació de pànic entre la població catalana davant dels riscos d’avançar cap a la independència, proliferen els predicadors malintencionats que ens adverteixen dels efectes negatius pel que fa al món de l’empresa. L’argument, simple i diríem que ingenu si no sabéssim que és de mala fe, es basa en afirmar que l’inversor cerca sempre estabilitat i que per tant fugiria del trasbals que evidentment suposarà el procés de secessió. Tan cert com que els inversors també saben distingir entre les tensions conjunturals i les estructurals, i que els importa ben poc que en un determinat indret hi hagi una estructura d’Estat o que n’hi hagi una altra.

És lògic, tractant-se d’estats centralistes, que quan un inversor estranger es proposa invertir a França o a Espanya, pensi de forma automàtica en la seva capital; cosa que no succeeix tan clarament en països d’estructura més federal com ara Alemanya. És lògic, doncs, que París o Madrid acaparin la majoria de les inversions estrangeres en detriment, i per tant en perjudici, de la resta de territoris dels respectius Estats. Una visió d’Estat que contemplés més positivament el conjunt del país, no permetria que totes les inversions anessin a parar a la seva capital, faria el possible per diversificar-les geogràficament o com a mínim no ho presentaria mai com un èxit de la capital enfront de les altres ciutats. En el cas espanyol, Madrid acapara més de la meitat de tota la inversió estrangera a l’Estat, un 51’9%, mentre que Catalunya queda en una segona posició amb un 24’4% del total, que és més del que li correspondria tant per població com per pes econòmic, de manera que la capacitat sobredimensionada de Madrid per a captar capital estranger és sobretot  en detriment de la majoria de la resta de comunitats, més que no pas de Catalunya.

Sense negar que, evidentment, en tot procés de canvi hi poden haver moments d’una certa incertesa i per tant alguns efectes negatius, el cert és que les previsions de beneficis els superen en escreix. I en tot cas, fins i tot en l’actual situació d’incertesa, les dades que proporciona el Ministeri d’Economia són prou il·lustratives per a desmentir els seus acòlits economistes i predicadors de la catàstrofe. Perquè, essent cert el pes abassegador de Madrid, en el primer semestre d’aquest any la inversió estrangera a Catalunya s’ha incrementat en un 42%, mentre que a Madrid ha caigut en un 27’8%. I si això és el que passa en els moments d’incertesa, amb el procés tot just iniciat, ja podem imaginar el que passaria si Barcelona esdevingués capital d’un estat català. 

Suport institucional a la violència terrorista?

Suposo que hi ha notícies que els mitjans de comunicació prefereixen posar en condicional perquè ni ells mateixos se les acaben de creure. És el cas de La Vanguardia que, citant fons governamentals, especula sobre la possibilitat que els terroristes que van assaltar violentament la seu de la Generalitat a Madrid siguin condemnats a penes de 300 euros de multa. No és d’estranyar que els grups d’extrema dreta celebrin la notícia per considerar que la publicitat i la notorietat obtinguda amb la seva acció hauria obtingut, a més, la recompensa d’haver de pagar només aquesta quantitat simbòlica.

Quan el mateix dia apareix la notícia d’una valencià condemnat a sis mesos de presó per adreçar-se en valencià als agents de la guàrdia civil, hom no pot sinó pensar que tot plegat és un error periodístic imperdonable. És absolutament impossible que un jutge honest, és a dir que no sigui un militant del PP o d’algun altre grup d’extrema dreta camuflat, pugui arribar a sancionar un acte de violència com aquell amb una simple multa de 300 euros. No crec que hi hagi gaire gent que dubti de la perversitat de la justícia espanyola, absolutament corrupta i posada al servei de la causa del nacionalisme espanyol, però una sentència d’aquest tipus sobrepassaria tots els límits imaginables i equivaldria a un escarni impresentable que no podria interpretar-se d’altra manera que com un ple suport institucional a la violència terrorista. Ja sabem que políticament, aquests grups de l’extrema dreta gaudeixen del ple suport del Govern espanyol que, a tot estirar, els deu haver advertit que una altra vegada procurin evitar que quedin imatges enregistrades dels fets, cosa que hauria permès a la policia espanyola donar la seva versió segons la qual hi hauria hagut un simple enfrontament entre bàndols o fins i tot una provocació per part dels organitzadors de l’acte.

Però, una cosa és que el PP doni ple suport als grups violents de l’extrema dreta, cosa que els permet a ells fer un paper igualment hostil però més moderat, i una altra que s’arribi a aquest extrem d’implicar l’administració de la Justícia en el suport als partidaris de l’ús de la violència. Si hores d’ara no s’aplica la llei de partits, i per tant no s’il·legalitza els grups participants en l’assalt de la seu de la Generalitat de Madrid, és pura i exclusivament perquè la llei ja era prevaricadorament pensada i adreçada per a combatre als grups abertzales; i el tema de la violència era només una excusa. Una sentència com la que anuncia La Vanguardia representaria un aval en tota regla de les institucions de l’Estat a l’ús de la violència. Ni un diari conservador i de dretes com la Vanguardia no s’ho acabava de creure.

Fora de la Unió europea?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En qualsevol debat, la mentida i l’exageració són símptomes clars de la manca de confiança en les pròpies conviccions i argumentacions. Quan per defensar una posició, algú ha de recórrer a faltar a la veritat o a tergiversar-la és perquè sap que si es limita a raonar en base a la realitat els seus arguments tindran poca consistència. I això, en el debat permanent en les relacions Catalunya Espanya seria vàlid en tots dos bàndols.

No s’hi val a dir que és igual que Catalunya, amb la independència, quedi fora de la Unió europea, perquè és evident que Catalunya ha tingut sempre, i continua tenint, una voluntat europeista. Però tampoc són acceptables les visions tergiversades i catastrofistes dels qui pretenen atemorir-nos per tal que desistim de les nostres aspiracions sobiranistes. Per més que la diplomàcia espanyola aconsegueixi, com és evident que pot aconseguir, que dirigents europeus es posicionin al seu favor, tant per quedar bé amb el qui, avui per avui, representa el poder a Espanya, com per evitar que l’exemple català es propagui a altres estats, tothom sap que no hi ha hagut cap precedent de secessió al si  d’un estat de la UE i que per tant, tot dependrà de decisions estrictament polítiques. En tot cas, la frase “Catalunya quedarà fora d’Europa” només pot ser dita per gent perversament deshonesta perquè, en el pitjor dels casos podria implicar quedar momentàniament fora de la Unió europea, com Suïssa o Noruega, posem pel cas. També és propi de persones mesquines dir que Catalunya per reincorporar-se a la UE hauria seguir un procés similar al de països com Croàcia o Montenegro, com han dit alguns polítics espanyols, perquè és evident que Catalunya ja compleix tots els requisits per a ser dins de la UE.

La utilització de l’euro està fora de qualsevol discussió perquè és possible fer-ho amb un acord amb les autoritats comunitàries, però també és possible fer-ho sense necessitat de cap acord. Catalunya, pel seu potencial econòmic, seria contribuent net a la UE, de manera que quedar-ne exclosa no li representaria cap perjudici pel que fa als fons comunitaris; en canvi si que hi guanyaria Espanya que, sense Catalunya, seria un país més receptor de fons comunitaris. Pel que fa a les fronteres també és evident que a ningú li interessaria retornar a la situació anterior, i molt menys a Espanya que no voldria tancar-se la principal porta de comunicació amb la resta de la UE. Algú s’imagina Espanya posant traves a les exportacions de valencians, murcians i andalusos, a part de les de Castella i Aragó que també passen per Catalunya?

És cert que Catalunya no podria participar en els òrgans de decisió comunitaris. Però cal no oblidar que per una simple correlació de forces i de pes demogràfic és ben escassa la capacitat d’influència de la majoria dels països europeus. Per exemple, l’any passat Espanya va perdre el seu lloc en el Consell del Banc Central Europeu en benefici de Luxemburg. I ben poca cosa ha pogut fer Espanya, per citar un altre tipus d’exemple, per defensar les seves quotes lleteres, cosa que ha obligat al tancament de moltes explotacions, o per protegir la fruita seva enfront de les importacions de Turquia o les taronges enfront de les importacions del Marroc. No podríem prendre part en les decisions comunitàries, però ens trobaríem en una situació no pas massa diferent de la majoria dels països de la Unió que hi tenen una incidència mínima. Però, per contra, tampoc ens veuríem obligar a seguir determinades directius que en una situació de crisi com l’actual molts països europeus, com Espanya mateix, han lamentat sovint haver de seguir.

Sortir de la Unió europea no seria cap bicoca ni cap situació desitjada, però tampoc seria cap drama. Les mentides i les visions apocalíptiques dels nacionalistes espanyols, que probablement no ignoren que sense Catalunya la seva solvència es veuria notablement minvada, no denoten sinó la seva manca de discurs i d’arguments real. Ho confirmava algú tan poc sospitós com el Ministre de Justícia espanyol, Ruiz Gallardón, quan deia que no sabia si una Catalunya independent era viable, però que tenia clar que no era viable una España sense Catalunya.  

De la negació al condicional i al futur

Si la independència de Catalunya és del tot inviable, com sostenen sovint els politics espanyols, a què vénen totes aquestes advertències sobre el que ens podria passar quan l’assolíssim? Dóna la impressió que el procediment és semblant a l’emprat sovint per les defenses en els processos judicials. En primer lloc, si hi veuen alguna possibilitat, neguen la validesa de tot el procés per defecte de forma, però tot seguint ja tenen preparada l’argumentació per a defensar la innocència total del seu client, i al mateix temps, si veuen que tampoc se’n sortiran per aquesta via, treuen els atenuants que permetin arribar a una sentència mínima.

Només que en un judici l’advocat no parla mai d’atenuants o de justificacions per al delicte del seu client, abans d’haver provat primer d’invalidar el judici per una qüestió procedimental i després de demostrar la seva total innocència. En canvi els espanyols alternen la negació de la via sobiranista amb l’argumentació de la seva opció per quan es faci efectiu el dret a decidir. Suposo que deu anar a temporades o a percepcions diferents de cada moment: tan aviat posen tot l’èmfasi en la inviabilitat de cap mena de consulta, i si no hi ha consulta ni plebiscit ja no té sentit cap argument en favor d’una o altra opció, com es dediquen a argumentar la necessitat, segons ells, de votar a favor de mantenir Catalunya dins d’Espanya. I conscients del mal tracte rebut per part d’Espanya, tant des del punt de vista econòmic com cultural i lingüísitic, més que explicar els avantatges de la unió (L’ofec econòmic, la recentralització de l’Estat, la persecució de la llengua...) prefereixen parlar dels suposats desavantatges de la secessió.

En tot cas, tot sembla indicar que ara mateix vivim uns moments en què es dóna per suposat que Catalunya podrà exercir el seu dret a decidir el seu futur. El que primer era un menysteniment i una negació ha passat a ser un condicional, on ja cal tenir una previsió del que pot passar si arribem a votar; i del condicional, del que podria esdevenir-se, hem passat al futur donant-nos advertències del que ens passarà quan obtinguem la independència. I un fet simptomàtic, o com a mínim d’una enorme càrrega simbòlica: és el ministre d’Afers Exteriors el qui es dedica permanentment a rebatre i a contrarestar els passos del sobiranisme català.