Sociovergències basques

És lògic que, amb els resultats calents a la mà i la urgència de donar la cara, els partits i els seus dirigents hagin de fer declaracions insostenibles. A Euskadi, l’únic que pot assumir el paper de lehendakari és Patxi López, i l’únic dilema pendent de resoldre és amb qui i amb quina fórmula: àmplia coalició o govern en minoria. L'estirabot del PNB apel·lant a la llista més votada és una absurditat que cap partit no accepta enlloc: els Governs es formen a partir de les majories parlamentàries. Recordem el Govern actual de les Illes, el que hi havia fins ara a Galícia, o quina seria la posició de CiU en el supòsit que davant d’un triomf electoral dels socialistes catalans Esquerra es prestés a fer un govern nacionalista amb Mas al capdavant.

I el PNB, recolzant-se amb els partits nacionalistes, no té cap possibilitat d’obtenir una majoria al Parlament basc. És el PSE qui té la doble opció amb diverses variants: un front nacionalista espanyol o una sociovergència a la basca, que tampoc seria cap novetat. No sé si seria tan difícil de justificar, tant per al PSOE com per als socialistes bascos, una coalició de Govern amb el PP, sabent que el vot de UPyD el tindrien igualment assegurat. El Partit Popular al País Basc, igual que a Catalunya, ja té assumit que el seu paper és només el de frenar el nacionalisme i per tant consideraria irrellevants les diferències ideològiques que els puguin separar dels socialistes. Probablement, molts socialistes bascos preferirien un govern en solitari amb el suport extern dels populars, per allò de no fer tant mal d’ulls. I més tenint en compte que per aquests no seria cap sacrifici excessiu renunciar al seu ideari i fins i tot ocupar llocs de poder a canvi de fer fora el PNB d’Ajuria Enea.

L’altra opció, la de fer un Govern de coalició amb el PNB, podria semblar la més sensata, i fins i tot la menys dolenta, excepte per aquells que creuen que val més que les coses s’espatllin del tot per a provocar una reacció. Però, aquesta alternativa pot topar amb esculls insalvables, més de caràcter personal o partidista que de visió de país. Els socialistes, tenint l’altra alternativa a l’abast, en cap cas acceptarien renunciar a presidir el Govern basc per més que el PNB argumenti ser la força més votada; i tampoc seria fàcil per al PNB donar suport a Patxi López, amb la conseqüent retirada d’Ibarretxe, tanmateix prou desitjada per alguns sectors del seu propi partit. Però seria l’única opció que permetria un govern que no hagués de tenir mig país en contra; de fet, les forces nacionalistes continuen essent majoritàries al país, encara que no al Parlament, i podrien crear un clima d’enfrontament insostenible. A més, seria l’única opció que permetria salvar bona part de la feina feta a favor de la llengua i la cultura basca, perquè el que pot marcar la diferència no és tant que el lehendakari es digui Patxi López com el fet que aquest hagi de sustentar la seva acció de Govern amb el PNB o amb el PP.

Tant de temps que Patxi López s’ha passat clamant en contra del que ell considerava un front nacionalista que dividia Euskadi, ara té l’opció de mantenir i enfortir aquest frontisme o de buscar una sortida transversal. Aquí en diríem, sociovergència.

Eleccions: Tres apunts d’urgència

És relativament fàcil fer una valoració dels resultats electorals, amb els números a la mà. Cadascú pot fer la seva anàlisi en funció del que li interessa remarcar, de manera que tan creïble és l’afirmació que no ha pogut revalidar-se el tripartit basc per la seva dèria nacionalista escenificada amb el famós pla Ibarretxe, com per la raó contrària d’haver decebut els qui esperaven d’Ibarretxe una aposta molt més clara i que no s’arronsés a la primera. El mateix discurs antinacionalista que ha portat un retrocés al PP també ha permès l’entrada a UPyD. La crisi econòmica adduïda com a raó per a la pèrdua de la Xunta de Galícia no serveix per al País Basc...

Amb tot, una primera reflexió que s’ha de fer és que res ha canviat al País Basc, o a la societat basca. La correlació de forces continua essent bàsicament la mateixa, amb l’única diferència dels 100.000 ciutadans als quals no els ha estat permès expressar-se lliurement a les urnes. Aquesta és la diferència que necessitava el PSOE per desbancar els nacionalistes bascos, i donat que amb unes eleccions on hi fossis representades totes les opcions polítiques això no ho hauria aconseguit ha hagut de recórrer a una corrupta Justícia fàcilment instrumentalitzable.

Una segona reflexió que ja havien fet la majoria dels mitjans de comunicació durant la campanya i que han reiterat aquesta nit, és que es dóna per sobreentès que les diferències entre el PP i el PSOE són mínimes, i que per tant es podien sumar automàticament els seus vots i els seus escons perquè tenen un objectiu comú. Curiosament, s’acusava el Govern Ibarretxe d’obsessionar-se pels temes identitaris, però són justament aquests temes els que uneixen socialistes i populars que se suposa que ara afrontaran des d’una mateixa perspectiva la crisi econòmica i els problemes “reals” del País Basc.

I una tercera reflexió és la responsabilitat pròpia dels partits nacionalistes, no només per presentar-se esmicolats i amb estratègies contraposades davant de l’antidemocràtica decisió de no permetre-hi la presentació de determinades llistes, sinó per haver defraudat les esperances posades en els seus governs. Tant el basc com el gallec.

Esport i política, pendents d’un NO

Molt més ressò han tingut les declaracions del jugador del Barça, Thierry Henry, als mitjans de comunicació espanyols que als catalans. Cadascú ho pot interpretar com vulgui, però una afirmació com “Catalunya no és Espanya” no és altra cosa que la constatació d’haver-se adonat del lloc on havia anat a parar. I, està clar que, des de l’òptica independentista, ens pot fer gràcia pensar que tenim un aliat més; però probablement la frase no anava gaire més enllà, que ja és molt, d’un elemental reconeixement de l’existència d’una realitat diferenciada d’Espanya.

És curiós observar la reacció del nacionalisme espanyol més tronat. Els abrandaments a favor de l’espanyolitat de Catalunya i del Club, amb pujades de to insultants o com a mínim de menyspreu han estat la tònica general. Són els mateixos mitjans que cada dia barregen l’esport i la política, confonent la defensa esportiva d’uns clubs i d’unes federacions amb la defensa d’un honor patri, els qui ara s’escandalitzen que un jugador pugui dir que “Catalunya no és Espanya”. Quan una Federació esportiva catalana mira de ser reconeguda per una Federació internacional, la política d’Estat intervé immediatament, amb totes les seves armes, polititzant una qüestió que podria haver-se quedat en l’àmbit estrictament de l’esport. El Dictador Francisco Franco ja ho deia: “feu com jo que no em fico en política”. I aquests mitjans de comunicació, com a bons deixebles, consideren que aixecar una bandera, identificar una selecció amb un país, o pronunciar-se a favor d’un sentiment general de país és barrejar esport i política, però només quan la bandera, la selecció i el país no són l’espanyola.

La majoria dels mitjans de comunicació catalans, inclosos els públics naturalment, parlen indistintament d’esportistes espanyols o esportistes catalans, sense donar-hi cap connotació política més enllà de fer un tractament especial de proximitat als equips i jugadors d’aquí. Però queden molt lluny del nacionalisme apassionat, radical i incendiari que gasten els mitjans de comunicació espanyols. Si Henry hagués afirmat que “Catalunya és Espanya” ningú n’hauria fet cabal: És aquest “no” el que marca la diferència entre l’esport i la política?

Moviments indígenes a Gran Scala

Encara que no apareguin als grans mitjans de comunicació, els pobles indígenes d’arreu del món, però especialment de l’Amazònia, es veuen amenaçats i agredits permanentment per l’interès dels Estats i de les empreses en l’explotació del territori. Mentre aquests pobles han viscut en terres considerades inhòspites, i per tant d’escassa rendibilitat, han estat oblidades pels seus Governs, als quals no ha preocupat en absolut que no tinguessin accés a l’educació, ni a la sanitat, ni a cap dels serveis bàsics. En molts casos, de fet, ni ells tampoc ho havien reclamat, i es limitaven a viure la seva vida al marge. Però tan bon punt hi ha un interès per l’explotació dels territoris propis d’aquests pobles, aleshores els han foragitat, perseguit, o senzillament eliminat, en una acció conjunta de les empreses i els seus serveis de seguretat, de les administracions amb les respectives policies, exèrcits o grups paramilitars, i dels governs dels països als quals pertanyen les empreses multinacionals.

Els crims i els genocidis deixen de ser-ho als ulls de la comunitat internacional si es fan amb discreció, i sobretot si reporten importants beneficis. I està clar que, a vegades, abans de recórrer a la violència directa, hi ha empreses que opten per guardar les aparences i simular una acció legal, comptant sempre amb el recolzament de les administracions locals i estatals. Així, és un fet habitual que els estats, especialment el Perú i l'Equador, però sovint també Brasil, Argentina i Colòmbia, i ara en menor mesura Bolívia, facin concessions d’explotació forestal, minera, agrícola o petrolera, de territoris que pertanyen a pobles indígenes als quals ni tan sols se’ls ha informat. D’aquesta manera, les terres amb la flora i fauna que contenen i que inclou els pobles indígenes que pugui haver-hi, passen a ser domini d’empreses privades. Amb la concessió a la mà, les empreses poden optar per fer entrar directament les excavadores arrasant tot el que troben al seu pas, com s’ha fet a les explotacions petroleres del Perú; contaminar prèviament les aigües per foragitar-ne les tribus existents com s’ha fet amb algunes comunitats maputxes; o en el millor dels casos coaccionar-los perquè fugin o venguin les seves terres a preus irrisoris. La resistència a l’interès de les companyies explotadores implica un degoteig de crims indiscriminats i assassinats selectius d’alguns dels líders tribals, fins que acaben assolint els seus objectius.

En alguns casos, sobretot si hi ha el risc que el cas arribi als mitjans de comunicació, es formalitzen unes opcions de compra dels territoris cobejats per les empreses a uns preus que continuen essent irrisoris però que per a cadascuna de les famílies afectades els pot semblar una fortuna. Al marge de la destrucció del paisatge i del medi ambient, s’eliminen les formes tradicionals de subsistència, així com les seves fonts, i els indígenes es veuen obligats a emigrar a les ciutats o a esdevenir empleats de la multinacional. Però tan bon punt s’ha conclòs la primera fase de construcció que requereix mà d’obra, o que l’explotació deixa de ser rendible, s’abandona de nou el territori i la seva gent.

I no passa res, perquè aquí les empreses explotadores presenten com a simples i lloables beneficis empresarials les seves gestes americanes.

Setze jutges d’un jutjat mengen fetge...

Mariano Rajoy recordava que ell com a polític s’havia hagut d’enfrontar amb Baltasar Garzón quan aquest militava a les files socialistes. I això, segons ell, invalida el jutge per a actuar en el cas de la corrupció existent al seu partit. El dirigent Popular no es deu recordar de quan el mateix jutge-polític, en veure frustrada la seva aspiració a accedir a un ministeri, va destapar tot el cas dels GAL que coneixia d’abans d’apuntar-se a les files socialistes. I ningú recorda que aleshores don Mariano digués que el mateix jutge hagués de ser inhabilitat per a investigar el cas de corrupció i terrorisme d’Estat que afectava el Partit Socialista.

No és, per tant, una qüestió de creure o no en la imparcialitat d’un jutge pel fet d’haver-se identificat en algun moment amb una força política, sinó un cas de deshonestedat personal del senyor Mariano Rajoy, dins de la tònica general del seu partit. La politització de la Justícia ha estat un fita empresa a parts iguals per socialistes i populars, i aquests són els únics que ara no poden queixar-se de la seva pròpia obra. Jo no dubto de la parcialitat del Jutge Garzón, a qui hem vist instruir altres casos amb motivacions estrictament partidistes, que sí que eren aplaudides pel PP. Com ningú dubta de la politització, i per tant de la perversió, del Tribunal Constitucional que s’han disputat obertament els dos grans partits espanyols.

És més. En el cas de l’operació que ha portat a terme el Jutge Garzón, els populars, lluny de tenir cap voluntat o interès en trobar una justícia imparcial, el que pretenen és portar el cas cap a instàncies que saben que els seran més favorables. No interessa de cap de les maneres que sigui aquest jutge qui continuï investigant, perquè estirant de la cordeta la punta de l’izeberg pot anar agafant proporcions gegantines, “mítiques” gaire bé. En canvi, si es traslladés el cas cap al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, probablement la investigació s’aturaria com ha passat amb el cas Fabra, amb les agressions ultres que tenen carta blanca al País Valencià, o amb les escandaloses trifulgues urbanístiques que, a part de destruir el litoral valencià, clamen al cel.

Un cop corromput el sistema, el que es pretén és que la corrupció actuï a favor seu. I com en les pel·lícules, els delinqüents que no tenen escrúpols per transgredir la llei i atacar els ciutadans honrats, menys en tenen encara per menjar-se el fetge entre ells.

Un magnífic acord d’inversions

A bombo i plateret el Conseller Joan Saura esbombava el magnífic acord assolit amb el Govern espanyol, gràcies al qual el 2009 es farà a Catalunya una inversió suplementària de 800 milions. Està clar que no es tracta de cap regal ni de cap concessió, perquè aquests 800 milions corresponen a una part dels endarreriments de les inversions que l’Estat per llei havia d’haver fet ja en els anys 2006, 2007 i 2008 i que no s’havien materialitzat encara. Bé, de fet, ara el que s’ha fet és senzillament concretar en quin tipus d’obres es destinaran aquests diners, en el ben entès que de cap de les maners vol dir que s’executin aquest any. Per tant, l’acord implica el compromís de pagar una part del deute pendent, d’acord amb l’Estatut, que caldrà veure com i en quins terminis es materialitza. Cal recordar que els percentatges de les obres executades el 2008, en relació a les pressupostades, és extremadament baix a Catalunya.

Però, està clar, acostumats amb un Govern que incompleix sistemàticament els seus compromisos i que fa burla de la llei, ja és tot un èxit aconseguir un nou compromís de donar compliment, ni que sigui parcialment, al que marca la legislació vigent. Però no deixa de ser un compromís més, com tants altres que després s’ha passat pel forro. I, lògicament, el Partit Popular, expert en corrupteles vàries i contrari a l’aplicació de la llei, ha posat el crit el cel: segons ells és un escàndol que el Govern espanyol pagui els seus deutes. Si no s’aplica l’Estatut ni en matèria de traspassos ni en matèria de finançament, per quina raó s’ha de complir el que estableix una simple disposició addicional tercera del text estatutari?

Esquerra, com el mateix Saura, ja s’ha afanyat a dir que això no és una primera concessió que després es pugui compensar amb un mal acord de finançament. Un aclariment que no caldria si no fos perquè més d’un dels implicats ho deu haver interpretat així. El pagament d’unes factures pendents no pressuposa estar al corrent de la resta de factures ni molt menys que vagin a compte de les que han de venir. De fet, ja és un mal senyal que el que hauria d’haver estat un acte de normalitat, malgrat el retard, s’hagi presentat com tot un èxit fruit d’una negociació. Vol dir que sí que s’està negociant fins a quin punt i en quins terminis s’ha de complir la legislació.

Picabaralles de pati d’escola

CiU fa temps que va al darrere d’uns informes encarregats pel Departament de Presidència de la Generalitat, per tal de saber-ne realment el contingut perquè sospita que es tracta com a mínim d’informes inútils, que probablement amaguen subvencions o desviaments de fons encoberts. La resposta del Govern és, d’una banda, negar-se a trametre aquests informes al grup parlamentari sol·licitant, i de l’altra desmentir, per suposat, cap malversació ni ús indegut dels suposats informes. Fins i tot el President del Parlament ha hagut d’instar a Presidència que lliuri els informes als diputats convergents. Però immediatament apareix el retret a CiU que ells feien coses semblants quan eren al Govern.

Un altre cas; si voleu tan irrellevant com el primer. Durant els Governs convergents sentíem moltes crítiques pel fet que la Generalitat col·loqués enormes cartells anunciant obres finançades pel Govern, amb una clara voluntat propagandística. Ara, el Govern espanyol en el seu pla per incentivar l’obra pública a través dels Ajuntaments estableix fins i tot les mides que han de tenir obligatòriament els rètols que indiquen que l’obra en qüestió ha estat finançada per l’Estat. I la història és la mateixa: els convergents desmemoriats critiquen la despesa inútil que representen aquests rètols, mentre que els socialistes els recorden que ells feien el mateix.

És aquella mena d’excusa que sentim tan sovint als patis de l’escola quan es renya un alumne per un comportament indegut. L’espieta retreu al company de classe un comportament com el que ell havia tingut una estona abans, i el recriminat s’excusa dient que l’altre també ho feia. El mestre no pot fer res més que castigar-los tots dos, perquè els comportaments són iguals.

D’exemples d’aquesta mena de picabaralles en què CiU retreu al tripartit actuacions molt similars a les que havien fet ells quan eren al Govern, fet que serveix d’excusa als grups del tripartit per a repetir-les ara que disposen del poder, en trobaríem a cabassos: des dels abans mencionats a les privatitzacions o externalitzacions de serveis públics, l’increment de càrrecs de confiança, viatges de dubtosa eficàcia, polítiques improvitzades, inútil propaganda institucional, etc. etc. Hom treu la conclusió que “es digui Pau o es digui Pere, tot és ara com abans era”. Però el problema no està aquí: la gent ja ho sap que no pot esperar miracles amb un canvi de govern; sinó que uns i altres justifiquen la impossibilitat d’arribar a consensos i a grans acords de país argumentant que cadascú representa projectes molt diferenciats. D’aquí el desànim i el desencís d’una ciutadania incapaç de veure-hi massa diferències entre uns i altres, perquè fins i tot tenen les mateixes excuses per a tenir els mateixos comportaments.

Una dimissió a deshora

Ja sol passar en política. Es produeix un error monumental, impropi de ningú que tingui dos dits de front, fruit de la frivolitat i potser també d’una enorme prepotència; en lloc de reconèixer-ho de seguida i rectificar, demanar disculpes o senzillament dimitir, hom s’atrinxera en un posicionament injustificable; com que l’error és majúscul, a part d’una oportunitat d’or per als adversaris, s’exerceix una forta pressió sobre la persona i el partit afectat; els recolzaments inicials dels companys de partit, tement veure’s esquitxats per l’espifiada, comencen a defallir i a girar-se en contra; i quan ja s’ha fet tot el mal possible a nivell de descrèdit i d’escàndol públic, quan el tema comença a remetre, aleshores es presenta la dimissió.

El que li ha passat al Ministre Bermejo sembla de manual. És el mateix procés que han seguit altres il·lustres polítics que incomprensiblement han comès errors que evidencien més la seva manca de capacitat i d’intel·ligència, que la seva manca d’honradesa. Com és possible que hi hagi polítics que, sabent que tenen permanentment els mitjans de comunicació al seu costat i els adversaris amb les urpes esmolades, caiguin en errors tan estúpids com anar de cacera amb el jutge que està destapant la corrupció dels altres, comprar-se roba o altres equipaments particulars amb diners de l’erari públic, o deixar anar frases lleugeres que mai no es pronunciarien amb els micros oberts...

De fet, tot aquest afer el que està demostrant és que tanta raó tenen els uns com els altres. Els uns quan destapen els casos de corrupció existents, sabent que només surten a la llum aquells comesos per gent estúpida que creia que essent ells al capdavant d’una Administració mai serien descoberts; i els altres denunciant la instrumentalització, i per tant també la corrupció existent en el món de la Justícia. És el sistema que han creat els uns i els altres, cadascú pensant que li podia ser útil en el seu cas i denunciable quan ho fes l’adversari. I els ciutadans es miren l’espectacle i tenen tot el dret a repudiar tant els polítics en general com a tot el sistema d’Administració de Justícia.

A punt de perdre l’aposta

Reconec que escriure a diari un articlet com aquest, amb no massa més informació que la que pot tenir qualsevol que es repassi la premsa, té els seus riscos. I tot sembla indicar que estaria a punt de perdre una aposta que vaig fer exactament el 21 de setembre del 2008. De cara al nou finançament, els partits catalans coincidien llavors que la quantitat que n’hauria de sortir de l’aplicació de l’Estatut seria una xifra addicional de 3.500 a 4.500 milions d’euros. Una xifra que era molt lluny dels 1.700 milions que semblava que oferia el Govern espanyol. I, jo, ingenu de mi, imaginava que en el mercadeig els partits catalans serien capaços d’acceptar una xifra intermèdia que no pogués ser interpretada ni com una victòria de Zapatero ni com una victòria dels partidaris d’aplicar l’Estatut català.

Ja se sap que quan es produeix un regateig, si les dues parts tenen voluntat d’arribar a un acord i disposen d’una força similar, el més probable és que arribin a aquesta solució intermèdia, que jo aleshores vaig situar en la xifra de 2.500 milions. En el supòsit que la negociació no es faci en un pla d’igualtat i que una de les parts tingui molta més força que l’altra, la xifra resultant s’acostaria més a la proposada pel qui té la paella pel mànec. I si el qui té la paella pel mànec és del morro fort i ni tan sols li cal guardar les formes simulant una negociació, pot mantenir-se impertèrrit en la seva posició inicial, fins que la part contrària es vegi obligada a claudicar. Però encara ens queda el darrer supòsit, que pot semblar una mica exagerat, i és que la part més forta de la negociació no solament no vulgui cedir ni un pam de la seva posició inicial, sinó que tingui l’objectiu d’humiliar la part contrària, proposant una negociació a la baixa, és a dir posant sobre la taula una xifra cada vegada inferior. Si no acceptes això, ni això tindràs.

Ara sembla que la xifra amb què es mou el Govern espanyol per al nou finançament de Catalunya ja no serien aquells 1.700 inicials, sinó 1.400 milions. Com que tenim poca memòria, els socialistes catalans encara ens els presentaran com una xifra raonable que els permet continuar avalant el Govern Zapatero, i el PP la titllarà d’excessiva i insolidària. És el que té negociar sense força, sense una alternativa clara i contundent.

Dret a l’aïllament voluntari dels pobles indígenes

Des d’Europa no ens costa gaire mirar-nos l’Amazònia com el gran pulmó del planeta, que com a tal ens interessa conservar. Però és fàcil oblidar-se que l’Amazònia és també, i sobretot, la terra ancestral de molts pobles indígenes. Es calcula que en el moment de la colonització hispànica hi podia haver una població indígena d’uns 5 milions de persones, repartida en una gran quantitat i diversitat de comunitats, relativament incomunicades entre elles. La colonització els va portar a l’extermini, a l’arraconament cap a les zones més inhòspites de la selva o a la seva assimilació. Mentre els Estats de la conca amazònica no van tenir interès en l’explotació de la selva, van prescindir d’aquestes tribus que vivien al marge del que anomenem civilització. L’interès posterior per l’explotació del cautxú ja al segle XIX, dels minerals, de la fusta i del petroli va representar un veritable genocidi dels pobles indígenes, amb el recolzament dels governs locals i per suposat de les potències internacionals a les quals pertanyien les empreses explotadores.

Pot semblar ciència ficció, o potser més aviat una història d’un altre segle, però el cert és que encara avui resten pobles indígenes dels quals se’n coneix la seva existència, però que continuen vivint aïllats en el seu hàbitat i amb les seves formes de vida tradicionals. En algun cas, fins i tot hi ha dubtes sobre la seva continuïtat en un determinat territori, com els Toromono al nord oest de Bolívia, a cavall de la frontera amb el Perú, o els Pacahuara entre Bolívia i el Brasil. El cas dels Naua, per exemple, se sabia que n’hi havia alguns grups al Perú però se’ls va donar per extingits al Brasil a la primera meitat del segle XX, i recentment en va reaparèixer un grup d’uns 250 a la zona d’Acre, al Brasil. El 2005, l’Aliança Internacional per a la protecció dels pobles indígenes aïllats tenia comptabilitzats prop d’una cinquantena de zones geogràfiques de l’Amazònia i el Gran Chaco habitades per grups que no mantenien pràcticament cap mena de contacte amb l’exterior: 23 al Brasil, 17 al Perú, 3 a Bolívia, i algunes més a Colòmbia, Equador i Paraguai.

Per a les empreses explotadores dels recursos naturals de la selva amazònica són senzillament una nosa que, quan ha calgut, han exterminat amb el suport o la inhibició remunerada de les autoritats locals; o en el millor dels casos els han foragitat obligant-los a buscar nous assentaments; per a d’altres, amb visió més paternalista però igualment funesta per a la seva supervivència, calia integrar-los a la civilització a la qual han sucumbit fàcilment per les dificultats d’adaptació a les noves formes de vida i, sobretot, per ser extremadament vulnerables a determinades malalties per ells desconegudes. Per a ben pocs, són éssers humans per als quals cal reclamar tot el respecte per la seva vida, per la seva forma de vida i per les seves terres ancestrals que no coneixen de fronteres ni precisen títols de propietat.

Alguns governs han intentat legislar la situació d’aquests pobles creant la figura jurídica de Zona de Reserva absoluta de pobles en situació d’aïllament voluntari. El que equivaldria a reservar els hàbitats tradicionals d’aquestes comunitats, amb la prohibició expressa no solament de qualsevol mena d’explotació dels recursos de la zona, sinó fins i tot d’intentar contactar-hi. Alguns governs, com el del Perú o el de Colòmbia opten per mirar cap a un altre lloc i no tenen cap escrúpol a l’hora de declarar zona inhabitada un territori ocupat des de sempre per pobles indígenes que són esborrats legalment del mapa, i físicament exterminats per les mateixes empreses explotadores. Altres, malgrat demostrar una mica més de sensibilitat, com darrerament el Brasil, no disposen dels mecanismes ni els recursos suficients per a fer respectar els drets d’aquests pobles. Potser l’excepció seria la del Govern bolivià d’Evo Morales que ha introduït un article específic en la nova constitució que diu el següent:
Artículo 31.
I. Las naciones y pueblos indígena originarios en peligro de extinción, en situación de aislamiento voluntario y no contactados, serán protegidos y respetados en su forma de vida individual y colectiva.
II. Las naciones y pueblos indígenas en aislamiento y no contactados gozan del derecho a mantenerse en esa condición, a la delimitación y consolidación legal del territorio que ocupan y habitan”

El respecte i l’aplicació dels Drets humans té, encara, reptes pendents en allò més elemental com és el dret a la vida.

No tenim respostes

Amb el tema del finançament encallat, i l’amenaça permanent d’acabar-nos de retallar el migrat Estatut, la societat catalana, i sobretot la seva classe dirigent, no té respostes. Ni en té ni en busca. Les úniques propostes que hem sentit per part d’alguns partits han estat justament per a desautoritzar o contradir les que havien apuntat uns altres. Propostes tals com “no podem convocar un nou Referèndum”, “no podem moure’ns més enllà de la legalitat vigent”, “hem d’esperar a veure’n el resultat”, “no hem de trencar el Govern tripartit ni avançar les eleccions”... però cap declaració unitària que marqui un camí a seguir.

Des de la Plataforma per Dret a Decidir s’han insinuat algunes accions com un manifest, una manifestació, o una consulta popular alternativa des dels ajuntaments, quan ells saben que per fer això caldrà el suport del Partit dels Socialistes. Però fins i tot en el cas que tingués el suport del PSC, la PDD admet que aquesta consulta hauria de ser autoritzada per l’Estat, el que vol dir entrar en una via morta com la del Pla Ibarretxe. Més encertada em sembla la línia de la desobediència civil apuntada per Òmnium Cultural. Altra cosa serà veure com es materialitza això i quins suports podria tenir. En qualsevol cas, sembla impensable, o com a mínim condemnat al fracàs i a la marginalitat, qualsevol iniciativa de la societat civil que no tingui el suport d’algun o alguns dels grans partits polítics.

Però els partits polítics continuen jugant la seva lligueta regional, per veure a qui carregaran el mort del desastre que se’ns acosta o com trauran el millor profit de les escorrialles que se’n recullin. Mentre algú ja comença a donar per bona la retallada de l’Estatut, o altres ja han acceptat el finançament proposat per l’Estat i estan a l’espera de convèncer els seus socis, els més radicals apunten com a màxima alternativa “continuar negociant”. En un to que voldria ser d’amenaça, però que a Madrid deu sonar de riure, aquí hi ha qui fent-se el valent afirma que ens mantindrem ferms, no acceptarem el nou model de finançament, i... continuarem negociant bilateralment. I això és tot? Si fracassen les negociacions, la resposta alternativa és... continuar negociant?.

No sé cap on pretén conduir Òmnium Cultural la seva iniciativa de desobediència civil, però em sembla evident que, si de veritat volem contrarestar l’ofensiva espanyola contra Catalunya o si de veritat ens creiem que som un poble amb dret a la sobirania, haurem de traspassar alguna línia de la legalitat vigent. Això o ajupir el cap, com sempre, encara que alguns ho facin picant de peus.

Reivindicar no tenir dret a decidir

Hi ha actituds de servilisme que costen d’entendre. És allò que algú havia anomenat “complexe d’esclau” o “vocació de gos”. Es pot entendre que a Catalunya hi hagi gent que cregui que la millor opció per als catalans sigui la de romandre dins de l’Estat espanyol; estic convençut que hi ha un sector que ho creu així senzillament perquè se sent profundament espanyol. També es pot entendre que n’hi hagi que arribin a la mateixa conclusió, no tant per la seva convicció espanyolista com per veure massa problemes a l’hora d’afrontar una aventura secessionista. Però costa més d’entendre que tant els uns com els altres facin bandera que en tot cas això no els correspon a ells decidir-ho.

López Tena publicava dies enrere un article en el qual, entre altres coses, deia:
“Perquè Catalunya no té estat propi, cada any Espanya s'emporta més de 20.000 milions d'euros dels nostres diners, més de 3.000 euros per persona i any, la diferència entre els impostos que paguem i la despesa pública que en rebem. Si l'Estat dels espanyols no s'endugués els nostres diners, cada família de quatre membre rebria més de 12.000 euros cada any, el pressupost de la Generalitat creixeria un 54%, el pressupost dels Ajuntaments catalans es multiplicaria per tres, podríem duplicar la despesa en sanitat, quadruplicar la despesa en ensenyament, multiplicar per setze la despesa en infraestructures i obres públiques. Podríem tornar a cadascú dels tres milions de catalans perceptors no 400 euros com el govern espanyol, sinó 6.300 euros per persona, i dedicar a obres municipals setze vegades més del que assigna ara Zapatero. Podríem injectar a les empreses en crèdits i avals 35 vegades més que ara, i més que duplicar les pensions i els subsidis d'atur. Podríem suprimir els impostos de successions, de transmissions patrimonials i de patrimoni, abaixar un terç l'impost sobre la renda i un 35% l'IVA, i encara ens sobraria per construir un aeroport com el de Barajas cada any. Podríem decidir votant què n'han de fer els nostres representants per combatre la crisi, podríem dur a la pràctica les nostres decisions, i assumir les nostres pròpies responsabilitats.”

Es pot entendre que hi hagi catalans que diguin que la seva opció és, malgrat tot, seguir vinculats a aquesta Espanya que ens tracta d’aquesta manera. Fins i tot n’hi deu haver de tan il·lusos (potser s’ho haurien de fer mirar) que poden pensar en la possibilitat de canviar aquesta situació. S’entendria, doncs, que hi hagués gent que digués que val la pena passar per determinades penúries econòmiques i disposar de menys recursos a canvi de poder pertènyer a Espanya. Però no s’entén de cap de les maneres que aquesta gent digui que ells renuncien al dret a decidir, ni que sigui per a decidir quedar-se a Espanya.

No ens escamotegeu l’enemic!

Les relacions entre Catalunya i Espanya s’han mogut sempre en un nivell de confrontació en què s’ha escamotejat l’enemic. Per les dues bandes. Parlem d’encontres i de desencontres, de la necessitat de trobar l’encaix adequat o d’obtenir una sobirania solidària, però rara vegada plantegem les coses pel seu nom. En part perquè hi ha sectors importants a Catalunya que no veuen clar quin ha de ser el futur de Catalunya, però en part també perquè els qui sembla que ho tenen clar tampoc ho plantegen a la pràctica amb totes les seves lletres: trencar definitivament les relacions amb Espanya. I el mateix fan els espanyols: tant els qui diuen que volen entendre’ns mínimament com els qui no fan ni aquesta simulació, no acaben de desvetllar les seves veritables intencions: anihilar-nos com a poble.

Aleshores, el debat no és mai una confrontació d’idees clares, encara que puguin ser contraposades, sinó una guerra soterrada en la qual aparentment no hi ha enemic. De la mateixa manera que a Madrid saben que si obrim delegacions a l’exterior en el fons és perquè voldríem posar-hi el rètol d’Ambaixada, també aquí sabem que quan ens presenten una alternativa per rebaixar el to de la nostra reivindicació, de fet ja tenen a punt una nova retallada en cas que acceptéssim la seva proposta.

Si l’actual repartiment del 0’7% de l’IRPF, en el qual les entitats catalanes reben una tercera part del que l’Estat ingressa dels contribuents catalans, no és denunciat amb energia per la societat catalana, el Govern espanyol entén que pot recargolar una mica més el seu ofec contra Catalunya amb una normativa segons la qual les ONGs catalanes senzillament no tindrien dret a percebre’n ni un duro.

Si el Govern de la Generalitat legisla a favor del català, els espanyols posen el crit al cel, argumentant que amb imposicions no aconseguirem que s’incrementi l’ús del català entre els nou vinguts. Però, tan bon punt veuen que la Generalitat no aplica les seves pròpies lleis de política lingüística i no en sanciona l’incompliment, ells entenen que ja tenen via lliure per atacar de nou. I ara carreguen no ja contra les lleis, perquè aquestes no es compleixen, sinó contra aquella cara amable que ells mateixos reclamaven, contra les campanyes on no es coacciona sinó simplement s’anima a fer ús del català.

Si els membres del Tribunal Constitucional veuen que la resposta a la retallada de l’Estat que estan preparant serà tan feble com es preveu, poden replantejar-s’ho de nou. I via filtracions interessades sondejar què passaria si retallessin una mica més del que tenien previst retallar, i que de fet ja figurava en l’Estatut anterior, com són els símbols nacionals.

És aquella estratègia que utilitzen al País Basc, davant de les accions armades: “Amb violència no s’aconsegueix res” diuen “per la via pacífica i democràtica totes les idees són defensables”. Però, un cop veuen que ja s’accepta això, aleshores es carrega contra els qui volen defensar les idees democràticament a través de les institucions, perquè diuen que són idees semblants a les que defensen els violents, encara que ells ho vulguin fer-ho de forma pacífica.

Per guanyar una batalla, cal saber amb quines forces comptem però també amb quines compta l’enemic. I sobretot tenir clar qui és el nostre enemic, i saber quins són els seus objectius.

PSC: Grup parlamentari propi, o no?

Cada vegada que es planteja el tema del grup parlamentari dels socialistes catalans a les Corts espanyoles, aquests gaire bé unànimement ho rebutgen al·legant que poden defensar igualment els interessos de Catalunya des de dins del grup Parlamentari del PSOE. I reiteradament, quan algú ha insinuat la possibilitat que el PSC es desmarqués mínimament dels seus superiors, tant el president del Govern espanyol com molts dels seus ministres ens han recordat que això és impossible perquè formen part d’un mateix partit. Això explica que el PSC hagi donat suport a totes i cadascuna de les decisions del Govern espanyol que han anat en contra dels interessos de Catalunya: pressupostos, aplicació de l’Estatut, traspassos de competències, finançament i, ara, discriminació contra les ONGs catalanes.

Podríem dir que és perfectament legítim renunciar a la pròpia identitat, renunciar al dret a decidir, i col·laborar o posar-se en mans dels qui estan fent tots els esforços possibles per frenar qualsevol desenvolupament econòmic, social o cultural de Catalunya. El que no és tan legítim, o com a mínim no és gens honest és renunciar a tenir veu pròpia, alinear-se incondicionalment amb l’enemic i després aquí pretendre argumentar que ells són una altra cosa, i fins i tot dir que estan en desacord amb algunes d’aquestes agressions del seu partit. La seva renúncia a tenir grup parlamentari propi, ho és també a l’hora d’explicar què fa i a què dóna suport aquest grup parlamentari.

De cínica, hipòcrita i patètica podríem qualificar la intervenció dels representants dels PSC simulant un desacord amb les actuacions del seu Govern. És que la Chacón i el Corbacho no són del PSC, o és que els qui no ho són en realitat són els Montilla, Iecta i Zaragoza? El PSOE no podria tirar endavant la seva proposta de discriminar les ONGs catalanes del repartiment del 0’7% de l’IRPF, sense la ferma col·laboració i l’acceptació del Partit dels Socialistes de Catalunya. I ells saben que aquest suport no els faltarà. S’hi juguen els càrrecs.

La deriva basca, i la nostra

Tant li fa que les Nacions Unides o Amnistia Internacional alertin sobre la mala qualitat democràtica que representa la Llei de partits espanyola, que impedeix a un sector important de la societat basca tenir la seva representació democràtica. Les mateixes sentències que han invalidat les llistes parlen descaradament de les coincidències ideològiques de D3M o Askatasuna amb ETA com a arguments jurídics. És igual, perquè no hi ha més capacitat de reacció que una lleugera picada de peus. Les mesures preses pel nacionalisme espanyol contra els nacionalismes basc o català els surten gratis, sense cap desgast a les comunitats afectades i amb un enfortiment de les seves posicions a la resta de l’Estat.

La candidatura Democràcia 3 Milions es limita a respondre dient que animarà els seus votants a introduir paperetes de la seva candidatura a les urnes. Seran vots nuls que ni tan sols es destriaran dels altres vots nuls. I, per més que la xifra sigui prou significativa, en tot cas serà molt inferior a la que podrien haver obtingut amb una concurrència lliure a les eleccions, cosa que s’interpretarà com un suport escàs i en decadència al món abertzale. En el millor dels casos arribaran a sortir com a petites notes al marge, l’endemà de les eleccions i prou, perquè tota l’atenció estarà centrada en les possibles coalicions de Govern que es puguin formar. Hauran aconseguit reduir-los a la marginalitat, sense cap cost polític per als impulsors de tan antidemocràtica mesura.

Per la seva banda, Ibarretxe continua amb el seu llenguatge que abans podia donar la impressió que era de fermesa i de convicció, però que ara mereix ben poca credibilitat. Després de l’espectacle muntat amb la consulta popular que, segons ell, es faria tant sí com no perquè només el poble basc havia de decidir sobre el seu futur, ara ja ni tan sols en parla. Si havia de fer-se enrere tan bon punt el Tribunal Constitucional tombés la seva proposta, ja no calia endegar-la. O és que s’imaginava que li acceptarien?.

Ara és el torn d’Eusko Alkartasuna d’anunciar que promourà una Llei de sobirania. Fantàstic. Suposant que tingués la força decisiva com per a promoure-la al nou Parlament basc, correria la mateixa sort que la consulta d’Ibarretxe. La clau de la qüestió està en saber què farà quan el Tribunal Constitucional espanyol li tombi. Si ha d’ajupir el cap i acatar la seva decisió, com va fer Ibarretxe, no haurà valgut la pena.

És el mateix que ens passa aquí. Som capaços de fer mil declaracions, i des d’ERC llançar proclames de sobirania però sempre acabem acatant (ajupint el cap i demanant perdó per la nostra insolència) la decisió dels tribunals espanyols. Si ningú es planteja algun dia exercir la sobirania, en el sentit de no acatar una autoritat que no reconeixem, tots els esforços són inútils i no ens porten sinó al fracàs i al desencís general. Ells sempre guanyen la partida, i sense cap cost polític per part seva.

La independència com a ideal, no com a projecte

López Tena afirmava fa uns dies que a Catalunya sempre s’ha mirat el tema de la plena sobirania i la independència com una fita ideal, com un objectiu cap al qual cal tendir, però mai com un projecte polític clar. Evidentment, ERC és molt més explícita a l’hora de formular el concepte que no pas CiU o IC que sempre parlen de la necessitat de trobar un encaix dins de l’Estat que ens permeti ser plenament sobirans, o que en cas contrari caldria pensar en altres possibilitats; però les paraules de López Tena són igualment vàlides per a tots. El tema del 2014, que si fos un projecte polític real ja s’hauria d’estar treballant a fons, ha quedat guardat al calaix dels republicans, perquè altra feina tenim ara que la de fer volar coloms.

Sintetitzant moltíssim, podríem dir que l’època d’Àngel Colom va servir per a descriminalitzar l’independentisme, la de Carod per a presentar-lo com una opció seriosa amb vocació de Govern, però res fa preveure que la de Puigcercós faci el pas següent de convertir-lo en un projecte polític real i factible. Ben al contrari, hem entrat en una mena d’espiral d’estil convergent, encara que més d’esquerres, en què es prioritza el pacte i la governabilitat, i els grans conceptes o fites de país queden per als discursos solemnes, els crits pamfletaris de jornades patriòtiques o les retòriques inflamades de consum intern. Però això sí, conservar la marca independentista o sobiranista com a distintiu continua essent un objectiu, encara que més a base de deixar-ne clara l’exclusivitat que d’incorporar nous sectors i noves forces polítiques al projecte. Sabent que el projecte independentista només serà realment un projecte polític seriós, com apuntava López Tena, el dia que sigui compartit per amplis sectors de la dreta i de l’esquerra catalana.

I aquesta reflexió ve a tomb per la insistent campanya que es pretén fer des de sectors independentistes que fan costat a la candidatura d’Oriol Junqueras al Parlament europeu, per tal de desprestigiar el perfil sobiranista de Ramon Tremosa. Interessa molt més demostrar que nosaltres som “els únics”, que no pas proposar vies de confluència nacional, amb candidatures conjuntes o separades, per tal de sumar esforços i convertir l’ideal independentista en un veritable projecte polític.

Hugo Chávez, la desinformació com a sistema

Ja he dit en altres ocasions que hi ha coses de l’Hugo Chávez veneçolà que no m’agraden. Sobretot, el seu passat colpista i la barroeria en la forma d’expressar-se, però també ara a l’hora d’expulsar un eurodiputat feixista del Partit Popular. Em sembla força evident, a la vista de les notícies emeses pels mateixos mitjans de comunicació que blasmaven l’expulsió de l’eurodiputat del PP, que la seva no era la posició d’un observador internacional sinó la d’un vulgar provocador; no obstant això, l’actitud de Luís Herrero, per improcedent que fos, no crec que justifiqui la seva expulsió del país: fins i tot els feixistes com ell mereixen gaudir de la llibertat d’expressió.

Dit això, voldria remarcar el tractament no solament injust sinó deliberadament manipulador i desinformador de molts, gosaria dir la majoria, dels mitjans de comunicació del país. Podria creure que algun aficionat a periodista, per manca de professionalitat o per incapacitat manifesta, no sabés exactament la pregunta que es feia als ciutadans veneçolans i que es limités a reproduir el que diuen altres mitjans suposadament seriosos. Però no sé si és el cas de les grans cadenes televisives o dels diaris d’informació general. Arreu, s’ha dit i repetit mil vegades, que en aquest referèndum els veneçolans havien de decidir sobre la perpetuació d’Hugo Chávez com a President de Veneçuela, algú fins i tot ha parlat de convertir el càrrec en vitalici. En el millor dels casos, quan algun periodista informava degudament que el que decidien els veneçolans era que els càrrecs electes, inclòs el de President, poguessin presentar-se a les eleccions sense limitació de mandats, els responsables del mitjà hi col·locaven un titular que ho contradeia reiterant la idea de perpetuar Chávez com a President.

La pregunta que han de respondre en Referèndum no fa altra cosa que demanar als ciutadans si volen canviar el text constitucional per tal que, com passa aquí i a molts països, no hi hagi cap limitació del nombre de vegades que pot presentar-se un càrrec públic a la reelecció. El que molts mitjans ens presenten com una maniobra dictatorial d’Hugo Chávez, no és sinó voler homologar en aquest sentit el seu sistema electoral amb el nostre i el de la majoria de països europeus. Una vegada, més els mitjans de comunicació s’han esforçat en desinformar, mentir deliberadament, per tal que l’opinió pública tingui una visió esbiaixada de la realitat.

Només queda el dubte de saber si desinformen perquè són uns pèssims periodistes que menteixen en no saber donar la informació real, o si són uns pèssims periodistes que menteixen perquè volen tergiversar la realitat.

El PSC contra les ONG catalanes

El Govern espanyol està preparant reordenar el sector de la cooperació per tal d’evitar que les ONG que no siguin estrictament espanyoles puguin rebre subvencions provinents del 0’7% de l’IRPF. Es tracta d’allò que a algun dirigent d’Esquerra li agrada tant de pregonar, però que després no se sap o no es gosa posar a la pràctica: crear estructura d’Estat. Ells sí que en saben. Si la Constitució estableix la discriminació com a principi i norma legal, per què no ho ha de poder fer la resta de la legislació i normativa espanyola?. Algú s’imagina que la Generalitat tragués alguna normativa que limités els drets de les entitats que no tinguessin àmbit exclusivament català?.

El nacionalisme excloent, ratllant al racisme, ho deixa de ser quan es practica des de Madrid. Aleshores, el principi d’igualtat desapareix del mapa. Però aquest nacionalisme excloent és compartit també per alguns catalans. La mesura hostil del govern socialista contra les ONGs catalanes compta amb el suport del Partit dels Socialistes de Catalunya que té dos dels seus representants a l’executiu espanyol i recolza totes i cadascuna de les propostes governamentals, seguint l’argument de Zapatero que el PSC és ell. És possible que si s’exerceix molta pressió al final el PSC-PSOE cedeixi, però ja haurà introduït un altre element de confrontació que per a superar-lo caldrà fer noves concessions per altres bandes.

El que no s’hi val a aquestes alçades és dir, com deia Joan Tardà, que el Govern socialista incomplia aquella iniciativa parlamentària promoguda per Esquerra segons la qual s’adquiria el compromís de territorialitzar el 0’7% de l’IRPF, o que aquesta nova normativa incompliria l’Estatut. Per al Govern de Zapatero, i en general per a la política espanyola amb l’aquiescència del poder judicial, les lleis són per a incomplir-les si no van en la línia de la ideologia del nacionalisme espanyol; de manera que per quina raó s’haurien de complir les simples promeses o mocions parlamentàries?.

PDD: senzillament, lamentable

Afortunadament, els mitjans de comunicació no hi han volgut fer sang, però la lluita interna pel control de la Plataforma pel Dret a Decidir és, senzillament, lamentable. No voldria entrar en les raons precises dels desacords dels dos corrents que es diputen la legitimitat de la Junta, però el fet que hagin hagut d’arribar als tribunals perquè siguin aquests els qui decideixin de quina part està la raó és molt greu. Molta gent que en algun moment o altre hem participat en moviments i activitats nacionalistes hem col·laborat o treballat conjuntament amb persones de les dues opcions enfrontades. I, com sol passar en aquests casos, seria molt difícil trobar-hi diferències de tipus ideològic.

La funció i un dels actius més importants d’aquestes plataformes és la seva capacitat de transversalitat, d’aglutinar per un mateix objectiu persones i grups de procedències ideològiques diverses. I ningú nega que en determinats moments la PDD ha estat capaç d’emprendre mobilitzacions i accions reeixides en defensa dels drets nacionals de Catalunya. Però aquest èxit, més enllà de l’encert organitzatiu, ha estat possible perquè els ciutadans hi han vist un punt d’encontre comú i s’han identificat amb un projecte de país.

A partir del moment que hom hagi de decidir entre uns o altres dirigents, entre unes o altres estratègies, la PDD haurà perdut tot el seu sentit. Perquè aquest opció ja l’hem feta assumint la militància o les simpaties per un partit polític. No necessitem una doble militància. Només una imperdonable irresponsabilitat dels dirigents de la PDD pot haver-los portat fins als tribunals per a dirimir les seves diferències. El resultat, sigui quina sigui la sentència judicial, és la mort de la PDD. Perquè la imatge és clara: com pretenen assumir un paper aglutinant de la societat catalana, si no són capaços de posar-se d’acord entre ells?

La Justícia de Rajoy

No li falta raó a Mariano Rajoy i al Partit Popular quan afirma sentir-se assetjat no només pel PSOE sinó també, o amb la complicitat de, l’aparell judicial. Quan aquest dilluns jo parlava de la politització del Tribunal Suprem a l’hora d’invalidar les candidatures de D3M i Askatasuna per a les eleccions basques, algú podia pensar que m’estava excedint a l’hora qualificar la parcialitat de la interpretació de la Llei, al marge del fet que la llei en sí ja sigui impresentable i impròpia d’un sistema democràtic. Però les crítiques fetes per Mariano Rajoy sobre aquesta administració de la Justícia que patim tots plegats no es queda gens enrere.

Els secrets de sumari, en aquest i en tants altres casos, estan sempre a l’abast dels possibles beneficiaris de les causes instruïdes. Les corrupcions urbanístiques es destapen i s'investiques sobretot quan el partit afectat passa a l'oposició; ho vam veure en el cas de les Illes, i haurem d'esperar per veure-ho al País Valencià. Tot depèn de la ideologia dels seus responsables. Altra cosa és la pretensió de Mariano Rajoy i el Partit Popular de controlar des de l’oposició aquesta politització i parcialitat de la Justícia que ells han propiciat i recolzat, sobretot quan ells eren al poder, però també ara quan es tracta de combatre ideologies contràries a la seva, com hem vist en el cas basc. Tant el PSOE com el PP són responsables del descrèdit del sistema judicial espanyol. I un cop pervertit el sistema, és lògic que tendeixi a afavorir el poder o el millor postor, que sol ser qui té el poder.

El darrer cas l’hem viscut amb el falsejament de la nota de premsa tramesa als mitjans de comunicació arran de les detencions al barri del Raval, de moment acusats de frau fiscal però investigats per un possible suport al terrorisme d’Al-Qaida. Algú va falsejar la nota per tal que no fos reconeguda la presència entre els detinguts d’un membre de l’executiva del PSC a Ciutat Vella. En un sistema corrupte, qui té el poder el gestiona a favor seu. Com diria la fraseologia popular “qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli allà on vol”. Sobretot si hi ha algú que es deixa manegar.

Tres en un. Govern a tres bandes

En ple debat intern del Govern sobre la nova Llei d’Educació, l’Ernest Maragall es va despenjar amb la seva proposta de canviar l’horari escolar. Avançar una setmana l’inici de les classes i incloure uns setmana de vacances o de descans pel mes de febrer pot ser una mesura més o menys encertada; ara bé, el que és un veritable despropòsit és que el Conseller Maragall ho hagi tret ara, sense solta ni volta, quan té empantanegada la nova Llei d’Educació. I el més greu d’aquest despropòsit és que, com ja sol ser habitual en ell, no ha tret ara la proposta per considerar que podia ser el moment idoni, encara que per ell fos idoni llançar una cortina de fum i emmascarar el debat sobre la Llei, sinó que ha estat fruit de la més pura improvisació.

Tant Esquerra com Iniciativa van quedar parats per l’anunci fet pel Conseller d’Educació, ja que segons ells no en sabien res. D’aquí ve una part del desconcert entre la ciutadania que es troba davant d’un Govern que s’encalla ell mateix en les decisions, perquè en realitat, com la Santíssima Trinitat, en lloc d’un Govern en tenim tres, que són u i tres a la vegada. Cada Conseller anuncia pel seu compte les pròpies iniciatives, que després cal negociar-les primer amb els socis de Govern i després buscar, si cal o és possible, el consens amb l’oposició. Així, el Govern de la Generalitat té sobre la taula un munt de temes encallats de fa temps, que es van anunciant periòdicament però que no arriben mai.

Curiosament, cada un dels partits que formen el Govern d’Entesa defensa aferrissadament aquest anomenat Govern d’esquerres, com a panacea per als problemes de Catalunya. Però a l’hora de la veritat el Govern, com a tal, no apareix per enlloc. Cadascú administra com pot la seva parcel·la, i es penja les medalles del que considera èxits assolits, sense implicar-se ni interferir en la tasca dels altres, sinó més aviat desmarcant-se’n quan considera que poden anar mal dades. Això pot ser molt perillós per als avenços en matèria d’autogovern aconseguits per ERC, com ara les delegacions del Govern a l’exterior o l’Institut Ramon Llull, perquè no són assumits com a propis pels seus socis de Govern, i per tant susceptibles de ser revocats en el moment en què ERC no formés part d’aquest Govern.

Conferència de Debat Independentista

Dissabte es va celebrar a Barcelona una Conferència de Debat Independentista convocada per tot un seguit de grups i associacions nacionalistes. És evident, i jo mateix ho he anat reiterant en aquest bloc, que hi ha un descontentament en amplis sectors del sobiranisme amb la línia seguida tant per CiU com per ERC. En cap cas no s’hi veu una línia clara a seguir i molt menys, en el cas d’Esquerra, una anàlisi rigorosa sobre la nostra realitat. L’aparició de moviments com els d’aquesta Conferència o una certa consolidació, si més no municipalista, de la CUP demostren que alguna cosa no s’està fent bé a l’Esquerra que hauria de liderar el moviment independentista.

Davant d’aquests moviments, hi ha diverses opcions. La primera, l’oficialista, consistiria en negar cap validesa a aquestes organitzacions titllant-les de marginals i residuals. És la posició més còmoda perquè permet continuar obcecats per una via que manté unes cotes de poder, i sobretot de poder personal, però que no ens està portant enlloc, més enllà del desencís i la deserció electoral. És la idea que ha mantingut fins ara la direcció del partit, incapaç de fer una anàlisi seriosa, perquè tenen prou feina en anar justificant dia a dia la seva posició.

L’altra opció, l’oposada, seria deixar-se portar pel cant de la sirena. Qualsevol independentista que acudís a la cita del dissabte, la música li hauria sonat molt més afinada que la que ens tenen acostumats els nostres dirigents. I veure en una mateixa taula gent que va des del López Tena a la Patrícia Gabancho, passant per Jaume Renyer, la gent de Reagrupament.cat, o la tira de partits i associacions sobiranistes podria fer perdre el món de vista. Hi ha sectors crítics tant a CiU com a ERC, però això no vol dir que a l’hora de la veritat tots, o la majoria, es quedaran allà on són per considerar quimèric encetar una nova aventura.

Entre l’opció d’obviar i menystenir aquests moviments, i la d’adherir-s’hi incondicionalment donant per perduda la via dels grups parlamentaris actuals, queda la més assenyada al meu entendre com és la de continuar potenciant una transversalitat sobiranista on tothom hi té el seu paper a jugar. ERC no pot fer política a les institucions com si tot això no existís, anant de bracet amb els qui han donat suport als pressupostos generals de l’Estat que nega la possibilitat d’un mínim acord de finançament; amb els qui incompleixen cada dia els seus compromisos envers Catalunya, fins i tot els legals, per revenjar-se, això sí amb els intents sobiranistes que hi ha a CDC, en lloc de bastir-hi ponts, o menystenir els moviments independentistes emergents.

No seria cap drama per Esquerra que aparegués una coalició independentista amb cara i ulls en les properes eleccions al Parlament. Ans al contrari, podria ser un estímul per adonar-se dels buits que el rumb actual ha anat deixant. I en cas de reeixir en el nou Parlament català podria ser un bon contrapunt, i sobretot un bon aliat per a forçar la situació cap a la fita comuna: la Independència.

Askatasuna i D3M, en fora de joc

Tal com estava previst, el Tribunal Suprem ha anul·lat les candidatures de les dues llistes que podien representar el sector abertzale al País Basc: la de l’agrupació d’electors Democràcia 3 milions i la del partit Askatasuna. Res de nou, perquè aquesta era una decisió presa als despatxos de la Moncloa, que els magistrats no han hagut de fer res més que signar-la amb quatre frases de pretesa justificació que farien envermellir de vergonya a qualsevol jurista. És el sistema que ha emprat sempre la justícia espanyola al País Basc: ara tenen la possibilitat de recórrer al Tribunal Constitucional, i si no, posteriorment, recórrer a Strasburg. Però l’objectiu ja s’haurà acomplert: aplanar el camí dels socialistes al Govern d’Euskadi.

El recurs al Tribunal Constitucional és una pura broma, perquè allà tampoc es prendran ni la molèstia d’intentar trobar una justificació legal (vull dir una justificació amb un mínim de rigor). I a Strasburg, on els abertzales ja han guanyat uns quants dels recursos presentats, en el millor dels casos poden tardar quatre o cinc anys a pronunciar-se. Tal com es va fer amb el tancament d’alguns mitjans de comunicació, l’objectiu era escapçar la llibertat d’un sector de la societat basca, amb o sense argumentacions jurídiques. A Madrid se’n riuen del fet que el Tribunal d’Strasburg pugui negar-los la raó, perquè l’objectiu ja s’havia acomplert i era irreversible.

El problema no el té només un percentatge important de la societat basca a la qual es nega el dret democràtic de participar en el procés electoral, ni tan sols el conjunt de la societat basca, sinó que el problema el tenim tots plegats, els qui en algun moment o altre ens podem trobar que el nostre futur depengui d’aquests tribunals espanyols. Si des de la societat i des de les forces democràtiques no es rebutja d’una manera clara i rotunda aquesta pantomima que alguns anomenen Justícia; si no som capaços des dels partits i des de les institucions catalanes de declarar incompetents, per corruptes i prevaricadors, aquesta mena de tribunals que es presten als interessos dels partits espanyols dominants, no ens ha d’estranyar que darrere d’ells vinguem nosaltres.

La mesquinesa del Berlusconi i del Papa

El cas de la noia italiana, Eluana Englaro, que trobant-se en estat vegatatiu des de fa 18 anys, se li ha negat el dret a morir dignament, no és pas nou. Hi ha molts casos de persones que, a resultes d’un accident, han entrat en un coma irreversible per més que les cèl·lules del cos puguin mantenir-se vives de forma artificial. El que ha fet que aquest cas hagi saltat a les primeres planes informatives és l’inexplicable acarnissament amb què han intervingut tant el Vaticà com, sobretot, el Berlusconi.

Es pot entendre que hi hagi visions diferents sobre el tema de l’eutanàsia; terme que caldria definir més acuradament, perquè en aquest cas no es tracta de provocar-li la mort sinó de deixar d’aplicar-li mesures excepcionals sabent que això provocarà aturada dels impulsos del cor que manté viu el cos. Es pot entendre que no tothom vegi de la mateixa manera el concepte de la mort: si clínicament ja és irreversible el procés i per tant no hi ha possibilitat de retornar-la a la vida, és que la noia ja és morta, encara que es mantinguin vives les cèl·lules del seu cos. I es pot entendre que hi hagi persones que creguin en un valor suprem de la vida i que, per tant, considerin que en cap cas es pot fer ni deixar de fer res que la interrompi, mentre altres poden creure que el dret a la vida inclou també el dret a la mort.

Costa més d’acceptar que hi hagi persones amb tan poca sensibilitat com per no entendre que a la noia no se li està fent cap bé mantenint-la en aquest estat, això donant per suposat que probablement no hi deu haver sensació de patiment; amb tan poca humanitat com per no entendre que qui pateix realment és la família que ha de reviure cada dia la mort de la seva filla. I més quan, segons el pare, la noia havia manifestat, encara que fos verbalment, unes voluntats anticipades en el sentit de no voler que la mantinguessin viva a qualsevol preu. Ni el Vaticà ni Berlusconi no han respectat la voluntat i el sentiment de les persones afectades. Però és especialment greu l’obsessió malaltissa del Cap de Govern italià per perseguir la família, fins i tot en contra de les sentències judicials que els donaven la raó, per fer valdre un punt de vista fonamentalista que no aporta sinó allargar el patiment.

Fins aquí podríem parlar de visions contraposades: la dels qui defensen el dret a la vida, que inclou el dret al final digne d’aquesta vida, enfront dels qui creuen que no importen les persones sinó el manteniment de qualsevol forma de vida, indistintament de la seva voluntat i sobretot al marge del patiment que pugui comportar allargar-la artificialment. Però és que en el cas del Berlusconi i del Vaticà, en la persona del Papa, el cas és molt més greu i demostra per part d’aquests dos individus un alt grau de cinisme. Quan Berlusconi està promovent lleis clarament racistes amb el menyspreu més absolut envers el dret a la vida de les persones que han hagut de sortir del seu país cercant una vida digna, o quan Benet XVI ha tingut la indecència de mostrar-se comprensiu envers els qui neguen l’holocaust, ja no podem parlar d’actituds a favor de la vida. Es tracta simplement d’actituds hipòcrites, mesquines i inhumanes, que fan mofa i befa del suposat missatge evangèlic, amb una absoluta manca de respecte pel dret a la vida, a la vida digna de les persones.

El Fòrum Social Mundial dels indígenes

Acabat a la ciutat brasilera de Belem el Fòrum Social Mundial, podem constatar que els mitjans de comunicació europeus hi han passat de puntetes. Curiosament, comparant les escasses valoracions que se n’han fet, hom podria pensar que no hi ha hagut un FSM sinó que com a mínim n’hi ha hagut tres. Per la premsa espanyola i europea més esquerranosa, ha estat una trobada més dels moviments altermundistes; si haguéssim de fer cas d’algunes fonts nacionalistes catalanes podríem pensar que realment ha estat un Fòrum centrat en el dret a l’autodeterminació dels pobles; però si mirem les valoracions fetes per les entitats organitzadores i els documents finals ens adonem que ha estat bàsicament un Fòrum indigenista.

Els moviments indígenes de l’Amèrica llatina continuen essent els grans oblidats de l’escena mundial. La persecució que pateixen es manté de forma continuada i persistent, sense necessitat d’operacions espectaculars com les de Gaza, però amb resultats molt més devastadors. Precisament perquè es tracta de comunitats relativament petites, deslligades entre sí, sense cap estructura organitzativa, que sovint ni tant sols lluiten contra l’Estat sinó que es limiten a reclamar que els deixin viure en el seu món. Però la seva existència és molesta i perjudicial per als interessos normalment de les empreses estrangeres, europees o nord-americanes, que hi operen amb la complicitat de governs corruptes.

A Europa preocupa que aparegui un dirigent populista que intenti recollir el descontentament dels indígenes i que prengui mesures que vagin en detriment de l’explotació sense límits dels recursos de la zona. Però no preocupa en absolut el crim organitzat, la repressió indiscriminada, o la conculcació dels drets humans que protagonitzen dia sí dia també les empreses explotadores amb la suport i la connivència de les autoritats locals. Des de la perspectiva europea o nord-americana, sempre surt més a compte sostenir un Govern titella que aplani el camí als interessos de les multinacionals. Els seus crims no arriben als mitjans de comunicació, i es mantenen anònims com les Societats Anònimes per al benefici de las quals s’han comès.

És el cas dels Emberà de Colòmbia, dels Awà del Brasil o dels Ngobe del Panamà. En aquest darrer cas, per exemple, comunitats senceres seran foragitades de les seves terres per la construcció d’unes preses per a la producció d’energia elèctrica. L’empresa que porta el projecte Chan 75, amb capital majoritàriament nord-americà, ha comptat amb la col·laboració de la policia local per obligar les comunitats Ngobe a deixar les seves terres, a canvi de res. Hi ha hagut assassinats de dirigents indigenistes, s’ha torturat i obligat a signar la renúncia de les seves terres a famílies que, desconeixent la llengua espanyola, no sabien ni què signaven forçant-los a deixar sobre el paper les empremtes digitals. Però no passa res. La premsa occidental calla, els Governs només tenen els ulls posats en Bolívia, Cuba o Veneçuela, i les multinacionals s’amaguen darrere les sigles S.A. per a cometre els seus crims.

El Fòrum Social Mundial volia ser un crit de desesperació contra tot això. Un crit que ha quedat ofegat a la selva amazònica, on les excavadores de societats anònimes nord-americanes o europees continuen arrasant tot el que troben al davant, indígenes inclosos.

Il•legalitzar una part de la societat basca

El Govern espanyol sembla decidit a impedir que una determinada opció política sigui present a les properes eleccions basques. Es dóna per fet que el Tribunal Suprem procedirà a anul·lar les llistes de Democràcia 3 Milions i d’Askatasuna. És una decisió estrictament política, de partit o de partits, presa a priori i només pendent de simular que s’estudia el cas i que s’emet una sentència de caràcter jurídic. Tant és així que ni tan sols la fiscalia ni l’advocat de l’Estat s’han entretingut a bastir amb arguments mínimament sòlids les seves al·legacions.

D’una banda, ja resulta discriminatori i tendenciós políticament que, pel sol fet que es presenti una candidatura d’una determinada ideologia, s’iniciï una investigació. S’han investigat totes les candidatures presentades, o només les d’una determinada ideologia?. Però de l’altra, es fan judicis d’intencions, es donen per suposades determinades connexions, fet impensable en altres candidatures. Una és el concepte d”hereu”. Jurídicament, parlar d’”herència” d’una organització és una ximpleria, a no ser que hi hagués certament un traspàs documentat de béns d’una organització il·legalitzada a una altra. O és que hi ha algun jutge que apliqui aquest concepte en el món econòmic quan desapareix una empresa declarada insolvent i reapareix amb un altre nom, però regida per les mateixes persones? I posat a aplicar aquest concepte, no seria aplicable igualment considerar “hereva del franquisme” formacions polítiques com el Partit Popular o altres grups ultres que sí que poden presentar-se a les eleccions per més que facin apologia de la violència, i la practiquin?.

A més, la llei de partits deixa ben clar que quan s’il·legalitza una formació política, els seus membres no perden els drets polítics; per tant, no estan inhabilitats per a exercir-los, ni com a votants ni com a elegibles. De manera que, amb la llei a la mà, la presència de membres de grups en el seu moment il·legalitzats no seria cap argument per a impugnar una candidatura. Però és que en el cas d’Askatasuna ni tan sols això poden al·legar, perquè aquesta formació s’ha desmarcat de l’anomenat entorn d’ETA.

Jurídicament, parlar d’”entorns”, de grups ideològicament “hereus”, o de llistes “contaminades” són pures bajanades. Per més que sigui de domini públic, que se’n coneguin noms i cognoms, en tots els afers jurídics hi ha d’haver proves documentals fefaents. En aquest cas no cal. Hi ha una voluntat política decidida a impedir que una determinada ideologia, que un determinat sector de la societat basca, pugui accedir democràticament a les institucions. I hi ha, sobretot, un sistema judicial corrupte que seguint instruccions polítiques aplica criteris que en cap gosaria aplicar en altres àmbits. .

Només una via per assolir la sobirania?

Abans-d’ahir em queixava de les etzibades d’algun dirigent d’Esquerra contra Ramon Tremosa, candidat de CiU a les europees. En primer lloc perquè els arguments emprats eren d’una demagògia infantil que feia posar els pèls de punta; i en segon lloc perquè tenia molt més de rabieta pel fet que Tremosa es presenti com a candidat d’una altra opció política, quan en altres ocasions el seu posicionament havia estat molt més proper a ERC. Ja hi parlava de l’interès que tenen alguns dirigents, tant de CiU com d’Esquerra, per evitar fer un front comú en aquestes eleccions europees i pel que sembla se n’estan sortint.

Jo no sé si les paraules de Ramon Tremosa menystenint l’acció prevista pel dia 7 de març de manifestar-se a Brussel·les a favor de l’autodeterminació són de collita pròpia o induïdes ja per l’aparell del partit que el vol portar a Europa. En qualsevol cas em semblen absolutament desafortunades i del tot contradictòries amb les argumentacions donades per posar-lo al capdavant de la candidatura de CiU. Seria ser molt il·lús pensar que l’acció dels 10.000 catalans a Brussel·les pot ser cap panacea per a res; és una acció més per a fer visible a Europa la nostra reivindicació sobiranista, i prou, que ja és molt. I veig molt bé que algú hi dediqui tots els esforços com si aquesta fos la fita nacional per excel·lència, sempre que no es creïn excessives expectatives, mentre altres, participant-hi o no, s’ho mirin des d’una certa distància. Però de cap de les maneres, menystenir o posar pals a les rodes a una iniciativa que en el pitjor dels casos serà només un granet de sorra en la nostra difícil i accidentada cursa cap a la sobirania.

Curiosament, la proposta va sortir de gent més aviat propera a entorns convergents, i això no va ser cap obstacle perquè molta gent militant o propera a ERC ens hi adheríssim. I paradoxalment, quan es va presentar Tremosa com a candidat de CiU a les europees es remarcava que el seu perfil sobiranista li permetria defensar allà, a Europa, els nostres interessos. Per això no té cap mena de sentit que ara ens digui que no és allà on s’ha de defensar la sobirania dels catalans, sinó a la Plaça de Sant Jaume o a Madrid. La sobirania, els drets i els interessos nacionals, s’han de defensar a la Plaça de Sant Jaume, a Madrid i a Europa. Necessitem un poder fort nacionalment a Catalunya, i saber plantar cara a Madrid; però també necessitarem la complicitat, el suport o com a mínim la comprensió d’Europa.

Suposo que és una malaltia congènita dels catalans de pensar que hi ha vies úniques per a assolir els objectius, enlloc d’entendre que tots els fronts i, per tant, totes les iniciatives que vagin en la mateixa direcció ens són imprescindibles. O és que algú es pensa que hi ha una sola via per assolir la independència?

Per la oficialitat del català i de l’aragonès a Aragó

Per més que el president de l’Aragó, Marcel·lí Iglesias, hagi repetit des de fa no sé quantes legislatures que es comprometia a fer una llei de llengües, i que així ho estableixi l’Estatut aragonès, no hi ha manera. La paraula, és a dir l’honorabilitat d’aquesta gent, no té cap mena de valor ni de crèdit. Ara mateix, davant de la reincidència en l’incompliment de les promeses i compromisos en aquest sentit, s’ha endegat una campanya per a reclamar l’oficialitat del català i de l’aragonès a l’Aragó.

Podria arribar a creure i a entendre que molts aragonesos, i en general la classe política, sentissin un profund menyspreu per la diversitat, per allò que és diferent, que es considera forà. Són aquelles actituds clarament racistes i xenòfobes dels qui creuen que no s’ha de respectar el sentir i la manera de ser de la gent, si aquest sentir i aquesta manera de ser no coincideix amb la seva, la majoritària. L’odi que senten molts espanyols, tant se val socialistes com populars, contra la diversitat de llengües i cultures pròpies dels diferents pobles de l’Estat els porta a negar la seva l’existència; i en conseqüència a establir legislativament que hi hagi uns ciutadans que tenen uns drets perquè tenen com a pròpia la llengua espanyola, i uns altres als quals se’ls priva d’aquests mateixos drets perquè han nascut amb la tara de tenir com a pròpia una altra llengua. Racisme pur.

També podria arribar a creure que n’hi pot haver alguns que no siguin obertament racistes, i que s’hi comportin només en el cas que considerin que el respecte per totes les llengües pot perjudicar-los políticament. Així, podria arribar a entendre que alguns aragonesos es comportessin com a tals negant els drets a la població catalanoparlant, tement que si es fomentés l’ús del català a la Franja, en algun moment podria derivar-se’n (encara que de moment no ho hagi fet ningú) un conflicte territorial. Ara bé que els aragonesos sentin el mateix menyspreu i que, per tant, oblidin i marginin la seva llengua aragonesa, enlloc de protegir-la com una petita joia del seu patrimoni històric i cultural, això ja em sembla més inexplicable.

Alguns argumenten que si a l’Aragó no es fa una llei de llengües que protegeixi l’aragonès, és per evitar que, al mateix temps, s’hagués de protegir també el català. Seria com aquell rei que va prometre a un pagès que li donaria el que li demanés, però advertint-lo que al seu veí i rival n’hi donaria el doble; i va demanar que li traguessin un ull. Senzillament, no sabria com qualificar-ho.

De SiP a l’Huguet, passant pel Carod

Qualsevol sobiranista s’hauria alegrat de la tria que va fer CiU a l’hora d’escollir un candidat per a les eleccions europees del mes de juny. I jo també. Igualment encertada em sembla la tria feta per ERC en la persona de l’Oriol Junqueras; la meva adhesió i suport a la xarxa el va tenir de seguida. Tenim, doncs, dos bons candidats sobiranistes de cara a aquests eleccions. Un dels punts febles d’ambdues candidatures és que obliguin els ciutadans a escollir entre una o altra opció, quan de bona gana posaria el meu vot per a tots dos. És el problema de no poder escollir directament les persones per culpa d’unes llistes tancades que cap dels grans partits està interessat en obrir.

És probable que Ramon Tremosa porti més problemes al si de Convergència i Unió, on no tothom té el seu perfil netament sobiranista, que a ERC amb qui ja va coincidir en la campanya del “N0” a l’Estatut, en les crítiques al model de finançament que s’hi proposava, i en general en la reclamació d’un sistema de finançament com a mínim semblant al concert econòmic. Des de la perspectiva sobiranista, doncs, entenc que caldria continuar treballant per poder presentar una llista conjunta; però això topa amb les reticències de gent dels aparells dels partits més interessats en el sectarisme intern, en conservar les posicions de privilegi, que en el progrés nacional del país.

Davant del fet que tenim dues propostes sobiranistes sobre la taula, hem pogut veure aquests dies també diferents reaccions ben indicatives de la capacitat i intel·ligència dels qui les formulen, però sobretot de la seva voluntat de servei al país més que al partit o a la seva persona.

D’una banda, la Plataforma Sobirania i Progrés, com tantes altres persones i moviments sobiranistes manifestava la seva satisfacció per a tots dos: “L'elecció d'Oriol Junqueras com a candidat d'ERC a les eleccions europees és una excel·lent notícia que ve a sumar-se a la que ens proporcionà Convergència i Unió la setmana passada en confiar la mateixa missió a Ramon Tremosa... ambdós són respectacts acadèmics, ambdós tenen des de fa anys un notable ressò mediàtic i ambdós constitueixen dos dels rostres més públics del nou sobiranisme civil”

Per la seva banda, Carod Rovira, havia de començar reconeixent el mateix, que es tracta de dos candidats sobiranistes, però per remarcar tot seguit que ‘Hi haurà més d'un candidat sobiranista, però no totes les candidatures treballaran per la mateixa Europa’ i sobretot remarcant el perfil més d’esquerres de Junqueras. Una posició correcta des de la perspectiva d’un partit d’esquerres, sempre que es treballi per aplegar esforços, amb una candidatura conjunta o cadascú des de la seva, amb els qui coincidim en allò que és essencial per al país: el camí cap a la sobirania.

I a l’altre extrem de la intel·ligència i la capacitat de fer política amb visió nacional, tenim Josep Huguet que en el seu bloc és capaç de dir bajanades de demagògia barata com aquesta: “Junqueras és el Baix Llobregat i Keynes, al servei de la Catalunya de les classes populars i a favor de l’estat català, enfront a un de barri ric i el neoliberalista Hayek, de la dreta i en contra de l’estat”. Ramon Tremosa hauria pogut ser perfectament un candidat d’Esquerra, perquè ja s’hi ha col·laborat en altres ocasions; però com que ha fet una altra opció, es respon amb un sectarisme de baixa estopa per intentar desacreditar-lo.

Està clar que en el món sobiranista hi pot haver de tot: des de gent com els de Sobirania i Progrés als Huguet i companyia. Però no és que passem del “seny a la rauxa”, sinó del seny i sentit de país a l’estupidesa més pregona.

Ara no és hora de grans beneficis

Ho va dir ahir el President Zapatero adreçant-se a la banca: “Ara no és hora de grans beneficis”. Potser hauria d’haver matisat que “ara no és hora de presumir de grans beneficis”, o com a mínim de fer-ne tanta ostentació. Perquè els beneficis ja els han fet. Quan les administracions estan fent esforços per convèncer-nos que la crisi és tan general com inevitable, i que cal que ens estrenyem el cinturó; quan les empreses s’excusen en la crisi per justificar tot tipus de retallades dels drets dels treballadors, no queda bé que apareguin els causants de la crisi fanfarronejant d’uns beneficis astronòmics, encara que menors que els d’anys anteriors. Perquè resulta que aquests beneficis els han tret de l’explotació i de l’abús dels qui ara pateixen la crisi.

Però el Zapatero té una altra raó per demanar moderació a la banca, com a mínim moderació gestual: ¿Com justifica el suport donat als grans beneficiaris de la crisi, amb els recursos públics i, per tant, dels perjudicats per la crisi? No solament s’hi ha abocat molts diners per tal de garantir que la banca continués tenint altíssims beneficis, sinó que a més, com admetia el Ministre Solbes, s’ha fet sense demanar-los cap contrapartida. Amb l’excusa d’”injectar liquiditat al mercat”, el que han fet els bancs americans i europeus és garantir en primer lloc que es mantenen els desorbitats sous i beneficis dels seus dirigents, i en segon lloc tapar els forats generats amb la seva mala gestió. I un cop garantit això, poden optar lliurement per una política restrictiva del crèdit molt més enllà del que la lògica prudència aconsellaria.

Aquests dies l’advocacia catalana està difonent uns espots televisius per explicar que sovint necessitem els serveis dels d’experts, dels advocats, per entendre determinades qüestions, si no volem que ens prenguin el pèl. En termes d’economia, entre el Govern espanyol i la banca ens el prenen amb tot el desvergonyiment del món, segurs que no hi haurà cap advocat capaç de treure’n l’entrellat.

Zapatero tenia raó: la banca és forta

En més d’una ocasió s’ha retret a Zapatero que volgués amagar l’existència d’una crisi que es començava a dibuixar des de finals del 2007. I des de molt abans alguns analistes ja havien advertit del risc que esclatés la bombolla immobiliària. Aleshores hi havia d’una banda l’interès electoral de Zapatero i de l’altra la necessitat de la banca de guanyar temps per a desfer-se de segons quins actius immobiliaris. I quan va ser inevitable parlar primer de desacceleració, després d’alentiment, de crisi financera, i de recessió, el President espanyol encara va tenir la gosadia d’afirmar que Espanya tenia una de les banques més sòlides del món occidental.

Van ser unes paraules certament desafortunades perquè, sabent de la solvència de la seva paraula, podia fer planar el dubte sobre el sistema financer espanyol que, com tot sistema financer, se sosté per la confiança que hom hi diposita. Però també perquè aleshores costava més d’explicar que el Govern espanyol es tragués de la màniga xifres astronòmiques per a “injectar liquiditat al mercat”; un eufemisme per dir que entre tots els contribuents, parats i pensionistes inclosos, havíem de pagar la crisi financera que havia provocat una banca irresponsable. Però el fet que les paraules del President espanyol fossin desafortunades no vol dir que no fossin certes. Aquests dies, bancs i caixes estan donant els balanços de beneficis de l’exercici del 2008. Tot i que, com a bons banquers, abans de donar per tancat el balanç es fa una bona provisió de fons per si la crisi els acabés afectant a ells, la xifra resultant és extraordinària. Inferior a les xifres desorbitades i escandaloses d’altres anys, és cert, però igualment extraordinària.

El benefici del Banc de Santander, per exemple, és superior a la quantitat que el Govern espanyol preveu per a la millora del finançament de totes les autonomies espanyoles; i el de la Caixa, superior al que el nou finançament representarà per a Catalunya. Només que un banc renunciés als beneficis d’un any podria finançar tot solet el nou finançament autonòmic que està portant de corcoll l’Administració espanyola i les autonòmiques. Zapatero tenia raó: la banca espanyola, com la catalana, té una solidesa envejable.

Tracte d’estrangeria mal correspost

S’ha dit i repetit moltes vegades: és molt més fàcil estudiar català a les universitats alemanyes, nord-americanes, franceses, angleses o italianes, que a les espanyoles. Totes les Universitats, així com les Escoles Oficials d’Idiomes, tendeixen a oferir cursos de les llengües que poden tenir més alumnes interessats, ja sigui pel nombre de parlants de la llengua a estudiar, per la utilitat que pugui tenir el seu estudi o simplement per la proximitat geogràfica. No hi ha motivacions polítiques per part de les més de 200 universitats i centres d’arreu del món que tenen lectorats o estudis de català, com en deuen tenir de tantes altres llengües no majoritàries; però sí que n’hi ha per part de les Universitats i Escoles Oficials d’Idiomes espanyoles que no n’ofereixen.

Això ha fet que l’Institut Ramon Llull, responsable de coordinar i cofinançar bona part d’aquests estudis a les universitats estrangeres, hagi decidit incloure les universitats espanyoles en el mateix paquet que les alemanyes o les japoneses. No era pas, almenys fins ara, la voluntat dels nacionalistes catalans tractar les universitats espanyoles com a estrangeres; han estat els mateixos espanyols els qui han forçat la situació perquè això sigui així. Ho reclamava no fa pas tant, per exemple, el diari ABC o el grup nacionalista espanyol Ciutadan’s. A partir d’ara, per tal de potenciar els estudis de català a les universitats de l’Estat espanyol el Govern català haurà de fer-hi la seva aportació econòmica, com també ho fa amb la Universitat del Camerun.

No seria del tot cert, però, afirmar que la consideració d’universitats estrangeres per part de l’Institut Ramon Llull sigui corresposta amb la mateixa intenció. Vull dir que per a convèncer una universitat, noruega, japonesa o índia, perquè ofereixi cursos de llengua i cultura catalana, només cal demostrar-li que pot tenir alumnes interessats, i oferir-li algun tipus de suport econòmic per a finançar-ho. No hi hauria més consideracions a fer. En el cas espanyol, a més d’aquestes consideracions s’ha de vèncer el posicionament polític a priori advers a la llengua catalana. No només són estrangeres, sinó que són hostils.

L’últim home que parlava català

Carles Casajuana ha estat el guanyador de la 29a edició del Premi Ramon Lull, convocat per Editorial Planeta. Evidentment, no parlaré del contingut de l’obra guanyadora de la qual no en tinc més referències que les aparegudes a la premsa, però sí de la hipòtesi que planteja. Hi pot haver un darrer parlant del català, o de qualsevol altra llengua? O dit d’una altra manera, el risc de la desaparició del català passa per la reducció dràstica dels seus parlants fins arribar a poder identificar el darrer parlant?. Sincerament crec que no.

Ara fa un any que vaig endegar el diccionari de les llengües del món LINGUAMUNDI. Aleshores registrava 5.972 llengües vives arreu del planeta. Una xifra sempre discutible, tant per la impossibilitat de tenir dades fiables i actualitzades de moltes llengües pràcticament desconegudes, com per la dificultat de definir en quin moment considerem com a morta una llengua, o la diversitat de criteris alhora de considerar uns parlars com a llengües diferents o com a dialectes d’un tronc comú. En qualsevol cas, un any després d’haver posat en marxa Linguamundi, seguint el mateix sistema de treball i, per tant, amb les mateixes limitacions i condicionants, el cens de llengües vives s’ha reduït a 5.881. I això que aquest any 2008 havia estat declarat l’Any Internacional de les llengües!.

En alguns casos, segons la informació disponible, el diccionari Linguamundi recull el darrer parlant de llengües extingides recentment. Però això només és possible quan es tracta de comunitats ètniques molt ben definides, que han viscut aïllades en un espai concret, i que els seus membres han anat perdent la llengua progressivament fins a quedar el darrer parlant. En la majoria dels casos, com li passaria al català, la mort de la llengua segueix altres processos que els de la simple reducció numèrica de parlants. Com a mínim podríem senyalar aquests passos o processos que segueixen les llengües en vies de desaparició: una pèrdua territorial (zones de Catalunya del Nord i del País Valencià); el trencament de la transmissió generacional com a primera llengua (també a la Catalunya del Nord i al País Valencià); esquarterament o dialectalització (és el cas evident de l’Occità, però també els intents del blavers valencians); la pèrdua d’àmbits d’ús (zones d’oci, àmbits universitaris o de negocis...); la degradació qualitativa o empobriment de la llengua (molts mitjans de comunicació); i un bilingüisme entès com a barreja més o menys inconscient de dues llengües sense més identificació que la funció instrumental (facilitat pel canvi automàtic i inconscient d’una a altra llengua).

Difícilment mai el català es trobarà en la situació de poder identificar l’últim parlant. Però sí que podria trobar-se, com li ha passat a l’occità, que d’un bon grapat de milions de parlants s’ha passat a un grapat de milions que el poden parlar, que en tenen coneixement, que en tenen unes nocions o que només els en resta un record.

PSC – PSOE, un amor no compartit

Ho deia amb tota solemnitat i contundència la Consellera de Treball, Maria del Mar Serna: “Estic convençuda que el Govern espanyol donarà els avals necessaris a l’empresa Nissan perquè pugui tirar endavant els projectes innovadors que han de fer viables les plantes de producció a Catalunya”. I hi afegia: “I si convé, el Govern de la Generalitat els acompanyarà en la seva gestió davant del Ministeri d’Indústria”. Des del Ministeri, han tardat ben poc a desmentir i a deixar en ridícul la Consellera: d’avals governamentals, res de res.

És possible que la Consellera no tingués ni la més mínima informació de les línies polítiques que segueix el Govern espanyol, o que fos tan il·lusa que, pensant que si el Govern català presidit per un socialista veia bé el tema, automàticament els seus col·legues de Madrid hi respondrien en el mateix sentit. El Govern espanyol ja ens hi té acostumats i la Consellera, un dels personatges més mediocres i inoperants de l’actual Govern, no pot al·legar tanta ingenuïtat com per ignorar-ho. No han tingut ni la deferència d’escoltar-los, ni la diplomàcia o les bones maneres de fer veure que s’estudiaven el tema. Li han tirat la porta pels morros sense més contemplacions.

És el mateix que li passarà al President Montilla que, des de Brussel·les, es manifestava convençut que l’any que ve, amb la presidència espanyola de la Unió Europea, serà possible l’ús del català al Parlament europeu. No s’hi val a continuar simulant innocència, per expressar després perplexitat pels incompliments o les girades d’esquena del Govern espanyol. El senyor Montilla sap perfectament que si no és possible l’ús del català al Parlament europeu és per una voluntat expressa i rotunda del Govern espanyol, l’únic que ho podria fer possible. I per tant sap que res no canviarà amb la presidència espanyola de la Unió europea.

Sonen a patètiques, doncs, aquestes bravades dels socialistes catalans presumint de tenir un “primo zumosol” a Madrid que ens resoldrà els problemes, quan una i altra vegada han demostrat que sentir el mateix menyspreu envers els socialistes catalans que envers la resta d’expressions representatives de la nostra identitat.

El marc nacional als mitjans de comunicació

L’elaboració del nou llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació torna a posar sobre la taula quelcom tan elemental com el marc simbòlic del que és nostre i del que ens és aliè. Si es tractés d’uns mitjans de comunicació d’àmbit local o comarcal, no hi hauria gaire problemes a l’hora de definit aquest marc, el del municipi o el de la comarca, com a propi i per tant com a prioritari, sense entrar en contradicció amb altres marcs com el nacional o l’europeu. Però resulta que els mitjans de comunicació de la CCMA són d’àmbit nacional, i per tant xoquen o es fan incompatibles amb altres àmbits nacionals; d’aquí els enfrontaments entre els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans.

Aquesta divergència, que es tradueix sovint en contradicció, en la concepció del marc que ens és propi, la veiem en tots els programes de la televisió i de la ràdio públiques: La manera de qualificar “El Govern” per a referir-se al nostre Govern o al Govern espanyol; l’etiquetatge dels esportistes com a “catalans” quan són del Principat, però incloent els valencians i mallorquins en el sac dels espanyols; la prioritat que es pot donar a una notícia local de Huelva o d’Astúries, com si ens fos més propera que una altra del Rosselló o de Toulouse; i sobretot, pel que té d’impacte visual, la informació televisiva del temps.

Sembla lògic, des de la perspectiva nacionalista espanyola, que molesti qualsevol forma de subratllar l’existència d’una identitat catalana perquè hom té clar, sobretot els espanyols, que es tracta de dues identitats incompatibles. Com també ho deu ser que cadascú, nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans, des de la seva perspectiva procuri donar relleu a tot allò que li és propi, que se sent com a seu. I podríem arribar a entendre que molts catalans, que no combreguen amb el nacionalisme, fessin apologia d’esborrar fronteres i no volguessin alinear-se amb cap dels nacionalismes. El que costa més de creure és que la fe en el nacionalisme espanyol encegui visceralment també a catalans que falsament s’autoqualifiquen com a no nacionalistes fins al punt d’obsessionar-se per eliminar qualsevol mostra de catalanitat i diluir-nos en el magma espanyol.

Una vaga de jutges? Amb quin dret!

Des de fa un cert temps hi ha enrenou a la magistratura. Enrenou i malestar per la manera com són tractats des de l’Administració. Sembla evident, almenys a la vista de les imatges que ens mostren els mitjans de comunicació, que els jutges tenen tota la raó del món de queixar-se per la manca de recursos amb què han de treballar. Costa de creure que encetat ja el segle XXI els expedients judicials corrin de taula en taula i de jutjat en jutjat en plecs i piles de papers, relligats amb gometes com a l’Edat mitjana. Aquí hi ha hagut una negligència manifesta per part de totes les administracions implicades, i per tant de tots els colors polítics, que no deuen haver considerat el tema gens rendible electoralment, i per tant gens prioritari.

Dit això, sembla sospitós que la protesta dels jutges s’hagi fet viva i pública justament ara coincidint, o com a detonant, amb les crítiques que des de l’administració s’han fet per la suavitat amb què el mateix poder judicial ha sancionat un jutge negligent. El tema no és pas nou: el poder judicial ha practicat sistemàticament el corporativisme per a defensar les males pràctiques, els abusos i les negligències manifestes dels seus membres. Ho hem vist en aquest darrer cas en què la negligència d’un jutge va deixar via lliure a un nou assassinat, però ho hem vist en altres ocasions en què s’ha defensat l’insult i el menyspreu d’alguns jutges envers la llei (quan aquesta era favorable a la llengua catalana, per exemple), s’ha privat a ciutadans l’exercici dels seus drets, o s’ha permès la reiterada mala instrucció d’expedients contra narcotraficants o suposats terroristes. El mateix corporativisme amb què aquest poder judicial té el desvergonyiment de negar-se a exigir el coneixement del Dret català als jutges que exerceixen a Catalunya.

I a això hi hem de sumar la negativa d’aquest mateix poder judicial a transformar les seves estructures, els sistemes de provisió de places i de promoció interna, que facilita que hi hagi molts jutjats que siguin només de pas, on no es resolguin els expedients per la reiterada rotació dels jutges titulars. Aquest poder judicial que sempre ha prioritzat els interessos professionals dels jutges en menysteniment de l’eficiència i del servei que se suposa que haurien de fer a la societat, ara es revolta perquè s’han sentit qüestionats per una negligència que ells volien encobrir.

Que l’estat en què es troben els jutjats, a nivell de recursos tècnics i humans, és de “jutjat de guàrdia” ja hi estem d’acord. Però també ho és l’actitud del Poder Judicial enquistat en una defensa a ultrança dels seus interessos corporativistes, que res tenen a veure amb la preocupació pels problemes i perjudicis que causa a la ciutadania el pèssim funcionament de la Justícia. I és que no tenim jutges de guàrdia ni per als uns ni per als altres.