A voltes amb la llei d’estrangeria

Deu ser relativament normal que els qui, sense ser-ne professionals, ens dediquem a fer comentaris d’actualitat, i més si són diaris com en el meu cas, no puguem anar a buscar sempre les fonts de cada informació, i que sovint ens limitem a fer comentaris a partir del que ens expliquen els mitjans de comunicació. El que això ja no és tan normal, o no ho hauria de ser, és que ho facin també els professionals del periodisme, o els qui parlen en nom d’institucions. I aquests dies, arran de la polèmica generada per la proposta de l’Ajuntament de Vic sobre la immigració, n’hem llegit i sentit de tots colors i alguns amb una insolvència esfereïdora.

És relativament fàcil de comprovar, sobretot en els mitjans escrits, com en la majoria dels casos no es citen les fonts ni els textos legals als quals fàcilment uns i altres es poden recolzar per a mantenir les seves posicions. Per exemple, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ha emès un comunicat molt dur contra l’Ajuntament de Vic, però ja admet que el fa a partir de les notícies publicades i no d’haver-se informat degudament; el comunicat comença textualment: “La Comissió de Defensa del Col∙legi d’Advocats de Barcelona ha tingut coneixement a través de les notícies publicades en diversos mitjans de comunicació que l’Ajuntament de Vic ha acordat exigir als ciutadans estrangers que viuen en el seu municipi i tenen l’obligació legal d’empadronar‐se, que, per fer aquest tràmit, acreditin que són titulars d’una autorització administrativa de residència legal. I,també s’ha publicat que l’Ajuntament ha decidit que transmetrà als cossos policials competents en matèria de control de legalitat administrativa d’estrangeria les dades obtingudes aprofitant aquesta circumstancia, dels ciutadans sense autorització administrativa de residència”.

La darrera reforma de la Llei d’estrangeria publicada al BOE aquest mes de desembre, deixa clar que es tracta de lluitar contra la immigració il·legal. Per això fa una classificació de les diferents situacions d’estrangeria, per tal de delimitar els drets i deures de cada cas: des del qui està de pas, en una situació temporal per una qüestió d’estudis, de recerca o de treball específic, al qui disposa dels permisos de treball i residència legalment establerts. Entre aquestes situacions, evidentment, els anomenats “il·legals” no hi figuren perquè se suposa, com es diu en el preàmbul, que són els que s’han de perseguir. Per exemple, s’hi diu: “En el Título III, con el objetivo de reforzar la lucha contra la inmigración irregular se prevén nuevas infracciones para evitar actuaciones fraudulentas, tales como los matrimonios de conveniencia, la promoción de la inmigración irregular por medios indirectos o el falseamiento de los datos para el empadronamiento”.

Un cop fet l’advertiment inicial que l’objectiu és lluitar contra la immigració il·legal amb la previsió d’expulsar-la quan sigui possible, la Llei ja no fa gaire referències més sobre els qui es troben en situació d’irregularitat. De manera que quan es detalla en cada article els drets i deures dels estrangers, s’ha d’entendre que es deu referir a les diferents situcions previstes d’estrangeria legal. No tindria sentit pensar que quan es parla dels drets dels estrangers, des del dret a vot en les municipals, al de treballar, crear una empresa, adquirir propietats o reclamar a l’administració, es parla tant dels estrangers en situació regular com dels qui no tenen papers. A l’article 6, s’hi diu: “2. Los extranjeros residentes, empadronados en un municipio, tienen todos los derechos establecidos por tal concepto en la legislación de bases de régimen local, pudiendo ser oídos en los asuntos que les afecten de acuerdo con lo que disponga la normativa de aplicación.3. Los Ayuntamientos incorporarán al padrón a los extranjeros que tengan su domicilio habitual en el municipio y mantendrán actualizada la información relativa a los mismos.” L’ambigüïtat no és casual ni producte de la incapacitat del legislador, sinó perfectament calculada. Cadascú pot interpretar-ho com vulgui, però sembla bastant difícil d’entendre que vulgui dir que quan un immigrant “il·legal” es troba davant de l’administració local, ha de gaudir de tots els drets, mentre que si és enxampat per la policia espanyola (aquí no s’hi val la cooperació entre policies) pot ser detingut i expulsat del país pel sol fet de ser aquí.

En l’article 12 es diu que: “Los extranjeros que se encuentren en España, inscritos en el padrón del municipio en el que tengan su domicilio habitual, tienen derecho a la asistencia sanitaria en las mismas condiciones que los españoles.” Sembla que s’ha d’interpretar, doncs, en el sentit que té els mateixos drets que els espanyols, excepte que pot ser expulsat en qualsevol moment. És a dir, té dret a l’assistència sanitària però no a ser en el país on es pot oferir aquesta assistència sanitària. Difícil d’entendre.

Més endavant, quan parla de les faltes greus, en l’article 53, la Llei cita aquests caos: “c) Incurrir en ocultación dolosa o falsedad grave en el cumplimiento de la obligación de poner en conocimiento de las autoridades competentes los cambios que afecten a nacionalidad, estado civil o domicilio, así como incurrir en falsedad en la declaración de los datos obligatorios para cumplimentar el alta en el padrón municipal a los efectos previstos en esta Ley, siempre que tales hechos no constituyan delito. Cuando cualquier autoridad tuviera conocimiento de una posible infracción por esta causa, lo pondrá en conocimiento de las autoridades competentes con el fin de que pueda instruirse el oportuno expediente sancionador.... d) Consentir la inscripción de un extranjero en el Padrón Municipal por parte del titular de una vivienda habilitado para tal fin, cuando dicha vivienda no constituya el domicilio real del extranjero. Se incurrirá en una infracción por cada persona indebidamente inscrita.”

Sembla que l’Ajuntament de Vic ja ha desistit de la primera idea d’informar a la policia dels casos d’immigrants que no tinguin els papers en regla, és a dir que es troben en situació irregular. Però la llei en l’articcle 68 diu: “3. Con carácter previo a la concesión de autorizaciones por arraigo, las Comunidades Autónomas o, en su caso, los Ayuntamientos, emitirán un informe sobre la integración social del extranjero cuyo domicilio habitual se encuentre en su territorio. Reglamentariamente se determinarán los contenidos de dicho informe. En todo caso, el informe tendrá en cuenta el periodo de permanencia, la posibilidad de contar con vivienda y medios de vida, los vínculos con familiares residentes en España, y los esfuerzos de integración a través del seguimiento de programas de inserción sociolaborales y culturales.” No queda clar a qui s’han de remetre aquests informes, ni si aquests informes (com tot l’articulat de la Llei) es refereixen només als estrangers que tenen la seva situació regularitzada en qualsevol de les formes existents i prèviament relacionades en la mateixa llei.

Continuo dient que em sembla un greu error la proposta de l’Ajuntament de Vic, i que hi ha motius més que suficients, tant de caràcter polític com de caràcter social o humanitari, per a rebutjar-la de ple. Ara bé, el primer responsable d’aquesta situació és el legislador (els partits que hi ha donat suport) que ha elaborat un llei que obre les portes a tota mena d’actuacions; la intencionalitat, la mala fe del legislador, era tenir una eina que ho permetés, encara que hipòcritament se’n fes un ús més restringit i selectiu, i no tan generalitzat com pretén fer l’Ajuntament de Vic.

L’engany i la farsa. Focs i aeroports

No és cap excusa, per més que sigui una realitat, disculpar una acció poc adequada amb l’argument que els altres també ho han fet abans. És cert que, en política, sobretot en aquesta política rastrera de gent que es posa com a principal i únic objectiu l’assoliment o la conservació del poder, hom aprofita qualsevol escletxa per a criticar, posar pals a les rodes i carregar els neulers fins i tot en temes en els quals no caldria donar-hi més voltes ni buscar-hi cinc peus al gat. Que les investigacions policials sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan hagin acabat desmentint la versió oficial de la fortuïtat del foc, no hauria de tenir cap més significació política, a no ser que s’hagués amagat informació deliberadament per a encobrir algú. Però no sembla que sigui el cas.

No entenc, doncs, l’actitud dels convergents, així com la dels partits nacionalistes espanyols (PP i Ciutadans) de voler buscar responsabilitats polítiques en un desgraciat incident com aquest. Com passa en moltes altres activitats públiques, és evident que els polítics han de refiar-se dels informes dels tècnics; i si aquests són erronis, com pot haver passat en aquest cas, l’únic que cal demanar-se és la idoneïtat i la preparació dels tècnics en qüestió. Em sembla absurd pretendre carregar contra el President Montilla o el Conseller Baltasar pel fet d’haver donat per bo l’informe dels bombers o dels agents forestals. O més que absurd, un recurs de baixa estopa amb mires absolutament electoralistes.

Un cas ben diferent és el de la gestió de l’aeroport del Prat. Aquí no hi ha informes tècnics que valguin, sinó enganys deliberats dels responsables polítics de la negociació. Fins ara, els representants catalans del tripartit que negociaven amb el Ministeri de Foment el nou model de gestió de l’aeroport del Prat, així com el mateix ministre José Blanco, ens venien la història que la Generalitat hi tindria “un paper determinant”. Així ho havia assegurat el mateix Ministre, i semblava que el debat podia estar en la interpretació d’aquest concepte de “determinant”. Ara resulta que el Ministre admet que el que ell deia, i així ens ho ratificaven els representants del tripartit, era absolutament fals: “mai va estar a sobre de la taula cedir el control del Prat a la Generalitat”, ha dit el Ministre. A diferència del tema dels incendis d’Horta de Sant Joan, aquí sí que hi ha hagut engany deliberat; s’ha mentit al Parlament i a l’opinió pública fent-nos creure que s’estava negociant la participació “determinant” de la Generalitat en la gestió de l’aeroport. I les responsabilitats són compartides pels tres socis del Govern. Per dignitat i per honestedat política, caldria demanar dimissions per haver mantingut una farsa com aquesta, amb l’objectiu de continuar donant suport a un Govern espanyol que no té cap interès per a potenciar l’aeroport del Prat si no és com a complement o apèndix del de Barajas.

Hi ha, només una excusa que podria atenuar la responsabilitat de l’engany: les falses promeses i les mentides que ens havien explicat fins ara eren promeses i paraules del Govern Zapatero i dels seus subalterns. Paraules i promeses que fa temps que no tenen cap mena de valor.

Hipocresia feta llei

L’Ajuntament de Vic sembla que vol aprovar una mesura per a restringir l’empadronament d’immigrants en situació irregular. De fet, tant l’Ajuntament com els mitjans de comunicació i els partits implicats han donat versions diverses, sovint contradictòries, i és possible que en funció de les reaccions socials i polítiques s’acabi fent marxa enrere. Primer semblava que l’Ajuntament pretenia empadronar tothom que ho sol·licités, però donant un termini per a presentar tota la documentació que acrediti la situació legal del sol·licitant, ja que en cas contrari es posaria en coneixement de la policia espanyola, que és la que té competències en temes d’estrangeria. Després, ha semblat que es rectificava i que no es passaria aquesta informació a la policia, però que en canvi s’enduririen les condicions per a fer efectiu l’empadronament.

La llei, no pas per casualitat ni per descuit, no és gens precisa en aquest tema: hom pot interpretar que l’Ajuntament té l’obligació d’empadronar tothom que ho sol·liciti, prescindint de si la seva situació està regularitzada o no. Però en canvi, també la llei d’estrangeria posa condicions a l’hora d’efectuar aquests empadronaments. No vull entrar en el cas concret de l’Ajuntament de Vic, perquè l’acord final encara pot acabar modificant-se i perquè en desconec els detalls. Amb tot, és significatiu que un grup d’extrema dreta que fa de la xenofòbia i el racisme els seu element definitori, com és Plataforma per Catalunya, hi hagi donat tot el seu suport. Mentre que dirigents comarcals i nacionals dels mateixos partits que conformen l’equip de govern municipal, CiU, ERC i PSC, ja hi han mostrat el seu desacord. Segurament, ha estat un greu error de l’equip de Govern municipal del qual procurarà aprofitar-se’n el grup racista que dirigeix Josep Anglada, però en tot cas aquí hi ha moltes més responsabilitats.

La Llei d’estrangeria aprovada pel Govern espanyol és una llei clarament racista que nega els drets més elementals de les persones en funció de si es té o no en regla una documentació administrativa. Tothom sap que hi ha molts immigrants sense papers, molts dels quals distribuïts pel mateix Govern espanyol arreu de l’Estat quan no els pot expulsar, perquè des del punt de vista empresarial ja va bé que hi hagi una massa de població disposada a agafar qualsevol tipus de feina en condicions que no es podrien imposar a una persona d’aquí o amb els papers en regla. D’una banda, es fa una llei duríssima, netament racista, que nega drets fonamentals, però de l’altra es donen instruccions perquè tant la policia com els ajuntaments facin la vista grossa; entre altres coses perquè l’aplicació estricta de la llei seria escandalosament immoral i faria pujar els colors a qualsevol persona amb un mínim de dignitat.

Entenc, i comparteixo, que associacions d'immigrants, de drets humans o grups com IC-V hagin mostrat el seu rebuig a les propostes de l’Ajuntament de Vic; però que surti el Ministre Corbacho dient que troba del tot improcedent aquesta mesura perquè no és tasca municipal denunciar els immigrants irregulars, em sembla d’un cinisme desmesurat. Encara resultarà que la barrera entre el que és o no és racisme no està en l’articulat de la llei, amb la responsabilitat directa dels qui l’han aprovada, sinó en els qui pretenen aplicar-la.

El populisme de la classe política

(Article publicat a El Bloc gran del Sobiranisme)

L’actitud de Joan Laporta, deixant-se festejar pels partits polítics però sense acabar d’aclarir el seu futur, despertava primer il·lusions, quan algú ja el veia incorporat a les seves files, i després recels, quan hom comença a veure’l com a possible adversari. I una forma de combatre’l, en cas que es presenti en solitari o a les files d’un altre partit, és acusar-lo de populisme. Un qualificatiu que no sé sap massa què vol dir, però que hom associa a persones amb afany de poder sense més ideologia que la d’acontentar l’electorat perquè li doni el seu suport. Si ho agafem pel cantó de l’afany de poder, Joan Laporta no té res a envejar a la resta dels dirigents polítics actuals; i si ens quedem amb la presumpta manca d’ideologia, els guanya de carrer en això de tenir les idees clares.

Només cal veure la política dels socialistes, caracteritzada per ser una política estrictament de dretes: suport a la banca i a les grans empreses, tendència a la privatització dels serveis, etc. I no fa gaire dies Artur Mas advertia: “Si amb el PP podem pactar la supressió de l'impost de successions, ho farem. Si pel Quart Cinturó ho hem de fer amb el PSC, ho farem. Si per defensar les competències de Catalunya i de l'autogovern hem de pactar amb ERC, ho farem”. No hauria d’estranyar tant, doncs, que Joan Laporta, igual com havia fet setmanes enrere Joan Carretero, deixi anar que per ell donaria llibertat de vot als seus diputats en temes teòricament més ideològics, que no tinguessin a veure amb l’autogovern i la defensa dels interessos nacionals de Catalunya. Perquè no és pas cert que al si de CiU, d’ERC o del PSC hi hagi unitat de criteris en temes concrets com el Quart Cinturó, l’impost de successions, l’avortament, les curses de braus o tants i tants altres temes; no és que els militants, ni tan sols els dirigents, d’aquests partits tinguin una visió monolítica, sinó que l’interès per a accedir o preservar el poder els obliga a establir unes normes rígides de disciplina de partit.

Al si d’ERC, per exemple, sovint s’assisteix al debat sobre la conveniència de determinats pactes polítics, que normalment se sol concloure amb la inconveniència de pactar amb CiU pel seu tarannà de dretes. S’oblida, però que les polítiques dels socialistes sovint no són pas gaire més d’esquerres, llevat d’aquells aspectes més personals (avortament, homosexualitat, etc...) que irriten especialment la cavernícola jerarquia eclesiàstica, cosa que fa suposar al PP que en pot treure un rendiment electoral. Les polítiques seguides fins ara pel tripartit no es pot pas dir que sigui més progressistes que les dels governs convergents: tendència a la privatització tant de la sanitat com de l’educació (les escoles concertades religioses estan encantades amb el tracte rebut per aquests governs), un empitjorament notori de la sanitat pública, les entitats ecologistes estan revoltades contra el Departament de Medi Ambient, les ONGs desaproven les polítiques de cooperació... i som capdavanters en pèrdua de llocs de treball i a la cua a l’hora d’iniciar la sortida de la crisi. I malgrat tot, alguns encara es qüestionen si val la pena sacrificar plantejaments nacionals per participar en suposats governs d’esquerres.

En tot cas, encara que fos possible pactar amb els socialistes polítiques d’esquerres, l’error està en confondre el que és essencial del que és circumstancial o accessori. Des del meu punt de vista no es pot equiparar la importància de la defensa dels drets nacionals de Catalunya, que són els que ens haurien de permetre fer veritables polítiques de dretes o d’esquerres, amb la defensa d’uns posicionament ideològics concrets. Jo puc ser antitaurí, contrari a la MAT, partidari d’enfortir el sector públic de la sanitat i l’educació, i moltes coses més; però cap seria suficient per a renunciar a portar Catalunya cap a la seva independència. No és que Joan Laporta no tingui una ideologia concreta, que a nivell personal suposo que la deu tenir, sinó que té més clar que la majoria quin ha de ser l’objectiu final i per tant la prioritat de la tasca política. La presència d’elements com Laporta o Carretero haurien de condicionar positivament la política catalana perquè afronti el veritable repte que tenim al davant, la Independència. De la resta, ja en parlarem més endavant o en tot cas com a prioritat de segona.

Perversa política de polítics perversos

Ho he hagut de llegir un parell de vegades per acabar-m’ho de creure. El dirigent socialista José Zaragoza, parlant de possibles pactes electorals, deia que l’ambició del PSC era governar en solitari, és a dir tenir una majoria suficient com per no haver de pactar amb cap altre grup polític; o millor dit aconseguir un resultat en què no sigui possible que la suma d’altres forces polítics conformin una altra majoria, que no és ben bé el mateix. Fins aquí és de pura lògica i és el que voldria qualsevol grup polític quan es presenta a unes eleccions; no hi ha ningú que cregui en la bondat de les coalicions, ni per a fer fronts d’esquerres ni fronts nacionalistes. Però la perla ve després, quan Zaragoza ha de respondre sobre la hipòtesi d’un pacte sociovergent i diu que només es justificaria si hi hagués una “emergència nacional” que, segons ell, seria “en el cas que cap de les dues formacions poguessin formar govern”.

És la mesura exacta del concepte de política que té el senyor Zaragoza, i al seu darrer el PSC, i molt probablement també altres dirigents i partits. L’objectiu únic de la política és l’assoliment del poder, tant se val que sigui per a fer polítiques de drets com d’esquerres, per a fer polítiques a favor del país o a favor del país veí, l’important és ser al poder. Per tant, per ell, “una emergència nacional” no seria una sentència del Tribunal Constitucional que ens deixés sense el marc legal que va votar la ciutadania, ni ho seria la incapacitat governamental de fer sortir el país de la crisi, ni molt menys el retrocés cada vegada més alarmant de la llengua catalana, o la pèrdua de confiança dels ciutadans envers la classe dirigent i la seva política de disputa de poltrones. Per ell, l’”emergència nacional” seria que el seu partit, o el suposat rival amb qui es disputen l’hegemonia, no pogués formar govern. Aquest és el seu drama nacional: no poder continuar vivint del poder. Convergents i socialistes, donat el cas, es posarien ràpidament d’acord perquè seria “una emergència nacional” i perquè al capdavall les seves diferències tampoc són tantes, ni en l’àmbit social ni en l’àmbit nacional.

Quan es parla de desafecció política no ens referim a una incomprensible manca d’interès dels ciutadans per la política. Sinó a una més que justificada aversió a uns polítics perversos que han pervertit la política fins a l’extrem d’expressions com la de José Zaragoza. Potser l’“emergència nacional” comença a ser poder bandejar de la política aquesta colla de putrefactes sangoneres que ja s’han avesat a viure a costa dels altres i a costa del país

L’ensarronada de la unitat

El President de la Generalitat, que de fet no actua sinó com a president del PSC, ens l’ha tornada a jugar. Quan se li demanava que en tant que President encapçalés una resposta unitària de les forces polítiques davant d’una previsible sentència hostil del Tribunal Constitucional, ell s’hi negava en rodó, adduint d’una banda que no calia fer res fins que es sabés el contingut de la sentència i, de l’altra, que en qualsevol cas el que tocaria fer, segons ell, seria acatar-la. El que no volia de cap de les maneres és que hi hagués un front comú en defensa del país, si això volia dir haver d’enfrontar-se amb els seus superiors de Madrid. Ara ha pres la iniciativa, però amb trampa.

L’editorial conjunt d’ara fa unes mesos en què els principals mitjans de comunicació s’avançaven a demanar una actitud de dignitat per Catalunya, en defensa de l’Estatut que havia votat majoritàriament la ciutadania, podia presentar-se des de l’independentisme com una maniobra per a donar suport a un text tant de mínims que qualsevol retallada resultaria insultant. Però era un punt de partida que posava de manifest que una acció unitària de gran envergadura podria fer trontollar la posició de força dels poders espanyols. Algú, potser a partir de les Consultes Populars dels 13 de desembre, els deu haver fet adonar que davant de la deliberada passivitat del Govern de la Generalitat, la resposta unitària de la societat civil podria prendre un caire molt més nacional. Una cosa és que l’estratègia socialista passés per mantenir en silenci el Govern, cosa que els ha resultat escandalosament fàcil, i a l’hora de la veritat mostrar una lleu disconformitat amb el contingut de la retallada de l’estatut, per acabar ajupint el cap i servilment acatar la sentència del Constitucional; però una altra és que la seva intencionada inacció deixés la via lliure a la societat civil per a mobilitzar-se.

Entenc que aquest és el sentit de la iniciativa del President del Partit dels Socialistes, que ja va començar amb el discurs de Cap d’Any, estrictament de partit. Un cop aconseguit que els socis de Govern es fessin còmplices del silenci i la passivitat institucional, calia frenar també la societat civil. I una manera de fer-ho ha estat comminar-los a seguir el seu lideratge, en nom d’una unitat amb la qual només combrega el Partit dels Socialistes, més que per a emprendre accions reals de rebuig a la sentència per acabar acatant-la tots plegats.

La maduresa del senyor Nadal

Les compareixences en roda de premsa del Conseller Joaquim Nadal acostumen a ser insulses, carregoses i ben poc aclaridores; la d’aquest dimarts, però, es superava a si mateix arribant a extrems de patetisme. Davant de l’evidència dels fets entorn del projecte de Llei de Vegueries, en lloc d’acceptar-los amb normalitat i cercar-hi argumentacions més o menys plausibles, Nadal actuant com a portaveu del Govern s’entestava a negar-la i insistia en reduir-ho tot a un problema de “maduració” de la llei: no hi ha discrepàncies internes al tripartit, deia, ni manca de consens amb el territori, sinó simplement el que passa és que la llei no està prou “madura”. Els qui sí que ja són una mica madurs són els ciutadans que no mereixen ser tractats com a imbècils, senyor Nadal.

Hi ha diferències clares entre els partits del Govern, potser no tant pel concepte de llei territorial que es voldria per a Catalunya, com per la pugna interna que mantenen permanentment per veure qui s’apunta la medalla o l’èxit de Govern. I ja en precampanya electoral, els socialistes no estan disposats a regalar a ERC un petit èxit governamental com seria l’aprovació de la Llei de Vegueries que, a més, per força haurà de portar tensions al territori. I aquestes tensions les reben sobretot els socialistes, donat que dominen les principals capitals afectades per la nova distribució territorial: Tarragona, Reus, Lleida, Aran, Vilafranca... Si al final s’arribés a provar la Llei en aquesta legislatura, cosa que dubto, seria perquè els socialistes s’haurien assegurat que mediàticament l’èxit de l’acord territorial no hauria estat degut a la gestió del conseller republicà Jordi Ausàs, sinó a la intervenció directe del President Montilla, en tant que president dels socialistes catalans.

El que no té cap sentit és que a aquestes alçades es digui que no hi ha hagut prou diàleg i debat sobre la qüestió. És un tema que els partits d’esquerres venien reclamant des de fa anys als governs convergents, i li retreien la seva incapacitat per a desplegar l’Estatut en aquesta qüestió, un tema que portaven en l’agenda des del primer acord del Tinell, i que per tant se suposa que cadascú hauria d’haver tingut més o menys madurat com a proposta de partit. Però resulta que no, que els partits no havien debatut en absolut el tema, si tenim en compte, per exemple, que els socialistes de Lleida no es queixen per un aspecte menor o de detall sinó que reclamen el manteniment de l’àmbit territorial de la província.

Senyor Nadal, no vulgui prendre el pèl a la gent. Les Lleis no maduren per si soles. Els partits polítics, i molt especialment el PSC, no han fet ni tan sols el debat intern per saber quina proposta territorial volen per a Catalunya; i, per tant, tampoc el Govern tripartit tenia clar quin havia de ser el model territorial. El qui ha de madurar és aquest Govern i els partits polítics que el conformen, però molt especialment el Partit dels socialistes. El mínim que es podria demanar, en constatar la realitat, senyor Nadal, és una mica d’honestedat i de transparència, i no voler-nos enganyar amb subterfugis i fugides d’estudi dient que la “Llei no està prou madura”.

Debats i mesquineses territorials (II)

El debat al territori sobre el projecte de Llei de Vegueries sembla donar la talla del nivell i de la credibilitat dels nostres polítics. En general, el que es discuteix no és la idoneïtat d’una o altra proposta de vegueria sinó que no es toqui el privilegi d’una ciutat o demarcació, o no haver de veure’s inclòs en una circumscripció de la qual no se’n podrà exercir la capitalitat. Però són ben pocs els arguments que sentim basats en l’eficàcia i l’interès dels ciutadans. Probablement, en molts casos, ni tan sols es coneixen les competències reals d’aquestes noves vegueries, i per tant la conveniència que agrupi un determinat tipus de comarques amb unes afinitats en comú.

Sentint debats com els que protagonitzen Tarragona i Reus, sobre la possibilitat de compartir o no la capitalitat i de donar a la vegueria el nom estricte de la ciutat o bé una denominació més genèrica amb la qual s’hi puguin sentir igualment identificades les comarques de l’entorn de Tarragona, hom ja pot imaginar el tarannà i la talla moral dels seus protagonistes. Des del moment que hi ha una oposició tan frontal a compartir capitalitat és perquè es té el convenciment que aquesta s’exercirà amb una visió absolutament centralista, egoista i ignorant la resta del territori. I això vol dir que els partits polítics poden tenir els seus programes i els seus idearis generals, però que després no els exigeixen als seus militants i representants en el territori; poder fer bandera d’uns principis que després ningú es cuida de fer respectar.

Algú hauria d’explicar, amb raonaments tècnics i d’eficàcia de cara al ciutadà, per què es reclama una vegueria pròpia per al Penedès o per a l’Alt Ter, o per què l’Aran no creu que hagi de pertànyer a la vegueria dels Pirineus, de la mateixa manera que el Govern hauria d’explicar amb els mateixos raonaments, per què no es pot considerar la petició que fan aquestes comarques. L’argument de Lleida, dient que la seva vegueria quedarà depreciada si no es manté la unitat de les comarques del Pla de Lleida amb les de la zona pirinenca, és d’una absurditat i d’un infantilisme incomprensible, però sobretot d’una preocupant manca de visió de país. Totes les províncies, en quedar suprimides, veuran esquarterat el seu territori; el que cal raonar és l’eficàcia que podrà tenir aquesta nova divisió territorial i no aferrar-se als privilegis del sistema caduc.

Però, no. Tot sembla concloure’s amb posicionaments viscerals, de localisme per part dels uns i d’estratègies polítiques, més electoralistes que altra cosa, per part dels altres. De la mateixa manera, els populars s’aferren visceralment a defensar la divisió provincial imposada pel centralisme espanyol, perquè ara s’adonen que ni tan sols això no tenia ben lligat el seu cap de files.

Debats i mesquineses territorials (I)

Tot sembla indicar que, malgrat les reiterades afirmacions del Conseller Jordi Ausàs, tampoc es podrà aprovar en aquesta legislatura ni la Llei de Vegueries ni la Llei electoral. Figuraven en la primera línia de l’acord del Tinell i del programa dels dos Governs tripartits; però, com sempre, a l’inici de la legislatura no es vol entrar a fons en una qüestió que se sap polèmica, i es va deixant per al final, moment en què tothom coincideix que tampoc és el moment oportú per a fer-ho. Hi ha massa interessos, partidistes i personals, en joc com per a encarar el debat amb objectivitat i amb rigor.

No té massa sentit que quan s’anuncia la data (inicialment era el 5 de gener) per a aprovar el projecte de Llei de Vegueries, s’iniciï el veritable debat territorial i s’hi presentin al·legacions que qüestionen aspectes bàsics del projecte de Llei. Aquest debat s'hauria d’haver fet amb anterioritat i no esperar a darrera hora perquè ajuntaments com el de Tarragona o el de Lleida, o territoris com el Penedès, l’Aran o l’Alt Ter, presentin les seves al·legacions a corre-cuita. I aquí la responsabilitat és fonamentalment dels partits polítics que a la Generalitat i al Parlament preparaven un projecte d’esquena a la seva gent al territori afectat. Tarragona i Lleida tenen por de perdre protagonisme, una por semblant a la que tenen els del Penedès o els d’Osona-Ripollès diluïts en unes vegueries amb les quals no se senten pas gaire més identificades que amb les províncies actuals. Però bé, un Govern, i amb ell els partits que el sustenten, han de prendre decisions. El lògic hauria estat obrir a inici de legislatura un debat al territori, acotat en el temps, amb la previsió si era necessari de consultes obertes a la població; i culminar el procés amb una presa de decisions, sabent que no seran del gust de tothom. Primer, decisions al si de cada partit, que cadascú assumeixi les pròpies contradiccions, i després al si del Govern. Però, com he reiterat diverses vegades, aquest no és un Govern tripartit, sinó un Govern partit en tres.

La pugna interna entre els diferents socis es trasllada després al territori on els alcaldes socialistes, per exemple, no tenen cap mania a plantar cara al projecte de Llei del Govern, perquè saben que en realitat no és del Govern sinó de l’àrea que ha caigut en mans d’ERC. La disciplina interna del PSC faria impensable que els barons territorials es revoltessin contra els seus superiors; els socialistes coneixien el tema i el plantejament que es feia en el projecte de Llei des de fa temps, però intencionadament han esperat a darrera hora per a dinamitar una proposta que podria afavorir un dels seus rivals polítics.

De pèssims juristes a nefastos lingüistes

L’espectacle que ens ofereixen els fantotxes del Tribunal Constitucional és entre esperpèntic, vergonyós i delirant. Un dia rere l’altre van filtrant possibles propostes de resolució sobre l’Estatut de Catalunya per tal de veure com l’encaixarien políticament les diferents parts en litigi. Els costa de trobar la fórmula exacta que acontenti tant al Partit Popular com al Partit Socialista. La darrera bufonada ha estat la que han filtrat a través del diari El País, intentant de marcar una diferència entre el concepte de “nació” i el de “nacionalitat”.

És possible que els magistrats del Partit Popular arribin a acceptar no tocar el substantiu “nació” del preàmbul, ni l’adjectiu “nacional” de l’articulat, a canvi que s’hi deixés clar que aquests termes es refereixen a la idea de “nacionalitat”, recollida en el text constitucional, i que seria diferent del concepte “Nació” en majúscules aplicable únicament a la nació espanyola. Així entre el “Teatro Nacional” i el “Teatre Nacional” la diferència bàsica no seria que l’un es refereix al Teatre espanyol, dirigit i gestionat des de Madrid i l’altre al Teatre català dirigit i gestionat des de Barcelona, i cadascun acomplint la missió de teatre públic i oficial de la nació corresponent, sinó que l’un es referiria al teatre de la nació espanyola i l’altra al de la nacionalitat catalana. I, quan en qualsevol tràmit burocràtic ens fan omplir la casella “Nacionalitat” els catalans hi hauríem de posar “catalana", per lògica però ara també per decisió d’aquest simulacre de Tribunal; però aleshores els espanyols no hi podrien posar “espanyol” perquè aquest terme no es correspondria a la nacionalitat, sinó a la nació.

Costa de creure que algú sigui tan ximple com per afirmar que s’ha d’acatar la sentència d’un Tribunal tan incompetent i indigne com aquest. Si la seva competència com a juristes, o almenys com a juristes mínimament honestos, és nul·la, com a lingüistes és nefasta.

La llibertat no s'ajusta a dret

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Era més que previsible que no reeixís la Iniciativa Legislativa Popular presentada l’endemà de les Consultes del 13-D, en la qual es pretenia que el Parlament assumís l’organització d’un referèndum vinculant arreu del país. I no em semblen de rebut les crítiques dels seus promotors als partits polítics parlamentaris per “no haver estat prou valents”. No era una qüestió, ara, de valentia sinó de seriositat i de sentit comú. Actituds irreflexives com aquesta no fan sinó desprestigiar i banalitzar el moviment sobiranista. Naturalment que cadascú és lliure de fer el que cregui més oportú, però no es pot pretendre improvisar sortides com aquesta i després exclamar-se perquè no els han fet cas.

Tot i que era molt més ben preparada i, si més no, podia tenir la intencionalitat de crear un revulsiu, és el mateix que va passar amb l’anterior ILP presentada abans de l’estiu passat sobre aquesta mateixa qüestió. En el món del sobiranisme hi ha un comprensible malestar per la sovint inexplicable actitud dels partits polítics que s’autoqualifiquen de nacionalistes, sobiranistes o independentistes. Però això no justifica que apareguin, dia sí dia també, aspirants a salvadors de la pàtria que emprenen iniciatives aparentment de gran volada però que no tenen cap base sòlida que les sustenti. La bona fe i la millor de les intencions no justifiquen aquestes irresponsabilitats. No podem ser tan exigents amb els partits polítics i ser-ho tan poc amb nosaltres mateixos.

Dit això, sí que em sembla lamentable i sobretot molt perillós l’argument que s’ha donat per a rebutjar tant la primera com aquesta segona ILP sobre un referèndum per la Independència. Josep Lluís Carod Rovira deia l’altre dia que tindríem els quatre anys d’aquesta nova legislatura per a preparar el referèndum del 2014. No sé si ha de ser aquesta data, però és evidentment que si fins ara no s’ha fet res per a preparar-lo, ja és hora que Esquerra s’hi posi, i per tant que faci un gir espectacular en la seva política; de fet, la consulta d’Arenys, la del 13-D i les que vindran els han agafat d’imprevist, i encara els han vingut bé perquè ja érem al final de la legislatura. Però no pas perquè formés part de la seva estratègia, perquè en realitat no n’hi havia cap. De la irresponsabilitat dels partits d’anar deixant el tema sine die, però sobretot sense treballar-hi de veritat, a la irresponsabilitat dels qui creuen que una cosa així s’improvisa d’avui per demà i no requereix més consens que el de quatre amics o tertulians de cafè, hi ha un ampli camp per córrer tant per la societat civil com pels partits polítics per tal de preparar amb tot el rigor que cal un full de ruta precís i viable cap a la independència. Per mi, doncs, el problema no és que la mesa del Parlament hagi rebutjat l’admissió a tràmit de les dues ILP sobre el referèndum, perquè ja estaven abocades al fracàs d’entrada, sinó les argumentacions que s’hi ha donat. El que és realment greu és que es justifiqui el rebuig a les ILP perquè ‘la iniciativa no s’ajusta ni a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat’.

No eren ni el moment oportú ni les formes per a tirar endavant la ILP, és cert; i, per tant, es podien haver buscar justificacions de caràcter tècnic o procedimental, de manca d’oportunitat o al·legar la coincidència amb la tramitació de la Llei de Consultes Populars. Però la mesa del Parlament ha assentat, per segona vegada, el precedent que no es pot plantejar a la cambra catalana el tema d’un Referèndum per la Independència perquè “no s’ajusta ni a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat”. I aquesta serà la mateixa situació en què ens trobarem l’any que ve, el 2014 o quan sigui. En algun moment o altre, i no pas per concessió de Madrid, haurem de prendre una iniciativa que no s’ajustarà a la legislació vigent i que s’excedirà del marc competencial de la Generalitat. I arribat aquest moment, els qui són contraris a acceptar el dret a decidir dels catalans podran al·legar que ja hi ha precedents al Parlament de Catalunya de rebuig unànime, inclosos els anomenats partits nacionalistes o independentistes, a fer plantejaments que vagin més enllà del marc actual. Per a rebutjar el dret a decidir, els nacionalistes espanyols podran fer servir els arguments que han signat, entre altres, CiU i ERC. Lamentable i perillós. Com a mínim.

Convergir, aglutinar, reagrupar, sumar...

Acabo de rebre un missatge de l’amic Enric Canela, promotor de la magnífica iniciativa de 10.000 a Brusel·les, i ara de la plataforma Suma Independència. El seu plantejament és molt clar: en les properes eleccions, el que estarà en joc serà la voluntat del poble de Catalunya de seguir per la via estatutària, l’etern estira i arronsa amb el Govern espanyol que sempre acaba guanyant, o emprendre definitivament la via de la independència. Aleshores, diu l’Enric, l’objectiu de Suma Independència és “plantejar una alternativa a la situació actual, una alternativa que plantegi a l’electorat “Vols la independència?” i que vol aplegar molts vots a aquest SI”.

Fins aquí, d’acord. El problema és la manera d’articular-ho, i l’Enric Canela diu: “No estem pensant en crear cap partit nou ni cap divisió en el ja fragmentat panorama electoral independentista. La nostra proposta, oberta, és que tots els partits, grups, associacions, entitats, persones que creguin que allò que ara és fonamental per al nostre país, (sic) s’uneixin per una vegada i de forma excepcional en una coalició per aconseguir la majoria parlamentària necessària per declarar unilateralment la independència i posar-nos en mans dels organismes internacionals”. Fantàstic, sempre que no es repeteixi una vella història: com que hi ha un excés de fragmentació, creem una nova entitat a la qual s’hi han de sumar els altres; i com que els altres probablement no s’hi voldran sumar, ens quedem amb una nova sigla o un grup més a l’espera que aparegui una altra inciativa amb el mateix afany aglutinador, ara amb l’afegit d’haver-hi un grup més per a reagrupar. Si repassem l’origen dels partits actuals veurem que ja Convergència pretenia ser aquest element aglutinador on convergissin les diferents sensibilitats nacionalistes, és el paper que en el seu moment va fer ERC quan va aglutinar els elements procedents de Nacionalistes d’Esquerra, de la Crida o de Catalunya Lliure, era la idea de les CUP com a candidatures d’Unitat popular, és el paper que vol fer també Reagrupament amb la seva crida a tots els independentistes perquè es reagrupin...

No vull pas pensar que la proposta de Suma Independència sigui una estratagema per a crear un nou partit, forçosament condemnat a la marginalitat, ni per a situar-se a nivell personal en alguna de les llistes electorals que es presentaran, i voldria creure que realment només pretenen ser un grup de pressió per a forçar el màxim d’unitat possible en aquest esgavellat món de l’independentisme. Però, això s’ha de fer des de la constatació prèvia que CiU no entrarà en aquest joc, que reagrupar ara Esquerra i Reagrupament és impossible, que les CUP tenen clar que el seu projecte és nacional i revolucionari alhora, i que Reagrupament ja té assumit que exerceix aquest rol d’aglutinar transversalment l’independentisme decebut per l’erràtica política d’Esquerra. La feina que tenen al davant els impulsor de Suma Independència és enorme i realment molt important: aconseguir una sòlida candidatura independentista on hi hauria d’haver Reagrupament, Laporta, Catalunya Acció, Partit Republicà, sectors de les CUP, un llarg etcètera de petits grups i moviments, i naturalment Suma Independència. Si és així, endavant, i ànims.

Missatge de Cap d’Any: Visc de Catalunya

No crec que hagi sorprès ningú que el president del PSC, José Montilla, hagi aprofitat el missatge institucional que corresponia tradicionalment al President de la Generalitat per a fer campanya electoral. El Partit dels Socialistes és fonamentalment un partit de Govern, en el pitjor sentit de l’expressió: el seu màxim objectiu és el de perpetuar-se al poder sense més horitzons de país en cap sentit. No li importa fer una política de dretes, de dreta pura i dura difícil de discernir de la que pot fer el PP, ni fer una política aigualida pel que fa a la qüestió nacional. La seva submissió al PSOE no és ni tan sols un convenciment, com pot tenir el PP, de formar part d’una mateixa comunitat nacional, sinó el mitjà més eficaç per a mantenir-se al poder.

Probablement, el President Maragall tenia encara quelcom de sentiment, una certa consciència de fer política per a projectar, a la seva manera, el país. Per a Montilla, com per a Hereu, Iceta o Zaragoza, tot es redueix a treballar per assegurar-se el manteniment de la xarxa de poder i control de les institucions. Tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona han continuat amb la seva política, absolutament escandalosa, de costosíssimes campanyes publicitàries en què no s’anuncia res més que la bondat de la seva gestió. Si els socialistes, amb el beneplàcit dels seus socis escolanets, han fet ús i abús dels recursos públics per a publicitar-se permanentment, com no havia d’aprofitar el President dels Socialistes el discurs de Cap d’Any!

I el seu missatge de partit era claríssim: no ens aventurem a anar ni cap aquí ni cap allà, ni endavant ni endarrere. El país funcionaria per pròpia inèrcia, més o menys igual que si no hi hagués govern. Per tant, des de l’òptica socialista els polítics no són els qui han de portar el lideratge social amb projectes, idees i fulls de ruta per al país, sinó que els polítics socialistes es limiten a adaptar-se i a administrar aquesta inèrcia (tant se val cap allà on ens porti) per a mantenir-se al poder. Ells mateixos són l’objecte i l’objectiu, la raó i la finalitat, de tota l’activitat política. El seu màxim eslògan publicitari és aquell “Visc de Catalunya”.

Referèndum d’autodeterminació pel 2011

Finalment, sembla que hi ha un acord per a celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de cara al 2011. Per donar per vàlid el resultat de la consulta hi haurà d’haver un mínim de participació, que s’ha situat al 58%, i la independència seria reconeguda pel Govern Central si així ho expressen més del 51% dels ciutadans. Es posaria fi, d’aquesta manera, a unes tenses i conflictives relacions entre països de llengua i cultura diferents que, per atzars del destí (atzars relacionats amb el colonialisme i la violència) els havia encabit dins d’un mateix Estat.

Naturalment que hi ha hagut reticències per part dels ultranacionalistes que ara acaparen les estructures de l’Estat, que es negaven a acceptar que hi ha pobles i cultures diferents, i que si no poden viure en concòrdia és millor que cadascú faci el seu camí. És una visió extremadament conservadora pròpia dels nacionalistes més viscerals creure que les fronteres són inamovibles. Si partim de la idea bàsica que l’Estat és només un instrument al servei de la ciutadania, no hauria de fer cap por que un determinat col·lectiu opti democràticament per constituir-se en Estat propi; cadascú sap el que més li convé. I no tenia cap sentit que fos un sector de l’Estat, per majoritari que hi fos, el qui decidís sobre el que més convenia a l’altre. Des d’una perspectiva internacional, lluny de l’apassionament dels qui ho viuen a flor de pell, i per tant lluny de concepcions nacionalistes, sembla absolutament lògic i raonable entendre que és preferible l’existència de dos estats que puguin conviure, o ignorar-se, com a bons veïns, que forçar la seva pertinença a un mateix Estat sabent que això genera conflictes permanents i insatisfacció per ambdues parts.

Ara, només caldrà veure si el 2011 realment l’Estat complirà amb el seu compromís d’acceptar democràticament el resultat del Referèndum. Algú pot pensar que l’exigència d’un mínim del 58% de participació és molt elevada; però és evident que si els ciutadans poden exercir el seu vot lliurement, sabent que tant si opten per una o per altra via serà ben acceptada per totes les parts, les possibilitats de participació són molt més elevades que si l’Estat Central, com havia fet fins ara, s’hi mostrava hostil. Creuem els dits i esperem que s’imposi el seny i l’esperit democràtic. El poble sudanès s'ho mereix.

Horroritzat i decebut

Aquests eren els qualificatius que utilitzava el primer ministre britànic Gordon Braun per a expressar el que sentia després de l’execució a la Xina d’un compatriota acusat de narcotràfic. La Xina és eI país capdavanter en l’aplicació de la pena de mort, i no només per delictes de sang especialment greus, sinó també per delictes de caràcter polític; com és també un país capdavanter en la conculcació dels drets humans més elementals. A Gordon Braun no l’ha escandalitzat una execució més, ni tan sols que en aquest cas el condemnat hagi estat un ciutadà britànic, sinó que no li hagin permès fer-se la foto on ell aparegués com el salvador de darrera hora.

És la mateixa hipocresia que ha utilitzat la Unió europea en simular que desaprovava l’execució. Xina és el que és i com és perquè interessa a això que anomenem la “comunitat internacional” i que es concreta en els poders polítics i econòmics dels països més avançats. La defensa dels drets humans per part dels Estats Units i d’Europa no forma part de les seves prioritats, ni a la Xina ni a enlloc del món; però molt menys al gegant asiàtic que és vist com un mercat immens d’enormes possibilitats de negoci. Quan convé, i només quan convé, aquesta comunitat internacional es presenta com a valedora d’uns drets humans i d’uns principis democràtics per a imposar les seves tesis en països petits o que els resulten incòmodes perquè no s’adapten a les seves condicions i als seus interessos de mercat. I ho pot fer amb la mateixa contundència que després defensa règims corruptes, terroristes, dictatorials o que no respecten els drets humans. El tracte preferent que es dóna a la Xina, sabent que no compleix cap dels requisits per a ser considerat un país democràtic, és el que de veritat avala les seves polítiques repressives contra les llibertats individuals i contra les minories ètniques i nacionals. Un sistema repressiu que és vist amb molt bons ulls pels dirigents polítics i empresarials del món civilitzat, perquè els permet operar-hi sense haver de parar compte amb els inconvenients que té l’activitat empresarial a Europa, com els drets dels treballadors, els controls de qualitat o la salvaguarda del medi ambient.

Gordon Braun està horroritzat i decebut perquè li han fet un lleig. Hauria quedat molt bé que, a darrera hora, el govern xinès hagués fet una excepció per tractar-se d’un ciutadà britànic; això li hauria permès guanyar punts electorals davant dels seus conciutadans, que bona falta li fa. Naturalment que hauria continuat donant suport com fins ara, i com la resta de països europeus, a la política repressiva i de negació dels drets humans a la Xina; almenys, mentre en puguin treure un sucós benefici.

Ni trens, ni vies, ni estació

Amb dos anys de retard, de retard d’ençà de la darrera promesa de Zapatero, sembla que finalment tindrem traspàs de Rodalies. Naturalment, serà un traspàs a l’espanyola: un sí però no, això per a tu, l’important m’ho quedo jo. Haurà estat la vella estratègia de guanyar per esgotament. No tenint cap mena d’escrúpol ni de vergonya per a incomplir les seves promeses i la paraula donada, o per passar-se pel forro el que pugui dir l’Estatut sobre la qüestió, no els venia d’aquí anar allargant les negociacions fins a l’infinit. De fet, no hi ha hagut ni negociacions: una simple negativa i un ja en parlarem més endavant, fins que s’acceptin els seus platejaments de no traspassar l’essencial.

Tot sembla indicar que el Govern espanyol no s’ha mogut ni un pèl a l’hora de negar-se a traspassar el servei de Rodalies. Madrid continuarà gestionant les infraestructures, vies i estacions, el personal i els trens, amb tot el material tècnic complementari. Algú podria suggerir la pregunta: així què traspassen?. I la resposta més honesta i senzilla seria: res. Però, com que s’ha de simular que finalment tenim traspàs de Rodalies, anuncien com a gran èxit que l’Estat continuarà assumint el dèficit que generi el servei en el futur. Només faltaria que només ens haguessin traspassat el dèficit! Per donar més credibilitat al simulacre de traspàs, ben aviat podrem veure en els fulls d’horaris, i potser també en els bitllets, el segell de la Generalitat, perquè les úniques competències que assumirà el Govern català sembla ser que seran les dels horaris, les freqüències de trens i les tarifes. Dins d’uns límits, lògicament, que ja marcarà el Govern espanyol.

Una presa de pèl com tantes altres que, tenint en compte que es va donar a conèixer ahir dia dels Sants Innocents, igual resulta que tot plegat era una broma; una broma que podria anar al Consell de Ministres de dijous. Al Conseller Nadal, i als seus companys de Govern, se li podria recordar aquell brevíssim conte de Pere Calders:

L’EXPRÉS

Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació.

Amb les Caixes, ja hem fet tard

Quan des del Ministeri d’Economia i des del Banc d’Espanya es va proposar endegar un procés de fusions de Caixes d’Estalvi, eren ben pocs els qui van objectar-hi res. A Madrid tenien molt clar que no s’havien de polititzar aquestes entitats de crèdit, i per això advertien que la bondat de les fusions estava per damunt de mirades curtes, de caràcter nacionalista. Per ells, barrejar la política amb la gestió de les Caixes era un disbarat, simplement havien de decidir quin dels sectors del Partit Popular havia de controlar la seva particular Caja Madrid. L’objectiu, el teòric objectiu de les fusions, era fer-les més solvents i evitar fallides com la de Caja Castilla la Mancha. I l’esquer, l’oferta d’un bon grapat de milions en forma de crèdit.

Naturalment, el regal era enverinat. Contràriament a les seves pròpies directrius, el Banc d’Espanya animava les entitats de crèdit fusionades a acceptar la seva generosa oferta d'endeutament, amb el benentès que si d’aquí a cinc anys no podien retornar els diners, l’Estat assumiria part del control de les entitats. Sembla una d’aquelles típiques rondalles en què un pobre desventurat ven la seva ànima al diable a canvi de resoldre-li una situació difícil; la rondalla sol acabar amb alguna enginyosa facècia que al final li permetrà lliurar-se de les flames de l’infern. Però, en la història real de les Caixes hi ha dues diferències bàsiques: en primer lloc, les Caixes ara empeses a processos de fusió, llevat d’alguna excepció, no es trobaven en situacions compromeses com el pobre desventurat de la rondalla; i en segon lloc, aquí el diable no serà tan babau com per deixar-se escapar la presa per a la qual ha ordit tota la trama.

Tot i haver proclamat a Catalunya que no podíem ser tan curt de mires a l’hora de buscar socis per a les fusions, amb mentalitat “regionalista”, el cert és que el Partit Popular de Galícia i el de València han estat taxatius i més nacionalistes que ningú a l’hora d’impedir que cap de les seves Caixes entrés en processos de fusió fora de les seves fronteres. Una de les fusions que sí que sobrepassarà els límits territorials serà la que han formalitzat Sa Nostra, de les Illes, amb Caja de Navarra i Cajacanarias, però en unes condicions que salvarà la marca pròpia, l’àmbit territorial i la seva obra social específica. I és que tothom té por del que sembla inevitable: cada fusió suposa sobretot una pèrdua per a cada un dels territoris que deixaran de tenir una Caixa pròpia. I encara que inicialment pactin un cert repartiment de poder entre els seus directius i d’alguna manera tinguin en compte l’origen de cadascuna, tothom sap que d’aquí a ben poc tot això s’haurà diluït de manera que la nova entitat d’estalvi actuarà sense aquella visió local o comarcal que havia motivat la creació de les deferents Caixes. Però, un cop endegat el procés, la història no s’acabarà aquí: les entitats que no hagin estat engolides directament per l’Estat per no haver pogut fer front al deute que han contret amb les fusions, seran empeses a noves fusions fins que no quedi res d’aquella idea d’un poder econòmic descentralitzat que, modestament, pensava amb mentalitat territorial.

Fins avui les condicions i les garanties que ens podien oferir les diferents Caixes no eren tan diferents entre si ni en comparació amb els bancs. En tot cas, la mateixa inèrcia del mercat ja hauria corregit les anomalies que poguessin sorgir. I si no hi havia risc (totes havien presentat balanços positius, malgrat la crisi) per a la supervivència d’aquestes Caixes, hom pot demanar-se quin benefici en traurem els consumidors de tot plegat. Els clients de petites Caixes no ho eren per patriotisme o per localisme, sinó perquè les condicions que els oferien eren molt similars a les que podia oferir “La Caixa” o la majoria dels bancs. Qui serà, doncs, el guanyador de tot aquest procés? Els clients, no; i les diferents comarques o ciutats titulars de les antigues Caixes encara menys, perquè passaran de ser el centre de l’activitat de la seva Caixa particular a ser una comarca o ciutat perifèrica, lluny dels interessos de les grans visions financeres. Hi guanya l’Estat que assumirà un major control de les entitats d’estalvi, hi guanya la banca que elimina la competitivitat que li podia venir pel valor afegit de la proximitat que tenien aquestes Caixes, i hi deuen guanyar els directius que en les negociacions ja s’han procurat un lloc ben remunerat.

Tot just ara hem pogut sentir alguna veu alertant del mal negoci de les fusions (mal negoci per al país, no per als directius); i algunes pot ser que es facin enrere... però ja hem fet tard. Ens han guanyat una nova partida, i amb un Govern de la Generalitat com a simple espectador, com sempre.

La inviable tercera via

(article publicat a Bloc Gran del Sobiranisme)

A Catalunya ens agrada emmirallar-nos en altres països amb problemàtiques semblants a les nostres, i sobretot amb països que tenen endegats processos de recuperació de la plena sobirania. Sovint hem posat com a model el Quebec pel fet que allà tenen reconegut, com un exercici democràtic més, el dret a celebrar referèndums sobre la independència, encara que no hagin acabat de reeixir mai; darrerament hem deixat de mirar Flandes, o ho fem amb més cautela, en la mesura que algun del partits nacionalistes flamencs s’acosten a posicions xenòfobes o d’extrema dreta; i tot i que sempre hi ha hagut, malgrat l’element distorsionant de la violència, una enorme atracció per la situació del País Basc, en part perquè tenen enfront el mateix Estat que hi tenim nosaltres, també en aquest cas hem tingut un fort desencís en veure com l’empenta que semblava tenir Ibarretxe amb el seu pla sobiranista se n’anava en orris a la primera, i més que previsible, negativa de les institucions espanyoles. Ens queda com a model estrella el cas escocès.

L’Scottis National Party ha liderat pràcticament en solitari la cursa cap al reconeixement de la sobirania del poble escocès. Amb tot, aquesta legislatura no podrà complir la seva promesa electoral de celebrar un referèndum el 2010 perquè no té al Parlament la majoria suficient per a fer-ho. L’oposició dels laboristes i dels liberals impedirà la convocatòria, tot i que hi havia sectors del partit liberaldemòcrata disposats a donar-hi suport, que s’haurà d’ajornar com a mínim per després de les eleccions del 2011. És possible que, llavors, l’SNP hagi incrementat la seva força al Parlament i s’acosti a la majoria absoluta, però molt probablement encara necessitarà el suport d’altres forces polítiques, com els verds i els liberals. En la propera campanya electoral, doncs, es posarà de nou una data per a la celebració del Referèndum per a la Independència d’Escòcia, l’any 2012. Tret que hi hagi un avenç electoral espectacular del partit d’Alex Salmond, complir amb aquesta nova data no serà gens fàcil. Per això, hores d’ara ja han començat a sorgir algunes propostes, certament perilloses, per a assegurar-se el suport parlamentari de cara a la consulta. Es tracta de la tercera via.

A Escòcia, com a Catalunya, hi ha sectors nacionalistes clarament partidaris de la independència, encara que per a molts escocesos això no hauria de significar forçosament un trencament amb la corona britànica; igualment, hi ha sectors declaradament unionistes, partidaris de mantenir l’estatus actual dins de la Gran Bretanya; però sobretot, com aquí, hi ha amplis sectors socials descontents amb el tracte rebut per part de l’Estat i que oscil·larien entre l’aprofundiment de l’autonomia, el pas cap a un sistema més federal o la mateixa independència. Seria per a captar aquests darrers que hom proposaria una tercera via. Es tractaria de celebrar un Referèndum no pas amb dues opcions, sinó amb tres: deixar les coses com estan, la independència o l’aprofundiment de l’autonomia. Una proposta que, de tirar-se endavant, obtindria un resultat aclaparador a favor d’aquesta tercera via. D’una banda perquè molts dels qui optarien per deixar les coses com estan la preferirien per tal d’evitar la secessió, però de l’altra perquè sectors declaradament independentistes també podrien recolzar-la com a mal menor i com a via més possibilista, i sobretot perquè seria la solució per als indecisos o per als qui no gosaven abanderar-se de les tesis independentistes.

Seria un avenç en l’autogovern que podria satisfer els autonomistes i els federalistes, però sobretot seria una barrera molt difícil de superar després per als partidaris de fer el següent pas cap a la Independència. En el cas català, però, jugaríem amb el desavantatge d’haver de negociar amb un Estat que sempre juga amb les cartes marcades, que incompleix tots els seus compromisos, i que fa de la deslleialtat i del joc brut la seva norma d’actuació. D’aquí que sonin com a amenaça les paraules de Joan Puigcercós, ara fa uns dies, tot valorant els resultats del 13-D: ‘La pròxima legislatura, Catalunya haurà de celebrar una consulta vinculant per decidir entre tres vies: quedar-se igual, intentar reformar la Constitució o crear un Estat lliure i independent.’ No es pot al·legar ignorància ni ingenuïtat a l’hora de proposar com a sortida una tercera via en què s’hagi de negociar res amb l’Estat: ni la reforma de la Constitució, ni l’aprofundiment de l’autonomia actual. Si juguem amb foc, tenim tots els números per a cremar-nos.

Innocent, innocent!

Encara que el dia dels Innocents és demà passat, per a alguns es podria dir que és tot l’any. Arnaldo Otegi va trametre una carta a un altre pres. Aquesta carta, lògicament, va ser interceptada i llegida per qui l’havia de llegir abans que el destinatari, i veient que era prou sucosa es va filtrar als mitjans de comunicació. Aquí la paraula filtrar, emprada també quan el Tribunal Constitucional vol sondejar l’estat d’opinió que podrien generar determinades decisions seves, no té el sentit d’una fuga involuntària d’uns papers, sinó només com a sinònim de passar interessadament un determinat document, amb l’únic requisit de simular que no se sap d’on ha vingut. De la mateixa manera que els anomenats “fons reservats” són recursos de l’Estat per a delinquir, i els grups “paramilitars” no són sinó militars fent hores extres.

Entès, doncs, que periodísticament s’empren aquesta mena d’eufemismes per allò de mantenir les formes, sembla inexplicable que Arnaldo Otegi vulgui fer veure que ho ignora i els seus advocats anunciïn que poden emprendre accions legals per un suposat delicte de violació del secret postal. Suposo que algú, més assenyat, el farà desistir de la seva absurda pretensió. Cap jutge no admetria ni a tràmit una denúncia d’aquesta mena sabent que prové d’una persona d’ideologia abertzale. Si la “Justícia” (un altre eufemisme) no té cap mena de pudor per a condemnar a tort i a dret qualsevol acció o iniciativa que pugui tenir una determinada ideologia, sovint sense proves ni argumentacions jurídiques, o amb argumentacions jurídiques que farien avergonyir qualsevol jurista mínimament honest; si la “Justícia” és l’instrument de l’Estat per a institucionalitzar la injustícia, per a discriminar entre bons i dolents no pas en funció dels seus actes sinó estrictament en funció de les seves idees... com volen que ara atengui una insignificant reclamació de violació del secret postal! No hi ha cap jutge que dicti sentència contra ningú ni il·legalitzi cap partit per no condemnar el terrorisme, per exemple, sinó estrictament per no condemnar una determinada violència. La violació del secret postal deixa de ser delicte tan bon punt se sap que la víctima és un abertzale.

Es parla de la corrupció generalitzada en el món de la política, i hi ha un bon punt de raó. No es parla tant, però potser perquè tothom ja ho dóna per suposat, de la corrupció o la violació de les lleis en el món empresarial, perquè és la mateixa Administració la que ja regula uns nivells acceptables d’incompliment de la llei; i no escandalitza ningú. Però és que la putrefacció de la “Justícia” és d’un nivell tan escandalós que faria avergonyir el mateix Millet en persona. Per això, no sé si és una broma d’Arnaldo Otegi pretendre que cap jutge vulgui atendre la seva reclamació perquè li siguin respectats els seus drets (els seus suposats drets). Si no és una broma, només se m’acut dir-li: Innocent, innocent!.

Hem perdut la vergonya

No tinc massa clar si és o no un bon símptoma, però en els darrers temps sembla que tots plegats ens haguem desacomplexat una mica; alguns, potser una mica massa. Tothom sap que hi ha uns formalismes que s’han de guardar per a no ferir sensibilitats, per a justificar mínimament posicions altrament injustificables, i en definitiva per a poder presentar com a respectables totes les opinions i actituds. Fins ara tothom sabia que una cosa era el discurs oficial i una altra el pensament real que s’hi amagava; però sembla que s’hagi perdut el pudor i la vergonya per a presentar-nos tal com som i tal com pensem.

I en trobaríem exemples recents ben diversos, que no tenen en comú res més que aquest descarament de perdre allò que popularment se’n diu “els modos i la vergonya”. Podríem parlar de les sentències i decisions judicials contra el món abertzale, que criminalitzen qualsevol opció política que s’acosti a l’ideari de Batasuna, sense necessitat de més argumentacions jurídiques ni més proves que telèfons en una agenda. Podríem parlar del cas Millet, en què l’individu en qüestió va aprofitar els mecanismes institucionals que ja indueixen a la falsedat documental, encara que ell es va passar de rosca escombrant cap a casa. Podríem parlar dels casos de corrupció, Gurtel, Palma Arena o Pretòria, en què s’han posat de manifest pràctiques absolutament habituals i generalitzades, fins al punt que ni els mateixos protagonistes eren conscients del delicte; el mateix Francisco Camps donava com a prova de la seva innocència que la descoberta de la seva trama havia estat possible seguint mètodes no del tot homologats. I és que en el món de l’empresa seria molt rar trobar-ne una de sola que complís escrupolosament amb tot el que marca la llei; la mateixa Administració ja la incompleix. Podríem parlar del President de la Patronal espanyola, que en tant que President de la Companyia Air Comet no només deixa penjats milers d’usuaris que havien pagat el seu bitllet, sinó que a més encara se n’enriu públicament dient que ja es veia a venir que la seva empresa faria fallida i que ell no hauria estat tan enze com per a confiar-hi. O podríem parlar de la col·lecta “popular” (jo diria més aviat “socialista”) per a pagar la fiança de l’ex alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, perquè tothom sap que el seu error no han estat les potineries i els tripijocs, com n’hi ha a tot arreu, sinó l’excés de confiança, la fatxenderia i la manca de discreció; en el fons es mostren solidaris amb ell perquè s’hi senten plenament identificats, i un no sap de qui s’haurà de refiar demà.

No es que hi hagi més joc brut que abans, sinó que tots plegats hem perdut la vergonya. Temps enrere hom havia encunyat l’expressió “enginyeria financera” per a explicar casos de corrupció, d’evasió d’impostos o de blanqueig de capitals, a base de sofisticats moviments i trames molt complexes; ara, ens hem tornat més xapoters, tant els professionals de l’estafa com les institucions o els tribunals que haurien de vetllar per l’aplicació de les lleis.

Més nacionalista que ningú

En un d’aquests fòrums sobiranistes que hi ha a la xarxa, un comunicant anònim, encès enmig d’un debat sobre la viabilitat d’un Referèndum vinculant i en resposta a la insòlita afirmació de la Rut Carandell de celebrar-lo el 2010, deia: A mi a independentista no hi ha qui em guanyi "ABANS DEL 2010 HI HAURA UN REFERÈNDUM VINCULANT". Naturalment, el comunicant feia broma perquè les declaracions de la vicepresidenta de Reagrupament són d’una gratuïtat absoluta, però no deixen de reflectir una llastimosa realitat que vivim en l’àmbit de l’independentisme: hom mesura el grau d’integritat nacionalista molt més en l’estridència de les paraules que en l’eficàcia dels fets.

Malauradament, la qualitat dels debats independentistes existents a la xarxa, amb honroses excepcions, és baixíssima. Davant d’argumentacions que amb un cert rigor a voltes et presenten persones que no són independentistes o que són senzillament espanyolistes, no hi ha altra solució que admetre que aquests debats no reflecteixen en absolut la realitat del món sobiranista, que hom voldria creure molt més seriós i creïble. Amb una mentalitat gaire bé infantil no solament pretenem establir la línia divisòria entre bons i dolents, entre patriotes i botiflers, sinó que entre nosaltres encara establim una cursa per veure qui situa més enllà aquesta línia divisòria. Algú podria pensar que el panorama polític català es divideix bàsicament en dos fronts, el del catalanisme representat pel tripartit al qual se sumaria una CiU que a voltes des de l'oposició ha de jugar a una certa radicalitat, i el del PP i Ciutadan’s que juguen directament la carta espanyola; altres ampliarien aquest front espanyolista afegint-hi el PSC per la seva dependència del PSOE; un pas més el podríem fer establint la barrera entre els qui donen per morta la via autonomista, que en l’àmbit parlamentari es limitaria a ERC, i la resta de partits que encara juguen a trobar l’encaix impossible al si de l’Estat espanyol; aleshores, surten sectors extraparlamentaris, amb gent que podria estar a Reagrupament, a Catalunya Acció, a les CUP, o a moltes de les plataformes sobiranistes, que sense manies titllen aquesta Esquerra d’espanyolista, de manera que només resta l’esperança d’una nova força emergent que ens ha de salvar del naufragi; però sempre n’hi ha que no en tenen prou amb això, i acaben posant en el mateix sac a Reagrupament, o a qui calgui, perquè sempre hi ha qui és capaç d’afirmar que és més nacionalista que ningú.

És un argument que ja he esgrimit en altres ocasions: si fos certa aquesta visió que sempre cerca la radicalitat més absoluta, que veu espanyolistes i botiflers a tot arreu, seria tan descoratjador que valdria més dir allò de “l’últim que apagui el llum”. Sincerament, prefereixo fer l’anàlisi a la inversa i descobrir, com feia l’enquesta d’El Periódico, independentistes a tot arreu. La independència, tant se val si serà abans o després del 2010, no la farà en solitari una nova força emergent que arraconarà els actuals partits parlamentaris, ni sumant-hi el 97’5% de votants d’Esquerra que segons l’enquesta votarien que sí en un referèndum per la independència, ni el 56’9% dels votants de CiU que es declaren independentistes, ni el 36’4% d’IC-V, ni el 30% del PSC, ni el 9’8% de votants dels PP que també votarien a favor de la independència. La independència l’assolirem, o no, tots plegats.

Enquestes sota coacció

Dies enrere, un estudi de la UOC dirigit pel sociolingüista Miquel Strubell indicava que en un Referèndum sobre la Independència a Catalunya guanyaria el Sí per un 50’3%, mentre que ahir mateix una enquesta encarregada per El Periódico donava un resultat negatiu, tot i que molt més igualat del que havia donat en enquestes anteriors. L’independentisme creix, això és obvi, encara que les diferents enquestes discrepin dels percentatges i de si al final la balança es decantaria cap a un o altre cantó. Per la seva banda, l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, depenent de la UAB i la Diputació de Barcelona, en el seu Sondeig d’Opinió Catalunya 2009 ha obviat preguntar sobre la independència, perquè per damunt de la professionalitat dels seus responsables hi ha la disciplina de partit. I deuen pensar que, si no t’agraden les respostes, no preguntis.

Tothom sap que en una enquesta els resultats es poden orientar cap a una o altra banda segons el context i la formulació de la pregunta, segons si la resposta és més oberta o tancada, o en funció de si hi ha dues opcions radicalment oposades o si n’hi ha d’intermèdies, etc. En qualsevol cas, el que està en joc, bàsicament, és el respecte democràtic al dret a decidir de la ciutadania; els partidaris de la Independència acceptaríem sempre el resultat, fos quin fos, mentre que molts dels partidaris de la dependència ja avisen que ells no acceptarien el resultat d’una consulta democràtica. El que està en joc, doncs, és la democràcia: per als uns és un valor suprem, per als altres només seria vàlida si donés el resultat que ells volen. I davant de la por que el resultat no els agradi, opten per negar el dret a fer la pregunta.

De tota manera, qualsevol enquesta que es pugui fer ara difícilment reflectirà del tot la voluntat de la ciutadania, arribat el cas. Les consultes del 13-D o aquestes enquestes estan fetes en un marc on les institucions neguen el dret a la ciutadania de decidir lliurement el seu futur, on l’opció independentista no es presenta com una normalitat democràtica sinó que es fa sota l’amenaça i la coacció dels poders públics. Molts dels enquestats o dels possibles votants, declinen l’opció independentista per por a les amenaces, i perquè creuen que els espanyols encara ens complicarien més la vida. Com ha passat en molts altres països que finalment han assolit la llibertat, en el moment en què es vegi que hi ha possibilitats reals d’assolir la independència, que hi hagi la perspectiva de què el resultat democràtic serà respectat amb normalitat, sortiran independentistes de totes les opcions polítiques actuals.

Zapatero amenaça Europa

A Europa s’han encès totes les alarmes davant de la imminent relleu en la Presidència de la Unió europea que aquest primer semestre del 2010 ha de correspondre a Espanya. Ja se sap que aquest sistema rotatori de presidències de mig any tenen bàsicament la finalitat d’evitar que ningú tingui temps d’aplicar cap tipus d’orientació política, que cap país pugui erigir-se formalment en capdavanter d’Europa (informalment aquest rol ja el tenen ben assumit França i Alemanya, amb les reticències britàniques). En la majoria dels casos, la Presidència de torn de la Unió europea passa del tot desapercebuda, però en segons quines mans pot ser realment perillosa. I Europa tem que l’espanyola pugui passar no tan desapercebuda com les anteriors.

El que preocupa a Europa és l’amenaça llançada pel Govern espanyol de centrar tots els seus esforços en la sortida de la crisi i la lluita contra l’atur. La solvència contrastada del Govern Zapatero en aquest camp és per a esgarrifar qualsevol. En aquests moments en què els principals països europeus estan iniciant de forma més o menys decidida la sortida de la crisi, només faltaria que l’experiència espanyola es volgués exportar a Europa. Probablement és aquest concepte tan espanyol de la solidaritat interterritorial, consistent en frenar les iniciatives capdavanteres per igualar-nos tots a la baixa. Hom podria imaginar un plantejament europeista on cada país hi aportés el millor de sí mateix per tal que el conjunt en sortís beneficiat; igualment, des d’una perspectiva espanyola, hom podria imaginar un govern a Madrid interessat en aprofitar les potencialitats de cada territori. Però la seva idea és la inversa: invertir esforços i recursos per evitar el progrés de cap territori per damunt dels altres, o, millor dit, per damunt de Madrid; evitar que hi hagi cap aeroport que faci ombra a Barajas, que es faci una projecció exterior que no sigui la seva, que s’apliquin models propis en polítiques industrial o de comerç, etc.

Només faltaria ara que Zapatero intentés prendre, durant aquests sis mesos de Presidència europea, cap tipus d’iniciativa per a sortir de la crisi o reduir les taxes d’atur. L’única esperança dels europeus és que sis mesos passen molt aviat, i amb els sistemes de bloqueig existents, com serà que no es pugui frenar i avortar qualsevol temptativa. No sé si Zapatero pot donar a Europa massa lliçons de res, però de lluita contra la crisi, segur que no. El millor que podria fer per al bé de tots plegats és oblidar-se del tema, no tocar-hi absolutament res, i passar de puntetes aquest mig any. Els catalans, però, juguem amb l’avantatge de saber que les seves amenaces són simplement això, perquè el que realment sap fer Zapatero és incomplir les promeses. I aquesta vegada esperem que així sigui.

El lògic fracàs de Copenhaguen

Normalment, els polítics i els seus mitjans de comunicació acostumen a maquillar la realitat per a presentar com a avenços o èxits de la seva gestió el que són simples tapaforats, accions mediocres i fracassos sense pal·liatius. Aquesta vegada, a Copenhaguen, no han gosat fer ni això. Han hagut d’admetre que tot plegat no ha servit per a res, ni un trist manifest conjunt de bones intencions... I és que de bones intencions, cap ni una.

És possible que a algú, com una qüestió personal, li preocupi el tema del canvi climàtic i les greus repercussions que pot acabar tenint per al planeta. Però a les institucions, als Governs, al món financer i empresarial, preocupa molt més com mantenir el lideratge i sobretot com incrementar-lo aprofitant els reajustament que caldrà per adaptar-se a aquesta nova situació que tothom dóna per inevitable. El canvi climàtic, diuen, portarà més pobresa; però al primer món respirem tranquils, perquè això s’esdevindrà bàsicament als països que ara ja ho són. El canvi climàtic propiciarà l’eixamplament de les zones desèrtiques, bàsicament del continent africà, i l’agudització de fenòmens meteorològics adversos a les zones tropicals del sudest asiàtic; relativa tranquil·litat a la vella Europa o als Estats Units. El que es perdrà, pel que fa als recursos naturals, amb l’escalfament del planeta als països tropicals i subtropicals es pot guanyar pel nord, a Rússia i al Canadà, per exemple. A Copenhaguen tothom tenia molt clar que no es tractava de defensar els països més pobres que es veuran més directament afectats pel canvi climàtic. En tot cas, l’única disputa o l’únic debat era veure si els anomenats països emergents, Xina, India o Brasil, podien arrenglerar-se amb els països capdavanters.

Encara que alguns ecologistes presenten un panorama apocalíptic, hom espera que les conseqüències del canvi climàtic siguin suficientment lentes com per a poder-s’hi anar adaptant, i en aquest procés d’adaptació poder treure’n encara un bon rendiment. A Copenhaguen no s’ha volgut repetir el ridícul de Kyoto on es van acordar unes minses mesures que no ha complert ningú, tret de rares i honroses excepcions. S’hi ha acordat només que en continuarem parlant, mentre els països rics continuen competint, perquè aquesta és la lògica del mercat, pel lideratge i el manteniment d’una riquesa cada vegada més negada als qui no formen part del club dels poderosos.

L'atomització, símptoma o causa

(publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El procés d’extinció d’una llengua segueix normalment tot un seguit de fases que van de les primeres interferències lingüístiques al trencament de la transmissió generacional, a partir del qual ja s’encara la recta final. I una de les darreres fases és la de l’atomització. Quan en una comunitat lingüística s’han perdut els referents de cohesió i hom ja no se sent identificat amb una forma estàndard ni amb un concepte global de país, fàcilment es pot caure en la temptació de concebre la seva parla com una singularitat local. I, suposo que com a mecanisme d’autodefensa o d’autojustificació, és possible que hom ho valori com una recerca d’allò més genuí i més autèntic, menystenint el que pot considerar com a formes alienes, adulterades o, en tot cas, poc escaients per a la seva particularitat. És el que li ha passat a l’occità o al reto romanx, i el que s’havia esdevingut també amb el basc. I en aquest darrer cas, justament per a invertir el procés, una de les primeres comeses dels governs nacionalistes va ser la consolidació d’una forma estàndard que fos assumida per tota la comunitat lingüística.

En molts casos, doncs, són els mateixos parlants els qui inconscientment aboquen la seva llengua a la desaparició a base d’aprofundir en els localismes, fins al punt que cadascun d’ells resulta inviable com a llengua de comunicació. Però aquest procés és sobradament conegut també pels qui en altres temps haurien procedit a la persecució directa i sense embuts de la llengua. I, no podent-ho fer ara, almenys no pas amb la mateixa intensitat, s’han de limitat a posar pals a les rodes de la normalització i sobretot a restar amatents perquè aquesta normalització no es faci en detriment de la llengua que ells volen acabar imposant. I una de les maneres més eficaces de combatre una llengua per tal de portar-la fins a la seva desaparició és forçar aquest procés d’atomització. És el que han fet al País Valencià, on el retrocés de la llengua no és només que sigui alarmant sinó que en alguns indrets sembla ja irreversible, i és el mateix que han intentat a les Illes. La voluntat de genocidi cultural hi és clara, i l’arma més poderosa és aquest segregacionisme, que en aquest cas no té res d’inconscient.

Però això mateix s’esdevé en l’àmbit de la política. Els corsos, sempre immersos en lluites intestines, ho han posat molt fàcil a l’Estat francès; ben al contrari del camí seguit pels escocesos tot i tenir un nivell de consciència identitària força inferior, sovint sentint-se vinculats a la corona britànica encara que no se sentin anglesos. No gosaria dir que els catalans optem per la via corsa, però sí que som lluny de la via escocesa. És evident que tenim una classe dirigent poruga, que es perd en estratègies de curt abast i de més minsa volada, amb actituds i posicionaments que sovint ens treuen de polleguera; però també és cert que no hi ha capacitat ni per a bastir una alternativa seriosa ni per a orientar les diferents forces polítiques cap a un procés unitari. Fàcilment desertem dels grups majoritaris perquè creiem que són incapaços de satisfer les nostres expectatives, però després tampoc tenim la valentia, la generositat o la destresa suficient per a crear un moviment que sí que sigui capaç de satisfer-les. Acusem els uns d’aferrar-se als beneficis del poder, però després ambicions personals del mateix caire ens porten a l’atomització fins a l’infinit. A cada nou esdeveniment, apareix un nou grup, remarcant, això sí, que la seva voluntat és la d’aglutinar l’indepedentisme; però, d’entrada, ho han fent creant una nova capelleta. Si tothom té la voluntat de liderar un procés unitari, el resultat és l’atomització, símptoma o causa d’un procés que pot esdevenir irreversible

Un problema identitari. Oi tant!

En el debat al Parlament de Catalunya on s’havia de decidir si es bloquejava la Iniciaitiva Legislativa Popular per a prohibir les curses de braus, tant Josep Rull de CiU com Joan Puigcercós d’Esquerra van voler deixar clar que aquest no era un debat identitari. La tradició del braus no és aliena a Catalunya, sobretot a les comarques tarragonines, i en alguns casos pren formes ben genuïnament catalanes. Una vegada més, però, el debat polític barrejava els dos eixos tradicionals de la política de casa nostra, el més ideològic dreta-esquerra i el més identitari nacionalisme espanyol versus nacionalisme català.

És des d’una visió progressista que el promotors, amb un fort aval de la ciutadania, van presentar la ILP, per tal d’acabar amb el denigrant espectacle de gaudir amb el patiment i la tortura dels animals. I és des d’aquesta visió que partits com Iniciativa i Esquerra tenien clar que calia oposar-se als qui pretenien que el tema no arribés ni a debatre’s; no és pas per casualitat que les tres esmenes a la totalitat defensant que la qüestió dels braus no s’havia de discutir en comissió parlamentària provenien dels mateixos partits que defensaven que el tema del futur de Catalunya i la independència tampoc s’havien de consultar a la ciutadania. Hi ha tabús del nacionalisme espanyol que són intocables. És més que probable que al si dels partits d’esquerres hi hagi gent que sigui partidària de permetre les curses de braus i que prioritzi el valor tradicional de les festes amb els animals per sobre d’altres consideracions; no hi hauria unanimitat ni al si d’Iniciativa ni al si d’Esquerra, almenys a les comarques tarragonines. Però aquests partits han pres una decisió des de la perspectiva progressista o d’esquerres.

I és el mateix que deu haver passat al si dels partits de la dreta, on de ben segur que hi ha gent a qui li repugna la brutalitat de l’espectacle taurí. Però aquests partits, especialment el PP i Ciutadan’s, i en bona mesura també el PSC, han prioritzat i han fet bandera del caràcter identitari de les curses de braus. La seva concepció de la política, on tot gira entorn de l’eix identitari espanyol ha prevalgut per damunt de qualsevol altra consideració.

Diferents fases d’una mateixa estratègia

Finalment, Aragó ha aprovat l’anomenada Llei de llengües. No calia esperar-ne gran cosa; els socialistes s’han passat moltes legislatures incomplint el seu compromís per acabar fent una Llei que no fa sinó ratificar la discriminació dels seus ciutadans segons la seva llengua. Seguint el model constitucional, inconstitucional en sí mateix en la mesura que no considera la igualtat de drets entre les diferents comunitats lingüístiques, la nova llei aragonesa ratifica que només hi ha una llengua oficial, i per tant només els parlants d’aquesta llengua es podran beneficiar dels privilegis d’aquest reconeixement d’oficialitat.

Està clar que, com a mínim, ara es reconeix l’existència del català i de l’aragonès, fins ara obviada i fins i tot negada pels nacionalistes espanyols més radicals. El PP i el PAR s’han oposat a la llei perquè consideren excessiu que s’admeti l'existència de gent que tenen com a pròpia altres llengües diferents del castellà; i molt més que això els doni cap mena de dret. El Partit Popular és un partit que fa de l’odi contra els qui no parlen la llengua de l’imperi un dels seus puntals ideològics. I ho fa de la manera més deshonesta i perversa possible. A Catalunya, on es troba en minoria i no ha pogut evitar una certa, encara que incompleta, normalització del català, clama a favor de la paritat, d’un bilingüisme simètric i sobretot d’un reconeixement d’un suposat dret dels castellanoparlants a no haver de sentir com a pròpia la llengua del país, i per tant a poder tenir un sistema educatiu paral·lel. Uns plantejaments que nega en rodó quan la situació és a la inversa. Quan han governat a les Illes, on podrien aplicar aquestes tesis de bilingüisme simètric, es negaven a fer-ho per afavorir només la llengua castellana i anar marginant i minoritzant la llengua catalana. Al País Valencià, fan un pas més i ja es dediquen obertament a perseguir la llengua pròpia, a la qual neguen fins i tot el nom i la identitat. Però, ni les tesis dels populars valencians no les volen aplicar a Aragó, perquè aquí consideren que la supremacia del castellà és tan gran que ja els permet fer el darrer pas de negar-ne definitivament l’existència.

Encara que el que diu el Partit Popular a Aragó sigui diametralment oposat al que diu el mateix partit a Catalunya, no vol dir que no formi part d’una mateixa estratègia. El seu objectiu, de caràcter netament racista i xenòfob, és l’eliminació de les diferents llengües de l’Estat espanyol per imposar-hi la uniformitat castellana. Les diferents polítiques seguides a Catalunya, a les Illes, al País Valencià o a l’Aragó, per contradictòries que semblin, no corresponen sinó a diferents fases d’aquesta mateixa estratègia.

Simulacre de llibertat

Demà, el Parlament de Catalunya ha d’admetre a tràmit o rebutjar de ple la Iniciativa Legislativa Popular que proposa la prohibició de les curses de braus. Com ja s’ha demostrat en anteriors ocasions, el mecanisme previst per a les ILP no funciona; una darrere l’altra són rebutjades abans d’iniciar-se la seva discussió parlamentària perquè els grups polítics hi presenten esmenes a la totalitat. Primer es fa un simulacre de voluntat democràtica, acceptant que s’iniciï el costós procés de recollida de signatures, per després rebutjar-la de ple sense ni debatre-la en comissió. No té cap sentit posar unes exigències tan altes als promotors de les iniciatives populars, si després les han de menystenir a la primera. I és possible que avui es repeteixi l’escena.

És evident que en el tema de les curses de braus no hi ha unanimitat al sí de les formacions polítiques; tot i que els antitaurins serien més majoritaris en els partits més d’esquerres i menys espanyolistes, el cert és que arreu hi ha divisió d’opinions. Potser per això, inusualment, la votació d’avui serà secreta, i per tant el resultat és més incert. Tant CiU com el PSC donaran llibertat de vot als seus diputats, diuen, per respecte a l’opció personal de cadascú. Curiós argument, perquè aquesta llibertat dels diputats no és per a debatre si cal prohibir totalment, només en part o fer-ne algun tipus de regulació, sinó per a decidir si s’ha de respectar o no la voluntat dels milers de ciutadans que en demanen una prohibició a través de la ILP. Els diputats tindran la llibertat per a menystenir o no la iniciativa ciutadana, sense entrar en la seva discussió ni cercar-ne, en tot cas, una proposta alternativa. També és curiós que l’endemà de fer-se retrets al Parlament per les discrepàncies internes en el Tripartit, com si això fos una drama, o com si no en tinguessin també els convergents, els dos principals partits hagin decidit donar llibertat de vot als seus diputats.

Aquesta llibertat de vot dels diputats, que probablement seria molt saludable si es generalitzés en moltes altres situacions on hi ha igualment discrepàncies internes, no té tant la voluntat de respectar el lliure criteri de cadascun dels parlamentaris que normalment no és respectat, sinó l’objectiu de reservar-se una coartada davant d’un possible resultat que els sigui difícil de justificar davant dels seus. Els socialistes catalans quedarien disculpats davant dels seus superiors de Madrid, en cas que la prohibició de la cursa de braus prosperés, i els convergents també quedarien disculpats davant d’un electorat majoritàriament contrari a les curses, si aquesta ILP és rebutjada. Un interessat simulacre de llibertat de vot, per a un simulat mecanisme de participació democràtica de la ciutadania.

El pitjor del exemples

És un recurs habitual, en qualsevol text argumentatiu, fer ús de la comparació o de l’exemplificació. Està clar que, si no s’és molt acurat, es corre el risc de produir un efecte contrari al desitjat, perquè és evident que cada situació i cada realitat té unes singularitats pròpies i no equiparables a cap altra. I si el qui intenta jugar amb les comparacions és tan inhàbil com poc destre, pot arribar a fer-s’hi mal. Això és el que li ha passat al President de Cantàbria, en el seu afany d’argumentar que l’exercici de la democràcia a través dels referèndums només es pot permetre si voten tots els espanyols.

El seu exemple per a desqualificar les Consultes populars sobre la Independència ha estat aquest: “Suposem que a El Ejido hi ha una majoria de població marroquí i surt un alcalde del Marroc. Un bon dia, l’Alcalde decideix fer una consulta popular per considerar que El Ejido és marroquí. La resta d’espanyols quedaríem sorpresos”. Genial. Els que quedarien veritablement sorpresos serien els habitants d’El Ejido. És justament l’argument que els nacionalistes espanyols que viuen a Catalunya no voldrien sentir mai, i que els nacionalistes catalans tampoc fan servir. Els Populars catalans o els de Ciutadans posarien el crit al cel, i no dubtarien a titllar de racisme pur, si des de qualsevol opció sobiranista hom defensés que només els originaris del lloc tenen dret a decidir el futur del poble. L’exemple del President de Cantàbria traslladat a la realitat catalana equivaldria a dir que els qui han vingut d’altres contrades no tenen dret a decidir sobre el futur del país. Ben al contrari, la primera vegada en què s’ha reconegut a la població immigrada el dret a participar en les urnes, tot i sabent que la seva inclusió probablement incrementaria el percentatge de l’abstenció, ha estat en aquestes consultes sobiranistes.

L’exemple del President de Cantàbria és d’un radicalisme xenòfob propi d’un ultranacionalista que no té cap parangó, afortunadament, a Catalunya. Mentre aquí en el món sobiranista es posa especial èmfasi en la construcció d’una societat catalana integradora i es reconeix el dret de vot a la població immigrada, no sembla que hagi escandalitzat ningú que el President de Cantàbria, Miguel Àngel Revilla reivindiqui el dret al pedigrí d’una comunitat per a decidir-ne el seu futur.

La irreflexió més ineficaç

Quan a la primavera passada es va promoure una Iniciativa Legislativa Popular per tal que el Parlament de Catalunya elaborés una llei per a celebrar un Referèndum sobre la Independència, vaig demanar reiteradament que se’m digués quin era l’objectiu de la proposta. Una pregunta que, per ser aparentment òbvia, semblava fins i tot molestar alguns dels seus impulsors. La resposta sempre era tan simplista com irreal: celebrar un Referèndum per la Independència.

De fet, no era pas la primera vegada, ni en va ser la darrera, que el fet de voler precisar posicions, de demanar aclariments, de posar dubtes, o simplement de reclamar una anàlisi més seriosa és vist com una actitud derrotista, entorpidora o fins i tot qualificada de poc patriotisme. Al si del moviment sobiranista, diguem-ne radical, sembla que hi hagi una cursa permanent per veure qui és capaç de fer la proposta més agosarada, qui la diu més grossa, o qui pot atribuir-se la patent del patriotisme més genuí i autèntic. L’anàlisi serena i l’avaluació dels riscos de qualsevol acció política hi són exclosos amb tanta facilitat com infantilisme. Ben mirat, jo deia que la presentació d’una ILP per a una Referèndum sobre la Independència podia tenir sentit tant si es feia perquè es considerava que era el moment oportú perquè el Parlament la tirés endavant, com si es feia simplement com a acció testimonial per a posar el tema damunt la taula dels partits polítics, com si senzillament es volia emplaçar les forces polítiques que s’autoqualifiquen de sobiranistes; però el que no tenia sentit era presentar-la sense saber què en volíem treure, i quin objectiu tenia. Fins i tot es va començar a mobilitzar gent com si realment s’hagués de tirar endavant el procés de recollida de signatures, quan era evident que tal com es presentava no ho assumiria ni Esquerra. El resultat va ser l'únic que es podia esperar: desànim i frustració.

L’endemà de les Consultes populars, sense haver-ne fet amb calma la suficient anàlisi conjunta, sense tenir en compte els municipis que tenen previst de fer noves consultes el febrer o el mes d’abril, i sense comptar amb la realitat del Parlament de Catalunya, s’ha presentat una nova ILP per demanar un Referèndum vinculant pel proper 25 d’abril. Aquesta vegada, l’acció ha estat tan irreflexiva que ni tan sols s’ha tingut en compte que no hi ha temps material per a tirar-la endavant, encara que tots els partits hi estiguessin d’acord. Aleshores, és lícit demanar-se quin és l’objectiu real d’aquesta proposta.

13-D, resposta vinculant

Ho deia en l’article d’ahir abans de saber-se, lògicament, els resultats de les Consultes populars: la mobilització de la ciutadania ja ha tingut els seus èxits: el debat sobre la viabilitat de la independència s’ha obert amb normalitat en tots els àmbits, en la ciutadania, al si dels partits i també en l’àmbit internacional. El concepte de “no vinculant” que inicialment es volia remarcar per part dels nacionalistes espanyols, s’ha capgirat. Que els resultats del 13-D no tenen efectes jurídics, això ja ho sabíem; però el que no es podrà negar és el caràcter vinculant de la voluntat expressada per una part important de la societat catalana.

Un 30% de la població acudint a les urnes per expressar una opció de futur per al país, tenint en compte les dificultats amb què s’havien d’enfrontar unes consultes fetes sense suport institucional i sense recursos, només pot ser menystingut pels qui no creuen en la democràcia ni en l’acció política com una representació dels anhels de la ciutadania. Sense anar més lluny, el President Montilla no va pas tenir tant suport en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya (poc més d’un 26%, sobre un 57% de participació). L’Estat espanyol sap que en una situació de normalitat democràtica, en què es plantegés des de les institucions un referèndum sobre la Independència, guanyaria el SÍ; però sobretot sap que aquesta majoria seria molt més aclaparadora si la consulta es fes per a reconèixer legalment el dret a decidir dels catalans.

Sense ànim de voler tirar gerres d’aigua freda, no podem oblidar tampoc que tenim una classe política avesada a sentir-se desvinculada de la ciutadania i a recrear-s’hi fomentant deliberadament això que s’ha anomenat “desafecció”. Per això caldrà estar amatents a la resposta que hi puguin donar els partits catalans. Estem a un any vista de les eleccions al Parlament de Catalunya, i aquest tema estarà sens dubte en l’agenda política. Aquests dies hem pogut veure treballant plegats per un mateix objectiu, l’objectiu bàsic per a qualsevol que estima el país, gent que van de les Juventuts d’Unió a la CUP. I aquí no hi valen les equidistàncies. Joan Puigcercós, a cop calent, ja ha fet una primera declaració afirmant que exigirà com a requisit per a formar un nou Govern el compromís de celebrar en la propera legislatura un Referèndum “vinculant”. En qualsevol cas, el que marcarà la diferència en la propera cita a les urnes no serà la continuïtat de les obres de la línia 9 del metro de Barcelona, que per això tant se val el Govern que hi hagi, sinó el fet de sentir-se més o menys vinculat amb la voluntat popular que va començar a expressar-se ahir.