A qui importen quatre milers de morts?

Parlo de la incomprensible actitud dels Governs rus i xinès per evitar que es condemnessin les accions terroristes del Govern sirià. Si tenim clar que les matances que dia rere deia protagonitza el Govern sirià són crims contra la humanitat, accions terroristes repugnants, com hem de reaccionar davant dels qui donen suport al terrorisme?; com actua la justícia quan algú potser ni tan sols hi col•labora i es limita a no condemnar la violència? I em surt la resposta d’un entès en política internacional: “Això no és tan fàcil. S’ha de tenir en compte el pes que tenen països com Rússia o Xina...” . La lliçó és clara, el terrorisme no depèn de la quantitat de morts, ni del grau de criminalitat dels autors, sinó simplement del benefici econòmic que pot generar o no. Els jutges ho saben molt bé.

És una opinió, està clar. Però no la comparteixo. Si la Justícia és “justícia”, la condemna dels crims i dels qui els donen suport no es pot basar en si és no és rendible (política o econòmicament), ni en si estratègicament convé no enemistar-se amb determinats règims; tenim dret a abominar d’aquesta mena de Justícia que es mostra intransigent i manté a la presó una persona com Otegi que ha treballat per aconseguir que ETA deixés les armes, amb l’excusa que potser no els ha condemnat prou, però després aquesta mateixa Justícia persegueixi qui vulgui investigar el principal grup terrorista espanyol del segle XX, el franquisme, o faci els ulls grossos davant dels qui no condemnen el terrorisme internacional o hi col•laboren. I és que en l’àmbit internacional, els Estats no intervenen fins que la situació esdevé insostenible des del punt de vista mediàtic; els importen ben poc, de fet gens, els crims i el patiment de la població. Es pot col•laborar amb un règim terrorista, com s’havia fet fins ara amb el sirià, i en el seu moment s’havia fet amb el de Gadaffi o amb el de Mubarak, sense qui ningú emprengui accions judicials per col•laboració amb el terrorisme. Només quan aquests règims deixen de ser útils per als interessos econòmics dels estats, o quan la situació esdevé excessivament escandalosa, aleshores hom se’n desmarca i es pretén que si uns han decidit que ja no en trauran més profit, els altres tampoc.

Aquesta és la diferència entre el posicionament dels governs rus i xinès, en relació al dels Estats Units o dels Estats europeus. Tots hi havien col•laborat i havien fet els ulls grossos davant dels crims i de la vulneració sistemàtica dels drets humans, només que Rússia i Xina consideren que encara en poden continuar traient beneficis; o pitjor encara, estan especulant que si finalment el règim sirià no cau i és capaç l’aniquilar la revolta (els morts no tenen el més mínim interès ni per als uns ni per als altres) es podran quedar el pastís per a ells sols, i més tenint en compte que Al-Assad haurà de tornar els favors rebuts. És com qui juga a la borsa: s’aposta per un valor esperant que finalment cotitzi a l’alça. Els morts, els crims, el terrorisme... són foteses que als estats els importen un rave.

Món immobiliari; punt i final

La perspectiva del món de la construcció sembla molt més clara del que els mateixos interessats i les administracions del ram reconeixen. De fet, malgrat el desastre que ha representat l’esclat de la bombolla immobiliària, tothom sembla obsessionat per recuperar el sector com si de veritat es cregués que hi ha possibilitat de recuperar-lo. Mirant els números, no hi hauria d’haver gaire dubtes de cap on aniran els trets, i estalviaríem malversació de recursos si les administracions en fessin cas.

Una de les darreres dades del món immobiliari parlaven d’uns 140.000 pisos buits, per vendre o per llogar, a Catalunya. Al ritme de creixement de la població catalana dels darrers anys, segons el Servei d’Estudis de Catalunya Caixa, es tardarien setze anys a absorbir aquest estoc de vivendes; això sempre que no se’n facin més, naturalment. Però és que la tendència demogràfica de Catalunya ha començat a canviar de tendència: si fins ara el creixement, tant el vegetatiu com l’immigratori, representaven unes cent mil persones més a l’any, a partir d’aquest any 2011 sembla que Catalunya començarà a perdre població; es calcula que seran uns 1.800 habitants menys. Però, és que fins al 2020 la previsió és que la població total de Catalunya es redueixi en un mig milió de persones. Per si a algú se li acudís que l’esperança del món de la construcció sigui mantenir o incrementar els estocs de pisos per vendre, de manera que la gent en demanés de nova construcció, les darreres mesures del Govern espanyol poden acabar de desanimar-lo. La pressió que s’està fent sobre els bancs perquè posin sobre paper real el valor dels seus pisos, s’espera que els obligui a posar-los al mercat en millors condicions de preu o de préstec, de manera que ells podrien ser els únics venedors de pisos durant una bona colla d’anys. Això, sense tenir en compte que la situació de crisi i les reformes laborals fan que cada vegada sigui més difícil que la gent gosi i pugui arriscar-se a adquirir una vivenda nova.

El futur, doncs, és clar. Durant una bona colla d’anys, pràcticament no s’haurien de veure més torres de noves construccions a les ciutats catalanes. Pretendre recuperar el sector de la construcció perquè torni a ser el motor de l’economia, com en certa manera ho va ser abans de la crisi (va ser, però, un motor d’explosió), és una absoluta quimera. El que cal, en tot cas, és redimensionar-lo per tal que s’ajusti a les necessitats reals d’obra pública, de reforma de les vivendes existents, i poca cosa més.

La farsa del Rei, consolidada

No és pas res de nou el que ha revelat la publicació alemanya “Der Spiegel”. La implicació del Rei en l’intent de cop d’Estat del 23-F era coneguda per tothom. El que s’ha destapat ara, arran de la desclassificació d’uns documents de l’Ambaixada alemanya a Madrid no és més que una prova de la mesquinesa d’un Estat corromput, d’una classe política menyspreable, d’una Justícia putrefacta i d’uns mitjans de comunicació venuts sense el més mínim sentit de la dignitat professional.

Era de domini públic que hi havia hagut moviments previs amb dirigents socialistes, com l’Enrique Múgica, per preparar un canvi de rumb en la política espanyola. Aquesta mena d’accions no es fan sense haver consultat i sondejat els principals ressorts del poder. L’únic dubte que hi havia era saber si el coronel Tejero, que mai hauria actuat pel seu compte, es va precipitar o si a darrera hora “l’autoritat competent” que havia de fer acte de presència a les Corts espanyoles es va escagarrinar. I en el supòsit, molt poc probable, que el Rei no hi estigués involucrat des del principi, o que es comptés amb ell sense haver-li explicat els detalls de l’operació, el sol fet de tenir la covardia de no sortir a defensar la legalitat democràtica fins a la matinada demostraria, com a mínim, una baixesa moral impresentable, una predisposició a adaptar-se a la nova situació en funció dels resultats de l’acció armada, una manca de dignitat per a ocupar cap lloc de representació de l’Estat. Malgrat les evidències, ni la Justícia va voler emprendre cap investigació seriosa ni els polítics van demanar més explicacions; i els mitjans de comunicació no solament no van voler explicar la veritat del que s’havia esdevingut, sinó que van emprar tots els mitjans per tergiversar-la i amagar els veritables responsables i les complicitats del cop.

En un país democràtic, un individu que hagués admès que sentia simpatia pels colpistes, dient que en el fons representaven la voluntat de la majoria dels ciutadans, dimitiria per vergonya o se’l faria plegar de forma fulminant. Aquí no, la Casa Reial ha tingut la fatxenderia i la poca-soltada de dir que 'el paper i l'actuació del rei el 23-F estan ja consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democràcia és coneguda per tota la societat espanyola i a tot el món'. La mentida oficial, facilitada per la justícia, pels polítics i pels mitjans de comunicació, ja està “consolidada” per més evidències que hi hagi.

Si fos espanyol i monàrquic, sentiria vergonya de tenir aquest individu com a Rei.

Els socialistes catalans respiren alleugerits

Els socialistes catalans van respirar alleugerits quan van veure que Rubalcaba li guanyava la partida a la Chacón, encara que fos per la mínima. Ho havia advertit l’Ernest Maragall i altres dirigents socialistes, tot i que l’aparell del PSC havia fet una aposta clara per l’ex Ministra de Defensa; el mateix aparell que ara, en boca del seu màxim responsable, Pere Navarro, en renega per por a les represàlies de l’equip guanyador. Ja s’estila això: cadascú és ben lliure de manifestar les seves preferències, però amb molt de compte per a encertar la carta guanyadora.

No és que diferissin gran cosa el Rubalcaba i la Chacon, però posats a fer millor que no hagi guanyat la Chacon. Tothom sap que totes les experiències de catalans que han optat per fer política espanyola, no solament no han estat gens útils per al país, perquè han estat incapaços de representar els interessos catalans davant l’administració central, sinó que han actuat de fre a les aspiracions nacionals. Això, com a mínim; perquè, com en el cas de la Chacón, la majoria dels catalans que exerceixen a Madrid, per a guanyar-se les simpaties i la credibilitat dels espanyols, han de renegar dels seus orígens i demostrar que poden ser més anticatalans que ningú. És el que ha fet la Chacón en tota la seva campanya per assolir la secretaria general del PSOE, els havia de deixar clar que en ella no hi veurien mai una catalana, ni entesa la catalanitat com a sentiment de “patria chica”, sinó una espanyola disposada a passar per damunt de qualsevol sentiment nacional que no fos l’espanyol.

Els socialistes catalans hi surten guanyant amb la derrota de la Chacón. Ara, el Rubalcaba no tindrà cap problema per defensar els mateixos plantejaments progressistes que tant ell com la Chacón havien combatut quan eren al Govern. Però li costarà que la gent se’l cregui. El PSOE no ha fet la imprescindible renovació per a recuperar la confiança dels ciutadans, i potser per això ha optat per acabar de recremar aquest vell cartutx. I aquí, ¿qui podrà confiar en una persona que ha estat capaç de trair el seu país per guanyar-se una poltrona a Madrid? Els socialistes catalans tenen ara més fàcil el camí, si no volen implicar-se en el naufragi espanyol que encara no ha tocat fons; tot serà que vulguin seguir-lo o que prefereixen continuar ajupint el cap i enfonsant-se en el llot del socialisme espanyol.

L'exercici fatxenda del poder

(Article publoicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En moltes activitats humanes, d’índole ben diversa, tan important com l’acció en sí és el fet de poder presumir que s’ha fet aquesta acció. Hom sembla tenir la imperiosa necessitat d’exhibir la pròpia obra, o si més no de contemplar-la ell mateix. D’alguna manera, és el tòpic del delinqüent que torna al lloc del crim o la imprudència del brètol que publica a la xarxa, delatant-se obertament, la seva bretolada. En un altre sentit, és el plaer de poder explicar a l’entorn més immediat una aventura o un viatge, tant o més que la mateixa experiència viscuda.

En l’àmbit de la política, i en general en les relacions de poder, passa una cosa semblant. No és tan important l’assoliment d’unes determinades fites com el fet de deixar clar que s’han assolit. De fet, en moltes negociacions de pressupostos entre diferents forces polítiques, el que s’acaba acordant és el fet d’atribuir-se la inclusió o modificació d’una partida concreta, encara que aquesta ja la tingués prevista l’equip de Govern. I no em refereixo, ara, a negociacions de CiU amb el PP, sinó en general en tota negociació d’aquesta mena, de tots els colors.

Però, el tema esdevé més cruel quan el qui ostenta el poder no s’acontenta amb exercir-lo sinó que vol humiliar l’adversari o contrapart perquè aquest no pugui tenir ni l’excusa de poder-se apuntar algun mèrit. I aquesta ha estat una tònica general en les relacions entre Catalunya i Espanya, entre el nostre Govern i el Govern espanyol. Només recordar la reiterada humiliació que infringien els socialistes espanyols als dirigents del PSC: el Govern espanyol desautoritzava una i altra vegada el Govern català, presidit per Maragall o per Montilla, o pactava directament amb CiU deixant de banda els seus teòrics aliats a Catalunya.

I ho tornem a veure ara. Artur Mas, a risc de la impopularitat que li pot comportar un pacte amb el Partit Popular, es mostra davant de Rajoy plenament predisposat a donar-li suport, sense demanar cap altra contrapartida, com deia el portantveu Francesc Homs, que la creació d’un clima de confiança i de lleialtat institucional; i, en tot cas, donar llargues a la principal reivindicació nacionalista. Hom podria pensar que, davant d’aquesta actitud tan dòcil o col•laboradora de l’Artur Mas, els populars espanyols podrien endolcir el missatge, com intenta fer l’Alícia Sánchez-Camacho, per garantir-se la continuïtat de les bones relacions amb els nacionalistes catalans.

Però, no. Els populars no en tenen prou d’obtenir a canvi de res el suport de CiU, sinó que volen deixar clar a més que ells no cediran en cap de les seves obsessions de nacionalistes espanyols. No és pas casual que a l’entorn de la trobada Mas Rajoy, hi hagi hagut un desplegament exhaustiu de la seva voluntat d’agredir Catalunya des de tots els punts de vista: la retirada del projecte de compartir la gestió de l’aeroport del Prat, remarcant la Ministra que el seu objectiu era convertir-lo en un aeroport complementari del de Barajas; l’anunci de donar el cop de gràcia a la immersió lingüística, per a la qual cosa aviat donaran la consigna a l’Administració de la Justícia perquè sentenciï en contra del català; la voluntat de derogar la llei del Parlament de Catalunya que abolia les curses de braus; el desenterrament del projecte de transvasament de l’Ebre; les pressions per liquidar La Caixa a base d’obligar-la a una fusió suïcida amb Bankia; la retallada del pes dels mitjans de comunicació públics, reduint el seu pressupost i intentant anar eliminant el recurs de la publicitat per tal que deixin de ser uns mitjans majoritaris i de referència a Catalunya; negar la validesa del català per a les altes instàncies judicials espanyoles...

És com si volguessin humiliar CiU, i impedir que puguin tenir la coartada que aquests pactes serveixin per evitar o alleugerir les agressions del Govern espanyol. Algú podria pensar que l’actitud del PP és d’una certa imprudència, perquè amb aquestes provocacions podrien crear al sí de CiU un corrent contrari al pacte. Però no és casualitat que hagin tret ara tots aquests temes, coincidint amb els acords entre ambdues formacions, i la seva és una actitud perfectament mesurada i calculada. És la fatxenderia del qui sap que té el poder a les seves mans i vol deixar-ne constància.

De què ens pot venir la depressió col•lectiva?

‘Catalunya no pot caure en un estat de depressió col•lectiva arran de la fallida de Spanair’, deia el Conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder. Tothom és ben conscient que la caiguda de l’aerolínia catalana és un cop dur per a les aspiracions de l’aeroport del Prat. Costa de creure que, de cop i volta, s’ha passat de tenir una gran companyia amb una gran flota d’avions i una plantilla molt nombrosa a no tenir absolutament res. No hi ha hagut cap procés de reestructuració, per exemple, per a eliminar les rutes menys rendibles i quedar-se amb les que sí que ho eren. S’estava a punt de tancar un acord que hauria salvat Spanair, i en no tirar endavant la negociació es procedeix a la liquidació total. Costa de creure, sincerament.

Però, bé. Un cop confirmat el tancament, és encomiable que el Conseller del ram vulgui encoratjar la societat catalana a no defallir, comprometent-se ell a continuar cercant altres companyies que vulguin fer de l’aeroport del Prat el seu centre d’operacions. Un missatge semblant al que donava el Conseller d’Economia Mas Collell. Un Govern ha de potenciar l’esperit positiu de la ciutadania, i no permetre que s’ensorri en cap estat de depressió davant d’un daltabaix. El que passa és que jo dubto molt que els catalans, així en genèric, entrin en cap estat de depressió col•lectiva pel fet que hagi fet fallida una companyia catalana, per important que sigui. L’estat de depressió col•lectiva, en tot cas, pot venir d’un cúmul de desastres i, sobretot, de la percepció que no hi ha cap sortida possible. Perquè tan greu com la fallida d’Spanair és la voluntat del Govern espanyol d’acabar de liquidar les esperances de convertir el Prat en un centre d’operacions internacionals. La Ministra del ram ha estat molt clara i precisa: l’aeroport del Prat es continuarà gestionant des de Madrid, anul•lant l’acord de l’anterior Govern que preveia una participació de la Generalitat en la seva gestió. Des de l’òptica espanyola, l’aeroport del Prat no és un aeroport català, per la qual cosa les seves administracions no hi tenen res a dir; és un aeroport espanyol, com deia la Ministra, subsidiari del de Barajas.

Però l’estat de depressió col•lectiva tampoc vindria per les perverses intencions del Govern espanyol, perquè amb això ja hi estem acostumats. El que pot crear aquest estat de depressió, doncs, no són ni les fallides empresarials ni les habituals agressions del Govern espanyol, sinó la inoperativitat i i manca d’iniciativa del nostre Govern que es queda com a simple espectador davant de tot plegat. És realment depriment que l’Artur Mas es rendeixi davant de Rajoy, sabent quines són les seves intencions, i que no li demani res a canvi del seu suport. Tindrem un aeroport subsidiari del de Barajas, de la mateixa manera que tenim un Govern subsidiari del de Madrid. I això sí que ens pot portar a un estat de depressió col•lectiva.

No són imbècils. Només uns irresponsables

“Cap govern responsable no arrisca el futur del seu poble, ni que el sistema bancari estigui en joc”, deia el primer ministre islandès. I així li ha anat: mentre que aquí tenim la sort de gaudir de la protecció de la Unió europea, de tenir uns governs que intenten seguir fil per randa les directrius del Banc Central Europeu, allà han hagut d’espavilar-se pel seu compte, deixats de la mà de Déu, i en contra dels consells que li donaven les autoritats monetàries europees i mundials.

Tothom va trobar forassenyada la posició islandesa de deixar caure els bancs que havien ocasionat la crisi, i de demanar responsabilitats als polítics que ho van permetre. Bé, més que tothom, hauríem de dir totes les autoritats monetàries europees i nord-americanes, la majoria dels economistes que els donen suport i, per suposat, els mitjans de comunicació que s’han cuidat prou de repetir-nos una i mil vegades la bondat de l’ortodòxia que dicten els grans poders econòmics, així com d’amagar-nos la realitat del que s’esdevenia a Islàndia. La via islandesa era, a ulls dels governants dels països europeus, una anomalia que no calia tenir en compte, i que per això es silenciava. Però, la realitat és que les polítiques dels països europeus, i per tant també de Catalunya i d’Espanya, van orientades a crear més atur, més empobriment, menys consum, menys drets i menys prestacions socials, i per tant també més dèficit. Mentre que en tres anys aquella Islàndia que estava al límit de la fallida, però que es va negar a ser rescatada, aquest any 2011 ha tingut un creixement del 2’1%, ha recuperat el ritme de les exportacions i del consum intern, a més del turisme; i la taxa d’atur, tot i ser encara extremadament alta per ells, és d’un envejable 7%.

No, no és que els nostres dirigents siguin uns imbècils, ni els nostres economistes uns incompetents. És que als grans poders econòmics ja els va bé arruïnar els seus països i la seva gent, si amb això aconsegueixen adaptar les legislacions dels estats a la seva mida, liquidar les conquestes socials aconseguides pels treballadors en els darrers trenta o quaranta anys. I els nostres polítics no deixen de ser uns titelles a les mans d’aquests poders econòmics, i com diu el primer ministre islandès “uns irresponsables que arrisquen o sacrifiquen el futur del seu poble per salvar el sistema bancari”.

Qui s’enduu el peix al cove?

L’Artur Mas cada dia ens sorprèn amb nous sinònims o eufemismes per no acabar de dir mai cap on vol menar el país. Ara que ja ens havíem acostumat al pacte fiscal i a la transició nacional, ara ens surt amb el concepte d’emancipar-nos d’Espanya; un concepte, per cert, aquest de l’emancipació que ja s’emprava a la segona meitat del segle XX i que va quedar obsolet fa trenta o quaranta anys. Però, mentrestant, que cadascú entengui com vulgui aquestes declaracions tan etèries, el mateix Artur Mas va a pescar a Madrid per veure si pot tirar algun peixet el cove.

Curiós que Artur Mas va a Madrid avançant que donarà tot el seu suport, de fet ja li ha donat, a les mesures econòmiques del govern popular. I algú li pot demanar: amb quines contrapartides? El mateix govern ja va advertir que no n’esperava cap resposta ni resultat immediat; no podem esperar-ne res de concret en aquest primer contacte, deia el portaveu Francesc Homs. El que passa és que possiblement a CiU ara mateix no li convingui presentar cap peixet concret per a tirar al cove; potser perquè sap que, com a molt, serien promeses que, com totes les que fan els governs espanyols, no es complirien mai. Però el Partit Popular sí que vol deixar clar quines seran les contrapartides o els peixets que tiraran al cove: reduir les delegacions catalanes a l’exterior, deixar l’aeroport del Prat com a subsidiari del de Barajas i dirigit íntegrament des de Madrid, eliminar el sistema d’immersió lingüística (qualsevol dia d'aquests ja donaran ordre al TSJC perquè sentenciï contra el català), deixar sense recursos els mitjans de comunicació públics (TV3-CatRàdio) per tal que deixin de ser referent del país, negar la validesa del català a les altes instàncies judicials, i després de molt regatejar potser acabar pagant amb el màxim retard possible, i potser amb interessos, els deutes d’anys enrere.

Ells sí que tenen clar quins són els peixets al cove que s’enduran; que no són pas pocs ni poc transcendents negativament per a Catalunya. És una història a la qual ja estem acostumats: alguna declaració altisonant per a consum intern i per evitar l’exasperació dels catalanistes de CiU, que també n’hi ha; però, tot seguit, suport incondicional a les polítiques econòmiques del Govern espanyol, incloses aquelles que a criteri del Conseller d’Economia agreugen el nostre dèficit; i tot a canvi no ja de promeses que tothom sap que no s’han de complir, sinó d’agressions sense escrúpols ni vergonya contra la nostra economia, contra la nostra llengua i contra el nostre autogovern. I ni un bri de dignitat per a revoltar-s’hi. Això no té nom.

Garzón, escaldat amb el seu oli

A ningú se li escapa que no és pas casual que les tres causes obertes contra el jutge Baltasar Garzón, i que no tenen res a veure entre sí, s’hagin portat a judici una darrere l’altra. Es tracta de possibilitar que unes acusacions recolzin les altres per tal de deixar fora de combat el jutge estrella. No té gaire res a veure amb la “Justícia”, sinó amb revenges i lluites polítiques de caràcter intern en l’administració de la Justícia. El Jutge Garzón els va anar bé en determinats moments, sobretot quan va voler venjar-se dels socialistes per no haver-lo fet ministre, però res més.

No tinc cap mena de dubte que, ara, Garzón és víctima d’un complot polític per haver-se ficat amb matèria reservada com és la corrupció generalitzada al sí del Partit Popular i per pretendre condemnar el principal grup terrorista del segle XX a Espanya, el franquisme. I podria entendre que hi hagués demòcrates que clamessin davant dels tribunals en protesta per les causes injustament obertes contra Garzón, si no fos perquè el mateix Garzón s’havia prestat reiteradament a jugar amb la Justícia per fer valdre raons polítiques. El jutge Garzón ja havia encetat la investigació pel cas dels GAL, que implicava directament la cúpula i el govern socialista; i quan se li va oferir un lloc preferent a la llista, va deixar l’expedient amagat en un calaix. I no l’hauria tret si se li hagués atorgat un Ministeri com reclamava ell; però en no ser així, no solament va tornar a la carrera judicial sinó que va desempolsinar el dossier dels GAL que no havia tingut cap inconvenient de silenciar. Moltes de les investigacions que ell va fer contra el narcotràfic van acabar en un no res, per “defectes de forma”. I es va acarnissar amb els independentistes catalans o bascos, pel fet de ser-ho, sovint sense tenir cap base legal per a condemnar ningú. Això ja anava bé a l’extrema dreta espanyola, i no hi trobaven cap inconvenient.

Però heus aquí que tot d’una li va semblar que podia tenir un protagonisme mediàtic i internacional si actuava contra el ja ex dictador Pinochet. Quan era dictador no hi va tenir mai res a dir. I ja sabia que tot plegat no serviria per a res més que per a donar-li un prestigi personal, però és que tampoc perseguia res més. A l’extrema dreta no li va fer cap gràcia, però es va limitar a fer-li alguns retrets verbals. Però les ires d’aquesta extrema dreta es van desfermar quan va tenir la gosadia d’investigar de ple la trama de corrupció del Partit Popular; i sort que el van parar a temps, perquè els casos Gurtel, amb totes les seves derivades, o Matas a les Illes, serien avui norma generalitzada arreu de l’Estat. La seva pretensió d’investigar els crims del franquisme van acabar d’indignar una Justícia que sempre ha considerat com a terrorista només la violència que té l’objectiu de defensar una opció política, i no pas la que en defensa una altra. La Justícia de Garzón és la que ara li vol fer justícia.

El fracàs de la missió observadora de la Lliga àrab

Finalment, la Lliga àrab ha optat per retirar de Síria la missió d’observadors que des de feia unes setmanes voltava per aquell país massacrat per la dictadura de Bachar el Assad. I els mitjans de comunicació se n’han fet ressò qualificant de fracàs la missió. No ho acabo d’entendre: o hi ha un problema de nomenclatura, potser no es tractava de cap missió d’observadors, o la missió hauria complert perfectament el seu objectiu.

Si de veritat es tractava, com es deia al principi, d’una missió d’observadors per a veure si el règim sirià estava cometent crims contra el seu poble o si, com es justifica el règim, es tracta de grups d’avalotadors que pertorben la pau del país, la missió ha complert el seu objectiu. El que passa és que aquest era un objectiu innecessari perquè tothom sabia, sense cap mena de dubte, que es tractava d’un règim criminal i terrorista. I el que passa és que la Lliga àrab, que ara admet el seu fracàs, no tenia aquest objectiu sinó que la seva intenció era enviar-hi una delegació que acabés minimitzant el problema sirià i, al capdavall, donar una coartada al dictador. Potser no comptaven amb què aquesta mena d’individus, acostumats a actuar sempre amb total impunitat perquè tenen corromput tot el sistema judicial, no han fet ni el gest de dissimular la seva repressió davant dels observadors de la Lliga àrab. I els han posat en un compromís, perquè ells hi anaven predisposats a justificar el que calgués, a fer els ulls grossos per tal de donar arguments a la Lliga àrab per a continuar recolzant el règim de Bachar el Assad, tampoc tan diferent de molts altres països de la mateixa Lliga àrab; i ara es troben que no poden agafar-se per enlloc i han d’admetre que la repressió és intolerable.

Per això, ara han fet veure que la missió tenia l’objectiu de negociar una aturada de la violència; quan per a fer això no calia recórrer el país, i n’hi havia prou amb reunir-se amb el govern. Però, dient que la missió ha fracassat es treuen les puces de sobre, amaguen les seves veritables intencions i deixen sol el règim sirià que ells volien ajudar. Però la missió d’observadors ha estat tot un èxit perquè ha posat al descobert, amb els seus amics com a testimonis, el caràcter terrorista del règim. A partir d’aquí, caldria esperar que els qui hi col•laborin, ja siguin empreses o administracions, rebin el mateix tracte que qualsevol altre col•laborador del terrorisme.

Costa de creure, senyor Ramoneda

Ho deia l’altre dia el senyor Antoni Serra i Ramoneda, expresident de Caixa de Catalunya, al Centre d’Estudis Jordi Pujol, tot parlant del futur de les caixes d’estalvi: “em costa molt de veure el futur de les caixes perquè només en quedarà una al final d’aquest procés”; i tot seguit recordava que “el 2006 teníem 45 caixes d'estalvi a l'Estat amb una solvència fora de dubtes i tres anys després s'han d'engegar fusions perquè sembla que són massa”. I concloïa: “Jo, això, no ho acabo de veure perquè a Alemanya hi ha 431 caixes”.

Si al senyor Serra Ramoneda que ha ocupat un càrrec de primera fila en el món de les Caixes d’Estalvi li costa de veure tot plegat, no és d’estranyar que als qui ens ho mirem de lluny ens costi de veure i de creure. És molt optimista quan diu que encara ens en quedarà una de Caixa; teòricament, la més vigorosa i amb més potencial. De la mateixa manera que l’objectiu del Govern espanyol era la liquidació del sistema de caixes, al marge de la seva solvència i prescindint del cost que això pugui tenir per a les arques públiques, el procés no es donarà per conclòs fins que no s’hagin carregat també La Caixa; ja sigui fent-la naufragar, ja sigui emportant-se-la cap a Madrid. L’operació trampa de Bankia ja és en marxa, i només caldrà, com es va fer amb els directius de les altres caixes, convèncer els directius de La Caixa que el millor que poden fer és posar-se a les seves mans; per la nòmina astronòmica dels directius no quedarà. I és que el senyor Serra Ramoneda sembla que faci veure que no entén el que ha passat amb les caixes que, segons ell, tenien una solvència fora de dubtes, i que ara el Banc d’Espanya ha ridiculitzant comprant-les per un euro. Com també fa veure que no entén que s’argumentés que hi havia un excés de caixes quan a Alemanya n’hi ha 431.

Doncs, miri, senyor Serra i Ramoneda. Jo sí que ho entenc. El que passa és que jo no acabo de veure ni de creure que els directius d’aquestes caixes, de les liquidades i de la que queda pendent de liquidar, no fossin conscients de cap on anaven els trets. Com no acabo de veure ni de creure que els nostres Governs, el tripartit i el convergent, no siguin conscients de la situació que es miren amb total impotència i una irresponsable passivitat.

Marejar la perdiu per no moure’ns de lloc

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Fa quatre dies, com aquell qui diu, quan el Govern català havia d’admetre que tenia dificultats per arribar a final d’any i pagar les nòmines dels funcionaris, el tema del tancament de caixes o de la insubmissió fiscal estava a l’ordre del dia. Fins i tot membres del Govern apuntaven aquesta possibilitat de no pagar a Madrid mentre el Govern espanyol no complís amb els seus compromisos i obligacions envers Catalunya.

D’aleshores ençà, un cop la Generalitat es va espavilar per aconseguir un crèdit per complir amb els compromisos més immediats, ja no se n’ha parlat més. Tornem a estar en aquella situació en què s’ha d’anar a pidolar a Madrid, que se’ns ajornin alguns pagaments, que se’ns facilitin nous crèdits a través de l’ICO, i qui dies passa anys empeny. Però el Govern espanyol és conscient de la seva força i la utilitza per a subjugar les autonomies amb problemes, especialment si no són governades pel PP.

Tant li fa el que deia el Partit Popular quan era l’oposició; un cop al Govern segueix la mateixa estratègia d’asfixiar econòmicament Catalunya negant-se a complir fins i tot amb el que estableix l’Estatut. I a partir d’aquí, pot jugar a negociar el pagament del que es deu amb noves contrapartides. És el que té no disposar d’un règim de Concert Econòmic; no només s’ha d’anar negociant periòdicament els mecanismes de finançament, sinó que un cop aprovats i convertits en llei s’ha de tornar a negociar, any rere any, la seva aplicació efectiva. I en tota negociació és el més feble el qui ha de pagar penyora.

El Conseller Mas Collell advertia que, amb les mesures econòmiques que preparava el Govern de Rajoy, Catalunya hi sortia perdent; segons ell, 's'amplia aquest marge de diners que no tornen', i admet que la situació 'es pot convertir en asfixiant'. I malgrat tot, els diputats de CiU a Madrid hi van votar a favor. I ara mateix, s’ha de continuar negociant, sense cap garantia d’èxit perquè el PP pagui el que es deu a Catalunya. El mateix Duran i Lleida admetia que, tot i tenir confiança en què algun dia es faria efectiu el pagament dels 759 milions, quan “estigui en disposició de fer-ho” sense saber quan. Però, ni un pas més.

És en aquest context que apareix la iniciativa de dos petits empresaris que diuen prou al maltractament que rep Catalunya per part de l’Estat espanyol, i proposen no pagar més impostos a l’Estat. És la seva insubmissió fiscal, de moment, en solitari. Aquesta mena d’iniciatives tenen el risc de quedar en una heroïcitat personal, amb un risc considerable, i que s’esvaeixin al cap de poc; encara que també hi cap la possibilitat que encengui una metxa amb repercussions més rellevants.

El Govern diu que entén la campanya “Diem prou” però que, evidentment, no la secunda. Ja s’entén que un Govern no pot ni ha d’anar a remolc de qualsevol iniciativa particular que sorgeixi, per més ben intencionada que sigui. El que passa és que no s’acaba de veure en aquest Govern cap acció decidida per a resoldre l’escàndol del dèficit fiscal, el maltractament que rep Catalunya, els incompliments constants... El problema no és, doncs, que el Govern no vulgui recolzar aquesta o altres iniciatives sinó que no el trobem enlloc més que als despatxos de Madrid, seguint amb la vella i submisa actitud de pidolar i renegociar el que per dret ens pertany.

Que lluny que queda Escòcia!

Més papistes que el Papa, amb el permís del Papa

És ben coneguda aquesta expressió de “ser més papista que el Papa”, que és aplicable en el camp de la religió, òbviament, però també en el de la política. Es tracta de qualificar aquelles persones o grups que no solament són fidels a unes idees i a uns líders, sinó que en fan la seva interpretació personal, la radicalitzen i la defensen a capa i espasa en nom de “l’autoritat competent”.

La classe dirigent és perfectament conscient de la situació i se n’aprofita. En nom de la religió s’han comès molts crims, i no cal remuntar-se a l’Edat Mitjana perquè encara avui se’n continuen cometent. Potser ara surten més en portada les accions violentes de grups islamistes, però no en tenen pas les mans netes grups radicals que han emprat el nom de Déu per a portar a terme la seva guerra particular, des dels anomenats “Guerrilleros de Cristo Rey” als ortodoxos jueus, passant per l’extrema dreta que se servia del lema “Diós, Patria y Justicia”. Però no és pas tan diferent, encara que en aquests casos no hi hagi violència física, de la brama que sovint podem trobar en fòrums digitals de tota mena on fonamentalistes d’un partit denigren la resta en uns termes apocalíptics. Sovint no tenen en compte que, mentre ells denigren fins a l’extrem l’adversari, els dirigents polítics del seu partit poden estar parlant, negociant o pactant amb els qui ells consideraven enemics execrables. Les seves afirmacions i improperis no serien compartides ni molt menys defensades públicament pels dirigents que ells diuen defensar; però aquests tampoc les contradiuen.

Als dirigents ja els va bé que hi hagi grups radicals que en nom de la seva ideologia es llancin a un fonamentalisme ferotge, que crea tensió i violència en alguns casos i en d’altres simplement crispació política i dificultat d’entesa. De sota mà poden alimentar aquests grups i aquestes veus crispades, però quan els convé se’n desentenen i es presenten ells com la veu serena i de la moderació. Però no els condemnen (excepte en alguns casos, molt tímidament) ni els desautoritzen. I és que n’hi ha de més papistes que el papa, però amb benedicció apostòlica.

Contra Catalunya, tot s'hi val

El Partit Popular, el soci preferent de CiU, no té cap mena de mania a l’hora d’impulsar les seves polítiques basades en l’odi contra Catalunya, contra els catalans i contra la llengua catalana. No els tremola el pols a l’hora de mentir de la manera més descarada i barroera, a l’hora de tergiversar la realitat i de fer-se-la a la seva mida. Menteixen més que no parlen, i queden tan amples.

Ahir era el Ministre de Justícia, el Ruiz Gallardón, qui les deixava anar. Per tal de justificar que la llengua castellana s’ha d’imposar sobre les altres, que els ciutadans de parla no castellana no tenen els mateixos drets que ells, i sobretot per tal de deixar clar que no tolerarà l’ús del català en determinades instàncies judicials, és capaç de dir el que calgui. D’entrada, com a excusa per a no permetre que els ciutadans que no tenen el castellà com a llengua pròpia puguin expressar-se en la seva, argumentava que seria massa car; es veu que l’exercici dels drets de les persones depèn del preu. Tot seguit, segurament convençut ell mateix que amb aquest estúpid argument no anava enlloc, afirmava que “els ciutadans tenen el privilegi de tenir una llengua comuna que és oficial a tot l’Estat”. Els ciutadans no tenim una llengua comuna, els ciutadans tenim una llengua, cadascú la seva. Altra cosa és que la Constitució ens imposi que el castellà és oficial, i obligatòria en diverses circumstàncies; de manera que el que és comuna és aquesta imposició del castellà tant per als qui la tenen com a llengua pròpia com per als qui no. Un argument, d’altra banda, que ells mateixos rebutjarien de ple si algú el plantegés a Catalunya amb el “català” com a llengua comuna.

Però allà on el Ministre popular pixa més fora de test és quan diu que són “les Comunitats Autònomes les que tenen l’obligació de promoure el desenvolupament d’aquestes llengües”. Si ell fos una passavolant de taverna, podríem pensar que, pobret, no sap què diu la Constitució. Però no deu ser el cas. Ell sap perfectament el que diu el text constitucional, encara que no tingui cap intenció de complir-lo en aquells aspectes que no li convé. El preàmbul de la Constitució justifica la Carta Magna espanyola també per a “Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones”. I en l’article 3.3 diu “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Individus com el Gallardón poden retreure la Constitució quan els convé, però també poden obviar-la quan es tracta d’atacar Catalunya.

Amb ungles i dents contra Catalunya

Costa d’entendre que algú es pugui vanagloriar d’haver-se dedicat amb ungles i dents a evitar que es beneficiï el propi país. Només s’entén perquè l’interlocutor, a qui va adreçat el missatge, no eren els seus ni li importava massa el que diguessin els seus. Però això no és només un estirabot exclusiu de la senyora Chacon, sinó que també és norma en els populars. Els dos partits polítics espanyols estan molt més obsessionats en perjudicar Catalunya que en beneficiar-se ells mateixos.

Per a l’ex ministra Chacon això d’haver nascut a Catalunya és un accident del qual se n’avergonyeix, i que en cap cas vol que la condicioni en absolut en la seva mentalitat espanyola, i per tant anticatalana. Ella, com a membre del Govern socialista, reclamava que la Generalitat retallés el doble del que ho havia fet; està clar que no precisava si s’havia de retallar més en ensenyament o en sanitat, però per força havien de ser altre cop aquests Departaments els afectats perquè són els que tenen un percentatge més significatiu en el pressupost global de la Generalitat. És la mateixa lluita dels socialistes per evitar que l’aeroport del Prat estigui al servei de Catalunya, i no de l’aeroport de Barajas, interès compartit pel Partit Popular de Catalunya. Quan són a fora de Catalunya poden explicar les coses pel seu nom, i vanagloriar-se d’haver posat prou obstacles per al creixement i desenvolupament de l’economia del país; però quan són aquí han d’intentar bastir-ho, d’una banda falsejant les xifres perquè no es vegi tant la seva agressió, i de l’altra simulant que els mou un esperit solidari que no tindrien els qui defensen els interessos de Catalunya.

En el cas de la Chacon, però, en aquests moments té un altre component de rivalitat interna. La victòria dels candidats a dirigir els socialistes espanyols depèn en bona mesura de la capacitat que tinguin de desmarcar-se de qualsevol vel•leïtat regionalista. Rubalcaba i Chacon competeixen per una radicalitat del nacionalisme espanyol, i la Chacon surt amb el desavantatge de tenir l’estigma de “catalana” del qual ella s’ha de redimir.

Delinqüència preferent o de guant blanc

Déu me’n guard de culpabilitzar les víctimes de la darrera estafa bancària, amb el tema de les anomenades “preferents”.; qualsevol dia, qualsevol de nosaltres podem caure-hi de quatre grapes. Tota la legislació, i la interpretació que en fa l’administració de la Justícia, tendeix a afavorir i donar coartada a la gran delinqüència, la de guant blanc. No és només que les lleis estiguin fetes a la seva mida, sinó que són ells mateixos els qui dicten la forma com s’han de fer... altrament “els mercats” podrien perdre la confiança en l’administració corresponent.

En una ocasió en què se’m va oferir una inversió (petita, molt petita) que aparentment era molt atractiva, vaig anar a consultar un amic entès en la matèria. Encara no li havia acabat d’explicar la proposta d’inversió, ni li havia donat detalls de cap mena, ja em va tallar per dir-me: “Si em vols creure, deixa-ho córrer. Si fos certa la proposta que et fan, ja se la quedarien ells i no te la proposarien a tu”. I li vaig fer cas, naturalment. Puc imaginar, doncs, què pot haver passat en aquest cas de les "preferents". Les entitats d’estalvi estan jugant i especulant, permanentment, amb fons propis i d’aliens; els inverteixen i desinverteixen cercant la millor rendibilitat en cada cas. Imagino que els grans inversors tenen els mecanismes per a portar un control absolut sobre els seus diners, encara que els els gestioni un altre. En canvi, el petit inversor o, millor dit, el petit estalviador pot deixar els diners confiant que els entesos de l’entitat financera ja procuraran que tingui la major rendibilitat possible. ¿Algú s’imagina que quan l’entitat d’estalvi ha portat a terme una inversió que li ha resultat fallida entendrà que els diners perduts eren els propis o els de grans clients, i no els d’aquell incaut petit inversor que no tenia ni idea d’on eren els seus diners?

De la mateixa manera que al correu electrònic ens arriben a diari mil i una propostes fraudulentes (perfectament tolerades i no perseguides, està clar), i les esborrem sense ni acabar-les de llegir, també les entitats financeres poden parar-nos tota mena de paranys i de trampes. Això sí, en aquest cas, l’estafa s’empara en la lletra menuda, en la interessada i volguda desinformació per part de l’entitat, en la manca de coneixements de les possibles víctimes, i en la interpretació que se saben favorables als seus interessos en cas que algú pretengués recórrer a la Justícia. Algú es pot enrabiar amb l’entitat financera que l’acaba d’estafar, però tampoc li servirà de consol saber que totes, quan poden, fan si fa o no fa el mateix. No deixeu als llops que us guardin els xais!

Les contrapartides del PP al suport de CiU

A vegades costa d’entendre quina mena de contrapartides pacta CiU per a donar suport als diferents Governs espanyols. Després del discurs patriòtic de salvaguardar la governabilitat de l’Estat, els diputats de CiU, igual com han fet sempre els diputats del PSC, acaben donant suport al Govern espanyol, almenys per als temes més transcendents. Els diputats socialistes ho fan, votant fins i tot en contra del que el mateix PSC ha votat a Catalunya, per a mantenir la mamella de l’escó; una debilitat humana inacceptable, però comprensible. No queda tan clar, però, a canvi de què ho fan els diputats de CiU.

Normalment, la justificació que es dóna és que el Govern espanyol els ha promès determinades concessions, sempre menors, per a Catalunya. Són promeses que a cap dels diferents governs espanyols no els passa pel cap que hagin de complir; si no compleixen ni les lleis ni els acords parlamentaris, per quina raó haurien de complir les promeses verbals? Però també són promeses que els dirigents de CiU saben perfectament que no es compliran, i que només tenen l’objectiu de justificar el seu vot favorable davant de l’opinió pública. És possible també que el suport que CiU ha donat, per exemple, a les mesures econòmiques del PP tingui altres motivacions. Una ens la donava el mateix Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell quan afirmava que aquestes mesures incrementaven encara més l’espoli que pateix Catalunya. I, de fet, tots els números apunten a la mateixa direcció: l’increment d’impostos promès pel PP en campanya electoral (o almenys així s’havia d’interpretar quan assegurava que no els incrementaria) no repercutirà en absolut a les arques de la Generalitat.

L’altra resposta la podríem trobar amb l’anunci fet per la Ministra de Foment, Ana Pastor, sobre els aeroports. Les minses concessions que havia fet el Govern socialista perquè la Generalitat tingués alguna possibilitat d’intervenir en la gestió de l’aeroport del Prat, quedaran del tot anul•lades. Ana Pastor ja ha anunciat que això de les privatitzacions i de la lliure competència dels mercats, res de res; almenys, si això pot beneficiar mínimament a Catalunya. La seva decisió és clara: El Govern espanyol continuarà tenint el control absolut de l’aeroport de Barcelona a través d’AENA, i a més amb l’encàrrec que no competeixi amb el de Madrid (volent dir que en sigui subsidiari). ¿És aquesta la contrapartida que n’ha tret CiU de donar suport a les mesures econòmiques del PP que ja de per sí perjudiquen Catalunya? ¿O és que faran veure que no en sabien res?

L’ètica de la subordinació

Ni en temps de crisi sembla que no perdem l’hàbit de fer informes sobre qualsevol tema, per inversemblant o evident que sigui. Cada dos per tres, potser cada vegada que els mitjans de comunicació tenen un buit, se’ns explica el resultat d’un estudi o d’una enquesta, la majoria de les vegades sense cap mena d’interès aparent. Com si algú, de cop i volta, hagués tingut un rampell sense pensar si l’objecte d’estudi tenia cap mena d’interès, o si el resultat podia ser intuït a simple vista.

I és que en molts casos, es fan estudis i enquestes no pas per a descobrir res de nou, sinó per a constatar el que ja se sabia. Sobretot quan es tracta de fer alguna afirmació que pot semblar excessivament gruixuda o agosarada, l’elaboració d’un complet informe serveix per a poder disposar de més arguments per a defensar i creure el mateix que abans. I, és més, sovint aquests informes no arriben a ser llegits per gaire ningú, però la seva sola existència ja representa un aval inqüestionable. Tots hem fet servir en alguna ocasió els informes PISA per a plantejar temes de l’àmbit educatiu sense necessitat d’haver-nos-els llegit del tot; de fet, molt mitjans de comunicació ni tan sols no donen la referència exacta d’on es pot trobar l’informe que mencionen en les seves informacions. No és el cas de la notícia sobre l’informe elaborat per l’entitat Transparència Internacional amb el nom de Projecte ENIS-Espanya; el titular de la notícia era que Un estudi denuncia que els jutges espanyols subordinen la seva independència a interessos polítics per ascendir.

No cal ser gaire espavilat per adonar-se que la Justícia espanyola està corrompuda fins al moll de l’os. Una afirmació d’aquesta mena seria suficient com per a qüestionar la validesa de tot el sistema. Però l’estudi, sense gaire dades ni treball de camp per a corroborar res, després de fer aquesta afirmació sobre la subordinació ideològica dels jutges, per quedar bé, acaba dient que malgrat tot actuen amb ètica i sentit de la responsabilitat. Algú hauria de fer un estudi per saber com carai es fa això d’actuar amb ètica i responsabilitat tot subordinant la seva independència als interessos polítics.

L’estultícia dels desmemoriats

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja va passar quan va morir Antoni Samaranch; una cosa és que els franquistes li rendissin homenatge i l’altre que s’hi sumessin persones i grups de tarannà democràtic. El mateix ha passat, ara, amb la mort de Manuel Fraga, no només un destacat franquista, sinó un home implicat directament en accions terroristes, en crims i assassinats en nom de l’Estat franquista.


No sé quina mena de compromís poden sentir aquestes persones demòcrates per veure’s obligades a fer el paperet de condol, amagant la veritable personalitat de l’ex ministre de Franco, i elogiant encara el seu paper en la transició. Ja sabem que el sistema empara i protegeix, aquí i arreu del món, el terrorisme d’Estat; els jutges saben que no han de perseguir ni condemnar en funció dels crims comesos, sinó de l’interès a què serveixen aquests crims. I no sé si no podríem exigir als nostres polítics que condemnin amb la mateixa contundència els crims del franquisme que els d’altres organitzacions terroristes, que reclamin l’abolició de la llei que obliga a condemnar el terrorisme però que permet que no es condemni l’organització terrorista més sanguinària i més criminal del segle XX a l’Estat espanyol; però com a mínim sí que tinguin la decència de no fer-los reverència. Ni després de morts.

Algú s’estranyava que l’extrema dreta no hagi fet gaire actes d’homenatge al responsable dels fets de Vitòria i dels de Montejurra, per exemple, però és que l’únic mèrit de Fraga va ser trair la seva ideologia original, d’extrema dreta, quan va veure que no podria continuar vivint de l’erari públic si no es disfressava de demòcrata. I, en tot cas, bona part de l’extrema dreta que ell representava, sense gaire més ideologia que la de defensar els seus interessos, els de classe i els personals, ja va fer el mateix pas d’apuntar-se a l’Alianza Popular, justament perquè consideraven que era la millor manera de defensar-los. I encara avui és molt difícil que apareguin a l’Estat grups a la dreta del PP, perquè la majoria dels militants d’aquesta ideologia ja són a dins del partit de Fraga i de Rajoy.

També és possible que s’argumenti que tampoc cal donar-hi tanta importància. Al capdavall, un cop mort ja tant li fa el que es digui o es deixi de dir d’ell. Són paraules de compromís que es diuen per quedar bé, però que no tenen més transcendència. Potser, sí. Però em fa por que els qui no han tingut la valentia de dir les coses pel seu nom, ni de dir el que segurament pensen, tampoc la tindran a l’hora de defensar els interessos del país, a l’hora de denunciar els abusos i les injustícies que patim. Aquí, potser gosaran deixar anar algunes frases altisonants, però fàcilment s’arronsaran quan hagin de quedar bé amb els poder reals de l’Estat. I amb aquesta actitud difícilment podrem alliberar-nos-en.

Aquests dies no devem pas ser pocs els catalans demòcrates que hem sentit vergonya per l’actitud d’alguns dels nostres polítics.

Conspiració o estultícia

Ja sé que quan es parla de la situació econòmica general des d’una perspectiva alternativa, hom pot caure fàcilment en una mena de teoria de la conspiració que no és fàcil de creure. Es pot parlar dels grans poders econòmics, dels moviments especulatius, dels mercats, dels grans grups financers i inversors, etc. com si dirigissin des d’una cambra amagada els destins del planeta. I està clar, aquesta teoria no sembla massa plausible tenint en compte que aquests grans elements del sistema també tenen els seus interessos contraposats i els ressorts que els mouen tampoc tenen per què ser els mateixos.

L’explicació oficial és que els mercats tenen vida pròpia, sense que ningú els pugui controlar des de cap despatx ocult, està clar. L’economia té uns mecanismes propis que els Estats i les diferents autoritats econòmiques poden anar modelant o fent que tendeixin a anar cap a determinades direccions, però sense una decisió directa sobre el seu curs. La mateixa competència dels mercats és la que posa les coses al seu lloc, com un fat inevitable. Les autoritats, doncs, es limiten a afavorir determinades tendències o a crear les condicions perquè els mercats es desenvolupin lliurement. Fins i tot hi ha qui, molt didàcticament, intenta explicar-nos com es mouen aquestes mercats, com poden arribar a pressionar en determinats moments amb moviments que, si bé anomenem especulatius, no són atribuïbles a cap mà negra especuladora. S’arriba fins i tot a explicar-nos que, al capdavall, els especuladors som tots i cada un de nosaltres quan decidim posar uns petits estalvis en un fons de pensió, els invertim en lletres del tresor o els deixem a l’entitat financera en una llibreta a terminis. Per tant, segons la versió oficial, no hi ha responsabilitats globals; ni tan sols per als dirigents d’aquelles agències de qualificació que van falsejar les dades per a donar una alta qualificació al que després es destaparia com a actius escombraries; ni tan sols per als dirigents d’aquelles entitats financeres que continuen cobrant sous, primes i comissions desorbitades, després d’haver portat a la ruïna les seves entitats salvades amb els diners de tots els ciutadans. No. Oficialment, l’economia es mou inexorable sense responsabilitats personals per a ningú: hem caigut al pou de la crisi com per un atzar o mal fat inexplicable.

Reconec que mantenir la tesi de la conspiració dels grans poders econòmics no és fàcil. Almenys si algú s’ho imagina com una conxorxa ordida en un lúgubre soterrani. Avui, aquests grans poders, que tenen una representació precisa en unes persones molt concretes amb noms i cognoms, poden establir estratègies perfectament coordinades en benefici propi (i perjudici aliè) sense necessitat de posar-se barret d’Al Capone ni mocador blanc a la solapa com el Vito Corleone. Però, bé. Si pot semblar poc creïble la teoria de la conspiració, molt més increïble em sembla l’opció contrària de la qual n’hauríem de deduir una incapacitació i estultícia supina dels màxims responsables de l’economia, dels Estats, de les Institucions i dels grans grups econòmics, que ens enfonsen cada vegada més en una crisi sense fre i sense fi.

Chacon – Rubalcaba, qui és més nacionalista?

Tot desastre electoral, a qualsevol formació política, li suposa una sotragada interna important. Hom entén que s’han comès errors, que hi ha línies estratègiques equivocades o dirigents cremats que cal renovar urgentment si no es vol convertir el desastre en hecatombe. Ho hem vist amb ERC i amb el PSC, però no sé si ho acabarem de veure amb els socialistes espanyols. La cursa per succeir Zapatero al capdavent del PSOE sembla talment un joc dels disbarats; com si ningú no hagués après res o el partit volgués acabar de cremar els dirigents d’una època passada.

Curiós, com a mínim, que tant la Carme Chacon com l’Alfredo Rubalcaba es presentin com a candidats renovadors i no s’estiguin de renegar del Govern del qual han format part. Tots dos han demostrat la seva incapacitat per a captar el suport de l’electorat, i tots dos són igualment responsables del desastre general dels socialistes espanyols. Però, és més, ara competeixen també per veure qui té més conviccions nacionalistes espanyoles, qui repudia amb més convicció el model federalista que, abans, com a mínim en l’àmbit teòric, defensaven. És possible que hagin fet el raonament simplista de dir que si el PP ha guanyat amb una proposta ideològica radicalment nacionalista espanyola, per a recuperar ells el vot perdut han d’acostar-se a aquests plantejaments centralitzadors. No se’ls deu haver ocorregut que la pèrdua de vots també deu tenir molt a veure amb la pèssima gestió econòmica, i sobretot en el fet que, posats a fer polítiques de dretes, la gent prefereix l’original que sovint sol ser millor.

 

Doncs, bé. Ja s’ho faran. El resultat de la pugna interna del PSOE no té cap més interès per a Catalunya: guanyi qui guanyi tindrem un PSOE més jacobí que mai, que mentre sigui a l’oposició podrà aparentar ser una mica d’esquerres. Però suposo que deuen esperar que d’aquí a un temps la gent oblidi les polítiques netament conservadores dels diferents governs anomenats socialistes. Vaja, que, posats a fer, millor que no ens hagin de retreure, per postres, que al capdavant d’aquest jacobinisme de dretes hi ha una catalana.

A punt per a l’estocada final

NOTA. Just, quan ja tenia fet l'article, arriba el desmentiment per part de La Caixa de qualsevol intent de fusió. El desmentiment arriba quan ja fa dies no només que se'n parla sinó que es filtraven detalls de tot el procés. El que no es podrà negar és que la intenció hi era tota. I probablement els instigadors de l'estocada ho seguiran intentant. Per tant, mantinc l'article tal com l'havia redactat.

Tot el procés de fusions de caixes anava dirigit a eliminar el sistema català d’entitats d’estalvi arrelades al territori. Davant de la inoperativitat o inexistència d’un Govern català (tripartit, en deien) el Govern espanyol va poder tirar endavant el seu projecte d’eliminar-les. I se n’ha sortit sense cap problema, amb la complicitat dels seus dirigents a qui s’ha perdonat els gravíssims errors de gestió comesos amb escandaloses nòmines i primes. A Catalunya ens hem quedat amb un Banc de Sabadell i la Caixa. El següent objectiu del Govern espanyol.

Tenir un sistema financer propi, que no depengui de l’exterior, és fonamental per al desenvolupament del país, i molt més encara si volem aspirar a una certa sobirania nacional. D’això n’és perfectament conscient el Govern espanyol i atacaran de dret per liquidar-lo. Com deia l’altre dia, potser ens deixaran tranquils una temporada amb alguns temes més identitataris per centrar-se en aniquilar-nos econòmicament. No poden tolerar que encara quedin dues entitats financeres mínimament solvents a Catalunya. I ja apunten a una solució: la fusió entre La Caixa i Bankia. Tothom sap que Bankia està en una situació propera a la fallida, farcida d’actius tòxics, com ho estava Catalunya Caixa o Unnim. Però, en aquest cas, políticament, i amb el cost que sigui, els interessa mantenir-la perquè pot ser el torpede per a ensorrar La Caixa, o per a emportar-se-la cap a Madrid. La proposta de fusió és una quimera en què hi hauria un clar perdedor: La Caixa i, sobretot, Catalunya. L’entitat fusionada començaria a tenir dificultats de solvència, com no ha tingut fins ara La Caixa, i per tant necessitaria el suport (eufemisme per no dir “intervenció”) de les autoritats monetàries espanyoles. Per suposat que, com va passar amb les altres fusions, fins i tot els seus dirigents mentirien davant l’opinió pública i ho presentarien com una gran aliança per a consolidar-se i fer passes endavant (recordem el que ens deien quan es proposaven les primeres fusions de caixes). Simularien que es reparteixen el poder, i fins i tot en els seus inicis (perquè al cap de poc ja posarien les coses al seu lloc) farien veure que donen una certa preeminència a La Caixa, amb Isidre Fainé com a cap més visible, i fins i tot és possible que transigissin temporalment en deixar la seu central a Catalunya.

Però la trampa ja estaria parada. Alguns dirigents de La Caixa s’embutxacarien quantitats impublicables, pel servei prestat de liquidació de la principal entitat financera del país. I no tardarien gaire a encetar la nova fase d’intervenció de l’Estat per resoldre els problemes derivats de Bankia, i el control de la nova entitat ja seria a les seves mans. Els canvis de noms dels màxims responsables, de la seu de l’entitat i de l’orientació estratègica i social seria qüestió de poc temps. Com a país, hauríem fet una de les reculades més serioses i transcendents de tota l’època de la democràcia, amb una greu hipoteca de cara al futur. I si això fos possible, sense oposar-hi cap resistència, amb un Govern que es diu catalanista seria, senzillament, que no tenim Govern i ja hem perdut la batalla.

De l’especulació a l’estafa pura i dura

De tant en tant apareixen alguns comentaris i notícies que semblen desmentir la versió oficial dels fets relacionats amb la crisi econòmica o que posen en evidència la perversió del sistema, però tot seguit s’hi tira terra al damunt, es deixa en l’oblit i es continua com si no hagués passat res. Fa temps que les autoritats monetàries i financeres d’Europa estan clamant pel tema del “deute sobirà” i exigint polítiques d’austeritat i de retallades de l’Estat del benestar, quan saben perfectament que aquestes mesures ens porten encara més dèficit, més precarietat, i més desigualtats: salvaguardar els grans beneficis d’uns pocs tot empobrint la majoria de la població. Cap Govern, ara com ara, no emprèn mesures serioses per a reactivar l’economia, sinó per a contenir-la.

És difícil que hi hagi una remuntada de l'economia perquè sobretot les famílies i les petites i mitjanes empreses no poden accedir al crèdit, donat que les institucions financeres els han tancat l’aixeta. Amb aquesta excusa, el Banc Central Europeu ha injectat xifres astronòmiques a la gran banca (mig bilió d’euros l’octubre passat), a un interès regalat de l’1%. Aquesta mateixa xifra, a aquest interès, posada a disposició dels Estats que tenen dificultats per a retornar els seus crèdits hauria resolt de cop bona part dels seus problemes. Però, no. No interessa de cap de les maneres resoldre els problemes dels ciutadans sinó dels banquers; i se’ls deixa aquests diners amb el raonament que disposant de tan bona liquiditat i a tan bon preu les entitats financeres obriran l’aixeta del crèdit. Però, si als ciutadans se’ns poden fer totes les exigències que calgui, a ells se’ls deixa els diners tot esperant de la seva bona voluntat per a transformar aquesta liquiditat en diner que arribi a les famílies o a les petites i mitjanes empreses. I com que de bona voluntat tampoc en tenen gens ni mica, es dediquen els diners que el BCE els “ha regalat” a pagar desorbitades nòmines als directius, a tapar els forats que la seva mala gestió havia ocasionat i, en tot cas, a fer inversions segures, segons els seus interessos.

I l’estafa esdevé majúscula quan bona part dels diners prestats pel BCE, teòricament perquè els transformessin en crèdit, els bancs els tornen a dipositar al mateix BCE que els ofereix una rendibilitat superior al percentatge d’interès amb què els els havia deixat. ¿Algú s’imagina que es pugui anar al banc a demanar un crèdit a un determinat interès, i que l’usuari agafi aquells diners i els dipositi al mateix banc en un compte que li doni un major interès de rendibilitat? ¿I ningú emmanillarà ni tancarà aquests delinqüents?

El drama del nacionalisme conservador

La reelecció d’Iñigo Urkullu com a President del PNB ha començat amb un dubte, com a mínim preocupant. Tot just elegit i sota l’ovació entusiasta dels seus seguidors, els proclama la seva gran fita política: recuperar el poder al Palau d'Ajuria Enea. Està clar que després també va parlar de no oblidar l’objectiu de la independència i es va posar a la llista de possibles nous Estats europeus, després d’Escòcia. Però la frase primera ja estava feta, i ja sabem què sol passar quan algú prioritza el poder sobre els objectius de país.

El PNB sap que té moltes possibilitats de guanyar les properes eleccions basques, i en tot cas probablement qui li disputi l’hegemonia sigui la nova formació abertzale. El PSOE va guanyar en els anteriors comicis per un frau indecent orquestrat des dels aparells de l’Estats, entre els quals la corrupta administració de Justícia. I ara, si no poden il•legalitzar la primera o la segona força política del país, els socialistes espanyols tenen ben poques possibilitats ni de guanyar ni de mantenir-se al poder. Per tant, sembla que la majoria absoluta dels nacionalistes bascos està garantida. I a partir d’aquesta majoria, només dependrà d’ells que vulguin fer el pas cap a la independència. Però, tot dependrà, està clar, que no tinguin com a prioritat el manteniment del poder sinó el portar el país cap a la seva llibertat. Que no els tremolin les cames quan des de Madrid els prometin salvaguardar els interessos de les classes dominants a canvi de renunciar a fer pinya amb els abertzales d’esquerres; i que no els tremoli el pols quan hagin de prendre decisions on arrisquin la seva carrera política, perquè al capdavall, com li va passar a l’Ibarretxe, tampoc hi ha futur polític per als cagadubtes.

I és que aquesta història de posar per davant la recuperació del poder ja ens la coneixem. Teòricament, hom aspira a assolir el poder per a fer-hi les polítiques desitjades, però després es continua prioritzant el manteniment del poder i no es troba mai el moment oportú ni la manera de portar a terme aquestes polítiques. Ho estem veient, ara, quan CiU no vol saber res de pactar amb una ERC que el forçaria a fer passes endavant, i prefereix aliar-se amb el PP que li garantirà polítiques conservadores a canvi de frenar les polítiques nacionals.

Cria corbs i et trauran els ulls

Ha cridat molt l’atenció el fet que les protestes sindicals dels Mossos d’Esquadra hagin emprat el recurs de parlar en castellà. Bé, de fet ja era això el que pretenien, cridar l’atenció. Fa molt de temps que les mobilitzacions sindicals, la força dels treballadors enfront de l’empresa sigui pública o privada, ja no es basen en la capacitat de posar en joc la força del treball per a pressionar l’empresa a negociar, sinó en la capacitat de captar l’atenció mediàtica. I això sovint passa per perjudicar d’alguna manera la ciutadania més que no pas l’empresari; en tot cas, es confia en què siguin els ciutadans molestos els qui reclamin a qui pertoqui que es resolgui el conflicte.

Ho veiem quan les manifestacions i protestes sindicals o de gremi acaben tallant el trànsit o aturant serveis bàsics. Quan el sindicat de metges va fer una aturada per protestar contra la política sanitària, de fet no van fer res més que el que ja havia imposat uns dies abans el Conseller de Sanitat; frenar l’activitat hospitalària com a mesura d’estalvi de diners. I el mateix deu passar ara a moltes empreses, amb dificultats per manca de feina, on una vaga pot resultar interessant per a l’empresari en la mesura que seria una forma de ralentir la producció a un cost zero. En aquest sentit, els treballadors privilegiats són aquells que per la seva feina tenen la possibilitat d’alterar la vida del país, de manera que poden forçar que sigui la gent la qui exigeixi que es resolgui el seu problema. I, ara, els Mossos han hagut de recórrer a aquesta estratagema lingüística per a cridar l’atenció i forçar que l’administració els escolti; no n’haurien tret res, per exemple, si haguessin fet vaga de posar multes. Han aconseguit, és cert, l’enuig de l’administració però també d’una part de la ciutadania que, potser fins i tot exagerant una mica, ho ha vist com una agressió al país. Tampoc ens ha d’estranyar tant si, com a cos policial, els han inculcat la idea que ells hi són per a defensar uns poders i no pas el país, que ells poden acarnissar-se, per ordre o permissivitat dels superiors, amb altres manifestants que amb reivindicacions semblants segurament molestaven molt menys del que ho han fet ara ells.

El que és greu, al meu entendre, no és l’error dels sindicats dels Mossos de jugar amb la llengua per a visualitzar les seves protestes; que també. Sinó el fet d’haver perdut l’oportunitat, com a país, de crear una policia al servei del país: una policia capaç de negar-se a reprimir ciutadans pacífics que defensen reivindicacions tan justes com les seves; una policia que entengui que està al servei dels ciutadans i no només d’uns interessos polítics; una policia que hauria de tenir la llengua també com un element de país perfectament assumit com a propi. Perquè, és cert que la seva actitud de parlar en castellà com a protesta enfront dels responsables polítics ha indignat molts sectors catalanistes; però també haurien d’haver-se indignat els castellanoparlants, i en general els qui estimen la llengua castellana, en la mesura que han tractat la seva llengua com un element negatiu en si mateix. Ells mateixos han denigrat la llengua castellana considerant que ja era una agressió el sol fet d’emprar-la. Tenim una policia que no n’encerta ni una; i és que, com diu la dita, “cria corbs i et trauran els ulls”.

La gent no és tonta, però...

Una conversa en un bar del poble. N’hi ha un que comenta que a poc a poc es va veient fins a quin punt hi està implicada la família reial en tot l’afer de l’Iñaki Undargarín: com a mínim la signatura de la princesa apareix en molts papers, i la complicitat i encobriment dels monarques és innegable. Això farà mal al prestigi de la monarquia, diu el seu interlocutor. Sí, li replica el primer, però ja veuràs com al final encara faran la trampeta (ja no vindrà d’una) de dir que determinats delictes ja han prescrit. Però, la gent no és tonta, insisteix l’altre, i encara que no els condemnessin... La gent no és tonta, sentencia de nou, però una mica gilipolles, sí.

Imagino que aquesta mena de converses deuen sovintejar. La gent no és tonta, i és perfectament capaç d’adonar-se de la podridura que només de tant en tant es destapa. En aquest cas és de la monarquia en pes, i només apareixen en els grans mitjans els casos que no han pogut ser aturats a temps, ni ajornats indefinidament, tot i ser de domini públic com a mínim des del 2006; però res de la resta de negocis de la Casa reial, dels diners dipositats en paradisos fiscals o de les palestres matrimonials que acabem pagant entre tots. Però la gent sap de temps, també, les trames dels Governs populars de les Illes i de València, de l’alcaldessa de València i del President de la Diputació de Castelló, com sap els interessos que hi havia darrere de Terra Mítica. Tohom recorda les paraules d’aquell Zaplana que deia que s’havia posat en política per enriquir-se, com recorda la fermesa i les apel•lacions al seu honor del President Camps quan negava el que ara escoltem literalment en els enregistraments que es passen al judici. Potser no eren tant de domini públic, almenys per a mi, els negocis de l’ex ministre José Blanco, però també n’hem vist de tots colors a casa nostra. I la gent no és tonta: ja sap que els polítics corruptes (és una reiteració innecessària?) procuren no deixar rastre, i tenen prou mitjans per a fer-ho, com perquè no se’ls descobreixi mai. Només una petita part de les corrupteles se’ls escapen de les mans i arriben al domini públic; i d’aquests, només una petita part arriben als jutjats, que procuren dilatar-los en el temps per si poden acabar dient que els delictes ja han prescrit.

La gent no és tonta, està clar que no. Però, per més que es posi en evidència que hi ha hagut un encobriment dels delictes per part de la monarquia, a Espanya la seva popularitat entre la població es manté o s’incrementa. Per més que sàpiguen de la baixesa moral dels seus dirigents, la gent continua donant el seu suport electoral als partits implicats, i en molts casos a les mateixes persones implicades. I d’això se’n valen. Quan algú els retreu que no tenen ni la més mínima decència, poden respondre amb fatxenderia que ells tenen el suport de la ciutadania. La gent no és tonta, però una mica gilipolles, sí.

L’estratègia del PP: agressions per fases

No es pot pas negar que el PP, tan bon punt s’ha fet càrrec del govern, s’ha posat a treballar de valent. El fet que incompleixi totes les seves promeses electorals és un detall menor perquè és el que, al capdavall, acaben fent tots els partits; d’aquí la seva escassa credibilitat entre la ciutadania. No hi ha dia que no ens anunciïn una o altra mesura de govern, encertada o no, com semblava que no feia l’anterior gabinet socialista. A molts independentistes, però, el que de veritat feia por del nou govern popular no eren les seves mesures econòmiques, tampoc tan diferents de les dels socialistes, sinó les que poguessin afectar directament la nostra llengua i el nostre autogovern.

De moment, la seva estratègia passa per centrar-ho tot en els temes econòmics, bàsicament perquè és aquí on pot trobar menys esculls, perquè, encara que l’oposició hagi d’exclamar-se i oposar-s’hi, sap que la gent està prou conscienciada de la gravetat de la situació econòmica. I, com li ha passat a l’Artur Mas, els més directament afectats en cada cas protesten, però globalment hi ha un clima de resignació que Rajoy no pot desaprofitar. I és en el marc d’aquest ambient general d’impotència que el Partit Popular es proposa atacar de ple i directament al cor de l’autonomia catalana. Es passarà de l’ofec econòmic que practicava el PSOE a la negació de la capacitat per a prendre mesures per a salvar aquest ofec. I com que aquestes mesures van englobades en un paquet de mesures conservadores, amb les quals combrega CiU, té l’esquer fàcil per a fer-los claudicar. En cap cas són mesures per a sortir de la crisi, ni per a reactivar l’economia, ni molt menys per a lluitar contra l’atur, ben al contrari; són les mesures que esperen i de fet imposen els “mercats”.

Què podria fer descarrilar aquest objectiu del Partit Popular de laminar l’autonomia financera de la Generalitat? Ho saben de sobres. CiU pot acceptar, com reconeixia Mas Collell, les mesures que “asfixien encara més l’economia catalana”, si les mesures beneficien els grans poders econòmics espanyols, i per tant també els catalans. Però li costaria molt més a CiU justificar un atac directe a temes més identitaris i simbòlics. Per això la seva estratègia passa per ajornar per a una segona fase els atacs definitius a la immersió lingüístics, la imposició d’un bilingüisme que deixi el català en inferioritat de condicions, la derogació de lleis de protecció de la cultura catalana, etc. I els qui ara hi col•laboren també en són ben conscients.

Alfred, ni perdent no callarem

L’Alfred Bosch s’ha estrenat a les Corts espanyoles. I ho ha fet amb bona nota. Va ser clar i precís a l’hora d’esgranar els arguments per a refusar les mesures econòmiques del govern Rajoy. Encara que, com ja és sabut, en tot sistema parlamentari els arguments serveixen de ben poc perquè el que compta és el nombre de diputats i per tant la capacitat de fer decantar la balança en una votació. I no hi va faltar, per suposat, la dosi independentista sobre la base que, al capdavall, tots els arguments ens aboquen a la idea que com a país independent molts dels problemes serien molt més fàcils de resoldre.

Un risc que sempre correm els independentistes: podem parlar de qualsevol tema, però si en algun moment introduïm la perspectiva independentista, tots els mitjans ho acaben ressaltant gaire bé en exclusiva. De manera que hom acaba tenint immerescudament la imatge de no tenir altre discurs que el de la proclama independentista. Així, de tot el discurs d’Alfred Bosch molts mitjans de comunicació es van quedar en l’apartat en què reptava Rajoy a comportar-se com David Cameron. Tota una quimera. És difícil d’imaginar un Rajoy o un Rubalcaba amb un esperit democràtic suficient com per a reconèixer el dret a decidir dels pobles, i per tant acceptar que Catalunya o Euskadi puguin celebrar un referèndum per a decidir el seu futur. Com que l’independentisme està infrarepresentat a les Corts espanyoles, els polítics espanyols es poden permetre el luxe d’obviar el repte que els llançava l’Alfred Bosc, o les crides convergents per al pacte fiscal. Res a veure amb l’atenció que paren els polítics britànics a les propostes de l’SNP, perquè sí que se les prenen seriosament.

Em va sorprendre, però, que l’Alfred Bosch acabés el seu discurs dient que si Catalunya podia decidir el seu futur, i democràticament els ciutadans de Catalunya optessin per romandre a Espanya, ell callaria. No sé si va ser un lapsus, o que no es va explicar prou bé, però és evident que, com al Quebec, si els catalans optessin en un referèndum per romandre a Espanya, els independentistes continuaríem treballant perquè al cap d’un temps hi hagués més gent convençuda de la bondat de la independència. El dret a la llibertat no caduca. Una cosa és respectar el resultat democràtic, en l’hipotètic cas que es celebrés aquest referèndum, i l’altra és renunciar a les pròpies conviccions.

CiU, del desconcert a la deriva

Sempre s’ha dit que CiU ha sabut mantenir una posició de calculada ambigüitat. Per a mantenir la centralitat preferia donar a entendre que defensava el país i que volia anar més enllà, però sense marcar mai la fita final. No és estrany que a Madrid, fins i tot els qui concedien el mèrit d’”espanyol de l’any” al president Jordi Pujol, es queixessin d’aquesta actitud de no tenir-ne mai prou. Era el peix al cove que servia per omplir una mica el cistell però que no arribava mai a ser ple del tot.

Però en aquesta nova etapa, i justament ara que sembla que hi ha hagut un increment del sentiment sobiranista també al si de la Federació nacionalista, el Govern d’Artur Mas navega en un mar de confusió que ens pot portar a qualsevol escenari menys al d’una major sobirania. Faltaria saber si el desgavell convergent és fruit realment del desconcert o d’una deriva controlada. Quan el ministre Galindos va deixar anar la seva proposta de limitar l’autonomia financera, el portaveu Francesc Homs va sortir aïrat dient que la proposta era ‘inacceptable i intolerable’ que suposava ‘carregar-se l’autonomia financera’; però tot seguit Felip Puig amb un to simulant que anava en broma deia 'És lògic que l'Estat intenti posar una mica de supervisió i de control davant d'una certa disbauxa que es produeix, sobretot, no a les disset autonomies però a quasi quinze'; i l’Oriol Pujol també feia veure que no s’adonava de la que ens ve al damunt ‘La Loapa financera només l'hem llegida al Times’; i ho ha acabat d’arrodonir el diputat convergent Jordi Tutull donant per bones les pretensions del Govern de Rajoy d’imposar un 'control tècnic' sobre les finances autonòmiques.

El mateix ha passat amb les mesures econòmiques proposades pel Govern Rajoy. El Conseller d’Economia considera que suposen ‘asfixiar encara més l’economia catalana’, i tot seguit els seus diputats convergents a Madrid hi donen tot el seu suport. Incomprensible? Incoherent? O és que hi ha contrapartides de sota mà? ERC posava com a condició per a tenir el seu suport parlamentari una actitud valenta enfront de Madrid per donar passes endavant; el PP, en canvi, posava com a condició un acte de submissió i fer passes enrere en la nostra ja migrada autonomia. És només desconcert, o podem parlar de deriva controlada?

Escòcia, mirall o miratge?

No podem deixar de mirar-nos el cas d’Escòcia amb una certa enveja i, per suposat, amb molt d’interès. Comparat amb la nostra situació en què no sembla veure’s cap mena de futur, les notícies que ens arriben d’Escòcia ens poden semblar extraordinàries. Si en una època érem molts els qui ens emmirallàvem amb el País Basc, i després amb el Quebec, ara sembla ser que hem descobert un altre mirall: Escòcia. De fet, aquests miralls externs no arriben a ser mai models a seguir, sinó simplement punts de referència o potser ni tan sols això: enveja des de la impotència.

Aquí, fàcilment els nostres governs, ja siguin tripartits o bipartits, s’excusen en la necessitat de gestionar bé la crisi abans de fer propostes de gran abast per al país. A Escòcia, sense deixar de banda la gestió de govern, el Partit Nacionalista Escocès ha mantingut sempre en un primer pla el tema del referèndum per la independència. Ja en l’anterior legislatura el govern d’Alex Salmond havia promès celebrar-hi el referèndum per la independència, però ho va posposar perquè no tenia la majoria suficient. Ara ho havia promès per a final de legislatura, però a diferència d’aquí les advertències dels líders escocesos devien ser més creïbles perquè el Govern de Londres se’ls pren més seriosament. David Cameron sempre ha dit que permetria la celebració d’un referèndum sobre el futur d’Escòcia, tot un luxe i una exhibició democràtica desconeguda entre els polítics espanyols, i ara ha confirmat que estaria disposat a acceptar un referèndum vinculant sempre que es compleixin dues condicions: que el referèndum es faci amb una pregunta clara i que només admeti un sí o un no, i que la consulta es faci en un termini màxim de 18 mesos. La primera condició pot ser més discutible, perquè és evident que tota consulta ha de ser clara i precisa, però tot sembla indicar que la voluntat del Govern de Londres és forçar una opció maximalista justament perquè es perdi. La segona, en canvi, és una evident feblesa democràtica perquè el dret democràtic a decidir el propi futur, és a dir el dret a la llibertat, no prescriu ni té data de caducitat. A ningú se li escapa que aquesta segona condició té la mateixa intenció que la primera: forçar que el referèndum s’hagi de fer en unes condicions que facilitin la victòria dels unionistes.

Amb tot, com ja s’ha dit altres vegades, ja ens agradaria tenir a l’Estat espanyol uns governants amb l’esperit democràtic dels anglesos! Però també ens agradaria tenir a Catalunya uns polítics amb la valentia i el compromís dels escocesos. Però, no. Ni tan sols no forçarem els espanyols a posar en evidència les seves mancances democràtiques, i ens quedarem bocabadats amb el procés d’Escòcia que per nosaltres no serà un mirall sinó un miratge.

Nota: Quan ja tenia redactat l'article, arriba la notícia que el Govern escocès ja ha posat data per  a la celebració del referèndum. L'important, però, és que ha posat data com un acte de sobirania, deixant clar que el Govern britànic no és ningú per a posar condicions a la democràcia. Res a veure amb l'actitud del nostre Govern que, a cada passa que fa com la mateixa llei de consultes, ha d'anar reiterant que ja s'ajusta als dictats de Madrid. Més motiu d'enveja, i més motiu per creure que veurem a passar Escòcia com un miratge fugisser.

Tot a punt per a la caiguda, prevista, de Grècia

Tot sembla indicar que s’acompliran tots els pronòstics; les estratègies del Banc Central Europeu, dels responsables econòmics de la Unió Europea i del FMI hauran portat al resultat previst i planificat. La fallida de Grècia és imminent i inevitable. Diuen que per atrapar un lladre hi ha com a mínim dos mètodes: enxampar-lo in fraganti en el moment de cometre el delicte, o deduint-ho en base a qui s’ha endut el botí. Doncs, això.

La fallida de Grècia semblava cantada abans d’intervenir-hi les autoritats monetàries europees. El que passa és que si en aquell moment Grècia s’hagués declarat insolvent i hagués incomplert amb els seus compromisos hauria deixat entrampats una colla de banc privats, especialment alemanys i francesos. Els pretesos o simulats rescats de l’economia grega no tenien en absolut cap voluntat de salvar el país, sinó només la d’alliberar una part important del risc assumit per la banca europea i forçar el país a fer reformes que beneficiessin els interessos econòmics dels grans grups de poder. És a dir, d’una banda carregar el mort als ciutadans grecs que han de suportar unes restriccions i condicions insostenibles, i que són les que acaben d’agreujar la crisi econòmica del país, i de l’altra fer que la ciutadania europea en general assumeixi les pèrdues que haurien d’haver patit els bancs com a entitats privades. Per tant, l’objectiu era retardar la fallida per donar temps a salvar els interessos privats, sabent que això agreujava molt més la situació econòmica grega.

Ara, el més probable és que Grècia es vegi obligada a recomençar de nou i a fer molts més sacrificis, però sempre seguint unes pautes europees que no tenen res a veure amb el que de veritat els convé. Aquesta mateixa fallida, gestionada des de la seva sobirania, dos o tres anys enrere hauria comportat molts sacrificis, però menys, i en tot cas haurien estat sacrificis orientats a redreçar la seva economia i no a acabar d’ensorrar-la.