Viure la política o viure de la política?

Ho va dir Duran i Lleida durant el Congrés del seu partit, i com a argument per a desqualificar el sector sobiranista d’Unió: “si ens haguéssim presentat com a independentistes no hauríem guanyat les eleccions”. Fa de mal dir; potser no. Les hipòtesis del que hauria pogut passar sempre són difícils, i en política encara més.

Però el fet no està en saber si la hipòtesi de Duran era encertada o no, sinó en la validesa de plantejar-se aquesta hipòtesi. Perquè el raonament de l’etern dirigent democratacristià em sembla molt preocupant, en la mesura que evidencia una prioritat política que no té res a veure amb l’honestedat i la coherència ideològica, i que més aviat ve a ser una mostra de perversió de la concepció de la política.

Si féssim un dibuix de la posició ideològica del conjunt de la societat, trobaríem una gran massa de població que se situaria a la part central, probablement una mica més conservadora del que en realitat defensen els partits que els representen; i aquesta gran massa s’aniria aprimant a mesura que ens desplacem cap als extrems. Davant d’aquesta realitat, hi ha a grans trets dues possibilitats: la de la persona que entra en la polític perquè creu en unes idees i en un model de societat, i per tant aspira a sumar el màxim de gent en el seu projecte; o la del qui, per a viure de la política, s’apunta a les idees majoritàries per tal d’assegurar-se una posició de poder.

Són dues concepcions radicalment diferents: la del qui vol assolir el poder (com tot polític) per tal de transformar la societat conforme a les seves idees, o a la del qui per assolir o mantenir-se al poder no té inconvenient a renunciar a les seves idees i adaptar-se a les de la majoria. S’aspira al lideratge per portar el país cap a uns objectius considerats ideals, o s’aspira a viure de la política a base d’acomodar-se a la posició més fàcil. És com els qui fan programes de televisió escombraria perquè, diuen, això és el que ven i el que vol la gent, sense cap voluntat d’oferir uns continguts de qualitat amb la idea per aixecar el nivell cultural del país. En èpoques de crisi, per exemple, és el que fan molts polítics de l’extrema dreta, que saben que atiant el racisme i la xenofòbia poden aconseguir vots i, per tant, parcel•les de poder. I és el perill de molts partits que ocupen la part central del pensament majoritari: al costat dels qui de veritat creuen en aquest posicionament central i treballen per mantenir-lo, hi ha els qui s’hi apunten només perquè saben que hi tenen moltes més possibilitats d’assolir l’èxit personal en la política.

Una cosa és que un partit o un polític cregui que la independència no sigui l’opció més bona per a Catalunya i que, conseqüentment, defensi una altra opció de tipus federal o autonomista. Res a dir. Ara bé, una altra cosa ben diferent és que algú faci el plantejament a la inversa i digui que renuncia a l’opció independentista perquè no li permetria assolir o mantenir-se al poder.

És una perillosa perversió de la política. Durant el franquisme era l’opció dels qui, per ser al poder, s’apuntaven a les tesis del règim; és l’opció dels immobilistes que ja els va bé mantenir l’actual situació perquè els és un valor segur i no volen córrer cap risc personal, encara que sigui a costa de perpetuar una situació injusta i perjudicial per al país; i també és l’opció dels qui veuen que la xenofòbia també els pot donar rèdits.

Què pot canviar a la Catalunya del Nord?

Tal com ja s’havia anunciat, un català ocuparà la cartera d’Interior del Govern francès. Manual Valls, afincat de temps a França, ha estat un dels personatges clau de la victòria d'Hollande. No sé si la seva influència ha estat decisiva perquè el nou President francès es manifestés durant la campanya a favor de respectar les diferents llengües existents a l’Estat francès, i a favor de ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. Tots vam poder veure com, en un dels actes electorals d’Hollande, a Tolosa de Llenguadoc, onejaven banderes catalanes i occitanes, entre altres; un fet gens usual en la política francesa..

Un brot d’esperança, doncs, s’obre a la Catalunya del Nord en la seva lluita pel reconeixement d’una llengua i una cultura fins ara negada per un pretès “republicanisme” jacobí. Com també ens passa a la Catalunya sud, un primer pas positiu seria deixar de tenir un Estat hostil. Ja sabem que la sort de les llengües no només depèn de les legislacions i de les normatives, però la supervivència és molt més complicada si aquestes hi són agressivament contràries. La ratificació per part de França de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries no seria la solució definitiva per al redreçament de la situació lingüística a la Catalunya del Nord, ja que és una Carta a la carta en què cada Estat decideix el grau d’implicació i de protecció de les llengües, però sí que hi podria ajudar. Seria un primer pas aconseguir un reconeixement de la realitat plurilingüística de l’Estat francès, ja que fins ara, en nom del republicanisme es posava la uniformitat lingüística com un valor intocable.

Una altra cosa serà veure l’efecte real que pot tenir en la política francesa la presència d’un Ministre català a Paris. L’experiència que en tenim nosaltres és absolutament nefasta: els ministres catalans a Madrid han estat sempre un ariet per a combatre la llengua i la cultura del país. No sé si a Manuel Valls li pot passar el mateix que a la Chacon, al Montilla o al Fernández Díaz, que conscients que a Madrid se’ls mirava ja amb recel pel sol fet de ser catalans procuraven amb més zel que ningú no donar cap mostra de suport a la realitat catalana. Havien de justificar dia a dia la seva espanyolitat. De tota manera, s’obre una porta d’esperança a la Catalunya del Nord; tenim dret a pensar que Manuel Valls i les promeses d’Hollande tinguin una mica més de credibilitat que els seus equivalents espanyols.

Sr. Mas, el PP té tota la raó

Costarà de fer quadrar els pressupostos de la Generalitat, perquè les mesures preses fins ara suposaran, entre altres coses, tenir menys ingressos. I el Govern, entestat en aquesta política suïcida de les retallades, i malgrat saber d’on vénen els mals de les finances catalanes, es manté amb la pretensió d’ajustar-se a les imposicions que li cauen de Madrid i de Brussel•les. Per això, se li acut recórrer a la partida corresponent a la disposició addicional tercera de l’Estatut per inflar una mica el capítol d’ingressos.

Naturalment, el Govern espanyol ja ha reaccionat dient que no admetrà de cap de les maneres que la Generalitat inclogui aquesta partida com a previsió d’ingressos. I molt menys encara que s’hi incloguin partides corresponents a deutes anteriors. Una negativa que sembla que no entenen els responsables de les finances catalanes. Aquests fan servir un argument ben simple: en qualsevol comptabilitat, en el capítol d’ingressos s’hi inclouen totes les previsions de cobrament, fins i tot en el cas que no hi hagi una garantia absoluta de fer-les efectives. Al capdavall, quan el Govern preveu el cobrament de determinats impostos no en té pas la garantia absoluta, perquè tot dependrà de l’evolució de l’economia; i, això, els economistes acostumen a encertar-ho ben poc. En aquest cas, el Govern de la Generalitat podria evitar algunes de les retallades previstes si pogués incloure els diners previstos per l’Estatut; un Estatut que el Govern espanyol no se sent moralment obligat a complir, amb la seguretat que cap jutge gosaria obligar-lo al compliment de la Llei.

Però això no és excusa per pretendre colar aquesta partida en el capítol d’ingressos de la Generalitat. Sembla estrany que a una eminència en el camp de l’economia, com el senyor Mas-Collell, se li escapi quelcom tan elemental en economia. Hi ha deutes que per la insolvència dels qui els haurien de satisfer s’han de donar per perduts: són com els bons o els crèdits escombraries. El PP té tota la raó quan diu que la Generalitat no es pot refiar de cobrar el deute que hi té pendent. Refiar-se del Govern espanyol, i especialment del PP, és una solemne bajanada.

Solucions a la grega

El món de la política està farcit de covardia. Si ja és fàcil que els responsables de l’administració renunciïn als seus principis per tal d’acontentar els electors que els han de mantenir al poder, molt més ho és que cedeixin davant de les pressions dels grans poders econòmics. Però, amb la crisi, aquesta tendència s’ha agreujat fins al punt de liquidar de facto l’exercici de la democràcia.

No hi fa res que hi hagi prou experiències que ens indiquin no només quins camins són més o menys viables sinó sobretot quins són absolutament inviables. A Llatinoamèrica hi ha alguns països que han tingut la valentia de fer front a les imposicions que els venien del FMI i dels grans poders internacionals; i se n’han sortit més o menys; és el cas d’Argentina i especialment del Brasil. També a Europa hem vist l’exemple d’Islàndia, que va ser capaç de portar als tribunals els causants de la crisi, i no va fer cas dels consells enverinats que li venien de les institucions europees. A l’altre costat de la balança, hi ha Grècia, que de rescat en rescat l’han portat a la fallida total. Entre altres coses perquè per part d’Europa no hi ha hagut mai cap intenció d’ajudar el poble grec, sinó els interessos de la banca europea a Grècia. No hi ha hagut cap polític grec amb prou capacitat i coratge com per a fer front a la situació i emprendre el camí que els grecs necessiten. Les urnes han portat el país a un carreró sense sortida; no seria d’estranyar que, com ja es va fer a Itàlia, la banca europea acabi nomenant un govern suposadament tecnòcrata perquè li acabi de fer la feina bruta.

Quelcom de semblant ens passa aquí. Tenim un Govern que té sobrades evidències d’on prové el problema de les finances catalanes; ells mateixos ho reiteren cada dia, però acaben agenollant-se davant dels causants de la crisi i de l’espoli del país, allunyant-se cada vegada més d’una sortida digna i beneficiosa per al país. Només tenim un avantatge: els catalans ja portem tres-cents anys d’entrenament de solucions a la grega. I, pel que sembla n’hi ha que hi troben gust.

A la deriva, amb un timoner que no sap on va

No guanyem per ensurts. Cada dos per tres el Govern Rajoy ens sorprèn amb noves mesures que corregeixen o contradiuen les que ell mateix havia promulgat dies enrere. I a cada reforma el govern ens en canta les excel•lències com si es tractés de la solució màgica i ideal per a sortir de la crítica situació que patim. Però, veient que lluny de resoldre res més aviat ens enfanguem encara més, en treu una de nova amb l’esperança que, aquesta vegada sí, l’haurem encertat.

A Europa li riuen les gràcies perquè el veuen com un cadell submís i obedient, incapaç de dir aquesta ànima és meva, sempre predisposat a acontentar els mercats. Però la mateixa Europa que l’aplaudeix li dóna una nova cargolada de torniquet, amb noves exigències. I llavors és el mateix Rajoy qui s’exclama dient que no entén com és que els mercats no tinguin en compte el seu esforç (bé, de fet, és l’esforç que fa fer als altres) d’austeritat. I és que ja hauria de saber que els mercats no es calmen per un decret de més o de menys. Al contrari, tants decrets i contradecrets no revelen sinó una feblesa i una inseguretat del Govern que per si mateix ja no inspira confiança. Ben mirat, el nou decret d’estabilitat financera, que preveu per als bancs una nova provisió de fons, no resol ni té la intenció de resoldre absolutament res; i això també ho saben els mercats. El decret provocarà la desaparició de més bancs que en no poder fer aquesta provisió de fons es veuran obligats a demanar un “ajut” a un interès del 10%, pensat per a què no puguin retornar-lo i quedar així en mans de l’Estat. Però no pas perquè l’Estat tingui la intenció o la voluntat de crear una banca pública, sinó simplement per a poder agafar els recursos que es treuen dels serveis bàsics dels ciutadans per a sanejar-los i poder-los retornar a les grans entitats financeres. I això pot interessar als grans bancs, però no té per què tenir cap interès per als mercats. I si, a més, sabem que aquesta mesura provocarà que les entitats tinguin menys recursos per a donar crèdit a famílies i a empreses, ja podem pensar que tampoc ha d’engrescar excessivament saber que s’agreujarà la crisi.

Quan algú ha d’anar reformant les reformes empreses, quan cada dia o cada divendres ha de treure una nova mesura, és que no sap on va, no sap com anar-hi o simplement no sap ni on el porten. I, pel que veiem, els mercats juguen amb l’Estat espanyol com qui juga amb una nina de drap; si hi veuen la possibilitat d’especular amb el deute espanyol no s’entretindran amb foteses com els decrets de Rajoy.

Intervenir l'Estat espanyol

El Govern espanyol reitera les seves amenaces: “aquelles administracions que no puguin complir amb el compromís d’estabilitat pressupostària seran intervingudes”. I ara l’amenaça cau sobre Astúries; no per no haver complert, sinó perquè ja pressuposen que no podrà complir. Sobretot si tenim en compte que qui presidirà aquesta comunitat autònoma serà el seu ex amic Àlvarez Cascos, o bé un socialista. Per al PP, podria ser un bon entrenament per a poder emprendre la intervenció d’altres comunitats autònomes més cobejades.

En part, aquestes amenaces van dirigides a Europa, per a fer-los creure que el Govern espanyol ja s’està prenent seriosament això de l’austeritat. Però, en part també, són l’estratègia per acabar amb determinades autonomies, ja que de moment ha de descartar bombardejar-les. És una estratègia semblant a la que han emprat per a liquidar les entitats financeres que no els interessava: primer se les escanya financerament, i després, com si se les salvés, els fan crèdits d’impossible retorn per a provocar-ne la fallida. I, de passada, poden dissimular la seva política de retallades als sectors claus per al benestar de la ciutadania, mentre continuen dilapidant els diners amb infraestructures estúpides i inútils, amb munions d’assessors i d’amiguismes remunerats, amb milions a vessar per a ajudar els seus amics...

Però algú podria prendre’ls la paraula: qui sembla que no complirà ni aquest ni l’any que ve els plans d’estabilitat imposats per Europa, serà l’Estat Espanyol. Conseqüentment, podríem reclamar també que l’Estat espanyol fos intervingut per Europa pel seu incompliment. I Catalunya, per la mateixa raó, pot reclamar d’intervenir l’Estat per no complir amb els seus compromisos. O, no? No, les amenaces només les formula qui té el poder.

Quines amenaces són més creïbles

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

A més d’un se’ns devien il•luminar els ulls en sentir el President Artur Mas, al Parlament, sentenciant que Catalunya disposaria d’Hisenda pròpia, ja fos per la via del Pacte Fiscal negociat amb el Govern espanyol, ja fos per la decisió unilateral de la majoria parlamentària. Però de seguida ens sobrevé el dubte: És possible que finalment l’Artur Mas s’hagi adonat de l’error que cometia sotmetent-se als designis de Madrid? Que s’hagi adonat que no portaven enlloc ni les estúpides polítiques de retallades que ens han ensorrat encara més en la crisi, ni les utòpiques i al•lucinants pretensions de convèncer els nostres espoliadors perquè ens tornin el que és nostre? És possible que estigui disposat a fer un gir de 180º en la seva política?

Costa de creure. Però, com que les ganes que sigui veritat són immensurables, podríem arribar a fer un acte de fe i donar crèdit a les seves paraules. Estem disposats a oblidar que durant molts i molts anys els nostres Governs (els de CiU i el del tripartit) han anat llançant advertències i amenaces a Madrid del que seríem capaços de fer si “no trobàvem un encaix adequat dins d’Espanya”, com deia Jordi Pujol des dels inicis. Però era el conte del pastor i el llop: no sé si algun cop es van arribar a inquietar per les amenaces dels catalans, però el que és segur és que al final ja no podien dissimular el riure quan sentien aquesta mena d’advertiments, amb la seguretat que a l’endemà trucarien de genolls a la seva porta. La credibilitat de les amenaces de cercar una via pròpia, si no podíem veure reconeguda la nostra identitat al si de l’Estat espanyol, era nul•la. La dita castellana de “perro que ladra no muerde”, es constatava una vegada darrere l’altra com a estrictament certa. La prova és que les reaccions a Madrid han estat ben escasses, i no tenen cap inconvenient en mantenir viva la col•laboració CiU-PP.

Però, com molt bé il•lustrava el programa “Polònia”, la funció del PP català va molt més enllà fins i tot de l’estratègia de Madrid. I la senyora Alícia, que dies enrere ja va retreure que era gràcies al Govern espanyol que el Govern català podia pagar les nòmines dels funcionaris, va llançar la seva nova amenaça: Si Catalunya construís una hisenda pròpia, qui pagaria les pensions dels jubilats catalans? La senyora Alícia donava per suposat que els diners que els catalans han pagat durant tots els anys de cotització són diners estrictament dels espanyols, que no ens corresponen als catalans, i que només per la seva graciosa generositat ens en poden tornar un part quan volen, o gens ni mica si pretenguéssim decidir sobre els nostres recursos.

I amb això tenia raó l’Alícia. Una decisió valenta en defensa de Catalunya tindrà sempre la reacció aïrada, i si cal violenta, de les institucions de l’Estat. I el mínim que podem esperar és que els diners que ara ens espolien en part, se’ls vulguin quedar tots, i procurin fer-nos tota mena de boicots: les traves i les agressions que ara ens procuren més o menys dissimuladament, esdevindrien franques i obertes, amb totes les seves armes. Per tant, com deia l’Alícia, si l’Artur Mas té una clara intenció de posar-se al servei del interessos dels catalans, hauria d’explicar i preveure totes aquestes agressions que haurem de patir.

Perquè, les amenaces de l’Artur Mas podem posar-les en dubte, podem témer que quedin en un no res a la primera envestida dels espanyols, com li va passar a l’Ibarretxe, però les amenaces dels nacionalistes espanyols com les de l’Alícia tenen tota la credibilitat del món. Les promeses de respectar Catalunya les negligeixen sempre; les amenaces, mai.

Tenim prou presons per a tants xoriços?

Van com cavalls desbocats. Ja no guarden ni formes ni mesures. Un catedràtic d’Economia ens deia que els gestors de la crisi, com a mínim en l’àmbit espanyol, no aprovarien la seva assignatura a la Facultat, perquè negligeixen principis elementals en economia. Però la resposta seria clara: qui ha dit que el Ministre d’Economia o el President del Banc d’Espanya necessiten o fan ús de coneixements economicistes, quan les seves decisions són estrictament polítiques, i de partit?

La decisió la tenen presa de fa temps: la crisi l’han de pagar els ciutadans i no pas els qui amb la seva nefasta gestió l’han ocasionada. Per tant, els directius de Bankia, amics i companys de partit, es poden endur jubilacions i indemnitzacions milionàries, però el forat que ells han creat l’haurem de pagar els ciutadans, i en major proporció els ciutadans catalans. Ni ells mateixos no es posen d’acord en què consisteix tècnicament la intervenció de l’Estat en aquesta entitat bancària: mentre uns parlen obertament de nacionalització, altres, com el Conseller d’Economia del País Valencià, diuen que de nacionalitzar res de res. Ells només entren a formar part de l’accionariat de Bankia, perquè "Les nacionalitzacions es fan en d'altres països". I, de fet, tenen raó. Qualsevol governant honest podria pensar que, si el sistema bancari privat ni compleix la seva funció de facilitar crèdit a les famílies i a les empreses ni tenen la mínima solvència per la seva pèssima gestió, una opció seria la nacionalització per tal de posar una banca pública al servei del país. Però no és el cas. Es tracta només de fer pagar als ciutadans els seus errors, per a poder retornar l’empresa a mans privades un cop l’haguem sanejada.

Si això no és una estafa, un robatori amb tots els ets i uts, ja m’ho explicareu. Quan la bombolla immobiliària els proporcionava sucosos beneficis, els beneficis eren seus i l’Estat els premiava fent-los pagar els impostos més baixos d’Europa i donant-los totes les facilitats per a defraudar la hisenda pública. I quan ells mateixos han ensorrat el negoci, aleshores apareix l’Estat socialitzador de les pèrdues. Insisteixo: tenim prou presons per a tants xoriços? Una proposta: Podríem indultar milers de petits carteristes i delinqüents de baix nivell, per a fer lloc a les presons per a aquesta trepa de delinqüents de guant blanc, que ocupen ministeris, direccions generals i consells d’administració d’entitats bancàries, i ens porten a tots pel camí de l’amargura.

Paraules clares de l’Artur Mas. Són creïbles?

Per fi sembla que hem pogut sentir un Artur Mas més assenyat, responsable i realista. Ja era hora que deixés de banda aquelles utopies de bufanúvols, aquell no tocar de peus a terra amb idees estrambòtiques, i aquell to de somiatruites buscant l’impossible. El país no té sortida, ho ha dit el Conseller de Cultura, si no disposem d’un Estat propi; no podem sortir de la crisi, ho ha dit també el Conseller d’Economia, sense acabar amb la situació d’espoli que patim. Doncs, deixem-nos de marejar la perdiu i de perdre el temps pretenent convèncer els qui viuen de la nostra espoliació.

Les paraules d’Artur Mas al Parlament van ser clares com no ho havien estat fins ara: “Catalunya tindrà un hisenda pròpia, per la via del Pacte Fiscal o per la via de la pròpia decisió”. I hi va posar una data límit, fet imprescindible per a fer-les creïbles. Naturalment, als nacionalistes espanyols no els convé de cap de les maneres, perquè si Catalunya amb els seus propis recursos disposés de més diners, aquests forçosament haurien de ser en detriment d’algú o altre que fins ara se n’està aprofitant. El PP espanyol, i la seva delegació a Catalunya, no vol de cap de les maneres que Catalunya disposi de més recursos per a la sanitat, per a l’educació o per al foment de l’ocupació, i prefereix dilapidar-los amb infraestructures inútils a qualsevol lloc d’Espanya. El lladre acostumat a viure del botí dels seus robatoris no pot acceptar que algú blindi les seves propietats, perquè ell hi sortirà perdent.

Les paraules de Mas, doncs, carregades de realisme, ens fan despertar un xic d’optimisme per a poder acabar amb aquesta situació que ens empobreix dia rere dia i que ens porta a un carreró sense sortida. Només té un problema: són creïbles les seves paraules? Podem creure que aquesta vegada sí que va de debò, i que ja no ajupirà més el cap amb la indignitat que ho ha fet fins ara? Ho voldríem creure. I, personalment, no li faria més retrets de passat i tindria tot el meu suport, com suposo que tindria el de tots els catalans que estimen el seu país, com a mínim per damunt de l’obediència de partit o de l’interès mesquí dels nostres enemics.

La crisi, la gran estafa del segle

Cada vegada més, sorgeixen veus clamant en contra de les fórmules imposades pels poders econòmics per sortir de la crisi; de fet, més que fórmules per a sortir de la crisi són fórmules per gestionar-la de tal manera que no l’hagin de pagar els seus causants, sinó les seves víctimes. La crisi no va venir perquè sí, sinó que ja era anunciada de temps pels especialistes, i no ha empitjorat perquè sí, perquè els seus gestors ja són conscients del disbarat que estan cometent, però és el que els surt més rendible.

Ja fa anys que en l’escena internacional es parlava de la pèssima gestió de Rodrigo Rato, que es dedicava a incentivar entre els seus amics la bombolla immobiliària. Afortunadament per pell, la bombolla va esclatar en mans dels seus successors que tampoc van saber-la aturar ni van saber-hi fer front. Rodrigo Rato se’n va anar a dirigir el Fons Monetari Internacional on va portar a terme una gestió més que dubtosa; entre altres coses se li retreu no haver previst la fallida de part del sistema bancari americà, i en conseqüència de l’Europeu, i que va ser el detonant de l’esclat de la bombolla immobiliària a l’Estat. De fet, ell mateix, així com les falses i fraudulentes agències de qualificació, donaven tot el crèdit i la màxima qualificació de solvència a entitats com Lehman Brothers just abans de la seva fallida. Rodrigo Rato va deixar el FMI per incorporar-se a Caja Madrid, amb l’objectiu de sanejar-la; i els seus amics del Banc d’Espanya van ordir una trama per provocar fusions, maquillant i falsejant les dades per fer-nos creure que el problema eren les petites caixes territorials com les catalanes. L’operació va assolir l’objectiu d’eliminar el sistema català de caixes, objectiu fonamental, però va agreujar la situació de Caja Madrid reconvertida en Bankia; els dirigents de Caixa Laietana, per exemple, sabien perfectament que lliuraven la seva petita caixa cap a la fallida, a canvi d’una recompensa personal. La gestió de Rato a Bankia no ha fet sinó agreujar la seva situació fins a portar l’entitat directament a la fallida, a l’espera que el seu amic, company de partit i nou ministre d’economia aconsegueixi salvar-la a base de fer-nos pagar als contribuents el seu desastre. Un, ministre que, no és pas casual, prové justament de Lehman Brothers.

I aquí ve l’estafa. Tots els elements que han intervingut en el procés s’han enriquit quan la bombolla els funcionava, amb l’excusa que és la llei del mercat: si ells han estat capaços de fer negocis brillants, els beneficis són seus. Però, quan la seva pèssima gestió ens ha portat la crisi a tot el país, però també a les seves entitats financeres, aleshores els seus amics dels banc d’Espanya i del Govern espanyol surten a rescatar-lo prenent els diners dels ciutadans. En una entrevista televisiva un Catadràtic d’Economia de la Pompeu Fabra deia que ho estan fent tan malament que no superarien el seu curs a la universitat. El que passa és que ni el Banc d’Espanya, ni el Govern espanyol no se serveixen de criteris econòmics, sinó estrictament polítics i de partit. Seria de jutjat de guàrdia, si el sistema judicial no estigués igualment implicat en la trama.

Mèrits i desmèrits empresarials

Els qui no estem relacionats amb el món de l’empresa, a vegades, pot ser que valorem poc el mèrit d’aquells emprenedors que han estat capaços de generar riquesa i d’oferir uns serveis que a més de ser útils a la societat, creen llocs de treball i, naturalment, els donen beneficis. Amb una excessiva facilitat podem caure en l’esperpent de titllar-los d’aprofitats o d’explotadors, pel sol fet que ells se n’enduen uns beneficis, sense tenir en compte si aquests són desmesurats, o si els beneficis són a costa de malpagar el treballador o d’abusar dels preus.

Hi ha, però, un espècimen d’emprenedor a qui caldria reconèixer, en tot cas, uns altres mèrits. Mentre uns empresaris han de fer tot un esforç de comptabilitat i d’organització de tota la seva estructura productiva per tal d’oferir un producte o servei a un preu raonable, competitiu i d’interès per a la societat, n’hi ha d’altres que orienten tot el seu esforç i el seu enginy cap a una altra banda. Per entendre’ns, l’amo del taller mecànic ha de poder oferir un servei adequat i d’acord amb les necessitats dels clients, a uns preus que li permetin pagar tota la inversió feta, les despeses corrents i la mà d’obra, i que encara n’hi quedi un romanent de beneficis. Tota una tasca ben meritòria. Res a veure, per exemple amb les empreses elèctriques, amb les concessionàries d’autopistes, la banca o tantes altres empreses estretament vinculades amb els poders públics. Les companyies elèctriques, per exemple, amb la complicitat dels polítics de torn, van falsejar el cost real de la producció d’energia per tal que l’Estat n’assumís una part important en forma de reconeixement de deute; d’aquesta manera, obtenen uns escandalosos beneficis, i encara tenen la paella pel mànec perquè poden exigir increments de tarifes absolutament desmesurats i injustificats. Una cosa semblant passa amb les concessionàries d’autopistes: l’administració, sabent el cost real de la inversió, acorda amb l’empresa unes condicions i unes tarifes que li acaben reportant uns beneficis astronòmics, que no tenen res a veure amb la inversió feta ni amb els beneficis empresarials que acostumen a tenir les empreses normals. O posem el cas dels bancs, per als quals les administracions, amb l’excusa que no poden deixar-los caure perquè s’ensorraria tot el sistema, els donen tota mena d’ajudes i facilitats, com no es dóna als altres empresaris a qui no surten els comptes.

L’èxit i el mèrit d’aquests empresaris, i de tants altres, no és el de saber organitzar una estructura empresarial que permeti oferir uns serveis, crear llocs de treball i, a més, produir un marge de beneficis. El seu mèrit, si és que se’n pot dir mèrit, és el de tenir la capacitat de subornar o de condicionar els poders públics perquè els posin els beneficis amb safata. Perquè, així, qualsevol ximple podria fer d’empresari.

Quan els dimarts plantin cara als divendres

L’odi i la fòbia del Partit Popular contra Catalunya, contra la seva gent, la seva llengua i la seva identitat estan desbocats, i es materialitzen des de fa mesos en els Consells de Ministres dels divendres. Una setmana rere l’altra, el Govern de Rajoy va dictant la seva llei per a laminar el ja migrat autogovern de Catalunya i per a perjudicar-nos econòmicament. I això amb la complicitat de la trepa de l’Alícia que treballen també incansablement per aconseguir el trencament de la cohesió social i que Catalunya no disposi dels recursos que necessita i que ens roben a diari.

El Govern de Catalunya, fins ara, potser per l’afinitat ideològica, ha vingut claudicant, ajupint el cap i mostrant-se servil envers el poder espanyol. Ni tan sols no va gosar presentar recurs d’inconstitucionalitat per la Reforma Laboral, tot i el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. Un darrere l’altre, des del President al darrer Conseller, passant pel portaveu del Govern o la Presidenta del Parlament, s’han anat queixant d’aquestes agressions, incompliments i actituds recentralitzadores del PP, a vegades fins i tot amb un to d’aparença agressiva; però, res. A Madrid, ja saben que després de la cridadissa ve la calma, el pacte i la submissió; apliquen la saviesa popular que els diu allò de “perro que ladra, no muerde”. I de moment els ha funcionat al peu de la lletra: molta bordada i poca mossegada.

Però aquest cap de setmana, el portaveu del Govern català, el Quico Homs, ha llançat la seva rèplica d’amenaça: “aquest dimarts, el Govern plantarà cara”. Costa de creure, la veritat; tot i que ho voldríem creure. Tant de bo que ens sorprenguin i les mesures del Govern català no es limitin a les típiques declaracions altisonants que no van més enllà del ressò de les mateixes paraules. No serveix de res presentar les agressions contra Catalunya al Consell de Garanties Estatutàries, si després no es fa el següent pas; com tampoc de res serveix personar-se al Tribunal Constitucional sabent que aquest està sotmès a la voluntat i l’arbitri del Govern espanyol, i que en tot cas les seves resolucions es poden allargar indefinidament, segons l’interès polític del partit. Si plantar cara no vol dir deixar clar que no s’acataran les decisions que ens siguin perjudicials, i si no vol dir que s’emprendran les decisions que calgui, encara que no encaixin en la legalitat espanyola, la veritat és que “plantar cara” no vol dir res.

A França també guanya el canvi

Tal com anunciaven les enquestes, a França s’hauran girat les tornes. Els qui aquí, aprofitant els desencerts del tripartit i de Zapatero, argumentaven que eren les polítiques d’esquerres les causants del malestar de la ciutadania que va acabar apartant-los del poder, ara podran dir que a França són les nefastes polítiques de dretes les que han fet que els ciutadans optessin per un canvi. Tan senzill com seria admetre que ningú no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut fer front a la crisi, i per tant les urnes van passant factura a tots els governs, sense distinció de colors.

Ja s’ho devien veure a venir, perquè des de fa unes setmanes ha anat creixent la brama de la necessitat de canviar de polítiques. Aquell dogma, imposat bàsicament per Alemanya, però secundat per la pràctica totalitat de governs europeus, segons el qual l’única recepta era la contenció de la despesa, reduir l’endeutament i retallar a tort i a dret, ha començat a posar-se en dubte potser perquè ja veien a venir que la França d'Hollande no estava disposada a seguir-lo. De fet, tampoc era del tot cert que es retallés la despesa a tort i a dret; perquè per a injectar diners a la banca no hi havia límits i les xifres es compten per bilions. Fonamentalment, les retallades eren la consigna per a eliminar l’Estat del benestar. Sigui com sigui, el cert és que ara ja pràcticament tothom coincideix en quelcom tan obvi com que caldria impulsar polítiques de creixement: hauran descobert la sopa d’all!

De tota manera, tampoc cal fer-se massa il•lusions. L’economia europea està perfectament controlada, i els grans poders econòmics no voldran precipitar la sortida de la crisi mentre no hagin completat la seva obra de desmantellament de l’Estat del benestar i d’adequació de tota la legislació en funció dels seus interessos. François Hollande, si no accepta com la resta de dirigents europeus seguir les directrius que li marquin, es trobarà amb el boicot i l’atac directe a l’economia francesa: Si fins ara els mercats han respectat relativament França, no pas per la seva situació econòmica, molt més greu del que diuen, sinó perquè era el gran aliat d’Alemanya, ara podrien descarregar les seves ires contra l’economia francesa. I a sobre, encara diran que ha estat culpa dels socialistes!

I si guanya l'esquerra?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja se sap que en unes eleccions sempre hi ha lloc per a la sorpresa. Però, fins al darrer moment, les enquestes donen com a guanyador de les presidencials franceses el candidat socialista François Hollande. De tota manera, el més probable és que la victòria sigui relativament ajustada; a França, com aquí i com arreu, un 5% de vots de més o de menys pot fer decantar la balança cap a una o altra banda. I el guanyador, malgrat que la diferència sigui mínima, acostuma a fer servir frases grandiloqüents com “La ciutadania ha rebutjat unes determinades polítiques”, “Els ciutadans han volgut el canvi”, “És el fracàs de determinada opció política”...


Res a dir, sempre que es pugui fer servir la mateixa metodologia d’anàlisi, tant si és l’un com si és l’altre, el guanyador. La derrota de Zapatero, i la del tripartit, es va vendre no només com el fracàs d’uns governs que no van saber fer front a la crisi, cosa ben certa, sinó com els seus causants; com si abans no hi haguessin hagut unes polítiques conservadores que incentivaven l’especulació immobiliària que, com en el joc del globus, va acabar esclatant en mans dels socialistes. “És el fracàs de les polítiques d’esquerres” deien molts pretesos analistes i observadors esbiaixats. Diran, ara, si es confirma la victòria del candidat socialista que “És el fracàs de les polítiques de dretes”?

He dit en repetides ocasions que els governs progressistes (de fet hauríem de dir “menys de dretes”) d’Espanya i de Catalunya, van tenir la dissort de trobar-se immersos en la crisi i no hi van saber respondre, naturalment, com va passar a Europa a tota mena de Governs, de dretes i d’esquerres. A Itàlia també s’hi va trobar el Berlusconi i les seves polítiques més que conservadores. I no oblidem que, encara que el Sarkozy vagi posant com a pèssim model el govern Zapatero, tampoc és que la situació econòmica a França sigui per a tirar-hi coets. Si hi ha canvi a l’Elisi, també és possible que el nou inquilí acabi destapant i denunciant haver rebut una herència molt més desastrosa del que semblava. Un discurs que no ens vindria pas de nou, perquè ja l’hem sentit massa vegades.

Sembla un relleu lògic en la mesura que la majoria dels Governs europeus que han hagut de fer front a la crisi no han resistit el pas per les urnes, i encara caldrà veure què li passarà a la senyora Merkel. Al capdavall, l’estratègia per a sortir de la crisi de Zapatero és pràcticament la mateixa que està seguint Rajoy i que ha seguit el Sarkozy: creuar els dits i esperar que la mateixa inèrcia de les oscil•lacions econòmiques faci créixer els brots verds de la recuperació. Zapatero confiava que la crisi s’hauria començat a esvair al final de la seva legislatura, i no va fer res per a sortir de la crisi. Rajoy fins i tot ha retallat les escasses polítiques actives d’ocupació, amb la mateixa confiança que el seu predecessor. Fonamentalment, la diferència és que la dreta ha aprofitat la situació de crisi per a liquidar l’Estat del benestar i adequar la legislació a les exigències dels grans poders econòmics.

Els qui honestament creien que l’electorat català i l’espanyol van expressar les urnes el seu rebuig a les polítiques d’esquerres, hauran d’admetre que l’electorat francès, si es confirmen les enquestes, hauran rebutjat igualment les polítiques de dretes. La mateixa desqualificació que serveix per als uns ha de servir per als altres. O per a cap. A part que els anomenats socialistes, a Europa, no deixen de fer polítiques de dretes, encara que potser amb un xic més de sensibilitat envers els problemes socials, la seva derrota o la seva victòria té la mateixa significació a un lloc i a un altre. I els eximents o les excuses del marc general que els ha impedit trobar una sortida a la crisi també serà la mateixa per als uns que per als altres. O no?

Un darrer esforç per salvar la banca

Fa temps que se’n parla. El sistema bancari espanyol, amb algunes poques excepcions, està contaminat per la pèssima gestió dels seus dirigents que, a més d’embrancar el país en la bombolla immobiliària, hi van quedar ells mateixos entrampats. Molts dels seus actius són més hipotètics que reals, almenys a curt termini. A l’inici de la crisi, fins i tot es fregaven les mans quan veien que algun dels seus clients no podia pagar la hipoteca: ells se li quedaven el pis, sense que això saldés el deute, i per tant podien tornar a vendre’s el pis, pel qual podien estar cobrant dues hipoteques alhora.

Però la bombolla especulativa es va fer tan gran que els va esclatar a les mans. I ara no saben què fer amb els pisos, construccions a mig fer i solars que s’han anat quedant de petits propietaris, però sobretot de grups immobiliaris. Fa temps que es parla de la possibilitat d’acumular tots aquests actius tòxics en una sola entitat; això permetria, diuen, alleugerir la càrrega dels bancs i sanejar-los. Si del que es tracta és de regalar aquests actius, i per tant anotar-se’ls com a pèrdues, ben poca cosa hi tenen a guanyar les entitats bancàries, tret d’estalviar-se la gestió immobiliària que ara els toca fer. Però la pregunta clau és: I qui posarà els diners per a crear aquest banc de tòxics, una veritable desferra financera? Per iniciativa privada, ningú. Amb els milions i milions que les administracions han arribat a robar i a escatimar als ciutadans per a regalar-los als bancs, ja ens podem imaginar que al final també ens tocarà pagar aquesta festa.

Una proposta més estrictament liberal podria ser simplement deixar caure els bancs insolvents. Cosa que no han fet fins ara, ja que els governs de dretes han optar per socialitzar les pèrdues, i només han liquidat aquelles entitats d’estalvi que els feien nosa. I no era una qüestió d’estricta solvència ni de rigor economicista, perquè per aquesta regla de tres una entitat com Bankia ja hauria d’haver estat liquidada fa temps. Només la seva significació política i de partit, amb el seu president al capdavant, han evitat forçar-ne la fallida. Bankia podria ser l'embrió i la primera pedra d'aquest banc de tòxics... però que se'l paguin a Madrid!

De Ferran Mascarell a Duran i Lleida

Ho deia el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, l’altre dia: “Hem de poder ensenyar el món que el català té un Estat que el defensa”. En canvi, el Duran i Lleida deia que havíem de treballar com si fóssim un estat. Són frases, carregades de sentit, que poden tenir interpretacions diverses. Des d’una opció clarament independentista a la del desig d’aconseguir que l’Estat on estem ficats finalment ens defensi.

Jo no sé exactament què volia dir el Conseller de Cultura. Suposo que no deu pretendre fer-nos creure que, ara mateix, tenim cap Estat que ens defensi; vull pensar que es refereix a la necessitat de tenir aquest Estat. Però aquestes afirmacions poden quedar matisades per les de Duran i Lleida: això d’actuar com si fóssim un Estat pot venir a dir que ens hem de resignar amb el que tenim i que hem de fer veure que amb això ja en tenim prou per sortir-nos-en. Ell sap que no. Sap perfectament que fent veure que tenim un Estat, tenint-ne un tan radicalment hostil a nosaltres, no tenim massa possibilitat de sortir-nos-en, ni econòmicament ni com a país amb llengua i cultura pròpies.

No es tracta de “poder ensenyar al món que el català té un Estat que el defensa”, perquè la gent sap que les dificultats que té el català provenen bàsicament d’hostilitat d’aquest Estat espanyol, que no ens defensa sinó que ens agredeix. En tot cas, hem de fer veure al món que necessitem i tenim dret a tenir un Estat que ens defensi. Perquè no oblidem, Catalunya no és una nació sense Estat (què més voldríem, com a primer pas!); som un país sotmès a un Estat que l’agredeix i l’espolia.

L’opció del PP, la Independència

És cert que hi ha molts catalans que no tenen inconvenient en sentir-se espanyols i, il•lusòriament, encara pensen que és possible aconseguir un reconeixement de la nostra cultura i la nostra identitat dins de l’Estat espanyol. És el resultat de tants anys d’intent d’assimilació, d’opressió i de vexacions; de fet, la desaparició de pobles i cultures, arreu, passa per aquesta etapa desafecció cap al propi país, fins al punt que hom pot acabar renegant-ne. Per als qui, a l’estil Vidal Quadras ja han renegat de la seva llengua i del seu país, i s’han convertit en el seu principal enemic, no hi ha res a fer.

Ara bé per aquells catalans que encara somnien en la utopia d’una Espanya que reconeix l’existència de pobles amb llengua i cultura diferents, és el PP el qui els mostra quina opció han de seguir: la independència. Si a l’Estat espanyol ho ha diverses llengües, el lògic seria que els espanyols volguessin veure-les totes reconegudes a Europa; l’actual President del Parlament europeu, l’alemany Martin Schulz, creu que seria el més normal del món. Però, per al Partit Popular, no. Per als populars el plantejament és clar: els catalans no podem veure reconeguda i normalitzada la nostra llengua al Parlament Europeu si no tenim un Estat propi. El d’Espanya no ens serveix, perquè ens és hostil. El mateix passa amb les seleccions esportives internacionals; els catalans no hi tenim dret, diuen els populars, mentre no tinguem un Estat propi.

El consell que ens dóna el Partit Popular és clar: dins de l’Estat espanyol no podem esperar veure reconeguda la nostra existència com a poble i com a cultura. Els catalans, a Espanya, no existim, excepte per a pagar les seves festes i disbauxes. Els catalans que encara no hem renegat de ser-ho, segons el PP, només tenim dues opcions: o acabar de renunciar a la nostra catalanitat i assumir l’espanyolitat amb totes les conseqüències, o optar directament per la Independència. És el PP, i en bona mesura també el PSOE, el qui nega les opcions intermèdies dels bufanúvols que encara confien en la possibilitat d’una Espanya federal i respectuosa amb la diversitat.

El diable celebra jornada de portes obertes

Va ser un fet relativament insòlit. El Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca va celebrar una jornada de portes obertes per als mitjans de comunicació, per tal que comprovessin que allà ni es torturava ni es maltractava els retinguts. I, efectivament, els periodistes van poder veure amb els propis ulls com no es maltractava ningú, i van poder observar la polidesa de les dependències degudament preparades per a la visita. Que en són de cínics i d’hipòcrites!

Les denúncies contra aquest centre han estat constants en els darrers temps, i n’hi ha prou testimonis. Ara es tractava només de fer un muntatge propagandístic per rentar-se la mala imatge. Però, està clar, la visita dels mitjans de comunicació s’havia de fer de forma programada, amb temps suficient per a posar ordre i fer neteja, almenys per aquell dia, de les sinistres dependències; naturalment, es tractava d’una visita guiada per tal que els periodistes només veiessin allò que els interessava mostrar; els internats els van veure de lluny, confinats al pati, sense poder-hi parlar, no fos cas que els expliquessin la veritat del que hi passa dins d’aquelles quatre parets. Una burla informativa que no tots els mitjans de comunicació van voler reflectir, i molts es van limitar a passar les notes oficials que els havien donat, sense qüestionar-se res.

Però el més greu és que tot just feia uns dies que els mateixos irresponsables del CIE havien negat l’entrada al Síndic de Greuges, que en compliment de la seva tasca institucional volia conèixer de primera mà la realitat del centre. Uns funcionaris sense massa escrúpols ni honorabilitat, que posats a transgredir la llei ja no els venia d’aquí menystenir les institucions catalanes. Però, tampoc ens ha de venir de nou: tenim un Govern i un Parlament, incapaços de fer-se respectar. Ni una queixa, ni una moció de protesta, ni una denúncia...

El full de ruta de l’ANC

Els independentistes hem trobat a faltar sempre un full de ruta clar i precís per avançar cap a la independència. Des dels partits que es limiten a dir que anem fent i que ja en parlarem més endavant, fins als que podien presentar una hipòtesi tan fora de la realitat com la de dir que si obtenien la majoria proclamarien unilateralment la independència; quan en realitat no tenien clar si podrien obtenir representació parlamentària. I, entremig, una Esquerra capaç d’aprovar en un mateix congrés fer un referèndum per la independència el 2014 i proposar un Concert econòmic de cara al 2020.

Per això, és especialment interessant saber l’Assemblea Nacional Catalana sembla que sí que té un full de ruta. Aquest any 2012 hi haurà tot un seguit de mobilitzacions que confluiran amb la gran manifestació de l’11 de setembre; el 2013 hauria d’haver-hi la macroconsulta municipal a través de l’Associació de Municipis per la Independència, una consulta que hauria de posar en evidència la imperiosa necessitat de passar cap a la consulta definitiva, probablement el 2014. Com sempre, hi ha el doble risc: d’una banda, que aquesta mobilització nascuda de la societat vulgui ser manipulada i aprofitada per algun partit polític; però de l’altra, i en sentit invers, que els partits polítics s’ho mirin de lluny, i fins i tot ho respectin, però que no s’hi impliquin. L’èxit de l’ANC serà l’assoliment de les accions programades, però sobretot que aquestes accions siguin suficients com per a condicionar i implicar els partits polítics i, per tant, les institucions nacionals.

I aquí ve la punta de preocupació. El full de ruta sembla prou assenyat i en consonància amb la creixent demanda de la societat catalana, cansada de tant d’espoli i tant de menyspreu per part de l’Estat espanyol. A l’ANC hi ha persones vinculades tant a UDC, a CDC, a ERC, a ICV, a SI, i també alguns al PSC. Però no sembla que aquests mateixos partits treballin a les institucions pensant que hi ha previst aquest full de ruta. Faltarà veure la capacitat de l’ANC per a condicionar l’acció dels partits; de moment, no sembla que tinguin la voluntat de fer-ho.

Els morts els importen un rave

M’arriba a través de la xarxa el comentari d’un treballador d’un hospital públic astorat pel la mesura del Govern espanyol d’excloure de l’atenció sanitària els immigrants que no tinguin regularitzada la seva situació. Segons explica, per a moltes de les persones que es troben en aquesta situació i que necessiten assistència mèdica per a sobreviure, és com condemnar-los a mort. Per a la Ministra, per al Govern o per als polítics en general, la seva mesura es pot traduir en una lleugera reducció de la despesa; per ell, que els veu cada dia la cara, són persones a les quals se’ls pot tancar l’única porta de supervivència. I es pregunta esgarrifat: “Què sentiran els polítics en veure que la seva acció provoca morts?”

Absolutament res. La resposta és així de senzilla. Per als polítics en general, però molt concretament per als d’aquest Govern espanyol, la vida de les persones no els interessa ni poc ni molt. Estan molt acostumats a prendre mesures que saben que impliquen la mort de moltes persones, o la seva misèria o la pèrdua d’uns drets i d’un mínim de benestar; i no els tremola el pols perquè la prioritat absoluta és acontentar els mercats, els poderosos i els seus interessos personals. Les retallades en la sanitat impliquen morts, ja ho saben, impliquen danys irreversibles en persones concretes, de la mateixa manera que la venda d’armes denunciada recentment per Amnistia Internacional també provoca moltes víctimes mortals, i sovint de persones que intentaven lluitar per la llibertat i per la democràcia.

Però, no és pas el nombre de morts el que els preocupa, sinó la rendibilitat de les seves accions. En tot cas, esmerçaran esforços per evitar que els posin els cadàvers davant de la porta; no fos cas que els perjudiqués electoralment. I es cuidaran prou que els mitjans de comunicació no relacionin els fets i continuïn tractant-los com a persones decents en lloc d’anomenar-los pel seu nom: una banda d’indesitjables delinqüents i mafiosos disposats a matar i a perjudicar qui calgui si això els reporta beneficis.