De què ens ve aquest estat depressiu?

Vivim en una època en què sembla que tot ho hem de quantificar i de valorar a través d’un estudi sociològic i estadístic com els que acostuma a fer el CIS. Sovint, aquests estudis arriben a la mateixa conclusió que tots ja sabem per pura intuïció i sentit comú; només que amb xifres i dades concretes. Ara mateix, el CIS ha fet públic el seu darrer baròmetre en el qual fa palès que el pessimisme ha arrelat com mai en la societat.

A l’hora de valorar la situació general del país, un 90% dels enquestats afirma que la situació és dolenta o molt dolenta, poc menys d’un 9% diu que és regular, i només un 1% gosa dir que és bona. El 65% afirma que la situació és pitjor que no pas un any enrere, amb l’anterior govern, i només un 16% té la gosadia d’afirmar que la situació millorarà amb el temps. D’aquí se’n dedueix que hi ha una sensació general de pessimisme. És més, probablement mostrar-se avui optimista pot ser sospitós de vés a saber quins delictes, de manera que fins i tot aquells que conserven un bon lloc de treball, i que no tenen problemes econòmics, participen d’aquest mateix estat d’ànim. Els noticiaris, sense excepció, s’han convertit en un rosari de penalitats, de fallides, i de males notícies econòmiques en tots els àmbits.

El que jo no tinc tan clar és que el pessimisme i el desànim general vingui motivat només, ni tan sols principalment, per la situació econòmica. De situacions de crisi ja se n’han passat anteriorment, però potser mai com ara s’havia tingut la impressió que els poders polítics estaven remant tant contracorrent, tant en contra del que interessaria a la gent i ens permetria sortir de la crisi. I és aquest fet, el de veure que als nostres governants l’únic que els interessa és afavorir els causants de la crisi a base d’agreujar la situació de la majoria dels ciutadans, el que provoca aquest estat d’ànim desesperançat; és la impotència de veure com els grans poders econòmics han perdut la vergonya i els escrúpols i s’han abocat al pillatge dels escassos recursos, drets i conquestes socials de la ciutadania.

El dret a la ignorància, per als professors universitaris?

Totes les notícies sempre tenen múltiples lectures. Alguns mitjans catalans han presentat com un èxit el fet que el TSJC hagi rebutjat el recurs que volia presentat l’entitat Convivencia Civica Catalana en contra de l’exigència del nivell C de català als professors universitaris. I en aquest cas, millor que hagi estat rebutjat el recurs d’aquesta entitat nacionalista espanyola per excel•lència; però cal no oblidar que la Justícia se serveix d’aquest recurs de forma arbitrària, segons la conveniència política de cada moment. A les Illes, per exemple, l’Obra Cultural Balear també s’ha vist sovint desautoritzada per a intervenir en causes judicials en defensa del català.

En aquest cas, probablement els membres del TSJC són conscients que fa ben poc ells van fer el joc al Partit Popular en la seva croada contra la llengua catalana, i ara els era fàcil compensar-ho perquè ja saben que aquest tema de l’exigència del català als professors universitàries ja l’aturaran quan el partit ho cregui convenient. De tota manera, el que resulta interessant de la qüestió és el fet que hi hagi qui pretengui al•legar el dret a la ignorància precisament al col•lectiu de professors universitaris. No sembla pas desenraonat demanar els professors universitaris el mateix nivell de competència lingüística que es demana als mestres de primària. Quan un funcionari resulta ser un incompetent lingüístic no és només que sigui un individu poc capacitat professionalment, sinó que a més està negant el dret dels usuaris a relacionar-se amb normalitat amb l’administració.

En el cas dels professors universitaris passa exactament el mateix, perquè seran els seus alumnes els qui no podran exercir la seva llibertat d’opció lingüística. Però ja podem imaginar quina mena de professors deuen ser els qui al•leguen el dret a la ignorància! N’hi deu haver més d’un que deu sentir vergonya que algú pretengui impedir que els professors siguin professionals competents.

Tenim el maltractament que ens mereixem

De tant en tant, hi ha qui s’entreté a donar les dades. No són pas dades sorprenents, perquè de tant reiterades el que ens sorprendria seria un resultat diferent; el que sorprèn de veritat és que els nostres polítics i els nostres dirigents facin veure que els ve de nou, i simulin enutjar-se, sense fer, però, el més mínim pas per a resoldre-ho. Si els Governs espanyols, els diferents governs espanyols, es neguen impunement a complir amb el que marca la legislació vigent, per què no han de poder incomplir amb els seus pressupostos?

L’espoli de Catalunya comença amb una legislació absolutament discriminatòria, que ens impedeix disposar dels nostres recursos. Si tenim retallades, problemes financers i recessió és degut senzillament a què els nostres diners van destinats a ser malversats per l’Estat espanyol. Però un cop acceptada aquesta pèssima legislació per als interessos de Catalunya, resulta que el Govern espanyol (ho deia explícitament el Ministre Montoro) es nega a complir-la en aquells escassos punts que ens podria beneficiar; sabem que compten amb la complicitat d’un sistema judicial corrupte que mai sentenciarien a favor del compliment de la llei. Però resulta que del que queda del seu incompliment, i que figura en els pressupostos generals d’Estat, tampoc ho acaben executant. Segons Oriol Pujol, de les inversions pressupostades per al 2011 (amb un xifra que ja resultava insultant per a Catalunya) l’Estat només n’ha executat un 35’53%, i al País Valencià només un 41’3%, mentre que a Madrid se n’han executat més de les pressupostades, el 111%. Segons la disposició addicional tercera de l’Estatut s’havia d’haver invertit un 18’7% del PIB, el Govern en va pressupostar només un 15’2% i n’ha executat un 7’1%. Aquest any 2012, enlloc del 18’7% que marca la llei, es pressupostarà poc més d’11%, i en realitat se n’executarà una quantitat ínfima. Dies enrere era el Conseller Recoder qui recordava que l’Estat ha licitat només un 28% de les inversions en infraestructures viàries i ferroviàries compromeses en els convenis de 2005 i 2006.

Però el que no pot fer el Govern de la Generalitat és simular que està sorprès o indignat per aquests incompliments que ens porten a la misèria com a país i ens impedeixen sortir de la crisi. Això és possible, evidentment, per la inequívoca col•laboració del PP i del PSC disposats a fer el que calgui per evitar que Catalunya disposi dels recursos suficients, dels seus recursos, per a sortir de la crisi. Però també per l’obsessió malaltissa i irresponsable d’una CiU a mantenir-nos dins d’aquest Estat que ens ofega, ens maltracta i ens arrossega en la seva misèria. Ens trobem allà on ens trobem, tractats com ens tracten, bàsicament per la covardia d’uns polítics que prefereixen no arriscar en absolut la seva carrera particular en lloc d’apostar per salvar el país d’una decadència que pot arribar a ser irreversible.

Mentiders compulsius, consentits malgrat tot

No sé si és per sort o per desgràcia; però el cert és que hi ha ressorts de la societat que encara estan fora de control. Fora del control del poder, però també fora del control dels mateixos moviments socials. De la mateixa manera que, en un determinat moment, una petita espurna pot encendre una foguera i produir-se una gran mobilització social, també es dóna el cas d’una passivitat i desànim absolut per més dures que siguin les garrotades. I em penso que ara mateix ens trobem en aquesta darrera situació.

Temps enrere, una gran mentida governamental va fer decantar la balança electoral a Espanya. Avui, el Govern espanyol menteix més que no parla, compulsivament. I no passa res. Sort n’hi ha que els ciutadans no fem massa ús de les noves tecnologies, i els periodistes tampoc, perquè per gota que algú s’entretingui a fer un recull i una comparació de les declaracions dels polítics veuria que les contradiccions i els desmentiments són constants. Tan aviat surt un polític popular dient que ells mai nacionalitzarien la banca, perquè això és propi d’altres ideologies, com que la solució seria la creació d’una banca nacionalitzada. Recordem el Ministre d’Economia quantificant el cost de recapitalitzar Bankia, desmentit per ell mateix amb ben pocs dies de diferència, amb un marge d’error d’un 500%. Durant l’etapa Zapatero, es va haver de sentir sempre aquell incompliment de respectar l’Estatut que aprovés el Parlament, i aquella fanfarronada de dir que la banca espanyola era la més sòlida del món. Ara mateix, amb el Partit Popular no donaríem l’abast tant si parlem de la pujada d’impostos, del dèficit de les autonomies, dels avantatges de fusionar caixes, del balanç de Bankia, de les causes de la prima de risc, o de les inversions fetes a Catalunya.

Quan el Ministre d’Economia diu que els bancs espanyols no necessitaran un rescat europeu, és perquè ja han començat les converses per veure com Europa ens treu les castanyes del foc. Igualment, quan Mariano Rajoy diu que no hi ha perill de rescat a l’estil grec, és perquè ja s’ha arribat a la conclusió que Espanya no té els recursos suficients per a salvar la crítica situació d’alguns bancs, ni la capacitat de generar la confiança suficient com perquè baixi la prima de risc. La mentida ja no és ni delicte ni censurable socialment, sinó que forma part del llenguatge polític habitual, que els ciutadans ja interpreten a la seva manera. Potser algun dia, aquests mateixos ciutadans que avui s’empassen impassibles les més grans mentides, algun dia sortiran al carrer per fer fora tanta filibusteria.

Nacions Unides: Llicència per a matar

El paper de les Nacions Unides a Síria és ben galdós; només falta saber si és per incapacitat, per covardia o per simple mala fe. Les revoltes populars de Síria en contra de la dictadura d’Al-Assad tenien, és cert, un accent especial que anava més enllà del simple desig de democràcia; es tractava també d’una pugna entre famílies islamistes: sunnites, alauites i xiïtes. Però era evident que hi havia un règim que utilitzava el terror contra la població civil, i que no ha estalviat crims massius per a mantenir-se al poder.




Enmig de l’onada de revoltes en el món àrab, el règim de Baixar Al-Assad no hauria pogut resistir si no hagués comptat amb suport exterior. Igual com va passar a Líbia, les principals potències i les Nacions Unides no tenen cap inconvenient en col•laborar amb el terrorisme quan en poden treure sucosos beneficis. Fan la vista grossa davant dels crims, i fins i tot simulen enutjar-se quan algun altre grup terrorista actua fora del seu control. També la justícia britànica es va deixar subornar oficialment deixant en llibertat un terrorista per a afavorir uns contractes relacionats amb l’explotació dels recursos naturals de Líbia. No hi ha, doncs, cap interès en protegir la població civil, ni salvaguardar els drets humans, i només reaccionen quan la situació interna del país fa perillar el règim: aleshores és el moment d’optar per continuar donant suport al terrorisme o posar-se al costat dels que lluiten per la llibertat i la democràcia, més que res per si acaben assumint el poder. I les Nacions Unides no tenen ni veu ni vot (per això tenen previst el mecanisme antidemocràtic del dret a veto), si no és amb el consentiment de les principals potències. En aquesta ocasió són Xina i Rússia els interessats en mantenir el règim de terror (tampoc tan diferent del que mantenen ells internament als països respectius). El conflicte els va de primera: un soci en dificultats sempre està disposat a negociar a qualsevol preu, i la venda d’armes esdevé una activitat ben lucrativa. Els morts i el patiment de la població civil és una fotesa que no els fa perdre el son ni un segon.



Però, aquesta actitud mesquina i de complicitat amb el terrorisme de Rússia i Xina, tampoc és tan diferent de la que han mantingut la resta de països. Probablement, com a Líbia, és una simple apreciació del moment oportú de deixar de donar suport al règim, per passar a donar-lo als qui l’han de succeir. Com en el motociclisme, tot és qüestió d’apurar la frenada: fer-ho abans d’hora suposa perdre una bona oportunitat de negoci; fer-ho massa tard pot representar no tenir-hi més opcions en el nou règim. Per això, el paper de Kofi Annan com a comissionat de les Nacions Unides no era el de forçar l’acabament del règim terrorista, sinó el de dilatar el conflicte i guanyar temps perquè Al-Assad pugui guanyar la partida; o si més no, convertir la revolta popular en un conflicte armat que sempre permet fer negoci amb la venda d’armament a les dues parts en conflicte. Les Nacions Unides es presenten neutrals entre el terrorisme i la defensa dels drets humans. Tota una vergonya.

Tenim mala peça al teler

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La crisi econòmica sembla ser la preocupació bàsica i fonamental de tothom. Fins i tot quan es celebra una cimera per a parlar del Pacte Fiscal hi ha qui té el desvergonyiment de dir que aquest no és el tema que preocupa a la gent, i que del que s’hauria de parlar és de com sortir de la crisi. I el desvergonyiment és majúscul si qui diu això resulta ser del partit que ha estat capaç, en ben pocs mesos, de portar el país d’una situació de crisi a una situació crítica, de rebre una herència complicada a fer-la inviable. Però el cert és que cap Govern, ni l’espanyol ni el català, avui per avui, no ha emprès mesures mínimament serioses per a afrontar la crisi, o el que és pitjor, ha emprès mesures que ens hi han enfonsat estrepitosament. Les grans xifres són ben eloqüents: són infinitament pitjors que un any o dos enrere.

Primer semblava que només eren els indignats els qui posaven el crit al cel per una polítiques suïcides que podien servir per salvar els interessos dels grans poders econòmics, però que portaven a la misèria el conjunt de la població, i, naturalment, sobretot els més febles. Després van començar a sorgir sectors del món acadèmic gens sospitosos de ser “antisistema”, que parlaven directament de l’engany que ha representat la gestió d’aquesta crisi. A les crítiques a aquesta bogeria de retallades irracionals (irracionals, perquè representen empobriment, i per tant, menys ingressos per a les administracions, i per tant, més dificultat per a complir amb els objectius de dèficit) s’hi van afegir des dels Estats Units, al FMI, o a les propostes de François Hollande, per exemple. Fins i tot, el BCE ha hagut de renyar el Govern espanyol dient-li que ho ha fet “de la pitjor manera possible”.

Ningú devia esperar que aquest govern emprengués una sortida de la crisi des d’una perspectiva més sensible a la justícia social, fent-la pagar als qui la van provocar, salvaguardant els més febles, traient els recursos dels grans poders econòmics (la diferència entre la fiscalitat espanyola i la sueca, per exemple, no està en el que paga la majoria de la població, sinó en el que paguen les grans fortunes) o de despeses supèrflues com la monarquia. Però, com a mínim sí que podíem esperar que haguessin emprès una sortida una mica més intel·ligent, des de la seva ideologia liberal. Però no, ho han fet de la pitjor manera possible, amb un desgavell absolut de reformes i reformes de les reformes que no ha entès ningú, però que menys encara no han suscitat cap mena de confiança en els mercats, quan deien que era el seu objectiu principal. El fracàs de les polítiques del Govern espanyol (les del Govern català no en són sinó un apèndix subsidiari) és tan estrepitós que sembla inevitable que ens portin a la fallida total.

I bé, ja sabem què vol dir arribar a aquest punt de fallida. L’exemple de Grècia és ben il·lustratiu: la seva situació era realment complicada, per la mala gestió dels seus governants i del seu sistema financer, com aquí, però a partir del “rescat” la caiguda ha estat en picat. Totes les previsions que havien fet els responsables econòmics grecs i europeus, justificant el “rescat”, han estat un fiasco absolut. I no pas perquè el BCE o la UE estigui portada per una colla d’incompetents, sinó perquè en cap cas no els ha passat pel cap la possibilitat ni la necessitat de rescatar l’economia grega, sinó de rescatar els interessos dels poders econòmics. Com ens passarà aquí, mentre uns salvaran els mobles, justament els qui ens han portat la crisi, els altres s’enfonsaran en la misèria. La diferència entre els més rics i els més pobres s’ha disparat en els darrers mesos, i l’únic sector que no està en crisi és el dels articles de luxe.

I bé, els catalans, immersos en aquest maremàgnum i sense cap capacitat política d’intervenció, ni en un sentit ni en un altre, ens enfonsarem amb ells davant la passivitat i inacció dels nostres governants únicament obsessionats per a acontentar el poder espanyol. Només ens falta saber si primer vindrà la intervenció europea de l’Estat espanyol, encara que pot ser que sigui una intervenció parcial, i després serà l’Estat el qui intervindrà la Generalitat, o si el procés es farà en ordre invers. I nosaltres aquí discutint sobre com anirem a pactar a Madrid allò que sabem que a Madrid no voldran ni parlar-ne.

Però, el que és més greu és que aquest tsunami que ens ve el damunt no solament s’endurà les poques esperances d’un reeiximent econòmic, sinó les escasses possibilitats de prendre cap acció sobiranista. Tenim mala peça al teler.

Càlcul de probabilitats

Sovint, quan hi ha temes que poden ser discutibles, des de posicions confrontades tenen la pensada de fer un estudi per tal que, amb les dades a la mà, els seus arguments siguin irrefutables. Per anar bé, aquests estudis han de poder anar signats per persones o institucions de prestigi. Però, està clar, tan important com l’estudi en si és la interpretació que se’n fa. I aquí tothom tira aigua al seu molí. És el que ha passat, per exemple, amb un estudi realitzat per l'Institut Max Plank, i publicat a "Atmospheric Chemistry and Physics".

Segons aquest estudi, Global risk of radioactive fallout after nuclear reactor accidents , cada 10 o 20 anys hi ha la possibilitat que es produeixi un desastre nuclear a l’estil del de Fukushima o del de Txernòbil. Un risc molt superior al que s’havia considerat en altres estudis anteriors. I, està clar, això es presenta com un argument dels ecologistes antinuclears (també hi ha ecologistes pro nuclears) per a mantenir la seva lluita contra les centrals nuclears. I dit així, sembla, certament, que és una bestiesa continuar amb aquest tipus de central, tenint en compte el nombre de víctimes i els enormes perjudicis causats en aquesta mena d’accidents, que tant poden ser produïts per una causa natural, per una negligència o una averia tècnica o per un conflicte armat. El que passa és que del mateix estudi també se’n pot treure, i de fet en treuen, la lectura contrària: Si tenim en compte que al món hi ha uns 440 reactors nuclears, més una seixantena més en construcció, es pot deduir que cada reactor pot arribar a patir un accident cada cinc mil anys.

Amb aquestes xifres a la mà, els empresaris i els Estats que opten per aquestes centrals nuclears poden pensar que el risc que els toqui a ells és relativament petit. I si tenim en compte que, quan es produeixen aquests casos rara vegada es demanen responsabilitats perquè sempre es pot atribuir a un mal fat imprevisible, les raons per a renunciar-hi són mínimes. I la seva lògica és elemental: davant de la possibilitat d’un negoci tan lucratiu quina raó hi ha per a renunciar-hi si la probabilitat que la propera explosió sigui en una de les seves centrals és tan reduïda?

Està justificat l’optimisme de l’Arcadi ?

Sempre m’ha sorprès l’optimisme que respira l’Arcadi Oliveres. Segueixo i comparteixo la majoria de les declaracions i posicionaments del President de Justícia i Pau, sobretot quan parla de la crisi econòmica, dels causants del desastre i dels desastres que prenen les administracions per a sortir-ne. I precisament per això em sorprèn el seu optimisme, perquè de les anàlisis que fa sembla que se’n pot desprendre de tot, menys optimisme.

Com podem ser optimistes els qui creiem que la crisi ha estat el resultat d’un afany especulatiu desmesurat i d’una pèssima gestió per part dels responsables econòmics i polítics; i que aquesta crisi ha estat aprofitada per aquests mateixos actors per a eliminar l’Estat del benestar i posar les bases d’un nou sistema de relacions laborals molt més proper al capitalisme salvatge de finals del segle XIX, que als que podíem esperar d’aquell Europa neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Si bé tot sembla que va en contra de l’optimisme de l’Arcadi Oliveres, també és cert que hi ha hagut alguns símptomes que poden avalar-lo. Fa uns mesos, tots teníem la sensació que la crisi era un mal fat que ens havia caigut irremeiablement i, en part, per culpa nostra per allò “d’haver estirat més el braç que la màniga”; i, a més, que no teníem altra sortida que acceptar les polítiques que ens imposaven els poders econòmics, els mateixos responsables de la crisi, a base de carregar la crisi sobre la ciutadania, rebaixar o eliminar l’Estat del benestar i adequar el marc legal als interessos d’aquests especuladors. I ara, sembla que comença a canviar l’estat d’ànim general del país, ja es parla sense embuts de responsabilitats polítiques i penals, ja hi ha les primeres accions en el camp de la justícia, el President del Banc d’Espanya fuig per cames, la gent comença veure que ens han estafat amb totes les de la lleis i el nivell d’indignació ha deixat la Plaça de Catalunya per entrar a les universitats, al món dels emprenedors i en definitiva a la centralitat política.

I tot això no ha estat possible perquè des de l’administració de la Justícia s’hagi fet cap pas, perquè la fiscalia ha fet veure que no veia res i avalava tota la conxorxa dels desaprensius que s’han aprofitat de la situació; tampoc ha estat possible per l‘acció Govern, ni l’espanyol ni el català, perquè aquests han mantingut una complicitat absoluta amb aquesta colla de desaprensius; ni tampoc per l’acció dels partits polítics, ni tan sols dels sindicats, ja que ni els més d’esquerres no van tenir la visió ni la voluntat de fer-hi front quan eren al Govern. L’única explicació plausible és que les mobilitzacions al carrer, les crides i els posicionaments raonats de gent com l’Arcadi Olivreres estan fent el seu forat. Tot amb tot, el meu optimisme seria encara molt moderat perquè la seva força és incommensurable.

Cimera pel Pacte fiscal. I ara, què?

Poca cosa podíem esperar d’aquesta cimera sobre el Pacte Fiscal. Les reunions prèvies ja feien preveure que CiU continuaria jugant amb les ambigüitats, donant a entendre que fàcilment estaria disposada a renunciar-hi, per gota que els partits espanyols li donessin una coartada. De sobres és conegut el posicionament de Duran i Lleida, i fins i tot el portaveu del Govern, Francesc Homs, abans-d’ahir es permetia contradir i negar obertament les solemnes declaracions que havia fet el President de la Generalitat al Parlament: Mas havia assegurat que Catalunya tindria hisenda pròpia a través del Pacte o per decisió sobirana, i Francesc Homs el contradeia dient que res de res, que si no podien obtenir el Pacte (cosa que ja saben que és absolutament impossible), no tenien el Pla B que havia anunciat el President.

El sistema de certificar el fracàs acostuma a ser sempre el mateix. Com que els polítics ja estan avesats a mentir i a enganyar la ciutadania, a l’únic acord a què són capaços d’arribar és a camuflar el seu fracàs. I en això sí que es posen d’acord: es troba una fórmula tan ambigua com inútil, que no vulgui dir res, i que tothom s’hi pugui sentir justificat. Tant el PP com el PSC, curiosament parlen d’un sistema “singular”, que no vol dir res, però que si per a algú volgués dir alguna cosa les seves respectives centrals també s'hi oposarien obertament. Només és una picada d'ullet a CiU, per fer-los caure en el parany, i fer-los creure que hi ha marge per a la negocioació, que lls ja saben com acabarà. Ciutadans, com a mínim era més honesta: Catalunya ha de ser una regió més, i com a tal ha d’acceptar el que li vingui donat des de Madrid, o el que és el mateix no pot fer cap pas sense tenir el vist-i-plau del Govern espanyol i de la resta de comunitats autònomes. CiU haurà d’escollir entre l’espanyolisme que per acontentar els seus superiors de Madrid està disposat a treballar per evitar que Catalunya tingui més recursos, més possibilitats de sortir de la crisi, o el catalanisme que ja està fart de tant d’espoli i que vol fer un pas endavant cap a la seva sobirania.

El cas d’IC-V és d’un cinisme que em dol molt més, precisament perquè jo m’hi podria sentir més proper: està clar que des d’una perspectiva d’esquerres, un Pacte Fiscal, el fet de poder disposar dels nostres recursos, ens permetria fer més polítiques d’esquerres, més polítiques socials (que tampoc tenen massa a veure amb les que feia el Tripartit, val a dir-ho). Però posar el dubte de si ens interessa o no disposar dels nostres recursos en funció de l’ús que en pot fer ara l’actual Govern de la Generalitat em sembla d’una mesquinesa fora de mida: com a país, necessitem els nostres diners, per a fer polítiques més de dretes o més d’esquerres segons vulguin els ciutadans de Catalunya: O és que IC-V renuncia ja d’entrada a què Catalunya tingui algun dia un Govern d’esquerres?

Delinqüència i baix nivell cultural

Sempre s’ha dit, com un tòpic, que la delinqüència troba el millor caldo de cultiu en la marginació i en el baix nivell cultural. Quan es parla dels baixos fons, sovint ens referim a ambients de valors escassos, grollers, bruts.. que produeixen nàusees i rebuig de bell antuvi. I com a excepció a aquest tòpic hi hauria, com un tòpic més, l’anomenada delinqüència de guant blanc. Caldria veure on se situa determinada delinqüència de l’àmbit polític.

Els judicis a porta oberta i amb ressò mediàtic ens han permès descobrir no només el grau d’implicació dels acusats, sinó també el calatge humà i cultural dels seus protagonistes. Tots vam poder sentir les converses telefòniques enregistrades i presentades com a prova en el judici contra l’ex President de la Generalitat Valenciana. A part que deixaven en evidència la trama de corrupció existent, encara que el jurat vés a saber per quines pressions no va voler sentir el que tots vam sentir, sobretot posava en evidència el deplorable nivell cultural dels protagonistes: expressions grolleres, i amb una absoluta manca de respecte fins i tot per als seus suposats amics. I aquesta és una història que hem sentit repetides vegades, amb converses que farien avergonyir qualsevol persona amb un mínim de dignitat. Fins i tot els “alies”, que ells mateixos es donen, com el del “bogotes” formen part del pitjor ambient dels baixos fons.

Però tots els límits imaginables s’han superat en el cas de la corrupció destapada, també a l’Administració valenciana, per desviació de fons i adjudicacions irregulars en la Conselleria de Coorperació. La diputada de Compromís Mireia Mollà ha reiterat les denúncies per aquestes pràctiques de corrupció del Partit Popular. I ara s’han fet públiques les gravacions que consten en el sumari entre un dels acusats i el seu advocat. Segons recull l'acta del jutge, l’empresari acusat pregunta al seu advocat: “I després caldrà meditar què fem amb la Mireia, si la denunciem o què fem amb ella”. “La violem o qualsevol barbaritat d'aquesta, no?”, li suggereix l'advocat, al qual l'empresari respon: “Sí, el que sigui, però...”. L'advocat l'interromp: “Què més voldria la pobra”. És aquesta mena d’escòria, delinqüència de baixos fons, que s’empara en la complicitat de les administracions del Partit Popular per rampinyar el que calgui, i que no dubtaria a l’hora d’utilitzar la violència.

La ingenuïtat dels nens

En la Marató Televisiva de diumenge es van dir moltes coses: sociòlegs, economistes, polítics, treballadors socials, activistes... tothom hi deia la seva. A grans trets, tothom coincidia en la necessitat de “no deixar ningú fora de joc”, la majoria cantava excel•lències de l’esperit solidari dels catalans, i molt pocs assenyalaven amb el dit els culpables de la pobresa. Perquè la pobresa que s’ha generat en els darrers anys i que s’agreuja a cada pas no és fruit de l’atzar ni d’un hipotètic fat que s’escapi de les nostres mans: és el resultat conscient i deliberat d’unes polítiques orientades exclusivament a salvaguardar els interessos dels grans poders econòmics. Uns poders sense escrúpols ni vergonya, als quals importa ben poc el patiment de la gent si ells en treuen un benefici personal. I els nostres governs estan lliurats en cos i ànima a acontentar-los.

Com sol passar en aquests casos en què es vol donar una imatge de tendresa i d’acostament ingenu a la realitat, també els responsables de la Marató van deixar un petit espai perquè els nens expliquessin la seva visió de la crisi. L’anàlisi infantil, amb el seu reduït i elemental llenguatge, sol despertar totes les simpaties i més d’un somriure entre compassiu i maliciós, en la mesura que es pressuposa que dels nens podem esperar-ne tota la ingenuïtat i candidesa, però res més. Un cop els hem deixat dir la seva, els hem rigut les gràcies, i hem dit allò de “que macos que són, els nens”, tornem al món dels grans, el de les anàlisis serioses que impunement condemnen a la misèria a tanta gent. Però un d’aquells nens va dir amb tota naturalitat: “La pobresa s’hauria de prohibir”. I a qui se li acut una bajanada com aquesta? Com es vol prohibir la pobresa? “Que en són de macos els nens; però, que ingenus que són”!

Però la seva ingenuïtat no prové del fet de formular propostes impossibles. Perquè impossible no ho és: un Govern decent hauria de prioritzar la salvaguarda dels drets fonamentals, com el d’una vida digna, que inclou el de la vivenda. Està clar que es podrien posar límits a l’especulació, als beneficis il•limitats, o al dret dels bancs a cobrar dels morosos, i en els pressupostos es podria deixar com a intocables les partides destinades a garantir aquest dret fonamental que és la vida digna! Però els Governs, cínicament, diuen que no hi poden fer res però posen tots els mitjans econòmics per a salvar bancs i banquers, legislen a favor dels qui exigeixen desnonaments encara que sigui per a tenir buida i abandonada la vivenda, a favor dels empresaris que per a tenir més beneficis poden deslocalitzar les empreses o jugar amb els treballadors com si fossin nines de drap. La ingenuïtat dels nens és pensar que hi haurà governs amb un mínim de decència!

Ni per incompetents ni per dignitat

De motius per a estar indignats n’hi ha, i molts. Indigna que els mateixos que amb el seu afany especulador i la seva pèssima gestió ens van portar a la crisi actual, siguin els qui ara mateix dirigeixin la forma de gestionar la crisi i, naturalment, ens la vulguin carregar sobre les nostres espatlles per tal que ells puguin continuar acumulant el màxim de beneficis. Però indigna encara més el cinisme i el descarament amb què ho fan, l’engany i la mentida amb què s’excusen.

El tema de Bankia era sobradament conegut de molt de temps enrere, des d’abans que sortís en borsa. En aquell moment, els dirigents de l’entitat i els responsables econòmics de l’Administració de l’Estat van mentir, camuflar i falsejar les dades per veure si captaven algun inversor despistat que els alleugerís la càrrega; ells sabien que estaven en situació de fallida. I el mateix ha passat ara, a partir del relleu de Rodrigo Rato. Quan el Ministre de Guindos anunciava que Bankia necessitaria 9.000 milions d’euros per a recapitalitzar-se, ell tenia suficient informació com per saber que estava mentint. A l’endemà, en aquest mateix bloc ja apuntava jo que com a mínim en necessitaria 20.000 més. Hi hauria la possibilitat de pensar que el tal de Guindos, expert en especulacions i fallides pel seu pas per Lehman Brothers, és un perfecte indocumentat amb un equip de professionals ineptes i incapacitats, que no sabia llegir ni veure el que veia tothom. Però no crec que sigui exactament així; com a mínim el batxillerat bé el deu tenir. Ell no donava una xifra falsa per desconeixement de la realitat (cosa que si fos certa hauria de dimitir per incompetent) sinó simplement amb la finalitat d’enganyar l’opinió pública, pensant que si primer avançava que en faltaven 9.000 i després que en faltaven uns quants més potser no es notaria tant. Ell és ben conscient de la immoralitat que representa abocar tant milions dels ciutadans per a salvar els interessos particulars dels seus amics (en cas de fallida, els dels clients del banc queden garantits igualment per una altra banda), quan s’estan exigint tants esforços al conjunt de la ciutadania.

Com a mínim, el nou President de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, té més sentit de l’humor. A part de desmentir el Ministre amb una xifra més propera a la real (19.000 milions) i de donar per suposat, fixant data i tot, que el Govern complirà amb el que li manin els poders financers, presentava la fórmula màgica en què tothom hi surt guanyant. L’Entitat bancària no hauria de tornar res, perquè l’Estat no hi injectaria diners sinó que els hi “invertiria”; i l’Estat tampoc hi perdria res, per tant cap cost per als ciutadans, perquè ell ja revaloritzaria aquesta inversió. Des de l’empresa privada, l’engany forma part del reclam publicitari, però des de l’administració hauria de comportar com a mínim la dimissió per dignitat. Però és per aquesta mateixa raó, per falta de dignitat, que ningú dimitirà.

Full de ruta ple de paranys

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Fa temps que des del món sobiranista es reclama un full de ruta clar. No ens és massa vàlid, ni l’anar tirant peixets al cove sense tenir un horitzó clar i moure’s en la indefinició permanent, ni el maximalisme d’una independència exprés sense tenir en compte quins són els passos a fer i amb la previsió feta de com salvarem els esculls que sorgiran amb formes gegantines. I en les darreres setmanes sembla que s’han començat a dibuixar unes primeres línies d’aquest full de ruta.

El President Mas va dibuixar un calendari definit com no havíem tingut mai, però que tenia com a principal virtut el fet de tenir marcada una fita: tindrem hisenda pròpia per la via del pacte o per la via de la decisió sobirana. Abans de l’estiu hem d’haver enllestit la negociació entre els partits catalans sobre la proposta de Pacte Fiscal que volem portar a Madrid; i de la tardor a final d’any resoldre la negociació amb el Govern espanyol, amb un plantejament de caixa o faixa. Segons les paraules d’Artur Mas, a partir del 2013 haurem de començar a estructurar la hisenda pròpia, tant si l’hem aconseguida per la via del pacte (algú s’ho creu?) o per la via de la decisió sobirana (en serà capaç?).

El Govern de la Generalitat té la suficient legitimitat democràtica per a presentar-se a Madrid i negociar la proposta de Pacte Fiscal. Però és evident que com més suports tingui aquest Govern més força tindrà, no pas per aconseguir un resultat positiu de la negociació, perquè forma part del món de la fantasia dels il•lusos, sinó per tenir més força per actuar en conseqüència quan es confirmi la negativa del Govern espanyol. I aquí és on poden començar a aparèixer paranys de tots els colors.

El primer parany, el Govern de la Generalitat el té al si de la mateixa coalició de Govern, amb un Duran i Lleida disposat a combatre el sobiranisme amb totes les seves forces. I per a fer-ho, sap que haurà d’acostar-se als qui també estan decidits a evitar que Catalunya pugui disposar d’un sistema de finançament just, sorgit de la pròpia sobirania nacional. L‘acostament al PSC no té l’objectiu de convèncer els socialistes de la bondat del Pacte Fiscal, sinó de simular la viabilitat d’uns proposta aigualida molt més propera a les tesis socialistes de no moure’s del marc constitucional. I dic simular perquè tant Duran i Lleida com el PSC saben que cap proposta que puguin presentar no serà acceptada pel PP, com tampoc hauria estat acceptada pel PSOE.

Per tant, el paper dels socialistes catalans, i en més mesura encara el dels populars catalans, és el segon parany per al Pacte Fiscal. Ells actuaran de fre, amb una doble o triple intenció: en primer lloc anar allargant el procés de negociació per poder acabar dient que la proposta de Pacte Fiscal no representa el conjunt de la ciutadania catalana; en segon lloc, procurar que CiU vagi rebaixant les seves pretensions i, si poden acabar de comptar amb la complicitat del Duran, aconseguir que CiU renunciï a un Pacte Fiscal com havia anunciat amb hisenda pròpia i clau de la caixa; i en tercer lloc, produir un desgast negociador a la part catalana per tal de facilitar el terreny dels seus superiors jeràrquics a Madrid.

El tercer parany no serà el Govern espanyol; perquè tothom sap quina és la seva posició i ningú deu pensar que pugui admetre deixar-se escapar la gallina dels ous d’or. Quan aquí parlem, amb tota la raó del món, d’espoli insuportable, allà saben que es tracta d’una mamella que per res del món voldran deixar anar; almenys voluntàriament. El tercer parany és el que pot venir del mateix Artur Mas, i que seria el d’oblidar les paraules que li va dir el nou “català de l’any” Joaquim Maria Puyal: “President, sàpiga vostè que té un poble al darrere”. A Madrid no li posaran fàcil si veuen que pot anar seriosament; a la tardor mateix, quan malgrat o degut a les erràtiques polítiques econòmiques no pugui complir amb els límits de dèficit fixats, li plouran amenaces de tot arreu, amb intervenció inclosa. I, tot i així, tampoc és segur que l’Artur Mas, com a President de la Generalitat i com a President de CiU, no tingui la valentia suficient com per a complir amb el seu full de ruta, i acabi avenint-se a qualsevol nou pacte de finançament que no tingui res a veure ni amb una hisenda pròpia ni amb tenir la clau de la caixa.

El darrer parany seria el derivat de la dilació per culpa de qualsevol dels anteriors. A la primavera del 2013, seguint escrupolosament el calendari previst per Artur Mas, ja haurem entrat en la segona meitat de la legislatura. El més mínim retard farà inviable qualsevol iniciativa d’una certa envergadura, i aviat s’arribaria a la conclusió que val més esperar les eleccions, avançades o no, on es tornaria a presentar el Pacte Fiscal com a punt estrella del programa electoral. I la història tornaria a començar.

Intervencions, fusions i banca pública

El Govern espanyol cada dia ens té una nova sorpresa preparada. I cada dia, pitjor. Ara, el Ministre de Guindos es desdiu de tots els seus projectes (eren projectes de veritat, o simples improvisacions?) pel que fa a la subhasta d’entitats com Catalunya Caixa, que fins fa ben poc deia que calia fer-ho en el termini més breu possible, per sortir ara amb la idea de crear un banc públic. És un Govern que no té rumb ni nord, i que gira com una baldufa en funció del vent que bufi, o que li bufen des de fora.

El tema és que el nou banc públic sorgiria d’una nova fusió, la de Bankia, amb Catalunya Caixa i Nova Galícia. El mateix ministre admetia que havia estat un error el procés de fusions forçades, i ara pretén reincidir en el mateix. I és que l’error hi era, és cert, però només des del punt de vista econòmic, perquè el procés de fusions es va impulsar per motivacions estrictament polítiques i en aquest sentit va assolir el seu objectiu. I ara passaria el mateix; només que les motivacions poden ser una mica diferents. D’una banda, hi ha el compromís del Partit Popular de salvar els seus amics i de tapar la seva pèssima gestió; i de l’altra, la voluntat d’anihilar qualsevol rastre de les antigues Caixes territorials, com Catalunya Caixa i Nova Galícia. De Guindos sap que el més sensat, i el que li recomana la OCDE, és deixar que tanquin els bancs més insolvents, com és el cas de Bankia; però de Guindos prefereix emmerdar la resta d’entitats financeres per tal que enmig de tot l’embolic el forat de Bankia quedi més dissimulat.

Ara mateix, Catalunya Caixa tindria molts compradors perquè la seva intervenció va ser deguda més a pressions polítiques per a liquidar-la que a cap risc de fallida, tot i que era cert que havia assumit un excessiu risc immobiliari. Però, un cop fusionat amb Bankia, no hi haurà ningú que vulgui arriscar-s’hi, si no és que l’Estat hi aboca abans milions a cabassos. I a Madrid ja els en sobren molts, però potser no tants com se’n necessitarien per salvar Bankia.

Per diners que no quedi

Ho deia el Ministre De Guindos: l’Estat, és a dir els ciutadans, abocarà els diners que calgui per salvar Bankia. No quedarem per diners, que n’hi ha, i molts. Als 4.465 milions (tres vegades més que l’import que han motivat les darreres retallades de la Generalitat) que hi havia injectat el Govern socialista en el moment de formalitzar la fusió que donaria lloc a Bankia, s’hi han d’afegir els 9.000 milions (tot plegat el doble del dèficit de la Generalitat el 2011) que ara hi injectarà el Govern popular.

Tant de lloar-nos les excel•lències del liberalisme i de deixar que les lleis del mercat posin ordre al sistema, ara resulta que els Governs més conservadors opten per l’intervencionisme de l’Estat. Un intervencionisme selectiu, això sí, en funció dels interessos personals, d’amics i companys de partit, o en funció dels interessos polítics. S’han inventat el terme “sistèmic” per a justificar que hi ha determinades empreses que no es poden deixar caure; però és evident que es tracta d’una estafa i d’una presa de pèl com una catedral. Això tindria sentit si amb Bankia desaparegués tot el sistema bancari, però absolutament res no s’ensorraria si Bankia hagués de tancar portes, llevat de les pèrdues que patirien el accionistes (que no els clients del banc). Però, aquests, els accionistes, van apostar per Bankia sabent que si el negoci els funcionava podien guanyar-hi diners, però que també corrien el risc de perdre’n. L’Estat salvarà Bankia amb els nostres diners, i no quedarà per la xifra, tant se val que siguin quatre, nou o vint mil els milions que es necessitin. De la mateixa manera que les institucions econòmiques van amagar les dades per forçar la fusió de caixes que havia de donar lloc a Bankia, també ara el Ministre amaga les dades reals, perquè ell sap perfectament que després d’aquests nou mil milions en vindran com a mínim vint mil milions més. Es tracta de donar-nos la informació a tongades perquè no ens faci tan mal d’estómac.

Perquè quan el Ministre diu que hi posarà els diners que calgui, sap que encara hi ha marge per acabar d’escanyar la població i escatimar diners d’altres partides. Es pot continuar rebaixant el sou dels funcionaris, es poden congelar les pensions, o canviar el sistema de còmput perquè els nous jubilats cobrin menys, es pot escatimar de la Sanitat o de l’Ensenyament (temes que ells ja tenen resolts per la via privada), es poden treure els diners que fins ara anaven a donar suport a discapacitats, i a serveis socials de tota mena. Si en poden fer encara de retallades, per a poder beneficiar els seus amics!

Amb qui hem de pactar el Pacte Fiscal?

Finalment sembla que hi ha moviment en el tema del Pacte Fiscal. Hem perdut un any i mig, és a dir poc menys de mitja legislatura, però ara sembla que sí que ha arribat el moment. De fet, no sé si hi ha ningú que sàpiga exactament què vol dir, això d’un Pacte Fiscal. Perquè si ha de ser Pacte, vol dir que ens haurem de posar d’acord amb una contrapart que ja sabem de quin peu calça, una contrapart que ja ha expressat i reiterat per activa i per passiva que no té cap interès per a pactar res.

Darrerament, sí que s’ha concretat una mica més el concepte de Pacte Fiscal: ara ja es parla d’una hisenda pròpia i de tenir la clau de la caixa. El President Mas ho deia solemnement al Parlament: tindrem hisenda pròpia per la via del Pacte o per decisió sobirana. Sembla una absoluta quimera pensar que es pugui negociar aquest tema a Madrid; no hi ha ningú que regali la seva gallina dels ous d’or! Aleshores, l’argument de la unitat dels partits catalans a l’hora d’anar a negociar a Madrid es presenta com l’eina fonamental per a assolir un mínim d’èxit. Que en són de quimèrics! Els qui han viscut de la mamella, no se n’estaran pel fet que a la taula negociadora s’hi presenti un partit, dos o quatre. Però, està clar: què vol dir buscar la unitat de les forces polítiques catalanes? Si es tractés de posar en comú i buscar un consens entre diferents formes d’entendre com acabar amb l’espoli, tenir una hisenda pròpia o disposar de la clau de caixa, valdria la pena de fer l’exercici, fins i tot essent conscients que a Madrid no escoltaran raons de cap mena, com no sigui mantenir la injusta situació discriminatòria que pateix Catalunya.

Ja em sembla bé que es faci tot el possible per aconseguir que el PSC se sumi a la reivindicació d’un tracte just per a Catalunya, sempre que la negociació prèvia amb els socialistes no consisteixi en una primera ronda de concessions en interès del nacionalisme espanyol. I ja no diguem del cas del PP català, que fins ara ja ha aconseguit convèncer a Madrid que no ens paguin ni els deutes establerts per llei: ells són els garants, diuen, que el Govern català no es plantarà davant de Madrid. Quan Duran i Lleida diu que el Pacte Fiscal “va madurant”, vol dir que ja es van posant les bases perquè s’arribi a un acord descafeïnat a Catalunya, per a deixar-lo en un no-res quan s’arribi a negociar a Madrid. I per a fer aquest camí, no calia tant de soroll.

Curses il•legals? Va; foteses!

Ens diuen els mitjans de comunicació que al nou tram d’autovia del Segrià, l’A-14, s’hi estan fent curses il•legals. I això preocupa la Delegació del Govern espanyol que ja ha demanat que intervinguin els mossos d’esquadra, que tenen la competència també sobre aquesta autovia, encara que no vagi cap enlloc. De fet, ja és curiós que el Ministeri de Foment hagi justificat la inauguració d’aquest tram d’autovia, no pas perquè tingui cap utilitat, sinó perquè no es deteriori abans de posar-la en funcionament.

Es tracta d’un tram de set quilòmetres del que hauria d’haver estat l’autovia A-14 de Lleida a la Vall d’Aran, en direcció a França. La resta s’ha quedat pel camí, o el més calent a l’aigüera. A tot estirar el tram pot servir per enllaçar les poblacions d’Almenar (3434 hab) i Rosselló (2357 hab), que podrien tenir el rècord de poblacions petites enllaçades per autovia; sense peatge, naturalment. No seré pas jo qui defensi aquestes curses il•legals, més que res perquè es deuen fer sense cap mena seguretat, ni per als mateixos participants ni per als possibles conductors despistats que haguessin anat a parat en aquesta fantasmagòrica autovia. Ara bé, s’ha de reconèixer que ha de ser tota una temptació per als amants del motor veure una pista tan extraordinària com inútil; bé, de fet ells hi donen encara alguna utilitat. Que cal sancionar els participants o organitzadors de curses il•legals? Suposo que sí, en la mesura que representin un risc. Però, de veritat a la Delegació del Govern li preocupa aquest risc? Sincerament, crec que no. El que passa és que les curses il•legals, i la possibilitat d’algun incident, poden posar de relleu el delicte realment sancionable que hi ha al darrere.

Com és possible un despropòsit tan gran? Com és possible que hi hagi desaprensius, i per què no dir-ho per seu nom, delinqüents, que malbaraten els nostres recursos amb total impudícia? És aquesta mena d’indesitjables, que des de l’Administració tiren endavant projectes absurds en un exercici de malversació impresentable, que caldria sancionar, perseguir i tancar entre reixes. Però al Govern espanyol no li preocupa gens ni mica la malversació i el malbaratament de recursos; els milions, els nostres recursos, els que s'escatimen a l’ensenyament, a la sanitat o a la protecció dels més febles, ells els llencen sense miraments en infraestructures (autovies, aeroports, AVEs...) que no tenen més sentit que les comissions i suborns que hi deu haver al darrere. Són aquests delinqüents que hauria de perseguir la Delegació del Govern, encara que resulti que són els seus superiors.

Qui pot creure’s aquests filibusters

Pel que es veu, hi ha més raons de les que deia ahir per entendre per què el mateix Govern que es mostrava tan dur i amenaçador davant de la possibilitat que alguna Comunitat (ells pensaven només en la catalana) incomplís amb el topall de dèficit fixat, es mostrés alhora tan flexible, tolerant i comprensiu amb les autonomies que havien camuflat els seus comptes. No es tractava només de protegir el desgovern dels populars autonòmics; hi havia una altra raó de fons: la mentida i l’engany forma part de l’essència del Govern Central.

Si abans-d’ahir quedava en evidència la falsedat i la deshonestedat d’un Govern que s’escuda amb la crisi per a portar a terme la seva obsessió recentralitzadora, ahir superava tots els imaginables: el Govern espanyol minimitzava el fet que una comunitat autònoma falsegés les dades per presentar una xifra de dèficit reduïda a la meitat, ni més ni menys perquè era si fa o no fa el mateix que estava fent ell amb el cas de Bankia. Fa molts mesos que se sap que Bankia està en una situació de fallida, per més que ho dissimulaven o ho camuflaven els informes oficials, inclosos els del Banc d’Espanya. Finalment, no han pogut contenir més la farsa i han hagut de reconèixer la situació de l’entitat bancària; però sempre seguint la norma de la casa. El Govern donava a conèixer la quantitat de diners que caldria injectar a Bankia per a salvar-la del naufragi. Però el Govern tornava a mentir donant una xifra, no pas inexacta, sinó un 150% inferior a la real, que ha optar per dir ara, si és que aquesta és la real i no una nova mentida.

Quina credibilitat mereix un Govern com aquest? Absolutament cap. No és d’estranyar que Europa no es fiï de les paraules i dels informes del Govern, i que acabi enviant auditors independents, és a dir, seriosos, per a conèixer la situació real de la banca espanyola. Els informes econòmics del Govern o del Banc d’Espanya tenen menys valor que les seves promeses. Han fet norma de la trampa i de l’engany, que només se sostenen perquè hi ha dropos que els fan el joc i en treuen el seu benefici personal.

La farsa del desgovern espanyol

Després de totes les amenaces del Govern espanyol a les autonomies que no complissin, ha sortit a la llum que n’hi havia alguna que senzillament havia fet trampa. Els catalans no podíem incloure en la partida d’ingressos la previsió dels diners que per llei està establert que ha de rebre Catalunya, senzillament perquè, si el Govern espanyol no té cap intenció de complir les lleis que no li interessen, hem de donar per perduts aquestes diners. La inclusió d’aquesta partida podia ser, si el Govern català no ajupia el cap com finalment ha fet presentant-hi una alternativa, motiu per a la intervenció de l’Estat.

Deixant de banda que l’Estat ja té intervinguda l’autonomia catalana, amb la complicitat i l’acció submisa del nostra Govern, ara s’ha vist que la motivació de la banda del Rajoy no era el rigor i l’austeritat pressupostària sinó la recentralització de l’Estat i l’ofec de l’economia catalana. La desviació del dèficit de la Comunitat de Madrid, els números reals respecte als números que havia presentat mesos enrere, no és un error o una trampeta menor: és del 100%. Per unes dècimes es van passar setmanes negociant amb els responsables econòmics de la Unió europea, com si els hi anés la vida. Ara resulta que, de cop i volta, descobrim que hi havia un forat amagat equivalent al marge que s’estava negociant a Brussel•les, i el Govern diu que no passa res. D’explicació només n’hi ha una: la trampa la feien ells mateixos, les comunitats que ells governen. Algú s’imagina que s’hagués descobert una desviació d’aquesta magnitud en els comptes de la Generalitat?

 

El Govern espanyol ha invertit molts diners per a comprar els mitjans de comunicació europeus perquè assenyalin les comunitats autònomes com les responsables del dèficit espanyol, quan el veritable dèficit és el de l’Administració de l’Estat. Però quan apareix un forat, realment provinent d’algunes comunitats autònomes (les que governen ells) aleshores això deixa de tenir importància. La credibilitat d’Espanya a Europa, amb un Govern que continua dilapidant els recursos (deu pensar que com que són dels catalans ja no cal mirar prim), amb uns comunitats autònomes (les seves) que falsegen les dades, un Banc d’Espanya que ha amagat el veritable forat financer d’entitats com Bankia, està sota mínims. Un descrèdit que s’han guanyat a pols; el problema és que la meselleria del nostre Govern ens impedeix sortir-nos-en.

Institut Nova Història per una nova història

Segueixo amb interès els treballs de l’Institut Nova Història, que està portant a terme una interessant tasca de recuperació de la veritat històrica relacionada amb el nostre país. No és cap secret que la història l’escriuen sempre els vencedors; i els catalans hem estat sovint un poble vençut, almenys militarment. Si volem recuperar la nostra identitat i esdevenir un país normal, hem d’aspirar a recuperar el que ens ha estat arrabassat per la força de les armes, un Estat propi que salvaguardi els nostres interessos, amb una hisenda pròpia per acabar amb l’espoli econòmic, però també haurem d’aspirar a recuperar la nostra història que amb tant de zel ens han amagat.

Ja m’imagino el cinisme d’algun espanyol ridiculitzant i menystenint iniciatives com aquesta de l’Institut Nova Història, a l’estil del ministre Montoro que parlava de preteses nacions que no eren sinó artificis desfasats. Són capaços de negar qualsevol evidència, per més rigorosos que siguin els nous treballs de recerca, tenint com un dogma que la “seva” història no hagi estat tergiversada i manipulada en funció dels seus interessos polítics, els del nacionalisme espanyol. És cert que, globalment, l’entestament per trobar referents i identitat catalana en diferents personatges i esdeveniments històrics, sovint d’origen incert, pot semblar que hi ha la pretensió de crear-nos una història a la nostra mida. Sembla que hi ha prou dades i elements de judici com per a concloure sobre la catalanitat de Colom; potser no tants per a convertir Cervantes en un tal Servent, que devia escriure en català el seu Quixot, o per fer de Galzeran de Cardona el nom real de Garcilaso de la Vega. Tant se val. En qualsevol cas, davant el dubte, el que no val és quedar-se amb la seva versió si tampoc té proves i fonaments irrefutables.

El que sí que queda clar, hores d’ara, és que la història oficial que ens han venut és una història tergiversada i manipulada per posar-la al servei de la causa espanyola. Benvinguts siguin, doncs, tots els esforços per a netejar-la de falsedats i d’impostures. És possible que alguna de les pistes que se segueixen acabin sent falses, o que no es pugui acabar de demostrar-ne la veracitat, però no podem permetre que, davant el dubte, la veritat sigui només la seva. Totes les històries tenen els seus mites i tothom els escombra cap a casa seva; si ens n’hem d’empassar algun sense massa fonament, tant se val que sigui nostre i no dels enemics.