La culpa és del 5%?

A tots els problemes que tenim com a país, hi hem d’afegir la incapacitat per a explicar-nos. Tot i algunes iniciatives tan públiques com privades per donar a conèixer la realitat catalana al món, el cert és que la visió predominant continua essent l’espanyola. El Govern espanyol té poderosos mitjans per a fer-ho, sovint la Generalitat tampoc gosa dedicar-s’hi a fons, i la immensa majoria dels corresponsals estrangers a l’Estat espanyol resideixen a Madrid, des d’on escriuen les seves cròniques sobre Catalunya, i tenen el Mundo, ABC, i a tot estirar El País, com a diaris de referència.

Ho podem veure, per exemple, en el cas del deute públic. El deute de les autonomies apareix reiteradament en informes de tota mena, ja siguin de l’FMI, de la Comissió europea, o de les mateixes agències de qualificació. I donen a entendre que aquest és un dels aspectes claus de la debilitat econòmica i de credibilitat de l’Estat espanyol. Tant li fa el que diguin les xifres, perquè intencionadament s’apunta cap a les autonomies com a l’esca del pecat. Quan es parla del deute d’un Estat, i per tant, de la seva solvència, s’ha de tenir en compte el deute públic, però també el privat, és a dir el de les empreses, de les entitats financeres i el dels particulars. Doncs bé, el deute públic representa menys del 20% del total. Aquest deute públic suposa un 70% del PIB, una xifra elevada però inferior a la d’altres països com França, Alemanya, Regne Unit, i no diguem el Japó que arriba al 200% del PIB. Ara bé, el deute públic de l’Estat inclou la suma de totes les seves administracions, i el deute de l’administració central  representa un 75% del total, un 20% correspon a les comunitats autònomes i un 5% a les administracions locals. I és aquest deute de l’Estat el que ha crescut més en els primers mesos del 2012.

En resum, segons la versió oficial i la que venen a l’exterior, i la que es creuen les institucions financeres internacionals, el problema rau en les autonomies. Però, amb els números a la mà, resulta que el deute acumulat d’aquestes comunitats autònomes representa a l’entorn de 5% del total del deute de l’Estat. I aquest cinc per cent és la causa de tots els mals? Aquí hi ha alguna cosa que no quadra: que el Govern espanyol maquilli i amagui les xifres per recentralitzar l’Estat té una explicació. Però, és que els experts de les institucions internacionals signen a cegues els informes de l’Estat espanyol, o no saben llegir les xifres?

Lectures d’estiu: els gestors del Crash o la veu de l’amo

Com que l’avió és a punt d’arribar, no penso perdre gaire més temps amb el llibre del Niño-Becerra “Más allá del Crash”. Tinc el temps just per veure les solucions que apunta el mediàtic economista. De fet, de solucions no en dóna cap. La seva intenció és la de dir-nos que no cal que busquem culpables, perquè segons ell no n’hi ha, i que la que ens està caient l’hem d’entomar amb resignació.

Però sí que apunta una sortida. “ya no es posible continuar construyendo realidades a través de deseos argumentados con discursos políticos”. Està clar: el discurs polític, si és políticament correcte, ha de tenir en compte les persones, els drets, la justícia social, la dignitat... “Al revés, tienen que ser decisiones técnicas sustentades en criterios operativos que busquen la eficiencia en el uso de unos recursos que ahora sabemos escasos”. Com si les decisions tècniques no estiguessin carregades, sempre, d’ideologia política; el que passa és que les ideologies més impresentables s’han d’excusar en suposats discursos tècnics. La política, segons el Niño, quedaria relegada al no res: “Estas instituciones integradas por expertos deben estar totalmente al margen de la política... Deberían ser elegidos por expertos i supervisados también por expertos”. Aquí no hi hauria espai per a la ciutadania, ni control democràtic, ni possibilitat d’intervenció en la vida pública; tot quedaria en mans dels “experts”.

Però, i qui serien aquestes “experts” que pensarien i prendrien les decisions per nosaltres? I serien realment decisions preses amb criteris tècnics al servei del bé comú o al servei d’uns pocs?. El Niño-Becerra ho té molt clar: “Obviament, en una estructura como esa, la voz de las grandes corporaciones deberà ser escuchada; de hecho, es muy posible que sean las grandes corporaciones las que acaben designando esta especie de aristocracia de la gestión”. Suposo que li deuen pagar bé. Jo agafo l’avió i llenço el llibre a la paperera de l’aeroport.

Lectures d’estiu: el Crash de l’estat del benestar

De la mateixa manera que el Niño-Becerra justifica, en el seu llibre Más allá del Crash, el desastre ocasionat pel desmesurat afany especulatiu de la banca i dels grans poders econòmics amb una visió determinista, segons la qual tot s’ha esdevingut perquè s’havia d’esdevenir i no per errors de ningú, també justifica el desmantellament de l’estat del benestar com quelcom inevitable.

D’entrada, dóna per suposat que “...veremos un muy menor crecimiento económico, mayor desempleo, menos servicios públicos y, en general, un retroceso en la calidad de vida de la población”. Més endavant ho ratifica: “...no se buscarà ni el pleno empleo ni la redistribución de la renta...es decir, nada parecido al Estado de Bienestar que se ha vivido”. I quan formula la pregunta de si hi continuarà havent un model de protecció social, la resposta és negativa i una de les argumentacions és que “es crecientemente menos necesario, al no tener que calmar a una clase obrera reivindicativa”; ni els més cínics no gosarien argumentar-ho d’aquesta manera.

Però no es tracta que ell pretengui fer una projecció de futur, tanmateix prou evident, i que es limiti a dir el que passarà; perquè això ja ho veiem tots amb les polítiques econòmiques, les reformes i les retallades que s’estan aplicant. Ell el que fa és intentar explicar-nos que totes aquestes polítiques són inevitables. I ho deixa ben clar quan explica les conseqüències de la crisi, i la societat que ens quedarà. Segons ell les persones que ara es jubilen van tenir possibilitats i expectatives “porque todos pudieron tenerlas”, però per als més joves “...eso ya no es así porque no puede ser, ni será porque no debe ser”. Ni el polític més cínic gosaria dir-ho amb aquestes paraules; mentiria i ho negaria, però no tindria tan desvergonyiment.

Lectures d’estiu: justificant el Crash

De bones a primeres, Santiago Niño-Becerra en el seu llibre Más allá dels Crash es formula la pregunta: “¿Quien ha tenido la culpa de lo que està sucediendo?” I la resposta és contundent: “Nadie...agotado el modo en que se estava funcionando, la crisi era inevitable. Nadie tuvo la culpa”. Aquesta idea la repeteix insistentment en el llibre: “El gran problema de esto-que-está-pasando estriba en que no ha sido fruto de una mala política o de un conjunto de medidas inadequadas ajecutadas por alguien inepto, sinó la evolución lógica de un estado de cosas...esta crisis, la que estamos viviendo, la que vamos a seguir viviendo, era inevitable”. I més endavant: “Esta vez nadie ha tenido la culpa de nada, o todos hemos tenido la culpa de todo”.

Ni els mateixos banquers i directius de les grans corporacions, alguns fins i tot amb causes judicials obertes, no s’ho deuen creure. Des de l’americana Lehman Brothers, a l’FMI i els Bancs centrals incapaços de detectar o de posar fre a les males pràctiques del sector financer, als promotors de la gran bombolla immobiliària que interessadament es negaven a acceptar, ningú dels mateixos implicats tindria el desvergonyiment de dir que tot plegat no és culpa de ningú. El desastre i les evidències són tan descomunals que els mateixos implicats acaben admetent els seus errors. En algun país, com a Islàndia, van tenir la valentia de tirar-ho per la via penal destituint i encausant responsables polítics i de la banca, i no és per causalitat que aquest país dels que millor se’n poden sortir. A l’Estat espanyol també, encara que tímidament i quan ja no hi ha possibilitat d’evitar-ho, s’han iniciat processos judicials. Tothom sap que hi ha responsables, i que aquests tenen noms i cognoms i domicili fiscal, bàsicament en paradisos fiscals.

Els causants del desastre que no gosen, per pudor i per vergonya, autoexculpar-se, necessiten d’algú que els facin la feina. I qui millor que un economista mediàtic que ha aconseguit notorietat a base d’engaltar-les-hi pel broc gros. Sense cap més argumentació que la del fatalisme, Santiago Niño-Becerra pretén fer-nos creure que tothom va fer el que calia, que ningú va cometre errors, però que la crisi era inevitable perquè “el model s’havia esgotat”. S’ha de tenir barra!

Lectures d’estiu: més enllà del Crash

A l’estiu, ja se sap, hom acostuma a refugiar-se en lectures lleugeres, que puguin llegir-se estirat a la sorra de la platja o en les inevitables esperes dels aeroports. Mentre no anuncien el meu vol, i sense cap convenciment especial, enceto les pàgines del llibret de Santiago Niño-Becerra “Más allà del Crash”. La veritat és que no n’havia llegit res, i que només en tenia les referències escadusseres de les seves aparicions als mitjans de comunicació. I el cert és que ha respost a les expectatives que hi tenia posades; ben poca cosa més que l’espectacle mediàtic.

Val a dir que és un encert que s’hagi publicat en la col·lecció “Los panfletos del lince”. Hi és del tot escaient. L’autor parteix de l’aurèola d’haver estat un dels primers a predir la gran crisi del 2010, amb el preàmbul que va representar la primera fallida del 2007 i el 2008. Bé, de fet eren molts els qui ja advertien que la bombolla immobiliària esclataria d’un moment a l’altre; només ho negaven els economistes a sou de les grans companyies que especulaven amb la bombolla. A diferència del que fan els polítics, que menteixen compulsivament negant les evidències i donant tota mena de justificacions al que és injustificable, el Niño-Becerra pot dir les coses pel seu nom, fins al punt que les seves explicacions tenen un aire provocador, esperpèntic i apocalíptic. El panorama que presenta és certament desolador, però d’una lògica impecable.

La diferència entre el seu discurs i el discurs dels polítics és abismal. Mentre uns volen fer-nos combregar amb rodes de molí, i fins i tot tenen la poca-soltada de pretendre fer-nos creure que les seves accions van encaminades a sortir de la crisi i a resoldre els problemes dels ciutadans, l’altre diu les coses pel seu nom i ens adverteix que caminem de dret cap al desastre. Uns ens encaminen cap al desastre, per més que ens diguin exactament el contrari, i l’altre diu tot allò que no gosen dir-nos els primers. Però, el llibre té perles dignes de ser comentades.

Millor junts?

Millor junts, és l’eslògan de campanya dels partidaris que Escòcia romangui dins del Regne Unit, de cara a demanar el vot negatiu en el referèndum per la independència que s’ha de celebrar el 2014. Es tracta de la campanya conjunta que faran el Partit Laborista, el Partit Liberal Demòcrata i el Partit Conservador per impedir que Escòcia es declari independent, a proposta de l’Scottish National Party.

Els unionistes britànics, doncs, plantegen una campanya en positiu, gens agressiva i sobretot democràtica; res a veure amb el plantejament crispat, agressiu i, si els cal, violent, dels partits polítics espanyols. Una campanya, d’altra banda, impensable a Espanya no només per la diferència de tarannà democràtic, inexistent en el cas dels espanyols, sinó perquè l’argument no s’aguantaria per enlloc. Ja sabem que la publicitat sempre intenta endolcir el missatge, maquillar-lo i sobrevalorar-lo interessadament; però també saben els publicistes que si el missatge és tan allunyat de la realitat, tan inversemblant, tan poc creïble, esdevé contraproduent. És possible que el missatge dels unionistes escocesos tingui el seu predicament i que resulti convincent per a molts (caldrà veure cap on es decantarà la majoria), perquè com a mínim deu ser defensable. En el cas espanyol, l’argument resultaria esperpèntic.

Per això, l'estratègia dels espanyols, no tenint cap mena d’escrúpol per trair els més elementals principis democràtics, no es pot basar en intentar convèncer-nos dels suposats avantatges de romandre a Espanya, sinó en negar-nos el dret democràtic de decidir el nostre futur. I en el cas que el Parlament o el Govern prenguessin la legítima determinació de fer ús del dret a decidir, s’hi abraonarien amb tota la virulència i la violència que els fos possible; ells, els espanyols, no han renunciat mai a la violència per a aconseguir els seus objectius polítics. I si, finalment, no tinguessin altra opció que acceptar que es fes una consulta democràtica, cosa que a ells els repugna, la seva campanya tampoc consistiria en explicar els avantatges de mantenir Catalunya dins d’Espanya (tasca realment difícil, per no dir impossible), sinó en intimidar i intentar crear por entre la població.    

Elecciona anticipades, per a fer què?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot sembla indicar que anem de cara a unes eleccions anticipades. El Govern espanyol té clar que, amb una Generalitat escanyada financerament, li és molt fàcil tenir-nos sota control. I, per tant, mantindrà tant com pugui aquesta situació fins i tot en el supòsit que comencéssim a sortir de la crisi (cosa del tot improbable donat que, de moment, totes les polítiques van adreçades a aprofundir encara més la crisi). Una situació que es fa insostenible per al Govern d’Artur Mas, per més que aquest intenti convèncer els espanyols que ha de ser anant tots plegats que ens en sortirem.

El President ja ho ha advertit en alguna ocasió i suposo que finalment s’hi veurà obligat: convocar eleccions anticipades, probablement a la primavera. Un cop constatat que per part de Madrid no hi ha cap voluntat de negociar no solament el Pacte Fiscal, sinó ni tan sols el pagament dels deutes contrets per llei amb la Generalitat, Artur Mas té l’excusa perfecta per convocar-les. En principi, sembla que ho haurien de tenir mal parat els qui s’han oposat a una proposta de finançament una mica més justa per a Catalunya; però dels nacionalistes espanyols no se’n pot fer massa cabal, perquè, a diferència dels catalans, ells per la pàtria sí que estan disposats a tot.

Artur Mas juga amb la possibilitat d’obtenir, d’aquesta manera, una majoria més folgada i fins i tot una majoria absoluta. En qualsevol cas, sembla clar que si volgués disposaria d’una majoria nacionalista prou sòlida al Parlament, amb una ERC que sembla remuntar, una IC-V que ha demostrat voluntat de jugar a favor del país i una Solidaritat que podria repetir presència al Parlament. Però, com sempre, el tema no està en si disposarem d’una majoria sobiranista al Parlament, sinó quin paper volem que jugui aquesta majoria.

Ben mirat, en aquesta legislatura CiU ja tenia l’opció de pactar grans acords de país amb ERC, amb IC-V i amb Solidaritat; però ha preferit pactar amb el PP, perquè ha prioritzar les polítiques de dretes afavorint fiscalment els més rics a base de retallar polítiques socials. I per a fer aquestes polítiques, és evident que no podia, ni podrà, comptar ni amb ERC ni amb IC-V.

Per tant, el tema està en saber amb quin plantejament enfocarà CiU la nova legislatura, si convoca eleccions anticipades. Molt em temo que no serà allò que podria semblar tan evident als independentistes: presentar-se a les eleccions amb la proposta d’articular una majoria parlamentària per fer una declaració d’independència i tot seguit convocar una consulta popular per encetar definitivament el procés d’emancipació nacional. Molt em temo que es repetirà la jugada de marejar la perdiu per no anar enlloc: repetir com a eslògan electoral el tema del Pacte Fiscal (ara li podrien canviar de nom, si consideressin que aquest està gastat) amb la proposta de portar-lo a negociar amb el Govern espanyol. És a dir: res de res, més del mateix.    

¿Algú creu que CiU farà un acte de dignitat nacional i donarà un pas endavant, ara que ja ha constatat la inviabilitat de les seves propostes descafeïnades d’anar a pactar amb el Govern espanyol? A molts, ens agradaria creure-ho.

Perú: La impotència dels Estats

Un any després d’haver accedit a la presidència del Perú, Ollanta Humala ha perdut bona part de la seva popularitat, especialment entre la població indígena. Un procés semblant, encara que més accelerat, al que li ha passat a l’Evo Morales a Bolívia. Van pujar al poder amb una aurèola populista, esquerranosa i propera als moviments indigenistes. Fins i tot en els primers moments van fer gestos esperançadors, però aviat es fa evident la seva impotència per a fer canvis profunds.

Si a Europa la majoria dels governs no deixen de ser titelles en mans dels grans poders econòmics, és fàcil d’imaginar les dificultats que poden tenir els governants de determinats països llatinoamericans. Amb una dependència gaire bé absoluta de l’exterior, pel que fa a finançament però també pel que fa a la tecnologia i la capacitat d’explotar els propis recursos, la força econòmica d’aquestes estats sovint és inferior a la que pot tenir alguna de les empreses multinacionals que operen al país. En campanya electoral, en alguns casos fins i tot honestament, poden prometre el que sigui, però un cap són al poder no poden o no gosen plantar cara a la realitat. I si no que ho diguin al ja ex president del Paraguai Fernando Lugo, que pretenia posar traves als interessos de l’empresa nord americana de biotecnologia Monsanto. Els estats no tenen els mitjans per a explotar els seus recursos naturals, i sovint els han de malvendre a empreses foranes que els imposen unes condicions tan severes que els beneficis reals per al país esvenen ben escassos.

Perú, per exemple, és un país amb enormes potencialitats pel que fa als seus recursos naturals, i per tant és un país que fàcilment pot atraure l’interès de grans empreses, com ara Repsol. Però, alhora és un país que compta amb extensíssimes zones rurals, on l’Estat amb prou feines si hi arriba, amb poblacions indígenes que han hagut d’espavilar-se per a sobreviure, algunes viuen encara seguin les seves formes ancestrals a la selva amazònica. El compromís inicial d’Ollanta Humala de defensar aquestes zones rurals no resisteix la pressió de les companyies interessades en l’explotació dels recursos, que d’altra banda poden ser vitals per a l’economia peruana. La maquinària de les empreses multinacionals pot passar fàcilment per damunt de les intencions inicials del Govern, com pot passar literalment per damunt de pobles sencers i desvalguts de l’Amazònia.

A les verdes i a les madures

Hi ha molts treballadors d’empreses concertades que es queixen, i suposo que amb raó, que a ells quan convé se’ls tracta com a funcionaris i quan convé tenen el tracte propi d treballadors d’empreses privades. I sempre convé considerar-los púbic o privats, funcionaris o no, per la part més negativa. Quan hi ha hagut retallades de sous i de condicions de treball dels funcionaris, ells hi ha entrat en la mateixa mesura; però, això sí, sense poder gaudir de cap dels avantatges que tenen els funcionaris.

Per si els serveix de consol, que pensin que la seva situació és el paradigma de la situació de Catalunya dins d’Espanya. A l’hora de pagar som els primers, i a l’hora de cobrar els darrers. Quan convé als espanyols nosaltres som un més, com qualsevol altre; però, quan els convé no podem pretendre rebre el mateix tracte que la resta. Si des de la seva perspectiva Catalunya formés part d’Espanya no tindria sentit que permetessin que aquí es paguin més peatges que en cap altre lloc, que no es compleixin lleis espanyoles com l’Estatut; ni tindria sentit fomentar la centralització de totes les institucions en una sola ciutat, en detriment de les altres. Per als impostos som espanyols com el qui més i amb l’obligació de ser solidaris fins al punt que els beneficiats de la nostra solidaritat ens superen en qualitat de serveis i d’infraestructures. Però per a rebre els suposats beneficis que tindria ser espanyols, aleshores ja no som tinguts en compte.

Maleïda la gràcia, doncs, això de ser espanyols de segona, com s’obstinen a imposar-nos tant el PP com el PSOE. Res a veure, per exemple, amb la situació del Quebec on enfront dels quebequesos que no se senten canadencs i que voldrien separar-se’n i ha els canadencs que senten el Quebec com una cosa pròpia, i la cuiden com a tal. Són els unionistes amb totes les conseqüències, perquè creuen que el Quebec pot ser molt ben considerat i tractat com una part més del Canadà. Aquí, no. Aquí pretenen que es quedem dins d’Espanya per a poder-nos maltractar i espoliar-nos.

Fer-se soci del club d’Espanya

Escampeu als quatre vents els avantatges de ser soci d’aquest club anomenat Espanya. La quota pot semblar un xic cara, però bé s’ho val. 3.000 euros anuals, pel cap baix. No us en faran cap rebut, ni us ho podreu descomptar en la declaració de la renda. Tres mil euros és la quantitat de més que cada català paga a Madrid, i allà se’ls queden. És la nostra quota per a ser soci d’aquest club.

Pertànyer al club anomenat Espanya dóna molts drets que no trobareu a cap altre club del món. Dóna dret a ser insultat, menystingut i menyspreat pels que se senten, i de fet són, els amos del club. Si algú reclama poder treure algun benefici de la quota aportada, serà titllat d’insolidari i se li farà la vida impossible. Els directius del club s’ho petegen tot per a la seu central, a Madrid naturalment, i prefereixen malbaratar els recursos dels associats abans de revertir en activitats en benefici dels qui paguen religiosament la quota. Si estan de bones i els ve de gust fins i tot són capaços de fer-te un préstec amb els teus diners, a un interès i una condicions demencials. Tenen establert un sistema en què els qui maneguen les cireres sempre tenen una via per a evitar pagar la quota; i de tant en tant, ja arbitren alguna forma d’amnistia per als qui han defraudat excessivament. En aquest club, et roben i et diuen lladre, i ens fan sentir com a casa recordant-nos frases de cultura popular com ara: ser cornut i pagar el beure.

Aquest fantàstic club, on per tres mil euros l’any poden vilipendiar-te fins a l’escarni, té un petit problema: no cal que la gent s’hi apunti, t’hi obliguen de grat o per força. Ah, i no està previst, com en les pitjors sectes, la forma de sortir-ne. És més difícil que donar-se de baixa d’una companyia telefònica. Els estrangers, en canvi, tenen la dissort de no poder ser-hi admesos, és un privilegi que ens tenen reservat a nosaltres. És com tenir unes accions “preferents” de la Caixa. 

El corredor mediterrani passa per Jaca

Espanya i Europa semblen anar en direccions oposades. Quan tota Europa advertia que calia un rescat per a Espanya, el Govern de Mariano Rajoy ho negava i encara es va fer pregar abans no va formular-ne la petició formal. Des de les institucions europees fa temps que es parla de prioritzar els grans corredors ferroviaris que han de connectar els principals centres d’activitat econòmica del continent, però Espanya sempre ha preferit donar llargues al tema, mirar de no definir-se mai, per acabar formulant una proposta que ja sabien que era rebutjada per Europa. Rebutjada per sentit comú.

Al Govern espanyol li és igual el que diguin les institucions europees, com li és igual que el seu projecte de corredor central sigui inviable, o infinitament més car i molt menys útil. A ells els interessa evitar afavorir un corredor que és cert que és el millor per als interessos de l’Estat espanyol, tal com és ara, però per ells té l’inconvenient insalvable que també beneficia Catalunya. I pot mol,t més el seu odi visceral contra Catalunya i contra els catalans, que el seu suposat patriotisme a favor d’Espanya. Un cop aprovat a Europa el projecte del corredor Mediterrani, l’Estat insisteix en què prefereixen anar a la seva i optar pel corredor central; també els diputats de la delegació del PP a Catalunya i els del PSC (aquests diuen que per error) van optar per aquest estrafolari corredor central que no aniria enlloc. Des d’Europa es fan creus que hi pugui haver un Govern capaç de dilapidar tants i tants milions per fer un corredor que ha de foradar els Pirineus pel centre, però sense tenir continuïtat després. I és que a Europa potser no saben, o potser sí i s’aguanten el riure, que a Espanya es construeixen aeroports sense avions, i fan costosíssims TAV per a mitja dotzena de passatges.

Enguany el Govern espanyol té pressupostats, que no vol dir que se’ls acabi gastant, 128 miserables milions per al corredor del mediterrani enfront dels 2.151 milions per al TAV de Galícia. Preferiran perdre les ajudes europees per al corredor del mediterrani abans que fer res que afavoreixi els catalans. O potser és que ja s’ho miren amb perspectiva de futur, i ja compten que el corredor espanyol que d’aquí a uns anys passarà més a prop del mar Mediterrani serà el que passi per Jaca?  

La culpa només és nostra

Fa ja una colla d’anys, d’ençà que ERC va començar a denunciar-ho, que es parla de l’espoli fiscal. I de tant parlar-ne, arriba un moment que sembla com una frase feta que ens hem inventat per dir que no ens agrada romandre a Espanya. I, està car que no ens agrada Espanya i que voldríem fugir-ne com més aviat millor! Però és que l’espoli existeix tant per als qui no ens sentim gens ni mica espanyols, com per a aquells catalans que diuen sentir-se també espanyols i que voldrien quedar-s’hi, encara que només sigui per una convicció nacionalista.

I dic que sembla com una mena de frase feta o d’eslògan catalanista, perquè els nacionalistes espanyols sempre responen dient que la resolució del tema del dèficit fiscal no ho resoldria tot. Hom, doncs, ben bé tot, no ho sé. Però les xifres canten; jo diria que canten escandalosament. Algunes fonts xifren l’espoli que patim els catalans en més de 20 mil milions d’euros, tot i que les xifres oficials es queden en tan sols 16 mil milions. Quedant-nos amb les dades oficials, aquestes representen el doble del dèficit de la Generalitat del 2011; per tant, no solament no hauríem tingut dèficit, sinó que no haurien calgut les retallades i s’hauria pogut eixugar una part del deute públic. Europa exigeix als Estats que no tinguin un deute superior de 3% del PIB, una exigència que ens haurien d’aplicar també a nosaltres perquè el que tenim és un dèficit fiscal (eufemisme per anomenar el robatori o espoli de què som víctimes) que representa el 8% del nostre PIB. Això no genera temors i desconfiança en els mercats? Quin país se’n podria sortir amb una sagnia tan extraordinària?

Però, bé. Que patim un espoli insostenible, ja ho sabem. El Govern ho repeteix una i mil vegades, reconeix la gravetat de la situació i que no és possible sortir-nos-en en aquestes condicions. Ara bé, el que no podem esperar és que el qui s’aprofita d’aquest espoli gentilment un dia hi renunciï. Ara, la responsabilitat és ja només nostra. És una insensatesa inconcebible que el Govern de la Generalitat pretengui anar administrant un país espoliat sense plantar-se d’una vegada per totes. I plantar-se no vol dir fer una enèsima proposta de pacte que tothom sap que no té cap possibilitat de prosperar.

Crisi per desídia?

Ja se sap que les anècdotes i les vivències particulars són això: anècdotes que no es poden extrapolar ni generalitzar. El que passa és que si les anècdotes de cadascú comencen a ser compartides i són molts els qui s’han trobat en situacions semblants, aleshores, com a mínim, podrem començar a dir que hi ha indicis raonables del fet en qüestió. Déu me’n guard d’afirmar, ni tan sols insinuar, que la crisi pugui explicar-se per alguna de les anècdotes viscudes, però potser sí que explicarien la incapacitat de fer-hi front.

Se suposa que en temps de crisi, quan algú es disposa a fer una comanda mínimament important ja sigui a una botiga, a un professional, o a un establiment turístic, hauria de ser rebut amb els braços oberts. Doncs, bé. Jo no sé si sóc l’únic, i en aquest cas només hauria de constatar la meva mala sort, però darrerament m’he trobat amb molts casos que semblen fora de tota lògica en temps de crisi. He fet fer pressupostos a professionals que no s’han dignat ni a dir-me que no m’ho volen o no m’ho poden fer, de manera que he hagut de buscar-me la vida en un altre lloc; tinc ara mateix un parell d’encàrrecs professionals, en un dels quals portem més d’un any de retard (sempre em diu que quan pugui ja vindrà), i en l’altre havia de tenir una feina enllestida abans de l’estiu, i ara ja li demano que com a mínim pugui estar abans de l’hivern.

El mateix m’ha passat a l’hora de programar les vacances que acostumo a fer, quan es tracta d’hotels del país, directament i a través d’internet. En el darrer cas, en què estava interessat a passar uns dies en un determinat poble dels Pirineus, vaig  veure que hi havia cinc establiments. Un el vaig descartar perquè no tenia pàgina web, i un altre perquè a la pàgina web no hi havia forma de contactar-hi; vaig fer la petició als altres tres, i només em van respondre dos. Vaig escollir, entre aquest dos el que em va semblar més adient. Ni una comanda no resol la crisi, ni el meu cas explica massa res, però és possible que n’hi hagi que s’ensorrin també per desídia?

Perill de fractura social

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

És una història ben estranya aquesta de la “fractura social”. Apareix de tant en tant com un espantall per a evitar determinades accions polítiques, però normalment coincideix que són accions d’un determinat signe i no pas d’un altre. Els drets d’autor de l’invent els deu tenir el general Franco, quan deia allò de “feu com jo que no em fico en política”; o potser els té el Pinotxet que justificava la seva repressió violenta amb un “què voleu que hi faci, jo, si protesten d’aquesta manera”. El cas és que els seus seguidors, quan volen oposar-se a alguna acció que els desagrada i que no poden impedir, acostumen a utilitzar aquest argument de no trencar la pau i la concòrdia ciutadana.

Naturalment que no tinc pas res en contra de preservar la pau i la concòrdia ciutadana. El que em repugna és que facin servir aquest argument justament els qui violenten la ciutadania amb les seves imposicions. I, sobretot que en facin un ús tan pervers i farsant. Ja ho deien en la darrera etapa del franquisme, per exemple, quan algú proposava fer un escrit en català: “això ja és ficar-se en política” deien “fem-ho en castellà que així no es molestarà ningú”. I és una expressió que hem sentit dir moltes vegades als nacionalistes espanyols: “Les propostes nacionalistes (catalanes) poden provocar una fractura social”; i les espanyoles, no?. “El predomini del català en l’Administració provoca malestar en la població no catalanoparlant”; a part de ser fals, perquè només el provoca en els sectors més radicals del nacionalisme espanyol, què hauria de provocar en els catalanoparlants la preeminència en tants àmbits d’una llengua que no és la pròpia de Catalunya?. “El dret a decidir pot provocar una fractura social”; a part que mai l’exercici de la democràcia pot provocar cap fractura, excepte per als enemics de la democràcia, la negació del dret a decidir no provoca una fractura social? Els socialistes catalans també s’apunten a aquestes tesis quan diuen allò de “la independència és un tema que no suscita unanimitat en la societat catalana, i per tant pot ser perillós plantejar-la”; és que la dependència sí que suscita unanimitat en la societat catalana?

Precisament per tot això, sap greu que una persona com l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, alineat amb el sector sobiranista de CiU, hagi caigut en el mateix parany, afirmant que “La independència genera un gran perill de fractura social”. És a dir que allò que vol més de la meitat de la població catalana genera “un gran perill de fractura social”, i allò que vol només una quarta part, mantenir-nos en la situació actual, no genera perill de fractura social?

Probablement en tota aquesta fal·làcia dels nacionalistes espanyols, i dels seus socis, hi ha una part ben fonamentada. Els catalans, davant d’una situació injusta reaccionem amb tebior; i com a molt, si ens deixen, reclamem el dret a decidir-ho democràticament, sempre que les lleis injustes ens ho permetin, és clar. Ben diferent del que se suposa, que ells mateixos donen per descomptat, que farien els nacionalistes espanyols que es neguen a acceptar la voluntat de la majoria, que impedeixen que aquesta majoria pugui expressar-se lliurement, i que si en algun moment ho aconseguís ells provocarien la ruptura social, sense descartar la violència, naturalment.

L’independentisme ja no és una opció

Uns anys, o unes dècades, enrere l’opció independentista era això, una opció. Hom podia plantejar-se la possibilitat que Catalunya continués essent una part d’aquest Estat anomenat Espanya, amb la mateixa lògica i naturalitat que es podia plantejar la proposta d’una Catalunya independent. Hi havia la creença, avui pràcticament desmentida del tot, que Catalunya era viable des de diferents hipòtesis, de manera que es podia pensar que tant s’estava defensant el país amb una com amb l’altra hipòtesi.

Avui, la situació és radicalment diferent. Naturalment que hi continua havent gent que diu que opta per una Catalunya independent, per una Catalunya federada a Espanya o per una Catalunya més o menys autònoma dins d’Espanya. Però ara ja no es pot dir, honestament (deshonestament els polític poden dir el que vulguin), que es defensa una Catalunya autònoma dins d’Espanya; en tot cas es defensa o s’accepta la desaparició de Catalunya com a país. Que també és una opció. I el que ha passat no és que els independentistes hagin anat guanyant terreny als altres, almenys políticament això no ha estat així, sinó que el que s’ha posat de manifest és la inviabilitat d’una Espanya plural, com l’havien imaginada alguns en l’època de la transició. No és que a Catalunya hi hagi més o menys autonomistes o federalistes, sinó que no n’hi ha a Espanya.

El que queda, doncs, és una única opció per a la supervivència. Fora d’això, no hi ha res més que la mort, més o menys lenta, de la llengua i la personalitat pròpia dels catalans, que per als nacionalistes espanyols, els del PP i de C’s, ja és l’objectiu bàsic a assolir. Per a la resta, el que hi ha és molta por, i sobretot por a perdre un cert estatus particular que l’Estat espanyol sí que permet als dirigents de les seves controlades autonomies. I davant d’això, la mesquinesa d’alguns pot ser que faci prevaldre impulsar el país cap al suïcidi col·lectiu abans de renunciar a les engrunes que els dóna l’Estat espanyol.

No és que hagi guanyat l’opció independentista, sinó que ha fracassat l’opció autonomista i encara més la federalista. Toca, doncs, prendre el camí de la supervivència o renunciar a la pròpia existència.

Jo em planto, tu ets plantes...

No hi ha dia que des del Govern català no es faci una queixa, una crítica o una denúncia de l’actitud hostil del Govern espanyol cap a Catalunya. La darrera, aquesta plantada del Conseller Mas-Collell al Ministre Montoro. Tot plegat és un indicador de les tenses relacions entre Espanya i Catalunya; unes relacions que semblen empitjorar per moments.

Ara bé, això té un límit. Des de Madrid, poden respondre amb la mateixa moneda: el Conseller es planta, el Ministre també. Però és aquest darrer qui té els nostres diners a la seva caixa, i és el Conseller qui després haurà d’anar a fer el ploricó perquè n’hi deixi unes miques. El qui te la paella pel mànec és el Govern espanyol. Amb la complicitat de CiU, que ha estat el seu soci preferent, s’ha creat una situació no només de subordinació genèrica, que això ja és la situació permanent en què ens deixa el model autonòmic, sinó d’extrema dependència per arribar a final de mes. I ja no és una situació puntual, sinó que deliberadament el Govern espanyol, a base d’incomplir i no pagar el que deu, ha aconseguit una situació en què el Govern català no té cap marge de maniobra. Temps enrere es podia fer aquesta mena de gesticulacions, i esperar una nova oportunitat per a renegociar la situació. Però, ara no.

El Govern de la Generalitat té una soga posada al coll. No s’hi val, en aquesta situació cridar més del compte ni fer gesticulacions excessives, perquè la resposta sempre serà estrènyer una mica més la corda, i amenaçar de treure’ns definitivament el tamboret que tenim als peus. Això no té sortida, si no és traient-nos la soga del coll i engegar-los a fer la mà. A Madrid compten, però, a part de la complicitat dels seus subalterns del PP i del PSC, amb què tota la gesticulació convergent no té altre objectiu que el de disculpar-se davant del seu electorat, i que al final romandran dempeus, damunt del tamboret, amb la soga el coll, i només simulant que posen resistència a l’Espanya que els estreny la corda i els dóna rosegons per a sobreviure.

Sense Catalunya o sense Espanya...?

Els polítics catalans tenen una rara habilitat a l’hora d’elaborar frases enginyoses, sovint contundents, i normalment inútils. I és que serveix de ben poc respondre només amb gestos i paraules a les agressions que patim constantment els catalans. Ahir mateix, el President Artur Mas deia com una advertència cap al Govern espanyol: “Espanya no se’n sortirà sense Catalunya”.

Home, la frase té la seva gràcia. D’entrada, se m’acut dir que a mi m’és bastant indiferent que Espanya se’n surti o no sense Catalunya. De moment no hi ha cap indici que se’n surti “amb” Catalunya. I és que no està gens clar que l’objectiu del Govern espanyol sigui sortir de la crisi; com a mínim segur que no és el seu objectiu immediat, a curt termini. Durant aquests sis o set mesos de Govern popular, Mariano Rajoy no ha pres ni una sola mesura encaminada a sortir de la crisi, i sí que n’ha pres moltes encaminades o que ens encaminen cap a un increment de l’atur (objectiu assolit), empitjorament de l’economia productiva (objectiu assolit), reducció de la capacitat adquisitiva i per tant del consum i de la rendibilitat de les petites i mitjanes empreses (objectiu assolit), increment de la desconfiança dels mercats i, per tant, empitjorament del finançament del dèficit (objectiu assolit), etc, etc.. Per tant, aquesta advertència de l’Artur Mas, com si volgués dir-los “vigileu que si ens perjudiqueu a nosaltres també us podeu perjudicar vosaltres mateixos” no té sentit. Primera perquè el seu objectiu no és sortir de la crisi, sinó garantir els interessos dels grans poders econòmics; i segona que en el supòsit que estiguessin també interessats en sortir de la crisi, però sabent que perjudicant Catalunya, i per tant afavorint el seu concepte d’Unitat sacrosanta d’Espanya, perjudiquen el redreçament econòmic de l’Estat, no dubtarien ni un sol moment. Igual com fan amb el tema del corredor del mediterrani que el boicotegen perquè, encara que sigui els més beneficiós per a l’Estat, resulta que també beneficia Catalunya, també en aquest cas optarien, com ja fan, per ofegar l’economia catalana conscients que aquest ofec també afecta al conjunt de l’Estat.  

Però la frase de l’Artur Mas és simptomàtica d’una mena de dèria que ja ha esdevingut patològica: salvar Espanya. Aquesta frase està feta des de la concepció espanyola de creure en una Catalunya necessària per a Espanya, i amb l’única opció de mantenir Catalunya dins d’Espanya. Dóna a entendre que es descarta la via sobiranista i que s’admet que ja que ens hem de quedar dins d’aquest Estat, val més convèncer-los que ens tractin bé, perquè encara hi sortiran guanyant. Senyor Mas, jo no sé si Espanya se’n pot sortir sense Catalunya; el que sí que sé és que Catalunya no se’n pot sortir amb Espanya.    

De què serveix plantar-los una tarda d’estiu

La Generalitat no pot pagar el concert amb les entitats del tercer sector, de manera que molts dels seus treballadors no cobraran la nòmina d’aquest mes. Una amenaça semblant és la que de moment s’ha ajornat fins al mes de que ve en el sector hospitalari. Les raons són de sobres conegudes: no hi ha diners a la caixa. I si no hi ha diners a la caixa no és pas perquè el país no generi prou recursos com per a poder fer front a temes tan essencials com aquests.

El problema, més enllà de la crisi general que obliga tothom a filar més prim en la despesa, és que els diners que genera el país són usurpats impunement per un Estat depredador que ens odia i que només ens vol per a aprofitar-se’n. I no solament això, ja que aquest mateix Estat, un cop consolidat l’espoli, incompleix les seves pròpies lleis com és l’Estatut, i es nega a pagar el que ens correspon de les escorrialles que ens deixa. Tan sols que l’Estat pagués el que deu a Catalunya, en base a les seves lleis que ens espolien, sense comptar encara amb cap increment d’un tracte fiscal just, totes aquestes retallades i restriccions ja no hi serien. El Partit Popular a Catalunya, amb la inefable Alícia Camacho al capdavant, té com a objectiu pressionar els seus companys de Madrid que ofeguin el país tant com els sigui possible. L’actitud de l’Alícia sovint és molt més dura i agressiva que la del mateix Govern espanyol en contra dels interessos dels catalans. També l’aparell dels socialistes catalans, amb els Navarro i els Collboni, col·laboren en convèncer els seus companys de partit perquè es neguin a fer cap concessió a Catalunya.

La situació no és nova, els números canten de forma irrefutable, i el Govern de la Generalitat no es cansa de repetir-ho. Però, a l’hora de la veritat tornem a anar a pidolar a Madrid, per veure si ens poden donar una petita part dels nostres diners que ells ens han usurpat, encara que sigui a interès moderat. És la situació perfecta per als espanyols: una Catalunya escanyada, amb enemics de Catalunya infiltrats al Parlament, és sempre una Catalunya molt més fàcil de sotmetre. I més, si tenim un Govern que no és capaç d’anar una mica més enllà de les paraules i de deixar plantat el Ministre una tarda d’estiu.

Va de lladres i xantatgistes

A les acaballes del franquisme hi havia un grup de professors de català, formats i/o coordinats per Òmnium Cultural que havíem començat a treballar, encara que fos precàriament. en les escoles de Catalunya. I, en restablir-se la Generalitat, vam passar a dependre-hi també en unes condicions encara precàries. Però, el primer any, pocs abans de Nadal, aquests professors de català encara no havíem cobrat res des del setembre. Vam fer una protesta i finalment se’ns va oferir anticipar-nos una part del que ens devien a un interès relativament baix.

Aquesta situació rocambolesca de cobrar interessos per anticipar uns diners que es deuen i haver d’agrair una ajuda donada amb aquests mateixos diners, és la que estem vivint permanentment els catalans. I ara ja no estem en aquells inicis de desconcert de la Generalitat restaurada. El Govern espanyol deu a Catalunya, segons la Generalitat, més de 8 mil milions d’euros per diversos conceptes, alguns dels quals per més que vinguin establerts per llei es neguen a reconèixer. I el dèficit de la Generalitat corresponent al 2011 va ser de 7.446 milions. Com que l’Estat no paga, la Generalitat ha de demanar a crèdit aquests diners, pagant-ne els corresponents interessos, que de dret a llei s’haurien de poder carregar a compte del morós. Però no solament l’Estat no paga i obliga la Generalitat a endeutar-se més, sinó que és el mateix Estat el qui, amb els nostres diners, s’ofereix a fer-nos un préstec a canvi dels interessos i de la imposició de condicions que limiten el nostre autogovern.

Per acabar-ho d’adobar, la seva subalterna a Catalunya, l’Alicia Sánchez Camacho, se suposa que amb el seu consentiment, es permet de fer un xantatge barroer i mesquí quan diu que si el Govern català insisteix en rebre un tracte més just per a Catalunya, aleshores no solament no ens pagaran el que ens deuen, que això ja se sap que no ho pensen fer, sinó que ni tan sols ens deixaran accedir als nostres diners en forma de crèdit.        

Correm a salvar l'euro

Ja podem respirar tranquils. Pocs dies després que Mario Draghi hagués declarat que no pensava intervenir en els problemes de finançament del deute dels Estats, referint-se evidentment a Espanya, considerant que aquest era un problema intern de cada estat, va sortir dient que sí que estava disposat a fer el que calgués per salvar l’euro. Una idea que van secundar tant el president francès François Hollande i la Cancellera alemanya Angela Merkel, amb tots els matisos i les advertències del seu Ministre d’Economia Philipp Rösler, i encara més del President del Bundesbank.

Aquestes declaracions del President de BCE I dels màxims dirigents d’Alemanya i de França van desfermar una certa eufòria. La prima de risc va caure sensiblement, sense deixar de moure’s en uns nivells altíssims i insostenibles, i la borsa va recuperar-se una mica. En mig any, aquest Govern espanyol ha estat capaç de superar tots els rècords pel que fa a indicadors econòmics negatius, i ara des de fora li donen un petit respir que s’ha de veure si durarà gaire dies i sobretot si realment servirà de gran cosa. Perquè, està clar, al Banc Central Europeu, com als dirigents francesos i alemanys els importa un rave l’economia espanyola, com els importava un rave l’economia grega; a ells els preocupa que la crisi espanyola, com la grega, la portuguesa o la italiana els pugui afectar a ells. Per això han deixat ben clar que sortiren en defensa de l’euro, i no de cap altra cosa. Algú potser dirà, ingènuament, que tant se val amb quina intenció ho facin, encara que sigui per no contaminar-se ells, la qüestió és que ho facin.

Doncs, no ho sé pas. Cada vegada que el Govern espanyol ha pres una mesura en contra dels ciutadans i en defensa dels bancs o dels grans interessos econòmics, ha rebut tota mena d’elogis per part de les institucions internacionals. Unes institucions que, com l’FMI, tampoc s’estan de dir que aquestes mesures que ells aplaudeixen, ens allunyen cada vegada més de la sortida de la crisi, i ens enfonsen en la misèria. Però tot sigui per salvar l’euro, els bancs i els banquers!