La crisi del Primer de maig

Diuen que, enguany, les mobilitzacions d’aquest Primer de maig han estat més multitudinàries que anys enrere. La festa del Treball o dels Treballadors s’havia convertit en una festa més del calendari, però la crisi ha fet despertar mínimament una consciència adormida; tan adormida que no s’ha adonat de la contradicció de les proclames enceses dels dirigents sindicals amb la trajectòria seguida en les darreres dècades. “Que la crisi no la paguin els treballadors”, “cap retallada dels drets laborals amb l’excusa de la crisi”, eren els eslògans més corejats... La crisi es va iniciar el 2008, o si ho voleu a finals del 2007, però la retallada dels drets laborals ja fa algunes dècades que s’ha iniciat.

És evident que molts empresaris a títol individual, i la Patronal de forma col·lectiva, intenta aprofitar la situació de crisi per fer ajustaments de plantilles, rebaixar costos de personal, limitar els drets laborals i pressionar les administracions perquè legislin a favor seu, sota l’amenaça de l’atur. I això tant per a les empreses que realment passen mals moments, com per a les menys afectades per la crisi. Però aquesta no és una nova tendència empresarial sinó l’agudització d’un procés iniciat ja fa uns quants anys. Eliminada l’alternativa socialista, i acceptat el model neoliberal sense reserves, amb les possibilitats que dóna la globalització, la mà d’obra ha tornat a ser, com un segle enrere, un valor que cotitza a la baixa. Ja fa molts anys que els convenis col·lectius, amb l’excusa de la productivitat cada vegada més exigent en un món globalitzat, es negocien a base de reduir drets laborals; les noves generacions que s’incorporen al mercat laboral ho fan en pitjors condicions que no ho havien fet els seus pares, perquè la mà d’obra també està subjecta a la llei d’oferta i demanda, i fins i tot iniciada la crisi l’estiu del 2008 encara es feien crides a portar treballadors de fora per tal que l’excés de demanda permetés als empresaris oferir salaris més baixos i condicions més precàries; les noves legislacions tant en l’àmbit nacional com en l’internacional tendeixen a ser nocives pels interessos dels treballadors, en temes com la flexibilitat laboral, l’abaratiment dels acomiadaments, l’increment de la jornada laboral, l’allargament de l’edat de jubilació, etc....

La crisi fa més crua aquesta realitat, però no n’ha estat el desencadenant. La tendència a la reducció progressiva dels drets laborals ja ve de lluny. I els sindicats s’ho han mirat impotents, aconseguint com a única compensació el manteniment del seu rol social i polític, malgrat haver perdut pes i capacitat d'incidència. Els únics capaços de convocar una vaga, avui, són aquells sectors que tenen a les seves mans la possibilitat de bloquejar el funcionament general del país; i aquests no són els treballadors de les fàbriques. Els sindicats han esdevingut unes poderoses maquinàries gestores d’aquesta davallada neoliberal que ha sabut, com a contrapartida, untar-los degudament i donar-los un protagonisme molt més aparent que real.

Objectius compartits i protagonistes de la història

Empès per les circumstàncies, Carretero va perfilant el seu nou projecte polític. El que era un corrent intern d’ERC s’ha convertit en associació per esdevenir ben aviat un partit polític, ja sigui en solitari o amb altres grups existents. La nova associació es marca quatre objectius fonamentals: Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català; cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana; Crear un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català; fomentar el debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans. Uns objectius que podria signar qualsevol militant d’Esquerra, dels sectors sobiranistes de CDC, de les CUP, del partit Republicà Català, del nou partit Força Catalunya, o els adherits a qualsevol de les nombroses plataformes i entitats sobiranistes del país.

Res a dir, excepte constatar que la divisió interna del moviment sobiranista respon més a interessos i ambicions personals i, a tot estirar, a tacticisme i estratègies de curt abast. Em resulta xocant, però, aquesta reiteració de tòpics fruit d’una incapacitat d’anàlisi o, el que és pitjor, fruit d’un esbiaixament de l’anàlisi. Resulta que ara algú es proposa situar l’independentisme a l’eix del debat polític nacional, com si aquest no fos un mèrit que de fa temps es va atribuir ERC, ja des de l’època de l’Àngel Colom. Sembla com si cadascú tingués, de cap i de nou, la pretensió de fer “passos històrics” de ser “el protagonista de la història”, en lloc d’imaginar-se que cadascú és, a tot estirar, una simple peça d’aquesta història. No fa gaire dies era Mn Josep Dalmau qui, tot elogiant l'aparició del nou partit Força Catalunya, reivindicava aquest mateix mèrit per a la Convenció per la Independència Nacional (algú se’n recorda d’aquest grup?).

I l’altre tema és el de pretendre cercar la unitat del catalanisme, del sobiranisme o de l’independentisme. Tothom es veu amb cor de proclamar als quatre vents la creació d’un nou moviment o d’una nova estratègia encaminada cap a aquesta més que encomiable missió unificadora o aglutinadora, imprescindible per avançar cap a la sobirania nacional. Però, com en el joc dels disbarats, comencem el procés esporgant pretesos dissidents interns a la pròpia formació o creant nous grups, amb els mateixos objectius està clar. No és que hi hagi noves fites, ni tan sols noves estratègies, que justifiquin l’aparició de tants i tants grups nacionalistes (i ara no em refereixo només a Reagrupament.cat) sinó que hi ha massa pretesos dirigents que volen passar a la història com a protagonistes únics o principals del procés d’emancipació nacional. I així ens va.

Del poder al testimonialisme

Potser perquè durant molt de temps ho he viscut com a experiència personal, sempre he defensat el paper si voleu testimonial que poden tenir grups extraparlamentaris, moviments reduïts o l’acció de persones que a títol individual s’han fet valedors de les utopies més insospitades. No m’impressiona especialment l’argumentació basada en apuntar-se al carro guanyador, si aquest carro m’ha de deixar a mig camí. I amb una bona dosi de pragmatisme (pragmatisme de país, s’entén, no personal) entenc que és necessari que hi hagi forces nacionalistes de dreta i d’esquerra predisposades a governar malgrat no tenir les institucions ni el marc jurídic que voldríem, i amb totes les servituds que això comporta, però que és igualment necessari que hi hagi altres grups, moviments i persones que, sense els compromisos que imposa la gestió institucional, pugui pressionar, conscienciar la població i marcar el camí a seguir o mantenir viva la utopia.

Per això, entenc que hi hagi gent que malgrat no sentir-se prou satisfets amb l’actuació del seu partit i dels seus dirigents opti per conviure amb unes certes contradiccions, amb el convenciment que s’estan fent passes en la bona direcció. Però entenc igualment els qui aquesta situació els incomoda de tal manera que prefereixen sortir-ne (o no entrar-hi) per poder mantenir una coherència absoluta, encara que sigui des de la marginalitat o des del testimonialisme. Ara bé, el que em costa més d’entendre és que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, tant els uns com els altres. El que no quadra és que es facin discursos grandiloqüents, parlant de la creació d’estructures d’Estat o de la transformació del model econòmic quan en realitat s’està fent la viu-viu, gestionant amb més mediocritat que altra cosa les migrades institucions que tenim, caient en els mateixos vicis que des de fora ens semblaven impresentable, i fent concessions constants perquè no trobem mai el moment oportú per dir prou.

I el mateix es pot dir dels qui des de grups molt minoritaris no s’acontenten i no assumeixen el rol que realment poden fer, i que considero altament positiu, sinó que pretenen erigir-se en salvadors de la pàtria, en messies redemptors. Ignoren, o obvien, que el dia que comencin a fer-se grans fàcilment poden caure en els mateixos errors, lluites pel poder, i servituds que els altres; i si no que ho preguntin a la PDD, també partida en dues per lluites internes. Entenc que cal trobar el punt d’equilibri entre el pragmatisme institucional i la utopia testimonial. Un equilibri que no consisteix en fer un discurs que no s’adigui a les possibilitats reals d’actuació, sinó en un joc de complicitats entenent que per al projecte de país no hi sobra ningú, i estem condemnats o a entendre’ns o a fracassar.

El joc dels disbarats

El llastimós espectacle que ens ha servit en safata una direcció d’Esquerra molt curta de mires, ha anat seguit d’un no menys lamentable reguitzell de fuetades en els diversos fòrums de la xarxa. I entenc que una part important del problema rau en confondre les tàctiques, les ambicions personals i les disputes pel poder, amb les ideologies, les qüestions de fons i sobretot les anàlisis rigoroses de la realitat. Diguem-ho clar: les diferències ideològiques i els grans objectius polítics de la direcció d’Esquerra i dels crítics, dels qui han estat foragitats i dels qui continuen a dins, de la majoria de les plataformes sobiranistes, de les CUP, de RC, i de tants altres grups i persones del món independentista, són mínimes. Les diferències estan en les prioritats, en les tàctiques de curt abast, i en la incapacitat de fer anàlisis mínimament rigoroses i objectives.

Tan falses i absurdes són les acusacions de la Direcció del partit que ara voldria veure un Reagrupament acostant-se a la Casa Gran del catalanisme per poder fonamentar les seves tesis, com ho són les veus que parlen de traïcions, de venuts a l’espanyolisme i de mil improperis més referint-se a Esquerra. El problema no és ERC ni els seus militants, sinó la seva direcció. Ho he dit en molts altres ocasions: ens sobren sectarismes i visions esbiaixades, i ens falten visions de país i projectes globals. La independència només serà possible amb la concurrència (i no parlo ni de coalicions ni de pactes de Govern) de tots els sectors sobiranistes, des de CDC fins a les CUP, passant lògicament per tots els sectors d'ERC. Però sembla que ens entestem a anar en sentit contrari. En el darrer Congrés d’ERC jo hi presentava tot un seguit d’esmenes que rebatien la tesi de la Direcció que pretenia dir que aconseguiríem la independència el dia que Esquerra tingués la majoria, en lloc de dir que l’obtindríem el dia que fóssim capaços d’articular una majoria social favorable, sense protagonismes ni curses per l’hegemonia.

Evidentment, expulsant els sectors crítics el que fem és allunyar-nos encara més de l’objectiu final. Difícilment podem pretendre ser pal de paller d’un país, si no som capaços de ser-ho d’un partit. Estem empetitint un projecte que si no és de país, si no inclou tots els sectors i totes les sensibilitats sobiranistes, resulta inviable. Però el mateix podem dir de Reagrupament.cat i no cal dir d’altres grups o moviments que s’autoerigeixen com a salvadors exclusius de la pàtria considerant enemics i traïdors els qui no segueixen els seus postulats. Em sembla molt poc seriós afirmar que Reagrupament.cat es presentarà a les eleccions del 2010 amb el propòsit de trencar l’hegemonia del PSC i promoure una declaració unilateral d’independència. O és que hi ha algú que creu seriosament que una nova opció política té possibilitats de treure uns resultats rellevants en els propers comicis?

I reitero el que ja he dit en alguna altra ocasió: si fos així, jo ho celebraria. I molt.

A ERC ens hem begut l’enteniment

Els militants d’ERC no podem sinó estar perplexos davant l’espectacle que ens estan donant els nostres dirigents: lamentable. Fa quatre dies que era Joan Puigcercós qui ens parlava de la necessitat d’obrir el partit a l’estil d’una “Casa Gran” de l’independentisme; i ara un article que podia anar en la mateixa direcció, que deia el que deia, però molt menys del que diuen que deia, ha fet saltar pels aires totes les expectatives i les bones vibracions que semblava que havia generat la candidatura europea. Coincidiria amb Uriel Bertran que, en principi, la solució cal buscar-la dins del partit i no a fora, i puc entendre decisions de tipus personal com les de qui fa un article o decideix deixar la militància. Però com a militant d’ERC a qui haig de demanar explicacions és a la direcció capaç de generar un caos tan monumental, d’embolicar la troca amb desmesura i de resoldre el conflicte de la pitjor manera possible.

L’article de Joan Carretero plantejava una candidatura d’ampli espectre de cara a les properes eleccions, sense excloure en cap moment que aquesta candidatura no pogués tenir ERC com a pal de paller. Era una opinió ben respectable, com qualsevol altra. Una direcció mínimament intel·ligent hauria respost amb el discurs de Joan Puigcercós de treballar per aglutinar a l’entorn d’ERC tots els sectors independentistes existents al país. Però es va optar pel pitjor estil inquisitorial, exigint-li explicacions i convidant-lo a marxar. Una direcció mínimament responsable hauria aprofitat el silenci de Carretero per parlar-ne amb tranquil·litat i asserenar els ànims perquè l’article en si hauria passat com un gest més dels sectors crítics, però avui ja no se’n parlaria; són ells qui han fet un problema on hi havia simplement una opinió. Una direcció mínimament sensata hauria fet una crida a la unitat del partit, a la necessitat d’integrar en un mateix projecte totes les sensibilitats de l’independentisme per tal d’avançar, tal com es deia en el darrer Congrés d’ERC, cap a una majoria social favorable a l’exercici del dret a l’autodeterminació; però s’han passat el Congrés pel forro i han optat per esporgar la dissidència a cop d’expedient per tal de forçar-ne la sortida.

Lamento la sortida de gent com Jaume Renyer, Joan Carretero i els que se suposa que seguiran. Continuo creient que la solució es troba al si del partit i no pas a fora, tot i que també crec que cada vegada més el rumb que pren Esquerra afavoreix la creació o el creixement d’altres alternatives independentistes. No seré pas jo qui retregui a Jaume Renyer o a Joan Carretero l’afebliment del partit, perquè el mèrit és fonamentalment, i crec que de forma premeditada, d’una direcció d’Esquerra manifestament incapacitada per portar el partit a liderar un moviment nacional cap a la independència.

Una llei inútil i contraproduent

Dies enrere, criticava el projecte de Llei de Consultes Populars per considerar que és una auto limitació que no ens hauríem d’imposar nosaltres mateixos. Ja sabem que el marc constitucional espanyol no solament limita sinó que nega la nostra sobirania, i probablement el Tribunal Constitucional acabarà de deixar clar que nega també la nostra mateixa existència com a poble, i per tant com a subjecte de dret. Però una cosa és que en algun moment haguem d’emprendre una iniciativa perfectament legítima encara que no reconeguda per la legislació espanyola, i l’altra és que aquesta iniciativa d’exercir el dret a decidir contradigui la legislació catalana; impulsada per més inri per un Conseller que es diu independentista.

Els qui m’han retret les meves crítiques a aquest projecte de Llei, no m’han donat massa arguments per a fer-me canviar d’opinió, ben al contrari. L’única cosa que em feia dubtar era que semblava que la iniciativa legislativa havia vingut avalada pel Centre d’Estudis Sobiranistes, i concretament per gent com el López Tena i l’Hèctor López Bofill, que em mereixen personalment tot el respecte. Però després llegeixo un article del mateix López Tena que, entre altres coses, diu: “El projecte de Llei de Consultes Populars per via de Referèndum té el mèrit de deixar de bloquejar el dret dels catalans a votar en referèndum que fa prop de tres anys va establir l’Estatut, però el limita de tal manera que pot resultar inoperant. La gàbia de la Constitució espanyola (autorització de cada convocatòria per l’Estat) és, mentre hi siguem a dintre, insalvable, però això no justifica que el legislador català imposi altres gàbies”. (diari AVUI 12-4-09)

O sia que, com que l’Estatut estableix el dret dels catalans a votar en referèndum, elaborem una llei que ja ens permetrà fer-ho, sempre que no pretenguem votar res que no tingui el vist-i-plau de Madrid. Franco també permetia als ciutadans dir tot allò que volguessin sempre que fos el que ell volia sentir. Si la Constitució espanyola ens imposa una gàbia, com diu el López Tena, no construïm nosaltres mateixos una altra gàbia. I si ara resulta que diem que la independència no l’hem d’assolir per la via d’un referèndum sinó per la declaració unilateral del Parlament, la importància d’aquesta llei és realment molt minsa. Però això tampoc justificaria que el Parlament de Catalunya tanqués la porta a la possibilitat de convocar lliurement consultes populars sobre el que vulguem, inclòs el nostre futur: per exemple, per saber si acceptem les noves retallades de l’Estatut que ens farà el Tribunal Constitucional.

No hi ha res a fer, Jaume?

La renúncia de l’amic Jaume Renyer, que havia optat a la presidència del partit en el darrer Congrés, a continuar militant a ERC podria ser el colofó als articles anteriors que havia escrit sota el títol “De la discrepància a la deserció”. En Jaume havia estat un home de confiança de Josep Lluís Carod Rovira, i en els primers moments del Govern tripartit l’havia acompanyat en un dels erràtics viatges de l’efímer Conseller en Cap. Com tants altres militants, com el mateix Uriel Bertran inicialment molt proper a Joan Puigcercós, es va anar distanciant de la línia oficial del partit en veure cap on derivava la pràctica política d’una ERC independentista convertida en una Esquerra apèndix de les altres esquerres, però que a la pràctica no podia portar a terme tampoc polítiques d’esquerres.

Entenc, encara que no comparteixo, l’opció personal d’en Jaume. És molt trist veure no solament la insistència d’una direcció en una deriva sense rumb, sinó sobretot veure la seva obstinació a no obrir-se al debat intern, a no acceptar les crítiques ni les veus discrepants a les quals l’únic camí que se’ls ofereix és el de la porta oberta. En Jaume deixa la militància com una opció personal, perquè considera que ja no hi ha res a fer, de forma honesta, sense buscar més excuses ni subterfugis per a fer el salt cap a una altra banda. Un cop a fora, de ben segur que continuarà treballant per la sobirania nacional com a independent, i és possible que algun dia reaparegui en alguna nova o vella formació política; tant se val. Els qui treballen honestament per uns mateixos ideals ens acabarem retrobant, aquí o en un altre lloc. L’eina, el partit, és el menys important.

De l’escrit d’acomiadament de Jaume Renyer en destacaria la frase següent: “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l'Estat espanyol orientat a exercir el dret d'autodeterminació”. Totalment d’acord. I tot i entendre la seva posició personal, precisament perquè havia arriscat molt presentant-se com a candidat a la Presidència del partit, discreparia amb ell en creure que dins del propi partit no hi pugui haver gent amb la capacitat i la voluntat de redreçar la situació. Jo voldria creure que sí. La direcció d’Esquerra es frega les mans pensant que cada vegada té més via lliure i menys oposició interna, els càrrecs assegurats. Jo, com a militant, estic dolgut per l’actitud d’aquesta direcció incapaç no ja de sostenir cap conflicte polític i jurídic amb l’estat espanyol sinó d’integrar al si del partit les diverses sensibilitats existents. I després direm que Esquerra ha de ser el motor capdavanter del moviment cap a la sobirania!

L’oportunitat d’un nou partit independentista

El polèmic article de Joan Carretero, Patriotisme i dignitat, i la seva calculada indefinició sobre una candidatura d’ampli espectre de cara a les eleccions del 2010, van eclipsar la crida a formar un nou partit de caràcter netament independentista. La iniciativa, presentada uns dies abans, sorgeix del grup Catalunya Acció i del seu President Santiago Espot. Com sol passar en aquests casos, el discurs inicial no sol pas sonar malament del tot, si no fos perquè sembli fet com si no existissin ja altres grups i partits que apunten en la mateixa direcció. I sortint del no res, és relativament fàcil fer un plantejament radical i d’un purisme absolut, però que té ben poc a veure amb la realitat del país.

Amb l’actual panorama polític, sembla que hi ha més que suficients opcions nacionalistes per a representar totes les sensibilitats possibles: tant des de la perspectiva de dreta-esquerra, com des de les opcions estratègiques d’assolir la independència. Però això no és obstacle perquè periòdicament apareguin noves propostes, talment volguessin partir de zero, com si el camí cap a la sobirania s’iniciés de cap i de nou. Unes propostes, a més, que ja neixen amb la consciència de tenir una excessiva fragmentació del moviment sobiranista perquè d’entrada posen com a un dels seus objectius aglutinar-lo. Ara mateix la iniciativa de Catalunya Acció per a crear un partit independentista que es podria anomenar Força Catalunya (quin mal d’orelles!) ja insinua abans de néixer que podria confluir amb la suposada proposta de Joan Carretero.

La gent de Catalunya Acció es queixa de l’escàs ressò que ha tingut seva proposta als mitjans de comunicació. I és que, al marge de les inevitables complicitats i dependències dels partits majoritaris, els mitjans de comunicació també saben destriar el possible encert d’un discurs de la credibilitat dels seus creadors. Com a militant d’ERC no em preocuparia gens, ben al contrari, que aparegués una iniciativa independentista amb prou força com per fer-se un lloc ferm en la política catalana. El que em preocupa és que aquestes temptatives acabin en frustracions, malbaratament d’esforços, i generin més desencís i desànim.

El model federal en risc de perdre’s

Aquests dies ho hem sentit a dir en boca de diversos dirigents socialistes: si el final de tot aquest procés negociador sobre el finançament i sobre el desplegament de l’Estatut, amb traspassos pendents inclosos i amb la guinda que es reserva el Tribunal Constitucional, no és satisfactori per a Catalunya els plantejaments federals dels socialistes, dels espanyols i dels catalans, se n’hauran anat en orris. Així ho han advertit tant el President Montilla, com l’Alcalde Hereu o el Miquel Iceta. La música sona molt igual a aquella cantarella que han fet sonar sempre a CiU, començant pel President Pujol, en el sentit que el seu ideal era trobar un encaix dins de l’Estat, i que en tot cas s’ho haurien de replantejar si des de Madrid boicotegessin aquest encaix.

El to, tant dels socialistes com dels convergents, podria semblar d’amenaça o com a mínim d’advertiment. Però a Madrid de fa temps que saben de quin peu calcem. Com el vailet que feia de pastor i anunciava en fals la vinguda del llop fins al punt que ja no se’l creia ningú, també en aquest cas ells tenen la certesa que els polítics catalans faran bo l’adagi castellà que “perro que ladra no muerde”. Amb tot, el fet que aquest advertiment dels socialistes catalans hagi sorgit ara, de forma coordinada i a l’uníson, podria tenir diverses explicacions més enllà del lògic emprenyament pels reiterats incompliments i el menyspreu manifest del seu cap de files.

El reconeixement del fracàs del seu projecte podria deixar tocat i sentenciat el Govern tripartit català, més que no pas l’espanyol, però sobretot quedaria tocada la credibilitat del PSC de cara a properes conteses electorals. Per tant, sembla tan arriscada aquesta autoliquidació del seu projecte federal, les excel·lències i la viabilitat del qual ens havien cantat sempre com a fórmula ideal i gaire bé única per a resoldre el nostre encaix al sí de l’Estat, que tot fa pensar que compten treure’s a darrera hora un as de la màniga; encara que sigui un comodí o una carta trucada. Hi hauria la possibilitat que tinguessin a punt la resolució del tema del finançament, de manera que aquest simulacre de desafiament a Madrid no seria sinó la confirmació de la bondat del seu model federal, que al final no hauria fracassat. També hi cabria que haguessin calculat que una amenaça d’aquest tipus faria tremolar les cames als socialistes espanyols; oblidant potser el poc cabal que ja van fer al Montilla quan els va anar a parlar de la desafecció dels catalans.

Hi hauria una darrera possibilitat. I és que, com en el cas del crits d’alerta del vailet pastor, al final el llop realment baixés de la muntanya. Que en la conclusió de tota aquesta història resultés certa la paraula dels socialistes catalans, a més d’un ens faria recuperar la fe en els miracles. I això que som incrèduls de mena!

Polítics usats com un Kleenex

Tot i que em sona a acudit, crec que té raó l’Ignasi Guardans quan diu que CDC l’ha utilitzat com un Kleenex. Amb el que no estic d’acord és amb el to negatiu amb què ho diu. Suposo que no es deu pas pensar que el PSOE l’ha utilitzat com un mocader de seda. Metàfores a part, la queixa de l’Ignasi Guardans és extrapolable a bona part de la classe política, que un cop tastada la professionalització ja assumeixen el seu paper com a funcionaris de la política, de la qual no els n’ha de treure sinó la jubilació. D’aquí la mediocritat i el descrèdit dels nostres polítics.

Amb les vegades que s’ha denunciat públicament aquesta mena de “trepes” que es plantegen l’activitat política com un bon negoci professional, amb el consegüent desprestigi de l’activitat pública, costa de creure que continuïn entossudint-s’hi. Imagino que quan es parla de la desafecció dels ciutadans envers la política, tothom està més o menys d’acord en què la percepció de l’activitat política com a servei a la comunitat és absolutament inexistent, que els polítics s’han guanyat a pols el propi descrèdit; però cadascun d’ells deu pensar que és per culpa dels altres, i que el seu cas és diferent. I no em refereixo ja al cas de l’Ignasi Guardans, sinó al de tants i tants altres que formen uns crosta infranquejable en la majoria dels partits polítics. Cadascú es planteja la política com un modus vivendi, per al qual necessiten senzillament la complicitat d’altres companys de partit amb els quals recolzar-se. I no entenen que, en un moment donat, el mateix partit que els havia utilitzat per a una determinada tasca consideri que hi pot haver una altra persona més idònia per a ocupar el seu lloc.

Un bon amic i honest convergent, quan el felicitava perquè havia estat nomenat per a un alt càrrec dels darrers governs de Jordi Pujol, em va dir: “Ell ja té la meva disposició a la renúncia del càrrec sobre la taula. De la mateixa manera que se m’ha nomenat, se’m pot substituir”. És aquesta predisposició a “posar-se al servei de” el que falta en la nostra classe política. Hi ha massa aspirants a escalar i a ocupar posicions que naturalment després no voldran perdre mai; massa gent que està en lluita constant per la seva permanència en els càrrecs amb tot el que implica de renúncies, de treballar de cara a la galeria, de manipulacions interessades, de manca d'objectivitat, i de limitar-se a cercar les fidelitats adequades i de crear les pròpies xarxes de fidelitats que el sustentin; massa gent sense ofici ni benefici que veu en la política una forma fàcil d’acontentar un ego desmesurat; i massa pocs bons professionals disposats a dedicar una part de la seva vida, simplement a posar a disposició d’una causa, d’un partit o d’un equip dirigent, la seva capacitat i la seva experiència professional; massa pocs ciutadans disposats a deixar-se utilitzar per al que consideren una bona causa; i si algú vol dir-ho així, doncs, també disposats a deixar-se utilitzar com un Kleenex.

De la discrepància a la deserció (III)

Totes les enquestes, i se n’han arribat a fer moltes, indiquen que amb diversos graus de convenciment hi ha independentistes o sobiranistes pràcticament a tots els partits polítics catalans, i fins i tot al Partit Popular se’n pot trobar algun. És cert que molts, donat que la fita sembla inabastable i en tot cas fora del marc legal, ja hi renuncien d’entrada i opten per a no posar-ho en el seu ideari polític; altres, com deia dies enrere el López Tena, tenen la independència com a ideal però, per la mateixa raó, tampoc se la proposen com a projecte polític; hi ha, naturalment, qui en fa bandera a l’hora dels discursos però que tampoc gosa plantejar cap pas endavant, sobretot quan té cotes de poder que s’arrisca a perdre; i hi ha qui no té res a perdre, ni responsabilitat polítiques davant la societat, i li és molt fàcil des de la marginalitat proposar per a demà mateix la proclamació de la independència.

Tothom sap que la independència és impossible assolir-la des de la legalitat; en algun moment o altre, si volem decidir sobre el nostre futur, haurem d’enfrontar-nos a aquesta “legalitat constitucional” tot apel·lant a la legitimitat. I això implica no només valentia política sinó sobretot tenir un ampli suport popular, i per tant també parlamentari, que com s’ha demostrat al País Basc no és suficient amb una simple majoria. I és aquí on sorgeixen les diferències estratègiques entre uns i altres partits. Jordi Pujol havia optat per aparcar el tema amb l’argument de “peix al cove” i anar avançant mentre hi hagués camí per recórrer dins del marc legal vigent. És exactament el mateix que ha fet Esquerra en els darrers anys dins del tripartit, encara que sota la disfressa dialèctica de bastir estructures d’Estat, com hem vist en la proposta de llei de consultes populars amb la qual mai serà possible consultar sobre el dret a decidir dels catalans. La diferència està en què l’ambigüïtat amb què es movia CiU no generava en els seus seguidors el desconcert i la decepció que ha generat en l’entorn independentista el tacticisme emprat per Esquerra.

El ventall polític és exactament el mateix i cobreix a bastament totes les opcions ideològiques i totes les sensibilitats nacionalistes. El descontentament d’alguns republicans pot engruixir momentàniament el vot de CiU o el vot més radical plasmat en les CUP o en grups com RC, però pensar en una nova formació política és tota una quimera. En tot cas, pot ser l’opció personal d’algú que vulgui crear una plataforma per poder-se integrar després amb més força al sí d’una de les formacions existents, com va fer en el seu dia Acció Catalana, el PI o el grup de Pere Esteve. Joan Carretero, com tants altres veus crítiques al sí d’ERC, té molta raó en el seu plantejament de reclamar una acció més decidida a l’actual direcció del partit, que en el més pur estil convergent s’ha acomodat a la situació de poder amb totes les renúncies que això representa (*). Però s’equivocaria de mig a mig si s’embranqués en una aventura, que podria ser molt més coherent ideològicament en la mesura que fos un grup marginal i allunyat del poder, però que forçosament hauria de confluir amb alguna de les opcions ja existents.

Necessitem una ERC que sigui capaç de mantenir un equilibri entre la voluntat de ser un partit de govern i la voluntat d’avançar decididament cap a la sobirania nacional, que sigui capaç d’arriscar el protagonisme personal i les prebendes del poder en benefici del país. Amb aquesta o amb una altra direcció, però necessitem ERC.

(*) Carretero, però, només s’adona de la deriva de l’actual direcció d’Esquerra, a partir del moment que deixa de ser Conseller de la Generalitat. Això que ell denuncia ara, altres ja ho denunciaven quan ell compartia i gaudia dels beneficis del poder.

De la discrepància a la deserció (II)

Entesos els partits polítics com a simples vies o fulls de ruta personals per a accedir al poder, és evident que els qui volen professionalitzar-s’hi han de fer una opció que serà radicalment incompatible amb qualsevol altra. Per als ciutadans que simplement tenen uns ideals de país aquesta fragmentació de l’arc parlamentari és molt més difícil de veure, i inexistent en la societat. Per això els qui, militant o no en un partit polític, intentem objectivar la nostra realitat nacional quedem sorpresos, desconcertats i ens enutja veure la miopia de molts professionals de la política incapaços de veure’s ells i el seu partit com una peça més, però no pas l’única, del tauler d’escacs.

Massa sovint, les direccions dels partits i tot la gent que forma part de l’aparell i de les estructures internes, es tanquen en elles mateixes, s’autoassessoren i són incapaces de buscar complicitats i trobar propostes comunes amb els altres grups de signe catalanista. O, el que és pitjor, només són capaces de trobar-n’hi com a tàctica immediata per a ocupar una parcel·la de poder que no podrien obtenir ells tot sols. I d’aquí molts aliances contra natura, molt curtes de mira, que ens porten a carrerons sense sortida. Hi ha una incapacitat manifesta per a analitzar la realitat nacional amb tota la seva complexitat, per a fer un mínim d’autocrítica, per a veure que la nostra opció per sí sola és insuficient per a assolir els objectius finals. Qualsevol que tingui una visió mínimament oberta, i es relacioni amb gent de diverses formacions polítiques, podrà copsar que les mateixes argumentacions que es donen des d’un partit per a defensar la idoneïtat de la seva opció són les que es donen des dels altres.

És necessari que hi hagi catalanistes que treballin al sí de formacions polítiques que ni tan sols es proclamen nacionalistes per tal d’acostar-los cap posicions si més no més receptives o comprensives de l’opció independentista. Tan imprescindible és que hi hagi una formació política que aglutini el catalanisme de centre dreta i que faci veure als poders fàctics econòmics i empresarials els avantatges de disposar d’un Estat propi, com una altra que des d’una perspectiva més d’esquerres aposti decididament per la independència com a via per a garantir el benestar dels ciutadans. Cal que hi hagi sobiranistes capaços de transformar les nostres institucions, i aprofitar les possibilitats que ens ofereix el marc polític vigent per a preparar el salt definitiu cap a l’exercici del dret a decidir, però igualment cal que hi hagi independentistes que també des de fora de les institucions ens recordin que l’objectiu no és la disputa pel Govern de la Generalitat.

Els necessitem a tots. La independència serà impossible sense la participació de tothom; i no arribarà perquè una força política sigui capaç d’anorrear les altres. Patriotisme i dignitat és el que cal exigir als nostres polítics per no perdre’s en lluites fratricides, i molt menys en aventures i ambicions personals. L’opció de militar en una o altra formació política, o simplement de votar-la, no es fonamenta en la creença que aquesta sigui l’única vàlida per a conduir el país cap a la plena sobirania, sinó simplement és aquella amb la qual ens sentim més identificats i des de la qual ens sentim més còmodes per fer-hi la nostra aportació.

De la discrepància a la deserció (I)

Qualsevol que faci un mínim repàs de la història recent del nacionalisme català veurà que hi ha una constant caïmista basada en la recerca d’un hipotètic patriotisme pur, enfront de tota mena de desviacionismes, de traïcions i de perversions. Cíclicament, els partits i moviments nacionalistes pateixen crisis internes que els porten a l’escissió i, sovint, a enfrontaments irreconciliables. Una sagnia que no es pot permetre cap organització, però molt menys un moviment com el nostre amb una fita tan transcendent com la creació d’un estat propi.

En un país normal, els partits polítics poden representar més o menys tendències ideològiques però fonamentalment són eines i mitjans per a accedir al poder, encara que sigui per a fer polítiques molt semblants a les dels adversaris. En el nostre cas, no es tracta del matís que puguin tenir les polítiques pretesament d’esquerres dels socialistes comparades amb les dels populars o dels convergents, sinó de crear-ho tot de nou i del no res. Per a assolir la independència no es tracta només d’obtenir una majoria parlamentària, que també, sinó sobretot d’implicar-hi tot un poble, tot el país. La independència és impossible aconseguir-la només des de l’esquerra, com també ho seria fer-ho només des de la dreta. El nostre és un projecte global, de país, que forçosament s’ha de fer des de la diversitat; no perquè sigui inevitable la diversitat, sinó perquè és imprescindible.

I és justament per això que resulta encara més absurd i contradictori, que des de l’independentisme apareguin constantment posicionaments excloents, que dictaminen quin camí és el correcte carregant contra qualsevol dissidència o punt de vista diferent. Qualsevol que tingui un mínim d’experiència en el camp de la política independentista ben segur que en algun moment ha considerat altres posicionaments nacionalistes o com a febles o com a excessivament radicals, però alhora ell mateix segur que ha estat titllat alguna vegada de poruc o d’inconseqüent, quan no de traïdor o de venut, o bé de ser un bufanúvols inconscient. Només cal donar un tomb pel món dels fòrums virtuals de la xarxa per adonar-se de la quantitat d’estupideses i ximpleries que s’arriben a dir en contra dels uns i dels altres, no ja discrepant d’una determinada acció, cosa que seria perfectament lògica i legítima, sinó arribant a l’insult i qualificant d’enemic el qui simplement opta per una estratègia diferent.

No és que hi hagi diferents camins per arribar a la independència, sinó que tots ells són imprescindibles. Al si de l’independentisme ens manca una reflexió seriosa i en profunditat per tal de donar a la nostra lluita una perspectiva global de país. I per no caure en mesquineses que ens fan veure com a enemic el qui opta per una via una mica diferent de la nostra, sigui aquesta la dels sobiranistes de CiU, la d’ERC, la de la CUP o la de tants altres grups i moviments socials que es declaren obertament independentistes.

Carretero, discrepem de la direcció, no del partit

Déu n’hi do l’enrenou que ha portar l’article de Joan Carretero publicat ahir al diari AVUI, aigualint l’esperit d’eufòria i d’optimisme que havia despertat la renúncia de Josep Lluís Carod Rovira a encapçalar la candidatura d’ERC en les eleccions de l’any que ve. Qui llegeixi l’article, després de veure els titulars i sentir-ne els comentaris, inclosos els dels dirigents d’Esquerra, pot quedar un xic sorprès, perquè Joan Carretero diu que “a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”, i enlloc parla de crear un nou partit, ni que aquesta candidatura no pugui tenir ERC com a pal de paller. Fins i tot sospitant que Joan Carretero pugui tenir la temptació de sortir d’Esquerra, cosa que va negar rotundament en el darrer Congrés, el més intel·ligent per part dels dirigents del partit hauria estat una interpretació més conciliadora, o com a mínim no convidar-lo ni forçar-lo a la ruptura.

Probablement, la immensa majoria dels militants i dirigents d’ERC estarien d’acord amb la major part de l’article de Joan Carretero, almenys fins que entra a analitzar el paper i la representativitat de l’independentisme a casa nostra. Discreparien els dirigents dels partit no tant en el paper que Carretero diu que hauria de tenir una força independentista, com en el fet que segurament ells creuen que l'Esquerra actual ja l’està exercint. I, naturalment, jo també discreparia de la idea de buscar fora d’ERC cap solució a l’erràtica direcció d’Esquerra. De fet, ja en el debat congressual Reagrupament va insistir en el tema d’incorporar sectors independents i sobretot representants de les plataformes sobiranistes que han proliferat en els darrers temps, i que podria ser aquesta “candidatura d’ampli espectre”, cosa que personalment vaig criticar per considerar que això representaria liquidar el moviment de la societat civil.

Carretero cometria un greu error si plantegés una sortida del partit amb la idea de crear una nova formació política, a l’estil del Partit per la Independència d’Àngel Colom. Seria un greu error pel perjudici que provocaria a ERC, pel confusionisme i la fractura que ocasionaria al moviment independentista en general, i també pel fracàs a què es veuria abocada la nova formació política. Però també és greu l’error que comet l’actual direcció d’Esquerra, poc receptiva a la crítica, incapaç d’analitzar amb rigor la situació política del país i el desencís que està provocant entre els sectors independentistes la manca d’un full de ruta mínimament clar i coherent, i sobretot el seu entestament a foragitar del partit les veus discrepants.

Costa d'entendre que n’hi ha que discrepen de la direcció, no del partit.

La farsa de la diversitat

Cada any es renova la polèmica entorn de la Feria de Abril que organitza la FECAC. Per a alguns és una forma de reivindicar la seva no integració a Catalunya, per a uns altres podia haver estat una expressió d’unes arrels immerses en un nou context, o una festa de la diversitat on confluïssin orígens diversos. Per a segons qui era, simplement, un negoci rodó; només cal veure com s’ha imposat en els darrers anys la prioritat o l’exclusivitat en la venda de determinades marques de vins, pernils o cerveses. Més d’un, com l’inefable García Prieto, hi feia el seu agost. Però ara s’ha fet un pas més que deixa al descobert les veritables intencions de la FECAC.

En un gest insòlit, almenys en un país democràtic, la FECAC imposa aquest any que només se sentin sevillanes a les “casetes” de la Feria de Abril. Sota l’amenaça de clausurar-les, la FECAC ha advertit a les organitzacions d’origen llatinoamericà o magrebí, que si volen ser-hi presents a les seves paradetes hauran de posar música bàsicament de sevillanes, i com a màxim alguna cançoneta esporàdica del seu país. Quan a la ciutat de Barcelona, a cada festa i festival, s’ha de reclamar que d’alguna manera hi sigui present la música catalana, normalment bandejada com un fet marginal per les autoritats municipals, ells no tenen cap escrúpol a l’hora d’imposar una censura per a les altres cultures. És la lluita desigual que mantenim en aquest país: el catalanisme intentant la supervivència del que ens és propi a casa nostra, reclamant senzillament un espai que quan algú pretén que sigui a parts iguals com en el cinema és acusat d’imposició intolerable; ells en el més pur estil franquista i antidemocràtic imposen la seva, prohibint la dels altres, sense més ni més.

On són els Ciutadans i els Populars que sempre clamen al cel perquè no volen imposicions? Si es tractés de gent honesta, de gent amb un mínim de dignitat, ara s’exclamarien contra la FECAC, perquè fa exactament allò que ells diuen combatre, i que no goasaria fer el catalanisme. No solament no hi haurà resposta, sinó que les institucions catalanes, des de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació i la Generalitat, subvencionaran aquest trist espectacle autoritari. I encara hi ha barruts com l’alcalde Hereu que tenen la insolència i la grolleria de dir que aquesta és “la festa de la diversitat”.

Moviments personals a Esquerra

El dia que Joan Puigcercós pronunciava la seva conferència “L’Esquerra que decideix”, el dia que inaugurava el seu web de promoció personal, Josep Lluís Carod Rovira anunciava la seva renúncia a optar a ser cap de cartell en les properes eleccions catalanes. La notícia va agafar per sorpresa a la majoria de militants i de mitjans de comunicació perquè la pugna interna entre els dos líders del partit semblava haver quedat en un segon pla, immersos com estem en una crisi econòmica a la qual no se li veu una sortida immediata, en una crisi institucional amb temes que s’allarguen excessivament com és el finançament i la sentència del Tribunal Constitucional, i en el marc de la imminent campanya electoral europea.

Ara, tot són elogis al gest de Carod que estalviarà una disputa interna, incloses les eleccions primàries que tothom tant elogiava, i que dóna una major cohesió al partit. Però caldria saber les motivacions reals que han portar al vicepresident del Govern a tirar la tovallola, i a fer-ho en aquest moment. Dubto que sigui el propi convenciment que Joan Puigcercós sigui millor candidat que no pas ell; més aviat m’inclinaria a pensar que no està disposat a afrontar una nova derrota, tenint en compte el ferri control intern que porta el President del partit. I, probablement, l’oportunitat del moment pot tenir molt a veure en propers gestos que protagonitzarà Joan Puigcercós i que es derivaran de l’acord de finançament, del desplegament de l’Estatut i de la sentència del Tribunal Constitucional. Però això ho veurem en les properes setmanes que sembla que seran decisives.

Sigui com sigui, i desaparegut, d’altra banda, Joan Carretero l’altre cap visible que podia disputar el lideratge de Puigcercós, aquest ho té tot a les seves mans per a conduir el partit sense massa fissures ni trasbalsos interns. I tal com anunciava ahir, ara s’inicia una nova etapa que ha de portar el partit a liderar l’Esquerra del país. La pèrdua de pes polític de Josep Lluís Carod Rovira en benefici de Joan Puigcercós ha anat acompanyada en els darrers anys amb una pèrdua constant de suport electoral, que ara pot tenir un repunt a l’alça en les eleccions europees donades les òptimes condicions tant del candidat com de la coalició que s’ha aconseguit presentar. Però després vindrà la prova de foc que seran les eleccions al Parlament de Catalunya, d’aquí a un any i mig, i allà es podrà avaluar l’encert del canvi definitiu de lideratge. Seria bo que es marquessin uns objectius concrets, més enllà de l’imprecís “liderar l’esquerra del país”, que permetin a la vista dels resultats ratificar el camí emprès o rectificar-lo.

Premiar les marranades alienes

Un cert enrenou ha portat el nomenament d’Ignasi Guardans, de CiU, com a director de l'Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals depenent del Ministeri de Cultura. Les reaccions reprovadores o de suport que s’han produït, però, no tenen gaire res a veure ni amb l’encert o desencert del nomenament ni amb el fet que un Govern incorpori militants d’altres partits, sobretot quan es tracta de càrrecs i funcions especialitzades. En el rerefons de tot plegat no hi ha sinó la voluntat de premiar la dissidència, i crear malestar, en el partit adversari; dit d’altra manera, si Ignasi Guardans no hagués reaccionat tan malament a la decisió de CiU de no fer-lo repetir com a eurodiputat, no hauria tingut aquesta oferta del Ministeri de Cultura.

A l’escena internacional, no són rars els casos en què el partit guanyador d’unes eleccions incorpora en el seu govern polítics d’altres formacions polítiques, de les quals no n’espera ni en necessita aritmèticament el suport parlamentari. Tenim els casos recents d’Obama i de Sarkozy, però també en tenim exemples a casa nostra: recordar, per exemple, el nomenament per part d’un Govern convergent del socialista Jaume Sobrequés com a Director del Museu d’Història de Catalunya, o el cas de Ricard Lobo, militant de CDC, que va exercir com a director del Diari Oficial de la Generalitat fins l’any 2005. El que ens hauria de resultar més xocant és que un Govern prioritzi la militància i les fidelitats personals per sobre de la capacitació i l’eficàcia de la persona que ha d’ocupar un determinat càrrec, especialment quan es tracta de funcions amb un marcat caràcter tècnic o especialitzat.

Ara bé. El que té d’especial el nomenament d’Ignasi Guardans al capdavant de l’Institut de Cinematografia i les Arts visuals no és el fet que un militant de CDC ocupi un càrrec en un Govern socialista, sinó que es produeixi justament ara abans d’acabar el seu mandat com a eurodiputat, a dos mesos d’unes eleccions europees de les quals ell n’ha estat exclòs pel seu propi partit. Cal suposar que ell és perfectament conscient que no ha estat escollit per les seves capacitats personals i coneixements sobre el tema, que no poso en dubte, sinó pel seu enfrontament amb la direcció de CiU.

PSC-PP, una Alianza Nacional

El pacte assolit ahir entre el Partit dels Socialistes i el Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona per posar en marxa el Centre Internacional de la Pau al Castell de Montjuic és un exemple més de l’esperit frontista i nacional d’aquests partits. Seria difícil creure que aquests dos partits coincideixen en el plantejament polític pel que fa a la cultura de la pau, ho hem vist en els conflictes bèl·lics a nivell internacional i les polítiques d’aliances. Però sí que tots dos són capaços de prescindir del seu ideari per sumar-se a la causa comuna d’una Alianza Nacional.

En el seu moment, l’alcalde Jordi Hereu, per motius estrictament de partit i electoralistes, ja va acceptar la cessió del Castell de Montjuïc en unes pèssimes condicions perquè l’exèrcit no l’abandonava del tot. Amb el pacte assolit entre els dos partits nacionalistes espanyols, es referma el pes de l’exèrcit espanyol en la gestió del Castell i el Ministeri de Defensa n’ostentarà la vice presidència del Consorci. El contingut i els objectius del Centre internacional de la Pau no han estat cap obstacle per a arribar a l’acord, perquè per a tots dos ha pesat molt més l’aspecte Nacional que l’ideològic.

Està clar que és el mateix que es podria dir dels grups que s’han oposat a aquest acord. De ben segur que CiU i IC-V diferirien força en la concepció d’un Centre Internacional de la Pau, però en canvi han coincidit en rebutjar-hi la participació de l’exèrcit espanyol. Probablement molt més pel fet de ser espanyol que pel fet de ser un exèrcit.

Serials televisius

L’avantatge dels serials televisius és que pots deixar de veure’n uns quants capítols sense perdre el fil de la història. Els qui durant les vacances no han pogut seure davant el televisor per saber les peripècies dels protagonistes de la seva sèrie favorita, tampoc cal que s’hi amoïnin. Cada capítol és més del mateix, i de seguida es pot reprendre la trama argumental. És exactament el mateix que ens passa als qui seguim el “culebrot" polític del finançament, i els estira i arronsa entre els polítics de Madrid i els de Barcelona. Torno d’unes mini vacances a la Vallfosca, on he desconnectat de tot, però en poca estona m’he posat al dia: res de nou, tothom tira pilotes fora, la culpa sempre és dels altres, i els mitjans de comunicació es limiten a anar reproduint els estirabots de tots plegats.

Només cal repassar les portades dels mitjans de comunicació dels darrers temps per veure que són exageradament reiteratives. El fastig que generen és tan gran que fàcilment arriben a produir fàstic. I el pitjor de tot és que cadascun dels protagonistes d’aquesta esperpèntica tragicomèdia, quan li toca intervenir, ho fa amb uns aires de tenir la clau de volta, de dir la darrera paraula o d’haver trobat el desllorigador. I l’endemà es pot dir exactament el contrari, segons convingui, perquè ningú li retraurà ni li exigirà la més mínima coherència.

Hom pot perdre’s tranquil·lament pels cims i els llacs d’Aigüestortes, que no es perd res del que passa a la terra baixa. No només pel fet que un prioritzi el conviure amb la natura i voltar per aquells móns encimbellats, sinó perquè en aquelles valls sembla que es visqui al marge del politiqueig que es cou a palau. La destrucció de la Vallfosca, amb projectes faraònics sense cap cura amb el medi ambient, per exemple, no entén de polítiques de partit. I ningú diria que el desastre perpetrat en aquesta vall pirinenca s’hagi pogut fet amb un govern d’esquerres i un conseller de Medi Ambient ecosocialista.

Notícies del segle passat

Al segle XIX els incipients mitjans de comunicació més que donar notícies sobre fets ocorreguts en indrets allunyats geogràficament, el que feien eren reportatges. El reporter, viatger i aventurer alhora, tenia prou dificultats per a fer arribar els seus textos a la redacció del diari, i la transmissió podia tardar setmanes o mesos, de manera que no tenia cap sentit plantejar-ho com a notícia i forçosament havien de ser impressions generals sobre la realitat d’un país, del qual el reporter en coneixia just el terreny que trepitjava. Aquells eren altres temps. Ara en plena era de la comunicació, ens assabentem de tot a l’instant... o amb uns quants anys de retard!

Els mitjans de comunicació ens donen en directe les acusacions creuades entre els dirigents occidentals i els de l’Iran, arran de les temptatives nuclears d’aquest país. Sabem fil per randa el que ha dit i el que ha deixat de dir el president iranià, les propostes occidentals i les amenaces israelianes, però ningú ens havia dit res de la procedència de l’urani enriquit que fan servir els aiatol·làs per a les seves proves nuclears. I ara ens assabentem, almenys jo me n’he assabentat ara, que des del 1979 el Govern iranià és accionista de l’empresa francesa que produeix l’urani enriquit per a les centrals del país veí i en dedica una bona part a l’exportació. D’una banda, es munta la pantomima de fer veure que s’està en contra dels programes nuclears de l’Iran, però de l’altra els venen l’urani enriquit que precisen per tirar-los endavant. M’ha arribat amb un cert retard, la notícia. Com també em va arribar tard, ara fa uns anys, la notícia que la família de Bin Laden i la família Bush compartien accionariat en algunes empreses vinculades amb el món del petroli; o que un dels principals proveïdors d’armes de Hamàs, el grup radical palestí, és el mateix Estat d’Israel.

Som a l’era de la comunicació. Les noves tecnologies ens permeten seguir en directe qualsevol mena d’informació d’arreu del món, i connectar-nos a través de la xarxa amb qui vulguem traspassant tota mena de fronteres. Però són les mateixes tecnologies que el poder utilitza per a impedir que ens arribi determinada informació, amb mètodes molt més sofisticats que els que pretenia utilitzar el Saura ocupants els balcons del capdamunt de les Rambles, per tal que els periodistes no poguessin prendre imatges de la manifestació estudiantil, el dia que van girar cua per anar a manifestar-se a un altre lloc. I és que tenim molta informació, però “de la missa no en sabem ni la meitat”.