Els Mossos, altre cop

Un altre cop tenim els Mossos d’Esquadra al punt de mira. Noves càrregues policials, aquesta vegada en motiu d’una celebració esportiva, amb resultat de manifestants ferits i denúncies contra la seva actuació. Però aquesta vegada ha estat diferent. A part del lamentable i desafortunat desenllaç per a alguna persona en concret, tothom ha percebut que l’actuació de la policia catalana no tenia res a veure amb la de setmanes enrere. I justament per això, perquè en aquesta ocasió tot i haver-hi conseqüències i danys personals més greus hom ha percebut una actitud general més adequada dels Mossos, ens referma l’opinió negativa tant de l’actitud del mateix cos contra els estudiants anti Bolonya com dels responsables polítics que pretenien justificar-los.

Ahir parlava de la impunitat amb què les autoritats d’alguns països llatinoamericans, servint-se de les forces de seguretat de l’Estat, permeten i cometen tota mena de crims contra les comunitats indígenes per defensar interessos particulars d’empreses depredadores del territori. Allà ho poden fer perquè no hi ha mitjans de comunicació que ho certifiquin. Aquí, els ciutadans podem veure les imatges dels fets. I si bé és cert que hi poden haver incidents concrets no captats per les càmeres, sí que ens podem fer una idea global de com es desenvolupaven els fets. Malauradament, en qualsevol mena de concentració, sigui festiva o reivindicativa, hi apareixen elements que no tenen cap interès amb el que es celebra o es reivindica i que només aprofiten l’ocasió per al vandalisme desenfrenat i, si s’escau, el pillatge. Les forces de seguretat, en el nostre cas els Mossos, han de vetllar tant perquè els manifestants puguin exercir el seu dret com perquè no hi hagi actes de delinqüència que afectin el mobiliari urbà, vehicles particulars o establiments comercials.

Es pot entendre que hi pugui haver alguna situació puntual compromesa, en què és difícil impedir actituds delictives quan aquestes s’estan produint enmig d’una gran concentració de gent. Però, hauria de prevaldre el principi que en cap cas es pot reprimir i castigar persones innocents amb l’excusa que entremig també se n’hi amaguen de culpables; o el principi que en cap cas el dany produït sigui superior al que suposadament es vol impedir. I la solució és de calaix. Val més no intervenir en determinats casos en què sigui impossible detenir els culpables sense agredir-ne d’innocents, però captant les imatges pertinents per tal d’identificar-los i detenir-los després. Però, resulta que sovint es fa a l’inrevés: es carrega contra la multitud, però després no hi ha detencions ni es porta davant la justícia els causants de les destrosses, perfectament identificats. Les imatges d’uns policies embogits apallissant a tort i a dret, fins i tot una noia caiguda a terra, són condemnables des de qualsevol punt de vista. Si hi ha alguna acusació concreta, per haver comès un delicte concret, se l’ha de detenir; i si no hi ha res contra aquella persona, no tenen cap justificació els cops de porra.

Els sindicats policials es queixen amb raó. Se senten poc defensats pels seus superiors i pels responsables polítics. Amb la mateixa contundència que haurien de condemnar els Mossos que desprestigien el cos amb actuacions injustificables, haurien de defensar els qui actuen correctament. Probablement, no gosen fer ni una cosa ni l’altra perquè no estan tan segurs que hagin donat la formació adequada ni les ordres correctes als seus agents.

Perú: Indígenes contra el món

Des de fa unes setmanes, mesos, comunitats indígenes de la selva amazònica a la zona fronterera entre el Perú i Brasil estan mobilitzades en defensa de les seves terres i de les seves ancestrals formes de vida. La seva no és una lluita fàcil; des de la distància hom diria que és una lluita titànica, impossible. Durant dècades i segles han viscut oblidats i marginats de tothom. L’Estat tenia assumit que hi havia una part del territori que era improductiu, que només era els rerefons del país, la selva inabastable; per ells, pels indígenes, l’Estat no existia i es governaven per les seves pròpies lleis no escrites. Ara els ha arribat l’hora de l’extermini definitiu.

És cert que hi ha algunes convencions internacionals que reconeixen els drets de les comunitats indígenes, com també ho és que alguns països han reconegut legislativament aquests drets. Bolívia els ha incorporat recentment en el text constitucional, mentre que Brasil i Perú també tenen lleis específiques, però que no sempre compleixen. Reconèixer i respectar els drets d’unes comunitats que sobreviuen en zones inhòspites, improductives des de la perspectiva de l’Estat, és relativament fàcil. Però a països com al Perú, per exemple, la descoberta d’importants jaciments de petroli i d’altres minerals, la possibilitat de crear grans preses per a la producció d’energia elèctrica, o la concessió a empreses multinacionals per a transformar la selva en cultius extensius o simplement per a treure’n d’una tallada el recurs natural de la fusta, és una temptació excessiva. Compten amb l’escassa incidència mediàtica d’aquestes comunitats tant al propi país com en l’àmbit internacional: les seves protestes són silenciades pels mitjans de comunicació, i ningú mourà un dit pels crims comesos contra unes comunitats oficialment inexistents. L’Estat pot incomplir impunement les pròpies lleis, fent concessions a grans empreses que reporten importants beneficis, a costa de foragitar les comunitats indígenes de les seves terres que deixen de ser-ho tan bon punt hom hi descobreix quelcom per a fer-les rendibles. Les empreses saben que poden usurpar-los les propietats, de grat o per força, utilitzant sovint sicaris i grups armats propis que tenen el recolzament de les forces de seguretat de l’Estat.

En l’àmbit intern del país, les comunitats indígenes que no tenen cap força per a argumentar que importants recursos naturals no poden ser aprofitats senzillament perquè allà hi són ells, amb les seves formes de vida tradicionals. L’Estat ho té fàcil per a argumentar que l’interès general del país ha de prevaler per damunt del d’unes insignificants comunitats que ni tan sols tenen papers per a demostrar la seva existència, i molt menys les seves propietats. Internacionalment, els Estats saben que poden treure també importants beneficis per a les seves empreses, recolzant les polítiques neocolonitzadores del govern peruà.

Si aquí es poden menystenir tan fàcilment els drets de les poblacions rurals, es pot negligir amb tota impunitat el respecte pel medi ambient, i també s’incompleixen les normatives europees sobre preservació del territori, com hem vist al País Valencià, és fàcil d’imaginar que allà les comunitats indígenes no és que s’hagin d’enfrontar a governs corruptes i a empreses multinacionals sense escrúpols, és que s’enfronten al món sencer. I els mitjans de comunicació callen, naturalment.

Estar en millor disposició, per fer què?

El debat d’ahir entre els candidats catalans a les eleccions europees no va aportar gran cosa, més enllà del que tots ja sabíem. Per més que tots s’esforçaven a remarcar la importància del Parlament europeu, difícilment els espectadors en podien treure la mateixa conclusió. Coneixent les empentes que hi ha a l’interior dels partits per assolir cotes de poder, el fet que es presentin polítics de segona fila o que s’hagin anat a buscar independents, per bons que siguin a títol personal, ja demostra fins a quin punt valoren les organitzacions polítiques aquestes eleccions. Amb tot, una de les frases més rellevants va ser la del candidat popular quan va afirmar que “qui estarà en millor disposició per arreglar els problemes seran els dos grans grups, els socialistes i els populars”.

En el món de l’esport això és del tot comprensible. Majoritàriament, els aficionats són fans d’un determinat equip o d’un determinat esportista simplement perquè és guanyador. Però en política aquesta mateixa afirmació és una ximpleria. Socialistes i populars tenen raó quan afirmen que els dos grans grups a la cambra europea, a l’igual com passa a les Corts espanyoles, són els qui tallen el bacallà. I es basen en la mentalitat del seguidor esportiu que aposta gaire bé sempre pel cavall guanyador, per defensar la utilitat del vot a la seva formació. Però és que no es tracta de saber si el meu vot coincidirà amb el de la majoria, sinó en saber si aquesta majoria m’afavorirà o no, a mi particularment i al país en general. La frase del Vidal Quadras afirmant que els grups popular i socialista són els qui estaran en millor disposició és del tot certa, fins aquí; però no ho és que aquesta disposició serveixi ni per a resoldre els nostres problemes ni per a defensar els nostres interessos.

Les propostes del grup popular per aniquilar l’estat del benestar, retallar els drets dels treballadors i afavorir els interessos dels grans poders econòmics poden servir per a resoldre els problemes dels qui ens han portat a la crisi actual, però no dels qui l’estan patint. Els interessos de Catalunya a Europa difícilment els defensarà qui no és capaç, i sobretot qui no té la voluntat, de defensar-los a Catalunya i a l’Estat espanyol. Sospito que l’electorat optarà més per una vaga intuïció del qui millor s’adiu amb la seva manera de pensar, que pel que realment cregui que pugui fer cada candidat un cop sigui al Parlament europeu.

L’odi del PP envers la llengua dels valencians

A les Corts valencianes, s’ha escenificar per enèsima vegada l’odi visceral del Partit Popular envers la llengua dels valencians. Empantanegats com estan en un mar de corrupcions que els esquitxen per tot arreu, no s’estan de mostrar la seva visceralitat en contra de la llengua pròpia i en contra de la diversitat, sense fer concessions de cap mena en l’àmbit de la llengua. Davant d’una iniciativa parlamentària de Compromís pel País Valencià en favor de la reciprocitat de les emissions de TV3 i de Canal 9, el Partit Popular ha tornat a votar-hi en contra, sense necessitat d’argumentar res: l’odi no té mai argumentacions.

S’ha de reconèixer que la política del Partit Popular al País Valencià està essent exitosa per als seus objectius: com a mínim a les zones urbanes, estan aconseguint la substitució lingüística de la llengua dels valencians pel castellà. La falsa polèmica sobre la unitat de la llengua hi té ben poc a veure. És una polèmica falsa perquè a nivell acadèmic no hi ha cap mena de dubte al respecte; però sobretot és falsa perquè les accions del Govern de la Generalitat valenciana van només encaminades a impedir que la llengua dels valencians (tant els faria el nom) pugui sobreviure. La gent que té un mínim de decència, i un mínim de cultura, encara que estigui en administracions controlades pel PP, no gosa escriure en aquella aberrant ortografia inventada amb l’únic propòsit de diferenciar el valencià del català, per això cada vegada més la mateixa Generalitat valenciana utilitza el castellà com a llengua única de l’administració.

De forma obsessiva, com s’ha vist també a Galícia, els governs del Partit Popular no fan sinó crear normes i lleis per barrar el pas a qualsevol intent de normalització de la llengua. La reciprocitat de les emissions de TV3 i de Canal 9, tot i que va ser aprovada al Senat també pels senadors populars valencians, és negada de forma reiterada des de València perquè saben que això donaria a Canal 9, i per tant a la llengua dels valencians, la possibilitat de passar d’una potencial audiència de 4 milions a una d’11 milions, amb tots els beneficis que això representaria per a llengua, però també per a la publicitat, per a les empreses valencianes, i per a la mateixa viabilitat econòmica de Canal 9. Només l’odi del Partit Popular envers la pròpia llengua pot fer-los mantenir una actitud tan visceral que prefereix perjudicar els seus interessos, també econòmics, a condició de poder liquidar definitivament la llengua dels valencians. O com a mínim, intentar-ho.

A Iniciativa se li acaba la paciència

El diputat d’ICV i ex Conseller de Medi Ambient Salvador Milà acaba d’afirmar amb tota rotunditat que al seu partit “se li acaba la paciència”, i emplaça per després de les eleccions europees per replantejar-se coses al Govern català. La gota que està a punt de fer vessar el vas és el pla del Govern per donar suport a l’automoció, que subvencionarà fins i tot vehicles que contaminen per sobre del que estableixen les directives europees de futur, i amb el qual discrepa també el govern espanyol. Iniciativa és l’escolanet petit de la coalició i es fa l’ofesa per unes polítiques que considera de dretes, però que de fet segueixen la tònica general d’aquest Govern.

Les amenaces de Salvador Milà es poden interpretar en clau electoral, simplement per marcar perfil propi de cara a aquestes eleccions europees, però segurament van una mica més enllà pensant que les eleccions autonòmiques també són a la cantonada. Segons com vagi la sentència del Tribunal Constitucional amb el consegüent acatament per part del Govern, i segons com es resolgui el tema del finançament, és possible que no calgui esperar un any per a les noves eleccions. Iniciativa, com Esquerra, sap que el balanç governamental és extraordinàriament pobre, i en tot cas amb constants contradiccions amb la teòrica ideologia esquerranosa del partit. El Conseller Baltasar s’ha trobat sovint contra les cordes per actuacions que, al marge de ser blasmades per l’oposició, han estat criticades per bona part de les associacions ecologistes. De la mateixa manera que el paper d’Esquerra ha estat també criticat per sectors independentistes que consideren excessives les claudicacions que han hagut de fer.

La paciència dels polítics, quan s’hi juguen les garrofes, és infinita. Per tant, a Iniciativa no és que se’ls acabi la paciència per una suposada marginació al si del Govern català, ni per haver de fer polítiques de dretes, sinó que davant la proximitat d’unes noves eleccions temen perdre suport del seu electorat i quedar fora d'un nou repartiment del pastís. Si, com és de preveure, Raül Romeva, tot i haver fet una bona tasca com a eurodiputat, acaba perdent el seu lloc a Europa s’encendran totes les alarmes a ICV. I Salvador Milà no fa sinó preparar el terreny.

Polítiques d’esquerres a la Generalitat?

Tal com estava previst, o que tothom preveia excepte els il·lusos que parlaven d’una hipotètica solitud de Zapatero, aquest va sortir ben airós del debat de l’Estat de la Nació, l’espanyola s’entén. I ho va fer traient-se asos de la màniga, amb promeses com ha fet sempre, comptant amb què per ell les promeses no són mai cap compromís a complir, i sobretot comprometent els altres. La primera reacció de la Generalitat davant de la proposta de Zapatero per ajudar el sector de l’automòbil, va ser simular un emprenyament i manifestar rotundament que el Govern català no s’hi sumaria. Ben poc els ha durat fer el gallet.

Ben aviat, davant l’evidència que qui mana és qui té el poder, van començar a dir que s’ho havien de pensar, després que ja s’ho estudiarien, per acabar dient que traurien un pla propi, genuïnament català. I ja l’han tret. Amb problemes entre els socis del Govern, però ja l’han tret. És un pla diferent, amb algunes modificacions, i no pas positives totes elles. D’una banda, s’amplia a motocicletes i furgonetes, però de l’altra també s’amplia el límit contaminant que havien de tenir els cotxes nous, així com el seu preu de compra. Unes mesures, aquestes darreres que si les hagués tret el Partit Popular, l’esquerra hauria posat el crit al cel; aquí, només s’hi ha oposat Iniciativa. A Madrid, el Govern socialista té les mans lliures per a actuar, i en tot cas té només pressions per la dreta; mentre que al Govern de la Generalitat teòricament hi ha dos partits que podrien pressionar els socialistes cap a l’esquerra.

Hi ha l’argument, l’argument típic de la dreta, que per tal d’ajudar el sector es pot justificar tot: des de no ser tan exigent en el tema de la preservació del medi ambient, a fer-hi entrar la compra de vehicles de la gama alta, o de luxe. L’argument no és, però, ni de dretes ni d’esquerres, sinó de tenir el cul llogat. Algun savi de palau els ha fet veure que si es fomenta la compra de vehicles d’alt cost, que només podran adquirir els qui no pateixen massa la crisi, podran recuperar els diners de les ajudes a través dels mateixos impostos que generaran les vendes. La perversitat del pla, més enllà del resultat que està per veure, tant l’espanyol com el català, rau en el fet que es faci en funció de la possibilitat de recuperar els diners invertits en lloc de fer-ho en funció de l’interès dels ciutadans que se’n podrien beneficiar.

Una política d'Esquerra que pot merèixer qualsevol mena de qualificatiu, menys d'esquerres.

Els partits necessiten publicitat institucional

A cada campanya electoral es repeteix la mateixa història: els mitjans de comunicació públics han d’expressar la seva protesta per la imposició d’uns blocs electorals en els informatius. Sembla del tot absurd que s’imposi als periodistes un temps i un ordre predeterminat, al marge de l’interès periodístic de la notícia. Els partits polítics callen, com si el tema no anés amb ells, però donen l’ordre als seus representants al Consell de Govern de la CCMA perquè imposin aquesta mena de censura als mitjans de comunicació. Tenen una por injustificada que allò que diguin o facin en campanya electoral no tingui cap mena d’interès periodístic.

I dic injustificada no pas perquè no estigui justificada la seva por, en relació a l’interès del que diuen o del que fan. Resulta gaire bé surrealista escoltar les declaracions dels candidats que no cal que organitzin cap acte en concret per cridar l’atenció, perquè ja saben que disposen d’uns determinats minuts als informatius. Aleshores, els estrategs del partit, comptant amb què els periodistes són obligats a degradar la seva professió fent publireportatges gratuïts, preparen per a cada dia un tema que consideren que els pot ser rendible electoralment. I el periodista s’ha de limitar a recollir sovint bajanades tan impresentables com les dels qui diuen que van a Europa a resoldre la crisi econòmica, a crear ocupació, a fer sentir la veu del país o a no sé quantes coses més. I després s’estranyen de la baixa participació. Sort n’hi ha que encara hi ha molta gent que anem a votar més per un instint d’afavorir una idea general, que creiem que més o menys representen els partits, més que no pas votar per portar unes polítiques concretes a un Parlament tan llunyà com el d’Estrasburg.

Però dic que és injustificada la por dels polítics, perquè ells saben que els periodistes en general, quan no hi ha campanya electoral, ja es dediquen bàsicament a reproduir les afirmacions d’uns i altres, sense més criteri objectiu que els d’acontentar una determinada parròquia. Fa molt de temps que la majoria dels mitjans de comunicació renuncien a informar del que passa per limitar-se a dir simplement el que els mateixos protagonistes diuen que passa. Les portades i els grans titulars els ocupen sempre les declaracions dels polítics més que informacions de fets reals que s'hagin esdevingut. L’única diferència és que normalment els periodistes de forma instintiva ja fan el seu còmput de temps i ordre d’aparició, en funció del pes polític de cadascú més que en funció de l’interès real del que diuen, sovint reiteratiu, absurd i fastijós.

A mà armada contra la llengua

Com cada any, a Mallorca celebraven l’Acampallengua, una trobada entre festiva i reivindicativa a favor de la llengua catalana, organitzada per l’Obra Cultural Balear. A les Illes, el procés de normalització de la llengua té unes especificitats que el fan més difícil, comptant a més, a diferència de Catalunya, que en les alternances de poder quan governa el PP hi ha una posició declaradament hostil per part de les institucions. La llei estableix que el català és la llengua pròpia de les Illes Balears i l’oficial, conjuntament amb el castellà. Però la realitat és que sovint les reivindicacions lingüístiques dels illencs passen per reclamar que, com a mínim, es compleixi la llei.

La presència de la Guàrdia Civil a l’Acampallengua d’enguany, com en algunes edicions anteriors, no tenia altre objectiu que el de la intimidació. I de passada intentar buscar qualsevol excusa per intervenir-hi o per formular-hi algun tipus de denúncia. Una actitud que evidentment no gosarien mai tenir envers qualsevol altra activitat lúdica o turística que no fos organitzada per una entitat de signe cultural i catalanista. La seva era un actitud estrictament ideològica, de fidelitat a les consignes d’hostilitat envers la llengua catalana. Amb la mateixa fermesa que defensaven la il·legalitat de la piscina de l’ultradretà Pedro J. es dediquen a fustigar qualsevol activitat a favor del que estableix l’Estatut en matèria lingüística. Per això, van procedir a la detenció del Coordinador de l’Obra Cultural Balear en un clar abús d’autoritat, sabent evidentment que l’haurien de deixar al cap d’unes hores, però intentant, com a mínim, perjudicar l’Acampallengua que es desenvolupava amb tota normalitat i tranquil·litat.

Legalment, no tenien res contra en Tomeu Martí, Coordinador d’OCB, ni contra l’Acampallengua, però ideològicament ells eren contraris a la llengua oficial de les Illes, i amb aquesta motivació actuaven. En cap cas es pot considerar aquesta gentussa com a membres d’una institució que vetlli per la seguretat dels ciutadans i per l’acompliment de la llei. No són sinó un braç armat que provoca el desordre i persegueix, quan li convé ideològicament, els qui defensen la legalitat vigent, la que estableix l’oficialitat de la llengua catalana a les Illes. I és que el nacionalisme espanyol no té cap mena de mania a l’hora d’emprar la violència i d’intervenir a mà armada per a imposar les seves tesis. El que digui la Llei els importa un rave.

La grip i altres enganys (II)

Quan apareix a casa nostra un brot de legionel·la, per exemple, al marge de les atencions que calgui per a les persones afectades, s’intenta localitzar la font exacta del focus infecciós, i per tant les seves causes. En el cas de la grip nova, no. Per tant, a falta d’informacions oficials hom pot recórrer a les informacions més o menys alternatives: potser no ens donaran la veritat absoluta, però la mentida absoluta ja la tenim de les fonts oficials. Vegem, doncs, algunes de les teories que han aparegut per explicar l’origen de la grip nova.

Algú ens recorda que fa tres anys la revista Science ja havia advertit del risc que es podia derivar, per a la propagació de la grip porcina, de les grans explotacions ramaderes del sector, sobretot quan es tenen en pèssimes condicions de salubritat. Empreses agroalimentàries americanes haurien instal·lat les seves explotacions al nord de Mèxic, justament per evitar excessives exigències i controls sanitaris. Al poble de La Gloria, a l’Estat de Veracruz, ja des de finals del 2008, havien alertat d’una estranya malaltia que afectava les vies respiratòries i que d’alguna manera o altra podia haver afectat més del 60% de la població, unes 3.000 persones; les autoritats mexicanes protectores dels interessos de les explotacions ramaderes de la zona, no solament es van negar a iniciar cap mena d’investigació sinó que es van dedicar a reprimir els qui pretenien fer algun tipus de reclamació o protesta. Hi va haver detencions i amenaces de mort contra els qui demanaven explicacions sobre el tema. I encara abans, el setembre del 2008, a la mateixa zona es van produir diversos brots de grip aviar que si bé van ser detectats per les autoritats sanitàries, inclosa l’OMS, es van amagar a la població local i a l’opinió pública per no perjudicar el sector. La premsa alternativa comença a donar noms i cognoms: les “Granjas Carroll”, de l’empresa nordamericana Smithfield Foods, la principal productora del món de carn de porc. A més, les autoritats mexicanes no reconeixen que hi ha un brot epidèmic de la grip porcina fins al 27 d’abril, quan el primer cas diagnosticat va ser el d’una nena de La Gloria el dia 2 d’abril.

Per un altre cantó, apareix la sospita d’un origen intencionat de la grip nova. Algú destapa que en els plans de defensa dels Estats Units des de fa anys s’especulava, i fins i tot es fixava la data del 2009, amb una prova del que podria ser una poderosa arma bacteriològica. El 17 de juny de 1996, la Força Aèria dels EUA va publicar Força Aèria 2025, un estudi en el qual ja es preveia com a hipòtesi imaginària, per aquest any 2009, un brot epidèmic que podria provocar la mort de 30 milions de persones. Es tractaria d’estudiar com es podria propagar, i posteriorment controlar, un brot epidèmic de nova creació. Pura especulació, naturalment. Però resulta que el febrer d’aquest anys, dos mesos abans de l’aparició de la grip nova, l’empresa farmacèutica Baxter International Inc a Àustria envia "involuntàriament" mostres contaminades de grip aviar a diversos països. I curiosament, Walter E. Boomer, comandant general i sotsdirector del cos de Marines dels Estats Units, ja retirat, és actualment al consell d'administració de Baxter International.

Algú fa el símil dels virus informàtics, sovint creats i promoguts per les mateixes empreses que comercialitzen els antivirus, i relaciona la possibilitat de propagació d’una determiada epidèmia amb la fabricació de la corresponent vacuna salvadora. Els beneficis que la vacuna, pel pànic creat, donaria a empreses com Baxter Internacional serien astronòmics. Entre els qui tenen interessos en aquest sector apareixen noms com George Shultz, Lodewijk JR de Vink i l'exsecretari de Defensa Donald Rumsfeld.

El cert és que l’OMS es desperta tard per donar l’alerta, que es parla molt de com s’estén la grip nova però molt poc de quins poden ser els orígens. I davant la manca de credibilitat de les fonts oficials és lògic que es disparin tota mena de conjectures, amb més o menys fonament, però alguna potser no desencaminada del tot. Una altra cosa és l’abast real que pot acabar tenint aquesta grip porcina. Hi ha qui afirma que les administracions intenten donar la sensació que tot està controlat, amagant que d’aquí a uns mesos, cap a la tardor, hi pot haver un rebrot molt més potent i letal. El Periódico, per exemple, parlava de la possibilitat que un 50% de la població europea podria acabar patint, amb més o menys intensitat, la grip nova. Val més no esverar ni alarmar excessivament la ciutadania i deixar-ho així: oficialment, no passa res, està tot controlat.

Sobre la grip i altres enganys (I)

Estem tan avesats a què les institucions polítiques procurin amagar-nos la realitat, ens la distorsionin o ens la donin en les dosis que convé al poder, que és normal l’aparició de tota mena d’especulacions davant de qualsevol fenomen aparentment inexplicable. Totes les institucions tenen com a norma controlar i censurar la informació que arriba a la ciutadania, no fos cas que es creés una alarma excessiva, que la ciutadania no sabés interpretar-la adequadament o que intentés donar-hi respostes al marge de les institucionalment establertes. Naturalment, això obre la porta a tota mena de rumors i d’informacions alternatives on, com en les notes oficials, és igualment difícil discernir entre la realitat i l’interès, sigui econòmic o ideològic. És el que ha passat amb la grip nova.

De cop i volta, entre Mèxic i els Estats Units apareix una rara grip anomenada porcina, fins que els interessos del sector obliguen a canviar-ne el nom pel més genèric i imprecís de “grip nova”. L’alarma s’estén ràpidament arreu del món, amb mesures que a primer cop d’ull semblen desmesurades, però ningú informa de la procedència exacte i sobretot de l’origen del focus infecciós. Ni l’OMS, ni els Estats ni cap altra mena d’institució semblen interessades, al principi, a indagar sobre aquestes qüestions. Acostumats com estem que davant de qualsevol incident, per més evident que ens sembli, se’n vol saber la causa exacta, sobta que en aquest cas hi hagi un silenci total. Això obre la porta a tota mena d’investigacions alternatives, sense massa garanties tampoc de rigor i, per tant, de credibilitat. Però la negació de la veritat ja la tenim per la via oficial.

Són diverses, doncs, les teories alternatives que han circulat en mitjans de comunicació més o menys alternatius. Algú podrà dir que són poc fiables; però del que sí podem estar segurs és que les fonts oficials tenen el propòsit ferm d'amagar-nos la veritat o com a mínim d’explicar-nos només una visió interessada, que sovint s’ha demostrat falsa. El doctor Rima E. Laibow, cap de la Natural Solutions Foundation, afirmava en relació a la grip aviària: “La nostra estimació és que la soca pandèmica de la grip aviària ja s'ha creat mitjançant enginyeria genètica als Estats Units”. I versions semblants s’havien donat per explicar l’aparició i posterior propagació del virus del VIH.

Demà, doncs, completaria el tema amb algunes de les versions aparegudes recentment en diversos mitjans de comunicació sobre l’origen de la grip porcina, rebatejada com a grip nova.

Ni el Tribunal Constitucional s’ho empassa

Molt feble havia de ser l’argumentació presentada per la fiscalia de l’Estat, i donada per bona pel Tribunal Suprem, perquè el Tribunal Constitucional no hagi gosat mantenir la prohibició a Iniciativa Internacionalista de presentar-se a les eleccions europees. Prou s’ho devien mirar, com ja havien fet en anteriors ocasions, amb ganes i voluntat de barrar el pas a la candidatura abertzale, però aquesta vegada no s’hi han vist amb cor. I és que les raons exposades per l’Estat en les successives accions per neutralitzar l’esquerra abertzale, cada vegada arribaven a extrems més aberrants d’anar contra les pròpies lleis espanyoles i contra els principis de dret més elementals.

En un judici normal, ara el procés s’hauria de seguir al revés. La fiscalia i l’advocat de l’Estat enceten investigacions sobre cada candidatura de l’esquerra basca, sense denúncia prèvia i per motivacions estrictament polítiques. Per sí mateix, això ja és un acte delictiu, en la mesura que persegueix unes finalitats partidistes per a beneficiar-ne uns i perjudicar-ne uns altres; és, a més, un acte discriminatori perquè en tot cas haurien de ser investigades totes les candidatures, oi més quan tothom sap que sempre hi ha candidatures d’extrema dreta vinculades amb grups violents que mai no investiga ningú. En les anteriors ocasions, fins i tot textualment, les argumentacions de l’Estat i les sentències amb les quals s’eliminava una candidatura incloïen raonaments estrictament ideològics; i en el cas d’Iniciativa Internacionalista fins i tot el Tribunal Constitucional ha hagut d’admetre que “no tenen prou entitat provatòria”, i que “no justifiquen el sacrifici dels drets fonamentals de participació política en termes d'igualtat, i la lliure defensa i promoció de la seva ideologia”. És evident, doncs, que hi ha hagut una actuació manifestament perversa orientada a perjudicar una determinada ideologia en benefici d’unes altres, palesant una manca d’imparcialitat per part de la fiscalia i del Tribunal Suprem. I això també està tipificat penalment.

Però, tant se val. Ja havia passat en altres ocasions, quan s’havia clausurat algun mitjà de comunicació de forma il·lícita fins al punt de ser invalidada la seva sentència per altes instàncies europees, que les institucions de l’Estat, encara que fossin desautoritzades a posteriori, ja havien aconseguit l’objectiu de perjudicar la ideologia abertzale. No estic segur que en aquest cas els surti tan bé, perquè precisament aquesta grollera i antidemocràtica actuació de l’Estat pot generar un sentiment de solidaritat envers les víctimes de tanta arbitrarietat i poden rebre el suport de persones que inicialment no tenien previst de votar-los. Jo mateix m’ho estic pensant.

Sobirania i Justícia, un pas més cap a la Independència

La presentació de l’Associació Sobirania i Justícia és una nota més d’esperança en aquest lent procés cap a la independència. Podria dir-se que la nova entitat presidida per l’ex conseller de Justícia Agustí Bassols, d’Unió Democràtica, és una més entre tantes, i que ja en tenim moltes d’associacions i plataformes sobiranistes. És cert, però la importància d’aquesta rau en el fet que cobreix un sector de la societat catalana que fins ara semblava allunyat de les tesis independentistes. Diguem que és aquell sector que s’ha passat trenta anys insistint en la necessitat i en la voluntat de trobar un encaix dins d’Espanya.

El naixement de Sobirania i Justícia és una demostració més que l’alternativa sobiranista no es fa, almenys no pas només, a base del creixement dels grups tradicionalment independentistes, només cal veure l’atzucac en què ens ha posat l’actual direcció d’Esquerra, sinó sobretot a base del convenciment a què arriben altres sectors de la societat catalana. I en aquest cas, és tracta de sectors importants en la mesura que poden convèncer l’empresariat català, la dreta catalana, de la necessitat i la viabilitat de la independència. Agustí Bassols deia que l’associació, dins del panorama actual de múltiples associacions afins, té la voluntat de treballar en solitari fins que es donin les condicions necessàries per unir totes les voluntats i sensibilitats sobiranistes. I un discurs semblant feia la Patrícia Gabancho dient d’entrada que ella no forma part, ni en formarà, de Sobirania i Justícia; però era allà per donar-hi suport i encoratjar el treball per un objectiu comú en el qual de ben segur que, si no ho esguerra la mesquinesa d’alguns dirigents polítics, en un moment o altre ens hem de trobar.

Podríem dir que s’estan posant les bases socials per a què el país faci un pas definitiu cap a la seva sobirania i l’exercici del dret a decidir. Afortunadament, la independència ja no és cosa de grups radicals o marginals, tampoc de sectors intel·lectuals o testimonials, ni tan sols d’aquells que de sempre han pregonat la independència com a única via per a la nostra supervivència, afortunadament la independència pot començar a ser una necessitat sentida per àmplies capes de la societat catalana que cobreixen tot el ventall ideològic. Potser estem arribant a aquell punt en què el veritable impediment per a avançar cap a aquesta fita col·lectiva és la classe política que estem patint ara mateix.

Zapatero sempre guanya

A l’època de la transició, i d’això ja fa molt de temps, les argumentacions en defensa dels interessos nacionals de Catalunya anaven acompanyades d’un menysteniment per una Espanya allunyada d’Europa, retardada en molts aspectes, inculte i fins i tot amb uns dirigents d’escassa intel·ligència. Al marge que llavors tampoc era del tot cert, almenys pel que fa a la capacitat dels seus dirigents, inclosos els franquistes, la veritat és que aquella Espanya ha canviat molt, s’ha modernitzat i ha guanyat en prestigi internacional. Aleshores podia tenir sentit menystenir i ridiculitzar aquella Espanya tardofranquista. Avui, no. Menystenir l’enemic és d’una greu irresponsabilitat que ens aboca una i altra vegada al fracàs.

Fa només unes setmanes, arran de les eleccions basques, diversos dirigents catalanistes, en un exercici d’ingenuïtat imperdonable en polítics professionals aspirants a liderar un país, es fregaven les mans argumentant que Zapatero es trobava sol, sense majories suficients al Congrés i que havia arribat l’hora de fer-lo cedir. Ja vaig advertir que no es fessin il·lusions: en això de la política els dirigents espanyols ens donen mil voltes. Ha arribat el debat de política general, i Zapatero, amb la seva minoria i solitud, se n’ha sortit perfectament, servint-se dels uns i dels altres com qui juga amb nines de drap: ha aprovat el que li ha convingut i fins i tot s’ha permès la llicència de deixar crear la il·lusió als grups de l’oposició que ells també havien aprovat alguna resolució; ha reincidit en el joc de les promeses fàcils, perquè sap que ningú les hi farà complir després; ha disposat fins i tot dels diners dels altres per a col·locar-se medalles; i al final ha tingut els suports que li ha convingut perquè, al marge del PP, la resta de grups de l’oposició que podrien haver-lo posat contra les cordes han estat incapaços de plantar-li cara, i han sucumbit a la primera i pràcticament sense cap contrapartida.

Contra el que pronosticaven alguns, trobant-se en minoria i en mig d’una greu crisi econòmica, amb fronts oberts per tot arreu, ha estat un debat fàcil per a Zapatero. No ha tingut contrincants a la seva alçada. No sé si tirarà endavant la Iniciativa Legislativa Popular endegada per abolir les curses de braus a Catalunya, però de moment Zapatero se’ns toreja amb aquella gràcia i aquella actitud xulesca del torero que amb el darrer cop de muleta es gira d’esquena al brau atordit, per a recollir els aplaudiments del públic.

L’eix esquerra-dreta ja no compta

Coincidien ahir Jordi Porta i Joan Carretero en afirmar que “l’eix esquerra-dreta ja no compta”. Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural, reclamava a més que prenguéssim l’exemple del País Basc, on des de fa temps aquesta idea és assumida i posada a la pràctica per tots els grups polítics, els de dretes i els d’esquerres, els nacionalistes espanyols i els bascos. Per la seva banda, el dirigent de Reagrupament.cat foragitat d’Esquerra deixava anar que només un pacte CiU-ERC podia evitar que RCat es presenti com a proposta electoral a les eleccions de l’any que ve.

És possible que les idèntiques afirmacions de Jordi Porta i Joan Carretero en el sentit de deixar de banda “l’eix esquerra-dreta”, tinguin intencionalitats i interpretacions diverses, perquè és evident que la perspectiva de l’un i de l’altre pot ser força diferent. Hom podria interpretar que al País Basc s’ha demostrat que dreta i esquerra, PP i PSOE, han sabut aparcar les seves diferències ideològiques per a defensar una concepció nacional amb la qual coincideixen plenament. Però en aquest cas, el tema no és pas nou perquè els darrers Governs d’Ibarretxe ja integraven des del conservadorisme del PNB a l’esquerranositat d'Ezker Batua-Esquerra Unida. Per tant, es pot dir que a Euskadi l’eix esquerra-dreta ja fa temps que no compta.

Una altra interpretació podria ser la de considerar que aquest mateix esquema que funciona tan clarament al País Basc, ja funciona també a nivell espanyol. PP i PSOE es diputen el lideratge del nacionalisme espanyol, amb el permís de la Rosa Díez, i per això han d’escenificar unes aparents diferències ideològiques. Però coincideixen plenament a l’hora de defensar els valors patris, saltant-se els principis democràtics més elementals, amb la llei de partits i les il·legalitzacions a la carta, per tal de combatre el nacionalisme basc; a l’hora d’incomplir les pròpies lleis estatals per tal d’evitar satisfer les aspiracions catalanes; a l’hora de concebre un estat centralista que menysté les llengües i les cultures que consideren que no es corresponen amb el seu nacionalisme monolític. A Espanya l’eix esquerra-dreta només serveix per dilucidar qui lidera el veritable eix del nacionalisme espanyol contra les altres reivindicacions nacionals.

Des d’una perspectiva més pràctica, i sobretot més nostrada, hi ha qui defensa la idea que ara no és el moment de perdre’ns ens batalles ideològiques sobre com hem de gestionar el país, quan el que està en joc és l’existència mateixa del país, el seu reconeixement i la mínima capacitat d’autogovern per a gestionar-lo. No té massa sentit discutir si la Generalitat ha d’aplicar polítiques de dretes o polítiques d’esquerres, quan no es disposa ni de les competències ni dels recursos per a fer polítiques de cap mena. Des d’aquest punt de vista, el plantejament seria resoldre primer el tema de la nostra sobirania, dotar-nos d’unes institucions amb un veritable poder polític i econòmic, i després ja confrontarem les maneres de gestionar-ho en base a l’eix esquerra-dreta.

I resta, encara, una darrera consideració sobre la invalidesa d’aquest mal anomenat eix esquerra-dreta. Les polítiques que a l’hora de la veritat estan portant a terme tant el Govern espanyol com el Govern català, són polítiques estrictament de dretes. La visió econòmica, amb les mesures anticrisi incloses, del govern de torn és calcada a la que hauria pres l’alternativa, teòricament de dretes. PP i PSOE s’acusen constantment de copiar-se el programa econòmic, i les diferències en aquest àmbit acostumen a ser de dècimes, de terminis, o de formes, però mai estructurals ni de fons. De fet, els grans debats que enfronten clarament dreta i esquerra tenen més a veure amb la sexualitat, l’avortament, o la píndola de l’endemà que amb el model econòmic o la distribució de la riquesa. I això, tant a Madrid com a Barcelona. Les polítiques del Govern de la Generalitat que susciten més oposició són les que responen a l’eix nacional, i no pas a l’eix esquerra-dreta.

Al final, doncs, resulta que els únics que s’entesten en creure i actuar en funció d’un hipotètic eix esquerra-dreta, són els qui podrien i haurien de fer un front comú en la defensa dels drets nacionals de Catalunya.

Els típics tòpics no estan en crisi

Suposo que els polítics tenen uns manuals de frases fetes, d’expressions comodí, per anar llençant quan no tenen res per dir. Una d’aquestes frases tòpiques és la d’afrontar els problemes com un mar d’oportunitats. En lloc d’admetre que tenim un problema i que caldrà buscar-hi solucions, preferim negar-lo com a tal i fer veure que hi veiem un munt d’oportunitats que, ben aprofitades, encara hi sortirem guanyant. El que passa és que després, un cop llençada la frase de rigor, no s’explicita en què consisteixen les oportunitats ni com es recolliran els beneficis.

És el que està passant amb tot el tema de la crisi econòmica. La dreta espanyola aprofita l’ocasió per a carregar contra el Govern com si aquest hagués estat el culpable de la crisi, i sobretot com si fossin les seves polítiques, menys conservadores que les que ells propugnen, les causants, o com a mínim agreujants, de la situació. Obvien, naturalment, que Alemanya i França, amb governs conservadors, estan patint els efectes de la crisi més que ningú. Però per a contrarestar l’ofensiva de l’oposició, que no té cap altra idea ni objectiu que recuperar el poder, els Governs intenten vendre la idea de les oportunitats que ens ofereix la crisi, i ens reiteren els tòpics de sempre: transformació dels models de producció, amb la guinda del “valor afegit” que sempre queda bé; reformes estructurals, que cadascú interpreta al seu aire però que ningú vol concretar perquè probablement serien impresentables; la recerca d’un model de creixement sostenible...

Les institucions europees pronostiquen que l’Estat espanyol serà dels darrers a sortir de la crisi, i dins de l’Estat, Catalunya és de les comunitats que més ho està patint. Però és igual. Diguin el que diguin els entesos, nosaltres reiterem que la crisi ens ofereix un munt d’oportunitats i que encara en sortirem reforçats. Però això sí, a l’hora de la veritat totes les mesures que s’emprenen consisteixen en tapar forats, com a mínim les vies d’aigua que podrien acabar d’enfonsar el vaixell, i apuntalar els sectors causants de la crisi. Sincerament, no veig per enlloc ni les oportunitats que ens podria proporcionar la crisi en el sentit d’ajustar el model productiu, ni les reformes estructurals, ni un canvi de valors... Més aviat tot sembla indicar que els nostres dirigents confien que, de la mateixa manera que ens vam veure involucrats en una crisi global, també ens en sortirem per un canvi de tendència global que en algun moment o altre s’haurà de produir.

De victòria en victòria fins a la derrota final

Ja sé que a vegades es pot caure en un pessimisme excessiu, però és que amb el panorama que tenim no sé si hi ha gaire espai per a l’optimisme. I com ja he dit en altres ocasions, un dels nostres problemes és la incapacitat per a analitzar degudament la realitat, amb un mínim de rigor i d’objectivitat. Ahir mateix llegia un article de Santiago Espot, de Catalunya Acció, que comença així: “Espanya trontolla. El cop que ha rebut és d’aquells que fan época i sembla que els fonaments de l’Estat (que mai no han estat precisament massa sòlids) no resistiran gaire més. Amb un parell d’escridassades més a l’himne i al Borbó, els bascs i els catalans podrem dir al món Good bye Spain.”

Em va semblar fantàstica, i cal felicitar-ne els impulsors encara que hi hagi algun dels nostres dirigents cagadubtes que vulgui menystenir-ho, la xiulada del camp de Mestalla. Però bé, siguem conscients que allò va ser una anècdota; positiva, però només una anècdota. Com anècdota va ser, encara que a un altre nivell i igualment molt positiva, la manifestació de Brussel·les o algunes de les multitudinàries manifestacions organitzades en els darrers anys per una Plataforma pel Dret a Decidir, avui mig desfeta per desavinences internes. El fet de qualificar aquesta mena d’accions com a anècdotes no significa que no les valori, sinó simplement que voldria valorar-les en la seva justa mesura, precisament perquè no arribem il·lusòriament a la conclusió que “Espanya trontolla” o que tenim el "Zapatero sol contra les cordes". El que trontolla de veritat és el moviment sobiranista català capaç d’escindir-se fins a l’infinit, capaç de neutralitzar-se mútuament entre les diferents famílies o tendències, però sobretot incapaç de trobar uns mínims en comú per a treballar plegats per uns mateixos objectius. L’Espanya impertèrrita continua inalterable, com una piconadora que ho aplana tot al seu pas, no solament capaç de guanyar eleccions a base d’eliminar els adversaris servint-se de la justícia, d’incomplir impunement les lleis i fer mofa i befa dels catalans, sinó sobretot capaç de fer-ho sense que passi absolutament res de rellevant, tret d’alguna que altra anècdota que s’oblida tan fàcilment com ells obliden les seves promeses.

Però no. A casa nostra desbordem d’una mena d’optimisme entre ingenu i inconscient, i no sé si també irresponsable. Aquest article de Santiago Espot em recorda una altra anècdota, viscuda personalment, d’una entitat que en ple procés de redacció del que havia de ser la nova Constitució europea, amb un Giscard d'Estaing com a principal redactor, va organitzar una trobada de Nacions sense estat a l’illa de Sardenya. En aquella trobada, només hi va assistir un eurodiputat que era del SNP; la màxima representació del País Basc era un dirigent de segona fila del món abertzale en vies d’il·legalització; de Catalunya l’únic partit polític era una de les faccions d’Estat català; i la resta eren representants de la mateixa illa de Sardenya o d’altres nacions sense estat amb escàs o nul pes a Europa. Doncs bé, llegint les conclusions de la trobada de Sardenya en un to surrealista es venia a dir que a Europa hi havia dues grans iniciatives per a la configuració d’un nou marc constitucional europeu, i que al final haurien de confluir en un projecte comú. De fet, aquella trobada no va arribar ni a la categoria d’anècdota, però va servir per a alimentar falses expectatives i algun ego personal.

La banca no és la “Germaneta dels pobres”

En el debat d’ahir a TV3 sobre el futur econòmic del país, sembla que tothom apuntava el tema de la liquiditat com un dels grans esculls per a superar la crisi. Patronal i sindicats coincidien en senyalar les institucions financeres com a responsables que s’hagi tancat l’aixeta per a moltes petites i mitjanes empreses, fet que les pot fer inviables agreujant encara més la crisi. Fins i tot des del Cercle d’Economia es reclamava quelcom que pocs mesos enrere hauria estat una heretgia: no es pot deixar que l’economia de mercat, la llei d’oferta i demanda, equilibri els interessos dels qui fan de la cessió de crèdits una part del seu negoci i els qui necessiten d’aquests crèdits per a tirar endavant. I és que el liberalisme econòmic, el capitalisme, és tan ferotge que no té entranyes per a ningú; ni per als empresaris que sempre l’han defensat com el millor dels sistemes.

Les institucions financeres probablement van assumir més riscos del compte en uns moments en què l’especulació urbanística i el consumisme desaforat oferia la possibilitat de fer diners fàcils i en quantitat. No solament van donar suport a la creació de la bombolla immobiliària, sinó que com a suposats experts i amb la complicitat de les patronals i de les administracions desmentien una mil vegades amb informes falsejats que no hi havia tal bombolla immobiliària. Només cal repassar l’hemeroteca per veure que fins fa ben poc es defensava a capa i espasa el model de creixement urbanístic que els estava donant tants bons rendiments. Un cop acomplertes les previsions dels qui ja alertaven del risc d’esfondrament, tornen a aparèixer les mateixes veus enteses de les institucions financeres per dir-nos que és de tota lògica que, donat que no és un bon moment per a fer negoci, es retregui el crèdit a l’espera que hagi passat el temporal. Si això agreuja la crisi que ells van propiciar, ja no és problema seu. La seva obligació com a gent de negocis és procurar assegurar els seus beneficis, també en temps de crisi. Si abans la irresponsabilitat els donava una alta rendibilitat ara és l’extrema cautela la que els garanteix la mateixa rendibilitat. Bancs i Caixes han de respondre en funció, exclusivament, dels seus interessos i no se’ls pot reclamar ni solidaritats amb el conjunt de l’economia del país, ni suports a empreses i particulars com si ells fossin les Germanetes dels pobres.

Tot quadra perfectament en un esquema ultraliberal, on tot s’hi val. Abans publicaven informes falsos per amagar la bombolla immobiliària, i ara poden continuar fent el mateix en un sentit invers. Tot quadra, excepte que aquestes entitats que no són les Germanetes dels pobres, i que per tant no tenen cap obligació de sentir-se solidàries amb l’economia del país, després siguin les màximes beneficiàries dels ajuts governamentals. I aquí és on el seu cinisme sobrepassa tots els límits, quan pretenen justificar que els diners rebuts de les administracions, quan seguint la seva pròpia lògica liberal se’ls hauria d’haver deixat caure fins a la desfeta total, no són diners dels ciutadans. Estan tan acostumats a confondre l’administració com un aliat natural del seu negoci que no els cap en el magí que algú els digui que els diners que ells han rebut de l’Estat, i que ara es neguen a retornar en forma de crèdits a la societat, eren diners dels contribuents.

Ara és el torn d’Iniciativa Internacionalista

Tot sembla indicar que el següent de la llista en aquesta voràgine il·legalitzadora serà la candidatura europea Iniciativa Internacionalista. És possible que tingui raó el Govern espanyol quan diu que aquesta candidatura pot representar una certa continuïtat de l’espai polític que ocupava Herri Batasuna. Al País Basc hi ha un sector de la població no gens menyspreable que democràticament optaria per una candidatura abertzale, sigui amb un nom o amb un altre. I aquesta gent, si se li prohibeix votar el que seria la seva opció política, pot quedar-se a casa i alimentar l’abstenció, promoure un vot nul o donar suport a una altra candidatura, la menys apartada a les seves idees; però sociològicament aquest percentatge de població continua existint.

Que Iniciativa Internacionalista pugui ocupar l’espai electoral del món abertzale no vol dir que hi hagi arguments legals per a il·legalitzar-la. La Llei de partits explicita que un cop il·legalitzat un partit, els seus dirigents si no han comès cap delicte no perden en absolut els seus drets polítics. Però la Justícia espanyola, pervertida com a arma política d’uns partits, no té perquè atenir-se a la lletra de la Llei; si políticament convé, s’il·legalitzarà la formació que calgui. Des de sectors nacionalistes catalans i bascos es farà alguna nota de protesta, però poca cosa més. Algú carregarà les tintes dient que la il·legalització de partits polítics, com el tancament de mitjans de comunicació, és un atemptat a la democràcia, però els demòcrates ja han perdut la batalla. Des del primer moment que es va fer una Llei de partits pensada per ser aplicada a una formació concreta (la qual cosa ja constitueix un delicte perfectament tipificat), les respostes van ser tan tímides que els seus impulsors van considerar que se’ls donava carta blanca. Al País Basc, el PNB o EA manifestaven el seu rebuig a les il·legalitzacions i a la negació del dret a participar democràticament en les conteses electorals a tot un sector de la població basca, però un cop fetes les declaracions de rigor participaven del joc antidemocràtic que se’ls imposava. No van ser prou valents com per plantar-se i negar-se a participar en unes eleccions en les quals no podia participar tota la població, potser perquè tenien por de perdre Ajuria Enea: ho han perdut igualment. I les apel·lacions a posteriori al frau electoral ja no tenen valor.

S’ha consolidat el precedent, sense que les forces democràtiques s’hi hagin oposat amb prou contundència, d’admetre sentències que farien avergonyir qualsevol jurista mínimament demòcrata, sentències que se salten la literalitat de la llei i s’excusen en l’esperit del que ells interpreten que es pot amagar al darrere. No necessiten proves documentals, i es poden permetre de fer judicis d’intencions. Però els demòcrates han perdut la batalla, perquè ningú s’ha plantat davant d’aquest atemptat a la democràcia. I amb aquests precedents, els nacionalistes espanyols tenen les mans lliures per continuar il·legalitzant a qui calgui. La Llei, fins i tot la injusta Llei de partits, i la Justícia no hi pinten res, tot està en mans del qui té el poder i consideri oportú esborrar del mapa polític els opositors més molestos.

Ara toca Iniciativa Internacionalista; qui serà el següent?

La solitud de Zapatero

El debat de política general a les Corts espanyoles, l’anomenat Estat de la Nació, transcorre tal com s’havia previst. Els grups polítics que per alguna raó o altra, encara que no tingui res a veure amb el que exposava el President del Govern espanyol, s’han distanciat temporalment del PSOE, carregaven contra Zapatero amb la mateixa vehemència que haurien aplaudit el mateix discurs en unes altres circumstàncies. Diuen que és la normalitat del joc democràtic, el paper que ha de fer l’oposició. Potser sí. Però aquestes actituds són les que acaben de malbaratar la poca confiança que tenen els ciutadans envers els polítics.

Ningú dubta que el discurs del PNB hauria estat ben diferent si el PSOE no s’hagués aliat amb el PP al País Basc; com també hauria estat diferent el de CiU en el cas que haguessin tingut alguna opció de pacte, com va passar amb l’Estatut. El PP ha de dir que tota la crisi és el resultat d’un mal govern, encara que ells haurien fet més o menys el mateix, ja que en política econòmica les diferències són mínimes. Igualment, ningú dubtava que el PSC aplaudiria el que fos per complaure els seus superiors, encara que sigui un reiterat menysteniment envers Catalunya; fa temps que, entre l’opció de la defensa de Catalunya i la defensa del seu partit a Madrid, tenen la tria feta. Els reiterats advertiments que fa Esquerra al PSC, dient-li que ha de decidir de quina banda està, sonen a pantomima, burla i ridícul, perquè des de l’endemà mateix de l’aprovació de la primera proposta d’Estatut al Parlament de Catalunya, el 2005, el PSC es va posicionar clarament a l’altre bàndol. Aquests advertiments d’Esquerra sonen igual que els que va fer Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys, dient que si no trobaven l’adequat encaix dins d’Espanya s’haurien de replantejar la qüestió; i encara estan exactament igual.

Zapatero coneix perfectament les febleses dels seus adversaris, sap que les seves amenaces i advertiments s’esvairan tan bon punt els pugui oferir el caramel d’una nova promesa. Tan ferma és la fidelitat dels socialistes catalans amb el projecte espanyol, el que sigui, com la dels socis del tripartit envers aquests socialistes catalans. Zapatero està sol i ja veurem com acaba aprovant les resolucions finals d’aquest debat sobre l’Estat de la Nació. Al final, però, es traurà un as de màniga i se’n sortirà amb quatre paraules i quatre promeses que tothom sap que podrà incomplir impunement. O no?

Iniciativa Legislativa Popular perquè es compleixi la legislació vigent

Acció Cultural del País Valencià ha posat en marxa una nova Iniciativa Legislativa Popular que porta per títol Televisió sense fronteres: l’espai de comunicació de les llengües catalana, basca i gallega. Evidentment, la motivació inicial és resoldre d’una vegada el tema de la recepció de TV3 al País Valencià, encara que plantejat en l’àmbit de tot l’Estat per tal de resoldre altres conflictes semblants. Això implica que s’haurà d’aconseguir mig milió de signatures per tal que la iniciativa entri a debat a les Corts espanyoles.

Com totes les ILP, també aquesta tindrà un procés llarg i de resultat incert. Primer cal que l’accepti la Mesa del Congrés dels Diputats, tot seguit s’inicia el procés de recollida de signatures que no és fàcil donada la quantitat però també per la rigorositat del sistema, i si s’aconsegueixen aleshores faltarà que la majoria de la Cambra espanyola hi doni el vist-i-plau, amb les possibles modificacions que hi puguin introduir els partits polítics.

Però aquesta ILP té una característica ben singular: el seu objectiu és fer complir la legislació vigent. La Carta europea de llengües regionals o minoritàries, ratificada per l’Estat espanyol i per tant incorporada al seu ordenament jurídic, ja estableix que no hi poden haver impediments administratius ni polítics per a què les emissions televisives arribin al conjunt d’un àmbit lingüístic comú; fins i tot el text preveu que no hi hagi aquestes fronteres en el cas de llengües “afins”. Per tant, ni tan sols per aquest costat podrien agafar-se els qui són contraris a les tesis científiques de la unitat de la llengua catalana. Resulta insòlit que les administracions, la valenciana però també l’espanyola, incompleixin impunement la legislació vigent, i que això ho puguin fer amb la complicitat estrictament prevaricadora d’un entramat judicial corrupte que segueix les consignes de partit, obviant la llei i els tractats internacionals d’obligat compliment.

La iniciativa d’Acció Cultural del País Valencià ha començat a tenir nombrosos suports, tant de grups i associacions cíviques i culturals, com de personalitats de l’àmbit de la cultura i de la política. Serà un nou repte no pas fàcil, però que valdrà la pena de recolzar per posar en evidència la perversitat d’un estat i d’unes administracions capaces d’incomplir la pròpia legislació amb l’objectiu polític de perjudicar les llengües altres que l’espanyola.