ONGs insolidàries, sense credibilitat

És cert que hi ha molts catalans que no tenen pas massa clar quin és el rol de Catalunya dins d’Espanya i es fan un embolic volent compaginar una identitat i uns interessos catalans amb una altra identitat i interessos espanyols. Una identitat i uns interessos que massa sovint són contradictoris. Ara bé, els qui tenen molts menys dubtes sobre aquesta qüestió són els espanyols: ells no tenen cap dubte que els catalans no formem part de la nació espanyola, de manera que quan parlen d’Espanya tenen perfectament clar que no hi entren els catalans.

Ho hem vist en molts casos concrets, i ara ho tonem a veure amb el tema del 0’7% de l’IRPF, que ha d’anar destinat a entitats solidàries. Seguint el model de l’espoli fiscal, que des de l’òptica espanyola no deixa de ser la normalitat vestida de solidaritat interterritorial, de la quantitat que Catalunya aporta per aquest concepte l’Estat en retorna poc més de la meitat. És a dir que l’esforç solidari que fan els catalans no va destinat a les ONG catalanes, sinó a les espanyoles; entenent els espanyols que les entitats catalanes no s’hi han de comptar. El Govern espanyol, d’acord amb les seves ONGs, pretenia imposar unes condicions estrictes per tal que en quedessin excloses les ONGs catalanes, i les de les restes de les autonomies. Finalment, el tema va anar a parar als tribunals. i el Tribunal Suprem va dictar sentència segons la qual Catalunya havia de gestionar el 0’7% corresponent a les declaracions d’IRPF de Catalunya. Naturalment, el Govern espanyol va considerar que una sentència que no els sigui favorable no tenen per què complir-la, i així ho han fet. És la seva lògica: només s’escandalitzen, hipòcritament, quan no es compleixen sentències que els són políticament favorable.

La lògica de l’Estat i dels seus polítics és clara, i respon a un concepte excloent del nacionalisme: la nació espanyola és dels espanyols, i els catalans no hi tenen res a dir-hi ni a fer-hi. No interessen els catalans, sinó només els seus diners. Ara, el que sobta és que les ONGs espanyoles pressionin el Govern espanyol per evitar el compliment de la sentència a assegurar-se que no es distribuirà equitativament l’import recaptat a través del 0’7% de l’IRPF. Quina credibilitat poden tenir aquestes entitats que es mostren tan insolidàries? Cap, absolutament cap. 

Gossos enemics uniformats

Qualsevol que hagi vist les imatges de les darreres manifestacions estudiantils de València, i que hagi sentit les declaracions del cap de la policia tractant els estudiants d’”enemics”, pensaria que ho té un xic difícil el Ministre d’Interior, el Jorge Fernández Díaz, per donar explicacions convincents. Bé, de fet, no hi ha gaire explicacions a donar: les imatges estan a la vista de tothom i no donen peu a massa interpretacions. És difícil imaginar que sota aquells cascs pugui haver-hi éssers humans; més aviat jo diria que poden ser gossos folls.

L’únic que es podria esperar d’un Ministre de tarannà democràtic és l’obertura d’un expedient per a expulsar del cos policial aquells energúmens que s’amagaven sota el casc per agredir brutalment i de forma indiscriminada manifestants i vianants. A algú li pot venir el dubte de si els agents simplement complien ordres o hi posaven una bona part de collita pròpia; sembla impensable imaginar un cos policial amb estructura militar desobeir les ordres dels seus superiors. I si hagués estat així, les agressions d’aquesta trepa de salvatges uniformats haurien estat censurades i aturades al primer dia; i no solament no ho han fet, sinó que han anat “in crescendo” i han vingut avalades pel raonament filosòfic del seu cap de policia: “els estudiants són els seus enemics”. I ben mirat, el cap de la policia valenciana té raó: els policies que ell comanda són enemics dels estudiants i de la ciutadania en general.

El Ministre ja admetia que “es poden haver comès excessos”, un eufemisme oficial per a reconèixer que se’ls n’ha anat la mà. I, a més, havia d’admetre, amb un altre eufemisme, que les declaracions del cap de la policia valenciana havien estat “desafortunades”. No, senyor Ministre (i això de senyor també és un eufemisme per no dir la grolleria que pertoca). És el vostre concepte de policia i d’ordre el que falla, és la vostra convicció sobre la bondat de la violència sempre que sigui a favor dels vostres interessos polítics, és la vostra manca de decència i de dignitat.


Nota: Després de l'escàndol, les protestes d'ahir van transcórrer sense incidents, perquè va deixar els soggos estacats a les casernes

Ves amb compte, Oriol!

L’Oriol Junqueras deia l’altre dia que el pacte entre CiU i el PP no pot durar sempre, perquè això els enfonsaria, i que a la llarga els convergents hauran de venir a trucar la porta d’ERC. Hi estic d’acord, però només a mitges. Les paraules del líder d’ERC semblaven donar a entendre que els convergents s’adonaran de l’error de pactar amb la dreta més anticatalana i que reconsideraran la seva actitud. Com si el pacte hagués estat fet des de la inconsciència, de manera que reaccionarien quan veiessin que el seu electorat no ho entén i els pot girar l’esquena.

En política, les coses no funcionen així. El pacte de CiU amb el PP està fet a consciència i havent calculat els riscos potencials. Haver pactar amb el PSC o amb ERC hauria comportat fer concessions de caràcter social i, en el cas dels republicans, també fer passes més decidides de caràcter sobiranista. La seva prioritat ha estat clara. Haver-ho fet amb el PP no ha suposat cap concessió de caràcter econòmic, perquè hi ha una coincidència total, i confien en no haver de fer excessives concessions de caràcter nacional, cosa que tampoc els importaria massa. De fet, els pactes amb el PP bàsicament es redueixen a l’acceptació de les propostes antisocials convergents, a canvi de deixar que els populars es vantin d’haver incidit en el pressupost de la Generalitat i en la mateixa acció de Govern. I l’Artur Mas, que és perfectament conscient del risc que té aquest pacte, ja té preparada la coartada. No és, com diu l’Oriol Junqueras, que a la llarga es vegi obligat a fer un gir en la política de pactes, sinó que ja ho té planificat, comptant amb poder fer caure en el parany a ERC.

Ja cal que la direcció d’ERC afini en la seva reacció. Fins ara, al meu entendre, s’ha mostrat excessivament tova comptant que, segons com haguessin anat les coses s’hauria pogut fer un pacte CiU-ERC. I això, sense haver formulat propostes clares i precises sobre el futur del país, més aviat simples promeses de fer una consulta si el tema del pacte fiscal no acaba de funcionar (com si no tingués clar tothom que no hi ha cap possibilitat que funcioni satisfactòriament per a Catalunya). L’estratègia de CiU no portarà cap novetat especial: al llarg de la legislatura farà el pacte que socialment li convé, amb la dreta, encara que sigui a costa de fer concessions de caràcter nacional. I al darrer any de la legislatura, quan al PP ja li anirà ve de desmarcar-se i CiU tindrà necessitat de rentar-se la cara, aleshores oferirà el pacte nacional amb ERC; fins i tot encara que el pacte fos sincer ja no hi hauria temps de portar a terme cap acció rellevant a les portes d’unes noves eleccions. Aleshores, tant si ERC es presta al joc com si el refusa, CiU presumirà d’unes iniciatives nacionalistes que li permetran tornar a presentar-se amb la proposta estrella del Pacte Fiscal. I qui dies passa, anys empeny.

Amistats perilloses

Hi ha amistats o coneixences, a vegades inevitables, que tots voldríem amagar. Ens fa por que en qualsevol moment ens puguin fer quedar malament o, simplement, es vantin davant de tothom d’aquesta amistat de circumstàncies. I ja no diguem si, a més, presumeixen de tenir un notable ascendent sobre nosaltres, com li ha passat a CiU amb la seva actual parella de ball, el Partit Popular.

L’Alícia Sánchez-Camacho no va poder estar-se de treure pit al Congrés del PP celebrat a Sevilla, vanagloriant-se no només de la seva amistat política amb l’Artur Mas, sinó sobretot de condicionar la seva acció de govern. Tant és així que la vicepresidenta Joana Ortega es va haver d’afanyar per sortir al pas i aclarir-nos que qui Governa a Catalunya, almenys nominalment, és Convergència i Unió. Però, no és pas que li falti raó a l’Alícia perquè la veritat és que té el Govern a les seves mans, per voluntat expressa i gratuïta de CiU; i no tant per imposar-li els seus postulats econòmics amb els quals coincideix plenament sense necessitat de pactes ni de transaccions, com per posar fre a les aspiracions nacionals de molts dels dirigents convergents. Les contrapartides del suport del PP als pressupostos de la Generalitat no tenen altre objectiu que aquest: delegacions catalanes a l’exterior, TV3 i Catalunya Ràdio, aeroport del Prat, subvencions a les entitats catalanes...

Tanta és la vergonya que el mateix Artur Mas té una certa necessitat de desfogar-se, i per a acontentar la pròpia clientela de tant en tant es dedica a fer declaracions a la premsa estrangera posant un petit interrogant al futur de Catalunya. Insinua la possibilitat d’una ruptura amb l’Estat quan aquí, a l’hora de la veritat, practica exactament el contrari, fins i tot en contra dels qui voldrien pagar els impostos directament a la Generalitat, en lloc de fer-ho a Madrid. Per això a Madrid no fan el més mínim cas d’aquestes declaracions; ells també saben que només són estirabots per a consum intern dels militants convergents, no fos cas que els pugessin excessivament els colors a la cara.

Economistes i entesos a la carta

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No sé si algú s’ha entretingut a fer-ho, jo ho desconec, però valdria la pena analitzar l’evolució del pensament dels economistes en els darrers anys. Economistes de reconegut prestigi, amb càrrecs i responsabilitats en tota mena d’institucions, han anat donant les seves receptes, cada vegada diferents i sospitosament més vinculades a determinats interessos que a la lògica del pensament lliure i intel•lectual amb dret a evolucionar.

Uns anys abans de la crisi, quan algú advertia del risc de l’esclat de la bombolla immobiliària, sortien un darrere l’altre els economistes per dir-nos que res de res, que no hi havia bombolla i que per tant no hi havia cap risc d’esclat. Recordo haver escrit un article en aquest sentit, posant en dubte els consells dels suposats entesos, sense tenir jo gaire més argument que el de constatar que una entitat com La Caixa es desprenia de la major part de les accions de la Immobiliària Colonial.

Poc abans de l’esclat definitiu de la crisi, les anomenades agències de qualificació que dictaminen el nivell de solvència dels Estats i de les grans institucions financeres, acabaven de donar la màxima qualificació de solvència a entitats com Lehman Brothers i els seus crèdits subprime, que van fer fallida tot seguit. I no va ser una qüestió d’incompetència, sinó un simple frau; perquè just abans de la fallida, amb l’aval d’aquestes agències de qualificació, hi va haver qui disposant de la informació correcta va ser a temps a desprendre’s de bona part d’aquests bons escombraria.

Un cop declarada la crisi, aquí amb un Zapatero que encara es negava a reconèixer-la, els especialistes de les grans economies europees preconitzaven que calia apuntalar els sectors estratègics de la producció. De fet, es va acusar Zapatero de reaccionar tard quan a Alemanya i a França estaven abocant grans quantitats diners per a donar suport a la indústria automobilística, entre altres; el criteri general era que en temps de crisi era normal que els estats s’endeutessin una mica més del compte. França i Alemanya van ser de les primeres economies europees a sobrepassar el límit d’endeutament establert per la Unió europea.

De cop i volta, l’opinió dels economistes va canviar radicalment: la prioritat era reduir el dèficit dels Estats, i especialment l’anomenat deute sobirà. Es van acabar els incentius al consum, i va començar la voràgine de les retallades. Es va començar a estendre aquell mite d’”haver estirat més el braç que la màniga”; un mite força cert en algunes administracions, de tots els colors polítics, capaces de construir aeroports a tort i a dret, línies de TGV que no portaven enlloc i infraestructures de tota mena de dubtosa utilitat. Però, la teoria d’”haver estirat més el braç que la màniga” s’aplicava abusivament al conjunt de la població, fins al punt que molts ciutadans s’han arribat a autoconvèncer que la crisi no és culpa ni de l’especulació immobiliària ni de la pèssima gestió de les entitats financeres, sinó dels mateixos ciutadans víctimes de la crisi per haver tingut la pretensió de viure d’una manera excessivament confortable.

De seguida es va veure, però, que la idea no era només tornar a la racionalitat, reduir les despeses innecessàries i aprimar l’administració. Els teòrics de les finances van apuntar aleshores en una doble direcció: desmantellar l’Estat del Benestar, amb l’excusa que no ens ho podíem permetre, i encetar un procés de revisió de tota la legislació laboral i fiscal. No devia ser casualitat que el nou gir s’adeia perfectament als interessos de la dreta més conservadora, sempre interessada en reduir el pes de l’Estat i dels serveis públics, i interessada en recuperar l’espai perdut amb les conquestes socials dels darrers decennis. Era el que els economistes en deien “acontentar els mercats”.

En un primer moment, semblava que hi havia una resignada acceptació de la necessitat de les retallades, tant perquè així ho corroboraven amb total convicció els economistes i responsables econòmics de les diferents administracions, com perquè hi havia un convenciment que eren unes mesures puntuals que havien de servir per sortir de l’atzucac. Només cal repassar les hemeroteques, per veure que ja des del 2008 es començava a posar data a pocs mesos vista al final de la crisi. I, successivament, aquest termini s’ha anar allargant, i cada vegada amb uns terminis més llargs.

Els qui s’aventuraven a criticar aquestes mesures, rebien el menysteniment dels entesos economistes que, com una sola veu, reiteraven que les retallades eren l’única sortida. Però, això va començar a canviar quan des dels Estats Units, potser perquè allà els “mercats” van més amb compte, comencen a adonar-se que no és tan important reduir les despeses com tornar a reactivar l’economia i per tant incrementar els ingressos. I a partir d’aquí comencen a sorgir economistes tan solvents com els del FMI que posen en dubte les polítiques impulsades per Alemanya i per la Unió Europea. De fet, a Europa i per tant a Espanya i a Catalunya totes les mesures preses pels seus governs anaven orientades només a retallar despeses, crear inestabilitat laboral, facilitar els acomiadaments, reduir el poder adquisitiu de la majoria, acomiadar funcionaris, etc. i això sense prendre cap mena de mesura de reactivació de l’economia.

Ara, probablement ja tornen a ser majoria els economistes que adverteixen que no n’hi ha prou amb les retallades; i no només això, que aquestes retallades provoquen més precarietat, menys consum, per tant menys ingressos per a les arques públiques i conseqüentment més dèficit públic, que només es pot resoldre amb noves retallades. D’aquí al suïcidi grec només hi ha un pas.

El problema, doncs, és que ens vulguin fer creure que es tracta només d’un problema tècnic. Un fat de l’economia que ens aboca a una inevitable determinada proposta de solució, que lluny de resoldre res, ens va enfonsant cada vegada més. I, pitjor encara, si algú pretén aprofitar l’ocasió per a fer veure que la crisi ha vingut de la mà d’una ideologia en concret: l’esquerra valenciana, la francesa, l’alemanya o la italiana poden concloure aviat que és culpa dels governs de dretes, amb els mateixos arguments i la mateixa lògica que aquí altres poden acusar-ne el tripartit o els governs socialistes.

Que l’endemà d’haver aprovat un pressupost s’hagi d’admetre que no es compliran les previsions d’ingressos és, com a mínim, ridícul. A Catalunya teníem, com a tota Europa, una situació econòmica difícil, i el tripartit no va saber-hi donar resposta; però un any després, la situació econòmica ha empitjorat, i molt. Ha empitjorat per als ciutadans que veuen reduït el seu poder adquisitiu (això si tenen la sort de conservar la feina), tenen menys serveis o de pitjor qualitat i menys perspectives de futur; però també han empitjorat les finances públiques perquè les retallades han comportat també més reducció d’ingressos, i més dèficit. Si no redrecem la situació, fent cas a la nova onada d’economistes que ho vénen advertint, entrarem en un cercle viciós que ens enfonsarà encara més.

Els teus errors són teus; i els meus, també

Ja no se n’ha parlat més. Però costa de creure que la premsa britànica s’inventés del no res la història que Rajoy havia inflat el dèficit espanyol en el moment d’assumir el poder. És cert que el Partit Socialista tampoc n’ha fet una qüestió, i que tant el Govern del PP com la mateixa Unió europea es van limitar a fer un comunicat de desmentiment. Ningú parlava de frau, sinó de maquillatge. I tothom sap que amb això dels comptes i dels balanços hi ha molt de camp per córrer, sense necessitat d’incórrer en cap falsejament de dades.

És la tendència natural de voler minimitzar el que hom rep i, alhora, magnificar el que es dóna. Una estratègia que s’ha utilitzat en molts ocasions, ho va fer Sandro Rossel quan va assumir la Presidència del Barça, ho va fer l’Artur Mas en arribar al Palau de la Generalitat, i ho hem vist també amb el relleu polític de molts ajuntaments, de tots els colors, en què l’equip de Govern entrant ha començant exclamant-se per la pèssima herència rebuda. Presentant una situació d’inici molt més complicada i difícil del compte s’obtenen com a mínim dues avantatges: d’una banda, hom té més marge per anar atribuint a la rèmora del passat la manca de resultats en la pròpia gestió, i de l’altra, qualsevol petit avenç es pot presentar com un gran salt qualitatiu. Sobretot si a l’hora de presentar aquesta millora s’utilitza el recurs d’una metodologia comptable contrària a la utilitzada en el moment d’analitzar els comptes de l’anterior gestor. Donem per fet, doncs, que alguna cosa d’aquestes hi deu haver en tots els casos; però tampoc cal donar-hi més importància.

Si tenim en compte que ja concedim els cent dies de gràcia a qualsevol nou equip de govern, i que podem esperar tot un any per a veure’n els primers resultats, l’efecte de la petita trampa inicial s’esvaeix aviat. Al cap d’un any de gestió, ja no s’hi val a continuar responsabilitzant els anteriors gestors. CiU, que no era tan irresponsable com per no conèixer perfectament la situació econòmica del país, va prometre redreçar la situació, reduir l’atur a la meitat, sortir de la crisi i no sé quantes coses més. Podríem entendre que totes les seves previsions s’haguessin alentit un mica; però, si el balanç del primer any de Govern és que tenim un país molt pitjor del que hi havia, ara ja no s’hi valen les excuses: la responsabilitat és seva, i únicament seva. No s’hi val a dir que els resultats dels altres són la mesura de la seva gestió, i els resultats propis només la conseqüència de la gestió dels altres.

Monarquia o República, amb neutralitat

Potser perquè s’havien generat més expectatives del compte, amb les pressions de l’extrema dreta per evitar-ne la seva emissió, però el cert és que el reportatge Monarquia o República, de TV3, ha decebut a molts. El fet que hi hagués una histèria fonamentalista que pretenia coartar la llibertat d’expressió havia fet pensar que potser el reportatge tenia un contingut més punyent o radical del que era en realitat. Però, res; si no fos per aquesta polèmica prèvia, el reportatge hauria passat sense més pena ni glòria.

El reportatge, però, té el valor de tocar un tema que de forma més o menys tàcita estava prohibit de tocar. La monarquia era un tabú que no es podia qüestionar; i que, de fet, arreu d’Espanya molt rarament ningú es qüestiona, i menys des de mitjans de comunicació públics. Aquest sol fet ja justifica que l’extrema dreta, la mateixa que justifica el terrorisme més sanguinari del segle XX a l’Estat, s’oposés a la seva emissió; la llibertat d’expressió no forma part del seu esquema mental. Però, veient el reportatge, per més que no fos res de l’altre món, hom pot entendre per què s’oposaven a la seva emissió. En els seus canals de televisió, és impensable un programa de debat o un reportatge on es presentin els diferents punts de vista; hi ha sempre un predomini absolut de la visió retrògrada del Partit Popular, amb les veus mínimament discrepants d’algun element més a l’extrema dreta i, en el millor dels casos, d’algun altre més identificat amb l’ala més dretana i centralista del PSOE. En el programa de TV3, el pes que es donava a les visions més monàrquiques segurament era molt més gran del que els correspon en la realitat, a Catalunya. A mi no em va satisfer el reportatge, però haig de reconèixer que el nivell de pluralitat de TV3 és infinitament superior al que predomina als canals de televisió de les espanyes.

I és aquí on podríem qüestionar aquest concepte d’imparcialitat o de pretesa neutralitat de la televisió de Catalunya. Em recorda aquell acudit tan suat de dir que no fa ni fred ni calor perquè estem a Oº, ni positius ni negatius. Posem al mateix nivell els qui van a favor i els qui van en contra del país i de la seva cultura, com si això fos una posició neutral; la neutralitat hauria de consistir en no decantar-se per cap de les diferents opcions o maneres d’entendre el que convé al país i a la seva cultura, però no pas quedant-se a mig camí entre l'odi i l'estima al país.. És com si entenguéssim la imparcialitat o la neutralitat en no voler estar ni a favor ni en contra del delicte, no voler estar ni a favor ni en contra dels teus.

Trampejar la legalitat és privilegi dels poderosos

Llegeixo a la xarxa una suposada estratègia per a evitar un desnonament. La fórmula és tan simple que sembla impossible; i probablement ho és. Es tracta, resumint, del següent: si hom preveu que pot trobar-se amb la impossibilitat de fer front als rebuts d’una hipoteca, amb la conseqüent amenaça de desnonament, el que pot fer és llogar el pis amb un contracte indefinit a un amic per un preu ben mòdic, si es vol, simbòlic. Entremig hi pot haver un document privat que permeti algun tipus de compensació, o fins i tot l’ús de la vivenda a la mateixa persona que està amenaçada de desnonament. Aleshores, quan arriba el moment de l’embargament, el banc o caixa es troba que pot recuperar la propietat del pis, i fins i tot continuar reclamant el pagament dels rebuts pendents, però resulta que la propietat es traspassa amb els llogaters que tenen un contracte indefinit.

Sembla que l’estratègia és tan simple i elemental que no ha de ser viable. Altrament, ja se li hauria acudit a més d’un i s’hauria generalitzat; encara que tampoc sé si realment ha funcionat a algú. Però, una cosa sí que és clara: difícilment un jutge acceptaria un artifici d’aquesta mena. Segurament, faria servir l’argument que hi ha hagut una mala intenció, amb la voluntat expressa de treure’n un profit o d’evitar el pes de la llei, encara que sigui servint-se de la mateixa llei. I, malgrat que fil per randa cadascun dels passos sigui perfectament legal, amb resultats teòricament legals, el jutge els acabaria invalidant per considerar que no es pot fer una interpretació estricta de la legalitat, sinó que s’ha de valorar i jutjar-ne la intencionalitat. Una interpretació discutible; però que ja no ho és gens quan veiem que les estratègies que es munten els gestors dels grans poders econòmics, també amb ànim de lucrar-se, per treure profit d’una aplicació abusiva de la legalitat, aquestes ja no són posades en dubte.

Amb la mateixa rotunditat que un jutge no acceptaria aquesta estratègia casolana per a evitar un desnonament, adduint que no es pot fet una simple i estricta lectura de la legalitat, també n’exculparia amb el mateix raonament a la inversa quan es tracta de defensar els interessos dels poderosos. La gestió diària del món de l’empresa i de les finances està plena d’artificis i trampes teòricament legals, creades expressament per a falsejar i fer trampa a l’esperit de la legalitat. Però, en aquests casos, els jutges sempre sentencien a favor del poder.

Un mandinga al CGPJ

No és pas rar el cas d’un espanyol que menysprea, en un to racista repugnant, els qui no són com ell i, pitjor encara, els qui considera inferiors perquè tenen com a pròpia una llengua i una cultura que no compta ni amb tants milions de parlants ni amb un exèrcit per a defensar-la i imposar-la quan calgui. I un dels tics més significatius d’aquesta mena de racistes és el de començar dient que ells no en són pas de racistes, perquè “fins i tot una vegada...”; i aleshores expliquen una anècdota que, a part de ser simplement això, una anècdota, sovint encara ho acaba d’espatllar.

És el que li va passar al President del Consell General del Poder Judicial, un tal Carlos Dívar (el qualificatiu de “senyor” no li escau). Per a justificar que ell no té res en contra de la llengua catalana, per més que es negui a acceptar-la com una llengua més de l’administració de la Justícia espanyola, va referir-se a l’anècdota que ell una vegada fins i tot havia sol•licitat un traductor de mandinga. Podia haver-ho comparat amb el francès, amb el portuguès o amb el danès; però, no. L’associació d’idees entre “català” i “mandinga” és la que va trobar més adequada, seguint el tòpic més tronat del racista envers els “negres”. Però, bé; de racistes repugnants ja sabem que n’hi ha a tot arreu, a Espanya i a Catalunya com a qualsevol altre país europeu. El problema és que l’individu en qüestió ho deia en qualitat de President del Consell General del Poder Judicial. I la comparació resulta especialment ofensiva perquè representa un menysteniment absolut de la legalitat vigent. El President del Consell General del Poder Judicial fa aquesta comparació obviant que la Constitució estableix el rang de cooficialitat del català i del castellà, i que considera totes les llengües de l’Estat com un patrimoni a protegir, i obvia que l’Estatut d’autonomia, una llei orgànica de l’Estat, a més de reconèixer-ne la cooficialitat la considera la llengua pròpia de Catalunya.

I si aquesta és la seva visió i la seva posició, ja entenem que després recolzi sentències sabent que són totalment injustes i contràries al dret i a la legislació vigent, com les que ataquen la llengua catalana. Sentències fetes prevaricadorament amb aquest mateix esperit, en contra dels textos constitucionals i estatutaris, per tal d’afavorir la ideologia política dels racistes que neguen els mateixos drets als ciutadans que no tenen el castellà com a llengua pròpia. Després ens demanaran que respectem les decisions dels tribunals (dels seus tribunals)...! Ens repugnen tant com aquesta mena d’inidividus que tenen el desvergonyiment de continuar exercint per a vergonya de la institució el càrrec de President del Consell General del Poder Judicial.

Contra el català, costi el que costi

No és que a França ens ho hagin posat mai gaire fàcil; la seva visió jacobina de l’Estat els fa veure com una anomalia qualsevol particularitat que no s’adigui a la llengua i a la cultura franceses. Però tot i així, en alguns temes han estat més condescendents que els espanyols que presumeixen d’Estat de les autonomies i de tenir una Constitució que, teòricament, considera la diversitat lingüística com un patrimoni a protegir.

Aquesta setmana passada, l’Estat francès concedia un canal televisiu per a què a la Catalunya del Nord s’hi pugui rebre el senyal de TV3. Una mesura que sembla d’una lògica elemental, basada en què si hi ha un sector de població que demanda un servei, i que aquest servei a la població a l’Estat li representa un cost zero, seria estúpid no atendre aquesta demanda. A no ser que, com passa al País Valencià, el que inspira l’acció del Govern, de l’espanyol i del valencià, sigui l’odi visceral contra un sector de la població, contra la seva llengua i la seva cultura. En el cas espanyol, però, hi ha diversos agreujants. D’una banda, l’Estat francès no va ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries i, per tant, no està obligat a complir-la; i en aquesta Carta, que sí que va ratificar el Govern espanyol i, teòricament, seria d’obligat compliment, s’estableix que no es poden posar barreres a la recepció de canals de televisió entre territoris que tenen una mateixa llengua, o semblant (els redactors ja van preveure aquest cas).

Però hi ha un altre argument important. L’Estat francès concedeix aquest canal de televisió perquè es pugui veure TV3, sabent que des del punt de vista d’empresa se’n beneficiarà Televisió de Catalunya que amplia la seva àrea d’influència i per tant revaloritza la seva publicitat; i, en tot cas, pot anar en detriment dels canals de televisió francesos que poden perdre, ni que sigui mínimament, una part de la seva audiència. En canvi, amb l’intercanvi de recepció de TV3 al País Valencià i de Canal 9 a Catalunya, totes dues televisions hi guanyarien en la mesura que ampliarien el seu àmbit d’audiència i per tant la capacitat de captar publicitat. I aquí hi ha la perversió dels governs del Partit Popular. Per a impedir el dret a la informació, el dret dels ciutadans del seu país a rebre un canal de televisió, per a negar-se a complir amb la legalitat vigent, estan disposats a pagar-ne un preu ben alt. Aquí no hi valen les crisis; la prioritat és atacar la llengua i la cultura dels valencians, costi el que costi.

Una nova reforma laboral per a no res

Ja hi estem acostumats que els polítics ens presentin les seves gestes com a fites transcendentals, com a moments històrics o com a dates que marquen un abans i un després del que sigui. És així com explicava la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, la nova reforma laboral. Rajoy ja era conscient que aquesta havia de ser una reforma contra els drets dels treballadors, i per tant ell ja augurava una vaga general com a resposta. I la veritat és que no ni si es mereix això.

Ben mirat la reforma no deixa de ser una continuació de la que havia emprès el PSOE en l’anterior legislatura, basada fonamentalment en abaratir els costos d’acomiadament i a propiciar més precarietat laboral. No ha sorprès ningú, doncs, que la proposta presentada pel PP hagi rebut el rebuig frontal dels sindicats; si de cas, el que sorprèn és la poca contundència amb què s’expressa aquest rebuig. Però, l’aspecte més pervers de la nova reforma laboral del PP és que es digui que té la intenció de fomentar l’ocupació, i sobretot l’ocupació indefinida. Té el mateix objectiu que l’anterior: facilitar la precarietat, reduir els contractes indefinits, i, en definitiva, deixar en mans de les empreses l’ús i dessús del personal, de la mateixa manera que es pot contractar una furgoneta o llogar un local. Cada vegada més, la legislació deixa de contemplar els treballadors i la seva aportació en la creació de riquesa com un actiu equiparable al del capital, per a esdevenir simple matèria que s’aprofita quan convé i es llença quan ja no és útil. Aquesta és l’única filosofia.

S’ha de tenir molta caradura per defensar que aquestes reformes es fan per a fomentar l’ocupació i per a propiciar que sigui contractació indefinida. Després de la primera reforma laboral, la contractació va continuar caient, i sobretot va caure la contractació indefinida; fins al punt que al mes de desembre de 2011, els contractes indefinits representaven entre un 5 i un 10% del total dels nous contractes. I no és que els impulsors de l’anterior reforma erressin en l’anàlisi de la situació ni en el pronòstic del que representaria la nova legislació; l’únic error, igual que ara, és la mentida i l’engany de dir-nos que pretenen un objectiu, quan és evident que s’aconsegueix a consciència exactament el contrari. Altrament, els qui fan aquest pronòstic haurien de dimitir dels seus càrrecs i reconèixer la seva incapacitat si no es produeixen els resultats esperats.

La mentida consolidada

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Recordo que en un sopar amb un grup reduït d’amics, el qui havia estat Conseller de Governació del 1980 al 1982, i aleshores President del Centre de Promoció de Cultura Popular i Tradicional, va ser molt reservat i taxatiu quan vam intentar furgar en els esdeveniment del 23-F, que ell havia viscut a primera fila a Catalunya: hi ha havia secrets que ell s’enduria a la tomba. No sé si ho va dir amb aquestes paraules, però el cert és que es va mantenir amb un rigorós hermetisme. El tema era encara relativament recent i ell continuava ocupant un càrrec públic. No vam insistir-hi perquè el motiu del sopar estava relacionat amb la cultura popular i no amb la política d’alta volada.

Llavors, potser vaig entendre aquesta mena de secretisme per no permetre que se sabés la realitat. L’ex Conseller no ens va explicar res, però vam interpretat perfectament que hi havia prou coses a amagar, d’aquelles que algú en diria “secrets d’Estat”. Probablement, molt més del que es podia deduir de les evidències conegudes per tothom. Ara, però, no entenc que encara hi hagi aquesta actitud obscurantista entre la classe política i entre el món periodístic. El delinqüent que té coses a amagar, és lògic que no estigui interessat en què la veritat se sàpiga; però a sant de què n’han de ser còmplices els polítics que voldríem creure honestos i els mitjans de comunicació que voldríem creure professionalment rigorosos?

Tothom sap que els cossos i forces de seguretat, de característiques militars, poden agradar-nos més o menys i poden tenir molts defectes, però n’hi ha un que segur que no tenen: la indisciplina. Una acció com la que va portar a terme del Coronel Tejero no s’hauria emprès mai sense comptar amb un recolzament i un vist-i-plau de la jerarquia. En aquella acció, més enllà d’algunes complicitats fins i tot en les files socialistes, com la de l’Enrique Múgica, n’hi havia d’haver forçosament en totes les esferes polítiques, militars, judicials, socials i empresarials de l’Estat.

Quan els primers Guàrdies Civils entren a les Corts espanyoles, amb el vist-i-plau dels serveis de seguretat propis de la Institució, hi ha l’escena coneguda de l’interior de l’hemicicle, però a l’exterior tot sembla estar controlat. No pas perquè hi hagués un clam en contra dels revoltats, perquè de fet ningú els tractava com a tals, sinó perquè ja hi havia la consigna donada que ningú es mogués per a res; tampoc per a defensar la democràcia. Hi va haver un compàs d’espera, unes llargues hores d’indecisió, en què no hi havia res de segur sobre el desenllaç; tret que fos quin fos el desenllaç ja es tenia garantida la contenció de qualsevol moviment de resposta. No vam veure per enlloc proclames defensant la legitimitat vigent, per exemple per part dels qui constitucionalment tenien aquesta missió. Tothom esperava ordres, del signe que fos, esperant potser saber qui devia ser aquella “autoridad competente” que s’havia de presentar a les Corts per a assumir el comandament de la situació.

I qui més responsabilitat devia tenir en aquesta deliberada indecisió, era el Cap de les Forces Armades que no és altre que el Rei. Però, no. El Rei va romandre amagat, sense donar pistes de cap on s’havia de decantar la situació. El terme covardia quedaria molt curt per a definir la seva actuació; en lloc de sortir des d’un principi per deixar clar que ell estava a favor de la democràcia, va esperar fins a la una de la matinada, fins que va tenir clar que no errava el tret. Mentrestant, calia veure si els revoltats tenien prou recolzament com per a triomfar; no fos cas que es declarés abans d’hora del bàndol dels perdedors.

Les seves declaracions que ara ha desclassificat el Govern alemany, en les quals manifesta la seva comprensió i simpatia pels terroristes vestits de guàrdies civils, no revelen res de nou. Simplement, posen en evidència la farsa que entre tots van acabar muntant. No és només la Casa Reial qui va falsejar la història per fer-nos creure que la seva havia estat una actitud honesta i decidida, també hi ha hagut la complicitat de la classe política, del sistema judicial i de la majoria dels mitjans de comunicació. Només cal veure com alguns mitjans han amagat les darreres revelacions de l’ambaixador alemany, que si fossin per algun altre tema haurien ocupat portades senceres.

Però, el més simptomàtic del cas ha estat la reacció de la mateixa Casa Reial. La seva resposta no ha estat dir que l’ambaixador alemany havia mentit, ni ha estat explicar què carai feia el Rei des de mitja tarda fins a la matinada, sinó que ha utilitzat el cinisme més pervers imaginable: 'el paper i l'actuació del rei el 23-F estan ja consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democràcia és coneguda per tota la societat espanyola i a tot el món'. La mentida divulgada en el seu moment és la que compta, hi hagi les proves i les evidències que hi hagi en sentit contrari.

Per què aquestes cares de sorpresa?

Hi ha discursos que ja els puc entendre, però no els puc acceptar. Sembla com si els nostres polítics simulessin quedar parats en veure determinades reaccions de l’Estat. L’Artur Mas, no fa gaire dies, es lamentava que sempre s’apunti al dèficit que té Catalunya, quan és la Comunitat autònoma que més esforços ha fet per a contenir la despesa. I, alhora, es queixava que hi hagi altres comunitats autònomes, sovint les més subsidiades, que encara ara estan incrementant els seus pressupostos.

Em sembla una mica de comèdia que el President faci veure que no entengui què està passant. A Madrid no es queixen perquè les autonomies gastin més del compte, sinó perquè Catalunya encara tingui recursos per a fer petites coses. En un país normal s’haurien demanat responsabilitats polítiques i penals contra el qui han construït aeroports sense avions o línies de TGV per a escassíssims passatgers. Però, això no preocupa a l’Estat, que continua malbaratant recursos de tota mena. Preocupa que Catalunya es gasti una misèrrima part del seu pressupost per a tenir delegacions catalanes a l’exterior, precisament pels beneficis que aquestes poden representar per al país. Per exemple, les despeses en jardineria de l’ambaixada espanyola a París són superiors al cost total de la delegació catalana; o el nou edifici de l’ambaixada espanyola al Marroc té un cost més elevat que tot el pressupost de política exterior de la Generalitat. Poden posar el crit al cel quan algú parla de pagar el sou d’un traductor perquè es pugui parlar en català a les Corts espanyoles, però el mateix Govern espanyol es gasta quantitats molt superiors per a poder diferenciar, amb criteris absurds i acientífics, el català de Catalunya del català de València.

I el problema, repeteixo, és que els nostres polítics facin cara de sorpresa, com si en volguessin demanar explicacions. És el que passarà amb la nova sentència contra el català que està ultimant el PP (i que farà llegir als titelles titulars de l’administració de Justícia); alguns diran que els sorprèn que s’ataqui el sistema educatiu que tants bons resultats ha donat, com si no sabessin que precisament l’ataquen perquè està donant aquests bons resultats.

Rumor de suïcidi planificat

El Ministre d’Economia espanyol Luís de Guindos està decidit a tirar endavant el seu nou projecte de fusions bancàries, com a continuació del que havia iniciat el Govern anterior amb la primera onada de fusions de caixes, de la mà del Banc d’Espanya, però al servei sempre dels interessos dels grans bancs. Llavors, l’ensarronada va ser majúscula, de jutjat de guàrdia que diríem si creguéssim en la Justícia.

No es va complir cap dels objectius que s’havien anunciat des del principi. El que havia de ser una fórmula per a garantir la solvència d’unes caixes d’estalvi que no estaven pas en perill, va acabar essent la seva ruïna. Com ja he dit en alguna altra ocasió, o bé els dissenyadors d’aquell pla de fusions eren uns ineptes perduts, uns incompetents impresentables, perquè no van aconseguir res del que deien que s’havien proposat, o bé eren uns entabanadors igualment impresentables, perquè en realitat no tenien altre propòsit que el d’eliminar aquest model de caixes català. I ara ja es disposen a un segon assalt: en principi, es tracta de posar el llistó més alt perquè les entitats petites o mitjanes, encara que fossin tan o més rendibles que les grans, no puguin arribar-hi i es vegin obligades a fusionar-se. Però les fusions no seran innocents, està clar. D’una banda, el Banc d’Espanya va menysvalorar Unnim a consciència, amb cinisme fatxenda, per a poder-la regalar a algun amic; però de l’altra, han d’estudiar el mecanisme d’ensorrar la Caixa. Reiteradament, surt el rumor d’emparentar-la amb Bankia, una entitat d’insolvència contrastada; també, reiteradament ho han desmentit els seus màxims responsables, sense gaire convenciment. En cas que es confirmi, no podran dir, els dirigents de La Caixa, que no sabien on es ficaven; l’única excusa per emprendre una fusió suïcida d’aquesta naturalesa serien els beneficis particulars dels màxims responsables.

Costa de creure que els rumors siguin una simple fabulació, si tenim en compte que han aparegut en mitjans especialitzats i d’una certa credibilitat. I resulta realment preocupant, perquè l’experiència és que des de les altes instàncies financeres i polítiques es prenen decisions prometent i assegurant que tindran uns determinats resultats, i després resulta que succeeix exactament el contrari, sense que ningú vulgui assumir cap mena de responsabilitat.

A qui importen quatre milers de morts?

Parlo de la incomprensible actitud dels Governs rus i xinès per evitar que es condemnessin les accions terroristes del Govern sirià. Si tenim clar que les matances que dia rere deia protagonitza el Govern sirià són crims contra la humanitat, accions terroristes repugnants, com hem de reaccionar davant dels qui donen suport al terrorisme?; com actua la justícia quan algú potser ni tan sols hi col•labora i es limita a no condemnar la violència? I em surt la resposta d’un entès en política internacional: “Això no és tan fàcil. S’ha de tenir en compte el pes que tenen països com Rússia o Xina...” . La lliçó és clara, el terrorisme no depèn de la quantitat de morts, ni del grau de criminalitat dels autors, sinó simplement del benefici econòmic que pot generar o no. Els jutges ho saben molt bé.

És una opinió, està clar. Però no la comparteixo. Si la Justícia és “justícia”, la condemna dels crims i dels qui els donen suport no es pot basar en si és no és rendible (política o econòmicament), ni en si estratègicament convé no enemistar-se amb determinats règims; tenim dret a abominar d’aquesta mena de Justícia que es mostra intransigent i manté a la presó una persona com Otegi que ha treballat per aconseguir que ETA deixés les armes, amb l’excusa que potser no els ha condemnat prou, però després aquesta mateixa Justícia persegueixi qui vulgui investigar el principal grup terrorista espanyol del segle XX, el franquisme, o faci els ulls grossos davant dels qui no condemnen el terrorisme internacional o hi col•laboren. I és que en l’àmbit internacional, els Estats no intervenen fins que la situació esdevé insostenible des del punt de vista mediàtic; els importen ben poc, de fet gens, els crims i el patiment de la població. Es pot col•laborar amb un règim terrorista, com s’havia fet fins ara amb el sirià, i en el seu moment s’havia fet amb el de Gadaffi o amb el de Mubarak, sense qui ningú emprengui accions judicials per col•laboració amb el terrorisme. Només quan aquests règims deixen de ser útils per als interessos econòmics dels estats, o quan la situació esdevé excessivament escandalosa, aleshores hom se’n desmarca i es pretén que si uns han decidit que ja no en trauran més profit, els altres tampoc.

Aquesta és la diferència entre el posicionament dels governs rus i xinès, en relació al dels Estats Units o dels Estats europeus. Tots hi havien col•laborat i havien fet els ulls grossos davant dels crims i de la vulneració sistemàtica dels drets humans, només que Rússia i Xina consideren que encara en poden continuar traient beneficis; o pitjor encara, estan especulant que si finalment el règim sirià no cau i és capaç l’aniquilar la revolta (els morts no tenen el més mínim interès ni per als uns ni per als altres) es podran quedar el pastís per a ells sols, i més tenint en compte que Al-Assad haurà de tornar els favors rebuts. És com qui juga a la borsa: s’aposta per un valor esperant que finalment cotitzi a l’alça. Els morts, els crims, el terrorisme... són foteses que als estats els importen un rave.

Món immobiliari; punt i final

La perspectiva del món de la construcció sembla molt més clara del que els mateixos interessats i les administracions del ram reconeixen. De fet, malgrat el desastre que ha representat l’esclat de la bombolla immobiliària, tothom sembla obsessionat per recuperar el sector com si de veritat es cregués que hi ha possibilitat de recuperar-lo. Mirant els números, no hi hauria d’haver gaire dubtes de cap on aniran els trets, i estalviaríem malversació de recursos si les administracions en fessin cas.

Una de les darreres dades del món immobiliari parlaven d’uns 140.000 pisos buits, per vendre o per llogar, a Catalunya. Al ritme de creixement de la població catalana dels darrers anys, segons el Servei d’Estudis de Catalunya Caixa, es tardarien setze anys a absorbir aquest estoc de vivendes; això sempre que no se’n facin més, naturalment. Però és que la tendència demogràfica de Catalunya ha començat a canviar de tendència: si fins ara el creixement, tant el vegetatiu com l’immigratori, representaven unes cent mil persones més a l’any, a partir d’aquest any 2011 sembla que Catalunya començarà a perdre població; es calcula que seran uns 1.800 habitants menys. Però, és que fins al 2020 la previsió és que la població total de Catalunya es redueixi en un mig milió de persones. Per si a algú se li acudís que l’esperança del món de la construcció sigui mantenir o incrementar els estocs de pisos per vendre, de manera que la gent en demanés de nova construcció, les darreres mesures del Govern espanyol poden acabar de desanimar-lo. La pressió que s’està fent sobre els bancs perquè posin sobre paper real el valor dels seus pisos, s’espera que els obligui a posar-los al mercat en millors condicions de preu o de préstec, de manera que ells podrien ser els únics venedors de pisos durant una bona colla d’anys. Això, sense tenir en compte que la situació de crisi i les reformes laborals fan que cada vegada sigui més difícil que la gent gosi i pugui arriscar-se a adquirir una vivenda nova.

El futur, doncs, és clar. Durant una bona colla d’anys, pràcticament no s’haurien de veure més torres de noves construccions a les ciutats catalanes. Pretendre recuperar el sector de la construcció perquè torni a ser el motor de l’economia, com en certa manera ho va ser abans de la crisi (va ser, però, un motor d’explosió), és una absoluta quimera. El que cal, en tot cas, és redimensionar-lo per tal que s’ajusti a les necessitats reals d’obra pública, de reforma de les vivendes existents, i poca cosa més.

La farsa del Rei, consolidada

No és pas res de nou el que ha revelat la publicació alemanya “Der Spiegel”. La implicació del Rei en l’intent de cop d’Estat del 23-F era coneguda per tothom. El que s’ha destapat ara, arran de la desclassificació d’uns documents de l’Ambaixada alemanya a Madrid no és més que una prova de la mesquinesa d’un Estat corromput, d’una classe política menyspreable, d’una Justícia putrefacta i d’uns mitjans de comunicació venuts sense el més mínim sentit de la dignitat professional.

Era de domini públic que hi havia hagut moviments previs amb dirigents socialistes, com l’Enrique Múgica, per preparar un canvi de rumb en la política espanyola. Aquesta mena d’accions no es fan sense haver consultat i sondejat els principals ressorts del poder. L’únic dubte que hi havia era saber si el coronel Tejero, que mai hauria actuat pel seu compte, es va precipitar o si a darrera hora “l’autoritat competent” que havia de fer acte de presència a les Corts espanyoles es va escagarrinar. I en el supòsit, molt poc probable, que el Rei no hi estigués involucrat des del principi, o que es comptés amb ell sense haver-li explicat els detalls de l’operació, el sol fet de tenir la covardia de no sortir a defensar la legalitat democràtica fins a la matinada demostraria, com a mínim, una baixesa moral impresentable, una predisposició a adaptar-se a la nova situació en funció dels resultats de l’acció armada, una manca de dignitat per a ocupar cap lloc de representació de l’Estat. Malgrat les evidències, ni la Justícia va voler emprendre cap investigació seriosa ni els polítics van demanar més explicacions; i els mitjans de comunicació no solament no van voler explicar la veritat del que s’havia esdevingut, sinó que van emprar tots els mitjans per tergiversar-la i amagar els veritables responsables i les complicitats del cop.

En un país democràtic, un individu que hagués admès que sentia simpatia pels colpistes, dient que en el fons representaven la voluntat de la majoria dels ciutadans, dimitiria per vergonya o se’l faria plegar de forma fulminant. Aquí no, la Casa Reial ha tingut la fatxenderia i la poca-soltada de dir que 'el paper i l'actuació del rei el 23-F estan ja consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democràcia és coneguda per tota la societat espanyola i a tot el món'. La mentida oficial, facilitada per la justícia, pels polítics i pels mitjans de comunicació, ja està “consolidada” per més evidències que hi hagi.

Si fos espanyol i monàrquic, sentiria vergonya de tenir aquest individu com a Rei.

Els socialistes catalans respiren alleugerits

Els socialistes catalans van respirar alleugerits quan van veure que Rubalcaba li guanyava la partida a la Chacón, encara que fos per la mínima. Ho havia advertit l’Ernest Maragall i altres dirigents socialistes, tot i que l’aparell del PSC havia fet una aposta clara per l’ex Ministra de Defensa; el mateix aparell que ara, en boca del seu màxim responsable, Pere Navarro, en renega per por a les represàlies de l’equip guanyador. Ja s’estila això: cadascú és ben lliure de manifestar les seves preferències, però amb molt de compte per a encertar la carta guanyadora.

No és que diferissin gran cosa el Rubalcaba i la Chacon, però posats a fer millor que no hagi guanyat la Chacon. Tothom sap que totes les experiències de catalans que han optat per fer política espanyola, no solament no han estat gens útils per al país, perquè han estat incapaços de representar els interessos catalans davant l’administració central, sinó que han actuat de fre a les aspiracions nacionals. Això, com a mínim; perquè, com en el cas de la Chacón, la majoria dels catalans que exerceixen a Madrid, per a guanyar-se les simpaties i la credibilitat dels espanyols, han de renegar dels seus orígens i demostrar que poden ser més anticatalans que ningú. És el que ha fet la Chacón en tota la seva campanya per assolir la secretaria general del PSOE, els havia de deixar clar que en ella no hi veurien mai una catalana, ni entesa la catalanitat com a sentiment de “patria chica”, sinó una espanyola disposada a passar per damunt de qualsevol sentiment nacional que no fos l’espanyol.

Els socialistes catalans hi surten guanyant amb la derrota de la Chacón. Ara, el Rubalcaba no tindrà cap problema per defensar els mateixos plantejaments progressistes que tant ell com la Chacón havien combatut quan eren al Govern. Però li costarà que la gent se’l cregui. El PSOE no ha fet la imprescindible renovació per a recuperar la confiança dels ciutadans, i potser per això ha optat per acabar de recremar aquest vell cartutx. I aquí, ¿qui podrà confiar en una persona que ha estat capaç de trair el seu país per guanyar-se una poltrona a Madrid? Els socialistes catalans tenen ara més fàcil el camí, si no volen implicar-se en el naufragi espanyol que encara no ha tocat fons; tot serà que vulguin seguir-lo o que prefereixen continuar ajupint el cap i enfonsant-se en el llot del socialisme espanyol.

L'exercici fatxenda del poder

(Article publoicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En moltes activitats humanes, d’índole ben diversa, tan important com l’acció en sí és el fet de poder presumir que s’ha fet aquesta acció. Hom sembla tenir la imperiosa necessitat d’exhibir la pròpia obra, o si més no de contemplar-la ell mateix. D’alguna manera, és el tòpic del delinqüent que torna al lloc del crim o la imprudència del brètol que publica a la xarxa, delatant-se obertament, la seva bretolada. En un altre sentit, és el plaer de poder explicar a l’entorn més immediat una aventura o un viatge, tant o més que la mateixa experiència viscuda.

En l’àmbit de la política, i en general en les relacions de poder, passa una cosa semblant. No és tan important l’assoliment d’unes determinades fites com el fet de deixar clar que s’han assolit. De fet, en moltes negociacions de pressupostos entre diferents forces polítiques, el que s’acaba acordant és el fet d’atribuir-se la inclusió o modificació d’una partida concreta, encara que aquesta ja la tingués prevista l’equip de Govern. I no em refereixo, ara, a negociacions de CiU amb el PP, sinó en general en tota negociació d’aquesta mena, de tots els colors.

Però, el tema esdevé més cruel quan el qui ostenta el poder no s’acontenta amb exercir-lo sinó que vol humiliar l’adversari o contrapart perquè aquest no pugui tenir ni l’excusa de poder-se apuntar algun mèrit. I aquesta ha estat una tònica general en les relacions entre Catalunya i Espanya, entre el nostre Govern i el Govern espanyol. Només recordar la reiterada humiliació que infringien els socialistes espanyols als dirigents del PSC: el Govern espanyol desautoritzava una i altra vegada el Govern català, presidit per Maragall o per Montilla, o pactava directament amb CiU deixant de banda els seus teòrics aliats a Catalunya.

I ho tornem a veure ara. Artur Mas, a risc de la impopularitat que li pot comportar un pacte amb el Partit Popular, es mostra davant de Rajoy plenament predisposat a donar-li suport, sense demanar cap altra contrapartida, com deia el portantveu Francesc Homs, que la creació d’un clima de confiança i de lleialtat institucional; i, en tot cas, donar llargues a la principal reivindicació nacionalista. Hom podria pensar que, davant d’aquesta actitud tan dòcil o col•laboradora de l’Artur Mas, els populars espanyols podrien endolcir el missatge, com intenta fer l’Alícia Sánchez-Camacho, per garantir-se la continuïtat de les bones relacions amb els nacionalistes catalans.

Però, no. Els populars no en tenen prou d’obtenir a canvi de res el suport de CiU, sinó que volen deixar clar a més que ells no cediran en cap de les seves obsessions de nacionalistes espanyols. No és pas casual que a l’entorn de la trobada Mas Rajoy, hi hagi hagut un desplegament exhaustiu de la seva voluntat d’agredir Catalunya des de tots els punts de vista: la retirada del projecte de compartir la gestió de l’aeroport del Prat, remarcant la Ministra que el seu objectiu era convertir-lo en un aeroport complementari del de Barajas; l’anunci de donar el cop de gràcia a la immersió lingüística, per a la qual cosa aviat donaran la consigna a l’Administració de la Justícia perquè sentenciï en contra del català; la voluntat de derogar la llei del Parlament de Catalunya que abolia les curses de braus; el desenterrament del projecte de transvasament de l’Ebre; les pressions per liquidar La Caixa a base d’obligar-la a una fusió suïcida amb Bankia; la retallada del pes dels mitjans de comunicació públics, reduint el seu pressupost i intentant anar eliminant el recurs de la publicitat per tal que deixin de ser uns mitjans majoritaris i de referència a Catalunya; negar la validesa del català per a les altes instàncies judicials espanyoles...

És com si volguessin humiliar CiU, i impedir que puguin tenir la coartada que aquests pactes serveixin per evitar o alleugerir les agressions del Govern espanyol. Algú podria pensar que l’actitud del PP és d’una certa imprudència, perquè amb aquestes provocacions podrien crear al sí de CiU un corrent contrari al pacte. Però no és casualitat que hagin tret ara tots aquests temes, coincidint amb els acords entre ambdues formacions, i la seva és una actitud perfectament mesurada i calculada. És la fatxenderia del qui sap que té el poder a les seves mans i vol deixar-ne constància.

De què ens pot venir la depressió col•lectiva?

‘Catalunya no pot caure en un estat de depressió col•lectiva arran de la fallida de Spanair’, deia el Conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder. Tothom és ben conscient que la caiguda de l’aerolínia catalana és un cop dur per a les aspiracions de l’aeroport del Prat. Costa de creure que, de cop i volta, s’ha passat de tenir una gran companyia amb una gran flota d’avions i una plantilla molt nombrosa a no tenir absolutament res. No hi ha hagut cap procés de reestructuració, per exemple, per a eliminar les rutes menys rendibles i quedar-se amb les que sí que ho eren. S’estava a punt de tancar un acord que hauria salvat Spanair, i en no tirar endavant la negociació es procedeix a la liquidació total. Costa de creure, sincerament.

Però, bé. Un cop confirmat el tancament, és encomiable que el Conseller del ram vulgui encoratjar la societat catalana a no defallir, comprometent-se ell a continuar cercant altres companyies que vulguin fer de l’aeroport del Prat el seu centre d’operacions. Un missatge semblant al que donava el Conseller d’Economia Mas Collell. Un Govern ha de potenciar l’esperit positiu de la ciutadania, i no permetre que s’ensorri en cap estat de depressió davant d’un daltabaix. El que passa és que jo dubto molt que els catalans, així en genèric, entrin en cap estat de depressió col•lectiva pel fet que hagi fet fallida una companyia catalana, per important que sigui. L’estat de depressió col•lectiva, en tot cas, pot venir d’un cúmul de desastres i, sobretot, de la percepció que no hi ha cap sortida possible. Perquè tan greu com la fallida d’Spanair és la voluntat del Govern espanyol d’acabar de liquidar les esperances de convertir el Prat en un centre d’operacions internacionals. La Ministra del ram ha estat molt clara i precisa: l’aeroport del Prat es continuarà gestionant des de Madrid, anul•lant l’acord de l’anterior Govern que preveia una participació de la Generalitat en la seva gestió. Des de l’òptica espanyola, l’aeroport del Prat no és un aeroport català, per la qual cosa les seves administracions no hi tenen res a dir; és un aeroport espanyol, com deia la Ministra, subsidiari del de Barajas.

Però l’estat de depressió col•lectiva tampoc vindria per les perverses intencions del Govern espanyol, perquè amb això ja hi estem acostumats. El que pot crear aquest estat de depressió, doncs, no són ni les fallides empresarials ni les habituals agressions del Govern espanyol, sinó la inoperativitat i i manca d’iniciativa del nostre Govern que es queda com a simple espectador davant de tot plegat. És realment depriment que l’Artur Mas es rendeixi davant de Rajoy, sabent quines són les seves intencions, i que no li demani res a canvi del seu suport. Tindrem un aeroport subsidiari del de Barajas, de la mateixa manera que tenim un Govern subsidiari del de Madrid. I això sí que ens pot portar a un estat de depressió col•lectiva.