ETA, la fi del cagaelàstics

Un nou comunicat d’ETA, aquesta vegada per responsabilitzar els governs espanyol i francès de la mort d’un dels seus ex dirigents 'Thierry'. I en el mateix comunicat una mena d’advertència: «Ja n'hi ha prou de jugar amb els drets dels presos”. Sincerament, em costa molt d’entendre l’evolució d’ETA fins arribar a l’actual situació. En el seu moment, a les acaballes del franquisme, ETA podia ser vista amb simpaties com una organització que lluitava, arriscant la pròpia vida, pels mateixos ideals que lluitaven molts demòcrates. Un dirigent socialista espanyol va arribar a dir que quan s’assolís la democràcia caldria compensar els integrants d’ETA pels favors prestats. Podia haver-hi discrepàncies pel fet d’utilitzar la violència que, a voltes, afectava també persones del tot innocents; però al capdavall era la mateixa violència que utilitzava el règim franquista, amb l’agreujant que amb aquest no s’hi compartien en absolut ni els objectius ni els mitjans.

A mesura que la transició democràtica, amb totes les seves flaqueses i limitacions, s’anava consolidant i fent irreversible, tant per als enyoradissos del franquisme com per als qui aspiraven a una ruptura, l’organització armada basca va anar deixant de tenir sentit. A la jove democràcia, amb responsabilitat de tots els grups polítics, se li pot retreure la seva incapacitat per a integrar els qui fins aleshores havien estar partidaris de lluitar contra la dictadura amb les seves mateixes armes; però a l’organització etarra, el fet de no adonar-se a temps que calia canviar d’estratègia, que la lluita armada, a part de ser èticament reprovable, era del tot inútil i fins i tot un impediment per avançar cap a la sobirania del poble basc. Tots els Governs espanyols, tant els populars com els socialistes, van fer intents per a negociar-ne el final, però mai amb la suficient convicció que per prioritzar evitar noves víctimes; per a ells era més important la victòria política i policial que la fi de la violència. ETA tampoc va saber gestionar el seu escàs marge de negociació que a mesura que passava el temps es feia cada vegada més petit. Fins al darrer moment, ETA va voler reivindicar la validesa de la seva lluita, sense fer mai autocrítica ni valorar la possibilitat d’una evolució cap a noves formes d’intervenir en la política basca.

Però, tot d’una, ETA no solament va anunciar que aturava definitivament l’activitat armada, sinó que s’autodeclarava culpable de totes les accions comeses i en demanava perdó, sense ni tan sols reivindicar el paper històric que va jugar a les acaballes del franquisme, sense justificar que la seva havia estat una violència de resposta a una altra violència, ni defensar els seus intents fallits de negociació per a posar fi a la seva lluita. Tot d’una, en lloc d’argumentar que el que podia haver estat justificable en un moment donat ja no ho era en aquells moments, i que estava disposada a deixar les armes si el Govern espanyol es comprometia a una mínima reinserció dels presos, es va limitar a signar una rendició en tota regla. Abans d’una rendició humiliant i sense obtenir res a canvi, hauria estat més lògic que haguessin deixat d’actuar sense necessitat d’autoinculpar-se. Per als presos etarres devia ser molt dur que tot d’una, després d’anys i anys d’encoratjar-los a sacrificar-ho tot per uns ideals, els seus mateixos dirigents els diguessin que havien d’assumir com a crims les seves accions, sense cap justificació, i esperar de la clemència dels fins aleshores els seus enemics.

I, d’una forma exageradament ingènua, ETA manifestava el desig de negociar les condicions dels presos amb el Govern espanyol, com si no sabés que un cop assumida la seva derrota, aquest no faria ni un sol pas, ni tant sols per a complir amb la legislació penitenciària. De veritat es creien que, un cop s’haguessin rendit sense ni tan sols reivindicar el seu passat, el Govern espanyol els faria el més mínim cas?  

Pressupost de la Generalitat, ja

Sense cap mena d’escrúpol, el portaveu del Partit Popular a Catalunya, Enric Millo, deixava anar el xantatge del Govern espanyol a les finances catalanes. Reclamava que Artur Mas, un cop anunciat que la mitjana del dèficit permès a les autonomies serà del 2’1%, presentés al Parlament uns pressupostos amb aquesta previsió de dèficit i que seguís negociant la possibilitat d’ampliar-la una mica, en el ben entès que ells posarien com a condició que la Generalitat renunciés a les despeses destinades a defensar els elements claus de país: la llengua, la projecció exterior, els mitjans de comunicació públics, i per suposat tot el que es relacioni amb l’exercici democràtic del dret a decidir.

És cert que el Govern espanyol va presentar i aprovar uns pressupostos amb números falsejats, ja que tothom sabia que l’evolució del PIB triplicaria el - 0’5% que tramposament havia pressuposat el Partit Popular. Segurament que si la Generalitat optés també per falsejar els números per tal que li quadressin, ells serien els primers en denunciar-ho. Des d’una perspectiva social, ja no parlo ni tan sols d’esquerres, és evident que no es pot acceptar un límit de dèficit tan baix, quan el Govern Central, que és el que té més marge per a retallar pressupost, es queda la major part del sostre de dèficit permès per la UE, i quan aquest límit obliga a desmantellar l’estat del benestar: educació, sanitat i pol´tiques socials. Des d’una perspectiva nacional és encara més inacceptable: l’espoli fiscal que patim els catalans anualment triplica o quadruplica el gruix de les retallades que amb l’actual sistema se’ns imposa; i només que el Govern Espanyol pagués els deutes contrets amb Catalunya, i establerts per llei, ja no caldria fer retallades. Però, ara, a més, el Partit Popular introdueix el xantatge per a fer claudicar el desig de llibertat dels catalans; no en té prou en robar a cada ciutadà de Catalunya l’equivalent a prop de 2.500 euros anuals, sinó que per a recuperar una petita part dels nostres diners s’imposen condicions polítiques que van en contra de la immensa majoria dels catalans.

Em sembla lògic que el Govern de la Generalitat es negui a presentar uns pressupostos sense saber una dada econòmica tan important com és el sostre de dèficit; és una simple qüestió de rigor i d’honestedat, que no té el PP. Però potser sí que hauria de presentar uns pressupostos, d’una banda sobre la base d’uns dèficit realment assumible i de l’altra sobre la base de comptabilitzar el que l’Estat deu a Catalunya, i que en tot cas hauria de comptabilitzar en el passiu de l’Estat. Però, és que la Generalitat el que hauria de presentar és el pressupost real que podria fer si, assumint la sobirania financera, disposéssim de tots els nostres recursos. I tot seguit assumir aquesta sobirania financera. 

El carreró sense sortida del TC

Si algú cregués en l’honestedat del Poder Judicial espanyol en general, i del TC en particular, podria pensar que el més lògic seria que aquest Tribunal Constitucional rebutgés el recurs presentat pel Govern espanyol contra la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. I la lògica seria considerar que hi ha una manifesta mala fe per part del Govern espanyol, capaç de contradir-se flagrantment en funció de la conveniència de cada moment. I quan en un procés la part litigant mostra semblants contradiccions el més normal hauria estat ja la no admissió del recurs per part del TC. Però tothom sap que aquest Tribunal és una farsa posada al servei dels interessos del partit o dels partits que han decidit la composició dels seus membres.

El Govern espanyol, davant de la Declaració del Parlament de Catalunya, va ser molt taxatiu: segons ells, aquella declaració era una pèrdua de temps perquè no tenia cap mena de valor jurídic ni implicava la derivació de cap conseqüència legal. Un argument sostingut pel mateix Govern que després ha presentat el recurs, argumentant exactament el contrari. Seguint la seva habitual arrogància, la primera reacció va ser la de menysprear la Declaració del Parlament, pensant que si deixaven clar que era del tot inútil, el tema s’acabava aquí. Només Vidal Quadras advertia que deixar votar la proposta al Parlament (la seva lògica franquista hauria estat prohibir la votació) equivalia a donar legitimitat al procés secessionista. Però, a la vista que el procés continua i que a partir d’aquella Declaració es crea el Consell Nacional per a la Transició i es prepara al Parlament una estratègia conjunta de les forces partidàries de l’exercici del dret a decidir, el Govern espanyol va optar per canviar de discurs i d’estratègia. I amb la barra de sempre, allà on deia una cosa ara diu exactament la contrària; ara resulta que sí que aquella Declaració te força i validesa legal; altrament el Tribunal Constitucional no la podria prendre en consideració.

I, això posa aquest Tribunal Constitucional en l’obligació (no crec que a cap dels seus membres se li acudeixi intentar aplicar principis i conceptes jurídics en la seva sentència) d’emetre un veredicte estrictament polític condemnant i declarant nul·la la Declaració del Parlament de Catalunya. En el seu imaginari, si és declarada nul·la voldrà dir que seria com si no s’hagués produït i, per tant, com si el poble de Catalunya no hagués manifestat a través dels seus representants la voluntat d’exercir els seus drets. En l’hipotètic cas, del tot improbable, que el TC no declarés nul·la la Declaració del Parlament, aleshores el Partit Popular també renegaria dels arguments que ha donat a l’hora de presentar el recurs, en els quals manifesta la convicció que aquella declaració enceta un procés constituent, i tornaria a l’argument inicial de dir que és una fotesa sense cap valor ni sentit.  

L’1 de maig, dia del treball?

Que lluny que queden aquelles èpoques en què la diada de l’1 de maig era una diada de reivindicació obrera. Es commemorava aquell maig de 1886 amb les lluites obreres de Chicago reivindicant la jornada de vuit hores. 125 anys després, els treballadors del nostre país no tindrien pas la gosadia de sortir al carrer per a reivindicar la jornada de vuit hores, ja que amb l’excusa de la crisi s’han perdut definitivament totes les batalles, i ara ningú es veuria amb cor de reivindicar ni el compliment de la legislació teòricament encara en vigor.

Està clar que ens podríem remuntar encara més enllà, i recordar aquelles manifestacions del franquisme per a commemorar el Dia de San José Obrero, amb la demostracions sindicals, del Sindicat Vertical és clar, al camp del Bernabeu. Si tenim en compte que segons la Bíblia sant Josep era un home d’avançada edat, la celebració de l’1 de maig d’ara mateix, amb l’allargament de l’edat de jubilació, encaixa molt més amb aquella de San José Obrero. Amb l’excusa de la crisi, les lluites de la classe treballadora per a reivindicar els seus drets i millorar les seves condicions laborals i de vida, han estat vençudes amb totes les de la llei; i mai millor dit. Es diu que en pocs anys, els nostres governants han aconseguit que els nivell de vida de la majoria reculés entre tres i quatre dècades, mentre que el de la minoria dominant causant i gestora de la crisi ha continuat ascendint. Però és que la reculada pel que fa a la capacitat de mobilització i de lluita pels drets de la classe treballadora és molt més greu encara. Hores d’ara, han aconseguit posar en pràctica la filosofia liberal de la llei del mercat: la llei d’oferta i demanda. Amb un país empobrit i una forta demanda de gent cercant feina, la classe empresarial pot imposar totes les condicions que vulgui. Ens han guanyat la partida.

Avui, ningú gosaria reclamar els seus drets. Cada nova negociació, cada nova proposta de reforma, es dóna per descomptat que és per a rebaixar sous, ampliar jornades de treball, empitjorar les condicions laborals, limitar les prestacions socials, eliminar drets conquerits... D’una sola estocada s’han carregat els convenis col·lectius i la legislació esdevé obsoleta, perquè ningú gosaria exigir-ne la seva aplicació. La por a perdre la feina en les actuals circumstància fa que hom accepti qualsevol cosa per a mantenir-la, amb l’afegit d’haver de dir: i encara gràcies. La mateixa por que fa fer qualsevol cosa per a aconseguir-ne, als qui estan a l’atur. I d’això es valen.

És el preu de la competitivitat

En el món de la política, i de la política econòmica especialment, els eufemismes són imprescindibles per a poder cometre les pitjors aberracions sense necessitat de sentir cap mal de consciència. Com que és evident que la nostra economia no pot competir (o almenys aixi ho han decidit) amb innovació, amb tecnologia o amb valor afegit, amb les països més pròspers d’Europa, s’han proposat posar-nos al nivell dels països del tercer món, i equiparar-nos-hi pel que fa a la competitivitat. I se suposa que tothom sap què vol dir, això de la competitivitat, per més eufemismes que hi posin.

Es tracta de produir més, amb uns costos mínims. Quan les grans empreses multinacionals, o no tan grans, deslocalitzen una indústria per traslladar-la a un país “més competitiu”, ja sabem què vol dir: salaris més baixos, menys impostos, menys condicions de seguretat laboral, menys condicionants de respecte ni pels drets de les persones ni pel medi ambient... Surt a compte invertir una mica en sustentar Governs corruptes que acceptaran qualsevol mena d’explotació de la seva gent, sense miraments ni entrebancs legals, per a poder-hi traslladar les seves indústries. La decisió que prenen els empresaris occidentals de traslladar la seva producció a determinats països no és innocent ni simplement tècnica. Ells saben que els surt més a compte produir en països on es permeti l’explotació infantil, on no calgui respectar els drets de les persones, es pugui pagar salaris de misèria amb jornades laborals inhumanes, on no es miri prim a l’hora de concedir permisos encara que sigui en instal·lacions obsoletes i altament perilloses per als seus treballadors, on tampoc calgui invertir en la preservació del medi... Ningú pot excusar-se dient que no sabia en quines condicions s'obliga a treballar.

I de tant en tant, malauradament massa sovint, es produeixen incidents perfectament previsibles i evitables com el de la fàbrica de Bangla Desh. Els directius de les empreses multinacionals, que eren perfectament conscients de les condicions en què es treballava, se’n renten les mans, quan haurien de respondre dels seus crims (perquè els fets no mereixen altre nom) i anar a raure a les presons d’aquests països que ells han escollit perquè oferien una millor productivitat per als seus negocis. I aquest és el model de competitivitat cap on ens porten les polítiques del PP: abaixar sous, reduir prestacions, facilitar tot tipus d’explotació... Ells en diuen, hipòcritament, flexibilitzar el mercat de treball i crear les condicions perquè el país resulti més atractiu per als inversors. Potser no arribarem al nivell de Bangla Desh, però ens hi acostarem per tal de facilitar el benefici empresarial amb un clar menyspreu per les persones.

PP: enganys, fraus i, a més, escarni

Una de les característiques del Govern del Partit Popular és el desgovern i el caos absolut, basat sempre en l’engany i la mentida. Impotent per a fer front a l’actual situació, cada nova mesura corregeix l’anterior, encara sigui presa amb pocs mesos de diferència. Deliberadament van presentar uns números falsos a l’hora d’elaborar el pressupost del 2013, amb un error en el càlcul de la caiguda del PIB del 300%; van mentir a l’hora de presentar el dèficit dels comptes públics que ha aconseguit posar-se al capdavant dels països europeus, del 10’6% el 2012, per damunt de Grècia o de Portugal; i han d’anar mentint per justificar cada nova mesura que ens allunya cada vegada més de la sortida de la crisi.

És cert que, com que totes les mesures del Govern espanyol van orientades a protegir els seus interessos particulars i els dels grans poders econòmics (bé han de guanyar-se un lloc de privilegi en els consells d’administració de les grans empreses quan es retirin del Govern), reben constantment els elogis del FMI, del BCE i de la Unió europea, alhora que aquestes mateixes institucions els recorden que per més que facin tots els esforços resulten insuficients, i els impulsen a fer-ne de nous. Almenys, mentre no hi hagi una revolta social suficient com per a aturar aquestes demencials polítiques. Tot just la reforma del mercat laboral ha començat a donar els fruits esperats en forma d’un increment incessant de l’atur que ja en proposen una de nova per aprofundir en la mateixa línia; encara no s’ha posat en marxa la reforma de les pensions que ja n’anuncien una altra, més hostil i més restrictiva per al conjunt de la població; tot i que renuncien a rebaixar les xifres d’atur i admeten que seguirà incrementant-se, en cap cas renuncien a la seva estratègia suïcida basada en l’empobriment general de la població i la conseqüent aturada de la capacitat productiva del país, que genera més dèficit i més deute públic.

Però hi ha una altra característica d’aquestes polítiques del Partit Popular especialment sagnant: és la del cinisme, la burla i l’escarni al conjunt de la ciutadania, víctima de les seves insensates mesures. No en tenen prou amb el saqueig de les arques públiques que fins ara es repartien, entre altres formes, a través dels anomenats sobres Bàrcenas; no tenen cap escrúpol ni decència a l’hora d’exhibir la seva capacitat depredadora quan és hora de posar la mà a la caixa. Només una dada com a exemple: Els 15 membres del consell d’administració de la Sareb (el banc dolent, que amb els diners dels contribuents gestionarà els actius tòxics de la banca espanyola) només en el primer mes de funcionament ja s’han repartit 142.917 euros, amb una mensualitat per a la seva Presidenta, Belen Romana, de 32.916 euros. Ningú aturarà aquesta banda de delinqüents?

Lliures o morts

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Aquest és el títol de la novel·la escrita a quatre mans pels periodistes Jaume Clotet i David de Montserrat. El relat històric, novel·lat, explica els moments claus de la Guerra de Successió i la resistència catalana enfront dels borbons. I el títol del llibre correspon a un crit de guerra dels defensors de la ciutat de Barcelona que decidiren seguir lluitant contra l’enemic, malgrat les poques possibilitats d’exit.

Lliures o morts, doncs, és la determinació dels qui estaven disposats a lluitar per la llibertat fins a les darreres conseqüències. Una consigna no pas tan diferent de la revolucionària “Patria o muerte” de Fidel Castro, poc després d’haver triomfat en la seva revolta contra el dictador Fulgencio Batista, i tampoc tan diferent d’aquella altra frase atribuïda a la Pasionaria, però que podria ser del president mexicà del segle XIX, Benito Juárez García: “Es mejor morir de pie que vivir de rodillas”.

En el context de la Guerra de Successió, amb les tropes borbòniques assetjant Barcelona, la frase adquiria un to heroic per la voluntat de resistir fins al final, però també un to de sentència en el sentit que si no aconseguien la llibertat, la conseqüència era la mort. I algú pot pensar que, ara, quan ens trobem immersos en un procés, que no és ben bé una guerra, per assolir la independència, la frase Lliures o morts estaria fora de lloc. Tot i que aquella vella i criminal idea dels espanyols de bombardejar Barcelona periòdicament ens la recordava impunement no fa pas tant un dels anomenats “Pares de la Constitució espanyola”, avui, a Europa, sembla impensable una resposta sagnant per a sufocar la voluntat democràtica dels catalana.

Però, compte que el crit de “Lliures o morts” no és tan forassenyat per a explicar la disjuntiva en què ens trobem ara mateix. Si no som capaços d’assolir la llibertat, és a dir l’Estat propi i sobirà, tenim garantida, si més no a mitjà termini, la mort com a país. Els espanyols tenen clara la determinació d’anorrear-nos com a país a base de l’ofec econòmic i de la destrucció del nostre teixit industrial i productiu; tenen clara la voluntat d’eliminar la nostra llengua, primer simulant que volen una equiparació entre català i castellà, per aplicar tot seguit l’estratègia valenciana d’anar marginalitzant la llengua pròpia fins a fer-la residual; com tenen clar l’objectiu d’anar recentralitzant l’Estat i retallant l’autogovern fins a deixar-lo només amb competències testimonials i dirigides des de Madrid.

Lliures o morts és l’alternativa que se’ns presenta i que cal que tinguin clar els qui, vull creure que encara n’hi ha de bona fe, creuen que poden defensar una fórmula d’encaix al si de l’Estat espanyol sense tocar de mort la nostra identitat com a país.   

Violència il•lícita, però comprensible

Aviat ens posaríem tots d’acord que la violència no és lícita en cap cas, que no és un recurs que es pugui utilitzar per aconseguir cap mena d’objetiu. O potser no ens posaríem tan d’acord, perquè és evident que l’Estat mai ha renunciat a l’ús de la violència; en té el monopoli absolut i per això reacciona aïradament quan algú vol competir amb les mateixes armes. Pot ser la violència emprada pels seus cossos i forces de seguretat, quan jo no li és suficient l’ús dels seus poderosos mecanismes de pressió, o la violència exercida des del poder econòmic i des del poder judicial.

Els governants, en nom de l’interès de l’Estat quan en realitat no és sinó l’interès d’uns pocs privilegiats, va aplicant els seus plans econòmics que porten la ruïna i l’empobriment general de la població. Les darreres dades ens il·lustren l’èxit de l’estúpida i suïcida política econòmica del PP; estúpida i suïcida per al benestar de la majoria, però no per a ells i per als seus amics. Han dissenyat l’estratègia de convertir l’Estat en un país tercermundista, perquè a ells els surt més a compte; ells en diuen “procés de devaluació interna” o “millora de la competitivitat”. Han descobert que els grans poders econòmics no tenen cap necessitat de disposar d’una demanda interna, i que prefereixen servir-se del país com a lloc de mà d’obra barata, amb una administració que retalla drets i prestacions socials desemparant la gent en la misèria que ells mateixos han creat. Si abans es parlava de competir amb tecnologia, innovació i valor afegit amb les primeres potències europees, ara s’han proposat posar-nos al nivell dels països del tercer món, i és en comparació a aquests que hem de ser més competitius.

Les darreres dades són il·lustratives de l’eficàcia de les polítiques econòmiques del PP: 27% d’atur, el 57% entre la població jove, cap a dos milions sense prestacions de cap mena; i tot això per acabar incrementant el dèficit i sobretot sense cap perspectiva de futur. Amb aquest panorama, acompanyat dels escàndols de corrupció i de les mentides permanents dels dirigents polítics, el que sobta és la paciència i l’estoïcisme amb què ho entoma el conjunt de la població; el que sobta és la resignació amb què s’assumeix la misèria induïda, alterada tant sols per algun cas aïllat de suïcidi; el que sobta és que no hi hagi més moviments de protesta, més revolta social; el que sobta és que no esclati la violència, que seria il·lícita, però del tot comprensible, i que en cap cas seria més condemnable que la violència que s’exerceix des del poder contra el conjunt de la ciutadania.   

El paperot dels unionistes catalans

Els unionistes catalans tenen mala peça al teler. Sovint intenten presentar la seva opció, la de cercar un encaix digne dins d’Espanya, com la via del seny, de la moderació i del possibilisme. Per ells, el procés cap a la construcció d’una Estat propi és una mena de temeritat, amb excessius riscos, quan la seva proposta de dialogar amb Espanya consideren que pot donar bons resultats, sense necessitat de trencadissa. No tenen en compte, però, que l’odi d’Espanya, de la classe dirigent espanyola, contra els catalans i contra tot el que representa la nostra cultura i la nostra identitat també va adreçat a ells.

Així s’explica el darrer prec de Duran i Lleida perquè Espanya reaccioni davant del sobiranisme. Deia l’altre dia: "El problema d’Espanya no és què pot oferir als independentistes, sinó què està disposada a oferir als que no ho són, però que volen ser respectats i reconeguts". I està clar, la resposta és clara i contundent: res. La seva lògica, com a unionista català, seria pensar que si Espanya reaccionés davant de les reivindicacions independentistes i oferís a Catalunya un finançament mínimament just i un respecte per la seva llengua i la seva identitat, probablement el mateix Duran tindria més arguments per a convèncer els indecisos que ara es veuen abocats a abraçar l’independentisme com a única sortida vàlida per a resoldre els problemes del país. Però la seva lògica no té res a veure amb la dels espanyols, disposats a mantenir fins al final la seva croada contra Catalunya. És el mateix amb què es troba el pobre Navarro que aquí no gosa posar-se obertament al costat del PP ni tampoc dels sobiranistes, però que allà els del seu propi partit el menyspreen i no li donen el més mínim marge per a poder continuar defensant les seves utòpiques tesis federalistes que no es creu ningú.

Però, això també li passa a la Camacho, que assegura no haver cobrat cap sobre del Bàrcenas (ni per això no l’han tinguda en compte), i que veu com les seves ràncies i esquifides propostes de finançament per a Catalunya també són rebutjades de ple pels seus companys de Partit, és a dir pels seus superiors. Són, doncs, els dirigents espanyols, tant els del PP com els del PSOE, els qui deixen sense arguments aquells que podrien ser els seus aliats a Catalunya. És des d’Espanya mateix que es descarta la via d’un encaix digne de Catalunya dins de l’Estat espanyol. Enfront de l’independentisme no hi ha, doncs, l’opció dels Duran, Navarro o Camacho, sinó únicament la dels Rajoy, Wert, Rubalcaba, Cospedal o Montoro; és a dir, l'odi contra Catalunya. 

Partidaris i detractors... de la llibertat

França acaba d’aprovar la llei que permetrà el matrimoni de persones del mateix sexe. Com acostuma a passar en aquests casos, la dreta més rància, i amb ella l’església catòlica, ha posat el crit al cel. La mateixa dreta i la mateixa església que no s’escandalitzen tant davant de les injustícies socials, de les lleis que salvaguarden els interessos dels més rics i condemnen els més desvalguts. I tampoc fan escarafalls quan al seu costat i en nom seu apareixen els grups de l’extrema dreta més violenta. És un debat, o més que un debat una batalla, que s’ha viscut en repetides ocasions, normalment per temes relacionats amb la llibertat individual de les persones.

Perquè la confrontació no és entre partidaris d’un tipus o altre de matrimoni, com no ho ha estat mai entre partidaris i contraris de l’avortament. La confrontació és senzillament entre partidaris de donar l’opció individual de les persones o de negar-la. La llei que proposen uns no obliga res a ningú, senzillament ofereix un marc per a qui vulgui acollir-s’hi; de la mateixa manera que les lleis d’avortament no es fan perquè ningú en sigui partidari, sinó perquè qui es vegi en la necessitat de fer-ho no sigui penalitzat. Hom podria entendre que des d’una concepció ideològica o religiosa es proposés limitar-se pel que fa a determinades pràctiques, que no es fes ús d’un tipus de matrimoni amb el qual no creuen o que els seus seguidors no optessin mai per l’avortament. Però el que no és tan raonable és que pel fet de tenir aquestes idees ja vulguin negar-les als altres, que no en tinguin prou en defensar el que ells pensen, sinó que vulguin imposar-ho al conjunt de la societat.

És un tipus de debat que ja ens sabem de memòria: no és entre partidaris i detractors d’una determinada idea, sinó entre partidaris de la llibertat i els qui volen ofegar-la. No és pas tan diferent del debat existent a Catalunya sobre el seu futur: hi pot haver persones i grups que tinguin concepcions diferents del que hauria de ser Catalunya, però per damunt d’això el que hi ha, per part dels més autoritaris i anti demòcrates, és la negació de la democràcia quan es vol impedir que la gent sigui consulta en l’exercici del dret a decidir quina d’aquestes opcions es vol per al país.

La doble comptabilitat del PP

Tal com estava previst, a poc mesos d’haver aprovat els pressupostos generals de l’Estat, el Govern del PP ha hagut de reconèixer allò que va negar amb tanta contundència: que les seves previsions eren falses. El Govern espanyol va quadrar els pressupostos amb el supòsit d’una recessió del 0’5%, tot i el que ja auguraven tots els experts. Ara, el mateix Govern modifica les previsions per aquest any 2013 dient que la recessió assolirà la xifra de l’1’5%; és a dir tres vegades més del que havia previst.

En el món de la iniciativa privada, qualsevol directiu que projectés la dinàmica de l’empresa en base a una previsió i que errés aquesta previsió no pas en unes dècimes o amb un marge d’error tolerable, sinó amb aquesta proporció de tres vegades més, seria fulminantment destituït per inútil i incompetent. Podem dir que aquest és el cas del Montoro i el de Guindos? És cert el Ministre de Guindos prové de l’experiència de la fallida de Lehman Brothers i que el Montoro sembla que només té l’objectiu de salvar els mobles a les grans fortunes, però no crec que la causa d’un desencert de proporcions tan gegantines calgui buscar-la aquí. I amb això no vull pas dir que es tracti de llumeneres en el món de l’economia. L’explicació més plausible lliga amb la ja tradicional pràctica del Partit Popular a l’hora de portar dobles comptabilitats. El Govern, amb plena consciència, va enganyar descaradament el Congrés i la ciutadania en general, presentant uns números que ells sabien que eren completament falsos. De fet, no sé si es pot dir ben bé engany, perquè tothom es va adonar de la falsedat de les xifres presentades.

És molt més seriós i honest no presentar els pressupostos, com fa el Govern de la Generalitat, fins a disposar de les dades bàsiques per a confeccionar-lo, que presentar-ne uns amb els números trucats. Com cada any, primer menteixen prometent que les seves mesures començaran a donar fruits ben aviat, i després han d’anar allargant els terminis de la recuperació econòmica perquè la realitat els deixa al descobert. El PP és un partit dirigit per una banda de delinqüents, mentiders i embadocadors compulsius, que s’han finançat irregularment a base de dobles comptabilitats i repartint sobres a dojo; i ara estan portant també el Govern de l’Estat amb dobles comptabilitats, números falsos, i segurament que han trobat la manera de repartir-se el botí, encara que ja no puguin comptar amb els sobre del Bàrcenas.

Estafats sense estafadors?

En mig de l’allau de moviments i protestes socials de tota mena que han proliferat per culpa de la crisi, i especialment per culpa de la pèssima gestió de la crisi, crec que el tema de les anomenades “preferents” caldria veure’l des d’una altra perspectiva, ja que no és equiparable, per exemple, al dels desnonaments.  En principi, les preferents eren una fórmula d’inversió que podia resultar prou atractiva en època de bonança, quan oferien interessos més elevats que qualsevol dipòsit a termini.

No devia pas ser tan diferent de l’aposta que van fer molts de comprar un habitatge com a forma d’inversió pensant que es podria revendre al cap d’un temps amb una bona revalorització. O no és pas tan diferent dels qui en els darrers temps preferien la compra d’or, com a inversió refugi. En tots els casos, en determinats moments, podien semblar inversions segures i altament rendibles. I quan algú disposa d’uns diners i cerca la forma de fer-los més rendibles, sap que té l’opció de deixar-los en una llibreta d’estalvi, encara que sigui a un interès baix o bé invertir-los en algun altre lloc que doni un interès més alt. La contrapartida és el risc. Els qui van quedar entrampats amb unes preferents que havien perdut bona part del seu valor, els ha passat el mateix que aquells altres que havien comprat immobles creient que la bombolla immobiliària no esclataria mai, i ara no saben què fer-ne, o el mateix que aquells que van creure que l’or era un refugi segur i no havien previst que quan un refugi és tan segur que s’hi refugia tothom ja deixa de ser-ho, o no havien previst que països amb problemes econòmics traurien a la venda els seus estocs d’or.

El dubte, doncs, estaria en saber si hi ha hagut estafa o no. Si no hi ha hagut estafa i el procediment ha estat correcte, encara que sigui desafortunat, no veig que hi hagi raó per a reclamar més enllà de posar en dubte la professionalitat dels qui venien el producte i la solvència de l’entitat que representaven. Altrament, en tots els casos on es considera que hi ha hagut engany o aprofitament i abús de persones grans per part dels gestors bancaris, com sembla que hi ha hagut en molts casos, hi hauria d’haver també la corresponent demanda penal. No  pot ser que es digui que hi ha hagut gent estafada a la qual s’ha de rescabalar, sense que hi hagi estafadors que s’asseguin a la banqueta dels acusats.

Justícia prevaricadorament perversa

Quan algú es passa de rosca, no es tracta només que es posa en evidència sinó que el seu propòsit se li’n va en orris, perquè perd tota credibilitat. El governant ha de saber que pot perdre tota la seva autoritat moral, i fins i tot la legal, a base d’imposar normes absurdes que lògicament després no es compleixen. Però, això mateix que es pot dir dels polítics també val per a les decisions dels jutges; quan aquestes són tan forassenyades, tan allunyades de qualsevol criteri jurídic i de justícia són blasmades per la ciutadania i perden tot el seu sentit.

El TSJC, en el seu afany d’acontentar el nacionalisme espanyol en la seva croada contra la llengua catalana, s’ha passat de rosca. La seva interlocutòria sobre l’ús del castellà a les aules és tan absurda, tan prevaricadorament perversa, que ni els mateixos que van impulsar-la al·legant una suposada discriminació del castellà ara no saben com explicar-la. Els jutges, de fet, neguen la raó dels qui denunciaven que el català tenia una preeminència al sistema educatiu sobre el castellà, perquè el principal argument que esgrimien era que la doble oficialitat obligava a donar un tracte equitatiu a ambdues llengües, i que la immersió lingüística, segons ells, negava un dret fonamental com el de ser escolaritzat en la pròpia llengua. Perquè la interlocutòria del TSJC diu ben clarament, encara que la Sánchez Camacho ho nega perquè ella mateixa se n’avergonyiria, que el problema no és ni la preeminència d’una llengua sobre l’altra, ni la vulneració del suposat dret a ser escolaritzat en la llengua pròpia; sinó que certifica que la llengua que s’ha d’imposar és la castellana, per més minoritària que sigui a l’aula, i el dret a rebre l’ensenyament en la pròpia llengua només té validesa si es tracta de la llengua castellana. En definitiva, la immersió lingüística no és dolenta per si mateixa, perquè al capdavall és la que s’aplica a Espanya i arreu del món, sinó que només és inadmissible per al nacionalisme espanyols al servei del qual està aquest TSJC en el cas del català.

Una argumentació que fins ara negaven rotundament tant el Partit Popular com Ciutadan’s, que intentaven dissimular el seu atac a la llengua catalana amb l’excusa de la igualtat i del respecte a la cooficialitat d’ambdues llengües. Els qui ho feien honestament, ara han quedat desautoritzats per una interlocutòria descaradament racista, discriminatòria i contrària a la legislació vigent; només aquells que pregonaven una pretesa igualtat entre ambdues llengües, com a recurs per a procedir a l’eliminació del català, poden recolzar una decisió tan insensata com la del TSJC.       

Simulacre d’insubmissió fiscal

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La insubmissió fiscal sembla que va fent els seus passos, però molt lentament. Tothom sap que aquest és, i sobretot serà, un element clau per al procés de secessió. El procés, per més que molts voldríem que fos immediat i de curta durada, probablement serà més llarg del compte: primer s’hauran de vèncer les reticències i les pors per encarar una consulta, i tant si s’arriba a fer com si s’acaba optant per unes eleccions plebiscitàries o per una Declaració Unilateral d’Independència, aleshores encara quedarà tot el camí de l’organització interna del nou Estat, el reconeixement exterior i la inevitable negociació amb Espanya. Però, el tema fiscal haurà de ser d’un dia per altre.

En un moment donat, comptant que la Generalitat tingui ja muntada tota la infraestructura per a fer-ho, tots els impostos que ara es paguen a Madrid, de cop s’hauran de liquidat a la Generalitat. I ja podem imaginar que el Govern espanyol farà mans i mànigues, primer per impedir-ho, després per sabotejar-ho, i finalment per crear conflictes i perjudicar el màxim la nostra economia, tant la de les empreses com la de l’Administració.

Van començar uns petits empresaris a liquidar els seus impostos, bàsicament l’IVA, a l’Agència Tributària de Catalunya, en lloc de fer-ho a l’Agència espanyola. I ara ja hi ha una colla de municipis que han decidit fer el mateix, i que poden incrementar-se notablement si s’hi apunten tots els adherits a l’AMI. I el Govern de la Generalitat, per la seva banda, sembla que disposat a facilitar aquesta insubmissió fiscal, a base de crear el mecanisme legal que ho permeti.

Naturalment, que aquesta insubmissió fiscal té trampa, perquè en realitat, tal com aclaria el Conseller Francesc Homs,  els impostos acaben anant al mateix lloc, donat que la Generalitat no disposa d’aquests diners sinó que els ingressa directament a les arques espanyoles. És evident que aquest simulacre d’insubmissió fiscal no té l’objectiu de dotar la Generalitat dels primers recursos propis, sinó d’assajar la fórmula de recaptació que en el seu moment haurà de fer l’Agència Tributària de Catalunya. I, per suposat, l’objectiu també es facilitar el canvi de destinació dels tributs dels catalans, quan arribi el moment: no és el mateix que cadascuna de les empreses i ciutadans de Catalunya hagin de deixar de tributar a un lloc per fer-ho a un altre, que aquest canvi el faci en un moment donat la Generalitat.

Sempre hi ha sectors, pretesament radicals i jo diria exageradament il·lusos, que pretenen veure en aquest procés una feblesa de la Generalitat, pel fet que no es queda els diners ingressats pels insubmisos fiscals per a fer front a necessitats bàsiques del país, en lloc d’enviar-los a Madrid. Desconèixer la insignificança del que representen, ara per ara, els tributs recaptats directament per la Generalitat gràcies a la insubmissió fiscal, és no saber en quin món es viu.

La desestabilització per tots els mitjans

Ho deia l’Artur Mas: “faran tot el que puguin per a desestabilitzar el pla sobiranista”. I, de fet, ja s’han conegut alguns dels plans ordits per l’Estat a través del CNI, per exemple. Ells saben que no es poden refiar exclusivament de l’aplicació de la llei per a avortar el procés, perquè al capdavall s’imposen les voluntats polítiques majoritàries. Altrament, no caldria ni que es preocupessin ni que cerquessin altres vies. Ni tampoc poden basar-ho tot en l’ofec econòmic que al capdavall també els acaba perjudicant a ells.

La desestabilització a través dels mitjans de comunicació ja la van iniciar quan el Comitè de Campanya del PP, amb la col·laboració del Ministeri de l’Interior i d’elements corruptes dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, es van inventar falsos informes policials per a sabotejar les eleccions del 25 de novembre. I d’alguna manera ja se’n van sortir. Després va venir tota la farsa d’espionatge de la Camacho, que va mentir descaradament en explicar la seva relació amb una ex companya d’un fill de Jordi Pujol. I ara s’han abocat directament damunt d’alguns mitjans de comunicació catalans, com és el cas de La Vanguardia. De recursos, a ells, no els en falten per untar qui sigui. I s’ha de reconèixer que ja han començat a obtenir els primers fruits: Aquella Vanguardia que, a partir de l’11 de setembre, va semblar que acceptava l’evidència, i s’arrenglerava al costat com a mínim dels qui són favorables a l’exercici del dret a decidir, tot d’una i no pas per atzar ha fet un gir i s’hi mostra obertament en contra, sovint a base de desinformar, de fer circular rumors i notícies falses i de provocar tensions entre els sobiranistes més moderats.

Però és evident que el punt més sensible i on sembla que ara estan concentrant tots els esforços és en provocar dissensions al sí de la coalició de Govern. Ja s’entén que cap membre del Govern ni dirigent de la coalició no faria alegrement declaracions als mitjans de comunicació en contra de les directrius marcades, sabent que això malmet la imatge d’aquest Govern i debilita el seu President. Una acció d’aquesta mena no es fa mai gratuïtament, i només s’explica perquè qui ha ordit la trama i paga els peons de sota mà sap que el cessament, d’altra banda absolutament lògic, dels autors de l’intent de sabotatge al propi Govern encara tindria conseqüències pitjors.

La predicció de Xavier Sala i Martín

Jo no sé si l’economista Xavier Sala i Martín fa massa temps que conviu amb la cultura anglosaxona o si realment esdevindrà un predictor providencial. Segons el seu pronòstic, Espanya acabarà estant interessada en negociar la independència de Catalunya, abans que haver d’acceptar-la com un fet consumat, després d’un trencament com a resposta a la seva hostilitat. La lògica del professor de la Universitat de Columbia és que una segregació inamistosa li podria sortir molt cara, a Espanya.

Sembla clar que amb una separació inamistosa, no pactada, el període de transició seria més llarg, i per tant més difícil per a Catalunya. Però també per a Espanya. D’entrada, seria lògic pensar que el deute de l’Estat espanyol se l’hauria d’assumir tot sol, sense la mamella que li ha resultat fins ara disposar dels recursos de Catalunya; i Catalunya es quedaria amb el dèficit de la Generalitat que,  essent elevat, percentualment és molt inferior al d’altres països i per tant perfectament assumible. Perquè el més important no és la quantia del dèficit sinó la capacitat per a fer-hi front. Per tant, en una separació no pactada, Catalunya s’estalviaria haver d’assumir la part del dèficit de l’Estat que teòricament li correspon. No cal dir que la situació estratègica de Catalunya, com a via de pas cap a Europa portaria també molts maldecaps a l’economia espanyola, si no es fes de forma pactada: el corredor del mediterrani de connexió amb Europa podria acabar-se a Tarragona. Per tant, els arguments del senyor Sala i Martín no semblen tan forassenyats.

Hi ha però, un aspecte que no sé si contempla el professor de la Universitat de Columbia. Espanya no és ni els Estats Units ni Anglaterra. El nacionalisme espanyol és d’una visceralitat fora mida, fins al punt que, com ja ha demostrat en moltes altres ocasions, no li importa perjudicar-se a si mateix si és per a defensar els ideals d’aquella Espanya Una, Grande  y Libre. Una visió fonamentalista compartida també, per exemple, pels seguidors del PP a Catalunya que aplaudeixen les accions del Govern espanyol encaminades a dinamitar l’economia catalana, i per tant en contra d’ells mateixos.

A qui importen les lleis i els reglaments?

El paper dels tres diputats d’ERC al Congrés espanyol, quan es van posar a parlar en català per tal d’exemplificar l’absurd que suposava la sentència estrictament política del TSJC sobre el català a l’escola, va ser molt comentat. Aquí, fins i tot els analistes i els polítics que acostumen a ser crítics amb les accions més testimonials que a vegades ens han brindat diputats com Joan Tardà, van reconèixer que havien estat encertats. Allà, ja se sap, els importa un rave la racionalitat i la raó; ells tenen la seva raó i la imposen allà on poden. I on no poden, recorren als jutges afins perquè els facin la feina bruta.

L’explicació que va donar des de la Presidència del Congrés, Jesús Posada, ja donava a entendre que no tenia arguments per a rebatre l’acció dels republicans. I davant de la desraó, sempre els queda el recurs de la força: tancar-los el micròfon, treure’ls l’ús de la paraula o fer-los fora de la tribuna d’oradors. Ingènuament, Alfred Bosch encara va tenir temps d’adreçar-se a qui el feia fora per demanar-li que li aclarís si el treia fora de la tribuna o de l’hemicicle. I més ingènuament, encara, el mateix Alfred Bosch explicava que el reglament del Congrés no té establert enlloc que s’hagi de parlar en castellà. I així li hauria reconegut el mateix Jesús Posada. És sempre aquesta ingenuïtat dels catalans que, quan tenim la llei en contra nostra no gosem desacatar-la, i quan la tenim a favor tampoc gosem aplicar-la, cosa que no té res a veure amb el concepte que en tenen els espanyols.

Imagino que Jesús Posada se’l devia mirar amb aires de commiseració: però, i què hi té a veure que el Reglament digui o no digui en quina llengua s’ha de parlar al Congrés? Ell és la llei i l’aplica com i quan vol. Les lleis no són el marc de referència sinó unes eines que s’utilitzen quan i com convé, i els jutges en saben perfectament la mecànica quan es tracta d’afavorir una determinada ideologia o partit. Amb la mateixa arbitrarietat i desraó que el TSJC sentenciava en contra del català, passant-se pel forro la mateixa legislació catalana, el President del Congrés no tenia per què prendre’s al pèl de la lletra el Reglament.

Crisi? La festa continua

Els ciutadans de l’Estat, i especialment els catalans, ja fa una colla d’anys que estem patint la crisi. Ho patim en forma de retallades de sous, de reducció de serveis, d’increment d’impostos, de disminució de prestacions... I els polítics surten cada dia a dir-nos que hem d’entendre que en l’actual situació tots ens hem d’estrènyer el cinturó i ens hem de resignar a aquesta rebaixa substancial de la qualitat de vida i del benestar. I en bona mesura ho han aconseguit: no són pas pocs els ciutadans depauperats que tenen un cert remordiment de consciència perquè s’han cregut aquella farsa d’haver estirat més el braç que la màniga, o aquells que accepten resignadament la nova situació amb el raonament de “si tot plegat ha de servir per sortir de la crisi...”

Però, no. Tots els sacrificis que s’exigeixen als ciutadans serveixen per a salvar la pell als pèssims gestors de la banca i de les caixes (que bé mereixerien seure a la banqueta dels acusats i compensar amb béns propis el mal que ha ocasionat la seva mala gestió), per a garantir els grans beneficis dels més poderosos i per a incrementar cada vegada més la diferència entre rics i pobres. I totes aquestes mesures no fan sinó empobrir cada vegada més el país, i per tant ensorrar cada vegada més les finances públiques i aprofundir en la crisi. Però és que no solament tots els sacrificis que se’ns exigeixen serveixen per a engreixar els causants de la crisi i són del tot inútils per a sortir-ne, sinó que l’Estat continua amb la seva disbauxa de malbaratament de recursos dels ciutadans. L’altre dia sortia aquell reportatge sobre les despeses descontrolades de les ambaixades espanyoles, on algú admetia que arribaven a celebrar un centenar de festes, còctels i recepcions a l’any! I ara llegeixo l’informe de Renfe sobre els passatgers de l’AVE, amb trajectes que no arriben al promig d’un passatger diari, i en la majoria dels casos amb unes quantitats senzillament escandaloses.

Un Govern decent es posaria les mans al cap, demanaria perdó per haver dilapidat tants diners quan hi ha tanta gent que no arriba a final de mes o és desnonat de casa seva, i canviaria de rumb en 180ª. Però, no. El Govern espanyol, qui sap si com a mofa i befa als qui pateixen la crisi (la immensa majoria, menys ells i els seus amics), es manté obsessionat per continuar amb obres faraòniques costosíssimes i del tot inútils, que en unes circumstàncies normals, vull dir en una país on existís una Justícia digna d’aquest nom, seria motiu més que suficient per a ser tipificades d’accions delictives. Per ells, la crisi encara no ha arribat: la festa  continua.

L’indecent debat dels pressupostos

No és pas estrany que la gent es cansi de la política, davant de l’escassa credibilitat i l’excessiva deshonestedat dels polítics. I no em refereixo només als casos estrictament de corrupció, que són prou escandaloses, sinó a conductes que tant la classe política com els mitjans de comunicació consideren normals, i que no ho haurien de ser. El debat polític es perverteix per interessos estrictament partidistes, hi pot haver contradicció flagrants o posicionament sense cap base lògica o de sentit comú... I quan un polític menteix descaradament, o dóna un argument que és evident que només respon a interessos mesquins, els mitjans de comunicació, en lloc d’informar de la realitat, el que fan és reproduir, com si fos certa i sense cap apunt crític, la declaració del polític, tot esperant obtenir l'endemà un altre titular amb la rèplica del contrincant. Però el lector o l’espectador es queda sense tenir una informació veraç i contrastada.

És, per exemple, el que està passant ara amb els pressupostos de la Generalitat. A falta d’una dada essencial, com és la del límit de dèficit, no té cap sentit presentar uns números que poden resultar del tot desfasats. Tècnicament, ningú en el món de l’empresa gosaria fer cap mena de pressupost si li falta una dada essencial. La lògica i la racionalitat més elemental aconsellaria esperar a tenir aquesta dada abans de presentar cap proposta de pressupost. Però, està clar, al Ministre Montoro li importa un rave el pressupost de la Generalitat i que aquest s’aprovi un mes abans o un mes després. Des del Govern espanyol han fet i continuen fent tot el possible per escanyar les finances de la Generalitat, incomplint l’Estatut, negant-se a pagar el deute o boicotejant els intents de la Generalitat per obtenir nous recursos, i ara voldrien que el Govern català presentés uns números impossibles, els que ells imposen, per poder posar en evidència Artur Mas. El que persegueix el partit de la senyora Camacho, amb la seva inestimable ajuda, és la fallida de les finances de la Generalitat i en general del país com a darrer recurs per evitar la secessió. Per això, és del tot absurd que el Partit Popular, així com altres grups de l’oposició, pressionin el Govern reclamant-li que presenti els pressupostos, i que a més tinguin la indecència d’argumentar-ho dient que el país necessita tenir ja el seus pressupostos.

Perquè la pressió que es fa sobre el Govern d’Artur Mas, per tal que cometi l’estupidesa de presentar uns números sense disposar de dades essencials, en cap és per a dotar el país d’uns pressupostos, sinó per a poder-los tombar i obtenir així una derrota parlamentària de CiU. En cap cas hi ha l’interès del país. Si s’elaborés un pressupost seguint les directrius que reclama Montoro, seria el mateix PP el primer a rebutjar-los perquè diria que retalla serveis bàsics, raó per la qual també els rebutjarien les altres forces polítiques; però si Artur Mas tingués la gosadia de presentar un pressupost en base a un límit de dèficit que es considerés assumible, a l’entorn del 2’5%, aleshores seria altra vegada el Partit Popular, i altres grups polítics de la cambra, els qui s’hi oposarien igualment per considerar que no compleixen amb els objectius marcats pel Govern espanyol. I aquest trist espectacle no deixa de ser una forma de corrompre la política, que ja no està posada al servei del país, sinó dels partits que volen servir-se’n.

A propòsit del Procés Constituent (i IV)

Un té la sensació que estem reproduint vells esquemes. Ja durant la guerra espanyola del 1936 a Catalunya es plantejava el dilema de si calia fer primer la Revolució i després guanyar la guerra, o si havia de ser a l’inrevés. El resultat va ser que no es va fer la revolució i es va perdre la guerra. Durant la transició, per a alguns la prioritat era la recuperació de la democràcia, mentre que per a altres hi posaven al davant la consecució d'un estat socialista; tots els partits d’esquerres van renunciar a plantejaments excessivament socialitzants, i els qui no ho van fer van quedar en la més absoluta marginalitat. I ara tornem a estar a les mateixes.

El Procés Constituent proposat per la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveras és d’una radicalitat revolucionària senzillament encantadora; i convincent. Ara mateix firmaria perquè es portés a terme; i, com jo, suposo que devem ser molts els qui estem farts de veure com ens prenen el pèl amb l’excusa de la crisi, com ens retallen sous, serveis i drets adquirits per ajudar a l’enriquiment personal dels més poderosos. El problema, doncs, no rau en l’atractiu de la seva proposta, sinó en la seva viabilitat. Els catalans no ho tindrem pas fàcil per aconseguir una majoria suficient per a tirar endavant el procés sobiranista. L’Estat, hores d’ara, ja hi està invertint gran quantitat de diners, els nostres diners, per a impedir-ho. Hi ha sectors de la societat catalana que encara tenen dubtes, que haurien preferit trobar una fórmula d’encaixar-nos millor dins d’Espanya abans que el trencament, que aspiraven il·lusòriament a un model federal; i d’altres que, veient-ho clar, tenen por de les conseqüències que es poden derivar de tot el procés, sobretot la incertesa dels mesos en què es produirà la secessió definitiva. I per això, l’existència d’una ANC sense components ideològics marcats és una eina immillorable per aglutinar tots els sectors sobiranistes del país. El caràcter trencador, també socialment, del nou Procés Constituent ens pot il·lusionar a molts, però també pot espantar a d’altres que, altrament haurien estat companys de viatge en el camí cap a la independència.

I finalment, suposant que ens en sortim dins de l’estat espanyol i que aconseguim una consulta favorable a la independència o optem per la Declaració Unilateral, ens faltarà encara el reconeixement internacional. I és evident que un manifest amb un primer punt que parla de l’expropiació de la banca i l’impagament del deute no és la millor carta de presentació per a tenir el suport internacional a les nostres aspiracions.