Inútil política de gestos

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Llegim alguns titulars de la premsa d’ahir. El Periódico: “CiU i els partits antiindependentistes tomben una moció de la CUP que demana convocar la consulta de forma unilateral”; El Punt Avui: “CiU vota en contra de fer una consulta unilateral”; El País: “CiU vota con PSC y PP en contra de convocar una consulta sin permiso”; La Razón: “CiU vota contra una consulta unilateral en Cataluña”... La CUP havia presentat una proposta al Parlament de Catalunya a favor d’una consulta unilateral, al marge de l’autorització del Govern espanyol, i va tenir només el suport d’ERC i d’IC-V. I les lectures que en fan els diferents mitjans, així com l’opinió pública és que s’esquerda l’acció unitària del moviment sobiranista, o que CiU pot estar plantejant-se fer marxa enrere... exactament allò que voldrien aconseguir el PP i en general el nacionalisme espanyol.

Abans que res, dir que em sembla molt similar al paper que va fer ERC presentant al Congrés dels Diputats una moció sobiranista, sense haver-la consensuat amb els altres grups catalans implicats en el procés. Quin era l’objectiu? És evident que la CUP no pretenia aconseguir que s’aprovés la moció al Parlament, perquè si no ja ho hauria pactat prèviament amb CiU. Tampoc devia pretendre fer avançar el procés cap enlloc perquè més aviat el que ha aconseguit és que CiU es posicionés en contra d’una determinada opció que fins ara es mantenia com un possibilitat més; és el mateix objectiu que va aconseguir UPyD a Madrid forçant la cambra espanyola a garantir que es tancava un possible camí.

Aleshores, repeteixo, quin era l’objectiu? Aconseguir un cert i efímer protagonisme del grup que presentava la moció? Presumir de ser més independentista que ningú? Posar en contradicció el grup de CiU, sabent que això reforçaria al sí de la coalició els partidaris de la moderació i de posar el fre? Acontentar un electorat o un entorn més interessat en les gesticulacions que en la viabilitat real del procés sobiranista? Sincerament, aquestes accions de caràcter testimonial tenen sentit quan s’està lluny d’assolir l’objectiu i no es pretén altra cosa que donar un imatge publicitària a favor d’una causa, però són del tot contraproduents quan s’està participant en un procés forçosament unitari si vol ser exitós. 

Aquesta mena d’actuacions, fonamentades molt més en l’interès de partit que en l’interès general, poden ser extremadament perilloses en una situació com la que vivim en què l’única opció que tenim per a guanyar és mantenint la unitat i la cohesió de les diferents forces sobiranistes. La quimera dels qui pensen que podem prescindir de CiU o d’un sector important del PSC, i que per tant es permeten d’arraconar-los cap a l’espanyolisme, coincideix plenament amb l’objectiu del PP d’esberlar el procés a partir de la divisió. Essent aquest un dels nostres punts febles, no hauríem de ser tan irresponsables com per a col·laborar-hi.. 

Dades insuficients i esbiaixades

El President del BBVA, el senyor Francisco González, intervenia obertament en el debat sobiranista per posicionar-s'hi, lògicament, en contra. Ho feia des d’un punt de vista estrictament econòmic sobre una base certa que l’economia el que precisa és estabilitat, i que en els actuals moments de crisi, quan s’albira, diuen, alguna esperança, no és el millor moment, segons el banquer, per a distreure’s amb projectes com el procés sobiranista.

I, des del seu punt de vista, ja té la seva raó. I ell afirmava "No ens distraguem amb projectes que estan fora de la Constitució i que es presenten amb dades insuficients i esbiaixades sobre les seves conseqüències". Deixant de banda el tema constitucional, no va desencaminat quan  afirma que hi ha dades insuficients i esbiaixades de les conseqüència d’un procés independentista. Si ni ell, ni el seu banc ni cap altre, ni el Banc d’Espanya ni el Banc Europeu ni el FMI, ni les Agències de Qualificació ni les grans institucions internacionals no van ser capaces de valorar i preveure els efectes de la bombolla immobiliària i de la bombolla financera, quan semblava obvi que algun dia o altre havia d’esclatar, com poden pretendre ara tenir dades suficients i precises de les conseqüències de la creació del nou Estat català. Almenys ells, segur que no.

Tenim la certesa, contrastada i constada dia a dia que dins de l’Estat espanyol no podem esperar altra cosa que l’ofec definitiu, el menysteniment i la depauperació més absoluta. Deia Ruiz Gallardón que no tenia la certesa de si seria viable una Catalunya independent, però si que estava convençut de la inviabilitat d’una Espanya sense Catalunya. Nosaltres, a més, tenim la certesa de la inviabilitat de Catalunya dins d’Espanya. I com deia el President del BBVA, hi ha dades insuficients i esbiaixades, però sobretot les referides a les conseqüències econòmiques per a Espanya.

Un pas més en la seva croada

No ens ha pas de venir de nou el tancament de Canal 9. És un pas més en l’estratègia del Partit Popular en el seu intent de liquidar la llengua catalana. A Catalunya ja ho insinuen sovint, però com que saben que no tenen prou força per imposar el tancament de TV3, ho fan al País Valencià, on menyspreen la seva llengua (tant li fa que li diguin valencià) tant o més que la catalana del Principat. I a les Illes ja es veu que van pel mateix camí. És la seva croada contra la llengua catalana.

Hipòcritament, i amb el cinisme habitual dels populars, diuen que no poden mantenir una estructura tan cara i que prefereixen tancar la televisió valenciana abans que tancar hospitals. Quan hem vist com el PP del País Valencià ha estat al capdavant de la corrupció política, del malbaratament de recursos amb obres desproporcionades i sense sentit, com ara l’aeroport de Castelló, Terra Mítica o el circuït de Fórmula 1, que ens vinguin ara amb questa cançó sona més aviat a mofa. Tal com preveia el Zaplana, ara ja s’han omplert les butxaques amb tota mena de martingales, incloses les que es derivaven d’aprofitar les seves relacions amb la Zarzuela, i per tant ara ja poden parlar d’austeritat. Però, de la mateixa manera que a nivell general s’ha aprofitat la crisi per adaptar les lleis i les normatives laborals als estrictes interessos particulars dels grans poders econòmics, i en contra de la majoria dels treballadors, també el PP valencià ha aprofitat l’ocasió per procedir al tancament de la televisió, en contra de l’interès de la majoria dels valencians.

Perquè és ben cert que ells aprofitaven i se servien d’aquest mitjà públic com un aparell exclusiu de propaganda del partit, amb censura i directius clares sobre els professionals que hi treballaven. Però no és menys cert que, fins i tot fent una televisió d’escassa qualitat i amb una orientació política absolutament favorable als seus interessos de partit, no deixava de ser una veu en valencià que, malgrat tot, podia ser un referent lingüístics per a la ja prou maltractada llengua i cultura dels valencians.

L’efecte capital

És evident que no hi ha argument absoluts a favor de la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, com tampoc n’hi ha en contra, està clar. I, havent fracassat tots els intents de trobar un encaix raonable dins d’Espanya, és lògic, fins i tot per als no independentistes que es busqui una altra sortida per no ensopegar estúpidament i de forma reiterada amb la mateixa pedra. Que hi haurà incerteses, ja ho sabem; però sobretot el que tenim ara és la certesa del desastre que ens espera si ens quedem dins d’aquest Estat espanyol.

Entre els molts arguments que podem donar a favor nostre hi ha el de l’efecte capital. Tothom sap que la capitalitat, en qualsevol país, pressuposa sempre un element d’atracció de cabdal importància. Sobretot quan es tracta de països fortament centralitzats, la tendència natural de totes les empreses i inversos foranis és fixar-se en primer lloc en la capital. De manera que, fins i tot sense cap mala intenció política, com sí que existeix en el cas espanyol a favor de Madrid, el sol fet de ser capital ja suposa un plus important. Si tenim en compte, per exemple, que una capital a part de concentrar la majoria de les dependències governamentals, que en una Catalunya independent també s’incrementarien, atrau una gran quantitat d’altres oficines de representació diplomàtica, comercial, cultural i de tot tipus, el fet que Barcelona passi de ser una segona ciutat espanyola a la capital d'un Estat ja representaria una atracció afegida important en benefici del país. Quantes empreses o institucions que avui tenen una central o una delegació bàsica a Madrid, atretes per aquest mateix efecte capital, amb una Catalunya independent, no establirien també una seu específica per a Catalunya!

Si ni les grans potències ni els seus governants no són capaços de preveure el propi futur, com podem pretendre nosaltres, preveure el que s’esdevindrà amb la independència! Tenim la certesa, però, que al marge dels primers moments del trasbals, les coses no ens poden pas anar pitjor que quedant-nos dins d’Espanya. Hi ha molts elements que juguen a favor nostre, i l’efecte capital n’és un. Lluny del fantasma de la fugida d'inversors, esdevenir Capital pot atraure noves empreses i noves delegacions de multinacionals, ara radicades només a Madrid.

Superar la por del trasbals

En el debat permanent amb Espanya, els nacionalistes espanyols juguen sempre amb l’arma de la por. Compten amb el sentit innat que tenim tots de cercar sempre una certa solidesa i l’estabilitat per tal que alguns catalans es facin enrere davant de les incerteses que pot plantejar el procés sobiranista. I enfront de la majoria de polítics i analistes espanyols que aboquen pel broc gros previsions apocalíptiques, gens contrastades i sense massa rigor, els catalans intentem contrarestar aquestes fal·làcies amb tota mena d’arguments, però sense negar quelcom tan evident com que tot procés de canvi suposa incerteses i riscos.

Pretenen que adoptem aquella posició conservadora tan típica, per exemple, en determinats sectors del comerç quan se’ls anuncia que hi haurà obres de reforma al seu entorn urbà. Perquè és cert que en tot procés de reforma hi ha uns moments crítics, fins i tot unes pèrdues immediates, però que s’espera recuperar després amb la nova situació. És el que  passa quan algú es proposa fer reformes al local comercial, quan es vol adoptar un nou sistema organitzatiu o adaptar-se a les noves tecnologies. Negar que en el moment precís del canvi, de la posada en funcionament de les noves estructures d’Estat, hi haurà dificultats econòmiques i de tot tipus seria insensat o simplement faltar a la veritat. De fet, ara ja el Govern espanyol està escanyant l’economia catalana i les finances de la Generalitat per tal de provocar aquesta reacció de por i d’acovardiment. I ja podem imaginar com anirà accentuant la pressió en aquest sentit el Govern espanyol. I els mateixos que aquí donen suport a les agressions i al perjudici causat per l’Estat espanyol a les empreses i als ciutadans de Catalunya, són els qui després prendran aquest argument per a fer-nos desistir.

Potser no compten, però, que ja fa massa temps que els catalans estem escamats de tants greuges i tantes agressions, que ja estem vacunats contra tot això, i que l’increment d’aquestes agressions no farà sinó refermar-nos en el nostre desig de llibertat. Al marge dels empresaris més ultres que actuen fonamentalment per conviccions de militància espanyolista, la resta saben que és aquest Estat espanyol el qui ha posat i continua posant totes les traves al corredor del Mediterrani, el qui ha prioritzat l’aeroport de Barajas en detriment del de Barcelona, el qui s’ha negat a fer-hi els accessos tant a l’aeroport com a Port, que ha incomplert amb tots els compromisos, inclosos els que vénen marcats per llei, pel que fa a inversions a Catalunya... la majoria dels empresaris catalans saben que aquest Estat no és el seu, sinó que els és hostil.

La perversió de la doctrina Parot

Hi ha mitjans de comunicació, i evidentment els polítics del PP, que han intentat desautoritzar la decisió del Tribunal Europeu pels Drets Humans que anul·lava la doctrina Parot, fins i tot prescindint de qualsevol mena d’argument jurídic. Perquè, al capdavall, la sentència del Tribunal europeu no ha entrat a valorar el nivell de perversitat o de perillositat dels presos que ara es poden beneficiar de la seva sentència, sinó la base jurídica existent per a mantenir-los a la presó; és a dir, si s’havien vulnerat o no els drets d’aquestes persones. I va constatar que sí.

Es pot entendre que els familiars d’alguna de les seves víctimes estiguin preocupades i molestes pel fet que es puguin trobar al carrer, o pel simple fet de saber que hi són, els qui van causar-li un dany irreparable. Però exactament igual que qualsevol altra víctima d’un fet delictiu quan el seu autor ha complert ja la pena dictada per la llei i la Justícia. I d’això ningú en fa escarafalls. Però, al marge del sentiment de les víctimes, sempre respectable, els polítics haurien plantejar-se altres qüestions de fons, com ara el fet que la Justícia Espanyola reiteradament ha de ser corregida per sentències del Tribunal europeu. Si tant el Tribunal Suprem com el Constitucional van trobar correcta l’aplicació de la doctrina Parot, i el Tribunal europeu per unanimitat els ha dit que no, que no s’ajusta a dret, com a mínim s’haurien de plantejar què està fallant en aquesta percepció de la Justícia espanyola. I com sempre, podríem pensar en la possibilitat d’una manca de coneixements jurídics i de preparació professional o directament d’un delicte de prevaricació en sentenciar aplicant la doctrina Parot sabent que era injusta d’acord amb la legislació i els tractats internacionals vigents.

Però l’argument més escandalós i sobretot més mesquí, emprat per polítics i mitjans espanyols per a desacreditar la sentència del Tribunal europeu, és el de presentar simultàniament l’excarceració de presos comuns que saben que no despertaran cap mena de simpatia, com sí que la poden despertar en determinats àmbits alguns dels presos etarres excarcerats. I, naturalment, amaguen que es van inventar la doctrina Parot per a perjudicar expressament presos d’ETA, però que abans es produïen amb normalitat i sense que ningú se n’exclamés les excarceracions de violadors, de pederastes i d’assassins comuns.

El tema que ho monopolitza tot

Hi ha un comentari que se sent sovint en converses de cafè, però sobretot en les tertúlies radiofòniques i televisives: Sembla que a Catalunya, ara mateix, no hi hagi cap tema més per a parlar que el de la consulta i el procés sobiranista. I és evident que hi ha molts temes per a parlar i per a debatre, des del futbol a la crisi econòmica, del Saló del Manga als retards i anomalies dels trens de rodalies, de les noves tecnologies al consum de proximitat o la banca ètica. Està clar que Catalunya no s’ha convertit en un país monotemàtic!

Però, és curiós que els qui sovint treuen aquesta qüestió, normalment posant cara d’avorriment com si el tema els hagués generat un tedi insuportable, acostumen a ser analistes o tertulians professionals que no es cansen de repetir aquella idea del “fet històric” davant de qualsevol eventualitat mínimament rellevant. I que al cap de ben poc ja ha quedat en l’oblit, està clar. I. normalment, també acostumen a ser persones que no veuen amb massa bons ulls tot el procés endegat a Catalunya; potser per això no volem veure la realitat. Si al Zapatero se l’ha acusat de miopia per no haver sabut veure a temps l’inici de la crisi econòmica, al govern del PP i a molts d’aquests suposats “entesos” en política els hauríem de qualificat de cecs absoluts per no haver-se adonat del que s’estava generant a Catalunya, i sobretot de la dimensió i les conseqüència que tot plegat podia arribar a tenir, tant per a Catalunya com per a Espanya.

Si finalment Catalunya assoleix la independència, haurà aconseguit una fita històrica de rellevància transcendental, equiparable en sentit invers i pacífic al desenllaç d’aquell 1714. La història del nostre país tindria uns moments clau en l’època medieval, en el període de formació, uns altres durant l’esplendor de la corona catalanoaragonesa, uns altres que marquen la subjugació del país a l’imperi espanyol, i finalment aquest que suposaria la recuperació de les nostres llibertats. Una lectura que també hauria de fer Espanya, ja que aquest seria un moment històric de la seva desfeta. No és estrany que acapari l’atenció de totes les converses: la crisi passarà i esdevindrà un episodi menor de la nostra història, mentre que la INDEPENDÈNCIA s'escriurà en majúscules.   

Interessa la pregunta o la resposta?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No sé si és sempre positiu que els mitjans de comunicació estiguin tant a sobre del debat i del procés sobiranista, en la mesura que el fet de conèixer el dia a dia, declaració darrere declaració, de tots els actors que hi intervenen arriba a produir un cansament entre la població i a donar una imatge d’excessiva crispació i nerviosisme quan es produeixen les naturals diferències i tibantors internes. Ara sembla que és el torn de definir la pregunta de la consulta, per posar tot seguit la data. I els mitjans de comunicació ja han remarcar les diferències existents, almenys d’entrada, entre les propostes de les diverses formacions polítiques. Des de qui opta netament per una pregunta clara i sense embuts i que no ofereixi cap dubte pel que fa a la resposta, a base d’un sí o d’un no, a qui preferiria emprar algun eufemisme per evitar la paraula independència, com ara Estat propi o estat sobirà, o qui preferiria una formulació encara més ambigua i sobretot que també hi hagués més possibilitats de resposta.

Ja quan es va elaborar la Constitució espanyola hi va haver el debat sobre el terme “nació” que volien els nacionalistes catalans i que els nacionalistes espanyols volien reservar per a parlar d’Espanya. Aleshores es va arribar al consens amb el terme “nacionalitat”, pensant els uns que era un sinònim de nació, tal com diuen tots els diccionaris, però pensant els altres que ja emprarien el sistema judicial corrupte perquè els fes correspondre “nacionalitat” com a sinònim de “regió”. I és que, més important que el terme era la interpretació que se’n volia fer després, i sobretot la conseqüència que se’n derivaria. I ara també correm el risc de fer-nos-hi mal per una qüestió de forma, sense haver entrat al fons de la qüestió.

Abans de pronunciar-nos per una o altra formulació, hauríem de pensar on volem arribar. Per alguns sembla que l’important és poder votar, el que sigui, com si l’important no fos assolir una victòria en una determinada direcció. A Escòcia eren els nacionalistes escocesos els qui reclamaven una pregunta amb més de dues opcions de resposta, perquè creien que d’aquesta manera s’asseguraven, com a mínim, fer un pas endavant en el seu autogovern, mentre que des de Londres se’ls va imposar l’opció radical de Sí o No a la independència, comptant que d’aquesta manera podrien avortar l’opció independentista si sortís derrotada, tal com pronostiquen totes les enquestes.

I amb una única opció afirmativa o negativa, caldria veure cap on volem que es decantin els indecisos o els qui en principi serien més partidaris d’alguna mena de federalisme. En aquest sentit, Joan Herrera deia que caldria que la pregunta possibilités que l’opció del sí fos l’opció de tots els qui no estan d’acord amb l’estatus actual, siguin o no pròpiament independentistes. Un plantejament que de ben segur que serà rebatut frontalment pels sectors més radicals, potser més per un maximalisme nominal que per una convicció ben raonada. Per Herrera, l’important no és la pregunta, sinó la resposta, és a dir la possibilitat d’aglutinar una àmplia majoria per a transformar l’actual situació. Però jo diria que més important que la pregunta i que la resposta, és a dir la garantia de guanyar la consulta, és tenir clar que se’n farà després amb el resultat.

Si una pregunta més ambigua hagués de servir per a obtenir una victòria més folgada, i avançar cap a la independència, des de la qual poguessin posicionar-se els partidaris de cercar alguna fórmula de federació o de confederació amb Espanya, cosa absolutament impossible des de l’actual situació, no seria cap mala opció. El problema és que l’ambiguïtat de la pregunta ens podria portar a un nou impàs per no saber què fer de la victòria, si no hi hagués un objectiu compartit.

En qualsevol cas, el pitjor que ens podria passar, i que realment podria bloquejar tot el procés, seria que no s’arribés a cap acord sobre la pregunta a formular, o que aquesta tingués un consens molt reduït. No tindria cap credibilitat la reivindicació global d’un país per fer una consulta, si aquest país no fos capaç de consensuar quina mena de consulta vol fer.

Injust per injust...

Quan ens diuen les xifres d’atur i de pobresa, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, se’ns posen els pèls de punta: un 26% de gent sense feina, 2 milions que ja tenen un atur de llarga durada, 225.000 famílies catalanes amb tots els seus membres a l’atur,  més de cent mil catalans sense subsidi d’atur ... I això no són xifres estadístiques, sinó persones i famílies senceres que pateixen injustament les conseqüències d’una crisi que no han creat ells.

Al costat d’aquestes xifres, ens en presenten unes altres per explicar-nos que el nombre de milionaris ha crescut notablement, que un centenar de famílies acaparen un percentatge altíssim de la riquesa del país, que el sector del luxe ha crescut extraordinàriament en aquests temps de crisi... I no són dades que dramàticament, però de forma casual, s’esdevinguin unes al costat de les altres, sinó que estan estretament lligades entre sí: les unes són conseqüència de les altres. És tremendament injust; probablement fins i tot ho admetrien els qui es beneficien d’aquesta injustícia, els qui amb la seva actuació ho han propiciat o els qui tenen a les seves mans la capacitat d’evitar-ho. O almenys això és el que diuen molts polítics. Però ens ho prenem com un mal fat inevitable, com si no hi hagués cap més solució que resignar-s’hi i esperar que l’increment de la riquesa d’aquests pocs tingui com a efecte col·lateral un cert alleugeriment de les penúries dels altres.

Algú, potser una mica ingenu, podria recordar aquelles paraules del poeta Espriu “"A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol" I qui diu un home sol, diu un centenar. Seria una bestiesa, diuen, i també injust pretendre una mena d’expropiació forçada d’aquestes fortunes, amb la meitat de les quals es resoldrien els problemes més greus del país, estalviaríem molt de sofriment i salvaríem unes quantes vides. Injust? No seria pas més injust que permetre l’actual situació d’injustícia. I injust per injust jo preferiria ser injust amb uns pocs, als quals encara els quedaria una gran fortuna per no passar penúries.

Espies espiats

La senyora Camacho, davant de l’escàndol de l’espionatge massiu a Europa, deu pensar que no és ella sola la que ha estat caçada tot fent-se la víctima. El que va començar com un escàndol per la ingerència dels serveis d’espionatge americans en la política europea i, en general, en la llibertat i reserva de confidencialitat de la ciutadania, està derivant en un escàndol encara més majúscul quan es descobreix que hi havia la complicitat dels serveis secrets d’alguns dels Estats europeus.

Des de la perspectiva americana, el dret a la intimitat i en general els drets civils passen a un segon terme quan, al seu parer, està en joc la seguretat. Un país que sosté que la millor fórmula per a garantir la seguretat dels ciutadans és que tothom pugui anar armat, ja s’entén que no s’entretindrà en la minúcia de si s’han espiat o no les trucades de ciutadans europeus. Ara bé, que després d’haver simulat un enuig com va fer el president francès o el president del Govern espanyol, resulti que han estat els serveis secrets d’aquests països els qui hagin col·laborat a fer-ho, em sembla demencial. No sé si els serveis secrets espanyols tindran la gosadia de dir que no sabien que milions de ciutadans eren espiats il·legalment; voldria dir reconèixer la seva incapacitat i inoperància més absoluta perquè no és possible que els passi per alt alguna cosa així. I si ho sabien, tampoc seria creïble pensar que ho feien al marge i amb el desconeixement del Govern. Sigui com sigui, aquí hi ha hagut una acció clarament delictiva que algú haurà de depurar.

La fiscalia de delictes informàtics, per encàrrec del Fiscal General de l’Estat, va obrir una investigació per saber si des dels Estats Units s’havia fet algun tipus d’espionatge a ciutadans espanyols. No sé si podem creure que la Fiscalia es pensés que podia realment encausar els responsables americans de l’espionatge, o si més aviat era un simulacre de cara a la galeria. Però, ara, sabent que no ha de cercar les accions delictives als Estats Units sinó que les té a l’abast, entre els serveis secrets espanyols i el seu Govern, ho tindrà molt més fàcil. A no ser, està clar, que es deixi subornar i ara que sap que la investigació pot tenir resultats reals, tot quedi en un no res. És el que té la Justícia espanyola.

En defensa dels Mossos

No és pas nova la situació. Els mitjans de comunicació van plens d’informacions i d’imatges sobre actuacions dels Mossos que afecten greument la seva credibilitat i el seu prestigi. Hom diria que hi ha una campanya orquestrada justament per a desacreditar la policia catalana. Ja sabem que les actuacions policials no solen ser precisament agraïdes, que sempre hi pot haver una situació que es pot escapar de les mans, i que en qualsevol cas quan han d’emprar la força aquestes actuacions no estan exemptes de risc.

Però, si hi ha una campanya global en contra de la Policia catalana aquesta no prové dels mitjans de comunicació que en difonen les imatges, ni dels qui reclamen que s’aclareixin els fets, sinó d’alguns dels seus suposats responsables i especialment d’alguns dels seus membres. Afortunadament, avui és difícil que hi hagi una actuació policial al carrer mínimament significativa i que no hi hagi hagut algú que ho hagi enregistrat. S’han repetit massa casos d’agressions injustificades i d’agressivitat desproporcionada que han comportat lesions greus i fins i tot la mort d’una persona, com és aquest darrer cas del Raval. I la història sempre és la mateixa: d’entrada una negació dels fets, un informe policial clarament delictiu en la mesura que falseja la realitat dels fets, i quan les imatges i els testimonis desmenteixen la versió oficial, aleshores s’aparenta una investigació interna que no acaba mai enlloc, o que en tot cas no dóna la sensació que hi hagi voluntat per part dels comandaments polítics i policials de defensar l’honestedat del cos, sinó més aviat d’encobrir les accions delictives. Des del punt de vista del prestigi i de l’honorabilitat del cos dels Mossos d’Esquadra, molt més greu que un cop mal donat a un jove de Tarragona, que una pilota de goma que dissortadament va anar a parar a l’ull d’una dona, o que les patacades excessives que van provocar la mort d’un home al Raval, és la deliberada voluntat d’encobriment amb informes policials que després es demostra que eren falsos.

Qualsevol que s’apreciï mínimament la policia catalana, que vulgui salvaguardar el seu prestigi, davant de qualsevol excés, irregularitat o incident, faria tots els possibles per aclarir els fets, per deixar clar que no es toleren negligències ni desacataments, però molt menys els delictes. I en cap cas no actuaria d’encobridor, perquè això és el que malmet la imatge del cos. En defensa dels Mossos, en tant que institució, un excés o un error en l’actuació cal que sigui sancionat com pertoca, però el falsejament d’un informe policial és un delicte que caldria perseguir penalment amb la màxima fermesa, i evidentment que els seus responsables fossin expulsats del cos. En defensa dels Mossos d’Esquadra. 

El sí, però no, dels cagadubtes

Diu la dita que s’atrapa abans un mentider que un coix. I, en política, encara més. Quan, a partir d’aquella manifestació de l’11 de setembre d’ara ja fa més d’un any i de la negativa de Mariano Rajoy a voler parlar d’un millor tracte per a Catalunya, Artur Mas va entendre que calia escoltar el clam popular i fer un pas endavant, altrament representava fer molts passos enrere. I l’afirmació que va fer fortuna va ser aquella de “farem la consulta, si o sí”. Des d’aleshores Artur Mas, mestre de l’ambigüitat calculada, ha pogut mantenir aquella sentència, malgrat les diverses interpretacions que en van fer els seus adversaris.

És cert que es podia interpretar que Artur Mas faria una consulta, al marge del que digués el Govern i les institucions judicials espanyoles. I d’aquí que els espanyols s’escandalitzessin davant del que consideraven una afront intolerable, un desafiament a la legalitat inconcebible. L’actual legislació espanyola, així com la catalana, preveu diferents possibilitats legals per a fer una consulta d’aquest tipus, encara que en molts casos caldria l’autorització del Govern espanyol. Però especialment el Partit Popular, conscients que ells mai permetrien que Artur Mas utilitzés la llei per a fer una consulta democràtica, ja parteixen de la denegació del permís o de la cessió de la competència per a fer-ho, tal com marca la llei, i continuen amb el seu argument absolutament fals d’una consulta il·legal. I, al seu torn, el PSC que d’una banda no es veu amb cor de negar el dret democràtic de consultar els ciutadans ni vol alinear-se amb el PP, però que de l’altra tampoc seria favorable a fer la consulta i sobretot no vol importunar els seus superiors de Madrid, ha mantingut tothora l’argument que la celebració de la consulta s’havia de pactar amb el Govern espanyol, també amb el mateix argument que s’oposarien a fer una consulta al marge de la llei.

Sembla que tothom té força clar que el Govern espanyol no acceptarà negociar res sobre la consulta i que farà tots els possibles per a impedir-la, i que ningú gosarà tirar endavant la consulta amb una prohibició judicial expressa; tant per les conseqüències per als qui ho fessin com per la poca credibilitat que tindria en l’àmbit internacional. Però, està clar, quan davant d’aquest panorama Artur Mas segueix la proposta dels socialistes de portar el tema a Madrid, aleshores són els mateixos dirigents socialistes, els de l’ala més espanyolista, els qui posen el crit al cel. No pas perquè ja sàpiguen la resposta de Madrid, que aquesta ja la sabien quan ells proposaven negociar-hi, sinó perquè portant-la a les Corts espanyoles posaran en un compromís els seus superiors del PSOE que no tindran altra opció que alinear-se amb el PP.  

Per culpa, o gràcies al procés sobiranista?

Tot i que Catalunya continua essent una de les regions europees amb més capacitat per atraure inversions estrangeres, els qui volen impedir que els catalans exercim democràticament el dret a decidir, no se n’estan d’amenaçar-nos i d’intentar crear un clima de por. El seu argument, segons el qual els inversors podrien fugir de la inestabilitat creada pel procés sobiranista, tot i que les dades reals els desmenteixen, continua ben viu i l’atiaran encara més. Ja podem imaginar com s’hi agafarien si aquesta o qualsevol altra dada econòmica ens fos desfavorable.

Per exemple, l’aeroport de Barajas està clarament en declivi, i aquest mes d’agost va tenir una caiguda en el nombre de passatgers en relació a l’agost de l’any passat d’un 11%, i ens darrers dos anys d’un 22%. Mentre que l’aeroport del Prat ha mantingut la seva progressió ascendent. I si el 2007 l’aeroport de Madrid avantatjava el de Barcelona en uns 15 milions de passatgers l’any, actualment aquesta xifra quedarà reduïda a 5. Si utilitzéssim la seva barroeria basada en la mentida i en la tergiversació permanent, podríem afirmar que l’aeroport de Barcelona va a l’alça degut al procés sobiranista, mentre que el de Madrid va a la baixa justament per la seva incapacitat d’afrontar la situació. Ja sabem que això seria una ximpleria, però és exactament el mateix que ells dirien en el cas que fos l’aeroport del Prat el que hagués disminuït el seu trànsit aeri. El mateix podríem dir amb les dades de l’atur d’aquest tercer trimestre: a Catalunya es van crear llocs de treball i es va reduir l’atur, poquet però per sobre de la mitjana espanyola, ben al contrari de Madrid o d’Andalusia on s’han continuat destruint llocs de treball.

A ningú, amb dos dits de front, se li acudiria dir que la millora de les dades d’ocupació a Catalunya són degudes al procés sobiranista. Però si aquestes dades fossin a l’inrevés segur que hi hauria molta gent, mancada d’aquests dos dits de front, que sí que afirmaria que unes dades negatives són la conseqüència del procés endegat. Si són capaços d’afirmar-ho tot i no tenir dades reals on basar la seva afirmació, ja podem imaginar el que farien, i el que faran, tan bon punt trobin alguna dades negativa per a Catalunya.  

Prou de mentir als catalans!

Ho deia amb un to enèrgic i enfadat: “ja n’hi ha prou de mentir als ciutadans de Catalunya” I tenia bona part de raó, excepte que la frase pronunciada per Pere Navarro davant dels seus, o dels que li queden perquè els socialistes amb un mínim de decència van abandonant aquest partit que ell va liquidant a marxes forçades, era aplicable fonamentalment a ell mateix.

S’entén que hi hagi qui, per convenciment o per por, posi en dubte les raons que ens mouen a caminar cap a la independència, o que hi hagi qui amb plena consciència i l’expressa voluntat de liquidar la llengua, la cultura i la personalitat pròpies de Catalunya prengui opció per l’unionisme, que avui dia equival a l’unitarisme espanyol. El que costa més d’entendre és que hi hagi gent, com el Navarro, que s’entossudeixi i s’emperni en la mentida fins a l’extrem del ridícul. Algú honestament podia haver plantejat, en altres temps, el federalisme com a utopia de futur; però, avui, això ja no és possible. Totes les estructures de l’Estat, inclòs el poder judicial però també els dos grans partits polítics espanyols van considerar inacceptable una proposta d’Estatut que distava molt de ser un model federal. I el senyor Navarro sap que les amenaces més greus de polítics espanyols envers el plantejament democràtic dels catalans per a exercir el dret a decidir, que ell mateix tímidament també en algun moment ha acceptat, han vingut dels seus companys de partit.

La proposta d’avançar cap un model federal per la via de la reforma constitucional, el senyor Narvarro sap que és absolutament impossible. Perquè si en algun moment els dos grans partits espanyols es disposessin a reformar la Constitució seria justament per a recuperar l’escassa descentralització que contempla en el seu redactat actual. El procés cap a la independència no serà fàcil, però la proposta de Pere Navarro és tan absurda i inviable, com falsa i traïdora. Ja n’hi ha prou de mentir i pretendre enganyar els catalans, senyor Navarro! Però ja veu que no convenç ni a molts dels militants socialistes que dia a dia van desertant d’un PSC sense cap mena de credibilitat.

Ara, la hisenda pròpia

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Suposo que la temporada passada vam ser molts els qui vam dubtar sobre si calia fer el pas de presentar la declaració de la renda a la Hisenda catalana, en lloc de fer-ho a l’espanyola, tot i sabent que al capdavall els nostres diners anirien a parar al mateix lloc. Un dubte que potser també han tingut molts empresaris, per exemple, a l’hora de liquidar l’IVA o altres impostos. Ja sé que algú dirà que ja fa un cert temps que hi ha gent que ho fa, i fins i tot hi deu haver qui presumeix de ser més patriota que ningú per haver tingut el gest. Algú, fal·laçment i de forma suïcida, podria arribar a dir que és en aquests casos on es veu qui són els veritables patriotes. Una trampa, en la qual no podem caure, perquè a cap país del món es demana a la seva ciutadania actes d’heroïcitat, sinó de normalitat. I si algú en fes aquest judici hauria de concloure, falsament, que és una minoria molt exigua la que està per la independència.

Som un país molt donat a les accions individualistes, a voltes per inconsciència, a voltes per simple afany de protagonisme i a voltes també per convenciment i amb la millor bona voluntat. Unes accions que poden ser positives en el sentit de crear consciència, però que no podem pretendre que es generalitzin si no és sota una forma de normalitat. Perquè, no ens enganyem, no podem pretendre que la majoria de la gent prengui actituds militants. Quan els espanyolistes pretenen convocar la “majoria silenciosa” es troben que no arriben a aplegar, en comparació al que apleguen els independentistes, ni el percentatge real que tenen al Parlament.

Ara és l’hora de la Hisenda catalana. És cert. Però, abans, cal que la Generalitat tingui a punt tota l’estructura necessària perquè la gent i les empreses puguin complir amb normalitat les seves obligacions fiscals. L’any passat hi va haver algunes tímides crides a pagar els impostos a l’Agència Tributària catalana, amb un ressò i un seguiment escàs, però el pitjor que hauria pogut passar és que una allau massiva hagués provocat el col·lapse i el caos, de manera que els ciutadans haguessin tingut una sensació d’inseguretat i de desconfiança en l’administració catalana.

Francesc Homs, deia l’altre dia que, efectivament, la Hisenda pot marcar el ritme del procés i és el punt clau que cal tenir a punt abans de declarar l’Estat propi. Encara hi som a temps. A partir del 2014, abans i al marge de si es podrà fer la consulta, hi hauria d’haver el punt d’inflexió pel que fa a la hisenda catalana. Els ciutadans haurien de percebre una normalitat en la seva acció de pagar els impostos a l’Agència catalana, les organitzacions polítiques i socials haurien de poder impulsar aquest procés de forma massiva i tot això amb plenes garanties de l’Administració catalana. No hauria de presentar-se com un acte heroic i de militància, sinó de normalitat ciutadana i de civisme.

L’eufòria del PP

L’eufòria del PP sembla ben justificada: ja hem sortit de la recessió! De fet, els ministres i el mateix Mariano Rajoy fa dies que ens estan dient que ja estem arribant al final del túnel. Res de nou, això ho vénen dient des del primer dia que van assumir el Govern espanyol, i sempre els ha desmentit la realitat. Però, ara sí, ara, diuen, hi ha dades que indiquen que alguna cosa s’està movent. Segur?

Per ells és evident que sí. Montoro afirmava amb tota seguretat (qui millor que ell per saber-ho) que els sous estaven pujant. Oi tant com sí! Només cal veure el sous dels grans directius de les empreses (de les grans empreses per a les quals treballa el Partit Popular), l’increment de la Borsa i els beneficis dels Bancs. Tot són xifres extraordinàries que avalen les darreres estadístiques que confirmaven l’increment del nombre de milionaris. La crisi els ha anat com anell al dit: s’han pogut treure el mort de sobre, la sobrecàrrega immobiliària que com el salvament dels bancs ha anat a càrrec de l’empobriment de la població; han canviat les regles de joc per tal d’adaptar-les a l’interès de les grans empreses, i en perjudici de les petites i mitjanes, és clar; han aconseguit crear el marc legal adequat perquè les grans empreses, al marge de la seva rendibilitat i dels beneficis, puguin fer un xantatge permanent als treballadors, amenaçant-los amb l’acomiadament si no accepten noves rebaixes de sou i de condicions; han limitat les prestacions socials i reduït la qualitat dels serveis públics per tal d’oferir més possibilitats de negoci a la iniciativa privada, en detriment del servei, naturalment... No és casual que l'enriquiment d'alguns, uns pocs, els amics del PP, hagi anat en paral·lel a l'empobriment de la majoria; no és casual, sinó que n'és la causa i la conseqüència.

Des del seu punt de vista, tenen tota la raó. Ells, els qui fins ara cobraven els sobres Bàrcenas i ara els deuen continuar cobrant per un altre cantó, estan millor que mai. Han aconseguit que el país els resultés rendible a base d’empobrir la majoria de la gent, i ens han equiparat a països del tercer amb els quals ja podem competir per inseguretat, explotació i precarietat laboral. Està clar que això també ha arruïnat les petites empreses i el comerç, ja que en aquestes condicions ha caigut en picat el consum intern, però a ells els és igual. El seu negoci està per damunt de les fronteres i de minúcies com el benestar de la majoria. 

El sí, però no, de la política

Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya ha aprovat una modificació dels impostes derivats del Joc, per tal d’afavorir la posada en marxa del complex BCN World. Entenc que hi pugui haver raons per a rebutjar el projecte o, com a mínim per a no fer concessions de cap mena a les empreses promotores, perquè es consideri que aquest no és el model de turisme que es vol per al país. Com entenc que des d’una altra posició es digui que el model de BCN World no té per què ser incompatible amb l’actual model turistic (si és que realment algú creu que mai hem tingut un model de política turística), o que en tot cas no ens podem permetre en l’actual situació de crisi deixar passar l’oportunitat d’una inversió d’aquesta envergadura que pot crear molts llocs de treball.

Entenc que aquesta darrera posició es correspon més o bé a una ideologia de dretes, o bé simplement a la responsabilitat de Governar tenint en compte l’efecte immediat que una acció d’aquest tipus pot tenir, més que la fidelitat a uns principis que, a la pràctica, en un món de capitalisme salvatge com el que vivim, són molt difícils de sostenir. Mentre que la primera es correspondria a una posició d’esquerres, i probablement, recordant el paper d’Iniciativa al Govern tripartit,  també a la comoditat de poder fer un paper maximalista des de l’oposició, i sense necessitat d’haver d’assumir responsabilitats. Però, és que les votacions que es van fer al Parlament de Catalunya per adequar l’actual legislació a les exigències de les empreses promotores no tenia massa res a veure amb el paper que se suposa que haurien de fer els partits al servei de país. S’entén que CiU havia d’aprovar la seva proposta ja que, en cas de perdre’s aquest projecte de BCN World, la mateixa oposició que ara no li ha volgut donar suport, se li tiraria al damunt pel que consideraria la pèrdua d'una gran oportunitat i un perjudici per al país.

Ciutadans, simplement s’hi va oposar pel fet de ser una iniciativa que prové del Govern català, i que pot beneficiar Catalunya. IC-V i la CUP poden dir que hi van votar en contra per coherència ideològica, cosa que pot ser creïble en el cas de la CUP, però no tant en el cas d’IC-V que ja sabem quines polítiques feia quan tenia responsabilitats de Govern; per exemple, l’auge de la bombolla immobiliària va esdevenir-se quan ells tenien la responsabilitat de medi ambient i vivenda al Govern de Catalunya. Però llavors queda l’actitud dels altres tres partits que es van abstenir: PP, PSC i ERC. Sincerament, i lamentant-ho perquè aquí hi ha el partit al qual milito, em sembla molt poc honest no voler donar suport al Govern per no mullar-se, poder dir que es fa oposició o poder presumir que s’està per un model diferent, però alhora abstenir-se per tal que la proposta fos aprovada, perquè ja eren conscients que tampoc seria justificable que es perdés la inversió i els llocs de treball que pot representar el BCN World.  

Per tres minuts de glòria

Les tensions creixents entre el Govern català i l’espanyol estan arribant a punts esperpèntics. El boicot del Govern espanyol per impedir que Artur Mas fes una salutació, en tant que amfitrió, en la cimera de la Unió per la Mediterrània, és a part d’un atac polític contra Catalunya i les seves institucions, i a part d’una mostra de mala educació, una ximpleria majúscula perquè ha acabat tenint el resultat contrari al que es pretenia.

Un cosa és l’actitud permanent de menyspreu del Govern espanyol envers Catalunya i les seves institucions, i l’altra la mesquinesa dels seus representants mentint una vegada més i donant excuses tan estúpides com les de dir que ja tenien tancat el programa de fa dies, o que aquesta és una pràctica habitual; quan tothom sap que és exactament el contrari: Montilla va obrir una d’aquestes reunions de la Unió per la Mediterrània, i aquest estiu mateix el president balear també va parlar en una altra reunió de caràcter internacional. Poder parlar tres minuts, en tant que amfitrió de la trobada, a part de ser una formalitat pròpia d’una país normal i educat, era ben mirat un fet relativament irrellevant. En tres minuts es poden dir ben poques coses, segurament n’haurien hagut de pactar el contingut, i a tot estirar Mas hauria pogut fer alguna insinuació més o menys subtil sobre la personalitat de Catalunya, sobre el desig de llibertat i sobre els principis democràtics basats en donar la veu al poble. Hauria estat un discurs protocolari que hauria passat força desapercebut. Tres minuts tampoc donen per més.

Però l’estupidesa del Govern espanyol ha fet possible el que hauria volgut l’independentisme més radical i que haurien retret a Mas que no fes: que es fes patent a tots els delegats de la cimera el conflicte existent entre Espanya i Catalunya. S’ha parlat més i ha tingut més ressò de la prohibició que els tres minuts de discurs que hagués pogut fer el President de la Generalitat; i a sobre, se’ls ha explicat amb fets el que hauria estat impossible d’explicar en tres minuts. Tres minuts donaven per poc; la prohibició d’aquests tres minuts ha donat per molt.

Les raons del Narcís

Els directius de Catalunya Caixa, Narcís Serra i Adolf Todó, han començat a comparèixer davant de la Justícia imputats per haver-se apujat, segons la fiscalia, desmesuradament el sou quan l’entitat ja havia sol·licitat ajuts públics per a sobreviure. De fet, seran fins a 52 directius de l’entitat els qui hauran de seure a la banqueta dels acusats per atorgar-se sobresous i primes extraordinàries malgrat les dificultats econòmiques per les que travessava l’entitat.

La resposta o l’explicació que donava Narcís Serra davant del jutge i dels mitjans de comunicació semblava d’allò més lògica i raonable. Aquesta és una pràctica habitual en el món de les empreses, també en empreses que d’alguna manera o altra reben suports i ajuts de l’Administració, o d’empreses com les de serveis a les quals és l’administració la que n’autoritza l’increment de les tarifes per als usuaris. I d’altra banda, segons explicava l’ex ministre socialista, els increments de sous i sobresous van ser formalment aprovats per les Juntes de Govern de l’entitat i eren coneguts tant pel Banc d’Espanya com pel FROP, que no hi van trobar irregularitats ni els van considerar excessius. I entenc que Narcís Serra té tanta raó amb el que explica com en té l’acusació en considerar que aquí hi ha hagut una acció clarament delictiva. I aquí és on rau la clau de tot plegat. El problema no és que hi hagi hagut uns desaprensius que hagin saquejat l’entitat d’estalvi, sinó que ho hagin pogut fet des de la més estricta legalitat. Perquè la llei ja permet aquests i molts altres abusos, en benefici sempre d’una minoria i en perjudici de l’erari públic i de la majoria.

El problema és que la Justícia es limiti a actuar en aquest cas, i encara falta veure si arribarà enlloc, i més tenint el precedent del jutge expedientat que va gosar empresonar un banquer, i que no s’actuï de forma generalitzada contra tots els directius que han obrat de manera semblant, que deuen ser la immensa majoria. L’única diferència és que en aquest cas s’han posat excessivament en evidència, i per tant no s’actua tant pel delicte en sí, per l’abús que representa autoatorgar-se sous i primes astronòmiques, sinó per l’escàndol mediàtic i social que s’hi ha promogut. A part que sobre l’arbre caigut és molt fàcil fer-hi estelles. 

Contra una injusta Justícia espanyola

Tal com estava previst, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha ratificat el que tothom sabia: que l’aplicació de l’anomenda doctrina Parot era una vulneració dels drets dels presos per part de la Justícia espanyola. I no és pas la primera vegada que aquest Tribunal europeu ha de fallar en contra de decisions injustes de la Justícia espanyola; ja va passar, per exemple, amb les sentències contra la premsa euskaldun, Egunkaria i Egin.

I no és que el resultat de la sentència del Tribunal europeu no se sabés de fa temps, sinó que ja n’eren ben conscients en el moment que l’Audiència Nacional, per encàrrec polític, decidís adoptar l’anomenada doctrina Parot, com n’havien estat conscients quan van dictaminar el tancament dels diaris bascos. Algú podria dir, en descàrrec seu, que es tracta d’un cas d’incompetència i de manca de coneixements tècnics i  professionals, perquè ja havien de saber que estaven fent una aplicació injusta de la legislació. Però no crec que sigui així, perquè en aquest cas qualsevol professional amb un mínim de dignitat que hagués de ser corregit reiteradament demanaria disculpes pel dany causat i es plantejaria la seva continuïtat en l’exercici de la professió. Ben al contrari, ells ja sabien que la seva sentència seria derogada, però també comptaven que això tardaria uns quants anys, com així ha estat, de manera que la seva injusta sentència ja hauria acomplert els objectius polítics perseguits.

I ara faltarà veure la reacció del Govern i de la mateixa Justícia espanyola. En cap cas no es lamentarà la vulneració dels drets humans certificada ara pel Tribunal europeu, sinó més aviat les dificultats que els han posat per a continuar-los vulnerant. I no ens hauria d’estranyar que, com ja han fet amb altres sentències i normatives que no els són favorables, fins i tot amb una sentència en ferm com aquesta, ells en facin cas omís, es neguin a complir-la o com a mínim retardin tant com puguin la seva aplicació.