Laporta, l’hora del líder

( Article publicat a El Bloc Gan del Sobiranisme )

Va arribant l’hora en què Joan Laporta, deslliurat del compromís que li representa la Presidència del Barça, entri de ple en la batalla política. Pocs dubten que, hores d’ara, Joan Laporta i Joan Carretero tenen ben assumida i acordada la candidatura conjunta de cara a les eleccions de la tardor. No sé si també tenen decidida la fórmula, les sigles i el repartiment de les principals posicions en les llistes, donant per suposat que el programa base serà una elemental i contundent defensa del projecte independentista; però, en tot cas, el desencís que crearia el fracàs de l’operació seria majúscul.

Reagrupament ha anat ajornant la decisió sobre els seus candidats, precisament a l’espera de la disponibilitat de Joan Laporta, fet que ha comportat més d’un problema intern. Per als qui presumien a Reagrupament de tenir un moviment netament renovador, sense protagonismes personals i on tot es decidia de forma assembleària, s’han trobat amb uns lideratges forts que parlen molt més de disciplina i de seguiment al líder que d’assemblearisme on tot estigui sempre en entredit. I probablement és això el que necessita el país. No podem perdre gaire més temps amb discussions bizantines i picabaralles de poca volada; no existeix el candidat, ni el partit, ni el polític, perfecte, i tanmateix necessitem un lideratge clar, convincent, i sense massa fissures. O millor dit, necessitem la suma de lideratges i de partits que ens portin a obtenir una majoria sobiranista al Parlament de Catalunya. Alguns ja han demostrat fins on podien arribar, o reclamen una nova oportunitat per a ser protagonistes del procés d’alliberament nacional. Caldrà veure fins a quin punt l’electorat els renova o els retira la confiança. Però d’altres han fet l’opció de buscar una nova via, una nova eina política per a assolir la independència, i amb ella també uns lideratges nous.

Fins i tot per als qui continuem creient en la validesa d’un partit com ERC, malgrat els errors comesos per l’actual direcció, la irrupció d’una nova formació política, com la que pot representar el que és ara Reagrupament i el lideratge de Joan Laporta, és de vital transcendència. Sincerament, que ERC es quedi amb una representació similar a l’actual o que tregui tres o quatre diputats menys és molt poc rellevant, tret que siguin aquests tres o quatre els que faltin per a constituir una determinada majoria. En canvi, un resultat significatiu per a la nova candidatura independentista ens esperonaria a tots i realment podria aportar canvis efectius en la política nacional.

Això implica, prémer ràpidament l’accelerador perquè avui per avui Reagrupament no apareix als sondejos, i en les actuals circumstàncies molt probablement es quedaria fora del Parlament. Es va tard i s’ha d’actuar amb celeritat, i sobretot s’ha de saber donar aquesta imatge de renovació, i de voluntat inequívoca d’avançar cap a la independència. Però és imprescindible que es faci amb tot el rigor i donant una imatge de serietat i de credibilitat. De grups independentistes com el Partit Republicà o com Catalunya Acció, ja n’hi ha hagut en altres conteses electorals amb resultats absolutament residuals. Ara estem parlant no només d’intentar entrar pels pèls al Parlament sinó d’entrar-hi amb contundència i esdevenir una força a tenir en compte. I això implica un lideratge clar, segur, i que inspiri confiança. No és el mateix dirigir un club que dirigir un partit o assumir el lideratge d’un sector important de la població. Qualsevol atzagaiada o mal pas d’un President del Barça queda ràpidament oblidat amb la consecució d’una lliga; en política caldrà molt més que això. Ara és l’hora que Joan Laporta demostri les seves veritables capacitats de lideratge, i que les hi deixin exercir.

Vulnerar la llei no és il•legal

Jo crec que si l’ex Director General de la Guàrdia Civil, Luís Roldan o el més nostrat Fèlix Millet tinguessin esma per parlar s’escandalitzarien pel grau de corrupció existent en el món de la Justícia. Els processos s’aturen o s’acceleren a una velocitat de vertigen, segons l’oportunitat de cada moment, i les sentències tenen molt més de posicionaments polítics o personals que d’aplicació de principis jurídics. I no es tracta només de casos amb implicacions polítiques i de partit, sinó també en d’altres de molt més domèstics.

El culebrot del Garzón, aquell mateix que es permetia encausar qualsevol abertzale pel fet de ser independentista, com ETA deia ell, o aquell que empresonava independentistes catalans per tal d’evitar-se problemes durant la celebració dels Jocs Olímpics, n’ha estat un exemple. Acostumats com estem a què la Justícia allargui indefinidament els processos i que qualsevol tràmit requereixi mesos i mesos de despatx, a l’hora d’apartar el jutge de la investigació dels crims del franquisme (de crims també n’hi ha de bons i de dolents, es veu), i sobretot del cas Gurtel que podria frenar les aspiracions del Partit Popular, els fets es vivien dia a dia a velocitat de vertigen. A cada pas de Garzón, el jutge o els jutges que li van al darrere movien la seva fitxa per entorpir-li una sortida airosa, però sobretot per assegurar-se que no tornaria a l’Audiència Nacional. Algú sap els anys que porta el President de la Diputació de Castelló, el Popular Carlos Fabra, ajornant i reajornant causes obertes i mai tancades?.

Que s’incompleixi la Carta europea de llengües regional o minoritàries ratificada per l’estat espanyol no constitueix cap il·legalitat, com no ho constitueix l’incompliment del que preveu l’Estatut en matèria d’inversions, ni l’incompliment de la la Llei de Comerç Exterior de Material de Defensa (es continua venent armament a països que la Llei prohibeix). Que es decreti o no la il·legalitat d’un acord municipal en favor de les consultes per la independència, depèn de si es valora que amb aquesta acció es boicotejarà l’acció popular, o si pel contrari encara l’encoratjarà. Els mateixos magistrat que s’asseuen a la taula del Constitucional per a debatre com triturar l’Estatut, tant aviat hi poden veure quinze com cinquanta articles inconstitucionals, depenent del sector al qual pertanyi cada magistrat, i sobretot de si consideren oportuna o no determinada sentència.

I així anem fent, amb una Justícia que put pels quatre costats.

Discursos deshonestos de doble lectura

Un dels temes recurrents, tant en l’àmbit català com en l’espanyol, és el de la publicitat en els mitjans de comunicació públics. Aparentment, es tracta de decidir fins a quin punt aquests mitjans han d’entrar en la pugna pel mercat publicitari, fent la competència així a les empreses privades del sector. Hom podria imaginar unes emissores de ràdio i televisió privades que s’haurien de sustentar a través dels propis mitjans aconseguits amb la publicitat, enfront d’unes altres finançades íntegrament amb fons públics que no haurien de contenir publicitat. Però el debat és fals; i, com sempre, la dreta més conservadora menteix i amaga la segona i la tercera intenció.

El problema no és que les emissores públiques facin la competència a les privades, o almenys no és això el que més els preocupa. No diuen pas res dels ajuts provinents de fons públics que reben les emissores privades. El que de veritat els preocupa és l’existència mateixa de mitjans de comunicació públics. Ells saben que, sense aquests mitjans públics, ideològicament la dreta controla perfectament el mercat i pot condicionar sense traves i sense escrúpols el missatge ideològic que s’emet a la ciutadania. I per més que els mitjans de comunicació de titularitat pública puguin estar dirigits pel govern de torn, sempre s’imposa un cert control i un cert equilibri, llevat d’aquells indrets on la corrupció ha esdevingut generalitzada, com al País Valencià. Per tant, d’entrada els convé aparentar que el finançament hauria de tenir vies ben diferenciades, segons si es tracta de mitjans públics o privats, però ja tenen a la recambra el discurs subsegüent que és el que de veritat els interessa.

Sense publicitat, el manteniment de les emissores de titularitat pública, si volen competir en qualitat i en audiència amb les privades, seria molt més costós; precisament ells que sempre apel·len a la necessitat de contenir la despesa pública. Per això, immediatament després d’aconseguir treure aquesta font d’ingressos dels mitjans públics vindrà l’argument del cost excessiu, i per tant que cal reduir les pretensions d’oferir des dels mitjans públics una oferta competitiva. Argument que tot seguit els serviria per dir que, davant de l’escassa audiència, val més liquidar el sector públic de la comunicació, i deixar-los a ells via lliure.

D’indignitats i incompetències

Miquel Roca Junyent apel·lava a la dignitat per reclamar que els membres del Tribunal Constitucional dimitissin; una apel·lació absurda sabent a quina mena de gent va dirigida. Altres polítics més condescendents, com Duran i Lleida, parlaven de la necessitat que el membres d’aquest Tribunal es declarin incompetents per a dictaminar sobre l’Estatut; una incompetència que no s’hauria d’entendre en el sentit que l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya no hauria d’entrar ja en el marc de les seves competències, sinó com a un reconeixement de la seva incapacitat per a continuar ocupant els càrrecs que ocupen. Però està clar, els membres de tan inútil Tribunal perceben uns sous molt llaminers, a part dels regals que, al millor estil Francisco Camps, han rebut alguns dels seus membres.

La pantomima d’aquest tribunal ratlla el ridícul. Tenen presa la decisió de burlar-se de la voluntat dels ciutadans de Catalunya, però els dos partits espanyols no es posen d’acord en l’abast que ha de tenir la retallada. Les raons jurídiques són el de menys; a cada nova ponència es proposa declarar inconstitucionals uns o altres articles, en alguns casos anul·lant articles sencers i en d’altres fent-ne una interpretació restrictiva, sui generis. Temes que fins ara havien estat perfectament acceptats, fins i tot en sentències del mateix Tribunal Constitucional o en d’altres instàncies judicials ara poden ser tombats; no pas per raons jurídiques, sinó estrictament polítiques. Es poden retallar temes que ja figuraven en l’anterior Estatut de forma més o menys explícita. Però per a fer-ne una interpretació diferent no hi ha hagut més canvis que els del nacionalisme espanyol més enyoradís del franquisme que ha sortit de l’armari. Si, a instàncies de la Falange, es pot encausar el jutge que investiga els crims del franquisme, per què no s’ha de poder recuperar el concepte d’”Una, Grande y Libre” que no admetia més nacionalitat, més llengua ni més ciutadania que l’espanyola. Està per veure si, envalentonats com estan els delegats del Partit Popular i del PSOE en aquesta paròdia de Tribunal no acabaran declarant inconstitucional l’article de la Constitució que parla de “nacionalidades” per referir-se a realitats com Catalunya o el País Basc.

Hi ha un problema bàsic de concepció democràtica, en el sentit que cap Tribunal pot passar per damunt de la voluntat del poble expressada democràticament. Hi ha un problema d’incapacitat, que podríem pensar que és simplement professional, per part dels seus membres per a dictar una sentència. Però, sobretot, hi ha un problema de corrupció del sistema que permet que uns magistrats es posicionin en funció dels interessos dels partits que representen i que puguin redactar o votar la inconstitucionalitat d’un text molt més amb criteris d'oportunitat política que jurídics. Aviat farà quatre anys de l’aprovació de l’Estatut, i la Presidenta del Constitucional diu que assumeix ella personalment la redacció d’una nova ponència i que la tindrà enllestida en pocs dies. Si fos cert, seria de jutjat de guàrdia.

Demagògia pura i dura

De cop i volta, en contra del que ens venien dient fins ara tant els polítics com els seus assessors econòmics, a tothom li ha vingut la dèria de retallar despeses. Només cal fer una ullada a l’hemeroteca d’un parell de mesos enrere i trobaríem declaracions i anàlisis en què se’ns deia que era normal endeutar-se en temps de crisi, que era un deute perfectament suportable, i que era imprescindible per a donar suport als sectors de població que més patien les conseqüències de la crisi. No es tracta de cap emergència de tipus intern, sinó que és la pressió dels mercats, i amb l’experiència del cas de Gràcia, la que ha obligat els governs a emprendre aquestes retallades tan dràstiques, sabent que aquestes mateixes retallades tindran com a conseqüència retardar la sortida de la crisi.

El que passa és que aquestes anomenades “pressions del mercat” no són elements fantasmagòrics, anònims i fora de l’abast dels Estats, sinó que són els mateixos poders econòmics (amb noms i cognoms i domicili fiscal) que ens han abocat a la crisi i que ara volen deixar ben clar que les seves conseqüències han d’anar a càrrec exclusivament dels ciutadans. I davant del perill real que els poders econòmics portin a la ruïna un Estat, als governants no els queda altra solució que la de reduir el dèficit. I per fer-ho podrien eliminar despeses supèrflues, que n’hi ha moltes, però a aquests sectors econòmics no els interessa només retallar despeses sinó assegurar-se que, aprofitant la crisi que ells han generat, els Estats adaptaran el mercat laboral i les despeses socials als seus interessos. Doble benefici: fan pagar la crisi als altres i milloren a favor seu el mercat del treball, tot reduint la despesa social que ells consideren supèrflua. Per a un Governant el més fàcil per a reduir el dèficit és tirar de la partida dels funcionaris públics, els que presten serveis socials com l’ensenyament i la sanitat; ja saben que és el més injust i el més perjudicial per a la població, però també saben que és el més fàcil.

A algú, fent demagògia pura i dura, se li podria ocórrer reduir el dèficit atacant partides inútils, però això no acontentaria aquests sectors econòmics. Per exemple, l’Estat es podria estalviar 8.896.000 de la Casa Reial, 22.513.000 d’alts càrrecs de les Corts generals, els 15.886.000 del Defensor del Pueblo (no cal tenir una institució que es dedica a atacar la voluntat del poble), els 28.000.000 del Tribunal Constitucional (una despesa inútil, per incapacitat dels seus integrants i perquè no ens cal una tercera cambra que vagi en contra de la voluntat democràtica), i ja no diguem si ens poséssim a reduir dràsticament els 7.692.000.000 del Ministeri de Defensa. Però està clar, tot això seria fer demagògia i no acontentaria els mercats; és més pràctic i senzill atacar de dret la classe treballadora i els programes socials.

No ens parleu mai més de polítiques socials, ni d’esquerres

En el tens debat a les Corts espanyoles en què Zapatero presentava el seu paquet de mesures per reduir el dèficit, però sobretot per a satisfer els mercats i per a fer pagar la crisi als més febles, Mariano Rajoy li va etzibar que no li parlés mai més de polítiques socials. I l’home tenia la seva part de raó: les mesures econòmiques del Govern socialista no tenen res a envejar a les polítiques més dures de la dreta espanyola. El dirigent popular va admetre que ni ells no haurien gosat anar tan lluny. A Mariano Rajoy, naturalment, se li ha de continuar parlant de polítiques socials encara que a ell li desagradin perquè no hi acaba de veure els guanys per al sector que representa; però és evident que no són els anomenats socialistes els més indicats per a fer-ho, quan estan competint directament amb els populars per veure qui imposa les polítiques més antisocials i més ultraconservadores.

Però la història no és pas nova. En repetides ocasions, i sobretot durant les campanyes electorals, uns i altres s’acusen mútuament de copiar-se els programes en política econòmica. Entenc l’enrabiada de Rajoy quan veu que allò de què se l’acusa sovint és exactament el que fa el seu competidor. I probablement ni li molesta tant que li diguin que les seves són polítiques de dretes i antisocials, com l’intrusisme dels socialistes que fan exactament el mateix. El que passa és que això també té traducció aquí: El Govern de la Generalitat, i no només els Consellers d’un partit, s’ha afanyat a seguir les passes dels seus superiors de Madrid, anunciant mesures del mateix calibre antisocial: atacar de dret l’educació i la sanitat, amb més profunditat del que ja ho venien fent en els darrers anys. A ERC n’hi ha que s’escandalitzen pel seguidisme que s’ha fet del partit dels socialistes, limitant i coartant les aspiracions nacionals de Catalunya; n’hi ha que no entenen que es pugui donar suport a un President que no és sinó un subaltern del PSOE, profundament nacionalista espanyol. I, probablement no els falta raó.

Ara bé. Tant o més m’escandalitza que puguem donar suport a un Govern que fa polítiques de dretes, i que segueix les directrius dels seus companys de partit, a Madrid, que fins i tot els populars troben excessivament antisocials. I sobretot m’escandalitza que es continuï parlant de “governs d’esquerres” per referir-se a hipotètics governs amb els socialistes i en contraposició a hipotètics governs amb els convergents. ERC pot pactar o no amb CiU en la propera legislatura, però en cap cas els seus dirigents haurien de tenir la barra i el desvergonyiment de dir que no ho fan perquè no volen pactar amb la dreta. Hi han pactat els darrers set anys. En cap cas el dilema no estarà en fer un pacte amb la dreta o amb l’esquerra, sinó amb la dreta més catalanista o amb la dreta més espanyolista.

El desastre de la Diagonal? Quin desastre?

La contundència dels resultats de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona ha sorprès tothom. I, en conseqüència, ha creat un desconcert absolut a les files socialistes. Els milions malversats en aquesta ridícula campanya no han servit per animar els ciutadans a anar a votar; i els qui ho han fet ha estat per a desautoritzar el Govern municipal. I Hereu probablement s’ha passat de frenada volent aparentar ser ràpid de reflexos, assumint responsabilitats, assegurant que ha après la lliçó, però castigant sobretot a qui hauria pogut ser el seu successor. O potser precisament per això.

Mirem-ho fredament. Que una administració proposi una consulta a la ciutadania, i que aquesta ciutadania no respongui a la crida, tampoc hauria de ser cap drama; com tampoc ho hauria de ser que el vot majoritari es decantés cap a qualsevol de les opcions possibles. De fet, si es fa una consulta és perquè qui dirigeix aquella administració, en aquell tema concret, o no té una posició presa o no vol imposar el seu punt de vista, que està prou legitimat pel fet d’haver guanyat prèviament unes eleccions. L’Ajuntament podia haver emprès la reforma de la Diagonal sense cap consulta prèvia en forma de referèndum, com ha fet amb tantes i tantes altres actuacions. Totes les administracions cada dia prenen decisions, sense comptar amb l’opinió dels ciutadans. En aquest cas hi ha hagut, és cert, errors de plantejament sumats a errors tècnics; uns errors de plantejament que també hi van ser en el darrer xou del Fòrum de les Cultures, ara fa sis anys. Si Hereu hagués respost acceptant o forçant la dimissió de la persona responsable tècnica de la consulta, l’oposició li hauria exigit dimissions polítiques de més alt nivell; però com que ell ja s’ha avançat carregant-se el seu segon, l’oposició, obligada a demanar un xic més, no pot sinó reclamar la seva de dimissió. Però, ben mirat, on és el desastre?

Sincerament, no crec que el desastre de la Diagonal consisteixi en uns errors tècnics, ni en una baixa participació, ni en la victòria aclaparadora d’una de les opcions possibles. Sinó en el fet que ha posat al descobert la impostura dels mal anomenats “socialistes”. Ridiculitzaven o menystenien les consultes per la Independència perquè no assolien gaire més del 20% de participació, i ells abocant-hi tots els recursos públics s’han quedat a la meitat; han volgut escenificar una pantomima de participació democràtica escollint precisament un tema de caràcter tècnic, la responsabilitat del qual no es pot traspassar a la ciutadania; Hereu i el seu equip no perseguien polsar l’opinió dels barcelonins sobre quin podia ser el millor disseny per a la Diagonal, sinó revifar la seva imatge en declivi; pretenien demostrar que les consultes a la ciutadania no havien de ser sobre temes rellevants com el futur del país, sinó sobre temes domèstics; han quedat en evidència quan demagògicament ells sempre es vanten de ser l’opció propera als ciutadans, i han hagut de ser aquests els qui els recordessin que ja n’hi ha prou de tanta disbauxa amb els diners públics¹; el resultat no indica que els barcelonins ja estiguin satisfets amb la Diagonal tal com està, sinó que ja estan farts de tanta política d’aparador, de tanta farsanteria, i de tanta mentida. Aquest és el desastre de la Diagonal.

(1) Aquesta consulta ha costat a al ciutat, només en organització, 3 milions d’euros. Però cal recordar els pressupostos municipals dedicats a propaganda supèrflua? La malversació anual de fons públics en concepte de propaganda “institucional”, representa quatre vegades més del que ha costat la consulta de la Diagonal.

Serem capaços de fer tard per no anar enlloc?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

L’ambient del país s’escalfa, i ara no pas per qüestions de sobiranisme sinó per la maldestre actuació del Govern de Zapatero que ha tingut la rèplica submissa dels seus subordinats al capdavant de la Generalitat, com la resta de comunitats governades pels socialistes. El nyap de la consulta de la Diagonal, emprès com a element de pre campanya de Jordi Hereu i com a intent de menystenir les consultes sobiranistes, se li pot girar en contra i posar en evidència l’enorme mèrit que aquestes tenien i que continuen tenint. Els ineptes representants dels dos partits espanyols al Tribunal Constitucional continuen encallats perquè no acaben de posar-se d’acord amb la forma i la profunditat amb què creuen que s’ha de desautoritzar el poble de Catalunya a qui no es reconeix ni la seva existència.

I enmig de tot plegat no s’acaba de treure l’entrellat d’una possible i potent candidatura independentista de cara a les properes eleccions de la tardor. Hom pot pensar que Reagrupament està esperant que acabi la presidència de Joan Laporta al F.C. Barcelona per poder ensenyar definitivament les cartes i posar en marxa tota la campanya electoral. Però, mentrestant, les enquestes van marcant unes tendències, i les perspectives electorals dels diferents grups polítics es van consolidant. Cada vegada es va fent més difícil la irrupció d’aquesta força política capaç de remoure substancialment l’actual estructura de partits; les enquestes donen un estret marge de maniobra per a una hipotètica nova candidatura independentista, i aquesta idea va calant en sectors de població que inicialment potser van creure en l’empenta primera de Carretero, però que hores d’ara ja s’han tornat a deixar portar pel desànim abstencionista o per acabar donant el vot a les formacions tradicionals com a mal menor. Des d’aquelles primeres proclames, en què es posava el llistó molt alt com a fita, fins ara no s’ha sabut crear un estat d’ànim creixent i engrescador entre la població, s’ha personalitat excessivament en la figura de Joan Laporta amb la consegüent espera de la seva disponibilitat, i s’ha donat peu a l’aparició de diverses iniciatives teòricament amb el mateix objectiu de crear una força alternativa, però que probablement poden acabar impedint la candidatura unitària.

Hi ha, d’una banda les accions empreses per sectors de l’esquerra independentista, a l’entorn de les CUP, per entendre’ns; però de l’altra hi ha la proposta de sectors ecologistes, i ara aquesta nova crida d’una seixantena de personalitats rellevants de la societat catalana. Sembla tan evident la necessitat d’aquesta alternativa unitària, i són tan diversos els sectors que la desitgen que pot molt ben ser que se n’acabi concretant més d’una. De ben segur que hi haurà sectors que argumentaran que la transversalitat no es pot fer a base de renunciar a uns plantejaments d’esquerres, o a uns plantejaments ecologistes, o a una dimensió global de Països Catalans, enfront d’altres que, molt més pragmàtics, preferirien bastir la candidatura sota l’únic pal de paller de la Independència de Catalunya. El debat i la confrontació interna ja el tenim servit. Estem fent tard i encara correm el risc de no arribar enlloc.

És en aquests moments que caldria demanar el màxim de responsabilitat entre totes les parts. No només que es faci un esforç per a poder arribar a un acord global entre les diferents visions sobiranistes que haurien de conformar aquesta candidatura unitària o transversal, sinó que s’aparquin d’entrada les diferències que ja se sap que són insalvables; és preferible que ja no entrin en el joc aquells qui, ben legítimament, pretenen confegir una candidatura sota unes bases ideològiques molt concretes. El fracàs d’una negociació o d’un procés de confluència sempre és pitjor que un punt de partida d’opcions paral·leles. En el benentès que, al final, el pastís a repartir en forma de suport electoral tampoc dóna per a massa propostes.

Ja la tenim liada

Ara resulta que tindrem, amb ben pocs dies de diferència, dues iniciatives populars per demanar la celebració d’un Referèndum sobre la Independència. Dues iniciatives que parteixen d’un informe jurídic previ, amb resultats diferents, i que sorgeixen bàsicament dels mateixos sectors sobiranistes. En totes dues, per exemple, hi ha un membre d’Esquerra. Es poden analitzar les raons i els arguments d’uns i altres, però el que és evident és que el bunyol ja està fet.

Jo sóc dels qui creuen, i sempre ho he dit, que l’actual Llei de Consultes no serveix per a celebrar cap referèndum a Catalunya sobre la independència. En el millor dels casos, pot servir per provocar una confrontació amb l’Estat quan aquest, emparant-se en la mateixa llei negui el permís per a celebrar la consulta. I aquest és el punt de partida diferenciat de les dues propostes per a promoure la Iniciativa Popular. Els uns proposen formular la mateixa pregunta que s’ha utilitzat en els diferents consultes celebrades fins ara sobre la independència, sabent, com ja va passar l’any passat, que en aquests termes no superarà el tràmit de la Mesa del Parlament; recordem que aleshores des d’Esquerra al PP, tots van votar en contra d’una ILP que demanava la convocatòria d’un Referèndum sobre la independència. I els altres recargolen la pregunta amb un preàmbul per tal de donar arguments als membres de la Mesa del Parlament per a aprovar-la; cosa que tampoc serà fàcil, perquè ni aquí ni enlloc no compten els arguments jurídics sinó els polítics. En tot cas, l’objectiu d’aquesta segona iniciativa, avalada per Uriel Bertran i Alfons López Tena, és estavellar-se a Madrid, cosa que segons ells provocaria un conflicte de gran abast.

En qualsevol cas, al marge de l’oportunitat d’una o altra estratègia, el que està clar és que l’existència de dues propostes és un desastre per als sobiranistes. I és difícil de creure que una de les dues no sigui impulsada amb l’únic ànim de desacreditar l’altra. A Madrid, al final, sempre ens acabaran imposant la seva Llei, però de moment es fotran un tip de riure davant la nostra ruqueria.

Va de nyaps barcelonins

Jordi Hereu i el seu equip, davant la previsible patacada electoral de l’any que ve, va decidir emprendre tot un seguit d’iniciatives propagandístiques, espectaculars, per a recuperar un xic de popularitat. Primer va ser l’esperpèntica proposta de celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern, “si li va funcionar al Pascual perquè no em pot funcionar a mi” devia pensar, i ara ha estat la celebració de la consulta popular per decidir com han de ser les voreres de la Diagonal. Quan tothom parla de la necessitat d’estrènyer-se el cinturó, de la por que no es puguin realitzar inversions bàsiques per al desenvolupament del país, la reforma de la Diagonal és com a mínim un despropòsit.

Però a l’Hereu, que durant tot el seu govern, seguint l’exemple dels seus predecessors, ha malversat quantitats ingents de diners dels ciutadans en propaganda institucional inútil i posada al servei de la seva persona i del seu partit, no li venia d’aquí una disbauxa més per deixar ben clar que les propostes d’austeritat del seu partit no són sinó una farsa i un pretext per a portar a terme polítiques de dreta pura i dura. Volia fer una gran moguda que li donés relleu personal, i a la vegada ridiculitzar les consultes populars per la independència que s’estan fent arreu del país. I és que els socialistes no en tenen mai prou d’imposar les seves tesis, sinó que han de demostrar que ho fan per fatxenderia; sembla fet a propòsit per a demostrar que quan ells i els jutges deien que eren il·legals les consultes era purament perquè políticament estaven en contra del dret a decidir, perquè ells sí que poden organitzar consultes saltant-se les lleis, amb la connivència de la fiscalia i de la Justícia.

Però el nyap polític de fons ha acabat sent un nyap de gestió també monumental. El cost d’aquesta Consulta de la Diagonal és tan alt, a nivell de realització i de propaganda, i comptant amb el suport desinteressat dels seus companys de partit als mitjans de comunicació públics i privat, que ell mateix es nega a donar les xifres, perquè sap que fins i tot els seus quedarien escandalitzats. I, a un preu tan alt, s’ofereix als ciutadans la possibilitat de decidir spbre dos models de disseny de la Diagonal relativament semblants, relegant la tercera opció com si fos aquell apartat residual de “no sap/no contesta”, i amb nul·les garanties democràtiques. Mentre que les consultes per la independència es van haver de celebrar sense que costés ni un duro a l’erari públic, i per tant sense mitjans, però amb un resultat excel·lent pel que fa a la impecabilitat i al rigor democràtic del sistema, l’Hereu malversant tants milions dels ciutadans ha estat incapaç d’organitzar una consulta neta, transparent i amb un mínim de garanties democràtiques. On han anat a parar els milions malgastats pel mateix partit que ens imposa austeritat? La fiscalia no hauria d’esperar que siguin els ciutadans els qui l’any que ve castiguin tanta malversació, tanta ineficiència i tanta irresponsabilitat.

Les noves dictadures

Temps enrere, i no pas tan enrere perquè encara en queden exemples, era habitual que els Estats Units, les anomenades potències occidentals, així com l’antiga URSS i la Xina, donessin suport a tota mena de dictadures en països del tercer món. Un règim dictatorial, sustentant per la força i amb una forta oposició interna, és sempre feble i necessitat d’aquest suport extern que se li ofereix a canvi d’importants concessions per a les empreses estrangeres. Era, i en algun cas encara és, una inversió molt rendible: es paga una petita fortuna per a mantenir en el poder el dictador corrupte, a canvi que aquest dictador permeti l’espoliació del seu país per part dels Estats que li donen suport.

Un cop garantit i corromput el sistema, es permetia cedir formalment a alguna de les reivindicacions democràtiques del poble oprimit, acceptant que en alguns casos es fessin eleccions. Unes eleccions a les quals concorrien els diferents candidats en desigualtat de condicions, amb amenaces i coaccions contra els més incòmodes per als interessos del poder econòmic, i amb fraus massius perfectament tolerats per la comunitat internacional. Si el resultat era l’esperat, la victòria d’una força conservadora que continuava cedint bona part dels recursos naturals a les potències estrangeres, s’havia d’acceptar el nou govern “democràtic”; mentre que si, malgrat totes les adversitats, aconseguia la victòria un candidat mínimament renovador i partidari de prioritzar l’interès del seu poble al de les empreses foranes, aleshores es tornava a pagar quatre militars corruptes perquè promoguessin un cop d’Estat i tornessin a la situació anterior. Però tot això ja ha passat a la història, amb algunes excepcions ben notòries, està clar.

Els mateixos interessos que abans es defensaven amb el crim organitzat des de l’Estat, servint-se d’un dictador titella, ara en un món globalitzat es poden defensar amb els anomenats mecanismes del mercat o del sistema liberal. Amb l’avantatge que ara no s’han de tacar les mans de sang tan directament com abans, i sobretot que poden aparentar que és una qüestió tècnica del “mercat”, del “sistema financer”, de la imprescindible “competitivitat” i “estabilitat”; i sobretot amb l’avantatge que l’espoliació no té perquè limitar-se als països del tercer món, sinó que també es pot fer en països com el nostre. Un sistema amb capacitat de crear estabilitat o inestabilitat, confiança o desconfiança, segons els interessos especuladors, no d’un “mercat” en abstracte sinó d’unes persones i d’unes empreses que tenen noms i cognoms i domicili fiscal. Ells creen la “desconfiança dels mercats financers” i ells mateixos exigeixen les mesures d’ajustament en contra de la població com a requisit per a tornar recuperar la confiança.

I aquesta trepa de delinqüents gaudeixen d'impunitat total.

Quanta estupidesa!

Ja tenim el Rei donat d’alta i a punt per a continuar exercint de no res, de simple peça decorativa. Aquests dies els mitjans de comunicació ens han atiborrat de partes mèdics i llistats de visites que rebia el monarca espanyol. Tot relativament normal si tenim en compte que oficialment a l’Estat espanyol la gent és majoritàriament monàrquica. Encara que sigui anecdòtic, és curiós constatar com per les dues bandes sembla que hi hagi necessitat de buscar-hi significacions especials, fins a l’extrem de l’estupidesa.

Em sembla bastant estúpid que es vulgui presentar l’operació del monarca a l’Hospital Clínic com una mostra de suport a la sanitat pública. Tothom sap que la intervenció i el tractament que ha rebut no té res a veure amb el servei públic que reben els ciutadans. Un servei públic, per cert, cada vegada més degradat i més deshumanitzat. Però tampoc em sembla massa lúcid per part d’alguns sectors i mitjans alternatius que han volgut veure-hi un greuge comparatiu en favor del Rei perquè aquest no ha hagut de posar-se a les llistes d’espera ni ha hagut de compartir habitació. Siguem seriosos: a cap país del món, els seus màxims dirigents no són tractats com el comú dels mortals. I tampoc ho voldríem per als nostres si fóssim un país normal, lliure. Em sembla tan ridícul que algú pretengui retreure que el Rei ha passat pel davant de molts ciutadans que estan en llista d’espera, com que després algú ho vulgui justificar dient que en realitat hi anava com a client privat. Tant si hi va com a client privat com si no, la despesa l’acabarà pagant l’erari públic; i una despesa que no serà petita si tenim en compte que s’ha hagut d’habilitar una planta sencera de l’Hospital per a ell tot sol.

Sovint, l’estupidesa no rau tant en els fets com en la justificació que s’hi vol donar. Aquesta mena de debats són de país de pandereta. En tot cas, l’únic debat seria que aquest no és el nostre monarca; però la factura de la seva intervenció no deixa de ser una minúcia al costat del que ens representa econòmicament haver de formar part d’Espanya. Tant de bo algun dia poguéssim pagar-li gentilment la intervenció en un dels nostres hospitals com a deferència al monarca de l’Estat veí.

Atracament a mà armada

El sistema econòmic ha trobat una nova sortida per a reconduir una situació que podia atemptar contra el privilegi de les classes dominants. Durant dècades, els drets socials s’anaven consolidant amb petites passes i no poques reticències de la dreta; a cada nou conveni, a cada nova llei, o a cada nou programa electoral el debat estava en com salvaguardar la cohesió social, guanyar drets per a la classe treballadora, millorar l’estat del benestar i en definitiva fer que l’Estat complís el seu paper de redistribució de la riquesa. Però ja des de força abans de la crisi actual es va capgirar la situació, amb el consentiment o la passivitat dels sindicats. A cada bugada perdem un llençol, i ara de la forma més cínica i descarada ens estem carregant les costoses i limitades conquestes socials en benefici d’un sistema que recorda el capitalisme salvatge del segle XIX; amb un vocabulari renovat, això sí.

El sistema liberal pensat o organitzat a la mesura dels interessos de les classes dominants estava fent fallida, no solament perquè la voracitat especuladora podia desembocar en crisis que feien trontollar el sistema, sinó perquè la participació de la ciutadania en els processos democràtics portava els Estats a complir una certa funció redistributiva. La globalització va ser una primera oportunitat per a plantejar el debat en uns altres termes: no es tracta de dilucidar si és o no rendible una determinada activitat, ni si la mateixa inèrcia del mercat pot fer que es valori la força del treball, sinó que l’afany de competitivitat a escala planetària obliga d’una banda a un creixement insostenible que ens està portant al desastre ecològic i de l’altra desarma la classe treballadora que se l’obliga a competir amb països on no tenen per què respectar-se ni els drets humans, ni els drets laborals, ni el medi ambient. I, ara, quan semblava que ja havia passat la part més dura de la crisi, quan els indicadors diuen que es reprèn l’activitat productiva, els mercats financers han trobat una nova fórmula per acabar de recuperar el poder absolut sobre el sistema. El fantasma del rescat de Grècia només ha estat una excusa. En primer lloc, no es tracta de cap “rescat de Grècia” sinó de garantir que els bancs europeus cobraran amb tots els seus interessos els crèdits pendents d’aquest país; i sobretot garantir, com ja es va fer amb la banca responsable de la crisi que patim, que en cap cas no pagaran la factura els qui amb la seva mala gestió han posat en perill el ja precari sistema. Europa “deixa” diners a Grècia per tal que aquest país els pugui pagar religiosament als creditors, majoritàriament els bancs europeus; i per fer-ho s’exigeix que es rebaixin els sous de funcionaris i pensionistes, que es redueixen les prestacions d’atur i les polítiques socials, és a dir que es faci un traspàs de recursos de les classes socials més febles cap als grans poder econòmics responsables de la crisi.

Però en segon lloc, el fantasma de Grècia els ha vingut com anell al dit per a poder portar a terme aquelles polítiques de dreta pura i dura, de dreta decimonònica, a la resta de països, inclòs l’Estat espanyol. Deixant que el sistema liberal campés al seu aire, la por a perdre el poder obligava els governs a tenir un mínim de sensibilitat envers la majoria de la població. Ara han trobat el sistema de poder menystenir aquesta majoria i fer-li pagar no ja els plats trencats d’una crisi que ells no han provocat, sinó la recuperació del poder absolut per part del sistema financer. Tant li fa que el deute de l’Estat sigui més o menys sostenible i que no hi hagi cap risc evident de no poder-hi fer front; el mateix sistema financer té els mecanismes per a crear una suposada desconfiança envers l’Estat, a l’estil de Grècia, i és aquesta desconfiança que ells mateixos creen la que els dóna peu a imposar les condicions per a recuperar-la. I les condicions, evidentment, no són altres que les de retallar els drets laborals (perquè hipòcritament en diuen “reformes estructurals”?), congelació o baixada de sous de funcionaris i pensionistes, i reducció de les despeses socials. Temps enrere, ni el PP no hauria gosat dir obertament que s’havien de retallar les despeses en sanitat i en educació, considerades pilars d’una societat mínimament civilitzada; ara, l’amenaça es pot fer obertament i pot ser executada per un Govern que té el desvergonyiment de continuar emprant el nom de socialista.

El canvi encara està per fer

Aquest cap de setmana a Lloret de Mar, Esquerra ha engegat motors de cara a la campanya electoral de la tardor. Sentint el discurs, tant el del seu President com el del seu Secretari General, hom diria que aquesta vegada ERC sí que està convençuda d’actuar com a partit independentista, posant com a prioritat el dret a decidir dels catalans i la sortida de la via morta a què ens han abocat entre tots plegats. El discurs sona bé, és coherent amb un ideari independentista, i podria i hauria de motivar amplis sectors de la societat desenganyats de tanta farsa estatutària, de tant de menyspreu per part dels partits espanyols, inclosos els seus representants exercint de magistrats al Constitucional. Les paraules sonen bé, ara falta que siguin creïbles.

Algú emprava a Lloret l’eslògan de “El veritable canvi per Catalunya”. Era un reconeixement explícit que els governs tripartits no van representar veritables canvis. El paper d’Esquerra al Govern, i en general tota l’actuació del tripartit inclòs el paper del President de la Generalitat, no ha estat tan desastre ni tan nefast com pretenen alguns dels seus detractors, però tampoc es pot presentar com a exitós ni ha aportat res de nou. D’ençà de la transició, sense solució de continuïtat entre els governs de Jordi Pujol, de Pasqual Maragall i de José Montilla, el veritable canvi encara està per fer. Tots els partits han fet mèrits per guanyar-se la desafecció de la gent, i Esquerra a més s’ha guanyat la desafecció i la deserció de sectors independentistes que, potser precipitadament, l’han invalidada per a liderar cap projecte sobiranista al país. No serà fàcil, ara, guanyar-se de nou la credibilitat. Tots els partits es poden fer mutus retrets per la seva política de poca volada, per haver posat per davant els interessos de partit i les ambicions personals de poder, per haver jugat amb l’enemic simulant que hom s’hi podia aliar amb l’esperança de fer-lo canviar... i tots tenen la seva part de raó.

A Esquerra ho tenim gaire bé tot a favor: un discurs clar i coherent, un creixement de la voluntat sobiranista de la ciutadania, una mobilització ciutadana que espera respostes polítiques... Però podem tenir un problema: la credibilitat. Serem capaços de recuperar la il·lusió i la credibilitat perduda durant aquests anys? O és que la direcció del partit ha estat tan erràtica que, ni tenint-ho tot a favor, no mereixerà la confiança de la gent?. Havent-hi al país un increment substanciós de sentiment sobiranista, qualsevol resultat que no representi un increment també substanciós del suport electoral, hauria de ser considerat com un fracàs. I no tant un fracàs del partit com de la seva direcció.

L’estirabot del Duran

No sé quina mena de qualificatiu es pot donar a l’estirabot que acaba de llançar Josep Antoni Duran i Lleida. Qualsevol, menys proposta seriosa. Que la credibilitat del Govern està sota mínims és ben cert, perquè fins i tot ho diuen els socialistes catalans; com també ho és que les seves polítiques contra la crisi han estat un veritable fracàs, i només països com Grècia i Portugal ens salven de quedar a la cua d’Europa; però l’alternativa del PP, a part de ser l’única possible a l’Estat espanyol, no és sinó una alternativa nominal, de canvi de titulars a les poltrones.

Proposar, doncs, una moció de censura, però no pas per a col·locar-hi l’únic partit que pot ser alternativa de Govern a Espanya sinó per a fer un Govern de concentració, no té cap mena de sentit. Al Partit Popular li importa ben poc la crisi econòmica, tret d’utilitzar-la per a afavorir els seus interessos, els de la patronal i la banca, i per tant si tinguessin l’oportunitat de fer fora el Govern socialista no seria precisament per a constituir un Govern de concentració. D’altra banda, quan Duran i Lleida parla d’un Govern de concentració, un cop descavalcat el PSOE, no queda altra possibilitat que la d’un Govern del PP, com a màxim amb la participació de CiU, de CC i potser del PNB; és a dir un govern conservador amb petits i testimonials suports dels partits minoritaris. Però, sobretot, si Duran i Lleida proposa aquest Govern de concentració amb l’excusa que Zapatero ha perdut la credibilitat, que Rajoy tampoc se l’ha guanyada, i que per tant cal un executiu de consens per fer front a la crisi, és absurd que es digui que aquest hauria de ser un govern interí, de pocs mesos, el just per a convocar noves eleccions. Precisament perquè vivim moments de crisi, el que menys convé des d’un punt de vista econòmic, i així ho remarquen a la Gran Bretanya, són governs interins incapacitats per a prendre decisions.

Sovint, diuen les enquestes, Duran i Lleida és el polític més ben valorat a Espanya. Deu ser per les bajanades que deixa anar i que entonen amb el tristíssim panorama que ens ofereixen tant els socialistes com els populars. L’estratègia dels partidaris de mantenir la dependència envers Espanya es veu que passa també per participar de l’estupidesa més supina.

L’actitud angelical dels socialistes

Les tensions al si del Partits dels Socialistes són evidents. Com ja els ha passat en moltes altres ocasions, des de Madrid se’ls exigeix una actitud de vassallatge que després no és correspost. L’espantall d’una victòria popular a les Corts espanyoles i el dubtós mèrit de poder afirmar que el PSOE té a Catalunya un dels seus pilars fonamentals, fan que els socialistes catalans s’aboquin disciplinadament cap als seus superiors. Les reticències del sector catalanista no hi són per raó del vassallatge, sinó perquè la seva meselleria després no és recompensada ni reconeguda.

Només faltava que el President Montilla volgués aparentar que prenia les regnes de la defensa de l’Estatut adreçant-se a Rodríguez Zapatero d’una banda i a Mariano Rajoy de l’altra, com si fos un President de veritat que els crida a l’ordre. La resposta ha estat clara i contundent, i al dirigent popular li ha vingut com anell al dit poder-li refregar per la cara al mateix Palau de la Generalitat: Zapatero i Rajoy no poden arribar a grans acords perquè tots dos volen seure a la mateixa cadira, però tots dos comparteixen la mateixa visió de centralització espanyola i de menysteniment per Catalunya i pels catalans. La tímida reacció que aparentava el President de la Generalitat ha caigut en el ridícul, de manera que s’ha vist forçat a esmenar el nou cap de campanya dels socialistes catalans que devia mal interpretar el gest, creient que ja podien prescindir, de cara a les eleccions de la tardor, de la imatge del PSOE aliat amb el PP contra Catalunya. Montilla i els socialistes es troben en una situació compromesa, amb mals auguris electorals, però la seva actitud de submissió envers Madrid tampoc els serveix perquè els socialistes espanyols els donin un cop de mà. Ben al contrari: qui té el poder real exigeix disciplina absoluta sense que el vassall en pugui esperar res a canvi.

Això sembla ser que és el que costa de pair a polítics dels sector catalanista com el Conseller Antoni Castells. Un dels pocs que es veu amb cor d’expressar públicament la seva disconformitat amb el tracte rebut pels seus teòrics companys de partit; la majoria callen, per por de no sortir a la foto. I no s’ha estat de qualificar d’angelical l’actitud dels Iceta i companyia que continuen insistint en què la seva aspiració és acontentar l’amo i fins i tot intentar convèncer-lo perquè no els maltracti en excés. Angelical seria, com diu Castells, si els dirigents socialistes creguessin realment que poden convèncer Zapatero perquè canviés la seva política envers Catalunya. Però la seva actitud no té res d’angelical: Als dirigents socialistes catalans els importa un rave convèncer o no Zapatero, perquè ja saben que això és impossible, l’únic que fan és agenollar-se servilment per poder continuar gaudint, a títol personal, de la confiança de l’amo que decideix al seu albir sobre ells i sobre el país.

Demà, a la plaça de les Nacions, a Ginebra

Demà, a les 12 del migdia, a la Plaça de les Nacions de Ginebra. Aquesta és la nova cita per a donar a conèixer al món el conflicte obert entre Catalunya i Espanya. Promogut pel mateix col·lectiu, Deumil.cat, que va organitzar la manifestació de l’any passat a Brussel·les, ara es pretén organitzar també una concentració festiva davant la seu de les Nacions Unides a Ginebra. De moment ja s’ha lliurat una carta de presentació al President del Consell de Drets Humans, Alex Van Meeuwen. Una vegada més la societat civil ha de fer les funcions de suplència d’unes institucions que sembla que no tinguin altre objectiu que el de disputar-se’n internament el control.

L’important no serà el nombre de persones que s’aconsegueixi concentrar a la ciutat de Ginebra, sinó l’acte simbòlic de donar visibilitat internacional al fet català. L’èxit assolit en l’anterior convocatòria de Brussel·les fa pensar que aquesta vegada també serà possible, tot i les dificultats objectives. Sovint des d’aquesta mateixa societat civil es fa bandera de la independència institucional amb què realitzen les seves accions; i té molt de mèrit, està clar. Però això mateix pot ser-ne el principal handicap. Els mitjans de comunicació nacionals, però també els de fora, no conceben altra realitat que l’oficial, la de les institucions i la dels poders fàctics. A aquesta inèrcia general d’ignorar tot allò que no porta segell oficial, s’hi afegeix la tendenciositat manifesta d’aquests mitjans en contra de determinades opcions polítiques.

Hi ha també la dificultat objectiva d’arribar amb convenciment a aquesta mena d’organismes internacionals. La Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides sovint ha d’estudiar casos de violació flagrant d’aquests drets, ja sigui a Cambodja, a Birmània o al Congo, i amb escasses competències per a incidir-hi més enllà de simples resolucions que no obliguen a ningú. Per als membres d’aquests organismes, doncs, situacions com la nostra són vistes amb uns altres paràmetres, els costa de veure-hi vulneracions reals dels drets humans, i sovint ho interpreten com una disputa interna de caràcter menor. I si a això hi afegim que les institucions que democràticament representen el país no es posen al costat de les entitats denunciants, s’entén que la seva mirada sigui més aviat freda i distant. El que costa més d’entendre és, precisament, la negligència d’aquestes nostres institucions.

Quan les Lleis se les passen pel forro

Barcelona també celebrarà la seva consulta, encara que sigui sobre un tema tan prosaic com el disseny de la Diagonal. L’Ajuntament proposa als barcelonins que escullin entre dos projectes del que ha de ser aquesta artèria bàsica de la capital; i per fer-ho no necessiten ni lleis de consultes ni permisos de l’Estat. Si l’alcalde ha cregut que aquesta mesura li pot donar un relleu mediàtic que l’ajudi a no perdre les properes eleccions, hi aboca tota la maquinària municipal, costi el que costi, i al marge del que puguin dir les lleis.

El jurista López Tena s’afanyava a remarcar que o bé la consulta de l’Ajuntament de Barcelona és il·legal, o bé són perfectament legals les consultes populars sobre la independència. El que passa és que, i el senyor López Tena ho hauria de saber, en aquest país no es qüestiona res en funció de la seva legalitat o de la seva il·legalitat, sinó de la conveniència política de cada acció. I la de l’Ajuntament de Barcelona no solament és innòcua, sinó que pot ser un bon exemple del tipus de consultes que poden ser acceptables des de la perspectiva política i judicial espanyola, en contraposició a les consultes que pretenen demanar als ciutadans que decideixin sobre el seu futur. Per il·legal que fos la consulta sobre la Diagonal de Barcelona, ningú gosaria ni perdria el temps a impugnar-la justament pel seu caràcter polític, que ja s’escau amb la ideologia dominant.

De fet, és el mateix frau de llei que el sistema judicial va fer amb les consultes populars per la independència. Inicialment s’hi van oposar i van emetre sentències en contra de les consultes, i concretament revocant les aprovacions de suport del Consistori d’Arenys de Munt, i de la cessió de locals per part de l’administració municipal. Que s’incomplís la llei els importava ben poc; del que es tractava era de boicotejar, d’acord amb la Falange, una iniciativa políticament perillosa. Però quan van veure que la seva sentència més aviat encara va esperonar i afavorir la participació en la consulta, van canviar d’estratègia; en les següents consultes han optat pel silenci, permetent allò que abans havien considerat il·legal, per la mateixa raó de conveniència política. Per a la Justícia, la Llei no és sinó una eina a utilitzar o a ignorar, en funció d’uns interessos estrictament polítics o ideològics.

Contra els miniparcs eòlics

Catalunya és de les comunitats autònomes de l’Estat amb menys implantació de l’energia eòlica. El Govern de la Generalitat, teòricament més ecologista que ningú, ha vingut posant tota mena d’entrebancs a l’expansió d’aquesta font d’energia alternativa amb excuses o raonaments pretesament ecologistes. Ara mateix el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha rebutjat la iniciativa empresa per l’Ajuntament de Cabacés, al Priorat, per a instal·lar un miniparc eòlic al municipi, perquè sembla que per la zona podria haver-hi alguna àliga cuabarrada.

És ben cert que els immensos parcs eòlics que podem veure, per exemple, a l’Aragó o a Navarra, malmeten el paisatge i de ben segur que deuen ser un perill per a les aus de la zona. Com el malmeten també determinades urbanitzacions salvatges com la de la Vall Fosca o de tants altres indrets turístics, les mateixes Centrals Nuclears, i per suposat el traçat aeri de la MAT. I en aquest darrer cas, a més, també constitueixen una perillosa barrera per a les aus. El desaforat creixement urbanístic dels darrers anys, potenciat sovint des de les mateixes administracions i aturat només per l’esclat de la bombolla immobiliària, així com la invasió i esquarterament generalitzat del territori amb polígons i infraestructures no sempre prou justificats, han provocat el pitjor desastre mediambiental imaginable. Un desastre inevitable, diuen, per poder mantenir un ritme de creixement que alguns consideren imprescindible i altres veiem com insostenible.

El cas de la denegació del permís per a instal·lar un miniparc eòlic al municipi de Cabacés, com ja ha passat amb altres propostes semblants, té un significat diferent. No només perquè es tracta d’una iniciativa relativament insignificant pel que fa al seu impacte en comparació amb les grans agressions al territori que sí que s’autoritzen o s’emprenen des de l’administració, sinó pel que hi ha al darrere. El gran problema que tenen les energies alternatives, sobretot la solar o l'eòlica, és que la natura se’ns ofereix gratuïtament i cal buscar la fórmula no només de generar energia sinó sobretot de garantir que les grans empreses podran posar-hi un comptador. Qualsevol Govern, amb un mínim de sensibilitat mediambiental i no sotmès als interessos de les grans companyies, potenciaria sobretot aquestes formes de petit format a l’abast dels petits ajuntaments i fins i tot dels particulars. L’excusa de la possibilitat que el molinet de Cabacés pugui afectar alguna au protegida, davant del panorama d'un país agredit mediambientalment fins a l’extenuació pels grans interessos empresarials, sembla una broma de mal gust. I ho és.

La fal·làcia del creixement sostenible

En un estudi recent, codirigit per l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), sobre les tendències climàtiques i la qualitat de l’aigua als embassaments, es treuen conclusions força precises de cap on anem. S’hi diu, per exemple, que la quantitat d'aigua que entra al pantà de Sau des del riu Ter ha disminuït un 44% en els darrers 44 anys, i aquesta seria la tendència general arreu del país. I, naturalment, aquesta disminució de la capacitat dels embassament repercuteix directament en la qualitat de l’aigua.

Pot semblar un contrasentit parlar ara, quan alguns embassaments són plens a vessar i han d’obrir comportes, de la disminució dels cabals dels rius. Però és un fet que no es pot pensar en satisfer les necessitats d’aigua per al reg i per al consum només en els períodes de pluges intenses, si després han de venir períodes de sequera; el que compta és el còmput global. I tot sembla indicar que la tendència serà més de disminució dels cabals i de la qualitat de l’aigua, que no a l’inrevés. De la mateixa manera que la tendència de la població i de les necessitats d’aigua és la del creixement. Dues tendències contraposades i incompatibles. Algú dirà que això s’ha de compensar amb mesures d’estalvi o amb major eficiència en la gestió d’aquests recursos bàsics. Però aquesta és una cançoneta que ja no dóna per més i que després de set anys de governs amb Departaments de Medi Ambient dirigits per ecologistes, els qui podrien ser més sensibles al tema, ja no té cap credibilitat.

Hauríem de ser clars en aquest sentit: parlar de “creixement sostenible” és una fal·làcia. El creixement és insostenible per naturalesa. La naturalesa ja no dóna més de sí. Fins i tot suposant que es mantinguessin estables els cabals dels rius, el creixement de la població i de les necessitats d’aigua el fan inviable a llarg termini. Quan des de determinada esquerra ecologista es parla del “creixement sostenible” no es fa altra cosa que maquillar, i en el millor dels casos allargar o alleugerir, el mateix plantejament de la dreta d’optar pel creixement que ja se sap que a la llarg és del tot insostenible.

Una de freda i una de calenta

Ambler Moss, qui va ser representant dels Estats Units a Barcelona durant el franquisme, ha fet unes declaracions típiques d’un observador forà que té la lucidesa i l’objectivitat que li permet la distància, però que alhora pateix el desenfocament propi de qui no acaba d’encaixar-hi totes les peces. És el mateix que ens ha passat altres vegades quan algú ha volgut establir una comparació de Catalunya amb el Quebec o amb Escòcia, per exemple; les comparacions poden ser més o menys precises, però allà on l’erren de dalt a baix és en fer el paral·lelisme del Canadà o del Regne Unit amb Espanya.

Parlant de les dificultats que pot tenir Catalunya per a poder decidir el seu futur, qui va ser vicecònsol a Barcelona ha afirmat: “Les limitacions són autoimposades”. I és ben cert. Tant li fa que totes les dades demostrin no solament la viabilitat d’un Estat català, sinó els avantatges de tipus econòmic que això representaria. Hi ha un sector de la societat catalana que prefereix seguir els partits i els polítics que creuen que a Catalunya no ens convé tenir un major autogovern ni una independència, per més que totes les estadístiques demostrin que és al País Basc i a Navarra, amb règim de concert econòmic, on hi ha menys atur (gaire bé la meitat del que hi ha a la resta de l’Estat) i on poden fer majors inversions en serveis bàsics; i per més que totes les dades que quantifiquen el dèficit fiscal de Catalunya demostrin que si fóssim independents els catalans disposaríem d’uns 20.000 milions d’euros anuals més. El fervor espanyolista els porta a menystenir la possibilitat de reduir sensiblement la taxa d’atur, de millorar les nostres infraestructures, el sistema educatiu, la xarxa sanitària, la recerca, etc. Hi ha molts catalans que prefereixen pagar, o deixar de tenir, 3.000 euros anuals (el cost del dèficit fiscal dividit pel nombre de ciutadans de Catalunya) per tal de poder continuar formant part d’Espanya. Tot un luxe que molts no es podrien permetre.

Però després, Ambler Moss certifica: “No hi veig cap impediment”. Un primer impediment és, per suposat, el mateix fet que una classe dirigent catalana prefereixi sacrificar Catalunya a canvi de poder mantenir ells unes cotes de poder amb Espanya, i que tinguin la capacitat de convèncer l’electorat de què per poder ser espanyols val la pena “regalar-los” una o dues mesades. Però l’altre gran impediment és que tenim un Estat amb un nul esperit democràtic, que optaria per utilitzar qualsevol recurs, inclòs el militar o el de la Justícia corrompuda, per tal d’impedir que els catalans exercim el dret democràtic de decidir el nostre futur.

Amb les estadístiques a la mà

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Les prospeccions estadístiques tothom se les amaneix com vol. Si repassem les diferents enquestes que han aparegut en els darrers mesos en trobarem per a tots els gustos, encara que sempre amb el denominador comú de l’ascens del sentiment sobiranista en la població catalana. Des dels estudis que afirmen que no passarien del 30% els partidaris de la independència, als que els atorguen una clara majoria. Tinguem en compte, però, que en les conteses electorals els partits que es presenten com a opcions netament independentistes, fins ara, arriben ben just al 15%.

L’Artur Mas afirmava que en un referèndum per la independència amb una baixa participació és possible que guanyés el SÍ, encara que fos per un estret marge; però que si la participació fos superior al 55%, aleshores guanyaria el NO. I aquest raonament, que no sé si està prou ben fonamentat però que en tot cas no sembla pas fugir d’estudi, és el que deu motivar a CiU mantenir aquesta ambigüitat per alguns incomprensible. Mas diu que votaria SÍ en un referèndum per la Independència, però a la vegada considera que ara mateix no és el moment oportú per convocar-lo; per por de perdre’l, segurament. Per por de guanyar-lo, que dirien els més malèvols. De fet, quelcom de semblant afirmava Jaume Sobrequés: ‘El PSC lideraria el referèndum d’autodeterminació si fos la posició majoritària de la ciutadania‘. Aquests posicionaments irriten els independentistes convençuts, per considerar-los porucs i poc conseqüents, però també el Partit Popular i en general els nacionalistes espanyols, que els veuen excessivament nacionalistes, fet que els acaba donant la centralitat política que els permet guanyar o disputar-se la victòria electoral.

En les consultes populars, a moltes poblacions, la participació ha estat inferior a la suma dels vots obtinguts per CiU i ERC junts, i en algun cas fins i tot inferior als vots obtinguts per ERC. És una prova que per a calibrar degudament el valor de les enquestes, de les consultes o de les eleccions és molt important la resposta, però també ho és com es fa la pregunta. No és el mateix una consulta organitzada des de les institucions amb tot el desplegament mediàtic i l’enorme quantitat de recursos invertits, que una altra organitzada per entitats ciutadanes sense mitjans, sense recursos i sense experiència. Però tampoc seria el mateix organitzar una consulta institucional sobre la independència on els arguments fossin avaluar els avantatges o els desavantatges de l’opció independentista, que organitzar-la sota l’amenaça d’esberlar la cohesió social del país, amb violència inclosa, en cas que s’optés per la via independentista. I, ja fent una mica de ciència ficció, imaginem una consulta organitzada per les institucions catalanes, però amb l’assentiment del Govern espanyol i amb la voluntat democràtica (aquest és el punt de ciència ficció) no solament de respectar la decisió de la ciutadania, sinó de col·laborar en la forma de repartició de la part que ens correspondria de les estructures de l’Estat, inclòs l’exèrcit, les ambaixades o el patrimoni avui dipositat a Madrid com a capital de tot l’Estat espanyol. En aquests darrer cas, com ja havien dit en algun moment, fins i tot gent tan nacionalista com la Montserrat Nebreda o el Joan Ferran de ben segur que també votarien a favor de la llibertat.

Ens queda encara camí per córrer. Perquè de ben poc ens serviran les consultes si només reflecteixen aquest 20% d’independentisme convençut. Caldria acabar de donar l’impuls necessari perquè s’hi apuntin nous sectors i persones fins ara indecises. I això no s’aconseguirà si no som capaços de crear entre totes les forces polítiques sobiranistes un estat d’ànim positiu i engrescador, de manera que no demanem a la ciutadania que s’apunti al projecte partidista de ningú sinó a un projecte nacional de país, creïble i àmpliament compartit.

Ens ho podem permetre?

L’atur continua la seva imparable cursa ascendent. Però això no és el que preocupa a les autoritats del país, més interessades en garantir que bancs i grans empreses tornin a tenir els beneficis d’abans. En tot cas la reducció de l’atur, és a dir la reducció dels problemes greus de milers de ciutadans, serà la conseqüència de la recuperació dels beneficis; però no pas de forma immediata, perquè la crisi ha servit i acabarà de servir per a reajustar les plantilles i acabar de collar les condicions laborals, en això que eufemísticament en diuen “reformes estructurals”.

Però bé, no tothom pateix de la mateixa manera els efectes de la crisi. El mapa de les comunitats autònomes segons el percentatge de gent sense feina és prou eloqüent. De fet és un mapa relativament semblant al que resulta d’aplicar-hi les dades d’inversió per càpita, el percentatge destinat a Educació, etc. Sempre les comunitat autònomes que disposen del concert econòmic, País Basc i Navarra, vam molt per davant de la resta. Mentre aquestes tenen ara mateix una taxa d’atur que sobrepassa ben just el 10%, la majoria de les altres comunitats estem molt a prop del 20%, i algunes ja s’acosten al 30%.

Resulta difícil d’explicar a la societat catalana (i potser per això els partits espanyols i els seus mitjans de comunicació prefereixen no fer-ho) que hem de renunciar a tenir un model de finançament semblant als bascos, que a nosaltres ens convé més tenir el doble d’atur i poder formar part solidàriament amb la resta de comunitats de l’Estat. Des d’un punt de vista estrictament econòmic ens costa molt car formar part de l’estat espanyol, i més en les condicions que ens imposen; realment s’ha de ser molt visceral per argumentar que és millor tenir altes taxes d’atur, no tenir recursos per invertir en educació, ni en infraestructures, ni en res, per tal de poder continuar essent espanyols. És el missatge que ens envien sobretot el PSC-PSOE i el PP, els quals al País Basc o a Navarra sí que defensen a capa i espasa mantenir el model econòmic que els permet gaudir d’un finançament que no té gaire res a veure amb el del conjunt de l’Estat.

Ens podem permetre la disbauxa que ens representa mantenir-nos com a espanyols? Ens ho podem permetre?

Educació: Desacords pre electorals

A mesura que es va acostant la nova cita electoral, en principi prevista per la tardor, els diferents partits polítics han d’anar marcant les distàncies. Compten amb què l’electorat anirà escàs de memòria i no els tindrà en compte les vel·leïtats passades. O, si més no, compten amb poder contrarestar a base d’una gran campanya de màrqueting l’opinió que d’ells s’han fet els ciutadans. Normalment els funciona; menys del que esperaven, però els funciona.

No fa ni un any que el tripartit ens presentava com un gran èxit, dins de l’escàs marge de l’Estatut, el nou acord de finançament. Fins aleshores, els ajustaments pressupostaris es justificaven per la manca de recursos que s’havia de resoldre amb l’aplicació del nou model pactat entre el tripartit i el Govern espanyol (alguns dirien imposat pel Govern espanyol en el marc del cafè per a tothom, i el nostre més aigualit). Si abans totes les retallades pressupostàries es justificaven per la manca d’acord, ara no veiem què més podem fer gràcies a aquest acord. El Departament d’Educació, per exemple, anuncia noves retallades, en aquest cas poden ser 200 places dels Serveis territorials, i que se sumarien als ajustaments que ha anat fent el Departament en els darrers anys, amb la connivència dels tres partits del Govern. Ara, però, com que s’acosten eleccions, i cada partit ha d’anar marcant perfil propi, ja hi ha qui des del mateix Govern critica la mesura; com si els centre educatius no haguessin patit any rere any les retallades de personal i pressupostàries.

El diputat d’Esquerra Josep Maria Freixenet, mestre de professió i per tant coneixedor d’aquestes retallades que ha anat patint darrerament l’escola pública, havia romàs impassible fins ara veient com es deixaven de cobrir determinades vacants, com es paralitzaven segons quins programes educatius, s’aparcaven propostes pilot, es postergava l’equipament informàtic de les escoles i es deixava potser per al setembre, com a element de campanya dels socialistes, la gratuïtat dels llibres de text. Però ara ja s’ha donat el tret de sortida, i ara ja toca marcar ni que sigui tímidament les distàncies, i s'exclama per l’enèsima retallada del Departament d’Educació en detriment de l’escola pública. Ara, potser ja hem fet tard.

Corruptes, xenòfobs i violents...però legals

La Justícia és igual per a tothom, però per a alguns més que per als altres. En principi, les responsabilitats penals no són mai col·lectives, d’una organització o partit, sinó de cadascun dels seus membres i sobretot dels seus directius; però això no ha estat així quan s’ha volgut jutjat determinades organitzacions o mitjans de comunicació (casos Egin o Egunkaria) que defensen unes idees concretes.

Aplicant el mateix criteri que ha servit per a declarar la il·legalitat d’algunes formacions polítiques abertzales, hi hauria algun altre partit d’àmbit espanyol que també podria ser il·legalitzat. La diferència fonamental és que l’ideari d’aquesta formació política és excessivament afí a la dels jutges que haurien d’aplicar el mateix criteri. I ja no cal dir en els casos en què hi ha amistat manifesta i declarada, com el del jutge amic (més amic que jutge) que va exculpar Francisco Camps; perquè aleshores hauríem de parlar d’una altra mena de delictes.

El PP està esquitxat de corrupció per totes bandes; i ja no es tracta d’algun alcalde aïllat que va fer de les seves al seu municipi, en benefici propi, sinó d’una trama perfectament organitzada que parteix de la cúpula del partit, amb la figura del seu tresorer al capdavant. El sumari, o sumaris, amb totes les seves ramificacions regionals, s’anirà allargant i diluint en el temps per tal de perjudicar el mínim les aspiracions electorals del partit. I en el millor dels casos rodaran alguns caps menors, més que res per la indiscreció amb què havien portar la seva tasca. Però de considerar l’organització en el seu conjunt, com fan els jutges amb organitzacions d’altres ideologies, com a organitzacions il·lícites per a delinquir, res de res.

El PP es pot permetre el luxe de fer crides descaradament xenòfobes i racistes, com les del dirigent badaloní Garcia Albiol, amb la col·laboració directa de l’Alícia Sanchez Camacho. Si constitucionalment es poden menystenir les comunitats que dins de l’Estat espanyol tenen una llengua o una cultura diferent de la castellana, com no s’ha de poder fer el mateix amb les foranes? Els jutges no atenen mai aquesta mena de qüestions, a no ser que provinguin d’organitzacions menors, que fan ostentació de la simbologia nazi. I, encara.

El PP és una de tantes organitzacions que no condemna determinada violència, però mai se la inclou per aquest mateix fet en la llista d’organitzacions a il·legalitzar. Bàsicament perquè la violència que ells no condemnen és d’un ideologia concreta, de la qual probablement també participen els qui haurien de fer complir la Llei de partits. I no solament això, sinó que es pot encetar impunement i desvergonyidament un procés contra aquell qui tingui la pretensió d’investigar determinats crims. La Llei i la Justícia no pretén perseguir en abstracte la violència, els qui la recolzen o els qui no la condemnen, sinó aquella que es posa al servei d’unes determinades idees contràries al règim.

És així com el Partit Popular pot campar tranquil·lament, i aspirar a assumir de nou la governabilitat de l’estat, malgrat tractar-se d’un partit manifestament corrupte, xenòfob i partidari de segons quina violència. La Justícia és igual per a tothom, però no tothom hi té suficients amics.

Entre tots alimentem la xenofòbia

Hi ha molts índex i paràmetres diversos per constatar com creix el racisme i la xenofòbia als països de l’anomenat primer món. Davant de fets puntuals, com el del pamflet xenòfob repartit a Badalona pel candidat del Partit Popular, Garcia Albiol, al costat de la presidenta Alícia Sánchez Camacho, sovint ens escandalitzem com si el focus del problema fossin aquests brots en concret, i com si aquestes atzagaiades no fossin sinó el resultat d’una tendència general de les societats occidentals.

Hi ha d’una banda la majoria de lleis relacionades amb la immigració, aprovades indistintament per Governs d’esquerres i de dretes, com és el cas de la legislació espanyola, basades en la negació de la igualtat de drets de totes les persones sigui quin sigui el seu origen, i que només procura regular i controlar els fluxos migratoris en funció dels interessos del país receptor. La legislació ve a dir als ciutadans que hi ha unes persones que tenen uns drets per raó d’haver nascut en un determinat territori que no tenen els altres, als quals podem considerar il·legals; la marginació i persecució d’aquests il·legals no és un problema de drets humans, sinó d’impossibilitat material d’expulsar-los. Per això, la mateixa administració que fa les lleis es nega a què algú pretengui denunciar les irregularitats detectades en base a aquestes lleis.

Hi ha, d’altra banda, l’aparició de grups que, a la vista d’aquesta tendència general de les polítiques oficials, es mostren desacomplexadament racistes amb el convenciment que en podran treure un rèdit electoral i un benefici personal. Això s’esdevé arreu d’Europa on els partits d’extrema dreta de caràcter racista estan guanyant suports, i poden entrar per exemple al Parlament britànic. I a casa nostra grups com Plataforma per Catalunya o com el Partit Popular saben que atiant l’odi racial no fan sinó expressar obertament el que més dissimuladament ja diuen les lleis del país, i que un sector de la població, sense escrúpols, voldria sentir.

Hi ha també la connivència del sistema judicial que darrerament ha anat canviant el sentit de les seves sentències. Si abans es qualificava de delicte la incitació a la xenofòbia o la discriminació racial, avui aquesta mena de sentències es reserven només per a grups marginals d’extrema dreta que no tenen voluntat d’incidir en la realitat del país, sinó simplement mantenir una actitud provocativa, amb símbols nazis inclosos. El pamflet del Partit Popular de Badalona, com el que temps enrere es va repartir a Vic, no fa gaire hauria estat tipificat directament de racisme; avui és molt difícil que prosperi cap querella contra els seus creadors.

I és que també els partits teòricament progressistes han anat canviant el seu discurs. És el que feia ahir Joan Puigcercós quan afirmava que la seva posició havia d’estar a mig camí de la xenofòbia de l’extrema dreta, referint-se al PP, i el que seria políticament correcte que potser ja no defensa ningú. No ens enganyem: tots els grups i sectors socials són responsables d’aquest desplaçament del debat sobre la immigració cap a posicions més tancades que ens acosten a la xenofòbia. I és aquest mateix desplaçament de la centralitat del discurs que fa que apareguin com a normals les opcions i els posicionaments obertament racistes que cap jutge gosarà condemnar.

Regals enverinats

Les situacions de crisi poden ser passatgeres o cícliques, però sempre acaben engolint algunes víctimes, les més febles, que no hauran pogut aguantar la sotragada. En l’economia domèstica, són les famílies que s’havien hipotecat al límit comptant amb una situació de bonança i de treball estable. El sistema, amb els diners de tots els contribuents inclosos els qui es poden veure desnonats per no poder fer front a la hipoteca, ha recolzat el sistema financer responsable de la crisi, però no les seves víctimes. En l’àmbit internacional, quelcom de semblant li està passant a Grècia.

Grècia, amb la connivència de la Unió europea, havia assolit un endeutament excessiu que s’ha desbordat amb la crisi, i que s’agreuja a cada dia que passa. En un sistema liberal com el nostre, les víctimes s’abandonen a la cuneta; a no ser que la seva imatge pugui ser perjudicial per a la resta. La Unió europea no és una institució benèfica disposada a ajudar els qui ho necessitin, sinó una unió d’Estats que volen sentir-se més forts en un món globalitzat. Si s’ajuda a Grècia no és per cap interès envers els grecs; al capdavall, les condicions que s’imposaran per a concedir els “ajuts” són que la factura l’acabi pagant els ciutadans grecs: els treballadors, els pensionistes, els aturats... L’únic interès de la Unió és evitar la caiguda de la moneda europea, que per això ja es parla de fer sortir Grècia de la zona euro, i que no hi arrossegui algun altre país.

Però, compte amb les “ajudes”. Els diners prestats pels Estats europeus i pel FMI són només això, un crèdit. I donat que la solvència grega és ara mateix més aviat escassa, els interessos a pagar són molt superiors als que paga qualsevol altre Estat; i, naturalment, ha de ser amb totes les garanties, per tal d’assegurar-se que el suposat rescat de Grècia resulti altament rendible. Com es fa amb els països del tercer món, els crèdits tenen la virtut de permetre a qui els concedeix la possibilitat d’imposar condicions que seran més beneficioses per als Estats emissors, i per a les seves empreses, en detriment de la població del país afectat. És una molt ben calculada soga al coll que es posa al país endeutat perquè no oblidi, a l’hora de prendre decisions, qui té el poder de treure-li el tamboret de sota els peus.

Ponts de diàleg sobiranista

Eren més que previsibles tant els resultats com les reaccions que han generat les consultes populars sobre la independència d’ahir diumenge. Jo situava el llindar del fracàs per sota del 20% i de l’èxit rotund per sobre del 30; ni una cosa ni l’altra però, admetem-ho, ens hem quedat molt per la banda baixa. Naturalment, els unionistes faran la seva lectura en negatiu, obviaran les condicions amb què s’han de fer aquestes consultes al marge de les institucions i amagaran les dades que ens diuen, per exemple, que en realitat el President Montilla va captar un 17% dels vots possibles, o que a Girona l’independentisme ha tingut més vots que no va tenir l’actual alcaldessa.

Dit això, donant per descomptat que cal seguir treballant per aquest camí, també cal que ens fem una reflexió interna, amb tota l’autocrítica que calgui. També és cert que en alguns llocs, com ara a Mollet, el resultat ha estat tan baix que s’ha quedat per sota dels vots obtinguts per ERC en consultes oficials, i en la majoria no s’hi reflexa ni la suma de vots de CiU i d’Esquerra. Cosa que per a alguns sectors independentistes voldrà dir que aquests partits, i especialment els convergents, no s’hi han acabat d’implicar del tot. I és cert; però també vol dir que la capacitat de mobilització de la societat al marge d’aquests partits, també és escassa. Podem argumentar que un cert manteniment (a la baixa, no ho oblidem), tenint en compte que les consultes s’han fet en poblacions més grans, amb l’hostilitat dels seus governs municipals, i amb índex més elevats de població no autòctona, ja és tot un èxit. Però hem d’admetre que no s’ha sabut, o pogut, crear l’engrescament col·lectiu necessari per parlar d’un moviment imparable que ens porti indefectiblement cap a la independència. De ben poc serviran aquestes consultes, si després no som capaços de traduir-les en accions polítiques concretes, començant per les eleccions de la tardor.

L’aspecte més positiu, al meu entendre, és el que explicitava Joan Puigcercós: “s’han refet ponts de diàleg entre CiU i ERC”, i “quan hi ha una causa comuna podem treballar junts”. Doncs, heus aquí la qüestió: ja tenim la causa comuna que ens hauria de permetre treballar junts, la sobirania i la dignitat nacionals. Això vol dir un gir important en la política seguida per Esquerra en els darrers anys, i naturalment també per CiU. Si aprofitem aquesta lliçó, haurà estat l’èxit més gran de les consultes.

La centralitat del debat polític

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Avui viurem una nova jornada de consultes populars sobre la independència. Aquesta vegada és més rellevant el nombre de ciutadans que tindran la possibilitat d’exercir, encara que sigui simbòlicament, el seu dret a decidir; les consultes arriben a poblacions amb un major nombre d’habitants, amb Lleida al capdavant; i en alguns casos s’han hagut d’organitzar amb l’administració local obertament en contra. No s’ha de ser molt agosarat per afirmar que amb tota probabilitat els percentatges de participació no variaran excessivament en relació a l’anterior convocatòria. Correm el risc, de conseqüències realment greus per al moviment sobiranista, de patir un revés (posem per sota del 20%); i són realment poques les possibilitats d’assolir un èxit clar (per sobre del 30% de participació); per tant, és molt probable que ens mantinguem en aquell punt entre mig que permet als unionistes menystenir-ne el resultat i alhora ens permet a nosaltres mantenir l’esperança que en unes condicions de normalitat democràtica, amb un referèndum convocat des de les institucions, podria guanyar l’opció de la llibertat.

Mentrestant, el debat polític al país se’ns ha escapat una mica de les mans. Si fa uns mesos semblava que tot podia girar entorn de l’opció sobiranista, d’estar a favor o en contra de celebrar un referèndum vinculant, ara, amb la darrera maniobra dels membres del Tribunal Constitucional, hem tornat al dilema no ja de si cal o val la pena defensar aquest Estatut, sinó de com es defensarà al capdavall d’aquest inacabable procés. Està clar que en cercles reduïts hi continua havent el discurs rupturista, com hi ha estat des de l’època del PSAN, 35 anys enrere, però no sembla que pugui tenir la suficient força, com semblava tenir darrerament, per a involucrar-hi el conjunt de les forces polítiques del país. La centralitat del debat polític és probablement un dels indicadors més clars de la dinàmica que segueix el país, més enllà de declaracions i manifestacions puntuals o del debat intern que es pot fer cada sector de l’espectre ideològic.

El que és important no és el fet de dir que nosaltres passarem del que pugui dictar un tribunal Constitucional espanyol, ni que la nostra opció és ras i curt la independència i que no perdrem el temps en defensar un Estatut sentenciat. Perquè això pot no servir de res si la societat, i amb ella la majoria dels partits polítics, va per un altre cantó; si el debat polític gira entorn de l’economia domèstica, per més que tothom sap que les diferències en política econòmica entre uns i altres són ben minses; si no aconseguim que en plantejar-se aquest debat la majoria de la gent no vegi que és per estrictes raons econòmiques, a part de les identitàries, que no ens podem permetre la disbauxa i el cost extraordinari que ens suposa romandre dins d’Espanya. L’important, insisteixo, no són les paraules en si, sinó la capacitat d’influir sobre la realitat amb aquestes paraules.

Més d’un recordarà el plany que feien els socialistes quan des del Govern de la Generalitat els convergents apel·laven al sentit de catalanitat per votar-los a ells i no als socialistes. El que realment pesava no era que algú digués coses com “un bon català no pot votar mai un partit espanyol”, perquè al capdavall també des de la resta de partits es podien fer afirmacions similars “la dreta ensenya la bandera i amaga la cartera”. El que realment pesava era que el discurs pujolista els funcionava, era versemblant. I potser per això, Pasqual Maragall va entendre que no servia de res plànyer-se de la dialèctica convergent i, per tant, el que havia de fer era neutralitzar-la fent-la menys creïble; d’aquí el seu discurs catalanista que el va portar a la Presidència de la Generalitat. Però l’important tampoc eren les seves paraules, sinó la credibilitat que mereixien a un sector important de la població.

Esperem que la consulta d’avui sigui el més exitosa possible, i sobretot que no representi cap daltabaix seriós. Però comença a ser preocupant que el mateix discurs independentista que temps enrere semblava inquietar els unionistes, avui es quedi en un segon terme i no formi part, amb la mateixa força que abans, del debat polític general del país.

Que el càstig no sigui excessiu

Ho deia Sergi Sol, cap de Comunicació d’Esquerra: “El drama no és que guanyi CiU, fins i tot és saludable l'alternança. El drama fora si guanya CiU i ERC pateix un càstig excessiu”. És des de la mateixa direcció d’Esquerra que es dóna per descomptat que hi haurà un càstig de l’electorat, i no els falta raó. L’únic que esperen és que el càstig no sigui “excessiu”. Caldrà veure si finalment serà un càstig just, el que correspon a la falta (falta greu d’incoherència, manca de rumb i desori intern), o si es podrà suavitzar amb l’excusa o l’atenuant de no haver-hi gaire alternatives.

Ja tothom dóna per descomptat, al si de la mateixa direcció d’Esquerra, que se n’ha anat en orris tot aquell plantejament del darrer Congrés del Partit en què s’augurava, gràcies a la política conduïda per l’actual direcció, un salt qualitatiu que ens permetria esdevenir la força decisiva en les properes eleccions (fins i tot s’apuntava la idea d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra). Ara només es tracta de resistir, procurar que el càstig no sigui excessiu, i que se’ns permeti continuar fent la viu-viu, sense projecte ni perspectiva de país. Res de reconsiderar el camí emprès, ni de cercar responsabilitats (qui mogui un dit de crítica interna no anirà a les llistes!), ni de corregir els errors. Ens continuem enfangant en un poti-poti d’incoherències que evidencien una absoluta descoordinació entre Govern i direcció del partit, una improvisació constant i un anar a remolc de tothom: de Montilla i els socialistes d’una banda, de l’empenta convergent que té via lliure per erigir-se com a alternativa de l’altra, o dels moviments socials que estan aportant l’única esperança al sobiranisme.

Però què més podem esperar, si reiterem una i altra vegada la bondat d’aquest tripartit mentre els socialistes imposen les seves tesis de submissió als seus superiors de Madrid. Ha estat vergonyós l’homenatge i els honors retuts al franquista Joan Antoni Samaranch, oferint-li el Palau de la Generalitat com a capella ardent. I contradictori: els Consellers d’Esquerra callaven i compartien submisos la decisió del President Montilla, la Secretària General de l’Esport en cantava les excel·lències i tenia la gosadia de dir que era un home “d’idees avançades”, i després, a pilota passada quan s’ha adonat del bunyol i del ridícul que ha fet Esquerra, surt Puigcercós dient “que Samaranch va actuar com un espanyol enemic de Catalunya, i no com un català responsable”. Esperem que el càstig, tot i que merescut, no sigui excessiu.

25 d'abril, tornem-hi!

S’acosta una nova diada de consultes populars. Aquesta vegada amb un salt qualitatiu pel que fa al nombre de persones cridades a votar i a la importància de les ciutats on s’organitza la consulta. La sensació, des d’una certa distància, és que s’ha fet un petit pas endavant, però insuficient. És cert que hi ha hagut la incorporació d’alguna cara mediàtica i que potser CiU s’hi ha implicat una mica més en algunes poblacions, però hem de reconèixer que no s’ha arribat a crear un clima creixent d’eufòria i d’engrescament col·lectiu.

Potser l’avenç més important serà el fet de superar, si és que el nivell de participació és semblant al de les anteriors consultes, l’increment de dificultat que representa organitzar-les sense recursos en poblacions més grans i amb les institucions locals en contra. Però també assumim més riscos. El fracàs el podríem pagar molt car, perquè representaria la fi d’un procés pretesament alternatiu basat en una societat civil que prenia la iniciativa al marge dels partits. I tornaríem a la situació anterior a la consulta d’Arenys on tot estava en mans dels partits apoltronats al poder o amb el desig de recuperar-lo, sense un projecte clar de país. I més greu encara: no sembla que les diferents onades de consultes independentistes facin créixer les expectatives de vot, i per tant d’engrescament col·lectiu i de suport de la ciutadania, per aquelles formacions que es declaren obertament independentistes, ja sigui ERC o el moviment creat entorn de Reagrupament i de Joan Laporta.

Caldria no enganyar-nos per poder reaccionar a temps. No es podran considerar realment exitoses les consultes si no se supera el 30% de participació, i ja seria quedar-se lluny del 40% assolit al 13 de desembre a la comarca d’Osona. I el llindar del fracàs no el podem situar per sota del 20%. No s’hi val a esperar el resultat per acabar dient que qualsevol resultat és bo, i per a justificar-ho tot amb la precarietat de mitjans i el boicot informatiu. S’emprèn una iniciativa amb uns objectius molt clars. Si s’assoleixen vol dir que anem pel bon camí; però si no, no podem fer l’estruç i continuar com si res descarregant les culpes en els altres. Alguna cosa haurem fet malament; si més no, l’anàlisi de la realitat del país.

Samaranch, doblement mutant

Se suposa que el moment del traspàs d’una persona no és el més idoni per a formular-li retrets ni crítiques. Però, està clar, una cosa és aprofitar l’ocasió per a carregar contra un individu de passat més aviat fosc, quan no se li ha fet en vida, i l’altra és ensabonar-lo mentint i callant la realitat de la seva figura. Amb Samaranch ens pot passar com al President Polonès, Lech Kaczynski, la popularitat del qual ja havia caigut en picat per les seves excentricitats, el seu tarannà autoritari i d’extrema dreta. L’accident que va acabar amb la seva vida ha trastocat, amb l’inestimable suport dels mitjans de comunicació sempre predisposats a maquillar la realitat, la perspectiva que en tenia bona part de la població, fins al punt d’enterrar-lo com un heroi quan no havia estat sinó un mal president, almenys des d’una òptica mínimament progressista i democràtica.

La premsa internacional ha estat molt més rigorosa a l’hora d’analitzar la figura de Joan Antoni Samaranch, un personatge de passat franquista, feixista, a qui importava un rave Catalunya; que quan va veure que el franquisme no sobreviuria al dictador, tan admirat per ell, es va buscar una sortida airosa a través de l’esport, com si a ell això de la política no li hagués interessat mai. La democràtica, no. Els qui ara volen atribuir-li tot el mèrit d’haver aconseguit els Jocs del 92, de fet estan menystenint el paper de tot el Comitè Olímpic Internacional que és a qui correspon l’elecció de la seu dels Jocs, i vénen a dir que hi va haver martingala del President que se’ls va endur cap a casa. Ell va ser qui va canviar les regles del COI, vinculant la possibilitat de participar-hi al fet polític de tenir una estructura d’Estat, per tal d’evitar que Comitès Olímpics com el català poguessin ser-hi; i va enganyar, a més, als promotors d’un Comitè Olímpic Català fent-los creure que després dels jocs de Barcelona es podria parlar del tema. Jordi Pujol deia ahir, tímidament, que en els darrers anys havia percebut un cert increment de l’interès per Catalunya; potser, sí. Potser en la intimitat.

Està clar que també es poden trobar aspectes positius en tota la trajectòria de Samaranch, només faltaria. Però, globalment, no és una figura per a fer-ne gaire panegírics. El que passa és que els mitjans de comunicació del país, com a Polònia, prefereixen transcriure els tòpics de les notes oficials encara que saben que en resulta una visió molt esbiaixada de la realitat. Ell va saber transmutar-se camuflant el seu passat feixista sota el paraigües de l’esport, i ara els mitjans de comunicació han completat la seva mutació fins a convertir-lo en un modèlic demòcrata català. Tot un miracle.

Un PSC servil i un Montilla ridiculitzat

Fa quatre dies, com aquell qui diu, el PP i el PSOE s’acusaven mútuament d’entorpir- la renovació preceptiva del Tribunal Constitucional. Legalment, s’haurien de posar d’acord els dos partits espanyols per nomenar els nous membres, però cap dels dos vol renunciar a col·locar-hi els seus peons i els magistrats (amb les butxaques plenes) s’avenen indecentment a ser instrumentalitzats i a ser còmplices d’aquesta perversió. Fins ara els servia, a més, d’arma política per a acusar l’adversari de boicotejar el normal funcionament de la institució; però tot d’una s’han adonat de l’interès que pot tenir, per als seus interessos de partit, aquest mal funcionament. I en això sí que s’han posat d’acord.

Quan es va saber que el Tribunal Constitucional admetia una vegada més la seva incapacitat per a emetre una sentència, es van succeir les declaracions d’uns i altres, que han deixat ben retratat el PSC. Des de Catalunya, els socialistes catalans no van voler ser menys que la resta de forces polítiques del país i van sortir reclamant que es tragués de l’atzucac, i de la situació irregular, aquest Tribunal. En un primer moment semblava que només el PP s’abanderava de la inoperància i la ineptitud del Tribunal, cosa que va animar Iceta i companyia a defensar públicament la seva renovació en contra de l’actitud immobilista dels conservadors. Però tot seguit va aparèixer la Leire Pajín i el Ministre José Blanco admetent que ells estaven d’acord amb l’actitud de Rajoy en aquesta qüestió. Al pobre José Montilla encara li va quedar humor per sortir dient que ell confiava en la paraula del President José Luís Rodríguez Zapatero, que li hauria promès dies enrere fer tots els possibles per a renovar el Constitucional tal com marca la llei. Però la banalitat no està en la facilitat de Zapatero per a donar la paraula i fer promeses, sinó en l’estultícia dels qui a hores d’ara encara se’l creuen. I no ha tingut cap inconvenient per desautoritzar el pobre Montilla dient-li que del que li havia dit, res de res.

Montilla pot ser nominalment el Primer Secretari dels Socialistes catalans, però ell no és ningú ni tan sols per a condicionar el vot dels diputats del PSC que, obedients als seus superiors, continuaran donant suport al Govern espanyol en contra de Montilla i de l’Estatut de Catalunya. És el que té jugar a les files de l’enemic. Els Montilla, Iceta, Ferran o Zaragoza poden sentir-se agermanats amb el PSOE, amb l’esperança que això els permeti gestionar un mínim de poder, si més no a Catalunya; però a Madrid, els socialistes espanyols els continuen veient com a catalans, i per tant com a enemics que poden menysprear i ridiculitzar quan vulguin, com han fet ara. I això amb l’absoluta seguretat de l’amo que apallissa el seu gos precisament perquè sap que com més l’apallissa més li serà fidel.

Sotmesos a la ineficiència

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò dels molts turistes, i no turistes, estrangers que han tingut problemes per retornar als seus països, degut al tancament de l’espai aeri de mitja Europa. Menys ressò ha tingut el cas a la inversa, de catalans que es trobaven al Regne Unit i que no han pogut tornar tal com tenien previst. Si la simple avaria d’un tren o els problemes d’una sola companyia generen sovint caos organitzatius i sobretot informatius, no és d’estranyar que aquesta vegada tot s’hagi desbordat.

Com va passar amb el terratrèmol de Xile, i com ja ha passat en moltes altres ocasions, els ciutadans que es troben en una situació d’aquesta naturalesa en un país forà acostumen a tenir la pensada d’atansar-se a l’ambaixada o al consolat del seu país. Els catalans, però, no en tenim; i alguns van provar d’acudir al consolat espanyol de Londres. La resposta va ser molt similar a la que van obtenir el qui van fer el mateix durant el terratrèmol xilè: “El consolat no és una agència de viatges”. Senzillament, se’ls van treure del damunt. Curiosament, aquesta actitud la mantenen els representants d’un Govern que sí que va gestionar viatges de retorn de ciutadans anglesos que aquests dies es trobaven a l’Estat espanyol. Com un país normal, com si fóssim uns ciutadans normals amb els mateixos drets que els altres, els catalans voldríem disposar d’unes ambaixades i d’uns consolats que responguessin a les necessitats dels compatriotes que ho necessitin. Però això, segons els populars i els socialistes, és una bogeria i una pretensió forassenyada; hem d’acceptar la nostra inferioritat i la nostra categoria de ciutadans de segona. O de tercera, perquè fins i tot els petits estats que no poden tenir ambaixades i consolats a tot arreu, sí que poden establir convenis amb altres estats perquè defensin els seus interessos i els dels seus ciutadans.

En el nostre cas, però, el problema és doble. D’una banda no tenim estructura d’estat i per tant no disposem de delegacions pròpies, però de l’altra les representacions consulars espanyoles tampoc tenen clar quina és la seva funció. O millor dir, sí que tenen clar que no estan al servei dels ciutadans de l’Estat, sinó al servei del Govern de l’Estat. De fet, totes les estructures de l’Estat, des de l’exèrcit o la policia a la hisenda o les ambaixades, posen per cas, estan pensades per a servir els interessos de l’Estat que sovint no tenen res a veure amb els interessos dels ciutadans. Se’ns nega el dret a tenir un Estat propi, i a més se’ns n’imposa un que és ineficient i que no té cap interès de posar-se al servei dels seus ciutadans.