La legitimitat del Tribunal Constitucional (I)

Tot i que és un rumor que s’escampa sovint, sembla que aquesta vegada va de veres: els representants del PSOE i del PP al Tribunal Constitucional poden decidir qualsevol dia d’aquests que ja és el moment políticament oportú per a treure la seva sentència sobre l’Estatut. Ningú dubta que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut; l’expectativa està en veure si les retallades seran importants i substancioses, o bé si seran retallades literals d’anul·lació d’articles o de caràcter interpretatiu. En qualsevol cas, sembla que tothom té clar que la sentència serà una acció més de caràcter polític que jurídic, i per tant amb repercussions també polítiques. En els propers dies voldria fer algunes consideracions sobre el tema, veient sobretot la irresponsabilitat dels polítics catalans que esperen veure-les venir, pensant que a darrera hora ja improvisaran alguna cosa, si pot ser carregant-se mútuament les culpes per a treure rèdits personals o de partit.

Parlar de la politització d’aquest Tribunal Constitucional, i de la seva manca d’independència, no és cap gosadia. Ho han dit i reiterat en els darrers anys tots els mitjans de comunicació, de dretes i d’esquerres. Des del moment en què no es posen d’acord els dos grans partits espanyols sobre la seva preceptiva renovació és perquè cadascú aspira a posar-hi els seus peons i, en conseqüència, a procurar tenir-hi una majoria. I no solament això. També la majoria dels mitjans de comunicació han especulat amb afirmacions contundents en relació al resultat d’aquesta sentència sobre l’Estatut en funció dels membres del Tribunal que finalment podran votar i estampar-hi la seva signatura. Mitjans de comunicació gens radicals ni alternatius, en alguns casos també mitjans públics, han calculat obertament el vot i per tant el sentit de la sentència en funció de si es recusava un o altre magistrat (emprant la terminologia de progressista o conservador com a eufemisme de PSOE o PP), o de si la Presidenta del Tribunal podia exercir el vot de qualitat. És a dir que es donava per suposat que, com si es tractés d’un petit Parlament, els magistrats votarien en funció de la seva adscripció política.

És fàcil d’imaginar que si es tractés de magistrats independents que analitzessin el text estatutari amb criteris estrictament jurídics, les diferències interpretatives tècnicament tampoc podrien ser tantes. I, en tot cas, els matisos que hi pogués veure cada magistrat no es correspondrien a una decisió en bloc sinó que per a cada tema o apartat hi podria haver matisacions molt diverses, i per tant vots particulars que no haurien de correspondre als dos blocs tan ben definits, com asseguren sense rubor la majoria dels mitjans de comunicació.

Per tant, una primera consideració a fer és que aquest Tribunal Constitucional no està legitimat com a tal per a sentenciar res, perquè neix pervertit d’entrada en ser part interessada políticament a favor o en contra de l’Estatut segons si els seus magistrats pertanyen al sector proper al partit que hi va votar a favor o si pertanyen al sector proper al partit que n’ha presentat el recurs en contra. Un primer error de la classe política catalana, doncs, és no deixar clara d’entrada la manca de credibilitat d’aquest Tribunal Constitucional, prescindint de si al final ens serà més o menys desfavorable. Fer-ho després de conèixer la sentència ja no tindrà cap mena de valor, i tothom ho interpretarà com una rebequeria.

En defensa de Fèlix Millet

No entenc, sincerament, l’actitud d’alguns dirigents de CiU, com el Duran i Lleida o l’Oriol Pujol, de sortir en defensa de Fèlix Millet, l’expresident de la Fundació de l’Ordeó Català. És cert que hi ha una presumpció d’innocència que s’ha de respectar, però també ho és que en un personatge de projecció pública, ja sigui el President de l’Orfeó, el tresorer del PP o el President de la Generalitat Valenciana, la sola inculpació per presumpte corrupció o presumptes irregularitats, que alguna base deuen tenir, ja representa una greu perjudici per la Institució o l’Administració que representen.

El fet que l’administració catalana, durant l’època convergent, hagués tingut bones relacions amb Fèlix Millet, com també n’hi va tenir el Govern de José Maria Aznar, no significa cap mena de connivència amb les irregularitats detectades ara. Al capdavall, el Patronat de la Fundació està integrat per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, i a ningú se li acut relacionar el possible desviament de fons amb les administracions que no només sustenten l’entitat sinó que participen en els seus òrgans de Govern. Igualment, no té sentit retreure ara que Fèlix Millet va rebre el 1999 la Creu de Sant Jordi o que estava a punt de rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona, perquè és evident que aquestes distincions es feien en base a una acció cultural realment portada a terme, i els mèrits de la qual no cal menystenir.

Per tant, no entenc la dèria d’alguns mitjans de comunicació de remarcar les relacions que Fèlix Millet havia tingut amb determinades persones, casualment d’un signe polític diferent dels del mitjà, com si això les inculpés d’alguna manera, i obviant naturalment les que mantenia amb les persones de signe polític proper al mitjà. Ara, d’aquí a sortir en defensa seva, hi ha un bon pas. Igual com fan els populars solidaritzant-se i donant suport a dirigents del seu partit inculpats per corrupció, hom podria deduir que estan al corrent i que potser comparteixen les seves presumptes corrupcions. O potser és que, a mi personalment, sempre em dol molt més quan les irregularitats, errors o males gestions són protagonitzades precisament pels qui considero més propers.

La dependència del poder judicial

Amb tota normalitat, Joan Puigcercós afirmava que el Govern estava pressionant el Tribunal Constitucional per tal que la seva sentència sobre l’Estatut no fos excessivament desfavorable, de la mateixa manera que també ho feia el PP en sentit contrari. Una afirmació que en un Estat de dret seria escandalosa, però que aquí passa com una opinió més, precisament perquè és de domini públic la tendenciositat i manca de credibilitat i legitimitat d’aquest Tribunal. I com a molt una afirmació tan contundent com la del President d’ERC és desmentida tímidament per gent com José Zaragoza, més que res perquè no és políticament correcte dir-ho d’una manera tan explícita.

Però és que de casos de manca de credibilitat i de rigor jurídic en les sentències judicials en trobem a cada cantonada. Ho hem vist sovint amb sentències insòlites defensant o justificant determinades agressions masclistes; ho hem vist en tot el tema de la il·legalització de formacions polítiques a les quals, sovint, no se les acusa de cap acció concreta sinó de suposades connivències o coincidències en l’ideari polític; ho hem vist quan comparativament sembla insostenible que es condemni a més anys de presó per cremar un caixer automàtic, per exemple, que per matar una persona; ho veiem a diari quan la mateixa violència que, quan prové de gent d’ideologia abertzale és castigada amb tota severitat, quan prové de l’extrema dreta espanyola és minimitzada al País Valencià, per no dir tolerada, de manera que pot actuar amb total impunitat; o ho hem vist, ara, amb amb la sentència contra l‘anarquista Núria Pórtulas.

Resulta insòlit que es condemni a algú no per “col·laboració”, sinó per “temptativa de col·laboració” amb una suposada organització terrorista. Però més insòlit resulta si aquesta suposada organització terrorista no ha estat processada com a tal al seu país, a Itàlia, i el judici que es va fer contra la persona de la qual es va trobar el nom a l’agenda de la Núria Pórtulas, essent aquesta la principal prova de càrrec, va ser absolta per la justícia italiana.

Amb un sistema judicial com aquest, políticament no podem fer altra cosa que negar-los tota legimitat, i no acceptar ni acatar sentències manifestament polítiques, més que jurídiques. Altra cosa és tenir la vana il·lusió de poder-hi influir, com deia Puigcercós, des d’una ideologia absolutament oposada a la seva.

L’abjecte magnanimitat del monarca

Si la qualitat democràtica d’un país es medeix en funció de les possibilitats reals que tenen els seus ciutadans per a escollir els governants, per a associaciar-se i defensar públicament i col·lectiva uns ideals, o per a expressar lliurement la seva opinió, és evident que el Marroc no és cap model de democràcia. Un règim autocràtic, corrupte, que nega els drets més elementals dels seus súbdits (sense categoria de ciutadans), i que imposa la seva llei de la forma més injusta i arbitrària. I precisament és en els moments en què el monarca vol fer ostentació de la seva magnanimitat quan es fa més evident l’aberració del règim.

En motiu del desè aniversari de la seva coronació com a Rei del Marroc, com ja havia fet anteriorment amb el naixement del seu fill, s’ha permès d’atorgar un indult massiu, encara que en diversos graus, que afecta a 24.865 reclusos de les presons del seu país. Des de liquidacions totals de condemna, a reduccions significatives, commutacions de pena de mort per cadèna perpètua o de cadèna perpètua per comdemnes limitades, i tot per la seva magnificència, pel caprici de voler celebrar ostentosament els deu anys de la seva entronització. I, a més, amb el cinisme desmesurat de fer-ho "partint de consideracions humanitàries destinades a garantir la reinserció dels detinguts a la societat sobre la base dels principis i nobles valors ètics". Al marge que a les presons del Marroc hi ha molts ciutadans condemnats injustament per expressar públicament les seves opinions, per defensar uns ideals de llibertat i de justícia, per reivindicar els drets del poble sahaui o del poble berber, o simplement per haver estat crítics amb el règim, les consideracions humanitàries i el dret a la reinserció no poden dependre del capriciós aniversari d’un monarca que no té ni respecta els més elementals principis i valors ètics.

Els règims totalitaris, i molt específicament els dèspotes més abjectes, potser conscients de la injustícia que representa la seva mateixa existència, han de donar mostres obscenes d’indulgència com una forma més de demostrar el seu poder absolut. La justícia i la llibertat no són drets de la ciutadania, sinó capricis perversos del monarca.

CiU i PSC, al final, votant el PP... A fer la mà!

Tant els socialistes catalans com els convergents van fer una campanya electoral europea presentant el Partit Popular com l’enemic a batre. I no els faltava raó: el seu odi contra Catalunya i la llengua catalana, i en general contra qualsevol concepte de diversitat que faci ombra l’hegemonia espanyola, continuarà impedint que els catalans tinguem veu a Europa, que hi siguem reconeguts com a poble, i en definitiva que tinguem els mateixos drets que els altres. Continuarem essent, a Europa, ciutadans de segona. Però no només gràcies a l’obstinada voluntat del PP, sinó també al suport que reben dels socialistes i dels convergents.

Tant els diputats socialistes com els convergents han acabat votant el candidat popular a la Presidència de l’Eurocambra. El problema no rau en el fet que s’hagi arribat a un pacte per a repartir-se més o menys equitativament els càrrecs del Parlament europeu, com deia Ramon Tremosa en justificar-se adduint que el seu grup obtenia així una vicepresidència, sinó en l’engany i el frau a l’electorat que això suposa. Ja podem entendre que els candidats socialistes catalans, malgrat que la seva campanya simulava ser autònoma, en realitat anaven perduts enmig de la llista del PSOE al qual deuen la disciplina de vot, i que per tant ja ho tenen prou difícil, per no dir impossible, de fer valdre les reivindicacions catalans davant dels socialistes espanyols. I, encara, aquests socialistes espanyols queden enquadrats a Europa dins d’un grup parlamentari molt heterogeni, però que tenen en comú una visió molt estatalista d’Europa i molt jacobina dels Estats. El mateix que li passa al diputat convergent dins del Grup Liberal. El problema rau, doncs, en l’engany i el frau a l’electorat quan se li prometia no sé quantes coses, però sobretot fermesa enfront d’un Partit Popular sempre hostil a Catalunya, que al final han acabat votant.

La desafecció dels ciutadans envers la política probablement es basa en això. Polítics i mitjans de comunicació troben normal que no es faci res, o que es faci exactament el contrari, del que es prometia durant la campanya electoral. Ho hem vist en aquest cas de les eleccions europees, però ho veiem constantment en la política espanyola i en la catalana. La conclusió de l’electorat és que la política és una farsa i un engany permanent, que la paraula i les promeses d’un polític (i no només del Zapatero) no tenen cap valor. No és d’estranyar, doncs, perquè els polítics s’ho han guanyat a pols, que la gent els engegui ‘a fer la mà’, com dirien els valencians.

Hem perdut la nostra caixeta

De cop i volta, empesos per no sé què o no sé qui, però segur que amb mans interessades al darrere, es va començar a parlar de la necessitat de fusionar “caixes d’estalvi”. La crisi en seria la causa fonamental, o bé l’excusa, com passa a moltes empreses que aprofiten l’ocasió per a treure’s personal del damunt, per facilitar deslocalitzacions, per reduir els drets dels treballadors, etc. No sé si cap de les entitats d’estalvi catalanes implicades en procesos de fusió tenia realment problemes de solvència; en tot cas, l’exercici del 2008 s’havia tancat amb baixades clares de beneficis, però, malgrat tot, encara amb beneficis. La crisi es pot superar en un, dos o tres anys, però el procés ja serà irreversible.

La impressió que dóna, vist des de la distància, és que la iniciativa va sorgir del poder econòmic central, del Banc d’Espanya i de l’interès de la Banca espanyola per tal de clarificar el panorama financer i tenir més camp per a córrer. Un interès compartit pels nacionalistes espanyols que hi veien la possibilitat d’homogeneïtzar el sistema, carregant-se el que s’ha anomenat model català de Caixes d’Estalvi. Hom ja s’imaginava fusionant caixes locals o provincials catalanes amb qualsevol altra de l’Estat, de manera que fonamentalment deixessin de ser Caixes d’àmbit nacional. Inicialment, la Generalitat va sortir en defensa d’aquest “model català”, però tot seguit s’ha apuntat a la iniciativa, encara que delimitant, de moment, les fusions al marc geogràfic de Catalunya.

Per als usuaris, la diferència entre els serveis que ens pot oferir una o altra entitat financera és ben minsa. És en la seva projecció global, inserida en un marc geogràfic que la defineix, que cada Caixa pot tenir una incidència especial i específica en el seu territori. L’interès, i per tant el valor específic, de la Caixa de Sabadell, de Manlleu, de Tarragona, de Terrassa, del Penedès, de Manresa, o de Girona, posem per cas, no està en el seu potencial econòmic pròpiament, sinó en el seu arrelament al territori. Per als usuaris, un cop desdibuixada aquesta personalitat que ens les feia sentir més properes, deixaran de tenir sentit si no poden competir amb els bancs o amb “la Caixa”. Però, per més que inicialment intentin preservar algun lligam amb el territori original, les grans perjudicades per aquestes fusions seran les comarques que perdran un dels elements dinamitzadors de la seva economia, a part del mecenatge local que hi exercien.

Canvi o crisi, de Govern o de Partit?

Els canvis de Govern sempre són el resultat d’una crisi, la constatació que alguna cosa no acaba de funcionar prou bé o, com a mínim, que l’equip governant no és el més adequat. És cert que a vegades cal passar aquest mal tràngol per sortir-ne reforçat, tot prescindint d’algun dels seus membres que amb la seva gestió pot perjudicar la imatge de tot l’equip de Govern, però en cap cas es pot pensar en una remodelació positiva per se. Per això, resulta sorprenent l’anunci i la insistència dels dirigents d’Esquerra en considerar idònia ara una remodelació del Govern de la Generalitat.

D’entrada, és lògic que els socis de Govern s’hagin sentit molestos; perquè, si de veritat creuen que seria bo fer algun canvi, el normal i més lleial hauria estat fer-ho saber al President o als membres del partit que formen part de l’Executiu català, en lloc d’esbombar-ho a través dels mitjans de comunicació. D’altra banda, des del moment que parlen de la necessitat de rellevar alguns Consellers deu ser que ja en tenen algun de pensat, i que no gosen dir. Això, sense deixar de banda que efectuar canvis només per un any implica que un cop nomenats i adaptats els nous Consellers amb tot l’enrenou de reestructuracions internes amb els nous equips de treball, gaire bé no tindrien temps d’encetar cap nova iniciativa. Per tant, m’inclino a pensar que aquesta maldestra actuació dels dirigents d’Esquerra obeeix a interessos que ben poc tenen a veure amb la necessitat d’encarar amb garanties d’èxit el que queda de legislatura.

D’hipòtesis aquestes dies se n’han formulat unes quantes. Una primera, i potser la més infantil, seria imaginar que el President Montilla ja tenia previst de fer alguna remodelació, i sabent-ho els dirigents d’Esquerra se li han avançat anunciant-ho públicament per tal de donar la impressió que són ells els qui marquen l’agenda política. En aquest cas, hauria estat una mala jugada de deslleialtat envers el govern i el seu President, que obligaria a Montilla a postposar la remodelació per evitar la imatge de poca autoritat. Una altra possibilitat seria que des d’Esquerra es pretengués vendre la idea de la bondat de fer canvis en el Govern, tant per evitar que només es canviessin algunes de les carteres que tenen adjudicades com per donar a entendre que, en tot cas, al relleu se li ha de fer una lectura positiva. Queda encara una darrera i més malèvola interpretació que ja han fet alguns analistes: la direcció d’Esquerra, amb Puigcercós i Ridao al capdavant, intentarien prendre algun protagonisme rematant la feina de defenestració de l’entorn de Carod.

En qualsevol cas, no ha estat sinó la inèpcia dels dirigents d’Esquerra la que ha obert la porta a tota aquesta mena d’especulacions que contribueixen a malmetre la ja prou malmesa imatge del partit. Amb aquest personal, anem bé per anar a Roma!

Europa, ecologista? Ni en broma

Fa temps que els ho han advertit, i sembla que al final la Unió europea pot acabar sancionant l’Estat espanyol pel canal Segarra-Garrigues. No es sancionaria la Generalitat de Catalunya sinó l’Estat espanyol senzillament perquè Catalunya, als ulls d’Europa, no existeix. Amb tot, pot resultar xocant per a un conseller de medi ambient de la Generalitat, Francesc Baltasar del partit ecologista per excel·lència, veure com se’ls sanciona per una infracció contra el medi ambient. El tema pot resultar grotesc, escandalós, paradoxal o incomprensible, segons des de la perspectiva que hom vulgui contemplar-lo.

El Canal Segarra-Garrigues és una de les obres d’infrastructura més importants que s’han emprès a Catalunya en les darreres dècades. I sembla inexplicable que tot just ara, quan s’inaugura un primer tram del canal, s’adonin que la magna obra incompleix alguna normativa comunitària: aquí hi ha hagut irresponsabilitats en majúscules, que imagino que deuen ser compartides perquè ningú gosa tirar la primera pedra. Les sancions de la Unió europea poden ser milionàries, com també ho serien les modificacions que caldria fer al projecte per a adequar-lo a les seves exigències.

Al marge, doncs, d’aquestes responsabilitats que caldria depurar, de l’estultícia dels qui sabent que estaven en fals procedien a fer inauguracions solemnes, i de la paradoxa que es sancioni per atemptat al medi ambient una obra inaugurada per un govern d’esquerres i amb un Conseller ecologista, hi ha la incongruència de la mateixa Unió europea. Sense entrar en la importància de salvaguardar uns determinats paratges per a determinades espècies d’aus, enfront de l’interès de la població de la Catalunya central per a convertir en regadiu unes terres de secà, com a mínim resulta xocant i contradictori que aquest escrupolós afany proteccionista provingui de la mateixa institució que fomenta i financia altres obres que agredeixen amb molta més contundència el territori; i que permet, tolera o es limita a amonestar la destrucció del litoral català, o del Pirineu, amb un urbanisme salvatge que no respecta res ni ningú.

Si tant de menyspreu ha mostrat i continua mostrant la Unió europea envers el medi ambient, en temes com la MAT, les infrastructures viàries, la permissivitat urbanística... amb quina autoritat moral pot erigir-se ara en protector d’uns espais per a determinades aus avesades a viure en terres de secà? La resposta és ben senzilla: El medi ambient els importa un rave; l’únic que els pagesos no tenen ni la capacitat de pressió, ni la capacitat d’agrair generosament la permissivitat que tenen les grans empreses elèctriques, les constructores, les immobiliàries i en definitiva els grans poders econòmics. Amb els pagesos tothom s’hi veu amb cor; i, a més, poden simular un interès pel medi ambient que no tenen en absolut.

Focs d’avui, d’ahir i de sempre

Sempre hi ha gent disposada a fer llenya d’arbre caigut, a treure suc de les desgràcies, a aprofitar els moments crítics en benefici propi. Hi ajuda el fet que vivim en una societat on sembla que tot ha de tenir una causa, una justificació i per tant un responsable, sense deixar espai per a l’inevitable, per a l’atzar, o per a l’acte fortuït i imprevisible. Els focs d’aquest estiu, amb els tràgics resultats a l’Horta de Sant Joan, són un exemple d’aquesta impossibilitat de tenir-ho tot controlat i previst, de garantir fórmules màgiques per a evitar la malastrugança.

No es pot atribuir al Govern de la Generalitat, ni al Conseller Saura, la responsabilitat d’un sinistre provocat per causes naturals, avivat per unes condicions meteorològiques adverses i de difícil control donades les característiques orogràfiques del lloc on es va produir. Cal admetre que l’atzar, en forma de cúmul de circumstàncies, ens pot jugar una mala passada. Tampoc se’ls pot responsabilitzar, ni a ells ni molt menys als cossos de bombers, de falta de preparació, de problemes de coordinació o d’errors en l’execució de la seva tasca. Per més mitjans de què es disposi, per més recursos que s’hi esmercin, en la lluita contra el foc sempre hi ha l’imprevist, perquè cada situació i cada indret és diferent. És comprensible la desesperació d’alguna de les persones afectades a qui puntualment, i des d’una perspectiva molt subjectiva, li pot semblar que no s’ha actuat en el seu cas de la forma més efectiva; però de cap de les maneres no es pot aprofitar la desgràcia per a carregar les culpes o intentar treure’n rèdits polítics.

Dit això, només recomanar una revisió de l’hemeroteca per veure com es van comportar determinats grups polítics quan sinistres semblants es van produir temps enrere, amb un govern de color diferent. Els mateixos arguments que serveixen ara per eximir responsabilitats, per acceptar que en determinades circumstàncies no tot és previsible ni evitable, ja hi eren llavors. Altra cosa és que si l’any passat algú es penjava medalles atribuint la manca d’incendis a la seva bona gestió, sense considerar que la climatologia favorable n’havia estat el principal actor responsable, ara se les hauria de despenjar. O no?

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (i VI)

Per acabar aquesta sèrie d’articles sobre l’Enquesta d’usos lingüistics elaborada per la Generalitat de Catalunya, voldria comentar les dades generals de coneixement de la llengua. Els resultats són els següents: un 94’8% entén el català, un 81’7% pot llegir-lo, un 78’3% el pot parlar i un 61’8% el pot escriure. Pel que fa al castellà, en canvi, l’entén un 99’9%, el parla un 99’7%, el llegeix un 97’4% i l’escriu un 95’8%. I és entre la població més jove on s’incrementa el percentatge de coneixement de la llengua, sobretot pel que fa a la llengua escrita, sens dubte per l’efecte positiu del sistema educatiu de Catalunya. Fins aquí les dades es podrien considerar relativament satisfactòries.

D’una banda, l’argument dels qui parlen d’una suposada discriminació del castellà en l’àmbit de l’educació és absolutament fals. En tot cas, les deficiències hi continuen essent per al català, encara que és de suposar que els qui no poden escriure, parlar o llegir correctament en català són persones que ja no estan en el període escolar. Però de l’altra, les dades posen en evidència que no hi ha obstacles objectius per a aplicar polítiques lingüístiques normalitzadores perquè el nivell d’incomprensió és baixíssim. L’oposició de sectors minoritaris a la normalització lingüística no es fonamenta en problemes de comunicació, sinó simplement en actituds personals de caire estrictament polític. Es tracta, però, d’una situació ben diferent de la del País Valencià on el Partit Popular ha aconseguit, a base d’incomplir el seu propi Estatut, que hi hagi percentatges molt més significatius de persones que no entenen la llengua pròpia del País Valencià.

Quan comparem aquestes dades del 2008 amb les del 2003, veiem que el percentatge dels qui poden entendre el català ha baixat del 96’5 al 94’5%, els qui el poden parlar del 81’6 al 78’3%, els qui el poden llegir del 89 al 81’7% i en canvi els qui el poden escriure s’ha incrementat del 58’8 al 61’6%. Unes dades que no hauríem de considerar com exageradament negatives si tenim en compte l’increment de població vinguda d’altres països en els darrers anys i que no ha tingut temps de tenir prou coneixements de la llengua del país. Però resulta que aquesta població si que n’ha tingut per a conèixer la llengua castellana quan hi ha bon percentatge d’immigració procedent de l’Europa de l’Est, de l’Àsia o de l’Àfrica. I en qualsevol cas, aquest diferencial estadístic derivat de la immigració no justificaria la caiguda de l’ús de la llengua catalana en més d’un 20% en només cinc anys.

Encara hi som a temps, però cal un gir radical en les polítiques lingüístiques de la Generalitat. Un gir que no serà possible si els seus responsables no valoren en la justa mesura les dades d’aquesta Enquesta d’usos lingüístics que ells han elaborat. I la valoració, amb els números a la mà, no pot ser ni de cofoisme ni d’anar tirant com fins ara. Amb una tendència clarament negativa, la continuïtat de les polítiques seguides fins ara no ens porta sinó al desastre absolut.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (V)

Les dades, amb el marge d’error que se li vulgui atribuir a l’Enquesta d’usos lingüistics, són mesures objectives. Ara bé, en la pròpia enquesta també es tenia en compte la percepció que en tenen els ciutadans, tant de la situació present i de l’evolució dels darrers anys com de les perspectives de futur. I si els joves, com vèiem en els articles anteriors, eren els qui menys ús feien de la llengua, en aquest cas són els qui més aviat creuen que s’utilitza poc, potser perquè ja són conscients del poc ús que en fan.

Pel que fa a l’evolució de la llengua en els darrers cinc anys, l’enquesta indica que hi ha opinions força equilibrades: un 31% creuen que s’utilitza més, un 39’8% que s’utilitza igual, i un 20’8% que s’utilitza menys. Unes dades que coincideixen molt amb la prospecció que fan per als propers cinc anys. És a dir que podem deduir que la gent, malgrat tot, té una visió relativament optimista sobre la situació i l’evolució de la llengua. Amb tot, també en aquest cas com més joves són els enquestats més pessimistes es mostren passant del 34’1% al 26’7% els qui creuen que l’evolució serà positiva, i del 16’4 al 25% els qui creuen que serà negativa. Curiosament, fent la comparativa amb l’anterior Enquesta d’úsos lingüístics, baixen tant els qui creuen que l’evolució ha estat i seguirà essent positiva com els qui creuen que ha estat i seguirà essent negaitva, i per tant pugen els qui consideren que es mantindrà igual.

En qualsevol cas, són percepcions que no s’ajusten a la realitat que ens indica la mateixa enquesta, i que tenen de positiu el fet que no hi hagi una sensació de derrotisme i de caiguda imparable de la llengua catalana, que encara acabaria d’accelerar el procés. Faltaria saber si la percepció també moderadament optimista que expressaven els responsables de política lingüística de la Generalitat, tenia aquest objectiu d’evitar un derrotisme que podria resultar fatal; i, per tant, una cosa seria l’opinió expressada de cara enfora, tranquil·la i optimista, i una altra de ben diferent que a nivell intern estiguessin enceses ja totes les alarmes de l’administració, disposats a fer un gir absolut a la política seguida fins ara per tal de revertir la situació. Altrament, seria imperdonable que els responsables de la Política Lingüística es basessin més en una percepció personal i subjectiva que en les dades reals, a l’hora d’abordar els reptes de política lingüística, bàsicament el de salvar la llengua.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (IV)

Per valorar la incidència de les polítiques lingüístiques de la Generalitat, només cal fer un repàs de quins són els àmbits en què s’han dedicat més esforços amb campanyes publicitàries i programes pilot: el català en l’àmbit de la Justícia, l’ús del català entre els joves, la fidelitat a la llengua davant de persones forasteres o que ens parlen en castellà... Justament, són els àmbits en què després de tots els esforços esmerçats continuen essent més deficitaris. L’Enquesta d’usos lingüístics del 2008 recull, per exemple, l’actitud dels catalanoparlants quan el seu interlocutor els respon en castellà.

Les dades són tan descoratjadores que més d’un hauria de plantejar-se canviar d’ofici. La inutilitat de les campanyes publicitàries que s’han fet en aquest sentit resulta gaire bé insultant. El plantejament és molt clar: si la immensa majoria de la gent coneix les dues llengües, el mínim que es podria fer és, encara que ens responguin en castellà, continuar parlant en català. Fins i tot molts immigrants ho han demanat insistentment perquè és la seva oportunitat d’aprendre la llengua i per tant d’integrar-se plenament al país. Però les dades no ens indiquen res d’això. Només un 12% de catalanoparlants segueix parlant en català quan el seu interlocutor se’ls adreça en castellà, i un 76% en aquesta mateixa circumstància es passa directament al castellà renunciant a la seva llengua. Si ho comparem amb cinc anys enrere, ens troben que ha baixat en dos punts el percentatge de gent que mantenia la conversa en català, i s’ha incrementat de gaire bé 20 punt els qui es passen ràpidament al castellà. Una dada agreujada, una vegada més, pel fet que també els més joves es passen més fàcilment al castellà que els més grans.

Com a complement d’aquest indicador de la mala salut de ferro del català, o de la bona salut de cotofluix, tenim que entre els àmbits d’ús en què el català s’utilitza menys hi ha els que implica relacions interpersonals com ara en les amistats, en la feina, en el comerç, on se suposa que es deu produir fàcilment aquesta deserció lingüística. I en qualsevol cas, sempre totes aquestes dades són encara més negatives entre la població jove.

Està clar que els qui volen creure que el “català encara resisteix” potser per no reconèixer el desencert de les polítiques seguides, sempre tenen el recurs de dir que si no hagués estat per les seves campanyes publicitàries els resultats encara serien més desastrosos. Potser sí.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (III)

Un altre tema interessant per a conèixer la salut de la llengua és la seva transmissió generacional. Aquesta era una de les dades més positives i que més convidaven a l’optimisme en anteriors enquestes d’usos lingüístics. Aleshores, cinc anys enrere, es considerava que hi havia més d’un 10% de persones que s’adreçaven en castellà amb els seus pares, però que ho feien en català amb els seus fills; i era irrellevant el percentatge que ho feia al revés. Això indicava que hi havia població d’origen castellanoparlant que amb les noves generacions acabava essent catalanoparlant.

Les dades de l’Enquesta del 2008 continuen essent positives per al català, però menys. El diferencial ara és del 31’1% a 38’8%. Però la dada realment preocupant és la que fa referència a l’ús habitual de la llengua en l’àmbit familiar, que de fet és el que acabarà traduint-se en la transmissió generacional d’una o altra llengua. Mentre que el nombre de llars on es parla només en castellà es manté força invariable, entre un 40 i un 45%, aquelles on es parla només català baixa d’una manera dràstica, senzillament dramàtica, entre la població més joves. Així, mentre que en les persones de mitjana i avançada edat s’arriba al 42% de llars on es parla bàsicament només en català, entre la població joves aquest percentatge es redueix fins al 27%. I, naturalment, aquesta tendència a l’ús menys habitual del català entre la població jove es reflexa també en la resta d’àmbits, com les amistats, la feina, el comerç, etc. Amb l’única excepció de les notes personals, probablement per l’efecte de l’educació.

La immigració explica algunes d’aquestes dades negatives per al català. Però, no pas totes. I el futur, si no s’inverteixen aquestes tendències no el podem veure sinó negre, a no ser que siguem uns irresponsables i considerem que “ja anem resistint” amb la política de l’anar tirant, com fins ara.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (II)

Un dels primers temes que aborda l’Enquesta d’usos lingüístics és el de la llengua inicial de la població, el de la llengua d’identificació i la d’ús habitual. I, a primer cop d’ull, les dades semblen moderadament positives: un 55% tindrien el castellà com a llengua inicial, enfront de només el 31’6% que hi tenen el català. Però, quan es tracta de la llengua d’identificació, hi ha un 46’5% que hi consideren el castellà enfront del 37’2% que hi consideren el català. I pel que fa a la llengua habitual el castellà representa el 45’9% mentre que el català representa el 35’6%.

D’aquesta primera dada en podríem concloure que hi ha un 9% de població que tenint el castellà com a llengua inicial s’identifiquen millor amb la llengua catalana o com a mínim amb totes dues. Amb tot, l’ascens del català com a llengua d’identificació en relació als qui la tenen com a llengua inicial, només és de 4 punts. Sigui com sigui, es podria dir que hi ha una lleugera tendència a favor del català pel que fa a la llengua d’identificació que després també es tradueix en un lleuger ascens de la llengua d’ús. La veritable progressió ascendent, però, és la dels qui tenen i usen les dues llengües per igual. Segons l’enquesta eren un 3’8% els qui consideraven ambdues llengües com a inicials, que després s’amplia fins al 8’8% d’identificació bilingüe, i a un 12 % d’ús habitual de totes dues. Tot i que l’increment d’identificació i ús bilingüe pot semblar positiu o innocu, en realitat representa una pèrdua del sentit de llengua pròpia o una equiparació que a la llarga només pot beneficiar el castellà.

Amb tot, aquestes dades podrien justificar un cert optimisme per part dels responsables de la política lingüística del país, i fins i tot fer-los afirmar que “el català resisteix”, si no fos per la comparativa que es fa amb la de cinc anys enrere. Aleshores, veiem que fa cinc anys eren el 36’2% els qui tenien el català com a llengua inicial, i ara només són el 31’6; la llengua d’identificació baixa del 44’3 al 37’2%, i la llengua d’ús habitual passa del 46 al 35’6”. És a dir ara hi ha menys gent que té el català com a llengua inicial (pot ser l’efecte de la immigració), però molta més que no s’hi identifica o no l’usa habitualment, una davallada del 20% en cinc anys. Però la dada més preocupant és quan s’analitza el tema per franges d’edat, perquè en tots els casos són els més joves els qui menys s’identifiquen amb el català i els qui menys l’usen habitualment amb una diferència de més de 10 punts.

La foto inicial podia semblar passable, però vista en perspectiva ens indica clarament que anem enrere.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (I)

Quan es va presentar l’Enquesta d’usos lingüístics de la població corresponent al 2008, em va semblar molt agosarat, per no dir irresponsable, per part del Secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, afirmar que el català “estava resistint”. Les primeres dades en forma de titulars eren realment alarmants, i el moderat optimisme de Bernat Joan només es podia entendre si l’expressava de cara a la galeria però essent conscient que els resultats de l’enquesta eren desastrosos per al català, i que, per tant, calia fer un gir important en la política seguida fins aleshores.

Val a dir que la política lingüística de la Generalitat ha estat invariable, a grans trets, en els darrers trenta anys, sense cap canvi significatiu ni en positiu ni en negatiu amb l’arribada dels governs tripartits. Durant tot aquest temps, el Govern s’ha limitat a costosíssimes campanyes de sensibilització, de resultats més que dubtosos, a mantenir els cursos de català per a adults sempre insuficients i comptant amb la bona voluntat dels alumnes, algun que altre contacte amb alguna empresa per demanar-li que introdueixi el català en el seu etiquetatge o com a llengua de comunicació, i poca cosa més. Si des d’un punt de vista nacionalista definim la llengua com un dels elements essencials de la nostra identitat, és evident que no se li està donant la importància que es mereix, ni tan sols quan se’ns demostra amb dades precises que el català està reculant en tots els àmbits i en tots els sentits.

Naturalment que no podrem pas dir que la reculada que pateix la llengua, pel que fa a la seva qualitat, a àmbits territorials, a àmbits d’ús i pel que fa al nivell de consciència o d’identificació dels catalans, sigui degut a la política lingüística de la Generalitat; però sí que aquesta reculada es produeix malgrat la política lingüística de la Generalitat. I si amb polítiques teòricament catalanistes, dirigides per Esquerra, el català va de mal borràs ja ens podem imaginar què podria passar el dia que hi hagués un govern amb menys sensibilitat nacional. En qualsevol cas, si mantenim l’actual política lingüística, la que segons el Secretari de Política Lingüística permet que el catala “resisteixi”, el futur de la llengua és molt negre o, millor dit, un futur ben escàs.

En els propers dies intentaré analitzar algunes de les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics de població del 2008, fet i presentat per la Generalitat de Catalunya. Amb les dades a la mà, qualsevol optimisme o és un engany o és una irresponsabilitat.

On va la CUP?

Ahir, el Consell polític de la CUP es reunia a Manresa amb un ordre del dia ocupat més per temes de debat intern que de construcció d’una alternativa de futur. Des de diversos sectors nacionalistes, fins i tot enquadrats en altres formacions polítiques, es mira amb simpatia el naixement d’un moviment popular i alternatiu com les CUP en la mesura que sovint el seu missatge pot respondre més als ideals d’un independentisme i d’una esquerra sense embuts ni concessions. Potser per això ens mirem amb preocupació els convulsos debats interns que està vivint en els darrers temps.

Devem ser molts els qui, malgrat no coincidir del tot amb l’estratègia i la polítca seguida per la direcció, ens mantenim al si d’uns partits nacionalistes conscients que, al marge dels errors dels seus dirigents, hi ha uns condicionants inevitables imposats pel fet de ser opcions de Govern. Uns condicionants que sumats als errors, en molts casos, fa que se’ns regiri l’estómac perquè tenim la impressió que hem caigut en la voràgine del poder, oblidant o postposant indefinidament els objectius que motivaven la nostra acció política. Des d’una posició marginal (i no ho dic amb cap sentit pejoratiu) és molt més fàcil la crítica al poder i fer les propostes més agosarades; però a l’hora també es poden defensar millor unes idees en el seu estat pur, sense condicionants ni perversions interessades. Això fa que ens sentim reconfortats en veure com altres formacions polítiques supleixen les nostres mancances, amb una doble possibilitat: o bé que obliguin a reconduir el rumb de les formacions ja existents o bé que es facin un espai en el mapa polític del país. La deriva d’una Esquerra que sembla haver perdut el nord, capaç, per exemple, de votar en contra d’una ILP a favor de l’autodeterminació, de facilitar un lloc al Partit Popular en detriment d’una altra formació nacionalista al Consell de Garanties Estatutàries, de fer costat al PSOE per evitar la compareixença de la Ministra Chacon, o de recolzar un acord de finançament que segons els seus socis de govern i de signatura cohesiona Espanya, tot això crea un malestar suficient com perquè apareguin moviments com el de Reagrupament o el de les CUP. Que una de les dues formacions, o totes dues, entressin al Parlament seria bo per a Catalunya perquè representarien unes veus clarament independentistes, però també ho seria per a ERC que s’hauria de repensar algunes actituds.

No els falta raó a les CUP quan critiquen Esquerra per haver-se convertit en una maquinària per a accedir o mantenir-se al poder. La temptació del poder, per petit que sigui, deu formar part de la naturalesa humana. I per això mateix, hom pot pensar que determinades crítiques fetes des de sectors radicals es poden fer precisament perquè no tenen l’esquer del poder a l’abast, però que caurien en els mateixos errors tan bon punt comencessin a créixer i a albirar-lo de més a prop. Alguns dels debats interns de la CUP, malauradament, podrien anar per aquí: el debat sobre la conveniència o no de presentar-se a les eleccions catalanes va trascendir la tria d’una o altra alternativa i va motivar el rebuig de la seva Assemblea a l’informe de gestió presentat pel seu Secretariat Nacional, que va presentar la dimissió en bloc; les purgues internes a algun dels seus portaveus per haver-se mostrat favorable a donar el seu suport electoral a l’Oriol Junqueras, o a Iniciativa internacionalista, demostren que el moviment popular de candidatures municipals comença a patir dels mateixos tics que els altres partits polítics, obsessionats pel control i la disciplina dels seus militants. Tant de bo m’equivoqui i tant la CUP com Reagrupament siguin capaços d’articular alternatives, també en la forma de fer política.

L’amenaça del PP ens deixa al descobert

El Partit Popular no pot amagar les seves ires perquè el nou model de finançament ha intentat corregir, ni que sigui mínimament, la situació d’espoli que patia Catalunya. Per al Partit Popular Catalunya ha tingut un tracte excessivament favorable, que farà que només un 75% del seu esforç fiscal vagi a parar al fons comú de l’Estat, i en definitiva que fent una aportació vint punts per sobre de la mitjana espanyola arribem a rebre’n entre dos i cinc punts per sobre. O sia que per al Partit Popular, també per al Partit Popular de Catalunya, els catalans rebrem massa diners.

No és res de nou. Aquesta opinió també era i és compartida en bona mesura pel PSOE amb la diferència que ara Zapatero necessitava els catalans per a sobreviure políticament. No ens ha d’estranyar quan ens hem passat 30 anys, amb governs d’uns i altres, amb sistemes de finançament que espoliaven Catalunya, i amb l’agreujant d’una clara i premeditada discriminació pel que fa a les inversions públiques. El nou sistema de finançament no resol el tema, però com a mínim el suavitza. Peix al cove. Com diuen els socialistes catalans, és un sistema just des del punt de vista d’una Espanya autonòmica que manté les cotes de solidaritat de les comunitats més productives, però sense escanyar-les tant com abans; i, en definitiva, també segons els socialistes catalans és un sistema que cohesiona l’Estat espanyol perquè fa que tothom s’hi pugui sentir més còmode. Des d’aquesta perspectiva autonomista, el nou model de finançament no és tan dolent com això. Ara, des d’una perspectiva independentista, ja és tota una altra cosa.

Però el Partit Popular ja ha amenaçat que, quan torni a governar, reobrirà el tema per a reconduir-lo segons els paràmetres d’espoli anteriors. Tampoc és res de nou. El que passa és que aquesta amenaça del Partit Popular podrà fer-se realitat sobre la base de l’error que s’ha comès amb la negociació del nou sistema de finançament. Diuen que el Govern ha negociat durant tot un any per arribar a esgarrapar el que ha pogut. I el problema no és, com diuen els convergents, si s’hauria pogut esgarrapar un xic més, sinó que el problema, l’error, és haver encetat una negociació sobre el compliment d’una Llei. Quan s’elabora una Llei, com la de l’Estatut, hi pot haver totes les negociacions polítiques que calgui; però un cop aprovada, no. No es negocia el compliment de les lleis, ni es pot donar per bo el resultat d’una negociació que impliqui només el compliment parcial de la llei, o dit d’una altra manera que suposi l’incompliment d’una part de la llei. Amb aquest precedent de considerar l’Estatut només un document de bases, l’aplicació del qual pot ser discutible en funció del color polític del qui governa i en funció de la conjuntura del moment, el Partit Popular podrà complir la seva amenaça.

No només vivim sotmesos en un Estat que ben just si ens permet un migrat Estatut, negant-nos el dret a decidir sobre el nostre futur, sinó que a més aquest migrat Estatut tampoc el consideren com una Llei bàsica que calgui complir.

Demanem que demanin, amb perdó per la gosadia

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir una moció presentada per Esquerra que insta el Govern de la Generalitat a defensar el model mixt de finançament per als mitjans de comunicació públics. De fet, la moció podia interpretar-se com una resposta a la iniciativa del Govern espanyol a suprimir la publicitat de Televisió Espanyola, entenent des d’una perspectiva estrictament de dretes (PSOE-PP) que cal primar els beneficis de les televisions privades. Els partits de dretes saben que podran manipular molt millor els mitjans de comunicació simulant que es deixen al caprici de la iniciativa privada, que vol dir a la iniciativa dels grans grups econòmics, a l’estil Berlusconi.

El que resulta sorprenent, però, no és que als partits conservadors els molesti la televisió pública perquè saben que fins i tot quan estan en posició de govern han de mantenir unes certes formes en la gestió d’aquests mitjans de comunicació; ni tampoc que els mateixos partits polítics catalans que a Madrid defensaven l’eliminació de la publicitat, és a dir de la capacitat de competència, de les televisions públiques, a Catalunya poden defensar exactament el contrari; el que realment sorprèn és l’acte de submissió a què se sotmet el Parlament de Catalunya.

Segons l’Estatut, Catalunya té competències exclusives en els mitjans de comunicació públics, i per tant depèn de la Generalitat el sistema de finançament de Televisió de Catalunya. Aleshores, quin sentit té instar el Govern a defensar el sistema de finançament que ja tenim regulat per competències exclusives, i fer-ho des d’un partit que forma part del Govern? I, encara més, quin sentit té “demanar” al Govern de la Generalitat que “demani” al Govern espanyol que respecti les competències exclusives de la Generalitat en aquesta matèria, de manera que la llei que eliminarà la publicitat de la Televisió Espanyola no inclogui també les televisions autonòmiques? Malfiar-nos de les intencions del Govern espanyol té tota la lògica, perquè ja sabem que ells no respecten les seves pròpies lleis quan els convé; i, per tant, una vegada més, ja no els ve d’aquí, es poden passar pel forro el que estableix l’Estatut. Ara bé, “demanar que demanin que compleixin la llei” és tant com suposar no solament que no la compliran, sinó que tenen tot el dret a fer-ho.

Per això, nosaltres, humilment, ajupint el cap com correspon, els demanem que tinguin a bé escoltar la nostra súplica. No ens queda ni un mínim de dignitat?

Era necessària una Llei de Centres de Culte?

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la Llei de Centres de Culte que regula les condicions que han de tenir aquests centres per a desenvolupar les seves activitats. Sembla d’entrada positiu que es reguli una activitat pública com aquesta, de la mateixa manera que es regula la resta d’activitats, ja sigui de caràcter lúdic, cultural o cívic. I sembla interessant també que s’hagi trobat un equilibri entre el que ha de ser un respecte per la llibertat de cadascú de tenir les creences que vulgui i de poder-les compartir en espais d´ús públic, amb la neutralitat o laïcitat amb què s’ho ha de mirar una administració no confessional.

En les darreres dècades, la societat catalana ha seguit un doble procés: d’una banda una lògica laïcització, en la mesura que fins fa relativament poc la religió catòlica ocupava un lloc de privilegi injustificat com un element més del poder i de l’administració; i de l’altra, la irrupció de noves religions sovint com a resultat dels moviments migratoris. La realitat social, ara, és diferent i calia adaptar-hi la legislació. Per tant, em sembla positiu que la legislació catalana tingui en compte aquesta nova realitat, justament per a garantir la llibertat individual dels ciutadans, sigui quina sigui la seva creença, i per a garantir la igualtat i la no discriminació. I positiu també que s’hagi aprovat amb el consens de totes les forces polítiques catalanes.

Deixant, doncs, per sentat que calia regular els Centres on s’hi practiquen activitats religioses, tant per a garantir el dret de tots els col·lectius a crear-ne com per a garantir que es facin amb les mateixes condicions de seguretat i de salubritat que la resta d’acitivitats en espais d’ús públic, tinc els meus dubtes sobre la necessitat d’especificar-ho en una llei pròpia de Centres de culte, en lloc d’incloure-les dins dels marc legal que ja regula la resta d’activitats cíviques o culturals. Per entendre’ns, l'administració ha de vetllar perquè qualsevol mena d’activitat en un espai d'ús public, i per tant qualsevol local obert al públic, reuneixi unes determinades condicions tècniques, de seguretat, de prevenció, de serveis, de salubritat, etc. essent bastant indiferent que l’activitat en si consisteixi en la presentació d’un llibre, una conferència, una assemblea d’associats o un altre acte que per als assistents tingui una especial significació religiosa.

Traïdors!!

Poques paraules em desagraden més del vocabulari polític com la de “traïdors”, sobretot quan s’utilitza irresponsablement per a carregar les tintes contra l’adversari que probablement no està tan lluny ideològicament. Correspon a una visió maniquea, sectària i molt poc seriosa de la realitat, però sobretot la distorsiona buscant l’enemic a casa, entre els qui haurien de ser companys de lluita, i en molts casos entre els qui ja havien estat companys de partit o de grup. Jo he estat molt crític, i ho continuo essent, amb molts dirigents polítics de l’àmbit nacionalista perquè crec que no estan portant adequadament, amb suficient visió de país, la política nacional; però d’aquí a titllar-los de traïdors hi va un bon pas.

Quan alguna vegada, que sol ser bastant sovint, em trobo un independentista que em diu i tu què hi fas, encara, a ERC?, no tinc massa arguments per a defensar determinades polítiques dels dirigents del partit, però sí que acabo dient que, fet i fet, continua essent el principal partit independentista del país, i continuo creient en la possibilitat de redreçar-lo. En qualsevol cas, tinc absolutament clar que tan vàlida pot ser la meva opció com la dels qui es troben a CiU, la dels qui s’han passat al projecte de Reagrupament, la dels qui s’han decantat per opcions més radicals com la CUP o RC, o la dels qui prefereixen no entrar en cap formació política i treballar exclusivament des de les diferents plataformes i associacions sobiranistes. No és que em semblin igualment vàlides totes les opcions, sinó que crec que les necessitem totes, i que continuem essent companys de lluita per uns mateixos objectius, encara que tinguem diferents carnets i seguim estratègies relativament diferents. Al final ens acabarem trobant. Si fos per mi, no tindria cap inconvenient per tenir una doble militància.

El que em dol, doncs, és que a vegades, moguts més pel ressentiment que per l’anàlisi seriosa, s’intenti posar barreres entre les diferents opcions nacionalistes. I una d’aquestes barreres és la de titllar-se de “traïdors”. Sospito que es fa servir precisament perquè se suposa que és de les acusacions que poden fer més mal. Jo puc criticar durament la direcció d’Esquerra, i algú em pot criticar a mi considerant que vaig errat, però en cap cas penso que es tracti de traïcions. Si fossin certes determinades asseveracions que hom pot llegir i escoltar fàcilment en determinats fòrums, on la paraula “traïció” apareix amb excessiva frivolitat i inconsciència, hauríem de concloure que tenim un país pel qual no val la pena de continuar lluitant. Afortunadament, crec que no és així.

És per això que condemno, sense pal·liatius, l’ús de la paraula “traïdor” per a referir-nos a qualsevol de les opcions catalanistes del país, i aquí incloc des dels independentistes més radicals a les direccions dels grans partits nacionalistes, així com altres sectors catalanistes que no acaben de veure clara la opció de la independència. Poden anar més o menys errats; però traïdors, no. I si m’apuren, puc arribar a entendre la verborrea eixelebrada d’algun element marginal. Però que la paraula “traïdor” aparegui en boca d’un Conseller de la Generalitat per qualificar una altra opció política, amb la qual tard o d’hora ens haurem d’entendre si volem avançar cap a la plena sobirania, em sembla d’una irresponsabilitat i manca de credibilitat intolerables. No podem tenir al capdavant persones tan inconscients i tan poc serioses.