El poder de la Justícia

A Catalunya ha causat estupor la decisió del jutge instructor del cas Millet que deixa els dos imputats en llibertat sense fiança. I al País Basc, milers de ciutadans es manifestaven contra la decisió del jutge Garzon d’empresonar Arnaldo Otegi i altres noms destacats de l’esquerra abertzale. Alguns, per a defensar determinades actituds inexplicables, utilitzen el tòpic que “la justícia és cega”; i amb la llei a la mà hom pot trobar arguments que avalin la decisió de deixar en llibertat Fèlix Millet i d’empresonar Otegi. Però, hom té la impressió que des de l’Admnistració de la Justícia no hi ha cap voluntat de “fer justícia”, sinó més aviat d’emparar-se en qualsevol escletxa legal per a justificar “la injustícia”.

Per a determinar el que és just, no es tracta d’argumentar només si les actuacions empreses s’ajusten a la llei, encara que en el cas de l’esquerra abertzale es tracti d’una llei manifestament i prevaricadorament injusta en la mesura que està pensada per a perseguir una ideologia política en concret. El que fa que una actuació mereixi o no el qualificatiu de justa és l’objectivitat amb què s’aplica, i sobretot que l’aplicació sigui igual per a tothom. Per entendre’ns, que a un automobilista el multin per aparcar en un lloc prohibit pot ser perfectament just, però deixa de ser-ho si no es multa amb el mateix criteri a la resta d’automobilistes que cometen la mateixa infracció. Per a afirmar que és del tot injusta la decisió de deixar en llibertat sense fiança el senyor Fèlix Millet no cal indagar si el jutge instructor ha trobat la base legal per a fer-ho, sinó constatar que no és el mateix criteri que s’utilitza sovint per als imputats de moltes altres causes; les presons són plenes de preventius que esperen judici amb poques possibilitats de fugir, perquè tampoc disposen dels recursos del senyor Millet, i encara menys possibilitats de destruir proves com és lògic pensar que han estat fent i continuaran fent els imputats del Palau de la Música. En el cas de la detenció dels dirigents de l’esquerra abertzale, resulta paradoxal aquest aferrissament contra una determinada ideologia quan hi ha partits que tampoc condemnen la violència, o almenys determinada violència, o quan al País Valencià ni tan sols es persegueixen els grups violents que actuen impunement i a la vista de tothom. I més paradoxal resulta que es detingui justament aquells dirigent que voldrien impulsar processos de pau i de negociació per a superar la violència; potser se’ls ha detingut precisament per això.

La Justícia és tremendament injusta perquè no està pensada per a projectar una aplicació universal d’uns principis i d’unes normes iguals per a tothom, sinó que es basa en la disposició d’un complexíssim entramat de lleis i de normes jurídiques que s’apliquen arbitràriament. La funció del jutge, sovint, sembla més la d’aquell que busca qualsevol escletxa legal per a justificar l’injustificable. És el poder de la Justícia.

Les ambigüistats calculades de CiU i ERC

Josep Antoni Duran i Lleida, davant les proclames de Joan Puigcercós al cim del Puigmal, blasmava el líder republicà dient que aquest munta espectacles de cap de setmana que després es contradiuen amb la praxi política d’Esquerra que dóna suport a un President socialista. Unes declaracions semblants a les que feia Felip Puig, que també recordava a Puigcercós que la defensa del Dret a decidir és incompatible amb la reedició d’un nou tripartit. No s’ha de ser gaire espavilat per entendre que l’objectiu dels dirigents de CiU no és el de prioritzar el Dret a decidir, sinó evitar que una nova aliances d’esquerres els torni a deixar a l’oposició.

I vist des d’aquesta perspectiva l’interès per canviar la política d’aliances perd molts punts. Però el mateix Puigcercós, i sobretot Joan Ridao, han confirmat ràpidament les sospites de Duran i Lleida i li han donat la raó en el sentit que les proclames des del cim del Puigmal eren pura esbravada de cap de setmana. Si fa només uns dies els dos dirigents republicans afirmaven rotundament que “no pactarien amb ningú que no estigués disposat a fer passes endavant en l’exercici del Dret a decidir”, ahir ja ho aigualien dient que en realitat no pactarien “amb qui pretengués fer passes enrere”. Si Puigcercós assegurava que el Dret a decidir seria l’eix central de la nova legislatura, ahir Ridao ja deia que aquesta qüestió no seria una condició indispensable per als futurs pactes d’Esquerra. Qualsevol que repassi les declaracions de Joan Puigcercós fetes a Núria o en dies anteriors sobre les condicions que exigirà Esquerra per a formar un nou Govern, deduirà que el tripartit amb els socialistes, obertament contraris al Dret a decidir, és irrepetible. Com a crida de cap de setmana per a acontentar la parròquia ja queda bé, però arribat el dilluns i tocant de peus a terra és qüestió de no tancar-se cap porta si es vol continuar prioritzant el manteniment de cotes de poder.

Poca credibilitat mereix el Duran i Lleida que, si no pot aconseguir un Ministeri, com a mínim voldria ser titular d’una Conselleria; però no en mereixen gaire més els dirigents republicans que es desmenteixen ells mateixos, i amb les mateixes intencions. Si de veritat els convergents volen tenir el suport d’ERC, o almenys convèncer les bases independentistes, haurien d’apostar obertament pel Dret a decidir de cara a la propera legislatura. L’ambigüitat calculada que representen Duran i Lleida i Felip Puig a les files convergents és tan similar a la contradictòria posició dels dirigents d’Esquerra que el panorama polític queda obert a qualsevol pacte; amb la més que fundada sospita que no prevaldran els principis ni els projectes de país, sinó els beneficis partidistes i personals d’una o altra alinaça.

Res de nou, senyora Montserrat

Ha tardat prou la Montserrat Nebreda a deixar el Partit Popular de Catalunya. I ho fa traient un llibre on explica moltes de les confidències que ha anat acumulant durant aquests anys de militància al partit nacionalista espanyol per excel·lència. Les frases que hi recull, segons han avançat alguns mitjans de comunicació, són per sucar-hi pa i posen al descobert el caràcter autoritari, racista, d’un odi visceral envers Catalunya i la seva llengua, i en definitiva el veritable paper mercenari dels populars catalans als quals importa un rave el país, dedicats de ple a crear tensions i enfrontaments ficticis per afavorir l’ascens del PP a Espanya. Però no diu res de nou la Montserrat Nebreda.

El rol del Partit Popular a Catalunya no és cap secret per a ningú. La seva funció no és fer cap aportació positiva per al país, encara que fos des de la seva òptica, sinó actuar com a element provocador i atiador de conflictes, tot per a justificar l’estratègia ultra dels seus superiors espanyols. I això ho sabia la Montserrat Nebreda quan va ingressar al partit, com ho sabia el Josep Piqué, l’Anna Birulés i tants d’altres que han sortit escaldats del seu intent de reformar el partit des de dins. Perquè, el problema no és que la direcció del Partit Popular a Catalunya adopti estratègicament una determinada tendència que alguns pugin tenir la pretensió de capgirar, sinó que el problema rau en seu objectiu final, i únic. És el mateix que li passa a Ciutadans, que teòricament va néixer amb la idea de deixar de banda el nacionalisme català, i ha estat un partit monotemàtic, obsessionat només amb els temes essencialistes des d’un nacionalisme espanyol d’allò més tronat que els ha portat a aliar-se a Europa amb l’extrema dreta més xenòfoba.

És comprensible que una persona mínimament assenyada, mínimament honesta, vulgui deixar un partit que fa de l’odi envers el país la seva bandera. Però la Montserrat Nebreda no ha descobert res de nou durant aquests anys de militància al PPC. No pot al·legar ni ignorància. L’únic que li ha fallat és la seva vana pretensió de fer carrera política en un partit on no compten ni les idees, ni l’honestedat, ni la raó, on tot es basa en l’obsessió cega en contra de Catalunya. En una cosa deu tenir raó l’Alícia Sànchez Camacho: la Montserrat Nebreda decideix ara abandonar el partit com a gest publicitari per a vendre el seu llibre.

Toxicitats sobiranistes

Recordant vells temps, encara en època franquista, a les files independentistes del PSAN sovint corria la brama que algun agent infiltrat es dedicava a provocar periòdicament crisis i escissions que ens debilitaven. Quan semblava que començàvem a remuntar apareixia un punt de discòrdia, que tant podia ser una frase d’un document intern que algú considerava transcendental com la possible participació en una activitat de caràcter més unitari, o qualsevol altre fet que mirat amb un mínim de perspectiva es veia que era irrellevant. El cert és que massa sovint es creaven tensions internes que ens portaven a la divisió i a la ruptura. Veig que les coses no han canviat gaire.

Potser va ser exagerada l’expressió de l’Alfons López Tena qualificant de tòxiques determinades Plataformes sobiranistes, i acusant-les de dinamitar el procés de consultes populars endegat a Arenys de Munt. El cert és que es repeteix la vella història de les crispacions internes que impedeixen una acció unitària a gran escala. Jo no gosaria insinuar la infiltració d’agents externs amb l’objectiu de debilitar aquests moviments sobiranistes, sinó que més aviat m’inclinaria a pensar que és el resultat de la pròpia debilitat. Quan es parla del procés de desaparició d’una llengua, es parla d’una etapa d’atomització, com li ha passat a l’occità o li estava passant al basc abans de la recuperació de les seves institucions. Tinc la sensació que és el mateix que ens està passant en els moviments independentistes. La mateixa existència de tantes i tantes Plataformes sobiranistes és degut a què hi ha persones i grups que en lloc d’apuntar-se a les ja existents han preferit crear-ne de noves; i és el seu mateix afany de protagonisme o d’entendre l’acció d’una forma unilateral, molt tancada, única i sectària el que provoca enfrontaments interns, tan bon punt s’enceta un procés unitari o alguna d’aquestes plataformes comença a créixer. Les disputes internes de la PDD en són un exemple.

Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha aquesta incapacitat manifesta de bastir un moviment ciutadà, al marge dels partits, mínimament sòlid i amb perspectiva unitària, i de l’altra tenim uns partits que també pretenen fer passar tota l’estratègia del país pel sedàs de la seva estratègia de partit. Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha una nul·la capacitat autocrítica i les dissensions es resolen amb l’exclusió o l’expulsió, i de l’altra a la més mínima discrepància estripem les cartes i muntem una nova organització feta a la mida de l’il·luminat de torn. Tenim mala peça al teler si no entenem que els partits no poden actuar sense tenir en compte els moviments ciutadans, però també que el treball dels moviments ciutadans en algun moment o altre s’haurà de concretar i plasmar en realitats polítiques tangibles a través dels partits.

Tenim mala peça al teler. Certament, algun element tòxic està enverinant el moviment sobiranista a casa nostra, o potser només és el resultat i el símptoma de la nostra feblesa.

L’adéu de Carod

Josep Lluís Carod Rovira anuncia pel proper dia 4 de novembre una conferència a la Pedrera de Barcelona que portarà per títol “Adéu al nacionalisme, visca la nació”. I, en anunciar-la, remarca especialment que la farà al marge de la seva condició de Vicepresident del Govern i al marge de la seva condició de membre i dirigent d’Esquerra. Una estratègia que ja havia fet servir el seu principal enemic justament per a impulsar els seus plans per a rellevar-lo. Josep Lluís Carod Rovira ha fet importants i lloables aportacions al nacionalisme català, i és molt probable que aquest dia la seva brillant oratòria ens obsequiï amb idees igualment valuoses i dignes de consideració. Però la significació de la conferència, en les actuals circumstàncies, té ben poc a veure amb les necessàries reflexions que precisa fer sovint la societat catalana.

Més que una conferència on es puguin apuntar reflexions i idees amb perspectiva de futur, sembla una voluntat de deixar anar un testament polític per reivindicar la seva figura defenestrada. Els millors moments d’ERC han arribat de la seva mà: ell va aportar una visió moderna i creïble de l’independentisme, i el va col·locar al bell mig del debat polític; amb ell, ERC va sortir de la marginalitat pintoresca per esdevenir una força política central i amb capacitat de Govern; gràcies a ell, o almenys en bona part, els socialistes catalans van fer un gir polític cap al catalanisme, impensable set o vuit anys enrere. Però no va saber, o no va poder, trobar l’equip adequat per a consolidar i tirar endavant el projecte endegat. Ell ha estat més un home d’idees que d’organització, que hauria precisat d’un entorn amb capacitat per a gestionar i plasmar en una estructura de partit la seva concepció de la política, i s’ha trobat amb uns voltors assetjant-lo. Ell es va desentendre de la maquinària interna del partit, que altres han utilitzat per a foragitar-lo. I sobretot no va saber veure que les crítiques internes que apareixien en forma de corrents o de veus discrepants eren molt més positives, i segurament més compatibles amb les seves idees, que les actituds dels qui al seu voltant li segaven l’herba sota els peus.

El dia 4 de novembre Carod aconseguirà, molt probablement, titulars i comentaris elogiosos per la seva clarividència i el seu rigor intel·lectual, i fins i tot algú sortirà a l’escenari per abraçar-lo i agrair-li els serveis prestats. Però ell mateix, o com a mínim amb la seva aquiescència, ha avesat la militància a discernir entre el que eren els discursos teòrics, convertits en pura retòrica, de la praxi quotidiana; ha beneït una forma d’entendre la militància i la lleialtat, molt més propera a l’actitud acrítica i de fidelitat cega que converteixen en paper mullar les anàlisis, els acords i resolucions dels congressos, i en definitiva també els discursos com el seu. Ja podem imaginar per on anirà el seu discurs que encapçala amb aquest “adéu al nacionalisme, visca la nació”; però, coincidint més o menys amb els seus plantejaments, tothom entendrà que no parla d’altre comiat que del seu.

Fusió o liquidació de les Caixes?

No és casual ni fortuïta la fal·lera que ha agafat de cop als dirigents de les caixes d’estalvi catalanes per embrancar-se en processos de fusió que liquidaran en ben poc temps un model propi del sector. Si fem cas dels números oficials que s’han presentat fins ara als mitjans de comunicació, totes les caixes d’estalvi catalanes continuaven tenint beneficis malgrat la crisi, encara que inferiors als d’anys anteriors. I és cert que, com a tot el sector financer, havia augmentat la morositat, però llevat d’alguna excepció no pas a uns nivells tan alarmants com per a fer perillar la seva supervivència. Em costa de creure, doncs, que la societat catalana i la classe política en general hagi estat incapaç de reaccionar i que accepti com a normals les mentides que s’expliquen per a justificar tot el procés.

Els processos de fusió no parteixen d’iniciatives pròpies de les entitats implicades sinó que han estat induïts, per no dir coaccionats, per unes motivacions polítiques, de política espanyola, amb la complicitat del Govern català. Un exemple més de la desfiguració de les poques estructures, si no d’Estat com a mínim de país, que disposàvem, en la línia diametralment oposada a la que els teòrics i dirigents d’Esquerra simulaven presentar com a justificació per a romandre al poder. Les Caixes d’àmbit comarcal perdran la seva personalitat i la seva capacitat d’influència sobre el territori, per més que inicialment es vulgui aparentar que es respectarà aquesta voluntat de servei al lloc d’origen, de la mateixa manera que la Caixa de Catalunya perdrà, amb el nom, el seu caràcter de segona caixa del país. Hi perdrà Osona, el Penedès, el Bages, el Vallès, així com les comarques de Girona i de Tarragona, com també hi perdrà Catalunya. Amb la desnaturalització i la pèrdua del seu sentit original, les noves entitats d’estalvi perdran un dels seus actius més importants, que hauran de compensar amb una major dependència de l’Estat via FROB i amb l’obertura a la possibilitat d’acabar de diluir-se en projectes estrictament espanyols.

El més greu del cas, però, és la falsedat d’arguments que s’estan donant per a justificar la liquidació del model català de caixes d’estalvi. Caixes centenàries, més o menys locals i de petites dimensions, havien superat tota mena d’esculls al llarg de la història i s’havien mantingut exitosament al servei del territori que representaven; ara, diuen que es veuen abocades a les fusions “per a poder afrontar la crisi”. Si això fos cert, hauríem d’admetre el fracàs dels seus gestors que han estat incapaços de dirigir adequadament l’entitat en temps de crisi. Però la conseqüència d’una incapacitat de gestió no pot ser el repartiment de càrrecs, amb sobresous inclosos, entre aquests directius i la liquidació del que han estat incapaços de gestionar. La crisi, malgrat el Govern espanyol i malgrat el Govern català, passarà d’aquí a un any o d’aquí a dos per la inèrcia del context internacional. Però Catalunya ja haurà perdut un dels seus actius més importants, un model de Caixes d’estalvi que havia estat útil i eficaç fins ara. Fins que el Govern espanyol, amb la complicitat del català, ha decidit liquidar-lo.

El fracàs de la medicina

Sovint, l’empobriment del llenguatge no es limita a la pèrdua d’unes paraules que cauen en desús o la seva substitució per unes altres de foranes, sinó que suposa l’esvaïment d’uns conceptes o d’uns valors; dit d’altra manera, són els mots els qui es dilueixen com a resultat d’haver-ne oblidat el sentit propi i original. En el llenguatge col·loquial hem negligit l’ús del mot “guarir”, que fàcilment hem confós amb un dels significats del mot “curar”. Una cosa és guarir un malalt i una altra és tenir-ne cura. Massa sovint la sanitat, pensada i dirigida des de la perspectiva estrictament mèdica i cada vegada més especialitzada, perd la visió global de la persona que han posat a les seves mans i s’obsessiona en el concepte de “guarir” oblidant el més elemental de “tenir-ne cura”.

En la societat moderna en què els avenços científics semblen no tenir límits, fàcilment hom pot perdre la noció de vida com un procés natural que sí que té els seus límits. I neguem l’existència de la mort com un element més, encara que el darrer, de la vida de les persones. És així com, massa sovint, tota l’estructura sanitària es posa al servei obstinadament de guarir cadascuna de les malalties i disfuncions de l’organisme, cadascú segons la seva especialitat, oblidant-se de la persona en la seva globalitat. D’aquesta manera, negant la mort com un fet natural i com a darrer colofó d’una trajectòria de vida, els professionals s’aboquen desaforadament, en el que s’anomena l’obstinació terapèutica, a mantenir en funcionament cadascun dels òrgans vitals. Poc importa el patiment de la persona que ja ha esgotat tots els recursos i sense possibilitat de recuperar una forma de vida mínimament digna i confortable. Tota la maquinària del centre hospitalari es posa al servei d’allargar com sigui els mecanismes d’un procés vital que ja havia arribat a la seva fi, d’allargar en definitiva una agonia que al capdavall tindrà igualment el mateix desenllaç. Sembla com si no fos incumbència dels professionals de la medicina tenir cura de la persona, en el sentit d’acompanyar-la també en el procés de la mort, perquè aquesta sigui el més serena, tranquil·la i digna possible.

La mort no és el fracàs de la ciència mèdica que ha estat incapaç d’impedir-la. En tot cas ho seria aquesta concepció de la medicina que, a vegades, s'oblida de la persona i li nega el dret a morir dignament i sense patiments innecessaris.

Fusions interessades

Mentre aquí anem perdent el temps en ximpleries, a Madrid saben el que es tenen entre mans i caminem amb pas segur cap a la uniformització nacional d’Espanya. Les condicions imposades pel Banc d’Espanya per tal de forçar l’eliminació del model català de caixes d’estalvi està donant els seus fruits. En pocs temps, Catalunya haurà liquidat la seva estructura caixes territorials, amb el consentiment del Govern català que no tan sols ha portat davant el Constitucional el FROB que envaeix clarament competències de la Generalitat. Però aquest només és un primer pas.

És absurd i ridicul que els actuals gestors de les Caixes implicades en els processos de fusió expliquin sopars de duro: l’equilibri en els nous òrgans de gestió, la territorialitat de les respectives obres socials, el manteniment de l’interès per a cadascun del territoris que representa cada entitat fusionada... Tot això es volatitzarà en un no res. Està clar que els actuals directius tindran un lloc destacat en la nova entitat, i probablement amb unes millores salarials, primes i blindatges, més que respectables; però en la següent tongada de directius, les noves entitats fusionades ja no s’hi sentiran compromeses, com no s’hi sentiran pel que fa a tenir cura de les necessitats de les comarques que fins ara representaven, tant a l’hora de donar suport a les iniciatives econòmiques com per a revertir-hi l’Obra social.

Però, la història no s’acabarà aquí. Un cop despersonalitzades les entitats d’estalvi, com ja ha fet la Caixa que ja no inverteix prioritàriament a Catalunya, ni tan sols el país serà el centre de l’interès d’aquestes noves entitats. I d’aquí a la possibilitat de fusionar-se i traslladar els centres de decisió a fora del país, com li pot passar al BBVA, només hi ha un pas. Una nova decisió de Madrid, tan sols.

ERC: De mica en mica es buida la pica

La decisió de Joan Puigcercós d’apartar definitivament Carod Rovira de l’escena política no és sinó un pas més en la seva premeditada carrera per assolir el poder absolut dins d’Esquerra. Als qui som crítics amb l’actual direcció d’Esquerra ens preocupen els errors comesos, que són molts i de considerables dimensions; però ens preocupa sobretot que aquests errors no tinguin altra motivació que l’interès personal per damunt de l’interès del país.

Des de fa temps, l’objectiu de Joan Puigcercós no era altre que el de controlar el partit, al preu que fos. Per això va teixir una xarxa de complicitats per guanyar-se l’aparell, distribuir càrrecs i llocs a les llistes a canvi de fidelitats cegues, fins al punt que actualment un percentatge altíssim, alguns càlculs publicats parlen d’un 30%, dels militants actius del sector oficialista depèn econòmicament de l’estructura del partit i de les administracions on es governa. Pot semblar excessivament prematura la decisió de prescindir de Carod per a les properes eleccions, i sobretot improcedent en la mesura que les llistes electorals estatutàriament no les decideix unilateralment el President del partit, però el càlcul no és erroni. Ara, Carod, des de la seva posició de vice President del Govern, no pot lliurar-se a cap batalla política interna i més tenint en compte que, personalment, ja va tirar la tovallola mesos enrere; i quan els seus afins vulguin reaccionar ja no hi seran a temps. Aquest menyspreu cap a la figura de Carod Rovira té la virtut de no tenir marxa enrere; ni el mateix Carod podria admetre ara, per una qüestió de dignitat personal, un paper secundari en la propera legislatura. I produint-se un any abans de la campanya electoral s’evita l’escàndol que hauria provocat si la decisió s’hagués pres en el moment en què tocarà parlar de llistes. Per a liquidar els sectors crítics de Joan Carretero i d’Uriel Bertran va simular una aliança amb els carotitstes; però, un cop foragitat el metge de Puigcerdà i sabent de la poca empenta de l’Uriel, ha pogut afrontar sense complexos la marginació definitiva de Carod Rovira.

Puigcercós té via lliure a Esquerra per a maniobrar al seu aire, sabent que ja no té ningú que li faci la competència. Ha hagut de treballar de valent i no hi ha escatimat esforços. Esquerra, l’Esquerra de Puigcercós, s’ha guanyat a pols la imatge que es dóna des del programa televisiu Polònia; cap altra dissidència interna ha fet tant mal a la imatge del partit com aquesta voraç ambició personal de Puigcercós per fer-se amb el control absolut del partit; ha calgut prescindir de persones de gran vàlua política o professional, alguns crítics amb la seva gestió i d’altres plenament coincidents amb ell, però ha aconseguit l’objectiu: potser aquesta Esquerra serà més esquifida, amb menys actius polítics i menys persones de nivell professional i intel·lectual remarcable, potser caldrà renunciar a l’objectiu que teòricament s’havia marcat el partit en el darrer congrés d’erigir-se com la força majoritària de l’esquerra que havia de conduir el país cap a no sé on, però ell personalment haurà assolir el seu objectiu de ser el líder indiscutible. És l’Esquerra de Puigcercós.

Seguint les passes de Reagrupament i V

Està perfectament tipificat, en el món de l’empresa i de la gestió, el dirigent mediocre que, per la seva mateixa inseguretat, té por dels qui l’envolten i es busca col·laboradors encara més mediocres. De fet, té por de posar-se en evidència, que algun dels seus col·laboradors o subalterns li passi la mà per la cara i, per tant, que li prenguin el lloc. Molt diferent del directiu intel·ligent que es busca els millors col·laboradors perquè sap que entre tots faran un millor equip i es potenciaran mútuament. I, en tot cas, la competència interna encara els estimula més a excel·lir en la seva tasca. Una cosa semblant pot passar en política.

L’aparició de Reagrupament no ha de preocupar ningú de l’àmbit nacionalista. El que realment comptarà serà el nombre de diputats nacionalistes i, dins d’aquests el nombre d’independentistes, que disposarà el proper Parlament, i que, per tant, podran tenir una incidència real en el futur Govern i sobretot en el procés cap a la independència. Reagrupament neix perquè hi ha la percepció que ni ERC ni CiU estan cobrint adequadament les expectatives independentistes d’un sector de la població. Aleshores, es pot donar el cas que aquesta percepció sigui errònia o molt limitada, cosa que abocaria al fracàs la iniciativa de Carretero, o que realment la nova formació ocupi un espai polític que fins ara no tenia el referent adequat. I en aquest segon cas, pot resultar que tant ERC com CiU es mantinguin en les seves tessitures actuals, deixant aquest camp d’actuació a Reagrupament, o que facin un desplaçament ideològic cap a les seves propostes independentistes. En qualsevol cas, des de la perspectiva nacionalista, l’escenari més negatiu seria el del fracàs electoral de Reagrupament, perquè hauria suposat un malbaratament de recursos i d’energies, i molt probablement de cremar políticament persones molt útils per al país; a no ser que aquest fracàs fos degut a la reacció prèvia de les altres forces nacionalistes que haurien corregit a temps els errors comesos que deixaven tant d’espai a una nova formació política. L’escenari més positiu seria el d’una forta irrupció de Reagrupament que esperonés els altres grups polítics a aprofundir en una estratègia conjunta que ens portés a l’exercici del dret a decidir.

Aquests dies hem sentit veus remarcant que no els feia por Reagrupament, però ho argumentaven dient que no creien (o potser voldrien no creure) que tingués un resultat electoral que els afectés excessivament. És, com sempre, aquesta visió tancada i partidista de la política en què s’oblida l’interès del país, com si l’únic que ens hagués d’importar fos el resultat d’una formació política en concret, prescindint de la resta. La importància, l’èxit o el fracàs, de Reagrupament no s’hauria de mesurar només en funció dels seus resultats sinó del conjunt de les forces polítiques.

Seguint les passes de Reagrupament IV

Estem tan avesats a veure el director d’orquestra aixecant la batuta per tal que els músics es posin a tocar la partitura que correspon, que ja ho trobem d’allò més normal. Si no fos perquè al Parlament a part de les votacions dels Plens hi ha tot el treball de les comissions, es podrien reduir les sessions a un representant de cada grup, cadascun amb el nombre de vots delegats que representa. De fet, sovint veiem els escons buits mentre algú està simulant argumentar des de la tribuna la seva posició, i de cop, a toc de xiulet o de timbre, acudeixen tots a votar en el moment precís, encara que no sàpiguen ni què estan votant.

Sembla interessant en aquest sentit que Reagrupament es proposi alliberar, ni que sigui parcialment, la disciplina de vot dels seus diputats. De fet, hi ha moltes votacions i, per tant, preses de posició que tenen ben poc a veure amb la ideologia que se suposa que té cada partit; i, en canvi, per pura disciplina els diputats es veuen obligats a votar segons les consignes donades. Es dóna prioritat a l’estratègia de partit, que a vegades consisteix en votar en un sentit diferent del que sincerament voldrien els diputats, abans que a l’interès general del país o a l’opinió de cadascú. I no hauríem de fer tants escarafalls perquè un diputat trenqui la disciplina de vot, o perquè l’equip de Govern perdi una votació. Reagrupament ho argumenta dient que, donat que ells són un grup transversal on poden conviure ideologies diverses amb l’únic denominador comú de treballar per la independència, en els temes que no són essencials per al futur del país cada diputat pot votar lliurement. Però això seria igualment vàlid en qualsevol altre grup.

Aquest tipus de mesures, a l’igual que el tema de les llistes obertes, s’acostumen a defensar des de l’extraparlamentarisme, però s’obliden fàcilment tan bon punt hom s’adona que hi ha un joc polític que va més enllà de la simple defensa d’uns ideals. En un procés negociador, per exemple, qui es fiaria d’un grup que no pot garantir el vot dels seus diputats i per tant l’estabilitat del pacte? En qualsevol cas, valoro positivament que Reagrupament parteixi d’uns principis de radicalitat democràtica; només caldrà que sigui capaç de mantenir-los.

Seguint les passes de Reagrupament III

Una de les meves discrepàncies amb l’actual direcció d’Esquerra és la seva manca de rumb o de full de ruta que ens meni cap enlloc. Tant en la Conferència Nacional del 2007 com en el Congrés de l’any passat, les meves crítiques i esmenes anaven encaminades a fer veure l’absurditat de pretendre que el procés cap a la independència passi per un sol partit polític. Les ponències oficials aprovades parlaven de fer d’ERC el partit hegemònic de l’esquerra, i finalment del país, situació de privilegi que ens hauria de permetre fer al pas definitiu cap a l’exercici del dret a decidir. Un full de ruta absurd que es contradiu, a més, amb la pràctica política seguida des d’aleshores i amb la conformitat amb què es contemplen les diferents conteses electorals limitant-nos a anar resistint a la baixa.

Sembla que cada vegada són més les veus que pregonen la necessitat d’un projecte transversal per assolir la independència. No és possible assolir-la si és vista com un projecte exclusivament de dretes o d’esquerres. El que tampoc vol dir que s’hagi d’emprendre prescindint de la dreta i de l’esquerra, sinó tot el contrari, comptant amb la transversalitat del moviment. Un dels perills de Reagrupament seria precisament que pretenguessin erigir-se en aquest moviment transversal. D’alguna manera seria caure en el mateix error d’Esquerra, si el full de ruta que es marqués Reagrupament passés únicament pel creixement de la seva força política fins a esdevenir majoritària, com si la resta de partits nacionalistes ja no comptessin. La transversalitat del moviment independentista no vindrà d’una sola força política, per més que aquesta adopti un caire transversal i vulgui obviar les diferències ideològiques existents, sinó del conjunt de grups polítics que acabin assumint la independència com un dels objectius unitaris a assolir.

És entre tots plegats que hem de crear les condicions necessàries perquè la societat assumeixi el projecte independentista com la millor via per a progressar com a país. I que en conseqüència es pugui produir al Parlament una majoria suficient per a adoptar de forma unilateral la proclamació de la independència. Reagrupament no s’hauria de deixar portar per una eufòria excessiva que li fes perdre el món de vista. El seu paper pot ser molt important com a revulsiu i com a impulsor de la transversalitat necessària, però no creure’s que la transversalitat del país sigui Reagrupament.

Seguint les passes de Reagrupament II

El ressentiment és, en política, un dels pitjors consellers. Hem vist moltes vegades polítics que ben legítimament han deixat una formació per incorporar-se a una altra o crear-ne una de nova, i que en la nova etapa han esdevingut enemics acèrrims dels qui havien estat fins aleshores els seus companys. Resulta poc creïble que després d’haver compartit durant molt de temps idees, plantejaments i projectes, de cop i volta hom se’n situï a les antípodes. Res comença ni acaba en el moment en què un pren la decisió d’encetar una nova etapa.

Reagrupament vol erigir-se en un moviment transversal que, més enllà de la ideologia, prioritzi l’alliberament nacional. Això vol dir que s’hi poden sentir identificades moltes persones que fins ara havien format part, com a militants o com a simples votants, d’altres projectes polítics. I això vol dir, per tant, que més d’un tindrà els seus dubtes a l’hora d’acompanyar-los en aquest gir polític. En la mesura que es pugui percebre en els dirigents de Reagrupament, la gran majoria provinents d’ERC, un ressentiment cap a la seva antiga formació estaran desacreditant el nou projecte que es podria interpretar més com una eina de despit personal que com un veritable projecte de país. Espero, i voldria creure, que això no serà així; que des de la direcció de Reagrupament hi haurà el suficient rigor i serenitat com per analitzar la realitat política del país en la seva globalitat. I aquesta visió global haurà de passar per contemplar les altres formacions nacionalistes, i concretament ERC, com els aliats naturals per a avançar cap a l’exercici del dret a decidir.

Tinc molt bons amics, personals i polítics, que han fet l’opció d’apuntar-se a Reagrupament i no per això ha canviat res en la nostra concepció compartida de la realitat del país i dels passos a seguir cap a la independència. Si fins ara deia que era imprescindible establir uns mecanismes de complicitat entre les diferents forces nacionalistes del país, ara continuo dient exactament el mateix. Encara que, ara, comptant amb un partit més. Si ha de ser Reagrupament o ERC o CiU el qui encapçali el procés cap a la indepèndència és absolutament irrellevant; el que compta és que els necessitem a tots.

Seguint les passes de Reagrupament I

Exitosa primera posada en escena de la nova força política liderada per Joan Carretero. Unanimitat i eufòria ben comprensibles tractant-se dels inicis d’una aventura que parteix amb l’ideal de regenerar la vida política del país i amb un objectiu clar, contundent i inequívoc: la independència de Catalunya. Qualsevol independentista s’hauria d’alegrar que finalment aparegui al país una força desacomplexada i valenta que plantegi la radicalitat democràtica portada fins a les últimes conseqüències, i que no es limiti a fer-ho com un horitzó llunyà al qual no s’arriba mai. Hi ha, però, tot un seguit d’incògnites i d’incerteses que caldria anar esvaint abans de les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Tothom recorda l’experiència del PI. Un partit que tenia uns plantejaments similars, ben simples, exageradament simplistes com deien els seus detractors. El fracàs d’aquella temptativa es pot atribuir a unes condicions força diferents a les actuals pel que fa a la consciència sobiranista de la societat catalana, però també a errors de plantejament dels seus impulsors. L’important, o el més important, no és el discurs que es pugui elaborar, no són les paraules, sinó la credibilitat que puguin merèixer de boca dels seus protagonistes. La proposta d’Àngel Colom no va despertar l’entusiasme que s’esperava ni tant sols en la mateixa gent que ara sembla il·lusionar-se amb aquest nou projecte. Hom hi va veure, probablement, un partit fet a mida del seu impulsor, una proposta més encaminada a mantenir viu el líder caigut en desgràcia que a cap altra cosa. Carretero n’hauria de prendre bona nota. Ara mateix, tothom associa Reagrupament a l’ex dirigent d’Esquerra. D’aquí a uns mesos, si de veritat es vol que el projecte reïxi, Reagrupament hauria de deixar de ser un projecte unipersonal per esdevenir un moviment amb molts cares i matisos. La de Laporta en podria ser una, però en caldrien moltes més.

L’eufòria, en un recinte tancat, es contagia. I hom pot sortir del Congrés imaginant que a partir d’aquí s’inicia una nova era de la política catalana. Però la realitat del país pot ser tota una altra. En la mesura que es consolidi com una amenaça electoral que forçosament haurà de treure vots d’altres formacions polítiques, també estarà al punt de mira de tots els mitjans de comunicació que fidels als partits tradicionals no n’hi perdonaran ni una. Caldrà caminar mesurant molt bé les passes i les paraules, sense massa relliscades com aquella en què Carretero va deixar anar que era més important un President del Barça que de la Generalitat.

Irregularitats impulsades des de l’Administració

De la mateixa manera que no s’està fent res per sortir de la crisi econòmica en les millors condicions possibles i sobretot havent corregit els errors que ens hi van abocar, tampoc sembla interessar ningú afrontar el tema de les subvencions públiques que han generat escàndols com el dels informes de l’Administració o el cas Millet. Perquè no oblidem que el cas Millet ha estat possible perquè han fallat els mecanismes de control que hauria de tenir tota administració responsable.

No anava gens desencaminat Fèlix Millet quan afirmava que determinades pràctiques irregulars eren habituals en segons quins àmbits. Una forma fàcil de desviar recursos és a través dels informes: l’administració encarrega un informe, la utilitat del qual pot ser més que dubtosa, per un cost molt per damunt del real sabent que és difícil de demostrar-ho; naturalment, les factures, els rebuts i tots els segells de conformitat estan en regla. Igualment, l’administració mateixa imposa unes condicions a les entitats que sol·liciten subvencions que forcen, sabent-ho l’administració, a incórrer en irregularitats tals com factures anticipades, factures que no es corresponen a l’objecte de la subvenció, etc. Naturalment que la majoria de les entitats que es veuen obligades per l’administració a incórrer en aquestes irregularitats, després compleixen rigorosament amb el compromís contret. Vull dir, per exemple, que si t’obliguen a presentar les justificacions abans de realitzar l’activitat, un cop es disposa dels recursos plenament justificats davant l’administració hom acostuma a emprar-los per l’activitat proposada, però seria molt fàcil desviar-los per a una altra activitat o simplement quedar-se els diners sense fer res. El fet que s’hagi justificat una despesa no vol dir res, perquè rarament l’administració un cop s’ha assegurat que tots els papers tenen el seu NIF i els segells corresponents, va a comprovar l’activitat real. La Sindicatura de Comptes, per exemple, es limita a constatar la regularitat dels papers que se li presenten, i a posar-hi el segell de conformitat però sense saber realment el contingut real que s’amaga darrere d’aquella paperassa i d’aquells números.

L’administració controla els papers, la burocràcia, a vegades fins a extrems ridículs, però no té gens en compte la realitat de cada informe o de cada projecte proposat. El sistema burocràtic existent està pensat perquè hi hagi tota mena d’irregularitats. Millet no va fer sinó aprofitar delictivament aquesta magnífica oportunitat que li brindava el sistema. Hom podria aprofitar, ara, per reordenar tot el tema i canviar de soca-rel el sistema burocràtic que imposa l’administració, però és molt més rendible mirar d’esquitxar l’opositor i deixar les coses tal com estan, perquè hi ha la voluntat expressa de continuar fent ús d’aquestes irregularitats.

Secrets d’estat; exclusives de Memòries

Recordo que fa una colla d’anys, en un sopar informal on hi era present l’ex conseller de Governació Joan Vidal i Gayolà, aquest ens explicava que hi havia aspectes del 23-F que no s’arribarien a saber mai perquè els polítics que, com ell, ho van viure de primera mà mantindrien el silenci per responsabilitat. No ho vaig entendre llavors i continuo sense entendre-ho ara. En l’activitat política, és evident que hi ha un munt d’informació que no arriba mai a l’opinió pública, perquè el conjunt de la classe política manté un acord no escrit de tapar-se les vergonyes. El que apareix als mitjans de comunicació és només la punta de l’iceberg o el resultat consensuat de la conxorxa.

El concepte de transparència és absolutament inexistent en els polítics professionals, excepte quan es tracta de retreure-ho als adversaris. Però fins i tot en aquest cas, hi ha uns límits que no se sobrepassen mai perquè saben que tots tenen coses per amagar, i que la roba bruta val més rentar-la a casa, entenent per “casa” el clan tancat dels professionals de la política. Ningú ens explicarà mai del tot, les trifulgues que ha tingut el Tribunal Constitucional en tot el serial de l’Estatut amb pressions subtils i no tan subtils, i propostes de pactes de resolució incloses; ni com es va desencallar la negociació de l’Estatut donant un paper rellevant a l’Artur Mas, quan ERC i el PSOE tenien ja molt avançat un principi d’acord, els termes del qual se’n guardaran prou d’esbombar; ni el paper del Rei aquella nit del 23-F, que va tardar més de sis hores a reaccionar perquè no volia pronunciar-se sense saber si els colpistes tenien possibilitats de reeixir, essent difícil de creure que els militars encetessin l’aventura sense pensar que tindrien el seu suport; ni tants altres temes oficialment desmentits, però que s’intueixen o se saben per vies informals difícilment contrastables, i que donen peu a tota mena d’especulacions. Hi ha un pacte de silenci que atribueixen a un exercici de responsabilitat, però que en realitat no és més que una salvaguarda gremial de la classe política.

Per això, quan un polític retirat escriu les seves memòries, probablement perquè ja no hi té res a perdre, es pot permetre la llicència de destapar algun d’aquests secrets. Ara, Jordi Pujol ens presenta les seves Memòries i entre altres coses explica que Enrique Múgica, l’actual Defensor del Pueblo li va proposar substituir Adolfo Suàrez per un militar de tarannà progressista, si és que això és compatible amb la condició militar. Sempre s’ha dit que aquest individu, que té la pocavergonya d’ocupar un càrrec teòricament democràtic, estava implicat en les intentones colpistes, però ara ens ho confirma Jordi Pujol. Si quedés un mínim de dignitat, dimitiria o se’l faria fora. Però és evident que té el càrrec ben assegurat.

Tard o d’hora, sortirem de la crisi

Sempre que hi ha una crisi, del tipus que sigui, hom espera que més enllà d’atendre les urgències del moment es miri de resoldre els problemes de fons que l’han feta possible. D’una crisi ben resolta, com d’una grip ben guarida, se’n pot sortir enfortit amb una certa immunització de cara al futur i sobretot corregint les causes que l’havien generat. El que és desesperançador en el nostre panorama actual és la incapacitat per a fer ni una cosa ni l’altra. Si almenys tinguéssim el consol de pensar que serem els darrers en sortir de la crisi i els qui en sortirem en les pitjors condicions i amb les millors predisposicions per a recaure, degut a la inacció o al poc interès dels nostres polítics! Però, no. Estem a la cua, comptant en què tots els partits i totes les administracions afirmen i asseguren que, per ells, la prioritat és sortir de la crisi.

No puc ni imaginar què hauria passat si els Governs, tant el català com l’espanyol, haguessin considerat com a poc rellevant i per tant gens prioritari afrontar la crisi econòmica. O potser, sí. Potser hauria estat millor que les administracions se n’haguessin mantingut al marge i haguessin actuat com si res. De la crisi en sortirem per la inèrcia del context internacional, fins i tot malgrat la intervenció de les administracions. Més tard o més d’hora, però al final en sortirem. El que passa és que, a part de sortir-ne més tard que la resta de països de l’entorn, ho farem en les pitjors condicions. No s’ha aprofitat cap de les oportunitats per a refer el model productiu: s’han donat xecs en blanc a la banca que va ser una de les causants de la crisi i que, a més ha aprofitat els recursos públics per a sanejar-se internament, repartir-se entre els dirigents desorbitats beneficis i continuar mantenint tancada l’aixeta del crèdit; s’ha recolzat artificiosament el sobredimensionat sector de la construcció a base d’obra pública, de reconvertir vivenda de renda lliure en renda protegida, en lloc d’adequar-lo a les necessitats reals del país, a l’igual com caldria fer amb altres sectors productius; i ja només faltava que el Govern espanyol retallés el pressupost destinat a la recerca, quan semblava que era un dels camps en què ens estàvem posant a l’alçada de països similars al nostre.

Tinc la impressió que els polítics, enfront de la crisi, miren bàsicament el calendari. Zapatero deu pensar que, faci el que faci, com serà que el 2012 l’economia de l’estat no hagi remuntat; i després encara tindrà la barra de dir que haurà estat gràcies a la seva acció de Govern. No tindrà tanta sort el Govern de la Generalitat, que de ben segur haurà d’afrontar unes noves eleccions empantanegats amb la crisi, i que haurà d’excusar-se en la manca de recursos i de poder real del Govern autònom, comptant amb què la gent ja no recordi les excel·lències que ens cantaven del nou finançament.

... I el serial continua

El serial continua perquè hi ha qui està interessat en què continuï. Tant li fa que sigui a base de mentides, de mitges veritats o d’insinuacions que ben poc tenen a veure amb la realitat; per a molts professionals del periodisme, aquests detalls són irrellevants quan es tracta d’atacar l’adversari. El Palau de la Música, amb la signatura del senyor Fèlix Millet com a màxim responsable, tenia i té molts convenis i contractes establerts amb tota mena d’entitats i d'institucions. Treure del calaix selectivament un d’aquests convenis i deixar-lo anar a les portades del diari com una insinuació, sense haver fet el més mínim esforç periodístic d’assegurar-se del contingut, de les motivacions i de les justificacions del conveni, és d’una falta de professionalitat considerable.

Però és la xispa que necessiten, i que probablement havien encarregat, els adversaris polítics per a sortir a la palestra en una veritable picabaralla de besucs. Per a contrarestar l’existència d’un conveni degudament signat, justificat i amb els comptes presentats a totes les institucions pertinents, salten uns altres dient que això és una immoralitat perquè ells no accepten donacions anònimes. Ningú parlava de donacions anònimes sinó de convenis presentats fins i tot a la Sindicatura de Comptes. Aleshores, la Sindicatura intervé argumentant que ells mai han auditat la Fundació vinculada a CDC, quan ningú havia parlat d’auditories sinó del requisit formal de presentar-hi els comptes. I, naturalment, si els periodistes no han fet l’esforç professional d’assegurar-se de la veracitat de les seves informacions, molt menys ho faran els polítics que en tenen prou amb un titular de premsa per a basar les seves argumentacions.

Aquí hi ha hagut un delicte greu i cal investigar fins al final totes les implicacions que se’n derivin, sigui quin sigui el partit que hi hagi al darrere, si és que n'hi ha algun. De cap de les maneres no estic afirmant la innocència de ningú, sinó simplement que l’existència de donacions, convenis o contractes, per si mateixos, no demostren res. Investigar les complicitats delictives no vol dir esquitxar barroerament qualsevol adversari a qui pugui atribuir-se-li una foto o una signatura al costat de Fèlix Millet.

Millet i les mediocritats periodístiques

Els mitjans de comunicació, la majoria, es mouen per tongades o per modes, però sense un criteri propi. Tot d’una apareix un tema i tothom s’aboca a donar-hi voltes i més voltes fins a l’absurd, o fins que de cop el tema deixa d’interessar; i això al marge de la importància real de la qüestió o de si s’ha resolt definitivament. El tema de la prostitució al carrer, a la ciutat de Barcelona o a moltes carreteres del país és més antic que l’anar a peu; però, de sobte, va passar de l’oblit a les portades, i de les portades ha tornat a l’oblit. El mateix està passant ara amb el cas Millet; aquí amb l’agreujant que els presumptes periodistes a part de no fer ni l’esforç de contrastar la notícia, com ja sol ser habitual, es limiten a repetir frases, llistes i paràgrafs d’expedients sense informar el més mínim de la realitat de cada cosa.

El titular de “el partit tal o fulano de tal, esquitxat pel cas Millet”, es paga a bon preu. Sobretot, si amb aquest titular podem empastifar algun grup adversari. Sembla com si els mitjans de comunicació, cadascun des de la seva òptica partidista, busquessin qualsevol vincle o relació amb Fèlix Millet per poder-ho esbombar, sense donar la informació més bàsica, sense contrastar-ho, i per suposat sense entrar en matisos. O, a vegades, a grans titulars es fan afirmacions que després queden molt matisades o contradites en la lletra petita. Fèlix Millet va ser durant molts anys el màxim representant del Palau de la Música, i com a tal de ben segur que ha tingut col·laboracions amb moltes institucions, Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona sobretot, però també amb molts grups polítics, associacions i persones de tots els àmbits. Quan algú està posant aquestes habituals i institucionals relacions al mateix nivell que els desviaments de fons de l’entitat que feia el Millet personalment està desinformant els lectors, oients o espectadors. A grans titulars hem llegit que Fèlix Millet va fer donacions a partits polítics, sense precisar si eren donacions personals, com les del PI d’Àngel Colom, o convenis formals perfectament legalitzats i comptabilitzats amb altres fundacions, sense aclarir per tant si es feien des de la legalitat, amb els rebuts i signatures corresponents o si eren en diner negre.

Però, per a la mediocritat periodística els detalls i els matisos no solament no importen, sinó que cal evitar-los perquè aleshores es quedarien sense titular. No diferenciar entre les accions delictives i les activitats i convenis habituals en aquesta mena d’institucions és d’una ignorància supina o d’una mala fe impressionant, que tant serveix per a empastifar innocents com per a relativitzar els veritables delictes.

I malgrat tot, la crisi persisteix

Els reis de la demagògia, quan hi ha un tema que no els interessa tocar, es treuen de la màniga la frase màgica: “allò que realment interessa als ciutadans”. I ara, el que realment interessa als ciutadans és una sortida de la crisi. L’argument no se sosté per cap banda, perquè és evident que totes les administracions, a part de donar prioritat al tema de la crisi, han continuar amb la seva tasca en tots els àmbits de la vida del país, els serveis socials i l’aplicació de la llei de la dependència, l’educació, la cultura, l’esport, la llengua, la projecció exterior,... i per suposat que la crisi no és cap motiu per a negligir un dret tan elemental i democràtic com el dret a decidir.

És el que feia el President de la Confederación Española de Organizaciones de Mayores (CEOMA), José Luis Méler, quan blasmava la Generalitat de Catalunya pels recursos que destina a la llengua catalana, com si fossin aquests el que impedeixen l’aplicació de la llei de dependència. Naturalment, no si li acudiria mai dir que cal suprimir, per no ser prioritari, l’Instituto Cervantes, ni abolir per inútil la Monarquia, ni reduir els Ministeris quan ja han transferit les competències a les Comunitats autònomes, ni tantes altres coses. És el mateix joc baix, i brut, que emprava el president de la Generalitat per dir que no hem de perdre el temps en aventures com les de permetre a la ciutadania expressar la seva voluntat sobre el futur del país, i que deu haver convençut Esquerra perquè no presentés, en el debat de política general celebrat aquests dies al Parlament, cap proposta sobre el dret a decidir i les consultes populars endegades arreu del país.

Però la demagògia esdevé molt més manifesta quan resulta que, al capdavall, la crisi segueix el seu curs exactament igual que si el Govern no existís. Probablement en sortirien molt més ben parats si fessin un reconeixement de la seva impotència: la crisi és d’abast internacional i no tenim els recursos ni el poder polític suficient per a fer-hi front. De la mateixa manera que ens hi hem vist involucrats per causes alienes, en sortirem també per inèrcies que no depenen de nosaltres. Altrament, aquesta tossuderia en voler erigir-se en protagonistes d’una lluita contra la crisi, a part de la demagògia que implica, ens porta al pitjor dels ridículs. Tot apunta que al món es comencen a notar els primers símptomes de recuperació, però l’Estat espanyol en serà una excepció i continuarà una temporada més patint-ne els efectes; i dins d’aquest Estat, Catalunya amb uns gestors polítics que es vanten de prioritzar-ho tot per la crisi, anem a la cua. Demagogs i ridículs.