El quid de la qüestió

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El Secretari general adjunt de CiU, Felip Puig, afirmava sense gaire manies que “quan l’independentisme esdevingui voluntat compartida i majoritària de la societat catalana, la federació liderarà aquest procés”. Un frase en sintonia amb aquella “manca de maduresa de la societat catalana” a què feia referència l’Artur Mas. Diuen els convergent que continuen fent-se seva la idea del dret a decidir, però que ara, en aquesta propera legislatura, encara toca. A tot estirar, en els propers quatre anys proposaran exercir el dret a decidir en el tema del Concert econòmic.

A CiU són conscients que de cara a aquestes eleccions no els convé presentar una imatge excessivament independentista que els allunyaria de la centralitat i podria posar en perill la fita de conquerir la Plaça de Sant Jaume. La resposta més fàcil, però potser no la més encertada, és, com ja s’han afanyat a fer des d’Esquerra i des d’altres sectors independentistes, carregar contra aquests polítics que no tenen suficient coratge i sobretot que sembla que prioritzin l’objectiu de seure a les poltrones del poder. Així, per a Esquerra, el panorama queda molt més clarificat: Hi ha una partits autonomistes, partidaris d’anar fent la viu viu en el marc de l’estat espanyol, on hi hauria tant CiU com els Socialistes i IC-V, enfront de l’únic partit parlamentari que aposta clarament per l’assoliment d’un Estat propi. Un argument que se li gira en contra a Esquerra, quan apareixen noves plataformes i propostes electorals desacomplexadament independentistes que li retreuen el seu galdós paper amb el tripartit i que s’atribueixen elles ser les veritables opcions per la independència.

Al meu entendre, tal com ja he dit en altres ocasions, l’enfocament és erroni i mancat de perspectiva. Tant de bo fos cert que CiU estigués disposada, com diu, a exercir el dret a decidir en un tema concret com el del Concert econòmic. Segons quins siguin els resultats electorals de l’octubre, el més probable és que no facin ni això. Però és que el tema del Concert econòmic el va començar a treure a principis dels 90 ERC, basant-se entre altres amb estudis de l’actual Conseller d’Economia Antoni Castells. I aleshores allò semblava una utopia. La centralitat política, en aquells anys, quedava lluny de la reivindicació del Concert econòmic, i molt més encara feta sobre la base del dret a decidir.

No és que CiU hagi sofert una transformació per ella mateixa. La que ha canviat és la societat catalana, que ha forçat la federació nacionalista a canviar el discurs per a mantenir-se en la centralitat. Esquerra pot blasmar ara que els convergents es quedin tan curts renunciant en aquesta legislatura a emprendre definitivament el procés cap a la independència, però això deu ser degut a què ja no recorden què van aprovar en el darrer Congrés del Partit, ara fa tot just dos anys. Per exemple, en un apartat de l’estratègia política aprovada es parla de “la necessitat d’assolir a partir de 2010 un model de Concert econòmic”. I més endavant en l’apartat que porta per títol “Condicions per a eventuals pactes durant la legislatura 2010–2014” diu “Esquerra ha de centrar el debat de les properes eleccions al Parlament de Catalunya als voltant del concert econòmic”. I per acabar-ho de reblar, la ponència estratègica aprovada per Esquerra diu: “La política d’aliances que, en el seu cas, seguirà Esquerra per a la configuració d’un nou govern al Principat de Catalunya durant la legislatura 2010–2014, es basarà en les següents condicions: Concert econòmic. Esquerra proposarà negociacions amb l’Estat Espanyol per tal d’assolir el concert econòmic, coincidint amb la revisió quinquenal de l’actual model¹. En cas de negativa del Govern espanyol, caldrà convocar una consulta popular de suport a la demanda del concert econòmic....”. I després d’incloure el 2014 com a possible data per a una consulta popular, la ponència acaba afirmant: “Tanmateix, no es tracta de posar data a la independència, sinó de fixar un probable horitzó en què el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur democràticament i, al mateix temps, que aquest referent emblemàtic actuï com a estímul per tal que en dues legislatures² es preparin les condicions per aconseguir la majoria social que faci possible que el Principat esdevingui un Estat propi.”

Això ho aprovava Esquerra ara fa dos anys, per una amplíssima majoria dels seus militants, i entre altres ho van votar també Joan Carretero i Uriel Bertran. I aquella proposta d’Esquerra per a aquesta propera legislatura no era tan diferent del que proposa ara CiU. No es tracta de retreure res a ningú, sinó d’admetre que la societat avança a un ritme que no sempre coincideix amb el dels polítics, afortunadament. I es tracta de no pretendre atribuir-se protagonismes, que en el millor dels casos són compartits, perquè són molts i diversos els factors que han permès aquest canvi, que els partits polítics ni esperaven ni havien previst. Tothom, en aquest darrer any, ha hagut de ressituar-se per seguir el ritme que li marcava la societat catalana.

L’objectiu, doncs, no hauria de ser pretendre demostrar que només nosaltres ( tant se val si ho diuen els convergents, els republicans, els reagrupats o els laportistes) defensem de veritat els interessos d’una Catalunya que aspira a la plena llibertat, ni que només la nostra victòria ens farà avançar com a país. L’objectiu hauria de ser aconseguir entre tots que la centralitat política del país sigui la via independentista. I tant se val, aleshores, que siguin els convergents o uns altres els qui la liderin.

¹ És a dir, com a mínim començar a negociar el Concert econòmic a partir de la tardor del 2014
² Això vol dir que seria a partir del 2018

Unitats que resten i unitats que sumen

Em va semblar un mer gest de cara a la galeria que Joan Laporta fes una crida a CiU i a ERC perquè formessin una gran aliança electoral, a la qual ell donaria suport. Laporta en sabia sobradament la resposta, i de fet no era sinó un formalisme per a poder justificar després que, en no haver-hi una candidatura unitària, ell tirava pel dret creant Solidaritat Catalana. De fet, és el mateix camí que ha fet després Carretero enviant una carta a Puigcercós i a Laporta per pactar una coalició independentista. També sabia d’entrada que les possibilitats d’èxit eren nul·les, i només pretenia presentar-se igualment com a valedor de la unitat per a justificar després el seu full de ruta personal.

Aquests dies que sembla que tothom clami a favor de la unitat independentista, dóna la impressió que molts oblidin o facin veure que no saben que hi ha unitats que no sumen, sinó que resten. Anant per separat, sembla clar que CiU guanyarà les eleccions, que Esquerra pagarà els errors comesos els darrers anys i està per veure fins on arriba la davallada, així com queda la incògnita de saber les possibilitats reals que una altra força independentista entri al Parlament. Una hipotètica aliança de convergents i republicans no faria sinó restar vots: hi ha molts convergents i sobretot gent d’Unió que deixarien de votar aquesta gran coalició, com també ho farien molts republicans a qui no faria cap gràcia emetre el seu vot amb l’Artur Mas com a cap de llista. Això mateix s’esdevindria si ara Esquerra s’avingués a formalitzar cap mena d’acord electoral amb Carretero: ningú entendria que havent marxat del partit per crear una nova formació, ara resultés que de bones a primeres tornessin a presentar-se plegats. No ho entendrien ni els reagrupats, molts dels quals esquinçarien les cartes, ni molts republicans.

Quan parlem de la necessitat d’una candidatura unitària, si volem ser seriosos, ens hem de circumscriure a Reagrupament i a Solidaritat Catalana, sense pretendre embolicar-hi ni CiU ni ERC, que han de fer el seu paper en solitari. I no solament això; per més que tothom vulgui exhibir una munió de sigles, grupets i grupuscles, en realitat els dos únics moviments que poden generar una certa il·lusió i que tenen alguna possibilitat d‘esdevenir un revulsiu per a la política catalana són els liderats per Carretero i Laporta. La resta no aporten gaire més que confusió i en alguns casos més aviat poden crear reaccions negatives. Per tant, l’única unitat que electoralment suma és la de Reagrupament i Solidaritat. Una altra cosa serà la unitat d'acció en el nou Parlament per a les grans qüestions de país. Les crides a la unitat que es fan públicament per totes dues bandes no són sinó pavonades per veure qui se suma a qui, per veure qui en serà el cap visible. I això és una qüestió que haurien de resoldre, com més aviat millor, ells dos amb discreció i cara a cara.

No és fàcil admetre els errors

És dur haver d’admetre, i més públicament, un error. En política, tots els grups i dirigents llancen a diari propostes i proclames, fan pronòstics i plans de futur, però la majoria de les vegades res no surt com havien previst. La lògica, una lògica empresarial per exemple, faria que es fes una autocrítica, s’analitzés què havia fallat i en conseqüència s'esmenessin els errors. Però aquí aquesta lògica no funciona. Es pot afirmar amb la mateixa rotunditat qualsevol cosa i al cap de poc exactament la contrària, però sense admetre mai que la primera era errònia. La culpa és sempre de la realitat que no es comporta mai tal com s’havia previst.

Ho hem vist amb la crisi econòmica que es va passar de defensar que en situacions de crisi s’ha de recórrer a l’endeutament per a poder atendre els qui més la pateixen, a fer pagar precisament a aquests el cost de la crisi que havien generat uns altres. Ho veiem a diari quan els socialistes catalans s’entesten a predicar una mena de federalisme espanyol que ells mateixos, d’acord amb les instruccions dels seus superiors, rebutgen de ple a Madrid. Ho veiem en la munió de plataformes sobiranistes que clamen permanentment per la unitat de l’independentisme, i davant la manca d’acord encara que n’hi ha tenen la pensada de crear-ne una de nova.

Un cas més dolorós pot ser el d’ETA. Tot sembla indicar que, des de fa temps, i encara que potser no de forma unànime, hi ha la voluntat deixar les armes precisament perquè s’adonen que justament la mateixa violència pot ser un fre per a assolir la independència, que podrien tenir a l’abast de la mà emprant només la força democràtica. Per ells és difícil admetre que tant d’esforç, tants sacrificis, tants morts i tants empresonats, ha estat un error. Ho podrien maquillar argumentant que la violència va ser útil i necessària fins a un determinat moment, però que ara ja no ho és. Però tot i així costa de trobar el moment i la forma de fer el pas, tenint en compte el llast que arrosseguen que inclou els seus morts, els seus presos i els seus familiars, a qui deuen un respecte. Malgrat tot, ens podríem trobar en un final d’etapa, boicotejat això sí pel Govern espanyol interessat en la continuació de la lluita armada i impacients per la manca d’atemptats. Només faltaria que ETA trobés la manera de reconèixer, sense trair-se a si mateixos i sense humiliacions excessives, que com a mínim és un error continuar per aquesta via.

Disputa per la capitania general

No sé si finalment s’imposarà el seny, i Carretero i Laporta arribaran a un acord per anar junts a les eleccions d’aquesta tardor. Seria una llàstima que no fos així. El cert és que hi ha una guerra oberta per ocupar posicions que a tot estirar es pot argumentar disfressant-ho de qüestions de procediment. Ningú es creuria, hores d’ara, que la impossibilitat d’arribar a un acord tingués res a veure amb estratègies polítiques i molt menys amb diferències ideològiques.

Tot i que Carretero ha afirmat en més d’una ocasió que cal una direcció clara i sense contemplacions, fent servir el símil del capità que té els soldats a les seves ordres, almenys mentre en sigui el capità, el cert és que ha generat a l’interior de Reagrupament una falsa expectativa de caràcter assemblearista i de regeneració política que alguns dels seus militants se l’han arribat a creure. D’aquí va venir el primer conflicte intern, a principis d’any, quan unilateralment el capità va canviar les regles de joc aprovades en una assemblea anterior per tal de retardar l’elecció de candidats electorals, pensant en poder-hi incorporar Joan Laporta. I ell mateix ha estat víctima de la seva estratègia: va deixar Reagrupament al ralentí per a poder-hi sumar l’ex president blaugrana, i ha estat probablement això el que ha fet veure a Laporta que el projecte de Carretero no prenia l’empenta necessària per a convertir-se en el revulsiu de la política catalana. I va tirar pel dret, capgirant la situació i encapçalant una nova Solidaritat Catalana, de manera que ara era ell qqui invitava els altres a sumar-s’hi. Carretero no va ser prou hàbil com per sumar-s’hi des del primer moment i aparèixer com a un més del cofundadors de la iniciativa, entre altres coses perquè es trobava lligat pels moviments previs del seu Reagrupament que ja havia elegit candidats sense comptar amb Laporta. I ara es veu amb la tessitura d’haver de reconèixer el seu mal pas i acceptar la proposta que li formulen des de Solidaritat, que ja és prou generosa.

Faci el que faci, pot no sortir-ne massa ben parat, personalment. De moment, ja hi ha alguns dirigents comarcals, com els de les terres de l’Ebre i els del Berguedà, que abandonen el vaixell i es posen a la disposició del capità Laporta; altres, els qui s’havien cregut les tesis assembleàries i regeneracionistes de Reagrupament, li tiraran en cara que anul·li els acords de la darrera assemblea per a acceptar el pacte proposat per Solidaritat Catalana. Faria bé de no deixar-se portar per l’orgull personal i actuar amb visió de país, pensant en la ineludible necessitat d’arribar a una candidatura conjunta. Com farien bé els Reagrupats que ara es passen a Solidaritat Catalana de no esgrimir arguments d’excés de personalisme de Carretero i de poc respecte per l’assemblearisme, perquè ja saben el que els espera amb el nou capità Joan Laporta.

La dreta sempre troba excuses

La dreta sempre troba excuses per a sortir en defensa dels interessos empresarials, encara que aquests vagin en detriment de la majoria de la població. Tots els estudis indiquen que hi ha uns determinats productes de pastisseria industrial que per les seves característiques resulten perjudicials per a la salut, en la mesura que són en bona part els causants de l’obesitat infantil i juvenil. Ningú parla de prohibir aquests productes, cadascú és lliure de menjar tan malament com vulgui, sinó de no oferir-los els espais públics dels centres educatius per a promocionar-los.

Quelcom tan simple i lògic com que l’Administració no esdevingui patrocinador i dispensador d’un producte gens aconsellable des del punt de vista de la salut, ha posat en alerta el Conseller d’Agricultura Joaquim Llena per considerar que pot ser lesiu per als interessos de determinades indústries agroalimentàries. Un raonament de dreta pura i dura, perquè no es tracta de si pot ser lesiu o no per a les empreses cedir els espais públics dels centres educatius perquè aquestes promocionin productes malsans, sinó que es tracta de què l’administració no té per què afavorir aquests interessos. És aquell criteri tan típic de la dreta que només es recorda de la llibertat quan aquesta és emprada per fomentar el negoci d’alguns, sabent que és en perjudici de la majoria.

Se suposa que el Departament d’Educació, i potser ara amb el decret d’autonomia de centres les mateixes direccions, té tota la llibertat de decidir quins productes permet que es venguin a l’interior dels Centre educatius. No cal esperar que hi hagi un Govern d’esquerres per pensar en la lògica que s’hauria de permetre només la venda de productes d’interès per a la comunitat educativa des de qualsevol dels àmbits, però també i d’una manera especial des de la perspectiva de la salut. Però aquest Govern de dretes que patim, i que ja s’acaba, no ho veu així.

La normalitat constitucional

Es va fer una Constitució expressament ambigua perquè tothom tingués arguments suficients per a votar-la. Emprant el terme “nacionalitat” s’acontentava els nacionalistes catalans, mentre que els nacionalistes espanyols podien continuar marcant la diferència amb el terme “nació”; una diferència només explicable des de l’estultícia lingüística. En el text constitucional s’hi deia que el castellà era la llengua oficial de l’Estat, i que les altres llengües ho podien ser també segons el que establissin els respectius Estatuts; així tothom quedava content.

Fins ara, el Tribunal Constitucional no havia posat cap impediment en l’ús del terme nació, de manera que s’han pogut aprovar moltes lleis que parlen de la Diada Nacional i d’organismes nacionals referint-se a Catalunya. Des de Catalunya ja en teníem prou amb aquest reconeixement, mentre que a Madrid consideraven que una cosa no invalidava l’altra; la seva nació espanyola. I el mateix va passar amb la qüestió lingüística. Hi ha diverses sentències que avalen la immersió lingüística, el fet que la llengua catalana sigui la llengua pròpia i normal de l’Administració catalana, i no passava res. Ara, però, els nacionalistes espanyols han endurit el seu posicionament d’odi contra Catalunya i contra el català, i uns magistrats corruptes han seguit els seus dictats per a poder imposar les seves tesis. Segons la Constitució, el català podia ser la llengua oficial de Catalunya d’acord amb el seu Estatut, però ara aquests interpreten que són ells i no el Parlament o el poble de Catalunya el qui ha de regular com ha de ser aquesta oficialitat.

De tota manera, el Tribunal Constitucional, malgrat seguir les directrius polítiques dels partits nacionalistes espanyols, han donat per bona l’expressió que el català és la llengua "normal" de l’Administració i de l‘ensenyament, suprimint això sí el terme “preferent”. El que passa és que qualsevol cosa que sigui la “normal” en un determinat àmbit forçosament serà l’habitual i la d’ús comú, encara que hi hagi un marge per a les excepcions d’”anormalitat”. Seguint al peu de la lletra la darrera sentència del Tribunal Constitucional en aquest aspecte, l’administració catalana no ha de canviar absolutament res, i continuar fent que el català sigui la llengua "normal" de l’ensenyament. Que per cert, si es compleix també això al peu de la lletra, caldrà revisar l’actuació de molts centres d’ensenyament que, en contra del que estableix l’Estatut i la legislació catalana i en contra del que diu ara el mateix Constitucional, no estan fent servir el català com a llengua “normal”. Sobretot als centres de secundària hi ha un incompliment d’aquesta “normalitat” que el mateix departament d’Educació reconeix com a molt elevat.

Però, deliberadament, també la sentència del Tribunal Constitucional s’ha formulat de manera prou ambigua com perquè tothom pugui llegir-hi el que més li convé. Els nacionalistes espanyols, per exemple fan veure que no té cap valor l’aval del Constitucional a l’ús del català com a llengua "normal" de l’ensenyament, i el fet que no s'impedeixi que el castellà també pugui ser llengua vehicular, com a la pràctica ja ho és en molts casos, pretendran fer-ne una "norma"; que sí que contravindria la sentència del Constitucional..

Preparant les maletes

Un darrere l’altre, com qui no vol la cosa, com si d’una opció personal es tractés, van anunciant que es retiren. Ho deia dies enrere Joan Manuel Trasseras, i ho feia ahir Antoni Castells, per motius diferents, és clar. Assumir la responsabilitat de Govern implica moltes coses, i entre altres que una munió de persones d’una determinada tendència deixen la seva vida professional per dedicar-se, se suposa que interinament, a la política. Mentre que una altra munió ha de reincorporar-se a la feina en deixar de ser el seu partit una opció de Govern. I poques vegades com ara el canvi es veu tan imminent com inevitable.

Les declaracions de Castells, secundades per l’Ernest Maragall entre altres, posen en evidència el que des d’altres formacions polítiques s’ha dit moltes vegades: El Partit dels Socialistes és una maquinària electoral, i de gestió, al servei del PSOE molt més que al servei de Catalunya. Ho han demostrat moltes vegades, però la darrera, la de la resposta a la retallada de l’Estatut ha estat la més sonada. Els diputats del PSC a les Corts espanyoles voten, sempre que convé al PSOE, en contra del Parlament de Catalunya i en contra dels seus mateixos companys de partit al Govern de la Generalitat. És exactament el mateix que fan els diputats del Partit Popular, encara que aquests ja no tenen ni la necessitat de simular que defensen res de Catalunya i militen directament a les files de l’enemic. Però, mentre hi havia pastís governamental a repartit els Castells, Maragall i companyia convivien amb aquesta contradicció permanent que els devia fer venir més d’un mal d’estómac que compensaven ràpidament amb la prebenda del poder.

I aquest és el significat de l’anunci de Castells renunciant a figurar a les llistes electorals del PSC, com feia també Joan Manuel Trasserras d’Esquerra, o Francesc Baltasar d’IC-V: s’ha acabat el bròquil. Quelcom que es veia a venir, vist el trist balanç del tripartit, però rares vegades com aquesta s’admet tan obertament just abans d’iniciar-se la campanya electoral. A Palau, tothom ja està fent les maletes i no només per anar-se’n de vacances.

Pitjor, impossible

(Article publicat a El Bloc gran del Sobiranisme)

Deia temps enrere, saludant la irrupció de Joan Carretero amb el seu Reagrupament en el panorama política català, que perquè la operació tingués èxit calia dosificació les aparicions públiques creant un clima creixent i continuat de sumar adhesions i generar engrescament col·lectiu. No és fàcil sortir amb una nova marca electoral i fer-se un lloc al Parlament; hi ha uns hàbits adquirits per part de la ciutadania, tant si és per reiterar la confiança a una mateixa força política malgrat els desenganys i que no acabi de convèncer del tot, com si és per a desconfiar de tots i de tothom i quedar-se amb l’abstenció. I per més que hi hagi un increment del sentiment sobiranista, les enquestes continuen apuntant a la majoria convergent, la davallada dels republicans i la no entrada al Parlament de cap nova força independentista.

Des d’aleshores ençà, no sé si per incapacitat, per impotència o per error tàctic, Carretero ha estat incapaç de generar aquest engrescament col·lectiu que podia omplir el buit deixat d’una banda per les pors acomodatícies de CiU i de l’altra pels errors comesos per Esquerra. D’aquell considerar un fracàs treure menys de deu diputats hem passat a aspirar tenir algun tipus de representació, sense saber a tres mesos vista sota quina fórmula es presentarà. Els esdeveniments, objectivament, han estat favorables a la creació d’aquesta nova opció política, però no s’hi ha sabut donar la resposta adient. Ben al contrari, han aflorat contradiccions internes, disputes i desercions.

Desconec com han anat i en quina situació es troben hores d’ara les negociacions per a formalitzar una candidatura conjunta amb Joan Laporta. Però és evident que les coses no s’han fet bé. Era molt arriscat esperar la disponibilitat de Joan Laporta, fins al mes de juny, per a endegar d’una manera definitiva aquesta nova candidatura, i més o menys tothom donava per fet que al final arribaria a bon port. S’han perdut molts mesos, sense fer créixer el moviment emprès i limitant-se a mantenir en l’horitzó unes expectatives que de no concretar-se seran vistes com un fracàs absolut. No sé si per personalismes o perquè Laporta s’ha adonat que Reagrupament no agafava el vol que semblava inicialment que havia d’agafar, el cas és que ha decidit tirar pel dret i treure’s de la màniga una Solidaritat Catalana per la Independència, flanquejat per dues de les cares més visibles de les consultes independentistes, Alfons López Tena i Uriel Bertran. La proposta inicial, en què s’invitava a CiU i a Esquerra a sumar-s’hi, només es podia entendre com una broma o com una proposta feta per a ser rebutjada per tal de poder utilitzar el rebuig per a justificar la seva decisió de presentar-se. Reagrupament, que confiava en la incorporació de Joan Laporta, s’ha trobat descol·locat i amb el dilema de ser ell qui s’apunti com un grup més al projecte de Solidaritat o d’arriscar-se a quedar fora de l’escena política. Per acabar-ho d’adobar apareix la nova proposta sobiranista entorn de SI.

L’espectacle és, com a mínim, esperpèntic. Tothom fa proclames insistint en la necessitat d’una candidatura transversal que aglutini tot el sobiranisme i que teòricament hauria de trencar amb la inèrcia actual d’un nacionalisme conservador representat per CiU i un de més progressista representat per Esquerra. Però els mateixos que prediquen la unitat i la transversalitat es barallen entre ells perquè al capdavall tothom vol fer un paller, però que ell en sigui el pal. És difícil retreure a cap grup parlamentari que no vulgui sumar-se a un projecte transversal, quan des d’aquest mateix sector sobiranista (no sé si algú és capaç de discernir entre les diferències programàtiques de Reagrupament, de Solidaritat o de SI) ja es disputen el lideratge.

Ho deia també dies enrere: estem fent tard, per no arribar enlloc. El marge de maniobra ja és mínim, per no dir inexistent. O de forma immediata una d’aquestes candidatures aconsegueix erigir-se en l’element aglutinador que vagi incorporant la resta, i entenc que en l’actual situació és Joan Laporta qui es troba més ben situat, o ens aboquem tots al fracàs més absolut. Si algú, des dels serveis secrets del nacionalisme espanyol, hagués planificat l’aparició de tantes propostes independentistes amb l’objectiu de boicotejar-les totes, no ho hauria pogut fer millor. Si jo fos del PSC o del PP estaria d’allò més content amb l’espectacle; probablement, també ho estan els dirigents de CiU i d’Esquerra que veuen com s’autodestrueixen entre ells uns possibles competidors en les eleccions; però de ben segur que tot plegat porta al desànim i al desencís de molts catalans que havien començat a posar il·lusions en un nou projecte que ens havia de portar qui sap on. I vist el panorama, és d’allò més lògic que molts independentistes acabin votant com sempre CiU o Esquerra, o que es quedin a casa.

Digueu-nos que no és veritat

Cada vegada que es publiquen enquestes d’opinió sobre prospeccions electorals, els militants d’Esquerra tremolem. Almenys els qui havíem donat crèdit a les propostes i projectes que l’actual direcció ens va oferir en el darrer Congrés del partit, on feia el càlcul d’esdevenir la força majoritària de l’esquerra i ser decisius per a la proclamació de la independència. Des d’aleshores ençà tot ens ha anat a favor. Tot, llevat de la direcció del partit.

Arran del darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, alguns mitjans de comunicació nacionalistes asseguraven que s’esfondrava la via autonomista en benefici dels qui opten per l’assoliment d’un Estat propi, ja sia per la via federal o per la via de la independència que també puja. Però a l’hora de traduir això en intenció de vot, el Baròmetre continua indicant un ascens de CiU, una davallada dels socialistes que fins i tot perdrien en unes eleccions estatals, i el reiterat descens d’Esquerra que se situaria ja als límits d’IC-V que puja una mica, i que Esquerra a les eleccions espanyoles quedaria com a darrera força política. I d’altra banda, la no concreció d’una candidatura clara a l’entorn de Reagrupament i de Joan Laporta fa que aquests quedin encara lluny d’obtenir representació parlamentària. És a dir: la gent se sent més sobiranista però no confia ni en el partit parlamentari que es declara obertament independentista, ni de moment en les possibles alternatives d’aquest caire, sinó que opta per la via conservadora des del punt de vista social i nacional que és CiU.

Ja sé que els baròmetres i les enquestes, per més rigoroses que siguin, no deixen de ser indicadors de tendències i que les de veritat són les de les urnes. Però em sembla incomprensible la manca de reacció de la direcció d’Esquerra, incapaç ni de trobar cap explicació a aquesta paradoxa (i millor que no ho intenti perquè la responsabilitat els apuntaria directament), incapaç de reafirmar-se en el que havien dit i aprovat en el Congrés potser perquè saben que no tindria cap credibilitat, i incapaç de negar l’alarmant coincidència de totes les enquestes que reflexen aquesta davallada d’Esquerra. A tot estirar, tímidament insinuen que aspiren a fer que el cataclisme no sigui tan aparatós com ens pronostiquen. Ni tan sols gosen dir-nos a la militància que “res del que diuen no és veritat”.

Tindran com a mínim les cartes de dimissió a punt?

Haver començat per aquí

Tal com estava previst, la Comissió Parlamentària que investigava el Cas Palau ha votat les seves resolucions finals. Cap novetat. Les mateixes sospites derivades de la investigació policial i del procés judicial continuen intactes perquè ningú ha pogut anar més enllà del que deia el sumari que va motivar la Comissió, amb la lògica negativa dels presumptes implicats. Es partia com a font documental d’informació del sumari judicial obert pel cas Palau, i s’acaba concloent portar aquestes conclusions a la fiscalia.

S’ha obert un mal precedent parlamentari: el qui té la majoria al Parlament sempre pot, per a desprestigiar l’adversari, aprovar l’obertura d’una Comissió d’Investigació per un afer que afecta un altre grup que sempre tindrà les de perdre i que sap d’entrada que les resolucions li seran desfavorables. No voldria pas que CiU seguís l’exemple del tripartit i, quan tingui majoria al Parlament, comencés a crear Comissions d’investigació parlamentària per a aclarir, per exemple, el tema dels informes falsos o qualsevol altre que pugui esquitxar algun dels grups que presumiblement hauran quedat a l’oposició a partir de la tardor. I és que s’ha confós, i no pas sense mala fe, el sentit que haurien de tenir aquesta mena de Comissions Parlamentàries. Mai una Comissió parlamentària tindrà els mecanismes suficients per a portar a terme una investigació de tipus policial per a esclarir i demostrar si s’ha produït algun tipus de delicte, perquè aquesta no és la seva funció. Les Comissions parlamentàries poden servir per a analitzar la correcció de la gestió o de les actuacions polítiques, però no per suplantar la investigació judicial. Tant bon punt apareix un tema que pot ser d’imputació penal, no hi ha altre camí que el de posar-ho en mans de la Justícia.

Si realment des del Parlament, només escoltant les compareixences de testimonis (aquí no hi ha imputats), es pogués descobrir quelcom que havia passat per alt a la fiscalia o a la investigació policial, s’hauria de començar per admetre que tenim una Justícia que no funciona. Però, de moment no ha estat el cas. La Comissió Parlamentària ha basat les seves investigacions en les dades extretes del sumari judicial, i ha acordat traslladar aquestes mateixes dades amb les conclusions que en treuen els grups polítics a la fiscalia. Com a mínim, podrien haver-se personat com a acusació particular!

Pro taurins, antitaurins i poca-vergonyes

Hi ha raons més que sobrades per a defensar la prohibició de les curses de braus. Simplement, és un espectacle denigrant basat en la tortura d’un animal. És el mateix argument que es dóna per a prohibir les baralles de galls o, en general, la tipificació de delicte que es fa en la Llei de protecció dels animals a qualsevol mena de mal tracte injustificat. I hi ha raons més que sobrades per a rebutjar l’argument de què es tracta d’una tradició i d’una forma de cultura popular; també ho eren en alguns llocs les baralles de galls, l’estripada de coll d’ànecs o pollastres en algunes festes, o la defenestració d’un ase vell des del campanar d'una església.

Amb tot, podria entendre que hi hagi gent que, de bona fe, considerés que no s’havien d’haver prohibit les curses de braus; tant si s’entesten en defensar-les com a expressió d’una cultura ancestral, com si minimitzen el sofriment de l’animal comparant-lo amb altres formes de sacrificar-los, com si, obviant els drets dels animals o el fet de convertir en espectacle el seu sofriment, consideren que no era per la via de la prohibició que calia enfocar el tema. De fet, l’argument més honest que poden esgrimir els pro taurins és el de negar en rodó els drets dels animals. El que passa és que aquest argument ells mateixos el troben excessivament dur i no serien capaços de portar-lo amb totes les seves conseqüències amb els altres casos de tortura o mal tracte dels animals.

Ara bé. Hi ha un argument que em sembla d’una indignitat i cínica mala fe intolerables. És el dels qui diuen, com feia el Montilla o el Rajoy entre altres, que ells estan en contra de la prohibició perquè creuen en la llibertat. Que això ho digui un polític que legisla permanentment posant deures, limitacions i prohibicions a la ciutadania, precisament per a garantir els drets del conjunt dels ciutadans, és d’una deshonestedat personal que els fa del tot menyspreables. ¿O és que hi ha algú que en nom de la llibertat individual cregui que no s’ha de prohibir la destrucció del patrimoni cultural o natural, que no s’han de posar limitacions a les conductes humanes ni s’han d’imposar condicions per a assegurar la convivència? Diguem que en aquest debat sobre els braus hi ha tres posicionaments: el dels qui fan valer uns principis de respecte als animals, el dels qui creuen que la tradició o el dret a l’espectacle ha de prevaldre per damunt dels drets dels animals, fins i tot negant que tinguin drets, i finalment el dels qui no tenen la més mínima dignitat i decència i pretenen de forma perversa simular que ells són els defensors de la llibertat.

No malbarateu el somni

Amb aquest mateix títol el col·lectiu Joan Creixell encapçalava tres anys enrere una crida a ERC perquè, en les seves disputes internes, no malmetés el somni de tants catalans que havien confiat en el projecte independentista. La crida, tot s’ha de dir, no va tenir massa èxit, perquè la unitat dels quatre sectors que pugnaven a l’interior del partit s’ha aconseguit a base de foragitar-ne els discrepants. L’equip de Joan Puigcercós i Joan Ridao, que va guanyar les eleccions internes però sense obtenir el suport de ni la meitat dels militants, ha aconseguit desempallegar-se dels adversaris afeblint, així, el conjunt del partit: primer va ser la defenestració de Josep Lluís Carod Rovira, després la sortida de Carretero i, ara, la d’Uriel Bertran.

Per a molts, però per a molts menys que abans, ERC continua essent l’eina vàlida per avançar cap a la independència i fan bé de continuar per aquest camí mentre no es demostri el contrari. Però l’actual direcció també ha aconseguit que diversos dirigents, però sobretot molts militants i votants, donin per perduda aquesta opció. Paradoxalment, una part important del creixement de l’independentisme el recollirà CiU que no es declara independentista. I una altra part havia posat les seves esperances en el projecte de Reagrupament, que esperava que s’engruixiria amb el pas del temps. Semblava cantada, i engrescadora, la possibilitat que aparegués una nova força desacomplexadament independentista amb la suma de la proposta de Joan Carretero més les expectatives que aixecava Joan Laporta. Problemes interns, amb personalismes inclosos, han anat retardant l’acord fins que Joan Laporta ha tirat pel dret, flanquejat per Alfons López Tena i Uriel Bertan.

Desconec les relacions existents entre Joan Laporta i Reagrupament. És possible que la dinàmica, errònia al meu entendre, que ha desenvolupat Joan Carretero amb la seva nova formació sigui precisament l’escull que n’impedeixi l’acord. I, tanmateix, l’acord és indispensable. El no acord seria una derrota per a tots dos, però sobretot representaria malbaratar de nou el somni de molts catalans.

Cas Palau: Conclusions irrellevants

Acabats els treballs de la Comissió parlamentària que investigava el cas Palau, els partits ja poden fer-ne públiques les conclusions. Unes conclusions que ja se sabien abans de començar, i que en tot cas s’han hagut de modificar per les novetats provinents de l’àmbit judicial. És el que passa sempre en aquestes comissions parlamentàries d’investigació: l’objectiu no era, ni en aquesta ni en cap altra, esclarir els fets, que per això ja hi ha les investigacions judicials, sinó intentar treure la màxima rendibilitat política de la situació.

Com ja he dit en moltes altres ocasions, estic convençut que hi ha moltes irregularitats més o menys ben dissimulades al darrera de la Fundació i del finançament de CDC, com n’hi ha al darrera de totes les fundacions adscrites als diferents partits. Només cal veure l’enorme quantitat de diners que mouen, molts d’ells provinents de subvencions oficials, en comparació a l’escassa activitat en tant que fundacions. És el mateix que passa amb els informes falsos, intranscendents o inútils encarregats des de les administracions, que no són sinó tapadores de favors o pagaments encoberts. Una altra cosa és que els autors d’aquestes irregularitats hagin estat tan imprudents com per a no bastir-les d’una documentació legal que les empari. Per això mateix, crec que aquestes comissions parlamentàries no serveixen per a res. Com que no se’n treu l’aigua clara, cadascú arriba a la conclusió a què volia arribar: per a CDC no s’ha demostrat cap irregularitat de les que es perseguien, i pot basar-se en l’informe de l’Oficina Antifrau que admet que tot i els indicis o sospites no hi ha proves concloents; el mateix informe que serveix als partits del Govern per a continuar fonamentant les seves sospites.

Potser una primera conclusió que caldria treure'n és la inutilitat o la inoperància d'una Oficina Antifrau, que ha estat relegada en un segon terme per la Comissió Parlamentària precisament perquè no interessava esclarir els fets sinó burxar en una sola direcció. La segona conclusió és que estem exactament allà on érem, amb uns indicis d’irregularitats que en tot cas haurien de ser provats i ratificats per l’administració de la Justícia. Cosa que ens porta a la tercera conclusió i és que, avui per avui, els únics polítics en actiu encausats arran del cas Palau són destacats membres del Partit Socialista, amb implicacions tant a l’Ajuntament de Barcelona com al Govern de la Generalitat.

La lletra de les conclusions dels diferents partits en relació al cas Palau és absolutament irrellevant. La ciutadania sap que no hi ha ningú que tingui les mans prou netes com per a tirar la primera pedra (encara que aquí tothom està disposat a lapidar l’adversari), que la primera irregularitat pot ser haver perdut el temps (i els diners dels ciutadans) en una Comissió Parlamentària que ja se sabia que no arribaria enlloc i que només tenia objectius partidistes, i que és una utopia demanar un pacte polític en què totes les sospites es posin en mans de la Justícia o de l’Oficina Antifrau perquè actuïn amb independència.

Toros: qüestió indentitària, de consciència o de pànic ?

Aquest dimecres s’ha de votar al Parlament la Iniciativa Legislativa Popular que proposa abolir les curses de braus a Catalunya. Els partits catalans han donat als seus diputats llibertat de vot, cosa insòlita i del tot inusual al Parlament on la disciplina de partit es considera primordial. S’al·lega que aquesta és una qüestió més de consciència particular que no pas ideològica; però seria difícil d’argumentar que no passa el mateix en tants i tants altres temes en què sí que s'imposa la disciplina de vot, a part que al Parlament sovint es vota més en funció de si es recolza el Govern o si es fa oposició que no en funció del mateix text posat a votació.

El President del Parlament, com ja han fet molts altres polítics catalans, declarava que no s’havia de veure la prohibició dels toros com una qüestió identitària. Naturalment que des d’una posició proteccionista dels animals interessa veure-ho d’aquesta manera, però per als defensors de les curses de braus és fonamentalment una qüestió identitària. I de ben segur que entre els partidaris d’abolir-les el fet de pensar que aquest és un tema identitari espanyol ja és un al·licient més per a aprovar la ILP. Per entendre’ns, una proposta proteccionista per a la tonyina roja, l’ós del Pirineu o per a regular determinades formes de matar els animals destinats al consum humà, no despertaria l’interès que ha despertat aquesta ILP, tant entre els seus partidaris com entre els seus detractors.

El cert és que el resultat de la votació estarà bàsicament en mans de la “consciència” dels diputats del PSC i dels d’Unió. Però molt em temo que la “consciència” no estigui tan relacionada amb la creença particular de la necessitat de prohibir o no les curses de braus, com del pànic escènic imaginant la resposta identitària dels nacionalistes espanyols.

Poques línies i ben traçades

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Els independentistes estem massa avesats buscar-nos enemics entre nosaltres mateixos, sense diferenciar el que són matisos o divergències tàctiques dels veritables enemics. I no solament això; un cop feta la línia divisòria, sovint errònia, intentem col·locar a l’altra banda el màxim de gent, de grups i de sectors possibles, com si no poguéssim reafirmar-nos per nosaltres mateixos i haguéssim de magnificar les divergències o els presumptes errors dels altres per a fer més creïble la nostra proposta. No deixa de ser un complex d’inferioritat, una poca confiança en els nostres propis valors, o potser la inseguretat que generar imaginar la possibilitat que no siguem nosaltres precisament els escollits com a protagonistes de l’assoliment de la fita final.

Alguns independentistes, sovint des de plataformes o grups ben marginals, se senten alliberats si poden autoerigir-se ells com els únics defensors de la pàtria, essent la resta una barreja de traïdors, botiflers, col·laboracionistes, venuts o incapacitats per la por i per interessos particulars. Des d’aquesta visió, el panorama seria tan desolador i catastròfic que no sé si valdria la pena continuar lluitant per la independència d’aquest país.

Particularment seria partidari de no pretendre fer unes línies divisòries massa estrictes, perquè fins i tot a les files del Partit Popular trobaríem persones (no gaires, d’acord) que hi militen o el voten pensant honestament que els seus postulats són els millors per a Catalunya, i que no van en contra de la llengua i la cultura catalanes sinó que creuen trobar-hi una manera d’harmonitzar la diversitat i d’equilibrar la convivència entre ambdues cultures. De fet, a totes les enquestes sociològiques sempre apareix al si de les files populars un petit percentatge de gent que podria estar per la independència. Però admetem que no podem analitzar tant els casos individuals que hi pot haver al si de cada partit, com les línies generals que imposen les respectives direccions. I aleshores sí que podríem establir més fàcilment les línies divisòries.

Ja sé que a molts els agrada, i és possible que jo mateix alguna vegada ho hagi fet, posar-ho tot al mateix sac. Però fins i tot davant del dubte, o davant del fet que les direccions dels partits no són homogènies, i per tant poden tenir diferents matisos, jo preferiria deixar al bàndol de l’enemic els que realment són els enemics, sense barrejar-hi els qui potser no tenen les mateixes aspiracions que nosaltres o els qui honestament encara creuen en la possibilitat de trobar un encaix dins d’una utòpica Espanya plural. Per tant, la línia de l’enemic, insisteixo entès com a enemic del país, quedava explicitada en la manifestació del 10 de juliol. Només el Partit Popular i Ciutadans es felicitaven de la Sentència del Constitucional perquè hi veuen una ocasió immillorable per a aconseguir combatre i abatre la llengua, la cultura i la identitat de Catalunya; ja s’imaginen els populars poder aplicar l’estratègia anihiladora que tan bé els ha funcionat al País Valencià (contravenint totes les lleis, el propi Estatut i les resolucions judicials que els ha convingut). Des d’aquest punt de vista, l’enemic és fort a Espanya, però no a Catalunya, a diferència del que passa al País Basc, per exemple.

Establerta aquesta primera línia divisòria, podríem intentar marcar-ne una altra que diferenciés els qui tenen com a projecte polític una Catalunya integrada, encara que reconeguda com a tal, dins d’Espanya i els qui creiem que aquesta via és impossible. No pas pels socialistes catalans, sinó pels espanyols que veuen incompatible la convivència de diferents identitats en un pla d’igualtat. El fet que hi hagi sectors, sobretot els socialistes, però també a les files d’Iniciativa i de CiU que encara creguin en la utopia d’una Espanya amb diverses nacionalitats, diverses llengües i diverses cultures, no és motiu per enquadrar-los a les files enemigues; poden ser adversaris polítics, perquè tenen un projecte polític diferent al nostre, però no són enemics en la mesura que siguin respectuosos amb la voluntat popular, tant si aquesta s’expressa a favor d’un Estatut que nosaltres hem trobat ridícul com si s’expressa a favor de la sobirania. Però també aquí podríem caure en la temptació de deixar CiU de la banda dels socialistes (els dirigents d’Esquerra ho fan constantment), quan en realitat a CiU hi ha de tot, amb predomini sobiranista encara que no vegin clar el moment o la forma de fer el pas definitiu. Des de la perspectiva estrictament electoral i partidista d’Esquerra pot semblar rendible denunciar els convergents de ser tan autonomistes com els del PSC, perquè això els deixa més marge per a captar el creixent vot independentista. En lloc d’intentar arrossegar els convergents cap al sobiranisme, igual com es podria fer amb IC i amb sectors avui enquadrats a l’òrbita socialista, s’opta per arraconar-los a l’autonomisme. Dubto que ni tan sols electoralment sigui rendible.

Però és que aquest mateix raonament, erroni i nefast al meu entendre, és el que poden fer tot seguit sectors de l’entorn de Reagrupament. I al seu torn en vindran uns altres que intentaran posar la línia divisòria encara més enllà, fins al punt que al bàndol independentista no hi queda sinó la marginalitat. I això no és cert. Afortunadament, avui l’independentisme és molt més transversal i precisa d’aquesta transversalitat. Ja sé que algú em dirà (de fet ho sentim cada dia) que no podem refiar-nos de CiU perquè aquests són capaços de tornar a pactar amb el PP, i probablement l’Artur Mas no estarà disposat a jugar-se-la a favor de la independència si no s’hi feu forçat o no ho veu molt segur; però també n’hi ha que ens insisteixen cada dia que no podem comptar amb Esquerra perquè ja vam veure què feien aliant-se amb els socialistes, i quina credibilitat poden tenir ara omplint-se la boca d’independència quan han estat set anys tan dependents dels socialistes; i naturalment, també ens podem carregar Carretero i el seu Reagrupament, així com la figura de Joan Laporta pel seu desmesurat personalisme, fins al punt que és aquest personalisme el que ha dificultat tant la seva entesa. I així fins a l’infinit; fins a establir la línia divisòria dels veritables patriotes catalans que ens han de conduir a la Independència més enllà de Catalunya Acció o la nova escissió de la CUP, que en el millor dels casos poden treure un resultat residual en les properes eleccions. Això, si són capaços de presentar-se.

Línies divisòries, poques i permeables. I en tot cas, tendint més a portar adversaris cap al nostre bàndol que a allunyar-ne els qui haurien de ser els nostres aliats.

Cròniques kafkianes (VI)

Podríem posar un exemple del que deia ahir, de l’absurditat del sistema que imposa l’Administració per a concedir subvencions a les entitats, establint uns terminis i unes condicions sovint impossible de complir. L’entitat cultural de l’exemple organitza i convoca diversos premis literaris, un dels quals el financen a mitges amb un organisme oficial i per un altre en rep una subvenció. Aquest darrer premi s’atorga en el marc de la Nit de Santa Llúcia, a mitjans mes de desembre. De manera que abans, quan es reclamava a les entitats que justifiquessin a final d’any les subvencions rebudes, venia just perquè el premi s’acabava de donar i en tot cas calia apressar les empreses proveïdores perquè emetessin ràpidament les factures derivades de l’organització del premi.

Però, quan l’Administració va canviar els criteris exigint les justificacions de les subvencions el mes de novembre, la cosa es va complicar. Els vam dir que el mes de novembre era impossible presentar, per exemple, el rebut de la persona que havia obtingut el premi senzillament perquè encara no se’n coneixia l’autor; per la resta de factures, encara es podien fer factures la petita trampa d’emetre factures a l’avançada, sense saber si s’ajustarien realment a la despesa realitzada. L’Administració no s’avenia a raons: o el mes de novembre els portàvem el rebut d’un guanyador del premi, que encara desconeixíem, o perdíem la subvenció. Aleshores els vaig proposar canviar la finalitat concreta de la subvenció, de manera que en lloc de demanar-la per al premi en concret la podíem demanar pel “conjunt de premis literaris” que atorgava l’entitat. Però la fórmula tampoc els va agradar, perquè argumentaven que era una subvenció excessivament genèrica, encara que “el conjunt dels premis” ja incloïa el que realment volíem que ens subvencionessin.

Finalment només van acceptar que féssim veure que no demanàvem la subvenció per al premi en qüestió, sinó precisament per a l’altre premi que ja organitzàvem a mitges amb l’administració. D’aquesta manera es donava l’absurd que formalment l’entitat organitzava un premi a mitges amb l’Administració, però a la vegada la mateixa administració, encara que un altre departament, ens donava una subvenció per al mateix premi. Absurd, kafkià, estúpid si voleu, però els papers complien tots els requisits establerts.

Cròniques kafkianes (V)

Catalunya disposa d’una societat civil potent en l’àmbit de la cultura, basada en entitats i fundacions de tota mena. Unes poques, molt poques, han arribat a tenir un paper gaire bé institucional amb uns pressupostos i un patrimoni més que considerables, com és el cas del Palau de la Música. La immensa majoria, però, pràcticament no tenen patrimoni i es mouen en una precarietat absoluta, amb molta més voluntarietat que professionalitat, i malgrat tot fan una feina ben remarcable. Hi hauria un entremig d’entitats, amb seu pròpia i personal professionalitzat, al capdavant de les quals caldria situar, sens dubte, Òmnium Cultural, a les quals sovint ha tocat fer funcions de suplència de la mateixa administració; però moltes d’aquestes subsisteixen o poden fer la tasca que fan gràcies a les subvencions.

Temps enrere, la Generalitat concedia les seves subvencions anuals, amb el compromís per part de les entitats de justificar degudament el destí dels diners rebuts, a finals d’any. Amb tot, sovint hi ha activitats que no s’inicien i es conclouen en períodes anuals, com els pressupostos de l’administració, de manera que les entitats podien demanar una pròrroga per presentar totes les justificacions. És evident, per exemple, que hi ha activitats que no es poden fer en el termini d’un any, i menys si tenim en compte que la convocatòria de les subvencions sovint no apareix fins a la primavera, i amb molt de sort les entitats poden saber amb quines subvencions poden comptar just abans de l’estiu. Suposo que per qüestions estrictament de burocràcia interna de la mateixa administració, van començar dient que ja no hi podia haver pròrrogues per a justificar les subvencions més enllà del gener de l’any següent; després es va anar escurçant el termini a mig desembre, per acabar reclamant les justificacions a finals d’octubre o mig novembre, segons els departaments.

D’aquesta manera, les entitats no sabien si se’ls concedia una subvenció, com a molt d’hora, fins al mes de juny, i amb les vacances pel mig a principis de tardor ja ho havien de justificar. El resultat era evident: o bé les entitats no feien activitats (almenys activitats subvencionades) durant els primers sis mesos de l’any, o bé s’arriscaven a fer-les i que després se’ls denegués la subvenció. I durant els mesos de novembre i desembre ja no era possible fer activitats subvencionades, a no ser que es justifiquessin a priori. I tanmateix les entitats han sobreviscut, convivint amb les absurditats de la burocràcia administrativa.

Els papers que es presenten en els terminis establerts per l’Administració sempre quadren; fins i tot quan teòricament seria impossible que quadressin. A l’Administració, o millor dit a la burocràcia administrativa, el que l’importa és que en la data establerta hi hagi els papers degudament segellats; encara que per lògica la mateixa administració hauria de suposar que sovint els papers no poden concordar amb la realitat. De fet, són les condicions que imposa ella mateixa les que impulsen o gaire bé obliguen a fer petites martingales documentals; no pas en benefici de ningú en particular sinó com a imperiosa necessitat de sortejar les traves burocràtiques. A no ser que de tant en tant aparegui un Millet qualsevol.

Cròniques kafkianes (IV)

Explicava ahir l’absurd d’una administració que dóna una subvenció per a la elaboració d’un text històric i la seva edició (en realitat és un encàrrec de la mateixa administració), però hi posa la condició que en dos mesos ha d’estat tot fet i justificat. Impossible. Per força, aquesta administració ha de comptar que algú haurà de falsejar algun document, el que no vol dir que hi hagi d’haver corrupció. Però si s’obre la porta, o millor dit, s’impulsa la irregularitat documental, és fàcil pensar que qui tingui la voluntat de buscar-hi una lucre personal o de partit, ho té molt fàcil.

Però la situació kafkiana no es va acabar aquí. L’acord era que l’Administració pagava l’edició del llibre sobre la Guerra de Succcessió, del qual se’n faria una tirada de mil exemplars, per tal que el llibre es distribuís a tots Instituts de secundària i centres de recursos del país. Nou mesos després, com en un part teníem enllestida la redacció de l’obra i amb un parell de mesos més podíem tenir-ne l’edició. Ens vam adreçar al Departament d’Educació per tal que ens digués exactament el nombre de llibres que necessitava i on volia que els hi trametéssim. La sorpresa va ser majúscula quan ens responen dient que ens en comprarien cent exemplars. Però si l’Administració ja ha pagat tota l’edició, com volen ara comprar-nos-en cent! Està clar que hauríem pogut vendre’ls els seus propis llibres i quedar-nos la resta per a nosaltres. Un cop aclarit el malentès, els vam lliurar tota l’edició excepte uns pocs exemplars que quedarien per a l’entitat que ho havia gestionat.

Uns mesos després, en veure que els llibres no arribaven als centres educatius, vam interessar-nos per veure què passava. Coses de l’Administració: no tenien cap partida pressupostària per a fer els enviaments, i els llibres romanien ben guardats al magatzem. Com a mínim s’hi van estar dos anys, ben empaquetats, sense que ningú els enviés als seus destinataris; després, ja els vam perdre la pista i no sabem si finalment van arribar als Instituts de Secundària o si encara reposen al fons del magatzem.

Cròniques kafkianes (III)

La Guerra de Successió espanyola es va iniciar el 1705 i va acabar tràgicament aquell 11 de setembre de 1714. Des de la societat civil algú va tenir la pensada d’elaborar un ambiciós projecte per a commemorar els 300 anys de la Guerra, que incloïa un vastíssim ventall d’activitats i propostes a celebrar des del 2005 fins al 2014, en una progressió creixent. En un primer moment, quan vam insinuar la idea a un dels càrrecs de confiança de Palau que teòricament portava el tema, ens va dir que presentéssim la proposta perquè, tot i haver-hi una teòrica comissió interdepartamental per a tractar la commemoració del 1714 aquesta era gaire bé inoperativa.

Atenent el seu suggeriment vam presentar la proposta adequant-la a la implicació institucional. Però hi va haver canvis a Palau. La persona que ens havia fet el suggeriment ja no hi era, i la resposta va ser que tot allò no tenia sentit perquè ja se n’ocupava l’administració. Després ja s’ha vist que res de res. El tema, doncs, quedava oblidat. Però a finals de juliol ens truquen de Palau dient que de tot aquell munt de propostes, els aniria bé que nosaltres ens cuidéssim de l’elaboració d’un llibre didàctic, pensat bàsicament per a professors de secundària, sobre la Guerra de Successió. Al setembre ja ens notificarien oficialment la resolució per la qual se’ns concedia la subvenció per a realitzar-lo. Sense esperar aquesta confirmació oficial ja vam contactar amb un historiador perquè comencés a pensar-hi. Efectivament, a mitjans de setembre ens va arribar la confirmació que podíem comptar amb el pressupost per a la realització del llibre. Hi havia un petit detall en la notificació que no quadrava: abans del 15 de novembre havia d’estar tot enllestit, fet, editat i pagat; havíem de presentar totes les justificacions de la despesa. Semblava un error: potser s’havien equivocat i volien dir a l’any següent... Vaig trucar per fer-los notar la inversemblança: era impossible no només havíem de demanar a un historiador que en dos mesos tingués enllestit el text, sinó que n’havíem de tenir feta l’edició! El dissenyador de la portada, ens demanava un termini més llarg.

Però, no. No era cap error administratiu. El que deia la resolució anava a missa. O fèiem i editàvem el llibre en dos mesos, o havíem de renunciar a la subvenció que ens atorgaven, que de fet havia estat més aviat un encàrrec de l’Administració. Abans del 15 de novembre, tal com marcava la resolució oficial, l’Administració tenia sobre la taula tots els justificants que incloïen les factures pagades a l’autor i a l’editor. El que no sabíem encara era el nombre de pàgines que tindria el text, ni si hi hauria molts gràfics que podien encarir l’edició, ni si seria tot color... Però els papers hi eren.

Però la història kafkiana no es va acabar aquí. Però, deixem-ho per demà.

Cròniques kafkianes (II)

És fàcil, en obrir una investigació, trobar irregularitats documentals, encara que no sempre hagin de correspondre a corrupció ni desviament de diners. Ja he dit en alguna altra ocasió que és des de la mateixa administració que sovint es promou i s’impulsen les irregularitats documentals. I per mostra un botó viscut personalment (i que podria anar de vint-i-un botons!)

Una fundació feia temps que anava al darrere de poder construir una sala d’actes en un edifici de la seva propietat, però sempre estava pendent de rebre un ajut o subvenció institucional. I, aquelles coses que tenen les administracions, va arribar un més de setembre en què a l’Administració catalana li devia quedar una partida amb diners per gastar, i sabent del nostre interès ens va fer una proposta d’urgència. Ens concedien l’equivalent a 150.000 euros de subvenció per a construir la desitjada sala d’actes. Però, havia de ser amb una condició: a principis de desembre havíem de portar certificacions de l’obra feta, amb les corresponents factures, com a mínim del 30% del total. Érem a finals de setembre, i no teníem sinó uns plànols vells que calia refer; calia, doncs, buscar un arquitecte, que fes de nou el projecte, presentar-lo al Col·legi d’arquitectes, demanar el permís d’obres a l’Ajuntament, trobar una empresa disposada a començar de seguida. Una quimera.

A la data assenyalada, dos mesos després, teníem l’obra en marxa i vam poder presentar les factures corresponents que justificaven el 30% del cost total de l’obra. Qualsevol que sàpiga com va aquest tema, la rapidesa en l’expedició de llicències d’obres, i més tenint en compte els requisits que havia de tenir un local públic, ja pot imaginar que el calendari no quadrava. Els papers, sí. I això és l’únic que interessava a l’Administració. Mig any després, una de les primeres autoritats del país, tal com consta a la placa, inaugurava la nova sala d’actes. El permís d’obres encara donava voltes pels calaixos d’una administració que només entén de papers.