Ens hem tornat bojos, o ens hem begut l’enteniment?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Els espanyols, els d’allà i els d’aquí, deuen riure a pler davant el trist i llastimós espectacle que els estem oferint. I és que no escarmentem ni a la de tres. No és pas greu que hi hagi dues, tres o quatre opcions independentistes, ni que es presentin a les eleccions per separat ni que ho facin en alguna forma de coalició; el que de veritat és greu és que siguem capaços de tirar per la borda l’esforç i les il·lusions de tanta gent, i malmetre una i altra vegada qualsevol intent de bastir un projecte nacional amb cara i ulls. No em serveixen de res els arguments d’uns i altres per a defensar que la seva és l’opció vàlida i que els qui van errats són els altres; d’errats hi anem tots si som incapaços d’avançar quan teòricament ho tenim tot de cara.

Esquerra Republicana va cometre greus errors en els darrers anys, i ho va pagar a les urnes. D’acord. Hauria calgut que la direcció que ens va portar al desastre assumís les seves responsabilitats i dimitís, enlloc d’esperar a veure si poden aprofitar la tasca feta als municipis parant-los el cop amb uns resultats mínimament dignes. La deriva d’Esquerra segurament justificava l’aparició d’una nova força independentista, i jo, sense deixar la militància, no vaig tenir cap inconvenient a donar-hi suport. Em semblaven, però, absolutament injustes les desqualificacions radicals que es feien des de sectors reagrupats o solidaris: una nova força independentista podia esperonar Esquerra, com així ha estat amb un incipient canvi de rumb, però no hi havia necessitat de rebentar-ho tot afirmant que era millor la desaparició del partit republicà, perquè aquests quedaria àmpliament superat per Carretero o per Laporta. O pitjor encara els qui dipositaven les esperances en l’Artur Mas que ha confegit un Govern amb elements prou rellevants molt més propers al PP, o aplaudits per Ciutadans.

Va ser difícil d’entendre per a molts electors independentistes que, després de parlar tant de patriotisme i de regeneració política, Laporta i Carretero fossin incapaços d’arribar a un acord unitari. La lluita fratricida va portar els uns al desastre electoral i els altres es van salvar pels pèls. Cadascun pel seu cantó pretenien bastir un projecte per a superar les renúncies i les claudicacions que, en part certes i en part desmesurades, atribuïen a Esquerra. I a la primera de canvi, després d’haver fraccionat l’independentisme i desprestigiat al màxim Esquerra, acaben arribant a la conclusió que ha de ser Esquerra qui ha de liderar el projecte independentista. Què se n’ha fet d’aquella dimonització del partit republicà? Ara, els electors que havien confiat en Carretero i en Laporta per portar aquella alenada d’aire nou i renovadora de l’independentisme estaran més desconcertats que mai.

Feia una mica de riure escoltar el Jordi Portabella dient que "el pacte ERC-Reagrupament és l'inici d'un nou espai polític"; en el millor dels casos era l’inici de la recuperació d’una part de l’espai perdut. I el mateix podem dir si al final es concreta la incorporació de Joan Laporta a la llista municipal per Barcelona. En el primer cas es podia entendre que Reagrupament, davant del fracàs electoral, tirava la tovallola i es desdeia del camí recorregut, probablement aquesta vegada sense consultar tan obertament les bases. Però en el segon cas representa, a més, un cop molt dur per a la nova proposta independentista que semblava que tenia possibilitats de reeixir.

Com a militant d’Esquerra no estic pas tan segur que la incorporació de Reagrupament i de Democràcia Catalana, tinguin un efecte gaire positiu des del punt de vista electoral; probablement, el que guanyarem per una banda ho perdrem per l’altra: la dels votants d’Esquerra que no veuran prou serioses aquestes giragonses dels escindits retornats i de les ambicions personals de Joan Laporta, i la dels reagrupats i solidaris que no entendran que ara es vagi amb aquells que tant havien blasmat. Tampoc ho sabrem, i sigui quin sigui el resultat a l’Ajuntament de Barcelona, sempre es podrà dir que sense ells encara hauria estat pitjor.

Com a simpatitzant de Solidaritat, no estic pas tan segur de si era millor l’opció d’aliar-se amb Esquerra o la de presentar-se en solitari. Del que sí que estic segur és que no valia la pena mantenir una posició que ens ha portat al trencament. Ni era un desastre presentar-se conjuntament amb Esquerra, ni ho era la voluntat de presentar-se en solitari, encara que fos amb la gaire bé absoluta seguretat que no s’entraria al Consistori barceloní. L’elecció no era fàcil, i suposo que hi ha raons per totes bandes per a defensar una i altra posició. Ara bé, cap de les raons no era suficient com per a trencar la coalició, i posar en perill tot el projecte que hi ha al darrere.

Dos i dos, no sempre fan quatre; però dos contra dos, o tres contra un, tant se val, sempre fan menys de dos. El desastre està servit.

Ens prenen el pèl

A la ciutat de Londres també es pretenia aplicar la mesura restrictiva de la velocitat limitant-la als 80 km/h, però el responsable de trànsit de la capital britànica ho ha descartat perquè segons els seus estudis, aquesta mesura fa incrementar les emissions dels vehicles i per tant incrementa la contaminació. Exactament el contrari del que deien els responsables de trànsit de la ciutat de Barcelona.

Jo no sé si és cert el que diu la senyora Samantha Kennedy, Cap d’Estratègia i trànsit de Transports de Barcelona, segons la qual 'Els estudis demostren que reduir la velocitat a un nivell per sota del més òptim pel motor incrementa les emissions d'aquell vehicle individual'. Com tampoc sé si eren certs els estudis dels responsables de trànsit de la Generalitat que deien tot el contrari. Quelcom de semblant passa amb l’anunci del Govern espanyol dient que si es rebaixa la velocitat màxima de les autopistes dels 120 actuals al 110 km/h els usuaris estalviarien un 15% del combustible, quan altres estudis asseguren que la reducció del consum de gasolina no passaria de l’1’5%; potser és un problema d’una coma mal posada. En tot cas, la sensació és la mateixa que ens produeixen els anuncis televisius, cada vegada més freqüents, que fonamenten la qualitat dels seus productes en falsos estudis, hipotètiques enquestes i més que dubtoses associacions professionals.

El que sembla clar és que qualsevol administració, quan vol aplicar una determinada mesura, demana als professionals que li facin l’estudi pertinent amb un resultat prèviament establert. Altrament, no caldria que hi haguessin debats polítics sobre temes com aquests, si del que es tractés fos d’una simple qüestió tècnica.

Tenir la llei a favor no és cap garantia

En un país democràtic, on la justícia actués sempre amb criteris d’ajustar-se a la legislació, tenir la llei a favor hauria de ser tota una garantia. El ciutadà sabria que complint amb el que diu la llei, la justícia sempre li donaria la raó, i en qualsevol litigi estaria convençut de guanyar el plet. Però això és una hipòtesi d’un país hipotètic on imperés una hipotètica Justícia. Però tothom sap que d’una tal hipòtesi a la realitat hi va tant com del blanc al negre.

En l’ordenament jurídic espanyol hi ha vigent la Carta europea de llengües regionals i minoritàries que estableix que no es poden posar impediments a la recepció de canals de televisió d’una comunitat a una altra que tingui la mateixa llengua o semblant. Però tots els jutges fan veure que no saben (alguns són tan ignorants i ineptes que ni tan sols ho saben) que aquesta Carta és vinculant per a l’Estat espanyol, i per tant poden sentenciar en contra de la legislació vigent quan es tracta d’impedir que TV3 arribi al País Valencià. Tampoc és cap problema que la competència en matèria de repetidors de televisió no sigui de la Generalitat Valenciana sinó de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions, que depèn del Govern espanyol; de manera que el Govern valencià no tindria capacitat legal per a sancionar ACPV per l’ús dels repetidors. Fins i tot el Ministre de la Presidència, Ramon Jàuregui afirmava que aquest tema no era competència de l’Estat; només faltaria que el Govern valencià o qualsevol altra autonomia pretengués fer ús d’aquesta competència que el Ministre diu que no és seva!. Que la llei de partits estableixi quins són els requisits per a poder ser legalitzat un partit, no vol dir que qui no els compleixi hagi de ser il·legalitzat, en el cas que es tractés, com ja passa, d’algun partit d’extrema dreta; de la mateixa manera que tampoc vol dir que qui els compleixi ja tingui garantida la legalització, ja que tot depèn de la seva ideologia i si amb la il·legalització els partits espanyols s'asseguren continuar governant a Euskadi. El fet que la legislació espanyola digui que les condemnes sempre són individuals i mai col·lectives, o que hi ha d’haver proves documentades i comprovables per a fonamentar una acusació, no treu que quan convingui es puguin dictar sentències col·lectives o que la manca de proves pugui ser substituïda per la intuïció o la lliure interpretació del jutge, com pot acabar passant amb el cas de Sortu. Que la Generalitat tingui transferida una determinada competència no és cap obstacle perquè li sigui sostreta discrecionalment pel Govern espanyol; quin jutge gosaria validar com a argument el text de l’Estatut! No és el mateix, segons els tribunals, l’incompliment d’una norma estatutària, fàcilment negligible, que qualsevol altra normativa de l’Estat per més que teòricament sigui de rang inferior.

No és cap consol, està clar. Però la corrupció en el món de la Justícia no és patrimoni de l’Estat espanyol. O és que algú es va creure que quan es va alliberar el terrorista libi autor de l’atemptar de Lockerville, el jutge no tenia l’absoluta certesa de signar la part d’un contracte comercial altament beneficiós per a la Gran Bretanya?. Si finalment concedeixen l’extradició de Julian Assange, algú dubta que l'extradició no tindrà res a veure amb les burdes acusacions (de fet només se l’extradeix amb l’excusa de poder ser interrogat sense acusació ferma, encara), i algú es creurà que no hi té res a veure la seva tasca de treure els draps bruts de la diplomàcia americana?. Després d’haver-hi col·laborat, quan produïa sucosos beneficis, ara tothom es veu amb cor de titllar Gadafi de terrorista i no dubtaran, suposo, a portar-ho davant d’un Tribunal Internacional; però algú es creu que aplicaran el mateix criteri que s’aplica en altres casos de condemnar també els qui hi han col·laborat, els qui li han proporcionat les armes per a cometre els seus crims?

La Justícia ja sap quan ha d’aplicar les Lleis i quan ha de mirar cap a una altra banda. Tenir la llei a favor no és cap garantia de res, ni tan sols és un avantatge si es tracta de guanyar un plet a qui té el poder econòmic, que inclou el poder de subornar la Justícia.

Traspàs de Rodalies? Va ser una broma

Una broma de mal gust, l’anunci que va fer el tripartit d’un suposat traspàs de Rodalies. Després de diversos incompliments, com a norma de la casa, finalment el Conseller Nadal anunciava el traspàs del servei de Rodalies, com si fos un gran èxit quan en realitat va ser un pura enganyifa. En realitat no es van traspassar ni les vies, ni les estacions, ni els trens ni el personal, sinó simplement la capacitat de fixar-ne les tarifes i canviar-ne el logotip. Però els qui ja en vam ser crítics en el seu moment, ens vam passar d’optimistes, perquè al final resulta que ni això.

Al Govern espanyol li costa molt poc de dictar normes i directrius que després han complir, i pagar els altres. Però és que tot just fa dos mesos que el Govern espanyol, així com el de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona van considerar que els tarifes dels transports púbics s’havien d’incrementar molt per sobre de L’IPC. I cal recordar que els mateixos socialistes l’any passat van apujar les tarifes de Rodalies, arreu de l’Estat, un 6%. Què els ha vingut, ara, que de cop desfacin una part del camí i sobtadament surtin amb aquesta urgència de rebaixar les tarifes. És evident que no tenen el més mínim interès en beneficiar els usuaris del servei de Rodalies, ja que des de fa molts anys han donat prioritat absoluta al TGV, tampoc respon a una voluntat de potenciar el transport públic, que fins ara han menystingut abocant-se a potenciar el transport privat per carretera, i incomplint a Catalunya amb els compromisos de noves inversions. Simplement, caminen sense rumb, improvisant a cada pas, ara amb la dèria de l’estalvi energètic. I aquests socialistes que haurien de sentir un mínim de vergonya per la seva actuació descaradament de dretes i sense cap mena de sentit, aquí encara tenen el desvergonyiment de simular escandalitzar-se perquè el Govern de CiU sigui reticent a rebaixar aquest 5% de les tarifes a Rodalies que hauria d’assumir el Govern de la Generalitat, amb unes finances assetjades des del poder central per tenir un dèficit excessiu.

Si aquell simulacre de traspàs de Rodalies que va pactar el tripartit va quedar reduït a les tarifes, els horaris i el disseny dels bitllets, el mínim que pot fer ara el Govern de la Generalitat és negar-se a obeir una directiva de l’Estat, simplement perquè no és de la seva competència. Els qui estan a favor del transport públic són aquells que ja es van oposar a les pujades absolutament abusives dels darrers anys, imposades pels socialistes, són aquells que han anat reclamant els reiterats incompliments del Govern espanyol pel que fa a les inversions en el servei de Rodalies i els que han denunciat que els diferents Governs espanyols hagin prioritzat el TGV a les xarxes de proximitat que utilitza la majoria dels ciutadans. Acceptar o no acceptar, ara, aquesta rebaixa no implica cap posicionament pel que fa al servei de Rodalies, on CiU i PSC-PSOE coincideixen plenament; només representa ajupir el cap una vegada més i renunciar a la nostra migrada autonomia. No té res a veure amb ser més o menys d’esquerres, sinó amb tenir un mínim de dignitat com a Govern del país.

Tanqueu les ambaixades, inútils!

No és pas la primera vegada, ni la segona, ni la tercera. Cada vegada que hi ha una situació de risc, ja sigui per causes naturals o per conflictes de qualsevol mena, els ciutadans espanyols que es troben en el país afectat veuen impotents com l’ambaixada que teòricament els hauria de protegir es desentén del seu problema. També a Líbia, en una situació d’extrema gravetat, els ciutadans han tornat a queixar-se de la inoperància de l’ambaixada espanyola. Ningú de l’ambaixada no s’ha interessat per ells ni ha fet cap gestió per garantir la seva seguretat.

No es tracta, doncs, d’un cas aïllat ni de la ineficàcia d’una ambaixada concreta, sinó una tònica general conscientment dictada des del Govern. Ho confirmava la Ministra espanyola d’Exteriors, Trinidad Jiménez, quan deia que tot s’havia fet d’acord amb el que estava previst; és a dir res, deixar a l’estacada els espanyols que es trobaven a Líbia. I no ens ha d’estranyar tampoc, perquè aquesta és la concepció que es té a Madrid del que ha de ser l’estructura d’un Estat: en cap no es tracta de l’aparell de què es dota un país per a defensar els interessos generals de la ciutadania, sinó una estructura per a defensar-se d’aquesta mateixa ciutadania al servei, això sí, d’unes empreses i d’uns interessos molt concrets i privats. De la mateixa manera que els cossos i forces de seguretat de l’Estat no hi són per a defensar els ciutadans sinó per a defensar l’Estat d’aquests mateixos ciutadans, tampoc les ambaixades espanyoles són concebudes com les delegacions de l’Estat per a defensar els ciutadans que puguin trobar-se o tenir interessos en aquell estat, sinó per a defensar els interessos de l’Estat i de determinades empreses, que sovint vénen a ser el mateix.

A part que als catalans ens toca pagar el cost d’unes ambaixades que no representen ni els catalans ni un Estat propi, per als espanyols tampoc serveix de res mantenir tota una costosíssima estructura consular i diplomàtica si a l’hora de la veritat no poden refiar-se’n. I si el paper d’aquestes ambaixades és defensar els interessos de les grans empreses, que se’l paguin elles aquest servei. Si fos espanyol demanaria a crits que no malgastin els diners públics en mantenir unes ambaixades tan inútils; com a català, reclamo que el Govern creï la seva xarxa d’ambaixades catalanes, però perquè estiguin al servei dels ciutadans de Catalunya.

La felicitat, patrimoni de la dreta

L’economista Xavier Sala i Martín explicava en un programa televisiu que la gent que té una ideologia de dretes acostuma a ser més feliç que la d’esquerres. Sembla ser que les persones amb creences religioses i amb un nivell econòmic elevat són més felices Tampoc cal ser professor de la Universitat nord americana de Colúmbia per arribar a aquesta conclusió.

Qualsevol problema pot prendre un caire dramàtic si el que està en joc no és només la convivència entre dues persones sinó la més elemental supervivència. I ara, en temps de crisi, segurament són moltes les persones que han d’acceptar situacions familiars o laborals que els són incòmodes, desagradables o fins i tot violentes, senzillament perquè no disposen dels recursos suficients per donar a la seva vida un nou rumb. Però al marge d’aquest aspecte més crematístic hi ha també un raonament de fons: la gent de dretes contempla la realitat que l’envolta des d’una perspectiva més distant, on el que compta bàsicament és la repercussió que pugui tenir sobre ell mateix. Mentre que la persona que és d’esquerres acostuma a tenir una preocupació pels problemes generals de la població, per les desigualtats i per les injustícies, encara que no l’afectin directament. La dreta pot viure i conviure tranquil·lament amb règims dictatorials si en pot treure un benefici econòmic, i no vol saber res del patiment, dels assassinats i de la repressió d’aquests règims, tret que la cosa segui excessivament pública, o que vegi que ja no podran sostenir-los per més temps, com està passant ara.

I només falta que hi afegim el component religiós per acabar de reblar el clau. La religió dóna la recepta per a tranquil·litzar les consciències, la coartada perfecta per a justificar la seva “bondat”, tot obviant-ne la “perversitat”. Donen suport i accepten amb tota naturalitat les injustícies i les desigualtats, per després pregonar un esperit caritatiu que les maquilli. S’abanderen d’uns temes de caire molt personal i íntim, amb l’obsessió pels temes derivats del sexe, per tal de poder-se presentar com a defensors de la vida i d’una estranya concepció de la puresa, quan ells participen de l’espectacle de la mort orquestrat des dels grans poders.

Maleïts bandarres! No només es complauen en l’explotació dels uns sobre els altres, en el menyspreu per la vida de pobles sencers, sinó que a més tenen la barra de muntar-se un antídot que els tranquil·litza la consciència. I és cert. Així, amb les butxaques plenes i la consciència tranquil·la, els rics, els de dretes, viuen més feliços.

La Justícia no és lenta; és injusta

Va començar un jutjat de Navarra, i a poc a poc han anat apareixen algunes sentències discordants amb la doctrina existent fins ara pel que fa als impagaments de les hipoteques. La legislació està feta expressament per a protegir els interessos dels bancs en contra dels ciutadans. De la mateixa manera que se’ls permetia qualsevol mena d’operació especulativa, per imprudent que fos, a l’hora dels problemes tota la responsabilitat i tots els perjudicis es carreguen sobre els consumidors. Enganyats primer, amb un pèssim assessorament, i estafats després amb una legislació feta a mida.

Quan es van formalitzar les hipoteques donaven per fet que la mateixa hipoteca era la garantia dels diners prestats. Ara, però, quan els bancs han de fer ús d’aquesta garantia hipotecària en no poder el client fer front als pagaments de la hipoteca, es troben que l’immoble que ells mateixos havien valorat ja no té el mateix valor, o en tot cas és més difícilment recuperable. Aleshores, tot i que el client pot haver-ne pagat ja una part, és el mateix banc o caixa el qui valora el pis hipotecat a la meitat del preu real, de manera que el banc acaba cobrant del client com a mínim la meitat del que val l’immoble, i se’l torna a quedar. Si la recuperació econòmica es produeix en un termini relativament curt i es reactiva el mercat immobiliari, els bancs i caixes hauran fet el negoci del segle. Potser per això, els bancs, amb la complicitat del Govern i del Banc d’Espanya tenen interès en liquidar les caixes, que ara poden tenir problemes passatgers de liquiditat però no de rendibilitat.

Per sort, comença a sortir algun jutge mínimament decent que no veu clara aquesta farsa que s’han muntat els bancs i els legisladors. I ja hi ha alguna sentència amb un una mica més de sentit comú, que nega que la família que no pot continuar pagant la hipoteca hagi de perdre el pis i continuar amb l’obligació de pagar les quotes pendents. Si les ha d’acabar pagant, per quina raó se li ha de prendre el pis? I si se li pren el pis que era la garantia dels diners prestats, per quina raó ha de continuar pagant? És una simple qüestió de justícia, absolutament incomprensible per a la majoria dels administradors de justícia, que estan al servei d’uns interessos molt concrets.

Però, de moment, els qui dicten sentències mínimament raonables i justes són casos aïllats, excepcionals. I és que el problema de la Justícia no és que sigui lenta, sinó que és injusta.

Retallades estratègiques

Les retallades del nou Govern de la Generalitat semblen no tenir aturador. Ja ningú recorda les promeses electorals, en què tothom parlava de la prioritat de determinats serveis com la sanitat i l’educació. I aquests han estat els primers de rebre. Una obsessió que s’està fent encomanadissa, perquè a qualsevol lloc on anem i en l’activitat que sigui sempre hi plana la necessitat d'estrènyer el cinturó.

Tothom s’ha d’adaptar a la nova situació. Es canvien normatives, hàbits i costums, fins i tot protocols hospitalaris, però al marge de l’interès del departament en concret sinó de les exigències econòmiques. Ja no serveixen per a res aquells grans objectius de reduir el fracàs escolar, o les llistes d’espera, senzillament perquè les prioritats les marquen des del Departament d’Economia. No solament no avancem sinó que anem enrere com els crancs i estem desmuntant a marxes forçades els petits avenços que havien costat molts anys d’aconseguir. Resulta del tot inexplicable que, de cop i volta, amb el canvi de Govern s’hagi fet un gir tan espectacular en la contenció de la despesa. Les hipòtesis poden ser diverses: els convergents potser diran que ells han hagut d’assumir amb realisme la precària situació de les finances de les Generalitat, davant la irresponsabilitat del Govern tripartit; més malèvolament, encara s’hi podria afegir que el Govern Montilla, conscient que no continuaria després de les eleccions va tirar la casa per la finestra deixant que el seu successor entomés el mort; per contra, també es podria dir que potser Mas n’està fent un gra massa i que no serien necessàries tantes retallades en el pressupost; o també més malèvolament, es podria pensar que CiU exagera la situació per tal de posar en evidència el Govern tripartit i, en els propers anys poder presentar un balanç progressiu molt favorable, una mica com el que va fer Sandro Rossel en assumir la Presidència del Barça.

Quedaria encara una darrera opció, molt més inversemblant però tanmateix plausible, que seria que tot plegat fos una estratagema de l’Artur Mas per tal de posar en evidència la necessitat d’un nou pacte fiscal per a Catalunya o, qui sap si anant més enllà, per a fer el pas cap a la independència. Perquè per gota que hom posi en un costat de la balança els problemes de tresoreria de la Generalitat, xifrats per aquest any en uns 11 mil milions, amb les catastròfiques conseqüències de tantes retallades, i en l’altre l’espoli fiscal que patim xifrat en 22 mil milions anuals que ens estalviaríem amb la independència i que permetrien grans millores en tots els camps, la conclusió és tan clara i irrefutable que sembla que s’ha de ser molt ximple i molt irresponsable com per no optar per l’estat propi.

Guerra i postguerra de Successió, també és memòria històrica

Presentava l’altre dia el darrer llibre de l’historiador Vicenç Pascual, “Guerra i postguerra de Successió, la vida de Sebastià Casanovas, pagès del segle XVIII”, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Un llibre que narra la Guerra, però sobretot la postguerra, de Successió a través d’un manuscrit o llibre de família d’un pagès de Palau-Saverdera que ho va viure i patir en primera persona.

El llibre és interessant perquè dóna un enfocament una mica diferent al que estem habituats, quan es tracta de la Guerra de Successió, perquè fa una especial incidència en la duríssima repressió que en va seguir, i perquè és una visió gens barcelonina del que realment passava al país. L’autor ja adverteix d’entrada que el llibre té una voluntat de contribuir a aquesta idea tan en boga de recuperar la memòria històrica. El que passa és que, quan parlem d’aquest tema, el primer que se’ns acut és pensar en la guerra civil espanyola i en la repressió franquista, i ens pot semblar que la Guerra de Successió és excessivament llunyana. Doncs, bé, el llibre ens posa en evidència que hi ha uns determinats comportaments, tant dels catalans com dels nostres enemics, que es repeteixen una i altra vegada i que sembla que oblidem amb massa facilitat.

Sovint tenim la impressió, en la nostra pugna contra Espanya, que “Europa” ens traurà les castanyes del foc, que entendrà els nostres drets, i que farà costat a les nostres reivindicacions pel sol fet de ser justes i de recolzar-se en uns principis democràtics; i oblidem que les potències europees poden haver estat al nostre costat quan els ha convingut, però també poden deixar-nos a l’estacada tan bon punt deixen de tenir-hi un interès concret. I la Guerra de Successió n’és un clar exemple. Si l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra nosaltres devem ser els més animals de tots perquè hi ensopeguem tantes vegades com se’n presenta l’ocasió: els maulets, a València, per exemple, van fer costat a l’arxiduc Carles però aquest no hi va voler saber res, i quan va pactar la retirada no va tenir cap inconvenient per deixar-los en mans dels borbons que s’hi acarnissaren; i el mateix li va passar al Carrasclet, pocs anys després d’acabada la guerra, quan empès pels francesos va encetar un moviment de revolta del qual se’n van desentendre a la primera.

En qualsevol conflicte bèl·lic, es pot arribar a un acord de pau i, tant si hi ha un clar vencedor com no, es respecta un mínim codi ètic d’honorabilitat per als combatents. Els austriacistes i els borbons podien pactar una retirada militar, per exemple, i al final signar un acord de Pau, a partir del qual es poden reprendre les relacions diplomàtiques i econòmiques entre països fins aleshores enemics; en el cas dels catalans, no. Els catalans no són vistos com una força contendent, sinó com una simple banda de facinerosos i bandolers; no existim ni com a força militar enemiga. Quan es retiren les tropes aliades, partidàries de l’arxiduc Carles, els borbons no es limiten a ocupar i subjugar el territori, sinó que han de fer ostentació de la seva força amb unes mesures de repressió terribles: una repressió que abasta el conjunt de la població, al marge del seu grau d’implicació en el conflicte.

El vencedor ha de deixar clar quin és el seu poder. I no és tant l’obsessió per a treure profit de la conquesta, que també, com de fer sentit explotat el vençut. Més enllà dels càstigs personals, tant als col·laboradors de la causa austriacista com als seus familiars, s’infligeix al conjunt de la població, especialment a la pagesia, un càstig econòmic en forma d’impostos abusius del tot insostenible. Però l’objectiu no era tant la recaptació, bona part de la qual anava a parar a mans de botiflers locals, com l’empobriment de la pagesia catalana. I per a efectuar la repressió més sagnant, s’utilitzava antics austriacistes que volien fer-se perdonar.

Tota una història que no ens sona tan llunyana, que s’ha repetit i es repeteix al llarg del temps. El llibre, doncs, pot ser una contribució més a la recuperació de la memòria històrica, la memòria com a poble que ens hauria de portar a creure que de borbons espanyols i de botiflers no en volem saber res.

Líbia: Lamentem, rebutgen, condemnem...

Sona a aquella cançó de l’enfadós que hem sentit tantes vegades en contra del món abertzale: es rebutja però no es condemna, o es condemna però no amb prou convicció... La comunitat internacional que estava encantada amb l’actual règim de Líbia, no gosa dir que està en contra del terrorisme ni dels terroristes. Hi estava quan el coronel Gaddafi anava per lliure, encapçalant una posició antiamericana i antioccidental. Però tan bon punt es va avenir a obrir les seves portes i els seus pous de petroli a aquest món occidental, Gaddafi es va convertir en un règim amic. Anglaterra fins i tot va muntar la farsa de fer veure que un dels autors de l’atemptat de Lockerville estava malalt per alliberar-lo; els jutges sabien amb tota certesa que era una operació comercial, i res més.

Però el règim libi, tan bon punt ha esclatat la revolta ha mostrat la seva cara real, la que tots li coneixien però que li perdonaven a canvi de l’explotació dels seus recursos naturals. Com tots els dictadors Gaddafi és un home que sent un profund menyspreu envers el seu poble; es capaç de bombardejar-lo abans que pensar que pugui tenir raó en les seves reivindicacions. Com va passar també a Tunísia o a Egipte, el món occidental ja sabia dels seus crims i no tenia cap inconvenient en col·laborar-hi, si així en treia uns bons rendiments econòmics. L’única diferència és que aquests règims són incapaços fins i tot d’adonar-se quan la situació se’ls escapa de les mans, i pensen que ho poden controlar incrementant la intensitat de la violència. Pensen també que si les seves accions terroristes han comptat sempre amb el suport del món occidental, també el continuaran tenint en els moments difícils. I no tenen en compte que una de les poques diferències morals entre els règims terroristes i els governants occidentals és que aquests tenen necessitat de guardar les formes. Mentre podien amagar o fins i tot col·laborar amb els seus crims, discretament, no hi havia cap inconvenient per part dels governs occidentals; el problema ve quan es dóna aquesta terrible imatge d’home sanguinari i sense escrúpols.

La comunitat internacional primer es va veure obligada a lamentar els fets violents, després els va haver de rebutjar, i finalment no té altra sortida que condemnar-los. No pas perquè els repugni la violència ni el terrorisme, que fins ara han recolzat, sinó perquè aquestes situacions tan extremes, si no es poden controlar mediàticament, perjudiquen la seva imatge; i al capdavall també poden perjudicar els seus interessos empresarials a Líbia.

Res a amagar d’aquell 23-F?

Aquests dies, els mitjans de comunicació s’han dedicar a rememorar aquell 23 de febrer de 1981, quan un escamot de Guàrdies civils van segrestar el Parlament espanyol. Amb cares tan somrients com hipòcrites les màximes autoritats de l’Estat commemoraven aquest trentè aniversari que ells anomenaven d’”intent fallit”. Fins i tot van tenir el desvergonyiment de dir que ja no hi havia res a amagar sobre el que va passar aquell dia. I jo diria que “de la missa no en sabem ni la meitat”.

A mitja tarda es produí la irrupció de l’escamot liderat pel coronel Tejero, i fins molt entrada la nit no es van pronunciar la majoria dels estaments i institucions clau de l’Estat. És absolutament impensable que un coronel emprengués aquella acció pel seu compte sense saber que tenia el suport de la cúpula militar; una gent que es caracteritza pel seu rigorós sentit de l’obediència estricta no hauria fet mai una acció d’aquesta envergadura sense que tingués indicacions expresses dels seus superiors. Bona prova és que els capitans generals i la cúpula militar o bé van saber de seguida que havien de sortir amb els tancs al carrer per a secundar la iniciativa, com va passar a València, o bé van romandre passius negligint obertament la seva obligació de sortir en defensa de la legalitat vigent i en contra d’una sublevació que era clarament un acte de sedició. Com a mínim, els espanyols haurien de concloure que tenien un exèrcit que no preveia que haguessin d’intervenir en cas d’una acció terrorista que pretenia capgirar tot l’ordenament jurídic. Ja és impensable, també, que es pogués fer tota aquella acció sense que en sabessin res ni els serveis secrets ni els d’informació interna dels cossos de seguretat; la seva inoperància i incapacitat seria excessiva. Però, és que el Rei no va sortir fins a la matinada, després d’haver consultat amb les diferents capitanies generals, quan la seva obligació hauria estat sortir immediatament no només per a dir quina era la seva posició, sinó per a, com a Capità general dels exèrcits, desautoritzar immediatament els sublevats i cridar el conjunt de l’exèrcit a prendre posicions al costat de la legalitat vigent. Res d’això no va fer, sinó que va anar negociant i temptejant la situació, no fos cas que es posicionés del bàndol perdedor, fins que va veure que li convenia més, encara que fos a misses dites, desmarcar-se dels sediciosos. Tret de Jordi Pujol, poques van ser les institucions i els polítics de primera fila que van sortir amb una posició inequívoca; la majoria van guardar la roba i no es van mullar fins que van veure de quin cantó es decantava la balança. Molt de compte també amb Europa, que hauria mirat com a simple espectador una acció terrorista d’aquesta magnitud, com hem vist que ha fet també en la majoria de conflictes internacionals on es respecta i s’apuntala el dictador fins que veuen que té perduda la batalla.

Si fos cert que no hi havia implicació més o menys directa de la cúpula militar, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, dels serveis secrets, de la monarquia i de bona part de les institucions de l’Estat, hauríem de concloure que la seva actuació va ser absolutament negligent, covarda i d’una inutilitat total, ja que no van posicionar-se obertament en defensa de la democràcia i de la legalitat vigent fins que, entre passadissos, van tenir clar que l’operació no seria reeixida. És a dir, que van especular amb la possibilitat de mantenir les seves posicions en cas que el cop triomfés. I ja no parlem dels pactes vergonyants que en van seguir després, amb unes condemnes irrisòries i molt restringides, per la magnitud del delicte, i amb l’aplicació posterior de criteris polítics que havien inspirat el cop.

El dia que aquest país vulgui...

Ho deia felip Puig: “El dia que aquest país vulgui posar-se en marxa, el TC no ens aturarà”. I té tota la raó. El dia que el país vulgui no ens aturarà ni el Constitucional ni ningú. El problema és que el Constitucional, i amb ell el conjunt dels poders de l’estat, aturen que el país vulgui posar-se en marxa. Costa de creure que malgrat les garrotades que rebem, en tots els sentits, no trobem mai el moment de dir prou, i de posar-nos en marxa.

I d’això se’n valen els espanyols. Saben que som una colla de cagadubtes, capaços de passar-nos 25 anys dient que si no ens respecten a Espanya potser haurem de fer un pensament, però per més que ens apallissin aquest pensament no arriba mai. En el millor dels casos, els responsables d’haver endormiscat la població des del poder, impedint que es posés en marxa, quan es jubilen recuperen la lucidesa que no van tenir en tota la seva etapa de Govern. Però llavors la seva opinió ja no compta; potser precisament per això ara gosen donar la seva opinió. Rebem bufetades econòmiques a tort i a dret: ens espolien de mala manera, i encara hem de demanar permís per poder-nos endeutar per culpa del que ens han pres; incompleixen l’Estatut i els compromisos contrets, sovint sense ni executar els pressupostos aprovats; ens liquiden el sistema de caixes per tal d’afavorir els bancs, i aquí no tenim esma ni per a piular. Poden permetre’s el luxe d’atemptar contra la llibertat d’expressió, com en el cas de TV3 al País Valencià, saltant-se fins i tot les seves lleis, ja que la Generalitat valenciana no té potestat sancionadora en matèria de telecomunicacions; però és igual, ells saben que poden comprar els jutges perquè dicten a favor seu en el més pur estil Berlusconi, i aquí ajupim el cap i demanem perdó. Poden insultar-nos permanentment, per raó de la llengua, i encara hi ha tribunals que els donen la raó en el seu intent de trencar la convivència i crear situacions de segregació lingüística.

Tenen no només el poder polític i econòmic a les mans, sinó el poder d’impedir als nostres governants de posar-se al capdavant del país en defensa de la seva dignitat. “El dia que aquest país vulgui...”, doncs, ja seria hora senyors de CiU de no posar-hi més pals a la roda, i deixar que aquest poble es posi en marxa. Jo estic convençut que el TC no seria capaç d’aturar-nos, però de moment qui ens atura és el propi govern de la Generalitat.

Rumasa no enganya ningú amb dos dits de seny

S’atribueix la Santiago Rusiñol la frase: “El joc és altament moral. Serveix per arruïnar els idiotes”. Suposo que la frase del pintor i escriptor català podríem fer-la extensiva també al joc de la borsa i de les inversions. Jo tenia un amic, director d’una sucursal bancària, que un dia que em van oferir una inversió aparentment fantàstica em van dir: “si te l’han ofert a tu és que no és tan fantàstica”. Però, com en l’estafa de l’estampeta, el truc està en crear una situació en què la víctima creu haver descobert la gallina dels ous d’or o, pitjor encara, si pensa que serà ell qui enredarà els altres.

La història de la vella i de la nova Rumasa no hauria de sorprendre ningú. Teòricament al “pobre” Ruiz Mateos li van expropiar totes les seves empreses perquè el holding que havia muntat estava en fallida, en un muntatge increïble de crèdits i avals que giraven entorn de les mateixes empreses. I, tot d’una, després d’haver-li expropiat tot, reapareix amb un nou entramat d’empreses com una au Fènix que reneix de les cendres; ell mateix es presentava com l’home emprenedor per excel·lència. L’any passat, justament en plena crisi i desafiant totes les tendències econòmiques i empresarials del moment, va fer una intensíssima campanya per a captar inversors privats, petits o aficionats, fent valer aquesta imatge de l’home “compromès” amb la creació de llocs de traball i amb el futur. L’oferta era atractiva, impressionant, si no fos perquè la llançava el mateix Ruiz Mateos sota el nom de “Nueva Rumasa”. Vaig pensar en una pel·lícula, crec que era de dibuixos animats, en què un desconegut es presenta amb aires de magnat a un poble més aviat abandonat; l’home compra terrenys gaire bé erms per molt poc preu, i al cap de poc simula que ha començat una explotació d’or en les seves terres. El poble, indignat perquè creia que l’home ja sabia abans de comprar els terrenys que aquests amagaven una fortuna, es va revoltar en contra seva, fins que ell, benvolent, compungit i generós al capdavall, els tornà a vendre els seus terrenys a un preu molt més elevat però tanmateix atractiu si en podien extreure l’or. Feta la revenda, l’home desaparegué amb els diners, i els pobres vilatans van poder comprovar que les seves terres eren tan ermes i improductives com sempre.

La campanya de Rumasa devia captar uns quants milions que s’hauran volatitzat en el fangar de les seves empreses, mentre ell podia retirar-ne part del capital que ara es trobaria en paradisos fiscal. D’aquesta manera, quan s’anuncia la situació de fallida, en bona part recaurà sobre les espatlles dels incauts inversors que havien tingut la pretensió de creure haver descobert les gallines d’ous d’or. I és que la sopa d’all ja fa temps que està inventada, i el Ruix Mateos amb la vella o la nova Rumasa no podia enganyar ningú amb dos dits de seny.

Primàries: exercici democràtic?

Els socialistes han fet les seves eleccions primàries per a escollir el candidat a l’alcaldia de Barcelona. Els raonaments socialistes, així com les versions donades des de l’oposició, sonen a disc ratllat. Cadascú, quan s’hi troba, procura donar-hi tot el valor positiu possible, alhora que es blasma la mateixa situació quan es tracta de l’adversari. Ni és un model de democràcia interna, per tant desitjable sempre, ni té per què ser sinònim de desgavell. O, en tot cas, ho seria sempre: quan s’hi troben els uns i quan s’hi troben els altres.

Els socialistes barcelonins s’han esforçat en presentar aquestes eleccions primàries com un procés que entra dins de la més absoluta normalitat, afegint-hi Jordi Hereu que “enfortirà el projecte del PSC”. Siguem seriosos: no hi ha cap partit que vulgui celebrar eleccions primàries, com no n’hi ha cap que vulgui celebrar eleccions internes per decidir qui n’ha de portar la direcció. Tothom prefereix que els candidats surtin per aclamació, perquè indica que el seu lideratge és indiscutible. Rara vegada, jo no en conec cap cas, es disputen dues opcions sense que al darrere no hi hagi una certa tensió per diferències ideològiques o d’estratègia, sense que les opcions enfrontades no representin corrents interns en pugna pel control del partit, o sense que siguin el resultat d’ambicions personals que es prioritzen a l’interès general. Naturalment que, donat el cas, la predisposició a celebrar unes eleccions internes és un indicador que al si del partit es mantenen encara unes certes formes democràtiques; a diferència d’aquelles formacions en què des de la cúpula ja es nomenen a dit els candidats o els càrrecs directius.

No és cap drama, doncs, que els socialistes hagin hagut d’optar per aquesta via, com no ho va ser que Esquerra, ara fa dos anys, hagués d’obrir un procés electoral intern. Però sí que és revelador d’un malestar intern que, passades les eleccions si es compleixen tots els pronòstics, tothom admetrà que ha estat un factor determinant de la derrota. Al capdavall, hom pot fer-ne la lectura que els socialistes ens presentaran un candidat que ni tan sols és vist com a idoni per un sector important del PSC. A Esquerra, per exemple, no es va voler admetre el desastre que va representar anar a aquell congrés amb quatre corrents interns enfrontats, fins que va caure el cataclisme electoral; fins aleshores, com han fet ara els socialistes, també se’n penjaven medalles elogiant el procés com a modèlic i exemple democràtic.

Malbaratadors de somnis

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Fa més de tres anys que el Col·lectiu Joan Creixell va publicar una crida a ERC per tal que, amb les disputes internes que estava vivint, no malbaratessin el somni de molta gent. I el van malbaratar. L’estiu passat, alguns van fer una nova crida, en el mateix sentit, perquè les pugnes entre Solidaritat i Reagrupament no malbaratessin el somni dels qui havien sortit desencantats del partit republicà. I el van malbaratar. Sense deixar de banda una Esquerra que algun moment o altre esperem que recuperi el rumb que no havia d’haver deixat mai, Solidaritat és el somni i la punta de llança per a molts. Fins quan?

Recordo que en el procés de formació i en el període de pre campanya electoral, quan algú advertia del risc de certs personalismes i de certs tarannàs a la cúpula de SI, molts deien: “tant li fa, ara el que necessitem és un lideratge que ens porti decididament cap a la llibertat”. Com al nou Govern de la Generalitat, podríem donar-los els cent dies de gràcia, i els que calgui. Però hi ha molta gent que té moltes esperances posades en aquesta nova formació i comença a tremolar només de pensar que es puguin reproduir els mateixos tics, els mateixos errors i el mateix malbaratament de somnis.

El resultat electoral de SI va ser molt justet, molt inferior a l’esperat i al desitjat. I és que venien d’una altra lluita fratricida. Havent-se quedat a les portes de formar grup parlamentari propi, tothom està molt a l’aguait del que pugui fer el partit de Joan Laporta: els uns per les esperances qui hi tenen dipositades, i els altres per tirar-se’ls al damunt a la més petita relliscada. Es miraran amb lupa qualsevol pas o qualsevol mal pas, i no n’hi perdonaran ni una; tant els espanyols que podrien veure-hi el germen d’una amenaça certa, com els qui des de posicions similars poden estar ressentits per l’espai que els han cobert. N’han de ser conscients els dirigents de Solidaritat.

Els primers passos a la cambra catalana, val a dir-ho, semblen prou positius. D’acord amb les seves promeses, i malgrat saber que no tenen la força suficient per a tirar-les endavant, han fet les primeres propostes formals: la proposició de llei per la independència, la de les consultes per via no referendària... La imatge que estan donant pel que fa a l’activitat parlamentària, de moment, és molt satisfactòria.

Però comencen a aparèixer les primeres ombres de dubte, les primeres tensions. Sembla molt poc coherent que un López Tena amenaci d’anar al Tribunal Constitucional espanyol si considera que a la Cambra catalana no es respecten els seus drets, per més raó que tingui. Estem caient en el mateix parany de crear falses expectatives pel que fa a la formació de coalicions electorals, que si no culminen amb èxit tindran un regust de derrota. Jo crec que en aquests moments una coalició entre ERC i SI, almenys a l’Ajuntament de Barcelona, no aporta gaire res, perquè el que té de suma també té de resta del valor afegit que representava SI. Però pitjor que fer la candidatura conjunta o anar les dues formacions per separat, és presentar l’espectacle d’un estira i arronsa tan personalitzat si després ha d’acabar en fracàs.

Més preocupants són encara les ombres que es perfilen a l’interior de la mateixa formació. Es pot estar més o menys a favor d’una rigidesa pel que fa a la incompatibilitat de càrrecs polítics. Ara bé, si els estatuts de Solidaritat preveuen que els diputats no puguin ser alhora candidats o regidors, el que és inadmissible és que es vulgui fer la trampeta de dir que Laporta podria presentar-se no com a candidat de Si sinó del seu teòric partit Democràcia Catalana. Estaríem caient en el mateix joc barroer, que tant hem criticat en els altres partits, de fer-se el vestit a mida de les ambicions personals. On quedaria la credibilitat?

I ja no cal dir que seria preocupant si en el primer Congrés de Solidaritat apareixen les primeres tensions, jocs bruts i travetes per tal de situar-se en els llocs clau de control de la formació. Aquella imatge que es volia vendre d’una actitud absolutament transparent i assembleària, en què qualsevol podia presentar-se com a candidat, s’esfondraria si es reproduïssin les mateixes males arts de sempre, on es prioritza l’interès personal al del col·lectiu.

La democràcia no està en perill; no existeix

La fòbia d’un indesitjable com Francisco Camps contra els valencians no té límits. I dic contra els valencians perquè sembla com si el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià fos un atac a Catalunya i als catalans. A nosaltres ens perjudica només en la part que ens correspon de solidaritat amb el poble valencià, per la repugnància que ens provoquen les actituds feixistoides dels qui tenen por a la llibertat d’expressió. És als valencians a qui afecta de ple, i contra ells van les mesures farcides d’odi del Partit Popular.

Està clar que el partit Popular té la complicitat del PSOE, inclòs el PSC, en aquesta tasca. Quan Montilla era Ministre d’Indústria tenia a la seves mans poder resoldre el tema i es va negar a fer-ho. Els diferents Governs espanyols han mantingut la mateixa actitud d’hostilitat i de menyspreu envers la llengua i la cultura catalana, la de Catalunya, la de les Illes i la del País Valencià. És el preu de formar part d'Espanya. Tant li fa que hi hagi aprovades resolucions parlamentàries, o que s’hagin presentat més de mig milió de signatures en favor de les emissions transfrontereres entre comunitats autònomes; ells, populars i socialistes, s’hi han negat en rodó. Enric Marín, president de la CCMA, deia que la reciprocitat de les emissions de les televisions públiques entre Catalunya i el País Valencià beneficiaria ambdues parts: disposar d’un espai de difusió més ampli implica una revalorització de la publicitat, i faria molt més viable projectes ara costosos com els doblatges de pel·lícules, les retransmissions, etc. Però està clar, Marín ho deia com a argument que hauria de fer veure que seria en benefici de tots que les emissions de TV3 arribessin al País Valencià, i les del Canal 9 a Catalunya; però és que aquesta és precisament la raó fonamental per la qual el Partit Popular no ho vol de cap de les maneres, perquè podria fer viable una televisió valenciana.

La Carta europea de llengües regionals i minoritàries, ratificada per Espanya, i per tant formant part de l’ordenament jurídic espanyol, estableix que no es poden posar traves administratives ni de cap tipus a les emissions radiofòniques i televisives entre comunitats veïnes que tenen una mateixa llengua o similar (els autors de la Carta ja van preveure l’estultícia dels qui volen negar la realitat). Però és igual, a l’Estat espanyol les lleis que no afavoreixen unes determinades opcions polítiques no cal complir-les; i per tant, per més que ACPV digui que té un pla B per a recuperar les emissions, cap jutge els donaria la raó només perquè ho avali la legislació vigent. Com ja ha passat en altres casos, com en el tancament de diaris bascos, els polítics i els jutges que dicten en contra de la llibertat d’expressió i en contra de la mateixa legislació, ja saben que, si els afectats ho recorren a instàncies superiors europees, molt probablement trobaran jutges no corruptes que els donaran la raó; però, per ells, l’objectiu era provocar un mal irreparable, com van fer amb els diaris Egin i Egunkaria, o ara amb les emissions de TV3.

És el règim que tenim. Res a envejar amb el que hi havia a Egipte, el que hi ha a Líbia o a Bahrain, on també celebren curses de Fórmula 1. Només que aquí no tenim ni esma per a rebel·lar-nos.

L’hostilitat del PSOE envers el PSC

Val a dir que la relació que mantenen els socialistes catalans amb els espanyols és ben peculiar. Hi ha un sector que seria partidari d’una major autonomia, i fins tot de diferenciar-se amb un grup parlamentari propi, però que a l’hora de la veritat acaba acceptant la disciplina de partit, la que prové dels seus superior a Madrid. I n’hi ha un altre que fins i tot se sent cofoi de pertànyer al PSOE, essent per a ells molt més important aquesta pertinença de partit que la de la defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya. Ja amb el President Montilla, aquests no s’estaven de votar negativament les propostes que presentava el seu propi President. Bé, de fet, des del seu punt de vista, el “seu” President no era Montilla sinó Zapatero.

Però dic que és peculiar perquè situacions semblants en altres grups o en altres àmbits, la “Casa mare” procuraria si més no aparentar que s’escolta i afavoreix els interessos de la seva delegació. En aquest cas, no. Cada vegada que els socialistes catalans branden una proposta, o defensen una posició, i hi posen com a garant el seu germà gran de Madrid, aquest els respon amb una atzagaiada que sembla feta expressa per a ridiculitzar-los. L’episodi es va repetir diverses vegades en els Governs tripartits i ara continuen amb la mateixa tònica. Només falta que un dirigent del PSC acusi els convergents d’exagerar i crear alarmisme amb les dades econòmiques de la Generalitat, perquè surtin des de Madrid per posicionar-se al costat de l’Artur Mas tot deixant-los en ridícul. Quan els socialistes catalans feien gala del seu ascendent envers els socialistes espanyols, per exemple, per convèncer-los que acceptin un paper determinant a l’aeroport del Prat per a les institucions catalanes, surt l’inefable José Blanco per posar les coses al seu lloc i deixar clar que la Generalitat només hi tindrà un paper minoritari. I el mateix es pot dir del Corredor del Mediterrani que semblava ser defensat per tothom, inclosos els socialistes espanyols convençuts pels seus companys catalans o valencians, fins que apareix el Secretari d’Organització del PSOE, natural de la Franja, per a deixar ben clar que la seva prioritat és una altra.

Certament és molt difícil ser militant convençut del PSC sense que se’t regiri l’estómac. Saben que a Catalunya tenen un adversari que ara sembla que els torna a guanyar la partida, però encara són més conscients que el seu veritable enemic és a Madrid. S’ha de reconeixen que tenen la virtut d’anar sempre amb la veritat per endavant, per més que això els perjudiqui greument a Catalunya. Els socialistes ho tenen això: no admeten que hi pugui haver dubtes sobre l’hostilitat contra Catalunya.

Els espanyols es neguen a parlar anglès?

Vés per on. Ara resulta que el Govern espanyol demana als diputats catalans que els ajudin a defensar el castellà al Parlament europeu. Resulta que en la normativa per al registre de patents a Europa es vol fer que sigui obligatori presentar-ho en francès, en anglès o en alemany. Les persones honestes que argumentaven que no es podien malbaratar recursos en traduccions, de ben segur que estaran d’acord amb aquesta normativa, o és possible que demanin reduir-ho tot a l’anglès, al capdavall una llengua de domini generalitzat en el món de la política i de l’economia. Les llengües, diuen, són simples eines de comunicació; i en aquests àmbits poden entendre’s perfectament en anglès.

Però, no. Quan a les Corts espanyoles algú s’exclamava dient que era innecessari el servei de traducció per tal que tothom pogués expressar-se en la seva llengua, o quan afirmaven altres que amb el castellà com a llengua oficial a les institucions europees ja n’hi ha prou, en realitat estaven mentint de la manera més mesquina. Els polítics del PP i els del PSOE sí que creuen que és important poder-se expressar en la llengua pròpia, i no estan d’acord en què les llengües només siguin eines de comunicació. El que passa és que senten un odi profund contra els qui consideren els seus subordinats sobre els quals exerceixen el dret de conquesta; tenen un sentiment racista prou arrelat com per considerar que el que per ells és un dret per als altres és una gosadia imperdonable; són d’una deshonestedat prou manifesta i mesquina com per a boicotejar les reivindicacions dels altres, essent idèntiques a les seves en unes altres circumstàncies; i tenen a més el cinisme, potser conscients del caràcter mesell i mancat de coratge de molts catalans, de demanar el suport per a la seva causa a aquells la causa dels quals ells han combatut amb ferotgia.

Ja ens podem imaginar quina pot ser la resposta de molts eurodiputats catalans. Alguns es posaran al costat dels qui reclamen per al castellà el mateix que neguen per al català, altres faran el mateix encara que tímidament es lamentaran de la deslleialtat dels espanyols, i m’agradarà veure quants seran capaços de denunciar obertament tanta hipocresia i tanta deshonestedat, i es negaran a donar suport al castellà mentre mantinguin la seva actitud hostil envers la llengua catalana. En el benentès que una cosa seria la lògica declaració d’oficialitat de totes les llengües pròpies de la Unió europea, com a reconeixement i respecte envers els seus parlants, i una altra que en determinades qüestions tècniques se’n limitessin les llengües de treball.

Les frivolitats de Montilla i companyia

Una de les grans virtuts de la proposició de llei per la independència, presentada per Solidaritat, és la de posar en evidència que el plantejament, des d’un punt de vista democràtic, és molt simple: Una proposta presentada per qualsevol grup de la cambra que hauria de rebre el suport de la majoria dels parlamentaris. Si no té aquest suport, passarà com en qualsevol altra proposta, que no tira endavant però que d’alguna manera ha forçat que se’n parlés i que cadascú es posicionés. Amb la diferència que ara tothom s’ha pogut posar les mans al cap i fer una exclamació, que per uns pot ser de pànic, per altres de decepció i encara per uns altres d’esperança.

Només hauria faltat que l’Artur Mas fes el cop de cap i votés afirmativament. Amb una declaració d’aquest tipus feta pel Parlament de Catalunya s’obriria un conflicte de legitimitats: els espanyols argumentarien que s’ha vulnerat la seva legalitat, mentre que des d’aquí podríem dir que democràticament hem emprès el camí de crear la pròpia legalitat en el marc d’una legalitat internacional reconeguda. Amb la consecució de la independència els recursos econòmics de Catalunya farien un salt vertiginós; les picabaralles actuals entre CiU i PSC per dilucidar si les necessitats de tresoreria per aquest any són d’11.000 milions o de 9.000 milions, quedarien en una simple anècdota si tenim en compte que només pel cantó del dèficit fiscal Catalunya deixaria de perdre 22.000 milions anuals.

Montilla ha qualificat la proposició de llei per la independència com una “frivolitat”. El que és realment una frivolitat és l’actitud irresponsable dels socialistes catalans, còmplices de l’espoli que pateix Catalunya, l’espoli que ens ha portat a l’actual endeutament. És una frivolitat discutir si les necessitats de tresoreria per aquests any són 8, de 9 o d’11, quan el fet de mantenir-nos dins d’Espanya ens representa un perjudici que suma el doble. És una tremenda frivolitat, compartida en aquest cas per CiU, pretendre resoldre els problemes econòmics del país sense aturar la via per on s’escolen els nostres recursos.

El sistema de la mentida i l’engany per sistema

No deixa de ser una anècdota, però és il·lustrativa d’una història que es repeteix una i mil vegades. L’entrenador del Girona, Raül Agné, en la roda de premsa posterior al partit, a Osca, va respondre en català a un periodista que se li havia adreçat en aquesta llengua. Immediatament, van sortir les veus de la intolerància que se sentien ferits per una llengua que potser comprenien, però que els resultava odiosa. L’entrenador del Girona va aclarir tot seguit que a la resta de periodistes ja els continuaria responent en castellà, com havia fet fins aleshores. Però no es van avenir a raons, i Raül amb un gest de dignitat que l’honora ve decidir que si no tenia llibertat per a expressar-se donava per acabada la roda de premsa.

Crida l’atenció, però, no només la intolerància i l’odi fet palès pels qui van impedir-li contestar una pregunta en la seva llengua, sinó sobretot la capacitat de capgirar l’argument, a base de mentir i tergiversar els fets. Periodistes sense escrúpols, i d’una nul·la professionalitat, han mentit deliberadament explicant que l’entrenador del Girona es negà a parlar-los en castellà. D’aquesta manera, la persona agredida a qui la xenofòbia radical va impedir expressar-se en la seva llengua es convertia, als ulls de la premsa infame, en un intolerant. És la mateix història que passa amb la llei que hauria d’obligar el doblatge de les pel·lícules també en català, que és venuda com una llei que coarta la llibertat quan en realitat defensa la llibertat del consumidor. I encara més exactament és el que passa amb la normativa de la retolació, venuda falsament per la premsa espanyola com una llei que prohibeix el castellà, i obviant que hi ha unes cinc-centes lleis o normatives espanyoles que obliguen també a utilitzar el castellà. El seu raonament és clar: la imposició del castellà forma part de la normalitat més absoluta, perquè és la llengua oficial de l’Estat, però la pretensió que alguna altra llengua, també oficial en un territori, pretengui equiparar-se-li, ja resulta un imposició inadmissible.

Raül Agné, els ho acabà d’exemplificar recordant-los que no haurien dit res si una part de la seva intervenció s’hagués fet en anglès. El rebuig que va generar entre els periodistes aragonesos no era perquè s’expressés en una altra llengua, o en una llengua que ells desconeguessin, sinó únicament perquè aquesta altra llengua era la catalana.