Tot a punt per a la caiguda, prevista, de Grècia

Tot sembla indicar que s’acompliran tots els pronòstics; les estratègies del Banc Central Europeu, dels responsables econòmics de la Unió Europea i del FMI hauran portat al resultat previst i planificat. La fallida de Grècia és imminent i inevitable. Diuen que per atrapar un lladre hi ha com a mínim dos mètodes: enxampar-lo in fraganti en el moment de cometre el delicte, o deduint-ho en base a qui s’ha endut el botí. Doncs, això.

La fallida de Grècia semblava cantada abans d’intervenir-hi les autoritats monetàries europees. El que passa és que si en aquell moment Grècia s’hagués declarat insolvent i hagués incomplert amb els seus compromisos hauria deixat entrampats una colla de banc privats, especialment alemanys i francesos. Els pretesos o simulats rescats de l’economia grega no tenien en absolut cap voluntat de salvar el país, sinó només la d’alliberar una part important del risc assumit per la banca europea i forçar el país a fer reformes que beneficiessin els interessos econòmics dels grans grups de poder. És a dir, d’una banda carregar el mort als ciutadans grecs que han de suportar unes restriccions i condicions insostenibles, i que són les que acaben d’agreujar la crisi econòmica del país, i de l’altra fer que la ciutadania europea en general assumeixi les pèrdues que haurien d’haver patit els bancs com a entitats privades. Per tant, l’objectiu era retardar la fallida per donar temps a salvar els interessos privats, sabent que això agreujava molt més la situació econòmica grega.

Ara, el més probable és que Grècia es vegi obligada a recomençar de nou i a fer molts més sacrificis, però sempre seguint unes pautes europees que no tenen res a veure amb el que de veritat els convé. Aquesta mateixa fallida, gestionada des de la seva sobirania, dos o tres anys enrere hauria comportat molts sacrificis, però menys, i en tot cas haurien estat sacrificis orientats a redreçar la seva economia i no a acabar d’ensorrar-la.

L'oportunitat de les consultes populars

Comissions Obreres i la UGT han aprofitat l’avinentesa de la presentació del projecte de llei de Consultes per demanar als partits que el Parlament convoqui una consulta popular sobre les retallades del Govern. En cas contrari, ells es proposen fer-ho per iniciativa pròpia, tal com establirà la nova llei. Tothom sap que CiU ha promogut aquesta llei pensant bàsicament en disposar d’una eina de pressió per al tema del Pacte Fiscal, fins i tot encara que mai l’arribés a utilitzar; i evidentment no acceptaria fer una consulta sobre la seva política de Govern perquè en tot cas considerarà que la consulta ja es farà d’aquí a tres anys quan hi hagi noves eleccions.

No es pot pas posar en dubte que les consultes populars són, almenys teòricament, una eina democràtica important. I dic, teòricament, perquè a la pràctica són molt rars els casos en què es poden tirar endavant amb garanties d’èxit. El qui te la majoria pot bloquejar qualsevol proposta que consideri que no li és favorable, ja sigui abans de realitzar-se o bé a l’hora d’aplicar el resultat de la consulta. O bé, pot tirar-la endavant sense necessitat d'esperar a fer una consulta. En realitat, només prosperen aquelles propostes que no tenen una connotació ideològica excessiva, i sobretot que el partit majoritari ja comparteix encara que prefereixi no sortir-hi com a impulsor, com va passar amb el cas de l’abolició de les curses de braus. Per entendre’ns, l’oposició podria voler formular consultes sobre molts temes de l’acció de Govern, com ara les retallades, però també sobre la pujada d’impostos o de taxes i de serveis públics. I en uns moments de crisi com els que patim, només faltaria que algú pretengués fer una consulta sobre la immigració o sobre la pena de mort, o sobre els diners que ha d’esmerçar l’administració per a cooperació internacional, sobre les polítiques econòmiques o la política internacional... Podrien sortir resultats ben poc desitjables.

Tothom deu ser conscient que les consultes haurien de tenir un paper important en la vida democràtica d’un país; però, precisament per això, cal fer-ne un ús serè i responsable. I caldria anar molt en compte a no fer-hi una demagògia excessiva. Segurament, els qui s’escandalitzarien (o s’escandalitzaran) si no s’accepta que es faci una consulta sobre un tema que els pot beneficiar políticament, també serien els primers a rebutjar que es fes una consulta sobre algun altre tema que els podria perjudicar. Per entendre’ns, i per no posar els casos més delicats, proposar una consulta sobre les accions a emprendre en matèria econòmica podria portar a conclusions que derivessin en una ruïna per al país.

La broma de Felip Puig és una broma?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tots hem fet servir en algun moment o altre el recurs de l’humor, de la ironia o de la broma per a deixar-ne anar alguna amb un mínim risc. Pot ser una manera de dir-ne alguna de grossa sense que l’al•ludit pugui enfadar-se excessivament, un mecanisme per a copsar possibles reaccions abans de formular res seriosament o simplement una estratagema per a dissimular la nostra por a enfrontar-nos directament a un tema excessivament seriós.

Em temo que és la darrera explicació la que va moure Felip Puig a respondre irònicament a les amenaces certes del Partit Popular de limitar o anul•lar l’autonomia financera de la Generalitat. No és res de nou; tothom sabia que el Partit Popular no perdria el temps a l’hora d’aplicar el seu programa de recentralització de l’Estat. I no s’hi posa pas per poc. Va de dret al gra, deixant de banda per a una propera fase de l’agressió contra els catalans els temes identitaris. I ara se sent valent, no només per la majoria absoluta obtinguda a Madrid, sinó perquè sap, o almenys hi confia, que aquí trobarà ben poca resistència amb un Govern disposat a fer tota mena de concessions de caire conservador però ben poques accions en defensa de la sobirania i la dignitat nacionals. El Govern espanyol sap que si posa sobre la taula una proposta liberal conservadora, amb la contrapartida d’acceptar més o menys resignadament un procés d’involució nacional, el Govern d’Artur Mas l’agafarà a ulls clucs, abans d’arriscar-se a fer un front nacional amb ERC, SI o ICV per a defensar els interessos nacionals, amb la contrapartida per ells inassumible de no fer carregar tan descaradament el pes de la crisi sobre la majoria dels ciutadans.

Ja sé que algú em dirà que de cap de les maneres Artur Mas no es rendirà tan fàcilment a les envestides del Partit Popular. I tant de bo m’equivoqui; però molt em temo que més enllà de les paraules de protesta, de les exclamacions pretesament aïrades, al final tot acabi amb una mena de pacte on es dissimuli la patacada i es vulgui donar l’aparença que la derrota ha estat menys dolorosa. També sé que al sí de CiU hi ha moltes persones, el mateix portaveu Francesc Homs, que estarien disposades a fer passos decisius en favor de la sobirania nacional, amb totes les conseqüències d’enfrontament directe amb l’Estat espanyol. Però no tinc tan clar ni que ho vulgui la majoria ni que tinguin la capacitat de decidir-ho al marge dels compromisos econòmics i de poder que els tenallen. Almenys fins ara, i tot i sabent les intencions del PP d’hostilitat frontal a la nostra autonomia, a la nostra llengua i a la nostra cultura, CiU li ha fet un lloc gens menyspreable en el mapa polític català, perquè és el seu millor aliat per a defensar els interessos propis de la dreta.

Quan Felip Puig diu en to irònic que 'És lògic que l'Estat intenti posar una mica de supervisió i de control davant d'una certa disbauxa que es produeix, sobretot, no a les disset autonomies però a quasi quinze', està clar que podria interpretar-se que Felip Puig ho desdramatitza perquè considera que la mesura de l’Estat va adreçada a quinze autonomies, però no pas a la catalana. Una interpretació gairebé surrealista, perquè tothom sap que la mesura va adreçada especialment contra Catalunya, prescindint de si és la Comunitat autònoma que més ha treballat per a controlar el seu dèficit. Entre altres raons perquè el PP sap que no necessitaria cap llei especial per a controlar les finances de les quinze autonomies restants.

En realitat el to irònic de Felip Puig no va adreçat al Partit Popular, sinó a la seva pròpia gent, i en general a la societat catalana. El que ve a dir és que, donat que Catalunya ja està “fent els deures” a diferència de moltes altres autonomies, ells ja es podran posar d’acord amb el Govern popular per fer que la mesura ens afecti el mínim possible. I sobretot, i en contra del portaveu Francesc Homs, el que pretén és evitar que aflori una actitud de rebel•lia que els obligaria a plantar cara a Madrid, un risc que no volen córrer. En realitat, la broma de Felip Puig no era cap broma, sinó un mal auguri del que pot esdevenir-se en els propers mesos.

Corrupció delictiva i coacció impresentable

Cada vegada que es destapa un cas de corrupció, sobretot quan aquesta està perfectament focalitzada en una persona o institució, hi ha qui intenta treure’n el màxim profit. I una manera de fer-ho és cercant i publicitant persones o grups (per suposat, enemics polítics) que hi han tingut alguna relació, encara que no tingui res a veure amb l’escàndol destapat. Recordem el cas Millet, que durant un temps semblava que qualsevol persona que hi hagués parlat mai ja podia ser sospitós d’alguna cosa, i ara pot passar el mateix amb el cas Undargarin.

I Déu me’n guard que ningú volgués interpretar, ara, que intento defensar o disculpar cap acció delictiva i menys si aquesta ha estat comesa emparant-se en institucions tan caduques i inútils com la Monarquia. Però, el cert és que aquests dies els mitjans de comunicació han publicat llargues llistes d’empreses, de persones o d’institucions que havien fet donatius o establert convenis amb l’Institut Nóos des del qual operava la banda de l’Iñaki. Sovint, es presenten aquests noms sense especificar si els convenis o la finalitat de l’aportació era lícita i interessant, i sense aclarir si realment es va portar a terme l’activitat compromesa i amb uns costos raonables i sense desviacions. El fet que Fèlix Millet cometés un delicte no vol dir que tot el que feia fos delictiu i que, per tant, tothom que hi va tenir tractes ha de ser forçosament sospitós de res. I en el cas del gendre del Rei, exactament igual; alguna cosa devia fer ell i el seu Institut que no fos delictiu!

Per tant, el que interessa del cas de l’Iñaki Undargarin, a part dels delictes comesos, no és la quantitat d’empreses i d’institucions que hi van tenir relacions, sinó què els motivava tenir-n’hi. I aquí és on ens hauríem de plantejar l’ètica de la mateixa casa Reial, i en general de les institucions de l’Estat, quan permet que els seus membres participin en activitats privades, encara que vinguin disfressades d’activitats benèfiques i culturals, però ja no diguem si a més tenen caràcter lucratiu. Una manca d’ètica combinada amb l’estultícia dels qui no se saben estar de voler quedar bé amb el que consideren el Poder, en majúscules. Una cosa és la corrupció obertament delictiva i una altra de més subtil és la coacció que suposa, sobretot per als més submisos mesells, la sola presència d’aquests individus.

Islàndia: i malgrat tot se'n surten

Portem una temporada que no guanyem per ensurts. Els mitjans de comunicació ens ofereixen una darrere l’altra notícies que podrien semblar tretes d’un conte de ciència ficció o de terror; o de tots dos alhora. Però els espectadors, impassibles, ens les empassem com si ja formessin part de les nostres vides: Retallades, liquidació de l’estat del benestar, pèrdua de drets laborals i socials, més atur, més precarietat, pèrdua de poder adquisitiu... i tot per pagar una crisi que han provocat els qui ara es beneficien de tot plegat. I a sobre, corrupció política per totes bandes, inclosa la Casa Reial, sous estratosfèrics per als dirigents més ineptes...

I quina és la reacció de la ciutadania més enllà del moviment dels indignats? Doncs, res. No hi ha reacció. La ciutadania continua donant suport als partits que prometen (i això sí que ho compleixen) que ens faran ajustar encara més per tal d’acontentar els poderosos, amb l’excusa que si els mercats recuperen la confiança potser dels seus multimilionaris beneficis encara en traurem algun profit, alguna engruna. Ens resignem a recular trenta o quaranta anys enrere, com si fos inevitable; “pels nostre mal cap” que dirien alguns. Europa (i quan diuen Europa es refereixen als grans interessos del poder econòmic europeu) ens marca el camí, i nosaltres mesells ajupim el cap i ens resignem a la nostra dissort. Com és possible? Suposo que hi ha un escagarrinament general que ens fa ser encara més conservadors. Però també hi ha una responsabilitat directa dels mateixos mitjans de comunicació, que no només seleccionen les notícies que consideren adients per a una determinada política sinó que ens les donen des de la perspectiva que interessa als poders dominants. Per exemple, prefereixen parlar-nos del cas de Grècia, que obeint les directrius europees ha anat de mal en pitjor, que no pas del cas d’Islàndia, que tirant pel dret i plantant cara se n’està sortint molt millor.

Des d’un punt de vista periodístic és molt més interessant el cas islandès, en la mesura que és un exemple de com afrontar exitosament la crisi, que no pas reiterar-nos els fracassos de les polítiques que han creat més atur, més desigualtats socials i més empobriment. Però una cosa és l’interès periodístic i l’altra l’interès dels poders econòmics, al servei dels quals semblen estar la majoria dels mitjans de comunicació. I quan, de tant en tant, es veuen obligats a fer alguna referència al cas islandès, com no fa gaire feia TV3, aleshores ens ho expliquen distorsionadament com una anomalia que ja s’afanyen a dir que no és extrapolable. I el reporter, a qui no li devia quadrar la informació oficial amb la real de la situació d’Islàndia, ho reblava dient “I, malgrat tot, se’n surten”. Seran dropos?

La violència forma part de la seva estratègia

Ja ho he dit en alguna altra ocasió: no és pas cert que el Partit Popular de Catalunya sigui diferent del PP del País Valencià i del de les Illes. Ni tan sols no difereixen en l’estratègia a seguir a l’hora de treballar per a aconseguir el mateix objectiu: l’eliminació de la llengua i la cultura catalanes, i per tant de tota identitat diferenciada de l’espanyola. L’únic que els diferencia és que a cada territori passen per una fase o etapa més o menys avançada del procés que persegueixen. A Catalunya, on troben més resistència, encara els toca defensar el bilingüisme o el concepte de llengua materna, que al País Valencià o a les Illes rebutgen aferrissadament, perquè allà ja han superar aquesta fase. Aquí, defensar la marginalització que proposen per a València, on tenen el procés més avançat, seria impensable; de la mateixa manera que mai proposarien per a València el mateix que proposen aquí perquè, allà, per ells, seria fer un pas enrere en el procés de substitució lingüística que ja tenen prou assolit.

En la seva estratègia, hi ha un moment en què han de marginalitzar la llengua pròpia associant-la a actituds radicals i minoritàries. I, com que al País Valencià, entitats com Acció Cultural del País Valencià o Escola Valenciana actuaven amb tot el rigor, serenitat i visió de país que els era possible, es van haver d’enginyar un mecanisme per negar-los aquesta centralitat. No va pas ser per atzar que al País Valencià van començar a sorgir grups d’extrema dreta que gaudien de tota la protecció política, policial i judicial per a cometre tota mena d’atemptats, agressions i amenaces contra els grups i persones que defensaven la llengua pròpia del País Valencià. De res no servien ni les protestes, ni les denúncies, ni les proves més evidents; aquests grups violents, perfectament dirigits, podien actuar amb total impunitat i alguns fins i tot van ser recompensats després amb càrrecs en la mateixa administració de la Generalitat valenciana. Els atemptats, sovint silenciats o infravalorats pels mitjans de comunicació que ells controlen, tenien l’objectiu d’aparentar que es tractava d’enfrontaments entre grups radicals, dels dos extrems.

Bé, tot sembla indicar que per al Partit Popular les Illes ja han entrat en aquesta fase que fins ara els ha estat útil per a combatre la llengua catalana al País Valencià. En aquest darrer any han estat múltiples els atacs violents de grups, pretesament incontrolats, de l’extrema dreta contra entitats i persones vinculades a campanyes en defensa de la llengua del país o dels drets socials. Però, com al País Valencià, la impunitat és total; mai no s’atrapen els culpables de les agressions, i en tot cas tampoc la Justícia no actua sobre ells. És la mateixa estratègia que es va iniciar a València, que ara continua a les Illes, i que no ens hauria d’estranyar que si tot els va bé també arribi a Catalunya.

Cascs sense rostre humà

Cada any,  per aquestes dates, no puc evitar un estrany sentiment o dubte pel que poden amagar els cascs policials. La majoria de les cadenes acostumen a passar-nos uns amplis i variats resums del que ha estat l’any que deixem enrere: solen seguir un fil que va encadenant els esdeveniments, des dels canvis polítics, l’economia, els diferents escenaris internacionals, els desastres naturals o els accident més catastròfics, els escàndols de tota mena, els esports, etc. Però, en tots, hi ha diversos moments en què es mostren vagues i manifestacions, revoltes i protestes de tot tipus amb la corresponent intervenció polícial.

Està clar que no és el mateix la repressió exercida per les forces de seguretat del govern sirià, com ho van ser les dels governs libi o egipci, que l’exercida per les policies occidentals, inclosos els Mossos d’Esquadra. Però sí que tenen un punt en comú que, des del meu punt de vista, precisament és molt més escandalós en el cas de les policies de països suposadament democràtics: més enllà de les instruccions generals rebudes pels seus superiors, en les imatges que ens mostren del cos a cos dels policies amb els manifestants, es palesa una ferotgia i un acarnissament absolutament repudiables. Deixo de banda, per evident, el cas dels sicaris assassins que s’ofereixen a fer de policies de règims terroristes, i que a nivell personal no tenen pas menys responsabilitat criminal que el de qualsevol delinqüent o terrorista que també diu que compleix ordres dels caps de la banda. Per tant, em sobten, tot i ser reiteratives de cada any, i em repugnen aquestes imatges d’actuacions policials que ens mostren els reportatges resum de finals d’any. Manifestants per a qualsevol causa més o menys encertada, però sempre respectable, no només són foragitats d’un determinat lloc, o se’ls impedeix el pas, sinó que són agredits brutalment: les imatges ens mostren sovint persones indefenses, a vegades assegudes o estirades a terra, i que són colpejades amb una ràbia i un acarnissament incomprensibles, del tot inhumà. Des de qualsevol concepció democràtica, si el policia considera que hi ha hagut alguna conducta delictiva per part del manifestant, com solen adduir després per a justificar-se, de cap de les maneres no es pot colpejar la persona presumptament culpable per deixar-la anar després. O se la deté si es considera que ha comès un delicte o se la tracta amb tota la consideració que es mereix.

Ja dono per suposat que hi ha una primera responsabilitat per part dels caps d’aquests cossos de seguretat, i en definitiva dels polítics que hi ha al darrere, tant per les ordres que els deuen donar com per la negligència o la permissivitat davant de les extralimitacions evidents. Però no puc deixar de pensar en la responsabilitat personal, en el zel que hi posen en l’acarnissament contra persones indefenses, en l’actitud del tot injustificable de reprimir a garrotades unes persones contra les quals no hi ha acusació a fer i que per tant tampoc cap motiu per a detenir-les. Quan veig aquestes imatges dels resums televisius no puc evitar un sentiment de ràbia i de menyspreu contra aquests cossos uniformats; i estic convençut que si, en aquell moment en què s’estan acarnissant contra un manifestant que tenen indefens a terra, pogués aixecar-los la visera del casc, a l’interior no hi trobaria cap rostre humà.

Creu i ratlla. Que corri la veu

No sóc dels qui sempre estan repassant els números dels rebuts de l’entitat d’estalvi. Però tot d’una m’adono que m’han cobrar una comissió que em sembla excessiva. Aprofito que tinc festa per acostar-me a la meva oficina habitual. Darrere el vidre, la caixera m’explica amablement que aquelles comissions són correctes i les habituals; de què viurien sinó les Caixes, i més ara que això del crèdits ho tenen un xic aturat? Com que m’entretinc una mica més del compte posant en dubte els arguments de la caixera, tinc la impressió que algú m’està espiant des del despatx del director de l’oficina.

No deu ser el Director General de l’entitat, està clar; a tot estirar, el director de la sucursal. El seu sou no deu tenir res a veure amb les xifres astronòmiques que cobren els grans directius, però la seva aspiració deu ser anar escalant posicions per acostar-s’hi. Damunt del taulell i en algun dels cartells penjats per les parets encara queden rastres del que tot just fa uns mesos era l’antiga i propera caixa d’estalvis. La mala gestió portada a terme pels seus directius va forçar-ne la liquidació, amb aquest procés de fusió com a pas previ per a ser regalada a una entitat més solvent. Una fusió forçada pel Banc d’Espanya, però costejada per tots els contribuents. De què han servit, doncs, els diners públics (nostres) abocats fins ara? Per pagar el cost de les fusions i per a garantir que els màxims directius, tant els que van portar la pèssima gestió de l’època de l’especulació urbanística com els qui han estat incapaços de reflotar-la, s’embutxaquessin indecentment els nostres diners. Amb el vist i plau del Banc d’Espanya i dels responsables polítics del desastre, està clar. Tan ineptes com ells.

Ja sé que a les altres entitats financeres deu passar el mateix. Però en aquestes no tenen perdó de Déu, des del moment que han hagut de ser intervingudes amb els nostres diners degut a la seva incapacitat per a gestionar-les correctament. Per la meitat de preu, qualsevol ximple els hauria dirigit l’entitat amb la mateixa ineficàcia. Em sembla insultant. Imagino el Director General i la resta d’alts directius, amb les butxaques plenes i rient-se de tots nosaltres, però sobretot dels clients que ens toca pagar per partida doble, com a clients i com a contribuents. Tallo la conversa amb la caixera, i li demano simplement que em doni tots els diners que queden al compte, i que ja el poden cancel•lar. Creu i ratlla.

El PP no enganya

L’Alícia Sànchez Camacho ho deia amb tota fermesa i seguretat la setmana passada: El PP és l’únic partit obertament contrari a la pujada d’impostos. I tot seguit, argumentava que en situacions de crisi el que menys convé és carregar les empreses i els ciutadans amb més impostos No devia saber, o potser sí, tant li fa, que l’endemà l’equip econòmic de Mariano Rajoy presentaria tota una bateria de propostes d’increments d’impostos, advertint que les pujades més grosses, com la de l’IVA, encara està per venir.

L’Alícia repetia l’eslògan que el seu partit havia difós reiteradament durant la campanya, sense pensar que una cosa és la campanya electoral i una altra, que no hi té res a veure, és el que es pretén fer en realitat. És el mateix que va passar amb l’actual ministre d’Interior, Jorge Fernàndez Díaz, que havia defensat des de l’oposició, igual que la Camacho, que el Govern socialista havia de pagar a la Generalitat els diners corresponents al Fons de Competitivitat; però que tan bon punt van haver guanyat les eleccions, quan la Camacho encara deia que aquests diners s’havien de pagar, el Fernández assegurava que “ni en broma”. Els espanyols ja ho tenen això: el seu menyspreu per Catalunya no es limita a la Catalunya més nacionalista o més catalanista, sinó que inclou els seus fidels mesells que des d’aquí serveixen els seus interessos. Ho saben de sobres els socialistes catalans, que han estat sempre maltractats i menystinguts pel socialisme espanyol (recordar només el pacte Mas-Zapatero d’esquena a Maragall), i ara ho deu començar a saber també l’Alícia Sánchez Camacho, a qui no tenen ni la deferència d’informar-la de les intencions del partit a Espanya.

Però és igual. Perquè la Camacho segur que no s’ho pren com una ofensa ni com un menysteniment; ella ja sap què és això del partit Popular. Ho sap tan bé com la immensa majoria dels seus votants, que també sabien que no calia fer cap mena de cas del que es deia en campanya. Per tant, no els sorprèn gens ni mica que, en contra del que deia el programa electoral popular, ara el PP es posi a incrementar els impostos, a reduir prestacions socials i a fer polítiques prioritàriament orientades a acontentar els grans poders econòmics; plenament conscients que això implica també mantenir o incrementar les taxes d’atur, acabar de liquidar els pocs drets laborals i socials aconseguits en els darrers decennis i adaptar tota la legislació als seus interessos particulars. El Partit Popular no enganya ningú: tothom sabia, votants i no votants, per on anirien i per on aniran els trets.

A propòsit de la nova Llei de consultes

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Això del dret a decidir sembla que no ens ho acabem de creure. Ho vaig dir i denunciar reiteradament quan el tripartit elaborava la seva llei de consultes populars, i ho hauré de tornar a fer ara. Aquella llei del tripartit imposava, per decisió pròpia de la cambra catalana, que les consultes que pogués organitzar la Generalitat o el Parlament havien de ser només sobre temes de la seva competència i en tot cas necessitaven l’autorització del Govern espanyol. No només era un acte de submissió, sinó una renúncia per llei pròpia al dret a decidir, donant-los a més la coartada perfecta per denegar-nos el permís, ja que sempre podrien dir que ni la independència, ni el pacte fiscal ni cap de les qüestions importants que ens afecten són competència de les nostres institucions.

Per sort, ells mateixos la van impugnar davant del seu Tribunal Constitucional. Probablement no tant perquè consideressin que la llei en sí s’extralimitava com perquè qui té el poder, a més d’exercir-lo, en vol fer ostentació. Ara, aquest nou projecte de llei de CiU pretén esmenar la plana a l’anterior per a esquivar les restriccions que se’ns imposen des de Madrid i per a poder disposar d’una eina que podria ser útil a l’hora de reclamar el Pacte Fiscal. Per tant, té de positiu que la nova llei permetrà fer consultes sense necessitar una autorització del Govern espanyol, de manera que l’objecte de la consulta i la manera de presentar-la serà responsabilitat exclusiva del Govern català. Però aquestes millores no són gratuïtes. D’entrada, es renuncia a legislar sobre Referèndums, perquè és competència de l’Estat, de manera que les consultes que es facin amb aquesta llei no seran vinculants; de tota manera, penso que és millor renunciar a regular els referèndums que fer-ho acatant l’obligació de demanar permís a Madrid. Les consultes no es podran fer sobre el cens, perquè també l’ús del cens és competència exclusiva de l’Estat, sinó sobre el padró, tal com es va fer en les Consultes populars per la Independència. D’altra banda, em sembla una mica il•lús pensar que pel sol fet d’haver eliminat aquells aspectes que els nacionalistes espanyols i el seu Tribunal Constitucional consideraven improcedents en la llei anterior, i pel fet d’atenir-se a les seves consideracions o a les parts de l’Estatut que no han estat impugnades, ja vol dir que la llei no pugui ser recorreguda igualment pel Govern espanyol i que els jutges no puguin esmenar-se a ells mateixos per tornar a considerar inconstitucional la nova llei. No és una qüestió jurídica, sinó estrictament política.

Amb tot, hi ha un aspecte encara més preocupant en la filosofia dels impulsors de la nova llei. Se suposa, i ells mateixos ens ho diuen constantment, que es fa una Llei de Consultes perquè no es renuncia al dret a decidir; i per a fer-ho necessitem tenir una base legal, és a dir una llei, sobre la qual procedir. Però totes les explicacions que se’ns donen des del Govern es basen en afirmar i reafirmar que aquesta nova llei sí que s’adapta al text estatutari no invalidat pel Constitucional, a les seves indicacions i a les experiències fallides anteriorment com era la Llei del Tripartit o la temptativa d’Ibarretxe. És a dir que continuem emmarranats en basar-nos en les seves lleis per a exercir el nostre dret a decidir. Des del moment en què el Govern de la Generalitat ha hagut d’adaptar el seu projecte a la legalitat espanyola vigent, i per tant no ha pogut exercir el dret a decidir com volia fer-ho, és que ja hi estem renunciant. Des de la seva legalitat no anirem enlloc; o, almenys, enlloc que no vulguin ells.

El dret a decidir no consisteix ni en demanar permís ni en adaptar-nos a les seves exigències, sinó en decidir lliurement, començant per decidir com i en quines condicions fem la Llei que ha de regular les consultes que ens permetin exercir aquest dret a decidir. Puc entendre, sense estar-hi d’acord, que es digui que encara no és el moment o que cal esperar a tenir les condicions més favorables, però de cap de les maneres que s’afirmi que el dret a decidir l’hem d’exercir amb les seves lleis. La primera decisió a prendre per a exercir el dret a decidir serà la de decidir al marge d’una legalitat que no reconeixem, i en base a la nostra legitimitat.

Un any de revoltes al món àrab

En els resums de final d’any, les revoltes en el món àrab hi tenen un protagonisme important : Tunis, Egipte, Iemen, Síria... Però de la mateixa manera que es fan resum anuals per tenir una visió de conjunt, també seria bo que es fessin resums per dècades per tenir una visió encara més global. Els mitjans de comunicació ens van presentant, a diari, fotografies més o menys inexactes de la realitat, però rarament en veiem la pel•lícula sencera. Entre altres coses, perquè seria inexplicable la incoherència de les successives fotografies d’aquesta realitat.

Un cop han caigut els dictadors, tothom s’hi veu amb cor de fer-ne estelles. Però mentre governaven, mentre tenien el poder, massacraven impunement la seva gent, espoliaven el propi país i en controlaven els recursos, la imatge i el tracte rebut era tot un altre. Ara trobem normal que es porti Mubarak davant dels tribunals, i que se li adjudiquin tots els qualificatius imaginables, però no fa pas tant que el mateix Obama l’havia escollit com a líder preferit per anar a presentar el que havia de ser una nova política americana en relació amb el món àrab. I no cal dir, el que ha passat amb Gaddafi; el tirà, el corrupte, el botxí, el terrorista, no fa pas tant que era saludat com el bon amic del nord de l’Àfrica. Al Regne Unit, a canvi de contractes relacionats amb el petroli, van corrompre la justícia per deixar en llibertat a terroristes condemnats; i el nou ministre espanyol de Defensa fins fa ben poc estava relacionat amb una empresa armamentística que havia proporcionat armament al règim gaddafista. De fet les potències internacionals, les europees, però també les americanes, la russa o la xinesa, sempre han donat tot el seu suport econòmic, militar i polític a aquests règims terroristes; a canvi, això sí, de tenir privilegis d’explotació dels recursos locals. Només quan la situació s’ha fet insostenible, els mateixos aliats, els mateixos que els havien subministrat l’armament i havien sostingut el règim, se’n desmarquen. El fet que la Xina o Rússia, i més discretament la Lliga Àrab, no vulguin deixar de donar suport el règim terrorista de Síria, no és per una qüestió de diferents criteris de Justícia o de drets humans, sinó d’apostar per una o altra opció, convençuts que si guanya la seva disposaran de via lliure per a fer i desfer en aquell país.

La darrera missió d’observadors de la Lliga Àrab a Síria no té, en absolut, l’objectiu d’obtenir informació fidedigna del que hi passa perquè això ho poden obtenir per molts altres mitjans, a part que ara mateix és a la vista de tothom. La seva funció és calibrar si els surt a compte continuar donant suport al règim, al capdavall tampoc tan diferent del d’altres països àrabs encara titllats de respectables perquè no han tingut o no hi han reeixit les revoltes populars. Arreu està ben establert, i sembla que ha creat jurisprudència que terrorista és aquell que actua amb violència sense proporcionar beneficis als poderosos.

Antimonàrquics, no pels sous de la reialesa

Ara ja sabem el que cobra el Rei. Bé, el rei, la reina, el príncep i les princeses. Si hem de fer cas de les xifres donades, justament en la data dels Sants Innocents, com a unitat familiar vénen a cobrar uns 60 mil euros mensuals, que no està malament. Tota una innocentada per als milers de famílies que han de passar amb un salari mínim, amb una pensió misèrrima, amb una prestació d’atur ínfima o directament confiant que parents, amics o entitats benèfiques els ajudin a sobreviure.

Però, com passa també amb els futbolistes, una cosa és el sou base mensual i l’altra, la més sucosa, les primes i els complements de tota mena. En el cas de la Casa Reial la majoria de les despeses de funcionament i de representació van a càrrec d’altres partides del pressupost general de l’Estat. Un cop admès que la xifra em sembla escandalosa i vergonyant, també val a dir que és cert que amb això dels números és fàcil fer-hi demagògia; són xifres importants, demencials si ens les mirem com a sous d’unes persones, però que tampoc tenen tanta incidència en el conjunt del pressupost estatal. De fet, és el que acostuma a passar quan algú fa l’exercici de comptar quants diners es gasta una institució o administració qualsevol en àpats i protocol, o en jardineria, o en... Apareixen números que semblen astronòmics des de la perspectiva de l’economia casolana, però que són els habituals en qualsevol administració d’arreu del món civilitzat. Per això em serveix de ben poc que algú faci servir aquest argument per dir que tot això que ens estalviaríem si no hi hagués una monarquia. Les despeses d’un President de República, com a cap d’Estat, també ens podrien semblar igualment escandaloses.

Entenc que la defensa d’un sistema republicà, i per tant la negació del sistema monàrquic, no ha de venir per aquest cantó. D’una banda, hi ha una simple qüestió democràtica: a sant de què hi ha d’haver privilegis per a una persona, o per a una família, i a més a més privilegis hereditaris, amb immunitat inclosa? I de l’altra, amb una Presidència de la República, a part que qualsevol ciutadà té dret a accedir-hi, el seu exercici és temporal i les seves despeses perfectament fiscalitzades per a l’exercici de les seves funcions, que solen ser força més que les purament simbòliques d’una monarquia. Els catalans, a més, tenim doble raó per a rebutjar aquesta monarquia: primer perquè no és la nostra, sinó la que ens subjuga, i després perquè és obsoleta i inútil.

De mal en pitjor, però de forma planificada

Si ens atenem als resultats, hauríem de concloure que, a més dels errors propis dels directius de les Caixes d’Estalvis, els economistes del Govern i del Banc d’Espanya no són pas millors. Tot i que totes les caixes catalanes individualment van tenir beneficis fins al moment de la fusió, els experts que dirigeixen l’economia espanyola van considerar que aquestes entitats no tenien prou solvència, no pas per la gestió diària com a entitats financeres, sinó perquè la morositat i els riscos assumits en l’àmbit immobiliari eren excessius.

Segons ells, i així ens ho van vendre, amb l’aquiescència dels mateixos directius i del Govern de la Generalitat, la fusió de les entitats era la solució ineludible per a garantir la seva solvència i sobretot la seva supervivència. Van ser ben pocs els qui van alertar que es tractava d’una trampa per a eliminar-les. A més d’obligar-les a fusionar-se, se’ls obligava també a acceptar una aportació del FROB, perquè, deien, era la manera més efectiva de recapitalitzar-les; una aportació a uns interessos considerables, està clar. La previsió era que al cap d’un any es veuria si les entitats, un cop fusionades, serien capaces de retornar el crèdit del FROB i tirar endavant com a entitats solvents. Ja es veia a venir que allò no podia acabar bé: els diners públics servien per a pagar les despeses pròpies de la fusió i pel que es veu, en alguns casos també per a untar alguns dels directius, potser en agraïment d’haver-se prestat al joc de la seva liquidació. En to de burla, el mateix Governador del Banc d’Espanya es feia amb el control absolut d’UNIMM, que valorava en un euro, i pràcticament el mateix pel que fa a Catalunya Caixa. I, per tant, hi va posar, al capdavant de les entitats, gestors del Banc d’Espanya, els quals, en pocs mesos han pogut presentar ja un balanç negatiu, amb un dèficit de gestió com no havien tingut mai aquestes entitats.

Si ens atenem als propòsits anunciats, als objectius i als resultats de tot aquest procés dirigit des del Banc d’Espanya, hauríem de concloure que són un veritable desastre com a professionals, que han fracassat estrepitosament en tots els objectius que ens deien que motivaven cada pas. A no ser que no es tracti de ser uns pèssims economistes i mal gestors, sinó uns tramposos polítics que ens mentien quan deien que el seu objectiu era salvar les Caixes. Si el seu objectiu era liquidar-les (tot i que no n’hi havia cap que estigués en una situació tan crítica) i agreujar la seva situació amb una malversació de fons públics destinats només a la parafernàlia de les fusions per tal de poder-les “regalar” després a entitats més poderoses, aleshores sí que hem de reconèixer que han fet perfectament la seva feina, i els ha sortit de primera.

L’atur no és prioritat

El nou Ministre espanyol d’Economia s’ha estrenat dient que tornarem a entrar en un període de recessió, que el 2012 també serà un mal any per a l’ocupació, i en conseqüència que ens haurem d’estrènyer el cinturó encara més. Tot i haver anunciat reiteradament que amb l’arribada dels populars els problemes econòmics es resoldrien, tot sembla indicar que en principi anirem de mal en pitjor. Està clar que ells tindran un any de coll per anar carregant les culpes en el seu antecessor; més o menys com ha vingut fent l’Artur Mas fins ara.

I passat aquest any de gràcia, què? Doncs, no gran cosa. Creuar els dits i confiar que la situació internacional i especialment l’europea canviï. Si Europa sortís de la crisi, com seria que nosaltres no ens n’aprofitéssim, encara que fos de rebot! I mentrestant, què? Doncs, no gran cosa. S’aniran seguint les pautes de govern que marquen els grans poders econòmics, que en cap cas no tenen ni en la primera ni en la segona fila de prioritats el tema de l’atur. Es farà una nova reforma del mercat laboral que, com l’anterior, tindrà l’objectiu de fer més barat l’acomiadament, més flexible, més temporal i més inestable l’ocupació. Si després de l’anterior reforma, i com a conseqüència de la reforma, l’atur va incrementar-se de forma escandalosa, ara és possible que no s’incrementi tant perquè sembla que ja hem tocat fons, però segur que tampoc es reduirà, perquè no serà pas aquest el seu objectiu. Es faran les reformes legislatives que calgui en funció dels interessos de les grans empreses; s’acabarà d’eliminar la petita i mitjana banca, en benefici dels grups financers més importants; fins i tot són capaços de crear amb els diners dels ciutadans, els que retallaran de funcionaris, pensionistes i serveis essencials, un banc que es faci càrrec dels anomenats actius tòxics; s’alleugeriran les càrregues impositives de les empreses i de les grans fortunes, i es repartirà el cost de tot plegat entre el conjunt dels ciutadans. De mesures reals per a impulsar la creació de llocs de treball, i menys de llocs de treball dignes, res de res.

El resultat serà que les grans empreses i grups financers incrementaran els beneficis, i que els números globals de l’economia, ben maquillats, pot semblar que millorin una mica. Però l’atur es mantindrà a cotes altíssimes, la capacitat adquisitiva dels treballadors serà mínima, s’acabarà de desballestar el que quedava de l’estat del benestar, i haurem reculat trenta, quaranta o cinquanta anys, pel que fa a drets laborals i socials. I mentrestant, el Govern creuarà els dits per si estigués de sort que abans d’acabar l’actual legislatura a Europa bufessin nous aires.

La Justícia igual per a tothom? Seran bandarres...!

La hipocresia de la majoria de la nostra classe política és incommensurable. Excepte els republicans, IC i SI, la resta s’han dedicat a fer un elogi de les paraules del Rei espanyol: “La Justícia és igual per a tothom”. És possible tanta ximpleria? Aquesta frase deu ser tan certa com aquella altra que deia que la llengua castellana no havia estat mai imposada a ningú. S’ha de ser un valent pocavergonya per anar-les-hi engaltant sense més ni més, faltant a la veritat, amb el convenciment que la majoria dels súbdits no gosarà aixecar-li la veu. Precisament perquè la llei no és igual per a tothom, començant per ell.

Alfred Bosch li recordava que si era cert això, el que caldria és que qualsevol ciutadà pogués tenir les mateixes oportunitat per a accedir a ser Cap d’Estat; la monarquia en sí ja és una vulneració del principi d’igualtat de tots els ciutadans. I tot seguit li demanava transparència en tot el que fa referència als pressupostos i a la gestió de la Casa Reial. Sincerament, tot i que estic d’acord en demanar transparència en tots els àmbits de la cosa pública, aquest darrer aspecte em sembla “pecata minuta”. El que és greu és que tinguem una Constitució que estableix com a principi de l’anomenada democràcia espanyola la desigualtat dels ciutadans davant la llei. Les paraules del Rei són inconstitucionals no només perquè la mateixa Constitució ja estableix que hi ha uns pocs ciutadans que poden ser Cap d’Estat, discriminant la resta inclosos els membres femenins de la mateixa Casa reial, sinó perquè aquesta Constitució deixa clar, i així ho ha refermat el seu TC, que els qui tenen la llengua castellana com a pròpia tenen uns drets als quals no poden acollir-se els qui en tenen una altra com a llengua pròpia; perquè aquesta Constitució nega als ciutadans catalans o bascos o gallecs, a decidir sobre el seu futur, mentre que als altres els atorga el dret a decidir el seu futur i el dels altres.

La llei no és igual per a tothom, perquè així ho diuen la Carta Magna, les resolucions del Tribunal Constitucional i les lleis que se’n deriven. Però, fins i tot obviant el text literal de les lleis i de les resolucions judicials que en fan la interpretació, tothom sap que l’aplicació de la Justícia no és mai igual per a tothom. Es poden demanar quatre o cinc anys de presó per tocar el piano, o es pot condemnar a algú per haver comès un delicte menor, però els grans estafadors eludeixen fàcilment la Justícia, perquè ja els han fet les lleis a la seva mida i a la mida de les seves estafes, perquè allarguen deliberadament i consentida els processos fins que prescriuen, i en el pitjor dels casos acaben sent indultats com darrerament va fer el PSOE amb el conseller delgat del Banc de Santander. Dir que la Justícia és igual per a tothom és una broma de mal gust, un insult a la gent honrada, una poca-soltada impertinent i una mentida com una catedral.

Els vots no donen la raó

Hi ha un recurs argumental que em treu de polleguera, o gairebé. Quan algú està posant en evidència una determinada situació, els qui no saben per on agafar-se per a continuar defensant la seva opció acaben etzibant-te allò de “això és el que ha votat la majoria”. I queden tan amples; si ho ha votat la majoria deu ser perquè és el millor. Doncs, no.

El vot majoritari demostra que aquell partit ha sabut guanyar-se la confiança, ja sigui per mèrits propis o per desmèrits dels altres; però no pas que la seva sigui l’opció encertada, o la que millor convingui al país, en el benentès que cadascú pot tenir la seva idea particular del que més convé al país. El vot majoritari demostra, això sí, un èxit polític personal o de partit en el sentit d’haver aconseguit que un sector important de la població acabi dipositant-hi la seva confiança. Una altra cosa, i per a mi la més important, és saber si ens hem acostat a l’objectiu polític proposat.

Els qui empren aquest recurs queden fàcilment descol•locats quan els apliques el mateix argument del suport popular rebut, com a justificació de l’acció portada a terme, a altres situacions no tan favorables. Si haguéssim d’acceptar les polítiques de retallades del Govern de la Generalitat, el coqueteig permanent de CiU amb el Partit Popular, l’opció d’aliar-se prioritàriament amb els populars abans que amb ERC perquè li resulta molt més còmode, la manca de coratge per a fer front a les agressions que pateix el país, pel sol fet que Artur Mas i el seu partit hagi obtingut de forma reiterada un ampli suport electoral, també hauríem d’acceptar les polítiques del Partit Popular a les Illes o al País Valencià, amb la corrupció inclosa.

Estaria d’acord en admetre que el suport electoral de CiU i a les seves polítiques tan poc decidides a donar passes importants a favor de les llibertats nacionals, és també degut a la incapacitat de les altres forces polítiques sobiranistes de bastir una alternativa que inspiri confiança entre la ciutadania. És evident que hi ha molts independentistes que acaben votant CiU perquè no veuen ni en ERC, ni en SI, ni en cap altre grup una proposta prou creïble. I ho entenc i ho respecto. Ara, el que no poden fer, aquests votants independentistes, és argumentar que l’actuació de CiU i del Govern de l’Artur Mas sigui la més encertada i adequada per al futur del país per la simple raó d’haver tingut un gran suport electoral. Res a dir, en canvi, als qui argumenten que l’estratègia convergent difereix de les altres estratègies sobiranistes en els temps i els ritmes per avançar cap a l’objectiu independentista; tret que a mi em costen de creure, i que veig que sempre troben arguments per a anar ajornant cap decisió compromesa.

El fet que el Partit Popular aconsegueixi un ampli suport popular a les Illes i al País Valencià, i que incrementi el de Catalunya, no demostra que tingui raó; almenys des del punt de vista dels qui creiem en un país lliure i sobirà, amb una llengua, una cultura i una identitat pròpies. L’únic que demostra, potser, és que ens estan guanyant la partida, que estem a les portes de patir (alguns diuen que ja l’hem patit) una de les derrotes més transcendents de la nostra història: molt més greu que l’entrada d’unes tropes hostils a la ciutat de Barcelona o a la de València és que la majoria o una part important de la població ja no sentin aquestes tropes com a hostils. Que una majoria accepti polítiques de menysteniment de la llengua i la cultura pròpies o polítiques mancades de coratge a l’hora de defensar els drets nacionals no és res més que la constatació del fracàs del nostre projecte de país.

EL NADAL, TOTA UNA HISTÒRIA

El concepte de globalització s’ha popularitzat en les darreres dècades per indicar un procés de permeabilització de totes les societats i cultures. Es generalitza la interconnectivitat i, per tant, la capacitat d’influenciar-se mútuament, salvant les barreres físiques, lingüístiques o geogràfiques, de manera que ja no és imaginable, almenys al món occidental, una comunitat aïllada capaç de mantenir intactes, com potser ho havia fet durant segles, els seus costums, les seves creences, i en general la seva cultura particular. Les interferències interculturals derivades de la globalització, però, no es produeixen equilibradament en totes direccions, sinó que fonamentalment s’acaben imposant els trets propis de les societats dominants. I si bé és cert que el concepte de globalització tal com l’entenem avui és relativament recent, no es pot dir ni que sigui nou ni que s’hagi iniciat a les acaballes del segle XX.

D’una banda, al llarg de la història, ja hi ha hagut altres processos de globalització, malgrat no existir els mitjans tecnològics actuals, en la mesura en què sempre són més fàcilment dominables les societat homogènies. Però de l’altra, la globalització en què estem ara immersos i que, evidentment, s’ha accelerat amb les noves tecnologies, en tot cas ja s’havia iniciat com a mínim a la segona meitat el segle XIX. Així, els romàntics s’havien aferrat a les expressions de cultura popular com a referents que singularitzaven un poble, precisament perquè la incipient industrialització imposava uns sistemes de vida que trencaven amb les formes més tradicionals. Folkloristes i etnòlegs catalans, com ara Joan Amades, Cels Gomis, Aureli Capmany, Valeri Serra, Ramon Violant o Rossend Serra, entre molts altres, van fer extensos reculls del folklore català, fins a la primera meitat del segle XX, probablement ja conscients que estaven recollint les darreres mostres del folklore del país, entès encara com a forma de comunicació, i per tant amb una certa funcionalitat, al si de la col•lectivitat. El fet, però, que es recollissin i recopilessin aquestes manifestacions folklòriques volia dir precisament que, com a tals, començaven a deixar de formar part de la vivència popular.

Actualment, el record del que podien haver estat formes d’expressió i de vivència popular pràcticament ja ha desaparegut. Han perviscut, això sí, uns costums i uns hàbits que per inèrcia s’han perpetuat en el temps, exposats molt més fàcilment a tota mena de distorsions; l’adopció de tradicions foranes, la seva reconversió en pràctiques infantils, i la comercialització de tot plegat.

És cert que de tot el calendari, el cicle de Nadal és el que encara conserva més elements que ens permeten reconèixer-hi el que havien estat antigues formes de vida i de cultura popular. Però, només això.

De l’ancestral culte a les forces de la natura i a la seva capacitat de regeneració en queden unes poques restes en les tradicions basades en el foc, en aquest cas més evident en el solstici d’estiu que en aquest de l’hivern, però encara present en el tió i en la fia-faia d’alguns pobles de muntanya; en tradicions que tenen l’arbre com a protagonista, tot i que l’arbre de Nadal en la forma actual sembla procedir de països del nord, i n’és un exemple clar la Festa del Pi de Centelles; en tradicions fonamentades en l’esperit de la fecundació amb tot el seu vessant escatològic representat pel caganer i el caga tió...

El cristianisme va adaptar els antics cultes que ja celebraven el Natalis Solis Invicti, amb divinitats paganes de simbologia i representació tan semblants al Nadal cristià que hom podria parlar directament de plagi: des de la configuració de les figures del Pessebre a les anomenades llibertats de desembre, que avui només podem entreveure amb una desdibuixada diada dels Innocents com a romanalla de les velles Saturnàlies.

De les representacions sacres de l’època medieval n’han derivat les posades en escena més lúdiques dels Pastorets, el Cant de la Sibil•la en algunes esglésies, i la figuració plàstica del pessebrisme.

En definitiva, el Nadal que tenim avui és una evolució de tot plegat, una barreja de mites i tradicions que s’han anat incorporant al llarg del temps, i on és difícil de distingir el que ens és propi del que és forà. Però, en perdre’s la seva funcionalitat original, la modernitat globalitzadora només ha permès que subsistissin aquelles formes més fàcilment comercialitzables; i amb els temps que corren, a una velocitat de vertigen, sense possibilitat d’assimilar-ho, com s’havien assimilat durant segles les diferents adaptacions i interferències inevitable en tot procés evolutiu.

El resultat, un Nadal ple de contradiccions i manipulacions de tota mena afavorides a més pel desconeixement de l’origen i l’esperit original de la tradició. Però, com voleu que no sigui contradictòria una festa basada en l’esperit de fecundació (el naixement del Messies i la regeneració de la natura) que té la seva màxima icona en un Portal de Betlem on es representen un verge, un home d’avançada edat, una mula infèrtil i un bou castrat?

http://www.joanamades.cat/view.php?id=64&lan=cat

Un govern que no ha sortit de la caverna

Em costa d’entendre l‘actitud de molts mitjans de comunicació catalans, i de molts analistes i tertulians, a l’hora de donar la seva primera impressió sobre el nou govern popular. Està clar que, a un primer cop d’ull, hom pot treure com a conclusió que Rajoy no s’ha deixat portar pel seu entorn més cavernari, i hi ha col•locat o bé tècnics o bé personatges del partit més moderats. Però, d’aquí a deduir que aquest pot ser un bon govern o que no arremetrà amb tota la seva fúria contra Catalunya n’hi ha un bon tros.

A part del Jorge Fernández que és capaç de defensar amb la mateixa vehemència qualsevol posició i alhora la seva contrària, en funció dels seus interessos, hi ha altres personatges que també tenen el seu segell particular. Recordem aquell Arias Cañete tan fi i refinat que deia que aprovaria el Pla Hidrològic “pels seus ous”, ara confirmat com a nou ministre d’Agricultura i que és un bon accionista d’una empresa petroliera. Per vinculacions empresarials interessants, però, les del nou Ministre de Defensa, Pedro Morenés, fins fa ben poc assessor d’una empresa d’armament (Instalaza S.A.), fabricant de bombes de fragmentació, emprades per l’amic Gadaffi. Menys qualificat devia ser el nou Ministre d’Economia, Luís de Guindos, que havia ocupat un càrrec important fins al darrer moment a Lehman Brothers, l’empresa americana especialitzada en l’especulació sense escrúpols i en la venda d'actius escombraries, a més de ser una de les empreses causants de la crisi financera dels Estats Units que desencadenà la crisi actual. I això sense oblidar l’amable cara de la nova vice presidenta Soraya Saénz de Santamira, una de les artífexs del recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut de Catalunya.

Amb aquest panorama no sé si en podem esperar res de bo. Dir a aquestes alçades que s’està a l’espera d’encetar negociacions amb el nou Govern espanyol, tant si és per al Pacte fiscal com si és per a qualsevol altra qüestió, o que s’espera que respecti els seus compromisos amb Catalunya o que no sigui excessivament agressiu contra la nostra llengua, o és d’una estupidesa majúscula o d’una mala bava descomunal.

Ministres catalans? Millor que no.

No es pot pas retreure al Partit Popular que hagi confegit el seu govern a base de cercar equilibris interns, de partit, i a base de cercar equilibris territorials, perquè és el que acostumen a fer tots els governs. I de la mateixa manera que toca, per quota, un ministre canari o un de basc, també en toca un de català. I, en aquest cas, ha estat el cap de llista de les darreres eleccions, Jordi Fernández Díaz. El mateix que, havent votant a favor de reclamar al PSOE que pagués a Catalunya els diners que l’Estat ens deu per l’anomenat fons de competitivitat, va afirmar poc després de les eleccions que ells tampoc ho pagarien, “ni en broma”. Fet que ja dóna la mesura del perfil moral i d’honestedat del personatge. Detestable.

Al marge de la deshonestedat personal de l’individu, fa gràcia que la senyora Camacho ens ho vulgui vendre com una prova de l’interès que té Mariano Rajoy per Catalunya. Primera, perquè situar un català de més o de menys en un Govern no és cap prova d’interès per al país; segona perquè, com han fet també els anteriors governs socialistes o populars, han escollit per al càrrec una persona amb ben poques afinitats amb Catalunya, més aviat amb un profund sentiment d’autoodi, bàsicament preocupat per neutralitzar qualsevol reivindicació catalana que pugui afectar els interessos del nacionalisme espanyol, i per suposat amb un sentiment de menyspreu absolut per la llengua i la cultura pròpia del país; i en tercer lloc, perquè l’experiència ens diu que els ministres catalans a Madrid han actuat molt més com a delegats del Govern espanyol que condiciona el propi partit a Catalunya, que no pas com a representació del partit català, i per tant dels interessos de Catalunya, davant del Govern espanyol. Per entendre’ns, els membres del Partit Popular de Catalunya, inclòs el Fernández Díaz, han hagut de reconèixer per exemple que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que el sistema d’immersió ha funcionat molt correctament, etc. però un cop a Madrid es posicionen inequívocament al costat dels qui ells mateixos admeten que menteixen en aquest tema.

Tractant-se del Partit Popular, un partit que a Catalunya no té gaire més raó de ser que la d’intentar neutralitzar les aspiracions nacionals en benefici del nacionalisme espanyol, no té cap mena d’interès tenir o no tenir un ministre que es diu català però que només actua com un autèntic espanyol, enemic de tota llengua i cultura que no sigui l’espanyola. Afortunadament la majoria absoluta fa innecessària la concurrència de CiU; perquè un ministre com Duran i Lleida no faria sinó acabar de coaccionar la coalició nacionalista i impedir que prengués cap actitud de decidida defensa dels interessos nacionals.

Estat sense nació, o nació sense Estat

Vicenç Villatoro, escriptor i president de l’Institut Ramon Llull, escrivia en un article publicat a la revista El Temps, tot un seguit de reflexions sobre la reivindicació sobiranista. Interessant, profund i provocador com sempre, deixava anar: “Em semblaria pitjor ser un estat sense nació que no pas sobreviure com a nació sense estat”. La frase no és banal i és feta a consciència, sabent que el seu públic és majoritàriament independentista.

Entesa la frase com a reflexió sobre la base del catalanisme, i especialment sobre la tendència a ampliar el ventall independentista cap a sectors que es fonamenten en els aspectes pràctics de la independència més que en els identitaris, em sembla prou interessant. És cert que l’evidència dels números pot comportar que sectors que no tindrien cap inconvenient en considerar-se espanyols acabin abraçant l’independentisme, senzillament perquè els sortiria molt més a compte. Hi havia fins i tot qui havia arribat a posar sobre la taula uns números que demostraven que per al conjunt dels pobles de l’Estat espanyol, inclosa Espanya, els seria més beneficiós econòmicament ser present a Europa des de l’estructura de diversos estats, que fer-ho des de l’Estat espanyol unitàriament. El que té de positiu, en la mesura que incorpora nous adeptes a les propostes independentistes, també té de risc el fet de fer-ne més fràgil la convicció i per tant més reversible en el cas que canviessin les circumstàncies i la independència ja no fos tan bon negoci; però que igualment defensaríem els qui som independentistes per convicció d’identitat. Però la frase de Villatoro, em semblaria molt més encertada si en lloc de parlar d’estat sense nació, parlés d’estat sense llengua. Perquè sí que és cert que hi poden haver estats que, malgrat ser independents, han perdut la llengua pròpia, com és el cas d’Irlanda; però no en conec cap que la independència els hagi fet perdre la identitat. Ben al contrari, la independència ha ajudat a crear noves identitats.

Aleshores, em costa de creure que es tracti d’una relliscada de Vicenç Villatoro, tan mesurat i precís com és sempre. I molt em temo que no l’hagi traït el subconscient o la consciència de militant convergent. És possible que, en el fons, no hagi pretès altra cosa que posar en dubte la imperiosa necessitat de la independència, més que res per a justificar el paper galdós de CiU amb les seves actituds vacil•lants i mancades de coratge per a defensar el país. Sense nació no hi ha possibilitat ni justificació per tenir un Estat propi; però només amb Estat propi es pot garantir la pervivència de la nació.