Amb o sense Europa, decidim ser lliures

La campanya d’intoxicació dels nacionalistes espanyols ha anat dirigida en les darreres setmanes a presentar un escenari en què una Catalunya independent quedaria fora d’Europa. I ells remarquen aquesta expressió “fora d’Europa”, com si es tractés d’un allunyament geogràfic. De fet, ells, com ningú de la Comissió europea no té ni la més remota idea de com quedaria la situació, perquè no hi ha cap precedent i els tractats de la Unió europea no preveuen aquest cas. Per tant, es poden fer les conjectures que es vulgui, però sabent que, al final, tot s’haurà de resoldre a través d’un pacte polític.

Amb tot, l’espantall de quedar-nos “fora d’Europa” els nacionalistes espanyols l’exhibeixen com si el supòsit d’haver d’iniciar el procés de reingrés a la Unió europea fos catastròfic. Com que menteixen més que no parlen, fins i tot fan el ridícul parlant de fronteres al Sènia o a la Franja, com si fossin nens petits o no s’haguessin assabentat de la globalització; i potser per això insisteixen tant amb el tema, que a Europa consideren demencial, del corredor central, perquè s’imaginen una Espanya bloquejada i aïllada d’Europa per les fronteres del País Basc i de Catalunya. Qualsevol que tingui dos dits de front, o que no tingui la seva mala fe, sap que l’activitat econòmica no s’hauria de veure afectada en absolut, perquè l’economia no coneix fronteres i les grans empreses es mouen arreu del món prescindint dels Estats. La circulació de persones i de mercaderies podria continuar exactament igual que ara, ja sigui formant part de la Unió com a Estat membre o a través d’un acord bilateral. Com ja fan d’altres països que no pertanyen formalment a la zona euro, l’euro continuaria essent la moneda d’ús oficial a Catalunya.

Està clar que seria millor, si s’aconsegueix, que la creació d’un Estat català en base a una població que ja té ciutadania europea impliqués automàticament que aquest nou Estat quedés integrat a Europa. Caldria, això sí, modificar els tractats per tal de preveure el tipus de representació i d’aportació que correspon a Catalunya. Però, cal que expliquem que, en el supòsit d’haver d’iniciar el tràmit de reingrés, tampoc seria cap drama. No els representa cap problema especial ni als noruecs, ni als islandesos ni als suïssos, que ni formen part de la Unió europea ni ho han sol·licitat. Per això, és important, com ja ha començat a fer el President Mas, que deixem clar que aquest no seria un problema greu i molt menys imprescindible per optar a la independència.

No neguen els fets, sinó les paraules que els defineixen

Sorprèn que els polítics espanyols, i també alguns dels seus intel·lectuals, neguin les evidències. Que diguin que no hi ha espoli fiscal, quan les dades les dóna la mateixa administració estatal i les entitats bancàries espanyoles, o quan és el mateix Ministre de Justícia el qui afirma no saber si seria viable una Catalunya independent però que té la convicció que el que no seria viable és una Espanya sense Catalunya. O que diguin que no hi ha persecució de la llengua i la cultura del país quan dia sí i dia també apareixen noves propostes, decrets i accions de les institucions de l’Estat i de les autonomies governades pel PP en contra de la llengua catalana; i sobretot quan ja s’està veient el resultat de la seva acció demolidora contra la llengua al País Valencià i a les Illes.

Com sempre, podem plantejar-nos que a més de les agressions, els espanyols es pensen que la societat catalana és estúpida, que no veu la realitat del dia a dia i que combregarà amb rodes de molí. Ho deia l’Artur Mas abans d’ahir davant d’un grup d’empresaris: com és possible que davant el procés de secessió de Catalunya perquè hem constatat que és impossible un encaix digne a Espanya, enlloc de ploure propostes per fer més atractiu el projecte en comú que hem acabat descartant per la seva hostilitat, encara continuïn tirant coces, amb insults i amenaces de tota mena, sobretot insistint i aprofundint en les seves agressions. Probablement, això s’explica perquè ja donen per perduda la possibilitat de recuperar l’opinió majoritària de la societat catalana, ja només fan campanya per als qui tenen assumit el menyspreu pel país, i per tant ja desisteixen d’endolcir la relació o de fer un acostament més amable; no pretenen canviar l'opinió dels catalans sinó que es refien que faran servir la força, l’amenaça, el veto a Europa i el que calgui per neutralitzar la decisió democràtica de la ciutadania.

Però hi ha una altra explicació, que no exclou l’anterior. No és que neguin l’existència d’un espoli fiscal perquè desconeguin que el dèficit fiscal supera el 8% del PIB, o que falsegin les dades reals amb la voluntat de confondre’ns, sinó que ells consideren lògiques i raonables aquestes dades. Per ells ja forma part de la seva lògica aconseguir l’empobriment de Catalunya, a base de treure’n el màxim de recursos per a la disbauxa espanyola. I no és que neguin les agressions a la llengua perquè considerin que ells ja la defensen a la seva manera, sinó que ells ja tenen com a objectiu lògic i normal l’eliminació d’una llengua que odien profundament. No és que neguin les accions en sí, sinó que neguen les paraules que les qualifiquen.

La del Constitucional, una despesa inútil

Els espanyols, que estan tan preocupats per suprimir despeses supèrflues, haurien de començar a pensar en el Tribunal Constitucional. No cal entrar ara en la seva utilització com a arma política per a corregir aquelles polítiques o aquelles opcions que no es poden rebatre per la via democràtica. El seu paper en tot el tema de les il·legalitzacions del món abertzale és com a mínim vergonyós, i la seva intervenció en el tema de l’Estatut amb criteris estrictament de partit i no pas juridics, serien suficients com per fer-s’ho mirar.

Però, a banda d’aquests temes, és tot el funcionament i la ineficiència d’aquest Tribunal el que ens porta a pensar que és del tot inútil, i que només crea inseguretat jurídica, quan en teoria és això el que hauria de proporcionar. Quan un Tribunal tarda set anys a emetre un veredicte, ja ha comès una greu injustícia, sigui quin sigui aquest veredicte. De fet, en alguns casos potser ja es tracta d’això. Tota la tarda d’ahir els membres d’aquesta pantomima de tribunal estaven reunits per a decidir, amb set anys de retard, sobre el tema dels matrimonis entre persones d’un mateix sexe. No se sap de què van parlar durant tota la tarda, perquè els mitjans de comunicació ja en sabien el resultat des de primera hora del matí. El tema era més clar que l’aigua: si entre els magistrats que havien d’emetre el seu veredicte hi havia majoria dels nomenats pel PSOE i per tant estaven en minoria els nomenats pel PP, el resultat estava cantat. En un país normal, seria un escàndol que els mitjans de comunicació gosessin dir que els magistrats prenen les decisions en funció de si formen part de l’ala progressista (un eufemisme per no dir explícitament el PSOE) o de l’ala conservadora (l’eufemisme per evitar citar el PP); però, en aquesta Espanya de pandereta i de disbauxes això és la cosa més normal del món.

És absolutament incomprensible i intolerable que la Justícia demori anys i panys determinades causes. En alguns casos és ben clar que es fa per tal que el delicte acabi prescrivint, en d’altres per donar temps als encausats per eliminar tota mena de proves i potser en d’altres és pura desídia. Per prendre la decisió d’ahir, només calia que s’haguessin reunit l’endemà d’haver-se presentat el recurs, ara fa set anys, haver fet la votació corresponent com han fet ara en funció de si s’és progressista o conservador, i llestos. Però és que així no justificarien el seu sou, que com tot el muntatge del Constitucional és injustificable.

No contrastis la notícia si no vols perdre un titular

Aquests dies en què hem entrat en una voràgine de declaracions i contradeclaracions, de testimonis i de documents de tots mena que puguin avalar les tesis secessionistes o les unionistes, és quan es troba a faltar més que mai el veritable periodisme. Malauradament, sembla que s’hagi imposat un concepte de periodisme que no crec que mereixi aquest nom: com a molt, podríem etiquetar-lo com a altaveu dels polítics, ja que sovint es limiten a dir el que han dit, sense advertir el lector o l’espectador sobre la veracitat i la credibilitat del que es publica. De manera que, lluny d’informar, el que creen és més confusió i desinformació.

Quan un polític, o qualsevol altra persona, fa unes afirmacions que poden ser falses o esbiaixades, el periodista hauria d’advertir-ho cercant la informació veraç i contraposant-la-hi. És deplorable l’espectacle que estan donant, no ja els polítics sinó els periodistes, recollint una i altra vegada declaracions sense to ni so, i sobretot sense cap fonament, que posades com a titulars no fan sinó contribuir a la desinformació. Dóna la sensació que molts periodistes fan servir aquella màxima tan poc ortodoxa de “no contrastis una notícia si no vols perdre un titular”. No es pot donar el mateix valor, és a dir el mateix titular, a la declaració exaltada d’un polític en campanya que a un estudi o a un informe rigorós que mereix tota la credibilitat. Ho hem vist en el cas de la posició en què quedaria Catalunya respecte a Europa si assolís la independència. No havent-hi cap precedent, ni cap decisió concreta per al cas d’Escòcia o de Catalunya, les afirmacions que es puguin fer en un o altre sentit, si no estan molt ben argumentades jurídicament, i tot i així cal tenir en compte que aquests temes sempre s’acaben amb un pacte polític, no mereixen la més mínima credibilitat. Alguns mitjans presentaven com a gran novetat una resposta de la UE donada el 2004 relacionada amb la secessió d’Algèria, mentre callaven l’informe actual del Parlament britànic en relació amb la situació d’Escòcia. Altres donaven la darrera versió de Joaquin Almúnia, sense advertir que no fa gaire dies no solament deia exactament el contrari, sinó que deia que era molt poc seriós afirmar coses com el que acaba d’afirmar ell mateix.

Per això, és d’agrair que, de tant en tant, només de tant en tant, hi hagi exemples de periodisme amb voluntat d’informar i de no limitar-se a transcriure comunicats de partits, sempre interessats. És el que feia Josep Cuní (1) davant les manifestacions dels líders del PSC i d’ICV en favor de la igualtat de la dona: no es limitava a reproduir les declaracions dels respectius dirigents, sinó que contrastava aquestes declaracions amb el percentatge de dones que ambdós partits inclouen en llocs rellevants de les seves llistes. Per mi, és molt més interessant i il·lustratiu aquest contrast del periodista que les paraules del Navarro o de l’Herrera, que poden sonar molt bé però que no deixen de ser buides de contingut si no es corresponen amb la realitat.     

(1) També caldria veure si Josep Cuní ho fa sempre, com a bon periodista, o si només quan es tracta de desqualificar els grups d’esquerres.

Això és la intel•lectualitat espanyola?

Feia dies, setmanes, que molts ens preguntàvem on s’havien ficat els demòcrates espanyols que, llevat de comptades i honroses excepcions, i sempre de forma individual, feien mutis davant de les agressions i les amenaces de la classe dirigent espanyola. Com era possible que no sentissin ni un mínim de vergonya quan es vomitaven tantes barbaritats, quan la veu dominant a les Espanyes és la de fer callar com sigui la veu del poble de Catalunya, començant per impedir-li que s’expressi democràticament. On era la intel·lectualitat espanyola a l’hora de defensar els principis democràtics, la llibertat per damunt de tot i, en tot cas, el valor de la paraula enfront de la violència?

Doncs, ja en tenim una primera resposta, encara que em nego a creure que els signants del manifest que feien públic aquest cap de setmana puguin erigir-se com a representants de cap intel·lectualitat. Lluny de fer costat als principis democràtics, al dret del poble de Catalunya a decidir o com a mínim a expressar com voldria que fos el seu futur, lluny de condemnar les actituds hostils, les amenaces i els insults que han proliferat d’ençà de l’Onze de setembre, s’han alineat amb els qui creuen en la violència i amb els qui amenacen els catalans per tenir un desig de llibertat. Està clar que ho fan d’una forma més civilitzada i, en el pitjor dels casos es limiten al tòpic de dir que el debat sobre el futur de Catalunya serveix als interessos de CiU per no haver d’afrontar el debat econòmic i social. Parteixen de la base de negar-ho tot, fins i tot allò que és admès per tothom, incloses les institucions de l’Estat. Com feia també el Rei, neguen que hi hagi mal tracte i desconsideració envers la nostra llengua i la nostra cultura, quan els atacs es mantenen constants i més virulents si cap, i quan al País Valencià i a les Illes van pel camí d’aconseguir el seu objectiu d’aniquilar-la. Neguen que hi hagi espoli fiscal, quan totes les institucions públiques i privades admeten que la diferència entre el que els catalans paguen a l’Estat i el que en reben és astronòmica, fins i tot prenent en consideració la xifra més baixa que lògicament donen els espanyols. Arriben a l’extrem de d’afirmar: “Ni España ni la Constitución de 1978 ni el Estatut de 2006 niegan a los ciudadanos de Cataluña ejercer su derecho a decidir”. Quina Barra!

La falta d’honestedat d’aquesta trepa de pseudo intel·lectuals es manifesta, a més, quan ara fan una apologia del federalisme (d’acord amb l’interès electoral del PSC) i de trobar un millor encaix de Catalunya dins d’Espanya, quan ells, majoritàriament de les files del PSOE, sempre s’han oposat al federalisme i no han fet fins ara ni un sol pas en la direcció d’entendre una Espanya plurinacional. El pitjor que li pot passar a un “intel·lectual” és perdre la credibilitat; i aquesta gent, amb aquest manifest ple de falsedats i d’hipocresia, l’han perduda tota, si és que n’havien tinguda mai.

Un procés serè, però no esmorteït

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja sabem que els sondejos i les enquestes periodístiques indiquen només tendències, i sempre les hem de posar en quarantena. Amb tot, sembla força certa la tendència que dibuixava La Vanguàrdia a un cert relaxament en l’eufòria sobiranista. Després del primer esclat, l’onze de setembre, el posicionament d’Artur Mas i la convocatòria d’eleccions, semblava que havíem iniciat un procés que ningú podria aturar.

L’ofensiva espanyolista no s’ha fet esperar i, tal com estava previst, ha utilitzat totes les seves armes: des de l’insult i la desqualificació a l’amenaça, el xantatge i tot allò que pugui generar por i crispació, sense oblidar-se de deixar anar de tant en tant alguna insinuació de voluntat de pacte. La resposta catalana a totes les agressions del nacionalisme espanyol, ara com ara, han estat molt prudents i serenes. Un gran encert del President Artur Mas, que pel que sembla han seguit en general els diferents partits sobiranistes. Una resposta agressiva, grollera o políticament incorrecta, encara que ho fos la meitat del que han estat les seves, ens podria desqualificar o com a mínim enterbolir el procés.

Però si que és cert que aquesta mena de lluita desigual pot donar la sensació que s’estan rebaixant les expectatives. Que aquella empenta que semblava irrefrenable ha perdut força. Oi més quan apareixen individus com el Duran i Lleida disposats a posar pals a les rodes al seu cap de files. Hi pot haver la sensació que tantes amenaces i tanta pressió ens està aclaparant i que ja no veiem tan clar que puguem assolir la independència, o fins i tot que potser encara podríem trobar una fórmula intermèdia. Hores d’ara sabem que qualsevol pacte amb Espanya seria la nostra derrota absoluta, perquè ells mai compleixen els seus acords ni les seves promeses.

L’estratègia de la moderació, sobretot la moderació institucional, és bona i no podem caure en les seves provocacions. Però cal compensar-ho amb una renovada embranzida de la societat civil, perquè la ciutadania no tingui la sensació que qui crida més està guanyant la partida. Cal redoblar els esforços per posar en evidència la imperiosa necessitat de la secessió, i mostrar arguments sòlids per a defensar el nostre posicionament. I sobretot cal que, un cop passades les eleccions, la societat civil reprengui la mobilització.

A l’estil de la siciliana o de la napolitana

A vegades hi ha gent que no acaba d’entendre l’actuació dels nacionalistes espanyols, i especialment del Partit Popular. Semblava que el sistema estava suficientment controlat, amb un catalanisme rondinaire però que no deixava de donar suport al Govern espanyol de torn i un independentisme que si bé ja no era testimonial es mantenia dins d’uns límits que el règim podia tolerar. I de cop i volta, en bona part degut a l’excessiva pressió i al tracte injust que han rebut els catalans, cosa que admeten fins i tot els populars, els ha esclatat tot a les mans.

Una resposta lògica, i més tenint en compte que fins i tot la Camacho admet que caldria millorar el finançament de Catalunya, seria la d’un acostament amable; allò que faria qualsevol que volgués apaivagar una situació tensa i d’enfrontament. Però, no. La seva estratègia passa per la intimidació, l’insult, l’amenaça, les declaracions esquizofrèniques, les sortides de to i tot allò que faria qualsevol que volgués avivar un conflicte. I és aquí on sorgeix el dubte o el desconcert en no entendre com poden pretendre amb aquestes armes i aquests comportaments atraure la simpatia dels catalans per fer-los desistir de la seva aspiració secessionista. Com pot ser que pretenguin tenir el suport de l’empresariat català si són ells mateixos els qui amenacen aquests empresaris amb fer-los el boicot als seus productes, amb posar-los traves a Europa, etc. El PP està atacant i amenaçant directament les empreses i els empresaris catalans, però alhora espera que aquests reaccionin a favor seu.

L’explicació potser no és tan complicada. Els grups mafiosos i violents sovint aconsegueixen l’objectiu proposat no pas per una adhesió als seus principis, sinó per una simple qüestió d’esporuguiment. Es tracta de fer-los veure, a través de l’amenaça, que només amb ells estaran tranquils, de manera que els mateixos amenaçats arribin a la conclusió que, si no volen tenir més problemes, val més ajupir el cap i acceptar el xantatge. A Itàlia, els grups anti màfia sovint s’han trobat amb l’oposició o la no col·laboració de gent extorsionada que tem que la mateixa màfia en sentir-se acorralada es torni encara més violenta.

Una majoria social àmplia, per a què?

Ho va dir el President Mas, i s’ha repetit una i altra vegada des de sectors ben diversos: Cal que hi hagi un majoria social àmplia per a exercir el dret a decidir. Artur Mas ho quantificava dient que no seria suficient una victòria ajustada d’un 51%. I suposo que deu ser una visió compartida que cal anar a buscar el màxim de consens i, per tant, una majoria el més àmplia possible. Però, és evident i pràctica habitual en tot sistema democràtic que una majoria, per ajustada que sigui, i encara que en realitat hagi obtingut el vot real d’una minoria del total del cens, està perfectament legitimada per a governar. Mariano Rajoy governa amb els vots de poc més del 30% del cens i Artur Mas no arriba ni al 30%, i ningú en va discutir la legitimitat.

S’entén també que aquesta majoria àmplia no es refereix per a la convocatòria de la consulta, sinó a l’aplicació del resultat d’aquesta consulta. Una consulta democràtica per a saber què pensa la ciutadania sobre qualsevol tema és un exercici que només poden rebutjar els qui temen la lliure expressió d’aquesta ciutadania. Ja sabem que Espanya sempre és diferent i que cada cas té les seves particularitats, però no veig cap motiu perquè no puguem emmirallar-nos i seguir les directrius donades en altres casos. Al Canadà, per exemple, tothom admetia que hauria estat suficient haver sobrepassat el 50% dels vots per a acceptar la secessió del Quebec, i en altres casos, com en el de Montenegro o de Kosovo, s’hi afegia que aquest percentatge s’havia d’assolir amb un mínim de participació del 55%. Una cosa és que es digui que sigui desitjable el màxim de suport possible per donar encara més credibilitat i força al procés, i l’altra que es plantegi com un requisit sine qua non.

Altrament, podríem formular la pregunta al revés, de manera que els ciutadans haguessin d’expressar en el referèndum si volen restar dins de l’Estat espanyol. Aleshores, també diríem que per a quedar-se a Espanya s’exigeix una àmplia majoria? Portar a terme el que decideix un 51% es considera inadequat, perquè hi ha un suport massa ajustat, i portar a terme el que decideix un 49% sí que seria adequat? Em sembla aquell raonament tan mesquí dels qui diuen que si es fa la consulta que vol més del 70% de la població es trenca la cohesió social, i en canvi si no es fa la consulta, tal com vol menys del 25% de la població, aleshores ja no hi ha trencament de la cohesió social. Hipòcrites i farsants.

Tendenciosa publicitat institucional

Com era d’esperar, la Junta electoral ha fet retirar l’espot institucional en què s’animava a votar en les eleccions del 25 de novembre. Coneixent la reputada imparcialitat i la incorruptible honestedat del sistema judicial espanyol no podíem pas esperar una altra cosa. Curiosament, però, la JEC no entra en el fons de la qüestió que demandaven els partits de l’oposició, sinó que considera que la Generalitat no ha de complir amb el que mana l’Estatut d’Autonomia, sinó amb el que li mana el poder central. De fet, en ocasió del referèndum sobre l’Estatut també es va prohibir fer campanya a favor de la participació, perquè des de la seva òptica espanyola i de partit aquell Estatut retallat ja era excessiu.

Però, en aquest cas, els partits de l’oposició es van adonar de seguida que, a més de pretendre complir una llei catalana, com si aquestes s’haguessin de complir, hi havia una clara tendenciositat de l’anunci institucional. Com se’ls pot haver ocorregut a aquesta gent de CiU apel·lar a la història recent de Catalunya insinuant que en aquestes eleccions també podem fer història. El ministre Wert, els devia passar els apunts per fer-los veure que no és possible apel·lar a la història d’un país que no existeix; en tot cas havien d’haver apel·lat als 3.000 anys d’història d’Espanya. A més, tot el vídeo dóna la impressió que va adreçat sectàriament només als qui creuen i estimen el país, la seva llengua i les seves tradicions, sense tenir en compte que a Catalunya també hi ha gent que l’odia i que treballa dia a dia per anorrear la nostra llengua; ni tan sols no hi havia ni una sola referència a les curses de braus! Des del moment que presenten unes imatges de castellers, en lloc de fer-hi sortir la dansa de Castellterçol o la Patum de Berga, és evident que l’espot no representa el conjunt de la societat catalana, perquè els castellers no tenen per què agradar a tothom.

El que els deu haver enutjat més, però, deu ser la referència als Jocs Olímpics de Barcelona. Uns Jocs que també van tenir els seus detractors i en motiu dels quals es van efectuar tot un seguit de detencions de membres del moviment independentista, un paral·lelisme clar amb l’empresonament que també proposa algun demòcrata espanyol per als dirigents de l’actual onada sobiranista. A més, aquells Jocs, ben legítimament, van ser capitalitzats pel partit que aleshores governava la ciutat de Barcelona, i la seva inclosió en el vídeo podria interpretar-se com la voluntat de tornar a repetir aquell èxit en les eleccions del 25 de novembre. Però, no. La Junta electoral no entra en aquestes foteses partidistes, simplement nega la validesa de les nostres institucions. És un avançament, potser, a l’amenaça dels populars?

O en fugim ràpidament o ens liquidaran de forma definitiva.

En Pere i l’Alícia, incompresos ?

En ben pocs dies de diferència s’ha repetit l’escena. Els dirigents espanyolistes a Catalunya, tant del PP com del PSOE, intenten presentar una cara més amable que la dels seus superiors jeràrquics a Madrid. I miren de vendre no només una mena de catalanisme que no es vol desvincular d’Espanya, però que també prsegueix els mateixos objectius de millorar-ne el finançament, d’afavorir un tracte just per a Catalunya i en algun cas fins i tot d’rofundir en l’autogovern. Però tot seguit es troben que els seus propis dirigents espanyols els desmenteixen.

És el cas de l’Alícia Sánchez Camacho que pretenia convèncer l’electorat que el Partit Popular a Catalunya també té la voluntat de millorar el finançament de Catalunya, encara que ells optin per la via del diàleg i la negociació en el marc de l’Estat de les autonomies. I es troba amb què les tesis oficials del seu partit van en la direcció contrària: recentralitzar l’administració estatal i continuar amb la seva croada en contra de Catalunya, de la seva economia, dels seus empresaris, i en contra del català. I és el cas del Pere Navarro que després d’anar predicant que ells representaven la via sensata del federalisme equidistant entre l’hostilitat oberta del PP i l’aventura sobiranista, i que ells proposaven una consulta sempre que fos dins del marc de la legislació espanyola, són els seus dirigents, amb Rubalcaba al capdavant, els qui li desmunten l’argument, ja que li adverteixen que ells seran sempre obertament contraris al federalisme i, per suposat,al dret a decidir. I ja no parlo de les idioteses esquizofrèniques d’un José Bono que vol emular el Vidal Quadras, sinó de la direcció federal del PSOE que li recorda qui mana al carrer Nicaragua i qui decidirà, com sempre, el sentit del vot dels diputats del PSC.

Algú podria pensar que tant l’Alícia com el Pere són uns incompresos, maltractats fins i tot pels dirigents del seu partit que no els posen pas gens fàcils les coses ni tan sols davant d’una contesa electoral. Però no crec que el tema sigui aquest. Els ja saben que el seu és un trist paper de trair Catalunya i la seva gent a canvi de tenir un lloc, sempre de segona fila, al partit espanyol, i qui sap si algun ministeri o una direcció general quan es doni el cas. Els costaria molt de defensar aquí el que diuen i fan els seus dirigents a Madrid, i per això s’inventen uns falsos arguments com si ells no participessin de l’hostilitat envers el país. No cal que els desemmascarem nosaltres, aquests botiflers; d’això ja se n’encarreguen els seus dirigents.

Que no es descobreixi el frau!

La notícia no semblava pas nova: la policia grega detenia un periodista per haver publicat una llista de més de 2.000 prohoms grecs de les finances i de la política que estan desfraudant les arques públiques. Quelcom de semblant al que li ha passat a Julian Assange, de WikiLeaks,  per gosar publicar les vergonyes de la política i la diplomàcia internacional, o al més recent cas del majordom del Papa que havia posat al descobert les intrigues i corrupcions de la cúria vaticana. La corrupció és coneguda i perfectament tolerada pels poders públics; i només es persegueix quan algú pretén fer-ho fora de control o quan interessa treure de la circulació o descreditar una persona o un grup concret.

En aquest cas de Grècia, però, l’afer adquireix molta més gravetat donada la situació econòmica per la qual travessa el país. La troika comunitària, que està posant unes duríssimes condicions a la població grega per tal de sufragar els errors de la seva classe dirigent, una part de la qual deu ser a la llista, i per tal d’evitar que en surtin perjudicats els banquers i empresaris que van apostar per aquesta classe política, sabia de l’existència d’aquesta llista i del volum del frau fiscal que es comet al país grec. I en cap moment va posar com a condició per al rescat que s’acabés amb aquesta sagnia per al país, com de fet tampoc va acceptar un proposta del Govern grec per reduir la despesa militar; l’interès de la troika no és sanejar l’administració grega, sinó afavorir els interessos privats dels poders econòmics, entre els quals també hi ha la classe dirigent grega.

Quelcom de semblant podem esperar de les condicions que s’imposarà a Espanya per al seu rescat. No se li demanarà al Govern espanyol que aturi la disbauxa d’infraestructures que no van enlloc, ni que redueixi la despesa militar o la Casa del Rei, ni que persegueixi el frau fiscal i que deixi de donar beneficis en forma d’amnistia als defraudadors, i menys encara que incrementi la pressió fiscal sobre les grans fortunes. Sinó que d’acord amb el mateix Govern espanyol carregaran les tintes en acaba de laminar la societat del benestar i reduir la capacitat de gestió de les autonomies.

Respectar el resultat de les urnes

Els populars no es cansen de dir que l’opció sobiranista és forassenyada i que no respon als interessos reals de la gent. Fins i tot gosen afirmar que ells estan amb aquesta imaginària majoria silenciosa que diuen que vol Catalunya dins d’Espanya. De fet, aquest és un dels grans arguments de l’unionisme: la seva lògica, la seva raó, els fa pensar que fora d’Espanya Catalunya quedaria relegada al no-res, que seria la ruïna per als catalans. Segons ells, és fàcil d’entendre: si els 16 mil milions d’euros que paguem els catalans i que no retornen a Catalunya ens els quedéssim nosaltres, encara seríem més pobres. El deuen entendre ells aquest argument, perquè per a nosaltres és molt més fàcil d’entendre que si no ens robessin tants diners ens en quedarien alguns més.

Però bé, qualsevol pot afirmar, i totes les dades ho avalen, que les polítiques econòmiques del Govern són tremendament perjudicials per als país i per a la majoria dels ciutadans. Però el fet que es pugui demostrar amb estadístiques irrefutables que el resultat de les seves polítiques econòmiques són un fracàs absolut, no treu que el Govern que va obtenir el suport democràtic de la ciutadania, en aquest cas tant el català com l’espanyol, estigui legitimat per a tirar-les endavant mentre aquesta mateixa ciutadania no els retiri la confiança a les urnes. Per als espanyols, en canvi, la legitimació de les urnes només val quan els convé, com en aquelles repúbliques bananeres en què els militars toleraven la celebració d’eleccions sempre guanyessin els seus candidats. Quan se li demana a la dirigent dels populars a Catalunya, l’Alícia Sánchez-Camacho, si respectarà el resultat sorgit del 25 de novembre no té la convicció democràtica suficient com per a respondre amb la lògica de qualsevol demòcrata: sempre s’ha de respectar la voluntat majoritària de la ciutadania expressada democràticament. Quan se la interpel·lava al Parlament en aquest sentit, ella responia que caldria que els catalans estiguessin ben informats a l’hora de prendre una decisió tan transcendental com la de l’emancipació nacional. Es veu que per a quedar sotmesos al pillatge i a l’espoli espanyol no cal aquesta informació.

És el mateix paper que està fent el Rajoy quan Mas li demana que respecti el resultat de les eleccions. És evident que el Partit Popular s’ha de preparar el terreny per poder argumentar que els resultats de les eleccions no legitimen les polítiques a seguir. I encara que a Catalunya els mitjans de comunicació espanyols hi tenen una presència força superior a la dels mitjans estrictament catalans o de caire sobiranista, segurament argumentaran que els catalans han votat encegats per mitjans partidistes; el que equival a reconèixer que per a la majoria dels ciutadans aquests mitjans de comunicació espanyols no mereixen prou credibilitat. Quan el vot sobiranista era minoritari, ens sentíem a dir constantment que els ciutadans ja s’havien autodeterminat anant a votar opcions polítiques partidàries de mantenir-nos dins d’Espanya; ara, s’hauran d’inventar una altra falòrnia. Tot, menys acceptar els resultats de la democràcia.

Les sumes no sempre sumen

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia ara fa tres setmanes: potser sí que hauria estat bo que s’hagués arribat a un acord per a fer una gran coalició independentista de cara a aquestes eleccions del 25 de novembre. Però, no havent estat possible l’acord, el que no hem de fer és perdre ni un minut en retrets, i menys encara en desqualificar-nos mútuament. L’important d’aquestes eleccions serà que CiU obtingui un bon resultat, que li permeti pensar que la seva opció sobiranista no li fa perdre vots, que hi hagi altres forces polítiques que l’empenyin i no li permetin fer un pas enrere, i que la ciutadania catalana de tot el ventall ideològic pugui trobar-se representada per una formació independentista: seria inviable tant una proposta independentista que només tingués el suport de la dreta com una altra que només tingués el suport de l’esquerra.

El treball per a la conjunció de les diferents forces independentistes s’hauria d’haver fet, en tot cas, durant tot aquest temps, sense la pressió d’unes noves eleccions a la vista, amb la lògica i inevitable pugna partidista per treure el màxim de diputats. I si això no s’ha fet és perquè cal entendre que cadascuna considera que té un projecte propi i diferenciat dels altres; si aquest projecte va més enllà de les possibles ambicions personals dels seus líders i té prou base social ja quedarà reflectit en el resultat electoral.

Dit això, l’opció que han fet Reagrupament i la Democràcia Catalana de Joan Laporta em sembla tan legítima i vàlida com la que poden fer les CUP, arriscant-se a no treure cap diputat. El que em semblen del tot desafortunades són les persistents picabaralles entre partits independentistes, afortunadament més a les xarxes socials que entre els mateixos líders d’aquestes formacions, que per intentar demostrar la validesa del propi projecte han de desqualificar precisament aquells altres amb els quals aparentment hi havia voluntat de col·ligar-s’hi; i pitjor encara quan algú, com ja s’ha fet, gosa fer crides en nom del patriotisme demanant que es retirin determinades candidatures amb l’excusa que poden no treure representació parlamentària.

Les darreres eleccions a Galícia i al País Basc poden servir d’exemple de la idea que ja apuntava dies enrere que no sempre les coalicions sumen tant com podria semblar. Bildu, aplegant tot el món aberzale de l’antiga Batasuna, més Aralar i EA ha aconseguit una meritori resultat de 21 diputats. Aquest resultat no és equiparable al de les eleccions del 2009 on no s’hi va poder presentar l’esquerra abertzale, ni tampoc al resultat del 2005 per la mateixa raó, encara que a darrera hora s’hi presentés el Partit Comunista de les Terres Basques; és una mica més equiparable al resultat del 2001, on EH amb Arnaldo Otegui al capdavant, va treure tan sols 7 diputats, als quals podríem sumar els 3 d’EB. I si reculem al 1998, entre EH, EA i EB en van treure 22; i quatre anys abans aquestes tres formacions anant per separat havien sumat 25 escons, i 22 encara en les anteriors. És a dir que el bon resultat tret ara amb la gran coalició de Bildu no representa cap novetat ni és un resultat insòlit, comparant-ho amb altres convocatòria on s’havien presentat per separat. Igualment, a Galícia, el BNG ha perdut 5 diputat, que han estat compensats en escreix amb els 9 obtinguts per l’escindit Xose Manuel Beiras amb l’Alternativa Galega de Esquerda. Una xifra de les dues formacions només havia estat superada pel mateix Beiras el 2001 i el 1997.

L’important, doncs, no serà la correlació de forces entre els grups independentistes que resulti de les eleccions del 25 de novembre, sinó la seva suma. I si de veritat hi ha voluntat i ganes d’anar cap a la concentració de l’independentisme, serà a part del dia 25 el moment de demostrar-ho. Amb el ben entès que crec que és imprescindible que hi hagi com a mínim un gran partit sobiranista de centre-dreta i un altre d’esquerres.

Reconèixer el dret a la secessió

Ho deia el Ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo: “Cap estat d’Europa reconeix el dret a secessió”. I no sé si n’hi ha gaires arreu del món que ho facin. Teòricament els Estats Federals o Confederals, en la mesura que parteixin de la base que s’han format a partir d’un pacte entre iguals, haurien de contemplar aquesta possibilitat. Però és molt possible que no ho tinguin escrit explícitament en les seves constitucions; desconec, per exemple, si a Suïssa hi ha alguna previsió d’aquest tipus.

Naturalment, no hi ha cap Estat interessat en regular com una part d’aquest Estat pot separar-se’n. Per això, els pobles que han decidit emprendre el camí de la secessió han optat per acollir-se a la legislació internacional, que també ateny els Estats. Per exemple, el dret a la lliure determinació dels pobles figura en l'article  1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966 (PIDCP) i també del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals del mateix any, ambdós redactats sota els auspicis de l'ONU. A més, hi ha la  Resolució 2625 (XXV) de l'Assemblea General de l'ONU, de 24 d'octubre de 1970, que conté la Declaració sobre els principis de Dret Internacional. Se suposa que el Ministre espanyol deu saber que, ara mateix a Europa, hi ha uns dotze Estats, sense comptar les petites repúbliques caucàsiques, que tenen menys de vint anys d’existència. I ja es pot imaginar el senyor García que aquests nous estats no han necessitat cap llei concreta que els permetés el procés de secessió.

Potser, tampoc trobaríem gaire estats a Europa que amenacin amb l’ús de la violència quan hi ha una proposta democràtica per consultar la voluntat de la ciutadania o que tinguin un poder judicial que no persegueixi les amenaces pel sol fet de ser favorables a l’unionisme. A Escòcia, com a Flandes o com al Quebec, el procés independentista pot reeixir o no; però en tot cas serà per la voluntat democràtica dels seus ciutadans, respectada com no podia ser d’altra manera pels Estats. Si a Europa hi ha alguna excepció, aquest és l’existència d’un Estat com l’espanyol que no respecta la democràcia.

El Vidal Quadras no desbarra

Quan el Vidal Quadras fa afirmacions com aquelles en què deia que el secessionisme català era violent, a l’estil de les del Mayor Oreja que intentava vincular-lo amb ETA, no desbarra pas del tot. Està clar que no tenen ni cap ni peus des d’una perspectiva mínimament objectiva, democràtica i europea; i per això no és d’estranyar que la credibilitat i el prestigi dels espanyols a Europa es vegi cada vegada més compromesa. Però sí que aquestes declaracions encaixen dins de la tradició política i judicial més genuïnament espanyola.

A Espanya, mai hi ha hagut cap interès en condemnar ni la violència ni el terrorisme per la seva perniciositat intrínseca, sinó només en funció de l’orientació política al servei de la qual es posava aquesta violència. No preocupaven tant les víctimes d’ETA com la finalitat política amb què s’havien produït: la llei de partits només s’escudava en la violència per poder perseguir una opció política que posava en qüestió les tesis del nacionalisme espanyol. De fet, ni el PP ni altres grups de l’extrema dreta no han condemnat mai el principal grup terrorista espanyol del segle XX, que va ser el franquisme, i això no ha estat motiu perquè se’ls apliqués la llei de partits. Per això, quan ells deien que lluitaven contra ETA, en realitat només lluitaven contra la ideologia i la finalitat política que hi havia al darrere. I és en aquest sentit que quan sorgeix una proposta secessionista com la catalana, al marge que sigui absolutament pacífica i democràtica, ells l’associen de seguida a aquella altra; per ells és irrellevant que un mateix objectiu que va en contra dels seus ideals polítics es vulgui portar a terme a través de les armes o utilitzant els mecanismes democràtics. El que fa que a nosaltres ens sembli que desbarren i que per ells els sembli la cosa més normal del món, és la seva concepció de la violència: violència per ells és qualsevol fet que posi en qüestió els principis sagrats del nacionalisme espanyol, i no ho són ni les amenaces, ni les agressions si aquestes es fan en nom d'aquests mateixos principis.

Ara mateix, a la justícia espanyola se li hauria girat molta feina, escoltant les declaracions dels polítics espanyols, les amenaces permanents en determinats mitjans de comunicació, i l’apologia a la violència que fan els grups més radicals del nacionalisme espanyol. Però la fiscalia de l’Estat no considera delictiu una amenaça violenta si serveix els seus interessos polítics. Per això, a nosaltres ens podria semblar pura prevaricació que la Fiscalia obrís una investigació per determinar possibles responsabilitats penals per un programa televisiu fet en clau d’humor i, en canvi, que no ho fes per amenaces serioses com les que es repeteixen aquests dies. I és en aquest sentit que, des de la perspectiva espanyola, el Vidal Quadras no desbarra.

Fora de l’euro no hi ha vida, sr Rajoy?

L’estratègia del Partit Popular continua essent l’amenaça i l'intent de crear por als ciutadans de Catalunya per tal que desistim de la voluntat i la determinació d’avançar cap a la independència. Per fer-ho, són capaços de recórrer a les més burdes mentides, fal·làcies i fabulacions que hom pot arribar a imaginar. Per ells, mentir no els representa cap problema perquè ja els surt espontàniament, i nosaltres ja estem avesats a veure com menteixen més que no parlen. Per això, la seva credibilitat és nul·la i creure-se’ls seria com a mínim una qüestió de fe.

L’altre dia, en plena campanya, Mariano Rajoy deia en un to contundent que una Catalunya independent quedaria automàticament fora de l’euro. I que fora de l’euro hi ha el no res. Ho han dit i repetit moltes vegades que no hi ha cap precedent d’un procés de secessió dins d’un Estat de la Unió europea, i per tant el procés a seguir obligaria forçosament una negociació política per a resoldre-ho. Com deia Ruiz Gallardon, qui tindria problemes per a mantenir-se dins de la zona euro seria Espanya. Però, imaginem que la Unió europea sigui per iniciativa pròpia sigui per pressions dels enemics de Catalunya imposés iniciar tot el procés d’adhesió de Catalunya a la Unió europea i a l’euro. Com deia Rajoy, això seria l’hecatombe? Fora de l’euro no hi ha vida? En primer lloc, val a dir que en aquests moments no formar part de l’euro, com ja diuen molts economistes, no solament no seria cap drama sinó que podria ser un gran avantatge: Islàndia, per exemple, ha pogut superar ràpidament la situació de crisi en bona part gràcies a la política monetària que han pogut fet en disposar de moneda pròpia. Però, d’altra banda, en qualsevol cas Catalunya podria continuar utilitzant l’euro com a moneda, com ja estan fent altres països que no formen part de la zona euro.

Perquè, d’on va treure la informació el pobre Mariano Rajoy per dir que fora de l’euro no hi havia possibilitat de res. Es referia a Suïssa, amb una taxa d’atur del 2’8%, a Noruega amb un 2’6, o potser a Islàndia que en dos anys ha pogut baixar del 12 al 5%? Potser es referia al Regne Unit amb un 7’9% d’aturats, o a Dinamarca amb un 8%. O qui sap si es referia als països de l’est com Polònia amb un 10%, la República Txeca amb un 6’7%, Bulgària amb un 12’5%, Romania amb un 7’1% o Estònia amb un 10’10%. El problema de Catalunya no és estar dins o fora de la zona euro, el nostre problema només és haver d’estar dins d’aquesta Espanya de Rajoy i companyia.

Islàndia, un exemple d’èxit que no es vol seguir

Costa d’entendre l’entossudiment dels dirigents polítics de la Unió europea per reiterar les polítiques que estan donant uns pèssims resultats, alhora que s’obvia i no es vol saber res d’aquelles altres que sí que es demostren eficaces. Les receptes que imposa la Unió europea, teòricament per resoldre la greu crisi econòmica, no fan més que empitjorar la situació i portar a un carreró sense sortida els països que les segueixen.

A l’altre costat, hi ha per exemple el cas d’Islàndia. Islàndia va ser un dels primers països en patir els estralls de la crisi financera: les tres principals entitats financeres van fer fallida i l’economia es va desplomar amb una recessió del 10% del PIB. Però, la sort dels islandesos va ser afrontar la crisi de forma diametralment oposada a la que proposa Brussel·les. En contra dels qui diuen que no es pot permetre deixar caure una gran entitat bancària (en el cas espanyol no hauria estat cap de les tres primeres) a Islàndia les van deixar caure de manera que els ciutadans no van pagar ni una corona pel desastre financer de les seves entitats. Qui va carregar-ne les conseqüències van ser els accionistes i creditors d’aquests bancs en fallida, majoritàriament alemanys, anglesos i holandesos. El Govern islandès va respondre amb rapidesa per afrontar la nova situació, i dos anys després d’iniciar-se la crisi ja tornaven a créixer i avui la seva taxa d’atur se situa al 5%, quan havia arribat al 12%. Un 12 %, que implicava més despesa social i menys ingressos per a les arques públiques, i que les autoritats islandeses encertadament consideraven que no es podien permetre. Aquí es comet l’estupidesa contrària, prenent mesures que creen més atur, de manera que les retallades no serveixen per gaire més que per a compensar l’increment de la despesa en prestacions i la disminució d’ingressos d’impostos i contribucions a la seguretat social.

És cert que la dimensió de la crisi islandesa no va suposar cap daltabaix per als interessos dels creditors europeus. Però precisament això és el que estem pagant ara nosaltres, com els grecs i els portuguesos, els interessos d’aquests creditors europeus que no estan disposats a patir pèrdues per la seva mala gestió, ja que al capdavall ells sabien que estaven finançant una bombolla immobiliària i una despesa pública excessiva. També és cert que Islàndia va poder revertir la situació econòmica amb una política monetària pròpia, que no poden fer els Estats de la zona euro. Bé, de fet l’únic que dins de l’euro té política monetària és alemanya que controla i dirigeix la política de l’euro en base als seus interessos.

Rajoy, un mentider patològic de manual

La relació entre la política i la ciutadania no és pas fàcil. Els polítics, encegats en la seva obsessió pel poder, sovint no s’adonen de l’interès i de les motivacions reals de la gent, i confonen fàcilment l’interès personal o el del seu partit amb el del país i la seva gent. I, donat que el polític té la pretensió de viure de la ciutadania, fins i tot en el cas que ben intencionadament pensés que ho fa per al bé comú, sovint ha d’enganyar-la o amagar-li la veritat, no fos cas que, com deia Mariano Rajoy, la realitat li impedís portar a terme la seva política.

Així, el llenguatge dels polítics acostuma a ser obscur, farcit d’ambigüitats i de contradiccions, quan no són directament mentides i falsedats. Si fóssim ingenus i ens refiéssim de les seves paraules podríem arribar a creure les coses més insospitades, a no ser que després d’escoltar-los observem la realitat o comparem amb el que ens poden dir els mitjans de comunicació, experts analistes o altres polítics. Però la ingenuïtat sembla provenir dels mateixos polítics quan donen una visió esbiaixada de les coses, que haurien de saber que el ciutadà rebrà altres informacions que´no solament li seran molt més creïbles sinó que posaran en evidència el polític mentider. Un cas curiós va ser, l’altre dia, l’explicació que donava el President del Govern espanyol sobre el resultat de la cimera de la Unió europea: entre el que deia ell i el que després reflectien tots els mitjans i valoraven els experts hi havia una diferència abismal, com si no parlessin de la mateixa trobada de presidents i caps de govern. Com és possible que Rajoy no s’adonés que estava explicant sopars de duro, que la gent després contrastaria amb el que deien veus més solvents. Una cosa és posar més èmfasi en allò que et pot afavorir i passar de puntetes sobre els aspectes més punyents o negatius, i l’altra és inventar-se tota una història farcida de mentides que pretenien amagar el que en realitat havia passat durant la cimera.

Quan algú, per una circumstància concreta, li sembla que ha de mentir ho fa a consciència perquè se sap en fals i ha d’estar molt a l’aguait per veure si la seva mentida ha passat desapercebuda pels seus interlocutors. El mentider compulsiu o patològic, no. Perd tota noció de la realitat i arriba un moment que només ell s’acaba creient les pròpies mentides. Un estudi del British Journal of Psychiatry posava en evidència que els mentiders compulsius tenen un 22% més de matèria blanca en el cervell en comparació amb les persones normals; i per tant menys matèria gris. El cas de Rajoy i d’altres polítics seria de manual.

L’endemà d’unes eleccions

Els resultats electorals sempre ofereixen un mar d’interpretacions per a tots els gustos. I en aquest cas en què es posaven a prova dues situacions tan diferents com la basca i la gallega, encara més. Com s’acostuma a fer, com a prèvia, valorar l’increment de l’abstenció: Algú potser dirà que molta gent ha desistit d’anar a votar perquè els resultats eren massa previsibles. Jo més aviat m’inclinaria per creure que no hi havia massa entusiasme, ni per a modificar les polítiques socials ni per emprendre canvis substancials des del punt de vista nacional.

En línies generals podem dir que el PSOE no només confirma la seva tendència a la baixa, sinó que no és vist tampoc com una alternativa a les polítiques conservadores. Tot un auguri del que pot passar aquí el 25 de novembre. Al PP gallec li ha sortit bé l’aposta per una campanya molt personal del candidat, desmarcada de la política estatal de Rajoy, però ara també li costarà més de rendibilitzar-ho com un aval a les polítiques del Govern espanyol. D’altra banda, tampoc resultaria massa creïble perquè el que el Partit Popular ha guanyat a Galícia ho ha perdut al País Basc. També al PNB li ha sortit relativament bé l’estratègia de no treure en campanya el seu projecte nacional, que hauria donat més joc i envalentit encara més Bildu i, sobretot, hauria pogut despertar el vot espanyolista que, a diferència de Catalunya, no sembla excessivament alarmat per la nova i àmplia majoria sobiranista del Parlament basc. Un Parlament que, teòricament, tindria les mans lliures per a emprendre el camí que volgués per a exercir el dret a decidir, però tot sembla indicar que el PNB no està excessivament interessat per aquesta via, a no ser que s’hi vegi arrossegat per la dinàmica catalana.

Tothom ha subratllat, en aquestes eleccions la forta irrupció de l’esquerra nacionalista, tant al País Basc com a Galícia. Però, ben mirat, al País Basc no ha passat res més que un retorn a la normalitat democràtica, cosa que preocupa i considera un error l’extrema dreta espanyola: resultats similars ja s’havien donat en els anteriors comicis generals i municipals, i si miréssim més enrere tampoc serien tan diferents del que havien obtingut la suma de les diferents formacions que aquesta vegada es presentaven sota la coalició de EH-Bildu. Un cas especial és el de la irrupció a Galícia de la nova formació d’esquerres i nacionalista Anova-IU, precisament perquè sorgeix d’una escissió del BNG; per això mereix un comentari a part.     

Prioritzar l’eficàcia davant del purisme

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot el procés en què estem immersos com a país ens està portant, fins i tot als qui sempre hem defensat la independència, a tota una altra visió a la qual també ens haurem d’adaptar. A l’època del PSAN, vull dia al PSAN de finals del franquisme, podíem proclamar alegrement una posició rupturista del tot tant pel que fa a la nació com pel que fa al model de societat. A partir de la transició i de l’evolució dels models socials europeus, la lluita independentista quedava com una utopia que es podia defensar sense necessitat de concrecions ni d’entretenir-se amb massa possibilismes. Era com un eslògan que manteníem sense massa res que el sustentés, no tant per ingenuïtat com per manca de necessitat de fer-ho.

De cop i volta, ens trobem amb un procés engegat que ens obliga a un bany de realisme absolut. Ara cal, no només perfilar tots els passos a seguir i cobrir tots els flancs del conflicte, sinó fer-ho amb la suficient maduresa, serenitat i rigor com perquè el projecte arribi a bon port. Mentre l’independentisme es debatia en les esferes de la utopia podíem permetre’ns determinades disquisicions teòriques i puristes; però, ara, tot això no serviria de res. Hi hauria el risc de perdre’ns en picabaralles estèrils per veure qui fa el plantejament més íntegre, i per veure qui és el més independentista de tots. Sincerament, crec que el més independentista serà aquell, o aquells, que ens porti a la independència.

De ben segur que aniran sorgint discrepàncies entre les diferents forces polítiques que han fet l’opció sobiranista. I podríem caure en l’error d’intentar resoldre-les com en èpoques anteriors, quan tot plegat era una entelèquia o una fita inabastable. Hauríem de discernir, per exemple, entre la validesa o la raó que hi pot haver en determinades afirmacions i la seva oportunitat. Hauríem de pensar, en molts moments, més en l’eficàcia del que diem o del que fem que en la teòrica raó que ens assisteix.

Només a títol d’exemple. Afirmar que els cossos i forces de seguretat de Catalunya, bàsicament els Mossos, haurien de ser fidels a la voluntat i a les decisions democràtiques del poble i dels seus legítims representats sembla una obvietat. Justament els qui n’han fet escarafalls són els qui fa temps que amenacen amb les seves forces armades per conculcar els drets dels catalans. Però, el fet que sigui una obvietat i que és responsabilitat del Conseller d’Interior garantir que això sigui així, no vol dir que hagin estat massa prudents les seves afirmacions. No podem entrar en el seu joc de provocacions, entre altres coses perquè en aquest terreny sempre tindríem les de perdre.

A un altre nivell, també s’ha obert el debat sobre el règim d’oficialitat que hauria de tenir el castellà en una Catalunya independent. Probablement tots tenim molt clar com voldríem que es redactés en la Constitució catalana el tema de la llengua; però ara l’important no és saber quina formulació pot ser la més contundent i inequívoca a favor de la llengua catalana, sinó quina formulació ens permetrà més fàcilment assolir l’objectiu. La realitat sociolingüística del país és la que és. I no és el mateix un règim de cooficialitat, tenint sempre la ingerència, les agressions i les imposicions que ens vénen de Madrid, que aquest mateix règim en un estat català independent.

I una cosa semblant pot passar amb el tema dels Països Catalans. Teòricament, quan la independència semblava fora del nostre abast, es podien fer plantejament maximalistes defensant que calia avançar tots plegats encara que el procés fos més lent. Ara ens adonem que el temps juga en contra nostra, i que si Catalunya es mantingués gaire més dins d’Espanya també acabaria sucumbint. Des d’una Catalunya independent es podrà treballar millor per al País Valencia o per a les Illes, com els francesos ho fan per al Quebec. Però, en tot cas el debat no pot ser ja entre partidaris de quedar-nos amb la Catalunya estricte o partidaris del conjunt dels Països Catalans, sinó en l’eficàcia que pot tenir una o altra opció en el moment que estem vivint.

I suposo que es podrien posar molts altres exemples de com el debat polític a casa nostra, i especialment entre les diferents forces independentistes, ha canviat substancialment. Al meu entendre ara cal prioritzar l’eficàcia al purisme de les formulacions.