Tothom sota sospita

La sensació que té la gent és que la política és un immens fangar on tothom hi està més o menys emmerdat. Els casos de corrupció omplen els jutjats, i aquests dilaten en el temps tant com poden les sentències per perjudicar el mínim els partits afins. Així, mai s’arriba a jutjar polítics en actiu, sinó antics dirigents; i això no fa tan mal. Naturalment que els grans partits sempre són els més implicats, si més no perquè tenen molts més fronts oberts i moltes més possibilitats que se’ls hagin colat desaprensius disposats a “viure de la política”; els partits de dretes també ho tenen molt més fàcil que els d’esquerres, tant perquè el seu electorat els ho disculpa molt més fàcilment com perquè qui està ficat en mil i una empreses també té més recursos per embolicar la troca. Una persona que té com a font d’ingressos un únic sou, encara que sigui un sou de diputat o de Director General, difícilment podrà desviar milions sense que se li vegi el llautó.

Aquesta hauria de ser la gran oportunitat per als partits minoritaris, i sobretot per als partits d’esquerres que, almenys aparentment, es troben lliures de sospites de corrupció. Però és evident que no. Tant ICV com Esquerra estan disposats a jugar brut i a enfangar-se igual que els altres, amb actuacions de cobertura de segons quines corrupcions, amb l’intent de barrejar i crear sospites arreu, convençuts que sempre hi sortiran guanyant. I és entre tots plegats, sense excepció, que s’acaba donant aquesta imatge generalitzada de la perversió de la política. Està molt bé que es creïn comissions d’investigació per a casos com el del Palau; però no és un joc net, i alguna cosa deu amagar, quan es diu que per al cas Palau, si; però per al Pretòria, no. O quan es demana la compareixença de dirigents d’un partit, i dels altres, no; tot i que Castells, per exemple, pot estar directament implicat per la requalificació dels usos dels edificis que havien d’anar destinats a l’Hotel del Palau (o millor dit, del Millet). O quan no es vol clarificar què ha passat amb tants i tants informes entre falsos, inexistents, inútils o injustificats, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. L’aparició d’un nom en un sumari, tot i que el jutge no hi hagi vist prou indicis de delicte com per encausar-lo, és posat ràpidament sota sospita pels adversaris polítics, els mateixos que no volen saber-hi res quan el que hi apareix és un dels seus.

L’actuació del conjunt de les forces polítiques catalanes és lamentable. No hi ha cap partit que demostri una clara voluntat de tractar tots els casos de presumpte corrupció per igual, que estigui disposat a no deixar cap sospita per aclarir, que apliqui el mateix criteri de presumpció d’innocència i de necessitat de transparència en tots els casos i sense distinció del color polític. Segur que hi ha dirigents o ex dirigents implicats en casos de corrupció, i d’alguns partits més que d’altres, però tots aprofiten el fangar per mirar d’esquitxar l’adversari alhora que es tapen o es disculpen les vergonyes pròpies o les dels socis de Govern. En aquest intent de treure el màxim partit de les esquitxades, fins i tot encara que estiguin poc fonamentades, el que s’acaba fent és d’una banda esquitxar tothom, i de l’altra diluir els veritables casos de corrupció en majúscules.

Brasil: que res no impedeixi el progrés

Brasil és un país emergent, un país que ha estat capaç de situar-se al món estratègicament i de formar part del G-20, a més d’aconseguir la nominació d’una de les seves ciutats com a seu Olímpica. El que no ens diuen mai és a quin preu. Està seguint a marxes forçades i amb dos-cents anys de retard el mateix procés nord-americà d’extinció dels pobles indígenes que n’havien estat els pobladors originals. Es fa en silenci, discretament, comptant amb la complicitat dels mitjans de comunicació que miren cap a una altra banda, i amb la intervenció directa de tres factors: el Govern brasiler, les empreses concessionàries estrangeres i els depredadors furtius, però tolerats, que arrasen la selva amazònica.

Un exemple n’és la construcció de dues enormes preses sobre el riu Madeira, amb tot l’entramat de carreteres i d’infraestructures que comporta. El Govern de Lula, i encara sort que és d’esquerrres, ha fet la seva planificació sobre el territori amb l’objectiu d’incentivar el creixement econòmic, crear llocs de treball, aprofitar els recursos naturals... Però s’ha oblidat d’un petit detall: la selva amazònica no és un territori perdut, abandonat i sense amo. Hi ha pobles indígenes que hi han viscut sempre, perquè aquest és el seu espai natural, i en viuen. Des de la perspectiva del Govern, de les grans ciutats de la costa, però també de les empreses multinacionals, la selva és un territori verge a explotar, i no s’aturaran per la fotesa d’uns pobles indígenes, alguns dels quals ni tan sols tenen censats. Un grup d’empreses europees liderades per la francesa GDF Suez, i amb la participació entre altres del Banc de Santander, estan construint les preses de San Antonio i Jirau, que podrien entrar en funcionament els propers anys. Per a ells, els indígenes no existeixen: es negaran les seves terres, i aquests hauran de fugir del seu hàbitat tradicional; veuran limitats els seus recursos que fins ara els permetien la subsistència, sense que ningú els hagi consultar res ni molt menys ningú els indemnitzi per res. No tenen papers ni tenen drets, no se’ls reconeix ni la seva existència.

Alguns són pobles no contactats, que viuen aïllats, com els mujica nava, els jacareuba/ katawixi, i altres pobles de l’entorn, com els karitiana, els karipuna, els uru-eu-wau-wau, els parintintin, els tenharim, els pirahã, els jiahui, els torá, els apurinã, els mura, els oro ari, els oro bom, els cassupá o els salamãi, també es veuran afectats per aquestes modificacions del seu hàbitat. Uns moriran directament per la seva vulnerabilitat en ser contactats, altres seran víctimes dels franctiradors contractats per les mateixes empreses explotadores encarregats de netejar el territori que els han donat en concessió; molts no suportaran el trasbals i no podran sobreviure a la disgregació de les seves comunitats; només els més afortunats podran buscar refugi en un altre indret de la selva, fins que un altre gran projecte del necessari creixement del Brasil els en foragiti de nou. Aquí no hi ha drets humans que valguin, potser perquè no se’ls reconeix ni com a humans.

Adéu a Espanya, amb o sense Europa

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El documental de TV3 “Adéu a Espanya” posava de manifest, bàsicament, tres coses: en primer lloc, la viabilitat d’un Estat independent per a Catalunya; en segon lloc, que aquest nou estat repercutiria beneficiosament per a Catalunya i per a la seva gent (crec que en aquest sentit el documental podia haver estat molt més contundent: ens surt caríssim, i no ens ho podem permetre, continuar sense tenir un Estat propi); i en tercer lloc, que res no podria impedir la voluntat democràticament expressada pel poble de Catalunya.

És en aquest darrer punt on tinc els meus dubtes. És evident que la gran diferència entre les realitats de Catalunya, Grenlàndia, Escòcia i el Quebec, és la qualitat democràtica dels respectius Estats dels quals depenen actualment. Sempre s’ha dit, i en aquest reportatge s’hi insistia, que en l’Europa actual no hi tenen cabuda els tancs, i que l’ús de la força quedava descartat a l’hora d’impedir que el poble de Catalunya exercís el seu dret a decidir. Està clar que ningú s’imagina un Govern de la Generalitat entre reixes, a l’estil del que va passar amb el President Companys el 1934, però sí que hom pot imaginar-se el desplegament dels mitjans jurídics i policials necessaris per a impedir que un Parlament de Catalunya pugui passar de l’aprovació d’una declaració unilateral d’independència a la seva materialització, o fins i tot per a impedir la celebració d’un Referèndum per tal que la població expressés democràticament la seva voluntat.

En tenim exemples recents, i malauradament en tindrem un altre aviat quan el PP i el PSOE s’acabin de posar d’acord a l’hora de retallar l’actual Estatut. Al País Basc, Ibarretxe també feia declaracions solemnes dient que res podria impedir que ell convoqués la ciutadania basca a una consulta sobre el seu futur. I només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional per a fer-li abaixar els fums. La Justícia espanyola no té cap mena d’escrúpol a l’hora de dir si es pot fer o no una determinada consulta, o a l’hora de dictar la constitucionalitat o no d’un text, no pas en funció del que digui la legislació vigent, l’Estatut o la Constitució, sinó en funció de la conveniència política del moment. Els jutges poden, a consciència i per motius estrictament ideològics, il·legalitzar una força política o fer tancar un mitjà de comunicació sense necessitat de proves de cap mena ni de fonaments jurídics; saben que els amics europeus sempre acabaran respectant la decisió de l’Estat, i s’excusaran dient que és un “afer intern de l’Estat Espanyol”. I fins i tot en el cas, com va passar amb els diaris Egin o Egunkaria, que la Justícia europea acabi, al cap d’anys i anys, traient la raó a l’Estat, la decisió ja és irreversible i el mal ja està fet, que és del que es tractava.

Si a l’Estat espanyol es poden vulnerar impunement totes les lleis, sempre que qui les vulneri tingui una determinada ideologia i defensi uns determinats interessos, també a Europa es pot fer la vista grossa. Tothom sap que hi ha tractats internacionals que, un cop ratificats pels Estats, passen a formar part del seu ordenament jurídic; però tothom sap que, a conveniència de l’Estat, aquests tractats poden ser ignorats sense que ningú, ni cap instància judicial, pugui fer-hi res. És el que passa amb la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, per exemple; i ja no cal dir amb les 36 sentències en contra que porta acumulades el Govern valencià en relació a la llengua, i que aquest es nega rotundament a complir.

Però també ho hem vist ara, amb l’atac criminal de l’exèrcit d’Israel contra un vaixell humanitari. L’acció terrorista, a tot estirar, és condemnada tímidament, probablement de forma pactada amb el mateix govern israelià. Els mateixos Governs que es van negar a donar protecció al comboi humanitari, que no han exercit la seva influència per a defensar els seus conciutadans agredits i segrestats, s’han limitat a lamentar els fets i demanar als terroristes el que ells ja estaven disposats a fer: és a dir, alliberar les víctimes de l’acte de pirateria, després d’haver-los robat totes les seves pertinences. Tant li fa que hi hagi unes lleis internacionals, que hi hagi resolucions de les Nacions Unides, que s’ataqui militarment vaixells d’un Estat membre de l’OTAN, que s’hagin comès crims i vulneracions de tota mena, als Estats Units i a Europa resulten molt més interessants i rendibles les bones relacions amb Israel. I és que el terrorisme és una pràctica que gaudeix de plena i absoluta protecció per part dels Estats i dels seus aparells judicials, sempre que resulti rendible i es practiqui en nom d’un Estat. Fins i tot Turquia, teòricament el país més directament afectat per l’agressió, no passarà de les manifestacions verbals de protesta perquè l’interessa mantenir el comerç d’armament amb Israel. Encara que Turquia també sap que de res li serviria esgrimir els reglaments de l’OTAN que preveuen que qualsevol agressió a un Estat membre s’ha de considerar una agressió al conjunt dels Estats, o de res els serviria pretendre acudir als Tribunals Internacionals. Aquests, com a màxim, arriben a condemnar dictadors i dirigents terroristes que ja no gaudeixen del benefici del poder, però mai quan estan en actiu.

A Catalunya, podríem trobar-nos amb una situació semblant. D’entrada, cap Estat europeu no sortiria en defensa del dret a decidir dels catalans, argumentant que aquest és un afer intern de l’Estat espanyol. Les violacions dels drets humans, les agressions i la violència exercida per l’Estat, a no ser que fos desmesurada cosa que tampoc els caldria, potser seria vista amb un cert recel i fins i tot hi podria haver alguna tímida condemna. Però tot s’acabaria demanant a les parts que s’asseguessin a negociar, i que tot tornés a la calma; és a dir a la situació anterior. Sincerament, no tinc gens clar que els catalans ho tinguéssim tot guanyat pel sol fet d’haver expressat de forma democràtica i majoritària la nostra voluntat d’esdevenir un país lliure. I no crec tampoc que poguéssim comptar excessivament amb el suport de les “democràcies” europees, a no ser que aquestes també arribessin a la conclusió que és el que més el convé. En tot cas, no pesarien tant ni els principis democràtics, ni el rebuig a la violència, ni molt menys els drets del poble de Catalunya, sinó la preservació del que també podrien ser els seus interessos.

Governs enemics

Tal com era de preveure, i de fet tal com estava previst, el Govern espanyol ha donat ple suport a les accions terroristes de l’exèrcit d’Israel. Es va negar, com la resta d’Europa, a donar cap mena de protecció al comboi humanitari, per més que sabia que estava amenaçat; i tampoc no ha fet res quan en un acte de pirateria han segrestat tres ciutadans amb DNI espanyol, i ha hagut de ser el govern turc qui fes les gestions per treure’ls d’Israel i per repatriar-los.

Recordem que també es queixaven de la desconsideració del Govern espanyol els qui es van veure sorpresos, temps enrere, pel terratrèmol de Xile. I és que el concepte d’Estat espanyol, a part de no ser el nostre, és un concepte pervers i mesquí. Les estructures de l’Estat, amb l’exèrcit, la policia, les ambaixades i els consolats, no estan al servei dels seus ciutadans que són els qui al capdavall en paguen la factura, sinó al servei dels interessos d’aquest Estat que són els interessos dels grans poders econòmics. I és absolutament fals que els polítics espanyols (i aquí també hi podem posar els catalans) o els seus jutges estiguin en contra del terrorisme, de la vulneració de la legalitat o dels drets fonamentals de les persones. La violència i el terrorisme reben tot el seu suport quan al darrera hi ha interessos econòmics, per ells prioritaris. Els cooperans segrestats afirmaven que posarien totes les denúncies que calgui contra el Govern d’Israel perquè no quedin impunes els seus crims i les seves vulneracions del dret Internacional; però ells saben que cap jutge recollirà la seva queixa. Ni tan sols la vedette de la Justicia espanyola, avui defenestrada per haver gosat ficar-se amb el franquisme i amb el cas Gurtel, no mouria un dit per fer justícia ni defensar els drets dels cooperants agredits; ell ja es cuidava prou de pretendre jutjar només, i com a afany d’exhibicionisme personal, criminals i dictadors que no estiguessin en actiu.

Però, des de Catalunya també ens podem demanar: i què ha fet el Govern català en tot aquest afer? Algú li ha sentit algun posicionament de protesta i de rebuig als crims i a la violència emprada per l’exèrcit israelià?

Un Govern ecologista? Ni en broma

La memòria del Fiscal de medi ambient de Catalunya, José Joaquín Pérez de Gregorio, corresponent a l’any 2009 és demolidora: acusa sense embuts les administracions locals i la Generalitat d’”injustificada passivitat” i de no actuar contra els presumptes delictes ecològics. I cita concretament l’Agència Catalana de l’Aigua i la Direccions General de qualitat ambiental, que segons el Fiscal no va presentar cap denúncia l’any passat. Naturalment, des del Departament de Medi Ambient ho neguen rotundament i afirmen haver cursat uns cinc mil expedients sancionadors.

Evidentment, el Conseller Francesc Baltasar està fent servir la típica estratègia dels polítics: donar una resposta que no té res a veure amb la pregunta, i que només serveix per a confondre els ciutadans. La queixa de la Fiscalia és general, però també es concreta en dos organismes del Departament de Medi Ambient i en el fet de no presentar denúncies davant la fiscalia, el que no exclou que des d’altres instàncies del Departament no s’hagin pogut obrir els cinc mil expedients sancionadors. En qualsevol cas, resulta preocupant que sigui la pròpia fiscalia la que acusi de negligència a una administració que se les dóna de ser ecologista. Però a ICV, i al Govern en general, ja no els deu venir de nou: en diverses ocasions els moviments ecologistes han mostrat el seu desacord general amb la política del Departament de Medi Ambient. I les dades ho confirmen: estem a la cua pel que fa al desenvolupament d’energies alternatives com l’eòlica, i estem a la cua pel que fa a la protecció de la biodiversitat, tal com denunciava fa uns dies la Federació d'Ecologistes de Catalunya-EdC. Segons aquesta Federació d'Ecologistes de Catalunya-EdC, “Catalunya és l'única de les grans comunitats autònomes que encara no té aprovades normatives bàsiques per a la conservació de la seva biodiversitat”, “és la comunitat que menys inverteix en espais naturals”, “la costa catalana és la més amenaçada”, “l’estat dels nostres rius és lamentable...”

Només els faltava dir que correm el risc d’una amenaça encara més greu: que a partir de l’octubre, pugui continuar un Govern de tarannà ecologista com el que tenim. Un Govern que, subordinat a Madrid, practica polítiques estrictament de dretes per a sortir de la crisi i per a fer-nos pagar a tots plegats el dèficit generat, podia tenir en la política mediambiental una de les seves justificacions. De fet, deu ser una de les poques raons que els quedaven a ICV. I fins i tot aquesta han malmès.

La por, o el pànic, a la llibertat

Començava a estranyar-me que els qui fan de l’odi a Catalunya la seva raó de ser no posessin el crit al cel davant de l’anunciat programa de TV3 “Adéu Espanya?”. Per ells és normal que es parli cada dia, i no com a denúncia sinó com a acceptació de normalitat, de les agressions i imposicions espanyoles sobre la nostra llengua i el nostre país; però que algú intenti donar una altra mirada a la realitat catalana això és vist com una voluntat de confrontació. Es la vella història del franquisme que tant enyoren: defensar l’ús del català és fer política; si el que es defensa és l’espanyol, no. Un reportatge sobre la nostra pertinença a Espanya és normal si s’enfoca des de l’acceptació submisa, però deixa de ser-ho tant bon punt hom comenci a posar en dubte el dogma imposat.

Però el més ridícul del cas són els arguments que addueixen el Partit Popular i Ciutadans per protestar per l’emissió d’aquest reportatge de TV3. Diuen que això és donar veu a un sentiment minoritari, com ho és l’independentista. En primer lloc, a l’espera de veure el programa que per les seves afirmacions ells ja deuen haver vist, imagino que el reportatge donarà veu a uns i altres, presentant la versió i els arguments dels unionistes i dels independentistes. Cosa impensable a Espanya, on la pluralitat és absolutament negada; i fins i tot a Catalunya, en la majoria de programes on es dóna per suposada la nostra dependència i submissió a Espanya, es dóna ben rarament, i en tot cas com a cosa marginal, aquesta possibilitat de contrastar les dues opcions. És el mateix que passa quan algú defensa la paritat de l’ús de les llengües en el cinema o en la Justícia: el 97% o el 80% de castellà per ells és una normalitat que s’ha d’acceptar, mentre que s’escandalitzen quan algú pretén arribar a una certa equiparació.

Però és que en segon lloc, parlar a aquestes alçades de sentiment minoritari referint-se a l’independentisme, sembla una broma de mal gust venint de grups realment minoritaris a Catalunya. Els mitjans de comunicació de casa nostra, inclosos els públics, estan donant un tracte de favor permanent, sobredimensionant-les, a opcions que sumades arriben ben just al 15%. El que és insòlit és que el sentiment sobiranista que totes les enquestes situen en percentatges que van del 35 al 50%, es mantingui marginat com s’ha fet fins ara, i això tenint en compte que entre el percentatge restant també hi ha una majoria que estaria d’acord en donar veu i a acceptar la via secessionista a través del reconeixement del dret a decidir.

La por a la llibertat, la d’expressió per part dels mitjans de comunicació i la de decidir per part de la població, no indica només un posicionament antidemocràtic d’aquestes forces polítiques sinó també la manca d’honestedat de les persones que les dirigeixen.

Jocs de banquers i mafiosos

Per més que m’ho hagin explicat en més d’una ocasió, la veritat és que em costa d’entendre les diferències existents entre les diverses branques de la màfia: la calabresa, la napolitana, la siciliana... Està clar que cadascuna té el seu estil i les seves característiques particulars, però jo sempre hi acabo veient les mateixes característiques comunes; organitzacions específiques per a delinquir, manca d’escrúpols en totes les seves actuacions, justificació de tots els mitjans per a l’enriquiment personal, menyspreu absolut per la dignitat i per la vida de les persones...

No totes actuen amb els mateixos mètodes i procediments, però totes ho fan amb la mateixa finalitat. Unes es mouen sempre amb les armes a la mà; altres es presenten amb corbata i flor a la solapa, deixant la feina bruta per a sicaris especialitzats. Unes prefereixen teixir una enorme xarxa que els dóna cobertura; altres opten per corrompre directament les administracions i institucions. Unes es mouen molt més des de la clandestinitat; altres no tenen cap inconvenient per donar la cara i servir-se, si cal, de mecanismes teòricament legals per aconseguir els seus objectius.

Una de les pràctiques comunes és la de l’anomenada “assegurança forçada”. Un bon dia es presenten davant un empresari, un botiguer o un simple propietari i li proposen que contracti una assegurança per a prevenir possibles actes de sabotatge o agressions externes. Si la víctima s’hi avé, obtenen sucosos beneficis sense haver de fer res més; tret que de tant en tant li poden anar apujant la quota. En cas que la víctima es negui a pagar, els homes de vestit fosc, corbata de ratlles i flor a la solapa s’acomiaden amb un somriure cínic i un ”a reveure”. Al cap de pocs dies, alguna de les propietats de la persona que es va negar a pagar és assaltada, provocant-li nombroses destrosses, cosa que hauria de fer veure a la víctima la necessitat de contractar l’”assegurança forçada”. Si no cedeix a la primera, un segon atemptat amb més danys, o ara ja directament a la persona, l’acaba de convèncer. La història és clara i coneguda: la trampa està en què el mateix que vol vendre’t l’”assegurança” és qui te’n crea la necessitat.

És com el fabricant de programes antivirus que procura fabricar primer el virus que faci necessari el seu producte. O com aquestes anomenades “Agències de qualificació” (1), que no són sinó la pantalla de grans trust empresarials i financers, per a condicionar els estats a favor dels seus interessos. Ells fan els informes pertinents qualificant a la baixa la solvència d’un Estat o d’una administració, per tal d’imposar-los després unes condicions que resultin beneficioses per als seus interessos. Totes aquestes presses per a reduir el dèficit, a costa de l’Estat del benestar, reduint les prestacions socials, retardant la sortida de la crisi, alentint la creació de nous llocs de treball, i sobretot a costa de fer pagar la factura als treballadors, aturats i pensionistes, no són sinó una martingala inventada per aquestes “Agències de qualificació” per encàrrec d’uns interessos empresarials concrets.

Tinc els meus dubtes sobre si cal enquadrar aquestes pràctiques dins de l’estil de la màfia calabresa, la napolitana o la siciliana. En tot cas, les diferències són mínimes.

(1) La fiscalia de Nova York ja està investigant la possible relació delictiva que podria existir entre els bancs Goldman Sachs, Morgan Stanley, UBS, Citigroup, Crédit Suisse, Deutsche Bank, Crédit Agricole i Merrill Lynch, i les Agències de qualificació Standard & Poor's, Fitch Ratings i Moody's Investors Service.

Suport al terrorisme, si és rendible

Ho deia un militar israelià: “No ha de sorprendre ningú, ja ho havíem advertit”. I en això té raó. Israel no hagués gosat mai fer una acció criminal com la d’ahir sense haver-se assegurat prèviament el suport de la comunitat internacional, o com a mínim dels capdavanters d’aquesta comunitat internacional. Probablement havien pactat fins i tot les reaccions de protesta, pel cas que la situació, com ha acabat passant, se sortís de mare. El mateix Govern espanyol o la mateixa Unió europea que va refusar protegir el comboi humanitari, que ja se sabia que estava amenaçat, ara expressa una tímida protesta, però no pas per l’acció criminal en sí, sinó per haver estat “excessiva”. Fins i tot el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, ha demanat a les dues parts, als atacants terroristes i a les seves víctimes, "responsabilitat".

El rerefons és el mateix que, en un atac de sinceritat que li ha costat el càrrec, feia dir al President alemany: “Som a l’Afganistan en defensa dels nostres interessos comercials”. És evident que en la política casolana, casos Gurtel, Matas, Pretòria o Millet, hi ha nius de corrupció més o menys encoberts, fins que la indiscreció o l’excés de cobdícia ho posa al descobert. Però en la política internacional, la corrupció va molt més enllà, està molt més institucionalitzada, i no exclou sinó que fa bandera del crim organitzat i del terrorisme. L’acció d’ahir de l’exèrcit israelià no és pas més greu que la massacra comesa temps enrere contra la població de la Franja de Gaza; l’única diferència és que en els vaixells humanitaris hi viatjaven parlamentaris, membres d’ONGs i periodistes europeus. Altrament, les notícies que ens haurien arribat serien que uns grups radicals islamistes havien estat interceptats per l’exèrcit israelià.

El terrorisme té tot el suport de la comunitat internacional, ja sigui en forma de guerres injustes, de violacions de les lleis i tractats internacionals, o de crim organitzat i a gran escala, sempre que serveixi uns interessos econòmics i polítics. Tant li fa que en un sol dia s’hagin assassinat més persones que no pas ETA en deu anys; la diferència és la rendibilitat d’una o altra acció. A Israel no li ve d’aquí una condemna més del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, perquè sap que té carta blanca per a continuar incomplint totes les seves resolucions. La intervenció dels organismes internacionals, incloses les instàncies judicials, està estrictament supeditada als interessos econòmics de les principals potències.

Els gripaus endolcits no deixen de ser gripaus

Els polítics, ja se sap, sovint se n’han d’empassar molts de gripaus; no sempre és possible fer allò que hom voldria fer, i sovint les circumstàncies porten a haver d’acceptar just el contrari. Però a IC-V i a Esquerra ja hi tenen la mà trencada en això d’empassar-se gripaus. El Govern espanyol ha emprès, perquè així li han dictat, tot un seguit de mesures encaminades a assegurar-se que la crisi la pagaran els més febles, i que aquesta serà una prioritat fins i tot per sobre de la mateixa sortida de la crisi, que el Govern ja admet que ara s’haurà d’endarrerir. I si el Govern espanyol ha seguit fil per randa les consignes dels poders econòmics i financers, el Govern català ha seguit amb el mateix zel i esperit de submissió les consignes de Zapatero.

Apurant-ho molt, podria arribar a creure que no tenien altra opció. El fet que les anomenades pressions dels mercats financers no siguin sinó una farsa dels sectors més conservadors del poder econòmic per a imposar el seu criteri, no vol dir que la seva amenaça no fos real. El poder polític, buidat de poder real, ha hagut de sotmetre’s als interessos d’uns quants en perjudici de la majoria de la població. I el poder polític català, que a més d’estar sotmès als mateixos poders econòmics ho està també al poder polític espanyol, no podia fer altra cosa que ajupir el cap i dir amen. Les mesures empreses pel Govern de la Generalitat són mesures de dreta pura i dura, que fins i tot al PP els fan angúnia, per més que a l’igual que CiU s’hi mostrin en desacord simplement per contribuir a acabar de desprestigiar-los. De fet, CiU ha permès amb la seva abstenció que les mesures s’aprovin a Madrid, quan aquí s’hi mostra obertament en contra. El mateix que han fet Esquerra i Iniciativa, que a Madrid s’hi han oposat quan aquí no han tingut altre remei que acceptar-ho. S’han hagut d’empassar el gripau sencer, per més que hagin intentar endolcir-lo.

El mateix dia que IC-V justificava el seu vot a favor de la retallada de sou dels funcionaris dient que aquests recuperarien el poder adquisitiu tan bon punt sortíssim de la crisi, el Conseller Castells els desmentia deixant clar que la rebaixa era consolidada i que no tenia res de provisional, entre altres coses perquè no tindria credibilitat. I en un darrer intent de maquillar la seva actitud impresentable des d’un punt de vista d’esquerres, argumentaven que no només carregarien el pes de la crisi en els més febles, sinó que també mirarien d’apujar els impostos als qui tenen les rendes més altes. Demà dimarts, és possible que s’aprovin alguns criteris del que podria ser un increment dels impostos de les rendes més altes, en tot cas de cara al 2011, i sabent que aquests tenen mil i una fórmules per a escapolir-se de les càrregues impositives. Una mesura simbòlica que no té cap pretensió de justícia social sinó purament d’endolcir l’empassada del gripau. I, tanmateix, no deixa de ser un gripau, verd, llefiscós i que produeix nàusees.

Una mica d'objectivitat , si us plau

Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme

Suposo que és difícil demanar objectivitat a la classe política i en general als analistes més interessats en afavorir determinades opcions que en fer una valoració precisa de la realitat. Com en qualsevol espot publicitari, cadascú explica i interpreta l’actualitat segons els seus interessos: la pròpia formació apareix com l’única que respon a les veritables necessitats del país, enfront de la perniciositat o de l’errònia actuació dels altres. Una manca d’objectivitat que, naturalment, es fa més acusada quan s’acosten períodes electorals.

Però també com en els espots publicitaris els resultats de l’engany resulten limitats perquè hom ja sap que totes les afirmacions i argumentacions que s’hi exposen s’han de posar, com a mínim, en quarantena. Els ciutadans, per sort, no responen tan fàcilment a les proclames dels partits que els prometen el paradís enfront de l’infern que representen els altres, i acaben guiant-se per una certa intuïció o com a mínim havent passat pel sedàs del sentit comú i, també, d’un cert conservadorisme. Al capdavall, ningú se sent enganyat del tot perquè s’acaba confiant no tant en la millor de les propostes com en la menys dolenta.

El problema, doncs, no està en el fet que els partits polítics acostumin a justificar-se a prosteriori, donant per suposada la bondat de les seves propostes i de la seva estratègia, perquè això podria entrar dins de la normalitat publicitària. Sinó que el problema ve quan els qui de veritat s’acaben empassant la farsa són els mateixos que l’han propagada. I això esdevé especialment greu en els grups minoritaris, com ens pot passar en l’àmbit independentista. Un error d’anàlisi ens pot portar a la major de les frustracions.

Com ja he dit en altres ocasions, una mena de purisme intransigent ens fa veure fantasmes a tot arreu, i comencem a descartar opcions per traïdores a la causa, per botifleres o venudes a l`enemic, per desviacionistes i erràtiques... Col·loquem els socialistes al mateix calaix que el PP, però tot seguit hi afegim CiU pels seus pactes amb els populars o per les seves pors, i al darrere hi vénen els d’Iniciativa i els d’Esquerra pel seu vergonyant pacte de Govern amb els socialistes... i quan ja no ens queda més que Reagrupament o Laporta, també hi ha qui els acaba menystenint pel seu desmesurat personalisme, o per qualsevol altra raó. Al final ens quedem en res. Però això sí, continuem parlant de la voluntat del poble de Catalunya, atribuint-nos una mena de representativitat que a l’hora de la veritat no es tradueix en res.

Tenim el país que tenim, i una majoria de la població continua donant suport a alguna d’aquestes forces polítiques que, amb excessiva frivolitat, hom pot titllar d’enemigues de Catalunya. Poden no haver-nos agradat moltes de les actuacions dels partits catalans, però ens caldria una mica més d’objectivitat si no volem estavellar-nos en un fracàs que, a part de ser estrepitós, pot resultar incomprensible per als qui creien messiànicament que res del que hi havia fins ara ja no era útil per al país. ¿Com ens explicarem que després de tantes desercions per part dels partits tradicionals, sovint esquitxats, a més, per casos de corrupció, i havent-hi un suposat creixement de l’independentisme entre la població catalana, la nova opció veritablement independentista acabi traient uns resultats tan minsos?.

És cert que a molts no ens ha agradat el pacte de Govern tripartit, i que les seves actuacions sovint ens han semblant claudicants. Però potser hauríem de començar reconeixent que aquests set anys de Govern tripartit, dirigit pels socialistes, tampoc han representat cap daltabaix. I, naturalment, Esquerra hi ha tingut el seu paper. No s’ha avançat com molts hauríem volgut, és cert; però tampoc s’han fet passes significatives enrere. I CiU, si guanya les eleccions, es trobarà amb una situació relativament semblant a la que va deixar, on tot està per fer però on tot és possible. Ja sé que a alguns els agrada sentir que el món s’ensorra perquè tothom ha desertat, que caldrà començar de bell nou, i que ara vindrà la força salvadora que ens guiarà cap a la independència. Ho sento, però sóc dels qui pensen que tothom hi haurà d’aportar la seva part, i que la d’alguns no serà sinó un granet de sorra, tanmateix important.

Va de burca

No conec els termes exactes amb què l’Ajuntament de Lleida ha aprovat la moció per a prohibir l’ús del vel integral en els espais municipals, però és evident que es tracta d’un pas més en la línia de dretanització i de xenofòbia creixent que es viu a Europa. Probablement el tema no està en veure fins a quin punt és admissible o no una determinada vestimenta, ni si té unes implicacions que xoquen de ple amb els valors democràtics i occidentals, sinó que té a veure amb l’auge dels moviments racistes que aprofiten els moments de crisi per a distreure l’atenció i simular que la culpa de tot plegat la té la immigració (a l’estil dels nazis alemanys en relació als jueus).

Els proposants de la moció a l’Ajuntament de Lleida, del Partit dels Socialistes, argumenten que el vel integral és discriminatori i atempta contra la dignitat de la dona i el principi d’igualtat. Si del que es tracta és d’evitar la vulneració de drets elementals de la persona, no té cap sentit reduir la mesura restrictiva als “espais Municipals”, com es concreta en la moció aprovada. La lluita contra la discriminació, contra els atemptats a la dignitat de les persones i al principi d’igualtat hauria d’estendre’s arreu. Però és evident que aquesta no era la intenció dels proponents de la moció. De fet, és la mateixa estratègia que se segueix en l’àmbit de la política espanyola: les lleis són descaradament racistes, com la Llei d’immigració, sovint inaplicables o amb cap voluntat d’aplicar-les; però amb la voluntat d’emetre un missatge inequívoc a la població, perquè sàpiga que el seu govern vol discriminar clarament el que són els drets de les persones autòctones dels de les persones nouvingudes.

Jo no sé si a l’Ajuntament de Lleida hi ha alguna normativa que prohibeixi, per exemple, l’ús del passamuntanyes o de determinades disfresses que amaguin la identitat de la persona, ni si per motius de seguretat una persona que entrés així en una dependència municipal seria interceptada i obligada a identificar-se. Potser tampoc cal cap normativa específica per aplicar un criteri de sentit comú. Però en tot cas, el caràcter racista i obertament xenòfob de la nova normativa de l’Ajuntament de Lleida no estaria en l’exigència d’una determinada forma de presentar-se en els espais públics, sinó en el fet de concretar-ho en la que poden emprar determinats col·lectius.

L’avantatge de no ser bosquimans

Sovint ens queixem de les nostres penes, dels mals governants o de les condicions que ens imposen els qui ostenten el poder, sense pensar que en certa manera som uns privilegiats. Els mateixos que per activa o per passiva van generar la crisi ara ens poden retallar el sou, congelar les pensions, eliminar o rebaixar prestacions socials, i tot per a poder-ne pagar la factura i per assegurar que ells continuaran repartint-se els beneficis. Però estem de sort; aquestes mesures contra els ciutadans es prenen “democràticament” en nom d’unes fabulacions abstractes denominades “pressions dels mercats”, “reformes estructurals”, “confiança del sistema financer”... i ens deixen escollir entre el desastre o el caos. Els bosquimans de Botswana no tenen tanta sort.

Ahir, estava previst que l’exèrcit i la policia de Botswana entressin a la reserva del Kalahari Central per a foragitar-ne els bosquimans que hi viuen. Fins ara, eren completament oblidats per part del Govern i no rebien cap mena d’ajuda ni de prestació social; estaven relegats en una zona inhòspita d’escàs interès. Els bosquimans tampoc demanaven gran cosa, només que els deixessin viure a la seva manera en el seu espai natural. Fins que algú va descobrir que entorn de les seves terres podia haver-hi diamants. Aquelles terres inhòspites a les quals es trobaven relegats els bosquimans van començar a ser cobejades pel Govern, i sobretot per interessos empresarials forans. Els van prohibir l’accés a l’aigua, i davant de la resistència dels bosquimans han optar per enviar-hi l’exèrcit. Al darrere de l’operació de neteja, d’eliminació física dels resistents, hi ha l’empresa Gem Diamonds, líder mundial en extracció de diamants i amb seu a Londres. L’acció del Govern de Botswana té, doncs, el suport i l’assessorament europeu, confiant que la notícia passi desapercebuda perquè els mitjans de comunicació de casa nostra tenen altres centres d’interès que els d’aquesta colla d’arreplegats bosquimans de baixa estatura, incapaços d’entendre el benefici que contenen les seves terres.

Realment, estem de sort. Els interessos financers i de les grans empreses, a nosaltres, ens imposen unes condicions cada vegada més oneroses, ens obliguen a carregar amb el cost de la crisi que ells han generat, però ho fan educadament amb una cobertura legal i simulant encara que ens castiguen a fi de bé. Els ho hem d’agrair. Als bosquimans, en canvi, perduts en un racó de món fora de les mirades indiscretes, poden ser massacrats sense contemplacions. Però al darrere no hi ha només un govern sense escrúpols, que deu cobrar la seva comissió per netejar-los el territori, sinó els mateixos interessos econòmics que mouen l’escena mundial, la mateixa pressió dels mercats i el mateix afany de beneficis dels mateixos de sempre. Entre els bosquimans i nosaltres hi ha una diferència substancial en les formes, però en el fons tenim els mateixos botxins. Amb noms i cognoms, i seu social coneguda.

Empastifar-ho tot, obrir la caixa dels trons o engegar-los a pastar fang

Ho deia el President de la Generalitat José Montilla en negar-se a què la comissió parlamentària que ha d’investigar el cas Millet s’ocupi també del cas Pretòria o dels informes falsos del Govern: “Això seria empastifar-ho tot”. Molt semblant a l’expressió emprada per la portaveu d’Iniciativa Dolors Camats, “CiU vol obrir la caixa dels trons”; o la d’Anna Simó d’ERC reclamant no caure en el “i tu encara més”. Senzillament, lamentable. La percepció del ciutadà és, i no pot ser d’altra manera, que tothom té coses a amagar fent bona l’expressió popular “qui oli remena els dits se n’unta”; i en conclusió, els engegaria a tots “a pastar fang”.

No hi ha dubte que si apareixen ara determinades informacions és perquè s’ha considerat que poden interessar electoralment. I el problema no és veure quina part de raó té cadascú, sinó el fet que es mesuri de forma diferent cada irregularitat segons si hom pot sortir-ne més o menys esquitxat. Els qui en algun moment havien afirmat que no s’ha d’interferir en les investigacions judicials en curs, ara no tenen cap mania per expressar i fer el contrari, tot esperant treure’n un benefici. Hom pot considerar que mentre no hi hagi imputació formal per part de la Justícia, no és excessivament rellevant que algú surti mencionat en algun dels sumaris; però, si qui surt mencionat és l’adversari, aleshores aquella simple cita esdevé evidència de culpabilitat. Costa d’entendre que el tripartit en bloc aposti per investigar uns determinats casos i no els altres. Bé, més que investigar, la Comissió parlamentària el que fa és publicitar els fets a base de compareixences on ningú dirà res de nou que no s’hagi dit ja als jutjats i que acabarà amb una resolució política en què tothom hi veurà indicis de culpabilitat, excepte la part interessada. Però es que ja es tracta d’això. I d’aquella famosa Oficina anti frau ningú en sap res? No hi confien ni els qui la van impulsar?

Personalment, i suposo que com la majoria dels ciutadans, estic convençut que hi deu haver prou irregularitats en tots els casos. Ara bé, una primera irregularitat i mostra evident de corrupció política és aquesta forma de discriminar el tractament que s’ha de donar a cada cas no pas en funcio de la gravetat dels fets, sinó en funció de si pot beneficiar o perjudicar a cadascú. Entre tots plegats “ho han empastifat tot”, tenim “oberta la caixa dels trons” i tothom té la seva part de raó quan afirma que “tu encara més”. Però, qui més raó té és la ciutadania que els engega a tots “a pastar fang”, o com dirien els valencians "que vagen a fer la mà".

Científicament no comprovat

De tant en tant, apareixen als mitjans de comunicació estudis que alerten dels possibles perjudicis per a la salut de determinades pràctiques o del consum de determinats productes. Però, fora que es tracti de productes molt residuals i en cap cas produït per una gran empresa, l’estudi sempre acaba dient que no es pot concloure científicament que sigui el causant directe de cap dels perjudicis que se li atribuïa. Això és el que ha passat amb estudis com el de la perniciositat dels productes transgènics o, més recentment, de l’ús dels telèfons mòbils, com abans havia estat el cas de les antenes de telefonia, de la proximitat de línies elèctriques d’alta tensió, etc.etc.

S’entén que una empresa, com a fórmula per a promocionar el seu producte i per a contrarestar la publicitat adversa, s’inventi o falsegi estudis pretesament científics, com veiem a diari en espots televisius. El que no s’entén és que aquests estudis estiguin cofinançats per institucions de caràcter públic, sigui l’OMS o qualsevol administració local, per acabar exonerant de tota responsabilitat l’empresa. Això ha passat amb l’estudi sobre la relació de la telefonia mòbil amb el risc de tumors cerebrals, que lògicament ha acabat dient que tal relació no està científicament provada. És la mateixa excusa que utilitza la Justícia quan vol sortir en defensa d’alguna actuació policial que ha acabat tràgicament: la víctima no es mor de la pallissa sinó d’una aturada cardíaca, i no es pot demostrar que l’aturada no s’hagués produït igualment. O l’excusa que es dóna per a negar els efectes nocius de la proximitat d’una instal·lació nuclear, com ara un cementiri.

Si no hi hagués un poder al darrere, sigui polític o econòmic, no s’exigiria que algú demostrés la perniciositat del producte o l’activitat, sinó a l’inrevés: algú ens hauria de demostrar científicament que no hi ha cap risc per a la població. Però, ja se sap, qui té el poder es fa les lleis a la seva mida, marca les regles del joc, condiciona la Justícia i fa els estudis pertinents que demostren científicament que no està demostrada la perniciositat de la seva actuació.

Regals corruptes: de Camps a don Felipe

Després que el jutge amic de Francisco Camps intentés fer la vista grossa amb una part de la trama valenciana de corrupció, vinculada al cas Gurtel, ara s’ha tornat a obrir el cas. Des de Madrid estimen que l’acceptació de regals per part d’un polític és delictiva, fins i tot encara que no hi hagi contrapartides, o aquestes no puguin ser demostrades. El raonament és clar: els regals que rep el polític, no els rep a títol personal per ser don Francisco o don Felipe, sinó en funció del càrrec que ostenta.

Amb una cosa sí que té raó el President valencià: no és mesura a tothom de la mateixa manera. I no ho diu perquè a ell li facin els vestits a mida quan la majoria dels mortals els va a comprar bo i fets, sinó perquè hi ha altres càrrecs públics que reben “regals” sense que actuï la fiscalia. Ell mateix apuntava directament la Presidenta del Tribunal Constitucional. Però aquests dies hi ha un altre cas molt més sonat: un milionari de les Illes ha deixat en herència un regal de 30 milions d’euros a la família reial, un 60% per a Felip de Borbó i la resta a repartir entre els néts de Joan Carles i Sofia. És evident que tan magnífic regal no es fa a don Felipe per la seva cara bonica, sinó pel càrrec que ostenta; i, tal com diu la Justícia espanyola, tant se val que se’n demostri o no la contrapartida, tot i que no estranyaria gens veure els prínceps presidint o cedint la seva imatge a qualque activitat de la família del donant. Un polític potser no pot evitar en determinats moments rebre un regal, però els polítics honestos saben que el regal no va per a ells sinó per al càrrec i per a l’administració que representen; en aquest cas, en el millor dels casos, l’acceptació del regal no hauria de ser per a repartir entre la família sinó per a alliberar una part del pressupost de l’Estat destinat al manteniment de la Monarquia.

Els qui encara creuen en la Justícia (sembla ser que encara n’hi ha) estan convençuts que s’iniciarà tot seguit un procés contra el príncep Felip, a l’estil del que s’està seguint contra Francisco Camps. No podria ser d'altra manera. Retreure a la família reial una manca de sensibilitat pel fet d’acceptar un regal d’aquestes característiques, quan viu a cos de rei a costa dels fons públics, i més en aquests moments en què se’ns està obligant a estrènyer-nos el cinturó, és una fotesa, si tenim en compte que no es tracta d’una qüestió ètica o moral, sinó delictiva i penal.

Inútil numeret pre electoral

Avui, el President Montilla serà a Madrid, a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat, per a presentar-hi les propostes de renovació del Tribunal Constitucional, que passen per la modificació de la Llei orgànica per la qual es regeix. Anirà acompanyat dels seus socis de Govern, els d’IC-V i els d’Esquerra, i tindrà davant seu un auditori gens disposat a escoltar-lo. Ahir ja va haver de fer una prèvia amb barons del seu partit perquè com a mínim no el facin quedar en ridícul.

Ell sap que les seves propostes no tenen cap possibilitat de prosperar. Es tracta d’anar a fer el número, aparentar que s’ha fet un darrer intent i, per tant, justificar-se davant l’electorat. La incompetència d’aquest Tribunal Constitucional corromput per les pugnes partidistes del PP i del PSOE és evident des de l’inici; com és de pura lògica i raó democràtica que cap Tribunal no pot contradir la voluntat democràtica expressada per la ciutadania; i la previsible sentència d’hostilitat envers Catalunya enterraria les esperances d’alguns unionistes que pretenien compatibilitzar la permanència a Espanya amb un mínim de dignitat. Els socialistes espanyols, entre els quals cal comptar els qui en són des de Catalunya, creuen fermament igual que els populars que els catalans hem de romandre dins d’Espanya, però amb el cap ajupit, de genolls, i negant-nos la pròpia existència com a país.

I això és igual ara que fa quatre anys. Hom té la impressió que a Montilla i als socialistes catalans no els fa tanta por les condicions humiliants que ens imposen a Madrid, com els perjudicis conjunturals que els pot representar de cara a les eleccions de la tardor. Aquest Govern ha estat incapaç de mantenir una actitud de dignitat en defensa dels drets nacionals de Catalunya, ja sigui expressant-se a favor d’un raquític Estatut o a favor de la independència. El numeret d’avui és una simple justificació pre electoral; amb els comparses de torn, està clar.

Laporta, l’hora del líder

( Article publicat a El Bloc Gan del Sobiranisme )

Va arribant l’hora en què Joan Laporta, deslliurat del compromís que li representa la Presidència del Barça, entri de ple en la batalla política. Pocs dubten que, hores d’ara, Joan Laporta i Joan Carretero tenen ben assumida i acordada la candidatura conjunta de cara a les eleccions de la tardor. No sé si també tenen decidida la fórmula, les sigles i el repartiment de les principals posicions en les llistes, donant per suposat que el programa base serà una elemental i contundent defensa del projecte independentista; però, en tot cas, el desencís que crearia el fracàs de l’operació seria majúscul.

Reagrupament ha anat ajornant la decisió sobre els seus candidats, precisament a l’espera de la disponibilitat de Joan Laporta, fet que ha comportat més d’un problema intern. Per als qui presumien a Reagrupament de tenir un moviment netament renovador, sense protagonismes personals i on tot es decidia de forma assembleària, s’han trobat amb uns lideratges forts que parlen molt més de disciplina i de seguiment al líder que d’assemblearisme on tot estigui sempre en entredit. I probablement és això el que necessita el país. No podem perdre gaire més temps amb discussions bizantines i picabaralles de poca volada; no existeix el candidat, ni el partit, ni el polític, perfecte, i tanmateix necessitem un lideratge clar, convincent, i sense massa fissures. O millor dit, necessitem la suma de lideratges i de partits que ens portin a obtenir una majoria sobiranista al Parlament de Catalunya. Alguns ja han demostrat fins on podien arribar, o reclamen una nova oportunitat per a ser protagonistes del procés d’alliberament nacional. Caldrà veure fins a quin punt l’electorat els renova o els retira la confiança. Però d’altres han fet l’opció de buscar una nova via, una nova eina política per a assolir la independència, i amb ella també uns lideratges nous.

Fins i tot per als qui continuem creient en la validesa d’un partit com ERC, malgrat els errors comesos per l’actual direcció, la irrupció d’una nova formació política, com la que pot representar el que és ara Reagrupament i el lideratge de Joan Laporta, és de vital transcendència. Sincerament, que ERC es quedi amb una representació similar a l’actual o que tregui tres o quatre diputats menys és molt poc rellevant, tret que siguin aquests tres o quatre els que faltin per a constituir una determinada majoria. En canvi, un resultat significatiu per a la nova candidatura independentista ens esperonaria a tots i realment podria aportar canvis efectius en la política nacional.

Això implica, prémer ràpidament l’accelerador perquè avui per avui Reagrupament no apareix als sondejos, i en les actuals circumstàncies molt probablement es quedaria fora del Parlament. Es va tard i s’ha d’actuar amb celeritat, i sobretot s’ha de saber donar aquesta imatge de renovació, i de voluntat inequívoca d’avançar cap a la independència. Però és imprescindible que es faci amb tot el rigor i donant una imatge de serietat i de credibilitat. De grups independentistes com el Partit Republicà o com Catalunya Acció, ja n’hi ha hagut en altres conteses electorals amb resultats absolutament residuals. Ara estem parlant no només d’intentar entrar pels pèls al Parlament sinó d’entrar-hi amb contundència i esdevenir una força a tenir en compte. I això implica un lideratge clar, segur, i que inspiri confiança. No és el mateix dirigir un club que dirigir un partit o assumir el lideratge d’un sector important de la població. Qualsevol atzagaiada o mal pas d’un President del Barça queda ràpidament oblidat amb la consecució d’una lliga; en política caldrà molt més que això. Ara és l’hora que Joan Laporta demostri les seves veritables capacitats de lideratge, i que les hi deixin exercir.

Vulnerar la llei no és il•legal

Jo crec que si l’ex Director General de la Guàrdia Civil, Luís Roldan o el més nostrat Fèlix Millet tinguessin esma per parlar s’escandalitzarien pel grau de corrupció existent en el món de la Justícia. Els processos s’aturen o s’acceleren a una velocitat de vertigen, segons l’oportunitat de cada moment, i les sentències tenen molt més de posicionaments polítics o personals que d’aplicació de principis jurídics. I no es tracta només de casos amb implicacions polítiques i de partit, sinó també en d’altres de molt més domèstics.

El culebrot del Garzón, aquell mateix que es permetia encausar qualsevol abertzale pel fet de ser independentista, com ETA deia ell, o aquell que empresonava independentistes catalans per tal d’evitar-se problemes durant la celebració dels Jocs Olímpics, n’ha estat un exemple. Acostumats com estem a què la Justícia allargui indefinidament els processos i que qualsevol tràmit requereixi mesos i mesos de despatx, a l’hora d’apartar el jutge de la investigació dels crims del franquisme (de crims també n’hi ha de bons i de dolents, es veu), i sobretot del cas Gurtel que podria frenar les aspiracions del Partit Popular, els fets es vivien dia a dia a velocitat de vertigen. A cada pas de Garzón, el jutge o els jutges que li van al darrere movien la seva fitxa per entorpir-li una sortida airosa, però sobretot per assegurar-se que no tornaria a l’Audiència Nacional. Algú sap els anys que porta el President de la Diputació de Castelló, el Popular Carlos Fabra, ajornant i reajornant causes obertes i mai tancades?.

Que s’incompleixi la Carta europea de llengües regional o minoritàries ratificada per l’estat espanyol no constitueix cap il·legalitat, com no ho constitueix l’incompliment del que preveu l’Estatut en matèria d’inversions, ni l’incompliment de la la Llei de Comerç Exterior de Material de Defensa (es continua venent armament a països que la Llei prohibeix). Que es decreti o no la il·legalitat d’un acord municipal en favor de les consultes per la independència, depèn de si es valora que amb aquesta acció es boicotejarà l’acció popular, o si pel contrari encara l’encoratjarà. Els mateixos magistrat que s’asseuen a la taula del Constitucional per a debatre com triturar l’Estatut, tant aviat hi poden veure quinze com cinquanta articles inconstitucionals, depenent del sector al qual pertanyi cada magistrat, i sobretot de si consideren oportuna o no determinada sentència.

I així anem fent, amb una Justícia que put pels quatre costats.

Discursos deshonestos de doble lectura

Un dels temes recurrents, tant en l’àmbit català com en l’espanyol, és el de la publicitat en els mitjans de comunicació públics. Aparentment, es tracta de decidir fins a quin punt aquests mitjans han d’entrar en la pugna pel mercat publicitari, fent la competència així a les empreses privades del sector. Hom podria imaginar unes emissores de ràdio i televisió privades que s’haurien de sustentar a través dels propis mitjans aconseguits amb la publicitat, enfront d’unes altres finançades íntegrament amb fons públics que no haurien de contenir publicitat. Però el debat és fals; i, com sempre, la dreta més conservadora menteix i amaga la segona i la tercera intenció.

El problema no és que les emissores públiques facin la competència a les privades, o almenys no és això el que més els preocupa. No diuen pas res dels ajuts provinents de fons públics que reben les emissores privades. El que de veritat els preocupa és l’existència mateixa de mitjans de comunicació públics. Ells saben que, sense aquests mitjans públics, ideològicament la dreta controla perfectament el mercat i pot condicionar sense traves i sense escrúpols el missatge ideològic que s’emet a la ciutadania. I per més que els mitjans de comunicació de titularitat pública puguin estar dirigits pel govern de torn, sempre s’imposa un cert control i un cert equilibri, llevat d’aquells indrets on la corrupció ha esdevingut generalitzada, com al País Valencià. Per tant, d’entrada els convé aparentar que el finançament hauria de tenir vies ben diferenciades, segons si es tracta de mitjans públics o privats, però ja tenen a la recambra el discurs subsegüent que és el que de veritat els interessa.

Sense publicitat, el manteniment de les emissores de titularitat pública, si volen competir en qualitat i en audiència amb les privades, seria molt més costós; precisament ells que sempre apel·len a la necessitat de contenir la despesa pública. Per això, immediatament després d’aconseguir treure aquesta font d’ingressos dels mitjans públics vindrà l’argument del cost excessiu, i per tant que cal reduir les pretensions d’oferir des dels mitjans públics una oferta competitiva. Argument que tot seguit els serviria per dir que, davant de l’escassa audiència, val més liquidar el sector públic de la comunicació, i deixar-los a ells via lliure.

D’indignitats i incompetències

Miquel Roca Junyent apel·lava a la dignitat per reclamar que els membres del Tribunal Constitucional dimitissin; una apel·lació absurda sabent a quina mena de gent va dirigida. Altres polítics més condescendents, com Duran i Lleida, parlaven de la necessitat que el membres d’aquest Tribunal es declarin incompetents per a dictaminar sobre l’Estatut; una incompetència que no s’hauria d’entendre en el sentit que l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya no hauria d’entrar ja en el marc de les seves competències, sinó com a un reconeixement de la seva incapacitat per a continuar ocupant els càrrecs que ocupen. Però està clar, els membres de tan inútil Tribunal perceben uns sous molt llaminers, a part dels regals que, al millor estil Francisco Camps, han rebut alguns dels seus membres.

La pantomima d’aquest tribunal ratlla el ridícul. Tenen presa la decisió de burlar-se de la voluntat dels ciutadans de Catalunya, però els dos partits espanyols no es posen d’acord en l’abast que ha de tenir la retallada. Les raons jurídiques són el de menys; a cada nova ponència es proposa declarar inconstitucionals uns o altres articles, en alguns casos anul·lant articles sencers i en d’altres fent-ne una interpretació restrictiva, sui generis. Temes que fins ara havien estat perfectament acceptats, fins i tot en sentències del mateix Tribunal Constitucional o en d’altres instàncies judicials ara poden ser tombats; no pas per raons jurídiques, sinó estrictament polítiques. Es poden retallar temes que ja figuraven en l’anterior Estatut de forma més o menys explícita. Però per a fer-ne una interpretació diferent no hi ha hagut més canvis que els del nacionalisme espanyol més enyoradís del franquisme que ha sortit de l’armari. Si, a instàncies de la Falange, es pot encausar el jutge que investiga els crims del franquisme, per què no s’ha de poder recuperar el concepte d’”Una, Grande y Libre” que no admetia més nacionalitat, més llengua ni més ciutadania que l’espanyola. Està per veure si, envalentonats com estan els delegats del Partit Popular i del PSOE en aquesta paròdia de Tribunal no acabaran declarant inconstitucional l’article de la Constitució que parla de “nacionalidades” per referir-se a realitats com Catalunya o el País Basc.

Hi ha un problema bàsic de concepció democràtica, en el sentit que cap Tribunal pot passar per damunt de la voluntat del poble expressada democràticament. Hi ha un problema d’incapacitat, que podríem pensar que és simplement professional, per part dels seus membres per a dictar una sentència. Però, sobretot, hi ha un problema de corrupció del sistema que permet que uns magistrats es posicionin en funció dels interessos dels partits que representen i que puguin redactar o votar la inconstitucionalitat d’un text molt més amb criteris d'oportunitat política que jurídics. Aviat farà quatre anys de l’aprovació de l’Estatut, i la Presidenta del Constitucional diu que assumeix ella personalment la redacció d’una nova ponència i que la tindrà enllestida en pocs dies. Si fos cert, seria de jutjat de guàrdia.

Demagògia pura i dura

De cop i volta, en contra del que ens venien dient fins ara tant els polítics com els seus assessors econòmics, a tothom li ha vingut la dèria de retallar despeses. Només cal fer una ullada a l’hemeroteca d’un parell de mesos enrere i trobaríem declaracions i anàlisis en què se’ns deia que era normal endeutar-se en temps de crisi, que era un deute perfectament suportable, i que era imprescindible per a donar suport als sectors de població que més patien les conseqüències de la crisi. No es tracta de cap emergència de tipus intern, sinó que és la pressió dels mercats, i amb l’experiència del cas de Gràcia, la que ha obligat els governs a emprendre aquestes retallades tan dràstiques, sabent que aquestes mateixes retallades tindran com a conseqüència retardar la sortida de la crisi.

El que passa és que aquestes anomenades “pressions del mercat” no són elements fantasmagòrics, anònims i fora de l’abast dels Estats, sinó que són els mateixos poders econòmics (amb noms i cognoms i domicili fiscal) que ens han abocat a la crisi i que ara volen deixar ben clar que les seves conseqüències han d’anar a càrrec exclusivament dels ciutadans. I davant del perill real que els poders econòmics portin a la ruïna un Estat, als governants no els queda altra solució que la de reduir el dèficit. I per fer-ho podrien eliminar despeses supèrflues, que n’hi ha moltes, però a aquests sectors econòmics no els interessa només retallar despeses sinó assegurar-se que, aprofitant la crisi que ells han generat, els Estats adaptaran el mercat laboral i les despeses socials als seus interessos. Doble benefici: fan pagar la crisi als altres i milloren a favor seu el mercat del treball, tot reduint la despesa social que ells consideren supèrflua. Per a un Governant el més fàcil per a reduir el dèficit és tirar de la partida dels funcionaris públics, els que presten serveis socials com l’ensenyament i la sanitat; ja saben que és el més injust i el més perjudicial per a la població, però també saben que és el més fàcil.

A algú, fent demagògia pura i dura, se li podria ocórrer reduir el dèficit atacant partides inútils, però això no acontentaria aquests sectors econòmics. Per exemple, l’Estat es podria estalviar 8.896.000 de la Casa Reial, 22.513.000 d’alts càrrecs de les Corts generals, els 15.886.000 del Defensor del Pueblo (no cal tenir una institució que es dedica a atacar la voluntat del poble), els 28.000.000 del Tribunal Constitucional (una despesa inútil, per incapacitat dels seus integrants i perquè no ens cal una tercera cambra que vagi en contra de la voluntat democràtica), i ja no diguem si ens poséssim a reduir dràsticament els 7.692.000.000 del Ministeri de Defensa. Però està clar, tot això seria fer demagògia i no acontentaria els mercats; és més pràctic i senzill atacar de dret la classe treballadora i els programes socials.

No ens parleu mai més de polítiques socials, ni d’esquerres

En el tens debat a les Corts espanyoles en què Zapatero presentava el seu paquet de mesures per reduir el dèficit, però sobretot per a satisfer els mercats i per a fer pagar la crisi als més febles, Mariano Rajoy li va etzibar que no li parlés mai més de polítiques socials. I l’home tenia la seva part de raó: les mesures econòmiques del Govern socialista no tenen res a envejar a les polítiques més dures de la dreta espanyola. El dirigent popular va admetre que ni ells no haurien gosat anar tan lluny. A Mariano Rajoy, naturalment, se li ha de continuar parlant de polítiques socials encara que a ell li desagradin perquè no hi acaba de veure els guanys per al sector que representa; però és evident que no són els anomenats socialistes els més indicats per a fer-ho, quan estan competint directament amb els populars per veure qui imposa les polítiques més antisocials i més ultraconservadores.

Però la història no és pas nova. En repetides ocasions, i sobretot durant les campanyes electorals, uns i altres s’acusen mútuament de copiar-se els programes en política econòmica. Entenc l’enrabiada de Rajoy quan veu que allò de què se l’acusa sovint és exactament el que fa el seu competidor. I probablement ni li molesta tant que li diguin que les seves són polítiques de dretes i antisocials, com l’intrusisme dels socialistes que fan exactament el mateix. El que passa és que això també té traducció aquí: El Govern de la Generalitat, i no només els Consellers d’un partit, s’ha afanyat a seguir les passes dels seus superiors de Madrid, anunciant mesures del mateix calibre antisocial: atacar de dret l’educació i la sanitat, amb més profunditat del que ja ho venien fent en els darrers anys. A ERC n’hi ha que s’escandalitzen pel seguidisme que s’ha fet del partit dels socialistes, limitant i coartant les aspiracions nacionals de Catalunya; n’hi ha que no entenen que es pugui donar suport a un President que no és sinó un subaltern del PSOE, profundament nacionalista espanyol. I, probablement no els falta raó.

Ara bé. Tant o més m’escandalitza que puguem donar suport a un Govern que fa polítiques de dretes, i que segueix les directrius dels seus companys de partit, a Madrid, que fins i tot els populars troben excessivament antisocials. I sobretot m’escandalitza que es continuï parlant de “governs d’esquerres” per referir-se a hipotètics governs amb els socialistes i en contraposició a hipotètics governs amb els convergents. ERC pot pactar o no amb CiU en la propera legislatura, però en cap cas els seus dirigents haurien de tenir la barra i el desvergonyiment de dir que no ho fan perquè no volen pactar amb la dreta. Hi han pactat els darrers set anys. En cap cas el dilema no estarà en fer un pacte amb la dreta o amb l’esquerra, sinó amb la dreta més catalanista o amb la dreta més espanyolista.

El desastre de la Diagonal? Quin desastre?

La contundència dels resultats de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona ha sorprès tothom. I, en conseqüència, ha creat un desconcert absolut a les files socialistes. Els milions malversats en aquesta ridícula campanya no han servit per animar els ciutadans a anar a votar; i els qui ho han fet ha estat per a desautoritzar el Govern municipal. I Hereu probablement s’ha passat de frenada volent aparentar ser ràpid de reflexos, assumint responsabilitats, assegurant que ha après la lliçó, però castigant sobretot a qui hauria pogut ser el seu successor. O potser precisament per això.

Mirem-ho fredament. Que una administració proposi una consulta a la ciutadania, i que aquesta ciutadania no respongui a la crida, tampoc hauria de ser cap drama; com tampoc ho hauria de ser que el vot majoritari es decantés cap a qualsevol de les opcions possibles. De fet, si es fa una consulta és perquè qui dirigeix aquella administració, en aquell tema concret, o no té una posició presa o no vol imposar el seu punt de vista, que està prou legitimat pel fet d’haver guanyat prèviament unes eleccions. L’Ajuntament podia haver emprès la reforma de la Diagonal sense cap consulta prèvia en forma de referèndum, com ha fet amb tantes i tantes altres actuacions. Totes les administracions cada dia prenen decisions, sense comptar amb l’opinió dels ciutadans. En aquest cas hi ha hagut, és cert, errors de plantejament sumats a errors tècnics; uns errors de plantejament que també hi van ser en el darrer xou del Fòrum de les Cultures, ara fa sis anys. Si Hereu hagués respost acceptant o forçant la dimissió de la persona responsable tècnica de la consulta, l’oposició li hauria exigit dimissions polítiques de més alt nivell; però com que ell ja s’ha avançat carregant-se el seu segon, l’oposició, obligada a demanar un xic més, no pot sinó reclamar la seva de dimissió. Però, ben mirat, on és el desastre?

Sincerament, no crec que el desastre de la Diagonal consisteixi en uns errors tècnics, ni en una baixa participació, ni en la victòria aclaparadora d’una de les opcions possibles. Sinó en el fet que ha posat al descobert la impostura dels mal anomenats “socialistes”. Ridiculitzaven o menystenien les consultes per la Independència perquè no assolien gaire més del 20% de participació, i ells abocant-hi tots els recursos públics s’han quedat a la meitat; han volgut escenificar una pantomima de participació democràtica escollint precisament un tema de caràcter tècnic, la responsabilitat del qual no es pot traspassar a la ciutadania; Hereu i el seu equip no perseguien polsar l’opinió dels barcelonins sobre quin podia ser el millor disseny per a la Diagonal, sinó revifar la seva imatge en declivi; pretenien demostrar que les consultes a la ciutadania no havien de ser sobre temes rellevants com el futur del país, sinó sobre temes domèstics; han quedat en evidència quan demagògicament ells sempre es vanten de ser l’opció propera als ciutadans, i han hagut de ser aquests els qui els recordessin que ja n’hi ha prou de tanta disbauxa amb els diners públics¹; el resultat no indica que els barcelonins ja estiguin satisfets amb la Diagonal tal com està, sinó que ja estan farts de tanta política d’aparador, de tanta farsanteria, i de tanta mentida. Aquest és el desastre de la Diagonal.

(1) Aquesta consulta ha costat a al ciutat, només en organització, 3 milions d’euros. Però cal recordar els pressupostos municipals dedicats a propaganda supèrflua? La malversació anual de fons públics en concepte de propaganda “institucional”, representa quatre vegades més del que ha costat la consulta de la Diagonal.

Serem capaços de fer tard per no anar enlloc?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

L’ambient del país s’escalfa, i ara no pas per qüestions de sobiranisme sinó per la maldestre actuació del Govern de Zapatero que ha tingut la rèplica submissa dels seus subordinats al capdavant de la Generalitat, com la resta de comunitats governades pels socialistes. El nyap de la consulta de la Diagonal, emprès com a element de pre campanya de Jordi Hereu i com a intent de menystenir les consultes sobiranistes, se li pot girar en contra i posar en evidència l’enorme mèrit que aquestes tenien i que continuen tenint. Els ineptes representants dels dos partits espanyols al Tribunal Constitucional continuen encallats perquè no acaben de posar-se d’acord amb la forma i la profunditat amb què creuen que s’ha de desautoritzar el poble de Catalunya a qui no es reconeix ni la seva existència.

I enmig de tot plegat no s’acaba de treure l’entrellat d’una possible i potent candidatura independentista de cara a les properes eleccions de la tardor. Hom pot pensar que Reagrupament està esperant que acabi la presidència de Joan Laporta al F.C. Barcelona per poder ensenyar definitivament les cartes i posar en marxa tota la campanya electoral. Però, mentrestant, les enquestes van marcant unes tendències, i les perspectives electorals dels diferents grups polítics es van consolidant. Cada vegada es va fent més difícil la irrupció d’aquesta força política capaç de remoure substancialment l’actual estructura de partits; les enquestes donen un estret marge de maniobra per a una hipotètica nova candidatura independentista, i aquesta idea va calant en sectors de població que inicialment potser van creure en l’empenta primera de Carretero, però que hores d’ara ja s’han tornat a deixar portar pel desànim abstencionista o per acabar donant el vot a les formacions tradicionals com a mal menor. Des d’aquelles primeres proclames, en què es posava el llistó molt alt com a fita, fins ara no s’ha sabut crear un estat d’ànim creixent i engrescador entre la població, s’ha personalitat excessivament en la figura de Joan Laporta amb la consegüent espera de la seva disponibilitat, i s’ha donat peu a l’aparició de diverses iniciatives teòricament amb el mateix objectiu de crear una força alternativa, però que probablement poden acabar impedint la candidatura unitària.

Hi ha, d’una banda les accions empreses per sectors de l’esquerra independentista, a l’entorn de les CUP, per entendre’ns; però de l’altra hi ha la proposta de sectors ecologistes, i ara aquesta nova crida d’una seixantena de personalitats rellevants de la societat catalana. Sembla tan evident la necessitat d’aquesta alternativa unitària, i són tan diversos els sectors que la desitgen que pot molt ben ser que se n’acabi concretant més d’una. De ben segur que hi haurà sectors que argumentaran que la transversalitat no es pot fer a base de renunciar a uns plantejaments d’esquerres, o a uns plantejaments ecologistes, o a una dimensió global de Països Catalans, enfront d’altres que, molt més pragmàtics, preferirien bastir la candidatura sota l’únic pal de paller de la Independència de Catalunya. El debat i la confrontació interna ja el tenim servit. Estem fent tard i encara correm el risc de no arribar enlloc.

És en aquests moments que caldria demanar el màxim de responsabilitat entre totes les parts. No només que es faci un esforç per a poder arribar a un acord global entre les diferents visions sobiranistes que haurien de conformar aquesta candidatura unitària o transversal, sinó que s’aparquin d’entrada les diferències que ja se sap que són insalvables; és preferible que ja no entrin en el joc aquells qui, ben legítimament, pretenen confegir una candidatura sota unes bases ideològiques molt concretes. El fracàs d’una negociació o d’un procés de confluència sempre és pitjor que un punt de partida d’opcions paral·leles. En el benentès que, al final, el pastís a repartir en forma de suport electoral tampoc dóna per a massa propostes.

Ja la tenim liada

Ara resulta que tindrem, amb ben pocs dies de diferència, dues iniciatives populars per demanar la celebració d’un Referèndum sobre la Independència. Dues iniciatives que parteixen d’un informe jurídic previ, amb resultats diferents, i que sorgeixen bàsicament dels mateixos sectors sobiranistes. En totes dues, per exemple, hi ha un membre d’Esquerra. Es poden analitzar les raons i els arguments d’uns i altres, però el que és evident és que el bunyol ja està fet.

Jo sóc dels qui creuen, i sempre ho he dit, que l’actual Llei de Consultes no serveix per a celebrar cap referèndum a Catalunya sobre la independència. En el millor dels casos, pot servir per provocar una confrontació amb l’Estat quan aquest, emparant-se en la mateixa llei negui el permís per a celebrar la consulta. I aquest és el punt de partida diferenciat de les dues propostes per a promoure la Iniciativa Popular. Els uns proposen formular la mateixa pregunta que s’ha utilitzat en els diferents consultes celebrades fins ara sobre la independència, sabent, com ja va passar l’any passat, que en aquests termes no superarà el tràmit de la Mesa del Parlament; recordem que aleshores des d’Esquerra al PP, tots van votar en contra d’una ILP que demanava la convocatòria d’un Referèndum sobre la independència. I els altres recargolen la pregunta amb un preàmbul per tal de donar arguments als membres de la Mesa del Parlament per a aprovar-la; cosa que tampoc serà fàcil, perquè ni aquí ni enlloc no compten els arguments jurídics sinó els polítics. En tot cas, l’objectiu d’aquesta segona iniciativa, avalada per Uriel Bertran i Alfons López Tena, és estavellar-se a Madrid, cosa que segons ells provocaria un conflicte de gran abast.

En qualsevol cas, al marge de l’oportunitat d’una o altra estratègia, el que està clar és que l’existència de dues propostes és un desastre per als sobiranistes. I és difícil de creure que una de les dues no sigui impulsada amb l’únic ànim de desacreditar l’altra. A Madrid, al final, sempre ens acabaran imposant la seva Llei, però de moment es fotran un tip de riure davant la nostra ruqueria.

Va de nyaps barcelonins

Jordi Hereu i el seu equip, davant la previsible patacada electoral de l’any que ve, va decidir emprendre tot un seguit d’iniciatives propagandístiques, espectaculars, per a recuperar un xic de popularitat. Primer va ser l’esperpèntica proposta de celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern, “si li va funcionar al Pascual perquè no em pot funcionar a mi” devia pensar, i ara ha estat la celebració de la consulta popular per decidir com han de ser les voreres de la Diagonal. Quan tothom parla de la necessitat d’estrènyer-se el cinturó, de la por que no es puguin realitzar inversions bàsiques per al desenvolupament del país, la reforma de la Diagonal és com a mínim un despropòsit.

Però a l’Hereu, que durant tot el seu govern, seguint l’exemple dels seus predecessors, ha malversat quantitats ingents de diners dels ciutadans en propaganda institucional inútil i posada al servei de la seva persona i del seu partit, no li venia d’aquí una disbauxa més per deixar ben clar que les propostes d’austeritat del seu partit no són sinó una farsa i un pretext per a portar a terme polítiques de dreta pura i dura. Volia fer una gran moguda que li donés relleu personal, i a la vegada ridiculitzar les consultes populars per la independència que s’estan fent arreu del país. I és que els socialistes no en tenen mai prou d’imposar les seves tesis, sinó que han de demostrar que ho fan per fatxenderia; sembla fet a propòsit per a demostrar que quan ells i els jutges deien que eren il·legals les consultes era purament perquè políticament estaven en contra del dret a decidir, perquè ells sí que poden organitzar consultes saltant-se les lleis, amb la connivència de la fiscalia i de la Justícia.

Però el nyap polític de fons ha acabat sent un nyap de gestió també monumental. El cost d’aquesta Consulta de la Diagonal és tan alt, a nivell de realització i de propaganda, i comptant amb el suport desinteressat dels seus companys de partit als mitjans de comunicació públics i privat, que ell mateix es nega a donar les xifres, perquè sap que fins i tot els seus quedarien escandalitzats. I, a un preu tan alt, s’ofereix als ciutadans la possibilitat de decidir spbre dos models de disseny de la Diagonal relativament semblants, relegant la tercera opció com si fos aquell apartat residual de “no sap/no contesta”, i amb nul·les garanties democràtiques. Mentre que les consultes per la independència es van haver de celebrar sense que costés ni un duro a l’erari públic, i per tant sense mitjans, però amb un resultat excel·lent pel que fa a la impecabilitat i al rigor democràtic del sistema, l’Hereu malversant tants milions dels ciutadans ha estat incapaç d’organitzar una consulta neta, transparent i amb un mínim de garanties democràtiques. On han anat a parar els milions malgastats pel mateix partit que ens imposa austeritat? La fiscalia no hauria d’esperar que siguin els ciutadans els qui l’any que ve castiguin tanta malversació, tanta ineficiència i tanta irresponsabilitat.

Les noves dictadures

Temps enrere, i no pas tan enrere perquè encara en queden exemples, era habitual que els Estats Units, les anomenades potències occidentals, així com l’antiga URSS i la Xina, donessin suport a tota mena de dictadures en països del tercer món. Un règim dictatorial, sustentant per la força i amb una forta oposició interna, és sempre feble i necessitat d’aquest suport extern que se li ofereix a canvi d’importants concessions per a les empreses estrangeres. Era, i en algun cas encara és, una inversió molt rendible: es paga una petita fortuna per a mantenir en el poder el dictador corrupte, a canvi que aquest dictador permeti l’espoliació del seu país per part dels Estats que li donen suport.

Un cop garantit i corromput el sistema, es permetia cedir formalment a alguna de les reivindicacions democràtiques del poble oprimit, acceptant que en alguns casos es fessin eleccions. Unes eleccions a les quals concorrien els diferents candidats en desigualtat de condicions, amb amenaces i coaccions contra els més incòmodes per als interessos del poder econòmic, i amb fraus massius perfectament tolerats per la comunitat internacional. Si el resultat era l’esperat, la victòria d’una força conservadora que continuava cedint bona part dels recursos naturals a les potències estrangeres, s’havia d’acceptar el nou govern “democràtic”; mentre que si, malgrat totes les adversitats, aconseguia la victòria un candidat mínimament renovador i partidari de prioritzar l’interès del seu poble al de les empreses foranes, aleshores es tornava a pagar quatre militars corruptes perquè promoguessin un cop d’Estat i tornessin a la situació anterior. Però tot això ja ha passat a la història, amb algunes excepcions ben notòries, està clar.

Els mateixos interessos que abans es defensaven amb el crim organitzat des de l’Estat, servint-se d’un dictador titella, ara en un món globalitzat es poden defensar amb els anomenats mecanismes del mercat o del sistema liberal. Amb l’avantatge que ara no s’han de tacar les mans de sang tan directament com abans, i sobretot que poden aparentar que és una qüestió tècnica del “mercat”, del “sistema financer”, de la imprescindible “competitivitat” i “estabilitat”; i sobretot amb l’avantatge que l’espoliació no té perquè limitar-se als països del tercer món, sinó que també es pot fer en països com el nostre. Un sistema amb capacitat de crear estabilitat o inestabilitat, confiança o desconfiança, segons els interessos especuladors, no d’un “mercat” en abstracte sinó d’unes persones i d’unes empreses que tenen noms i cognoms i domicili fiscal. Ells creen la “desconfiança dels mercats financers” i ells mateixos exigeixen les mesures d’ajustament en contra de la població com a requisit per a tornar recuperar la confiança.

I aquesta trepa de delinqüents gaudeixen d'impunitat total.

Quanta estupidesa!

Ja tenim el Rei donat d’alta i a punt per a continuar exercint de no res, de simple peça decorativa. Aquests dies els mitjans de comunicació ens han atiborrat de partes mèdics i llistats de visites que rebia el monarca espanyol. Tot relativament normal si tenim en compte que oficialment a l’Estat espanyol la gent és majoritàriament monàrquica. Encara que sigui anecdòtic, és curiós constatar com per les dues bandes sembla que hi hagi necessitat de buscar-hi significacions especials, fins a l’extrem de l’estupidesa.

Em sembla bastant estúpid que es vulgui presentar l’operació del monarca a l’Hospital Clínic com una mostra de suport a la sanitat pública. Tothom sap que la intervenció i el tractament que ha rebut no té res a veure amb el servei públic que reben els ciutadans. Un servei públic, per cert, cada vegada més degradat i més deshumanitzat. Però tampoc em sembla massa lúcid per part d’alguns sectors i mitjans alternatius que han volgut veure-hi un greuge comparatiu en favor del Rei perquè aquest no ha hagut de posar-se a les llistes d’espera ni ha hagut de compartir habitació. Siguem seriosos: a cap país del món, els seus màxims dirigents no són tractats com el comú dels mortals. I tampoc ho voldríem per als nostres si fóssim un país normal, lliure. Em sembla tan ridícul que algú pretengui retreure que el Rei ha passat pel davant de molts ciutadans que estan en llista d’espera, com que després algú ho vulgui justificar dient que en realitat hi anava com a client privat. Tant si hi va com a client privat com si no, la despesa l’acabarà pagant l’erari públic; i una despesa que no serà petita si tenim en compte que s’ha hagut d’habilitar una planta sencera de l’Hospital per a ell tot sol.

Sovint, l’estupidesa no rau tant en els fets com en la justificació que s’hi vol donar. Aquesta mena de debats són de país de pandereta. En tot cas, l’únic debat seria que aquest no és el nostre monarca; però la factura de la seva intervenció no deixa de ser una minúcia al costat del que ens representa econòmicament haver de formar part d’Espanya. Tant de bo algun dia poguéssim pagar-li gentilment la intervenció en un dels nostres hospitals com a deferència al monarca de l’Estat veí.

Atracament a mà armada

El sistema econòmic ha trobat una nova sortida per a reconduir una situació que podia atemptar contra el privilegi de les classes dominants. Durant dècades, els drets socials s’anaven consolidant amb petites passes i no poques reticències de la dreta; a cada nou conveni, a cada nova llei, o a cada nou programa electoral el debat estava en com salvaguardar la cohesió social, guanyar drets per a la classe treballadora, millorar l’estat del benestar i en definitiva fer que l’Estat complís el seu paper de redistribució de la riquesa. Però ja des de força abans de la crisi actual es va capgirar la situació, amb el consentiment o la passivitat dels sindicats. A cada bugada perdem un llençol, i ara de la forma més cínica i descarada ens estem carregant les costoses i limitades conquestes socials en benefici d’un sistema que recorda el capitalisme salvatge del segle XIX; amb un vocabulari renovat, això sí.

El sistema liberal pensat o organitzat a la mesura dels interessos de les classes dominants estava fent fallida, no solament perquè la voracitat especuladora podia desembocar en crisis que feien trontollar el sistema, sinó perquè la participació de la ciutadania en els processos democràtics portava els Estats a complir una certa funció redistributiva. La globalització va ser una primera oportunitat per a plantejar el debat en uns altres termes: no es tracta de dilucidar si és o no rendible una determinada activitat, ni si la mateixa inèrcia del mercat pot fer que es valori la força del treball, sinó que l’afany de competitivitat a escala planetària obliga d’una banda a un creixement insostenible que ens està portant al desastre ecològic i de l’altra desarma la classe treballadora que se l’obliga a competir amb països on no tenen per què respectar-se ni els drets humans, ni els drets laborals, ni el medi ambient. I, ara, quan semblava que ja havia passat la part més dura de la crisi, quan els indicadors diuen que es reprèn l’activitat productiva, els mercats financers han trobat una nova fórmula per acabar de recuperar el poder absolut sobre el sistema. El fantasma del rescat de Grècia només ha estat una excusa. En primer lloc, no es tracta de cap “rescat de Grècia” sinó de garantir que els bancs europeus cobraran amb tots els seus interessos els crèdits pendents d’aquest país; i sobretot garantir, com ja es va fer amb la banca responsable de la crisi que patim, que en cap cas no pagaran la factura els qui amb la seva mala gestió han posat en perill el ja precari sistema. Europa “deixa” diners a Grècia per tal que aquest país els pugui pagar religiosament als creditors, majoritàriament els bancs europeus; i per fer-ho s’exigeix que es rebaixin els sous de funcionaris i pensionistes, que es redueixen les prestacions d’atur i les polítiques socials, és a dir que es faci un traspàs de recursos de les classes socials més febles cap als grans poder econòmics responsables de la crisi.

Però en segon lloc, el fantasma de Grècia els ha vingut com anell al dit per a poder portar a terme aquelles polítiques de dreta pura i dura, de dreta decimonònica, a la resta de països, inclòs l’Estat espanyol. Deixant que el sistema liberal campés al seu aire, la por a perdre el poder obligava els governs a tenir un mínim de sensibilitat envers la majoria de la població. Ara han trobat el sistema de poder menystenir aquesta majoria i fer-li pagar no ja els plats trencats d’una crisi que ells no han provocat, sinó la recuperació del poder absolut per part del sistema financer. Tant li fa que el deute de l’Estat sigui més o menys sostenible i que no hi hagi cap risc evident de no poder-hi fer front; el mateix sistema financer té els mecanismes per a crear una suposada desconfiança envers l’Estat, a l’estil de Grècia, i és aquesta desconfiança que ells mateixos creen la que els dóna peu a imposar les condicions per a recuperar-la. I les condicions, evidentment, no són altres que les de retallar els drets laborals (perquè hipòcritament en diuen “reformes estructurals”?), congelació o baixada de sous de funcionaris i pensionistes, i reducció de les despeses socials. Temps enrere, ni el PP no hauria gosat dir obertament que s’havien de retallar les despeses en sanitat i en educació, considerades pilars d’una societat mínimament civilitzada; ara, l’amenaça es pot fer obertament i pot ser executada per un Govern que té el desvergonyiment de continuar emprant el nom de socialista.

El canvi encara està per fer

Aquest cap de setmana a Lloret de Mar, Esquerra ha engegat motors de cara a la campanya electoral de la tardor. Sentint el discurs, tant el del seu President com el del seu Secretari General, hom diria que aquesta vegada ERC sí que està convençuda d’actuar com a partit independentista, posant com a prioritat el dret a decidir dels catalans i la sortida de la via morta a què ens han abocat entre tots plegats. El discurs sona bé, és coherent amb un ideari independentista, i podria i hauria de motivar amplis sectors de la societat desenganyats de tanta farsa estatutària, de tant de menyspreu per part dels partits espanyols, inclosos els seus representants exercint de magistrats al Constitucional. Les paraules sonen bé, ara falta que siguin creïbles.

Algú emprava a Lloret l’eslògan de “El veritable canvi per Catalunya”. Era un reconeixement explícit que els governs tripartits no van representar veritables canvis. El paper d’Esquerra al Govern, i en general tota l’actuació del tripartit inclòs el paper del President de la Generalitat, no ha estat tan desastre ni tan nefast com pretenen alguns dels seus detractors, però tampoc es pot presentar com a exitós ni ha aportat res de nou. D’ençà de la transició, sense solució de continuïtat entre els governs de Jordi Pujol, de Pasqual Maragall i de José Montilla, el veritable canvi encara està per fer. Tots els partits han fet mèrits per guanyar-se la desafecció de la gent, i Esquerra a més s’ha guanyat la desafecció i la deserció de sectors independentistes que, potser precipitadament, l’han invalidada per a liderar cap projecte sobiranista al país. No serà fàcil, ara, guanyar-se de nou la credibilitat. Tots els partits es poden fer mutus retrets per la seva política de poca volada, per haver posat per davant els interessos de partit i les ambicions personals de poder, per haver jugat amb l’enemic simulant que hom s’hi podia aliar amb l’esperança de fer-lo canviar... i tots tenen la seva part de raó.

A Esquerra ho tenim gaire bé tot a favor: un discurs clar i coherent, un creixement de la voluntat sobiranista de la ciutadania, una mobilització ciutadana que espera respostes polítiques... Però podem tenir un problema: la credibilitat. Serem capaços de recuperar la il·lusió i la credibilitat perduda durant aquests anys? O és que la direcció del partit ha estat tan erràtica que, ni tenint-ho tot a favor, no mereixerà la confiança de la gent?. Havent-hi al país un increment substanciós de sentiment sobiranista, qualsevol resultat que no representi un increment també substanciós del suport electoral, hauria de ser considerat com un fracàs. I no tant un fracàs del partit com de la seva direcció.

L’estirabot del Duran

No sé quina mena de qualificatiu es pot donar a l’estirabot que acaba de llançar Josep Antoni Duran i Lleida. Qualsevol, menys proposta seriosa. Que la credibilitat del Govern està sota mínims és ben cert, perquè fins i tot ho diuen els socialistes catalans; com també ho és que les seves polítiques contra la crisi han estat un veritable fracàs, i només països com Grècia i Portugal ens salven de quedar a la cua d’Europa; però l’alternativa del PP, a part de ser l’única possible a l’Estat espanyol, no és sinó una alternativa nominal, de canvi de titulars a les poltrones.

Proposar, doncs, una moció de censura, però no pas per a col·locar-hi l’únic partit que pot ser alternativa de Govern a Espanya sinó per a fer un Govern de concentració, no té cap mena de sentit. Al Partit Popular li importa ben poc la crisi econòmica, tret d’utilitzar-la per a afavorir els seus interessos, els de la patronal i la banca, i per tant si tinguessin l’oportunitat de fer fora el Govern socialista no seria precisament per a constituir un Govern de concentració. D’altra banda, quan Duran i Lleida parla d’un Govern de concentració, un cop descavalcat el PSOE, no queda altra possibilitat que la d’un Govern del PP, com a màxim amb la participació de CiU, de CC i potser del PNB; és a dir un govern conservador amb petits i testimonials suports dels partits minoritaris. Però, sobretot, si Duran i Lleida proposa aquest Govern de concentració amb l’excusa que Zapatero ha perdut la credibilitat, que Rajoy tampoc se l’ha guanyada, i que per tant cal un executiu de consens per fer front a la crisi, és absurd que es digui que aquest hauria de ser un govern interí, de pocs mesos, el just per a convocar noves eleccions. Precisament perquè vivim moments de crisi, el que menys convé des d’un punt de vista econòmic, i així ho remarquen a la Gran Bretanya, són governs interins incapacitats per a prendre decisions.

Sovint, diuen les enquestes, Duran i Lleida és el polític més ben valorat a Espanya. Deu ser per les bajanades que deixa anar i que entonen amb el tristíssim panorama que ens ofereixen tant els socialistes com els populars. L’estratègia dels partidaris de mantenir la dependència envers Espanya es veu que passa també per participar de l’estupidesa més supina.

L’actitud angelical dels socialistes

Les tensions al si del Partits dels Socialistes són evidents. Com ja els ha passat en moltes altres ocasions, des de Madrid se’ls exigeix una actitud de vassallatge que després no és correspost. L’espantall d’una victòria popular a les Corts espanyoles i el dubtós mèrit de poder afirmar que el PSOE té a Catalunya un dels seus pilars fonamentals, fan que els socialistes catalans s’aboquin disciplinadament cap als seus superiors. Les reticències del sector catalanista no hi són per raó del vassallatge, sinó perquè la seva meselleria després no és recompensada ni reconeguda.

Només faltava que el President Montilla volgués aparentar que prenia les regnes de la defensa de l’Estatut adreçant-se a Rodríguez Zapatero d’una banda i a Mariano Rajoy de l’altra, com si fos un President de veritat que els crida a l’ordre. La resposta ha estat clara i contundent, i al dirigent popular li ha vingut com anell al dit poder-li refregar per la cara al mateix Palau de la Generalitat: Zapatero i Rajoy no poden arribar a grans acords perquè tots dos volen seure a la mateixa cadira, però tots dos comparteixen la mateixa visió de centralització espanyola i de menysteniment per Catalunya i pels catalans. La tímida reacció que aparentava el President de la Generalitat ha caigut en el ridícul, de manera que s’ha vist forçat a esmenar el nou cap de campanya dels socialistes catalans que devia mal interpretar el gest, creient que ja podien prescindir, de cara a les eleccions de la tardor, de la imatge del PSOE aliat amb el PP contra Catalunya. Montilla i els socialistes es troben en una situació compromesa, amb mals auguris electorals, però la seva actitud de submissió envers Madrid tampoc els serveix perquè els socialistes espanyols els donin un cop de mà. Ben al contrari: qui té el poder real exigeix disciplina absoluta sense que el vassall en pugui esperar res a canvi.

Això sembla ser que és el que costa de pair a polítics dels sector catalanista com el Conseller Antoni Castells. Un dels pocs que es veu amb cor d’expressar públicament la seva disconformitat amb el tracte rebut pels seus teòrics companys de partit; la majoria callen, per por de no sortir a la foto. I no s’ha estat de qualificar d’angelical l’actitud dels Iceta i companyia que continuen insistint en què la seva aspiració és acontentar l’amo i fins i tot intentar convèncer-lo perquè no els maltracti en excés. Angelical seria, com diu Castells, si els dirigents socialistes creguessin realment que poden convèncer Zapatero perquè canviés la seva política envers Catalunya. Però la seva actitud no té res d’angelical: Als dirigents socialistes catalans els importa un rave convèncer o no Zapatero, perquè ja saben que això és impossible, l’únic que fan és agenollar-se servilment per poder continuar gaudint, a títol personal, de la confiança de l’amo que decideix al seu albir sobre ells i sobre el país.