Quines amenaces són més creïbles

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

A més d’un se’ns devien il•luminar els ulls en sentir el President Artur Mas, al Parlament, sentenciant que Catalunya disposaria d’Hisenda pròpia, ja fos per la via del Pacte Fiscal negociat amb el Govern espanyol, ja fos per la decisió unilateral de la majoria parlamentària. Però de seguida ens sobrevé el dubte: És possible que finalment l’Artur Mas s’hagi adonat de l’error que cometia sotmetent-se als designis de Madrid? Que s’hagi adonat que no portaven enlloc ni les estúpides polítiques de retallades que ens han ensorrat encara més en la crisi, ni les utòpiques i al•lucinants pretensions de convèncer els nostres espoliadors perquè ens tornin el que és nostre? És possible que estigui disposat a fer un gir de 180º en la seva política?

Costa de creure. Però, com que les ganes que sigui veritat són immensurables, podríem arribar a fer un acte de fe i donar crèdit a les seves paraules. Estem disposats a oblidar que durant molts i molts anys els nostres Governs (els de CiU i el del tripartit) han anat llançant advertències i amenaces a Madrid del que seríem capaços de fer si “no trobàvem un encaix adequat dins d’Espanya”, com deia Jordi Pujol des dels inicis. Però era el conte del pastor i el llop: no sé si algun cop es van arribar a inquietar per les amenaces dels catalans, però el que és segur és que al final ja no podien dissimular el riure quan sentien aquesta mena d’advertiments, amb la seguretat que a l’endemà trucarien de genolls a la seva porta. La credibilitat de les amenaces de cercar una via pròpia, si no podíem veure reconeguda la nostra identitat al si de l’Estat espanyol, era nul•la. La dita castellana de “perro que ladra no muerde”, es constatava una vegada darrere l’altra com a estrictament certa. La prova és que les reaccions a Madrid han estat ben escasses, i no tenen cap inconvenient en mantenir viva la col•laboració CiU-PP.

Però, com molt bé il•lustrava el programa “Polònia”, la funció del PP català va molt més enllà fins i tot de l’estratègia de Madrid. I la senyora Alícia, que dies enrere ja va retreure que era gràcies al Govern espanyol que el Govern català podia pagar les nòmines dels funcionaris, va llançar la seva nova amenaça: Si Catalunya construís una hisenda pròpia, qui pagaria les pensions dels jubilats catalans? La senyora Alícia donava per suposat que els diners que els catalans han pagat durant tots els anys de cotització són diners estrictament dels espanyols, que no ens corresponen als catalans, i que només per la seva graciosa generositat ens en poden tornar un part quan volen, o gens ni mica si pretenguéssim decidir sobre els nostres recursos.

I amb això tenia raó l’Alícia. Una decisió valenta en defensa de Catalunya tindrà sempre la reacció aïrada, i si cal violenta, de les institucions de l’Estat. I el mínim que podem esperar és que els diners que ara ens espolien en part, se’ls vulguin quedar tots, i procurin fer-nos tota mena de boicots: les traves i les agressions que ara ens procuren més o menys dissimuladament, esdevindrien franques i obertes, amb totes les seves armes. Per tant, com deia l’Alícia, si l’Artur Mas té una clara intenció de posar-se al servei del interessos dels catalans, hauria d’explicar i preveure totes aquestes agressions que haurem de patir.

Perquè, les amenaces de l’Artur Mas podem posar-les en dubte, podem témer que quedin en un no res a la primera envestida dels espanyols, com li va passar a l’Ibarretxe, però les amenaces dels nacionalistes espanyols com les de l’Alícia tenen tota la credibilitat del món. Les promeses de respectar Catalunya les negligeixen sempre; les amenaces, mai.

Tenim prou presons per a tants xoriços?

Van com cavalls desbocats. Ja no guarden ni formes ni mesures. Un catedràtic d’Economia ens deia que els gestors de la crisi, com a mínim en l’àmbit espanyol, no aprovarien la seva assignatura a la Facultat, perquè negligeixen principis elementals en economia. Però la resposta seria clara: qui ha dit que el Ministre d’Economia o el President del Banc d’Espanya necessiten o fan ús de coneixements economicistes, quan les seves decisions són estrictament polítiques, i de partit?

La decisió la tenen presa de fa temps: la crisi l’han de pagar els ciutadans i no pas els qui amb la seva nefasta gestió l’han ocasionada. Per tant, els directius de Bankia, amics i companys de partit, es poden endur jubilacions i indemnitzacions milionàries, però el forat que ells han creat l’haurem de pagar els ciutadans, i en major proporció els ciutadans catalans. Ni ells mateixos no es posen d’acord en què consisteix tècnicament la intervenció de l’Estat en aquesta entitat bancària: mentre uns parlen obertament de nacionalització, altres, com el Conseller d’Economia del País Valencià, diuen que de nacionalitzar res de res. Ells només entren a formar part de l’accionariat de Bankia, perquè "Les nacionalitzacions es fan en d'altres països". I, de fet, tenen raó. Qualsevol governant honest podria pensar que, si el sistema bancari privat ni compleix la seva funció de facilitar crèdit a les famílies i a les empreses ni tenen la mínima solvència per la seva pèssima gestió, una opció seria la nacionalització per tal de posar una banca pública al servei del país. Però no és el cas. Es tracta només de fer pagar als ciutadans els seus errors, per a poder retornar l’empresa a mans privades un cop l’haguem sanejada.

Si això no és una estafa, un robatori amb tots els ets i uts, ja m’ho explicareu. Quan la bombolla immobiliària els proporcionava sucosos beneficis, els beneficis eren seus i l’Estat els premiava fent-los pagar els impostos més baixos d’Europa i donant-los totes les facilitats per a defraudar la hisenda pública. I quan ells mateixos han ensorrat el negoci, aleshores apareix l’Estat socialitzador de les pèrdues. Insisteixo: tenim prou presons per a tants xoriços? Una proposta: Podríem indultar milers de petits carteristes i delinqüents de baix nivell, per a fer lloc a les presons per a aquesta trepa de delinqüents de guant blanc, que ocupen ministeris, direccions generals i consells d’administració d’entitats bancàries, i ens porten a tots pel camí de l’amargura.

Paraules clares de l’Artur Mas. Són creïbles?

Per fi sembla que hem pogut sentir un Artur Mas més assenyat, responsable i realista. Ja era hora que deixés de banda aquelles utopies de bufanúvols, aquell no tocar de peus a terra amb idees estrambòtiques, i aquell to de somiatruites buscant l’impossible. El país no té sortida, ho ha dit el Conseller de Cultura, si no disposem d’un Estat propi; no podem sortir de la crisi, ho ha dit també el Conseller d’Economia, sense acabar amb la situació d’espoli que patim. Doncs, deixem-nos de marejar la perdiu i de perdre el temps pretenent convèncer els qui viuen de la nostra espoliació.

Les paraules d’Artur Mas al Parlament van ser clares com no ho havien estat fins ara: “Catalunya tindrà un hisenda pròpia, per la via del Pacte Fiscal o per la via de la pròpia decisió”. I hi va posar una data límit, fet imprescindible per a fer-les creïbles. Naturalment, als nacionalistes espanyols no els convé de cap de les maneres, perquè si Catalunya amb els seus propis recursos disposés de més diners, aquests forçosament haurien de ser en detriment d’algú o altre que fins ara se n’està aprofitant. El PP espanyol, i la seva delegació a Catalunya, no vol de cap de les maneres que Catalunya disposi de més recursos per a la sanitat, per a l’educació o per al foment de l’ocupació, i prefereix dilapidar-los amb infraestructures inútils a qualsevol lloc d’Espanya. El lladre acostumat a viure del botí dels seus robatoris no pot acceptar que algú blindi les seves propietats, perquè ell hi sortirà perdent.

Les paraules de Mas, doncs, carregades de realisme, ens fan despertar un xic d’optimisme per a poder acabar amb aquesta situació que ens empobreix dia rere dia i que ens porta a un carreró sense sortida. Només té un problema: són creïbles les seves paraules? Podem creure que aquesta vegada sí que va de debò, i que ja no ajupirà més el cap amb la indignitat que ho ha fet fins ara? Ho voldríem creure. I, personalment, no li faria més retrets de passat i tindria tot el meu suport, com suposo que tindria el de tots els catalans que estimen el seu país, com a mínim per damunt de l’obediència de partit o de l’interès mesquí dels nostres enemics.

La crisi, la gran estafa del segle

Cada vegada més, sorgeixen veus clamant en contra de les fórmules imposades pels poders econòmics per sortir de la crisi; de fet, més que fórmules per a sortir de la crisi són fórmules per gestionar-la de tal manera que no l’hagin de pagar els seus causants, sinó les seves víctimes. La crisi no va venir perquè sí, sinó que ja era anunciada de temps pels especialistes, i no ha empitjorat perquè sí, perquè els seus gestors ja són conscients del disbarat que estan cometent, però és el que els surt més rendible.

Ja fa anys que en l’escena internacional es parlava de la pèssima gestió de Rodrigo Rato, que es dedicava a incentivar entre els seus amics la bombolla immobiliària. Afortunadament per pell, la bombolla va esclatar en mans dels seus successors que tampoc van saber-la aturar ni van saber-hi fer front. Rodrigo Rato se’n va anar a dirigir el Fons Monetari Internacional on va portar a terme una gestió més que dubtosa; entre altres coses se li retreu no haver previst la fallida de part del sistema bancari americà, i en conseqüència de l’Europeu, i que va ser el detonant de l’esclat de la bombolla immobiliària a l’Estat. De fet, ell mateix, així com les falses i fraudulentes agències de qualificació, donaven tot el crèdit i la màxima qualificació de solvència a entitats com Lehman Brothers just abans de la seva fallida. Rodrigo Rato va deixar el FMI per incorporar-se a Caja Madrid, amb l’objectiu de sanejar-la; i els seus amics del Banc d’Espanya van ordir una trama per provocar fusions, maquillant i falsejant les dades per fer-nos creure que el problema eren les petites caixes territorials com les catalanes. L’operació va assolir l’objectiu d’eliminar el sistema català de caixes, objectiu fonamental, però va agreujar la situació de Caja Madrid reconvertida en Bankia; els dirigents de Caixa Laietana, per exemple, sabien perfectament que lliuraven la seva petita caixa cap a la fallida, a canvi d’una recompensa personal. La gestió de Rato a Bankia no ha fet sinó agreujar la seva situació fins a portar l’entitat directament a la fallida, a l’espera que el seu amic, company de partit i nou ministre d’economia aconsegueixi salvar-la a base de fer-nos pagar als contribuents el seu desastre. Un, ministre que, no és pas casual, prové justament de Lehman Brothers.

I aquí ve l’estafa. Tots els elements que han intervingut en el procés s’han enriquit quan la bombolla els funcionava, amb l’excusa que és la llei del mercat: si ells han estat capaços de fer negocis brillants, els beneficis són seus. Però, quan la seva pèssima gestió ens ha portat la crisi a tot el país, però també a les seves entitats financeres, aleshores els seus amics dels banc d’Espanya i del Govern espanyol surten a rescatar-lo prenent els diners dels ciutadans. En una entrevista televisiva un Catadràtic d’Economia de la Pompeu Fabra deia que ho estan fent tan malament que no superarien el seu curs a la universitat. El que passa és que ni el Banc d’Espanya, ni el Govern espanyol no se serveixen de criteris econòmics, sinó estrictament polítics i de partit. Seria de jutjat de guàrdia, si el sistema judicial no estigués igualment implicat en la trama.

Mèrits i desmèrits empresarials

Els qui no estem relacionats amb el món de l’empresa, a vegades, pot ser que valorem poc el mèrit d’aquells emprenedors que han estat capaços de generar riquesa i d’oferir uns serveis que a més de ser útils a la societat, creen llocs de treball i, naturalment, els donen beneficis. Amb una excessiva facilitat podem caure en l’esperpent de titllar-los d’aprofitats o d’explotadors, pel sol fet que ells se n’enduen uns beneficis, sense tenir en compte si aquests són desmesurats, o si els beneficis són a costa de malpagar el treballador o d’abusar dels preus.

Hi ha, però, un espècimen d’emprenedor a qui caldria reconèixer, en tot cas, uns altres mèrits. Mentre uns empresaris han de fer tot un esforç de comptabilitat i d’organització de tota la seva estructura productiva per tal d’oferir un producte o servei a un preu raonable, competitiu i d’interès per a la societat, n’hi ha d’altres que orienten tot el seu esforç i el seu enginy cap a una altra banda. Per entendre’ns, l’amo del taller mecànic ha de poder oferir un servei adequat i d’acord amb les necessitats dels clients, a uns preus que li permetin pagar tota la inversió feta, les despeses corrents i la mà d’obra, i que encara n’hi quedi un romanent de beneficis. Tota una tasca ben meritòria. Res a veure, per exemple amb les empreses elèctriques, amb les concessionàries d’autopistes, la banca o tantes altres empreses estretament vinculades amb els poders públics. Les companyies elèctriques, per exemple, amb la complicitat dels polítics de torn, van falsejar el cost real de la producció d’energia per tal que l’Estat n’assumís una part important en forma de reconeixement de deute; d’aquesta manera, obtenen uns escandalosos beneficis, i encara tenen la paella pel mànec perquè poden exigir increments de tarifes absolutament desmesurats i injustificats. Una cosa semblant passa amb les concessionàries d’autopistes: l’administració, sabent el cost real de la inversió, acorda amb l’empresa unes condicions i unes tarifes que li acaben reportant uns beneficis astronòmics, que no tenen res a veure amb la inversió feta ni amb els beneficis empresarials que acostumen a tenir les empreses normals. O posem el cas dels bancs, per als quals les administracions, amb l’excusa que no poden deixar-los caure perquè s’ensorraria tot el sistema, els donen tota mena d’ajudes i facilitats, com no es dóna als altres empresaris a qui no surten els comptes.

L’èxit i el mèrit d’aquests empresaris, i de tants altres, no és el de saber organitzar una estructura empresarial que permeti oferir uns serveis, crear llocs de treball i, a més, produir un marge de beneficis. El seu mèrit, si és que se’n pot dir mèrit, és el de tenir la capacitat de subornar o de condicionar els poders públics perquè els posin els beneficis amb safata. Perquè, així, qualsevol ximple podria fer d’empresari.

Quan els dimarts plantin cara als divendres

L’odi i la fòbia del Partit Popular contra Catalunya, contra la seva gent, la seva llengua i la seva identitat estan desbocats, i es materialitzen des de fa mesos en els Consells de Ministres dels divendres. Una setmana rere l’altra, el Govern de Rajoy va dictant la seva llei per a laminar el ja migrat autogovern de Catalunya i per a perjudicar-nos econòmicament. I això amb la complicitat de la trepa de l’Alícia que treballen també incansablement per aconseguir el trencament de la cohesió social i que Catalunya no disposi dels recursos que necessita i que ens roben a diari.

El Govern de Catalunya, fins ara, potser per l’afinitat ideològica, ha vingut claudicant, ajupint el cap i mostrant-se servil envers el poder espanyol. Ni tan sols no va gosar presentar recurs d’inconstitucionalitat per la Reforma Laboral, tot i el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. Un darrere l’altre, des del President al darrer Conseller, passant pel portaveu del Govern o la Presidenta del Parlament, s’han anat queixant d’aquestes agressions, incompliments i actituds recentralitzadores del PP, a vegades fins i tot amb un to d’aparença agressiva; però, res. A Madrid, ja saben que després de la cridadissa ve la calma, el pacte i la submissió; apliquen la saviesa popular que els diu allò de “perro que ladra, no muerde”. I de moment els ha funcionat al peu de la lletra: molta bordada i poca mossegada.

Però aquest cap de setmana, el portaveu del Govern català, el Quico Homs, ha llançat la seva rèplica d’amenaça: “aquest dimarts, el Govern plantarà cara”. Costa de creure, la veritat; tot i que ho voldríem creure. Tant de bo que ens sorprenguin i les mesures del Govern català no es limitin a les típiques declaracions altisonants que no van més enllà del ressò de les mateixes paraules. No serveix de res presentar les agressions contra Catalunya al Consell de Garanties Estatutàries, si després no es fa el següent pas; com tampoc de res serveix personar-se al Tribunal Constitucional sabent que aquest està sotmès a la voluntat i l’arbitri del Govern espanyol, i que en tot cas les seves resolucions es poden allargar indefinidament, segons l’interès polític del partit. Si plantar cara no vol dir deixar clar que no s’acataran les decisions que ens siguin perjudicials, i si no vol dir que s’emprendran les decisions que calgui, encara que no encaixin en la legalitat espanyola, la veritat és que “plantar cara” no vol dir res.

A França també guanya el canvi

Tal com anunciaven les enquestes, a França s’hauran girat les tornes. Els qui aquí, aprofitant els desencerts del tripartit i de Zapatero, argumentaven que eren les polítiques d’esquerres les causants del malestar de la ciutadania que va acabar apartant-los del poder, ara podran dir que a França són les nefastes polítiques de dretes les que han fet que els ciutadans optessin per un canvi. Tan senzill com seria admetre que ningú no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut fer front a la crisi, i per tant les urnes van passant factura a tots els governs, sense distinció de colors.

Ja s’ho devien veure a venir, perquè des de fa unes setmanes ha anat creixent la brama de la necessitat de canviar de polítiques. Aquell dogma, imposat bàsicament per Alemanya, però secundat per la pràctica totalitat de governs europeus, segons el qual l’única recepta era la contenció de la despesa, reduir l’endeutament i retallar a tort i a dret, ha començat a posar-se en dubte potser perquè ja veien a venir que la França d'Hollande no estava disposada a seguir-lo. De fet, tampoc era del tot cert que es retallés la despesa a tort i a dret; perquè per a injectar diners a la banca no hi havia límits i les xifres es compten per bilions. Fonamentalment, les retallades eren la consigna per a eliminar l’Estat del benestar. Sigui com sigui, el cert és que ara ja pràcticament tothom coincideix en quelcom tan obvi com que caldria impulsar polítiques de creixement: hauran descobert la sopa d’all!

De tota manera, tampoc cal fer-se massa il•lusions. L’economia europea està perfectament controlada, i els grans poders econòmics no voldran precipitar la sortida de la crisi mentre no hagin completat la seva obra de desmantellament de l’Estat del benestar i d’adequació de tota la legislació en funció dels seus interessos. François Hollande, si no accepta com la resta de dirigents europeus seguir les directrius que li marquin, es trobarà amb el boicot i l’atac directe a l’economia francesa: Si fins ara els mercats han respectat relativament França, no pas per la seva situació econòmica, molt més greu del que diuen, sinó perquè era el gran aliat d’Alemanya, ara podrien descarregar les seves ires contra l’economia francesa. I a sobre, encara diran que ha estat culpa dels socialistes!

I si guanya l'esquerra?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja se sap que en unes eleccions sempre hi ha lloc per a la sorpresa. Però, fins al darrer moment, les enquestes donen com a guanyador de les presidencials franceses el candidat socialista François Hollande. De tota manera, el més probable és que la victòria sigui relativament ajustada; a França, com aquí i com arreu, un 5% de vots de més o de menys pot fer decantar la balança cap a una o altra banda. I el guanyador, malgrat que la diferència sigui mínima, acostuma a fer servir frases grandiloqüents com “La ciutadania ha rebutjat unes determinades polítiques”, “Els ciutadans han volgut el canvi”, “És el fracàs de determinada opció política”...


Res a dir, sempre que es pugui fer servir la mateixa metodologia d’anàlisi, tant si és l’un com si és l’altre, el guanyador. La derrota de Zapatero, i la del tripartit, es va vendre no només com el fracàs d’uns governs que no van saber fer front a la crisi, cosa ben certa, sinó com els seus causants; com si abans no hi haguessin hagut unes polítiques conservadores que incentivaven l’especulació immobiliària que, com en el joc del globus, va acabar esclatant en mans dels socialistes. “És el fracàs de les polítiques d’esquerres” deien molts pretesos analistes i observadors esbiaixats. Diran, ara, si es confirma la victòria del candidat socialista que “És el fracàs de les polítiques de dretes”?

He dit en repetides ocasions que els governs progressistes (de fet hauríem de dir “menys de dretes”) d’Espanya i de Catalunya, van tenir la dissort de trobar-se immersos en la crisi i no hi van saber respondre, naturalment, com va passar a Europa a tota mena de Governs, de dretes i d’esquerres. A Itàlia també s’hi va trobar el Berlusconi i les seves polítiques més que conservadores. I no oblidem que, encara que el Sarkozy vagi posant com a pèssim model el govern Zapatero, tampoc és que la situació econòmica a França sigui per a tirar-hi coets. Si hi ha canvi a l’Elisi, també és possible que el nou inquilí acabi destapant i denunciant haver rebut una herència molt més desastrosa del que semblava. Un discurs que no ens vindria pas de nou, perquè ja l’hem sentit massa vegades.

Sembla un relleu lògic en la mesura que la majoria dels Governs europeus que han hagut de fer front a la crisi no han resistit el pas per les urnes, i encara caldrà veure què li passarà a la senyora Merkel. Al capdavall, l’estratègia per a sortir de la crisi de Zapatero és pràcticament la mateixa que està seguint Rajoy i que ha seguit el Sarkozy: creuar els dits i esperar que la mateixa inèrcia de les oscil•lacions econòmiques faci créixer els brots verds de la recuperació. Zapatero confiava que la crisi s’hauria començat a esvair al final de la seva legislatura, i no va fer res per a sortir de la crisi. Rajoy fins i tot ha retallat les escasses polítiques actives d’ocupació, amb la mateixa confiança que el seu predecessor. Fonamentalment, la diferència és que la dreta ha aprofitat la situació de crisi per a liquidar l’Estat del benestar i adequar la legislació a les exigències dels grans poders econòmics.

Els qui honestament creien que l’electorat català i l’espanyol van expressar les urnes el seu rebuig a les polítiques d’esquerres, hauran d’admetre que l’electorat francès, si es confirmen les enquestes, hauran rebutjat igualment les polítiques de dretes. La mateixa desqualificació que serveix per als uns ha de servir per als altres. O per a cap. A part que els anomenats socialistes, a Europa, no deixen de fer polítiques de dretes, encara que potser amb un xic més de sensibilitat envers els problemes socials, la seva derrota o la seva victòria té la mateixa significació a un lloc i a un altre. I els eximents o les excuses del marc general que els ha impedit trobar una sortida a la crisi també serà la mateixa per als uns que per als altres. O no?

Un darrer esforç per salvar la banca

Fa temps que se’n parla. El sistema bancari espanyol, amb algunes poques excepcions, està contaminat per la pèssima gestió dels seus dirigents que, a més d’embrancar el país en la bombolla immobiliària, hi van quedar ells mateixos entrampats. Molts dels seus actius són més hipotètics que reals, almenys a curt termini. A l’inici de la crisi, fins i tot es fregaven les mans quan veien que algun dels seus clients no podia pagar la hipoteca: ells se li quedaven el pis, sense que això saldés el deute, i per tant podien tornar a vendre’s el pis, pel qual podien estar cobrant dues hipoteques alhora.

Però la bombolla especulativa es va fer tan gran que els va esclatar a les mans. I ara no saben què fer amb els pisos, construccions a mig fer i solars que s’han anat quedant de petits propietaris, però sobretot de grups immobiliaris. Fa temps que es parla de la possibilitat d’acumular tots aquests actius tòxics en una sola entitat; això permetria, diuen, alleugerir la càrrega dels bancs i sanejar-los. Si del que es tracta és de regalar aquests actius, i per tant anotar-se’ls com a pèrdues, ben poca cosa hi tenen a guanyar les entitats bancàries, tret d’estalviar-se la gestió immobiliària que ara els toca fer. Però la pregunta clau és: I qui posarà els diners per a crear aquest banc de tòxics, una veritable desferra financera? Per iniciativa privada, ningú. Amb els milions i milions que les administracions han arribat a robar i a escatimar als ciutadans per a regalar-los als bancs, ja ens podem imaginar que al final també ens tocarà pagar aquesta festa.

Una proposta més estrictament liberal podria ser simplement deixar caure els bancs insolvents. Cosa que no han fet fins ara, ja que els governs de dretes han optar per socialitzar les pèrdues, i només han liquidat aquelles entitats d’estalvi que els feien nosa. I no era una qüestió d’estricta solvència ni de rigor economicista, perquè per aquesta regla de tres una entitat com Bankia ja hauria d’haver estat liquidada fa temps. Només la seva significació política i de partit, amb el seu president al capdavant, han evitat forçar-ne la fallida. Bankia podria ser l'embrió i la primera pedra d'aquest banc de tòxics... però que se'l paguin a Madrid!

De Ferran Mascarell a Duran i Lleida

Ho deia el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, l’altre dia: “Hem de poder ensenyar el món que el català té un Estat que el defensa”. En canvi, el Duran i Lleida deia que havíem de treballar com si fóssim un estat. Són frases, carregades de sentit, que poden tenir interpretacions diverses. Des d’una opció clarament independentista a la del desig d’aconseguir que l’Estat on estem ficats finalment ens defensi.

Jo no sé exactament què volia dir el Conseller de Cultura. Suposo que no deu pretendre fer-nos creure que, ara mateix, tenim cap Estat que ens defensi; vull pensar que es refereix a la necessitat de tenir aquest Estat. Però aquestes afirmacions poden quedar matisades per les de Duran i Lleida: això d’actuar com si fóssim un Estat pot venir a dir que ens hem de resignar amb el que tenim i que hem de fer veure que amb això ja en tenim prou per sortir-nos-en. Ell sap que no. Sap perfectament que fent veure que tenim un Estat, tenint-ne un tan radicalment hostil a nosaltres, no tenim massa possibilitat de sortir-nos-en, ni econòmicament ni com a país amb llengua i cultura pròpies.

No es tracta de “poder ensenyar al món que el català té un Estat que el defensa”, perquè la gent sap que les dificultats que té el català provenen bàsicament d’hostilitat d’aquest Estat espanyol, que no ens defensa sinó que ens agredeix. En tot cas, hem de fer veure al món que necessitem i tenim dret a tenir un Estat que ens defensi. Perquè no oblidem, Catalunya no és una nació sense Estat (què més voldríem, com a primer pas!); som un país sotmès a un Estat que l’agredeix i l’espolia.

L’opció del PP, la Independència

És cert que hi ha molts catalans que no tenen inconvenient en sentir-se espanyols i, il•lusòriament, encara pensen que és possible aconseguir un reconeixement de la nostra cultura i la nostra identitat dins de l’Estat espanyol. És el resultat de tants anys d’intent d’assimilació, d’opressió i de vexacions; de fet, la desaparició de pobles i cultures, arreu, passa per aquesta etapa desafecció cap al propi país, fins al punt que hom pot acabar renegant-ne. Per als qui, a l’estil Vidal Quadras ja han renegat de la seva llengua i del seu país, i s’han convertit en el seu principal enemic, no hi ha res a fer.

Ara bé per aquells catalans que encara somnien en la utopia d’una Espanya que reconeix l’existència de pobles amb llengua i cultura diferents, és el PP el qui els mostra quina opció han de seguir: la independència. Si a l’Estat espanyol ho ha diverses llengües, el lògic seria que els espanyols volguessin veure-les totes reconegudes a Europa; l’actual President del Parlament europeu, l’alemany Martin Schulz, creu que seria el més normal del món. Però, per al Partit Popular, no. Per als populars el plantejament és clar: els catalans no podem veure reconeguda i normalitzada la nostra llengua al Parlament Europeu si no tenim un Estat propi. El d’Espanya no ens serveix, perquè ens és hostil. El mateix passa amb les seleccions esportives internacionals; els catalans no hi tenim dret, diuen els populars, mentre no tinguem un Estat propi.

El consell que ens dóna el Partit Popular és clar: dins de l’Estat espanyol no podem esperar veure reconeguda la nostra existència com a poble i com a cultura. Els catalans, a Espanya, no existim, excepte per a pagar les seves festes i disbauxes. Els catalans que encara no hem renegat de ser-ho, segons el PP, només tenim dues opcions: o acabar de renunciar a la nostra catalanitat i assumir l’espanyolitat amb totes les conseqüències, o optar directament per la Independència. És el PP, i en bona mesura també el PSOE, el qui nega les opcions intermèdies dels bufanúvols que encara confien en la possibilitat d’una Espanya federal i respectuosa amb la diversitat.

El diable celebra jornada de portes obertes

Va ser un fet relativament insòlit. El Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca va celebrar una jornada de portes obertes per als mitjans de comunicació, per tal que comprovessin que allà ni es torturava ni es maltractava els retinguts. I, efectivament, els periodistes van poder veure amb els propis ulls com no es maltractava ningú, i van poder observar la polidesa de les dependències degudament preparades per a la visita. Que en són de cínics i d’hipòcrites!

Les denúncies contra aquest centre han estat constants en els darrers temps, i n’hi ha prou testimonis. Ara es tractava només de fer un muntatge propagandístic per rentar-se la mala imatge. Però, està clar, la visita dels mitjans de comunicació s’havia de fer de forma programada, amb temps suficient per a posar ordre i fer neteja, almenys per aquell dia, de les sinistres dependències; naturalment, es tractava d’una visita guiada per tal que els periodistes només veiessin allò que els interessava mostrar; els internats els van veure de lluny, confinats al pati, sense poder-hi parlar, no fos cas que els expliquessin la veritat del que hi passa dins d’aquelles quatre parets. Una burla informativa que no tots els mitjans de comunicació van voler reflectir, i molts es van limitar a passar les notes oficials que els havien donat, sense qüestionar-se res.

Però el més greu és que tot just feia uns dies que els mateixos irresponsables del CIE havien negat l’entrada al Síndic de Greuges, que en compliment de la seva tasca institucional volia conèixer de primera mà la realitat del centre. Uns funcionaris sense massa escrúpols ni honorabilitat, que posats a transgredir la llei ja no els venia d’aquí menystenir les institucions catalanes. Però, tampoc ens ha de venir de nou: tenim un Govern i un Parlament, incapaços de fer-se respectar. Ni una queixa, ni una moció de protesta, ni una denúncia...

El full de ruta de l’ANC

Els independentistes hem trobat a faltar sempre un full de ruta clar i precís per avançar cap a la independència. Des dels partits que es limiten a dir que anem fent i que ja en parlarem més endavant, fins als que podien presentar una hipòtesi tan fora de la realitat com la de dir que si obtenien la majoria proclamarien unilateralment la independència; quan en realitat no tenien clar si podrien obtenir representació parlamentària. I, entremig, una Esquerra capaç d’aprovar en un mateix congrés fer un referèndum per la independència el 2014 i proposar un Concert econòmic de cara al 2020.

Per això, és especialment interessant saber l’Assemblea Nacional Catalana sembla que sí que té un full de ruta. Aquest any 2012 hi haurà tot un seguit de mobilitzacions que confluiran amb la gran manifestació de l’11 de setembre; el 2013 hauria d’haver-hi la macroconsulta municipal a través de l’Associació de Municipis per la Independència, una consulta que hauria de posar en evidència la imperiosa necessitat de passar cap a la consulta definitiva, probablement el 2014. Com sempre, hi ha el doble risc: d’una banda, que aquesta mobilització nascuda de la societat vulgui ser manipulada i aprofitada per algun partit polític; però de l’altra, i en sentit invers, que els partits polítics s’ho mirin de lluny, i fins i tot ho respectin, però que no s’hi impliquin. L’èxit de l’ANC serà l’assoliment de les accions programades, però sobretot que aquestes accions siguin suficients com per a condicionar i implicar els partits polítics i, per tant, les institucions nacionals.

I aquí ve la punta de preocupació. El full de ruta sembla prou assenyat i en consonància amb la creixent demanda de la societat catalana, cansada de tant d’espoli i tant de menyspreu per part de l’Estat espanyol. A l’ANC hi ha persones vinculades tant a UDC, a CDC, a ERC, a ICV, a SI, i també alguns al PSC. Però no sembla que aquests mateixos partits treballin a les institucions pensant que hi ha previst aquest full de ruta. Faltarà veure la capacitat de l’ANC per a condicionar l’acció dels partits; de moment, no sembla que tinguin la voluntat de fer-ho.

Els morts els importen un rave

M’arriba a través de la xarxa el comentari d’un treballador d’un hospital públic astorat pel la mesura del Govern espanyol d’excloure de l’atenció sanitària els immigrants que no tinguin regularitzada la seva situació. Segons explica, per a moltes de les persones que es troben en aquesta situació i que necessiten assistència mèdica per a sobreviure, és com condemnar-los a mort. Per a la Ministra, per al Govern o per als polítics en general, la seva mesura es pot traduir en una lleugera reducció de la despesa; per ell, que els veu cada dia la cara, són persones a les quals se’ls pot tancar l’única porta de supervivència. I es pregunta esgarrifat: “Què sentiran els polítics en veure que la seva acció provoca morts?”

Absolutament res. La resposta és així de senzilla. Per als polítics en general, però molt concretament per als d’aquest Govern espanyol, la vida de les persones no els interessa ni poc ni molt. Estan molt acostumats a prendre mesures que saben que impliquen la mort de moltes persones, o la seva misèria o la pèrdua d’uns drets i d’un mínim de benestar; i no els tremola el pols perquè la prioritat absoluta és acontentar els mercats, els poderosos i els seus interessos personals. Les retallades en la sanitat impliquen morts, ja ho saben, impliquen danys irreversibles en persones concretes, de la mateixa manera que la venda d’armes denunciada recentment per Amnistia Internacional també provoca moltes víctimes mortals, i sovint de persones que intentaven lluitar per la llibertat i per la democràcia.

Però, no és pas el nombre de morts el que els preocupa, sinó la rendibilitat de les seves accions. En tot cas, esmerçaran esforços per evitar que els posin els cadàvers davant de la porta; no fos cas que els perjudiqués electoralment. I es cuidaran prou que els mitjans de comunicació no relacionin els fets i continuïn tractant-los com a persones decents en lloc d’anomenar-los pel seu nom: una banda d’indesitjables delinqüents i mafiosos disposats a matar i a perjudicar qui calgui si això els reporta beneficis.

SI – ERC: ara és l’hora!

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El fet de militar en un partit, ja ho he dit en altres ocasions, no implica una plena coincidència en totes i cadascuna de les accions empreses pels seus dirigents. Si no som sectaris, l’adhesió és més global i deixa molts espais tant per a la discrepància o com per a veure també amb simpatia altres formacions polítiques.

Per això, com a militant d’ERC, he passat moments amb més incomoditat que en d’altres. Afortunadament, ara mateix devem ser molts els qui sintonitzem millor amb a nova direcció republicana. Tot i la imatge personal poc engrescadora de l’Oriol Junqueras, el seu discurs és molt més convincent i dóna la sensació de saber on va.

Però amb un any i mig de legislatura, i amb l’inconvenient no pas menor (la darrera atzagaiada de la darrera direcció) de no haver fet el relleu abans de les eleccions i de no tenir, per tant, l’Oriol al Parlament, sí que podem veure quin és el comportament tant d’ERC com de l’altra formació independentista, Solidaritat.

D’una banda tenim una ERC amb una clara predisposició a pactar amb CiU, sempre que aquests vulguin desmarcar-se del PP i de les seves polítiques regressives; regressives en el camp econòmic i des del punt de vista nacional. Una predisposició que pot ser perillosa si no es clarifica en un breu termini. Les legislatures són molt curtes, i les accions polítiques de gran abast cal plantejar-les en els primers anys si no es vol que quedin avortades per la proximitat d’un nou cicle electoral. CiU ha començat amb molt mal peu, encaminant el país cap a l’abisme econòmic, empitjorant molt greument la situació i les condicions de vida de la majoria dels catalans, sense cap mena de traça ni de gest per a sortir de la crisi. El suport del PP no ha estat gratuït, sinó que s’ha cobrat amb mesures en contra de la llengua i de l’autogovern, i això sense que el mateix PP espanyol cedeixi ni un mil•límetre en la seva obsessió contra Catalunya. A la segona part de la legislatura, tant al PP com a CiU els convindrà distanciar-se per a poder-se presentar a les següents eleccions amb un perfil més propi, i qualsevol pacte amb les altres forces nacionalistes ja seria inútil perquè no hi hauria temps d’emprendre cap acció d’un mínim de volada.

L’oposició d’ERC, doncs, ha estat serena i mesurada, en l’expectativa d’un pacte amb CiU. Probablement, moderada en excés a parer de molts independentistes que veuen actituds més contundents en el grup de Solidaritat. És difícil no deixar-se portar per l’engrescament de les accions de SI; des d’un punt de vista nacional, la majoria de les actituds i accions empreses pels diputats solidaris són perfectament assumibles per a qualsevol independentista. Els falta, potser, un punt de credibilitat. Justament, el que els podria donar ERC.

No es tracta que els plantejaments ideològics de SI i d’ERC siguin molt semblants, i que en tot cas en la qüestió nacional no hi hauria d’haver cap impediment per a una entesa. El comportament i la imatge de les dues formacions són bàsicament complementaris. Caldria que ho tinguessin en compte en un moment tan decisiu com el que vivim, i plantejar-se d’una vegada una acció coordinada per forçar la política catalana cap a un procés d’emancipació i d’alliberament. Esperar a pocs mesos abans d’unes eleccions per a fer proclames d’unitat independentista és un error i una quimera: és ara que cal la unitat d’acció.

Les polítiques econòmiques donen els fruits esperats

Les mesures econòmiques del Govern espanyol, i també del català com a comparsa en tota aquesta història, està donant els seus fruits. A ningú se li acudiria pensar que el poderós equip econòmic del Govern espanyol no sabia el que feia, o que esperava obtenir-ne un altre resultat. Per tant, quan ens donen les darreres xifres d’atur ningú pot fer cara d’estranyat. L’atur està desbocat perquè les mesures econòmiques del govern ho impulsen.

Aquest primer trimestre de Govern popular s’ha saldat, en part gràcies a la darrera reforma laboral, amb un increment de 390.000 nous aturats. Potser diran que en un sol trimestre no es pot capgirar la situació econòmica; però, com a mínim evitar que empitjori potser sí que es podia esperar. Aquest argument ja no val per a CiU, que ja no pot excusar-se amb els errors de l’anterior Govern. En un any ha empitjorat, i molt, la situació econòmica del país. Catalunya és, després d’Andalusia, la Comunitat autònoma que més llocs de treball ha destruït. Però és que aquesta política econòmica està cridada a batre tots els rècords; ara mateix, la taxa d’atur no havia estat mai tan elevada des del 1985. I les perspectives són que no hem tocat fons, almenys mentre continuem amb aquestes polítiques.

Però, està clar, per al PP i per a CiU, les persones no són en cap cas l’objectiu de la seva actuació. Es tracta d’acontentar els mercats i els banquers, per als quals hi ha diners a vessar, es tracta de crear una situació de desesperació tal que permeti a les empreses imposar les condicions més inimaginables als seus treballadors, disposats al que calgui per conservar un lloc de treball. Són les polítiques econòmiques perfectament estudiades i que donen els resultats esperats; llàstima que vagin en perjudici de la immensa majoria per a beneficiar a molt pocs: són les polítiques que ens estan portant exitosament al club dels països subdesenvolupats.

La violència té els seus seguidors

Els feixistes, per definició, porten la violència a la sang. I quan van beguts, la barreja esdevé explosiva. Per a qualsevol personatge públic, diguem-ne normal, un descontrol o un exabrupte fora de lloc pot equivaldre a la seva desqualificació; un polític a qui s’imputés algun cas de violència domèstica, d’agressions o de provocacions de qualsevol altra mena seria censurat immediatament i, probablement forçat a dimitir N’hem vist molts casos, aquí i arreu. A un feixista, no. L’exhibició de brots de violència són una forma de treure pit i de demostrar la seva gallardia.

Es podria pensar que la violència és rebutjada per la majoria de la població. Per la majoria, potser sí; però hi ha una gens menyspreable massa de població que no en defuig pas, si amb la violència hi veu una forma de beneficiar-se’n. Quan els grups nazis alemanys, a finals dels anys trenta, atemorien la població del propi país, estrangers, jueus o gitanos, però també d’autòctons, molts alemanys se sentien identificats amb aquella violència perquè creien que ells en sortirien beneficiats. El Berlusconi esquitxat per tota mena d’escàndols, de corrupció política, econòmica i de menors, no va caure a les urnes per manca de suport popular sinó perquè va deixar d’interessar als poders econòmics europeus. Arreu d’Europa, escudats amb la crisi, apareixen els grups d’extrema dreta que fan apologia de la violència i de l’odi racial; i tenen el seu suport electoral perquè, lamentablement, no són pas pocs els ciutadans que emprarien la violència si no tinguessin por de la justícia i si creguessin, com els diuen els seus líders, que en poden treure profit.

Els grups municipals de l’Ajuntament de Vic han condemnat la violència dels darrers dies provocada, com ja ha fet en tantes altres ocasions, per un sinistre personatge local amb aspiracions de Führer . Per a ell, i per als seus seguidors, les condemnes a la violència serveixen de ben poca cosa. Per als alemanys nazis, la culpa de la violència era l’existència de jueus o de gitanos; si aquests no haguessin existit no haurien tingut necessitat de perseguir-los. És un estadi de degradació moral altament perillós.

La prioritat del Govern no és l’austeritat

Cada vegada estic més convençut que ni el Govern espanyol ni el català, amb les seves polítiques d’austeritat, no tenen com a prioritat l’estalvi de diners sinó un canvi en l’estructura i les relacions socials. Els ciutadans patim cada dia la novetat d’una nova retallada que suposa una reducció de drets, una limitació de serveis, i en definitiva un pas enrere en la nostra qualitat de vida; però no pas com una afectació personal o circumstancial, sinó com un retorn a les estructures del capitalisme salvatge de principis del segle XX o, si ho voleu, com un acostament al món subdesenvolupat.

Aquest primer trimestre del 2012, ja amb govern popular a Madrid i al cap d’un any de govern convergent a Catalunya, i després d’haver aplicat les dràstiques retallades que tots hem patit, el dèficit pressupostari de l’Estat s’ha incrementat notablement en relació al mateix període de l’any passat, exactament un 73’2%. Està clar que el mateix Govern espanyol ho justifica per l’avançament de transferències tant a les comunitats autònomes com a la Seguretat Social. Però és que hores d’ara ja ningú creu que el Govern espanyol, malgrat les retallades aprovades, aconsegueixi reduir el dèficit al nivell imposat per Europa. En part, perquè els números estan falsejats per tal de crear unes expectatives que, quan no es compleixin, permetran carregar les tintes cap allà on políticament convingui; és a dir contra Catalunya. En part, perquè posats a retallar no es toquen els temes claus d’aquest Estat malversador de fons públics, sinó els que afecten directament la butxaca i el benestar dels ciutadans. I en part, perquè aquestes mateixes polítiques econòmiques dels Governs espanyol i català el que comporten, i ells en són ben conscients, és un descens dels ingressos degut a l’agreujament de la crisi, que neutralitza el possible estalvi aconseguit amb les retallades.

Com deia, i totes les dades apunten cap aquí, cada vegada estic més convençut que, en realitat, les retallades no pretenen reduir el dèficit. El que de veritat els importa és eliminar de soca rel totes les conquestes socials aconseguides en els darrers decennis, crear un nou marc legal que sigui descaradament favorable als interessos dels poderosos, on sota l’eufemisme dels “mercats” els sistemes democràtics esdevinguin titelles a les seves mans, i deixar establertes una noves bases de relacions socials molt més properes al món subdesenvolupat que al primer món de progrés i benestar que merescudament havíem assolit. Hores d’ara ja podem considerar-nos de ple dret com un país en vies de subdesenvolupament, i no es començarà a treballar per a sortir de la crisi fins que no hagin aconseguit la completa destrucció d’aquell país de benestar que havíem construït amb molt d’esforç.

Relleu destructiu a TVC

La saviesa popular diria que una cosa que funciona no cal tocar-la. I si algú ho fa, o és perquè té una proposta de millora molt segura o és perquè el mou uns altres interessos. Això és el que deu estar passant amb la substitució de Mònica Terribas al capdavant de Televisió de Catalunya. De fet, des del primer moment que CiU va assumir el govern de la Generalitat ja tenia en el punt de mira posar algú més dòcil i més afí per a dirigir la Televisió pública. I si no ho ha fet fins ara, ni ha gosat explicitar públicament la voluntat del canvi, és perquè sap que els motius reals per a fer-ho són inconfessables, i ha de cercar el moment oportú per tenir el mínim de contestació.

Amb Mònica Terribas, Televisió de Catalunya ha recuperat el lideratge amb un model de televisió de qualitat i inequívocament nacional. I això és el que molesta al Partit Popular a qui CiU està disposada a fer tota mena de concessions; a canvi de res, és clar. Quan es va procedir a la renovació del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ja v quedar clara que hi havia la decidida voluntat de polititzar-la i de tenir-ne un control partidista sense fissures, a mitges entre el PP i CiU. Ara, el president de l’organisme públic, Brauli Duart, en tant que delegat de CiU proposarà l'actual director de RAC1, Eugeni Sallent, com a nou director de TVC. De fet, la candidatura de Sallent es presenta després d’haver-ne presentat d’altres, la darrera de les quals la de Ramon Rovira; i és que més que una proposta engrescadora d’una nova direcció de la televisió pública, el que h ha és la proposta destructiva de rellevar Mònica Terribas, precisament per haver aconseguit una televisió de qualitat i al servei del país.

Es pot dir que Eugeni Sallent també és un professional qualificat i que també ha tingut els seus èxits al capdavant de projectes comunicatius. Només faltaria. Però també és evident que el principal mèrit que pot portar Eugeni Sallent al capdavant de TVC és el fet de ser un home de la “casa”, del Grup Godó que sempre ha gaudir del favor de CiU i del PP i no pas per ser un grup amb consciència nacional clara. Aquest serà un nomenament estrictament de partit (o de duet de partits PP-CiU), i que pot posar en perill els èxits aconseguits fins ara. La prioritat no és garantir aquesta televisió nacional i de qualitat, sinó una televisió al seu servei.

Eleccions anticipades o declaració d’independència

Avui toca anar forts. Ahir, estàvem disposats a vendre’s per no res. És l’anar i venir d’una CiU poruga i que avantposa els interessos de classe als interessos de país. Vol i dol, o vol i no pot. L’endemà que el mateix Govern admetia que hauria votat a favor d’uns pressupostos generals de l’Estat tan lesius per a Catalunya, si el PP hi hagués inclòs una partida de menys de 300 milions d’euros en concepte d’inversions d’acord amb l’Estatut, Artur Mas sortia amb l’amenaça de convocar eleccions anticipades si val maldades. S’entén que si van encara més maldades del que ja van ara.

Algú pot entendre que l’amenaça de l’Artur Mas és la conseqüència lògica del maltracte que rebem els catalans, i també del desaire del Partit Popular envers els qui a Catalunya els han recolzat i els han donat un protagonisme molt més gran del que els correspondria. Però tornem a ser a les mateixes. Què vol dir amb això de convocar eleccions anticipades si el Govern espanyol vol acabar d’intervenir la migrada autonomia catalana? Segurament, vol convocar eleccions per veure si així adquireix més suport ciutadà i, per tant, una majoria més folgada al Parlament; però, per fer què? Aquest és el gran tema: es veurà amb cor de plantar cara? o serà només un farol per continuar després amb la mateixa tàctica de curtíssim abast, de fer la rabieta i deixar-se estimar pels enemics, de fer crides enceses i pactar tot seguit amb el Partit Popular. El que és greu és que es pugui plantejar la possibilitat de ser intervinguts per l’Estat espanyol, amb aquesta actitud de resignació i sense plantejar-se una revolta més decidida i radical.

El Govern espanyol ha declarat, i ha demostrat tenir la convicció per portar-ho a la pràctica, que està disposat a acabar amb Catalunya, amb la seva llengua, amb la seva cultura, però també amb la seva economia. Sense embuts declara que no farà cas del que digui l’Estatut i que tirarà pel dret. Davant d’això, continuar parlant de voler fer un Pacte Fiscal, que s’entén que s’ha de pactar amb els qui volen anorrear-nos, és o una solemne estupidesa o una clara voluntat de dissimular una actitud servil. Hores d’ara, amb o sense risc d’intervenció, l’única opció creïble i raonable és la de la declaració de la Independència. Fet això, solemnement des del Palau de la Generalitat o amb una resolució del Parlament de Catalunya, potser sí que seria el moment d’un plebiscit o d’unes eleccions anticipades.

Per poc més que un plat de llenties

Els pressupostos generals de l’Estat presentats pel Govern del Partit Popular són, des d’una perspectiva espanyola, uns pressupostos pensats per a acontentar els interessos alemanys però extremadament nocius per als ciutadans espanyols, en la mesura que estan orientats a crear més atur, a aprofundir en la crisi, i per tant també a generar més inseguretat i desconfiança. I així ho interpreten tant la borsa com els mercats. Des del punt de vista català, a més, són una burla i un escarni indignant i intolerable; són la certificació de la voluntat d’aprofundir en l’espoli que patim i d’aniquilar-nos per la via de l’ofec econòmic.

Davant d’això, qualsevol persona mínimament sensata, de dretes o d’esquerres tant se val, que cregui que la prioritat són els ciutadans i no els banquers alemanys, hauria d’estar radicalment oposat a aquests pressupostos. No és que siguin uns pressupostos inadequats per a sortir de la crisi, sinó que estan pensats per agreujar-la. Des d’un punt de vista nacional, excepte el PP i Ciutadans que amb la seva obsessió nacionalista espanyola ja veuen bé l’empobriment i l’ofec econòmic de Catalunya, la resta de forces polítiques haurien d’estar escandalitzades per l’actitud de menyspreu del Govern de Rajoy envers els ciutadans de Catalunya. El PSOE, incloïa en els pressupostos generals de l’Estat les partides que des de la legalitat espanyola corresponien a Catalunya, encara que després no les executava; però el PP té la fatxenderia d’afirmar amb total impunitat que l’Estatut d’Autonomia, una llei orgànica de l’Estat, no tenen per què complir-lo. No solament no estan disposats a pagar el deute pendent amb Catalunya, que el Parlament xifrava en uns 11 mil milions, sinó que ni reconeixen el deute ni estan disposats a complir amb la legislació vigent.

Amb aquests pressupostos, l’agressió del Partit Popular a Catalunya i a cadascun dels catalans no és una subtil marginació ni un espoli encobert, sinó una estafa amb totes les de la llei. No ens ha de venir de nou d’un Partit que ja té l’objectiu d’aniquilar-nos des de tots els punts de vista. El que sí que sobta (o potser tampoc tant) és la indignitat amb què CiU ha afrontat el tema. Segons Duran i Mas Collell, per exemple, només que l’Estat hagués inclòs en els seus pressupostos 215 milions per simular que es complia amb l’addicional tercera de l’Estatut, obviant tota la resta i sense cap garantia que aquesta quantitat es fes efectiva, CiU ja hauria donat suport a aquests pressupostos tan nefastos per a Catalunya. No sé si és una sort que el PP no només vulgui maltractar i atacar Catalunya sinó que ho vulgui fer humiliant els nostres polítics, inclosos els qui estan disposats a llepar-los els peus, perquè no ens donaran ni el plat de llenties pel qual estava disposat a vendre’s CiU.

Trobada CiU-ERC, o com marejar la perdiu

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No sé si algú esperava algun resultat concret de la trobada entre l’Artur Mas i l’Oriol Junqueras. Jo, la veritat és que no. És més, no crec ni tan sols que fos una trobada feta amb voluntat d’avançar en cap sentit; simplement es tractava d’entretenir el personal, d’anar donant llargues a un tema cabdal per al futur de Catalunya com és la seva viabilitat econòmica, i de guanyar temps per a poder plantejar al final que, en el millor dels casos, haurem de deixar-ho per a la propera legislatura.

Oficialment, la trobada ha estat cordial i amb un gran consens a l’hora d’analitzar la situació: la conclusió és que Catalunya necessita tenir la clau de la caixa, necessita poder decidir sobre els seus recursos i reduir dràsticament l’espoli fiscal que està patint. Però això és el que vénen dient des de fa molt de temps; no hem avançat gens ni mica. Els convergents es queixen que no han obtingut del dirigent d’ERC el compromís de donar un suport permanent al Govern, i els republicans al•leguen que ells només poden donar suport a accions que realment facin avançar cap a l’objectiu sobiranista, encara que de moment només sigui una sobirania fiscal. I de moment no es planteja cap pas endavant. Les grans declaracions no serveixen per a res, si després no van acompanyades d’actuacions en conseqüència.

Cada dia hi ha algun dirigent de CiU o del mateix Govern que ens recorden que no ens en podrem sortir si ens mantenim en els actuals paràmetres de dependència i d’espoli. Aquesta setmana mateix, hem sentit dir a l’Oriol Pujol que “Catalunya podria sortir de la crisi sense Espanya”, i el Conseller Ferran Mascarell (provinent del PSC, no ho oblidem) deia que “Catalunya difícilment se'n sortirà si no té Estat”. Molt bé, d’acord. Amb això ja hi estan d’acord els independentistes d’ERC, els de SI, els de RCat, els de la CUP i tants d’altres. Però hauríem de saber si això s’ho creuen de veritat o només ho diuen per contrarestar la seves pròpies actuacions que van diametralment oposades a aquest objectiu de tenir estructures d’Estat.

Quan al Parlament de Catalunya es debat sobre si és el PSC o si és CiU qui té més responsabilitat pel risc que l’economia (és a dir l’autonomia) catalana sigui intervinguda pel Govern espanyol, és que ja hi ha una renúncia clara a defensar l’autogovern. ¿Com es pot donar per suposat que aquesta sigui una possibilitat real sense deixar clar que el Govern català i el Parlament s’hi haurien de rebel•lar?. Anem entomant totes i cadascuna de les agressions que patim per part dels poders espanyols amb una actitud d’absoluta submissió, sense un mínim de dignitat per a plantar-hi clara.

En aquest context, la trobada entre Mas i Junqueras en la qual es parla de tot allò que ja sabem, sense fer cap gest per a resoldre l’essencial, és simplement una trampa. Es tracta de fer veure que hi ha una preocupació i que hi ha voluntat d’arribar a acords, però sense prendre’n cap a propòsit per a allargar la situació: donar llargues al tema fins que, quan falti poc més d’un any per a les eleccions, es pugui dir que el tema del pacte fiscal es portarà en el següent programa electoral per a la propera legislatura. I qui dies passa, anys empenys. I de moment, toca marejar la perdiu.

Contradiccions ecologistes

El moviment ecologista, en els darrers temps, ha entrat en un mar de contradiccions difícil d’imaginar fa unes dècades quan era l’expressió unànime dels sectors progressistes de la societat. Si abans era clara la definició de l’ecologisme a favor de les energies alternatives, netes i no contaminants, avui molts d’aquells postulats són qüestionats no pas pel poder establerts amb tots els interessos econòmics que tenen al darrere, sinó per diferents sectors que també fan bandera de l’ecologisme.

L’energia nuclear, per exemple, abans era vista com la bèstia negra dels grups verds que exhibien aquell eslògan de “Nuclears? no gràcies”. Però avui trobaríem grups ecologistes que arriben a la conclusió que és una forma de producció d’energia relativament neta, malgrat el problema dels residus que genera i del potencial risc, que s’ha incrementat exponencialment a rel del desastre de Kujushima. A Alemanya és aquest raonament dels perills que comporta el que ha motivat la proposta de liquidació progressiva de les centrals nuclears, mentre que a França continua essent la forma majoritària de generació d’energia, i no tenen cap intenció de fer-se enrere. L’energia eòlica era un dels símbols d ‘energies netes i renovables, i a Catalunya era de les més publicitades per l’esquerra amb l’excusa de tenir dues zones geogràfiques, l’Empordà i les Terres de l’Ebre, molt propícies per a l’aprofitem del vent, però avui no són pas pocs els grups ecologistes que protesten per l’impacte visual i paisatgístic dels parcs eòlics, a part del perjudici que els molins poden crear en les aus. També l’energia produïda amb biomassa semblava impecable des d’un òptica verda perquè permet rendibilitzar la gestió dels boscos, avui sovint abandonats per manca de rendibilitat amb tot el risc que comporta en cas d’incendi, i alhora permetia tendir cap a l’autogestió energètica del territori; però és evident que també té els seus detractors quan es tracta d’aprofitar la biomassa per combustió.

Ja sé que no hi ha veritats absolutes, que tot és discutible, i que tothom pot tenir la seva particular visió sobre el tema. Ben segur que hi deu haver raons i contra raons per totes bandes, i que seria un error mantenir posicions dogmàtiques i intransigents. Ara bé, per gota que ens fixem en la distribució geogràfica dels ecologistes defensors i detractors d’alguna d’aquestes fonts d’energia veurem que també hi té un paper important el fet de tenir o no, ben a prop alguna d’aquestes instal•lacions. Per verdes que siguin.

Els inversors surten en tromba

Llegeixo a l’AVUI un titular contundent: “Els inversors surten en tromba”. Abans d’entrar al cos de la notícia, he imaginat que es referia lògicament a Argentina. Davant de l’expropiació de l’empresa YPF, que aquí ens venen com una acció il•legal, dramàtica i bel•ligerant, el Govern espanyol com a garant dels interessos empresarials ha posat el crit al cel i ha amenaçat amb el pronòstic que els argentins poden perdre bona part de les inversores estrangeres. Ja ho tenim aquí, he pensat.

Però, no. A Argentina, no tindran massa problema per trobar una empresa que vulgui invertir en el buit deixat per Repsol. L’expropiació de la petroliera no ha estat una expropiació salvatge i inconscient, sinó perfectament calculada: ni s’han tocat els inversionistes locals ni les accions de les empreses nordamericanes. I no és pas per atzar. Quan el Govern argentí, per interessos econòmics de país i segurament que també per interessos més partidistes, decideix fer-se amb el control de l’empresa petroliera, ho fa sabent de la debilitat de l’economia i del govern espanyol; no hauria pas gosat fer-ho amb les accions nord-americanes, posem pel cas. Perquè el titular del diari AVUI sobre la sortida en tromba dels inversors es referia justament a Espanya. La borsa espanyola s’ha desplomat, de manera que des de principi d’any ha perdut ja un 17% del seu valor. El nou Govern del PP, per més que les seves accions siguin elogiades pels grans poders econòmics, ha generat tanta o més desconfiança que l’anterior. Amb les actuals polítiques econòmiques, no hi ha cap perspectiva de sortir de la crisi, ni de reduir l‘atur, ni de generar confiança en els mercats, i, per tant, tampoc de reduir els interessos que paguem pel deute acumulat.

Ho diuen les autoritats monetàries i econòmiques internacionals i ho reconeix el mateix Govern. L’únic que no acaba d’acceptar l’executiu de Rajoy és que anem a marxes forçades cap a l’abisme del qual només se’n podria sortir a través d’un rescat. Però, abans, el Govern espanyol ja té previst de fer el seu rescat o intervenció interna. Amb la complicitat del Govern de CiU, el Govern espanyol ja ha reafirmat que no pagarà el deute contret amb Catalunya, per més que ho digui l’Estatut (que ells ja donen per liquidat), i, comptant amb això i amb la resta de mesures per a asfixiar l’economia catalana, podrà procedir a la intervenció de l’economia catalana. Quin inversor no fugiria d’aquest panorama!

Les figures decoratives indecoroses no serveixen per a res

Hi ha gent que no sé si es fa el ximple o si ho és de veritat. El secretari general de la secció espanyola de l’entitat World Wildlife Fund, Juan Carlos del Olmo, segons diuen els mitjans de comunicació, ha fet arribar una carta al Rei exposant-li el malestar que ha causat l’incident de la seva cacera d’elefants, tenint en compte que el monarca és el President d’Honor de l’entitat conservacionista.

Suposo que no es deu pas pensar que ningú es creu que ell no sabia de les activitats del Rei, caçant elefants i búfals a l’Àfrica o óssos a l’Àsia. Ell, com la resta de l’organització pretesament de defensa del medi, era perfectament conscient de les activitats del seu President d’Honor; i ells saben per què li van donar aquesta presidència d’honor. El seu nom i la seva imatge era emprada com a reclam publicitari de l’empresa organitzadora dels safaris; una imatge reclam que seria impensable imaginar que fos cedida gratuïtament. I, d’altra banda, no és pas aquesta la primera vegada que el Rei és el centre de notícies més o menys escandaloses sobre les activitats cinegètiques del monarca. El que passa és que, en el seu moment, uns dirigents sense massa escrúpols ni vergonya devien pensar que, al marge de si el personatge s’ho mereixia o de si representava mínimament els ideals de l’organització, podia ser també per a ells un bon reclam ostentar la figura reial com a aval de la seva activitat.

I al Rei, que és ben conscient de la seva funció merament decorativa com a monarca, ja no li ve d’aquí prestar-se també a fer de figureta publicitària, ja sigui per a una empresa privada que organitza caceres d’animals o per a una organització que teòricament hi estaria en contra. Ell no hi està ni a favor ni en contra; com a figura decorativa es presta al que calgui sempre que li permeti continuar vivint del conte (i, en aquest cas és un conte de fades que li permet viure a cos de rei). El que passa és que quan les figures decoratives esdevenen indecoroses val més llençar-les a les escombraries.

Acatant sentències del partit minoritari

Tal com era de preveure, el Tribunal Suprem ha rebutjat el recurs presentat per l’Ajuntament de Barcelona contra la supressió de determinats articles del Reglament municipal d’Ús del català que consideraven la llengua pròpia de Catalunya com a llengua d’ús preferent. Era de preveure perquè en cas cas no es tracta d’un litigi jurídic, sinó estrictament polític, i de partit. Hauria estat d’ingenus esperar una sentència d’un altre signe; com a molt, es podia esperar la resolució del TC per veure quin tripijoc de paraules pseudotècniques faria servir per a justificar el seu alineament amb les tesis del Partit Popular.

I la resolució no és precisament decebedora en aquest sentit. Aquest simulacre de Tribunal al·lega que l’”ús preferent del català causaria un perjudici d’impossible reparació per al castellà”. Que què vol dir aquesta frase? Absolutament res. Tothom sap que l’ús preferent del català implica només això, que l’administració local utilitzarà normalment el català, sense que això vulgui dir que no pugui utilitzar el castellà quan se li demani. Aleshores, on és el perjudici per al castellà? I si algú considera que es un perjudici el fet que d’entrada l’administració usi el català, i que calgui demanar-ho explícitament que es vulgui que ho faci en castellà, d’això se’n diu d’”impossible reparació”? Però és igual: el Tribunal Suprem escriu això com podria haver escrit qualsevol altra bajanada, perquè el que fa no és altra cosa que la imposició d’un criteri de partit; els arguments jurídics no hi pinten res.

És per això que sobta que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, digui que espera que la sentència final que haurà de dictar el TSJC acabi essent favorable al català. No és creïble pensar que el partit canviï d’actitud en la seva croada contra la llengua catalana. I el que és preocupant és que Trias acati la resolució d’aquest TC que té una representació minoritària al Consistori barceloní a través del Partit Popular. Si no som capaços de fer front a agressions en temes relativament insignificants com aquest, com podem pretendre algun dia fer front a l’Estat per a alliberar-nos definitivament en l’exercici del dret a decidir?

Un nou Contracte per Catalunya

Un dels principals esculls per avançar cap a la independència és el sectarisme i l’esmicolament que pateix el moviment sobiranista. Tothom té dret a tenir i a defensar les seves idees, i per tant a crear noves organitzacions si creu que cap de les existents no el satisfà plenament. Però és evident que no és cap bon símptoma l’aparició constant de nova associacions i plataformes.

Ara mateix, acabo de descobrir a la xarxa una plataforma que s’autoanomena “Contracte per Catalunya”. Un nom que em recorda aquella proposta electoral que en format llibre va presentar en el seu moment l’aleshores Secretari General d’ERC, Àngel Colom. El decàleg ideològic d’aquest Contracte per Catalunya no és que aporti massa res de nou: és un plantejament independentista com el que fan molts altres grups, partits, moviments o organitzacions independentistes. Un de més. Res a dir si no fos perquè al facebook es presenta com “l’única plataforma cívica i transversal...” i acaba dient que “és l’eina definitiva per aconseguir la independència de Catalunya”. Aquest és el problema; això és el que ens perd. Aquesta absurda pretensió de ser els “únics” i, a més, l’element clau per a assolir l’objectiu de país. Desconec qui hi ha al darrer, però està clar que no podem esperar gaire res de qui es considera ser l’únic i l’imprescindible.

De fet, si avui hi ha algú que considera que cap de les organitzacions existents no li serveix per a treballar per al país, jo diria que s’ha equivocat de país. Ja sabem que si algú pretén trobar el grup ideal que s’ajusti plenament a la seva manera de pensar acabarà fent un grup unipersonal. Difícilment podrà aglutinar res qui és incapaç d’adaptar-se i de treballar amb cap de les organitzacions actuals.

Es mereixem aquesta monarquia

Formar part d’aquest Estat anomenat Espanya inclou haver de suportar una monarquia com aquesta. És lògic que els més antimonàrquics aprofitin l’ocasió per a carregar contra una monarquia que ens ofereix espectacles denigrants cada dia: pressupostos d’escàndol, administració opaca, comptes fraudulents a l’estranger, negocis tèrbols a part de les estafes vàries d’un gendre que va entendre que formar per de la família reial equivalia tenir carta blanca, corredisses mal dissimulades de faldilles, infidelitats conjugals, pràctiques de tir il•legals per a menors, i ara una indecent cacera d’elefants.

Les forces democràtiques espanyoles, que no són pas massa, han posat el crit el cel en veure que quan el país està immers en una profunda crisi, que hi ha molts ciutadans que estan travessant per una situació crítica, el reietó no té els mínims escrúpols, vergonya o dignitat i se’n va de cacera a l’Àfrica. Alguns espanyols pensen que potser ha arribat el moment d’acabat amb aquesta comèdia, però molt pocs gosen dir-ho en veu alta, i com a molt demanen una mica més de responsabilitat al monarca. El Govern encobridor d’aquesta disbauxa de la monarquia ha quedat en evidència per un accident domèstic; o com a mínim és la versió oficial, com ho era allò del cop de porta que li havia provocat un ull morat. Si li van tapar la covardia amb què es va comportar aquell 23 de febrer, com no li han d’encobrir un simple joc d’infidelitats o una cacera en temps de crisi. Els monàrquics i la monarquia esperaran que passi el temporal i, amb una mica de sort d’aquí a pocs dies o setmanes, si no apareix un nou escàndol, ja ningú recordarà l’incident.

Sincerament, ja s’ho faran. El problema per als catalans no és la monarquia espanyola, per caduca, indecent i deshonesta que sigui, sinó l’estultícia dels nostres dirigents que s’entesten a fer-nos quedar sotmesos a aquests estat de fireta que té la monarquia que es mereix. Ens mereixem nosaltres tenir aquesta classe dirigent que és incapaç de tenir un acte de dignitat i desfer-se del jou espanyol?

La crisi econòmica com a excusa

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Si fos dels qui creuen que com pitjor van les coses millor, hauria d’estar eufòric. Pitjor no poden anar les coses en tots els àmbits: el Govern del PP s’ha desbocat en contra de Catalunya, fonamentalment en contra de Catalunya, i no fa ni una sola passa que no tingui la motivació de laminar el nostre autogovern, discriminar i marginar la llengua catalana, o ofegar la nostra economia; el Govern de CiU no reacciona, més enllà de declaracions relativament altisonants que són desmentides minuts després per la connivència amb el suposat agressor; i tot això sota l’amenaça d’unes pèssimes perspectives econòmiques generals, enfront de les quals sembla que no tinguem recursos ni capacitat per a fer-hi res.

Potser és, en part, per això que alguns creuen que estem a les portes d’arribar a la independència, perquè la situació tan desastrosa que patim forçosament haurà de derivar cap a un esclat de la ciutadania. És cert que les adversitats i les agressions poden despertar la consciència de molta gent, tal com es deia que l’Aznar havia estat una magnífica fàbrica d’independentistes, i el descontentament actual sembla que hauria de ser més que suficient per acabar de decidir la majoria del país. Però precisament és aquesta situació econòmica general, que sembla estar fora del nostre abast, el que pot fer malbaratar l’ocasió.

Almenys aquest és l’argument que esgrimeix el Partit Popular i els seus acòlits, no ja per frenar qualsevol temptativa independentista, sinó per neutralitzar les demanades d’un tracte més just per a Catalunya. Són capaços fins i tot d’admetre la possibilitat de parlar de qualsevol tema, però, això sí, un cop hagi passat la crisi; quan tothom sap que ni abans de la crisi no volien parlar-ne ni després tampoc hi voldran saber res. Pacte fiscal? deia la vicepresidenta espanyola; ara l’únic pacte fiscal que convé a Espanya és el de controlar el dèficit dels comptes públics. I, està clar, l’ajustament econòmic es planifica per tal de collar o ofegar les autonomies, i especialment la catalana.

Les urgències econòmiques, tanmateix reals, també semblen fer forat en l’estat d’ànim del Govern català que cedeix una i altra vegada a les exigències del govern del PP. Perquè si, com admet el mateix Govern català, la situació econòmica ve agreujada pel dèficit fiscal i pels deutes i incompliments de l’Estat, no té cap sentit que continuïn fent la gara-gara amb el poder espanyol que ens asfixia i procurant posar tota mena de pedaços a partir de les receptes de l’Estat. La recepta és tota una altra, molt més radical i arriscada, però alhora molt més real i efectiva.

Perquè el tema ja no és que la política econòmica del Govern català, subordinada a l’espanyola, agreugi cada vegada més la crisi i empitjori el benestar de la majoria, sinó que actua de fre a les aspiracions nacionals i pot malbaratar una ocasió d’or per a alliberar-nos de l’Estat espanyol. Encara que sigui per una motivació diferent, la crisi econòmica és tant per a CiU com per al PP una excusa per a neutralitzar el moviment independentista, fins i tot a les seves files.

Discriminats per patriotisme

Si féssim un exercici d’imaginació, gens fàcil per cert, i ens poséssim en la situació de ser espanyols, i de sentir Madrid com la nostra capital, trobaríem notícies igualment sorprenents i que ens haurien de revoltar gairebé igual que veient-les des de la perspectiva no espanyola. Un 55’7% dels capitals estrangers invertits a l’Estat espanyol van anar a parar directament a Madrid. Un percentatge escandalós que es repeteix en tantes altres situacions, com les inversions de l’Estat en matèria de Cultura, per exemple.

Des de la perspectiva catalana és clar: l’Estat espanyol té un tracte clarament discriminatori envers Catalunya. Res de nou ni casual; forma part d’un pla preestablert per ofegar l’economia catalana, ho sabem de sobres. Però tornem al supòsit imaginari inicial: des de la perspectiva espanyola, d’un ciutadà de Sevilla, de Càceres o de Santander, aquesta mena de dades haurien de ser igualment escandaloses. Com pot ser que un Estat menyspreï tant el seu país com per a permetre tantes desigualtats? Com pot ser que les protestes per un centralisme tan desaforat siguin tan mínimes? No es tracta de tenir o no competències autonòmiques que ara mateix l’Esperanza Aguirre voldria eliminar, sinó de donar als diferents territoris i ciutadans del país un tracte tan discriminatori. De fet, deu tenir la seva part de raó des del moment que, per a molts, les competències autonòmiques no tenen cap altre sentit que el de l’eficàcia de la gestió dels serveis,

Se m’acut que també els catalans hi devem tenir una part de culpa en tot això. Una possible explicació pot ser que per part de molts espanyols, el centralisme acaparador de la capital és imprescindible per a evitar l’aparició d’altres capitals, com la catalana, és clar. Són capaços d’acceptar qualsevol discriminació si és en bé de la pàtria.

A ells també els odien

Encara no havia girat cua l’Alícia Sánchez Camacho del despatx de la vicepresidenta espanyola on, segons ella havia començat a plantejar la seva proposta de Pacte Fiscal, que ja es burlaven d’ella dient públicament que de pactes fiscals, res de res. I que tot allò que havia dit l’Alícia Sánchez Camacho en contra de les retallades de la Generalitat en matèria de sanitat i d’educació, s’ho haurà d’empassar perquè ara n’haurà de defensar de molt més dures que aquelles que ella denunciava.


Ho deia fa ben pocs dies: els espanyols no en tenen mai prou en dominar i espoliar els catalans, sinó que, en el seu esperit colonialista, han de posar en evidència i ridiculitzar els seus subjugats. I aquí no hi ha color polític que hi valgui: ho feia el PSOE i ho fa el PP. Els paper dels nacionalistes catalans és, lògicament, el de no acceptar aquest tracte vexatori i procurar alliberar-se del jou que ens imposen. En canvi, els nacionalistes espanyols de Catalunya, majoritàriament al PP i a C’s però també al PSC, tenen un paper més galdós. D’una banda, voldrien convèncer-nos de la bondat de romandre al si de l’Estat espanyol i fan tots els esforços imaginables per a justificar o dissimular els atacs dels poders de l’Estat. De l’altra, intenten guanyar-se les simpaties dels seus superiors a Madrid, amb l’esperança d’obtenir-ne algun benefici. Però, el seu paper resulta més esperpèntic quan volen presentar-se ells com a model de catalans que saben dialogar i col•laborar amb Espanya, i que se suposa que han de rebre un tracte cordial i comprensiu per part de l’imperi.

Però, no. Espanya, i en concret les classes dirigents espanyoles, odien Catalunya, la seva llengua, la seva cultura i la seva manera de ser. Però aquest odi no es limita als sectors que defensen una personalitat pròpia sinó que els inclou, i d’una manera ben específica, a ells mateixos, als catalans que defensen el nacionalisme espanyol. Els menyspreen per ser catalans, com a tots, però també per tenir tan poc respecte per les seves pròpies arrels; seria allò tan clàssic de “Roma no paga els traïdors”. Al PP espanyol li importa ben poc deixar en ridícul l’Alícia Camacho, de la mateixa manera que el Zapatero menystenia Maragall o Montilla.

Polítiques suïcides per a una fallida final

Després d’uns anys d’incerteses i divagacions amb un Govern socialista que no va saber ni preveure ni afrontar directament la crisi, el nou Govern popular n’ha tingut prou amb tres mesos per demostrar la seva incapacitat no només per a fer-nos sortir de la crisi sinó per a dirigir un govern amb un mínim de cara i ulls. Estàvem malament, és cert; però en pocs mesos ha aconseguit empitjorar, i molt, la situació econòmica del país i sobretot la dels ciutadans. És capaç de fer-nos enyorar el Zapatero.

Costa de creure que el Govern Rajoy pensés que, aplicant les mesures que li demanava Alemanya i el Banc Central europeu, tothom l’aplaudiria i els mercats li farien confiança. Seria tant com admetre la seva més absoluta niciesa i manca de preparació tècnica; com a mínim el Ministre d’economia és un expert en especulacions vàries, fallides i engalipades múltiples. De la mateixa manera que quan es va proposar (per no dir obligar) a Grècia que acceptés un rescat, tothom sabia que era una trampa per als grecs i que de cap de les maneres no eren ells els destinataris dels diners que s’hi abocaven, també les “recomanacions” que es fan al Govern espanyol van en la mateixa direcció. El primer rescat era posar-los una soga al coll que poc temps després precisaria un segon rescat, per a acabar derivant en una fallida total. El Ministre espanyol ja comença a preparar el terreny dient que “de moment” no necessitem el rescat.

Cada vegada que el Govern espanyol emprèn una mesura per a acontentar els mercats, és a dir els financers i especuladors, se li riuen les gràcies, però immediatament se li recorda que l’esforç fet és encara insuficient. No perquè sigui realment insuficient, sinó perquè si el Govern els ha fet cas vol dir que és vulnerable; i els llops ataquen sobretot les preses més vulnerables. L’objectiu és eliminar totes les conquestes socials dels darrers trenta o quaranta anys, i posar la legislació i l’estructura dels estats a la mida dels grans poders econòmics. Si el Govern s’hi posa bé, és qüestió de pressionar-lo perquè acceleri aquestes reformes en contra del país i de la gent. I, a aquest pas, amb aquesta política suïcida, anem de pet cap a la fallida.

L’eficàcia del PPC i la Camacho, inqüestionable

Des del primer moment, el Partit Popular de Catalunya va amenaçar els catalans que volia ser decisiu en la política del país. En aquest sentit no ha pas enganyat a ningú. I s’ha de reconèixer que ha complert amb la seva paraula, comptant, això sí, amb la complicitat de CiU. Confonent el que haurien de ser funcions de partit amb les funcions pròpiament institucionals, la senyora Alicia Sánchez Camacho ja va advertir que s’erigiria com a pont entre la política catalana i el Govern espanyol.

Mariano Rajoy probablement hauria tingut un mínim d’escrúpols a l’hora d’incomplir les seves promeses electorals o de fer exactament a l’inrevés del que havia fet quan era a l’oposició. Però, un individu com el Fernández Díaz va tirar pel dret dient que allò que ells reclamaven al Govern socialista, ells tampoc ho complirien “ni en broma”. Les promeses i els compromisos són només per als imbècils que se’ls creuen. Probablement, tampoc el Ministre Montoro hauria gosat negligir una llei orgànica com és l’Estatut i no incloure en els pressupostos de l’Estat la partida obligada per llei corresponent a inversions a Catalunya; però l’Alícia Sánchez Camacho, li devia dir que no patís, que amb els catalans tot s’hi val, i més comptant amb la inexistència d’un Govern mínimament autònom. Gràcies al PPC, l’Estat s’estalviarà de pagar els deutes contrets amb Catalunya, i s’estalviarà d’incloure en els pressupostos les inversions que marca l’Estatut. Gràcies al PPC i a la Camacho, continuarem tenint un servei de rodalies deplorable, ni el metro ni el tren no arribaran a la T1 de l’aeroport del Prat, podrem allargar la concessió de les autopistes de peatge de Catalunya per a garantir la gratuïtat de les de Madrid, podrem evitar tenir una sanitat capdavantera posant-la al nivell de la mediocritat general de l’Estat, i en general el país mantindrà la seva davallada en tots els camps, i la sortida de la crisi cada vegada quedarà més lluny.

Però l’eficàcia de la Camacho, que ara ja ens amenaça amb pactar pel seu compte una nou model fiscal per acabar d’escanyar l’economia catalana, no hauria estat possible sense la complicitat i el vassallatge que li ret el Govern de CiU. Rajoy pot amenaçar de continuar retallant l’autogovern i el finançament de Catalunya perquè compta que, faci el que faci, no deixarà de tenir el suport de CiU per a aprovar els pressupostos de la Generalitat (per als pressupostos de l’Estat no els necessita per a res). El Govern farà quatre declaracions de cara a la galeria, simulant enuig i disconformitat, però tot seguit s’ajupirà en acte de submissió al Govern espanyol i a la seva delegació a Catalunya, capitanejada per l’Alícia que no és precisament la del País de les Meravelles.

L'actiu paper de l’ONU en la crisi siriana

El que no es pot pas fer és acusar de passivitat les Nacions Unides en relació a la crisi siriana. Des del primer moment, les Nacions Unides i en general les principals potències mundials van entendre que els moviments de revolta a Síria no podien ser tractats amb el mateix patró que els d’Egipte o de Líbia. En tots els casos els règims de Mubarak, de Gaddafi, com el de Bashar Al-Assad, eren règims molt ben vistos per occident, sobretot a partir del moment que aquests van acceptar obrir els seus recursos a l’explotació per part d’empreses foranes i exercir un cert contrapès a l’islamisme més radical de l’Iran.

L’acabament, però, del conflicte a Egipte primer, i a Líbia després, va posar en evidència el nivell de criminalitat, conegut i emparat fins aleshores, del règim de Bashar Al-Assad, amb l’agreujant de ser excessivament difós pels mitjans de comunicació. Rússia i Xina, que tenen molt més controlat el tema mediàtic i molts menys escrúpols a l’hora de defensar la violència contra el poble, van oposar-se a les tímides iniciatives de condemna de les Nacions Unides, i van utilitzar el recurs del veto, inexplicable en cap institució de caràcter democràtic, per tal que no prosperessin. La Lliga Àrab i les mateixes Nacions Unides van fer un simulacre d’intent negociador, amb Kofi Annan com a delegat especial. En realitat, no es tractava en cap cas d’imposar al règim terrorista d’Al-Assad la fi dels atacs contra el poble sirià, sinó de convèncer-lo que calia fer-ho amb més discreció per tal de no incomodar les anomenades democràcies occidentals civilitzades. L’objectiu era anar allargant el tema per tal de donar temps al dictador perquè pogués aniquilar els seus opositors.

El cinisme va arribar al seu punt àlgid quan es va acordar donar un termini al Govern sirià perquè cessessin els atacs contra la població amb artilleria pesada; calia fer-ho, en tot cas, amb les armes convencionals, més dissimuladament, i de tota manera se li donava fins avui dimarts perquè completés la tasca de liquidació de l’oposició democràtica. I, de fet, ja estava pactat que el Govern sirià trobaria qualsevol excusa per a no haver de complir ni tan sols el compromís de no bombardejar les poblacions rebels. De cap de les maners es pot acusar les Nacions Unides de passivitat en tot aquest afer; l’ONU ha estat còmplice i encobridor actiu dels crims del règim terrorista d’Al-Assad