Les raons de l’”escrache”

Sentir l’Ada Colau defensant les accions anomenades “escrache” em resulta del tot convincent. ¿Com és possible que ens sembli més reprovable un cert assetjament contra dirigents polítics que l’assetjament, permès o tolerat per aquests polítics, contra famílies senceres a les quals es nega el dret a la vivenda? ¿Com es pot entendre que un ministre digui que no compleix amb els seus compromisos ni amb l’Estatut “porqué no hay dinero, señores”, i en canvi no es pugui entendre que per la mateixa raó de manca de diners no pugui complir amb el banc una família que, sense feina, ara no pot pagar la hipoteca?

No seré pas jo, doncs, qui qüestioni els mètodes utilitzats per la PAH per aconseguir uns objectius absolutament justos i de sentit comú: aturar els desnonaments de famílies sense recursos. Davant de la disjuntiva entre el dret del banc a cobrar les quotes de la hipoteca i el dret fonamental a la vivenda, sembla del tot irracional dir que cal prioritzar el dret a cobrar uns rebuts a base de deixar al carrer famílies senceres, sabent a més que el pis quedarà buit i probablement abandonat. Sí que és cert que l’”escrache”, com a eina habitual de reivindicació, no seria admissible en la mesura que vulneraria el principi de representativitat política sorgida de les urnes. Només cal imaginar què podria passar si, davant de qualsevol conflicte d’interessos, els partidaris d’una i altra opció s’apliquessin mútuament la tècnica d’assetjament personal que implica l’”escrache”.

Per als poderosos, la llei ja té previst que, per més elevat que sigui el deute d’una empresa, mai s’arriba a l’extrem de deixar al carrer, sense sostre, a l’empresari; l’empresa pot fer fallida, es poden embargar determinats béns particulars, però deixant un forat econòmic escandalós l’empresari resta encara amb un gran patrimoni personal. Per tant, entenent que es tracta d’una situació excepcional i  no generalitzable, no crec que siguin reprovables les accions de la PAH quan es tracta de combatre unes situacions realment excepcionals, tremendament injustes i d’una gravetat extrema.

Dramàtic i d’alt risc

En una cosa sí que poden estar d’acord tots els qui acceptin analitzar la situació que viu el país tocant mínimament de peus a terra: la situació és dramàtica, d’emergència nacional que deia el president Mas. El Partit Popular s’està sortint amb la seva d’ofegar el país econòmicament i de portar-lo a la fractura social, perquè és ben conscient que l’austeritat que imposa (mentre l’estat continua amb una disbauxa indecent) representa liquidar no només l’Estat del benestar sinó els mínims estàndards de subsistència per a molta gent, i per tant la fallida de l’Administració catalana. Al Partit de la Sanchez Camacho li importa ben poc arruïnar les empreses catalanes, i no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora d’admetre que ells, els populars, mantindran l’hostilitat econòmica envers Catalunya mentre no es renunciï al projecte sobiranista.

Davant de les amenaces i el xantatge més vil, és lògic que a alguns els tremolin les cames i vulguin fer-se enrere, sobretot a aquells que entenien la política no pas com un servi al país sinó com una forma de servir-se’n. A aquests, l’únic que se’ls pot demanar és que s’apartin de la vida política per tal de no esdevenir traïdors. Ens hi estem jugant el futur, la supervivència com a país. Ningú podria al·legar que es pensava que fent marxa enrere el Govern espanyol tractaria millor Catalunya, ni des del punt de vista econòmic ni en el lingüístic i ni en l’identitari; l’única cosa que compleix el Partit Popular són les amenaces. I, per ells, un signe de debilitat seria l’oportunitat d’or per abraonar-se definitivament contra Catalunya. Només tenim una possibilitat per a sortir-nos-en, que és la de la sobirania, la de poder disposar dels nostres recursos que serien més que suficients per a sortir de la crisi i no haver de patir més retallades. I el camí ja està marcat.

CiU i ERC han fet un pacte de país transcendental, si el porten a terme. Però que pot ser letal, tant per al país com per a aquests partits, si a darrera hora es fessin enrere o el trenquessin per motivacions partidistes. Ningú entendria res si després del camí recorregut es cedís a les amenaces i al xantatge del nacionalisme espanyol. El desànim seria majúscul, i la desbandada de l’electorat imparable; cap a totes les direccions. Mentre que l’èxit del procés endegat obriria una porta d’esperança i d’engrescament general  del país, que es traduiria també en un reconeixement dels seus impulsors. La situació és dramàtica i d’alt risc, però el pitjor que pot passar quan s’està fent un gran salt es desdir-se’n a mig, perquè aleshores la trompada està assegurada.

Escarni i mofa als contribuents

De la mateixa manera que els manuals de periodisme diuen que una notícia cal ser contrastada abans de publicar-la, també els manuals del lector haurien de dir que una notícia cal contrastar-la abans de creure-la. I és que hi ha notícies que, certament, s’han de llegir més d’una vegada, i recórrer a diversos mitjans per assegurar-se que no siguin una broma o un malentès imperdonable. Això és el que em va passar quan vaig llegir que en aquesta campanya de la Declaració de la Renda hom podria desgravar-hi les pèrdues derivades de jugar al bingo o al casino.

La UE va recomanar, és a dir imposar, que no es permetés la desgravació per l’adquisició d’una vivenda per considerar que això n’incentivava la compra, en detriment del lloguer, i en definitiva afavoria l’endeutament dels particulars. I és que la inclusió o no de conceptes per a desgravar en la declaració de la renda té la finalitat d’incentivar o de penalitzar determinades conductes, a part de la finalitat estrictament recaptatòria. A més, a rel de la crisi econòmica, s’han retirat com a conceptes desgravables despeses i serveis de primera necessitat. Per això, costa de creure que el mateix Govern espanyol que ha tingut tan poca sensibilitat social a l’hora de retallar prestacions bàsiques i de legislar en perjudici dels menys afavorits, ara sí que tingui aquesta “sensibilitat social” a l’hora de permetre que els qui perdin en els jocs d’atzar, concretament al Bingo o al Casino, puguin desgravar-s’ho com a despesa quan la majoria dels ciutadans no s’han pogut desgravar determinades intervencions i tractaments sanitaris. Dubto que es pugui parlar, pròpiament, d’una lògica determinada per una ideologia de dretes, com no sigui la ideologia de no tenir en compte la realitat social i les necessitats bàsiques de la població.

Crec, sincerament, que el tema va molt més enllà. En uns moment de crisi, en què la majoria de la població veu retallada la seva qualitat de vida, que hi ha sectors cada vegada més nombrosos que han caigut en la pobresa més absoluta, en contrast amb l’increment de les desigualtats socials, els guanys astronòmics d’uns pocs i l’auge del món del luxe, aquesta decisió del Govern espanyol té més de provocació i de desafiament que de convicció ideològica. Es tracta de deixar ben clar que per ells, per al PP, no només la prioritat no és ni la resolució de la crisi ni el benestar de la ciutadania, sinó que en poden fer escarni. Simplement, repugnant.

L’obscenitat de la Doctrina de l’Església

Dies enrere, a Castelló, els populars van iniciar una campanya que, segons ells, consistia en perseguir i denunciar els professors que en l’exercici de la seva funció docent deixessin anar ideologia. Venint del PP ja se sap que això és absolutament fals: el que ells volen dir és que estan disposats a perseguir els professors que no siguin de la seva ideologia, és a dir els demòcrates, els progressistes, els que defensin la llengua i la identitat valencianes...

Però, si els del PP valencià volen trobar casos de professors que aprofiten la llibertat de càtedra (per ells tan excessiu és el concepte de llibertat com el de càtedra) per fer proselitisme ideològic podrien començar per la professora de la Universitat catòlica Cardenal Herrera de València, Gloria Casanova. Aquesta professora, que sarcàsticament ho és de l’assignatura de Doctrina Social de l’Església, afirmava que “De una terrible violación sacas algo bueno: un hijo, un don de Diós”, o  “aunque tu marido te sea infiel, la verdadera prueba de amor es seguir amándole con lágrimas en los ojos, como Jesús lloraba en la cruz”, i encara  “las mujeres maltratadas no deben separarse porque eso es amor”. Expressions que no només delaten la voluntat de fomentar ideologia en els seus alumnes, sinó sobretot una ideologia mesquina, vil i imfame, que cap centre educatiu amb un mínim de dignitat i de decència toleraria a les seves aules. Però, esta clar, ja hem dit que es tracta d’una Universitat catòlica i aquesta fulana resulta que imparteix justament classes de “Doctrina Social de l’Església”.

Però, no. La Consellera d’Educació de la Generalitat valenciana, en contra de les tesis dels seus companys de partit, ja s’ha afanyat a sortir en defensa de la suposada professora afirmant que “"són opinions, dins de la seva llibertat de càtedra". El Partit Popular ho té clar: Llibertat de càtedra per a dir bajanades i obscenitats com aquestes, però no per a defensar la llibertat dels pobles a decidir el seu futur, ni els drets dels ciutadans, ni la llengua i la cultura pròpies.

El cinisme i la deshonestedat dels socialistes

Els socialistes catalans, amb el Pere Navarro al capdavant, no saben pas com sortir-se’n en la seva esquizofrènia de no voler ser ni semblar que no són. Com que no gosen posar-se al bàndols dels antidemòcrates obstinats en negar el dret dels catalans a ser consultats sobre el propi futur, però tampoc tenen la llibertat suficient per a mostrar-s’hi obertament a favor, perquè han començat per ells mateixos a renunciar al dret a decidir, s’han d’empescar una farsa per semblar que no són ni deixen de ser.

L’estratègia és prou coneguda: quan hom no gosa oposar-se a una idea perquè es té la consciència que és una immoralitat fer-ho, però alhora no interessa recolzar-la per conveniències personals o partidistes, sempre queda el recurs de simular que s’hi està a favor, però amb uns condicionants que se saben impossibles. I això és el que intenten fer els socialistes catalans, però amb tan poca traça que se’ls veu de seguida el llautó. Sembla lògic que es faci una primera afirmació en el sentit de prioritzar el diàleg i la recerca d’acords amb l’Estat, per tal que Catalunya pugui exercir els seus drets dins del marc de la legalitat. Fins aquí, hi estarien d’acord pràcticament totes les forces polítiques catalanes; tothom ha posat com a model el procés escocès en què el Govern de Londres ha acordat la forma de celebrar la consulta i li ha traspassat les competències, teòricament també en mans del Govern britànic, per tal que els escocesos pugui ser consultats emparant-se en la legislació vigent. Però en el nostre cas, el Govern espanyol ja ha dit i repetit que es negarà per tots els mitjans a què Catalunya pugui utilitzar cap mecanisme legal per a celebrar la consulta; i que està radicalment tancada al diàleg en aquesta qüestió.

Aleshores, insistir des de Catalunya que la consulta només s’hauria de fer com a resultat del diàleg i de l’acord amb el Govern espanyol és una fal·làcia i un exercici majúscul de deshonestedat. Ja només faltava que el mateix Navarro digués una bajanada de proporcions obscenes com la d’afirmar que és poc democràtic crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional abans de la realització de la consulta, quan una de les primeres tasques d’aquest Consell Assessor és lògicament assessorar sobre el mecanisme i els procediments a seguir per a realitzar la consulta. Per al PSC, les seves propostes inviables sobre l’exercici del dret a decidir, són la seva manera més deshonesta d’oposar-s’hi.

Per fugir corrents

Amb el to xulesc que ens té acostumats, el Ministre Montoro afirmava setmanes enrere que a ells mai els havien hagut de rectificar, a Europa. I ho deia per retreure al Govern català els dubtes que va tenir sobre el dèficit de la Generalitat a final d’any. Suposo que es devia referir que, aquest any 2013, Europa encara no havia rectificat cap cop les dades presentades pel Govern espanyol. Perquè per gota que fes una ullada enrere en trobariem molts altres exemples.

Doncs, tampoc és que s’hagin equivocat de poc. La credibilitat d’Espanya a Europa és més aviat escassa, i aviat es devien adonar de la picaresca deIs espanyols que ajornant determinats pagaments corresponents a l’exercici del 2012, pretenien maquillar l’incompliment del límit de dèficit que els havien imposat. Una picaresca que si algú la fes a la hisenda espanyola a l’hora de pagar els impostos seria sancionat i acusat de falsedat documental i frau fiscal. Però això no és pas nou. Tothom sap que els pressupostos que va presentar el Govern espanyol per aquest 2013 són absolutament irreals, elaborats sobre la base de falsejar les previsions de recessió. Quan tothom parla d’un creixement negatiu del PIB de l'1’5 %, el Govern espanyol fa la trampa de simular que creu que aquesta xifra es reduirà fins a una tercera part. Després, quan no els quadrin els números perquè s’hauran acomplert totes les previsions previsibles, ja buscaran alguna altra fórmula per a maquillar-ne el resultat.

I és que els catalans podem queixar-nos amb tota la raó del món d’estar sotmesos a un Estat que ens maltracta i ens espolia, i per això volem desfer-nos-en. Però és que la manca de serietat i d’honestedat d’aquests governants espanyols seria motiu suficient com per a no voler-hi saber res. I si, a més, sabem que aquests mateixos governants formen part de la banda de corrupció més sonada de la història d’Espanya, és per fugir corrents.  

No perdem els estreps!

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Encara que a alguns els ho sembli, no estem encara a l’espring final. I els nervis de darrera hora ens poden jugar una mala passada. Tenim un procés encarrilat, impulsat per la ciutadania i recollit per forces majoritàries del Parlament de Catalunya, però com tot procés necessita ser seguit pas a pas. És evident que el PP intenta forçar la situació perquè perdem els estreps; i no hem de caure en la seva trampa.

La perspectiva del 2014, per més pressa que tinguem, no és tan llunyana com per pensar que estem perdent el temps, sobretot si tenim en compte que hi ha encara molts temes a preparar abans de la celebració de la consulta. Mentre que una fugida endavant, com semblen reclamar alguns sectors més exaltats, podria representar d’una banda que es depengessin del procés sectors que tot just ara s’hi comencen a incorporar, i també una manca de credibilitat de cara a l’exterior. Perquè no oblidem que volem fer la consulta, però no pas només pel plaer de dir que hem exercit un dret democràtic, sinó sobretot per guanyar-la i per, després, poder materialitzar la creació del nou Estat català. I no ens ho posaran fàcil.

L’estratègia del nacionalisme espanyol, ara encarnat pel PP però amb el suport del PSOE, serà el d’atacar-nos per tots els fronts: hi haurà els qui, emulant les pel·lícules policíaques, faran el paper del “poli” dur i amenaçaran amb l’ús de la violència o amb moviments per a fer un cop d’Estat, que ells saben que és impossible però que el Govern utilitzarà com a recurs de la por i per a presentar-se ells com els qui ho poden impedir sempre que claudiquem; hi haurà, com ja hi està havent, l’ofec econòmic per donar arguments als qui creuen que sols no ens en podríem sortir, o bé, donat que els números semblen prou clars a favor nostre, com a mínim poder dir que la transició seria molt dura (un argument més per a no precipitar-nos); però hi haurà també les pressions i els moviments per a desestabilitzar les forces favorables al procés sobiranista, ja sigui utilitzant els dubtes dels qui haurien optat per una via de tipus federal com ara el Duran i Lleida, ja sigui infiltrant-se en organitzacions més clarament independentistes com l’ANC per a instigar-hi sectarismes i divisions internes

No és bo que es creïn dubtes sobre la determinació de tirar endavant el procés, que fins ara ha demostrat el Govern d’Artur Mas. No podem perdre’ns en picabaralles estèrils ni deixar-nos portar per un excés verbal, mentre s’estiguin complint els terminis pactats. Cal mantenir la pressió ciutadana sobre les nostres institucions però no pas per fer-les descarrilar, sinó perquè no s’arronsin davant de les amenaces i les agressions que continuarem patint fins al final. Tan perillós pot ser el discurs dels qui els tremolen les cames i potser voldrien fer-se enrere, com el d’aquells que voldrien estripar les cartes i desqualificar CiU confiant ingènuament (o simulant-ho gens ingènuament) que el procés tiraria endavant amb més força sense la coalició convergent. Amb una imatge de divisió de les forces sobiranistes l’únic que s’aconseguiria és el desànim d’amplis sectors de la població i el fracàs de tot el procés.

I, avís per a navegants, als qui els tremolin les cames i pretenguin argumentar que potser pactant amb Madrid podriem aconseguir, ara sí, un adequat i acceptable encaix dins d’Espanya, només recordar-los que Espanya mai compleix els seus compromisos ni les seves promeses. Tan bon punt tinguessin desactivat el procés, i per més que haguessin dit que estarien disposats a dialogar, carregarien tota la seva ràbia i la seva força en destruir-nos com a país, des del punt de vista econòmic, social, cultural i lingüístic.   

No ens surten els números

Els catalans devem tenir problemes amb les matemàtiques; de fet, aquesta ja és una de les assignatures on els estudiants de secundària treuen uns resultats més justos. O bé, tenim un concepte de la lògica que no lliga amb el concepte que tenen els polítics espanyols. I és que potser ens hem quedat amb l’aprenentatge de les quatre regles, sense anar més enllà i sobretot sense pensar que potser no sempre dos i dos fan quatre.

 

El dèficit fiscal de Catalunya, el que paguem de més els catalans per pertànyer a l’estat espanyol, es calcula en 16.000 milions d’euros anuals. Però el raonament de Madrid, dels seus dirigents polítics, és inabastable per a nosaltres: segons ells, si Catalunya es quedés aquests 16.000 milions en lloc de quedar-se’ls a Madrid, no solament no podria evitar el dèficit actual tenint en compte que les retallades d’aquest any poden arribar als 4.000 milions, sinó que encara hi perdríem. Aquí, no s’hi val, diuen ells, aplicar les elementals sumes i restes, i en una operació estrambòtica que cap dels nostres estudiants no ha après ni a l’escola ni a la Universitat arriben a la conclusió que quedant-nos aquests 16.000 milions que són nostres el país faria fallida. El prodigiós del cas no és només que els espanyols ens facin aquests números, sinó que hi hagi catalans que ajupin el cap, reconeixent la seva ignorància matemàtica, i avergonyits acceptin les seves xifres com qui accepta el resultat d’una operació complicadíssima de la qual en desconeix el mecanisme de funcionament.

 

Per sort, han vingut catedràtics entesos en la matèria per a explicar-nos-ho. El col·lectiu Wilson, format per sis acadèmics catalans de prestigi que treballen en algunes de les millors universitats dels Estats Units i d’Europa, ha vingut a desfer-nos l’embolic. A Catalunya, mantenir un Estat propi ens costaria uns 383 euros per persona i any, mentre que mantenir-nos dins d’Espanya a cada català ens costa 2.251 euros. Com a mínim, podem constatar que la nostra manera d’entendre les matemàtiques s’assembla més a la d’aquestes universitats que a la dels espanyols.  

Diccionari Nominal de la Corrupció

La corrupció política és, ara mateix, una de les preocupacions de la ciutadania; i no li falten raons. Els mitjans de comunicació ens informen cada dia de nous casos, i per la xarxa circulen infinitat de llistes de polítics implicats en afers de corrupció, encara que normalment es tracta d’una reproducció de la mateixa llista. I hi ha a més, les llistes fetes de d’una opció política per tal de demostrar el nivell de corrupció de l’adversari. I va ser repassant aquestes llistes que em vaig decidir a elaborar aquest Diccionari Nominal de la Corrupció.

En moltes d’aquestes llistes de politics imputats, l’únic que es fa és posar-los un darrere l’altre, sense cap més especificació. I és evident que no és el mateix el polític que directament ha posat la mà a la caixa o aquell altre que ha aprovat una reforma urbanística amb clares finalitats especulatives per a beneficiar-se’n ell i els seus, d’aquell altre que atenent les reclamacions dels veïns fa tancar un prostíbul del poble obviant alguns tràmits preceptius. I no és el mateix aquell imputat a qui se li demana una fiança de quinze mil euros d’aquell a qui el jutge n’hi demana una de centenars de milers. I és cert també que en aquestes llistes hi ha imputats que posteriorment han estat absolts o hi ha hagut un sobreseïment del cas abans d’arribar a judici; els mitjans de comunicació acostumen a posar en titulars la imputació i en lletra menuda el sobreseïment o l’absolució. Així com també hi ha imputats que acaben essent exonerats de culpa, perquè realment no havien comès cap acció delictiva, mentre que altres ho són per prescripció del delicte (que no per això deixa de ser delicte) o per manca de proves concloents, per més que hi hagi l’evidència.

Per això, aquest Diccionari Nominal de la Corrupció pretén donar la justa mesura del que representa la corrupció en l’àmbit de l’Estat espanyol. Es pot comparar numèricament el nombre d’imputats que té cada partit. I cada cas es presenta amb un mínim d’informació per tal que cadascú es pugui fer una idea de la magnitud de la tragèdia. La corrupció no és un tema menor en el conjunt de l’Estat, però seria injust generalitzar-ho, tant pel que fa al nombre d’imputats com pel que fa a la gravetat de la imputació.

Xipre: Rebel•lar-se contra aquesta Europa

És curiós que un país minúscul com és Xipre faci anar de corcoll tota Europa. És una mostra de la feblesa del sistema que tem constantment que la caiguda d’un país, per petit que sigui, n’arrossegui d’altres. Però que tem encara més que algun d’aquests faci el pas de deixar la zona euro, per recuperar una moneda pròpia. Els dirigents europeus es contradiuen constantment tant a l’hora d’aplicar mesures de “suport” als països en dificultats com a l’hora d’imposar les condicions del rescat; i són ells mateixos els qui creen tota mena d’inseguretats als mercats.

La sobredimensionada banca xipriota ha fet fallida, entre altres coses, perquè tenia molt deute grec. I el Govern, responent a les recomanacions europees, va començar a aplicar les ja conegudes mesures dràstiques d’ajust, això que s’anomena devaluació interna i que no representa altra cosa que fer pagar la factura als ciutadans, que són les que han portat, com a Espanya, a l’empobriment general de l’illa. Com aquí, també el govern xipriota deia que no es podia deixar caure un gran banc perquè es generaria el caos, i per això amb els diners que treia del benestar dels ciutadans intentava apuntalar com fos la seva banca. I, al final, es veuran obligats igualment a tancar, com a mínim, el segon banc del país; haver començat per aquí, com també ho havia d’haver fet el Govern espanyol amb el cas de Bankia.

Potser no comptaven, però, que un país tan petit no s’arronsés tan fàcilment a les exigències de Brussel·les. La idea inicial de descomptar directament un percentatge dels dipòsits bancaris, inclosos els petits dipòsits de la majoria, va tenir una resposta immediata, i el Parlament xipriota no es va veure amb cor d’aprovar la proposta comunitària. Al final, s’ha arribat a una solució que, vist des de la distància, no sembla tan dolenta. Els qui tenen més de cent mil euros en comptes bancaris són els més indicats, en tot cas, per a fer l’esforç de salvar el país, i no pas la resta dels ciutadans que ja han pagat amb escreix la seva part amb reduccions salarials i retallades de serveis i prestacions socials.   

Qui jutjarà la trama Gurtel-PP?

No sé si hi ha algú que pugui explicar del tot el que està passant amb el tema de la trama corrupta del PP, anomenada Gürtel. De seguida es va veure que no es tractava d’un cas aïllat de corrupció, sinó de tot una xarxa d’empreses perfectament organitzada per a treure sucosos beneficis de les administracions públiques. Mentre uns membres de la banda es presentaven com a empresaris adjudicataris de serveis de l‘Administració, els altres ocupaven llocs clau en la política per a propiciar els desviaments de fons. El PP no era tant un partit polític en el qual s’havia infiltrat algun element corrupte, sinó una tapadora perfectament vinculada amb l’organització delictiva.

I no eren subalterns que actuaven al marge de les directrius del partit, sinó que estaven encapçalats pel seu tresorer, que alhora era l’encarregat de repartir els sobres amb la paga de beneficis als directius de la banda, tant els del sector empresarial com els del sector polític, i per tant als màxims dirigents del Partit Popular. La investigació va començar el febrer del 2009, essent el jutge Baltasar Garzón l’encarregat d’instruir la causa, i des del primer moment ja va sortir el nom del tresorer del PP Luís Bárcenas com una peça clau de la trama. La reacció del PP no es va fer esperar, acusant Garzón de prevaricació i reclamant que el sumari passés a tribunals més afins, als Tribunals Superiors de Justícia de les diferents comunitats autònomes, especialment València i Madrid. Aquí el TSJM anul·lava les proves obtingudes pel jutge Garzón, cosa que ratificaria després el Tribunal Suprem i acabaria amb un expedient obert contra el jutge estrella. Expulsat Garzón, i tot i les evidències, testimonis i reconeixements de culpabilitat per part d’alguns, el sumari central de la trama Gürtel va entrar en una fase d’estancament, adormint-se no pas per casualitat als calaixos de l’Administració de Justícia.

I ara estem assistint a una nova batalla no pas per acabar d’una vegada amb la instrucció de la causa i desmuntar definitivament tota la trama Gurtel-PP, sinó per veure qui en controla aquesta instrucció; és a dir qui en controla el resultat. D’una banda, el jutge Javier Gómez Bermúdez i de l’altra el jutge Pablo Ruz Gutiérrez, que havia substituït el defenestrat Garzón, es disputen la investigació del cas. L’espectacle és delirant i no sé si algú és capaç de desxifrar-ne les raons exactes, però el que és evident és que aquesta pugna forma part de la mateixa trama, que a més de comptar amb el sector empresarial i el sector polític, compta també amb el sector judicial, al més pur estil Berlusconi.

La mida no sempre importa

La petita Caixa d’Enginyers va presentar el balanç de l’exercici passat amb uns guanys de 8’45 milions d’euros, el que representa un increment del 49%. Això, en un any en què s’ha aguditzat la crisi econòmica gràcies a les polítiques del PP i en què el conjunt del sector financer a tot l’Estat espanyol ha registrat pèrdues. Un petita Caixa, amb una mínima estructura d’oficines no solament es pot mantenir sinó que pot presentar uns resultats més que exitosos.

Ja sabem que moltes caixes van cometre l’error d’embrancar-se en la febre immobiliària quan absolutament totes les veus sensates anunciaven l’esclat d’aquella bombolla immobiliària. I malgrat tot, entitats d’estalvi que van ser obligades o pressionades perquè es fusionessin, van tenir beneficis fins al darrer moment,. El plantejament del Banc d’Espanya, en teoria o de cara a l’opinió pública, era que les fusions eren necessàries per tal d’evitar la fallida de les petites i mitjanes entitats d’estalvi; i els dirigents d’aquestes entitats, cal suposar que obligats, havien de dir de cara enfora que la fusió enfortiria les entitats i les dotaria de la suficient solvència. Ja es va veure que el plantejament era fals perquè no es va assolir cap dels objectius proposats i anunciats.  I en aquesta fal·lera s’hi van apuntar entitats que realment tenien problemes per trobar-se entrampades en molts préstecs i actius immobiliaris de difícil recuperació, però també d’altres que malgrat el creixement de la morositat se n’haurien pogut sortir si no haguessin caigut en el parany que intencionadament els havien parat.

És possible que en alguns casos la viabilitat de determinades empreses passi per associar-se i entrar a formar part de grups més grans. Però, en molts d’altres això no és així; hi ha petites i mitjanes empreses perfectament rendibles i competitives, mentre es mantenen independents. En qualsevol cas, la fusió d’empreses o l’absorció per una de més gran és sempre l’evidència d’un fracàs empresarial, excepte per a la matriu que conserva el control del grup. Quan s’entra a formar part, minoritàriament, d’un grup més gran senzillament es perd el control, i en qualsevol moment l’estratègia del Grup pot passar per tancar la filial. D’exemples, en trobaríem un munt. La Caixa d’Enginyers, en canvi, es manté com a tal perquè no ha entrat en cap procés de fusió; altrament, ja hauria desaparegut del mapa.      

Els èxits de la Camacho

S’ha de reconèixer que és difícil, des de l’oposició, aconseguir tants d’èxits com els que ha aconseguit la dirigent del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho. Normalment, els partits de l’oposició aspiren a controlar l’acció de Govern, a criticar-la i rara vegada hi poden presenten alternatives creïbles. En canvi, el Partit Popular de la Camacho ha aconseguit, amb el suport dels seus superiors de Madrid, fites importants que afecten directament la realitat econòmica del país, tant o més que la mateixa acció del Govern d’Artur Mas.

Tant bon punt es va constituir el Govern de Mariano Rajoy, tant la Camacho com el Fernández Díaz es van afanyar a assegurar que de cap de les maneres (“ni en broma” va dir) acceptarien que el Govern espanyol complís amb els compromisos amb Catalunya, per més que fos el mateix PP qui els exigís al Govern Zapatero. A partir d’aquí, l’estratègia de la Camacho, i amb molts bons resultats per cert, ha estat la de pressionar el Govern del PP perquè no fes cas de les disposicions de l’Estatut, perquè no complís amb els compromisos d’inversions a Catalunya, i en definitiva perquè anés estrangulant l’economia catalana. Per tal d’evitar que Catalunya pogués complir amb el dèficit imposat, la Camacho va recolzar la intransigència del Govern espanyol a l’hora de repartir equitativament aquest dèficit entre l’Estat i les autonomies, sabent que el que es retalla a les autonomies forçosament ha d’anar a compte de la sanitat, de l’ensenyament i de les prestacions socials, i va recolzar també que l’Estat impedís a la Generalitat recaptar més impostos que haurien alleugerit el dèficit.

Però és que, a més, en contra dels interessos empresarials catalans, la Camacho ha donat suport a totes les temptatives d’evitar el corredor mediterrani, va aconseguir que el Govern de Mariano Rajoy ajornés indefinidament el desdoblament de la N-II o els enllaços amb el port de Barcelona, i ara acaba d’aconseguir que s’ajorni també indefinidament l’enllaç ferroviari amb l’Aeroport de Barcelona. L’eficàcia de la Camacho en la seva lluita contra Catalunya és gaire bé equiparable a l’eficàcia del Govern espanyol per a aprofundir la crisi, crear més atur i empobrir la majoria de la població.

Catalunya i Escòcia, una perspectiva diferent

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Si temps enrere a Catalunya teníem la temptació de comparar-nos, en tant que nació sense Estat, amb Euskadi, Escòcia, Flandes o Quebec, conscients que es tractava no només de realitats diferents, sinó també de processos i situacions diferents, ara sembla inevitable establir el paral·lelisme amb Escòcia. La nostra consulta, sigui en forma de referèndum, de consulta no vinculant o d’eleccions plebiscitàries, coincidirà amb pocs mesos de diferència amb la consulta escocesa convocada, ja, pel 18 de setembre de 2014. Per més que es digui que Catalunya i Escòcia són difícilment comparables, sí que ho són els seus processos.

Sempre s’ha dit que la diferència més gran no és tant entre Catalunya i Escòcia com entre la Gran Bretanya i Espanya. Algú deia que els anglesos tenen la lliçó apresa, i saben que si es mostren hostils el moviment independentista escocès, com van fer amb el nord-americà, no faran sinó incentivar els ànims independentistes. Sense dramatitzar la situació, amb esperit democràtic i procurant de convèncer els escocesos dels avantatges de romandre al Regne Unit, confien en poder guanyar la consulta per a la causa unionista. És el que han fet sempre al Canadà, amb bons resultats. I de fet, totes les enquestes ara per ara apunten que els independentistes escocesos no la guanyarien.

La nostra situació és certament diferent. L’agressivitat del Govern espanyol ha acabat d’esperonat molta gent que fins fa poc encara creia en un encaix dins del marc espanyol. I un cop anunciat que s’encetava el procés de transició nacional, el nacionalisme espanyol ha respost per la via diametralment oposada a la del Regne Unit: l’agressió, el xantatge, les amenaces, l’ofec econòmic... Mentre els anglesos han optat per la via democràtica perquè són conscients que, en cas d’una victòria independentista, no tindrien altra opció que negociar la separació d’Escòcia, aquí els espanyols confien en poder esclafar el moviment sense reparar en formes ni escrúpols democràtics; no sembla que els preocupi massa estar incentivant l’independentisme, convençuts com estan de la seva força bruta per a imposar el seu criteri, encara que sigui sobre la majoria del poble de Catalunya. I malgrat tot, a Catalunya sembla que hi ha moltes més possibilitat d’obtenir en la consulta un resultat molt més positiu per a la causa independentista que el d’Escòcia.

Però, heus aquí que hi ha una altra diferències entre ambdós processos. Alex Salmond sap que pot perdre la consulta. Però per ell ja haurà estat tota una victòria la celebració del referèndum, en la mesura que haurà establert un precedent, com al Quebec, pel que fa a l’exercici del dret a decidir, i sap també que, a no ser que hi hagués una debacle, des de Londres haurien de fer determinades concessions encara que quedés aparcada, de moment, la constitució del nou Estat escocès. La majoria simple legitima l’opció guanyadora, tant si és la independentista com la unionista; però una minoria molt àmplia, que oscil·lés entre el 40 i el 50% tampoc podria ser negligida, tant si fos dels uns com dels altres.

I aquesta també pot ser la gran diferència d’Escòcia respecte a Catalunya. Totes les enquestes indiquen que aquí hi ha moltes més possibilitats d’una victòria independentista. Però, d’entrada toparíem amb la no acceptació del resultat per part del nacionalisme espanyol. El mateix nacionalisme que s’agafaria ferotgement als resultats si aquests els fossin favorables. Si no poguessin evitar la formació del nou Estat català, a diferència del Regne Unit, mourien cel i terra per perjudicar el país en tots els àmbits, comptant com fins ara en aquesta tasca amb la col·laboració dels seus elements més radicals, com ara la Camacho que continuaria treballant per ensorrar l‘economia catalana. No obstant, la principal diferència pot estar en la resposta espanyola en cas d’una victòria dels unionistes: si des de Madrid han menystingut sempre la majoria catalanista del Parlament de Catalunya, ja podem imaginar com ens tractarien en cas d’una victòria unionista. Se sentirien legitimats per a emprendre la liquidació definitiva de la nostra llengua, cultura i identitat nacionals.

Que n’era de simpàtica la Rahola!

La hipocresia sembla que forma part de l’ADN espanyol, o com a mínim de la seva classe dirigent. Quan al País Basc hi havia el fenomen d’ETA argumentaven que la violència deslegitimava qualsevol reivindicació, que sense violència tot era defensable i de tot es podia parlar. Però ja es va veure la resposta que van donar a Ibarretxe, i ara que s’ha retirat ETA es continua sense poder parlar ni poder plantejar el tema de l’autodeterminació.

Quan la Pilar Rahola era l’única parlamentària independentista a Madrid, la tractaven amb tot el respecte com una mena de curiositat o de peculiaritat catalana. Era convidada a tots els fòrum i considerada com la nota simpàtica de l’excentricitat catalanista. No hi havia cap problema, els espanyols es mostraven molt tolerants i s’enorgullien de poder parlar amicalment amb la pobra i simpàtica Pilar, a qui deixaven que s’esplaiés perquè sabien que el seu paper era testimonial. Era la demostració que ells eren demòcrates i acceptaven les opinions més dispars. Però només les acceptaven en la mesura que creien que no passarien d’aquí, que no passarien de l'anècdota. Tan bon punt aquella nota simpàtica i peculiar s’ha convertit en la representació de la voluntat majoritària de tot un poble, s’han acabat les bones paraules i les bones maneres. Ja els anava bé tenir una veu dissonant que per la seva singularitat validava la majoria unionista.

Han copiat el model de determinades repúbliques bananeres (amb la diferència que aquí hi ha monarquia) que deixaven que participessin a les eleccions tota mena de grups, fins i tot esquerranosos o indigenistes, amb la condició que no guanyessin. Perquè aleshores sortia l’exèrcit a garantir la perpetuació d’un poder que no respecta ningú que no estigui disposat a subjugar-s’hi. O potser els espanyols no han copiat el model bananer, sinó que n'ostenten la paternitat i la patent.

Ni televisions ni ambaixades

És l’argument dels qui senten un profund odi contra Catalunya i contra els catalans, o almenys contra els qui no volen deixar de ser-ho. Qualsevol problema el resolen dient que hem de deixar de fer aquelles coses que encara ens poden mantenir vius com a poble: la defensa de la llengua, de la cultura, dels nostres mitjans de comunicació, i la nostra projecció exterior. És el que acaba de fer una vegada més la ministra Ana Mato: “Que no gastin en televisions i ambaixades”.

No és pas que la senyora tingui un problema de deficiència mental i que no sàpiga que, suposant que un Govern anticatalà tanqués l’aixeta a tot tipus de suport a la llengua, als mitjans de comunicació públics i tanqués les delegacions catalanes a l’exterior, no hauríem resolt ni de tros el tema del dèficit públic generat bàsicament per l’espoli econòmic que patim els catalans. Saben perfectament que, en tot cas, això és la xocolata del lloro, des del punt de vista de la despesa pública. I aquest és el tema: a ells, no és que els importi el dèficit que pugui tenir Catalunya, ells estan fent mans i mànigues perquè Catalunya no pugui sortir-se’n econòmicament, tancant-li totes les possibilitats de recaptar més impostos i obligant-la a fer més despesa. Els interessa incrementar el dèficit per a poder acabar amb tots els elements que ens identifiquen com a país; i ara mateix saben que els mitjans de comunicació i les delegacions catalanes a l’exterior en són elements significatius. D’això se’n diu, senzillament, genocidi.

El que és deplorable, a més, és que ho digui una persona corrupta, implicada en el cas Gürtel, que la fiscalia va admetre que no la imputava perquè el seu delicte ja hauria prescrit (no perquè no hagués comès delicte), i que té la barra i la deshonestedat d’afirmar que no sap d’on va sortir el cotxe de luxe que hi havia al garatge de casa seva i que anava en nom del seu home, també imputat en la trama corrupta del PP. L’única cosa que podem agrair a la ministra és que ja admeti que les delegacions catalanes a l’exterior són ambaixades; el Govern de la Generalitat encara no ha gosat posar-los aquest nom.   

La llei de consultes, un pas més a prop del TC

Amb tots els recels que es vulgui, és positiu que els partits catalans s’hagin posat d’acord en la primera ponència de la nova Llei de consultes que ha d’aprovar el Parlament. Entra dins de la normalitat que cada partit intenti donar-hi la seva perspectiva, i sobretot explicar-ho a la seva manera de cara als seus electors. El que no seria acceptable, com ja ha passat en tantes altres ocasions, és que les visions partidistes impedissin tirar endavant una proposta com aquesta.

Resulta una mica ridícula, però, l’explicació que donava el representant socialista argumentant que aquesta llei no serviria per a la consulta de la independència perquè és un tema que no és de competència autonòmica. Ridícul, primera perquè ningú es deu pensar que la consulta es farà en base a aquesta llei, quan tothom sap que es formuli com es formuli el Govern espanyol la portarà al Constitucional perquè la invalidi; simplement, es tracta d’un esglaó més per deixar clar davant de la comunitat internacional, i davant dels catalans que diuen optar per la via del diàleg, que a Catalunya no se li deixa altra alternativa que la declaració unilateral d’independència. En segon lloc, perquè és absolutament inversemblant que es digui que no entra dins de les competències del Parlament de Catalunya donar resposta a les aspiracions del poble que representa. I per més absurd, el representant socialista argumentava que en tot cas la nova llei podia servir per consultar sobre temes com les Centrals Nuclears o grans infraestructures, que aquestes sí que avui per avui són de competència exclusiva de l’Estat. I en tercer lloc perquè, encara que la llei prevegi la possibilitat de ser utilitzada per a fer altres consultes, a ningú se li escapa que l’actual tramitació només té un objectiu.

Naturalment, els nacionalistes espanyols no és que tinguin una o altra opció, sinó que es neguen a què els ciutadans pugui prendre cap opció. Si el PSC no és capaç de donar credibilitat al seu missatge pretesament federalista, s’arrisca a què en el moment de la consulta els partidaris del No siguin més per negació dels dret dels catalans a decidir el nostre futur que per la legítima opció de creure en una via diferent a la de la independència.

Imputat

Després de tants mesos parlant-ne, finalment s’ha produït la imputació d’Oriol Pujol per l’anomenat cas de les ITV. Sembla ser que hi ha les gravacions d’una conversa telefònica que el comprometrien. Només una Justícia inoperant i ineficient, si no és directament corrupta, pot haver tardat mesos, anys, a prendre la decisió. El cert és que l’Oriol passa a engruixir la llarga llista de polítics imputats. I cada vegada que algú s’hi troba, el primer que fa es proclamar la seva innocència i sobretot recordar que ser imputat no implica forçosament ser culpable; alguns fins i tot es permeten la frivolitat de dir que és millor estar imputat perquè així es podrà defensar.

El diccionari admet dues accepcions per al concepte “imputar”: decidir en quin compte concret cal assentar una partida, que és l’accepció utilitzada sobretot en l’administració pública; i atribuir la responsabilitat o la culpa d’alguna cosa, que és l’accepció emprada en la justícia. A la vista de les investigacions preliminars, el jutge resol la imputació d’algú quan creu que hi ha prou indicis racionals per a atribuir-li la responsabilitat d’un delicte. Després, en la investigació posterior, caldrà veure fins a quin punt i en quin grau existeix aquesta responsabilitat, amb la possibilitat que al final resulti que no hi havia motiu per atribuir a l’imputat cap responsabilitat o que no hi ha prou proves per a demostrar-ho. Però la Justícia sap el greu perjudici que ocasiona a l’afectat pel fet d’imputar-lo, i se suposa que no ho fa a la lleugera, sense evidències prou clares. Altrament estaria cometent una tremenda injustícia. Per tant, no ens enganyem: quan la Justícia fa una imputació, a no ser que creguem en la perversió i la corrupció d’aquesta justícia, és perquè hi ha vist prou raons per a fer-ho. A l’Oriol Pujol, doncs, imputat, li han vist prou indicis de responsabilitat per iniciar el procés judicial. I per tant, crec que s’ha quedat curt delegant les funcions dels seus càrrecs i no dimitint, com a mínim, de la seva acta de diputat.

Ell mateix demanava, suposo que no pas per ingenuïtat, quelcom tan inversemblant en la Justícia espanyola com és la celeritat; és a dir, la justícia. A l’Estat espanyol hi poden haver entre cinc-cents i set-cents polítics imputats que es passen anys sense que es resolgui res. Una dilació que no és pas motivada en la majoria dels casos per la complexitat de l’afer, sinó per raons i interessos extrajudicials. La majoria dels que arriben a ser processats ja fa temps que han deixat els càrrecs i en molts casos, la política. Els mitjans de comunicació fan grans titulars dels polítics imputats i notes breus dels mateixos polítics quan són absolts o hi ha hagut un sobreseïment del cas. I, val a dir-ho: la quantitat de polítics imputats que al final acaben absolts o que ni tan sols arriben a ser jutjats és tan gran que hom podria pensar que hi ha prou indicis racionals per a imputar la Justícia el delicte de prevaricació o, com a mínim, d’imprudència temerària amb greus perjudicis per a persones innocents.

La legalitat de la consulta

Resulta xocant veure com els nacionalistes espanyols afronten el procés català des d’un posicionament absolutament fonamentalista i intransigent, és a dir gens democràtic. Ells tenen uns clixés  establerts i no es cansen de repetir-los encara que no s’ajustin ni poc ni molt a la realitat. I, avesats com estan a la mentida, a partir de la seva pròpia invenció fonamenten totes les argumentacions i atacs contra Catalunya. I això, que a Catalunya ho veiem i sentiim sovint de boca de personatges com la Camacho o el Rivera, en l’àmbit espanyol s’arriba a extrems de paranoia total.

Els és igual el que digui el President de la Generalitat o els passos que s’han seguit fins ara. Ells ja tenen les idees prefixades, i actuen no en conseqüència de la realitat sinó dels seus propis fantasmes. Una de les mentides que acostumen a dir és que la consulta és inconstitucional. I això és una ximpleria: una consulta mai pot ser inconstitucional. La Constitució i el marc legal vigent, tant a Catalunya com a Espanya, preveu diferents possibilitats de consulta a la ciutadania, de manera que el problema no és jurídic sinó estrictament polític. El fet que es vulgui consultar sobre un tema que la seva aplicació sí que contravindria el text constitucional, no vol dir que no es pugui consultar. Imaginem que es volgués fer un canvi d’un article de la Constitució. Abans de fer-lo, se n’hauria de parlar, aprovar propostes parlamentàries i, si es cregués oportú proposar una consulta per saber si la ciutadania està d’acord en fer aquesta modificació. Això és el que s’ha fet fins ara, a Catalunya. Les lleis i el marc legal per fer la consulta hi són; el que passa és que políticament als nacionalistes espanyols no els interessa aplicar-les i per això voten fins i tot en contra de dialogar sobre aquesta possibilitat de fer la consulta.

Per tant, la posició tancada del nacionalisme espanyol a permetre que s’apliqui la legalitat vigent és la que abocarà Catalunya a prendre una determinació unilateral. Des de Catalunya ja es vol actual dins de la legalitat, és el nacionalisme espanyol el qui s’hi oposa, sense ni tan sols haver acceptat començar a parlar de quin podria ser el mecanisme legal més adequat. I és aquesta actitud espanyola la que justificarà en el seu moment una Declaració Unilateral d’Independència.

Risc d’una revolta social

El primer ministre luxemburguès i ex president de l’Eurogrup, Jean Claude Junker, advertia la setmana passada del risc d’una revolta social en aquells països que han estat obligats a seguir les mesures d’austeritat extrema imposades per la Unió europea. La veritat és que costa d’entendre, venint d’una de les persones que ha estat responsable de l’aplicació d’aquestes mesures, i que sap fins a quin punt han generat patiment i misèria a milers i milers de ciutadans.

Naturalment, el que no preocupa gens al senyor Junker, ni a la resta de màxims responsables de les polítiques econòmiques de la UE, és que hi hagi raons objectives perquè la ciutadania d’aquests països puguin arribar a fer una revolta social; sinó que algun tipus de revolta social pugui malmetre els seus plans. Ells ja són conscients del mal que han ocasionat, i no tenen cap mena d’escrúpol en admetre que és un mal necessari per tal d’acontentar els mercats, diuen, per tal de recuperar la confiança dels inversors, i naturalment per tal de garantir que aquests països pagaran el seu deute. L’objectiu de les seves polítiques en cap cas són les persones, sinó els interessos econòmics dels grans grups financers. Per això, cada vegada que un país, ja sigui Grècia, Portugal, Espanya, o Xipre han estat obedients i han portat a terme alguna d’aquestes mesures imposades, els dirigents europeus han corregut a felicitar els seus governants, amb la clara intenció de salvar-los de les ires dels seus conciutadans.   

A mi, el que em sorprèn, és que no hagi esclatat encara la revolta. Estaria més que justificada. Les mesures econòmiques encaminades a garantir el poder econòmic d’uns pocs en detriment de la majoria, van acompanyades de mesures coercitives per al conjunt de la població i de campanyes propagandístiques per arribar a fer-nos creure que l’empobriment general de la població és un mal no solament inevitable, sinó que cínicament gosen dir que és per al nostre bé. El senyor Junker advertia del risc d’una revolta, jo el que em temo és que correm el risc que no n’hi hagi.

Cremant etapes

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La nova votació sobre el dret a decidir, propiciada aquesta vegada pel PSC, pot semblar una reiteració innecessària, o fins i tot com argumentava la CUP una rebaixa de plantejaments respecte de l’anterior Declaració sobiranista del Parlament. I, tanmateix, penso que també pot ser realment útil.

És evident que el PSC es troba entrampat entre dos focs i que no ho té gens fàcil per sortir-se’n. A Madrid van tenir la gosadia de trencar la disciplina de vot respecte al PSOE, cosa que va visualitzar que a Catalunya hi ha una realitat diferent de l’espanyola. Està clar que la proposta de resolució presentada per CiU a les Corts espanyoles no tenia altre objectiu que la de posar en evidència qui està a favor de la democràcia i del diàleg i qui de la imposició i de la negació dels drets. I potser els socialistes catalans van pensar que aquella mateixa proposta, tan diferent de la Declaració sobiranista anterior, no gosarien votar-la també a Catalunya precisament pel que pot tenir, o semblar que té, de rebaixada de plantejaments. El millor per a l’estratègia del PSC, i potser ells hi comptaven, hauria estat que els nacionalistes catalans haguessin rebutjat de votar-la aquí; això els hauria permès erigir-se ells com l’element central partidari del diàleg, enfront dels nacionalismes contraposats, i a la vegada haurien pogut tirar en cara la incoherència de CiU.

Però, astutament, CiU, ERC i IC-V s’hi van afegir, i només la CUP va fer el paper radical que li correspon. I és que el tema no és comparar aquesta darrera declaració amb l’anterior, sinó veure que són complementàries. Hi ha un full de ruta marcat i se segueix tot el procés pas a pas. Sense més pressa del compte, com voldria el PP, perquè això ens podria fer descarrilar, però sense aturar-lo i anar cremant totes les etapes, perquè totes són necessàries. Tothom sap que amb el tarannà tan poc democràtic de Madrid, s’aniran tancant totes les portes, i cadascuna de les opcions legals per a celebrar la consulta serà tombada o vetada pel Govern espanyol, servint-se quan calgui del seu Tribunal Constitucional. Però precisament per això cal cremar aquestes etapes que són les que ens donaran arguments i legitimitat a l’hora de fer el pas definitiu. Davant de la comunitat internacional, aquests antecedents seran decisius a l’hora d’entendre i d’acceptar una possible declaració unilateral d’independència o de la celebració d’una consulta al marge de la legalitat espanyola.

El 25 de gener es va fer la Declaració de Sobirania, que encara que el Constitucional l’anul·lés, anul·laria el tràmit formal però no l’expressió del Parlament de Catalunya. A partir d’ara el Govern d’espanyol (amb el suport de l’oposició) es negarà al diàleg, com es negarà a acceptar transferir la potestat de celebrar un referèndum segons la legislació espanyola, portarà al Constitucional la llei de consultes que s’està elaborant i acabarà donant tota l’argumentació i legitimitat perquè el poble de Catalunya pugui tirar pel dret, en haver esgotat tots els recursos legals.

La trama fosca de la Camacho

El cas dels espies, o dels suposats espies, sembla que ha desaparegut de l’escena periodística, justament ara que es començava a posar en evidència que tota la trama està molt més vinculada a l’entorn de la Camacho que de ningú més.  No és pas casual. Com tampoc ho és que la mateixa Camacho hagués de mentir per justificar que no volia l’escorta dels Mossos i sí la de la policia espanyola.

Ho explicava dies enrere el diari La Razón, gens sospitós de catalanisme. No solament hi ha una relació directa entre el CNI, la policia espanyola i el PP de la Camacho, sinó que va ser el mateix CNI qui va demanar al director de Mètode 3 que “salvés l’Alícia”. Ells sabien que l’Alícia Sánchez Camacho estava al corrent de les gravacions suposadament secretes i es tractava d’evitar que això sortís a la llum pública. I no solament això: segons el diari madrileny el CNI va amenaçar-lo amb un “tanca la boca o te la tancarem”; i efectivament, poc després Francisco Marco va ser detingut. La utilització partidista que fa el Partit Popular dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i també del CNI és senzillament escandalosa.

Ja només faltava que sortís el Ministre de l’Interior, l’inefable Jorge Fernández Díaz amençant de treure nous papers que comprometrien CiU, justament quan havia de donar explicacions pel fals informe policial que va sorgir deliberadament durant la campanya electoral. En lloc de demanar disculpes i comprometre’s a fer complir la llei també als funcionaris dels cossos de seguretat, es va limitar a dir que no sabia res, i que si s’havia descobert que el primer informe era fals, ell ja en tenia altres a punt. Qui millor que ell per dir-ho, quan sap que aquell fals informe policial va ser redactat per encàrrec del Comitè de Campanya del PP.

Una sentència que obliga complir amb la legalitat

El Tribunal europeu ha emès, finalment, amb una celeritat que no té res a veure amb la inoperància i ineficiència de la justícia espanyola, una sentència en què considera abusiva i contrària a les normatives comunitàries l’actual legislació espanyola en matèria de desnonaments. La sentència ha vingut motivada per l’acció del jutge José Maria Fernández Seigo que, segons els mitjans de comunicació, es va adonar que la legislació espanyola vulnerava la normativa europea. Una normativa, val a dir-ho que ja té una pila d’anys en vigor.


Ara, tothom ha fet veure que s’alegrava de la sentència i fins i tot el Govern espanyol s’ha compromès a fer canvis per a adaptar-se a la legalitat europea. Segurament ara ja no tindran excusa per continuar espoliant de la mateixa manera els ciutadans, en benefici de la banca. Però el curiós del tema és que tothom ho presenta com si fos una batalla legal guanyada a ningú, com una mena de regal de la Unió europea, o com si no hi hagués responsables directes de les injustícies que s’han vingut fent fins ara, a base d’incomplir la legislació europea, és a dir la legislació vigent també a l’Estat espanyol. Sembla com si ara els polítics i els jutges descobrissin que la normativa europea és d’obligat compliment a tots els estats membres, com si els jutges quan emetien sentències de desnonament no sabessin que ho feien contravenint aquesta normativa, o com a mínim que s’havien collit a una normativa espanyola que la contravenia. Això ja ha passat en altres casos, en què la normativa europea és negligida a consciència tant per la política com per la Justícia espanyola; de fet, Espanya té el rècord absolut al si de la UE pel que fa a incompliments de la seva legislació.

Si haguessin volgut, fins ara, els jutges ja podien haver emès sentències en base a aquesta normativa europea que ara sembla que ens imposin, com si fins ara no fos d’obligat compliment. És possible que molts ciutadans ho desconeguessin, però és del tot inadmissible que la desconeguessin els jutges. Benvinguda sigui, dons, la sentència del Tribunal europeu que ens recorda d’una banda que tenim una legislació abusiva i que no respecta els drets dels ciutadans, i de l’altra que la normativa europea és d’obligat compliment. Algun jutge hauria de sentir vergonya que hagi de necessitar una sentència per complir amb la normativa vigent, l’europea.

Passarien el control de l’alcoholèmia?

Des de fa un cert temps el Govern espanyol promou lleis i governa més en contra de Catalunya que a favor d’Espanya. Suposo que són conscients que això desperta encara més el sentiment nacionalista i fa que grups i persones que en altres ocasions haurien estat partidaris d’un sistema federal cada vegada vegin que no hi ha altre remei que la secessió, o l’acceptació de la mort com a país. Però també es refien de sectors de Catalunya que, per estar al servei del nacionalisme espanyol, o per odi contra tot el que sigui català, estan disposats a perjudicar en tot el que calgui el propi país, i per tant veuen amb bons ulls els atacs de l’Estat contra la nostra cultura, contra la nostra economia i contra la societat en general.

El cas més emblemàtic és el del corredor del Mediterrani. Qualsevol persona normal, d’aquí, d’Espanya o d’Europa, s’adonaria de seguida que hi ha un corredor natural que enllaça tots els ports del Mediterrani, des d’Andalusia fins a França on pot connectar amb la xarxa europea. Els espanyols saben que aquesta, a més de ser l’opció natural, és la més interessant per al comerç espanyol, per a les exportacions i per al tràfic de mercaderies en general. Però té el gran handicap d’haver de passar per Catalunya; ja s’entén que per ells el País Valencià és una regó espanyola més. Per això, i en contra del parer de tots els especialistes i de les institucions europees, ells sempre s’hi han oposat i han preferit un projecte tan surrealista com és el corredor central, que a part de no unir res, és costosíssim pel fet d’haver de travessar els Pirineus i que després no té continuïtat pel cantó francès, Ho han retardat tant com han pogut, a risc de perdre les ajudes europees, ho han obviat a l’hora d’elaborar els pressupostos i continuen buscant solucions alternatives per a impedir que se’n beneficiï Catalunya. Amb l’entusiasme, està clar, dels nacionalistes espanyols de la Camacho i del Rivera.

Com que finalment s’adonen que fan el ridícul presentant una i altra vegada el projecte del corredor central, han decidit treure’s de la màniga un corredor del Mediterrani que passi pel centre. Quan ho vaig sentir per primer cop, vaig pensar que era una broma; no podia ser que algú, en ple ús de les facultats mentals, proposés una idiotesa semblant. Però sembla ser que no, que no és cap broma. El Govern espanyol planteja un traçat del corredor del Mediterrani que en arribar a València farà una excursió cap a Madrid per tornar cap al Mediterrani passant per Saragossa. Quan el presentin a Europa, és possible que els facin la prova de l’alcoholèmia.

La gangrena de Jiménez Losantos

L’inefable Jiménez Losantos afirmava “Quan un membre està gangrenat, millor extirpar-lo”. I d’alguna manera venia a dir que ja estava fastiguejat de tot el tema sobiranista, i que ell optaria definitivament per la via d’abandonar Catalunya. Doncs, potser tampoc estaria tan mal pensat. Em recorda una novel·leta força dolenta, editada fa uns anys en què es plantejava que els catalans assolien la independència a base de fer-se insuportables, en aquell cas des del punt de vista escatològic.

Està clar que Jiménez Losantos utilitza el terme “gangrenat” entenent que la part que és irrecuperable perquè està podrida és Catalunya. Però ja firmaríem que els espanyols accedissin a la nostra independència encara que fos a base d’insultar-nos, una vegada més; ja no vindria d’una. Nosaltres podem pensar, i de fet pensem, que més aviat és a l’inrevés; però tampoc perdríem massa temps a escatir quina part és l’extirpada i quina el cos sa que es vol salvar. Amb això coincidiríem: ells i nosaltres ens sentiríem alleugerits per haver extirpat el tumor que ens corroïa. Però l’afirmació de Jiménez Losantos, si hi traiem aquesta part insultant tan habitual en ell, és el reconeixement d’un fracàs d’Espanya. L’amputació per gangrena és la darrera solució, quan han fracassat tots els intents de salvar aquell membre. I això és el que ha passat a Espanya. En tots aquests anys han estat incapaços de presentar per a Catalunya un projecte mínimament engrescador; tret del projecte d’anihilar-nos que engresca naturalment els nostres enemics, inclosos els qui viuen i reneguen de Catalunya.

Només cal recordar que a l’inici de la transició els grups independentistes no van arribar a obtenir representació parlamentària, ni a Catalunya ni a Madrid, i la seva presència als ajuntaments era purament testimonial. Aleshores, fins i tot ERC parlava d’una confederació ibèrica. De llavors ençà, els atacs furibunds de les institucions espanyoles i dels partits nacionalistes espanyols (PP-PSOE) han fet que a poc a poc l’independentisme hagi anat guanyant terreny: uns per convenciment, altres perquè no s’hi veu cap més alternativa, i ara potser també els espanyols perquè ja ens donen per perduts.

Les mentides i falses excuses del PP

Les explicacions que han de donar reiteradament els dirigents del Partit Popular i del Govern espanyol, per a sortir al pas a imputacions i evidències de corrupció generalitzada, són tan inversemblants i mancades de credibilitat que tenen més interès per a il·lustrar programes d’humor que com a titulars d’un noticiari. Encara recordem aquell embarbussament de la Cospedal, que se li va fer un nus a la gola i no li sortien les paraules per dir que no era ben bé el que havia dit en dies anteriors sobre l’acomiadament de Bàrcenas, però tampoc era el contrari sinó un punt entre mig que no va entendre ningú.

I ja es tractava d’això. Suposo que ningú s’imagina un polític a qui li quedés un xic de dignitat com per sortir davant dels mitjans de comunicació per admetre que, a la vista de les evidències perfectament documentades, no podia fer res més demanar perdó per haver enganyat la ciutadania. Com que a la Cospedal no li resta ni aquests mínim de dignitat, va optar per fer un embarbussament de paraules per tal que no s’entengués res. Aquest dia va repetir la mateixa estratègia la Vicepresidenta del Govern espanyol, la Soraya Sáenz de Santamaría, per referir-se a l’allotjament pagat amb fons públics de l’amant del Rei. Amb tota la cara dura del món va sortir davant dels micròfons dient que ni ella ni el Govern no estaven al cas de qui podia allotjar-se a la finca La Angorrilla, que pertany al Patrimoni Nacional, i que està “exclusivament afecte” al Rei. Una terminologia, aquesta, que la Soraya sap perfectament que no vol dir res, però que només serveix per no haver d’admetre que el Govern espanyol accepta que els ciutadans paguem les despeses de la Corona, i també les de la seva amigueta la princesa Corinna de Sayn-Wittgenstein. O no haver d’admetre que dies enrere des del mateix Govern s’havia afirmat que aquesta senyora no tenia cap vinculació ni suposava cap despesa per a l’erari públic. Si la vicepresidenta Soraya no hagués mentit i fos cert que el Govern espanyol no està al corrent dels invitats de la casa Reial que s’allotgen en alguna de les seves dependències, com a mínim caldria demanar dimissions al mateix Govern i als responsables de seguretat. Seria impensable que en aquestes residències públiques hi entressin i  en sortissin persones sense cap mena de control ni de vigilància per a protegir-les.

I ara surt la Camacho amb la seva dèria contra els Mossos, contra tot el que representi catalanitat, mentint una i altra vegada, com un Bárcenas qualsevol, total per justificar una acció estrictament política, que probablement té més l’objectiu de desviar l’atenció dels escàndols majúsculs del PP, que cap altra cosa. El que passa és que quan un membre del Govern i del PP surt a donar explicacions sobre aquests temes, els únics periodistes que valdria la pena que hi assistissin serien els de l’APM i a tot estirar els guionistes de Polònia.