De l'11 de setembre al 12 d'octubre

Fa un mes i un dia que els catalans celebràvem la nostra festa nacional, la Diada de l'Onze de setembre. Una diada commemorativa d'una derrota, d'un moment de la nostra història en què per la força de les armes se'ns van arrabassar les llibertats i les institucions pròpies. I defensem la idoneïnat de considerar aquesta data com la nostra diada nacional pel que implica de voluntat de recuperar allò que hi vam perdre.

Ara és el torn dels nacionalistes espanyols, que també celebren la seva diada nacional. Ells celebren, està clar, una victòria guanyada amb la força de les armes i que els va permetre la creació d'un imperi, part del qual s'obstinen encara a mantenir. La idoneïntat d'aquesta data també implica per a ells la voluntat de mantenir la seva conquesta. Dos models de nacionalisme clars. Els uns defensant uns drets i uns elements d'identitat que els corresponen, els altres vanagloriant-se i defensant el dret de conquesta.

Cortines de fum i altres banalitats alienes

Aquests dies, parlant amb gent de la direcció del partit en relació a la Conferència Nacional i a les esmenes que he presentat al text de la ponència, he pogut constatar, una vegada més, la visió tancada i esbiaixada que es té de la realitat. No es tracta tant de posicionaments ideològics diferents ni molt menys contraposats, com d'una negativa a veure amb una mica més d'objectivitat el que passa al nostre entorn. Sembla que els vingui de nou que algú els digui que hi ha un fort descontentament en el nacionalisme català (no només a dins del partit) per la política seguida fins ara, i que no es percep cap mena d'ambició nacional tant en aquest govern com en l'anterior.

La resposta acostuma a ser una ratificació del maniqueisme que traspua tot el document de la Ponència: nosaltres som els únics que defensem de veritat la via sobiranista, i per tant hem de basar l'estratègia en enfortir-nos per tal que, quan siguem la força majoritària, puguem plantejar l'exercici del dret a decidir. I el que fa la resta, o són moviments i plataformes satèl·lit que posem al nostre servei (cosa que representaria la mort o invalidació d'aquestes plataformes), o són banalitats i cortines de fum dels altres que no cal tenir en compte. Per entendre aquesta mena de posicions maniquees, i constatar-ne la seva perniciositat, només cal ficar-se en el món del sobiranisme convergent o en el d'altres grups, corrents interns del partit o sectors més radicalitzats, per veure que arreu hi ha gent amb les mateixes visions maniquees, només que adaptades cadascuna a la seva realitat.

Resulta sorprenent (i irresponsable) el menysteniment que desperten al si d'ERC els moviments interns de CDC, amb la seva proposta de "Casa gran del Catalanisme", com ja va passar amb la seva proposta de forçar un nou Referèndum en cas de retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional. És exactament igual que el menysteniment que desperta en determinats sectors de la direcció de CDC (no en tots) la proposta d'avançar cap a una consulta popular el 2014, o la visió sovint catastrofista que es fa des de determinats sectors del Reagrupament, i no cal dir dels entorns més radicals (CUPS...). El problema no està en dilucidar quin maniqueisme és el bo, sinó en desterrar aquestes visions tancades i entendre que cal teixir una xarxa de complicitats, perquè totes i cadascuna d'aquestes visions del sobiranisme són imprescindibles per a assolir l'objectiu final. Propostes com les de la Jornada per al Futur Institucional de la Nació Catalana, a iniciativa d'Òmnium Cultural, haurien de contribuir a acostar posicions, i traçar conjuntament les grans línies de futur per al país.

On són la dignitat i l'ambició nacionals?

Fa uns dies el Ministre de Cultura espanyol manifestava que es querellaria contra l'IEC per haver emprat el terme Països Catalans en una exposició commemorativa del seu centenari. Atenia així a les protestes encetades per la premsa ultra (en aquest cas l'ABC) i recolzades lògicament per PP, el mateix partit que s'inhibeix quan es produeixen (de forma permanent i impune) agressions físiques a entitats i persones que volen expressar la seva catalanitat. I el dia 4 d'octubre la magistrada Ana Ingelmo, obligava a a canviar de llengua i a parlar en espanyol a un testimoni en el cas de l'homicidi de Josep Maria Isanta, a Berga. És un dia a dia, al qual ja ens hem acostumat, sense que es generin excessives reaccions ni per part de la societat ni per part de les nostres institucions.

No sé si les amenaces ultres i del Ministre han tirat endavant, com tampoc sé la reacció de l'IEC. Espero que hi hagi la suficient dignitat per part de la màxima institució cultural catalana com per obviar aquesta mena d'agressions, i que no facin com els responsables de Catalunya Ràdio que aviat van cedir a les pressions de l'extrema dreta per a readmetre una persona que no complia els requisits per a exercir la seva funció en aquest mitjà. En el cas de la magistrada del cas Isanta, que va simular desconèixer la legislació vigent que permet declarar en la llengua oficial de Catalunya, o que coneixent-la se la saltava a la torera (se'n diu prevaricació, d'això?), ha estat l'Associació de Juristes en Defensa de la llengua pròpia la que ha sortit en defensa de la legalitat i de la llengua catalana (declarada il·legal per aquesta magistrada) anunciant que posaria una denúncia davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Si els fets haguessin anat a l'inrevés, que un magistrat hagués impedit a un testimoni expressar-se en castellà, hi hauria hagut un escàndol majúscul, el Consell General del Poder Judicial hagués intervingut immediatament sancionant el magistrat en qüestió, i el TSJC hagués admès a tràmit qualsevol denúncia i resolt amb celeritat i contundència el cas, i per suposat ningú, ni partits ni institucions hauria sortit en defensa de l'hipotètic magistrat.

Per suposat que, amb els escassos recursos de què disposen, les entitats cíviques catalanes i valencianes intenten respondre a les agressions que pateix la cultura catalana al País Valencià, i que entitats com l'esmentada Associació de Juristes fan una magnífica tasca en defensa de la llengua. Però, i les nostres Institucions? Quina és l'actitud i la resposta del Govern català?. Algú potser em dirà, i jo ho desconec, que per sota mà o discretament ja s'han fet algunes gestions prop del Ministeri de Cultura o dels organismes de l'àmbit judicial pertinents per tal d'evitar que continuïn aquestes agressions contra la cultura catalana. Però de ben segur que els catalans voldríem veure en el nostre govern una actitud més ferma i decidida, pública i oficial, en la defensa dels nostres drets i de la nostra identitat, voldríem veure en els nostres representants una actitud de més dignitat i ambició nacional.

Birmània, dues visions

Les imatges que ens arriben de Birmània són certament esfereïdores, com ho són sovint les que ens arriben d'altres indrets del món, i ho podrien ser molt més si l'interès periodístic ens acostés a altres móns i conflictes oblidats. Però hi ha un aspecte que em crida especialment l'atenció. Són les dues visions que ens acostuma a donar TV3 d'aquesta mena de conflictes, com si no entressin en col·lisió entre sí: La visió més oficialista dels noticiaris al costat de la visió més real i incisiva del 30 minuts.

Mirem el noticiari i ens passen les imatges de la repressió militar contra el poble birmà, sempre de lluny (perquè el règim no permet lògicament l'enregistrament de les seves atrocitats), presentant-nos una dictadura que actua amb mà de ferro per controlar la situació. No es parla de crims ni de terrorisme, sinó simplement d'excessos de l'exèrcit, remarcant que s'han anat apaivagant els moviments de protesta; es parla de les limitacions de la llibertat d'informació, fins que d'acord amb aquestes mateixes limitacions es deixarà de parlar del conflicte. Però tampoc es parla del paper de la comunitat internacional, més enllà de les lentes i ineficaces gestions que es fan a les Nacions Unides.
Tot seguit, mirem el 30 minuts i se'ns presenta una realitat molt més esfereïdora, no ja per la brutalitat del règim sinó sobretot per la complicitat de la comunitat internacional. Si hem de donar per certes les informacions que ens donen en aquest programa, el lògic seria que es posés en marxa el Tribunal Penal Internacional, que es trenquessin relacions diplomàtiques i comercials amb un règim terrorista d'aquestes característiques, i que es centressin tots els esforços per socórrer la població agredida i detenir els autors i còmplices de tants assassinats. Però, no. Hi ha massa interessos en joc: Rússia i Xina sempre han estat bons aliats del règim Birmà, França i els Estats Units hi tenen massa interessos econòmics... El terrorisme deixa de ser punible quan és rendible. Els governs occidentals no tenen cap mena d'inconvenient a l'hora de tractar amb el règim birmà i de rebre amb honors els seus representants. I sobretot, no tenen cap mena d'inconvenient per establir-hi relacions comercials, i proveir el règim de material militar i antidisturbis.
El 30 minuts, un cop a la setmana, és oblidat fàcilment per la reiteració dels noticiaris en què els col·laboradors del règim terrorista són presentats com a honorables homes d'Estat.

La solució per a l'Aeroport ja és acceptable?

En determinats medis nacionalistes ha sorprès la poca o nul·la reacció que hi ha hagut davant l'anunci fet per AENA en referència a l'adjudicació de la nova Terminal Sud de l'Aeroport del Prat. Alguns s'explmaven dient que, en coherència amb aquell acte del 22 de març organitzat per la Cambra de Comerç, ara s'hauria d'haver sortit a la palestra, perquè és evident que la solució salomònica aquí pren tot el seu sentit més literal. I fins i tot algun mitjà de comunicació nacionalista es preguntava com s'ho havia fet la Ministra Àlvarez per a comprar el silenci dels empresaris catalans.

És possible que hi hagi tanta ingenuïtat?

Costa de creure que algú es pensés seriosament que aquella trobada del 22 de març a la seu d'IESE, on s'hi aplegà la Cambra de Comerç, Foment del Treball, el RACC, i una bona representació del món econòmic català, suposés un gir respecte a la posició de submissió habitual fins aleshores. Algú, com per exemple els autors de la ponència d'Esquerra "Construïm una nació sobirana...", ho presentaven com si la força dels fets (escandalosos, certament) hagués fet obrir els ulls a l'empresariat català.

En els meus comentaris publicats el mes d'agost ja advertia que no es podia ser tan il·lús (com pot ser que els nostres dirigents tinguin una visió tan escassa i primària de la realitat?). Ja feia notar que més que una anàlisi seriosa era un muntatge per a fer-s'ho venir bé: com que l'argument era que nosaltres tenim la raó, fins i tot els empresaris catalans (majoritàriament votants del PP) acaben venint-nos al darrere, si no per convicció ideològica per la força de la realitat (la que nosaltres hem dibuixat a la nostra manera). I així ens va.

Ara, el Ministeri ha resolt el tema de l'Aeroport de Barcelona, consolidant-lo com un aeroport satèl·lit del de Madrid, beneficiant lògicament Iberia perquè és l'empresa que millor lidera la centralització del panorama aeronàutic espanyol. I no reacciona l'empresariat català, avesat i conformat amb el pont aeri (i si convé traslladar alguna seu central a la capital d'Espanya, tampoc se'n fa problema), però tampoc reacciona el nostre govern, submís com sempre als designis del poder central.

Això sí, després, en les discussions internes del partit, competirem ridículament per veure qui és més independentista.

Campanya pel Català a Europa

Sovint ens arriben des de llocs ben diversos campanyes a favor de la llengua, en defensa de la nostra identitat, per la preservació del territori, o per protestar contra qualsevol acció que podem considerar injusta. Sovint també, sense entrar en matisos, podem estar-hi d'acord i per tant ens hi solidaritzem adherint-nos a la campanya. És el que m'ha passat ara, en adherir-me a la campanya endegada des d'Eurotribune a favor del "Català a Europa". http://www.eurotribune.eu/popups/campanya.asp?idioma_activo=1
Envio la meva adhesió, convençut que no podia fer altra cosa, però tinc els meus dubtes sobre l'eficàcia i l'oportunitat d'aquesta mena de campanyes.

La campanya és per demanar "al Ministeri d'Afers Exteriors espanyol que incloga el català, l'euskara i el gallec al Tractat Europeu que es discutirà les properes setmanes, així com, també, que estes llengües siguen incorporades de ple dret a la llista d'idiomes oficials de la Unió Europea..." Probablement ja no en sabré gaire res més del resultat de la campanya, que pot passar bastant desapercebuda més enllà dels cercles habituals. I és possible també que el resultat sigui discret o, com a mínim, que no assoleixi l'adhesió massiva que sembla que hauria de despertar una iniciativa com aquesta, que de ben segur comparteix una àmplia majoria de la població del país. Ja sé que tothom té tot el dret d'endegar una campanya si ho creu convenient, però la realitat és que massa sovint apareixen aquesta mena de campanyes fruit d'una iniciativa molt localitzada, sense un suport o un acord previ de sectors més representatius de la societat catalana. El resultat sol ser decebedor per la migradesa dels resultats obtinguts, i que sovint no tenen massa transcendència pública.

Però també pot ser desencoratjador per als mateixos que l'han iniciada en veure que tot i la raó que els empara la iniciativa no desperta l'entusiasme que ells mateixos hi ha posat. Pot arribar a cansar al ciutadà que, al marge de la seva coincidència amb la proposta que se li fa, veu que no serveix de gran cosa anar signant adhesions aquí i allà. I, al capdavall, potser estem gastant un recurs que pot ser realment útil en determinats moments.

La detenció d'abertzales forma part de la campanya electoral

Resulta veritablement insultant que en el debat sobre la configuració de l'Estat apareguin individus defensant les seves posicions ultres en nom d'un suposat "Estat de dret". Al marge que aquest Estat tampoc seria el meu, en cap cas es pot anomenar Estat de dret a aquesta mena de conxorxa de poders fàctics i no fàctics. La mateixa elaboració de la llei de partits feta per a perjudicar o il·legalitzar una determinada força política ja era una vulneració d'un principi jurídic en la mesura que no es tracta d'una llei per a ser aplicada al conjunt de la ciutadania sinó feta ex professo per a un determinat col·lectiu. Però és que la seva aplicació, i les accions arbitràries de la justícia en funció de l'afany de protagonisme de cada jutge o de l'interès del partit amb el qual simpatitzen no permeten parlar d'altra cosa que de prevaricació com a sistema i de corrupció generalitzada.

A què vénen ara aquestes detencions generalitzades de dirigents de la il·legalitzada batasuna, quan fa anys que estan actuant públicament, amb més o menys entrebancs, quan repetidament se'ls ha impedit fer determinades accions en nom del partit però sense detenir-los, quan la mateixa justícia espanyola ha dictaminat que la il·legalització de l'organització no conculcava els drets individuals dels seus membres, quan el que estava en discusió era si altres grups o partits podien reunir-s'hi de forma oficial? Res de nou, ni res no ha canviat, excepte l'escenari polític.

Al PSOE li interessa ara, de cara a les eleccions generals, recuperar el vot ultranacionalista espanyol que podia haver perdut durant la treva d'ETA. A més, d'alguna manera o altra havia de respondre a les intencions d'Ibarretxe de fer una consulta al poble basc. I per tant ha posat en marxa tota la seva maquinària electoral: els membres del seu govern, prometent i tapant forats arreu; els militants del seu partit, fent actes explicatius arreu del país; els mitjans de comunicació que controla i els periodistes afins, fent que recuperi la imatge d'home fort que per damunt de tot defensa la sacrosanta unitat de la pàtria; i l'aparell judicial, el que controla, que es posa al seu servei, encara que sigui amb mesures insostenibles des del punt de vista jurídic.

En aquest cas pot jugar fort, perquè sap que no serà el PP el qui l'acusi de corrupció o de prevaricació (en tot cas l'acusarà de no haver-ho fet abans). Les lleis, l'Estat de dret, els principis democràtics i el respecte pels drets individuals (dels col·lectius ja ni en parlo), se'ls passen pel forro. Qualsevol demòcrata s'hauria de sentir avergonyit de pertànyer a un Estat on la corrupció ha arribat fins a aquests extrems. A nosaltres ens queda el consol, o el desconsol, de pensar que el nostre Estat ni tan sols no pot ser corrupte.

No ens cal el Constitucional per posar-nos de genolls

Un espectacle depriment ens donen els nostres governants, dia sí dia també, gestionant a la deriva el poder que els ha atorgat la ciutadania. S'elaboren lleis i reglaments o es prenen decisions, sovint de forma improvisada, que després no es gosen aplicar o que finalment s'han de retirar davant la pressió mediàtica. No hi ha dubte que el Tribunal Constitucional retallarà el text estatutari, i que per tant limitarà sensiblement la capacitat d'autogovern de Catalunya. Però no és que aquest organisme controlat pel PP, amb la connivència del PSOE, es vegi amb cor de retallar i condicionar l'autogovern, davant la passivitat i la indolència del Govern de la Generalitat, sinó que per fer-nos ajupir el cap també s'hi veu amb cor, i se'n surt, un mitjà de comunicació com El Mundo. El diari ultra, una vegada més, s'ha sortit amb la seva i ha fet rectificar una decisió presa per Catalunya Ràdio en reclamar a una periodista capacitació professional per exercir en aquest mitjà.

Potser, caldria demanar-se prèviament a qui se li va ocórrer contractar algú, per a una feina basada en l'expressió oral, que no està capacitat per a exercir la seva tasca. Á quina emissora espanyola contractarien a un locutor o a un col·laborador que no fos capaç d'expressar-se en castellà!. La contractació de l'escriptora Cristina Peri Rossi per a un programa de Catalunya Ràdio era una vulneració dels reglaments que té establerts la Corporació Catalana. Es tracta d'una simple qüestió de capacitació professional, perquè en aquest mitjà es treballa amb la llengua, i per tant ha de ser un requisit indispensable com ho és exigir que se sàpiga de medicina per exercir de metge.

Resulta, però, que l'aplicació de la lògica més elemental que s'aplica arreu del món i el compliment de la normativa vigent no agrada al diari el Mundo. I el poder d'aquest diari és molt més important que la capacitat de decisió del Govern i de les pròpies normatives; o millor dit, el Govern de la Generalitat li atorga a aquest mitjà una autoritat i una capacitat de fiscalització tal que, obedient i submís, fa rectificar la direcció de Catalunya Ràdio, readmetent la periodista en qüestió. Per posar-nos de genolls no ens cal la decisió del tribunal Constitucional.

Drets socials, drets nacionals

En política, estem avesats a sentir, i sovint a formular, unes frases grandiloqüents que poden sonar més o menys bé, però que estan mancades de sentit, de realisme o de claredat. Per exemple, quan volem emfatitzar que la nostra posició és nacionalista i és d'esquerres, sentim i llegim frases com aquestes "Els drets socials són indestriables dels drets nacionals, i els drets nacionals són indestriables dels dret socials". Aquest és un error que ja fèiem quan érem a Nacionalistes d'Esquerra.

No em refereixo, està clar, a què sigui un error defensar alhora els drets nacionals i els drets socials, sinó que l'error està en barrejar-los i sobretot en condicionar els uns als altres. Una cosa és que els nostres objectius siguin múltiples, i que per tant treballem en ambdues direccions, i l'altra és que excloguem com a companys de viatge els qui no comparteixin tots dos objectius. Cosa que tampoc és certa, perquè a l'hora de la veritat no tenim cap mania per associar-nos amb els qui podríem compartir una visió social progressista, però que hi discrepem frontalment a l'hora de defensar els drets nacionals, mentre que fem escarafalls per associar-nos amb qui podríem compartir una visió nacionalista, encara que diferim pel que fa al model social.

Podem dir que nosaltres aspirem a fer dels Països Catalans una nació lliure, i que dins d'aquesta nació, en la qual segur que hi haurà sectors més conservadors i sectors més progressistes, nosaltres ens situarem en l'espai de l'esquerra. Podem dir que nosaltres defensem una via sobiranista des d'una perspectiva d'esquerres. O fins i tot podem dir que, assolits els objectius nacionals, ens seria més fàcil defensar els drets socials. El que no podem dir és que ambdues coses són indestriables, perquè seria tant com dir que són inviables. No sé si finalment ens en sortirem com a país, si podrem satisfer això que anomenem drets nacionals, però en qualsevol cas, només serà possible si ho fem plegats, dretes i esquerres. Perquè en qualsevol hipòtesi de futur, amb un major o menor grau de reconeixement dels nostres drets nacionals, sempre hi haurà al país una diversitat ideològica. Crear una majoria social que opti per la sobirania, forçosament transversal, ha de ser per nosaltres un objectiu paral·lel, però no vinculat o condicionat, a la permanent tasca de defensa dels drets socials.

Podem treballar plegats amb altres grups d'esquerres per a defensar els drets socials, però forçosament haurem de treballar plegats amb les altres forces nacionalistes per defensar els drets nacionals. Negar-s'hi, com sembla que fan alguns dirigents d'ERC, és boicotejar qualsevol procés cap al reconeixement dels nostres drets nacionals.

Frau, estafa o presa de pèl en la Sanitat pública?

Des de fa molt de temps, les llistes d'espera en la sanitat pública catalana són el punt més negre d'aquest servei tan bàsic per als ciutadans. Per a una visita, algun tipus d'exploració o prova més sofisticada i ja no diguem per a una intervenció, sovint els temps d'espera són exagerats. Tots els governs diuen que ja estan treballant per a reduir aquestes llistes d'espera, però la gent continua trobant-se en el dilema de si és prudent esperar el temps que assigna la sanitat pública o si no queda altra solució que optar per la privada. Això els que poden, està clar.

Per això, es diu que des de l'administració, d'acord amb els interessos privats, sempre s'ha procurat mantenir unes certes deficiències en el Sanitat Pública, per tal d'afavorir la privada. En qüestions de salut, quan a algú li diuen que haurà d'esperar mesos per a una visita, per una ressonància o un escàner, o per a una operació, la gent no se la juga ni s'està de romanços; i, si pot, acudeix a la privada. Ës ben habitual que tot i tenir la tarja de la seguretat social, hom disposi d'alguna assegurança privada o estigui apuntat a alguna mútua, a part de fer ús de consultes i tractaments de caràcter privat. Això ja ve de lluny i no sembla que porti camí de resoldre's, malgrat les promeses que també vénen de lluny. Més aviat sembla que es vulgui donar un pas més en la direcció contrària. En determinats centres hospitalaris de caràcter públic, cada vegada més amb formes de gestió privada, s'hi fan també visites, exploracions i intervencions privades. Diuen que és per a rendibilitzar els recursos públics.

Però si abans, quan algú anava a l'Hospital de referència i li deien que havia d'esperar mesos per a poder-lo atendre, optava per acudir a un centre pivat, ara es pot trobar amb què és el mateix centre públic de referència el que li ofereix, si no vol esperar tant de temps, fer-ho allà mateix en un termini molt més curt, però pagant. És a dir, que és el propi centre públic el qui allarga els temps d'espera dels qui hi acudeixen per la Seguretat Social, per tal de reservar espais per si algú vol optar per fer-ho privadament.

Republicans i antimonàrquics

Esquerra Republicana de Catalunya és, pràcticament, l'únic partit català que es declara obertament com a no monàrquic. I, malgrat tot, no n'ha fet mai una qüestió prioritària, cosa que em sembla del tot assenyat i correcte. Si en algun moment hi ha hagut algun tipus d'acció antimonàrquica, no solament no ha sorgit d'ERC, sinó que més aviat se n'ha hagut de desmarcar, com ha passat amb els fets que es van iniciar a Girona i que gràcies a la premsa espanyola han anat fent bola de neu arreu del país. Si més no resulta curiós que la maquinària de l'Estat hagi de fer una contraofensiva en defensa de la monarquia quan, frontalment, només és posada en qüestió per sectors molt radicalitzats (amb tots els respectes que em mereixen) i, en tot cas, extraparlamentaris.

El Govern de la Generalitat, del qual participa Esquerra, ha condemnat les accions de protesta antimonàrquica i ha demanat respecte per la monarquia. Entenc que Esquerra, tot i que potser és el que li demanarien determinades bases, no podia sortir amb estirabots posant-se de ple al costat dels qui cremen fotos pel carrer. Però, en tot cas, m'ha semblat una actitud excessivament cautelosa i poc valenta en limitar-se a dir que cremar unes fotos no s'ha de considerar un delicte, cosa que també han dit altres partits que no es declaren republicans. Sense que aquest hagi de ser un tema cabdal en l'agenda política d'Esquerra, entenc que potser sí que començaria a ser hora de posar la qüestió damunt la taula. D'alguna manera, trencar un dels tabús d'aquest Estat del qual ens volem alliberar, i que ells mateixos reconeixen que és una de les garanties de la sacrosanta unitat.

Per exemple, quan surt el rei i els partits nacionalistes espanyols (PSOE-PP) cantant les excel·lències de la monarquia com si aquesta fos sinònim de democràcia, potser caldria recordar, a part de la procedència franquista del monarca, la seva actitud davant de fets com el 23-F. Ja n'hi ha prou de tantes mentides sobre el que va succeir aquell dia: el Rei va sortir en defensa de la democràcia, ja de matinada, quan devia veure que el cop no tenia possibilitats de tirar endavant. Fins i tot admetent que ell no hi estigués directament implicat (cosa que molta gent es permet de posar en dubte), és evident que la seva actitud va ser de pura covardia, d'incapacitat i de falta de decisió a l'hora de defensar les institucions democràtiques.

Incoherència o perversió ?

Durant la campanya electoral d'ara fa un any, l'esquerra però especialment els socialistes catalans carregaven durament contra les propostes d'Artur Mas per considerar-les retrògrades i representatives d'una política descaradament de dretes. La idea de donar xecs generalitzats per a determinats serveis públics, que després es poden fer servir utilitzant aquests serveis públics o acudint als privats, no era precisament una idea esquerranosa. Tampoc es podia esperar que de CiU sorgissin propostes d'esquerres, està clar.

Però, heus aquí que a les envistes d'una nova contesa electoral ara és Zapatero qui fa propostes que semblen calcades de les d'Artur Mas.

Tres reflexions ràpides sobre aquest fet que no és nou en política:
Els socialistes catalans seran coherents amb el que deien abans i continuaran dient que aquesta pràctica dels xecs és retrògrada i representativa d'una política descaradament de dretes? O quan la fan ells ja deixa de ser de dretes?
Els convergents carregaran ara contra les propostes socialistes, o els acusaran d'electoralisme? O bé els acusaran de plagi i demanaran drets d'autor?
I finalment. Des dels socialistes, però també des d'Esquerra, sovint es cau en el maniqueisme d'imaginar que a l'arc parlamentari hi ha dos blocs diferenciats, el de la dreta i el de l'esquerra. I que per tant, no seria coherent, per exemple, que Esquerra pactés amb un partit que és tan de dretes i retrògrada que proposa coses com les ajudes en forma de xecs. A Madrid, PP i PSOE s'acusen alternativament de copiar-se els uns als altres el programa de política econòmica, i ara Zapatero plagia el programa de CiU. A la pràctica, les polítiques que es poden fer des del govern no tenen massa marge de maniobra, i sovint les diferències són més de matís, de gestos, o basades en aspectes més aviat simbòlics.

Sens dubte que hi ha molta incoherència en la política. Tanta, que arriba un moment que ja no es pot parlar d'incoherència, sinó de perversió.

Decidir l’hora d’exercir el dret a decidir

Ibarretxe ha fet el pas posant data a una consulta popular en la qual els bascos haurien de pronunciar-se sobre el seu futur. De fet, és una rectificació respecte al posicionament que va mantenir durant un cert temps, quan deia que faria la consulta quan ETA hagués deixat les armes. Ara obre un procés que no té per què estar condicionat als capricis o a la incapacitat o falta de voluntat negociadora d'ETA i del Govern espanyol de torn. Al País Basc hi ha una majoria de Govern que està perfectament legitimada per a fer una consulta democràtica per saber quina és la voluntat del seu poble. I només caldrà que hi hagi una majoria social suficient com perquè aquest poble decideixi quin ha de ser el seu futur.

Naturalment, la democràcia aterroritza tant a la dreta cavernària de sempre, com a la més maquillada que representa Zapatero. Però són ells els qui no estan deixant cap altra opció als pobles que aspiren a ser respectats com a tals. Tornarem a sentir frases tan inversemblants com les de titllar d'autoritarisme a qui dóna la veu al poble, a qui fa una consulta popular. I, tenint en compte que d'aquí a uns mesos hi ha eleccions espanyoles, ja podem imaginar que PP i PSOE rivalitzaran en erigir-se en defensors del nacionalisme espanyol més tronat. Res de nou.

Tothom s'afanya a dir que el procés basc no té per què ser idèntic al català. És cert que no cal imitar tot el que facin els bascos, però la dignitat i l'ambició nacional, sí que és imitable. A Catalunya també hi pot haver una majoria perfectament legitimada per a fer una consulta popular, sempre que la mesquinesa dels nostres dirigents no ho impedeixi. Basar l'estratègia en esperar que alguna de les forces catalanistes sigui hegemònica equival a posposar eternament la possibilitat d'exercir el dret a decidir. És la complicitat d'aquests forces la que ha de donar una majoria social suficient per a endegar el procés. Ibarretxe parla d'un referèndum l'any que ve amb la previsió d'un segon, de caràcter decisori per al 2010; Catalunya pot tenir una majoria social per a concloure un procés semblant, tant se val que sigui el 2010 com el 2014.

Mar de fons en el sobiranisme

Sovint, tant des de la direcció d'ERC com des de la direcció de CiU, es parla de la desorientació que viu avui el catalanisme. Penso que la desorientació no és tant de la militància o dels sectors sobiranistes en general, com dels seus dirigents. Per això, els uns s'inventen la història de refundar el catalanisme i els altres munten una Conferència Nacional més orientada a autojustificar-se que a projectar un veritable full de ruta per al país.

Davant d'això, tenim uns sectors de la militància (de tots dos partits) que es limiten a seguir les consignes, no fos cas que quedessin malament amb la direcció, i no sortíssin a la foto (o a les llistes); tenim sectors més o menys organitzats al si dels partits que, sense aportar res de nou (les propostes de Reagrupament cauen globalment en els mateixos errors de la ponència oficial d'ERC) sembla que només aspiren a un relleu de persones, i aprofiten l'ocasió per prentendre liderar els moviments crítics; hi ha sectors, alguns militants però sobretot dels àmbits sobiranistes independents, que també ho aprofiten per a carregar contra tothom, creant una sensació de desànim general i creient utòpicament o il·lusòriament que és possible prescindir dels grans partits catalanistes; i finalment n'hi ha d'altres que, tant des de dins dels partits com des de fora, creuen que cal ser valents, crítics amb la desorientació que pateixen les direccions dels partits, però alhora constructius i crear sinèrgies de complicitat entre els partits catalanistes, que no s'haurien de reduir als dos partits esmentats, així com també crear una dinàmica d'entesa entre els diferents corrents, plataformes i moviments sobiranistes, entenent que totes elles poden ser complementàries.No cal dir que jo m'apunto a aquests darrers. Perquè tots plegats, partits catalanistes, moviments i plataformes, som imprescindibles.

Qüestió de noms, i de perspectiva d’Estat

Avui es clou el debat sobre política general. Els mitjans de comunicació, i fins i tot els webs del Parlament i de la Generalitat de Catalunya, es refereixen a aquest debat com el de "Política general", quan el seu nom oficial és "Debat sobre l'orientació política general del Govern". Un nom excessivament llarg a nivell periodístic, però que reflexa l'escassa ambició amb què s'afronta el mateix debat, així com la concepció de la tasca parlamentària en relació al país. Els màxims representants de la ciutadania es reuneixen per parlar de l'orientació política que pren o ha de prendre el Govern, en relació al país, i no pas per parlar de quina és la situació del país per a treure les conclusions pertinents pel que fa al Govern.

Una qüestió de matís, potser. Però que per mi no deixa de ser significativa. Ja se sap que, en aquesta mena de debats, des del Govern es fa un panegíric de la seva acció, mentre que des de l'oposició es blasmarà fins al deliri. El problema és que en el nostre cas ja renunciem a posar el país com a objecte de debat, que hauria de ser l'objecte de l'acció política. I optem per parlar del Govern. Una cosa és que el Parlament faci una reflexió sobre els problemes reals del país, i que com a conclusió en tregui unes orientacions polítiques que hauria de seguir el Govern, i una altra és que es parli d'aquest Govern, entenent que les resolucions que se'n derivin probablement ja s'orientaran a la resolució dels problemes del país.

En un país com el nostre, en què el Govern no té totes les competències que hauria de tenir, limitar el debat a l'acció d'aquest Govern suposarà sempre una visió parcial i limitada de la nostra realitat. Es tracta de debatre sobre el nivell d'eficàcia en la gestió de les competències que té atribuïdes el govern, o de debatre sobre les perspectives generals del país que ja inclourien els aspecte purament de gestió?. Gestió de Govern o Estat de la Nació?. El nom no fa la cosa, diu la dita. Però els espanyols, que sempre han tingut ambició, perspectiva i visió d'Estat, prefereixen la seva expressió "el hábito hace al monje".

El No a la MAT dels socialistes

Després del caos d'aquest estiu en les infraestructures elèctriques de la ciutat de Barcelona, sembla que des del Ministeri d'Indústria hi volen posar remei. Semblaria que Joan Clos, havent estat alcalde de la capital catalana hauria de ser més sensible als interessos de la ciutat. Doncs, bé. Entre les seves propostes, hi ha el traçat d'una línia d'alta tensió que aniria de Cerdanyola a Santa Coloma, passant per Collserola. La proposta ja ha aixecat les protestes no només de grups ecologistes sinó del mateix Ajuntament de Barcelona. No a la MAT! és el seu crit de guerra.

Un es pot demanar si és que, ara, els socialistes catalans s'han adonat de l'impacte ambiental que provoquen aquesta mena de torres d'alta tensió, o si és que ja n'eren prou conscients, però pensaven que muntanya enllà hi havia pots vots en joc. Si l'opció del partit dels socialistes és la de considerar que aquesta mena d'infraestructures no són tan negatives per al territori, per què s'hi oposen ara que es necessiten a la ciutat de Barcelona. I si han canviat d'opinió, cosa ben legítima i respectable, és d'esperar que també canviïn en relació a la MAT que afecta les nostres comarques.

No és ja una qüestió de demanar una mica de coherència, sinó d'exigir un mínim d'honestedat política. No es pot ser tan cínic com per imposar als altres el que no volen a casa seva.

L’opció de l’esquerra independentista

Ja sé que totes les simplificacions resulten sempre imprecises, i, per la brevetat d'aquestes notes, la reflexió que vull fer ara ben segur que tindrà moltes imprecisions i mancances. Amb tot, volia fer un apunt d'un aspecte de la història del partit en els darrers anys perquè em sembla que té una especial rellevància en el debat intern en què està immers el partit. Els qui provenim de Nacionalistes d'Esquerra sabem que una de les nostres màximes preocupacions era conjuminar l'opció ideològica d'esquerres amb el posicionament independentista. És a dir, optàvem per anar cap a uns Països Catalans independents alhora que presentàvem un model de país concret, amb plantejaments de base socialista.

L'arribada de l'Àngel Colom a la Secretaria d'ERC va suposar l'aposta decidida per l'independentisme fent, a més, que aquesta opció esdevingués normal en el panorama polític català. La seva va ser una aportació interessant i altament positiva per al país, ja que fins aleshores l'independentisme era quelcom molt marginal i gaire bé criminalitzat. Però, dit això, és evident que el seu projecte estava mancat de bases més sòlides, ja que tot ho basava en dir que els problemes del país es resoldrien quan obtinguéssim la independència. Carod Rovira, sense renegar de l'opció independentisme està clar, va donar molta més consistència ideològica al projecte, amb uns continguts socials d'esquerres, i transformant ERC amb un partit amb clara vocació de govern.

El govern, però, en tant que gestió, és una poderosa maquinària que fàcilment absorbeix totes les energies del governant i fa que la pròpia dinàmica del dia a dia aparqui els plantejaments generals, i les motivacions inicials de la política. Ser al govern té unes servituds i uns condicionaments, que poden exasperar al ciutadà que havia posat les seves esperances en l'arribada al poder de la força independentista. Per això, ara hi ha qui reclama un nou gir del partit cap a l'opció independentista. L'equilibri no és de fàcil solució: no seria bo que el partit pretengués recuperar posicions numantines que ens retornés a la marginalitat, renunciant a ser una opció de govern amb capacitat per a ser decisius en la política catalana; però tampoc ho seria deixar-se portar per la pròpia dinàmica de la gestió que, des d'una posició minoritària, no podrà satisfer mai prou bé les expectatives creades.

Davant d'aquest dilema, l'opció, des del meu punt de vista, no és tant de fer un gir en la direcció del partit com d'assumir amb fermesa i valentia aquesta situació. No podem caure en la demagògia de dir que hauríem de renegociar demà mateix el pacte de govern i demanar la lluna en un cove (siguem seriosos); però tampoc pretendre justificar la manca d'ambició nacional d'aquest govern de la Generalitat inventant termes com el nacionalisme social, o dient que ja construïm espais de sobirania quan millorem el servei de rodalies de Renfe. Hem de mirar de ser eficaços en la gestió i demostrar que som capaços de governar (com qualsevol altre partit), però això té ben poc a veure amb l'opció independentisme que representem. El pitjor que podem fer és enganyar-nos a nosaltres mateixos fent anàlisis on ens limitem a justificar les pròpies mancances.

En continuarem parlant...

Aquesta és la policia catalana?

Els fets de Girona que van acabar amb la crema d'una fotografia dels reis espanyols podien haver passat més o menys desapercebuts, si no fos per la intervenció de la brunete mediàtica. El sentit comú dels demòcrates, estant més o menys en desacord amb la forma de manifestar-se, hauria considerat l'incident com una forma més de fer ús de la llibertat d'expressió. Però, està clar, aquesta no és la lògica de determinats mitjans de comunicació espanyols, ni de la maquinària de la justícia que els segueix com si fos la seva veu de la consciència. I ara, amb la manifestació de protesta per la inculpació d'algun dels participants en la crema de la fotografia, s'ha repetit la jugada. Sempre amb la complicitat de la nostra policia. La nostra?

Per a la primera inculpació va ser necessària la col·laboració dels Mossos d'Esquadra que, seguint les ordres rebudes, havien procurat identificar els manifestants. I el mateix han fet en aquesta segona ocasió. Des del Govern de la Generalitat se'ns diu que ells senzillament compleixen amb la seva obligació. En realitat la seva obligació és complir amb les ordres que els donen els seus superiors, és a dir el Govern. Podria semblar que els partits catalans, i concretament els que avui tenen responsabilitats de govern, se'n mantenen el marge: no estan d'acord amb la forma de manifestar-se, amb la crema de les fotos, però tampoc consideren que calgui considerar delictiva aquesta acció; amb més o menys contundència discrepen de la Fiscalia, però no deixen de col·laborar-hi; apel·len a la llibertat d'expressió, però tampoc surten en defensa dels encausats.

Però, això sí, es donen als Mossos d'Esquadra les ordres oportunes perquè identifiquin els autors de les protestes per si algun jutge o fiscal tingués una visió més restrictiva de la llibertat d'expressió. Un excés de zel basat en què, no solament cal estar amatent a possibles alteracions de la legalitat, sinó també a possibles males interpretacions d'aquesta mateixa legalitat. Aquesta és la funció de la nostra policia? Aquesta policia és la nostra?

Limitacions extremes

Tots podem estar d'acord en què calen unes normes, sobretot quan es tracta de vetllar per la seguretat, el respecte pel medi ambient i la salvaguarda de l'interès col·lectiu. Ara bé, tinc la sensació que ens ha agafat una mena de dèria per regular-ho tot i portar les coses fins a extrems excessius. És el cas de les limitacions de velocitat en determinades vies urbanes pensades com a vies ràpides d'accés o de sortida de la ciutat. Posar una limitació de 50 km/h a l'entrada de la Meridiana de Barcelona, posem pel cas, em sembla exagerat.

Sempre ens han dit, per exemple, que quan es calcula el consum de gasolina d'un vehicle es fa pensant en una determinada velocitat, entre els 80 i els 100 kms/h, a partir de la qual el consum es dispara notablement. Ahir mateix vaig ser a Barcelona, i posant el cotxe al mig de la Meridiana a 50 Km/h, tenia la sensació de ser un perill públic. Els semàfors estan programats per poder-los trobar tots en verd, si es manté una velocitat d'entre 80 i 90 km/h, quan la circulació és fluïda. En canvi, anant a la velocitat màxima permesa, a part del perill que representa perquè tens la sensació que t'empenyen perquè estàs entorpint el pas, vas ensopegant contínuament els semàfors en vermell.

Potser només és en aquests casos en què la circulació és molt fluïda, però de ben segur que la contaminació era molt més alta anant a 50 km/h, havent de parar a cada moment i mantenir una estona el cotxe en ralentir, que si hagués anat a 80 sense haver de parar a cada semàfor. En canvi, els dies i les hores d'aglomeració, la prohibició d'anar a una determinada velocitat hi és sobrera, està clar. Si els radars funcionen permanentment, les quantitats de multes deuen ser astronòmiques... i potser això explica molt més el fet que s'hagi pres aquesta mesura restrictiva, que cap altra pretesa motivació de defensa del medi ambient o de la seguretat vial.

Vot corporatiu, vot irreflexiu

Com que la imatge ja l'hem vista moltes vegades, ens sembla d'allò més normal que els diputats al Parlament, o els regidors al Ple d'un Consistori, votin seguint les indicacions del cap de files, sense necessitat de pensar en la bondat o l'encert del tema que es posa a votació. Sovint, ni tan sols s'han escoltat els arguments que s'exposen des de la tribuna a favor o en contra; es pot anar a prendre un cafè al bar i entrar a l'hemicicle en el moment just de votar (els grups parlamentaris tenen fins i tot un timbre per avisar-los). És la dinàmica parlamentària habitual arreu del món, diuen, i per tant no cal fer-se'n cap problema. Potser sí. Però si les coses van d'aquesta manera, es podrien reunir els portaveus, i sabent la representació que té cadascú, fer les votacions en una petita sala de reunions sense necessitat de la parafernàlia del Ple amb tota la plèiade de diputats autòmates.

Més greu, encara, és que aquest mecanisme corporativista es traslladi al si de les organitzacions polítiques. Sovint no es vota el candidat idoni, ni la proposta més escaient, sinó el que correspon al sector al qual se suposa que un està adscrit, sigui del corrent oficialista o sigui d'un corrent crític o alternatiu. Aleshores, la militància i la participació en els debats interns del partit, igual com el seguiment que poden fer els ciutadans de l'activitat política al Parlament o als Ajuntaments, perd tot l'interès. Els resultats de les votacions no reflexen les conclusions d'un debat o d'una contraposició d'idees i projectes sinó una simple i mecànica correlació de forces, que ja es pot saber a priori.

A qui pot interessar, doncs, aquesta mena de funcionament? Als professionals il·lustrats de la política que ja els va bé l'allunyament de la ciutadania, i de la militància; als qui entenen la política com una escala per accedir, a nivell personal, a cotes de poder (i a viure del "cuento" que diu la gent); als qui no tenen estratègies de país o d'ideals polítics, sinó estratègies personals per a les quals necessiten el suport corporatiu d'altres que tinguin els objectius personals compatibles. Però, és evident que no pot interessar a una majoria dels ciutadans que esperen solucions als seus problemes, que confien en la fermesa i la coherència dels seus dirigents.

El desencant per la política i el cansament dels polítics que palesa bona part de la ciutadania no és fruit de l'atzar ni de cap inèrcia inevitable, sinó el resultat d'un forma d'actuar interessada i promoguda des de les esferes dels partits polítics.