Tenim tot el dret a sentir fàstic, repugnància i menyspreu

A la dreta li interessa dir que actualment ja no hi ha polítiques de dretes ni polítiques d’esquerres, més que res perquè no se li qüestioni la seva política i poder-la presentar com l’única possible. I és cert que els grans poders econòmics tenen prou mecanismes de coacció i de coerció per evitar que s’apliquin enlloc polítiques d’esquerres. Obligats, doncs, els governants del món occidental a fer polítiques de dretes, resta encara una altra diferència entre ambdues concepcions de la política: la decència.

Podríem admetre (jo m’hi resisteixo) que els nostres governants es vegin obligats a emprendre unes mesures econòmiques que arruïnen el país i la ciutadania, per tal de satisfer la voracitat i la cobdícia sense límits dels grans poders econòmics. Però, encara hauria de quedar la decència. Per tal de salvar la banca i fer que no pagui la crisi els qui la van causar sinó les seves víctimes, és a dir la majoria de la població, se’ns proposen tota mena de retallades, reducció de serveis bàsics i abolició de drets socials. Ells ja saben que, a part d’acontentar els mercats, no serviran per altra cosa que per a crear pobresa, aprofundir la crisi i incrementar el dèficit que només es podrà cobrir amb noves retallades. Fins aquí hem arribat. Però la indecència (la immoralitat, la injustícia, la depravació, la deshonestedat, l’obscenitat, la inhumanitat.. no se m’acaben els adjectius) apareix quan un Govern és capaç de dir que a partir d’ara un determinat sector de la població que viu al país no tindrà accés als serveis sanitaris. Se suposa que els morts i els perjudicis causants d’aquesta infame mesura no apareixeran en les estadístiques. Per aquesta gentussa només comptarà el migrat estalvi econòmic, i sobretot el fet d’atiar la xenofòbia, que diuen que els dóna vots.

I un altre cas d’aquests darrers dies. Un grup d’immigrants es refugien en un illot abandonat prop del Marroc, però de sobirania espanyola. I el Govern ens presenta com un “èxit”, com “una solució satisfactòria”, l’acord arribat a què ha arribat amb el Govern de Marroc per fer fora de l’illot els immigrants. La solució, i ells ho saben, consisteix en abandonar-los en una zona desèrtica a l’interior de la frontera amb Algèria, on les possibilitats de sobreviure són escasses. Confien, això sí, que l’Església els beneeixi i que ningú els porti els cadàvers davant de casa; més que res perquè fan lleig i electoralment no els convé. Penso que tenim tot el dret a sentir fàstic, repugnància i menyspreu per aquesta púrria de governants i de persones.

Un PSC sense rumb ni lideratge

És en els moments de crisi, quan es presenten dificultats, que es veuen els veritables lideratges. Altrament, una forma maldestre d’afrontar una crisi és enfangar-s’hi encara més, intentant fer veure que tot és culpa dels altres, però sense prendre cap mesura per afrontar-la de veritat. I això és vàlid a l’hora de parlar de la crisi econòmica, amb les absurdes polítiques de voler acontentar els mercats que han empitjorat i molt la situació, tant a Catalunya com a Espanya; però també pot servir a l’hora de veure com afronten els partits polítics els moments difícils.

El mateix Artur Mas, que amb la situació econòmica ha estat incapaç de prendre cap mesura que no fos la que interessadament li marcaven des de fora, i que per tant ha tingut el catastròfic resultat previst, s’ha de reconèixer que va ser capaç de liderar el partit en la seva travessia a l’oposició. Era en aquell moment, quan alguns fins i tot pronosticaven la seva desaparició, quan calia un lideratge que fos capaç d’aglutinar tots els sectors de la coalició nacionalista, deixar de fer-se retrets i posar-se a treballar seriosament de cara al futur. I se’n va sortir. Ben al contrari del que sembla que està fent el dirigent socialista Pere Navarro. Tothom, i suposo que ell també, és conscient de la seva manca de carisma, l’escassa credibilitat que inspira i el poc entusiasme que desperta. Un bon líder hauria oblidat que hi ha diferents sectors i visions dins del PSC, i hauria liderat un projecte comú per esdevenir una oposició seriosa i creïble. Ha fet exactament al revés: a mesura que ha vist la seva incapacitat de lideratge, agreujada per gestos personals com el d’Ernest Maragall, el que ha fet és enrocar-se encara més, foragitant els qui podrien, per la seva sola presència, posar en dubte la seva autoritat moral dins del partit.

El resultat pot ser catastròfic per al PSC. Justament ara que hi ha un moviment i una consciènca ciutadana de caràcter sobiranista, al Pere Navarro no se li acut res més que intentar emular el PP i Ciutadans. I això en contra de sectors importants del propi partit. Quan els socialistes van veure com marxava Maragall, i després Ferran Mascarell, un líder intel·ligent s’hauria plantejat que alguna cosa estava fallant perquè aquests socialistes s’hi sentissin incòmodes. Ben al contrari: Pere Navarro ha optar per reduir el PSC a un apèndix del PP, acabant de deixar en una situació encara més incòmoda als sectors catalanistes, que hi són i prou nombrosos.

La perversió de la Justícia, aquí i arreu

Sovint, en aquest bloc, he posat de relleu les incongruències d’un sistema judicial espanyol que no es limita a aplicar les lleis, sinó que les fa servir de coartada per emetre sentències en funció d’una ideologia o d’uns interessos molt concrets. Això, quan no té el desvergonyiment de dir que caldria canviar les lleis, quan no s’ajusten a la seva ideologia, o que les sentències dels tribunals europeus no són rellevants. Però és cert que la perversió del sistema judicial no és cap exclusiva espanyola.

Tenim, ara mateix, el cas de la justícia sueca que s’ha posat al costat dels interessos de la política nord americana per tal de perseguir un Julian Asange que els ha destapat molts draps bruts. O una Justícia anglesa que segueix el mateix fil, i que no fa pas tant que va alliberar un terrorista confés per tal d’afavorir un sucós contracte de petroli amb l’amic Gadaffi. I ja no diguem de la justícia vaticana que quan un majordom destapa corrupcions de tota mena es limita a encausar-lo a ell per suposada revelació de secrets. La història es faria inacabable, aquí i arreu. Per citar un altre cas, tots vam poder veure les imatges d’uns policies sud-africans disparant a matar contra uns miners en vaga. La història semblava més clara que l’aigua, però el Govern va dir que obriria una investigació, i la fiscalia va formular una acusació contra tots els miners en vaga emparant-se en una llei de l’època de l’apartheid que establia la responsabilitat dels manifestants en qualsevol incidència que es derivés de la seva protesta. Uns dies després, la mateixa fiscalia retirava l’acusació; però ja havia aconseguit el seu objectiu, que no era altra que recordar als miners que si seguien protestant el sistema tenia els recursos necessaris per condemnar-los. I per suposat, es garantirà que els assassins gaudeixin de total impunitat.

Ja sé que no és cap consol. Però la perversió del sistema judicial espanyol no és un cas únic, sinó més aviat és la tònica general. Tractant-se d’un “poder”, els qui detenten el Poder no podrien deixar de controlar-lo. I és que potser perquè la justícia és un tercer poder que els seus representants no es resignen a aquesta tercera plaça i volen emular les pitjors corrupcions dels polítics professionals. Algú podria imaginar-se que els grans poders econòmics permetessin una "Justícia" que s'escapés al seu control?

El terrorisme d’avui i de sempre

La xacra del terrorisme, la practica de la violència per a assolir objectius polítics, és més viva que mai. És cert que també hi ha hagut intents fallits de contrarestar el terrorisme amb les mateixes armes. I que això pot haver generat confusió, perquè al final s’ha confós la violència que pretenia acabar amb el terrorisme amb el terrorisme mateix. Però al final, han quedat només els qui sempre han defensat el terrorisme, la violència i la lluita armada com a eines per a defensar els seus suposats ideals. 

Els nacionalistes catalans, com ara també els bascos, han renunciat a la violència fins i tot per a reclamar o intentar aconseguir allò que legítimament ens pertany: la llibertat. Sabem que és una lluita molt desigual, perquè nosaltres només disposem de la paraula i de la raó, cosa que per a molts nacionalistes espanyols és insignificant i sense valor; sabem que només amb aquestes eines ens hem d’enfrontar amb tot un aparell d’estat hostil a la democràcia, al dret a decidir, i que sobretot no renuncia a la violència per a defensar el seu model d’Estat. Eren absolutament falses i farisaiques les condemnes que feien, en l’àmbit polític i en el judicial, contra la lluita armada etarra que pretenia guanyar amb les mateixes armes la violència del nacionalisme espanyol: no els preocupava en absolut la mort i el sofriment de persones innocents, sinó l’objectiu que perseguien els etarres.  

Això explica que quan un d’aquest terroristes amenaça obertament als qui vulguin exercir el principi democràtic de decidir el propi futur, un tal Francisco Alamán Castro, coronel de l’exèrcit espanyol, els seus correligionaris aplaudeixen, disculpen o callen. Aquells mateixos jutges que interessadament prenien mesures contra els qui no condemnaven una determinada violència, ara tampoc ells condemnaran aquestes amenaces terroristes. Els qui creiem en la llibertat, en la paraula i en el dret democràtic de decidir el nostre futur sabem que haurem de lluitar també contra aquesta perversió dels qui sempre han estat ferms partidaris de la violència, i que han pretès monopolitzar el terme terrorisme per atribuir-lo només als qui pretenien actuar amb les seves mateixes armes i amb objectius contraposats als seus. 

Pacte Fiscal i Independència, antagònics?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot sembla indicar que el proper Onze de setembre serà una d’aquestes dates memorables. La convocatòria de l’ANC, sumada a les tradicionals convocatòries de la Diada, està despertant un interès i unes expectatives extraordinàries. No cal fixar-se com a fita xifres concretes de manifestants, perquè ja se sap que els números que donaran els organitzadors seran força diferent del que diran els cossos de policia, i encara més de la que donaran els mitjans espanyols. Però a ningú se li escapa que una manifestació massiva pot tenir un ressò, fins i tot internacional, i unes conseqüències ben positives per a les aspiracions sobiranistes.

S’entén que, oficialment, el Govern hagi de dir que anima a la participació de la ciutadania en defensa del Pacte Fiscal, de la mateixa manera que s’entén que hi hagi grups i persones que hi vagin amb les seves reivindicacions particulars, com per exemple per la defensa de l’estat del benestar que les retallades del Govern posen en perill.

Em sembla intel·ligent el plantejament que fan alguns dirigents de CiU, reconeguts independentistes, com Felip Puig o Francesc Homs, en el sentit que encara que ells oficialment es manifestin només pel Pacte Fiscal, una gran mobilització per la Independència també afavoreix el seu objectiu. És evident que no és pas el mateix anar a negociar a Madrid una proposta com el Pacte Fiscal, sabent que hi ha una important massa de la població que aniria molt més enllà; d’aquesta manera, el seu posicionament se situa molt més en la centralitat, entre els unionistes i els independentistes. Tant per als qui creuen de veritat que un bon Pacte Fiscal ja faria acceptable romandre a Espanya, com per als qui ho veuen només com un pas intermedi o com una estratègia per a posar en evidència la incomprensió i la manca de voluntat negociadora dels espanyols, aquesta manifestació per la Independència pot ser molt positiva.

Com sempre, però, l’actitud de Joan Antoni Duran i Lleida és ben diferent. Acaba de dir que “estratègicament parlant són antagònics els objectius de la independència i el pacte fiscal”. Ell sap perfectament, com tothom, que de cap de les maneres no són antagònics els objectius de la independència i els del Pacte Fiscal. El que sí que és antagònica és la seva estratègia sobre el Pacte Fiscal i la independència; només cal recordar que ell, com a unionista, era contrari fins i tot al Pacte Fiscal. I ara ha acceptat tenir-lo a l’agenda perquè sap que no hi ha cap possibilitat que el PP l’accepti. D’aquesta manera, li serveix d’excusa per simular una voluntat reivindicativa i pot continuar fent el ploricó i vivint del “cuento”.

El liberalisme dels farsants

Escoltar aquests dies els missatges de la Convenció Republicana, als Estats Units, sembla un retorn al passat o a les catacumbes. Les idees ultraconservadores ens sonen a quelcom impropi d’una societat moderna i civilitzada, i suposo que només es poden sostenir perquè compten que la majoria de la població a la qual pot afectar negativament ja té assumit que no anirà a votar. De fet, l’alternativa dels americans està entre una dreta civilitzada i una extrema dreta salvatge.

Realment, sonen com a increïbles o esperpèntiques les acusacions que es fan a Obama com si fos un representant del socialisme; ni tan sols dels socialisme descafeïnat europeu. Tots els partits conservadors europeus, a l’estil del PP, fins i tot quan laminen i ataquen l’estat del benestar tenen la mala consciència de fer-ho, i de fet ho justifiquen dient que el retallen per tal de consolidar-lo i assegurar-ne el futur. Els conservadors americans, no. Poden vanagloriar-se de l’objectiu de deixar sense cobertura sanitària les classes més desfavorides, o reduir a l’anècdota assistencial l’ensenyament públic, i rebre entusiastes aplaudiments. Ells diuen que practiquen el liberalisme amb totes les seves conseqüències; i, no combregant-hi ni poc ni molt, podríem arribar a entendre-ho o a reconèixer-ne els seus valors si no fos perquè és una absoluta falsedat. Una falsedat que també veiem en molts dels pretesos liberals de casa nostra. El liberalisme predicat pel Partit Republicà és només a l’hora de parlar dels drets civils i socials més elementals, així com dels serveis bàsics.  

A l’hora de la veritat, els Republicans americans, com molts conservadors europeus, no en tenen res de liberals quan es tracta dels seus interessos. Tothom ha corregut a nacionalitzar, és a dir a fer pagar als ciutadans, els bancs que es trobaven amb dificultats, en lloc de ser conseqüents amb el liberalisme i deixar-los caure, com es deixa caure qualsevol altra empresa o negoci que fa fallida. En el cas americà, però, defensen a més un intervencionisme de l’Estat a ultrança quan es tracta de defensar els seus interessos empresarials; organitzant i participant en conflictes internacionals, o donant suport o boicotejant estats, amb diners públics naturalment, en funció exclusivament dels interessos de determinades grans empreses. Podem estar en desacord amb el neoliberalimse, pel que té de pervers i d’injust, en la mesura que a la pràctica sempre perjudica els més desafavorits, però sobretot rebutgem aquest liberalisme selectiu i farsant que utilitza l’Estat i els seus recursos per a beneficiar els més poderosos.

Fer trampes al solitari; ja no ve d’una

Això de l’economia, potser perquè n’han fet matèria de divulgació de forma generalitzada, sembla tenir uns ressorts ben curiosos. En els darrers temps hem après termes i conceptes que no fa pas gaire no n’havíem sentit ni a parlar o no ens sonaven a res. Per exemple, la prima de risc. S’entén que els Estats constantment han d’anar als mercats a cercar crèdit sigui a curt, a mitjà o a llarg termini; i com que els inversors no tenen la mateixa confiança en tots el països, l’interès que en demanen està en funció de la demanda i és a dir de la solvència que se suposa a cada Estat.

Portar diners a Suïssa, no és tant una forma d’inversió, com de reserva. De manera que hi ha qui compra bons suïssos fins i tot a un interès negatiu. En canvi, invertint en bons de països que poden estar en fallida hom corre el risc de perdre-ho tot. Per això, quan els bancs alemanys i francesos, sobretot, que havien invertit grans quantitats de diners en deute grec, van adonar-se que corrien el risc de perdre-ho tot, van promoure o imposar la fórmula del rescat de Grècia. Era una trampa, naturalment, perquè en cap cas no es tractava de rescatar l’economia grega sinó els bancs que hi havia invertit. Però això ja se sabia. Per mesurar el nivell de desconfiança que tenen els mercats envers el deute d’un país s’utilitza l’anomenada prima de risc, que no és altra cosa que la comparació dels interessos que paga un país amb els que paga Alemanya. Curiosament, el Govern i molts mitjans de comunicació s’alegren quan la prima de risc espanyola baixa, encara que sigui perquè han pujat els interessos que paga Alemanya. És una manera com una altra d’enganyar-se, perquè al capdavall, en aquest cas, els interessos que paga l’Estat espanyol són els mateixos.  

En l’actual situació espanyola, com a resultat lògic de l’estúpida política del Govern de Rajoy, els mercats hi confien ben poc, i per tant per comprar-ne bons ha de ser a un interès elevat. Aleshores hom té la brillant idea de fer trampes al solitari: Si els mercats no confien en Espanya, es pot fer que el BCE compri deute espanyol, de manera que sembli que ja no hi ha tanta urgència per acudir als mercats i, en conseqüència, els mateixos mercats ja hi confiïn més i acceptin comprar-ne a un interès més baix. Com si fossin imbècils!     

Ens hem d’avergonyir d’aquest Govern?

Que no facin riure simulant una actitud altiva, dient que no admetran condicions polítiques pel rescat. Des del moment que el Govern de la Generalitat s’ha rendit a Espanya, ha renunciat a la seva sobirania, ha acceptat l’espoli i els dictats del PP, ja no té ni la força ni la legitimitat per a dir res. És indignant l’actitud mesella i submisa d’un Govern que deixa anar quatre frases altisonants de cara a la galeria, però s’agenolla vergonyantment davant del poder espanyol.

És absolutament vergonyós que acceptin demanar un rescat a Espanya, sabent que els diners amb què ens rescataran, amb la soga posada al coll, són diners robats prèviament als catalans. El dèficit fiscal admès oficialment és de 16.000 milions d’euros, és a dir tres vegades més que el que ara ens deixaran, no pas sense interessos ni condicions polítiques. Però és que fins i tot acceptant el desastrós sistema de finançament, amb el migradet estatut a la mà, l’Estat deu a Catalunya més del doble de l’import total d’aquest rescat. El Govern de la Generalitat ha enganyat una i altra vegada els ciutadans d’aquest país fent-los creure que no estava disposat a acceptar per més temps l’espoli que pateix Catalunya. Però a l’hora de la veritat s’ha posat al servei d’Espanya i dels poderosos per eliminar l’Estat del benestar i laminar els drets socials, a canvi de d’anar ajornant la reivindicació del Pacte Fiscal, sabent no solament que tot quedarà en un no res, sinó que amb la nova soga el coll que representa aquest rescat, farà inviable qualsevol intent d’acabar amb el robatori que patim.

Sovint he discrepat d’actituds excessivament estripadores de Solidaritat; però aquesta vegada entenc que està més que justificada la petició que feia López Tena que Artur Mas dimitís com a President, donat que no té el coratge o la voluntat de posar-se al capdavant de la ciutadania per a defensar els interessos dels catalans. Si no ha tingut cap vergonya per abaixar-se els pantalons, l’únic que pot fer és callar i acceptar resignadament que acabin la feina.

Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?

Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, diu la dita popular. En Ribot, qui sigui aquest personatge probablement imaginari, segur que afirma amb tota rotunditat que a casa seva és ell qui mana. Però una cosa és el que ell diu i una altra el que veuen els del seu entorn, els veïns que observen el seu comportament, sempre d’acord amb els designis de l’animal garrí.

En les grans ocasions, ben poques per cert, les institucions catalanes han estat al costat de les reivindicacions nacionals dels catalans. És el que va passar en la manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Constitucional. Montilla sabia que en la manifestació no s’hi cridaria només, ni tan sols majoritàriament, en contra de la sentència del Tribunal espanyol, però el seu deure era ser al capdavant de la ciutadania. Ara, com era de témer, Artur Mas s’ha fet enrere. Li ho ha (de)manat el PP; i qui paga mana. A Madrid saben jugar les seves cartes, i veient que aquí els ànims s’estan caldejant han pres la iniciativa. Una iniciativa que els surt ben barata. Només ha calgut anunciar que hi ha una certa predisposició a parlar de la proposta de Pacte Fiscal i posar-los al davant la pastanaga del Fons de liquiditat per a permetre a la tresoreria de la Generalitat sortir del pas uns mesos. Només uns mesos, perquè el que els convé és continuar tenint el Govern de la Generalitat agafat pel ganyot, i més quan saben que els seus inquilins prefereixen sobreviure amb la soga al coll que alliberar-se'n i fer un gir cap a la plena sobirania.

No crec que hi hagi ningú que es pensi que Rajoy voldrà parlar seriosament de cap Pacte Fiscal, simplement es tracta de deixar-ho anar ara per donar suport als antiindependentistes com Duran i Lleida perquè tinguin arguments per desmobilitzar la població. Tampoc crec que ningú es pensi que el fons de liquiditat sortirà gratuït: Artur Mas justifica el fet d’acollir-s’hi dient que al cadavall també són diners dels catalans, encara que administrats per Madrid. Però ell sap que són diners que s’empraran en contra de Catalunya. Comptant, això sí, que a la Generalitat li escau la dita popular: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?

Qui les passa magres

A vegades els mitjans de comunicació en fan un gra massa amb les petites relliscades, frases fora de to, i sovint tretes de context, amb què ens obsequien els polítics. Està clar que una cosa és el llenguatge políticament correcte a què estan avesats quan saben que hi ha micròfons oberts, i una altra és el que pensen de veritat i el que comenten en les converses informals.

El darrer cas és el del diputat popular Guillermo Collarte, amb l’agreujant que ell no va ser enxampat en una conversa familiar ni entre amics sinó que ho va dir en una entrevista al diari “La voz de Galicia”. Amb tot el convenciment de qui respon quelcom que sap que anirà en lletra impresa va deixar anar que “les passa bastant magres”, malgrat cobrar més de cinc mil euros al mes. Com sempre, podem dir que va ser una relliscada de la qual ja ha demanat perdó o recordar aquella dita “qui té boca s’equivoca”. Però és que no ha estat cap error, ni tan sols una relliscada, tret de la relliscada de dir-ho en una entrevista a un periodista amb una gravadora engegada. El tema és molt més de fons: Els polítics en general, però especialment els del PP, parlen un altre llenguatge, que no té res a veure amb el del comú de la ciutadania. La seva concepció de la realitat de les coses és diametralment oposada a la de la gent del carrer, els qui tenen la sort de viure amb un sou mileurista, amb una migrada pensió o que esperen poder cobrar els 400 euros per no tenir altre ingrés per a sobreviure.

No és una anècdota, doncs, sinó el reflex de la concepció de la política que tenen aquesta trepa de vividors. Així s’explica que el Partit Popular prengui mesures, totes les mesures, orientades a afavorir els qui les passen magres amb cinc mil miserables euros, i en perjudici dels qui s’aprofiten de l’erari públic i pretenen continuar cobrant l’astronòmica xifra de quatre-cents euros. És molt difícil que ningú, tret dels cincmileuristes que les passen magres, pugui esperar res de bo d’una gent d’aquesta baixesa moral.   

Una colla de cínics!

No hi estic pas d’acord, penso que ens prenen el pèl, que tot el tema de la crisi es podria enfocar d’una altra manera radicalment diferent, que no és just que els causants de la crisi ens ho vulguin fer pagar a les víctimes, que no hi ha dret que aprofitin l’ocasió que ells mateixos han creat per a destruir l’estat del benestar i les conquestes socials guanyades amb molt d’esforç... Però, suposant que haguéssim d’acceptar les tesis oficials, el mínim que podríem exigir és un mínim d’honestedat i que no se’ns en riguin a la cara.

En els darrers mesos, potser ja algun any, els diferents departament governamentals, siguin els ministeris de Madrid, sigui els Departaments de la Generalitat, han renunciat a fer polítiques pròpies per a posar-se al servei dels qui regeixen les finances públiques, que no són ni el Ministre ni el Conseller d’Economia. Com que, per als interessos de les grans corporacions empresarials (altrament dites “els mercats”) i en contra dels interessos de la ciutadania, convé aplicar mesures d’ajust i retallades que generaran més empobriment i per tant també menys ingressos públics, els responsables dels diferents Departaments i Ministeris han d’anar retallant els seus pressupostos. Aleshores, el desmantellament de l’estat del benestar representa reduir serveis i prestacions de tota mena. I com que no tenen l’honestedat suficient com per dir les coses pel seu nom, i ells mateixos són conscients de la injustícia que això representa, aleshores s’han d’inventar qualsevol excusa per fer veure que, més que retallar, el que fan és “racionalitzar”, “optimitzar”, “remodelar” o “reformar”.

Podem estar en total desacord polític per la manera d’afrontar la crisi, supeditant-ho tot al servei dels poderosos; podem argumentar, i amb prou experiències que així ho avalen, que totes aquestes mesures no fan sinó empitjorar la situació i portar-nos a la ruïna total; però el que és més indignant és aquesta manca de dignitat i d’honestedat personal dels polítics que pretenen justificar les seves agressions amb eufemismes absurds, amb mentides i enganys, i sobretot amb el cinisme de voler fer-nos creure que ho fan per a millorar l’eficiència de l’administració. Són una colla de cínics!

Qui decidirà el futur del país?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El periodista Salvador Cot feia abans d’ahir un curiós apunt a Nació Digital sobre el futur immediat del País Basc. Venia a dir que el Concert econòmic pot acabar essent una garantia per a una Euskadi espanyola, en la mesura que el PNB ja s’hi pot trobar còmoda per a mantenir-se com a representació de la classe dominant basca.

Sempre és arriscat, en política, fer projeccions de futur, perquè afortunadament encara hi ha un cert marge per a l’imprevist i els esdeveniments poden precipitar-se sense una premeditació dels seus governants. Particularment, discreparia força de l’anàlisi de Salvador Cot sobretot en l’aspecte que compara el paper d’un PNB disposat a acceptar mantenir l’status quo amb l’actual Concert econòmic, mentre que segons ell CiU necessita molt més per a sobreviure dins d’Espanya.

Potser no és tan interessant la comparació entre ambdós partits com la comparació entre ambdós països. Dins del PNB, com dins de CiU, hi conviuen sensibilitats força diferents; al costat d’elements netament sobiranistes o independentistes, hi ha sectors també importants que hi són estrictament per la seva visió i defensa de posicionaments conservadors. Un conservadorisme que també es manifesta en el suport a la força majoritària local, que si fossin a qualsevol altre lloc de l’Estat seria el Partit Popular. Ambdós partits han governat durant anys, amb un cert acomodament a la situació existent i alternant una agressivitat verbal amb un pactisme pràctic amb el nacionalisme espanyol.

El que està fent canviar la situació no són les iniciatives de govern sinó les respectives societats, en el cas del País Basc amb l’afegit no pas menor de la desaparició d’ETA. El creixement del sentiment independentista ha seguit un procés al marge de la política oficial, i pot esdevenir un moviment que acabi arrossegant el conjunt del país. Faltarà veure si aquest moviment que impregna el conjunt de l’arc parlamentari, des de la Nebreda ex PP o dirigents socialistes com Ferran Mascarell fins als ecosocialistes i amplis sectors de CiU, es traduirà amb un desplaçament cap al sobiranisme de la força majoritària, com pot passar a Catalunya, o cap a l’aparició d’una nova força electoral independentista que superi el testimonialisme, com pot passar a Euskadi.

La societat ha entès que no pot esperar que la classe dirigent ens porti cap enlloc: han tingut molts anys per a fer-ho per acabar fent pactes de rebaixes amb l’espanyolisme. Ara és l’hora de prendre el protagonisme i sortir al carrer. Aquí, com a Euskadi, el futur el decidirà el conjunt de la ciutadania en la mesura que sigui capaç de forçar els seus dirigents polítics a prendre el rumb cap a la independència.

Una altra incògnita serà saber si en el supòsit que s’encetessin dos processos paral·lels cap a la independència, aquests es reforçarien mútuament enfront d’un enemic comú, o si l’un podria esdevenir la torna d’Espanya per a l’altra. Però això ja és una altra qüestió.   

A callar i a creure

El Govern espanyol pot presumir no només de no complir cap de les seves promeses ni de les seves propostes electorals, sinó que ha d’anar fent tot allò que reiteradament ha negat que faria mai. Pujades d’impostos, rescat de la banca, creació d’un banc dolent, rescat global de l’Estat... un a un han anat caient  I amb la mateixa cara dura que ho negaven durant mesos després ho havien de justificar.

Aquella banca que era de les més solvents del món, segons Zapatero, que no necessitava cap rescat, segons de Guindos, ha necessitat finalment el rescat europeu. Però Rajoy advertia que els únics que necessitaven rescat eren els bancs, però mai l’Estat. I ara ja ho diu tothom. Aquesta setmana ha estat Goldman Sachs i Standard & Poor's els qui han donat per fet el rescat de l'Estat espanyols; Rajoy diu que encara s’ho està rumiant. Naturalment que es tracta de la insolvència d’un Govern que no sap on va ni té idea de com ha gestionar la crisi. De fet, la seva estratègia és la mateixa que la de Zapatero: esperar, deixar passar el temps, i confiar que si a Europa algú sap trobar una sortida, com serà que no acabi beneficiant també l’Estat.

Hi ha, però, un petit detall que sovint els mitjans de comunicació sembla que ignorin o que vulguin obviar. No es tracta que Goldman Sachs, les agències de qualificació o les institucions europees tinguin més visió de futur que el Rajoy i els seus ministres, sinó que són ells els qui en realitat prenen les decisions. I ara ja han decidit que Espanya necessita un rescat. Doncs, a callar i a creure.

Eleccions basques: retorn a la normalitat democràtica?

Finalment, Patxi López s’ha decidit per convocar eleccions i acabar amb una legislatura irregular i falsejada pel joc brut de no permetre la presentació de candidatures abertzales. El fet que en el seu retorn, aquest sector de la societat basca pugui esdevenir la primera o la segona força política indica fins on va arribar la perversió dels seus rivals polítics que no van tenir cap escrúpol a l’hora de recolzar la seva impresentable actitud política en un sistema judicial absolutament corromput.

I malgrat tot, la societat basca va acceptar el resultat electoral. El PNB es va resignar a passar a l’oposició tot i ser el partit majoritari i tot i haver-hi al país basc una majoria nacionalista. Fins i tot l’esquerra abertzale es va resignar a desaparèixer del Parlament basc, per dedicar-se de ple a resoldre o a desactivar el conflicte armat. No sé si es pot qualificar de zel democràtic el fet d’acceptar la tupinada i el frau comès pels partits espanyolistes. Però, el que està per veure és si encara no intentaran una nova estratagema per evitar que les urnes els prenguin el poder. I en tot cas, el que potser ja és més previsible és la seva reacció davant d’un resultat electoral advers. Una hipotètica victòria abertazale, o fins i tot un bon resultat encara que el PNB obtingués la victòria electoral, podria accelerar el procés cap a la independència. I, aleshores, els mateixos que en el seu moment van cometre frau electoral impedint la presentació de l’esquerra abertzale, ara tampoc acceptarien la voluntat democràtica si s’expressés en una direcció que no els complagués del tot.

Faltarà veure què pensar fer el PNB que, a l’estil de CiU, verbalment sovint festeja el sobiranisme, però a l’hora de la veritat s’acontenta amb la gestió de les escorrialles que deixa Espanya; encara que en el cas basc, les escorrialles basques facin de més bon escurar que les catalanes. Esperem que no tornin a cometre l’error, l’estupidesa, que va cometre Ibarretxe de demanar permís per a assolir la llibertat. La llibertat no es pidola, es pren.

La Justícia és una altra cosa

El temps no és mai innocent. Ho sap el sàdic i ho sap el cínic. El fet no és sempre saber si es té o no es té raó, sinó quan i com es dóna aquesta raó. No és que la fiscalia necessiti més informes mèdics sobre l'estat de l'etarra Uribetxeberria, és que hi ha la voluntat de fer-lo patir més per pura venjança. A vegades, no hi ha més càstig o més injustícia que donar la raó fora de temps. I d’això els espanyols en saben un niu.

Que els Tribunals europeus tombin decisions de la justícia espanyols, de tan habitual, hom ja ho troba del tot normal. Algú podria pensar que la qualitat dels juristes espanyols és més aviat escassa, donat que han de rectificar o les seves decisions són revocades sovint. Però, no ho crec. Ja hem comentat altres vegades les sentències de tancament de mitjans de comunicació en euskera, després revocades per la justícia internacional; no és que no sabessin que la seva sentència era injusta sinó que emetent-la, encara que després fos revocada, ja aconseguien l’objectiu polític perseguit. El mateix ha tornat a passar ara: ja sabien que el Tribunal europeu de Drets Humans d’Estrasburg no deixaria passar l’aplicació amb caràcter retroactiu de l’anomenada “doctrina Parot”,. Però entre el temps que ha transcorregut d’ençà que l’etarra Inés del Río va recórrer a aquest Tribunal europeu, fins que s’acabin resolent els recursos i contrarecursos que s’hi aniran presentant, encara que al final li acabin donant la raó, ja s’hauran pogut venjar d’ell com si li haguessin aplicat la “doctrina Parot”.

Per això, és de tota lògica (la seva lògica) que el Tribunal Constitucional denegui també l’excarceració de 16 presos etarres, que pretenien acollir-se a la sentència del Tribunal d’Estrasburg. Ja tenen calculat que un cop presentat el recurs a la sentència del Tribunal europeu, que anul·lava la seva sentència contra Inés del Río, tardaran molts mesos abans de resoldre-ho. I, mentrestant, Inés del Río i els setze etarres que volien que s’apliqués la resolució del Tribunal d’Estrasburg, hauran d’esperar a la presó. Que és del que es tractava. La Justícia és una altra cosa.  

Dretes i esquerres, aquí i als USA

Ja se sap que no es poden fer comparacions, que la realitat política i social dels Estats Units té ben poc a veure amb l’europea. Intentar traslladar l’esquema de dretes i esquerres de casa nostra al gegant americà pot ser una quimera. Hom té la sensació que els dos partits americans, perquè tenen ben clar que amb dos n’hi prou, s’han repartit els noms “demòcrata” i “republicà” per no haver de definir-se ideològicament. Al capdavall, tots dos es consideren demòcrates i republicans.

Ningú gosaria a l’altre cantó de l’Atlàntic parlar de socialisme, ni posar en dubte els valors del capitalisme i del lliure mercat. I tanmateix, hi ha discursos americans que no ens sonarien tan rars a casa nostra. En vista a les properes eleccions, els dos partits, o millor dit els dos candidats, han començat a ensenyar les cartes. I el president Obama s’exclamava de la proposta de pla pressupostari del seu oponent que suposaria un sobrecost de 2000 dòlars l’any per a cada família nord americana. Però, com deia Obama l’increment de recaptació no serviria "per reduir el dèficit, ni per augmentar l'ocupació, ni per invertir en educació, sinó per fer una altra retallada d'impostos a la gent com ell". Amb aquest nou Pla del candidat republicà, ell mateix acabaria pagant tan sols un 1% d’impostos. I és que, un cop donat per bo el sistema, l’únic que està en joc o en discussió és si cal aplicar-lo despietadament en contra de la majoria per a beneficiar la majoria, i si com proposa Obama com a mínim es guardaria les formes i això mateix es faria amb més discreció.

És exactament el que està passant a l’Estat espanyol. El Govern del Partit Popular ja ha perdut la por i les formes i s’abat despietadament sobre la malmesa economia dels ciutadans per acabar un espoli sense mesura. En complicitat amb les grans empreses, com ara les elèctriques, les de telefonia i per suposat els bancs, s’arbitren totes les mesures necessàries per tal que puguin treure el màxim de beneficis de les economies familiars. La crisi no té secrets; té unes raons molt clares que el Govern les sap aprofitar en benefici dels poderosos.

Batent tots els rècords, o la majoria

És una manera de superrelativitzar una dada: és tan alta que supera rècords. Ens ho diuen els homes del temps quan ens parlen de l’onada de calor o els economistes i mitjans de comunicació en general quan parlen de la crisi econòmica. I si se superen rècords és que deu ser extraordinària, la calor o la crisi. El que caldria veure, però, és fins on arriba aquest rècord, i què va passar quan es va arribar a la xifra que ara emulem.

En el cas de la meteorologia, veiem que tampoc n’hi ha per tant: aquestes temperatures i aquestes sequeres ja les hem viscut, i en èpoques relativament recents. En el cas de l’economia, la cosa ja és diferent perquè els vaivens de l’economia no depenen de l’atzar, sinó que són perfectament controlats i dirigits. Quan algú compara aquesta crisi amb la de l’any 1929 ho fa per assenyalar la magnitud de la catàstrofe, però sobretot per indicar que res tornarà a ser igual com fins ara. Aquesta no és una crisi normal, en el sentit d’una oscil·lació periòdica i temporal de l’economia, com ho poden haver estat les crisi del 78 o del 92. S’estan posant les bases per a una nova societat capitalista molt més propera al liberalisme salvatge de finals del segle XIX que al benestar que se’ns prometia i que havien tastat a finals del segle XX.

Però, parlem de xifres. Aquests dies ens han donat una d’aquestes xifres que bat rècords: la morositat en les entitats financeres ha arribat al 9’42%, superant així, per molt poc, la xifra de 1994 (encara que aleshores el volum dels crèdits era inferior). Pel que fa a l’atur, el 1994 també s’havia sobrepassat el 24% que ara hem superat. Però no tot són rècords. El deute públic espanyol els anys 1996 i 1997 va arribar gairebé al 80%, xifra que encara no hem superat hores d’ara. Per a pagar aquest deute públic ara s’ha arribat a pagar en bons de l’Estat més del  7% d’interessos, que no arriba encara a superar la del 1990 que va arribar al 7’7%.

Les xifres de l’economia espanyola són dolentes, és cert. Tan dolentes, però, com les dels anys noranta; en alguns casos les hem sobrepassat, i en d’altres, no. I què va passar, doncs, aquells anys 90? Pràcticament res. Els Governs europeus i les autoritats monetàries van prendre mesures per a sortir de la crisi, i van acabar funcionant. Molt diferent d’ara que els Governs, a consciència, van prenent mesures que empitjoren cada vegada més la situació, però selectivament. Milloren els interessos de les grans fortunes, els mercats de luxe van millor que mai, i a canvi es carrega tot el pes sobre els treballadors i la població en general. I, molt important, es posen les bases per a crear un nou sistema de relacions entre el poder econòmic i la ciutadania, s’ha eliminat l’estat del benestar i consolidat la precarietat que és la millor eina per a tenir collada (atada y bien atada que diria aquell) la població. Estan fent del món el seu paradís fiscal, a costa de la immensa majoria. Amb aquesta crisi, podem fer una reculada a nivell de drets socials de decennis o de segles, a no ser que reculéssim tant que arribéssim a l’època de la guillotina.

Qui escriurà la història d’ETA?

En un excel·lent reportatge televisiu en què es presentava un programa de trobades entre membres d’ETA i familiars de víctimes, un d’aquest manifestava el seu temor per qui acabaria escrivint la història d’ETA. La història, almenys inicialment, l’escriuen sempre els vencedors; en tot cas, serà amb el temps que s'acabarà reescrivint la mateixa història des de diferents perspectives. Amb tot, no és qüestió de témer que s’escrigui i es reescrigui la història, ni aquesta ni cap història.

És evident que no hi ha una sola història d’ETA. L’organització de les darreres dècades tenia ben poc a veure amb aquella de l’època del franquisme, que gaudia d’un ampli suport dels demòcrates antifranquistes, del País Basc i de fora. El principal error d’ETA, a part del mateix error de matar que va cometre el règim franquista i els seus cossos repressius, va ser el de no guanyar; avui la història l’escriuríem completament diferent. Quan van demanar a l’ex lehendakari Leizaola què caldria fer amb ETA quan Euskadi assolís la independència, ell va respondre que el nou Estat necessitaria un exèrcit. Naturalment que, ara, en les darreres dècades, ETA feia nosa fins i tot als abertzales, perquè era un entrebanc seriós en les seves aspiracions per avançar cap a la independència. La seva lluita ara era no només inútil, sinó contraproduent per als objectius que deien defensar. Algú potser recordarà les paraules d’aquell dirigent socialista espanyol que, després de l’atemptat contra Carrero Blanco, va deixar anar que d’alguna manera se'ls hauria de reconèixer el servei prestat a la democràcia. I suposo que no es pot negar que el País Basc no hauria obtingut un Concert econòmic tan avantatjós sense la concurrència d’ETA; els drets històrics i forals del País Basc s’haurien pogut passar pel forro o encabir, com es va fer amb Catalunya, en el règim comú de la resta d’autonomies.

Quan s’escrigui la història d’ETA, no la del règim, sinó una història desapassionada, rigorosa i imparcial, s’haurà d’explicar que la violència d’ETA va ser la resposta, tan irracional i injusta com vulgueu, a una altra violència no pas menys irracional i injusta. I que el fracàs d’ETA de no trobar en la transició el moment adequat per deixar les armes, també va ser un fracàs de la democràcia. I no cal dir dels esforços esmerçats pels diferents Governs espanyols per evitar de trobar una sortida negociada al conflicte, amb el convenciment que allargant la vida d’ETA, amb les morts conseqüents, aconseguirien a la llarga la victòria policial i, per tant, política. La veritable història d’ETA haurà de tenir més capítols que els que expliquin els seus crims.  

Construïm estructures d’Estat, o no?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Se suposa que ningú deu ser tan il·lús com per pensar que l’assoliment de la independència és una qüestió de dit i fet, d’avui per demà, sense una preparació prèvia i sense disposar dels mecanismes mínims per a sustentar-la. Mecanismes interns, d’això que en diem estructures d’Estat, i mecanismes externs perquè haurem de comptar amb un període de negació i d’hostilitat espanyola, i més aviat de recels per part de la comunitat internacional.

Justament, la por que tenim molts independentistes és que CiU digui la veritat quan afirma no disposar d’un pla B. Ells ja saben que això del Pacte Fiscal servirà, a tot estirar, per tensar la corda, i acabar-se de convèncer ells mateixos que no tenim gaire més opcions que la de l’Estat propi. Si fos cert (i jo confio que no) el que diuen que ells només treballen amb l’horitzó d’anar a negociar a Madrid el Pacte Fiscal, voldria dir que ja es conformen amb mantenir viu el caliuet per a tenir arguments de cara a unes properes eleccions en què tornarien a presentar la proposta de Pacte Fiscal com a estrella del programa electoral. O bé, que són tan imprudents com per abocar-se a l’aventura de més gran envergadura en què pot embarcar-se el país sense cap previsió, amb una mà al davant i l’altra al darrere.

És cert que a vegades dóna aquesta impressió, que no es vol anar més enllà de continuar administrant la misèria autonòmica que ens deixa Espanya, o que realment no s’està preparant cap pla alternatiu al més que previsible fracàs de la negociació amb el Govern espanyol sobre el Pacte Fiscal. Però també és cert que, a vegades, hi ha indicis que ens porten a pensar que sí que s’està preparant el camí per encetar, en el seu moment, el procés definitiu cap a la independència. Des de l’independentisme declarat voldríem confiar amb les intencions de CiU, perquè avui per avui no hi ha cap possibilitat de fer un sol pas endavant sense comptar amb ells, i tenir més evidències de què s’està treballant en la bona direcció. Però, per altra banda, també és comprensible que determinats passos calgui fer-los amb molta discreció, justament per a garantir-ne l’èxit.

Per això em va sorprendre la notícia, o el rumor, que s’havia encarregat ja el software necessari per a crear la Hisenda catalana. Em va sorprendre molt gratament perquè seria un d’aquests indicis que CiU, o com a mínim una bona part de la coalició, està treballant amb aquest pla B que oficialment han de negar que existeixi. La sorpresa desagradable, però, va ser veure les reaccions que suscitava a la xarxa la publicació de la notícia, precisament provinents de sectors suposadament independentistes.

Al marge de la veracitat de la notícia, em sembla molt greu i perillós l’existència d’aquests elements suposadament independentistes que blasmaven que CiU, el Govern o CDC hagués fet aquest encàrrec. Des dels qui ho ridiculitzaven com si això fos una pèrdua de temps, als qui volien qüestionar la procedència dels diners per a finançar-ho; tot plegat, una bateria de crítiques entre burlesques i desqualificadores que bé podrien provenir dels sectors més radicalment unionistes del nacionalisme espanyol. A mi, l’únic que em preocupa és que la notícia no sigui certa.

I és que en aquest procés cap a la independència haurem de comptar amb l’hostilitat dels espanyols, però també amb la baixesa de mires (si no és que podem parlar d’una altra cosa) o l’estupidesa de sectors que, dient-se independentistes, posarien pals a les rodes a qualsevol pas que es pugui fer si no és a partir dels seus postulats. Sectors que no voldrien saber res amb CiU, la força nacionalista majoritària i imprescindible avui per avui, ni amb ERC, el partit independentista amb més suport electoral, i qui sap si tampoc amb SI. Els moviments socials i les mobilitzacions de la ciutadania són importants i necessaris per empènyer el procés, però al capdavall serà una majoria parlamentària la que l’haurà de portar a terme.

Les crítiques a CiU, a ERC o a qualsevol altra formació, han de ser pel que no fan; i en cap cas pels passos que comencen a fer, si és que es fan, en la bona direcció.

La culpa és del 5%?

A tots els problemes que tenim com a país, hi hem d’afegir la incapacitat per a explicar-nos. Tot i algunes iniciatives tan públiques com privades per donar a conèixer la realitat catalana al món, el cert és que la visió predominant continua essent l’espanyola. El Govern espanyol té poderosos mitjans per a fer-ho, sovint la Generalitat tampoc gosa dedicar-s’hi a fons, i la immensa majoria dels corresponsals estrangers a l’Estat espanyol resideixen a Madrid, des d’on escriuen les seves cròniques sobre Catalunya, i tenen el Mundo, ABC, i a tot estirar El País, com a diaris de referència.

Ho podem veure, per exemple, en el cas del deute públic. El deute de les autonomies apareix reiteradament en informes de tota mena, ja siguin de l’FMI, de la Comissió europea, o de les mateixes agències de qualificació. I donen a entendre que aquest és un dels aspectes claus de la debilitat econòmica i de credibilitat de l’Estat espanyol. Tant li fa el que diguin les xifres, perquè intencionadament s’apunta cap a les autonomies com a l’esca del pecat. Quan es parla del deute d’un Estat, i per tant, de la seva solvència, s’ha de tenir en compte el deute públic, però també el privat, és a dir el de les empreses, de les entitats financeres i el dels particulars. Doncs bé, el deute públic representa menys del 20% del total. Aquest deute públic suposa un 70% del PIB, una xifra elevada però inferior a la d’altres països com França, Alemanya, Regne Unit, i no diguem el Japó que arriba al 200% del PIB. Ara bé, el deute públic de l’Estat inclou la suma de totes les seves administracions, i el deute de l’administració central  representa un 75% del total, un 20% correspon a les comunitats autònomes i un 5% a les administracions locals. I és aquest deute de l’Estat el que ha crescut més en els primers mesos del 2012.

En resum, segons la versió oficial i la que venen a l’exterior, i la que es creuen les institucions financeres internacionals, el problema rau en les autonomies. Però, amb els números a la mà, resulta que el deute acumulat d’aquestes comunitats autònomes representa a l’entorn de 5% del total del deute de l’Estat. I aquest cinc per cent és la causa de tots els mals? Aquí hi ha alguna cosa que no quadra: que el Govern espanyol maquilli i amagui les xifres per recentralitzar l’Estat té una explicació. Però, és que els experts de les institucions internacionals signen a cegues els informes de l’Estat espanyol, o no saben llegir les xifres?