L’Estat del Govern contra el Govern de l’Estat

Sembla que no hi ha manera que la gent es prengui seriosament això de la política. I no em refereixo a la gent del carrer, als ciutadans anònims a qui els polítics donen raons més que sobrades per a no prendre-s’ho amb serietat ni amb interès, sinó que em refereixo precisament a aquests politics de casa nostra. L’altre dia era Joan Tardà qui advertia que si a Madrid no ens escolten haurien d’optar per no sé quina mesura de pressió: exactament el mateix que va fer Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys, advertint que si els catalans no se sentien ben tractats dins d’Espanya, potser haurien de buscar-se una altra sortida. I com sempre, com a resposta, a Madrid es cargolaven de riure i tornaven a clavar una altra cossa allà on fa més mal.

Ara ha estat el nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, qui n’ha deixat anar una d’aquelles que si no fos perquè fan pena farien riure. Diu Lluís Recoder que estaria disposat a portar el Govern espanyol al Tribunal Constitucional, si els pressupostos espanyols no recullen fidelment el que diu la disposició addicional tercera de l’Estatut pel que fa a les inversions de l’Estat a Catalunya. Però, a quin món vivim! Ignasi Llorente, portaveu Nacional d’Esquerra, ja s’ha afanyat a recordar-li que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ja deia precisament que aquesta disposició addicional, sense que quedés anul·lada, tampoc s’havia d’entendre com a vinculant. Cosa insòlita, perquè si un article legislatiu no és vinculant deixa de tenir tota mena de sentit. Però, està clar, ja s’ha dit moltes vegades que els membres del Tribunal Constitucional, com a titelles dels partits que els van nomenar, van prescindir absolutament de principis i raonaments jurídics per fer una retallada estrictament política i de partit.

Però és que tampoc hi faria res que aquesta disposició addicional tercera de l’Estatut no hagués estat cínicament avortada dient que no era vinculant. Cap Jutge ni Tribunal, i el Constitucional encara menys, acceptaria a tràmit una denúncia per incompliment d’un paper mullat com és l’Estatut, a no ser que políticament interessés per a atacar la llengua, la cultura o l’autogovern de Catalunya. A un destacat polític espanyol se li va escapar, com a resposta a l’acudit de Recoder, que no tenia cap sentit denunciar l’Estat al mateix Estat; i té tota la raó. Un demòcrata diria que no es pot ser jutge i part a la vegada; els espanyols, en canvi, diuen que es absurd denunciar l’Estat si aquest mateix ha de dictar sentència.

Rambles avall

Hi ha espais urbans que tenen un encant especial. No són només els edificis ni el traçat dels carrers, sinó també aquells elements que la petja humana els ha fet singulars. A més d’un li va sorprendre, suposo que com a mínim a l’equip de govern barceloní, que els ciutadans rebutgessin amb tanta rotunditat la reforma proposada per a la Diagonal. Teòricament, la reforma pretenia humanitzar aquesta gran avinguda que travessa de cap a cap la ciutat de Barcelona. No sé si algú s’ha parat a pensar si el rebuig dels barcelonins va ser a la reforma en si o a la manera de fer-ho.

Es va argumentar que, trobant-nos en època de crisi, potser aquesta no era una inversió preferent. Però jo dubto que els ciutadans valoressin aquesta qüestió vista només des del punt de vista de les prioritats en la gestió municipal. Més aviat m’inclinaria a pensar que el rebuig era al plantejament general d’aquesta gestió. Amb tant anys de govern socialista, la ciutat està plena d’espais de disseny, magnífics per a la fotografia inaugural però molts d’ells d’escassa funcionalitat. S’han fet reformes de barris sencers pensant més en la imatge d’una modernitat “demodé”, que en l’interès i la vida real dels seus habitants. Barris humils ubicats en zones en el seu moment poc valorades, alguns al Carmel o al Guinardó, al Bon Pastor o al Pobre Nou, van ser reformats completament quan el creixement de la ciutat els va revalorar; reformes fetes, a vegades amb encert i a vegades amb no tant, però sense tenir en compte la voluntat dels veïns. Es van fer expropiacions en nom del progrés, que deixaven al carrer famílies que fins aleshores tenien la seva caseta i que amb la indemnització no els donava ni per pagar un pis.

Ara li ha tocat el torn a les Rambles. La via urbana amb més personalitat i carisma, que ha inspirat escriptors i artistes d’arreu, plena de color i de vida, sembla que no encaixa en els paràmetres mentals dels dissenyadors municipals. En nom d’unes condicions higièniques, i potser també de la defensa dels animals, com si a les botigues els animals no estiguessin també engabiats, es va obligar els ocellaires a deixar aquest espai o a substituir les típiques parades per una mena de quioscs de disseny, que no han acabat d’agradar ni als mateixos que els van imposar. Bunyol rere bunyol, ara sembla que l’equip municipal vol unes Rambles “netes”, un espai desert on res no molesti els vianants, sense considerar que potser a aquests vianants els atrau justament l’encant que li donava les Rambles de les Flors i la dels Ocellaires.

Sense full de ruta: sense full i sense ruta

Ho va dir Duran i Lleida en una entrevista al diari ABC: el full de ruta de la Federació nacionalista passa per esperar les eleccions espanyoles del 2012, i esperar una carambola. El resultat d’aquelles eleccions, si no hi ha un daltabaix ara mateix impensable, està més que decidit, amb l’única incògnita de saber l’abast de la victòria del Partit Popular. Potser seria més exacte parlar de l’abast de l’ensorrada del PSOE, guanyada a pols per cert. La carambola, doncs, consistiria en què el Partit Popular necessités els vots de CiU per a governar, i que no fossin suficients els que li pogués oferir, ni sols ni combinats, el PNB, Coalició Canària o alguna altra petita formació.

Dos anys, doncs, en què CiU es limitarà a mantenir el mateix estat de coses, gestionar la migrada autonomia, sense més ambició ni gaire perspectives de canvis. De moment, les grans novetats que ens anuncien, el que diferenciaria el Govern Tripartit del Govern Convergent, seria flexibilitzar la limitació dels 80 km/h a l’àrea metropolitana, acontentar el cos de Mossos d’Esquadra amb alguna que altra concessió, eliminar la setmana blanca de les escoles, i poca cosa més. I tot a l’espera del que pugui passar aquell 2012. En el millor dels caos, el full de ruta de Duran i Lleida és aconseguir colar algun Ministre català a Madrid, com si no n’haguéssim tingut prou amb la Chacon o el Corbacho exercint estrictament d’espanyols. I com que ja es devia veure a venir la broma, Duran i Lleida puntualitzava tot seguit que no pensessin en ell per al càrrec de Ministre. Posats a fer, hi podrien posar la nova Consellera de Justícia Pilar Fernández Bozal, que no desentonaria gens en un Govern popular dedicat a combatre la llengua i la cultura catalanes, les competències i la sobirania nacional.

I el pacte fiscal? I el Concert econòmic? I la transició nacional de Catalunya? Per a Duran i Lleida, i s’entén que no deu pas ser en total disconformitat amb la resta de CiU, l’objectiu fonamental continua essent contribuir a la Governabilitat d’Espanya, perquè tal com diu “Crec que seria bo que un dia els catalanistes formessin part del govern espanyol. Seria bo per a Catalunya i també per a la resta d'Espanya”. Tenim mala peça al teler. Si algú confiava en algun canvi significatiu amb el nou Govern ja s’ho pot començar a treure del cap. Haurem passat del desori d’un tripartit al desori d’un bipartit: desori i manca de rumb, al cap i a la fi.

Algú ho havia de dir: Que ve el llop!

El conte el saben de memòria els nens més petits de l’escola. Es tracta d’aquell sagal bromista que essent a la muntanya amb els ramats, de tant en tant alertava els veïns de la presència del llop; i quan aquests pujaven esverats per a defensar el bestiar s’adonaven que tot plegat no era més que una broma del vailet. Fins que, un dia, el llop arribà de veritat i, per més que el sagal cridava pel perill que corria, ningú sortí a socorre’l perquè tothom donava per fet que era una altra de les seves facècies. El conte, com dic, el saben els nens petits, i el saben els polítics de Madrid; els de casa nostra, es veu que no.

Per enèsima vegada els partits catalans amb representació a les Corts espanyoles, CiU, ERC i IC-V, juntament amb el PNB, IU, BNG i NaBai, han presentat una proposició de reforma del Reglament del Congrés espanyol per tal de possibilitar-hi l’ús normal de les llengües de l’Estat, en pla d’igualtat amb el castellà. Una pretensió absurda perquè el Tribunal Constitucional ja ha deixat sentenciat i establert que els ciutadans que tenen com a llengua pròpia una altra que no sigui la castellana són ciutadans de segona, que no tenen dret a reclamar els mateixos drets que els ciutadans castellanoparlants; equiparar el castellà, una llengua superior segons el TC, amb les altres llengües seria inconstitucional. Si fos la primera vegada que ho intenten, diria que són una colla d’ingenus perquè els espanyols perifèrics, catalans, bascos i gallecs, parteixen d’un principi que a Madrid saben que és absolutament fals: i és l’espanyolitat de les llengües catalana, basca o gallega. Confonen el fet que la conquesta espanyola hagi engolit uns territoris on els indígenes parlaven unes altres llengües, tot i que encara no han aconseguir eradicar-les del tot, amb el fet que aquestes ja formin part de l’Estat.

Però és que no és la primera vegada, i ara el qualificatiu d’ingenus ja no els escau. Es tracta de pura imbecil·litat o d’una sobirana mala fe per a simular, de cara als seus electors locals, que ja estan fent alguna cosa per al reconeixement de les respectives llengües. A Madrid es trenquen de riure quan senten el sagal que, des de la muntanya estant, els adverteix que ve el llop, perquè saben que el llop no existeix. Quan el diputat Joan Tardà amenaça dient que si fracassa aquest darrer intent “només els quedarà la insubmissió lingüística”, ja tenen clar que no deixa de ser un acudit més: “Algú ho havia de dir!”.

El cas Mascarell, com a exemple

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

No hi ha dubte que la gran sorpresa del nou Govern de la Generalitat ha estat la incorporació del socialista Ferran Mascarell. D’interpretacions se’n poden fer moltes, i les més pernicioses poden estar perfectament justificades, vist el comportament que acostumen a tenir els polítics professionals. Alguns socialistes, emprenyats pel que poden considerar una OPA hostil, ja s’han afanyat a blasmar Ferran Mascarell acusant-lo de voler un càrrec al preu que fos i per damunt de tot; en tot cas, seria el mateix Ferran Mascarell que fins ara havia merescut tota la seva confiança, com a responsable de cultura de l’Ajuntament de Barcelona o com a Conseller de la Generalitat en l’època de Pasqual Maragall.

També hi ha qui apunta a una estratègia convergent per guanyar l’alcaldia de Barcelona. Amb un Hereu més que gastat i desprestigiat, Mascarell semblava ben situat de cara a ser el possible recanvi que hauria fet més difícil la victòria de Xavier Trias. De passada, Artur Mas s’estalviava haver de decantar-se per un dels dos candidats a encapçalar el Departament de Cultura, un de Convergència i un d’Unió.

Les versions interessades a veure-hi un primer esglaó de la sociovergència semblen més aviat això: les ganes de trobar alguna raó per a demonitzar el nou Govern d’Artur Mas. Perquè és evident que aquesta suposada “sociovergència”, amb la incorporació de Mascarell com a Conseller de Cultura, el que pot haver provocat és, en tot cas, un major enfrontament entre ambdós partits. En tot cas, la sociovergència real no vindrà donada per cap pacte explícit en aquest sentit, sinó perquè les afinitat programàtiques de CiU i de PSC són moltes més que les discrepàncies, tant pel que fa a les polítiques socials com a les polítiques nacionals. Per entendre’ns, el PSC està molt més a prop de CiU que d’ERC en tots els sentits.

Sense deixar de donar per vàlids, doncs, alguns dels retrets que s’han fet aquests dies arran de l’afer Mascarell, voldria remarcar-ne un altre aspecte que em sembla que hauria de ser la normalitat més absoluta. Llevat dels qui consideren els partits polítics com unes sectes religioses fonamentalistes, no hauria d’estranyar a ningú que una persona que té el carnet d’un partit polític en un moment determinat pugui donar suport a un altre o pugui participar o col·laborar-hi en alguna tasca concreta, i més si es tracta d’una tasca de Govern que se suposa que es fa al servei del país.

Se suposa, almenys seria la teoria dels polítics que volen aparentar una certa honestedat, que la gent es fica en política, aspira a ser elegit o accepta càrrecs de responsabilitat, com un acte de servei al país. Per als qui la política no és res més que això, un acte de servei, els partits no són més que possibles instruments a través dels quals poden desenvolupar aquesta tasca, encara que també és possible fer-la al marge dels partits. Militar o no en un partit, doncs, no s’ha d’entendre com una professió de fe o un jurament de fidelitat al líder, amb connotacions netament religioses o sectàries, sinó com una forma de donar suport a l’opció amb la qual en línies generals un pot sentir-se més identificat. Però això no vol dir, ni molt menys, haver de compartir totes les opinions i accions portades a terme pel partit i pels seus dirigents, ni que hom no tingui l’absoluta llibertat per a col·laborar en totes aquelles accions que cregui positives per al país, al marge de si coincideixen o no amb les directrius marcades pel propi partit.

Entenc, doncs, que Mascarell no tindria per què deixar de ser socialista, amb carnet del PSC, per a formar part d’un Govern de CiU. És possible que, dins del Govern, Mascarell es trobi amb certes contradiccions ideològiques, però de ben segur que no seran tan greus com les que es poden trobar el nou Conseller d’Interior o la Consellera d’Ensenyament, netament independentistes, en relació amb la Vicepresidenta o la Consellera de Justícia, per exemple. Pel que fa a les polítiques socials, el PSC era partidari d’emprendre moltes de les accions que ara emprendrà CiU, com ara el quart cinturó, que no podia tirar endavant per l’oposició d’ERC i d’IC-V; per tant probablement Mascarell tindrà en aquest sentit menys contradiccions que les que tenien els Conseller socialistes que no podien aplicar les seves polítiques amb el tripartit.

Molt sovint ens queixem de la política i dels polítics, però després resulta que és la mateixa opinió pública, amb el suport dels mitjans de comunicació, la que voldria perpetuar el sectarisme polític, com si la societat estigués dividida en funció de l’adscripció polític a un o altre partit.

No sé si Ferran Mascarell serà un bon Conseller de Cultura, ni si exercirà el càrrec al gust dels qui com jo ens sentim independentistes. En tot cas, no crec que ho hagi de fer pitjor que el Joan Manuel Tressserras o que qualsevol altre aspirant convergent, com podia ser Vicenç Villatoro. En tot cas li recriminaré la política que pugui fer, però no el fet que essent d’un partit participi d’un Govern dirigit per una altra opció política.

Personalment, sense deixar de militar a ERC, i participant de l’activitat interna del partit i col·laborant en tasques concretes, mai he tingut cap inconvenient ni en criticar el que no m’ha semblat bé dels dirigents del partit ni en col·laborar amb altres grups quan he cregut que la meva participació podia ser més eficaç i positiva per al país. I si algú creu que els partits són unes sectes a l’estil d’aquell que pregonava allò tan dràstic de “o esteu amb mi o contra mi” és el seu problema. Per mi, no són més que eines al servei del país, i en moments i circumstàncies diverses pot ser més útil emprar una eina o una altra, tant se val.

Que ens augmentaran el sou, potser?

No cal dir que respecto absolutament els qui prenen la decisió de no anar a votar o els qui, desenganyats o escèptics, es desinteressen de la política. Tenen la seva part de raó, en la mesura que els països funcionen o no, entren en crisi o en surten, malgrat els polítics de torn. Crec que sí que tenen la possibilitat d’incidir-hi per a afavorir tendències, esmorteir les patacades i compensar els desequilibris, però els destins del país i del planeta es mouen en unes altres esferes.

Com ja passa en altres temes, a vegades em molesten més les raons que s’hi volen donar que el posicionament en sí, sempre respectable. Comentant el nou govern, en una tertúlia de cafè, mentre uns i altres donàvem el nostre parer sobre els canvis reals que hi pot haver a partir d’ara en la política catalana, un desmenjat d’aquells que estan sempre de tornada de tot ens etzibà: “Ja pots comptar, que potser us augmentaran el sou, aquests?”. Naturalment, ell tampoc havia anat a votar per la mateixa raó: ni amb un govern socialista ni amb un de convergent, no li apugen el sou; i per tant, per ell ja no val la pena anar a votar. Més o menys explicitat així, és un argument que se sent sovint com a justificació de passar de la política. I em sembla d’una mesquinesa considerable. Està clar que els polítics no ens apujaran el sou; als funcionaris ens l’han abaixat. Però s’ha de tenir una concepció molt roïna de la política per esperar-ne un profit tan directe i personal; és la mateixa baixesa moral dels corruptes que es fiquen a la política per aprofitar-se'n personalment.

També és cert que els condicionants econòmics internacionals tampoc permeten esperar miracles, ni revolucions, ni terceres vies que fugin dels cànons marcats. De manera que quan parlem de polítiques de dretes o d’esquerres no estem parlant de capitalisme i de socialisme, sinó d’una major o menor sensibilitat envers les persones que poden tenir algunes dificultats per a tirar endavant, i més en temps de crisi. Ja sabem que si el Govern espanyol no té cap capacitat per a marcar les grans línies econòmiques del seu Govern, ja que tot li ve imposat des de fora, molta menys en té el Govern de la Generalitat, sense recursos ni competències.

Però és evident que amb un o altre Govern es pot donar un major suport a l’escola pública o a al sanitat, es pot decidir si el cementiri nuclear s’instal·la a Ascó o a un altre indret, si s’obliga a soterrar la MAT o si es malmet el paisatge per a no perjudicar els interessos de les elèctriques, si es vetlla per la convivència i la cohesió social o si s’afavoreixen les actituds discriminatòries o xenòfobes,... Està clar que n’hi ha que creuen que, governin els uns o governin els altres, les diferències seran mínimes; i per això opten per passar de la política. Res a dir. Però també n’hi ha que els importa un rave l’ensenyament si no tenen fills en edat escolar, la sanitat si no tenen problemes de salut o se la poden pagar privada, el cementiri nuclear o la MAT si no els afecta directament, com n’hi ha que no tenen cap inconvenient en trepitjar els drets més elementals dels veïns si creuen que així ells van millor. I alguns encara tenen la barra d’argumentar el seu passotisme amb un “igualment tampoc m’apujaran el sou”!.

No és només una qüestió de noms

Tal com havia promès, l’Artur Mas ha format un executiu amb menys Departaments i per tant amb menys Consellers. S’argumenta que així es dóna exemple d’austeritat. Caldria aclarir, d’entrada, que l’estalvi que representa la reducció de Departaments en el Govern de la Generalitat és més aviat escàs. Les competències, i per tant, les despeses de funcionament hi són igualment estalviant ben just el sou del Conseller, això en el supòsit que no calgui crear algun alt càrrec més per tal de fer les funcions que abans feia directament el titular del Departament, i que ara se li poden acumular en excés. De fet, quan algú parla de la possibilitat de reduir despeses i personal sense que això vagi en detriment del servei, o bé s’està mentint i s’està dient que abans hi havia malbaratament de recursos.

En tot cas, però, potser caldria tenir en compte un altre aspecte. No es tracta només que una determinada Direcció general, passi d’un Departament a un altre, sinó que fins i tot encara que tot continuï igual es canvia el nom del Departament. A cada nou Govern, i això ja va passar també entre el primer i el segon tripartit, es canvien els noms dels Departaments. Ara mateix són ben pocs els Departaments que mantindran el mateix nom, fins i tot aquells que continuaran tenint exactament les mateixes competències, com és ara el d’Educació que tornarà a dir-se d’Ensenyament, recuperant així el nom que ja tenia en els anteriors Governs convergents. I està clar, cada modificació del nom implica canviar tota la retolació, substituir tota la paperassa, documents i la resta de materials que porten el segell propi del Departament. No sé si algú ha calculat el cost de tot aquest enrenou, però sospito que no és banal, i en la majoria dels casos no té cap repercussió positiva per al servei o la funcionalitat administrativa. Però no es tracta només d’un canvi de rètols i de la infinitat d’impresos que quedaran obsolets. Perquè cada Departament, en funció de les competències i direccions generals adscrites també condiciona sovint els espais físics, en alguns casos amb dependències pròpies.

Val més que ningú tingui la gosadia de calcular el cost de tot plegat, perquè l’exemple d’austeritat se n’aniria en orris en un tres i no res. Com a mínim, donats com estan a fer Pactes Nacionals per a tot, podrien fer-ne un per tal de deixar fixats els departaments que ha de tenir el Govern de la Generalitat, els seus noms definitius i, en la mesura que sigui possible, també les competències adscrites. Encara que també és possible que algú tingui la temptació de fixar com a permanent el nom del Conseller; tampoc ens passéssim, ara.

La Justícia no és ni lenta ni ineficient

Es pot ben dir que Carlos Fabra, el popular President de la Diputació de Castelló, és una rèplica del Berlusconi: Un home amb molt de poder, cadascú en el seu àmbit i nivell, és clar: implicat en múltiples causes judicials relacionades amb l’abús del poder, tràfic d’influències o frau fiscal entre altres; vinculat amb el bo i millor dels baixos fons i de les altes esferes; i sempre se’n surt airós, no pas perquè cap jutge l’absolgui sinó perquè remena tots els fils, inclosos els de la Justícia.

Curiosament, cada vegada que un jutge estava a punt de concloure les diligències prèvies i es disposava a encetar el procés penal aquest era traslladat o renunciava al càrrec. No era pas com insinuen alguns un problema de demència dels responsables del sistema judicial, incapaços de veure que a cada nou ajornament, perfectament planificat i executat, s’acostava el termini de prescripció dels delictes que se li imputaven. Tampoc és cert, com insinuen altres, que els funcionaris judicials, inclosos els jutges que han anat passant per algunes de les causes obertes contra Fabra, tinguessin disminuïdes les facultats mentals i no s’adonessin del que passava. Tothom sabia, i tothom sap, que el temps no ha passat endebades, que no hi ha hagut cap descuit ni error de procediment, que tot ha seguit el curs previst fins a arribar al moment de poder dir, ara sí amb una celeritat encomiable, que la majoria (no tots) dels greus delictes que se li imputaven ja han prescrit.

Menteixen grollerament els qui afirmen que a Espanya la Justícia és lenta i ineficaç. Ben al contrari, Espanya disposa d’una Justícia exemplar, ràpida i eficient com cap altra. Amb una celeritat i una eficiència indiscutible, la Justícia s’ha afanyat a notificar puntualment que els delictes de què s’acusava Carlos Fabra ja havien prescrit. Ja no haurien de simular més ajornaments ni retards en el procés, perquè havien aconseguit l’objectiu. No és cert que la Justícia espanyola sigui lenta ni ineficaç, és senzillament corrupta.

Proclamació unilateral o Referèndum

Els independentistes catalans no s’acaben de posar d’acord. No és que sigui una diferència substancial, perquè al capdavall tot va a parar al mateix, però és evident que hi dos plantejament tàctics possibles: o bé es fa una proclamació unilateral d’independència per part del Parlament de Catalunya, que lògicament després hauria de ser referendada per la ciutadania, o bé es fa primer aquest Referèndum que avalaria la posterior declaració d’independència. En qualsevol dels dos casos és imprescindible que hi hagi una majoria social favorable a dotar-nos d’un Estat propi, una majoria al Parlament i una majoria en la consulta feta al conjunt dels catalans.

Deixo de banda, ara, la qüestió d’esbrinar quina és la via més lògica o més factible, per remarcar quina pot ser la reacció espanyola. Espanya sempre s’ha mostrat contrària a reconèixer la independència de Kosovo, tal com han fet la majoria dels estats europeus, més que res per evitar que es faci algun tipus de comparació en clau espanyola. De fet, és una reticència inútil perquè en les darreres dècades hem vist néixer molts estats a Europa que finalment han estat reconeguts per l’Estat espanyol. Tot i que ha transcendit en les filtracions de Wikileaks que les reticències espanyoles tenien aquesta motivació d’evitar que algú comparés el cas amb Catalunya o amb el País Basc, la Ministra espanyola d’Afers Exteriors ho intentava argumentar tècnicament. Segons ella, no es podia reconèixer Kosovo perquè allà havien fet una proclamació unilateral d’independència, mentre que sí que podrien reconèixer la independència del Sudan del Sud, perquè allà s’hi farà un Referèndum. Si es tractés de gent honesta i demòcrata, hom podria deduir ràpidament que l’opció bona és, doncs, la de convocar un Referèndum.

Però no és el cas. La Ministra menteix quan afirma les raons per les quals el seu Govern pot donar suport a un procés d’independència i no pas a un altre. Primera, perquè el Govern espanyol ha acabat reconeixement molts nous Estats que s’han independitzat per la via de la declaració unilateral, i segona perquè és el mateix Govern qui després afirma que no és possible celebrar aquests tipus de referèndums. En un país democràtic, dirigit per persones honestes i respectables, podríem parlar, debatre i negociar quina és la fórmula més adient per a assolir la independència, en el benentès que sempre hi ha d’haver un procés democràtic en què es respecti la voluntat de la ciutadania; però a l’Estat espanyol, governat per aquesta colla de farsants, deshonestos i sense cap esperit democràtic, tant li fa. No cal que perdem el temps els independentistes discutint sobre la viabilitat o la legalitat d’una o altra fórmula; en qualsevol cas sempre trobarem els successors del General disposats a intervenir a cops de sabre. Només podem confiar en les nostres forces i en el sentit democràtic de la comunitat europea.

Govern dels millors? Una mica de tot

Ja tenim al complet el nou Govern de la Generalitat. En els darrers dies de la campanya electoral, quan l’Artur Mas ja ho tenia coll avall, va anunciar que no faria un Govern de partit sinó un Govern dels millors. La qual cosa tampoc és cap garantia de res, perquè el que es pot guanyar en qualitat de gestió es pot perdre en cohesió i línia política clara. Però al final no ha estat ni una cosa ni l’altra, sinó tot el contrari; el temps dirà si serà per a aprofitar els aspectes positius de cada opció o per a crear el desori del pitjor de cadascuna.

L’oposició, tal com pertoca, ja s’ha posat a criticar la composició del nou Govern, encara que sigui amb valoracions diametralment oposades i contradictòries. Així, Solidaritat retreu a Mas que hagi confiat la cartera de Justícia a Pilar Fernández Bozal que era la responsable a Catalunya de l’advocacia de l’Estat, la que va donar l’ordre de prohibir l'acord municipal d’Arenys de Munt en suport al referèndum per la Independència; i demana a Mas que ni tant sols la confirmi en el càrrec de Consellera. Però, per altra banda, el grup ultranacionalista de la cambra catalana, Ciutadan’s, ja ha vist en aquest Govern, amb la nova Consellera de Justícia inclosa, un gir cap a l’independentisme. Iniciativa per Catalunya, que ja durant la campanya es mostrava partidària de substituir el Departament de Medi Ambient per un altre de Sostenibilitat, ara critica que CiU els hagi copiat la idea adduint que hi haurà competències que aniran al Departament de Política territorial i sostenibilitat, i d’altres que aniran a parar a Agricultura; en tot cas les diferències són mínimes. Els qui han quedat veritablement desconcertats han estat els socialistes: el fitxatge estrella de Ferran Mascarell per al Departament de Cultura no saben si se l’han de prendre com una aplicació de la sociovergència, com una OPA hostil, o com un símptoma que les coses tampoc en aquest camp han de canviar gaire.

Sigui com sigui, el Govern d’Artur Mas no es pot dir que sigui paritari: ni per la proporció de gènere, ni per l’equilibri entre els socis de la coalició, ni per l’anunciada voluntat renovadora, ni per la presència d’independents. Suposo que ha hagut de cedir, en part, a les exigències internes de partit, en part a les pressions de la dreta sociològica que la coalició representa, i en part, potser la part més petita, a la seva voluntat d’escollir el Govern dels millors.

Obedient com un gosset

El Govern espanyol continua complint les ordres que li dicten els qui tenen el poder de veritat; els mateixos de sempre, a vegades anomenats poders fàctics, a vegades moviments especulatius, a vegades pressions dels mercats, i a vegades directament amb el seus noms i cognoms i càrrecs en les grans empreses i bancs. Amb l’excusa de la crisi, agreujada expressament amb les mesures que l’obliguen a prendre, Zapatero va adaptant el mercat laboral, la legislació i l’estructura de l’Estat a les necessitats concretes dels qui de veritat governen, encara que no hagin estat mai elegits democràticament. Enmig de les grans reformes (eufemisme per dir qualificar les retallades) laborals, fiscals i aviat la de les pensions, encara té temps per a combatre l’incipient sector de les energies renovables.

Una cosa era que de forma testimonial es publicités que el Govern espanyol, com qualsevol altre d’Europa, donava suport a iniciatives per a fomentar les energies renovables. Era una mena de guinda que quedava bé damunt d’un pastís nuclear, una mena de torna per a dissimular que no hi ha el més mínim interès en preservar el medi ambient, almenys mentre ningú no trobi la fórmula per fer més rendible la preservació que la seva destrucció. Havien de ser mesures simbòliques, que representessin un percentatge petit en relació al volum de negoci global, com si es tractés d’un impost o recàrrec que es podria anotar a la partida de publicitat. Però la cosa se’ls estava escapant de les mans: les energies alternatives podien començar a prendre una part significativa del mercat. I a les grans empreses se’ls ha acabat la paciència i han donat l’ordre pertinent. Com un gosset obedient, el Govern ha començat a retallar els drets tarifaris del sector de l’energia fotovoltaica, per tal d’abocar-les a la crisi i garantir que en cap cas no han de posar en perill els beneficis de les grans corporacions que gestionen les energies contaminants.

És una història repetida. Hi ha una certa permissivitat mentre no molesten, mentre no representen una competència real, mentre no resten beneficis significatius; però, tan bon punt passen un determinat límit aleshores es canvien les regles de joc perquè sempre guanyin els mateixos. És una història que ja va viure Catalunya com a país: des del 1714 ençà Catalunya va perdre les seves llibertats polítiques, però va mantenir el seu sistema d’autonomia fiscal, fins que amb la incipient industrialització, ja avançat el segle XIX, l’Estat va considerar que la recaptació de Catalunya era excessiva. I aleshores va centralitzar les finances: mentre érem pobres ens havíem d’espavilar amb el poc que teníem, quan començàvem a tenir un xic, aleshores s’apel·là a la solidaritat.

I quelcom de semblant, encara que sigui pura anècdota personal, em va passar a mi quan vaig començar a editar unes col·leccions de mapes escolars. Inicialment, preveient unes vendes escasses, vam acordar que cobraria, com en les edicions de llibres, un percentatge sobre les vendes; fins que, de cop i volta les vendes es van disparar. Aleshores van canviar les regles del joc, i vaig passar a cobrar un preu fix per mapa.

Poques novetats a Palau

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Ja tenim nou President. La música del nou President de la Generalitat sona força millor que la que sonava fins ara; s’hi percep fusta de dirigent, no sé si d’estadista, però com a mínim sí de líder convençut. A vegades costa d’explicar què hi trobem en una determinada persona per considerar-la més fiable o més solvent, però tant pel que fa a la imatge, a l’expressió gestual com a la manera d’expressar-se ens dóna una major confiança. I jo crec que, hores d’ara, la preferència dels ciutadans per l’Artur Mas és molt més majoritària que la que va obtenir a les urnes. De moment, comencem amb bon peu.

Algú dirà que establint la comparació amb l’anterior President ho tenia relativament fàcil millorar-ne la imatge i la percepció, d’entrada. Però ara vindrà l’hora de la veritat. I aquí ja sembla que comença a ensopegar. Està clar que per a ser investit President necessitava com a mínim que alguna altra força política s’abstingués; i, a part que amb alguna de les forces minoritàries no n’hauria tingut prou, a aquestes tampoc els convenia donar la imatge de donar un suport a canvi de res. Els únics que podien posar condicions a l’Artur Mas, doncs, eren els socialistes i els populars; i Mas s’ha decantat pel menys dolent dels dos. Els compromisos signats, encara que diguessin que només era per a la sessió d’investidura, impliquen bàsicament donar un paper rellevant als socialistes com a grup majoritari de l’oposició, cosa que ja va bé als convergents perquè és amb els socialistes amb qui tenen més afinitats, tant de tipus social com d’indefinició nacional. Qualsevol acord amb altres forces polítiques els hauria fet desviar excessivament del seu programa.

D’aquí que Mas hagi pogut comprometre’s a no fer-se enrere en cap de les accions fonamentals del Govern anterior, llevat d’algun aspecte menor relacionat amb les conselleries que portava d’IC-V. De fet, per a aplicar algunes de les lleis i normatives establertes pel tripartit pot topar justament l’oposió dels socialistes. De fet, amb CiU difícilment el Govern farà cap gir cap a la dreta, perquè les polítiques del tripartit ja eren netament conservadores, llevat d’alguns temes concrets, com ara el Quart Cinturó, que els socialistes ja estaven disposats a tirar endavant però que havien quedat encallats per l’oposició dels seus socis de govern. També amb aquest pacte, Mas es veurà recolzat per a no haver de fer passes significatives endavant en temes d’autogovern o de defensa de la llengua i de la identitat nacionals. A ningú se li acut pensar que els socialistes catalans no donin suport al Govern espanyol, per exemple, en el seu recurs contra la llei de consultes aprovada per ells mateixos, o que els mateixos socialistes catalans no siguin els primers en vetllar perquè s’incompleixin les lleis del tripartit, com ara la llei del cinema, o les lleis que havien assumit com a pròpies mentre eren al Govern, com la Llei d’Educació.

A falta de conèixer al complet la composició del nou Govern, és evident que la primera promesa que s’esfuma és la de constituir un “Govern dels millors”. Els noms que han anat apareixent fins ara, llevat del que serà titular d’economia, responen a un repartiment de carteres entre els socis de la coalició i més en funció del paper rellevant de cadascú al sí del respectiu partit que de la idoneïtat per al càrrec que assumiran. De moment, no veiem grans espases per enlloc; més aviat cromos repetits.

Així doncs, hem guanyat en imatge institucional pel que fa a la figura del President. Però tot sembla indicar que ens espera més del mateix, “Mas de lo mismo” que deia un eslògan de campanya electoral. El que passa és que aquestes polítiques continuistes, socialment conservadores i nacionalment tèbies, no ho seran en relació als anteriors governs convergents sinó en relació als governs tripartits. Amb un rentat de cara, això sí.

Esnobisme nadalenc

Hi ha un tipus de gent que sent una estranya necessitat de remarcar a cada moment que ells estan per damunt del que és normal en el comú dels mortals. Són els esnobs que cerquen una manera de sobresortir i de marcar distàncies, anant contracorrent no pas per una qüestió d’incompatibilitat d’idees sinó per assegurar-se que la majoria de gent els ve de cara, tot imaginant que aquest gest els fa singulars. I aquests dies de Nadal no poden resistir la temptació de pregonar el fastig o l’enuig que els produeixen aquestes festes.

El pitjor de tot, però, són els arguments que hi donen. “Sembla que hàgim d’estar contents per força, només perquè és Nadal”, diuen alguns. Però tampoc cal fer cara d’estar emprenyats tot el dia; i si, malgrat els problemes quotidians, hi ha uns moments o uns dies a l’any en què hom pot mirar-se les coses d’una altra manera, tampoc cal amargar-nos per això. Bé que celebrem una victòria del Barça o aprofitem qualsevol altra excusa per a passar una estona o un dia de forma més despreocupada i feliç. “Tant de consumisme, quan després retornen les penúries...”, diuen uns altres. És a dir que, com que habitualment no podem permetre’ns determinats luxes, tampoc ho hem de poder fer ara, tant se val que sigui per Nadal com en qualsevol altra data assenyalada; els pobres ho han de ser tot l’any, i no es poden permetre el luxe ni que sigui per un dia de fer una despesa extraordinària; com que habitualment no gastem cava de 15 euros l’ampolla, ni mengem llagostins de primera, tampoc ens ho hem de poder permetre aquests dies, com si es tractés d’un plaer prohibit per als plebeus.

Ja sabem que les festes, i aquestes més que qualsevol altra, no deixen de ser uns moments de fantasia, una forma d’evadir-se de la realitat, que tampoc ha de voler dir inconsciència o irresponsabilitat, un moment puntual en què sortim de la rutina diària i que ens permetem unes petites llicències. Faltaria més. La mirada dels esnobs, que pretenen menystenir o ofegar aquest petit oasi de felicitat, no deixa de ser una actitud altiva de qui no suporta que fins i tot aquells que pateixen penúries econòmiques, ni que sigui per uns dies, puguin també fer un tast d’una vida confortable, reservada habitualment per als privilegiats, entre els quals solen figurar aquests esnobs.

3001 euros de Solidaritat

Si bé és cert que hi ha el tòpic de la gasiveria dels catalans, no és menys cert que ens hem fabricat l’altre tòpic del nostre esperit solidari. I com a mostra, cada any, ens vantem d’una Marató capaç de recollir més diners que cap altra marató televisiva en l’àmbit de tot l’Estat. I, certament, set milions d’euros ja són una xifra respectable. Exactament, un euro per cap.

Però, ben mirat, la xifra no deixa de ser irrisòria si la comparem amb el que anualment paguem els catalans en solidaritat amb Espanya, en forma d’impostos que no retornen a Catalunya. 3.000 euros anuals per persona, és a dir 250 al mes, gaire bé 9 euros diaris, per poder formar part d’aquest club anomenat Espanya, per a poder ser insultats i discriminats pels qui constitucionalment són ciutadans de primera, amb més drets que nosaltres, i ells sense necessitat de pagar la quota de solidaritat. Ja sé que algú dirà que no es pot qualificar pròpiament de solidaritat, tenint en compte que en aquests club, per a ser soci del qual es paga una quota altíssima, que no dóna dret a res, i que només genera obligacions i el compromís d’ajupir el cap com a gos mesell quan et garrotegen, està prohibit el dret a esborrar-se’n. Però tampoc seria del tot cert que és una solidaritat imposada, perquè a Catalunya n’hi ha uns quants que renuncien joiosament a tenir unes escoles millors, un sistema sanitari més eficient i unes infraestructures més modernes com tal de poder lluir a la solapa la bandera d’Espanya; n’hi ha d’altres que s’entesten, qui sap si per niciesa o per mala fe, a voler creure que és possible formar part del club i canviar-ne les normes; altres, potser ja s’adonen que formar part d’un club així en aquestes condicions és d’una estupidesa majúscula, que ningú del món amb dos dits de front no faria, però prefereixen callar, pagar i posar-s’hi ve per si a l’amo li ve de gust; i, certament, són relativament pocs els qui tenen clar que no anem pas tan sobrats de diners, ni tenim un país tan esplendorós, ni la nostra economia ni les nostres empreses no s’ho poden permetre, i que per tant per una simple qüestió de supervivència ens hem de donar de baixa d’aquesta merda de club.

Però, voluntàriament o no, el cert és que els catalans, del nostre treball i per tant en detriment del nostre benestar, som tan generosos que donem 3001 euros anuals en solidaritat. Altra cosa és el destí d’aquesta solidaritat. Estic convençut que l’euro que correspon a la Marató es pot donar per ben esmerçat, gaire bé tan segur com que els 3.000 restants són d’una ineficiència a tocar del malbaratament, la malversació i l’estafa.

Ens suïcidem plegats?

Seguint el pla establert pel Partit Popular, que ja va encarrilar el tema de l’eliminació de la llengua catalana amb la sentència del Tribunal Constitucional, ara ha estat el Tribunal Suprem el qui ha reblat el clau. La sentència del Constitucional era clara: Catalunya no existeix, hi ha només ciutadans espanyols que resideixen a Catalunya; i a l’Estat espanyol la igualtat de drets és inconstitucional, perquè els ciutadans que tenen el castellà com a llengua pròpia són ciutadans de primera amb més drets que els altres. A partir d’aquí, tal com ja s’ha dit en moltes ocasions, totes les sentències d’aquesta putrefacte Justícia espanyola seguirà aquest mateix patró, seguint les consignes de partit.

Alguns, no sé si amb alguna copa de més o amb algun cargol de menys, deien que no entenien aquesta sentència quan el model lingüístic català és elogiat pel Consell d’Europa com a millor fórmula de compliment de la Carta europea de llengües regionals i minoritàries, que forma part de l’ordenament jurídic espanyol, encara que els jutges corruptes vulguin obviar-ho; quan és aquest sistema el que ha garantit no només una bona convivència i cohesió social, sinó que els alumnes acabin l’escolarització coneixent de forma similar les dues llengües, cosa que no passa en absolut amb el model valencià que ens volen imposar; quan tots els informes mínimament solvents, com els PISA, demostren que amb el sistema d’immersió lingüística es garanteix un coneixement del castellà similar al que assoleixen els alumnes de Guadalajara o de Zamora... És que us heu begut l’enteniment? És precisament per això que va sentenciar el Constitucional i ho ha fet ara el Suprem, perquè amb el sistema actual la decadència del català i la seva reculada en benefici del castellà és excessivament lenta, des del seu punt de vista; i no poden suportar que no hi ha hagi conflicte lingüístic a Catalunya, i que no es trenqui la cohesió social. És amb aquesta expressa finalitat que els qui no poden aconseguir els seus objectius polítics a les urnes, ho volen aconseguir servint-se d’una Justícia que respon als seus dictats.

Però, no diguem ximpleries. ¿Què són aquestes estupideses que hem sentit, dient que no s’havia d’acatar la sentència o que se’n podia fer una lectura que no impliqui l’eliminació del sistema educatiu que permet encara la subsistència de la llengua? Em sona al mateix discurs d’aquells ximplets que afirmaven haver trobar la fórmula per burlar l’Estat espanyol, de manera que poguéssim celebrar legalment un referèndum per decidir el nostre futur. ¿De veritat hem arribat a aquest nivell de decrepitud i d’estultícia? A Espanya, no tenim cap futur. Acceptar romandre a Espanya equival a acceptar la nostra desaparició com a poble i la liquidació de la llengua catalana. Quedar-nos a Espanya és un suïcidi; hi tenim els dies comptats. Ens suïcidem plegats?

No existeix Espanya, sinó Madrid

El mateix dia que s’inaugurava amb tota pompositat la nova via de TGV València–Madrid, s’inaugurava també, encara que discretament, la línia Barcelona-París. I la discreció estava més que justificada perquè en realitat el TGV no arrencava de la capital catalana, sinó de Figueres; fins a Nimes el tren en terres franceses no agafava la velocitat pròpia d’un TGV; i en total el trajecte s’escurçava en poc més d’una hora. Un exemple clar de la visió d’Estat i de l’estupidesa que representa per als catalans romandre-hi més temps.

Espanya, ja abans del franquisme, però sobretot durant el franquisme i amb els seus successors fins ara, ha tingut sempre un esquema radial com a forma de vertebració del territori. Per ells no existeix un conjunt de territoris, tant se val que en diguin províncies, comunitats autònomes o simplement capitals, a vertebrar entre ells; sinó una única capital, amb apèndixs i ciutats satèl·lits al seu entorn. Es considera que des de qualsevol comunitat, província o ciutat espanyola no es pot anar enlloc més que a Madrid. I “de Madrid al cielo”, que diuen els espanyols. Per això sempre s’han oposat a permetre una gestió autònoma de l’aeroport del Prat, que com la resta de l’Estat entenen només com a plataforma subsidiària de l’aeroport de veritat, el de Barajas; i per això sempre s’han oposat al corredor mediterrani, i per això han prioritzat les línies de TGV que enllacen Madrid amb qualsevol capital de província, abans que qualsevol de les línies que comunicarien l’Estat amb la resta d’Europa. I és que la maleïda geografia espanyola gaire bé obliga a sortir de l’Estat per la via Atlàntica, és a dir pel País Basc, o per la mediterrània, és a dir per Catalunya; i per això ho han retardat tant com han pogut. Fins i tot el Tribunal de Comptes de la Unió europea ha criticat aquest desenvolupament radial empès per tots els Governs espanyols. Més que res perquè consideren mal emprats els diners rebuts de la Unió europea per a millorar les infraestructures.

I és que, en això, el PP i el PSOE coincideixen plenament. Per ells és molt més important evitar el progrés i el desenvolupament de Catalunya, encara que això sigui en detriment també del progrés d’altres comunitats autònomes. Per a València, per exemple, com per a Andalusia, seria molt més útil crear un potent corredor mediterrani, que facilitaria les exportacions i les relacions amb Europa, que no aquesta flamant infraestructura que els uneix amb Madrid, que més aviat pot facilitar ser fagocitats per la capital espanyola. Així, polítics corruptes com el President de la Generalitat Valenciana prefereixen perjudicar la seva comunitat abans que col·laborar en un corredor mediterrani que els seria molt profitós per obrir-los de cara a Europa, però que té l’escull insalvable per ells del benefici que tindria per a Catalunya.

Les xafarderies de Wikileaks

Es va muntar un gran escàndol quan Wikileaks va començar a difondre converses confidencials i informes secrets dels Estats Units. Des de l’administració nord-americana no es va dubtar a l’hora de dir que aquelles revelacions podien posar en perill vides humanes; més que res perquè posaven al descobert tant les violacions de drets humans, crims inclosos, com les maniobres de compra del sistema judicial de diferents països perquè no s’investiguessin els delictes. Això justificava que el Govern nord-americà emprengués totes les mesures necessàries per a limitar la llibertat d’expressió i per a imposar el silenci, amb la teoria que els crims d’Estat ja no són crims.

I per a fer callar wikileaks, perquè el món no s’assabenti entre altres coses de la putrefacta justícia que discerneix entre els crims terroristes i aquells altres tant o més greus però que reporten beneficis, no s’estalvien ni pressions a empreses privades ni la compra de la justícia sueca perquè persegueixi el creador i ànima de wikileaks. D’un temps ençà, però, els mitjans de comunicació sembla que hagin donat un gir en la seva regular divulgació dels secrets de wikileaks: ara tot són xafarderies, comentaris més o menys graciosos i desafortunats que en el pitjor dels casos poden arribar a fer quedar malament algun polític de segona fila. Algun mitjà de comunicació del país trobava a faltar alguna que altra referència a la política catalana; i és que som tan poca cosa al món, que ningú s’amoïnava en excés pel que podia esdevenir a casa nostra o pel que podien pensar els nostres polítics. Fins que finalment es va trobar un comentari del Cònsol nord-americà a Barcelona en què semblava mostrar-se preocupat pel separatisme d’alguns dels líders de PSC. De fet, la publicació d’aquest comentari tan estúpid com inversemblant a l’únic que fa quedar malament és al mateix Cònsol. Perquè és evident que si va dir això és perquè no té ni la més remota idea del que està passant en aquest país ni de qui són els seus agents polítics més rellevants; probablement, caldria demanar-li comptes per la seva inutilitat o fer-li alguna prova d’alcoholèmia.

Però, més enllà de l’anècdota, resulta sorprenent i fins i tot sospitós, que d’entre aquells centenars de milers de documents confidencials que podien posar en perill la diplomàcia nord-americana, ara ja només ens n’arribin les escorrialles en forma de xafarderies banals i intranscendents. Cal llegir en mitjans alternatius les revelacions més sucoses, com la responsabilitat governamental en la matança de policies i civils a la població de Bagua, a l’amazònia peruana. Quedar-nos amb les anècdotes i les xafarderies intranscendents deu formar part de la mateixa acció perfectament dirigida des de Washington per a fer callar Wikileaks.

Li ha costat prou, però finalment ha cedit

Semblava la cosa més lògica del món. Aquella mateixa nit, en constatar l’abast de la desfeta, el més normal, el més raonable i el més valent, hauria estat presentar d’immediat la dimissió, com a forma de reconèixer la seva responsabilitat. Encara que, després, els mateixos òrgans del partit li haguessin demanat que es mantingués interinament en el càrrec. Però, no. Joan Puigcercós, sempre recolzat per Joan Ridao, va optar per treure pit i afirmar amb rotunditat que ell es veia amb cor de liderar la represa, que havien estat elegits per quatre anys i no necessitaven cap relleu, que ja esmenarien el que calgués però que ells continuaven al capdavant.

D’entrada, l’executiva li va donar suport. Però tot seguit van començar a sorgir les veus discrepants: Ernest Benach anunciava la seva retirada, Carles Bonet era dels primers en demanar-ne la dimissió, Carod Rovira va esperar el seu temps a dir-hi la seva, Josep Huguet també reclamava que s’assumissin responsabilitats, i la figura emblemàtica de Jordi Carbonell també va acabar sumant-se a les peticions de dimissió. I malgrat tot, ells seguien aferrats al càrrec. La darrera proposta, dos dies abans del Consell Nacional, encara era la de proposar-se per encapçalar una candidatura unitària en el Congrés a celebrar la tardor vinent; i, només en cas de no sortir-se’n, desistiria. Finalment, però, davant del Consell Nacional, va claudicar i va anunciar que en cap cas es tornaria a presentar a la reelecció. El seu discurs sonava bé, enraonat i ple de sentit comú, però hauria sonat molt millor la mateixa nit electoral. No sé si quedava prou clar que el recolzament que va obtenir del 80% dels membres del Consell Nacional era perquè continués al capdavant del partit fins al proper Congrés, o que era perquè acceptava no tornar-se a presentar. No haver donat el cop de timó a temps pot portar conseqüències encara més greus per al partit; però no cridem el mal temps, això ja ho veurem les properes setmanes o els propers mesos.

En tot cas, l’argument fonamental que es dóna per a no fer el relleu de forma immediata és el de no perjudicar encara més els candidats d’Esquerra en les properes eleccions municipals. Suposo que és i serà difícil d’esbrinar el grau d’incidència en el resultat d’aquestes noves eleccions, ja sigui arrossegant les candidatures a la baixa, ja sigui mostrant símptomes de recuperació, que tampoc sabrem si és deguda al treball i al carisma dels candidats a cada població o a una veritable recuperació de la imatge general del partit. Em va sobtar, però, que en el debat intern persones properes a l’actual direcció i gens crítiques fins ara amb la seva gestió, reconeguessin que la marca d’”Esquerra” ja no venia, i que potser estaria bé emprar marques blanques. S’ha d’haver fet molt mal al partit per acabar reconeixent que Esquerra, com a marca electoral, ja no ven.

La independència, per passat Reis

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Durant les campanyes electorals ja se sap que tots els polítics intenten desprestigiar, menystenir o invalidar els adversaris a base de caricaturitzar-los o d’atribuir-los qualsevol cosa més fruit de la seva imaginació que extret de la realitat. En aquesta darrera campanya, per exemple, la majoria dels partits van dedicar molt més a temps a explicar, en forma d’amenaça, els possibles pactes post electorals que farien els altres més que els que pensaven fer ells mateixos. De la política que seguirà CiU en teníem més indicacions provinents dels seus adversaris que no pas de la mateixa federació nacionalista.

Diguem que això és comprensible perquè hom té clar que en campanya tot s’hi val, com en els espots publicitaris. Però no podem confondre l’anunci d’un vi de taula que porta l’etiqueta de “vino selecto de mesa”, amb la valoració entesa d’un enòleg, ni que sigui un enòleg aficionat. Qui confon l’etiqueta o l’eslògan publicitari amb una anàlisi de la realitat es desqualifica ell mateix. No em va estranyar, doncs, que durant la campanya electoral uns pretenguessin fer-nos creure que Esquerra ja no era una opció independentista i que d’altres ridiculitzessin determinades opcions independentistes que propugnaven una declaració unilateral d’independència com a primera proposta legislativa, el mes de gener del 2011. Ara bé, que aquesta mateixa contrapropaganda es continuï fent ara, com si fos una anàlisi mínimament seriosa, ja és més preocupant. Preocupant, perquè posa en evidència la incapacitat de determinats dirigents i suposats analistes a l’hora de situar-se en el context general del país.

És cert que era força utòpic o somiatruites pensar que les opcions independentistes podien tenir la possibilitat d’obtenir una majoria al Parlament de Catalunya. Però en tot cas, era tan utòpic o somiatruites pensar que es tindria aquesta majoria per a fer una proclamació d’independència com per a celebrar un referèndum. Al capdavall, les dues propostes no eren, i no són, pas tan diferents. Per uns és una qüestió metodològica, ja que celebrar una consulta abans d’haver declarat la independència implica una desobediència al marc legal vigent; i l’Estat té prou eines com per a impedir-ho. La celebració d’un referèndum en el marc jurídic de l’estat del qual hom vol separar-se només és possible quan es tracta d’un Estat democràtic, com el Canadà o Dinamarca; però no és el nostre cas. En canvi, si es fa primer la declaració d’independència, considerant-nos per tant alliberats del marc legal espanyol per acollir-nos al dret internacional que ens podria emparar, aleshores el que hi ha no és un desacatament de la llei sinó un xoc de legalitats. El problema ja no seria un afer intern de l’estat espanyol, sinó un conflicte internacional que caldria resoldre respectant la voluntat democràtica de la majoria. El que no vol dir que la via fos gens fàcil.

En qualsevol cas, tant en l’opció de convocar un referèndum com en la declaració unilateral per part del Parlament, el que passaria és que s’obriria un conflicte amb l’Estat, i s’encetaria tot un procés en què s’hi hauria d’implicar la comunitat internacional. De manera que, quan des de Solidaritat o des de Reagrupament es proposava la idea de fer immediatament una proclamació unilateral d’independència, igual que si es celebrés el referèndum, tothom era conscient que, encara que hi hagués una majoria àmplia al Parlament de Catalunya, el procés seria llarg i la independència, en el millor dels casos, tardaria uns anys a fer-se efectiva.

Ja no estem en campanya electoral, i tenim els resultats que tenim. Al Parlament de Catalunya hi ha dues forces independentistes, que si bé han plantejat totes dues unes propostes inassolibles avui per avui, haurien de treballar plegades perquè l’objectiu és el mateix i l’estratègia, corregint els errors comesos fins ara, tampoc hauria de ser tan diferent. Titllar els uns de forassenyats, com si creguessin poder tenir la independència passat Reis, o acusar els altres d’espanyolistes per haver pactat aquests anys amb els socialistes, és d’una miopia excessiva i sobretot d’una inutilitat absoluta que no fa sinó perjudicar el procés cap a la independència.

Sense Departament de Medi Ambient

Iniciativa, paladí de l’ecologisme, ja ha posat el crit al cel per la sospita que el nou Govern presidit per l’Artur Mas no tindrà un Departament específic de Medi Ambient. Serà, segons ells, una mostra evident de la manca de voluntat de respectar el medi ambient per part del nou Govern conservador. I segurament no els faltarà raó. Ara bé, una cosa és que CiU no tingui l’ecologisme com a element central del seu programa de Govern i una altra és que els Governs que en els darrers temps han disposat de Consellers d’Iniciativa en aquest ram hagin estat gaire més efectius. Bona part de les entitats ecologistes del país n’estan més que descontentes.

En part es justificarà per la necessitat de reduir Departaments del nou Govern, com a mesura d’estalvi econòmic, i en part s’adduirà que cada vegada sembla més clar que les polítiques mediambientals no es poden entendre deslligades de la resta, d’infraestructures, d’agricultura, d’energia, d’indústria.... De fet, tots els partits semblaven disposats a impulsar una reducció dels Departaments del nou Govern, com a mesura d’estalvi; el que passa és que no s’explica que diguessin que calia reduir Departaments, per estalviar costos, sense anar en detriment dels serveis i de les polítiques a realitzar. Perquè la pregunta és obvia: aleshores, quin sentit tenia fins ara malgastar recursos amb més Departaments si era per oferir les mateixes prestacions?. Aprimar l’Administració, forçosament haurà de ser en detriment dels serveis a prestar; altrament hauríem de recórrer als tribunals, per malversació de fons públics.

CiU, doncs, de ben segur que suprimirà el Departament de Medi Ambient i segurament en crearà un de nou sota el títol de “Sostenibilitat” o quelcom semblant, on s’hi inclouran a més de les competències de Medi Ambient, les de Política territorial o les d’Agricultura, o totes alhora. Tampoc res tan diferent del que proposava IC-V, que durant la campanya electoral també advocava per la supressió de Medi Ambient per incloure les seves competències en una altra també amb el nom de “Sostenibilitat”, que inclouria Indústria, Innovació i Energia. Les diferències, doncs, són més de matís, almenys pel que fa a les formes.