Ni la paraula, ni l’esperit ni la lletra

Sembla que tenim poca memòria. Tampoc fa tant que Joaquim Nadal ens presentava ufanós el traspàs de Rodalies Renfe com una victòria del tripartit, en contraposició amb els intents frustrats dels anteriors governs convergents. I quan algú els recordava que el traspàs era buit, que en realitat no ens traspassaven ni trens, ni vies, ni estacions, sinó la facultat d’imprimir els bitllets i poca cosa més, jo mateix m’havia sentit a dir que en fèiem una lectura excessivament negativa. I la demostració fefaent de la validesa del traspàs era que, si el servei que continuava oferint la Renfe continuava essent tan desastrós, la Generalitat tenia la capacitat d’optar per un altre operador.

Aquesta facultat, que teòricament contemplava el traspàs de Rodalies, era reiterada pels membres del Govern tripartit, i els socialistes espanyols i els responsables de Renfe callaven. Fins i tot els sindicats espanyols clamaven contra l’acord perquè els desmembrava la Espanya Una. I no ha estat fins ara, quan la mateixa advertència feta pel Govern de la Generalitat pot tenir una mica més de credibilitat, que ens han ensenyat les cartes. I el raonament és el mateix de sempre: hi ha coses i drets que els catalans tenim vedades perquè la llei ho impedeix; no pas per mala voluntat de ningú, és clar, simplement és que, mal que ens pesi, la llei és la llei; i ja s’encarreguen els nacionalistes espanyols s’assegurar-se que la llei que ens ho impedeix es mantingui. Els acords dels traspàs potser sí que parlaven de la possibilitat que la Generalitat pogués canviar d’operador, però per a fer-ho calia canviar la llei; i els socialistes van estar d’acord amb el que deien els papers del traspàs, però no pas amb canviar la llei per a fer-ho efectiu.

Algú ja ha posat el crit al cel: Això és una estafa! Una presa de pèl! Ens han enganyat vilment! I jo dic: Mentida! Aquí no hi ha hagut cap mena d’engany, fora del que van fer els membres del tripartit a la ciutadania explicant-nos sopars de duro. Ells sabien perfectament de què anava la història. Ells sabien que el Govern espanyol es negava, com sempre, a traspassar Rodalies, i l’únic que van fer va ser col·laborar en un simulacre per a fer veure que el tripartit també n’encertava alguna. No es pot dir que ens van enganyar, perquè els catalans ja sabem que pactar amb els nacionalistes espanyols, ja siguin els del PP o els del PSOE, és pactar paper mullat. Ells mai compleixen ni la paraula, ni l’esperit ni la lletra dels seus acords.

Indignem-nos, d’una vegada!

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Els debats sobre els pressupostos, així com els de política general, acostumen a ser una veritable pallassada; tant el d’aquest any com el dels anteriors. Mani qui mani, i siguin quins siguin els números proposats, des del Govern es defensa que són els millors possibles i des de l’oposició de ben segur que no són ni els que necessita el país ni els que ens han de fer sortir de la crisi. Es podrien haver canviat els papers d’un any per l’altre, pel sol fet d’haver passat del Govern a l’oposició o a l’inrevés.

Donar suport explícit als pressupostos, des de l’oposició, és tant com admetre que el projecte d’uns i altres és pràcticament idèntic; de manera que se sol jugar entre el vot en contra o l’abstenció. I quan CiU va presentar la seva proposta, el PSC, Esquerra i el PP es plantejaven la possibilitat de facilitar-ne l’aprovació. Com que, al final, el Govern en té prou amb el suport o l’abstenció d’un dels grups, un cop aclarit que l’acord es fa amb el PP, els altres dos grups ja poden carregar de manera tremendista contra el mateix pressupost que ells haurien donat per bo si l’acord s’hagués fet amb ells, amb alguna que altra concessió mediàtica.

I la veritat és que els pressupostos de la Generalitat, amb un percentatge altíssim de despesa ja compromesa, sobretot en els àmbits de Sanitat, d’Ensenyament i de la mateixa administració, tenen un marge de maniobra ben petit. Almenys si es parteix de l’ortodòxia econòmica que ens marca la Unió europea, i els poders econòmics. El PP i el PSOE, seguint aquestes directrius que ens vénen imposades, consideren que les retallades haurien de ser encara més profundes; de fet el Govern espanyol les xifra exactament en el doble. Resulta fal·laç i demagògic dir que s’hauria de retallar el doble, però sense tocar les partides que representen un percentatge més elevat dels pressupost total.

Es podria fer, això sí, un plantejament que en podríem dir “antisistema”, a base de negligir les obligacions de contenció del deute imposades des de fora, i tirar pel dret amb uns pressupostos que de veritat volguessin prioritzar l’Estat del benestar i la defensa dels interessos dels més desprotegits. Però, el sistema ja té previst que qui actués d’aquesta manera es trobaria amb l’aixeta del crèdit tancada, la retirada de capitals i d’inversions, i en definitiva podria abocar-se el país a la fallida. Des de l’oposició no costa gaire emprar la demagògia, sabent que quan ells eren al Govern no havien pas gosat fer-ho i, de fet, ja havien iniciat les retallades encara que molt més tímidament. Per tant, viable o no, entenc que hi ha raons més que sobrades per estar indignats amb uns pressupostos i unes polítiques descaradament de dretes; però no s’entén que aquesta indignació pugui venir dels qui han estan i continuen estan en el marc de l’ortodòxia econòmica imperant.

Però, està clar, és que el límit d’estar o no estar dins dels marges d’endeutament que es consideren acceptables des d’Europa i des d’Espanya, no és gaire més que el que l’Estat deu a Catalunya en concepte dels anomenats fons de competitivitat, una xifra que no arriba ni al 10 per cent de l’espoli fiscal que anualment pateix Catalunya. I el conjunt de les retallades del Govern de la Generalitat que a tots ens escandalitzen tampoc superen el 20 per cent d’aquest espoli fiscal. Amb una Catalunya independent, i per tant amb un pressupost que gaire bé doblaria l’actual, encara que també s’incrementarien algunes despeses, les partides que ara poden ser motiu de discòrdia entre els grups de drets i els d’esquerres, quedarien en una simple anècdota.

La veritable indignació dels catalans, doncs, no hauria de venir pels encara no 1.500 milions que l’Estat es nega a pagar a Catalunya, ni per les retallades de 5.000 milions que ens imposa el Govern català, ni per cap de les partides d’ingressos o de despeses que els grups de l’oposició retreuen a l’Artur Mas per considerar-les desencertades, sinó pels 22.000 milions d’espoli anual que patim els catalans. I ens hauria d’indignar especialment que hi hagi polítics i partits que simulin escandalitzar-se per una determinada partida del pressupost de CiU i no s’escandalitzen per la part més voluminosa que de veritat hipoteca el futur del país.


Podem estar indignats pel matís de dretes del Govern convergent, que no difereix massa de l’anterior en aquest sentit; podem estar indignats contra un sistema que no ens deixa altra opció que seguir les imposicions dels poders econòmics, fent inviable una política econòmica alternativa; podem estar indignats perquè els populars i els socialistes voldrien que encara incrementéssim més les retallades; podríem estar indignats per moltes coses, però sobretot hauríem d’estar-ho per tenir una classe política incapaç d’afrontar de dret la veritable sagnia del país, i incapaç de fer el pas definitiu cap a la independència, és a dir cap a la solvència i la viabilitat econòmica del país.

Qui ha de pagar les multes d’ACPV? TV3 o la Generalitat?

Acció Cultural del País Valencià ha fet durant anys una valuosa tasca de suplència del que hauria correspost de fer a les institucions, igual com aquí durant el franquisme Omnium Cultural ho va fer creant una xarxa de professors de català. Aquesta tasca de suplència ha tingut un aspecte molt visible com és la creació d’un sistema de repetidors de televisió que permetien als ciutadans valencians veure les emissions de Televisió de Catalunya; una recepció que teòricament està protegida per la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, teòricament d’obligat compliment també a l’Estat espanyol.

Les administracions, si de veritat estiguessin interessades en defensar el bé públic i els drets dels ciutadans, haurien de preguntar-se com es paguen aquests serveis prestats. En algun cas, des de Catalunya, una mica de sotamà, s’han donat subvencions més que merescudes per al conjunt d’activitats d’ACPV. Però per al Partit Popular que fa de l’odi a la llengua i a la cultura dels catalans, i per tant també dels valencians, una de les seves principals raons de ser, aquest exercici de llibertat que ha fet ACPV és vist com un delicte, per més que el que és il·legal de veritat és l’impediment de la recepció de les emissions de TV3. I com a venjança per haver possibilitat que els ciutadans del País Valencià poguessin veure les emissió de la Televisió de Catalunya ha imposat a l’entitat una munió de multes de caràcter estrictament polític per a impedir que continuï treballant en favor de la cultura valenciana. Multes absolutament desproporcionades i injustes que qualsevol jutge que no estigués corromput hauria qualificat d’absurdes i inacceptables. Però el Partit Popular té un objectiu polític molt clar que és el de l’eliminació de la llengua dels valencians i no té cap mania per legislar en aquest sentit, desacatar impunement les poques sentències judicials que defensen la unitat de la llengua, incomplir de manera sistemàtica el que estableix el seu Estatut d’Autonomia, i atacar sense embuts les entitats que defensen la llengua del país.

Qui hauria de pagar aquest despropòsit? Em sembla una indecència que s’hagi de recórrer altra vegada a les aportacions desinteressades, que en tot cas haurien de servir per a fomentar la llengua i la cultura del país i no per a engreixar els polítics corruptes del Partit Popular. Entenent les multes a ACPV com un atracament a mà armada, si a Espanya no hi resta un mínim de justícia per a aturar-ho, hauria de ser la Generalitat o la mateixa Televisió de Catalunya la que es fes càrrec d’aquest impost revolucionari, molt més execrable que el que imposava ETA als empresaris bascos.

Carles Bonet, successor de Carod o de Puicercós?

Ja tenim una primera candidatura per a dirigir Esquerra a partir del Congrés de la tardor. La de Carles Bonet. Com a mínim resulta curiosa la seva proposta i em sembla força similar o amb un fort paral·lelisme amb la que ha sorgit al si del PSC perquè els socialistes catalans facin un gir encara més cap al PSOE. M’explico: ERC i el PSC han patit una severa derrota, tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals, i en tots dos casos sembla clar que hi ha hagut un descontentament per part dels electors en veure que el seu partit es desdibuixava, més pendent de conservar cotes de poder que de ser fidel als seus principis i a la seva identitat. Els uns per una excessiva dependència del PSOE arribant a votar en contra de què l’Estat pagui el que deu a Catalunya, i els altres per posar-se al servei d’aquest mateix partit socialista que no sap on va. I també en tots dos casos apareix ara una proposta que apunta en la direcció contrària: més integració dels socialistes catalans al PSOE i diluir encara més el projecte independentisme en benefici d’una esquerranositat que quan s’és al Govern es converteixen en un no res.

Tenien molta raó els actuals dirigents d’Esquerra quan recordaven a Carod que ell era com a mínim corresponsable de la trajectòria seguida en els darrers anys, i per tant del fracàs electoral. I els electors el que han castigat és aquesta deriva disfressada de voluntat de partit de Govern, sense tenir ben clar per a què volíem entrar al Govern; de manera que han perdut la confiança en l’Esquerra de Puigcercós i Ridao, que no deixava de ser la mateixa que la de Carod, Encara que sense la seva personalitat i rigor. I ara resulta que Carles Bonet ens proposa insistir en els mateixos errors, fent una renovació a mitges. És cert que, a part de l’error estratègic global de pactar un segon tripartit sense cap més objectiu que el de continuar essent en el Govern, hi ha hagut la pèssima imatge que ens han ofert Puigcercós i Carod perfectament caricaturitzada al programa Polònia, i l’encara pitjor gestió de les discrepàncies internes a base d’anar foragitant les veus discrepants. I en aquest sentit Carles Bonet sembla tenir el propòsit d'esmenar-se.

Entenc que la propera direcció d’Esquerra hauria de tenir molt clar que cal acabar amb aquesta política de l’amiguisme que tant de mal ha fet al partit, de cobrir els espais de control amb la gent fidel, desaprofitant els valors que poden tenir molts militants encara que no siguin del tot afins a la línia oficial. I entenc que caldria treballar per a refer el consens tant intern com en el conjunt de l’independentisme, si més no en la idea que cal sumar tots els actius i no deixar “cadàvers a al cuneta” com diu el mateix Carles Bonet. Però, amb això no n’hi haurà prou per a recuperar la credibilitat perduda; i la proposta que esbossava ell mateix als mitjans de comunicació no era per a fer-se massa il·lusions.

La pantomima del pacte fiscal

La història es repeteix. Des de Catalunya es va advertint al Govern espanyol que cal que se’ns respecti i que s’atenguin les nostres reivindicacions, perquè, si no, hauríem de prendre una altra determinació o no donaríem suport a l’estabilitat del Govern espanyol. Es fa la promesa, es llança l’amenaça, però tot seguit es pacta a qualsevol preu. Normalment el preu es redueix a unes vagues promeses que tothom sap d’antuvi que no es compliran. És el que acaba de fer el Govern d’Artur Mas, dient que posarà el tema del pacte fiscal damunt la taula per a poder negociar amb el PP, que se suposa que guanyarà les properes eleccions espanyoles.

Pactar ara amb els socialistes és perdre el temps, perquè tothom sap que amb prou feines li queden uns mesos de vida. I tot i així és possible que CiU caigui en el parany i torni a insistir-hi amb l’esperança d’obtenir una promeses que no es compliran mai perquè tampoc tindran temps de posar-les a la pràctic, però que tampoc es materialitzarien en res, perquè tothom sap que els socialistes menteixen més que no parlen. Però és que pretendre un pacte amb el PP és una quimera. Primera perquè, en el millor dels casos, suposant que no tinguessin un majoria tan absoluta com es preveu, farien promeses que com sempre quedarien en el no res a l’hora de la veritat. Cap dels pactes que ha fet CiU amb els Populars no ha servit mai, per exemple, per a evitar l’agressió furibunda contra la llengua catalana al País Valencià. De fet, si retrocedim a l’època del pacte del Majèstic, veurem que coincideix en l’època en què el PP es decideix a ocupar l’espai anticatalà que fins aleshores ocupaven els blavers valencians. CiU, en aquesta mena de pactes sovint s’ha acontentat amb alguna contrapartida econòmica pròpia de la dreta, que el PP ja hagués tirat endavant pel seu compte igualment.

L’anunci de portar a Madrid una proposta de pacte fiscal per a negociar és una presa de pèl. No hi ha ningú que no en sàpiga el resultat, i per tant, tothom mirarà d’anar allargant el tema, com a mínim durant un parell de legislatures, amb l’esperança de trobar després alguna altra excusa per evitar haver de prendre una decisió més valenta i coherent, i en definitiva per a evitar resoldre definitivament el nostre desencaixament amb Espanya. I l'excusa d'haver estat enganyats ja no servirà perquè hores d'ara els espanyols ja no enganyen a ningú.

Una colla de ximples, tots plegats

Sovint no són tan importants les decisions que es prenen com les excuses que s’hi donen per a prendre-les, perquè delaten la mala intenció. Aquests dies els nervis per saber qui finalment assumirà el poder municipal arreu de Catalunya ens porta a les explicacions més rocambolesques. I el curiós del cas és que tothom les deu fer pensant que la seva lògica deu ser prou convincent, sense parar compte que en realitat la lectura que se’ns fa globalment és que tots plegats són una colla de ximples.

L’argument de la llista més votada em sembla insostenible. És evident que si els de Convergència i els d’Unió es presentessin per separat, a molts municipis deixarien de ser la llista més votada però continuarien representant la mateixa gent; i el mateix es pot dir dels diferents grups d’esquerres o dels independentistes, que poden presentar-se en una coalició prèvia o fer a posteriori un govern de coalició, sense que això afecti el seu grau de representativitat més enllà del derivat de l’aplicació de la llei de Hondt. La llista més votada pot dependre tant dels vots que aquesta llista assoleixi com del fraccionament de la resta d’opcions adversàries, sense que això signifiqui tenir més o menys suport electoral. Malgrat tot, es pot entendre que algun grup prengui la decisió de respectar com a sistema que la llista més votada assoleixi l’alcaldia, encara que en alguns casos pot resultar un govern municipal molt inestable. Com es pot entendre que una altra formació defensi com a perfectament legítim buscar una majoria entre diferents forces polítiques més o menys afins, o que algú fixi una línia vermella a no travessar com la de no pactar mai amb determinades formacions polítiques. Jo crec que la majoria dels ciutadans som capaços d’entendre-ho tot, menys l’espectacle que ens estan donant de presentar per a cada situació l’argument que més els convé.

Si ens creiem la història de respectar la llista més votada, ens l’hem de creure a Badalona, a Tarragona, al Vendrell o a qualsevol altra població. I si no ens la creiem, no cal que ens exclamem allà on ens afecti negativament. Si estem d’acord que no es pot flirtejar amb discursos xenòfobs i racistes que atempten contra la convivència ciutadana, no pot ser que ens escandalitzem quan ho fan els altres i trobem qualsevol excusa quan ens en podem beneficiar. Si resseguim el mapa polític del país trobarem de tot, i el resultat no pot ser altre que concloure que tots plegats són una colla de ximples.

El preu de formar part d’un gran grup

Aprofitant la celebració del Gran Premi de Motociclisme al Circuit de Catalunya, els treballadors de la fàbrica Derbi s’han manifestat per reclamar que s’aturi el procés de desmantellament de la fàbrica catalana. L’empresa, propietat de la multinacional italiana Piaggio, té la intenció de traslladar tota la producció a Itàlia. No es tracta que hi hagi pèrdues ni que no sigui prou productiva la fàbrica catalana, sinó simplement és una deslocalització que estratègicament els deu ser favorable. Com deia un dirigent empresarial ells no són les germanetes dels pobres, i, per tant, si els surt més a compte tancar una factoria no ho deixaran de fer només pel perjudici que poden causar als treballadors que es quedaran sense feina. Aquest no és el seu problema.

Els qualificatius ètics, pel que fa al cas, tenen ben poc interès. Els treballadors poden reclamar en defensa dels seus interessos, però els empresaris procuren pels seus sense haver de mirar a qui trepitgen i comptant que sempre tenen la legislació a favor. Però, d’altra banda, hem de considerar que aquesta és la conseqüència lògica d’un discurs fal·laç, molt habitual des de fa un anys, entre economistes i polítics: la competitivitat passa per cercar aliances i fusions per tal de formar part de grans grups empresarials. Se’ns ven la idea que és millor ser una peça més d’una multinacional que mantenir la independència com a petita o mitjana empresa local. L’adquisició d’una empresa catalana per part d’un gran grup exterior és venut com la panacea per a garantir la seva continuïtat, quan es realitat és a l’inrevés. Si l’empresa és inviable haurà de tancar igualment, ja sigui com a petita empresa o com a filial d’una multinacional; però, essent rendible, la perspectiva empresarial del gran grup que té el centre d’interès i de decisió en un altre lloc pot provocar actuacions com ara la de Derbi, incomprensibles des del punt de vista dels treballadors però carregades de lògica en el marc d’una estratègia global on les localitzacions són sempre circumstancials.

Massa sovint, des de la mateixa administració s’han fet gestions per tal de trobar un grup inversor que es volgués fer càrrec d’una empresa local en dificultats, quan en realitat, després d’haver-se beneficiat de les ajudes públiques, l’únic que han fet és gestionar el seu tancament. L’important no és el volum de l’empresa, sinó el seu centre de decisió. Una petita o mitjana empresa local també pot ser que arribi a optar per la deslocalització, però les probabilitats són infinitament inferiors que quan es tracta d’un gran grup que pot jugar estratègicament amb els diferents centres de producció distribuïts arreu del món.

A ERC, ningú atura el ventilador?

A ERC, fa temps que alguns ho venim dient. Les ambicions personals d’uns dirigents van portar el partit a una lluita fratricida on l’objectiu fonamental era foragitar els adversaris, sense més programa ni proposta que la d’”estàs amb mi o estàs contra mi”. Poques coses deuen haver fet més mal a ERC en tota la seva història interna que la lluita sense sentit entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira. No era una lluita d’idees ni d’estratègies, sinó simplement per ocupar el lloc del capdavant.

Entremig, es van aliar per foragitar altres militants que discrepaven de la línia política. En lloc de buscar posicions integradores i de donar cabuda a totes les expressions i tendències, i més tenint en compte que es parlava de construir un partit que fos hegemònic en l’esquerra catalana, es va aprofundir en la política de l’amiguisme i de les fidelitats per a apuntalar el líder. Els qui hi discrepaven, o eren menystinguts o se’ls comminava a abandonar el partit. Puigcercós actuava com un ventilador foragitant tothom que li pogués fer ombra. Però això només era possible perquè tot un seguit d’acòlits, que esperaven a canvi algun que altre càrrec, li reien les gràcies. Els mateixos que sovint es feien els ofesos quan alguna veu crítica alertava de la pèssima gestió que s’estava fent del partit, tant com de l’estratègia política que se seguia. El resultat ja l’hem vist: el partit no solament s’ha afeblit electoralment, havent perdut la confiança d’amplis sectors de l’independentisme, sinó que pel camí hem perdut molts actius, moltes persones valuoses per al projecte nacional d’ERC. La darrera, Josep Lluís Carod Rovira.

El problema no és que en un determinat moment es cometés un error, per monumental que fos, sinó que per part de la direcció no hi ha hagut cap voluntat d’esmena, i només la ferma voluntat de mantenir-se a qualsevol preu i a costa de qui sigui. Molts recordaran les manifestacions de satisfacció per la marxa de Carretero o de l’Uriel Bertran; eren els dissidents díscols, i sense ells tenien el camí més planer... cap al desastre. Fins i tot després del fracàs electoral del novembre, van continuar aferrant-se a la cadira amb l’esperança que les municipals els salvés la pell, quan en realitat el que han fet és arrastrar el seu desastre a la credibilitat de la feina ben feta a molts municipis. Ara és Josep Lluís Carod Rovira qui abandona el vaixell, i d’aquí a uns quants dies serà un altre; però n’hi ha que encara juguen a especular amb les possibilitats que tenen de repetir a la tardor. I no hi ha ningú que pugui aturar aquest espiral voraginós? Tan malavesats estan els quadres del partit que no gosen alçar la veu i dir prou a tanta ineptitud i incapacitat?

Diferents històries d’un mateix procés

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Per a explicar determinats fenòmens socials o l’evolució de processos actuals, el normal és que hom parteixi d’una situació concreta que sí que és observable i constatable, que es pugui fer referència al passat tot i no tenir-lo al davant i per tant fer-ho a través d’una interpretació, i sobretot que s’hagi de fer un projecció de futur que sempre queda en els llimbs de la hipòtesi. Això fa que per més que sembli que ens adrecem cap a una determinada direcció, sempre queda el dubte de si haurem fet correctament la projecció de futur.

A més, forma part de la naturalesa humana intentar justificar a cada moment les nostres actuacions, de manera que fins i tot inconscientment podem tergiversar la hipòtesi de la trajectòria per no haver d’assumir-ne responsabilitats. A part que en molts casos els mateixos protagonistes no són plenament conscients de cap on aboquen les seves actuacions. És el que ens pot estar passant, per citar exemples ben diferents, amb el canvi climàtic, amb el procés de dilució de les diferents cultures o amb el futur de la religiositat.

Hi ha, però, un cas molt concret i peculiar que ens permet veure en viu i en directe les diferents fases d’un mateix procés que es van produint a través del temps. És com si tinguéssim davant nostre la pel·lícula no només del relat complet de la història, sinó projectant alhora les seves diferents etapes. És la lluita per la supervivència del català enfront de les agressions del nacionalisme espanyol, encarnat principalment però no pas en exclusiva pel Partit Popular.

A Catalunya és fàcil sentir el discurs popular, tant l’oficial com el més espontani sorgit en una conversa amb alguns dels seus defensors, que ells no estan en contra del català sinó que ja estan d’acord amb què es potenciï la llengua d’aquí, però sense imposicions, sense anar en detriment del castellà, respectant la llengua pròpia de cadascú en l’ensenyament, i sempre sobre la base del bilingüisme i de la llibertat individual d’escollir la llengua en qualsevol cas. Unes propostes que, no estant-hi en absolut d’acord en la mesura que obliden el plantejament global com a comunitat lingüística i nacional, podrien no semblar tan agressives ni tan perilloses per a la supervivència de la nostra llengua.

Malauradament, però, d’aquesta mateixa història disposem d’un capítol més que correspon a la fase següent i que ja s’està portant a la pràctica a les Illes, per exemple. Ells saben que una de es vies per a la liquidació d’una llengua és la seva atomització, a base de potenciar les “particularitats” locals en detriment de la llengua estàndard. No gosen fer-ho al Principat amb el català occidental, per exemple, però sí que ho fan incentivant les variants dialectals de les Illes i, per suposat, al País Valencià on poden plantar cara tant a la comunitat científica com als mateixos tribunals negant la unitat de la llengua. Una negació que, evidentment, no serveix per a potenciar la seva varietat dialectal, sinó per a constatar que aquesta mateixa varietat no té prou entitat per a segons quins usos o traduccions i que per tant ja no és viable. A les Illes encara no gosen parlar directament d’una llengua diferenciada, com fan al País Valencià; però és que la fase següent és la que apliquen a la Franja on a més de negar que formi part de la mateixa comunitat lingüística ja li neguen qualsevol mena de valor considerant-la una mena de patuès.

El mateix es pot dir pel que fa a la idea que aquí defensen del dret individual dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills. Aquí tenen la barra de presentar-se com els defensors de la llibertat individual i dels drets dels infants, però allà on aconsegueixen imposar les seves tesis legislen de forma que els ensenyants no tinguin cap obligació de conèixer la llengua catalana (l’espanyola, sí, per suposat) de manera que la negació del mateix dret que reclamen a Catalunya, a les Illes es pot fer per la no obligatorietat dels mestres a respectar-ho. Aquí ens reclamen, i fins i tot jutges afins a la seva ideologia els donen la raó, dobles línies d’escolarització en funció de la llengua. Però allà on han pogut implantar aquest sistema segregacionista, són els primers a negar places d’escolarització en valencià als alumnes que ho sol·liciten. I un cop tenen assentat el principi que la immensa majoria dels alumnes valencians reben l’ensenyament forçosament en castellà, sense respectar la llengua materna dels alumnes, ja gosen fer el pas següent que és el de la supressió de la línia d’ensenyament en la llengua dels valencians. I no cal dir que els mateixos que aquí fan veure que defensen el dret dels pares a escollir la llengua d’educació dels seus fills, ho neguen rotundament i sense concessions als nens de la Franja.

El bilingüisme és defensat a Catalunya només en aquells àmbits on la normalització lingüística ha fet que el català hi sigui la llengua d’ús preferent o habitual. A les Illes o al País Valencià, en canvi, com que la llengua dominant ja és el castellà el bilingüisme no és defensat ni tan sols en aquells aspectes més formals, que ja vénen marcats per la llei. L’incompliment de l’Estatut és la norma més absoluta; ningú reclama que es compleixi el principi, que només es compleix a Catalunya, que els alumnes han d’acabar l’educació obligatòria amb un coneixement semblant de català i de castellà. I el Govern del País Valencià tira pel dret i utilitza de forma gairebé exclusiva el castellà. Per suposat que reclamar el bilingüisme a la Franja és una quimera: El Partit Popular, com el PSOE, són radicalment contraris al bilingüisme.

Són les diferents fases d’un mateix procés. L’objectiu és clar, i només tàcticament accepten no encarar directament l’eliminació de la llengua allà on saben que no tenen capacitat per a fer-ho o que hi rebrien una contestació excessiva. I hem de reconèixer que la seva estratègia, la dels nacionalistes espanyols en el seu conjunt, els està sortint a la perfecció: tenen la Franja anorreada lingüísticament, han eliminat el català d’Alacant i pràcticament també de València ciutat, i no hi són gaire lluny a Palma de Mallorca; a Catalunya anem una fase més endarrerits, però també anem pel mateix camí si ningú hi posa remei, com ningú ha tingut la voluntat política de posar-hi, almenys fins ara.

No tothom combrega amb rodes de molí

En més d’una ocasió, des d’aquest bloc he parlat de temes d’economia mostrant el meu desacord amb unes mesures preses amb l’excusa de la crisi que no van orientades a resoldre els problemes dels ciutadans afectats, sinó a garantir només el manteniment dels beneficis dels grans poders econòmics, causants de la mateixa crisi. He insistit en la idea que de cop es va passar de la política d’incentivar el consum i la productivitat a tenir només com a objectiu la reducció del dèficit, fet que allarga la situació de crisi; així com també he reiterat que els rescats de països com Grècia, Irlanda o Portugal són una trampa, perquè el que fan és ensorrar encara més aquests països, i només serveixen per a protegir els interessos dels grans inversors.

A vegades, he tingut la sensació de defensar unes idees tan forassenyades i allunyades del pensament oficial que només podien ser fruit d’un posicionament global contra el sistema o bé d’un desvari que no tocava de peus a terra. Però, heus aquí que el Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz deia en la seva conferència del Cercle d’Economia a Sitges justament això. Advertia que l’estratègia de l’austeritat 'no és un pas cap al creixement', sinó que condemna les seves economies 'a l'estancament'. Segons ell, i ara ja no ho diu un profà com jo, els plans d’austeritat el que fan és allargar la crisi. El que potser no deia el Nobel d’economia és que si els Governs han optat per allargar la crisi és perquè en aquest marc poden emprendre, sense oposició, totes les reformes necessàries per a desmantellar l’Estat del benestar, eliminar totes les conquestes socials dels darrers decennis i garantir una legislació descaradament favorable als interessos dels grans poders econòmics.

Igual de contundent era a l’hora de parlar del rescat de Grècia. El Premi Nobel afirmava que en realitat no era un rescat de l’economia grega sinó dels interessos dels grans bancs europeus que hi tenien diners invertits. És un regal enverinat que condemna aquest país a un nivell d’endeutament encara més insostenible, perquè els especuladors que han dissenyat el pla de rescat li fan pagar uns interessos desorbitats.

L’altre gran tema abordat pel professor Joseph Stiglitz és el de la fal·làcia de la flexibilitat del mercat laboral que van imposant els Bancs centrals per encàrrec dels grans poders econòmics. En tenim un exemple en el cas espanyol, on l’atur i la precarietat laboral va incrementar-se després de les darreres reformes laborals empreses pel Govern socialista. I en lloc de reconèixer que aquelles mesures van anar en la direcció contrària del que teòricament perseguien, el Governador del Banc d’Espanya insisteix en què encara cal aprofundir-hi més. I no és que els teòrics experts en la matèria, com el Banc d’Espanya, erressin en el seu diagnòstic, sinó que només mentien perquè l’objectiu de les reformes del mercat laboral no tenien res a veure amb la millora de l’ocupació, sinó en la millora dels beneficis de les grans empreses, que després no tenen per què invertir els guanys al país.

Si més no és reconfortant pensar que no es tracta de què hi hagi una única política econòmica possible, basada en l’austeritat, les retallades i les reformes antisocials, sinó que el problema rau en què tenim uns governants segrestat pels interessos dels grans poders econòmics. I que no tothom combrega amb rodes de molí.

Obscurs professionals de l’assemblea

En més d’una ocasió he expressat els meus recels cap a les fórmules assembleàries. Diguem que, en principi, pot semblar la manera més democràtica, oberta i participativa de prendre les decisions; i és molt possible que ho sigui per a determinades organitzacions o moviments, i encara per a determinats moments. D’una banda hi ha una qüestió purament logística: si es fa una assemblea on els participants no passen d’unes quantes desenes, és factible que tothom pugui participar-hi en igualtat de condicions; però això esdevé impossible quan es tracta d’un col·lectiu molt més nombrós. I de l’altra, les assemblees podrien ser la fórmula més democràtica, oberta i transparent si fóssim tan ingenus com per a creure que la gent hi assisteix, parla, escolta i decideix sense que hi hagi pel darrere pressions i manipulacions de tota mena, que es poden amagar més fàcilment amb l’excusa de l’assemblea.

En una assemblea, ja sigui de partit o al mig d’una plaça, amb dues o tres mil persones és impossible que tothom pugui tenir el dret a parlar, i poder-ho fer amb un temps raonable per a exposar les seves idees. Fins i tot els partits més assemblearis, a l’hora de la veritat, han d’anar posant mesures i restriccions per a poder participar realment a l’assemblea. I com a mínim en un partit saps qui posa aquestes normes i aquestes restriccions, amb les quals hi pots estar més o menys en desacord i hi ha els mecanismes adients per a fer-hi arribar la protesta. En les assemblees a la plaça pública, sovint es va ostentació de ser un moviment tan popular que no necessita ni vol tenir líders, però en realitat també s’acaba creant un control tant de les intervencions, com de les resolucions que es posen a votació o de les propostes que s’hi fan; amb l’agreujant que en aquest cas no hi ha ni la possibilitat d’exclamar-se davant de ningú perquè tot sembla que sorgeixi com per art d’encantament. En alguna d’aquestes assemblees multitudinàries a més d’un li han posat traves a l’hora de parlar pel fet de fer-ho en la llengua del país, o hi ha temes que per més que es proposin mai es posen a votació.

Entenent que és inevitable que hi hagi d’haver un cert ordre, unes certes restriccions, unes normes i uns procediments per a poder participar en una assemblea, tant per tant, prefereixo que quedi clar qui n’és el responsable del funcionament, quin organisme o grup dirigent ho controla, quines normes estableix i quins són els mecanismes per a demanar-ne la revisió. Altrament, sota l’aparença d’una assemblea de ciutadans que es reuneixen espontàniament, sense dirigents ni caps visibles, sempre hi ha qui mou els fils cap al cantó que li interessa amb tota impunitat.

Raons i desraons d’uns pressupostos

Poques sorpreses en la presentació dels pressupostos de la Generalitat per al 2011. Una enorme retallada que afecta directament els serveis bàsics que reben els ciutadans, que afecta les possibilitats de fer polítiques adreçades a sortir de la crisi, i que a tot estirar té l’objectiu d’evitar la fallida; que no és poca cosa. I com sempre que un Govern presenta una proposta de pressupostos, els grups de l’oposició se’ls han de carregar per sistema, alguns amb més raó que altres, i algunes vegades amb més convenciment que altres.

CiU s’ha cuidat prou de presentar uns números en els quals el percentatge de retallades en les polítiques socials és relativament inferior al d’altres partides com la despesa corrent, les inversions en infraestructures o les polítiques de suport a l’economia. El que passa és que, encara que sigui en un percentatge menor, la quantia de les partides de sanitat i d’ensenyament és tan alta que continuen essent els Departaments que pateixen més retallada. L’argument fonamental de CiU és que el tripartit els ha deixat una Generalitat endeutada fins al límit, i que per responsabilitat no podien fer altra cosa. Costa una mica d’entendre, si no es pren una actitud antisistema, que es digui que es podia retallar per altres bandes, ja que ningú serà capaç de presentar una proposta alternativa on surtin els números; està clar que fa molt mal d’ulls que precisament en aquest pressupost s’hagi regalat un bon grapat de milions a les grans fortunes a través de la reforma de l’impost de successions, però és evident que això no alleugeriria sinó una petita part de la situació financera. D’altra banda, els partits que van participar en el Govern anterior tenen més difícil d’explicar ara propostes creïbles, quan fins l’any passat van obviar el nivell d’endeutament i no van prendre iniciatives de cap tipus per contrarestar-lo.

Hi ha però, des de l’oposició, dues actituds que destaquen per raons completament oposades: la dels cínics i la dels conseqüents. A ningú no agraden les retallades; però que això ho diguin tant el Partit Popular com el Partit dels Socialistes, que a través de les seves centrals de Madrid reclamen que la Generalitat faci el doble de retallades, amb amenaces incloses de la Ministra d’Economia, és cinisme pur. I per l’altra costat, és evident que jugant la carta espanyola tenim molt poc marge de maniobra, de manera que l’opció més coherent és la de trencar la baralla i apostar per un pressupost català, amb els diners dels catalans. Perquè la pugna entre el Govern de la Generalitat i el de l’Estat està en saber si es poden reduir 2 mil o 3 mil milions d’euros més per a complir amb el límit compromès amb la Unió europea, de manera que si comptabilitzem els 22 mil milions que anualment perdem els catalans amb el dèficit fiscal, que podríem retenir si fóssim un país lliure, el tema estaria més que resolt. Així de fàcil.

La xenofòbia no passa la prova del cotó

No ens enganyem, arreu i des de sempre, si hi ha hagut moviments feixistes que han fonamentat la seva política en l’odi i la violència, en el racisme i la xenofòbia, és perquè hi ha hagut sectors de la població més o menys amplis disposats a donar-los suport o a simular que no eren conscients del mal que estaven fent. Va passar amb l’Alemanya nazi, amb el franquisme, amb la Itàlia de Berlusconi, i també ara a casa nostra tenim descerebrats sense escrúpols disposats a aprofitar-se dels baixos instints de la gent per a obtenir els seus objectius personals. Ni els mateixos votants de determinades formacions xenòfobes voldrien que el seu candidat arribés a l’alcaldia, perquè són conscients que no té projecte de ciutat ni li interessa mínimament. Ni a Vic ni a Badalona, ni enlloc.

Les seves argumentacions es basen en la mentida permanent; una mentida, això sí, que ja els va bé de sentir a moltes persones perquè així desvien tota la responsabilitat en els altres. No és pas cap casualitat que acostumin a ser personatges amb antecedents de violència, i sobretot que, malgrat el que diuen els seus eslògans, odien la gent, la llengua i la cultura del país gairebé tant com els que ells anomenen "immigrants" . I, en contraposició, són els grups més sobiranistes des de les CUP a ERC passant per Iniciativa els que millor respecten els drets de tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva procedència. Per això, quan algú ha intentat muntar alguna candidatura xenòfoba des de l’independentisme ha fracassat estrepitosament, per sort. La imatge d’aquesta mena de candidats carronyers que inciten l’odi envers els altres trobant-se sense arguments per a defensar el que diuen, i per això limitant-se a repetir unes consignes basades sempre en la falsedat, és molt més evident quan parles directament amb algun dels seus votants.

Una conversa relativament habitual: algú ha sentenciat davant d’uns interlocutors incrèduls que tal administració ha donat un tracte de favor a un “immigrant” en detriment d’un “de casa”. Acostumen a fer servir el terme “immigrant” per remarcar la situació de provisionalitat, mentre que al terme els “de casa” hi donen un sentit de nacionalisme espanyol que no té res a veure amb els del país. Davant d’aquesta acusació directa, provo de dir-li que em doni dades concretes de la guarderia on no hi han acceptat un nen “de casa” per a admetre-hi un “immigrant” o del servei social on han prioritzat l’”immigrant” pel sol fet de ser-ho; i m’ofereixo a acompanyar-lo allà on calgui per esbrinar els fets i denunciar-los si cal. Aleshores, el xenòfob de torn sabent que no té cap base per a l’afirmació que acaba de fer, s’excusa dient que ell personalment no s’hi ha trobat però sap que d’altres sí, que a ell li han explicat així. Insisteixo que em digui, doncs, qui ha estat el seu informant, que anem a veure el centre o l’oficina de l’administració on s’ha donat el cas; cosa a la qual, evidentment es nega en rodó, o bé perquè diu que no vol comprometre ningú o senzillament perquè resulta que tampoc en sabria el nom, perquè de fet només sap que ha sentit a dir que ho deien. O s'ho acaba d'inventar. Només em resta etzibar-li els qualificatius que es mereix, irreproduïbles en aquest bloc.

De la utopia a la realitat, amb els mateixos actors

Temps enrere, quan els ecologistes escampaven allò de “Nuclears? No, gràcies!” fàcilment eren titllats de somiatruites que no tocaven de peus a terra. Com es podia prescindir d’unes centrals nuclears que podien produir d’un 20 a un 35% del total de l’energia que es consumeix al país? Fins i tot, en to burleta, se’ls ridiculitzava advertint que aquests ens voldrien tornar a l’edat de pedra, fer-nos recular en la història i prescindir de moltes de les cotes de benestar de què gaudíem gràcies a aquesta energia.

Tècnics i especialistes fins al darrer moment han defensat la seguretat de les nuclears, així com els economistes han sentenciat que, amb els números a la mà, no en podríem prescindir. Però, de cop i volta, Fukushima ho capgira tot. No és que hagin revisat les seves teories ni que ara hagin de reconèixer el seu error, sinó que no poden amagar més la gran mentida. Ja no poden continuar dient, sense ruboritzar-se, que les centrals nuclears són segures; de fet, són segures mentre no passi res d’extraordinari, i això és el que ells no poden assegurar, de manera que de cap manera poden garantir-ne la seguretat. Alemanya, amb un govern de dretes, s’ha vist empesa a fer el pas definitiu de cara al tancament de totes les seves centrals nuclears. Després de Fukushima, qualsevol altre incident nuclear només podrà ser atribuït a la criminalitat d’uns governs i d’unes empreses que, conscients del perill que representa, opten pel que els és més rendible, amb un menyspreu absolut per la vida i el benestar de les persones.

El repte de suplir l’energia de procedència nuclear per la d’altres fonts, majoritàriament renovables, que fins ara ens deien que era impossible, s’assolirà sense més problemes en la mesura que seran les mateixes grans empreses energètiques les que faran el gir, ara obligats per les circumstàncies. I és que les empreses tiren sempre pel camí més fàcil si cap govern no els ho impedeix, però també s’adapten a qualsevol nova circumstància, encara que sigui ecològica, si ells en poden continuar traient el benefici.

Indignats? Oi tant! Emprenyats!

El moviment dels anomenats “indignats” ha aconseguit, si més no, acaparar l’atenció i fer visible que hi ha sectors de la població que no combreguen amb les rodes de molí que ens volen fer combregar. Els seus arguments, a vegades, poden semblar excessivament simples: volem una democràcia real, volem que s’acabi un sistema de corrupció generalitzada on la Justícia no és sinó el braç sicari del poder, volem que s’aturin les agressions contra les víctimes de la crisi protagonitzades justament pels seus responsables, volem en definitiva un poder polític que sigui capaç de plantar cara a tantes injustícies que ens imposa el sistema.

Alguns polítics han tingut la barra de dir que comprenien les reivindicacions dels indignats, i els més cínics han gosat afirmar que ells podien canalitzar a través de les institucions les seves protestes. Com si la indignació no anés adreçada al conjunt de la classe política! Vivim uns moments en què els poders econòmics, amb noms i cognoms concrets, amb càrrecs coneguts a les grans corporacions bancàries i a les grans indústries, estan desbocats i eufòrics veient que tenen a les seves mans (o millor dit, als seus peus) no només la classe treballadora a la qual poden retallar tots els seus drets i conquestes socials sinó als poders polítics esdevinguts titelles al seu servei, amb l’excusa inqüestionable de la crisi feta dogma. I és en aquest context quan algú, convençut d’haver assumit un paper responsable i amb la consciència tranquil·la de no tenir cap tipus d’interès econòmic, ens intenta convèncer que, mal que ens pesi, hem d’entendre que les coses són així i ens alliçona primer amb allò de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, “és hora d’estrènyer-se el cinturó”, “és l’única possibilitat de sortir de la crisi”.... I quan se li recorda que els grans directius s’estan repartint sous, primes i beneficis astronòmics; que els beneficis d’una sola empresa que vol acomiadar a càrrec dels contribuents una quarta part de la plantilla equivalen al dèficit econòmic de tot el país aquest any; que les reformes i canvis legislatius només són en perjudici dels treballadors; que els diners que l’Estat aboca a la banca no reverteixen en facilitar crèdit a la petita i mitjana empresa... aleshores, et surt amb l’argument que pitjor seria actuar d’altra manera. Les deslocalitzacions serien massives, la banca acabaria de tancar l’aixeta del crèdit, els especuladors a través de les fantasmagòriques agències de qualificació farien incrementar els interessos del nostre deute,... portaríem en definitiva el país a la ruïna.

I és en aquest moment, quan l’interlocutor ha fet gala una bona dosi de realisme i espera un gest d’aprovació davant d’unes evidències irrefutables, que li dic: aquest és el mal. El problema no és que hi hagi una dreta conservadora que cregui que cal donar tota mena de facilitats i prebendes als poderosos, perquè de les engrunes del seu festí potser se n’acabarà aprofitant una part de la població; el problema no és que hi hagi uns liberals a ultrança que considerin que l’important és tornar a fer funcionar l’economia de mercat i l’especulació, encara que sigui finançant-ho a base de reduir els sous dels funcionaris, de retallar les pensions, de limitar les prestacions socials i en general d'anar liquidant l’Estat del benestar. El problema no és això, sinó que aquests tenen tan ben collat el sistema que fan inviable qualsevol altra política, qualsevol política que pugui afavorir la majoria de la població enlloc de defensar els interessos dels grans poders econòmics; el problema és que el poder econòmic ha reduït a la mínima expressió el sistema democràtic, perquè no ens deixa escollir sinó quin serà el gestor dels seus interessos. Precisament perquè no tenim cap més sortida, precisament per això tenim molta més raó d’estar més que indignats; emprenyats!

Sumes i restes; les coses al seu lloc

(Article publicat al Boc Gran del Sobiranisme)

Aquests dies, en què tothom fa les seves valoracions i anàlisis sobre els resultats electorals, trobo a faltar la lògica de les matemàtiques. Es parla de sigles i de tendències, d’ascensos i davallades, de grups emergents i d’altres que no aixequen cap. I se’n parla com si tots fossin al mateix nivell, com si no hi haguessin diferències substancials. I això ho veiem en fòrums com aquest, a les xarxes socials, però també als mitjans de comunicació més professionals.

Un error que té un precedent abans de les eleccions, molt greu al meu entendre, en el tractament donat pels mitjans de comunicació a una determinada força política en detriment d’altres. Ja des del seu naixement, els mitjans de comunicació es van abocar a publicitar desmesuradament la Plataforma xenòfoba. Pàgines senceres, titulars i cites constants per a un grupuscle sense representació parlamentària, i en aquestes eleccions amb una representació municipal minsa, i en tot cas menor per exemple que la de les CUP. Però és igual, la majoria de mitjans, inclosos els que cada dia es lamentaven d’haver de donar les informacions en base a uns estrictes barems que els marcaven els polítics, es van dedicar a fer-los una publicitat gratuïta impagable, encara que fessin veure que era per criticar-los.

I la mateixa tònica s’ha seguit després de les eleccions. És cert que la PxC ha incrementat el seu suport electoral, en algunes poblacions sense necessitat de fer propaganda perquè ja els la feien els mitjans de comunicació; però el resultat final no deixa de ser una setantena de regidors, trenta menys que les CUP, el resultat de les quals no han tingut ni la meitat de ressò mediàtic.

La mateixa visió esbiaixada es dóna sovint per al conjunt de les forces independentistes. És fàcil de trobar anàlisis que barregen el fracàs electoral d’Esquerra amb el de Solidaritat; mentre que d’altres intenten vendre’ns com un èxit la quarantena de regidors que pot haver tret Reagrupament, sumant els que han obtingut des de diverses coalicions o candidatures. Esquerra, com els socialistes, ha continuat pagant a les urnes els seus errors de l’etapa anterior, obstinats els seus dirigents a mantenir-se en els càrrecs en lloc d’haver assumit la seva responsabilitat amb la dimissió immediata el mes de novembre.

Els nacionalistes espanyols, que no podien amagar la ràbia i el desconcert per la victòria de Bildu al País Basc, s’alegraven de la davallada dels independentistes catalans a excepció feta de les CUP que consideraven una anècdota residual; en canvi, altres analistes de casa nostra, enduts més pel ressentiment que per l‘objectivitat o per un veritable interès a favor del país, posaven al mateix sac la derrota d’Esquerra i l’escassa implantació de SI o de CAT, contraposant-la a la força emergent de les CUP.

Sincerament, jo lamento el mal resultat d’Esquerra, tot i que es veia a venir donat el comportament de la direcció del partit, com lamento els escassos resultats de SI o de Rcat, que també entraven dins de les previsions, i em felicito per la relativa sorpresa de les CUP. Ara bé, posem les coses al seu lloc. El panorama polític de Catalunya tampoc ha canviat tant: Esquerra continua essent la tercera força municipalista amb nombre de regidors, i ha baixat a la quarta posició en nombre de vots. IC-V és presentada com el partit d’esquerres que ha aguantat millor la davallada general, però en nombre de regidors ha baixat en un percentatge superior al 10%, i no gaire menys que el que ha baixat Esquerra. Després de la pujada de CiU, socialistes i Esquerra, com a segona i tercera força, mantenen les distàncies d’uns 900 regidors, però és que la quarta força en el rànquing, el PP, té gairebé tres vegades menys de regidors que els republicans. I no cal dir que la comparació d’Esquerra amb la resta de forces independentistes continua essent abismal: enfront dels 1384 regidors republicans, n’hi haurà 101 de les CUP, 48 de SI i uns quants menys de Rcat.

I, naturalment, quan tothom parla, suposo que interessadament, de l’”enorme ascens” dels xenòfobs de PxC, obliden i dissimulen que els seus resultats estan per sota de les CUP i a poca distància de SI. El que no vol dir que no sigui preocupant el creixement del racisme i la xenofòbia a casa nostra.

La cerimònia de la confusió dels qui obliden la lògica de les xifres i posen en el mateix sac formacions de gruix i pes tan diferents, no tindria més importància si es limités a un acontentament de les fòbies i fílies personals. El que passa és que després n’hi ha que volen bastir projectes de futur sobre les dades esbiaixades, i així no es va enlloc.

Doncs, no és això, senyor Puig

Els cossos i forces de seguretat en les seves accions sempre van acompanyats d’agents que ho enregistren tot. Suposo que els enregistraments deuen tenir finalitats professionals, però també poden servir per a justificar les seves actuacions. Els ciutadans, si no hem estat als llocs dels fets, podem creure’ns o no el que se’ns explica, però hi ha imatges que no necessiten explicació. I les d’ahir, senyor Puig, no en tenien cap de justificació.

Podem arribar a creure que en una manifestació, per més pacífica que sigui, aparegui algun descontrolat que se surti de la norma, i fins i tot que una acció aïllada d’aquestes provoqui un seguiment exaltat d’altres persones que fins aleshores s’havien mantingut pacíficament. Però les imatges que ens oferien els mitjans de comunicació no oferien cap mena de dubte: jo només he vist uns agressors i unes persones agredides. El Conseller Felip Puig parlava d’una resistència activa dels “indignats”, cosa que no sé què vol dir, però és evident que agredir a cops de porra manifestants asseguts a terra no té cap justificació. Si algun d’aquests manifestants havia comès un delicte o agredit un agent, el lògic era procedir a la seva detenció, però de cap de les maneres acarnissar-se sobre ell quan el tenien estès a terra, per després fer-lo marxar. Si volien permetre que tornessin a organitzar l’acampada després de la neteja, no hi havia cap necessitat de confiscar-los el material, fet que d’altra banda pot ser del tot il·legal.

Un mal començament, senyor Puig. A no ser que, com a professionals de la indeterminació, de navegar sempre entre dues o tres aigües, de la indefinició més absoluta, la intenció no fos justament incentivar i donar una nova alenada a un moviment que corria el risc d’entrar en somort.

Obligats a competir, per patriotisme

La veritat és que desconeixia que hi hagués en la Llei espanyola de l’esport un article on s’imposés l’obligatorietat de competir amb la selecció espanyola. L’article 47 de la Llei diu textualment: “Es obligación de los deportistas federados asistir a las convocatorias de las selecciones deportivas nacionales para la participación en competiciones de carácter internacional, o para la preparación de las mismas”. I sort que diu que l’obligació és per als “federats”, perquè si no, qualsevol dia ens podrien convocar per a participar en ves a saber quina competició. Com a la mili, vaja.

La intencionalitat de la Llei sembla clara: cobrir-se les espatlles per evitar que algun club o grup d’esportistes faci un boicot a la selecció espanyola. Però l’obsessió del nacionalisme espanyol per evitar els desafectes al règim és tan gran que no van parar compte ni en la forma com redactaven la llei. Seria una bajanada imaginar que a un esportista el poden obligar a competir, més enllà del que té contractat amb el seu club, pel sol fet que a un seleccionador li ha passat pel cap convocar-lo. De fet, quan Esquerra va presentar al Congrés la proposta de modificació de la llei per tal d’evitar aquesta obligatorietat, els nacionalistes espanyols més radicals, els del PP i del PSOE, van aïrar-se patriòticament argumentant que 'Representar Espanya és un honor i un privilegi', i que tots els esportistes desitjaven ser seleccionats perquè això incrementava el seu prestigi i la seva cotització professional; cosa que no tenia res a veure amb la proposta d’Esquerra d’eliminar-ne l’obligatorietat. Algú s’imagina que la Llei catalana de l’esport digués que els esportistes federats a Catalunya tenen l’obligació de participar amb la selecció catalana? No solament plourien crítiques i acusacions d’imposició i de politització, sinó que de ben segur que qualsevol tribunal constitucional conclouria que és un atemptat a la llibertat individual de les persones.

Hi ha hagut molts casos d’esportistes, catalans o espanyols, que per raons personals, professionals o del tipus que sigui han renunciat a participar amb la selecció espanyola, sense que tingú els hagi dit res, ni els hagi tirat en cara que estaven incomplint la Llei. Senzillament, perquè la Llei no pretén ni defensar els jugadors, ni els clubs ni l’esport en general, sinó simplement mantenir un control polític del que ells consideren un emblema nacional.

Grècia, ineptes o malintencionats

Grècia es troba a les portes de la insolvència total, i si no troba una solució ben aviat s’haurà de declarar en fallida. I algú pot preguntar-se com és que s’ha arribat a aquesta situació límit. És evident que la crisi ha trobat uns països més ben preparats que altres, i Grècia no devia estar precisament entre els capdavanters. Però un cop constatada la crítica situació en què es trobava el país, la Unió europea i el FMI van decidir que calia procedir al “rescat” de Grècia. Teòricament es tractava d’un ajut, un crèdit per a sortir de la crisi, però era evident que era un regal enverinat.

Les autoritats econòmiques que feien el préstec, a part d’uns elevadíssims interessos, es reservaven el dret d’imposar les condicions, que Grècia havia de complir al peu de la lletra. Des del Banc Europeu i des de les institucions europees li marcaven el camí a seguir: retallades de sous, desmantellament de l’estat del benestar, reformes estructurals en el sentit sempre d’afavorir els interessos dels poders econòmics, legislació regressiva en tots els sentits... era la recepta màgica i ineludible que els millors experts economistes de la Unió donaven al país hel·lènic perquè pogués posar remei a la seva crítica situació. I el govern grec, sense el més mínim marge de maniobra, i malgrat les lògiques protestes dels ciutadans, va anar aplicant la recepta sense dilació ni sortir-se del guió marcat. I poc més d’un anys després, fetes les reformes i retallades pertinents segons consell dels experts, resulta que Grècia torna a trobar-se al mateix lloc on era. A punt de la fallida.

Una primera reacció, infantil si voleu, podria ser pensar que els suposats experts, directors del Banc europeu i del FMI inclosos, són una colla d’incompetents. Les seves receptes han empitjorat la vida quotidiana dels ciutadans grecs, han limitat els seus drets i els han fet recular uns quants decennis pel que fa a cotes de benestar, però no han servit per a res. Però no seré pas jo qui posi en dubte la capacitat de tan il·lustres economistes. Probablement la resposta no calgui buscar-la en la capacitat tècnica dels qui en van orquestrar el rescat, sinó en els objectius reals del rescat, que no devien ser altres que els d’aprofitar la delicada situació del país per a completar-ne l’espoliació sense miraments.

L’estruç amaga les sigles sota l’ala

Esquerra es presentava en aquestes eleccions municipals amb l’eslògan ”Ara, sumem”. Se suposava que s’havia d’interpretar que es volien tancar les ferides de les escissions de l’independentisme i que ara empreníem un procés a l’inversa de tornar a sumar forces. De fet, això només era veritat a mitges; primera perquè aquest reagrupament de l’esquerra independentista prenia mil formes diferents arreu del territori, donant una sensació de desori impressionant, i segona perquè en tot cas era sempre parcial. Però, aquest intent de sumar, encara que fos sumar només una part del que s’acabava de restar, implicava amagar el nom i les sigles del partit.

I, pel que es veu, no ens han sortit els números. D’entre els diversos resultats electorals dignes d’estudi hi ha el de Puigcerdà i el de Barcelona. En tots dos casos s’havia optat per refer la unitat independentista. Puigcerdà era un reconegut feu d’ERC, primer de la mà de Carretero i després amb una nova majoria absoluta el 2007; i en aquestes eleccions es va fer una aliança que amb el nom d’Endavant Cerdanya unia Esquerra i Reagrupament. Un cas semblant al de Barcelona on, a més s’hi afegia la figura de Joan Laporta amb el seu grup fictici Democràcia Catalana. Aparentment, doncs, cobrien les expectatives dels qui clamaven per la unitat independentista, malgrat que no apleguessin ni les CUP ni Solidaritat. A Puigcerdà aquest aplegament de forces va fer que el mateix alcalde que havia aconseguit una majoria absoluta anant sol amb les sigles d’ERC baixés fins a tres regidors amb la nova “suma”. I a Barcelona ha passat el mateix: la suma dels tres grups ha donat com a resultat treure la meitat dels regidors. Segur que hi ha moltes raons per a explicar aquest error de càlcul, i que hi ha tingut un paper decisiu el pes de la política nacional. Però potser caldria tenir en compte altres consideracions. D’una banda, la gent no és tan ingènua com per no saber que la suma de sigles no representa forçosament una suma significativa de gent, de suports i de vots; tothom sabia de les ambicions personals de Joan Laporta que uns mesos enrere blasmava Esquerra i que ara feia un gir incomprensible; i si Reagrupament havia fracassat en les eleccions al Parlament, ara hauria corregut la mateixa sort, de manera que l’única opció que li quedava era aliar-se amb qui fos, encara que fossin els mateixos dels quals abans s’havia escindit per considerar insalvables les diferències.

Però hi ha un altre aspecte que ja em va sobtar uns mesos enrere. La direcció es negava a assumir les seves responsabilitats en la pèssima gestió del partit que ens havia portat al desastre, però això sí admetia que les sigles d’Esquerra no “venien” . I a partir d’aquí, en lloc de fer un gir en la política a seguir i sobretot en les cares visibles del partit, es va optar per amagar les sigles del partit i camuflar-les amb suposades plataformes unitàries de suposades sumes. I està clar, la imatge que es donava era que eren els mateixos de sempre que tenien vergonya de presentar-se amb el seu nom i es camuflaven sota un paraigües indefinit. Encara que sigui costós i lent, el que cal és recuperar la credibilitat perduda d’ERC, i no pas amagar-se’n. Perquè, qui ha de votar a qui no té ni confiança en ell mateix?